dijous, 21 de febrer de 2019

El meu país és un roc. Anamnesi gascona





Geografies de família, I





Calhau d'Arriba Pardin, etnogeografia i ecosimbolisme a la vall de Larbost.







Jo no sóc pas d'ací, tot i que ho sóc. 

Ovidi Montllor

«Jo no sóc pas d'ací» a
Jordi Tormo. Ovidi Montllor: un obrer de la paraula.
Sembra llibres. Carcaixent, 2015, p. 79.





Francesc Sapena Garrigó, el meu pare, va morir a Sant Joan de Palamós l’any 1974, a l’edat de quaranta-tres anys. Els mateixos que la meva mare. Jo en tenia setze. Reposa en un nínxol que ell mateix va construir treballant de paleta al cementiri. Sempre deia que acabaria a la Fosca mirant a mar. Així va ser; encarat a l’Illa que tant respectava.

Aquell tràngol em va desvetllar un afany per obtenir notícies dels meus avantpassats paterns. La família materna la tenia a la vora i en sabia prou coses. L’avi Pau i l’àvia Isabel eren vius i de petit havia viscut amb ells a Sant Martí Vell.

Les circumstàncies, però, no me varen permetre gaires perquisicions. Ho vaig deixar córrer encara que en el decurs dels anys he anat ensopegant amb senyals. Ara que sóc avi és hora de confegir-ne un esbós posant la mirada en els meus nets. El propòsit no és genealògic; simplement és tracta de seguir algunes traces en l’espai i el temps.


Localització de les valls de Larbost i Uèlh en el cantó de Luishon. El mapa mira el S.





Luishon

Amb l’amic Pere Quevedo i família un estiu vàrem anar d’acampada a l’Aran. Era a finals de la dècada dels vuitanta (s. XX). De camí vàrem fer una parada a Benavarri (Ribagorça) on casualment coneguérem el campaner. El bon home ens va convidar a pujar al campanar i ens va explicar els tocs tradicionals. Memorable.

A Era Bordeta de Vilamòs plantàrem les tendes i des d’allà fèiem petites excursions aptes per a la mainada. Una tarda que plovisquejava des de Bossòst enfilarem eth Portilhon fins a Luishon (en català: Banyeres de Luixó; en francès: Bagnères-de-Luchon).

La població balneària s’anunciava amb un doble reclam: reina dels Pirineus i capital de l’imperi del sofre. La veritat sigui dita, oferia una imatge decadent però plàcida; els seus millors dies havien passat avall.

Passejant i badant, vaig descobrir el primer tauler d’escacs a l’aire lliure i quelcom més sorprenent encara: el cognom Sapena inscrit en el monument als «enfants de la Patrie». Una referència que va ser determinant per a l’exploració de la fisiografia del parentiu més remot.

L’actiu geohistòric de Luishon va ser la posició de passadís que configurava la trobada i el comerç entre la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, la vall d’Aran i l’alt Aragó. El mercat setmanal i quatre fires anuals de mercaderies i bestiar concretaven l’intercanvi transpirinenc. Les relacions s’establien en un medi d’encreuament lingüístic consuetudiari: l’occità pirinenc, tant gascó com llenguadocià, el català i el benasquès.

Tanmateix, no es pot negligir la pràctica del contraban tan comuna a les perifèries estatals: «La transhumància ignora la frontera estatal fins i tot en temps de guerra i el contraban és un «estil de vida» (Peter Sahlins)... pirinenc, afegiré. L’Estat és llunyà i el seus guàrdies són odiats. (...) Les relacions de bon veïnatge entre les valls i les comunitats estableixen ligas e patzeries, lies i patzeries. Les cartes de patz o de pau es multiplicaren, ja que la solidaritat muntanyenca assegurava, enfront de perills de tota mena, independència i llibertats. Ho testimonia el tractat de 1513, que fou redactat en occità i concernia les valls gascones, catalanes i aragoneses. Conviure “com a bons veïns!”, repeteixen els tractats firmats i jurats, renovats en una data fixa amb tota la solemnitat requerida i un ritual “de memòria memorable”». (Sala: 14-15).

A finals del s. XVIII, però, les noves infraestructures de comunicació per carretera i ferrocarril varen donar pas a la terciarització amb la construcció d’equipaments hotelers i d’oci adreçats a la burgesia atreta per la moda del turisme termal. Aquell fenomen va posar fi a l’aïllament i l’atonia. Si bé la població local arribava als mil quatre-cents cinquanta habitants, els pirenistes varen ser creixents: de cinc-cents seixanta clients el 1795 a mil vuit-cents el 1830.


Dos soldats Sapène resten consignats al memorial dels morts a la Gran Guerra de Sent Pau d'Uèlh.





Gasconha

Aquest és l’extrem oriental de Gascunya que delimita el triangle que forma l’oceà Atlàntic (golf de Gascunya), el Garona i els Pirineus. Un territori damnificat per l’Estat francès: «A hores d’ara els gascons viuen com la majoria de les cultures minoritàries. Són nacions prohibides pels estats europeus que les dominen militarment, culturalment i econòmicament. El principi de descolonització advoca una Europa que superi les fronteres estatals. Aquests són els casos dels bascos, els catalans, els corsos... i els gascons». (trad. Escarpit: 6). 

Els Estats unitaris són estructures de domini concebudes per a la restricció de drets i la repressió de la diversitat cultural i lingüística. «Estat, així és com s'anomena el més fred de tots els monstres freds. Fred és quan menteix i tot; i aquesta és la mentida que s'esmuny de la seva boca: "Jo, l'Estat, sóc el poble».(Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratrusta, I part). La República francesa no ratifica la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i puneix sistemàticament l’ensenyament de l’occità a l’escola.

Xavier Febrés, ha fet un retrat elegant i precís del país: «Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances gascones s'acostumen a conjugar en pretèrit: massa història, massa bellesa desdita per l'emigració». (El blog de Xavier Febrés).



El Malh de Sopèna, protohistòria i antroponimia a la muntanya d'Espiau. 
Imatge: Fons Trutat (1840-1910). Museum de Tolosa de Llenguadoc.





Les valls de Larbost i d’Uèlh

Els Sapena tenen les arrels a les valls de Larbost i d’Uèlh que Sent Aventin bada com una xarnera al sud i l’est de l’empriu d’Espiau. N’hi ha constància registral als micropobles de Benquer, Cirés, Catervièla, Jurvièla, Sacorvièla i Sent Pau d’Uèlh.

Espiau és un escenari arqueològic a cel obert que va ser estudiat originalment per Julien Sacaze el mateix any que es va esposar amb Gabrielle Sapène (1877). Actualment, hom voldria treure rendiment del seu potencial mític amb l’eslògan «le Carnac des Pyrénées». Mon Dieu!

I, precisament, el jaciment del Malh de Sopèna, situat al cor de la muntanya (1.321 m.), pren un significat primigeni. Es tracta d’un túmul funerari del Bronze Final – Primera Edat del Ferro. Malh es defineix com un roc o una penya («escarpa verticau en un terreu»).

Cal advertir les oscil·lacions onomàstiques, ortografia a part, per la francesització: Sapena, Sapene, Sapène, Sapenne, Sapenay, Sopèna, Soupène. També l’excepcionalitat: «El lingüista notarà la presència interessant de cognoms que comencen per Sa– (Sacarrere, Sacortade, Sapene, Sapène, Saporta, Sassoure, Sassale, Sastrade), que remet a l’article arcaic procedent del llatí ipsa i similar al català. Es tracta d’una particularitat dialectal d’aquestes valls del Pirineu central que confinen amb la Ribagorça (vall de Benasc) i la vall d’Aran». (Peitaví: 204).

El llinatge també s’estén a l’alt Comenge. En ocasió d’una estada a Sent Lari e Sola, vàrem visitar Sent Bertran de Comenge que la propaganda turística –tan llepada- concep com «Le Mont Saint-Michel des terres». Allà tinguérem notícia de la recerca en patrimoni cultural del professor Bertran Sapène.

L’origen tel·lúric de l’antropònim perviu a la protohistòria. El cognom remet a un lloc escollit, un indret sacre. Els Sapena poden subvenir -amb fonament- el poema de J.V. Foix: «El meu país és un roc / Que fulla, floreix i grana, / Franc de caça hi tinc cabana / Sense pallera ni soc».




Dones grans carregades amb un feix de llenya a l'esquena. El seu rol resta opac.



Dues dones de la vall de Larbost tornant del mercat de Luishon dalt de les mules.



Lleteres de la vall de Larbost traginant les cantines sobre el cap.





Migrants

El cantó de Luishon va restar tradicionalment condicionat per una economia primària: el conreu de les solanes baixes, el pastoralisme oví i boví, l’explotació forestal i la caça eren activitats interconectades en la societat de muntanya.

La impossibilitat de conrear gra suficient tenia efectes devastadors per a la supervivència i per això quan arribava el mes de setembre la gent activa traspassava el coll de Benasc per anar a veremes, aplegar olives i procurar menjar. El cicle de l’any quedava interromput per l’emigració de temporada.

En aquest sentit, esdevé imprescindible fixar l’atenció sobre un fenomen demogràfic impactant: l’onada migratòria de la França d’Oc en l’època moderna: «Parlar de «naturals del regne de França» que emigren cap a la península Ibèrica no té res d’extraordinari a l’edat mitjana i en el conjunt hispànic. Els anomenats francesos van i són pertot arreu en aquest espai des de centúries: de manera latent, passen els Pirineus gairebé d’ençà que i cada vegada que en tenen la necessitat i la possibilitat. Diversos estudis els esmenten ja als segles medievals, però és veritat que l’auge de la seua entrada s’assoleix als segles XVI i XVII». (Peitaví: 62). L’immigrant s’identificava per «ser algú que (per damunt de les diferències entre les respectives llengües literàries catalana, gascona, llenguadociana –de provençals, de gent d’enllà del Roine, pocs en vingueren-) sembla parlar pràcticament la mateixa llengua que la gent del país: un «quaix català» com deia Desclot dels foixencs». (Sales: 109).

El gran gruix dels immigrants varen ser els gavatxos del Massís Septentrional i els gascons establerts al sud de l’eix Pau-Tarba-Comenge. La seva contribució al país d’arribada fou determinant: «Catalunya no seria el que és sense l'aportació biològica d'«aquella» gent. «Aquella» gent d’ahir és la «nostra» gent d’avui. Si un dia van ser o es van sentir catalans de segona, els seus fills ja ho van ser de primera amb tota justícia. Mà d’obra, però també sang nova». (Codina: 215).

Jaume Vicens i Vives va ser concloent: «Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions no ha cessat». (Vicens: 77).

Branques Sapena van fer via cap a Lleida i la costa catalana encara que d'altres travessaren l'Ebre per a repoblar les terres dels moriscos expulsats a Barbaria. Els nostres ancestres directes trobaren seti en una alqueria a la falda de la serra d’Aitana: «Treballen el camp amb les pròpies mans i veuen en la terra una prolongació de la pròpia vida. Són una gent limitada, però ferma. I, com deia sant Vicent -«los llauradors, qui sostenen lo món»-, «de allò que ells treballen, tots ne havem a viure». (Fuster: 232).




Infants pobres, infants rics. Els nens de l'entorn rural passejaven els burgesets a Luishon.







BIBLIOGRAFIA INDICATIVA


ALMAGRO-GORBEA, Martín; GARI LACRUZ, Ángel (eds.). Sacra saxa. Creencias y ritos en peñas sagradas. Actas del Coloquio Internacional celebrado en Huesca del 25 al 27 de novembre de 2016. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Huesca, 2017.

ARROUS, Bernat. «Elògi de Leontina. Era lengua d'Òc en Aran e en Comenge: 2.000 ans d'istòria». Discorsi d'entrada ena Acadèmia aranesa dera lengua occitana-Institut d'Estudis Aranesi. Vielha 9 de juriòl de 2015. En línia:
www.institutestudisaranesi.cat, p. 236.

BOURDETTE, Jean. «Notice du Pays et des Seigneurs de Larboust». Revue de Comminges, 26 (1911), pp. 8-24, 121-128, 178-198.

BOURRET, Christian. «Les migrants des Pyrénées centrales françaises en Catalogne aux XVIe-XVIIe siècles: minorité souvent assimilée mais aussi minorité victime et suspecte». Tolérance et solidarité dans les pays pyrénéens. Archives Départamentales de l’Ariège. Foix, 2000, pp. 413-430.

BRU DE SALA I DE VALLS, Lluís de; FLUVIÀ I DE ESCORSA, Armand de. Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. Edit. Juventud. Barcelona, 1998, p. 234

BRUNET, Serge; DE BELLEFON, Renaud; RUFASTE, Isabel; TAJAN, Mathieu. La montagne vue par les montagnards: Haut-Comminges et Val d’Aran (Fin XVIIe-XXe siècle). Framespa. Université Toulouse 2-Le Mirail, 1997.

CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. «Cuando se hace camino al andar. Las rutas de acceso de los inmigrantes franceses hacia Cataluña durante los siglos XVI y XVII». VI Congreso virtual sobre historia de las vías de comunicación (15 al 30 de septiembre 2018):
https://www.revistacodice.es/publi_virtuales/vi_c_h_camineria/vi_congreso_camineria.htm

CARRERA, Aitor; GRIFOLL, Isabel (eds.). Occitània en Catalonha: de tempses novèls, de novèlas perspectivas. Actes de l'XIen Congrès de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya & Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida, 2017.

CODINA, Jaume. «Catalans de segona: contribució a l’estudi de la immigració francesa durant l’Edat Moderna». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 49 (2000).

ESCARPIT, Robert; BEC, Pierre; ROUCHE, Michel; COULON, Christian. Les Gascons. Éditions des Regionalismes. Cressé, 2016.

FEBRÉS, Xavier. «La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat». Apologia de la curiositat - El bloc de Xavier Febrés, 13 de setembre de 2017.

FOIX, J.V. «El meu país és un roc... ». Obres completes de J.V. Foix. Volum primer. Obra poètica en vers i en prosa i obra poètica dispersa. Eds. 62. Barcelona, 2000, p. 170.

FUSTER, Joan. Nosaltres, els valencians. Eds. 62. Barcelona, 2001.

GRATACOS, Isaure. Fées et gestes. Femmes pyrénéennes: un statut social exceptionel en Europe. Éditions Privat. Toulouse, 1987.

GRILL, S; TELMON, N; BARCET, H; DEDOUIT, F; ROUGE, D; SEVIN, A; GIBERT, M. «Patronymes et structure de deux populations pyrénéennes: Vallées de l’Oueil et de Larboust (XIX°-début XX°)». Antropo, 27 (2012), pp. 27-31.

GUAL I VILÀ, Valentí; BUYREU, Jordi. «Bandolerisme i frontera». Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus, Ángel Casals, coord. Galerada. Cabrera de Mar, 2009, pp. 125-139.

HENRY, Dominique. «De liens et d’attaches. Paysages pastoraux et éleveurs en Oueil-Larboust». Revue de Comminges, CXXIX-1 (2013), pp.203-218.

HIGOUNET, Charles. «Le Larboust. Étude géographique d’une haute vallée pyrénéenne». Revue géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, tome 7, fascicule 2, 1936, pp. 113-147; «Mouvements de populations dans le Midi de la France, du XIe au XVe siècle d'après les noms de personne et de lieu». Annales. Économies, sociétés, civilisations. 8ᵉ année, N. 1, 1953. pp. 1-24.

MILLÀS I CASTELLVÍ, Carles. Els altres catalans dels segles XVI i XVII. La immigració francesa al Baix Llobregat en temps dels Àustria. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2005.

NADAL, Jordi; GIRALT, Emili. La population catalane de 1553 à 1717. L’emmigration française et les autres facteurs de son développement. SEVPEN, París, 1960; Immigració i redreç demogràfic: els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Eumo. Vic, 2000. [Traducció de l’edició de 1960].

PEYTAVÍ DEIXONA, Joan. Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2010.

PINEL, Denis. Vallées d'Oueil et du Larboust: Randonnée architecturale en villages pyrénéens. CAUE de la Haute-Garonne. Toulouse, 1989.

POJADA, Patrici. Viure com a bons veïns: identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX). Afers. Catarroja, 2017; «Comunicació i divisió a la frontera septentrional de Catalunya entre els segles XV i XVIII». Catalan Historical Review, 111 (2018), pp. 137-149; «Comerciar a través dels Pirineus a l’època moderna. Una xarxa comercial entre Llenguadoc i Catalunya al segle XVII». Recerques, 65 (2012), pp. 29-48. 

POUJADE, Patrici. «Realitats frontereres no estatals: les lligues i patzeries». Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus, Ángel Casals, coord. Galerada. Cabrera de Mar, 2009, pp. 141-163.

SALA, Ramon. Pròleg a Patrici Pojada, Viure com a bons veïns: identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX). Afers. Catarroja, 2017.

SALES, Núria. Els segles de la Decadència (segles XVI-XVIII). [vol. IV de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar]. Eds. 62. Barcelona, 1989, pp. 103-126.

SANGAY, André. «Deux vallées montagnardes en crise: vallées d’Oueil et de Larboust (Pyrénées garonnaises)». Revue géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, tome 37, fascicule 1, 1966. pp. 111-120; «Sur le pas de Julien Sacaze. La montagne d’Espiau, un site protohistorique sacré en Larboust et Oueil». Revue de Comminges et des Pyrénées centrales, t. CXXIX, 1, 1e semestre 2013, pp. 129-142.

SAPÈNE, Bertrand. «Les “lies et passeries” frontalières mal appliquées au XVIIIe siècle, sous Louis XV, dans la haute vallée de la Garonne. Achats espagnols aux foires de Saint-Béat, exploitation française dels bois dans le Val d’Aran (difficile transport par flottage jusqu’à Cazères)». Revue de Comminges, segon quadrimestre de 1958, pp. 56-73.

SUÏLS, Jordi. «Els dialectes dels Pirineus centrals i la qüestió de les relacions interlingüístiques». Pirinioetako hizkuntzak: oraina eta lehena: Euskaltzaindiaren XVI. Euskalzaindia. Biltzarra, 2011, pp. 823-856.

TURULL, Albert. «Una caracterización de la toponimia pirenaica catalana». Pirinioetako hizkuntzak: oraina eta lehena: Euskaltzaindiaren XVI. Euskalzaindia. Biltzarra, 2011, pp. 1073-1106.

VICENS I VIVES, Jaume. Notícia de Catalunya. RBA. Barcelona, 2013.

VILALTA I ESCOBAR, Maria José. Població, família i treball a la Lleida del segle XVI. Tesi doctoral dirigida per Roberto Fernández Díaz. Universitat de Barcelona, 1991.

VIVERN, Dani. «L’occità a casa nostra. La llengua occitana: el parlar de Girona». Revista de Girona, 268 (2011), pp. 44-47.

WEIL, Simone. El geni d’Oc: reflexions sobre la civilització occitana medieval. J.J. de Olañeta, editor. Palma, 2017.




Hospital de França al coll de Benasc, l'itinerari més fressat per a creuar el Pirineu des de Luishon.



.









dimarts, 18 de desembre de 2018

Remença Exprés. Una sortida al Far






Les Encies. Linòleum de Miquel Plana. Olot, 1980.




Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé.

Gn 1,31




Amb els amics Àngel Rodríguez i Daniel Vivern el dia de sant Eloi vàrem recórrer terres de remença amb destinació al Far. L’objectiu era (re)seguir el llibre 1001 Llegendes i mites de Catalunya. L’autor ens oferia coneixements, el seu ofici de la Paraula i el do d’una veu portentosa per anar comentant les tradicions dels llocs de pas. En Daniel aportava el bagatge literari (i el background mundà) que enriquia i matisava els contextos i les situacions amb murrieria, sal i pebre. Un servidor, escoltava, badava i hi posava cullerada. Fruirem de la ruta amb humor i complicitat.


La Vall de Llémena

Travessàrem de cap a cap la vall de Llémena. Passat el Pal de Canet ja som a Ginestar. El congost havia de tancar-se des de la rectoria i fins a les envistes de Llorà. En principi, era una bona idea ja que no havia de tenir impactes negatius. El projecte, però, es va frustrar. Santa Maria queda amagada sota Can Geca. Te un accés complicat però el lloc mereix una visita per la concepció inextricable de l’església, el campanar exempt, el cementiri, la font i la proximitat del corrent de l’aigua. L’entorn exhala una ruralitat sense màcula. En aquest territori cal recordar mossèn Joaquim Cornellà, capellà de serveis múltiples: rector de Ginestar, Montcal, Adri, Biert, Canet d’Adri i custodi, hostaler, hortolà i mestre (de sequer) del santuari de Santa Afra. Aviat és dit.



Santa Maria de Ginestar passa desapercebuda per la seva situació amagada.
Fotografia de Lucien Roisin anterior a 1943.


Reprenem la marxa i una alzina termenal, confirma l’arribada a Llorà. Les cases s’escampen a la falda del serrat dels Rasos. Un atractiu natural de bon accés és la font d’en Dausa, característica per la formació de travertí. El campanar captiva per l’andorranitat. És la senya idiosincràtica d’un indret especialment complicat per l’orografia i uns efectes urbanístics que dificulten la connectivitat. Una nafra semblant es repeteix a Sant Esteve de Llémena. Les ferides dels «feliços seixanta» no cicatritzen. Frec a frec de la carretera hi ha els hostals. Cal Ganso i Font Saveu han mantingut la personalitat secular.



Salt d'en Xiquet. Llorà, 19 de novembre de 1936.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fargnoli Iannetta).


A continuació, voregem el cràter del Clot de l’Omera i en un tres i no res ja som al Pla de Sant Joan. S’ofereix esbatanat i flanquejat per les cingleres vistents de Sant Roc i de Rocafesa. Sant Roc és el punt zenital que uneix la Garrotxa, el Gironès i la Selva. El far llemenenc. La capella rústega i pètria dona sopluig al caminant montpellerí i el gos amb el panet a la boca.

Les cases del veïnat negregen. Es varen edificat amb materials del volcà del Puig de la Banya del Boc. Peradalta és la pairalia de caràcter. L’amic Paco Millán, l’Anna i en Miquel hi varen viure mentre ell va ser pastor. Tancava el ramat a Bosquerós i menava les ovelles per aquells cims i fins a la llera del riu. L’anaven a visitar naturistes i redactors de revistes bio però quan era hora de començar la jornada -a trenc d’alba- no el seguien i es quedaven arraulits a l’escó. Les gorgues basàltiques de Pedaralta són un atracció pel jovent de la vall.



Des de la serra de Boratuna es divisa el Puig de la Banya del Boc que queda a la dreta. Segueix el Pla de Sant Joan, el cingle de Sant Roc i al fons el Far. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (autor desconegut, 1960).




Sant Roc des del Puig de la Banya del Boc, juliol de 1993.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Núria Forns).



La capella de Sant Joan reposa sobre una colada de lava. Quan hi som a tocar ens adonem que la masoveria veïna –quina mel i quines oques!- s’està rehabilitant. Casa salvada, casa plegada. La terra la treballa la família Buch, nissaga de pagesos guardonats en els campionats d’arada amb tractor.

Al ràfec de la cinglera de Rocafesa podem veure l’esvoranc d’entrada a la cova del mateix nom i encara l’avenc del Pas dels Llops. Els espeleòlegs ho coneixen abastament.

Quan agafem la recta de Sant Martí de Llémena –dreturera com si fos tirada amb llinyola- a llevant situem la capella de sant Nazari i a ponent el trencant de la carretera que puja a les Serres i que per Constantins i Calders arriba a Bonmatí. La casa del primer revolt va ser construïda per paletes de Sant Joan de Palamós. Francesc Sapena Garrigó, en Paco, el meu pare, era un d'ells. Mentre treballava a Sant Martí, li varen oferir la masoveria de Can Nerós. El perquè hi anessin a treballar va ser pels embolics econòmics del contractista. Entre setmana s’allotjaven a l’Hostal Reixach de Sant Martí, la porta del qual és la primera del nucli municipal.



El cingle de Sant Roc des de les Serres, febrer de 1946.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart).






Perspectiva de la Vall de Llémena encaixonada entre Rocafesa i Sant Roc. Al fons, el Pla de Sant Joan, juliol de 1993. Imatge: Ajuntament de Girona (Fons El Punt - Anna Maria Carreras).


A la petita plaça hi ha la casa consistorial i un comunidor (en diuen torre de guaita) on hi ha aparedada una escultura del sant titular que va obrar l’escultor Piculives. L’antiga rectoria ha esdevingut una casa de colònies històrica. També per a mi. Allà vaig viure les primeres colònies –inoblidables- a l’edat de nou anys. Tenia de monitor en Tià Salellas i de consiliari Marià Casadevall. Ells i altres companys «Ja fa molt temps van emprendre un llarg camí», com diu l’espiritual negre No tardis, Jack que entonàvem als focs de camp. Mn. Josep Maria Pont era fill de Sant Martí. Entusiasta dels mitjans audiovisuals va fer tasca a les estructures de premsa de l’Església i dirigí el programa Signes dels temps de TV3. L’Àngel Rodríguez el recorda amb afecte i el té per mentor.

El cementiri de Sant Martí és parroquial com ho són tots els de la vall de Llémena a excepció del nucli de Sant Gregori. A aquestes alçades no se sap si cal atribuir-ho a la tradició catòlica, el menfotisme civil o la incúria municipal. Potser tot plegat.

Seguint amunt, a l’oest podem ullar el Gorg de les Bruixes que és on va a parar l’aigua que desguassa de la Barroca (Sobre roca) i en un moment ja som al trencant de Granollers de Rocacorba. Al sot dret s’ubica la Ginestera, que havia estat el petit Camp David del Dr. Pipe Sánchez-Babot, amic i company de tertúlia de Daniel Vivern i el meu metge al Seminari Menor de Girona. A l’esquerra, el Molí d’en Glòria que a més de moldre gra produïa energia elèctrica pel Suibés, una masia esplèndida i ben emplaçada al caire de la carena. Josep M. Mundet i Gifré la descriu amb fidelitat –sense nomenar-la- a la novel·la Terra erma que recrea l’ambient de la primera carlinada.

Llàstima que no poguéssim fer marrada fins a Granollers. El paisatge és suau i està entatxonat de béns culturals discrets però remarcables: l’església (la catedral del Llémena), el comunidor porxat (modèlic), l’ermita de Sant Julià i Can Sala, la casa pairal del cabdill remença Pere Joan Sala, que ara té usos turístics. Aniol Sapena i Nogué va explorar el medi i en coneix els topans. Tanmateix, l’historiador Pere Trijueque i Fonalleras ha establert la genealogia del granollerí de més prosàpia. D’allà surt el camí que va a Rocacorba i que permet vistes immediates sobre el volcà de Granollers i encara del Puig Montner.

En aquesta terra hi arribà la família Ensesa procedent d’Occitània. Acabaren baixant a Sant Gregori i després a Sarrià de Ter. Emprenedors de mena, bastiren un empori industrial i l’establiment hoteler que prestigia la història del turisme a la Costa Brava: l’Hostal de la Gavina de s’Agaró.

Can Perot perpetua l’honradesa dels seus fogons. La Carme Arnau va heretar la carteria rural del pare i la bústia enclastada a la paret en fa memòria. Quan acaba de repartir el correu entra a la cuina amb una roba blanquíssima i ajuda al seu marit amb els guisats. La continuïtat està assegurada. Un dels nois ha agafat el rem. La cuina és fidedigna.

Tornem al Molí d’en Glòria. Uns metres enllà passem al costat de l’antic hostal de Can Batista i just a l’esquerra del vial un rètol informa que acabem d’arribar a la Garrotxa. La divisió comarcal contraria la geografia i nega la realitat. Per cert, en Ton de Can Batista va tenir fama de bon matador. Era sol·licitat per moltes cases quan volien matar el porc. Els seus ganivets encara fan feina.

Sorprenen els cirerers i noguers que hi ha a la cuneta. Qui sap si els varen plantar els peons caminers per obtenir aliment del domini públic. A l’esquerra queda el trencant de la pista que puja a la Barroca i que ara permet arribar fins a Sant Climent d’Amer. A la dreta hi ha el pont vell (i el nou) que dona accés a l’església i les Carreres. Per aquells cims carbonejava aulines Esteve Carreras, que va plegar l’ofici de bosquetà per dedicar-se al comerç del carbó i la fusta a Girona. Es tracta del besavi de la niada Nadal Farreras.



Carbonera a Sant Esteve de Llémena, setembre de 1985. Es distingeixen la pila, un cabàs, rampins, un xapo, els sarrions i la barraca. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - autor desconegut). 


Gratapallers feliços a Sant Esteve de Llémena, 21 d'abril de 1968.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Martí Massafont Costals).




Sant Esteve de Llémena és una població xocant i de contrastos. Emplaçada en un pla, a banda i banda de l’eix de la carretera coexisteixen indústries d’envergadura, serveis i habitatges. El disseminat és poblat per masos i una urbanització prototípica del campi qui pugui i el tot s’hi val. És un lloc digne d’estudi. La millor perspectiva sobre el nucli es pot aconseguir des de la mola de Bell-Lloc de Llémena. El Cabrit és el restaurant de referència essencial. L’establiment de la família Torrent està ben arrelat i per això atén el creixement generacional amb la creació d’antenes a Domeny i l’Avellaneda.

Continuem el trajecte i deixem a la dreta el terreny d’acampada de la Planta. A prop prenem el ramal que va a Sant Aniol de Finestres. L’Àngel tenia interès en reveure l’hostal de Can Tura però un cartell indica que és tancat per «raons extraordinàries». Malament. Acabem de pujar fins a tocar de Cal Sastre on havíem fet esmorzars ja fa una quarantena d’anys. Aquella casa va acollir una escola d’estiu d’amistat i treball d’arqueòlegs i historiadors (Miquel Oliva, Francesc Riuró, Narcís Puigdevall, Montserrat Gener...). El paratge esdevé un parc arqueològic a l’aire lliure.

Parem per contemplar el Puigsallança. Joaquim Agustí afirma que és el sostre de la Vall de Llémena que separa la conca del Ter (Llémena) de la del Fluvià (Ser), (Les Garrotxes, 22). Hi menen els cingles de Costabella que té als peus la pairalia del mateix nom. De Can Costabella té arrels ancestrals el meu amic Miquel Bohigas, home de creativitat renaixentista i autor d'un romanç dedicat a Pere Joan Sala. Més a llevant albirem el castell i el santuari de Finestres i la masia del Raspat. La Conxita Font -filla dels darrers masovers- m’ha explicat retalls de la vida quotidiana bevent aigua d’aljub, sense llum, telèfon ni veïns i com a únic mitjà de transport un carro tirat per un matxo. La Conxita quan era una criatura trescava per dreceres per anar a l’escola de Sant Aniol. De jove sentia de lluny el retruny del camió d’en Vicenç Martorell quan pujava a festejar-la. Es varen conèixer al ball d’Amer i allà varen plantar la tenda. A ballar hi anaven les noies del poble fent-se companyia i a peu.

No podem veure la planta embotelladora. L’aigua ha portat el nom del poble fins l’Imperi del Sol Naixent i els escassos treballadors que ocupa provenen d’altres continents. A prop s’han trobat unes termes romanes. Sant Aniol, recòndit i glocal. Quimèric.

Aquí neix el riu que dóna identitat i vertebra el paisatge fins l’aiguabarreig amb el Ter al Pas d’en Prats entre Sant Gregori i Salt, que algú ha barrat amb impunitat absoluta. L’aigua s’aprofita fins a l’extrem: vint-i-vuit molins fariners en trenta quilòmetres.




Sant Aniol de Finestres des del collet de Sa Fuella (1960-1969). Al fons, la plataforma del Far.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart).




Escolans del Mercadal de Girona d'excursió al castell de Finestres, 23 de febrer de 1936.
 Imatge: Ajuntament de Girona (Ferran Forns Navarro).




Espadats de Puigsallança. Al peu, Sant Aniol de Finestres i a l'horitzó la silueta inconfusible del Far.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart), setembre de 1965.






La Vall d’Hostoles

Refem el trajecte per pujar a les Encies. A la font, l’Àngel rememora la tradició de la descoberta de la imatge de la marededéu mentre en Daniel investiga la paradoxa del raig descompensat de dos canons. Porto a col·lació el veí Pere Torrent, a. Cufí, un músic, llobater i porquerol que varen torturar i ajusticiar a la forca acusat de bruixeria ara fa tres-cents-noranta-nou anys. Uns biciclistes ens saluden. No tots ho fan. La majoria van a pinyó fix. Passa com els corredors amb auriculars. Recentment, una metgessa oriünda de Santa Pellaia, em comentava que havia anat a l’Himàlaia i que a cinc mil metres hi havia escaladors amb el txumba-txumba ditxós. El paisatge sonor...

Ens acostem a les quatre cases que donen cos al lloc. Són quatre comptades. Excepcional descoberta d’un comunidor tot i que s’ha desfigurat (ultratjat) amb una volta de ferradura remolinada. El paviment enrajolat de la placeta del temple fa l’efecte que devia de ser l’era del rector. A hores d’ara, la casa parroquial està decorada amb elements pseudoorientalistes. El cementiri és pulcre. Una escala exterior mena a les golfes. Devien haver servit d’aula. Al medi rural i en absència d’escola unitària, era habitual que el rector fes les funcions de mestre. Generacions de pagesos i pageses han après de lletra a les rectories i esglésies fins l’arribada de la llei general d’Educació de 1970. El franquisme va desdenyar l’ensenyament i ara els historiadors de l’educació se’ls en fot conèixer els avatars personals i socials de l’alfabetització precària que varen rebre milers de famílies de mata baixa que vivien als masos de la Catalunya Vella. És més pertinent publicar llibrets subvencionats sobre les escoles nicaragüenques, i ja em perdonaran.

Podem ullar l’interior de l’església des d’una finestreta. Un interruptor permet il·luminar el presbiteri. Iniciativa excel·lent. Sorpreses: el retaule és sobri i sense requincalla. La marededéu és negra, majestàtica i acollidora. L’original romànica diuen que està en parador desconegut. Qui sap.

Marxem cap a les Planes d’Hostoles. Poc més de començar la baixada es passa al costat d’una casa amb teulada de ressonància gaudiniana o pagodista. No vàrem gosar parar i preguntar-ho. La ratlla que separa la il·luminació de la banalitat és prima com una fulla de paper de fumar.

Entrem a les Planes pel veïnat de Pocafarina. No hi pararem tot i que no podem passar per davant de les escoles modernistes sense mirar-les fugaçment.



Estació del tren d'Olot de Sant Feliu de Pallerols. Una munió de persones prestes per anar a l'aplec del santuari de la Salut el 19 de maig de 1911. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (A.T.V. ed.).


A l’arribar a Sant Feliu de Pallerols anem de dret a saludar el Pescallunes que va esculpir Àngel Rigall. El nostre Àngel ens posa en antecedents. Poques vegades passa que una llegenda sigui plana, simpàtica i sense intencionalitat. La idea de perpetuar-la com una icona local és magnífica.

Només creuar el Brugent trobem el monument dedicat al líder remença Francesc de Verntallat: fragment tosc de basalt amb un caire polit on s’hi ha gravat l’escut local i el nom del personatge. Una realització encertada i econòmica. Cal felicitar el promotor, el picapedrer i el consistori. A tocar hi ha l’antiga casa i fàbrica de xocolates Casas; de petits vàrem gaudir el producte i els cromos. Tot ha anat avall.

Passegem per la plaça de l’església per anar al Firal. Al passar pel carrer de Sant Antoni descobrim la Fonda Finet. Segle i mig de servei ininterromput. Poques cases poden dir-ho. D’octubre a maig cada dissabte hi ha la taula parada amb escudella i carn d’olla. Ens traiem el barret.

Dia de mercat, parades de verdures i fruites i una rostisseria mòbil al Firal. Ens sorprenen els casals de caràcter que hem anat trobant. És una vila amb passat de pes i prosperitat que ha bressolat creadors que han excel·lit en les lletres, les arts i la música. El casc antic està ben conservat i pintat amb traça. Al refer el camí ens aturem a observar i comentar la creu (excessiva) que va commemorar els «caídos por Dios y por España» i que –transvestida- ha acabat per ser-ho també dels morts republicans. L’entortolligament de la memòria a l’espai públic mena a situacions inconseqüents. A Caldes de Malavella un carrer és dedicat a Enric Pla i Deniel (a) «Su Menudencia» i la biblioteca a Francesc Ferrer i Guàrdia. Embolica que fa fort.



Excursió de l'Escolania del Mercadal de Girona al santuari de la Salut. 12 de febrer de 1961.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Ferran Forns Navarro).


Un vellet i una velleta obren el temple. Demanem si podem entrar-hi i amablement ens conviden a passar. Mentre remenen anem veient. La Pietat és jove, serena i bella. No potser de cap manera la mare d’un home de trenta-tres-anys. L’Àngel ens explica les vicissituds de la imatge de la Mare de Déu de la Salut que baixada del seu santuari ara es conserva en una capella lateral ornada amb làmpades votives. Una altre capella es dedica a la Mare de Déu de Gràcia, gòtica i excelsa. I encara un altar de sant Isidre que en lloc de portar la tradicional arada de mà aquí l’han guarnit amb una forca de fusta de lledoner. L’Àngel aprofita per reivindicar el Llaurador i desfer un malentès que ha pres carta de naturalesa. Segons diu, sant Galderic és el patró de la pagesia occitana però el de la catalana és sant Isidre. Vet-ho aquí.

Comentem als pabordes una cosa mai vista: l’existència d’una capella ornamentada per les estacions del Viacrucis com si es tractés d’un retaule. Expliquen que les peces són ceràmiques i es varen trobar casualment i fetes miques a les golfes de l’església de Sant Iscle de Colltort. Varen ser sotmeses a una restauració minuciosa i finalment es varen fixar sobre plafons per a ser exposades. En un moment de la conversa la senyora anomena «el santuari de les Fonts de la Salut». Li fem notar el plural i ens respon que abans era habitual referir-s’hi així. Un indici per parar ment. Preguntem pel rector i ens informa que és mossèn Jesús Calm que també ho és d’Amer, les Planes i el santuari de de la Mare de Déu de la Salut. El recordo de diaca i prefecte de curs al Seminari Menor de Girona. Ens acomiadem dels sagristans agraint la seva amabilitat.

Amb el cotxe donem un tomb de circumval·lació. Passem davant de la llar d’infants municipal. Està orientada a migdia i les parets s’han decorat amb el bestiari festiu: els gegants, els cavallets i la mulassa. Un encert. Acabem la visita dient adéu al Pescallunes


La Vall d’en Bas. La Salut. El Far.

A Sant Esteve d’en Bas –el petit país dels lletissons- prenem el camí ral de Vic per Pruit. Primer ens arribem fins els Hostalets per comprar pa al forn Bataller. Impossible. Està encarregat i el poc que despatxen s’esgota de seguida. Ho he intentat vegades però sempre he fet salat. Al mostrador veig que hi ha un tall de coca dolça i per això demano si en tenen més. La mestressa diu que només aquell bocí i me’l regala. Gràcies. Les lleixes de fusta estan plenes de pans flairosos embolicats amb paper de ceba. Cadascun té una etiqueta al peu on hi ha consignada el nom de la casa que el té reservat. Celebro que es mantingui l’autenticitat. Paraula de panarra.

Passegem per aquell poble de postal i descobrim l’existència d’un Manneken Pis vernacle. Després, ens embadalirem amb la sega mecanitzada d’un camp de blat de moro farratger. Al captard en veurem moltes tones al pati de la cooperativa.

Tornem a la carretera. De lluny es pot veure la magnífica planta de la Clapera i en un moment arribem a sant Ximplí o Simplici, va a gustos. Tres avis estan arrecerats a la paret encarada a migdia, prenen el sol i fan petar la xerrada. Al primer Déu vos guard ens diuen que aquella capella no ha estat immatriculada pel clero: és propietat del Terrús, la masia propera. És evident la decepció i l'enuig que ha causat aquesta contra-desamortització. L’Estat i l’Església fan pinya.

Comença l’ascens. A mig camí ens creuarem amb una àngela que anava en bicicleta. Ens dedicà una rialla neta i sana. Feliç. 


Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, 1966.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fons Familia Cuyàs. RF 12503.




Al trencant del santuari de la Salut rememoro la novel·la El testament de Moisès de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa. En un replà -entre coll d’Uria i Condreu- se situa la masia de can Faig que va ser l’escenari d’un capítol punyent. Entre la ficció i la realitat, la narració passa a l’entorn d’aquestes mateixes dates de l’any 2000.

A l’arribar la sensació és de serenitat i comoditat. La tria del lloc no va ser atzarosa. Originalment va ser un hostal de camins de bast. La terrassa és el balcó privilegiat de la Vall d’Hostoles.

A la vitrina hi ha la guia del santuari escrita per l’historiador feliuenc Xavier Solà i Colomer. A hores d’ara, aquests llocs singulars compten amb obres de divulgació serioses i ben editades. Ja que som aquí anotem la història del Far d’Antoni Pladevall o la més recent de Joaquim Tremoleda i David Pujol sobre la Mare de Déu del Mont. A la porta de l’hoteleria llegim la carta: els dos primers plats són de peix. Sense comentaris.

A l’interior de la capella, en Daniel, gran melòman, immediatament identifica la peça que sona: «Barcarola», de l'òpera Els contes de Hoffmann, de Jacques Offenbach. Formidable. I reclama la nostra atenció. Està palplantat davant el santcrist i ens assenyala que el rètol de la creu (Titulus Crucis) on generalment apareix l’acrònim INRI (Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, «Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus») aquí s’ha obrat seguint el relat bíblic i per això està escrit a text complet en hebreu, llatí i grec tal com va manar Ponç Pilat. I un excurs per acabar: El Titulus Crucis original (!?) es conserva a la basílica de la Santa Creu de Jerusalem de Roma de la qual n’és titular el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona. Aquell home que no compleix les obres de misericòrdia que predica (Mt 25,36). Té dit que ni ha visitat ni visitarà presos. Pastor ver.

Retornem a la carretera per escometre el tram que ens situarà a coll de Condreu, siti natural de partió de la Garrotxa, la Selva i Osona alhora que termenal dels bisbats de Vic i Girona i les províncies de Barcelona i Girona. La concentració divisòria no té parió. Des d’aquell punt circulem sobre un altiplà que acaba al Far.



Transport d'excursionistes amb els autobusos d'Emilio Ruiz, juny de 1932.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fragnoli Iannetta).


La panoràmica que s’albira des del cingle és generosa: de la vall d’Hostoles al cap de Creus i del Canigó al Montseny. Els cingles de Tavertet s’arrengleren a ponent. Des d’aquella miranda, Sant Climent d’Amer s’ajusta a una escala pessebrística. Als peus, Sant Martí Sacalm, les Guilleries i una llenca del pantà de Susqueda. El derruït castell de Fornils defensa la solitud i el misteri per on s’esmuny la riera de l’Om que abeurà una laura eremítica. Jacint Verdaguer visionava «les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades».

Sant Martí Sacalm, el Far i el Coll formen el micromunicipi de Susqueda. Un centenar de persones disperses entre les Guilleries i el Collsacabra amb una vialitat impracticable i una hisenda insostenible. El geògraf Lluís Casassas i Simó va conceptualitzar les municipalies però els interessos electorals dels partits i els espuris dels cacics impedeixen posar ordre a l’administració territorial catalana. En aquest país és més fàcil que un camell passi pel cap d’una agulla que tenir un mapa municipal racional. Així ens va.





Església de Sant Martí Sacalm i el Far, 1966.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fons Familia Cuyàs. RF 47262.



Descanso i visito la capella mentre l’Àngel i en Daniel van a passejar pel llegendari Camí de la Trona. L’esglesiola és de dimensions reduïdes i té una aparença de cova. La Mare de Déu del Far dóna el pit al Nen. L’Arxiprestat del Ter-Collsacabra es caracteritza per una devoció mariana irrefutable: la Gleva, Bellmunt, Rocaprevera, Gràcia, del Sòl del Pont, Cabrera i el Far.

La corona d’Advent és parada. Narcís Comadira escrivia recentment que «L’encarnació és l’inici del drama que acabarà en la mort, ajusticiat, del nen que neix. Però aquest relat no és una tragèdia, perquè la història acaba bé. I és que l’ajusticiat ressuscita». («Advent». Ara, 30/11/2018).

La música ambiental –interior i exterior- és inaudible: un fons ratllat impera. M’emporto un exemplar del Full interdiocesà Solsona-Vic, edició Vic. Porta data de l’endemà i la primera pàgina reprodueix un fotograma de la pel·lícula de «De déus i homes», dedicada als trapencs màrtirs d’Algèria. La producció relata la relació del monestir amb la població local i els darrers dies dels monjos. La interpretació és sublim.

M’assec en un banc i contemplo l’entorn. A tocar hi ha una petita fornícula de peu obrada en fusta i de manera tosca que aixopluga una imatge de sant Bernat de Menthon. M’hagués agradat visitar el coll del Gran Sant Bernat i conèixer de prop la família religiosa que va fundar-hi. Els hospitalaris tenen per missió socórrer alpinistes i la cria de gossos de salvament. Més tard, me crida l’atenció que al costat de la porta hi hagi clavada una rajola que duu el núm. 1. Per molt que us hi escarrasséssiu no trobaríeu el 2.

Tanmateix, a la façana hi ha un rellotge de sol esculpit sobre marbre blanc i amb un rodolí marià: «En totes les [hores] de ta vida / prega a la Verge Maria» i la data de 1934. O sigui que va ser respectat en temps de guerra. M’acosto de nou al mirador. Les calmes (geològiques) de Sant Martí propicien un paisatge suau i màgic. És clar que esdevenia un lloc inspirador per a la trobada d’àngels i dimonis. En Cufí de les Encies i els seus companys i companyes celebraven aplecs sota la potència tel·lúrica (i fàl·lica) de l’espadat. Al sumari de la causa que li va ser la perdició s’identifiquen els provinents de Granollers de Rocacorba, la Barroca, Sant Feliu de Pallerols, Susqueda, Rupit i Sau.




El santuari del Far és emplaçat just al caire de la cinglera.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF 27574.





Excursionistes a la taula de l'hostatgeria (1920-1930).
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (autor desconegut).


Quan l’Àngel i en Daniel tornen, anem plegats a contemplar de nou la panoràmica. Visió més atenta sobre les Guilleries, l’Ardenya, les Gavarres, la Verdera i el golf de Roses, la Garrotxa i el Pirineu. Sota un petit ràfec del parterre el cadell del santuari pren el sol de panxa enlaire. És a redós.

La gana és feta i anem cap a dins. A la cafeteria l’Àngel saluda Mn. Josep Isern, rector de Sant Martí Sacalm i capellà del santuari. Es coneixen dels contactes que han mantingut arran de les seves recerques. Ens presenta i conversem cordialment. Va ser ordenat fa cinquanta-sis anys i en porta més de quaranta al Far. També va rebre l’encàrrec de modernitzar el santuari de Montgony i és vicari de Cantonigròs, Falgars, Pruit, Rupit i Sant Julià de Cabrera. Treballà amb mossèn Jaume Camprodon a Manresa. Traduïen recursos catequètics del francès al català. El tractament de respecte que majoritàriament es donà al bisbe Jaume fou el de mossèn i no pas monsenyor. Off the record, comentem l’actualitat. Després d’acomiadar-nos passem al menjador. La família Aulet té cura de l’hostatgeria d’ençà de 1970. La cuina és tradicional i sense estridències. Demano l’entremès de santuari de tota la vida: «ensaladilla», ou dur i embotits (excel·lents), ànec amb bolets i coca de poma de la casa de postres. Impecable. Quan surto del menjador no puc evitar fixar-me en la fotografia de gran format de la marededéu que presideix l’estança que sosté la caixa registradora. Si Jaume Perich ho hagués vist...

De baixada ens arribem fins a Puigpardines per a visitar l’agrobotiga Verntallat i la Cooperativa de la Vall d’en Bas. Els equipaments tenen un origen històric: la pacífica revolució pagesa que varen fer a la Vall d’en Bas als anys setanta: concentració parcel·lària, municipal i escolar. N’hi ha per treure’s el barret. Els pagesos varen intuir el futur i es varen renovar superant totes les obsolescències. El desenvolupament i el progrés és trepitja. Si altres territoris en prenguessin exemple, rai.

L’agrobotiga té un estàndard alt. Els productes són de gran qualitat i la clientela -almenys a aquella hora de dissabte- té perfil adquisitiu. Nosaltres comprem a la botiga de la cooperativa que és la que correspon a allò que encara en diem el sindicat: eines i materials per a la petita agricultura i ramaderia i alguns productes alimentaris. Cadascun de nosaltres tres volta i compra a discreció. He proveït de mel dels apicultors del Perelló. L’Àngel diu que hi anava amb els pares quan era petit i estiuejaven a Cambrils, la seva segona pàtria. També una ampolla de vi negre Portell de la DO Conca de Barberà. Collita selecció 2015. Cupatge d’ull de llebre, cabernet sauvignon i merlot. D’aquest celler coneixia el trepat rosat.

Aquesta és la darrera parada abans de retornar a casa. Una excursió senzilla i substanciosa.


El santuari és a la proa de la gran planícia penyalosa del Far.






Postil·la

Quan arribo a casa repasso les notícies del dia. A París, els armilles grogues es revolten contra el mal govern. El moviment popular s’estén per tot França. Al Pertús han tallat l’autopista. Una pancarta és explícita: els de baix diguem prou als de dalt. Mentrestant, integrants de l’Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem arribats d’arreu de les Espanyes ocupen la catedral de Girona per a exhibir el seu classisme. L’espectacle aristocràtic dels cortesans de l’Església contradiu la bona voluntat de mossèn Jaume Camprodon quan escrivia: «L’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure» (Full diocesà, 5/9/1976). L’aquelarre dels cavallers amb vestit estrafolari i les dames amb talons d’agulla, «mantilla» i «peineta» és més vergonyant que els encanteris siderals que animava el bruixot de les Encies als tocoms del Far.



Mapa del territori d'en Cufí de les Encies dibuixat per Antoni Noguera Massa a Nolasc del Molar, OFMCap, Procés d'un bruixot. Edició de bibliòfil de Miquel Plana. Olot, 1980, p. 149.