dilluns, 16 de març de 2020

El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent




Sense títol. Vicenç Huedo, 1986. Pintura. 65 x 54 cm.
Registre 2897. Fons d'Art Contemporani de l'Ajuntament de Girona





La Història és la que és i no es pot canviar.

Joaquim Nadal i Farreras

Moments de Girona
CCG. Girona, 2009, p. 262




Quan veia la nova manera de fer de l’ajuntament 
democràtic recordava les imatges dels 
Effetti del buon governo que Ambrogio Lorenzetti 
va pintar amb art excepcional
al Palazzo Pubblico.

Joaquim Español

Pròleg a Històries d’alcalde: (Girona, 1979-2002) /
Joaquim Nadal i Farreras.
Gavarres. Cassà de la Selva, 2019, p. 9.





Acotació prèvia

El reconeixement universitari dels graduats socials i la posterior integració dels ensenyaments a la universitat va obrir un temps transformacional per les Escoles Socials i els Seminaris d’Estudis Socials; encara més a Girona, Lleida i Tarragona en coincidir amb la gènesi de les respectives universitats. El resultat fou satisfactori a excepció de Girona. Anomalia que s’explica in bona partem per la gestió nebulosa i contrària menada pel triangle de la germandat Nadal des de l’alcaldia, l'aparell del partit socialista i la camarilla universitària.

Conèixer els passos que van seguir el Seminari d’Estudis Socials de Girona, l’Estudi General de Girona, la Direcció General d’Universitats, el Consell Interuniversitari de Catalunya i la Universitat de Girona és tot un repte. Partim de la inaccessibilitat documental i per això ha estat necessari abordar la recerca des de l’hemerografia. En aquest sentit, cal deixar constància de l'eficaç servei prestat per la Direcció d'Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya i el CRAI del Campus Bellissens de la Universitat Rovira i Virgili. Res a veure amb l'espolsada rebuda del Consell Interuniversitari de Catalunya i de l’Oficina de Secretaria General de la Universitat de Girona. Al capdavall, ha estat determinant la consulta en línia de les col·leccions de premsa digitalitzada i fotografia del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona.

L'article descabdella les actituds i decisions que menaren a l'extinció dels estudis de relacions laborals a Girona alhora que completa la sèrie dedicada al Seminari d'Estudis Socials de la ciutat (vegeu les Referències bibliogràfiques).



LA UNIVERSITARITZACIÓ DELS GRADUATS SOCIALS

Arran i arreu

La LGE de Villar Palasí (Llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa) avià la universitarització dels ensenyaments superiors no incorporats al règim comú. Per això l’art. 46 de la LGE va establir el mecanisme d’encaix i agregació de les carreres desconnectades del sistema general en dependre de departaments aliens al d’Educació i Ciència. El precepte era d’aplicació als graduats socials que es formaven a les Escoles Socials del Ministeri de Treball. La mesura, però, va quedar refrenada per circumstàncies biopolítiques excepcionals: la mort de Franco i l'engendrament del règim del 78.

El títol de graduat social va ser reconegut com a diplomat universitari (Reial decret 921/1980, de 3 de maig) i tot seguit s’aprovà un nou pla d’estudis (Ordre del Ministeri d’Universitats i Investigació de 26 de setembre de 1980).

Amb posterioritat els ensenyaments es van incorporar a la universitat (Reial decret 1524/1986, de 13 de juny). La norma establia que abans de l’1 d’octubre de 1987, el govern central o les autonomies amb competències en educació superior havien de procedir a la integració de les Escoles Socials a les universitats «que corresponda», previ acord amb aquestes. D’entrada, les Escoles Socials de Múrcia, Salamanca i Saragossa s’integraren en les respectives universitats (1987), seguides per les de Lleó i Oviedo (1988).




Participants a la taula rodona dedicada al futur de la carrera de graduat social. Fontana d'Or, 27 de maig de 1986. 
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - autor desconegut).


Tanmateix, en el termini de tres anys els Seminaris d’Estudis Socials podien demanar la transformació en Escola Universitària de Graduats Socials adscrites a la universitat «que corresponda». L’any 1989 es transformaren els primers Seminaris d’Estudis Socials en Escoles Universitàries de Graduats Socials: Torrelavega (UC); Albacete i Ciudad Real (UCLM); Cartagena (UM); Zamora (USAL); Palència, Burgos, Sòria i Valladolid (UVA); Osca, Logronyo i Terol (UNIZAR); Pamplona (UPNA). Altrament, la Universitat d’Alcalá de Henares i la Complutense de Madrid oferiren els estudis de nova planta.

Contràriament, les Escoles Socials de Catalunya foren debilitades a gratcient i els Seminaris quedaren al paire. En el curs 1986/1987, els dos mil sis-cents estudiants de l’Escola Social de Barcelona exterioritzaren la protesta pel greuge. La gestió i la infraestructura eren matusseres; no es concretava l’adscripció universitària i els cursos es repartien en diferents espais de la ciutat habilitats a correcuita. Alberto José Carro Igelmo, secretari provincial de Treball i claustral de l’Escola, va mantenir la interlocució (vegeu un apunt biogràfic a El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). L’alumnat no podia tenir una contrapart més idònia, però debades. El rum-rum dels estudiants denunciava el perquè de tot plegat: l’Estat defugia la responsabilitat en l’expectativa de traspassar la competència a la Generalitat o la UB (La Vanguardia, 19/11/1986, p. 22).

Entretant, s’estatuí el títol universitari oficial de diplomat en relacions laborals (Reial decret 1429/1990, de 26 d’octubre). La pròpia norma concordava la repercussió academicoprofessional: «Los efectos propios del título de Diplomado en Relaciones Laborales establecido por este Real Decreto se predicarán asimismo del actual título universitario de Graduado Social Diplomado».

Successivament, els graduats socials, els graduats socials diplomats, els diplomats en relacions laborals i els graus en relacions laborals s’incorporen per se als col·legis de graduats socials. Altres corporacions professionals havien optat per anar addicionant les denominacions successives. En aquest sentit, un cas expansiu és el dels col·legis d’aparelladors, arquitectes tècnics i enginyers d’edificació. A l’altre extrem, es posiciona el model reconcentrat dels titulats mercantils que abasten actuaris, intendents, professors, pèrits i fins i tot els diplomats, llicenciats i graus en empresarials i, opcionalment, els titulats en ADE. I encara més després de determinats processos de fusió amb els economistes.


Els Països Catalans

El País Valencià va ser davanter de la universitarització dins el domini lingüístic català: instaurà l’Escola Universitària de Graduats Socials de la Universitat d’Alacant en el curs 1987/88 (Decret 101/1987, de 17 d’agost, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es creen o transformen Centres en les Universitats de la Comunitat Valenciana).

També seria exemplar el cas de les Illes Balears. El Seminari d’Estudis Socials de Ciutat de Mallorca va ser transformat en Escola Universitària de Graduats Socials adscrita a la UIB (Reial decret 1049/1990, de 27 de juliol). Anys a venir s’anomenaria Escola Universitària de Relacions Laborals (Decret 80/2005, de 22 de juliol).

A l’inici del curs 1989/1990 l’Estat va traspassar a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d’ensenyament de graduat social (Reial decret 1074/1989, d’1 de setembre). Va ser la segona vegada en la història política i constitucional del s. XX. La Generalitat republicana ho havia verificat el 31 de desembre de 1935. La primera recepció va tenir una grata acollida i immediatament es va posar en marxa una reforma disruptiva de «l’Escola d’Estudis Socials». El segon traspàs, però, arribà condicionat per la precarietat i la discriminació: l’Estat s’havia desentès completament de Catalunya.




Demanda de professorat ofertada per l'Escola Universitària de Graduats Socials de Barcelona.
Font: Avui, 10/10/1990, p. 22.




El canvi de titularitat no comportà cap avenç i l’Escola Social de Barcelona va continuar anant de mal borràs. Primer es situà a l’òrbita del Departament d’Ensenyament (Decret 246/1989, de 25 de setembre) i més endavant del Comissionat per a Universitats i Recerca (Departament de la Presidència). Per a acabar-ho d’adobar, aquest òrgan no va resoldre l’adscripció de l’Escola Social a la Universitat Pompeu Fabra (La Vanguardia, 30/5/1993, p. 36) malgrat que la UPF havia creat la seva pròpia Escola Universitària de Relacions Laborals el 1990 (el congressista republicà Gabriel Rufián Romero s’hi va diplomar). A més a més el Consell Interuniversitari de Catalunya ja havia previst que la quarta universitat (UPF) acolliria l’Escola Social de Barcelona (Puig; Laporte). La gestió de la Generalitat va ser nefasta.

Els estudiants reiteraven la queixa: «¿Es posible que todavía no pertenezca a ninguna universidad? ¿Es posible que en una carrera supuestamente universitaria los vocablos “ordenador”, “hemeroteca” o “fotocopiadora” suenen a chino? ¿Es posible que el abono de unas tasas de más de 50.000 pesetas a cambio de unos servicios poco menos que tercermundistas no sea considerado un timo? Sorprendentemente, la respuesta a estas preguntas es que sí. El ejemplo no está muy lejos: la Escuela Universitaria de Graduados Sociales de Barcelona» (La Vanguardia, 3/5/1993, p. 20).

Després de cinc anys de brega empesa per l’alumnat amb vagues i tancaments en pro de la dignificació i la supervivència (Diari de Girona, 28/04/1994, p. 17) es va dictar d’una vegada per totes el Decret 68/1995, de 7 de març, «d’adscripció temporal a la Universitat de Barcelona i cessament d’activitats de l’Escola Social de Barcelona de la Generalitat de Catalunya».

L’Escola Universitària de Graduats Socials de Barcelona va acabar absorbida per la Facultat de Dret de la UB. Paral·lelament, l’Escola Social de Tarragona esdevingué Escola Universitària de Graduats Socials de Tarragona adscrita a la UB. La norma de creació de la Universitat Rovira i Virgili (Llei 36/1991, de 30 de desembre) establí la integració; la qual cosa es verificà per fusió en la Facultat de Ciències Jurídiques (Decret 132/1992, de 22 de juny). Amb posterioritat s’hi adscriuria l’Escola Universitària de Relacions Laborals Sancta Maria Maris d’El Vendrell (Coma-ruga).

La seqüela havia de concloure amb la reconversió dels Seminaris d’Estudis Socials de Lleida i Girona. El Consell Interuniversitari de Catalunya tenia prevista la dotació de mil places d’estudiants de graduat social a la quarta universitat (Avui, 24/7/1989, p. 1) i tres-centes cinquanta a Lleida i Girona en el moment de la integració (Punt Diari, 28/10/1989, p. 8). Lleida congrià condicions propícies i va dirimir significativament. Girona seria el contrapunt.


La prossecució de Lleida

El Seminari d’Estudis Socials de Lleida d’ençà de la seva constitució (1966) va ser regit per un patronat on hi era representada la Paeria i altres administracions, sota la presidència del governador civil. L’entitat esdevingué útil per aplanar contingències i garantir la continuïtat. L’any 1990 es reconfigurà en la Fundació Escola Universitària de Graduats Socials de Lleida que a posteriori va prendre la denominació de Fundació Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida, de la qual el paer en cap n’és president honorífic nat.

El Seminari d’Estudis Socials de Lleida va ser transformat en Escola Universitària de Graduats Socials, adscrita a la Universitat de Barcelona (Decret 108/1991, de 22 d’abril). L’autorització va fixar cinc-centes places educatives, una plantilla mínima de quinze professors i la seu a l’edifici de la Casa de l’Esport, ubicada a la carretera d’Osca. Posteriorment s’adscriuria a la Universitat de Lleida (Decret 133/1992, de 22 de juny) i prendria el nom d’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (Decret 82/1999, de 23 de març).

Lluís Casas Farran, homenot de Ponent, va pilotar la readaptació. Graduat social amb despatx professional d’ençà de 1959, delegat del Col·legi de Graduats Socials en el decurs de cinquanta anys, secretari del Seminari d’Estudis Socials de Lleida i patró de la Fundació Escola Universitària de Graduats Socials de Lleida. Arrelat a la societat civil, també era conegut per les seves col·laboracions de premsa i com a capità manaia dels Armats de la Sang. Prohom del Partit Reformista Democràtic, liderat per Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez (Diario de Lérida, 9/12/1984, p. 1). El fet de ser el màxim cotitzant a la Seguretat Social l’any 2009, amb seixanta-quatre anys cotitzats, li valgué la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.

Altrament, en l’àmbit parlamentari va ser reeixida la contribució de Miquel Pueyo i París, graduat social, doctor en filologia catalana, professor de la UdL i actual paer en cap de la ciutat. També respecte la llei de creació de la Universitat de Girona en tant que membre de la ponència en representació del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (BOPC núm. 320, 26/11/1991, p. 22308).

Lleida va conjuntar condicions per aconseguir el canvi: un òrgan representatiu i de gestió amb vinculació municipal, lideratge i ferma concertació institucional.


L'oferta d'ensenyament superior a la ciutat de Girona en el curs 1987/88. Font: Punt Diari, 3/10/1987, p. 3.





EL CONTRAPUNT DE GIRONA. CRÒNICA D’UNA PÈRDUA

La conjuntura. Els Nadal

Els antecedents contemporanis dels estudis universitaris a Girona varen ser les seccions delegades de la UAB -creades en el tardofranquisme (O.M. de 13 de novembre de 1969)- que possibilitaren la docència dels primers cursos de les Facultats de Lletres i Ciències. Aquest nucli fou reconegut com a Col·legi Universitari de Girona (Decret 1705/1972, de 15 de juny). La disposició fixava els condicions del «Estamento Docente», del «Estamento Discente» i el finançament a càrrec de la Diputació provincial. El primer director fou el Dr. Jordi Nadal Oller que seria substituït pels seu nebots Joaquim Nadal Farreras i Josep Maria Nadal Farreras, respectivament. El càrrec també fou exercit per Jordi Balasch Martín i Joan Miró Ametller.

Amb Reial decret 1524/1986, de 13 de juny, a la mà, el Seminari d’Estudis Socials de Girona tenia tres anys de coll per a dirimir la disjuntiva: esdevenir escola universitària o anar al tancament. Els dos-cents cinquanta alumnes matriculats en el curs 1986/87 seguien les classes a l’aulari de l’Escola Normal de Mestres (actualment, Campus Centre).

El context politicouniversitari de la regió estava determinat per la preparació i consecució d’una universitat pròpia sota l’impuls de Josep Maria Nadal i Farreras, vicerector de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Estudi General de Girona, l’òrgan que articulava els diferents centres de la UAB a la ciutat. Pel Seminari d’Estudis Socials de Girona la situació podia ser una oportunitat però es revelà com una amenaça

Nadal denunciava l’ambient en aquests termes: «a vegades tinc la sensació que la societat gironina no hi fa prou per aconseguir uns estudis universitaris més amplis i de més qualitat» (Punt Diari, 15/2/1986, p. 7). Ell mateix i Antoni Serra Ramoneda, exrector de la UAB, a les jornades Perspectives de futur de les comarques gironines qualificaren de «dramàtica» la situació dels estudis universitaris a Girona tot reclamant un pacte polític que fes de desllorigador. Al cap d’un any, però, denunciaria l’impàs: «Tot i que mai no hi havia hagut tantes expectatives com ara per al futur universitari gironí estic molt cansat de treballar per l’Estudi General de Girona, per què veig que hi ha una indiferència absoluta envers el tema per part de les nostres autoritats autonòmiques» (Punt Diari, 27/2/1987, p. 8). El neguit es perllongaria fins més enllà de la creació de la Universitat de Girona (Llei 35/1991, de 30 de desembre).

Des d’una perspectiva municipalista, Joaquim Nadal Farreras aportaria una visió sobre la dinàmica de creació de campus i una oferta docent que prescindia dels estudis de graduat social (Punt Diari, 10/5/1987, p. 5). Ben mirat no hi va haver mai un debat de debò sobre la universitat. El procés va quedar en mans de les cultures polítiques de la situació: el pujolisme i el despotisme il·lustrat socialista. Per sota mà es bellugaven els arribistes concernits.

Mentre el Consell Interuniversitari de Catalunya projectava el mapa universitari del país ja es donava per feta la creació d’una quarta universitat (la UPF) i es parlava d’ubicar-la al Maresme o el Baix Llobregat. Aprofitant la indecisió, Josep Maria Nadal va postular que anés a parar a Girona i sinó advertia: «Els nostres polítics hauran demostrat una altra vegada que no són útils per resoldre els problemes locals. I en tot cas, val més que pleguin». Alhora que Manel Nadal Farreras demanava que fos multipolar: «S’ha d’aconseguir que es puguin realitzar estudis complets a les diferents ciutats catalanes, i que aquesta quarta universitat no augmenti el centralisme que existeix actualment» (Punt Diari, 3/10/1987, p. 3).

Cal destriar el repartiment de rols de la germandat Nadal-Farreras. Josep Maria Nadal Farreras era el factòtum universitari; Manuel Nadal Farreras va ser secretari d’organització i posteriorment primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) a les comarques gironines. Com a diputat del Parlament de Catalunya va ser membre de la Comissió de Política Cultural i de la ponència de la llei de creació de la Universitat de Girona; Joaquim Nadal Farreras fou alcalde socialista de Girona (1979-2002), diputat i catedràtic d’història de Catalunya a la UdG. Manuel i Quim Nadal eren companys de militància i bancada al Parlament en el tràmit de la llei de creació de la UdG que seria aprovada pel Ple el 12 de desembre de 1991.

Els tres germans (amb la resta de la niuada) cada dissabte –dia de mercat a Girona- dinaven a la casa pairal del Barri Vell a l’entorn del patriarca (empresari del ram de la fusta, supernumerari de l’Opus Dei i cofundador del Col·legi Bell-lloc). Davant el cap de taula s’anunciaven les transformacions de la Girona del darrer quart del segle XX i el tombant del segle XXI.

Quan la totpoderosa tríada Nadal es va retirar de la vida pública, la competència es va sentir alleujada. I, de retop, el Parnasset del xuixo. Significativament, es començaria a donar culte a una nova germandat: la dels restauradors Roca. El xef esdevingué doctor honoris causa per la UdG; abans que qualcuna alma mater reconegués Raimon (Ramon Pelegero i Sanchis). Només faltaria decorar la sala de graus amb un trompe-l'oeil dedicat al «parmentier de llobregant amb trompetes de la mort».




Demanda real de carreres i universitats en el curs 1990/91. Font: Avui, 6/9/1990, p. 19.



Clamar en el desert

Coincidint en el temps, el conseller de Justícia Joaquim Xicoy inaugurà la primera seu del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona a Girona (carrer Joan Maragall, 44-46, ent.). Una vegada aconseguit l’equipament, l’objectiu immediat dels professionals era clar: «que no es perdi a la demarcació l’oferta educativa que possibilita la carrera tot vinculant-la al projecte global d’ensenyament superior que serà l’Estudi General de Girona» (Punt Diari, 18/12/1987, p. 7). El periodista Pere Madrenys interviuà el delegat col·legial, Pere Pagès, que explicità el determini: «assegurar la continuïtat dels estudis de graduat social a Girona, impartint-hi la carrera completa». (Punt Diari, 18/12/1987, p. 50).

A les acaballes del curs 1987/1988, Carles Sapena, secretari de la junta col·legial de Girona va evidenciar la situació des de la Tribuna Lliure del Punt Diari, un espai d’opinió prevalent (vegeu l’Apèndix I). També es reuniria amb el professor Joan Miró, director del Col·legi Universitari, per anunciar-li el lliurament d’un memoràndum que elaborà la professora Marta Ministral i Masgrau.

Tot just nou dies després, el Diari de Girona recollia els parers que sobre els estudis universitaris gironins formulaven les candidatures de la circumscripció a les eleccions als Parlament de Catalunya’88. Cap d’elles es va fer ressò de la problemàtica dels estudis de graduat social a la ciutat. La denuncia no havia suscitat reacció entre la classe política; no importava gens ni mica. El Centre Democràtic i Social (CDS), però, va tenir el decòrum de referir-se a altres centres que també penjaven d’un fil: «Cal integrar l’Escola d’Infermeres i l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials que avui no té personalitat jurídica, no està integrada ni adscrita i els alumnes estan matriculats a l’Escola de Sabadell. Cal crear i integrar l’Escola de Tècnics de Turisme, que avui no té caire universitari». (Diari de Girona, 19/05/1988, p. 27).

Tanmateix, a la tardor aparegueren un seguit de cartes a l’espai El lector escriu del Punt Diari reclamant l’atenció. Les signaven Francesc Montllor (pseudònim de Carles Sapena); Vicens Grifeu Vayreda i deu ex-alumnes; Miquel Tarrés i Serra; i Josep Planchart i Muntada (vegeu Referències bibliogràfiques). Era picar ferro fred.


Estar dat i beneït

Les gestions per a salvaguardar la docència es varen succeir fins l’any en què s’exhauria el termini legal per a la reconversió del seminari en escola universitària. Els mitjans de comunicació sempre varen mantenir un interès viu sobre l’evolució els esdeveniments.

A l’acabar el curs 1988/1989, els dos diaris de la ciutat es varen adreçar a Martí Carreras per a conèixer les novetats. El director va declarar al Diari de Girona que: «Fins ara ha estat impossible arribar a un acord satisfactori malgrat les gestions que venim fent amb l’Estudi General de Girona, Bellaterra i amb totes les parts implicades». I el redactor s’exclamava: «La notícia sembla difícil de creure en uns moments en que es tracta de potenciar els estudis universitaris a Girona» (Diari de Girona, 21/06/1989, p. 7).

Tot just dos dies després, Pere Madrenys va entrevistar Martí Carreras presentant-lo com «el fundador i l’últim director del Seminari d’Estudis Socials de Girona, que aquest curs es tancarà si a última hora no se’n fa càrrec el Col·legi Universitari». L’interviu aportava clarícies sobre la qüestió:

«P.- Si aquests estudis han de ser organitzats per la universitat, per què no els agafa el Col·legi Universitari?

R.- O, ja ho hem intentat i hem tingut vàries entrevistes amb el senyor Miró i el senyor Nadal, així com amb la cap de Serveis d’Ensenyament, Irene Rigau i Josep Maria Ferrés.

P.- I què us han dit?

R.- Ens han tractat molt bé i no ens han dit mai que no, però tampoc han dit que sí.

P.- Què és qüestió de diners?

R.- No, perquè el Seminari sempre s’ha finançat amb les matrícules que pagaven els alumnes i els números sortien bé.

P.- Quin pressupost tenien?

R.- Últimament, uns onze milions de pessetes». (El Punt, 23/06/1989, p. 48).

Indefectiblement, quan encara no havia passat una setmana va arribar la notícia que s’anava congriant: «Desaparece el Seminario de Estudios Sociales y la carrera habrá de cursarse en Barcelona». I Martí Carreras manifestava: «dentro de nuestras posibilidades lo estamos intentando todo. Hemos mantenido muchísimas conversaciones con representantes del Estudi General de Girona y el propio vicerrector de la Autònoma, nos ha prestado su apoyo y nos ha acompañado en las visitas que hemos efectuado a la Autònoma. Hay interés, pero la verdad es que no vemos las cosas claras» (Diari de Girona, 29/6/1989, p. 6).

La darrera manifestació de l’equip directiu la va fer pública el professor i secretari Josep Lluís Oliver i Martínez pels volts de Sant Narcís de 1989 (Vegeu l’Apèndix II). Fou debades.




Els graduats socials requerits per a la contració de professorat de secundària. Avui, 22/6/1991, p. 17





La tramitació parlamentària. L’esmena d’ERC

El projecte de llei de creació de la Universitat de Girona, presentat pel govern de la Generalitat, va ser publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el 14 d’octubre de 1991.

Passat un mes, Xavier Castillón informava que els grups parlamentaris hi havien presentat quaranta-cinc esmenes; de les quals, vint corresponien al grup socialista i altres nou al d’Esquerra Republicana de Catalunya. El periodista destacaria la més rellevant, que provenia dels republicans: «L’esmena novena demana la recuperació dels estudis de Graduat Social en el marc de la nova universitat, com a diplomatura en Relacions Laborals. Els estudis de Graduat Social es van fer a Girona des del curs 1970-71 i fins al 1988-89, com a seminari dependent de l’Escola Social de Barcelona. Un estudi sobre les condicions econòmiques del mercat de treball a les comarques de Girona i el referent del notable nombre de matriculats a l’Escola [Universitària] de Graduats Socials de Lleida ha portat la demarcació de Girona del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona a reactivar aquesta diplomatura dins el marc de la UdG». (El Punt, 16/11/1991, p. 17).

La Ponència incloïa a l’informe l’esmena d’addicció, a proposta d’ERC, tal com segueix: «Disposició Addicional Tercera. Es faculta al Govern de la Generalitat de Catalunya per realitzar les actuacions oportunes per tal que es recuperi per a la ciutat de Girona els estudis de Graduat Social, mitjançant la inclusió a la Universitat de Girona de la diplomatura en Relacions Laborals». (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, Núm. 322, de 2/12/1991, p. 22459). Tanmateix, el dictamen de la Comissió de Política Cultural va determinar reservar-la per a defensar al Ple (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, Núm. 324, de 7/12/1991, p. 22798).

El Parlament va convocar el Ple per a l’aprovació de les lleis de creació de les noves universitats (UdL, UdG i URV) pel dia 12 de desembre de 1991. Aquell matí la premsa local es va ocupar d’allò que al cap d’unes hores s’anava a votar al parc de la Ciutadella de Barcelona.

Teia Bastons informava sota aquests titulars: «Reclamen que es recuperin per a Girona els estudis de diplomat en Relacions Laborals. El Col·legi de Graduats Socials diu que falta voluntat política». La notícia es feia ressò de les diferents gestions esmerçades pels professionals amb l’Estudi General de Girona, les institucions gironines, els grups parlamentaris i amb el conseller Josep Laporte. Acabava fent referència a Caterina Català, la delegada gironina, que agraïa l’esmena presentada per ERC per a incloure la diplomatura de Relacions Laborals a la UdG (El Punt, 12/12/1991, p. 21).

Fèlix Bouso Mares encapçalava així: «Els graduats socials reclamen que la carrera es pugui estudiar a Girona. Els col·legiats denuncien que és l’única província catalana on no es pot cursar». La informació feia palesa –una vegada més- la situació i es recollien unes manifestacions de la junta col·legial de Girona subratllant: «la discriminació existent en l’actualitat, ja que l’escola no s’ha integrat a l’Estudi General com ha succeït en altres llocs com Lleida. (...) No és problema de diners, perquè l’escola podria autofinançar-se, ni tampoc d’alumnes, perquè segons els nostres càlculs hi hauria un centenar de matriculacions per al primer curs» (Diari de Girona, 12/12/1991, p. 1). 

De manera més prolixa es va dedicar mitja pàgina interior recollint un resum cronològic de les etapes dels estudis de graduat social a Girona i es recollien intervencions de la roda de premsa que s’havia celebrat el dia abans a la seu de la demarcació col·legial amb la participació de Caterina Català, delegada; Pere Pagès, ex-delegat; i els vocals Manel Garcia i Josep Saura («Girona és l’única província catalana que no té estudis de Graduat Social. S’havien diplomat més de mil alumnes en divuit anys»). Sostenien, amb dades del mercat de treball, que els graduats socials es situaven entre les vint-i-cinc professions més sol·licitades per les empreses de la regió de Girona. La visió col·legial es concretava en quadre eixos: la discriminació territorial en el context universitari del país; la viabilitat infraestructural i financera; el treball i gestions esmerçades en va pel Col·legi i l’operativitat de l’esmena d’ERC com a solució darrera. També el descoratjament: «Estem decebuts. Falta voluntat política. Hi ha molts joves gironins que en resultarien beneficiats...» (Diari de Girona, 12/12/1991, p. 6).

El Parlament de Catalunya celebraria la 82a sessió plenària i el diputat lleidatà Miquel Pueyo (ERC) va defensar-hi l’esmena presentada, amb aquesta literalitat:

«El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies. També hi ha una proposta de noves addicionals, que crec que és l’única esmena que havia conservat l’Agrupació Parlamentària d’Esquerra Republicana, té la paraula per defensar-la l’il·lustre Diputat senyor Pueyo.

El Sr. PUEYO: Gràcies, senyor President. De fet, és l’única que havíem reservat per defensar separadament en la mesura que inclou una especificitat característica de la universitat, de la futura Universitat de Girona.

Efectivament, l’any 70, en el mes de novembre de l’any 70 va començar a funcionar el seminari d’estudis socials de Girona i, si no ens equivoquem, va ser el curs 86/87 l’últim any en què es van impartir els tres cursos dels estudis de graduat social; durant aquests divuit anys van sortir d’aquest seminari uns mil titulats, mil alumnes i bé, el col·legi oficial de graduats socials de Girona i altres mitjans econòmics i socials ens han fet arribar i han fet públic el seu convenciment que fóra extraordinàriament interessant, perquè es tracta d’una titulació amb una demanda important ui creixent en el món laboral i en el món de l’empresa, ens han fet arribar la seva idea que fóra important –dic- que el Govern de la Generalitat realitzés les actuacions oportunes per tal que es recuperin per a la ciutat de Girona els estudis de graduat social, aprofitant la constitució de la universitat i mitjançant la inclusió a la Universitat de Girona de la diplomatura en relacions laborals. Aquest és el sentit de la nostra esmena.

Gràcies.

El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies, il·lustre senyor Diputat. Per a un torn en contra, té la paraula l’il·lustre Diputat senyor [Josep] Coll i Bertran [diputat per Girona, CDC].

El Sr. COLL I BERTRAN: (...) Quant a l’esmena 33, el tema dels graduats socials, efectivament és un tema que jo entenc que quedarà pendent, però voldria dir el que pensem sobre la qüestió. Nosaltres hem estat, també, en contacte amb la senyora [Caterina] Català, [delegada a Girona] del Col·legi de Graduats Socials, ells diuen que tenen un projecte la qual cosa demostra que aquesta escola és una escola que té demanda i que podria arribar a tenir fins a 500 estudiants en tres cursos. El que nosaltres li hem dit és que en aquest moment la programació universitària no contempla la creació d’aquesta escola, seria forçar la llei introduir-la via esmena, és una cosa que s’hauria d’haver plantejat –jo crec- a nivell del Consell Interuniversitari –no ho crec jo, ho creu també el Govern.

En qualsevol cas, no queda cap porta tancada, el que nosaltres els hem dit –com a partits ara parlo- és que aquesta proposta s’ha de presentar en el seu moment al rector de la Universitat de Girona, s’ha de presentar en el futur degà de la facultat de dret i, en tot cas, sempre queda la porta oberta perquè si realment hi ha una demanda clara i queda demostrat, aquests estudis de graduat social es puguin tornar a fer a Girona.

Per tant, és amb aquest esperit i només amb aquest esperit que li votarem en contra aquesta esmena 33.

El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies. (...) Ara votarem l’esmena 33, que acaba de defensar fa un moment el representant de l’Agrupació Parlamentària d’esquerra Republicana.

Vots a favor?
Vots en contra?
Abstencions?

Aquesta esmena 33 ha estat rebutjada per 21 vots a favor, 52 en contra, cap abstenció». (Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Núm. 114, de 12/12/1991, p. 5882-5883).

Finalment, la llei 35/1991, de 30 de desembre, de creació de la Universitat de Girona va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1541, de 15 de gener de 1992, p. 205-206.

L’endemà, Fèlix Bouso dedicà als graduats socials la seva personalíssima columna Pas de zebra: 

«Ahir, un grup de professionals gironins posaven sobre la taula un tema d’aquests que fan passar vergonya. I no perquè en uns llocs tinguin unes coses i aquí no. Aquestes discriminacions envers Girona són ja qüestions normals per qui coneix la petita història de la nostra ciutat. Que Girona sigui l’única capital de província catalana que no tingui possibilitat de poder fer els estudis de Graduat Social o diplomat en Relacions Laborals –en la seva nova denominació- obliga a sentir-se, com a mínim, estranyat, molest i decebut.

Sempre s’ha dit que la universitat ha de respondre a les demandes de la socitat. I, desgraciadament, veiem que, una i altra vegada, no és així. I que –perquè no dir-ho?- la universitat és, en moltes ocasions, una fàbrica d’aturats.

Fa ja uns anys, quan es parlava de la facultat de Veterinària, Girona tenia totes les raons possibles i totes les condicions necessàries per a ser la seu de la facultat. Nosaltres ja ho vam dir. És quedarà a Barcelona. S’hi va quedar. Com es fan sempre aquestes coses. Primer, de manera provisional. Després, de manera provisionalment definitiva.

Ara, Girona torna a tenir prou raons estructurals, econòmiques i humanes perquè una escola universitària de Relacions Laborals o Graduats Socials s’integri a la universitat... Però tothom calla, ningú no mou un dit i els responsables de la universitat passen olímpicament. Això sí. Es fan despeses de milions de pessetes per uns hipotètics estudiants jueus i es mantenen càtedres de carreres que no tenen cap utilitat ni pràctica ni immediata. I una carrera mitjana que podrien fer centenars de joves gironins, no es vol. No hi ha dret. Més ben dit. Sí que hi ha Dret però no Escola Social. Sembla una presa de pèl... ». (Diari de Girona, 13/12/1991, p. 6).





Manel Garcia, Josep Saura, Caterina Català i Pere Pagès, en el decurs de la roda de premsa que varen convocar a la seu col·legial per a donar compte dels entrebancs que trobaven per a la continuïtat del estudis. Girona, 11/12/1991. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Marisa Morillo).



Quan fou mort el combregaren

Passades quaranta-vuit hores de la creació de la UdG, Joaquim Nadal, alcalde de Girona i diputat assistent al ple, es despenjava d’aquesta manera: «comprenc perfectament la inquietud d’alguns sectors. Però també s’ha de dir que si no es va incloure a temps la petició de la integració de l’escola, va ser més per raons tècniques de rapidesa que no per altres raons. És un tema que queda pendent. És ara, en realitat quan comencen els treballs seriosos de configuració del que ha de ser la Universitat. Ara ja la tenim i els responsables podran programar perfectament i amb totes les cartes a les mans, sobre carreres i estudis. És coneguda l’acceptació que han tingut aquests estudis durant divuit anys. I sabem perfectament que es prestarà un bon servei als joves si els estudis s’integren en la Universitat. Jo no veig especials dificultats en la integració. S’haurà de treballar i planificar. Memòries i projectes s’han de presentar amb ordre. I estic segur que les autoritats acadèmiques sabran valorar la necessitat d’aquests estudis. Nosaltres donarem suport a tot tipus d’iniciatives en aquest sentit». (Diari de Girona, 14/12/1991, p. 6).

L’endemà, Caterina Català agraïa públicament el Diari de Girona pel seguiment propositiu per a la continuïtat de l’oferta educativa de relacions laborals a Girona (Diari de Girona, 15/12/1991, p. 5).

La posta a punt de la nounada UdG va comportar una demanda de nous estudis. Josep M. Nadal, president de la Comissió Gestora i Jaume Casademont, president del Consell Social, ho plantejaren a Ramon Pla, director general d’Universitats de la Generalitat. Cap problema. Es varen concedir totes les titulacions (Diari de Girona, 25/3/1993, p. 30; El Punt, 25/3/1993, p. 21). És clar que ningú va demanar Relacions Laborals. Així, doncs, les bones intencions manifestades per l’alcalde Nadal s’havien escolat aigüera avall. Català ho expressà planerament: «Hi ha coses que són difícils de pair». (Diari de Girona, 31/3/1993, p. 30). Entre tres mil i tres mil cinc-cents estudiants catalans cursaven relacions laborals i a tot l’Estat n’hi havia a la ratlla de vuitanta mil. Per a la UdG tot plegat era pluja menuda.





Trobada de Caterina Català, delegada del Col·legi de Graduats Socials i Anna M. Geli, rectora de la UdG per a tractar la perspectiva de l'EEES i l'oportunitat de reorientar la llicenciatura en ciències de treball en un màster de relacions laborals i recursos humans. Girona, 2 de desembre de 2008. Imatge: Diari de Girona, 4/12/2008, p. 43.



Adéu, Bolonya, adéu

La qüestió reviscolà al cap de dos anys. Llavors, Daniel Bonaventura dedicà una àmplia informació amb aquest titular «El Col·legi de Graduats Socials reclama a la UdG la diplomatura en Relacions Laborals. Fonts universitàries asseguren que els estudis es crearan a tot estirar d’aquí a dos anys» i recollia unes declaracions d’Anna Maria Geli, vice-rectora d’ordenació acadèmica: «el Comissionat per a Universitats ha assignat recentment la diplomatura de relacions laborals a Girona, segons recull l’estudi de la programació universitària a Catalunya. Pensem que no trigarem gaire a tenir la diplomatura que esperem introduir per la curs 1996-97 o bé 1997-98». Afegia que feia temps que s’havia assignat l’ensenyament a la facultat de Dret i que es crearien inicialment vuitanta places (Diari de Girona, 27/4/1995, p. 27). Molta fressa i poca endreça; el vaticini no es va materialitzar i una vegada més, s'estengué un sentiment d'ensarronada col·lectiva. 

Però ves per on el Consell Interuniversitari de Catalunya va possibilitar que la flamant llicenciatura en ciències del treball (Reial decret 1592/1999, de 15 d’octubre) s’iniciés a la UB, UAB, UPF, UOC i URV en el curs 2001-02; i a la UdG en el curs 2003-04 (Diari de Girona, 15/2/2001, p. 34; El Punt 15/2/2001, p. 39). La carrera era de segon cicle i es concebia com la continuació de la diplomatura de relacions laborals encara que oberta a d’altres diplomatures amb complements de formació previs.

La UdG tenia assignades seixanta places a les quals hi varen optar cent-quatre preinscripcions amb els perfils següents: 33 llicenciats en ADE/econòmiques/empresarials, 30 diplomats en relacions laborals, 22 llicenciats en dret; la resta era una terregada heterogènia provinent de l’educació social, el turisme, la psicologia, el treball social i la gestió i administració pública (Diari de Girona, 25/7/2002, p. 34). A l’hora de la veritat, però, només setze persones formaren la primera promoció que va ser apadrinada pel conseller de Treball i Indústria, Josep Maria Rañé (El Punt, 16/12/2004, p. 22). Aquella carrera era un pedaç; un híbrid acadèmic sense suc ni bruc ni capacitat de professionalització.

A les envistes de l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, els graduats socials gironins varen fer veure l’oportunitat que suposava la creació d’un grau en relacions laborals i per això s’entrevistarien amb la rectora. Anna M. Geli es va comprometre a «continuar treballant perquè en un futur es puguin impartir aquests estudis a la UdG» (El Punt, 3/12/2008, p. 12). I un be negre amb potes rosses.

Al cap d’un any, la líder dels graduats socials gironins exposaria la situació en un article de premsa tot demanant la reconducció (vegeu l’Apèndix III).

Res s’ha reconduït. La política de la UdG segueix maldestre i entossudida. Per a confirmar-ho només cal remetre’s al Registre d’Universitats, Centres i Títols (RUCT): sis universitats catalanes (UAB, UB, UPF, URV, UdL i UOC) i altres quaranta-una de l’Estat espanyol ofereixen el màster en relacions laborals i recursos humans. Girona, no. Qüestió de principi/s.

Fèlix Bouso Mares acabaria els seus dies preparant una recopilació de frases enginyoses d’autors de tostemps i una altra d’apotegmes de collita pròpia. Havia fet assajos en unes columnes que anomenava «Dic jo». Una cita deia: «Ja tenim Universitat. I és el que em diuen a Vila-roja: per a què? I és el que jo dic. Per a qui?» (Diari de Girona, 14/12/1991, p. 6). Passades tres dècades, els sociolaboristes gironins continuen fent-se les mateixes preguntes.




APÈNDIX I


EL FUTUR DE L’OFERTA UNIVERSITÀRIA DE GRADUATS SOCIALS A GIRONA

CARLES SAPENA
Secretari de la Demarcació de Girona de l’Il·lustre Col·legi de Graduats Socials de Barcelona


Els estudis de Graduat Social a les nostres comarques acompleixen enguany la seva majoria d’edat. Del 1979 ençà, el Seminari d’Estudis Socials de Girona ha possibilitat divuit promocions de professionals de les relacions laborals i la seguretat social, reconeguts per l’Organització Internacional del Treball.

L’ensenyament, amb el pas del temps, s’ha perfeccionat i aprofundit mitjançant diferents plans d’estudis i l’establiment d’exigències d’accés a l’alumnat, i a hores d’ara és una carrera que possibilita l’obtenció d’una Diplomatura Universitària, amb un ventall de competències i sortides professionals dins l’àmbit sociolaboral. En l’exercici lliure: assessor laboral, habilitat de la seguretat social, representació davant la jurisdicció de treball, perit social. A l’empresa: relacions industrials, recursos humans, mutualisme, cooperativisme. Administració pública: controladors laborals, tècnics de l’INEM, INSS, etc.

La maduresa de la carrera ha portat com a conseqüència la incorporació a la universitat dels ensenyaments (Reial decret 1524/1986, de 13 de juny).

D’acord amb això, els centres no oficials, com el Seminari d’Estudis Socials de Girona, per continuar la seva tasca docent s’han de transformar en Escola Universitària de Graduats Socials, restant adscrites a la corresponent universitat. En altre cas, se’ls aboca a la desaparició.

Quin efecte té això a Girona? Doncs que la manca de finançament i de locals del Seminari d’Estudis Socials impedeix que pugui fer front a la necessària i inajornable reconversió en Escola Universitària. Atenent la normativa, en el curs 1987/88 només s’imparteixen el 2n i 3r curs de la carrera, i en el proper 1988/89 únicament el 3r curs, i s’extingirà, si no s’evita a temps. La situació és greu.

Cal aconseguir que a la ciutat i les seves comarques no es perdi l’oferta d’ensenyament universitari dels graduats socials, i la solució no pot venir de cap altra via que la de la realitat progressiva de l’Estudi General de Girona. És del tot necessari que faci possible el manteniment d’aquesta especialitat educativa i professional. Única opció universitària d’estudis laborals i de seguretat social. Fins a la data, ha estat la única carrera de tipus mitjà que s’ha pogut cursar a Girona en règim horari nocturn, amb una resposta evident. En el darrer any acadèmic «normal», la matrícula fou de 272 alumnes.

Els Graduats Socials, com a ciutadans de les comarques gironines i com a professionals del dret del treball i la seguretat social, hem de participar a l’opinió pública i al poder polític el problema i expressar la nostra sincera confiança que l’Estudi General de Girona ho assumeixi responsablement, i en conseqüència, que no es perdi per a la circumscripció aquesta carrera universitària, precisament ara, quan tantes expectatives ha suscitat i quan tots el veiem, esperançats, com a l’estructura de base de la volguda Universitat de Girona.

Punt Diari, 10 de maig de 1988, p. 6.



APÈNDIX II


ESCOLA DE GRADUATS SOCIALS: L’ÚLTIM EXAMEN... I UNA ASSIGNATURA PENDENT

JOSEP LLUÍS OLIVER I MARTÍNEZ
Secretari i professor de l’extingit Seminari d’Estudis Socials de Girona

El proppassat dia 12 de setembre, el claustre de professors del Seminari d’Estudis Socials de Girona va reunir-se per última vegada per avaluar els exàmens extraordinaris, i el dia 13 es lliuraven les qualificacions dels alumnes del tercer curs. Era la cloenda trista de dinou anys de dedicació a l’ensenyament dels estudis de graduat social, titulació de diplomatura universitària que s’ha deixat perdre per a Girona. Ara, qui ho vulgui estudiar, haurà de tornar a Barcelona, com abans de l’any 1970.

El dia 6 d’aquest mes d’octubre, fa dinou anys, amb un acte acadèmic solemne presidit per les primeres autoritats, va crear-se el Seminari d’estudis Socials i quedà inaugurat el curs acadèmic 1970-1971. El nombre d’alumnes fou de 33.

El diari «Los Sitios», que sempre va col·laborar amb entrevistes i escrits interessant-se per la carrera de graduat social, recollí les intervencions més destacades d’aquell acte i, així, les paraules del director en funcions senyor Martí Carreras i Biarnés, artífex i propulsor del centre: «No és hora de xifres ni recompte d’esforços, és l’hora de la il·lusió i de l’esperança». El Dr. Enrique Martín López, llavors director de l’Escola Social de Barcelona, en la conferència inaugural ens parlava de «l’apareixement de la figura d’un nou professional que sorgeix d’una necessitat que té la societat», i feia esment de les escoles socials i seminaris d’estudis socials, que es convertien en «aquells centres docents del país el tema central dels quals és el treball, i que plantegen l’estudi en tots els àmbits científics possibles; tant des del punt de vista històric com sociològic, psicològic, econòmic, jurídic i mèdic». I amb una gran clarividència ens deia que «el futur immediat era la conversió dels centres docents en escoles universitàries emmarcades dintre dels esquemes de l’ensenyament del país, i posseir, els graduats socials, la categoria equiparable del nivell del títol a un primer cicle universitari». L’il·lustre conferenciant feia un repte al seminari que en aquell moment començava la seva tasca, i recordava aquells versos d’Antonio Machado: «Caminante, no hay camino, se hace camino al andar».

I el camí s’ha fet amb resultats òptims, com ho demostren les dinou promocions de graduats socials, formats sota la direcció d’un professorat competent i responsable, amb elevada preparació professional i docent, homes amb una dosi de dedicació il·lusionada, que des de l’inici cregueren que era important per a Girona dotar-la d’homes i dones preparats per ocupar llocs de treball de comandament a tots els nivells, sigui a la fàbrica, a la indústria, en el funcionariat públic o per l’exercici lliure de la professió.

Serà interessant fer un petit recordatori de com han transcorregut els esdeveniments d’aquest moment de transició.

El dia 28 de juliol de 1986, el Boletín Oficial del Estado publicava el Reial Decret 1524/1986, de 13 de juny, sobre incorporació a la Universitat de les ensenyances de graduat social. S’aconseguia, així, aquella aspiració que en el transcórrer dels anys s’havia anat reivindicant, i el graduat social, que ja des de l’any 1980 amb l’actual pla d’estudis està homologat com a diplomat universitari, amb aquest decret i d’acord amb la Reforma de la Llei Universitària, entrava de ple dintre dels plans d’estudis universitaris. Les Escoles Socials són integrades i transferides a la universitat corresponent, i els seminaris d’estudis socials, des de l’entrada en vigor del decret, podien sol·licitar la transformació en escoles universitàries de graduats socials adscrites a la Universitat.

El nostre centre no tenia mitjans ni, per tant, possibilitats per a la transformació esmentada. Ni abans ni ara havíem tingut patrimoni, i mai tinguérem ajut econòmic com cal per cap organisme.

Des de l’inici, vàrem fer les classes a les aules que el centre de Formació professional de Sant Narcís, avui institut, ens va deixar desinteressadament fins fa dos anys, però de sobte, als nous directius se’ls va ocórrer que fèiem nosa (?)... les classes es donaven de 19:00h a 21:30 h, i allà només hi érem nosaltres i el conserge. Gràcies a l’excel·lent intervenció dels Serveis Territorials d’Ensenyament de Girona, fórem acollits per l’Escola Universitària del Professorat d’EGB, amb un tracte exquisit per part de la direcció, professorat i personal no docent. Aquests dos anys, varen fer-nos oblidar la mala impressió donada pels responsables d’un centre que estimàvem com si fos nostre, després de 17 anys d’amabilitats i col·laboració correspostes.

Vist tot això, es comprèn que, sense tenir cap medi, difícilment podíem transformar-nos en escola universitària, i així ho comunicàvem, a primers de l’any 1987, a la Direcció General D’Universitats de la Generalitat i a l’Escola Social de Barcelona, demanant que es tingués cura per a la continuïtat dels estudis de graduat social a Girona per la institució responsable que calgués.

Tot seguit es va posar fil a l’agulla i tinguérem les primeres converses amb l’Estudi General de Girona per tal d’oferir-los la continuïtat dels estudis de graduat social, creant una escola universitària a l’empara de l’Estudi General i sota la seva direcció. Nosaltres plegàvem per imperatiu de la llei, després d’haver complert una etapa, i la nostra pretensió era un relleu en les bones mans de l’Estudi General de Girona. Bona voluntat per part dels seus rectors, sembla que hi va ser; varen escoltar-nos amb interès, però no es va passar d’això.

Entrevistes amb dos vice-rectors de la Universitat Autònoma de Barcelona; entrevista amb el sots-director general d’Universitats de la Generalitat, que va indicar-nos que la solució de l’adscripció era competència de qualsevol de les universitats de Barcelona –recordo que va afegir que no es podien perdre aquests estudis ja arrelats a Girona-. No vam regatejar esforços per tal que Girona tingués una continuació d’aquests estudis que darrerament tenien una matrícula de 300 alumnes. La col·laboració de la delegació a Girona del Col·legi professional de graduats socials va ésser en tot moment entusiasta i valuosa, fent-nos costat la seva junta; omplint-nos de joia veure que la gran majoria dels seus membres eren antics alumnes del nostre centre.

Però no han pogut, o no han sabut, o no han volgut, resoldre el problema. Problema que sembla no era tan complicat de solucionar. Si llegim el Boletín Oficial del Estado número 190 del proppassat dia 10 d’agost, i concretament el Reial decret 1025/89, de 28 de juliol, veiem que s’autoritza la transformació dels seminaris d’estudis socials de Torrelavega, Santander, Albacete, Ciudad Real, Zamora, Palència, Burgos, Sòria, Valladolid, Logronyo, Osca, Terol, en escoles universitàries. Tots adscrits sense problemes, -i si en tenien, varen ser resolts-, a les respectives universitats de Cantàbria, Castella-la Manxa, Salamanca, Valladolid i Saragossa. El nostre centre, sense cap menyspreu als esmentats, es comptava com a destacat entre tots els “seminaris” d’Espanya, i sens dubte dels de Catalunya.

Tenim l’esperança que les darreres manifestacions relacionades amb la nova universitat catalana siguin una realitat, i poder veure altra volta els estudis de graduat social a Girona, encara que s’hagin perdut uns anys fins veure-ho, trencant la continuïtat d’una tasca començada ara fa dinou anys.

Tornant a les paraules de l’acte inaugural del dia 6 d’octubre de 1970, d’aquell home, tot un senyor que, emocionat, posava la primera pedra d’un camí gens fàcil, però il·lusionat i en fe per Girona, i ara decebut, també pensem que, «no és hora de xifres ni recompte d’esforços... »; Llàstima! Que no la podem acabar amb «... l’hora de la il·lusió i de l’esperança», amb l’acte d’un relleu, que amb tristor, però amb la satisfacció d’una feina ben feta, gustosos haguéssim fet.


Diari de Girona, 24 d’octubre de 1989, p. 5.



APÈNDIX III


PACTE DE BOLONYA, MENYS ESTUDIS A GIRONA

CATERINA CATALÀ I GIMÉNEZ
Delegada del Col·legi de Graduats Socials de Girona

El controvertit pacte de Bolonya està tenint moltes més repercussions de les que els seus promotors podien preveure. A casa nostra, i al marge de la clara oposició estudiantil a molts aspecte del pacte, aquest ha servit de paraigua per esborrar definitivament el segon cicle de ciències del treball que fins ara s’oferia a Girona, uns estudis clau per a la gestió de les relacions laborals de les empreses de la demarcació.

D’uns anys ençà, el col·lectiu de llicenciats en ciències del treball ja havia disminuït notablement a les comarques gironines, fruit d’una política universitària fora de tota lògica, ja que a Girona només s’oferia la possibilitat d’estudiar el segon cicle de ciències del treball. Això significava que per accedir a aquesta llicenciatura eren necessaris uns determinats estudis que només es podien dur a terme fora de Girona (Barcelona, Lleida i Tarragona), amb la qual cosa aquells que escollien aquesta carrera ja no tornaven a Girona per acabar-la, ja que la Universitat de Girona no disposava de la diplomatura de relacions laborals, que és una de les vies més importants d’accés al segon cicle de ciències del treball.

Arribats a aquesta situació, des del Col·legi de Graduats Socials s’ha insistit de totes les maneres possibles en la necessitat d’omplir aquest buit formatiu, amb l’únic objectiu de disposar de professionals formats adequadament en la matèria. La resposta ha estat contundent, amb el pacte de Bolonya, la Universitat de Girona va decidir abans de l’estiu no fer la transformació de ciències del treball en un grau de relacions laborals i de recursos humans i això significa que aquests estudis deixen d’existir a les comarques gironines.

Sempre s’ha dit que una de les grans assignatures pendents de la universitat és el seu apropament a les necessitats reals de les empreses, adaptar les carreres a aquesta necessitat i no omplir el mercat de treball de milers de llicenciats sense un futur clar. I el mateix raonament va servir en el seu moment per gestar el pacte de Bolonya, una adaptació de la universitat als nous temps, però curiosament, una vegada més, la Universitat de Girona s’allunya de les necessitats del mercat laboral, suprimint aquells estudis que el mercat demana i que les empreses requereixen. Amb aquesta política la Universitat seguirà produint llicenciats sense possibilitat d’inserció laboral mentre les empreses segueixen clamant al cel per un buit irracional.

Girona serà l’única demarcació de Catalunya i de l’Estat espanyol que no tindrà aquests estudis, mostrant així una visió de la realitat empresarial com a mínim molt peculiar. I des del Col·legi de Graduats Socials només ens queda el dret a la rabiola i, després d’infinites gestions, l’esperança de recogitar i de reflexionar per part d’aquells que tenen a les seves mans el poder de reconduir aquesta situació.

A causa de la complexitat que han adquirit les relacions laborals, la societat de Girona es veu necessitada cada vegada més de poder disposar de bons professionals experts en matèria laboral i de seguretat social, amb capacitat per defensar ciutadans i empreses davant els jutjats socials quan sigui necessari, d’aquí ve la necessitat que aquests estudis formin part de la Universitat de Girona.

Els resultats de l’aplicació del pacte de Bolonya els podrem jutjar en els propers anys, però d’entrada, a Girona, la seva primera valoració ha estat negativa per a un sector, el dels graduats socials. Confiem que aquesta situació es recondueixi.


El Punt, 16 de gener de 2009, p. 18.




REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


A.D. Innovación educativa en el Grado de Relaciones Laborales y Recursos Humanos. Lan Harremanak: revista de Relaciones Laborales. Universidad del País Vasco/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU PRESS), núm. 37 (2017).

BALLESTEROS LEINER, Arturo. «El educador social y el graduado social ¿profesiones del estado de bienestar?». Cofactor. Revista del Consejo de Investigación y Evaluación de la Política Social del Estado de México, Vol. I, núm. 2, segundo semestre de 2010, p. 109-121.


CATALÀ GIMÉNEZ, Caterina. «Pacte de Bolonya, menys estudis a Girona». Punt Diari, 16/01/2009, p. 18.

ESPUNY TOMÁS, M. Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales», M. Jesús Espuny Tomás i Olga Pérez Torres (coord.), Quince años de reformas jurídicas: (1993-2008). Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36; «Relaciones Laborales: 25 años en la Universidad Autónoma de Barcelona». Consell Obert: Recull informatiu del Consell de Col·legis de Graduats Socials de Catalunya, 342 (2018), p. 9-11.

GRIFEU VAYREDA, Vicens. «Els estudis de graduat social». Punt Diari, 29/09/1988, p. 5.

LAPORTE I SALAS, Josep. «Les noves universitats de Catalunya». Catalònia cultura, 35 (1993), p. 5.

LERMA MONTERO, Ignasi (Coord.). Libro Blanco del Título de Grado en Ciencias Laborales y Recursos Humanos. Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación. Madrid, 2005.[En línia. Consultat el 15-03-2020].

MARTÍN LÓPEZ, Milagro; ROLDÁN MÁRQUEZ, Adela (Coord.). EEES y cambios en las metodologías docentes: reflexiones y experiencias en su aplicación a las ciencias del Trabajo. Tirant lo Blanch. València, 2011.

MIRAMBELL I BELLOC, Enric. «Els inicis de l’Estudi General de Girona». Revista de Girona, 137 (1989), p. 64-72.

MIRÓ I AMETLLER, Joan. «El Col·legi Universitari de Girona (1969-1981)». Revista de Girona, 97 (1981), p. 317-321; «Balanç de vint anys [del Col·legi Universitari de Girona]». Revista de Girona, 137 (1989), p. 79.87.

MONTLLOR, Francesc. (pseudònim de Carles Sapena). «Graduats socials a l'Estudi General de Girona». Punt Diari, 17/09/1988, p. 7.

NADAL I FARRERAS, Joaquim. «Universitat de Girona: problemes i perspectives». Punt Diari, 10/5/1987, p. 5. 

OLIVER I MARTÍNEZ, Josep Lluís. «Escola de graduats socials: l’últim examen... i una assignatura pendent». Diari de Girona, 24/10/1989, p. 5.


PALOP JONQUERES, Francisco. La Evaluación de la formación de los graduados sociales y su entrada en el mercado de trabajo. Tesi doctoral [en línia]. Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social, 1996.[En línia. Consultat el 15-03-2020].



PLANCHART I MUNTADA, Josep. «Graduats socials a Girona: un esdevenidor com cal». Punt Diari, 8/10/1988, p. 5.


PUIG, Pere. «Més a prop de la utopia: el mapa universitari preveu la futura independència dels centres perifèrics». Punt Diari, 28/10/1989, p. 67.



REAL VILLARREAL, Mariano Àngel. Sociología de la profesión de graduado social. Tesi doctoral [en línia]. Universitat d’Alacant. Departament de Sociologia i Teoria de l’Educació, 2002.[En línia. Consultat el 15-03-2020].



RODRÍGUEZ-PIÑERO ROYO, Miquel C. La enseñanza del Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social en España, desde los inicios hasta la Declaración de Bolonia. Ediciones Laborum. Murcia, 2007.



SAPENA, Carles. «El futur de l’oferta universitària de graduats socials a Girona». Punt Diari, 10/05/1988, p. 6.



TARRÉS I SERRA, Miquel. «Els estudis de graduat social a Girona». Punt Diari, 29/09/1988, p. 5-6.





Indústria, Agricultura i Pesca. Fris de Torres Monsó, 1960. Façana de la Delegació d'Hisenda, Gran Via de Jaume I, 47. Fotografia de Jordi S. Carrera. Web Art al carrer. Ajuntament de Girona, 2020.