dijous, 6 de juny del 2019

El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. Els ensenyaments

Monument al treball. Escultura de Joan Ferrés i Curós, 1985.
Olot. Avinguda d'Europa.



No s'ensenya en les escoles
com van esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Cançó Lladres

Lletra i música de Vicent Torrent i Centelles
Versió de Borriana Big Band




Preàmbul

Després d’haver tractat aspectes del medi, la guisa de funcionament i la projecció (El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica), aquest capítol és dedicat a l’acció docent del Ministeri de Treball: de la dictadura a la monarquia de Franco.

Es concreta especialment l’ordenació dels ensenyaments de les Escoles Socials. Aquestes institucions educatives varen ser doblement maltractades per la dictadura: confinades a la indolència acadèmica i utilitzades com a figurants de l’endins ministerial. La qualitat assolida en la República fou desdenyada fins a l’extrem de convertir-les en la Ventafocs de la totpoderosa Direcció General de Promoció Social (DGPS).

L’episodi acaba just quan es decreta la incorporació a la universitat dels estudis de graduat social (1986). Allò que succeí a continuació queda imbricat en l’objecte del capítol El Seminari d’Estudis Socials de Girona, IV. El procés d’extinció docent. Entremig, però, se’n dedicarà un altre als claustrals (El Seminari d’Estudis Socials de Girona, III. El professorat).



1. L’acció docent del Ministeri de Treball

Enllà de la competència per se del Ministeri d'Educació altres departaments governamentals tenen (i tenien) atribuïda funcions docents siguin per raons històriques, sectorials o conjunturals (Revista de Educación). El ministeri del ram, doncs, no monopolitza l'acció educativa de l'Estat. Aquest fet no és exclusiu del Regne d'Espanya sinó que es dóna gairebé arreu. L'administrativista picassentí Aurelio Guaita Martorell, professor de l'Escola Social de Santiago de Compostel·la, examinava la qüestió en aquests termes:

«Això és raonable quan es tracta de seleccionar i formar funcionaris, i així, depèn de la Presidència del Govern l'Escola Nacional d'Administració Pública o Centre de Formació i Perfeccionament de Funcionaris; del Ministeri d'Assumptes Exteriors, l'Escola Diplomàtica i els centres radicats a l'estranger; del de Justícia, l'Escola Judicial; dels Ministeris de l'Exèrcit, Marina i Aire, les corresponents acadèmies militars; de la de Governació, l'Escola Nacional d'Administració i Estudis Urbans, les escoles General de Policia i de la Policia Armada, l'Oficial de Telecomunicació i la Nacional de Sanitat; del d'Hisenda, l'Escola d'Estudis Duaners; etc.

En canvi, aquesta ubicació extramurs del Ministeri d'Educació i Ciència és més discutible quan no es tracta de formar funcionaris, sinó d'impartir ensenyaments dirigits al públic en general. És el cas de les universitats laborals i de les Escoles Socials que depenen del Ministeri de Treball; o de les Escoles de Nàutica i les de Formació Nàuticopesquera, del Ministeri de Comerç; o de les escoles oficials de Periodisme, de Turisme, de Publicitat i de Cinematografia, del Ministeri d'Informació i Turisme; de l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, depenent del Ministeri d'Obres Públiques fins 1931 i des de 1935 a 1957, etc.». (trad).

A la vista del mapa el catedràtic opusdeista confessava: «Ante tal número de centros es clara la necesidad... y dificultad de su coordinación». (Guaita).

Singularment, però, les Escoles Socials varen ser l'excepció. Foren concebudes per a formar indistintament cossos de la funció pública i sociolaboralistes no governamentals. I això, des del seu antecedent immediat: la Secció de Cultura i Acció Social de l'Institut de Reformes Socials (González-Rothvoss).

En aquest context, la vessant educadora del Ministeri de Treball franquista s’adreçà a la població laboral i comptava amb un règim becari privilegiat. L’oferta abastava ensenyaments reglats i no reglats (doctrinaris i ocupacionals).

El sistema de beques s’inspirava en la Declaració IX dels Principis del Movimiento: «Todos los españoles tienen derecho… a una educación general y profesional que nunca podrá dejar de recibirse por falta de medios materiales». (Llei de 17 de maig de 1958). En funció de les variants eren finançades per les Mutualitats Laborals (cotitzacions socials), el Fons de protecció escolar, el Fons nacional de protecció del treball o el Fons nacional pel foment del principi d’igualtat d’oportunitats (Llei 45/1960, de 21 de juliol, per la qual es creen determinats fons nacionals per a l’aplicació social de l’impost i de l’estalvi).



1.1. L’educació formal



Entrada a l'Escola Social de Madrid, 1945.



1.1.1. Les Escoles Socials

Heretades de la Segona República i la Generalitat de Catalunya, respectivament. Varen ser acceptades a benefici d’inventari però immediatament postergades. L’ambigüitat, la implicació dèbil de l’Estat i una lenta formalització i incorporació al sistema educatiu general va comportar una escassa percepció de les ciències del treball. Varen ser presents (per ordre alfabètic) a: Barcelona, Granada, Lleó, Madrid, Múrcia, Oviedo, Salamanca, Santa Cruz de Tenerife, Santiago de Compostel·la, Saragossa, Sevilla, Tarragona i València (Estudios: 206).

Després de la guerra i per tal d’establir les consignacions als Pressupostos Generals de l’Estat s’establí un procediment per a reconèixer llur subsistència (Ordre de 4 de març de 1940). A conseqüència d’això es va declarar la pervivència de l’Escola Social de Madrid alhora que es dotava d’un reglament general (Ordre de 29 de desembre de 1941). La norma concretava la missió: «Article quart. 1. Fomentar la consciència, cultura i tècnica social als que s’orientin a l’exercici de funcions administratives, jurídiques, econòmiques i socials en els organismes dependents del ministeri de Treball, delegació nacional de Sindicats, d’acord amb ella, i altres organismes socials; als qui es troben actualment en l’exercici de les mateixes; alliçonar en l’esperit i la cultura social als que, sense exercitar càrrecs específicament socials, tenen que relacionar-se per raons professionals amb aquestes qüestions, així com a les classes productores en general, i en especial als seus dirigents. 2. Inculcar en la consciència dels alumnes la seva missió segons les orientacions del Fuero del Trabajo. 3. Desvetllar i estimular en totes les classes, i especialment a la joventut i a les persones dedicades a l’actuació de les funcions socials, l’interès i l’estudi de la cultura i la tècnica social». (trad.).

El reglament va tenir una vigència duradora i obsoleta. José María Dilla Gutiérrez, subdirector general de Promoció Social, va referir-s'hi a l'Assemblea Nacional de Graduats Socials celebrada a Màlaga l'any 1974: «Manifestó que las Escuelas Sociales están viviendo unos días decisivos. Ahora entran en una tercera etapa. Habló de la puesta al día del reglamento de 1941. Destacó igualmente la nobleza de los graduados sociales, que vienen a ser el hombre bueno, liman asperezas y tienen fe ciega en la justicia social» (La Vanguardia, 23/05/1974, p. 9). A l'hora de la veritat la única terceria coneguda va ser la pel·lícula de Steven Spielberg: Encontres a la tercera fase (1977). El menfotisme del règim feia feredat.

A l'entorn de les Escoles Socials va anar creixent una significativa i versàtil xarxa de Seminaris d’Estudis Socials que complementaren les seves estructures massa estancades. Els Seminaris es varen expandir a la península Ibèrica, el nord d'Àfrica i les illes Balears, Canàries i del golf de Guinea: Albacete, Algesires, Almeria, Astorga, Àvila, Bilbao, Burgos, Cadis, Cartagena, Castelló de la Plana, Ceuta, Ciutat de Mallorca, Còrdova, La Corunya, Conca, Donostia/Sant Sebastià, Elda, Fernando Poo (Bioko), Ferrol, Girona, Gijón, Huelva, Jaén, Jerez de la Frontera, Lleida, Lucena, Màlaga, Melilla, Osca, Osuna, Palència, Las Palmas de Gran Canaria, Pamplona, Ponferrada, Rioja (Logronyo), Santander, Segòvia, Terol, Tetuan, Torrelavega, Valladolid, Vigo, Vitòria-Gasteiz i Zamora (Estudios: 207).

La Instrucció Premilitar Superior incloïa els alumnes de les Escoles Socials (Decret de 9 d'agost de 1944). Els matriculats en el penúltim any de carrera podien incorporar-se a l’oficialitat de complement de les Forces Armades (art. 6 del Decret de 17 de novembre de 1950). Talment quan es va implantar la IMEC (Diario Oficial del Ministerio del Ejército, núm. 260, 17 de novembre de 1974, p. 673), i finalment el SEFOCUMA (Servei de formació de quadres de comandament) vigent fins la suspensió del servei militar (2001). A hores d'ara el grau en relacions laborals i recursos humans és títol habilitat per a l'accés al Cos Militar d'Intervenció (Orden DEF/418/2020, de 14 de mayo). També permet accedir a les places d'oficial reservista voluntari.


Cartells de propaganda i consigna de les universitats laborals.



1.1.2. Les Universitats Laborals

Inspirades en la Universitat del Treball Paul Pastur de Charleroi (Delgado) varen ser erigides sota els postulats del Fuero del Trabajo per José Antonio Girón de Velasco [a. El león de Fuengirola], medalla d’honor de la Vieja Guardia i ministre de Treball entre 1941 i 1957; el de més antiguitat en el càrrec després de Luis Carrero Blanco (Equipo Mundo). L'autoria intel·lectual, però, va recaure en Carlos Pinilla Turiño que es reconeix com un dels fundadors de la Falange a Girona: «En junio de 1933 se licenció en Derecho. Inmediatamente empezó la preparación de las oposiciones de Abogados del Estado que aprobó en julio de 1934. Al no tener cumplidos los 23 años, requisito imprescindible para obtener plaza fija, debió incorporarse como "interino" en Gerona. En tierras catalanas empezó su joven interés político, militando en las filas de FET y de las JONS y siendo miembro fundador de la Falange en Gerona. Un asunto que le acarrearía ciertas dificultades con personas de otras ideologías y que le separarían provisionalmente de Cataluña». (Sánchez). Referí la destinació en les seves memòries: «Tenía la sensación de vivir en una ciudad extranjera, en la que sólo los funcionarios y policías hablaban habitualmente castellano, lo que creaba en él un sentimiento extraño: se sentía extranjero en su propia patria, lo que acentuaba su fobia al catalanismo». (Núñez) .

Caracteritzades per una rauxa i estètica feixista varen ser les ninetes dels ulls de la Falange i per això tingueren un tractament premium: «Vamos a crear gigantescas Universidades Laborales, castillos de reconquista nueva, donde vosotros, y sobre todo vuestros hijos, se capaciten no solo para ser buenos obreros, que eso es poco, y eso es todo lo más que quisieran los enemigos. Vamos a crear centros enormes donde se formen además de obreros técnicamente mejores, hombres de arriba a abajo, capacitados para todas las contiendas de la inteligencia, entrenados para todas las batallas del espíritu, de la política, del arte, del mando y del poder. Vamos a hacer hombres distintos, vamos a formar trabajadores dentro de unos españoles libres y capaces. Y vamos a hacer la revolución de los hombres y no la revolución de unas máquinas de rendir trabajo. Rendir trabajo es poco, tenemos derecho a rendir Historia». (Estatuts de les Universitats Laborals. Ordre conjunta d’Educació Nacional i de Treball de 12 de juliol de 1956). Tant va ser així que «la Laboral de Gijón» esdevé l'edificació més gran de les Espanyes: 130.000 metres quadrats dins un conjunt de 27 hectàrees.

El pes de la Secció Femenina, però, es va fer valer (sic): «Se reconoce el derecho de las mujeres trabajadoras a una adecuada educación laboral, que podrá organizarse ya en una Universidad propia o en secciones distintas que dependan de las Universidades Laborales existentes, siempre a base de la separación de sexos, tanto en los edificios como en las enseñanzas» (base 11).

Encara que a vegades amb denominacions distintes, d’universitats laborals n’hi varen haver a Albacete, Alcalá de Henares, Almeria, Càceres, Còrdova, La Corunya, Eibar, Gijón, La Laguna, Las Palmas de Gran Canaria, Logronyo, Màlaga, Ourense, Osca, Saragossa, Sevilla, Toledo, Vigo, Xest i Zamora (MENDIETA). A Catalunya s’implantà la Universitat Laboral Francisco Franco de Tarragona (1956). El cardenal Arriba y Castro la va consagrar: «Que el Señor bendiga esta obra y al Caudillo, Francisco Franco, que atesora un corazón que Dios le ha concedido para hacer el bien, y que se refleja en esta obra, de la que tanto esperamos. En el nombre del Padre, del Hijo y del Espíritu Santo»(Narbaiza).

L’oferta educativa comprenia el batxillerat laboral, la formació professional (oficials i mestres industrials) i els estudis tècnics (pèrits industrials i aparelladors).

En el tardofranquisme, les universitats laborals s’integraren al règim acadèmic de la Llei General d’Educació (Decret 2061/1972, de 21 de juliol). D’elles se n’ha qüestionat el seu rol de gueto reproductor de les diferències de classe.

Mentre el feixisme espanyol enfollia amb deliris de grandesa imperial condemnava la Universitat Industrial de Barcelona (1904) a la indigència. Aquesta institució educativa, de naturalesa federativa, va ser creada per la societat civil i el món local i es desenvolupà a l'entorn de la Mancomunitat de Catalunya. Desmantellada per la Dictadura de Primo de Rivera i recuperada per la Generalitat republicana va ser objectiu de l'aviació de Franco (Roca). L'Estat espanyol rebutjà ostentosament una realitat modèlica en la formació d'especialistes, tècnics, comandaments intermedis, enginyers i dirigents d'empresa que havien de fer possible la modernització de les condicions generals de la producció econòmica des d'una perspectiva de país.



Perspectiva del recinte de la Universitat Laboral de Tarragona en el moment de la inauguració.



1.2. La formació doctrinal

1.2.1. L’Escola Nacional Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors

Aquest centre esdevingué una factoria d’innominades falanges del treball; d’apassionats de la himnografia del «¡Arriba España!» i el «¡Franco, Franco, Franco!». El Ministeri de Treball «atento a cuanto conduzca al mejor conocimiento de la doctrina de nuestro Movimiento Nacional-Sindicalista» i en aliança amb la Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S. va crear l’Escola Nacional Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors per dedicar-se únicament a «formar en el productor una autentica conciencia de la doctrina nacional-sindicalista» (Ordre de 7 de febrer de 1942). Per això es va finançar la construcció d’un complex amb un crèdit de «los fondos sobrantes del paro obrero» (sic) i amb una capacitat per a cent interns (Decret de 14 de desembre de 1942).

Els alumnes tenien pagades les despeses de viatge, resolta la manutenció i allotjament, seguien cobrant el jornal i se’ls abonaven dietes en concepte de diner de butxaca. El règim intern era determinant: «La disciplina de la Escuela responderá al principio de milicia que informa el Nuevo Estado» (art. 9). El temari quedava fixat reglamentàriament: doctrina nacional-sindicalista; religió i història social de l’Església catòlica; història de la cultura; història dels moviments socials; i cultura física.

S’afavoria els assistents amb la dispensa del curs preparatori per a l’ingrés a les Escoles Socials i es premiava el capdavanter de cada promoció amb una beca per anar a l’Escola Social que triés (Ordre de 9 de novembre de 1943). L’exempció, però, es va acabar derogant per raons objectives (Ordre de 17 d’octubre de 1966).

Al cap de trenta anys passà a denominar-se «Escuela de Capacitación Social de Trabajadores Francisco Aguilar y Paz» (Ordre de 8 de maig de 1970). Un lífting lampedusià suggerit pel vent de canvis. Aguilar y Paz era un canari de la Vieja Guardia que també va ser el primer rector de la Universitat Laboral de Tarragona i vocal de la ponència de Treball i promoció social del III Pla de Desenvolupament Econòmic i Social (Comisaria).

El ministre que va signar l'ordre era Licinio de la Fuente que en la inauguració del curs 1972-1973 de les universitats laborals encara proclamaria: «Mantenemos desplegadas al aire de España, las viejas banderas falangistas de la Justicia Social, viejas de lucha y de gloria pero encendidas y renovadas de ilusiones cada primavera, como empeño revolucionario que dé a los españoles auténtica libertad» (FUENTE).

L’any 1944 s’organitzaren uns cursos d’estiu a Donostia i es creà una nova escola a Barcelona (Ordre de 5 de juliol de 1944): «Artículo 1º. Se crea en Barcelona una Escuela Nacional Sindicalista de Capacitación Social de Trabajadores, destinada a preparar a los productores en las directrices, normas y realización de la doctrina nacional sindicalista. Esta Escuela dependerá directamente del Delegado de Trabajo en Barcelona, quien ostentará la representación de este Ministerio, ejerciendo por delegación las facultades encomendadas al Departamento en esta materia». De manera anàloga a la de Madrid, l’Escola Nacional Sindicalista de Barcelona va tenir vincles amb l’Escola Social de la ciutat: «Art. 5è. La direcció d’aquesta Escola [Nacional Sindicalista] serà exercida pel director de l’Escola Social de Barcelona. L’altre personal docent serà nomenat pel Ministeri, a proposta de la direcció i cursada a través del delegat de Treball, amb el seu informe».

En tot cas, ambdues s’adreçaren a les classes subalternes; per a les pudents es va acreditar una elitista Escola Superior de Formació Política: «Artículo 2º. La Escuela tiene por misión formar políticamente a los militantes que revelen capacidad para asumir funciones de responsabilidad en el Movimiento». La institució va merèixer un emplaçament amb pedigrí i diferenciador: l’edifici històric de la Universitat d’Alcalá de Henares. Tanmateix, l’alumnat era especialment escollit: «A esta Escuela podrán concurrir los militantes del Partido que posean título académico facultativo, o sean jefes y oficiales de los Ejércitos de Tierra, Mar y Aire. La designación de los alumnos habrá de hacerse por el ministro secretario general [del Movimiento]» (ABC, 18/12/1942, p. 7). La formació de regents i preceptors del règim també es va garantir en el marc dels Sindicats (Escuelas de Mandos) i del Movimiento (acadèmies José Antonio del Frente de Juventudes i Isabel la Católica de la Secció Femenina).

L’Escola va acabar diluïda dins el magma de l’Institut Nacional de Formació Cooperativa (RD 440/1979, de 20 de febrer). D’ençà de 1988 les instal·lacions s’han reconvertit en l’Escola Julián Besteiro, centre de formació sindical confederal de la UGT.


Edifici i instal·lacions de l'Escola Nacional Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors de Madrid



1.2.2. Les Seccions de Capacitació Social i Perfeccionament Professional

Carlos García Oviedo, professor de la Universitat i de l'Escola Social de Sevilla, en va anotar la naturalesa:

«Son como tercer centro de formación para los productores que por falta de tiempo y de recursos o por dificultades de residencia y de preparación difícilmente pueden acudir a las Escuelas Sociales.

El programa de estudios de estos Centros comprende dos clases de disciplinas: el cultivo del espíritu en normas de tradición católica e hispánica, y el conocimiento de la tarea social, de las nuevas leyes de la economía y del trabajo del nuevo Estado.

Es de mencionar en este orden la Escuela Nacionalsindicalista de Capacitación social de trabajadores de Madrid, creada por Decreto de 7 de febrero de 1942, para la preparación de los trabajadores del ramo de la producción que designe el Ministerio a propuesta de la Delegación Nacional de Sindicatos.

Sus cursillos son organizados por la Escuela Social de Madrid» (García).

Singularment, les Seccions de Capacitació Social i Perfeccionament Professional varen ser incardinades dins l'estructura de les universitats laborals i es varen orientar a la complementació del reciclatge amb la formació política. L’assistència era percebuda com un premi; possibilitava que els treballadors adults compartissin la mateixa alma mater que els estudiants joves. A Tarragona es va emprendre en el curs 1956-1957 amb dues promocions de cent alumnes cadascuna. (Ordre de 19 de gener de 1957). Es vivia en règim d’internat i la durada era de quaranta-cinc dies.

El bloc d’aplicació i perfeccionament tècnic es basava en pràctiques de taller del respectiu ofici. El teòric abastava religió; cultura; temes sindicals i econòmics; legislació laboral; reglamentació del treball; seguretat i higiene en el treball; assegurances socials i mutualisme laboral.

Les Escoles Socials apareixien referides de gairell en la regulació de les seccions de Capacitació Social. La base estatutària 66 decidia que el diploma d’aprofitament que s’expedia als alumnes «servirá para que aquellos que lo deseen puedan ampliar sus estudios en las Escuelas Sociales del Ministerio de Trabajo. Los alumnos que obtengan la máxima calificación gozarán del beneficio de matrícula gratuita en dichas Escuelas y podrán ser seleccionados para cursar otros estudios técnicos y profesionales en la propia Universidad Laboral». Aparentment, podia semblar que s’oferien com una sortida pels alumnes quan la possibilitat era més remota que real. D’altra banda, i en referència a la provisió del personal docent, la base 117 c) preceptuava que els professors de la secció de Capacitació social serien seleccionats entre titulats en dret, ciències polítiques i graduats socials.



Alumnes d'una promoció de l'Escola Nacional Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors. Madrid, 1965.



E pluribus unum: el selvatà avantatjat

L'Escola de Capacitació Social de Treballadors va empènyer Josep Lafont Oliveras (Vidreres, 1926 - Lloret de Mar, 1967) a la més alta jerarquia sindical electiva: la presidència del Consejo Nacional de Trabajadores (1965). Representativitat que li va permetre intervenir en el plenari de l'Organització Internacional del Treball (OIT) a Ginebra.

Lafont va estudiar Comerç i amb setze anys entrà a treballar al Banc Hispano-Americà. Incorporat a les rengles de l'atletisme federatiu, el Frente de Juventudes i el Movimiento, va iniciar la vinculació amb la CNS com enllaç sindical. El seu perfil era l'idoni per accedir a l'Escola Nacional Sindicalista. Va ser seleccionat i a l'acabar va obtenir els benifets necessaris per a estudiar a l'Escola Social de Barcelona encara que només va fer-hi un curs. Llavors es va lliurar totalment a l'acció sindical. La carrera fou exitosa i expansiva: president de la secció social del Sindicat Provincial de Banca i Borsa de Barcelona (1957); procurador a Corts (1958); president de la secció social central del Sindicat Nacional de Banca i Borsa (1960); regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president de la Junta Municipal del Districte VI (1963); consejero nacional del Movimiento (1964); i president del Ferrocarril Metropolità de Barcelona (1966).

Josep Lafont Oliveras, president del Consejo Nacional de Trabajadores. 
Font: Acción Sindicalista: revista de información de la Organización Sindical de Barcelona, 60 (octubre de 1967), p. 7. 
Producció fotogràfica de Miquel Bohigas Costabella. Sant Gregori. (miquelbohigas.com).


Dos fets situen el personatge. L'any 1961 va organitzar la primera protesta laboral de la banca privada d'ençà de la II República (Mota). L'altre, la permanència del seu pensament però alhora l'obertura de compàs respecte el ressorgiment del sindicalisme de classe: «El nuevo presidente del Consejo Nacional de Trabajadores, José Lafont Oliveras, falangista y responsable de los verticalistas bancarios, permaneció en el cargo apenas dos años. Su línea de defensa de un sindicalismo reivindicativo frente al mero sindicalismo de gestión o de participación de la etapa anterior de Lamala Mejías junto a la retórica anticapitalista, la feroz crítica de los efectos sociales negativos de los Planes de Desarrollo y los contactos que mantuvo con la CNT colaboracionista y las Comisiones Obreras, provocaron los recelos de ultras y tecnócratas. Solís, dentro de su habitual ambigüedad calculada, decidió sustituirle tras la culminación de los comicios sindicales de 1966». (Avilés). Després, Franco -a proposta de Solís- li va concedir la gran creu de l'orde de Cisneros; una coça embolcallada de cinisme.


1.3. La formació ocupacional



Victorino Anguera Sansó, governador civil de Girona (1969-1974), saluda a una alumna d'un curs de mecanografia organitzat pel PPO. Cassà de la Selva, 6 de maig de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



1.3.1. El PPO

A començaments de la dècada dels seixanta la realitat socioeducativa era deplorable: «Tres cuartas partes de la población escolar solo reciben Enseñanza Primaria. Tres cuartas partes de cada generación de españoles están condenados irremediablemente, si no hacemos algo para evitarlo, a la condición de peones o braceros. Tres cuartas partes de la población española viven marginados de la sociedad y forzados a sentirse permanentemente insolidarios con ella» (Cámara).

Impel·lit pel «Primer Plan de Desarrollo Económico y Social» (1964-67), el Ministeri de Treball, va implantar el Programa de Promoció Professional Obrera (PPO) amb l’objectiu de qualificar les competències del treball manual, optimitzar la productivitat i vertebrar una política d’ocupació en els sectors agropecuari, industrial i de serveis.

Per això, la DGPS gestionà cursos ocupacionals en concurrència amb la pionera Oficina Sindical de Formació Professional Accelerada (1957), el Ministeri d’Educació Nacional (Direcció General d’Ensenyament Laboral), el Ministeri d’Agricultura (Escoles de Capacitació i Extensió Agrària), el Ministeri de l’Exèrcit (PPE) i les Càtedres Ambulants de la Secció Femenina (Pérez).

Els docents es varen denominar monitors. Es seleccionaven per concurs i havien de tenir les titulacions de capatàs agrícola, contramestre, mestre industrial o bé acreditar perícia en alguna de les especialitats catalogades. Les dues primeres promocions varen fornir quatre-centes places (1964-1965). El contracte tenia una durada de quatre anys prorrogables i se n’ocupava el Servei d’Universitats Laborals. Una vegada admesos havien de passar un curs de capacitació a l’Escola de Monitors del PPO.

D’altra banda, es creà la figura de l’instructor de monitors. Se’ls exigia un títol de grau mitjà o llicenciatura i rebien una formació de trenta dies en una universitat laboral. La primera convocatòria va ser de trenta places però només se’n proveïren 24 (1964). La segona, de vint-i-tres (1965).

Entre 1964 i 1974 es varen formar més d’un milió de treballadors (BUNES). Els resultats superaren amb escreix les previsions oficials. Quan es va crear la gerència del programa es concretà l’objectiu: «se pretende dar posibilidad de adiestramiento y formación profesional a 800.000 trabajadores españoles, con el afán de liberarlos del peonaje e integrarlos en la comunidad nacional desde los puestos de trabajo cualificado y especializado» (Ordre de 8 d’abril de 1964).

Les accions formatives abastaven els diferents sectors de l’activitat econòmica, i els treballadors-alumnes tenien la condició de becaris amb la cobertura de totes les despeses de matrícula, llibres i materials pedagògics. Sense exigència d’estudis previs, l’únic requisit era tenir divuit o setze anys segons els cursos. També es va constituir una xarxa de centres de promoció professional i social (PPS) amb internats. Segons els supòsits, la durada anava del mes fins als deu mesos en horari de matí i tarda. Determinats cursos varen ser homologats al primer grau de la FP (Decret 222/1973, de 15 de febrer). L’eficiència i els resultats del mètode varen ser reconeguts per l’OCDE (Bunes:361). El Centro Nacional de Promoción Profesional y Social «Almirante Carrero» (1973) n'era el vaixell insignia.

El PPO va quedar engolit pel «Servicio de Acción Formativa» (Decret 3206/1973, de 21 de desembre) que aviat passà a denominar-se «Servicio de Empleo y Acción Formativa» (Decret llei 1/1975, de 22 de març), obrint pas a l’«Instituto Nacional de Empleo» (RDL 36/1978, de 16 de novembre).


Medalló commemoratiu del desè aniversari del SAF/PPO, 1964-1974.
El revers porta imprès un precepte del Fuero del Trabajo.



2. L’engranatge politicodocent

2.1. El primer franquisme

El període blau es va caracteritzar per la feixistització de la vida pública, el segrest dels drets polítics i la proscripció de la llengua catalana. Les Escoles Socials quedaren al paire i la «Nueva España» les utilitzà fins a arribar a ser estigmatitzades. El precedent s’instaurà per via del reglament de l’Escola Nacional-Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors (Ordre de 7 de febrer de 1942) que engalzà de manera endògena aquest centre doctrinari amb l’Escola Social de Madrid. La concomitància s’establí en cinc dels quinze articles que abastava l’ordinació:

«2n. Els cursets que l’Escola [Nacional-Sindicalista de Capacitació Social de Treballadors] realitzi seran organitzats per l’Escola Social de Madrid, la qual redactarà els programes corresponents i serà l’encarregada de l’orientació i direcció pedagògica de la mateixa.

3r. La durada i programa dels cursets serà fixada pel Ministeri de Treball, a proposta de l’Escola Social.

5è. El personal docent d’aquesta Escola serà nomenat pel Ministeri de Treball, entre els professors de l’Escola Social de Madrid; la resta de personal estarà integrat per: un director, un secretari, un auxiliar i el personal subaltern que es consideri necessari. Existirà, a més, un cap de servei amb el seu auxiliar, nomenats a proposta de la Delegació Nacional de Milícies de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S.

12è. El nomenament de cap i auxiliar de servei recaurà, necessàriament, en un oficial i classe de l’Exèrcit adscrits a les Milícies de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S., i ho serà pel Ministeri de Treball, a proposta de la Delegació Nacional corresponent.

15è. El director, al finalitzar cada curs, elevarà al Ministeri de Treball, mitjançant l’Escola Social de Madrid, una memòria comprensiva de l’experiència recollida, modificacions que siguin necessàries realitzar en relació amb el pla i règim d’internat, i rendirà comptes de llur gestió econòmica».



Eugeni d'Ors, director general de Belles Arts, presidint una inauguració a Salamanca el 26 d'agost de 1939, I Año Triunfal. D'esquerra a dreta: no indentificat (tallat); Ramon Laporta, cap provincial de Falange; Enric Pla i Deniel, bisbe de Salamanca; no identificat (segon pla); Eduardo Martín, governador militar; Eugeni d'Ors; Manuel Torres, alcalde; i altres.



Aquesta barrija-barreja va ser una maniobra de conveniència pels beneficis ad personam i pecuniaris que se’n derivaren. Es convergia la direcció d’ambdós centres i s’expandien beneficis retributius a determinats professors de l’Escola Social madrilenya per mor d’una major dedicació. «El camarada» Francisco Aguilar y Paz va maquinar per aconseguir en qüestió de tres mesos la direcció de l’Escola Social de Madrid (Ordre de 17 de desembre de 1941), la plaça de professor de «Doctrina y Derecho Político del Movimiento (Ordre de 12 de gener de 1942) i la direcció de l’Escola Nacional Sindicalista (Ordre de 7 de febrer de 1942); benifet que va mantenir durant dècades. Aquest personatge s’entreveu com l’ideòleg oportunista que ordí els vasos comunicants. Les Escoles Socials varen perdre consideració i, amb ella, l’anomenada dels graduats socials; ell guanyà un assortiment d’honors «Por Dios, por España y su Revolución Nacional-Sindicalista».

En aquest context cal assenyalar que en les biografies d’Eugeni d’Ors una singularitat curricular queda oculta. S’ha registrat el seu rol de professor de l’Escola Social de Madrid però no s’ha parat esment en el fet que també ho fou de l’Escola Nacional Sindicalista. Precisament, per la passarel·la feta venir bé com un vestit a mida del Pantarca: acomodar l’assignatura d’història de la Cultura (desembre de 1941); nomenar d’Ors professor de la matèria (gener de 1942) i incloure la història de la Cultura al programa de l’Escola Nacional Sindicalista (febrer de 1942). Baltasar Porcel el retratà sumàriament: «No hi ha dubte que Eugeni d'Ors va saber fabricar-se el propi rol i representar-lo, malgrat tot l'encarcarat barroquisme i els viratges que hi hagué en els seus escrits i en la seva vida. Quan es vestí de falangista, va afegir tanta aparatositat a l'uniforme que, segons frase del polític i admirador seu J.M. Fontana, el varen arribar a prendre per un bomber» (Porcel).

Ben aviat la concatenació va irrompre al Patronat de l’Escola Social de Madrid al qual es va incardinar l’Escola Nacional Sindicalista «atesa  la íntima relació de llurs ensenyaments amb els de l’Escola Social» (Ordre de 12 de febrer de 1943) i per això s’establí l’aplicació mateixa del reglament dels patronats constituïts per les Escoles Socials (Ordre de 8 de maig de 1942). Aquests ens eren presidits pel governador civil de la província respectiva i s’hi incorporaven, entre d’altres, el rector del districte universitari i l’alcalde de la ciutat. S’establiren particularitats a Madrid i Barcelona. A la villa y corte era presidit pel subsecretari de Treball i s’incorporava el delegat nacional de Sindicats i el comissari de l’Institut Nacional de Previsió (INP). Al cap i casal de Catalunya s’hi afegia un representant de la Caixa de Pensions.

La correlació es va materialitzar amb la constitució de l’organisme autònom Junta Econòmica General de les Escoles Socials i de Capacitació Social. L’ens cuidava la gestió econòmica i els recursos humans. El personal no era comú; s’adscrivia a escales diferenciades.

D'altra banda, havia estat declarada obligatòria la sindicació dels alumnes de les Escoles Socials i els Seminaris de «cultura social» al Sindicato Español Universitario (S.E.U.). (Ordre de 14 de març de 1945).

L'ínclit Eduard Aunós -ministre en les dictadures de Primo de Rivera i de Franco-, discursejà sobre les Escoles Socials a la I Setmana Social de Graduats Socials (Madrid, 1948): «Las Escuelas Sociales de España pueden ser, y están siendo ya, uno de los ejes del renacer actual de nuestra Patria. Fomentando en la juventud el sentido de lo social, dando a sus Graduados la conciencia de su responsabilidad en la organización actual y futura de España, habrán desempeñado el gran papel que soñé al crearlas. Es decir, el que fuesen colmenas de un nuevo orden social español forjadas en los ideales cristianos de Justicia distributiva y de leal colaboración entre todas las clases y estamentos para la mayor grandeza y honor de España y el mayor bien de los destinos morales de sus hijos». (Escuela).


José Antonio Girón de Velasco al centre de la imatge amb uniforme de Falange i gorra de plat. A la dreta i amb vara de comandament, Antonio Federico de Correa y Veglison, governador civil de Barcelona. [de febrer a juliol de 1939 fou governador de Girona. En el seu mandat va ser afusellat Carles Rahola]. A l'esquerra de la imatge, Miquel Mateu i Pla [a. en Mateu del ferros], alcalde de Barcelona i amo del castell de Peralada. Barcelona, 6 d'octubre de 1941. Imatge: Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona).



2.2. El desenvolupisme

Ja sota el mandat del ministre Jesús Romeo Gorría es va crear la DGPS (Decret 2901/1962, de 9 de novembre) per a pilotar l’acció educadora davant el renovat panorama dels sixties: «la expectativa que ofrece el desarrollo que esperanzadamente se pretende alcanzar, impondrá inexorablemente una nueva realidad que un Estado precavido ha de tener prevista». Tanmateix, s’emfatitzava una missió determinant en el desplegamentde la política de formació professional «sin perjuicio de las facultades que en el orden pedagógico-docente corresponde al Ministerio de Educación Nacional». La dispersió i la concurrència esdevenia (i esdevé) un endemisme de l’administració pública. El que succeïa en matèria de FP, centrifugada entre la Direcció General d’Ensenyament Laboral (Ministeri d’Educació Nacional), l’Obra Sindical de Formació Professional (Organització Sindical) i la DGPS (Ministeri de Treball), es reproduïa en altres dominis. La qüestió és que tot just un mes després la DGPS s'apropiava del Servei d'Universitats Laborals, la Secció de Cooperatives i la Secció d'Escoles Socials del ministeri (Ordre de 14 de desembre de 1962). Al cap d'un any Romeo va ser nomenat graduat social d'honor.

També existiren moviments centrípets com va ser el cas de l’híbrid Institut de Ciències Socials del Treball (Ordre d’1 de juliol de 1972) que singularment prenia el nom de l’Institut des Sciences Sociales du Travail de l’Université Paris 1 Panthéon Sorbonne, fundat l’any 1951. Déu-n’hi-do. Situat a la Universitat Laboral de Gijón com un «centro piloto del correspondiente programa de promoción profesional empresarial del trabajador». Les relacions de l’INTRA amb les Escoles Socials no anaven més enllà del protocol burocràtic. Una vocalia del consell assessor s’assignava a un funcionari tècnic de la secció d’Escoles Socials del ministeri de la mateixa manera que n’hi havia del servei d’universitats laborals o de la gerència del PPO (art. 7). També es deia que amb l’INTRA es coordinarien les activitats de formació social i empresarial a càrrec de les Escoles Socials «y demás centros dependientes del Ministerio de Trabajo, para una mayor racionalización técnica y eficacia operativa de sus cometidos en favor de la promoción del trabajador adulto en todo el territorio nacional» (disposició addicional segona). El ministre Licinio de la Fuente establí l'horitzó educatiu en «l'ampliació especial a la formació de dirigents i executius empresarials i cooperatius». (ABC, 27/09/1973, p.55). Tampis. Aquesta incursió sui generis en el camp de l’administració d’empreses i l’economia social no va reeixir. Tot plegat un nyap.

La política de promoció social es va recolzar en la doctrina nacionalsindicalista elaborada per intel·lectuals orgànics recargolats i plumbis: «Los hombres de la Revolución Nacional se han comprometido a ello. El pleno logro significa el fiel cumplimiento de las grandes aspiraciones del Fuero del Trabajo.
Se ha dicho, y con razón, que la Promoción Social es algo más avanzado que la Libertad, la Igualdad y la Fraternidad de la Revolución libertadora moderna, y más avanzado que la Socialización, más, incluso que la Justicia Social y la Seguridad Social. Y todo eso porque:
La Igualdad, la Libertad y la Fraternidad de la Revolución Francesa supone la liberación del individuo de la opresión de la Sociedad. Es algo justo, algo deseable, pero que queda en el frontispicio de las Constituciones, sin que se creen, en la mayoría de los casos, aquellas reformas substanciales de la vida social y política, que hagan posible y de verdad esa libertad, esa igualdad y esa fraternidad.
En la socialización marxista comunista, el hombre se convierte en engranaje de la sociedad, en servidor de un Estado que se lanza a crear una felicidad para el mañana, pero que va triturando al hombre de hoy en lo insobornable de su libertad y dignidad. Es el problemático mañana sobre los cementerios de hoy, y más que el socialismo templado al uso de Occidente; porque, en definitiva, no se aborda el radical problema del hombre de su liberación interior. Ese socialismo libera al Estado del Capitalismo, pero no radicalmente al hombre, que vale mucho más que el Estado.
La Promoción Social, la gran conquista de hoy y de mañana, intenta que toda la sociedad sirva al hombre, a cada hombre, a ti, a mi, a nosotros, y que nos ayude, en cumplimiento de un grave deber de justicia, de justificación, a que tú, yo, los nuestros podamos realizar nuestro destino individual, el mejor trabajo, el mejor estudio, el mejor goce de la vida, del espíritu, de la cultura, el gozo y la grave responsabilidad del mando, del poder compartido y responsable. Es la total liberación del hombre, es la creación sirviendo al hombre, esperando, ciertamente, que ese hombre servido sirva a su gran Destino. Un destino más allá de la Muerte. Un destino en Dios.
La Promoción Social supone el gran progreso moral y social para la Gran Sociedad del progreso técnico». (Real).

Els jerarques, però, eren pràctics, es feien entendre i tenien les agències de notícies al seu servei. Pyresa va difondre l'al·locució (de tres hores) del ministre Licinio de la Fuente davant el ple del Consejo Nacional de Trabajadores en aquests termes: «Se refirió a continuación que consideraba la tarea de promoción social como el tercer punto de su actuación en el ministerio y añadió que consideraba que el acceso del trabajador a la propiedad de la empresa, su capacitación profesional y cultural y el fomento del cooperativismo, era el mejor camino para convertir al hombre del trabajo en protagonista de su participación. «Al cesar en el ministerio -añadió- me gustaría que se dijese de mí que había sido el ministro de la promoción social». (...) Después de afirmar que se fomentaría el perfeccionamiento y extensión de las Escuelas de Graduados Sociales, el ministro terminó rogando a los representantes sindicales que no hablasen de ministros económicos y sociales, porque la única política posible es la social». (Los Sitios de Gerona, 14/12/1969, p. 4.).

La importància política i estratègica de la DGPS queda testimoniada pel gruix polític dels seus responsables. La creació ja és determinant: el Decret 2901/1962, de 9 de novembre, instaurà l’organisme i el Decret amb el número correlatiu següent i de la mateixa data designava com a titular Torcuato Fernández-Miranda y Hevia que va ocupar el càrrec fins el 23 de juliol de 1966. I vet aquí que tornà a anar d’estrena amb un vestit fet a mida: el Decret 1863/1966 de 12 de juliol, va crear la Delegació Nacional de Cultura i Formació del Movimiento i el Decret 1873/1966, de 20 de juliol, nomenà Fernández-Miranda Delegat Nacional de Cultura i Formació de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S. Anècdota o categoria, ambdues disposicions es varen publicar al mateix BOE (núm. 175, de 23 de juliol de 1966). Va estar-hi fins el 30 d’octubre de 1969 en què va ser nomenat ministre secretari general del Movimiento. El 1974 assolí la presidència de les Corts i del Consell del Regne. Se li atribueix haver estat el cap pensant de la Transició, de la Transacció, en deia el professor Josep Fontana:«Fernández-Miranda, según la leyenda urbana, diría que don Juan Carlos fue el empresario de la Transición, que él fue el guionista de la obra y que Suárez fue el actor elegido para representarla. A Fernández-Miranda, que había sido tutor del Príncipe, nunca le faltaron frases muy citables y esta boutade tiene visos de verosimilitud». (Burns).

El despit que Fernández-Miranda professà a les Escoles Socials va ser antològic. Quan n'era el seu responsable polític va ometre esmentar-les en una ponència que elaborà sobre la promoció social. Va detallar el rol de les universitats laborals, la formació professional accelerada, la formació intensiva professional i el programa de promoció obrera però silencià expressament les Escoles Socials (FERNÁNDEZ-MIRANDA). Una exclusió tan significativa és difícil d'interpretar. Per què evidenciar expressament una actitud negativa? L'encaix pericial de les Escoles Socials no satisfeia les expectatives del règim? Eren marginades pels orígens institucionistes? Se les ignorava per no ser una creació francofalangista? I això, malgrat la intervenció i manipulació a que foren sotmeses.

Álvaro Rengifo Calderón succeí Fernández-Miranda a la DPG (1966-1969). El polític va ser ministre de Justícia en el primer govern Suárez. El darrer fou Efrén Borrajo Dacruz (1969-1975). A partir de llavors la DGPS s’esvaí en la Direcció General d’Ocupació i Promoció Social (RD 535/1975, de 21 de març), badiu del servei públic d’ocupació.




Torcuato Fernández-Miranda (Gijón, 1915 - Londres, 1980) amb uniforme del Movimiento. Significativament, va canviar la camisa blau maó reglamentària per una de blanca. La metamorfosi política començà per la indumentària. La revista Presència dedicà un editorial al fet simbòlic amb el títol El color de la camisa«La camisa del Sr. Fernández Miranda ha abierto una puerta a la esperanza de cuantos creemos que todos los hombres son iguales ante la ley». (Presència, 22/11/1969, p. 3). El seu rol a la Transició va ser portat al cinema per la directora Silvia Quer amb De la ley a la ley (2017). L'actor Gonzalo de Castro interpretà brillantment el personatge. Pilar Primo de Rivera afirmava que «[a Torcuato] nada le quitaba el sueño, sino ¡la falta de cariño de la Sección Femenina!». (Barrera, 2019: 435).





3. L’ordenació acadèmica de les Escoles Socials

3.1. Les reformes: 1959-1980

Passats vint anys de victòria franquista es va instrumentar la primera voluntat politicoeducativa respecte el futur de les Escoles Socials i això encara per l’empenta de la Junta central de col·legis de graduats socials. Un patronat interministerial d’Educació i Treball (Decret 921/1959, de 27 de maig) havia de redactar en el termini de tres mesos les normes d’organització i funcionament de les Escoles Socials en base els ítems següents: - Nous plans d’estudis per tal d’adequar-se a les tècniques i necessitats del moment; -Plans relatius a la integració dels graduats socials en els organismes i les empreses i en allò que concernia l’exercici lliure de la professió; -Validesa acadèmica del títol de graduat social (art. 3r.). Malgrat les bones paraules, de tot plegat no se’n cantaria ni gall ni gallina i es va anar tirant amb el reglament promulgat en la immediata postguerra (Ordre de 29 de desembre de 1941).

Els següents projectes de reordenació varen ser empesos una dècada més tard i a redós de la LGE (Llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa). Un afectava de ple; i l’altre, de gairell. Ambdós, però, varen acabar abandonats i inconclusos.

El ministeri de Treball va dictar un nou entramat dels ensenyaments impartits per les Escoles Socials (Ordre de 30 de novembre de 1973) en base a  l’establiment de dos cicles successius. El primer, amb una durada de dos cursos que al finalitzar s’obtenia el títol d’ajudant tècnic laboral. El segon, de tres semestres i la posterior elaboració i defensa d’una tesi que donava dret al títol de graduat social.

Els requisits d’accés al primer cicle era tenir el batxiller superior i a curt termini el BUP. Els majors de vint-i-cinc anys o els treballadors en actiu amb FP de primer grau i dinou anys havien de superar un curs d’accés. El segon cicle s’adreçava als ajudants tècnics laborals, determinades diplomatures universitàries i primers cicles d’una facultat o escola tècnica superior amb un curs preparatori o altres requisits d’adaptació. En quedaven eximits els alumnes provinents de dret, ciències polítiques, sociologia, ciències econòmiques i ciències empresarials.

Programa del curs preparatori de l'Escola Social de Santiago de Compostel·la, 1968

Edició dels programes corresponents al segon curs (1978-1979) de l'Escola Social de Santiago de Compostel·la. Encara es va estampar l'escut franquista del Ministeri de Treball. El Reial decret 1511/1977, de 21 de gener, reglamentava el nou escut de l'Estat espanyol i derogava tota la simbologia anterior.

Les previsions del primer cicle i del segon s’havien d’explicitar abans del 31 de maig de 1974 i del 31 de maig de 1976, respectivament. La controvèrsia que va generar va ser sotraguejada (OLIVER). Els estudiants s’hi varen oposar amb vagues arreu de l'Estat (Diario de Lérida, 11/3/1977, p. 4; La Vanguardia, 10/7/1977, p. 24) i l’organització col·legial dels graduats socials apel·là per via administrativa. La reforma es va malmetre per il·lusòria i fútil. El ministeri, però, va trobar la manera de dissimular el seu propi fiasco a base de pròrrogues.

El tercer intent va arribar a través de la non nata FP de tercer grau que preveia la LGE i que directament encolomava a les universitats (art. 89.5).

A resultes d’això, el ministeri d’Educació i Ciència va desplegar una ordenació a les acaballes del Règim (Decret 995/1974, de 14 de març). Es volia fer entrar amb calçador un lligam entre la FP i els estudis universitaris.

Els graduats socials i altres titulats tenien l’accés directe: alumnes universitaris que tinguessin aprovats tres cursos complets de la carrera, els enginyers i arquitectes tècnics, els professors mercantils, els assistents socials, els ajudants tècnics sanitaris, els mestres industrials, els mestres d’ensenyament primari, i les professores d’ensenyament de la llar (DT 3ª c). També els alumnes de l’ensenyament superior militar (art. 7.3 del Decret 528/1973, de 9 de març).

La norma es va rebre com una comesa incongruent i confusa: «en el debate de las Cortes ya aparece reflejada [la indefinició], cuando se indica que “no acaba de verse clara esta formación de tercer grado”. Confirmaciones como ésta preconizan su posterior desaparición, ante la imposibilidad de introducir este grado de Formación Profesional, en cierta medida anacrónico si se atiende al contexto pleno de limitaciones bajo el que fue creada la ley, y al no superar su encaje definitivo dentro de la misma» (Martínez).

La desconfiança va esgavellar el propòsit: la FP de tercer grau va fer llufa.

A la vista dels successius fracassos es va intentar una vegada més -encara que provant de repartir responsabilitats- amb la creació d’una comissió assessora que hauria d’enllestir el nou pla d’estudis que tindria vigència en el curs 1976/1977 (Ordre de 23 de juliol de 1975). Al cap d’un any ja pintaven bastos: la previsió temporal va ser derogada (Ordre de 29 de setembre de 1976). Tot plegat esdevenia el joc dels disbarats.

Finalment, -ignorant la comissió assessora- el ministeri de la Presidència va instrumentalitzar el repte amb el Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l’ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els imparteixen. La norma va aclarir la naturalesa dels ensenyaments especialitzats (art. 46 LGE) i encomanà al Ministeri d’Universitats i Investigació la publicació d’un nou pla d’estudis amb vigència a partir del curs 1980-1981. Aquesta vegada va anar de veres: al començar el curs 1980-1981 el pla era a punt (Ordre de 26 de setembre de 1980). Així s’acabava una comèdia que havia durat vint-i-dos anys. Aviat és dit.



Edició dels programes del curs 1973-1974 del Seminari d'Estudis Socials de Las Palmas de Gran Canaria



Monografia del Seminario de Estudios Sociales de FET-JONS de Càceres.



La coexistència d'estructures falangistes amb la mateixa denominació de seminaris d'estudis socials va contribuir a la confusió i a identificar erròniament uns i altres. Igualment succeiria amb la simultaneïtat del títol de graduat social expedit per les Escoles Socials respecte el diploma de graduat d'estudis socials i sindicals (primer cicle) i graduat superior (segon cicle) emès pel Instituto de Estudios Sindicales (Organización Sindical). Les universitats laborals encavalcaren els nivells de graduat laboral i d'estudis superiors laborals (Bases 49, 54, 55 i 56 dels Estatuts de les Universitats Laborals. BOE de 19 de juliol de 1956). Per acabar-ho d'adobar, el Frente de Juventudes configurava estructures de formació amb la denominació de seminaris i tenien com a òrgan el Boletín de los Seminarios de Formación del Frente de Juventudes.

La Delegación Nacional de Organizaciones del Movimiento sostenia seminaris locals, provincials i centrals a Madrid. Els Seminarios Centrales de Estudios editaven quaderns monogràfics i la revista Seminarios: Cuadernos de Estudio (1960-1965) de periodicitat bimestral.


Quadern del Seminario Central de Estudios Sociales, 1 (1960).



Coberta de Seminarios: Cuadernos de Estudio, 32 (1965).






3.2. Les condicions d’accés de l’alumnat

En la immediata postguerra es determinaren els nous requisits d'accés a les Escoles Socials. Calia tenir setze anys i el títol de batxiller, mestre nacional, pèrit mercantil, aparellador, llicenciat d'Escola de Treball o equivalent. En altre cas es preveia un examen (Ordre de 29 de desembre de 1941).

La normativa va romandre impertorbable fins a començaments del curs 1966-1967. Llavors s'exigí la possessió del batxillerat superior o equivalent (Ordre de 17 d'octubre de 1966). Tot i que anys a venir s'inclogué el de mestre industrial (Resolució de 14 de març de 1973).

A efectes pràctics, la secretaria de l'Escola Social de Barcelona concretà el detall: batxillerat superior, grau mitjà en qualsevol especialitat d'enginyeria tècnica (antics pèrits), arquitectes tècnics (antics aparelladors), professors mercantils, mestres d'ensenyament primari i oficials de l'Exèrcit, Marina i Aire amb estudis en acadèmies generals o especials. Mestres industrials (Escuela).

Alternativament, es configurà una bifurcació: 1. Tenir divuit anys i aprovar un examen (a manera de revàlida); 2. Fer un curs de preingrés que rebia el nom de «Preparatori» .

I encara s’afegiria un nou supòsit d’admissió a les proves d’accés: «El ama de casa, mayor de veintitrés años, dedicada exclusivamente a las tareas del hogar, y que no perciba retribución alguna por cuenta propia o ajena» (Resolució de 18 d’octubre de 1974). La periodista Amparo Moreno Sardà es referí a la mesura des del seu espai Fábulas barcelonesas: «Para los estudiantes esta resolución supone un despiste o ganas de despistar respecto el valor de sus estudios. La verdad es que el texto es sorprendente y parece un logro (?) de las apabullantes Agrupaciones de Amas de Hogar de cara a confundir lo que debe ser la promoción de la mujer, en este Año Internacional. Porque ¿quién daría el certificado de ama de casa, mayor de 23 años, dedicada exclusivamente al hogar? ¿Qué quiere decir ese título...?». (MORENO). La norma l'havia dictat el director general de Promoció Social Efren Borrajo Dacruz, catedràtic de Política Social i Dret del Treball de la Universitat Complutense de Madrid. En aquest context cal fer una remarca: la mesura ha estat inadvertida per les investigadores i investigadors del rol de les dones en el sistema educatiu espanyol. (FLECHA). Un oblit que cal atribuir a la segregació secular dels estudis de graduat social. És clar que també la recerca oficial ha mostrat molt poc interès pels enseyaments forans a la dependència directa del Ministeri d'Educació i Ciència.

En el curs 1981/1982 es va fer cau i net. Accedirien els titulats amb COU, tècnics especialistes de FP (2n grau) de la branca administrativa i comercial i els majors de vint-i-un anys amb més de tres d’antiguitat laboral que superessin el curs preparatori (Ordres de 24 de febrer de 1981 i de 21 de gener de 1982). Les matèries varen ser: matemàtiques; llengua i literatura; història d’Espanya i del món, i geografia política i econòmica.

A conseqüència d’un contenciós perepunyetes de l’organització col·legial de titulats mercantils es va incloure la menció dels pèrits mercantils atesa l’equiparació amb la FP de 2n grau de la branca administrativa i comercial. (Ordre de 14 de març de 1983).

La seqüència va acabar rodonament amb el RD 1524/1986, de 13 de juny que va remetre pura i simplement a les normes generals per a l’accés als estudis universitaris.



Anunci divulgatiu de les possibilitats educatives i laborals del batxillerat superior.
Los Sitios de Gerona, 22/09/1970, p. 9


3.3. El curs preparatori

Una ordre de 2 de novembre de 1970 va establir les matèries de l'examen d'ingrés a les Escoles Socials per a les persones majors de divuit anys sense títol de batxiller superior o altre habilitant per a l'ingrés a les facultats i escoles tècniques superiors. Una mena de prova d'accés a la universitat avant la lettre. Tanmateix, s'autoritzava les Escoles Socials per a organitzar un curs preparatori a partir d'aquests continguts.

Tant els alumnes de matrícula oficial com lliure s'havien de sotmetre a un examen que podia ser oral, escrit o mixt. Respecte les lletres era preceptiva una prova de redacció consistent en una composició literària sobre un tema proposat en terna pel tribunal, o bé, el comentari d'un text. L'examinand havia de triar una opció de les tres que se li oferien. Els tribunals examinadors eren formats per un mínim de tres professors; dos havien de set titulars o encarregats de curs. Els exàmens d'ingrés tenien dues convocatòries: maig i setembre.

En el curs 1973/1974 les assignatures  de preparatori varen ser llengua i literatura espanyoles; història universal i d'Espanya; geografia política i econòmica; matemàtiques, i nocions de filosofia i introducció a les ciències socials. A més a més s'organitzà un seminari d'introducció a l'estudi del treball (conferències, sessions de cinefòrum, visites a empreses, etc.).

L'ordre ministerial citada va ser desplegada al cap de quatre anys mitjançant una resolució de la Direcció General de Promoció Social de 19 de juliol de 1974 «por la que se fijan las pruebas de ingreso y, en su caso, curso preparatorio para el acceso al primer ciclo de estudios de las Escuelas Sociales». Es feia evident, una vegada més, la desídia imperant en la gestió educativa del Ministeri de Treball.

Aleshores el quadre de professors del curs preparatori de l'Escola Social de Barcelona era constituït per José Luis Vidal Pérez que impartia literatura i que anys a venir ocuparia una càtedra de filologia llatina a la UB; Josep-Jaume Reventós Alcover, professor encarregat de curs de Seguretat Social, cuidava de la història; Josep Llort i Brull, que seria titular de Dret Sindical, donava geografia; Isidre Rius Sintes, professor encarregat de curs de Tècniques d'administració i direcció de personal, s'ocuparia de les matemàtiques; i Joaquín Martín Urbano era el docent de filosofia. En el curs 1979/1980 l'equip es mantenia però amb dues excepcions: la literatura va ser responsabilitat del professor auxiliar Francisco M. Lafarga Maduell que esdevindria catedràtic de filologia francesa a la UB; i les matemàtiques que va impartir el professor auxiliar i coronel d'infanteria Pedro Clapés Sagañoles, que ja havia professat la matèria al Seminari d'Estudis Socials de Lleida.

Els continguts quedaven detallats en els programes corresponents. En el curs 1979/1980 s'acotaren com segueix:

Llengua i literatura espanyoles.- Abastava quatre àmbits: revisió de la morfologia, sintaxi, elements de tècnica literària i qüestions d'història de la literatura (sense fer cap referència a la llengua i cultura catalanes). La bibliografia es basava en els dos volums de la Literatura española de Vicente Tusón i Fernando Lázaro (Anaya. Madrid, 1978, 236 i 279 p.) i la Historia de la literatura española encuadrada en la universal de Guillermo Díaz-Plaja (La Espiga. Barcelona, 1975, 510 p. [42a. ed.]).

Història política i social contemporània amb especial referència a Espanya.- Amb vint-i-cinc temes que anaven de la Revolució Francesa a «El Estado español y la vida económica. Acción de la política fiscal y de la política social sobre la estructura económica del país. Estudio crítico de los Planes de Desarrollo». L'assignatura se seguia amb uns apunts del professor.

Geografia econòmica i política.- Estructurada en cinc parts amb els enunciats següents: introducció, els contactes, les grans conurbacions, geografia política, geografia humana d'Espanya, les regions humanes d'Espanya, problemes econòmics i socials espanyols, Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania. La bibliografia es sustentava en el llibre del professor Jordi Llort, Geografía económica y política (ed. autor. Barcelona, 1976, 211 p.).

Matemàtiques.- La matèria abastava àlgebra (càlcul algebraic, equacions, logaritmes) i geometria (geometria plana, geometria de l'espai i trigonometria) i es seguia amb Lecciones elementales de geometría con nociones de dibujo lineal y de agrimensura: segundo grado o curso medio (Bruño. Madrid, 1970, 244 p.) i Nociones de álgebra y trigonometría (Bruño. Madrid, 1976, 78 p. [19a. ed. corr.]).

També es dictaren fins a vint-i-quatre conferències complementàries a càrrec de professors de l'Escola i externs convidats.



3.4. L'equivalència del títol

L'equidistància entre els ministeris de Treball i d'Educació i Ciència menava a l'antinòmia. Un tenia la competència sobre els ensenyaments de graduat social. L'altre, l'autoritat de l'Estat en matèria de reconeixement de títols. Tasca que es confessava molt àrdua: «Tanto por la Administración pública como por las Empresas privadas se exige para el acceso a determinados empleos públicos y privados el estar en posesión de uno de los títulos académicos enumerados en las respectivas convocatorias o de algún otro equivalente con aquellos. El acuerdo sobre declaración de estas equivalencias exige un trámite laborioso, lo que a veces dificulta a los interesados el poder acreditar la equivalencia de sus títulos en los plazos marcados para ello por las correspondientes convocatorias». (Ordre de 28 de novembre de 1975).

Quan el títol de graduat social encara no era reconegut com a diplomat universitari (RD 921/1980, de 3 de maig), s'equiparava al batxillerat superior tot i que -precisament- aquest títol facultava l'accés als ensenyaments. La paradoxa encara s'aprofundia més a la vista dels fonaments de dret de les resolucions d'equivalència que expedia la «Dirección General de Enseñanzas Medias»: el Decret 707/1976, de 5 de març, sobre ordenació de la formació professional i l'Ordre de 26 de novembre de 1975, per la qual es determinen les equivalències dels títols de formació professional i altres estudis amb els de batxiller elemental o graduat escolar i batxiller superior.

L'acte administratiu es recolzava, doncs, en la non nata formació professional de tercer grau a la qual havien de tenir accés directe diferents títols -entre els quals s'incloïa el de graduat social- així com el de formació professional de segon grau.  A partir d'aquesta contingència l'òrgan departamental inferia que el graduat social tenia un nivell equivalent al de FP de 2n grau atès que ambdós podien concórrer per igual al 3r grau. I rematava de xil·lena amb l'equivalència establerta entre el batxillerat superior i la FP de 2n grau. Per acabar-ho d'adobar, la resolució valia «únicamente a efectos laborales».

La conclusió a la que arribaven els educativistes era digna de l'inspector en cap Jacques Clouseau. Pels graduats socials egressats comportava havet cursat tres cursos per a no-res.

Tan bon punt es recuperà el govern provisional de la Generalitat, presidit per Josep Tarradellas, els estudiants s'adreçaren al conseller del ram: «El conseller de Treball, Joan Codina, recibió a alumnos de la Escuela Social de Barcelona, quienes expusieron las reivindicaciones como la de que se reconozca oficial y laboralmente el título de graduado social». (Domingo).




Discurs del director del Seminari d'Estudis Socials, Martí Carreras, a l'acte de lliurament de beques del Fons Nacional de Protecció del Treball, a alumnes de graduat social, a la Casa Sindical. Al seu costat a l'esquerra, el delegat de Treball, José Luis Muñoz Selma i el delegat de l'Organització Sindical, Josep Segura Sanfeliu. Girona, 23 de març de 1974. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




3.5. Els plans d’estudis

El Seminari d’Estudis Socials de Girona va operar en base a dos plans d’estudis: el de 1967 i el de 1980. Respecte el primer, el detall de les assignatures, els pormenors de l’aplicació i la comparativa respecte el pla de 1941 varen ser tractats a Scientiae laboris. La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d’Estudis Socials de Girona (1965-1970). El segon, més que una reforma material era una ruptura substantiva en tota regla. Es deixava enrere la fatalitat del ministeri de Treball per a raure al d’Universitats i Investigació; i el títol adquiria la condició de diplomatura universitària.

El de 1980 es va promulgar amb caràcter provisional i experimental en base a les matèries següents:



Malgrat tot, es mantenien les assignatures del pla anterior. El pes relatiu de les àrees de coneixement resultava així: jurídica-laboral 55%; economia  11%; empresa 17%; ciències socials 17%. Es va introduir algun canvi terminològic (per millorar o empitjorar) i encara un altre empès pels signes dels temps: el dret sindical reemplaçà l’Organització Sindical Espanyola. Aparegueren com a novetats la comptabilitat i l’estadística. A totes se’ls hi conferia tres hores lectives setmanals.

També es preceptuava que per a l’obtenció del títol calia aprovar una revàlida o un treball de final de carrera, quelcom que es precisaria a posteriori (Ordre de 18 d’octubre de 1983).

D’altra banda, els titulats amb plans d’estudis anteriors podien obtenir l’equiparació acadèmica a través de dues vies: l’elaboració d’un treball interdisciplinari o acomplir un curs d’actualització de vuitanta hores lectives amb la presentació d’una memòria (Ordre de 4 de maig de 1984). Després es procedia a diligenciar el títol amb l’acreditació de l’equivalència a diplomat universitari (Ordre de 4 de maig de 1984).

Els efectes del desenrotllament darrer tindrien un corol·lari definitiu: «la madurez que estos estudios han adquirido y el precedente de un supuesto análogo, como es el caso de los de Trabajo Social, aconsejan la incorporación de las enseñanzas de Graduado Social a las que, de acuerdo con lo previsto en la Ley Orgánica 11/1983, de 25 de agosto, de Reforma Universitaria, han de ser organizadas y desarrolladas por la Universidad» (Reial decret 1524/1986, de 13 de juny).

La incorporació a la universitat dels ensenyaments de graduat social va ser una fita senyera. Però això són figues d’un altre paner: (El Seminari d’Estudis Socials de Girona, IV. El procés d’extinció docent).






Els graduats socials varen participar en la informació pública promoguda pel Llibre blanc que va impulsar l'administrativista russafí i ministre d'Educació, José Luis Villar Palasí. En realitat el document duia per títol La enseñanza en España: bases para una política educativa i esdevingué un best-seller: «Por primera vez se han registrado colas para adquirir un libro editado por la Administración». (Los Sitios, 21/2/1969, p. 1). 

El febrer de 1969 Villar va presentar el text a la Comissió d'Educació de les Corts, el Consejo Nacional del Movimiento i el Congrés Sindical que obria un període per a recaptar al·legacions i parers previs a l'aprovació de la llei general d'Educació de 1970 (Monés). El modus procedendi no tenia precedents.

L'organització col·legial va entendre que aquella era una oportunitat de futur i la manera de superar el fallit Decret 921/1959, de 27 de maig (Presidència del Govern). Es plantejava l'homologació dels ensenyaments al primer cicle universitari alhora que es feia via cap a la reconversió de les Escoles Socials en Facultats. El reconeixement va ser factible encara que amb una demora de deu anys (Ordre de 4 de maig de 1980). Està clar que
al Regne d'Espanya «las cosas de palacio van despacio» Segons quines, és clar.

La memòria justificativa es va publicar en forma de separata a Despacho Laboral, 26 (abril-juny de 1969). La publicació es subtitulava 
«revista técnico-jurídica de asesoramiento y divulgación social-laboral». L'editava el Col·legi de Graduats Socials de l'Ebre (Aragó, Navarra, La Rioja i Sòria) amb el patrocini del Consell Superior de Col·legis.



4. L'estatut professional dels graduats socials

L'Administració pública no sol ser massa primmirada. A finals de la dècada dels cinquanta del segle passat l'Estat espanyol va establir l'organització col·legial dels graduats socials (Decret de 22 de desembre de 1956). La norma determinava l'adequació al cap de cinc anys. El termini, però, es va multiplicar per tres i com si res la part expositiva de la renovació invocava l'acompliment: «Transcurrido el plazo señalado...». I tant! Ningú gosava dir res.

El nou reglament dels col·legis oficials (Ordre de 28 d'agost de 1970) afinava la definició de les funcions fins llavors vigents (Decret 3501/1964, de 22 d'octubre), com segueix:

«Article 1r. Als graduats socials, en la seva condició de tècnics en matèries socials i laborals, els correspon les funcions d'estudi, assessorament, representació i gestió, sense necessitat d'apoderament especial, en els casos permesos per la Llei de procediment administratiu, dels assumptes laborals i socials que els hi siguin encomanats per o davant l'Estat, entitats paraestatal, corporacions locals, la Seguretat Social, l'Organització Sindical Espanyola, entitats, empreses i particulars.

Consegüentment, correspon als col·legiats en exercici desenvolupar, entre d'altres, les funcions següents:

a) Intervenir professionalment, estudiant i emetent dictàmens i informes, en quantes qüestions socials i laborals els hi siguin sotmeses.

b) Assessorar, representar, formalitzar documents i gestionar en nom d'organismes, entitats, empreses, treballadors i particulars, en matèria social, laboral, de seguretat social, ocupació i migracions.

c) Realitzar, quan siguin nomenats col·laboradors del ministeri de Treball o altres organismes, de la manera regulada per l'article 6è del text articulat de la Llei de funcionaris civils de l'Estat, funcions relatives a les tècniques d'investigació social, cooperant en les enquestes, estudis i dictàmens que, sobre matèries sociològiques, se'ls puguin encomanar.

d) Encarregar-se en organisme oficials, entitats i empreses, amb caràcter permanent o temporal, les funcions o ocupacions de caràcter tecnicosocial i laboral, com ara l'organització, control, assessorament o comandament, en relació a l'admissió, classificació, acoblament, instrucció i retribució del personal, règims de treball, descans, seguretat, economats i menjadors, vestuari, previsió social, esbarjo del personal i, en general, sobre l'aplicació de la legislació social, per atènyer l'eficàcia de les obres i activitats adreçades a enfortir les relacions de la convivència entre tots els qui participen en l'empresa i d'aquelles obres destinades a millorar els mètodes de treball i les condicions de vida del treballador i la seva família. I això sens perjudici de les competències específiques que en matèria de Seguretat i Higiene tenen atribuïdes reglamentàriament els cossos especialitzats.

e) Verificar, sens perjudici de les facultats inspectores i interventores de l'Administració, mitjançant certificació o visat, els padrons, declaracions, liquidacions i altres documents que hagin de formalitzar les empreses i els treballadors a efectes d'allò establert en la legislació laboral i de seguretat social.

f) Comparèixer en nom de les empreses, dels treballadors i dels particulars, davant els organismes sindicals de conciliació, així com representar-los quan expressament ho autoritzi la llei, davant les Magistratures de Treball.

g) Exercir funció docent en les Escoles Socials, Seminaris d'Estudis Socials i en altres centres oficials i particulars, així com en empreses i els seus centres de treball i ensenyament professional, de disciplines socials i laborals.

h) També competirà als graduats socials les funcions tècniques quant a l'estudi i formació de pressupostos familiars, nivells d'ocupació, anàlisis de moviments migratoris, nivells d'ingressos personals i familiars, informes en convenis i conflictes col·lectius de treball, etc., així com qualsevol altre intervenció relacionada amb els fenòmens sociològics i de significació laboral.

i) Intervenir, quan sigui requerit per això, com assessor laboral en els convenis col·lectius sindicals i en les comissions mixtes que s'estableixin.

j) Actuar com a pèrit en matèria social i laboral davant els Tribunals de justícia, quan sigui requerit per això.

k) Exercir com habilitat de les empreses, treballadors, els seus familiars o drethavents, pel que fa a la percepció de tota classe de beneficis econòmics atorgats per la legislació sociolaboral, Seguretat social, ocupació i migracions.[Regulació pràctica a l'Ordre de 29 de maig de 1958].

l) Acceptar la designació d'ofici per a totes les comeses que són atribuïdes al graduat social per aquest reglament. La designació la realitzarà el col·legi respectiu per torn rigorós, establert per la junta de govern.

ll) Qualsevull altres funcions tècniques pròpies o exclusives del seu títol anàlogues a les compreses en aquest article, així com les que li assignin les disposicions legals vigents o futures». (trad.).


Comptat i rebatut, el nou text contrastava amb l'anterior en els punts següents:

1. Mitiga la remissió a la legislació concurrent i les competències d'altri. S'observa a la cautela inclosa en la definició. Es passa del redactat «... en els assumptes socials que no siguin exclusius d'altres professions» a «... en els casos permesos per la LPA». Els graduats socials començaven a transcendir les infeudacions subreptícies de la competència.

2. Es produeix un canvi d'ordre sense conseqüència entre els apartats b i c. Les atribucions mantenen paral·lelisme amb les dels partners europeus més afins: els consulenti del lavoro.

3. L'apartat d s'amplia innovadorament amb la irrupció encadenada de missions i comeses referides a la gestió de recursos humans, la política social d'empresa i la prevenció de riscos laborals. Amb ponderació i perspectiva, es va anar materialitzant un crescendo inimaginable quan s'inicià.

4. L'apartat g relatiu a la funció educativa intercala l'ensenyament professional i la menció expressa a les Escoles Socials i els Seminaris d'Estudis Socials. La traça neix amb les escoles de les empreses industrials (Ordres de 23 de febrer de 1940 i 28 de març de 1952) i mena al professorat d'ensenyament secundari en l'especialitat de Formació i Orientació Laboral (FOL) i la docència en Formació professional per a l'ocupació (SPEE).

5. El graduat social habilitat de la Seguretat Social (de h a k) estén la competència a la prestacions econòmiques en matèria d'ocupació i migració; consemblament al quefer dels habilitats de classes passives respecte les prestacions atribuïdes a la Direcció General de Costos de Personal i Pensions Públiques del Ministeri d'Hisenda.

6. Agregació d'actius en relació a la recerca, l'auditoria sociolaboral, les relacions laborals a l'empresa, la negociació col·lectiva, l'ocupació, l'economia social, la fiscalitat i el rol d'operador jurídic. La inclusió dels apartats de nova planta h, i, j i l esmerçaren l'agenda dels graduats socials a mitjà i llarg termini. Al cap dels anys la doctrina acadèmica ho va corroborar de manera general (Lerma: 183-184) i específica (Calvo) perimetrant set escenaris d'intervenció. Talment, la professió es caracteritza per una capacitat d'encaix considerable.

7. El contingut de l'antecedent lletra i ara l'ocupa la ll amb una reorientació evident tot i tractar-se de l'article escombra. La redacció de 1964 acabava estenent les facultats tecnicosocials i laborals amb el límit de les «no reservades a altres professions». La nova supera la llosa de la comminació vigilantista: «altres funcions tècniques pròpies o exclusives del seu títol anàlogues a les compreses en aquest article, així com les que li assignin...». Pragmàticament, s'harmonitzava amb les professions tangents i llavors hegemòniques. A hores d'ara totes queden apariades al seti de les professions regulades (Annex VI del Reial decret 581/2017, de 9 de juny). Tanmateix, comparteixen interoperatibilitat, grups d'interès i tot allò relatiu a l'escenografia institucional: protocol i dret premial.

De tota manera, la vigència de la norma crida l'atenció. Es tracta d'una disposició preconstitucional biconstitucionalitzada per successius governs espanyolíssimament constitucionals. Anem a pams. Els Estatuts generals dels col·legis oficials de graduats socials (RD 1415/2006, d'1 de desembre) estableixen la vigència de l'art. 1r de l'Ordre de 28 d'agost de 1970 al punt dos de la disposició derogatòria única (!). Virtualment, doncs, es mantenen vius òrgans i figures del franquisme: Organización Sindical Española, Ley de Funcionarios Civiles del Estado, Seguridad e Higiene, órganos sindicales de conciliación, Magistraturas de Trabajo, Escuelas Sociales, i els Seminarios de Estudios Sociales. Ni rastre dels sindicats i les patronals, l'ET, l'EBEP, riscos laborals, els jutjats socials, les universitats i els graus en relacions laborals i recursos humans.

Quan els Estatuts foren objecte de revisió a resultes de la liberalització dels serveis a l'economia europea (RD 503/2011, de 8 d'abril) s'operà amb la tècnica del retalla i enganxa per tal de distreure i amagar l'ou. Tot per no posar al dia una definició sobre la identitat professional. Encara que els graduats socials no seran els primers ni els únics que hauran de passar per això: en el dret de les professions la casuística és notable (Gómez). Déu-n'hi-do.



El Col·legi de Barcelona va organitzar i acollir la I Assemblea
de graduats socials exercents de l'Estat espanyol (1975).







REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


AVILÉS FARRÉ, Juan; EGIDO LEÓN, Ángeles; MATEOS LÓPEZ, Abdón. Historia contemporánea de España desde 1923: Dictadura y democracia. Centro de Estudios Ramón Areces. Madrid, 2011, p. 130.

BARRERA, Begoña. La Sección Femenina, 1934-1977: historia de una tutela emocional. Alianza. Madrid, 2019.

BUNES PORTILLO, Micaela. «Instituciones y programas de formación profesional de adultos en el desarrollo español: la formación profesional acelerada de la Organización Sindical (1957-1972)». Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Revista de Educación, número extraordinario: La educación en España en el siglo XX (2000), p. 361 i 363.

BURNS MARAÑÓN, Tom. De la fruta madura a la manzana podrida: el laberinto de la Transición española. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2015, p. 58.

CALVO PALOMARES, Ricardo; GÓMEZ FERRI, Javier. «Los profesionales de la relaciones laborales, las ciencias laborales y los recursos humanos como investigadores sociolaborales. Una apuesta de futuro». Proyecto social: Revista de relaciones laborales, 12 (2008), p. 65-76.

CÁMARA DE COMERCIO E INDUSTRIA DE GERONA. Programa de Promoción Profesional Obrera (Planteamientos). Gerona, 1964, p. 22.

CAÑELLAS MAS, Antonio. «La tecnocracia franquista: el sentido ideológico del desarrollo económico». Universidad de Salamanca. Studia Historica. Historia Contemporánea, 24 (2006), p. 257-288.

COMISARIA DEL PLAN DE DESARROLLO ECONÓMICO Y SOCIAL. III Plan de Desarrollo Económico y Social. Imprenta del Boletín Oficial del Estado. Madrid, 1971, p. V.

DELGADO GRANADOS, Patricia. La universidad de los pobres: historia de la universidad laboral sevillana y su legado a la ciudad. Universidad de Sevilla. Sevilla, 2005, p. 17.

DOMINGO, Oriol. «Lo que hace la Generalitat. De la situación de impasse se ha pasado a un clima de distensión. Mientras, la Generalitat no ha dejado de actuar en sus diversos frentes». Destino, núm. 2109, del 9 al 15 de marzo de 1978, p 9.

EQUIPO MUNDO. Los 90 ministros de Franco. Dopesa. Barcelona, 1970, p. 517.

ESCUELA SOCIAL DE BARCELONA. Anuario del curso 1973-1974. Barcelona, 1973, p. 177.

ESCUELA SOCIAL DE MADRID. Discursos y conferencias pronunciados en la Primera Asamblea Nacional y Primera Semana Social de Graduados Sociales. Madrid, 1950, p. 18.

ESPUNY I TOMÁS, Maria Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales». Quince años de reformas jurídicas: (1993-2008) / Maria Jesús Espuny i Tomás, Olga Paz Torres (coord.). Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36.

FERNÁNDEZ-MIRANDA HEVIA, Torcuato. «La promoción social en España: metas e instituciones del momento actual». La promoción social en España. Centro de Estudios Sociales de la Santa Cruz del Valle de los Caídos. Anales de Moral Social y Económica, vol. 11. Madrid, 1966, p. 4-50.

FLECHA GARCÍA, Consuelo. «Algunos aspectos sobre la mujer en la política educativa durante el régimen de Franco». Historia de la Educación: Revista interuniversitaria, 8 (1989), p. 77-98.

FUENTE, Licinio de la. Trabajo, sociedad, política: doctrina de un humanismo social. Servicio de Publicaciones del Ministerio de Trabajo. Madrid, 1973, p. 355.

GARCÍA ÁLVAREZ, Alejandro. «Las universidades laborales en el modelo de promoción socio-educativa del franquismo: 1956-1975». Aula, Revista de Pedagogía de la Universidad de Salamanca, 13 (2001), p. 97-112.

GARCÍA OVIEDO, Carlos. Tratado Elemental de Derecho Social. EISA. Madrid, 1952, p. 99-100.

GÓMEZ MUÑOZ, José Manuel. «La Directiva de Servicios y su aplicación en el ámbito de las profesiones reguladas en España». Revista Internacional y Comparada de Relaciones Laborales y Derecho del Empleo, Vol. 5, núm. 4, octubre-diciembre de 2017, p. 133-162.

GONZÁLEZ-ROTHVOSS Y GIL, Mariano. La Cultura Social en España: actuación de las Escuelas Sociales. Instituto de Cultura Social. Madrid, 1931, p. 5.

GUAITA MARTORELL, Aurelio. «El Ministerio de Educación y Ciencia». Documentación Administrativa, 117 (1967), p. 33. Exactament el mateix article va ser publicat a la Revista de Educación, 198 (1968), p. 18 [323] - 26 [330].

LERMA MONTERO, Ignasi. (Coord.). Libro Blanco del Título de Grado en Ciencias Laborales y Recursos Humanos. http://www.aneca.es/var/media/150308/libroblanco_rrhh_def.pdf

MARTÍNEZ USARRALDE, María Jesús. Historia de la formación profesional en España : de la ley de 1955 a los programas nacionales de formación profesional. Publicacions de la Universitat de València. València, 2002, p. 36.

MAYORDOMO PÉREZ, Alejandro; FERNÁNDEZ SORIA, Juan M. Vencer y convencer: educación y política, España 1936-1945. Universitat de València, 1993.

MENDIETA DE HORNOS, Domingo; LÓPEZ ESPINOSA, José. Guia del estudiante. Delegación Nacional de Acción Docente del Movimiento. Madrid, 1975, p. 407-408.

MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA. Estudios en España: II. Nivel universitario. Edición 1985. Centro de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia. Madrid, 1986, p. 206 i 207.

MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, Jordi. L'escola a Catalunya sota el franquisme. Rosa Sensat/Edicions 62. Barcelona, 1980, p. 97-143.

MORENO SARDÀ, Amparo. «La Escuela Social, cerrada». Destino, núm. 1950, 15 de febrero de 1975, p. 7.

MOTA NUÑOZ, José Fernando. «Del nacional-sindicalismo a la Interbancaria: el movimiento obrero entre los bancarios barceloneses (1959-1969)». «Cuellos blancos»: de empleados a trabajadores: el movimiento sindical de banca y ahorro en Barcelona (1957-1980) / José Fernando Mota Muñoz, José Manuel Rúa Fernández, Manuel Vicente Izquierdo. Germania. Alzira, 2013, p. 23.

NARBAIZA, Javier. El día en que volvimos a la Universidad Laboral. Libros de la Memoria. Madrid, 1999, p. 156.

NÚÑEZ SEIXAS, Xosé M. «De gaitas y liras: sobre discursos y prácticas de la pluralidad territorial en el fascismo español (1930-1950)». Falange: las culturas políticas del fascismo en la España de Franco (1936-1975)/ Miguel Á. Ruiz-Carnicer (ed.). Vol. I. Institución Fernando El Católico. Zaragoza, 2013, p. 297.

OLIVER, José Luis. «Criterio y opinión del Colegio Oficial de Graduados Sociales en relación con la carrera de graduado social». Los Sitios, 13 d’octubre de 1976, p. 7.

PEÑALBA SOTORRÍO, Mercedes. «Creando falangistas: las Escuelas de Mandos del régimen franquista (1937-1945)». Claves del mundo contemporáneo, debate e investigación. Actas del XI Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea/ Teresa Maria Ortega López y Miguel Ángel del Arco Blanco (eds.). Comares. Granada, 2013.

PÉREZ MORENO, Heliodoro Manuel. «Educación y asistencia social de una escuela errante durante el franquismo». RES: Revista de Educación Social, 17 (2013), en línia.

PINILLA TURIÑO, Carlos. Como el vuelo de un pájaro. Publisalud. Madrid, 1987.

PORCEL, Baltasar. Exercicis més o menys espirituals. Edicions 62. Barcelona, 1969, p. 152.

REAL ZALOTE, Pedro del; VALDIVIA, Javier de; ALDIRT ALBERT, Augusto. La Promoción Social. Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. Madrid, 1966, p. 9-10.

REVISTA DE EDUCACIÓN. «Situación actual de la educación en España. Aportaciones educativas al margen del MEN [Ministerio de Educación Nacional]». Núm. 161 (1964), p. 109-112 [Ministeris d'Agricultura, Indústria, Obres Públiques i les Forces Armades]; Núm. 162 (1964), p. 15-23 [Ministeri de Treball, Organització Sindical, l'Església Catòlica i el Consell Superior Bancari].

ROCA ROSELL, Antoni. «Bombardeig de la universitat industrial (1938): un testimoni d'Eduard Fontserè i Josep Pons». Quaderns d'història de l'enginyeria, 6 (2004), p. 295-299 .

SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls]. Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Temps era temps. Els estudis de graduat social a la ciutat de Girona; Scientiae laboris. La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d'Estudis Socials de Girona (1965-1970); El Seminari d'Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.

SÁNCHEZ SÁNCHEZ, Galo. La Universidad Laboral de Zamora: una manifestación del proyecto social y educativo del franquismo (1946-1980). Instituto de Estudios Zamoranos "Florián de Ocampo". Zamora, 2006, p. 124.

SOTO CARMONA, Álvaro. «No todo fue igual. Cambios en las relaciones laborales, Trabajo y nivel de vida de los españoles: 1958-1975». Pasado y Memoria, Revista de Historia Contemporánea, 5 (2006), p. 15-43.





Medalló commemoratiu del cinquantenari del Ministeri de Treball, 1920-1970.