 |
| La clau al pany. Porta de l'església de Santa Maria de Granollers de Rocacorba. Fotografia de Miquel Bohigas. |
Amb en Miquel Bohigas un matí de juliol vàrem anar a (re)visitar elements del patrimoni cultural de la Vall de Llémena. A l’hora de partir no teníem definit el recorregut. L’atzar ens va conduir a immobles històrics amb estats de conservació ben diferents: del manteniment acurat a l’abandó absolut.
Vàrem marxar en direcció a l’Argelaguet per complaure’ns a la vista de la restauració de la capella de Sant Bartomeu de Segalars. Una actuació que mereix reconeixement. El mateix succeeix amb el palau dels Margarit, el castell de Sant Gregori, tot i que l’exterior ha pres un aire de mansió de Beverly Hills amb una escenografia dubtosa; sembla una di(versió) de jardinet de nans de pedra artificial per a estatunidencs.
La primera parada va ser a Santa Maria de Ginestar. El rètol és ben visible i de qualitat, convida a la visita i obre expectatives. La realitat però és diferent. La baixada condueix a un enlloc inhòspit: un camp de conreu i una llenca d’accés barrada per un cadenat. Vàrem esquivar el destorb avançant enmig de l’herbei -a l’alçada dels genolls- mentre darrera una tanca en Rocky, el pastor alemany de Can Geca, bordava els visitants intrusos. Providencialment, l’Àngel feinejava per allà, ens va veure i va venir a auxiliar-nos. Sort en vàrem tenir. Va ser un bon guia pels exteriors del temple, la font, el cementiri i l’antiga passera del camí ral. L’amic -i en aquesta ocasió també cicerone- ens va detallar les vicissituds de l’edificació i l’entorn en els darrers trenta anys. La nau i el campanar amenacen ruïna i el cementiri també està deixat de la ma de Déu. La paperera que ningú buida és testimoni mut de l’infortuni. Seria una catàstrofe deixar ensorrar un monument amb més de mil anys d’història. A l’acabar la visita l’Àngel, hospitalari i generós, ens va convidar a beure aigua fresca del pou i fer petar la xerrada a l’ombra dels arbres que mima amb gust de botànic. No vàrem parar de comentar el jardí i les plantes. Un oasi de frescor vegetal.
 |
Relleu de la façana de l'església de Granollers de Rocacorba. La Mare de Déu apareix flanquejada per putti, nens nus i alats.
Fotografia de Miquel Bohigas.
|
D’allà férem cap a Granollers de Rocacorba. Al passar per Llorà vàrem retre homenatge al campanar. Evoca ressons pirinencs; qualsevol diria que estem a Boí o les Valls d’Andorra. Sant Pere és la joia arquitectònica d’aquest petit terrer.
A Can Perot ens deixaren la clau de l’església. Ni en Miquel ni jo havíem accedit mai a l’interior. Gran sorpresa. Aquella és la catedral de la Vall. Cap altra edifici té les seves dimensions. La nau és pintada de poc i s’ha restaurat la façana i la coberta recentment. El conjunt -inclòs el comunidor tan singular- fa patxoca i l’estat és immillorable. La nostra enhorabona. La imatge de Santa Maria de la façana sembla esculpida per un avantpassat d’en Piculives: barroca i generosa, està flanquejada per angelots panxuts. El conjunt exhala nodriment, satisfacció i catxassa.
De retorn, vàrem fer parada a la plaça del poble de Sant Martí on a més de retre homenatge a l’escultura del patró local –aquesta sí- de Piculives, tinguérem ocasió de contemplar detingudament una altre escultura: la que enguany s’ha erigit per a rememorar la revolta remença. Llàstima que cap placa explica el significat, identifica l’obra, l’autor i la data d’instal·lació. A en Miquel li recorda algunes obres de Chillida o d’Oteiza. Pel que fa a la paret on està encastada la figura de sant Martí arreu se cita com a torre; modestament crec que es tracta d’un comunidor.
Al terme de Sant Martí ja hi ha dos monuments dedicats a la lluita pagesa contra els mals usos feudals que caldrà inscriure amb tot mereixement als Monuments Commemoratius de Catalunya. L’altre, es localitza al camí d’accés a Can Sala de Granollers; aquell casal ha estat restaurat amb encert i la pairalia es manté amb dignitat. Prop d’allà, però, l’ermita de Sant Julià amenaça ruïna imminent. L’ajuntament té una mala peça al teler. En prendrà consciència? Encara s’hi és a temps per a impedir el pitjor.
Finalment, enfilem cap a les Serres. Santa Cecília, encimbellada dalt el turó suau, convida el passavolant. La perspectiva d’ascensió i acostament reporta una mena de deix iniciàtic. L’entorn es manté pulcre i net. Des de la seva talaia, sant Roc es deixa veure. I sorpresa! Enrondallémena, l’aplec literari i musical -que enguany ha celebrat el seu desè aniversari- ha procurat un regal permanent: un apropiat i discret punt de lectura. Com diuen els gavatxos: «-Quel détail!». Una bona pensada que cal agrair a les persones i entitats que ho han fet possible. A veure si l’Albert Parareda relata els ets i uts a la Blocteca de Sant Gregori.
De camí a Sant Gregori en Miquel explica la facècia dels nens i nenes dels masos del rodal quan fa més de mig segle anaven a estudi a Sant Martí. L’Esperança Vendrell, la seva companya, ho feia a peu des de Can Abellà, pràcticament a tocar el Pla de Sant Joan. A l’hora de dinar els vailets anaven a la riera a cercar branquillons per a encendre el foc i així poder escalfar la carmanyola al caliu.
També va comentar el bany a les gorgues. I ves per on, aquella tarda en Francesc Puntas m’enviava un «clipping» on, entre altres notícies i enllaços, n’hi havia un dedicat al tema. Igualment, me vaig assabentar que la Maria Viñolas de Peradalta havia canviat l’adreça del seu web Records del molí; imprescindible per a conèixer la història humana de la Vall.
El patrimoni cultural de la Vall de Llémena té actius però també mancances que es perpetuen perillosament. Els poders locals cal que responsablement prenguin mesures per a redreçar casos que poden esdevenir irreversibles. En postulem tres:
1. Les oficines municipals han de disposar d’una còpia de les claus dels edificis religiosos i els cementiris per facilitar la visita de veïns i forasters. Altres ajuntaments així ho fan i amb l’únic requisit de deixar el DNI com identificació i penyora. Tot això sens perjudici de les consuetuds.
2. Els ajuntaments de Sant Gregori, Canet d’Adri, Sant Martí de Llémena i Sant Aniol de Finestres han de prendre accions immediates per a la conservació, manteniment i divulgació del patrimoni cultural. De què serveix tenir immobles catalogats si no es fa res per a impedir la seva degradació i pèrdua?
3. Les mateixes entitats locals o la mancomunitat han d’aplicar un pla de senyalització de masies i llocs per mantenir viva l’onomàstica i una toponímia genuïna. “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”, deia Salvador Espriu.
 |
| Punt de lectura a Santa Cecília de les Serres. Fotografia de Miquel Bohigas. |
