divendres, 17 de març de 2017

Biblioemocions







Connexió Papyrus és una iniciativa promoguda per treballadors de biblioteques i altres amics de les lletres i la cultura que aconsegueix donar més vida als llibres; tan els descatalogats de les biblioteques públiques com els provinents de donacions particulars.

El fons és a l’abast públic en un lateral de la Fàbrica de Celrà cada dissabte de 16:00 a 19:00h.

Allà s’hi pot trobar aquell enyorat conte infantil, el poemari i la novel·la que va marcar l’adolescència, els còmics de joventut, la història del rodatge d’una pel·lícula de culte o biografies. També llibres d’arts, ciències i temàtiques variades: jardineria, cuina, viatges, etc. Disposa de racons de lectura per a infants i adults. Papyrus és una llibreria i una biblioteca social.

En la darrera visita vaig tenir l’oportunitat de retrobar el vell amic i company Jordi Artigal, que forma part de l’equip de Connexió. En Jordi ha dedicat la seva vida als llibres. Fa anys que treballa a la biblioteca d’en Massagran de Salt després de rodar la de Sant Gregori i haver estat llibreter a la Llibreria 22 de Girona. En la seva joventut en distribuïa de clandestins per Barcelona fins al punt que els monjos de Montserrat el varen refugiar quan la policia política li anava al darrere. D’aquella estada recorda les sessions de cinema que compartia amb els monjos i altres hostes forçosos. Una experiència que ha estat documentada per Arnau Olivar, el seu impulsor: Els cinefòrums de Montserrat. Sempre els llibres.

Quan vaig ullar les lleixes vaig tenir una gran sorpresa al trobar un quadern entranyable i ple de records: Crónicas del Ampurdán de Pere Juandó Arboix. (Ediciones Biblioteca Palacio de Perelada, 1969). Aquest llibret senzill de cinquanta-cinc pàgines va descobrir-me la història local quan jo tenia tretze anys. Recordo que va ser per via de Joan Bardella i Trinch de Peralada, company de curs al Seminari. Llavors fèiem tercer de batxiller. En Joan era fill d’una casa pagesa i també va ser per ell que vaig conèixer el cuixot cuit amb os. El pernil dolç de veritat. Una delícia. Fa relativament pocs anys ens vàrem tornar a trobar al parador de l’Obra Social del Palau de Peralada, ara El Grill del Celler. Hi feia de cambrer els caps de setmana. Al final no va poder materialitzar la seva vocació de Corresponsal de banca. A hores d'ara, però, la indústria ha bandejat la carn del pernil, els hereus de Miquel Mateu el paternalisme benèfic i els bancs les corresponsalies rurals.

Dies després, una nit vaig llegir l’article necrològic "En memòria de Josep Casas i Busquets" que el meu antic mestre i amic Antoni Romero va publicar al darrer número de la Revista del Baix Empordà (55). Vaig conèixer Josep Casas quan era el biciclista de Sant Joan de Palamós. Home polifacètic, va fer aportacions en el camp de la història cinematogràfica local  i la realització amateur, el sardanisme, la poesia i la il·lustració. Els caps de setmana treballava d’operador de cabina al Cinema Arinco de Palamós.

L’endemà a la tarda ho vaig comentar a l'amic Francesc Puntas, el nét de l'avi Sarrinat, i me va informar de circumstàncies recents d’en Josep, que era fill de Torroella de Montgrí.

I vet aquí que el matí següent vaig trobar a la bústia el llibre Poemes a Palamós de Josep Casas (Agrupació Sardanista Costa Brava, 1997) amb una presentació d’Antoni Romero. L’amic Àngel Rodríguez el va trobar a Papyrus de Celrà i el va adquirir per regalar-me'l.

Ja veieu que Connexió Papyrus també pot arribar a ser un obrador d’emocions. Biblioemocions, és clar.









dissabte, 25 de febrer de 2017

Narbona

El Canal de la Robina travessa el bell mig de la ciutat i n'esdevé l'eix.
Fotografia de Joan Biarnés.
El dimecres vaig anar a Narbona amb els amics Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep M. Borrat. Per tots quatre va ser el viatge inaugural de l’AVE-TGV direcció París.

Feia dos anys que no compartia una de les seves sortides fotogràfiques bimensuals. La del 22-F va ser la 216. Les fotografies les pengen a Flickr. En Joan Biarnés aquell mateix dia en tenia registrades 11.855.

Aquests homes han trepitjat pas a pas les terres de Girona i la Catalunya del Nord. L’Empordà, però, se’n porta la palma. I cadascun d’ells amb el seu particular locus amoenus: En Joan, l’Estany de Banyoles; en Miquel, la Vall de Llémena; i en Josep Maria, el seu Estartit nadiu. Un grup que recerca i documenta el paisatge humà i natural més immediat. Us recomano vivament que visiteu els seus àlbums.

Al vestíbul de l’estació de l’AVE de Girona vaig trobar Josep M. Amargant, el Cary Grant de la Diputació a parer de l'estilista Patrycia Centeno. El funcionari provincial anava a preparar la Festa Major del Circulo Catalán de Madrid. Quan en Josep Maria no porta corbata allò que més li agrada és conrear la seva fília ferroviària, que tan vol dir col·leccionar trenets com anar a passar el dia a les estacions de Portbou, la Tor de Querol o Vilafranca de Conflent. Ser fill de factor del tren d’Olot imprimeix caràcter. Salvant les distàncies, el professor Josep Clara i el periodista Ramon Iglesias afirmen la mateixa filiació i simpatia per aquest mitjà de transport.

El viatge d’anada va ser puntual: una hora i vint-i-un minuts. El tren era RENFE. Entre Figueres-Vilafant i Narbona una patrulla policial va creuar el vagó fins a quatre vegades. Era composta per cinc homes. Tres agents de la Police Aux Frontières i dos de la Policia Nacional. Comanava un capitain. Mentre ells anaven amunt i avall, nosaltres vàrem tenir ocasió de veure el Canigó nevat per diferents angles i perspectives. La muntanya atrau.


Parada d'un tren regional a la gare. Fotografia de Miquel Bohigas.

Racó senzill i delicat al barri vell narbonès. Fotografia de Miquel Bohigas.
Passat Ribesaltes el trajecte reprén interès. Passem just a tocar del castell de Salses, ullem la Porta Catalana i ens commou el pas pel congost de Fitó que manté inalterable una enginyeria de camins històrica: la Via Domícia (que unia Roma i Hispània), la ruta nacional, el ferrocarril i l’autopista. A llevant, l’estany de Leucata i a partir d’aquí fem quilòmetres entre dues aigües: el mar i els estanys de la Palma, Sijan i l’Airola (Parc Natural) a les envistes de la ciutat. Narbona, la onrada ciutat occitana (50.000 hab.), esdevé un enclavament geogràfic de primer ordre. Cruïlla estratègica entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic; i d’Europa amb el continent africà per la península Ibèrica i l’Estret de Gibraltar. Això l'ha convertida en objectiu logístic a controlar en les conteses.

Arribats a lloc ens vàrem dividir a efectes de conciliar l'embranzida d'uns i la mobilitat reduïda dels altres. En Miquel i en Josep Maria marxaren a peu cap al centre històric. En Joan i jo vàrem cercar l’autobús urbà. El lloc de trobada convingut va ser el Palau dels Arquebisbes. Els del bus vàrem parar al mercat (les Halles) i per això ens vàrem sadollar amb els colors i olors de la diversitat de productes alimentaris. També aprofitàrem per esmorzar. Com passa, al bar ens serviren el café au lait però el croissant el vàrem tenir que proveir a la boulangerie que era a la parada del costat. Un costum gavatx persistent i extemporani. Cada terra fa sa guerra.

Seguidament creuarem un pont sobre el canal de la Robina (Patrimoni de la UNESCO) per anar a parar pràcticament davant la catedral dels sants Just i Pastor, la quarta més alta de França; les voltes tenen una alçada de 41 metres. La província eclesiàstica Narbonense va ser metropolitana. Els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona, Vic i Urgell n'eren sufraganis fins el 1116 que varen passar a ser-ho de Tarragona.

L’entrada a la basílica és lliure; un contrast entre la República Francesa i el Regne d’Espanya. La laïcitat militant dóna accés gratuït a la casa de Déu. El catolicisme hispànic fa pagar entrada; els mercaders del Temple.

Pel casc històric només circula La Citadine, un microbús gratuït amb una freqüència de deu minuts. Desprès d’una passejada pel conjunt anàrem a dinar a l’Auberge des Jacobins. Unanimitat en la tria. Vàrem fer cas al suggeriment de l’ardoise (la pissarra): Suprema de pintada amb castanyes, xampinyons, pastanaga i parmentier. 9 €. Tria de begudes: aigua, cervesa Heineken i vi de la terra AOP Corbières Boutenac. Ens sumem a la impressió general: “espace simple et joli... restaurateur tres sympa... rapport qualite prix super.”

Placa d'homenatge als fills predilectes de la ciutat escrita en llengua occitana.
Pati del Palau dels Arquebisbes. Fotografia de Josep Maria Borrat.
L’hora oficial de sortida era les 14:35h. però hi va haver un retard de vint minuts que ocupàrem en observar els moviments de trens. L’estació de Narbona té un camp de maniobres extens i una varietat de locomotores que hi feinegen. El primer comboi anava carregat amb material radioactiu vers Perpinyà. La seva destinació era al sud de les Alberes?. Sortida d’un regional Languedoc Roussillon encara pendent de canviar la denominació per la flamant Occitanie. El regionalisme administratiu francès s’ha reordenat a la baixa. Un replegament sense miraments geogràfics, històrics i -encara menys- lingüístics. Aquesta mesura juntament amb la supressió anunciada dels consells departamentals (diputacions) menarà a una nova territorialitat.

A l’Hexàgon, però, no han esquarterat el sistema ferroviari com a les Espanyes. La SNCF és l’administració i operadora exclusiva. Els seus empleats llueixen una uniformitat pompier més pròpia d’acomodadors del Circ Raluy que d’agents ferroviaris. Donen la sortida als trens amb xiulet i els factors de circulació van abillats amb una gorra de plat. La tradició perviu.

El retorn a Girona va ser amb un TGV que va dotat amb vagons de dos pisos. Ens va tocar el de dalt i així vàrem gaudir encara més al passar pels estanys. Parada breu a l’estació de Perpinyà, el centre del món segons expressió feliç de Salvador Dalí. A l’Empordà, les perspectives sobre Pont de Molins i Bàscara són formidables. L'indicador arribà als 280 quilòmetres/hora.

Tot plegat, una matinal excel·lent a la ciutat petita i delicada de l’Aude que ara és de bon anar per experimentar un ambient serè, bell, culte, equilibrat i net.

Satisfets de la visita a la ciutat de Charles Trenet, a l’arribar a Girona ja es barrinaven noves destinacions de futur: el port de Seta al nord i el modernisme de Canet de Mar al sud; la ciutat de Cervera de la Segarra a l’oest i la Vall de Santa Creu i la Selva de Mar a l’est. Que no manqui la salut i l'ànim per a gaudir del següent dimecres, el 217è. Per molts anys!





La verticalitat singularitza la seu narbonense. Fotografies de Miquel Bohigas.

dissabte, 7 de gener de 2017

Lliçons pràctiques de congressisme






y así quedo
sufriendo aquello que decir no puedo.
Canción II, 4.






























Josep López de Lerma
Cuando pintábamos algo en Madrid
ED Libros. Barcelona, 2016. 249 pàgs.




Josep López de Lerma* ha publicat un seguit de records significatius de la seva carrera parlamentària a Madrid. Des de posicions diverses -al grup parlamentari de CiU i als òrgans de govern del Congrés dels Diputats-, López de Lerma ha estat coadjutor de la història legislativa de les Espanyes en el decurs d’un quart de segle.

El pas per l’escó, la Mesa i la vicepresidència de la cambra li va permetre conèixer les xarxes de poder tradicional de l’administració de l’Estat, un quadre extens d’apoderats de la sobirania popular, tutejar quatre presidents del govern i complaure’s de la «campechanía» del sobirà Juan Carlos I. El poder legislatiu és confortable.

López de Lerma sap moure’s transversalment i còmoda per les disciplines que porta inoculades: la docència, el periodisme i el dret. Les instrumentalitza a conveniència per a major glòria de la política. El tribú entén la praxi legislativa com un exercici permanent de negociació, contrapesos i acords: l’esgrima controlada pel Reglament del Congrés.

El títol del llibre -tan implacable com cert- té el dring necessari del màrqueting. El subtítol, però, és canònic i sosté el caràcter: «Breviario crítico de un diputado en la Carrera de San Jerónimo». Una cinquantena d’episodis palatins són dosificats amb traça i plasticitat. El text és un contínuum de revelacions sucoses sobre les seves connexions amb davanters de diferents forces quan la doctrina del peix al cove esdevingué dogmàtica. I això ho fa amb un repertori de recursos: del regateig curt a la finezza. Sempre temperat amb dosis d’astúcia i empatia per a trenar complicitats.

Cada capítol aporta un ensenyament i quan cal el serveix amb sorna. Tanmateix, l’anecdotari no és aleatori i encara menys frívol. I no està per romanços: reconeix amics i els que no ho són. I si té proves pertinents les fa públiques. El llibre també mira cap endins per a pouar en els tractes interns -personals i partidaris- de la bombolla convergent: «Las relaciones entre Jordi Pujol y Miquel Roca siempre fueron las de dos accionistas de una mercantil: frías, profesionales, interesadas, cortoplacistas, tensionadas y distantes.» (p. 81).

Jordi Pujol va impedir que cap dels seus (CDC i UDC) fos ministre, malgrat rebre oferiments dels presidents Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo i Felipe González. López de Lerma ho atribueix a l’ego: ningú podia tenir una prelació protocol·lària superior a la seva. Així blindava la pujolatria. Al PNB tenen una recepta infal·lible per a la supèrbia: els càrrecs institucionals i de partit són incompatibles. Marca Deusto. Contràriament, la convergencianitat es sadollava a les deus montserratines-escarrerianes.

En el decurs de les pàgines de «Cuando pintábamos algo en Madrid» es fa evident que va reverenciar Ramon Trias i Jaume Ciurana. Sintonitzà especialment amb Miquel Roca i va ser lleial a Jordi Pujol. El cerimonial de l’amo per comunicar a López de Lerma que encapçalaria per primera vegada la llista per Girona pertany al domini de la psiquiatria i/o el maquiavel·lisme més reconsagrat.

Dóna detalls sobre diferents espècies endèmiques que praden a les canongies i benifets de la Villa y Corte, que tan agraden de mantenir criats com els uniformats amb entorxats que mouen amb unció calculada el tron excessiu de la presidència del Congrés. Molts episodis que narra havien estat inèdits i d’altres cuegen pels papers i les ones com el selectiu Manuel Prado y Colón de Carvajal actuant de corredor de negocis privats del cap de la casa reial o el clam pocavergonya de la senyora Rahola (fusió freda de Golda Meir i Pilar Careaga) respecte el jutge Estivill: «Lo sabia toda Barcelona», que era tan com reconèixer l’omertà catalana i dir babaus als sants innocents. Més endavant, però, la cara d’imbècils se’ns va acabar d’afaiçonar quan l’oasi va explosionar amb la deixa de l’avi Florenci que va ser la primera pedra del càrtel Pujol Ferrusola. Molts ciutadans varen apostatar.

Interessant el Requiescat in pace dedicat al finat Grup Parlamentari dels Socialistes de Catalunya -perpetrat per l’ínclit Eduardo Martín Toval- que tanca així: «La política de la imperial Roma sigue llevándose a cabo en la que fuera provincia suya, Hispania, donde sí se paga a traïdores.» (p. 73). Precisament Martín Toval va portar la veu cantant en un històric míting del PSC-Congrés  al teatre del Centre Excursionista Montclar de Sant Feliu de Guíxols. Un dels escassos mítings als que he assistit.

Altres actors de repartiment són Luís Roldán, corrupte director general de la Guàrdia Civil; el CESID, que li reportà sentir-se espiat, seguit i protegit alhora; l’assumpció d’una missió delicada que havien bloquejat els diplomàtics de carrera per desesperació d’Abel Matutes, contrincant polític, ministre d’afers exteriors i banquer pitiús; el vaticanisme practicant del M. Hble. Joan Rigol; o la química amb Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde i l’incombustible Francisco Álvarez-Cascos Fernández, Paco pels amics.

Queda clar per què atorga el paper de figurants a Artur Mas, Pere Esteve i Carme-Laura Gil.

López de Lerma va posar punt i final a la seva carrera política d’aquesta manera: «Me despedí personalment de los presidentes Aznar y González. De nadie más. Lo hice público en una rueda de prensa celebrada en Girona y convocada por mí mismo, pues vete a saber qué ocurre si lo encargo al partido. Me acompañó solo mi mujer, dándome su apoyo como siempre lo hiciera. En solitario. No escondo que detrás de todo eso, entre las cortinas de mi despedida, anduvo el cansancio del vigilante. (...) Nunca escondí que CiU debía entrar en el Gobierno de España. Pujol en persona lo impidió tantas veces como fue llamado a corresponsabilizarse de la gobernación. Siempre lo rechazó en beneficio de Cataluña, dijo, però nunca me lo creí. Hoy, menos. El vigilante se hartó, y simplemente se fue. Hoy ya no hay vigilantes.» (pp. 246-247). No s’ha fet membre de la Asociación de ex Diputados y ex Senadores de las Cortes Generales, que presideix Carlos Robles Piquer. Si ho és de l’Orde d’Isabel la Catòlica que reconeix els «Servicios a la Nación».

Es trobava còmode en el poder legislatiu però les cambres només garanteixen la perdurabilitat als taquígrafs-estenotipistes, els uixers i  els integrants de l’elitista cos de lletrats de les Corts; la casta. Els diputats sempre tenen al damunt dels seus caps l’espasa de Dàmocles del partit que graciosament els manté en la pole position a les llistes tancades.

Una vegada fora de la situació va treballar al bufet Roca Junyent fins la jubilació. En la joventut va iniciar-se en l’ofici de periodista com corresponsal de premsa i ara manté viva la vocació al Diari de Girona amb una columna d’opinió. En els seus anys de congressista les intervencions parlamentàries no es gravaven en imatges però si es conserva un arxiu d’àudio que permet escoltar les seves intervencions a les comissions i el plenari que també es poden seguir mitjançant el Diari de Sessions.

Viu retirat a la santjoanista vila d’Avinyonet de Puigventós; una decisió residencial francament tramuntanada. No sé si enyora poc o molt la Ganxònia però un dia el vaig veure esmorzar al «snack» de Medinyà vestit amb roba vella -a prova d’esgarrinxades- prest per a la cacera micològica. Inevitablement, devia  fer ruta cap a les Gavarres o l’Ardenya. Ara rai, únicament s’exposa a les bardisses boscanes. Els trencs els va rebre «Cuando pintábamos algo en Madrid».


Montserrat Nebrera i Josep López de Lerma en un dels actes de presentació del llibre.





*Josep López de Lerma i López (Sant Feliu de Guíxols, 1950), mestre i advocat. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya (1976-2011). Regidor ganxó (1979-83 i 1987-91) i diputat a Corts per Girona (1980-2004).




dimecres, 14 de desembre de 2016

Un(s) instant(s)




Jordi Dalmau va crear i mantenir l’espai mensual «Un instant» al Full Parroquial de la diòcesi de Girona (2003-2011). Triava una fotografia i redactava un peu que expressava la reflexió que li suscitava la imatge.

Ara s’acaba d’editar un aplec d’aquells textos amb el mateix títol «Un instant» però amb una singularitat: Miquel Bohigas és l’autor de les fotografies. També del disseny gràfic i l’edició.

Ha estat una experiència interessant: en Jordi havia posat textos a unes imatges i ara en Miquel ha posat imatges als textos d’en Jordi. La conjunció transparenta inspiració i qualitat tan per la imatge com per la lletra. Tanmateix, el llibre està ben acabat i estampat a Baviera.

Jordi Dalmau i Miquel Bohigas coincideixen en un mateix compromís cívic; encara que un cerca en l’espiritualitat i l’altre indaga en l’expressió plàstica. Contemplació i imaginació, ideals de dos homes lliures que s’han avingut amb predisposició tot respectant les seves creences.

Un dels textos d’en Jordi ve referit a les figures del pessebre. Al Full va ser il·lustrat amb les peces que es conserven a la cripta del monestir de Cuixà. Al llibre, en Miquel –que coneixia el text però no la fotografia-, va optar per les figures d’argila cuita del ceramista Serge Castillo que porten per títol Camí de l’Exili i formen part del fons del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.

Estem davant un pessebre representatiu de molts ciutadans de Catalunya i Sepharad perseguits a resultes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Josep, Maria i Jesús també eren perseguits a les terres de Judea fa dos mil anys. Les figures de Camí de l’Exili són una (sagrada) família de perdedors de la guerra que va dirigir un cabdill que deia ser-ho per la gràcia de Déu.

Ara us presentem la imatge i el text a manera de nadala per agrair els afanys d’uns amics fraterns i alhora recordar els humans que pateixen violència: Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. (Mt 25, 42-43).

Bon Nadal a tots!



«Chemin de l’Exil», de Serge Castillo (2008), formada per dues figures d’argila cuita. Escultura 1 (Home): 91 x 34 cm. Escultura 2 (Dona i nen): 87 x 32 cm. Museu Memorial de l’Exili (MUME), la Jonquera. 



Amb la seva credulitat les figures del pessebre enrasen igualtats, colors, escalons socials. Tots som del mateix fang. Tots som com infants que manegen humilitats i poders, pastors i reis. Passats Nadal i Reis, si fóssim coherents amb aquesta senzillesa, no hauríem de desmuntar una escenografia tan humanista.



Text de Jordi Dalmau. Fotografia de Miquel Bohigas.


dimarts, 6 de desembre de 2016

Una carta d'Albino Luciani a Charles Dickens





Albino Luciani, Joan Pau I.

















Pels volts de Sant Narcís, amb l’amic Àngel Rodríguez Vilagran vàrem anar a Connexió Papyrus de Celrà. Buscant i remenant, em vaig topar amb un exemplar de «Ilustrísimos señores» (BAC, 1978). L’autor és Albino Luciani, Joan Pau I, el papa del somriure esperançat (escapçat).

Es tracta d’un aplec de cartes que Albino va adreçar a un seguit de personatges reals o imaginaris: Carlo Goldoni, Mark Twain, Pinotxo, Fígaro, Penèlope o Teresa d’Àvila, entre d’altres. Sorprenent.

L’interès per l’obra me va empènyer a cercar la versió en llengua catalana: Les cartes del Papa Luciani (Planeta, 1978), traducció de l’italià de Xavier Vilaró. Originàriament, varen ser publicades a la revista «Messaggero di sant’ Antonio» de Pàdua. I vet aquí una simpàtica coincidència: l’amic Àngel és redactor del «Mensajero de San Antonio» de Saragossa.

Luciani adreçà la primera de les lletres a Charles Dickens* per Nadal. Per això, ara us recomano especialment la lectura.



Charles Dickens




















Estem a les escorrialles




Apreciat Dickens,


            Sóc un bisbe que s’ha imposat l’estrany compromís d’escriure cada mes (1) per al Messaggero di Sant’ Antonio una carta a algun personatge il·lustre.

    Mancat de temps, i amb el Nadal a sobre, no sabia ben bé qui escollir. I vet aquí que trobo en un diari l’anunci dels vostres cinc famosos Contes de Nadal. Tot seguit m’he dit: els vaig llegir quan era infant i em van agradar moltíssim perquè tots estan penetrats d’un gran sentiment d’amor als pobres i de regeneració social, tots ells càlids de fantasia i d’humanitat. L’escriuré, doncs. I aquí estic, a destorbar-vos.

Acabo de recordar el vostre amor als pobres. L’heu sentit i expressat magníficament, perquè d’infant havíeu viscut entre els pobres.

Als deu anys, amb el pare a la presó per culpa dels deutes, i per tal d’ajudar la mare i els germanets, anàreu a treballar a una fàbrica de betum. Des del matí fins al vespre les vostres petites mans embalaven capses de llustre sota la mirada d’un amo sense entranyes; a la nit dormíeu en una golfa; els diumenges, per fer companyia al pare els passàveu a la presó amb tota la família; allà els vostres ulls d’infant, commoguts i molt atents, s’obrien atònits davant els innombrables casos llastimosos.

Per això totes les vostres novel·les són poblades de gent pobra, que viu en una misèria impressionant: dones i infants enrolats en una fàbrica o botiga indiscriminadament, alguns d’ells abans dels sis anys; no hi ha cap sindicat que els defensi; cap mena de protecció contra les malalties i les desgràcies; sous de fam; treball perllongat fins a quinze hores diàries que, amb desoladora monotonia, esclavitza fragilíssimes criatures a la màquina poderosa i sorollosa, a l’ambient físicament i moralment malsà i que els empeny a buscar l’oblit en l’alcohol o a intentar una evasió mitjançant la prostitució.

Són els oprimits: a ells s’aboca tota la vostra simpatia. Davant per davant, hi ha els opressors, que vós estigmatitzeu amb ploma manejada amb una mena de còlera i d’ironia capaç d’esculpir gairebé en bronze figures de màscara.

Una d’aquestes figures és l’usurer Scrooge, protagonista del vostre Cant del Nadal en prosa.

Dos senyors –que s’han deixat caure inesperadament en el seu despatx, amb paper i ploma a la mà- l’interpel·len: «És Nadal, a milers de persones els manca el necessari, senyor!» Resposta de Scrooge: «Que no hi ha les presons? Que ja no funcionen els hospicis?» «Existeixen, funcionen, però ben poca cosa poden fer per alegrar esperits i cossos el dia de Nadal. Hem pensat de recollir fons per oferir als pobres menjar, begudes i combustible. Per quina xifra us puc inscriure?» «Per cap. El que vull és que em deixeu en pau. Jo no celebro Nadal i no em permeto el luxe de fer-lo celebrar als ganduls. Pagant l’impost sobre els pobres ja ajudo les presons i les institucions benèfiques; el qui viu en la misèria s’hi pot adreçar.» «Molts no hi poden anar, i altres preferirien abans morir-se.» «Si prefereixen morir-se, val més que es decideixin aviat per tal de disminuir l’excés de població. I ara, perdoneu-me, però aquestes coses no m’atenyen.»

És així com heu descrit l’usurer Scrooge: només preocupat pels diners i pels negocis. Però quan parla de negocis a l’espectre del seu «esperit bessó», el difunt soci usurer Marley, aquest es plany dolorosament: «Els negocis! Ser ben humà hauria d’haver estat el meu negoci: caritat, clemència i benevolència, tot això hauria d’haver estat el meu negoci. Per què he caminat entre la multitud dels meus semblants amb els ulls fits a terra, sense mai dirigir-los cap aquella estrella beneïda que conduí els mags a una cova? Que potser no hi havia altres pobres cases vers les quals la seva llum m’hauria pogut guiar?»

Des que vàreu escriure aquestes paraules (1843) han passat més de cent trenta anys. Un sentireu encuriosit per saber si i com s’han remeiat d’alguna manera aquelles situacions de misèria i d’injustícia que denunciàreu.

Us ho dic de seguida. A la vostra Anglaterra i a l’Europa industrialitzada, els treballadors han millorat molt la seva posició. Tenien a la seva disposició com a única força el nombre. L’han valoritzat.

Els antics oradors socialistes contaven: «El camell travessava el desert; les seves potes trepitjaven els granets de sorra i, superb i triomfant, deia: “Us aixafo, us aixafo!”»

La sorra es deixava aixafar, però vet aquí que s’aixecà el vent, el terrible simun. «Amunt, granets de sorra –digué-, uniu-vos, fem causa comuna, junts atonyinarem la bestiassa i l’enterrarem sota muntanyes de sorra!»

Els treballadors, de granets dividits i esparsos han esdevingut núvol compacte en els sindicats i en els diversos socialismes, que tenen el mèrit innegable d’haver estat gairebé a tot arreu la causa principal de la promoció aconseguida pels obrers.

Aquests, d’ençà dels vostres temps, han realitzat avenços i conquestes en el terreny de l’economia, de la seguretat social, de la cultura. A més, avui, a través dels sindicats, es fan sentir sovint també allà dalt, a les altes esferes de l’Estat, on en realitat es decideix la seva sort. I tot això, al preu de sacrificis molt grans, superant oposicions i obstacles.

La unió dels treballadors per a la defensa dels seus propis drets, en efecte, fou de primer declarada il·legal, després tolerada, després reconeguda jurídicament. D’entrada, l’Estat fou un «Estat carrabiner», va declarar el contracte de treball un afer del tot privat i prohibí els contractes col·lectius; l’amo tenia la paella pel mànec; imperava sense traves la «lliure concurrència». «Dos amos es disputen un obrer? El sou del treballador creixerà. Dos obrers fan pressió sobre l’amo? El salari disminueix.» Aquesta és la llei, es deia, la que porta automàticament a l’equilibri de les forces! Portava, en canvi, els abusos d’un capitalisme que fou, i en certs casos encara és, un «sistema nefast».

I ara? Pobre de mi! Als vostres temps les injustícies socials venien d’una sola direcció: eren els obrers els qui podien acusar els amos. Avui, posats a assenyalar amb el dit, ningú no queda ben parat: els pagesos es queixen de trobar-se molt pitjor que els qui treballen en la indústria; aquí a Itàlia, el sud contra el nord; a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina les nacions del «Tercer Món» contra les nacions del benestar.

Però fins i tot en aquestes darreres nacions hi ha infinitat de casos de misèria i d’inseguretat. Molts obrers estan en atur o no tenen un lloc segur de treball, no estan pas a tot arreu suficientment protegits contra els accidents, sovint se senten tractats més com a instruments de producció que com a protagonistes.

A sobre, l’afany desmesurat de benestar, l’ús exagerat i esbojarrat de coses innecessàries ha compromès els béns indispensables: l’aire i l’aigua pura, el silenci, la pau interior, el repòs.

Hom creia que els pous de petroli foren com el pou de sant Patrici, sense fons; de sobte hom s’adona que estem quasi a les escorrialles. Es confiava que, temps a venir i un cop exhaurit el petroli, es podria comptar amb l’energia nuclear, però ara ens diuen que en la producció d’aquesta hi ha el perill de les partícules radioactives nocives per a l’home i el seu ambient.

El temor i la preocupació són grans. Per a molts la bestiassa del desert que cal agredir i soterrar no és solament el capitalisme, és també el «sistema» actual que cal derrocar amb revolucions capgiradores. Per a altres el capgirament ja ha començat.

El pobre Tercer Món d’avui –diuen- aviat serà ric, gràcies als pous de petroli dels quals només ell fruirà; el món del benestar consumista, tenint el petroli just a comptagotes, haurà de reduir les seves indústries, els seus consums i sotmetre’s a una recessió.

Enmig d’aquest maremàgnum de problemes, de preocupacions i de tensions, encara són vàlids –ampliats i adaptats- els principis que vós, apreciat Dickens, expressàreu ni que fos una mica sentimentalment. Amor al pobre, i no tant al pobre singular, sinó als pobres, que, rebutjats adés com a individus, adés com a pobles, s’han sentit classe i se solidaritzen entre ells. Aquests, sens dubte, i per exemple de Crist, són els preferits sincerament i obertament dels cristians.

Solidaritat: ens trobem en una sola barca molts pobles aplegats ara per l’espai i pels costums, però en una mar molt moguda. Si no volem ensopegar amb greus desequilibris, la regla és aquesta: tots per un i un per tots; insistir en allò que uneix, deixar de banda allò que separa.

Confiança en Déu: dit pel vostre Marley auguràveu que l’estrella dels mags il·luminés les cases pobres. Avui la casa pobra és el món sencer, que té tanta necessitat de Déu!




Barney Clark en el paper protagonista del film Oliver Twist,
dirigit per Roman Polanski (2005).




* Charles Dickens, escriptor anglès (1812-1870). Una dura infantesa (el pare fou empresonat per deutes i ell començà a treballar als 12 anys en una fàbrica), va ser la font d’inspiració de les seves obres més conegudes (Oliver Twist, David Copperfield), penetrades tot i així d’un gran sentit de l’humor (El club Pickwick). El seu acusat realisme, profundament humà, arribà a influir decididament en el pla social (la reforma de la legislació anglesa sobre la infància).


(1) L’«epistolari» s’inicià amb el número de maig del 1971.

divendres, 25 de novembre de 2016

Assalt al Pení

El saqueig de l’armeria: conspiració o delinqüència?





A Roses es començava una pujada
amb inacabables voltes fins a assolir
 el cim de l’última muntanya dels Pirineus,
 el Pení, que es fonia en el mar.

Rosa Regàs
Amics per sempre
Ara Llibres, Barcelona, 2016, p. 148.



Poner tu futuro en manos de los brujos
tiene sus consecuencias.

Cristina Martín Jiménez
Los planes del Club Bilderberg para España
Edit. Planeta, Barcelona, 2015, p. 157.



Jo sóc l’ull en el cel...

The Alan Parson Project



Pení i Simonets, talaies de cap de Creus.
En primer terme la península de cap Norfeu. Font fotogràfica.



La periodista Núria Navarro va preguntar a un veterà del Pení per l’espoliació de l’armeria. L’oficial respongué que els autors havien estat soldats que pertanyien al GRAPO[i].

Cal desfer el malentès. S’imposa recuperar el relat d’aquell episodi tèrbol, sobre el qual pengen dubtes de calat.

La seqüència dels fets es basa en fonts hemerogràfiques (Los Sitios, El País, Punt Diari, El Periódico, ABC, i La Vanguardia), sense negligir la vivència personal.

Vist en perspectiva, les agències (EFE, Europa Press, Logos,...) i els diaris fornien notícies plegades d’errors. En uns casos podia ser la manca de perícia professional però majorment cal atribuir-ho al seguiment de comunicats oficials esbiaixats i a l’emmetzinadora «ràdio macuto». El Ministeri de Defensa va fer una abnegada feina de contrainformació. Tanmateix, les interferències de l’autoritat militar al jutge instructor varen ser flagrants. Tant, que fan bona la frase de Groucho Marx: «La justícia militar és a la justícia allò que la música militar és a la música.» Quaranta anys desprès, perviu la manca d’independència jurisdiccional; les vicissituds de Zaida Cantera i Luis Gonzalo Segura són exemplars.



Geografia peninenca

Ocultar o emmascarar la informació geogràfica de les instal·lacions militars i les infraestructures crítiques (públiques i privades) ha estat una constant estratègica.

Una de les accions més visibles és la invisibilitat (zones opaques) o desfiguració (pixel·lació) cartogràfica d’espais susceptibles de protecció; l’Esquadró de Vigilància Aèria núm. 4, n’és un cas prototípic.

Al Regne d’Espanya la preocupació ja ve registrada a les Ordenances de Carles III: «43. La Centinela, que viere medir con palos, cuerdas, perchas, o de cualquiera otro modo, la Muralla, foso, camino cubierto, o glasis de la fortificación, o que alguno, con papel, pluma, o lápiz, hace apuntación, u observación con qualquiera instrumento, dará pronto aviso a su Cabo; y si la persona que huviese intentado las expresadad medidas, o reconocimiento, se fuese alexando, le mandará que se detenga, llamándole; y si a la tercera vez de su mando no obedeciese, le hará fuego: debiendo practicar lo mismo con los que reconociesen la Artillería, o Minas, escalasen la Muralla, o hiciese daño en la estacada.»

A hores d’ara, el desenvolupament i extensió del sistemes d’informació geogràfica dificulten el propòsit: no és un  impossible conèixer l’emplaçament, la distribució de l’espai i el perímetre del Pení.



El perímetre de l'EVA, 4 es neutralitza en les imatges d'abast públic.
Font: Google Maps.



El coll de Pení i el Puig dels Simonets pertanyen a Roses. La zona tècnica és just a la partió amb el terme de Cadaqués del qual forma part es Simonets. La cartografia amaga tot detall de l'EVA,4, just a l'arribar al portal d'entrada. Font: Servei de GIS de l'Ajuntament de Roses.


Les dites sobreexposicions, han estat objecte d’atenció parlamentària. El diputat olotí Jordi Xuclà en la seva intervenció a la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats es va expressar plàsticament: «Esperemos que no se trate de poner puertas al campo.»

Segons Joan Coromines (Onomasticon Cataloniae), el topònim «pení» és d’origen celta i significaria «cap» o «testa». Pere Alsius i Celestí Pujol (Nomenclátor... siglo XV, 1883) el refereixen a «pineta» o «pinosa». Un text de començament del s. XX ho reafirma: «Tinch devant dels meus ulls una montanya que’s diu Pení – «Mons Pinni” la anomenen les antigues escriptures, aixo es, montanya de pins.- Avuy en queda solament qualcuna clapa de aquell inmens bosch de pins que cobria eixa montanya que s’aixeca a la vora de 700 metres sobre’l nivell del mar»[ii].

Efectivament, el medi físic de l’enclavament es caracteritza per un relleu escarpat i àrid. Un espai rocallós que havia estat poblat per masos, que Arnald Plujà ha estudiat amb detall[iii]. Però no sempre ha estat així. La Selva, el topònim que dóna nom als nuclis de població de la Selva de Mar, el Port de la Selva i el golf de la Selva, indica que aquell havia estat un país de boscos que s’estenien per tota la Marenda. Els Monegres catalans. El forest va ser talat per mor dels abats de Sant Pere de Rodes que en treien bones rendes. La frondositat esdevingué erosió. Les aigües descarnaven les terres i llavors es defensaren amb la construcció de murs de paret seca on s’hi va plantar oliveres i vinyes fins l’arribada de la fil·loxera i les glaçades. L’abandó va ser absolut.

Des de fa uns anys es recupera la vinya amb criteris de viticultura ecològica. El mas de Perafita s’ha reconvertit en establiment hoteler i esdevé un celler de referència amb la marca Martín-Faixó. Rafa Martín és fill de l’Anita, que havia cuinat molts sopars pels soldats de Pení quan baixaven a Cadaqués. Els acollia com una mare. Recordo que sempre s’oferia a parlar amb un general de l’Aire si algú tenia problemes. Casa Anita es manté viva.

En el primer quart del s. XX el Neptú de Cadaqués també s’interessava per l’agricultura i començava amb una afirmació concloent: «És veritat que el nostre joliu Cadaqués és un poble parit per les ones filles del mar Mediterrà i alletat als pits de la muntanya de Pení i dels Simonets.»[iv]

Precisar les alçades és un trencaclosques per la divergència de fonts. Podrien ser aquestes: Coll de Pení 427 m. (base); Es Simonets 596,9 m. (garita de Cadaqués); Pení 531,2 m. (cos de guàrdia de la zona tècnica); puig dels Simonets 607,7 m. (radar).

Postil·la: la USAF havia construït una barra «americana» a escassos metres de l’exterior de la tanca perimetral. Entreteniment i repòs de guerrers a la cantonada. L’Estat Major de l’Oncle Sam se les pensava totes per mantenir la moral de la tropa. Devia ser més rendible gastar en senyoretes que fumen i tracten de tu que en psiquiatres. El dòlar és el dòlar. Quina diferència amb el bast i ranci «Hogar del Soldado»!



«Boires a Pení, bonítols a Guillola. De fet no és pas cert que quan hi ha boires a Pení hi hagi bonítols a Guillola. El que és més cert és que quan algú, mirant a la muntanya, diu: «mira, hi ha boires a Pení», l’altre li contesta: «bonítols a Guillola».[v]

«La muntanya de Pení és més alta que ses boires. Moltes vegades les boires (passen) per la muntanya, i aquesta sobresurt el cim. Dic (passen) perquè les boires a Pení són en temps de llebeig i el vent les fa caminar contínuament, i un cop passada la muntanya desapareixen.»[vi]




La seguretat de l’Esquadró

La vigilància del perímetre estava encomanada a una Esquadrilla de Policia Aèria (PA), comanada per un capità i un brigada paracaigudistes.

La missió de la tropa era fer guàrdies de vint-i-quatre hores, seguides de vint-i-quatre de descans (aquarterats), en torns de quinze de dies de servei i altres quinze de permís. Aquesta destinació era militar per essència.

Aquells homes havien anat a parar a aquella unitat sense cap preparació específica. L’ocupació era sumària: vigilar dia i nit.

Rotatòriament, efectius de l’Esquadrilla de Serveis reforçaven la policia des de l’hora d’arriar la bandera. Feien quatre hores de guàrdia amb son partit (com els cartoixans). A les lliteres es descansava vestits, amb els correatges i l’armament al costat. Els llocs habituals de reforç eren la patrulla pel basament (amb un gos pastor alemany), la garita del puig de  Simonets (sobre la zona tècnica) i la garita d’Es Simonets (dita de Cadaqués). En aquell vessant, durant la Segona Guerra Mundial, es va estavellar un avió de reconeixement B-26 de la USAF que es dirigia a França (6/12/1942).

El pic era una àrea d’exclusió. Les garites destacaments d’avançada i defensa. Constructivament, eren  torretes amb dos cossos: una planta opaca d’accés des d’on partia una escala de ferro que conduïa a un altell des del qual es veia l’exterior i de nit es feia girar un focus que hi havia al sostre. Els relleus dels post es feien prèvia identificació de seguretat amb el sant, senya i contrasenya. Des del cos de guàrdia es regulava el pas de vehicles de manera coordinada amb el post de «control de subida» a través del radiotelèfon. No s’identificava el passatge.

El relleu tenia lloc a les vuit del matí una vegada que l’oficial de guàrdia havia donat la novetat al cap de l’Esquadró i es procedia a hissar la bandera (sense cerimònia). Els caps (tinent coronel, comandant cap de serveis i, per torn, el tinent coronel metge i el comandant metge) arribaven en un Renault 6 TL retolat «Mando». Tot darrera, el personal militar i civil en un autobús de maniobra. Sortien de la cotxera de la colònia d’aviació de Figueres i feien una parada a l’entrada de Roses. Conduïen els sotsoficials mecànics d’automobilisme. Uns passatgers baixaven al coll i altres seguien fins al cim, «el pico» en l’argot d’aviació.



Perspectiva general de l'EVA, 4. En primer terme el radar del Puig dels Simonets. A sota a l'esquerra l'aquarterament de tropa espanyola. Baixant a mà dreta apareix l'armeria, que té la coberta verda. Per davant el magatzem d'andròmines americanes. Mes avall dipòsits de combustible i les cotxeres. En un pla elevat l'heliport i un envelat. Tot seguit els edificis americans i al capdavall el cos de guardia i el portal. Foto EVA, 4.


El capità de la policia procedia de l’Esquadró de Sapadors Paracaigudistes i enyorava l’acció d’aquella unitat d’operacions especials. Havia anat a parar (forçós?) a una destinació reduïda i passiva. L’home estava disgustat i no s’esforçava a dissimular-ho. Una nit no es pogué contenir més i protagonitzà una operació de comando: va sorprendre i desarmar un sentinella. Un consell de guerra era de precepte però prudentment es va tapar el succés. Haurien rodat (massa) caps.

El post de control de la pista que comunica el basament amb la zona tècnica era un lloc de sentinella que servia un policia. Desprès del portal d’entrada a l’Esquadró era el següent punt crític. Els fets demostrarien que aquell era el taló d’Aquil·les del sistema de vigilància estàtica.

Dels gossos en tenia cura un sergent postergat que s’havia format a l’Escola d’Ensinistrament de Gossos de la Guàrdia Civil. Quan feia de setmaner no se separava de la seva mascota i a la nit la tenia lligada a un peu del catre. A l'hora de passar llista de retreta sempre se'n fotia dels soldats que no guardaven la uniformitat. Era comú vestir «marcelinus» i no tothom encertava el color reglamentari. Llavors, ell s’adreçava a qui fos dient-li: «- ¿Y usted donde lo ha comprado? ¿En el Corte Inglés?». Llavors la riallada era general. També quan l’ordre del dia citava a un capità de Reus que pertanyia al «Cuerpo Auxiliar de Camilleros del Aire» que s’anomenava amb l’acrònim: CACA.


Bon Nadal i feliç Any Nou

Per vigílies de Nadal de 1977, l’orde del dia me va assignar una guàrdia. Com sempre, cap al tard em vaig incorporar. Faria de patruller a l’assentament. Com que era de l’Esquadrilla de Serveis aniria junt amb un company de la PA i un gos. Els gossos mansos feien feina de dia i de nit; els geniüts sojornaven a la canera. El curador restava in albis.

La tramuntana era gèlida. Els pantalons no eren gruixuts i per això portava calçotets llargs de llana, com els del meu avi; no s’havien inventat els tèrmics. Altres, duien pantalons de xandall. També dos mitjons. En la segona ronda vàrem estar-nos una estona refugiats en un barracot que servia de magatzem de trastos deixats pels americans; recordo que hi havia mobiliari de bingo.

Quan la prudència aconsellà deixar el recés, seguírem patrullant a camp ras. Fent camí, anàrem a parar a l’armeria, que estava ben il·luminada. Es tractava de fer-nos visibles si el sotsoficial pujava amb el Land-Rover a la zona tècnica. Desprès podríem tornar a refugiar-nos de la serena. Cada cosa té el seu moment (Coh 3,1).

Una tècnica d’avís inter nos entre el cos de guàrdia i la patrulla consistia en prémer uns segons el botó de parla del radiotelèfon. La pertorbació indicava que hi havia roba estesa. Era una convenció de pa sucat amb oli però efectiva, tan com les ràfegues dels automobilistes per alertar la proximitat de controls de carretera.

L’armeria era l’únic post amb un gos de guàrdia permanent. I era ferotge. Estava fermat a una cadena que abastava d’un cantó a l’altre de la façana. Se subjectava a un passamà metàl·lic instal·lat al ràfec de la caseta. Aquella matinada, però, no hi era i per això ens hi vàrem acostar. Al ser a la porta vàrem veure que el pany havia estat forçat i que empenyent s’obria la porta. Donàrem la novetat pel radiotelèfon. Al cap de poc va aparèixer el sotsoficial de guàrdia amb una esquadra; dos soldats s'hi varen quedar amb l’ordre de no moure’s de la porta. Nosaltres vàrem seguir fins ser rellevats a l'acabar el torn.

Al matí va començar l’enrenou: sorpresa, perplexitat, aprensió, inseguretat i un contínuum de citacions i telefonades al despatx del cap de serveis i de l’Esquadró.  L’endemà va arribar un comandant auditor de la prefectura de la Tercera Regió Aèria. La primera mesura va ser cancel·lar tots els permisos de sortida sine die. Quedàvem enclaustrats a la muntanya fins a nova ordre.


Losange de l'extingit Cos Jurídic de l'Aire.
Un feix romà dins el distintiu de l'Exèrcit i un fons de color taronja.

El 29 de desembre la notícia va arribar als diaris. Va ser a l’edició del diari de la tarda Pueblo, de Madrid: «Un asalto a la base aérea de Paní», relatant que un comando no identificat s’havia endut una quantitat important d’armament desprès de reduir el sentinella.

L’endemà a Los Sitios, Jaume Sureda Prat preguntava «¿Quién ha cometido el robo?».

Recentment, el periodista i amic Josep Víctor Gay, també redactor d’aquell mitjà, m’ha fet saber que va trucat al Quarter General de l’Aire demanant informació i el varen passar al «Jefe de Dia» que va resultar ser el coronel Murga, exgovernador civil de Girona. Armando Murga, no sabia res.

També el dia 30, l’ABC, citant l’agència Logos, comunicava que el robatori s’havia descobert el dia 23 de desembre: «La desaparición se observó cuando los encargados de la revisión del armamento realizan el recuento (...) En momento alguno se produjo violencia ni escaramuza, por lo que se está investigando el sistema de cómo hayan desaparecido los citados materiales, cuyo transporte debió ser muy voluminoso. La base aérea de Rosas, està vallada, fuertemente vigilada y en los alrededores existen perros guardianes.»

Qui informava els informadors?

L’Oficina d’Informació, Difusió i Relacions Públiques del Ministeri de Defensa a primera hora de la matinada va difondre una nota: «(...) en el recuento de armamento portátil y de munición, efectuado el dia 27 de este mes, se advirtió la falta de un número determinado de armas ligeras y de munición, no siendo cierto el que se haya producido asalto alguno, ni reducción de soldados en servicio de vigilància. Dado el parte correspondiente se ha nombrado juez, para instruir las oportunas diligencias y aclarar los hechos en cuestión. »

S’havia donat el tret de sortida a una investigació dubtosa i una comunicació incerta.



Els militars els prefereixen civils

La investigació va ser encomanada a la Brigada Regional d’Informació de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona (Via Laietana).

Per què la Policia i no la Guàrdia Civil? Roses i tot el cap de Creus era territori sota la competència de l’Institut armat. D’altra banda, es tractava d’una instal·lació de l’Exèrcit de l’Aire i la Guàrdia Civil té caràcter de policia militar. El jutge no va poder decretar el cos que exerciria la policia judicial del cas: el va imposar el tinent general-cap de l’Estat Major de l’Aire.

El 3 de gener de 1978 s’informava que quatre soldats del Pení havien estat detinguts i a la comissaria de Figueres eren sotmesos a «intensos interrogatorios» per funcionaris de la Brigada Regional d’Informació. També, que les recerques apuntaven cap a grups d’extrema esquerra.

El País i La Vanguardia es feien ressò de la participació de persones alienes a la base i que les armes s’havien passat per sota de la tanca, segons es deduïa de la inspecció ocular i les empremtes trobades. Des de la tanca s’havia seguit un corriol que arriba a la carretera de Roses a Cadaqués.

Jaume Sureda Prat exclamava: «Francamente, no salimos de nuestro asombro.» Tot plegat es mantenia en el «mas insondable de los secretos, ya que nadie quiere manifestarse al respecto. »

Al Pení ens arribaven notícies de l’inici d’una cacera de bruixes: s’havien registrat domicilis familiars. Em vaig preocupar per la meva mare. No hi havia telèfon públic ni s’havien inventat els mòbils. No ens fiàvem del carter: un endollat que vivia a casa seva a Figueres i només pujava en ocasions comptades. Deixava la valisa a les cotxeres.


Logotip del Partit Obrer Revolucionari d'Espanya


Bocs expiatoris: el PORE i el jutge

El primer moviment que vàrem percebre va ser la detenció i trasllat del caporal furrier a la comissaria de Figueres. Va estar-hi una setmana. Va marxar amb els cabells negres i quan va tornar els tenia blancs. Va venir a veure’l la seva dona acompanyada d’un amic capellà. Havien d’estar drets, a una passa de distància i no els varen deixar abraçar. Se l’acusava de pertànyer al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE), organització a qui s’atribuïa l’autoria.

L’indici que va conduir a ell va ser la troballa d’una octaveta del PORE en un corriol que deien que s’havia seguit per robar les armes. El caporal va reconèixer que tan ell com la seva esposa militaven activament en l’organització no legalitzada però va negar cap participació en el robatori.

L’endemà de Reis es va informar que a Barcelona s’havien detingut tres militants del PORE i un de la CNT com a presumptes implicats. Havien deixat en llibertat, desprès de declarar, un militant de la Lliga Comunista Revolucionària i un altre de la CSUT (Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors).

El Comitè de Catalunya de la CNT va emetre un comunicat on deia que el seu militant no pertanyia a cap partit i demanava que fos posat en llibertat.

A Terrassa, una seixantena de persones es varen aplegar en assemblea de protesta a la parròquia de la Sagrada Família. Allà es va conèixer que les detencions s’havien fet entre les cinc i dos quarts de vuit del matí i que la policia només portava una ordre de registre. Els detinguts els digueren que no tenien armes i que no estaven implicats en el robatori.



Coberta de Prensa Obrera, òrgan del Comitè de Girona del PORE, núm. 10, 25/9/1976.
Universitat Autònoma de Barcelona. Centre Documental de la Comunicació. Fons Albert Viladot.


El PORE va comunicar que «La lluita del PORE i la IV Internacional res tenen a veure amb el terrorisme ni amb les accions separades de la mobilització de les masses treballadores.» El setmanari La Aurora, òrgan del comitè central, s'expressà en el mateix sentit i proposava formar una comissió d’investigació per a determinar realment qui va organitzar i executar el robatori.

El PORE amb Bandera Roja, PCE (Internacional), Lliga Comunista Revolucionària, Comitè de Solidaritat i Joventuts Revolucionàries d’Espanya, varen convocar una manifestació a la Rambla de Terrassa on varen participar unes 300 persones que varen ser dispersades a bastonades pels grisos.

A la mitjanit del dia 7 de gener la policia va traslladar els detinguts al Jutjat de guàrdia de Terrassa i el jutge els va posar en llibertat. El PORE va convocar mítings a les Cotxeres de Sants i als locals de la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa.

L’advocat del caporal va manifestar que l’auto de processament del seu client es basava en un presumpte delicte d’associació il·legal que proposa una activitat insurreccional i que no es referia per res a la desaparició de les armes.

Va transcendir que l’auditor no compartia la manera de fer de la policia. L’instructor es va presentar a la comissaria de Figueres i allà varen sorgir diferències insalvables entre la policia i l’auditor de l’Exèrcit de l’Aire que havia estat designat jutge del cas.

Els «intensos interrogatorios» eren el motiu? L’Estat Major va resoldre el conflicte posant-se de part de la policia i desautoritzant el jurídic que va ser cessat. Es nomenà un nou jutge instructor: el coronel Constante, oficial superior que no pertanyia al cos jurídic de l’Aire.

A mitjans de gener, un fals ENA (Ejército Nacional Anticomunista) es va fer responsable del robatori. En un comunicat adreçat «al pueblo español y a las Fuerzas Armadas y del Orden Público» deia que no utilitzaria l’armament sostret «contra ninguna de las Instituciones armadas de la soberania española, pasando a engrosar su depósito de armas.»

Es va detenir el militant del PORE amb una pista falsa prefabricada (l’octaveta) i ara es distreia l’atenció amb una nova estratagema fantasma. La policia primer va dir que el robatori era una acció de l’extrema esquerra i ara apuntava a l’altra banda. Ni un pam de net.




El tinent general cap de la III Regió Aèria amb seu a Saragossa va fer acte de presència. Tot el personal de l’Esquadró –inclosa la senyora de la neteja- varem ser convocats a la sala d’actes (el cinema americà). El tinent general presidia darrera una taula dalt l’escenari. L’home va fer una dissertació sobre els fets succeïts, que va acabar fent dues preguntes obertes: « -¿Alcen la mano los que creen que ha sido una acción de fuera para dentro?». Uns quants varen aixecar la mà dreta. A continuació, va preguntar: « -¿Los que creen que ha sido de dentro para fuera? » I vet aquí que un soldat en lloc d’aixecar la ma dreta va aixecar l’esquerra amb el puny tancat. Naturalment, ningú s’hi va fixar excepte el tinent general que es va posar com un energumen davant aquell fet inconscient i no pas provocador.

La investigació va explorar diferents vies: confidents habituals, delators ocasionals, la declaració formal de detentors d’informació sensible i la investigació de personatges identificats pel seu tarannà violent, irregular o extravagant.

Tots teníem clar que el paquet se l’havia de carregar algú: qui havia estat o qualsevol altre que passés per allà.

I vet aquí que un dia vaig ser convocat al jutjat regional. Se me va lliurar la citació, el passaport militar i tira milles.


Al Regne d'Espanya és comú que els aeroports civils hagin eixit d'un originari aeròdrom militar.
En ocasions els han substituït i en altres coexisteixen com és el cas de Saragossa.
Font fotogràfica.


Era candidat per la successió de tres fets concatenats: 1. Haver estat un dels dos membres de la patrulla que va descobrir el lladronici; 2. Tenir destí a la prefectura de serveis. Aquell era un lloc clau per a conèixer els quadres de comandament i les missions que tenien assignades. Tots havien de reportar. Es tractava molta informació  i determinades dades eren sensibles. Hi havia comunicacions que tenien la consideració de confidencials o secretes  i així es feia constar expressament; 3. Conèixer les existències exactes de l’armament de l’Esquadró: amb el brigada armer cada mes fèiem l’inventari que s’enviava -amb caràcter de secret- al servei regional i a Madrid.

Abans de marxar a Saragossa el brigada armer feia conya per animar-me i me deia «–Sapena, nos van a mandar a un castillo[vii] però no te preocupes. En San Julián[viii] se está bien». I jo li responia «– Gracias, mi brigada, pero mejor vaya usted y ya me contará». L’home era de Cartagena i les tardes les tenia ocupades fent feina a l’Armeria Romero de la Rambla de Figueres.

A la prefectura de la Regió me va atendre el secretari relator. Vaig tenir que fer «antesala» abans de ser cridat al despatx del coronel Luis Constante. Em vaig presentar reglamentàriament, quadrant-me. L’habitud era que tot seguit el superior ordenés descans però no ho va fer, tenint que quedar palplantat. L’acompanyaven dues persones. Me va dir que eren inspectors del cos general de policia.

Les preguntes es varen centrar en un tema monogràfic que res tenia a veure amb el robatori. Segons va dir un dels policies: «–El pico huele a porro». Com que no en fumava no en sabia res. Tot seguit varen voler que els donés detalls sobre un tinent d’alerta i control que quan estava de guàrdia s’havia fet visitar per una senyoreta. Com que la notícia me la varen donar ells, res tenia a dir. Vaig intentar millorar la postura però el coronel se’n va adonar: «- ¿Le he ordenado descanso?».

Aquella cita tenia dos objectius: 1. Complir amb l’expedient. Prendre declaració a la persona que havia descobert fortuïtament el robatori i que disposava d’informació exacte de l’armament; 2. Fer-me saber que ho sabien tot de tothom. Fins i tot que m’havia procurat un aixopluc: tenia la clau d’un despatx de la residència americana on m’entaforava per estar tranquil i fer-me fonedís. Les tardes que no sortia –la majoria- m’estava allà. Tenia un magnetòfon per escoltar música i un transistor per seguir els noticiaris (allà dalt no arribava premsa), llegia, berenava (era prop de la cuina) i m’hi estava fins l’hora de passar la llista de retreta. Només ho sabia un company del despatx de l’ordre del dia a qui havia convidat a berenar alguna vegada. Naturalment, havia garlat. L’experiència fins a cert punt va tenir una intenció pedagògica: no et refiïs de ningú. D’altra banda, ni el coronel ni ningú altre va posar obstacle i vaig poder continuar amb el cau.

Després de la declaració, el tinent del jutjat me va reexpedir a l’Esquadrilla de Transeünts de la base. El dormitori era una sala molt gran plena de lliteres de tres alçades. Me vaig instal·lar en el pis superior d’una situada al mig del local. Vet aquí que me vaig despertar a mitja nit i en una llitera propera hi havia dues persones del mateix sexe practicant sexe. Vaig fer vots per a que no fossin interromputs per la guàrdia. Més per mi que per ells. Estava tip de romanços. L’endemà vaig tornar a Figueres amb el Talgo. En aquella ocasió no tenia ànim per visitar el Tubo, El Plata, Oasis i altres recomanats establiments d’oci de la Força Aèria.



Botí, mort i exculpació

L’emplaçament del botí el va descobrir casualment un pagès a Sant Sadurní d’Anoia. Aquest era el contingut:16 fusells CETME, 19 subfusells Z-62, 29 pistoles Star, 4 pistoles de senyals, 21 carregadors de CETME, 2.277 cartutxos de 7,62 mm, 1.000 cartutxos de 9 mm llarg, 1.600 cartutxos més d’altres calibres. El valor taxat era de 203.932 PTA.

El Ministeri de Defensa va emetre una nota informativa: Forces de la 411 Comandància de la Guardia Civil varen localitzar a les 22:00h del dia 9/3 l’armament robat el 27/12/77. Es trobaven en un buit reforçat amb obra de fàbrica excavat en un talús situat en les immediacions de l’autopista A-2 a l’alçada del quilòmetre 34,450. Recuperat tot llevat d’un fusell d’assalt CETME i 1.000 cartutxos de munició.

Just tres dies després, la parca arribà al Pení. Un dels presumptes conxorxats va ferir mortalment amb un tret el soldat que va ser acusat de ser l’ideòleg de l’operació.

Mesos més tard, F. Sales recollia la hipòtesi que havia estat mort quan intentava posar-se en contacte amb el jutge per informar sobre qui eren els autors del robatori. El periodista també transcriví un diàleg estrambòtic entre ambdós.

«Voy a robar las armas». «A, condenado ahora a tres años de reclusión por una imprudència al disparársele el arma que mató a B, declaró en su dia ante la autoridad militar constitucional (sic) en consejo de Guerra, que el día del robo de las armas, tres meses antes de la muerte, efectivamente se encontraba haciendo guardia ante el armero de la base de El Paní.

A prosiguió en sus declaracions señalando que cuando estava realizando esta custodia, B le gritó desde lejos que iba a robar el armero. Como creyera que se trataba de una broma, A le contestó que dejara al menos la cama del armero. Al cabo de unos momentos, prosiguió en sus declaraciones A, volvió a pasar B, gritándole que ya había robado el armero y que havia dejado la cama del mismo.

Lo que en principio podia ser una simple broma se convirtió en una obsesión para A, cuando días más tarde se enteró del robo de las armas y se abrió una investigación. A inició el 12 de marzo de 1978 una discusión con su compañero B sobre la anécdota acaecida cuando vigilaba el armero. En el transcurso de esa discusión, a A se le disparó una arma y el proyectil atravesó el cuello de su compañero.»

A les darreries del mes de maig de 1980 es va fer públic que l’autor del tret havia estat exculpat pel Consell de guerra que havia conegut la causa.

D’altra banda, el juny de 1981 el Ministeri de Defensa va fer pública la innocència del soldat mort. El comunicat oficial afirmava que no havia intervingut en l’acció i que se l’havia involucrat erròniament (sic).


Distintiu històric de la Policia Aèria.



L’acusació del Ministeri Públic

L’abril de 1980 encara no s’havia fet públic el resultat de la investigació sobre la mort del presumpte cervell de l’operació, però el fiscal de la Tercera Regió Aèria avançava. D’antuvi, va establir la data del 23 de desembre de 1977 com la dels fets. Tanmateix, tenia un relat.

El soldat mort va ser qui va tenir la idea i va convèncer la participació dels tres soldats en presó i pendents de judici. La data hauria de ser quan un concret d’ells estigués de sentinella al post de control de pujada a la zona tècnica. El botí es repartiria a parts iguals entre els quatre.

A les sis de la tarda un d’ells va agafar una cisalla mentre altres dos es dirigiren a l’armeria. El que desprès resultà mort va forçar el pany amb un tallaungles. Una vegada a dins, va sostenir una llanterna mentre l’altre amb la cisalla tallava el cadenat que lligava les armes. Desprès, el propietari del Seat 127 va anar a buscar el vehicle i varen carregar els quasi 500 quilos  d’armament al portaequipatges i al seient de darrera.

El dia de Nadal, a primera hora del matí, varen sortir amb el cotxe per la porta principal. El que esdevindria mort, romangué a l’Esquadró. El cunyat del xofer els esperava a la seva localitat i els va obrir el garatge familiar. Dies després, varen amagar les armes a Sant Sadurní d’Anoia en un forat d’obra que s’havia excavat a terra prop de l’autopista. El fiscal emfatitzava que els claus de les caixes eren d’origen americà.

Per tot plegat, l’acusador públic els considerava autors d’un delicte de robatori amb els agreujants de nocturnitat i el derivat de què el fet es va produir estant en acte de servei. Demanava una condemna de 51 anys per als tres soldats empresonats. Pel quart processat, un civil, cunyat d’un dels soldats, acusat d’encobriment i en llibertat provisional, demanava una pena de quatre mesos d’arrest.


Nit de lluna a la Zona Tècnica.
Font fotogràfica.


La sentència del Consell de guerra

A començament del mes de juliol, a l’Aquarterament Aeri «San Lamberto» de Saragossa, va tenir lloc la vista oral del Consell de guerra ordinari format a l’efecte.

En la vigília el PORE insistia en obrir una investigació sobre el cas. El Consell de guerra era una investigació sobre el cas. Si en calia una altre havien tingut dos anys de coll per fer-ho.

Segons el fiscal, a l’hora de qualificar els fets, el tres detinguts i el soldat mort, s’havien posat d’acord per robar l’armeria i repartir-se els guanys. Del difunt va considerar que podia concebre la idea atès l’odi manifest que sentia contra l’Exèrcit de l’Aire per haver estat expulsat de l’Escola d’Especialistes i més tard ser degradat de caporal a soldat per mal comportament. D’altra banda, va donar detall de la fulla de serveis –carregada de tatxes- d’un altre dels acusats.

Federico de Valenciano de Tejerina, Roberto Tortosa Falcó i Manuel Fernando Bibián de Miguel, varen ser els advocats defensors. Varen sol·licitar la lliure absolució dels seus patrocinats per considerar que no eren els autors per manca de proves i per entendre que, abans d’elevar el sumari a plenari, calia aclarir-se la mort d’un dels acusats, que segons s’apuntava havia estat l’inductor del robatori i que va morir casualment dies abans que fossin detinguts els seus companys, quan a un d’aquests se li va disparar l’arma ferint-lo de mort.

Federico de Valenciano de Tejerina en el seu torn va plantejar defectes de forma i, sobretot, errors processals rellevants en la instrucció del sumari que a parer seu invalidaven la confessió dels processats -la única prova en que es basava l’acusació- i la reconstrucció dels fets.

Manuel Fernando Bibián de Miguel va copsar l’atenció per demostrar que els processats no podien sols traslladar mitja tona d’armes sense que ningú se n’adonés.

Els acusats varen negar que haguessin robat l’armeria.

La sentència va declarar culpables els tres soldats i se’ls va condemnar a una pena de 10 anys de presó. El civil, va ser condemnat a quatre mesos d’arrest per haver facilitat el magatzematge del material militar.

Abans d’acabar el mes, el ple de l’ajuntament on pertanyia un dels condemnats va demanar clemència pel seu veí. Una acte sense precedents.



Els lletrats defensors

Federico de Valenciano va ser un penalista de postí que va portar casos de gran rebombori: l’atemptat de la cafeteria Rolando del carrer del Correo de Madrid, el segrest del futbolista Quini o el delicte militar imputat a Albert Boadella pel cas de «La torna». Havia ingressat a l’Exèrcit de Terra exactament el dia del Alzamiento i l’any 1945 figurava com comandant auditor de la Fiscalia de la IV Regió Militar (Barcelona). Redactor-ponent del Codi de Justícia Militar franquista. Josep Maria Loperena va retratar així el conspicu personatge: «A don Federico de Valenciano le conocí personalmente. Como funámbulo reconocido por derecho propio del circo de la justicia caminava cansinamente, como si fuera en procesión, por los pasillos del Palacio de justícia sosteniendo un birrete con ambas manos. Al iniciar su informe en Sala, se lo colocava en la cabeza mientras hacía una graciosa reverencia al tribunal. Fue fiscal militar durante las peores horas del franquismo y, en calidad de verdugo del dictador, pidió centenares de penas de muerte para rojos, separatistas, bandidos, terroristas, desafectos y masones. Lo hacía con la misma habilidad con que las vendedoras del mercado de la Boquería sacrifican pollos. Valenciano, fascista redomado por la gracia de Dios, pidió una pena de muerte para el abogado Josep Solé Barberà, uno de los prohombres más il·lustres de Catalunya.»[ix]

Roberto Tortosa Falcó, llavors era comandant (ETS) de l’Exèrcit de l’Aire i exercia l’advocacia com a professional privat. Paradoxalment, no era incompatible ser militar i litigar privadament en la jurisdicció castrense (en hores de feina).



La mala fi del jutge

El 19-N de 1980 (vigília del cinquè aniversari de la mort del general Franco) es produïren atemptats a La Corunya i Saragossa; en aquest va perdre la vida Luis Constante Acín, coronel de l’Exèrcit de l’Aire (ETS), jutge instructor de la III Regió Aèria, que havia portat la causa del Pení «despolitizándola durante el período de instrucción» segons va dir un rotatiu.


El coronel Luis Constante Acín, jutge instructor.
Font fotogràfica.

Constante va ingressar a l’Exèrcit de Terra en plena guerra civil (1937) i va servir al Regiment d’Artilleria Lleugera, núm. 9. S’incorporà a l’Exèrcit de l’Aire quan aquest va ser creat. Especialista en Transmissions i Educació Física. Quan va morir feia un any que havia ascendit a coronel i vuit que era el jutge permanent de la III Regió Aèria, malgrat no ser auditor.[x]

L’acte criminal va ser reivindicat tan per ETA com pel GRAPO[xi]. S’ha reconegut obra del GRAPO[xii].

El coronel va ser ascendit a general de brigada en virtut d’una norma de reconeixement a les víctimes de terrorisme[xiii].

Quan l’ABC va donar la notícia de l’atemptat, el va presentar com «juez instructor de la causa que se siguió contra unos miembros del GRAPO que habian robado armamento en Gerona.» Desinformació persistent.

El pressumpte assassí va ser detingut a Barcelona el mes de març següent.



Salt en el temps 

El Pení segueix amb la mateixa missió que fa quaranta anys però amb un paradigma completament diferent: la professionalització del personal i això abasta tan la naturalesa de la relació  (estatut) com l’acreditació de competències (formació).

Quan es varen produir els successos de 1977 hi havia dos tipus de sotsoficials professionals: els formats a l’Escola d’Especialistes de l’Aire i els pertanyents a l’Escala de Tropes i Serveis. Aquests darrers arrossegaven l’estigma d’aquelles inicials tropes d’infanteria d’Aviació amb l’ascens -com a l'Exèrcit de Terra- a base de reenganxaments i que eren coneguts com militars del cigró («chusqueros»). La creació de l’Acadèmia Bàsica del’Aire i l’establiment de les tres especialitats fonamentals de Protecció i Suport a la Força, Manteniment Operatiu i Control Aeri i Sistemes d’Informació i Telecomunicacions ha estat definitiu per a la normalització i homologació de la sotsoficialitat.


Rokiski de l'especialitat de Seguretat, Defensa i Suport.


Els integrants de Protecció i Suport a la Força a més de formar-se amb les altres especialitats de manera comuna a l’Acadèmia Bàsica de l’Aire, tenen com a centre d’aplicació l’Escola de Tècniques de Seguretat, Defensa i Suport.

El Pení de 1977 no resistiria una prova d’estrès ni una auditoria de seguretat amb els paràmetres d’avui dia; tan per la capacitació dels recursos humans com la tecnologia ad hoc. Per això va passar el que va passar.

Tanmateix, l’«accident» per arma de foc va tenir una rèplica. El 15 de gener de 1989, un caporal que jugava amb una arma reglamentària, va ferir greument un soldat. L’autor va ser condemnat a 6 mesos. La víctima ha de viure amb seqüeles invalidants.

El 1 de gener de 2002 va entrar en vigor la suspensió del servei militar obligatori i no ha transcendit cap altre episodi d’aquesta naturalesa.

I a hores d’ara, què se n’ha fet d’aquells joves soldats de fa quaranta anys? Han treballat per guanyar-se la vida, són a les portes de la jubilació i alguns tenen la condició d’avi.

El ram de la fusta al Tarragonès, el transport al Baix Llobregat i la construcció al Maresme, han estat les seves ocupacions respectives..

El caporal és directiu d’una empresa transnacional i milita a BComú.

La publicació La Aurora segueix informant críticament reconvertida en L’Aurora.



Els interrogants pendents


Què va passar realment la nit del 23 de desembre de 1977 al Pení?

Jaume Sureda Prat va ser l’únic periodista que va detectar i va escriure que les informacions oficials no eren convincents. Per què els mitjans de comunicació es varen limitar a fer un seguidisme acrític del fets?

Ni en la fase d’instrucció ni en la vista oral es varen aclarir fets d’extraordinària rellevància que es varen produir aquell dia: la presència d’un camió blanc amb aparença de pertànyer a una companyia elèctrica prop de l’armeria; el tall d’electricitat des de les sis de la tarda i tota la nit a l’exterior de la base; la narcotització dels gossos: no lladraven, inclús en Duc, que era el guardià de l’armeria.

Perquè es va voler adjudicar l’autoria a organitzacions polítiques: d’extrema esquerra i d’extrema dreta?

Com s’explica que el soldat mort passés de ser considerat el cervell a quedar exculpat fins i tot d’haver-hi participat? Qui va ser, doncs, el cervell de l’operació?

En aquella Legislatura Constituent (1977-1979), al Congrés dels Diputats hi tenien escó gironins: Joan Paredes, Rosina Lajo, Lluís Sacrest i Ernest Lluch (Grup Parlamentari dels Socialistes de Catalunya); Ramon Sala (Minoria Catalana), i Joan Gich Bech de Careda (UCD). Com és que cap va formular una pregunta al govern sobre el succés?


Coberta de l'edició primera del relat d'Andreu Sotorra.

Enigmes, ombres, silencis,... els condemnats varen ser conduits per altri?

El novel·lista Andreu Sotorra l’agost de 1978 va escriure el relat curt «Amb l’empremta de les pues glaçades» que va ser finalista dels Premis Literaris de la Colla Excursionista Cassanenca (1979). Tinc la sort de disposar de  l’edició original en paper des de fa molts anys. Ara, l’autor ha estat doblement oportú: tot just fa dos mesos ha revisat el text  i l’ha penjat a la Xarxa.

Es probable que Sotorra hagi fet la mili al Pení, que a la narració esdevé Puigmarí. Dóna moltes pistes: Un xicot es fa voluntari d’Aviació i el destinen a un pic com a policia. Igualment, les dates dels diaris que cita són reals.

Sobre la base dels fets, recrea la situació amb originalitat a la recerca d’un desenllaç tan creatiu com possible.

El relat sosté que una trama va contractar soldats per a treure les armes. Ficció o realitat?

La comissió d’investigació independent que preconitzava el PORE no va existir; si hagués estat així tal vegada tot hauria rodat d’una altra manera. Manca de capacitat, desídia, conveniència o pacte?

El diàleg -aparentment anodí i absurd- entre A i B podria ser cert. B havia anat a obrir l’armeria perquè carreguessin aquell camió que hi havia estacionat a tocar i que va sortir per la porta principal sense dificultat?

Qui va forçar el filferro de la tanca i va deixar visible l’octaveta del PORE per inculpar el furrier de qui coneixien la seva militància?

Els acusats tenien capacitat per negociar la venda de les armes al mercat negre o rebien ordres d’altri?

Per a qui eren les armes?


El Pení, Koyama.
El pintor sempre el presenta nét d'entrebancs artificials.
Un perfil de Cadaqués natural i lliure de mistificacions.

Font fotogràfica.






[ii] Boletín Oficial de la Cámara Agrícola del Ampurdán, núm. 249, Figueres, 15 novembre 1910.
[iv] Neptú: «Agricultura i avicultura», a Sol Ixent, núm. 45, Cadaqués, 2 de maig de 1925.
[v] Firmo Ferrer: Coses de Cadaqués. Montagud editors, Barcelona, 1986, p. 131.
[vii] Presidi militar. A hores d’ara correspondria el «Establecimiento Disciplinario Militar Norte» (EDM Norte).
[ix] Josep Maria Loperena: El circo de la justicia. Flor del Viento, Barcelona, 2006, p. 36.
[x] Andalán, 28 de noviembre al 4 de diciembre de 1980, p. 7.
[xii] Rafael Gómez Parra: GRAPO: los hijos de Mao. Edit. Fundamentos, Madrid, 1991, p. 265.