dijous, 28 de juliol de 2016

Un voleio per l'Empordà Jussà






La plana del Baix Ter amb el teló de la carena i el castell del Montgrí.
Fotografia de Miquel Bohigas.






Adrià Pujol Cruells
Guia sentimental de l'Empordanet
Pòrtic. Barcelona, 2016. 272 pàgs.



























La primera vegada que vaig llegir el llibre no me’n vaig saber avenir. El meu compatrici Francesc Puntas va suportar estoicament els improperis que vaig proferir contra l’obra. I com que en Francesc és amic de tota la vida de la Teresa, la «llibretera còsmica», reina i senyora del Cucut de Torroella, hi havia el perill d’escampar la brama. Ras i curt: creia que es tractava d’una collonada colossal. Què pretenia l’autor bacanard? Venjar-se de la co-marca per pacificar el seu subconscient de neoxava? O també aprofitar una oportunitat excel·lent per matar els seus pares literaris: el biològic i l’hereu gravat del mas Pla? I deixem-ho dit: en Pujol Cofan i en Pla Casadevall durant temps varen estar lingüísticament empeltats. No sempre. Els avatars editorials varen propiciar el canvi d’un ciutadà de la vila del peix fregit empleat a la Caixa per un tenor barceloní a temps parcial.

Vaig prendre una decisió: deixar aparcat el relat Pujolcruellsià per a tornar-hi més endavant; no fos cas que la hipertensió tingués res a veure amb una impressió catastrofista.

Després de la quarantena hi he tornat. I vet aquí que ara apareix amb una perspectiva diferent: aquesta és una guia viscuda, autèntica, anticonvencional i no institucionalitzada. La col·lecció és volgudament heterodoxa tal com la va estrenar en Bezsonoff amb la seva Guia sentimental de Perpinyà.

Embafats de tòpics abrandats i excel·lències marquetinianes no estem acostumats a res més que la venda de circuits actius, seleccions hedonistes, rutes literàries, golfisme (verd) i tipismes més dubtosos que els musclos de roca. Me sap greu per en Martí Sabrià i totes les Costes Braves hagudes i per haver (Convention Bureau, Cruise Ports, Food & wine experiences, etc.). També ho lamento pel Sr. Ramon Ramos. En honor seu hem de recordar que cap dels gerents del Patronat de Turisme de la Costa Brava ha tingut formació o experiència en el món del turisme (i això que a Girona hi ha una Facultat del ram). Tampoc han passat unes proves selectives; la qual cosa s’exigeix a les cambreres de pisos. Així està el país.

I un altre gran què: l’autor ens vol fer creure que no exerceix d’antropòleg... i ho dissimula molt bé!



El tron de la Reina. Clots de Sant Julià entre Vulpellac i Canapost, arran del camí vell d'Empúries. Fotografia de Miquel Bohigas.


En Pujol Cruells per començar fa anar el trabuc: «L’Empordanet no existeix.» Només faltaria que li seguíssim la veta escandalitzant-nos al primer Déu vos guard. Però no ens negarà l’encert del seu admirat Miquel Torroella i Plaja, de Fitor, quan va encunyar «l’Empordà Petit». També que el noctàmbul de Llofriu va acabar d’afinar-lo amb «l'Empordanet». Això molts anys abans que la Generalitat republicana beneís les divisòries dels mercats setmanals amb una precisió de distància de peülla. Una mesura científica com qualsevol altre.

L’autor contribueix a la dèria fronterera dels indiketes tirant el compàs des dels Clots de Sant Julià per fixar els límits d’una renovada geografia. Gens original, per cert. Coincideix amb el Partit Judicial de la Bisbal d’Empordà. I com que Vilopriu del Terraprim xerrica, l’autor l’espolsa i ho compensa amb un retoc per la banda de Ponent afegint-hi -encertadament- Madremanya i Sant Martí Vell. Pel que fa a la qüestió, un servidor de vostès fa temps que manté la tesi que l’Empordanet de Dalt arriba exactament fins el pati de la Fleca Pons de Colomers.

Ja veieu que jutges i registradors de la propietat no els cal haver llegit el Sr. Pella i Forgas, tan buarenc com l’autor de la crònica sentimental que ens ocupa. A la plantilla del Ministeri de Justícia no hi ha geògrafs malgrat les queixes que d’antic ja feia el mestre Élisée Reclus. De més cap aquí, l’Informe Roca dorm el son dels justos en algun calaix polsós de vés a saber quina conselleria.

Indiferent als atzars humans, la surgència tel·lúrica dels clots de Sant Julià resta immutable i s’irradia constantment per «carreteres secundàries i camins vells» fins els confins de la co-marca...


La Gola del Ter. L'aiguabarreix del riu pirinenc a la Mediterrània. 
Fotografia de Josep Maria Borrat.



Pujol Cruells deixa dit que ell té cotxe i el Sr. Pla no n’havia tingut; la qual cosa explica una diferència no pas menor a l’hora d’escometre el repte. També l’edat. Quan tenia cinc anys i vivia a Begur, el seu amic Xavier Febrés publicava el primer llibre i Montserrat Roig declarava públicament que aquell era l’home de la seva vida. Els editors de Pòrtic podien haver encarregat aquesta guia a Febrés però es devien deixar impressionar per la conjuntura: el capdanser Sr.  Mas feia un pas al costat i deixava passar els joves... de més de quaranta anys, emergents i experimentals. Vet-ho aquí.

Quan «ha mirat aquesta terra» ho ha fet des de tres cims: el castell de Begur, el Quermany Gros i el Pedró de Pals. El Quermany és la talaia més desconeguda de l’Empordà. Una muntanya que és geografia i molta història. Josep M. Dacosta diu que és el mirador dels arrossars. 

Les panoràmiques desvetllen la sensibilitat. Des de la distància s’ha arribat a dir que el castell del Montgrí és un mugró. Pujolcruells, púdic, diu que és un botó. Carall Bernat, Cavall Bernat. Ha fet l'ullet als supervivents de la Lliga del Bon Mot.

En un pla amè refereix el «genius loci» planià com «El tarannà local». Servitud malifeta del català estàndard (de Tv3) i el peritatge lingüístic? Després d’exposar la jurisprudència que fa al cas reporta un breu però interesantíssim repertori de l’art de collonar amb dramatúrgia xava-indiketa. Referirem una escena viscuda al difunt restaurant l’Arc, de Palafrugell, que comanava un Avellí de nissaga palamosina i hostalera: «Una família barcelonina demana si tenen menú vegetarià. L’amo els diu: -Si voleu us mato un bròquil, però trigaré una mica, que els meus són criats en llibertat.»  Escena que evoca la viscuda per Francesc Pujols i Emili Tintoré. Quan el filòsof va convidar a dinar el crític de teatre aquest advertí: «-No vull plantejar-li problemes, perquè sóc vegetarià.» L’amfitrió va relativitzar: «-No es preocupi... Ja matarem un bròquil.»

I posats a fer, el nostre autor recorda que Jules Renard escrivia de lluny. Bé, fer-ho de prop tampoc és una certesa notarial. Diu que aparca a la pineda de Castell per emprendre una caminada fins al Crit. A Castell no hi ha pineda-aparcament. Trobareu un alzinar extraordinàriament atapeït amb ombra garantida. Es referia a la pineda d'en Gori de S'Alguer? Quan arriba a la cala en fa un elogi senzill i emocionat: «Cala del Crit, codolar inhospitalari encarat a xaloc, les barraques i els tamarius desnerits, les mortalles de troncs nus i l’aigua destil·lada per les divinitats, dubto que sospitessis tenir a l’abast de les ungles un lloc tan ben pensat com aquest.»




Església del veïnat de la Sala de Baix, a tocar de Foixà. Fotografia de Miquel Bohigas.


El capítol «Cinc ermites i una església» inclou un dogma imprescriptible: «L’Alt sempre serà l’Alt. El romànic de baix es caracteritza pel seu primitivisme. Per la seva opció de to menor, la d’intimar amb Nostramo sense dispendis a fons perdut. Economia és qualitat. Quan no són dins dels nuclis, l’emplaçament dels cultes funciona com una màquina de recular el temps. Duresa i llibertat. Fe, la que calgui, però sempre amb el benefici del dubte.» I una tria encertada: Sant Llop de Torrent, Sant Miquel del Molí de Pals, Sant Andreu de Pedrinyà (la Pera), Sant Pere de la Vall (Verges), Santa Cristina de Corçà i Sant Pau de Fontclara.

Un altre apartat troncal és quan passa llista als pobles i veïnats i anota unes descripcions mínimes, impressions sàvies i -si cal- cantelludes sobre cadascun dels llocs. I en aquest context és just recordar i retre homenatge a Anselm Quixal pel conjunt de la seva obra i la seva divertida i entranyable peça «L'úúúnica i autèèèèntica etimologia dels noms de pobles, llogarrets i municipis del Baix Empordà.» Un cas: «Sant Antoni. Abans era un barri mariner de Calonge. En Toni Blanch pescava la tonyina. Un vailet que tot just s'iniciava en l'ofici, veient els bots que feien les tonyines quan les treien de l'aigua deia: «¡Salten, Toni!». A tothom li feia molta gràcia, i van decidir que, encara que depenguessin de Calonge, eren un poble i havien de tenir un nom: Saltentoni. Quan es construí l'església neogòtica, el clero, amb un sol canvi fonètic i tres de gràfics, escombrà cap a casa rebatejant-lo com a Sant Antoni.»

Adrià Pujol adverteix: «Som dins d’una guia prenyada de confiança.» Per això conté tres «Apunts sentimentals per agafar aire» on no badoqueja per fora sinó que mira endins. El tercer el dedica a la quotidianitat dels caps de setmana i a l’accident domèstic que va protagonitzar la padrina: «Quan la casa va haver quedat en silenci, vaig inspeccionar el lloc de la tragèdia. Les sabatilles i el viso de l’àvia estaven esquinçats, estripalls per tota la cuina. De les calces gegants i color de carn en quedava la goma, entortolligada a l’aixeta de la pica. Però la seva bata acrílica de flors malves i taronges estava intacta, rebregada a terra.»  Superior.



Les Medes senyoregen la badia del Ter entre el Molinet i Cap Sa Sal.
Fotografia de Josep Maria Borrat.



Deixeu-m'ho dir: l’autor i un servidor hem professat devoció per un racó de Cassà de Pelràs: l’altell dels músics de cobla. Ell hi anava a fumar (quan fumava) i jo hi anava a esmorzar un llonguet amb xocolata (fins el tancament de la fleca de la Pera).

Faig elogi del valor de Pujolcruells: no s’ha mossegat la llengua per retratar amb murrieria els museòlegs de «la nostra Terra Mitjana» però el cum laude el guanya per dir el que molta gent pensa i calla sobre l’empastifat -i gràcies a Déu, desaparegut- retaule progre-kumbaià de Palau-sator que va perpetrar el pintor Lluís Bosch Martí amb el patrocini del capellà Nicolau Moncunill. Era un pastitxe. En Pujolcruells el titlla de «capipota». Ells varen atemptar contra l’art i els Guerrilleros de Cristo Rey varen atemptar contra ells. Varen tenir que fer jaç més d’una setmana per refer-se de la panadera. La teologia de l’Alliberament i la història de l’Art en resten agraïts.

«Zoo d’Empordà» és dedicat als homes i dones que vint-i-quatre hores al dia, tres cents-seixanta-cinc dies l’any, fan anar les calderes de la co-marca. Amb la consolidació estructural «de la crisi» han fet avenços: precarietat laboral, social i econòmica. També han tingut el privilegi d'encetar una nova era: la del «low cost». I ser els primers en conèixer un nou lèxic: mileurisme, emergència habitacional, prestacions alimentàries, pobresa energètica,  mercatrasto, pederàstia clerical,... Mentre, els prospectes oficials anuncien l'expansió de la felicitat guapa, sana, jove, divertida i rica del turisme «cool» i els seus fabulosos «impactes» a l’economia (de qui?). En Màrius Carol i els seus adlàters mai fan surar l’explotació extractiva. Això no toca, deia el Gran Timoner. També és contraindicat per les bones lletres.

I ara me reconciliaré amb en Bosch Martí fent memòria d’una pensada que em va confiar: la façana de la catedral de Girona no podria exhibir la seva majestuositat sinó fos per la tasca assignada als contraforts de l’absis. Sense la força dels braços no hi ha espectacle (o negoci). Les taules ben parades de la Cuina de l’Empordanet; el menú de la Gamba i l’Olla de Peix de la Badia de Palamós i Sant Antoni; el Bacallà i el Peixopalo de Palafrugell; la Cuina Popular del Peix de Roca de Begur; Pals i la Cuina de l’Arròs; els Tastets de Mar i la Clova, i la Cuina de la Poma de Torroella i l’Estartit; i la Cuina de la Ceràmica de la Bisbal són tributaris dels sofregits i les picades de magribins i sudamericans que treballen invisibles darrere els fogons de l'entreteniment gastronòmic petitburgès.

Per anar plegant veles deixeu-me observar una precisió, dos retrets majors i un extra: 1. Vall-llobrega no termeneja a mar; 2. M’ha sabut greu que no esmentés l’església de Sant Llorenç de les Arenes, vinculada amb els templers i els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem (no és un ditirambe tarresià); 3. Els elogis bisbalencs són immerescuts i desmesurats. Recordo que planyien els palamosins quan per força major havien d’anar a viure a la Bisbal. Era com si partissin cap a terra d’infidels; 4. Avís per a navegants: l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, la única empresa gestionada per l'Empordà Sobirà i l'Empordà Jussà, ha fet la fi del cagaelàstics.

Quan arribem a l’epíleg l’autor diu que ens estava esperant i ho fa des d’un Sant Sadurní que no apareix a la cartografia. Us haureu d’espavilar per trobar-lo. No hi ha pistes. Ha acabat la feina i s’acomiada: «Et dic adéu amb l’esperança que tu i els qui t’acompanyin vingueu a l’Empordà Petit amb aquesta guia guixotejada, amatents. Ostres, jo t’estimo, lector. He escrit pensant en tu.»

Adrià, ha estat un plaer passejar plegats per l'Empordà Petit. Per molts anys!



Pecats al vent.
Confessionari de l'església parroquial de Sant Pere de Pals.
Fotografia de Miquel Bohigas.