 |
Gronxadors de Xocolates Torras. Parc de Sant Salvador. Santa Coloma de Farners.
Fotografia de Miquel Bohigas.
|
A Sant Martí Vell, quan jo era un nen, l’ajuntament administrava misèria. Els homes de tan de tan eren cridats a fer la «prestació personal» que establia el dret municipal: dedicar un matí de diumenge -a pic i pala- per tapar els clots dels carrers, reparar els camins o netejar la riera. Les poques bombetes públiques existents eren de 20; just per a veure el pal, orientar-se i no ensopegar. La carretera no era enquitranada. El camp de futbol feia justícia al nom: ras, sense porteries ni vestidors. La mainada per entreteniment disposàvem d’un «columpio». Un gronxador no homologat (una noció desconeguda) que feia les delícies de nens i nenes. No va costar ni cinc: el va regalar Xocolates Torras com tans d’altres escampats arreu de la geografia gironina. Molts encara continuen en servei i han pogut evitar la condemna de ser declarats béns etnogràfics i consegüentment confinats a un Museu de la Infància.
Mentrestant, la Diputació de Girona -sempre en les millors mans- no fa massa anys va crear un organisme per a gaudi de directius, assessors, personal de confiança i altres més o menys amistançats amb els qui remenen les cireres polítiques o burocràtiques: Dipsalut. I vet aquí que en un territori on la pediatria clínica està abandonada, els dependents no tenen la pensió que per dret els pertoca, les places de residències geriàtriques tenen unes capacitats insuficients i les llistes d’espera de consultes i cirurgies són vergonyants, es manté luxosament una administració que competeix directament amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya. I d'aquí que entra en escena la genialitat daliniana dels parcs de salut: els gronxadors provincials del segle XXI. No són gratuïts, valen una picossada i per si no n’hi ha prou encara s’aboquen més recursos per a «dinamitzar-los». Dinamitzar, no dinamitar.
Quan passo davant d’un d’aquests artefactes no hi veig ningú. Si algú gosa fer anar la maquinària prendrà mal. I vet aquí que n’hi ha fins i tot davant la residència de Palau Sacosta de Girona on els interns no poden sortir per mor del seu estat físic. L’enginy està per estrenar però la imatge escandinava és efectista. Llàstima que aquest país només s'assembla a Dinamarca a l'hora de tributar però no de fer justícia fiscal.
Dipsalut enguany destina la quantitat de 55.857,68 € (com afinen el cèntim, eh?) a l’Alt Empordà per a dinamitzar els parcs urbans i les xarxes d’itineraris saludables (les fletxes multidireccionals en un mateix post que fan dubtar cap on anar). Pel que fa a les restants set comarques cadascuna té un pressupost.
I també enguany resulta que la Diputació –la casa mare- destina 22.500,00 € (rodons) a la promoció i comercialització per a tota la Xarxa de Mercats Sedentaris de la Província de Girona.
Quina regla objectiva de repartiment fan anar? Cap. La Diputació té un mal endèmic: massa recursos, dependència del clientelisme polític i govern digital (a dit). Per què no es publiquen les balances dels recursos assignats als ajuntaments un a un? Les desigualtats són clamoroses. Mentre l'equip de govern es mira el melic, un diputat provincial ha tingut la decència de passar comptes. La resta de l'oposició, no sap no contesta. I els 221 alcaldes de la província muts i a la gàbia. Partitocràcia i caciquisme. A Ítaca, així?
 |
| Parc urbà de salut de Sant Gregori. Vall de Llémena. Fotografia de Miquel Bohigas. |
 |
| Indicadors d'itineraris saludables i senders. Sant Gregori. Vall de Llémena. Fotografia de Miquel Bohigas. |
