dilluns, 16 de març de 2020

El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent

Sense títol. Vicenç Huedo, 1986. Pintura. 65 x 54 cm.
Registre 2897. Fons d'Art Contemporani de l'Ajuntament de Girona


La Història és la que és i no es pot canviar.

Joaquim Nadal i Farreras
Moments de Girona
CCG. Girona, 2009, p. 262
 
Quan veia la nova manera de fer de l’ajuntament
democràtic recordava les imatges dels
Effetti del buon governo que Ambrogio Lorenzetti
va pintar amb art excepcional
al Palazzo Pubblico. 

Joaquim Español 
Pròleg a Històries d’alcalde: (Girona, 1979-2002) /
Joaquim Nadal i Farreras. 
Gavarres. Cassà de la Selva, 2019, p. 9. 

Acotació prèvia 

El reconeixement universitari dels graduats socials i la posterior integració dels ensenyaments a la universitat va obrir un temps transformacional per les Escoles Socials i els Seminaris d’Estudis Socials; encara més a Girona, Lleida i Tarragona en coincidir amb la gènesi de les respectives universitats. El resultat fou satisfactori a excepció de Girona. Anomalia que s’explica in bona partem per la gestió nebulosa i contrària menada pel triangle de la germandat Nadal des de l’alcaldia, l'aparell del partit socialista i la camarilla universitària. 

Conèixer els passos que van seguir el Seminari d’Estudis Socials de Girona, l’Estudi General de Girona, la Direcció General d’Universitats, el Consell Interuniversitari de Catalunya i la Universitat de Girona és tot un repte. Partim de la inaccessibilitat documental i per això ha estat necessari abordar la recerca des de l’hemerografia. En aquest sentit, cal deixar constància de l'eficaç servei prestat per la Direcció d'Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya i el CRAI del Campus Bellissens de la Universitat Rovira i Virgili. Res a veure amb l'espolsada rebuda del Consell Interuniversitari de Catalunya i de l’Oficina de Secretaria General de la Universitat de Girona. Al capdavall, ha estat determinant la consulta en línia de les col·leccions de premsa digitalitzada i fotografia del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. 

L'article descabdella les actituds i decisions que menaren a l'extinció dels estudis de relacions laborals a Girona alhora que completa la sèrie dedicada al Seminari d'Estudis Socials de la ciutat (vegeu les Referències bibliogràfiques).


LA UNIVERSITARITZACIÓ DELS GRADUATS SOCIALS 

Arran i arreu 

La LGE de Villar Palasí (Llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa) avià la universitarització dels ensenyaments superiors no incorporats al règim comú. Per això l’art. 46 de la LGE va establir el mecanisme d’encaix i agregació de les carreres desconnectades del sistema general en dependre de departaments aliens al d’Educació i Ciència. El precepte era d’aplicació als graduats socials que es formaven a les Escoles Socials del Ministeri de Treball. La mesura, però, va quedar refrenada per circumstàncies biopolítiques excepcionals: la mort de Franco i l'engendrament del règim del 78. 

 El títol de graduat social va ser reconegut com a diplomat universitari (Reial decret 921/1980, de 3 de maig) i tot seguit s’aprovà un nou pla d’estudis (Ordre del Ministeri d’Universitats i Investigació de 26 de setembre de 1980). 

 Amb posterioritat els ensenyaments es van incorporar a la universitat (Reial decret 1524/1986, de 13 de juny). La norma establia que abans de l’1 d’octubre de 1987, el govern central o les autonomies amb competències en educació superior havien de procedir a la integració de les Escoles Socials a les universitats «que corresponda», previ acord amb aquestes. D’entrada, les Escoles Socials de Múrcia, Salamanca i Saragossa s’integraren en les respectives universitats (1987), seguides per les de Lleó i Oviedo (1988).

Participants a la taula rodona dedicada al futur de la carrera de graduat social. Fontana d'Or, 27 de maig de 1986. 
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - autor desconegut).

Tanmateix, en el termini de tres anys els Seminaris d’Estudis Socials podien demanar la transformació en Escola Universitària de Graduats Socials adscrites a la universitat «que corresponda». L’any 1989 es transformaren els primers Seminaris d’Estudis Socials en Escoles Universitàries de Graduats Socials: Torrelavega (UC); Albacete i Ciudad Real (UCLM); Cartagena (UM); Zamora (USAL); Palència, Burgos, Sòria i Valladolid (UVA); Osca, Logronyo i Terol (UNIZAR); Pamplona (UPNA). Altrament, la Universitat d’Alcalá de Henares i la Complutense de Madrid oferiren els estudis de nova planta.

Contràriament, les Escoles Socials de Catalunya foren debilitades a gratcient i els Seminaris quedaren al paire. En el curs 1986/1987, els dos mil sis-cents estudiants de l’Escola Social de Barcelona exterioritzaren la protesta pel greuge. La gestió i la infraestructura eren matusseres; no es concretava l’adscripció universitària i els cursos es repartien en diferents espais de la ciutat habilitats a correcuita. Alberto José Carro Igelmo, secretari provincial de Treball i claustral de l’Escola, va mantenir la interlocució (vegeu un apunt biogràfic a El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). L’alumnat no podia tenir una contrapart més idònia, però debades. El rum-rum dels estudiants denunciava el perquè de tot plegat: l’Estat defugia la responsabilitat en l’expectativa de traspassar la competència a la Generalitat o la UB (La Vanguardia, 19/11/1986, p. 22). 

 Entretant, s’estatuí el títol universitari oficial de diplomat en relacions laborals (Reial decret 1429/1990, de 26 d’octubre). La pròpia norma concordava la repercussió academicoprofessional: «Los efectos propios del título de Diplomado en Relaciones Laborales establecido por este Real Decreto se predicarán asimismo del actual título universitario de Graduado Social Diplomado». 

 Successivament, els graduats socials, els graduats socials diplomats, els diplomats en relacions laborals i els graus en relacions laborals s’incorporen per se als col·legis de graduats socials. Altres corporacions professionals havien optat per anar addicionant les denominacions successives. En aquest sentit, un cas expansiu és el dels col·legis d’aparelladors, arquitectes tècnics i enginyers d’edificació. A l’altre extrem, es posiciona el model reconcentrat dels titulats mercantils que abasten actuaris, intendents, professors, pèrits i fins i tot els diplomats, llicenciats i graus en empresarials i, opcionalment, els titulats en ADE. I encara més després de determinats processos de fusió amb els economistes. 


Els Països Catalans 

El País Valencià va ser davanter de la universitarització dins el domini lingüístic català: instaurà l’Escola Universitària de Graduats Socials de la Universitat d’Alacant en el curs 1987/88 (Decret 101/1987, de 17 d’agost, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es creen o transformen Centres en les Universitats de la Comunitat Valenciana).
També seria exemplar el cas de les Illes Balears. El Seminari d’Estudis Socials de Ciutat de Mallorca va ser transformat en Escola Universitària de Graduats Socials adscrita a la UIB (Reial decret 1049/1990, de 27 de juliol). Anys a venir s’anomenaria Escola Universitària de Relacions Laborals (Decret 80/2005, de 22 de juliol).

A l’inici del curs 1989/1990 l’Estat va traspassar a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d’ensenyament de graduat social (Reial decret 1074/1989, d’1 de setembre). Va ser la segona vegada en la història política i constitucional del s. XX. La Generalitat republicana ho havia verificat el 31 de desembre de 1935. La primera recepció va tenir una grata acollida i immediatament es va posar en marxa una reforma disruptiva de «l’Escola d’Estudis Socials». El segon traspàs, però, arribà condicionat per la precarietat i la discriminació: l’Estat s’havia desentès completament de Catalunya.

 
Demanda de professorat ofertada per l'Escola Universitària de Graduats Socials de Barcelona.
Font: Avui, 10/10/1990, p. 22.

El canvi de titularitat no comportà cap avenç i l’Escola Social de Barcelona va continuar anant de mal borràs. Primer es situà a l’òrbita del Departament d’Ensenyament (Decret 246/1989, de 25 de setembre) i més endavant del Comissionat per a Universitats i Recerca (Departament de la Presidència). Per a acabar-ho d’adobar, aquest òrgan no va resoldre l’adscripció de l’Escola Social a la Universitat Pompeu Fabra (La Vanguardia, 30/5/1993, p. 36) malgrat que la UPF havia creat la seva pròpia Escola Universitària de Relacions Laborals el 1990 (el congressista republicà Gabriel Rufián Romero s’hi va diplomar). A més a més el Consell Interuniversitari de Catalunya ja havia previst que la quarta universitat (UPF) acolliria l’Escola Social de Barcelona (Puig; Laporte). La gestió de la Generalitat va ser nefasta.

Els estudiants reiteraven la queixa: «¿Es posible que todavía no pertenezca a ninguna universidad? ¿Es posible que en una carrera supuestamente universitaria los vocablos “ordenador”, “hemeroteca” o “fotocopiadora” suenen a chino? ¿Es posible que el abono de unas tasas de más de 50.000 pesetas a cambio de unos servicios poco menos que tercermundistas no sea considerado un timo? Sorprendentemente, la respuesta a estas preguntas es que sí. El ejemplo no está muy lejos: la Escuela Universitaria de Graduados Sociales de Barcelona» (La Vanguardia, 3/5/1993, p. 20). 

Després de cinc anys de brega empesa per l’alumnat amb vagues i tancaments en pro de la dignificació i la supervivència (Diari de Girona, 28/04/1994, p. 17) es va dictar d’una vegada per totes el Decret 68/1995, de 7 de març, «d’adscripció temporal a la Universitat de Barcelona i cessament d’activitats de l’Escola Social de Barcelona de la Generalitat de Catalunya». 

L’Escola Universitària de Graduats Socials de Barcelona va acabar absorbida per la Facultat de Dret de la UB. Paral·lelament, l’Escola Social de Tarragona esdevingué Escola Universitària de Graduats Socials de Tarragona adscrita a la UB. La norma de creació de la Universitat Rovira i Virgili (Llei 36/1991, de 30 de desembre) establí la integració; la qual cosa es verificà per fusió en la Facultat de Ciències Jurídiques (Decret 132/1992, de 22 de juny). Amb posterioritat s’hi adscriuria l’Escola Universitària de Relacions Laborals Sancta Maria Maris d’El Vendrell (Coma-ruga). 

La seqüela havia de concloure amb la reconversió dels Seminaris d’Estudis Socials de Lleida i Girona. El Consell Interuniversitari de Catalunya tenia prevista la dotació de mil places d’estudiants de graduat social a la quarta universitat (Avui, 24/7/1989, p. 1) i tres-centes cinquanta a Lleida i Girona en el moment de la integració (Punt Diari, 28/10/1989, p. 8). Lleida congrià condicions propícies i va dirimir significativament. Girona seria el contrapunt. 

La prossecució de Lleida 

El Seminari d’Estudis Socials de Lleida d’ençà de la seva constitució (1966) va ser regit per un patronat on hi era representada la Paeria i altres administracions, sota la presidència del governador civil. L’entitat esdevingué útil per aplanar contingències i garantir la continuïtat. L’any 1990 es reconfigurà en la Fundació Escola Universitària de Graduats Socials de Lleida que a posteriori va prendre la denominació de Fundació Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida, de la qual el paer en cap n’és president honorífic nat. 

El Seminari d’Estudis Socials de Lleida va ser transformat en Escola Universitària de Graduats Socials, adscrita a la Universitat de Barcelona (Decret 108/1991, de 22 d’abril). L’autorització va fixar cinc-centes places educatives, una plantilla mínima de quinze professors i la seu a l’edifici de la Casa de l’Esport, ubicada a la carretera d’Osca. Posteriorment s’adscriuria a la Universitat de Lleida (Decret 133/1992, de 22 de juny) i prendria el nom d’Escola Universitària de Relacions Laborals de Lleida (Decret 82/1999, de 23 de març). 

Lluís Casas Farran, homenot de Ponent, va pilotar la readaptació. Graduat social amb despatx professional d’ençà de 1959, delegat del Col·legi de Graduats Socials en el decurs de cinquanta anys, secretari del Seminari d’Estudis Socials de Lleida i patró de la Fundació Escola Universitària de Graduats Socials de Lleida. Arrelat a la societat civil, també era conegut per les seves col·laboracions de premsa i com a capità manaia dels Armats de la Sang. Prohom del Partit Reformista Democràtic, liderat per Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez (Diario de Lérida, 9/12/1984, p. 1). El fet de ser el màxim cotitzant a la Seguretat Social l’any 2009, amb seixanta-quatre anys cotitzats, li valgué la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball. 

Altrament, en l’àmbit parlamentari va ser reeixida la contribució de Miquel Pueyo i París, graduat social, doctor en filologia catalana, professor de la UdL i actual paer en cap de la ciutat. També respecte la llei de creació de la Universitat de Girona en tant que membre de la ponència en representació del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (BOPC núm. 320, 26/11/1991, p. 22308). Lleida va conjuntar condicions per aconseguir el canvi: un òrgan representatiu i de gestió amb vinculació municipal, lideratge i ferma concertació institucional.
L'oferta d'ensenyament superior a la ciutat de Girona en el curs 1987/88. Font: Punt Diari, 3/10/1987, p. 3.


EL CONTRAPUNT DE GIRONA. CRÒNICA D’UNA PÈRDUA

La conjuntura. Els Nadal 

Els antecedents contemporanis dels estudis universitaris a Girona varen ser les seccions delegades de la UAB -creades en el tardofranquisme (O.M. de 13 de novembre de 1969)- que possibilitaren la docència dels primers cursos de les Facultats de Lletres i Ciències. Aquest nucli fou reconegut com a Col·legi Universitari de Girona (Decret 1705/1972, de 15 de juny). La disposició fixava els condicions del «Estamento Docente», del «Estamento Discente» i el finançament a càrrec de la Diputació provincial. El primer director fou el Dr. Jordi Nadal Oller que seria substituït pels seu nebots Joaquim Nadal Farreras i Josep Maria Nadal Farreras, respectivament. El càrrec també fou exercit per Jordi Balasch Martín i Joan Miró Ametller. 

Amb Reial decret 1524/1986, de 13 de juny, a la mà, el Seminari d’Estudis Socials de Girona tenia tres anys de coll per a dirimir la disjuntiva: esdevenir escola universitària o anar al tancament. Els dos-cents cinquanta alumnes matriculats en el curs 1986/87 seguien les classes a l’aulari de l’Escola Normal de Mestres (actualment, Campus Centre). 

El context politicouniversitari de la regió estava determinat per la preparació i consecució d’una universitat pròpia sota l’impuls de Josep Maria Nadal i Farreras, vicerector de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Estudi General de Girona, l’òrgan que articulava els diferents centres de la UAB a la ciutat. Pel Seminari d’Estudis Socials de Girona la situació podia ser una oportunitat però es revelà com una amenaça.

Nadal denunciava l’ambient en aquests termes: «a vegades tinc la sensació que la societat gironina no hi fa prou per aconseguir uns estudis universitaris més amplis i de més qualitat» (Punt Diari, 15/2/1986, p. 7). Ell mateix i Antoni Serra Ramoneda, exrector de la UAB, a les jornades Perspectives de futur de les comarques gironines qualificaren de «dramàtica» la situació dels estudis universitaris a Girona tot reclamant un pacte polític que fes de desllorigador. Al cap d’un any, però, denunciaria l’impàs: «Tot i que mai no hi havia hagut tantes expectatives com ara per al futur universitari gironí estic molt cansat de treballar per l’Estudi General de Girona, per què veig que hi ha una indiferència absoluta envers el tema per part de les nostres autoritats autonòmiques» (Punt Diari, 27/2/1987, p. 8). El neguit es perllongaria fins més enllà de la creació de la Universitat de Girona (Llei 35/1991, de 30 de desembre). 

Des d’una perspectiva municipalista, Joaquim Nadal Farreras aportaria una visió sobre la dinàmica de creació de campus i una oferta docent que prescindia dels estudis de graduat social (Punt Diari, 10/5/1987, p. 5). Ben mirat no hi va haver mai un debat de debò sobre la universitat. El procés va quedar en mans de les cultures polítiques de la situació: el pujolisme i el despotisme il·lustrat socialista. Per sota mà es bellugaven els arribistes concernits. 

Mentre el Consell Interuniversitari de Catalunya projectava el mapa universitari del país ja es donava per feta la creació d’una quarta universitat (la UPF) i es parlava d’ubicar-la al Maresme o el Baix Llobregat. Aprofitant la indecisió, Josep Maria Nadal va postular que anés a parar a Girona i sinó advertia: «Els nostres polítics hauran demostrat una altra vegada que no són útils per resoldre els problemes locals. I en tot cas, val més que pleguin». Alhora que Manel Nadal Farreras demanava que fos multipolar: «S’ha d’aconseguir que es puguin realitzar estudis complets a les diferents ciutats catalanes, i que aquesta quarta universitat no augmenti el centralisme que existeix actualment» (Punt Diari, 3/10/1987, p. 3). 

Cal destriar el repartiment de rols de la germandat Nadal-Farreras. Josep Maria Nadal Farreras era el factòtum universitari; Manuel Nadal Farreras va ser secretari d’organització i posteriorment primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) a les comarques gironines. Com a diputat del Parlament de Catalunya va ser membre de la Comissió de Política Cultural i de la ponència de la llei de creació de la Universitat de Girona; Joaquim Nadal Farreras fou alcalde socialista de Girona (1979-2002), diputat i catedràtic d’història de Catalunya a la UdG. Manuel i Quim Nadal eren companys de militància i bancada al Parlament en el tràmit de la llei de creació de la UdG que seria aprovada pel Ple el 12 de desembre de 1991.

Els tres germans (amb la resta de la niuada) cada dissabte –dia de mercat a Girona- dinaven a la casa pairal del Barri Vell a l’entorn del patriarca (empresari del ram de la fusta, supernumerari de l’Opus Dei i cofundador del Col·legi Bell-lloc). Davant el cap de taula s’anunciaven les transformacions de la Girona del darrer quart del segle XX i el tombant del segle XXI. Quan la totpoderosa tríada Nadal es va retirar de la vida pública, la competència es va sentir alleujada. I, de retop, el Parnasset del xuixo. Significativament, es començaria a donar culte a una nova germandat: la dels restauradors Roca. El xef esdevingué doctor honoris causa per la UdG; abans que qualcuna alma mater reconegués Raimon (Ramon Pelegero i Sanchis). Només faltaria decorar la sala de graus amb un trompe-l'oeil dedicat al «parmentier de llobregant amb trompetes de la mort».

 
Demanda real de carreres i universitats en el curs 1990/91. Font: Avui, 6/9/1990, p. 19.

Clamar en el desert

Coincidint en el temps, el conseller de Justícia Joaquim Xicoy inaugurà la primera seu del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona a Girona (carrer Joan Maragall, 44-46, ent.). Una vegada aconseguit l’equipament, l’objectiu immediat dels professionals era clar: «que no es perdi a la demarcació l’oferta educativa que possibilita la carrera tot vinculant-la al projecte global d’ensenyament superior que serà l’Estudi General de Girona» (Punt Diari, 18/12/1987, p. 7). El periodista Pere Madrenys interviuà el delegat col·legial, Pere Pagès, que explicità el determini: «assegurar la continuïtat dels estudis de graduat social a Girona, impartint-hi la carrera completa». (Punt Diari, 18/12/1987, p. 50). 

A les acaballes del curs 1987/1988, Carles Sapena, secretari de la junta col·legial de Girona va evidenciar la situació des de la Tribuna Lliure del Punt Diari, un espai d’opinió prevalent (vegeu l’Apèndix I). També es reuniria amb el professor Joan Miró, director del Col·legi Universitari, per anunciar-li el lliurament d’un memoràndum que elaborà la professora Marta Ministral i Masgrau. 

Tot just nou dies després, el Diari de Girona recollia els parers que sobre els estudis universitaris gironins formulaven les candidatures de la circumscripció a les eleccions als Parlament de Catalunya’88. Cap d’elles es va fer ressò de la problemàtica dels estudis de graduat social a la ciutat. La denuncia no havia suscitat reacció entre la classe política; no importava gens ni mica. El Centre Democràtic i Social (CDS), però, va tenir el decòrum de referir-se a altres centres que també penjaven d’un fil: «Cal integrar l’Escola d’Infermeres i l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials que avui no té personalitat jurídica, no està integrada ni adscrita i els alumnes estan matriculats a l’Escola de Sabadell. Cal crear i integrar l’Escola de Tècnics de Turisme, que avui no té caire universitari». (Diari de Girona, 19/05/1988, p. 27). 

Tanmateix, a la tardor aparegueren un seguit de cartes a l’espai El lector escriu del Punt Diari reclamant l’atenció. Les signaven Francesc Montllor (pseudònim de Carles Sapena); Vicens Grifeu Vayreda i deu ex-alumnes; Miquel Tarrés i Serra; i Josep Planchart i Muntada (vegeu Referències bibliogràfiques). Era picar ferro fred. 

Estar dat i beneït 

Les gestions per a salvaguardar la docència es varen succeir fins l’any en què s’exhauria el termini legal per a la reconversió del seminari en escola universitària. Els mitjans de comunicació sempre varen mantenir un interès viu sobre l’evolució els esdeveniments. 

A l’acabar el curs 1988/1989, els dos diaris de la ciutat es varen adreçar a Martí Carreras per a conèixer les novetats. El director va declarar al Diari de Girona que: «Fins ara ha estat impossible arribar a un acord satisfactori malgrat les gestions que venim fent amb l’Estudi General de Girona, Bellaterra i amb totes les parts implicades». I el redactor s’exclamava: «La notícia sembla difícil de creure en uns moments en que es tracta de potenciar els estudis universitaris a Girona» (Diari de Girona, 21/06/1989, p. 7).

Tot just dos dies després, Pere Madrenys va entrevistar Martí Carreras presentant-lo com «el fundador i l’últim director del Seminari d’Estudis Socials de Girona, que aquest curs es tancarà si a última hora no se’n fa càrrec el Col·legi Universitari». L’interviu aportava clarícies sobre la qüestió: 

«P.- Si aquests estudis han de ser organitzats per la universitat, per què no els agafa el Col·legi Universitari? 

R.- O, ja ho hem intentat i hem tingut vàries entrevistes amb el senyor Miró i el senyor Nadal, així com amb la cap de Serveis d’Ensenyament, Irene Rigau i Josep Maria Ferrés. 

P.- I què us han dit? 

R.- Ens han tractat molt bé i no ens han dit mai que no, però tampoc han dit que sí. 

P.- Què és qüestió de diners? 

R.- No, perquè el Seminari sempre s’ha finançat amb les matrícules que pagaven els alumnes i els números sortien bé. 

P.- Quin pressupost tenien? 

R.- Últimament, uns onze milions de pessetes». (El Punt, 23/06/1989, p. 48). 

Indefectiblement, quan encara no havia passat una setmana va arribar la notícia que s’anava congriant: «Desaparece el Seminario de Estudios Sociales y la carrera habrá de cursarse en Barcelona». I Martí Carreras manifestava: «dentro de nuestras posibilidades lo estamos intentando todo. Hemos mantenido muchísimas conversaciones con representantes del Estudi General de Girona y el propio vicerrector de la Autònoma, nos ha prestado su apoyo y nos ha acompañado en las visitas que hemos efectuado a la Autònoma. Hay interés, pero la verdad es que no vemos las cosas claras» (Diari de Girona, 29/6/1989, p. 6). 

La darrera manifestació de l’equip directiu la va fer pública el professor i secretari Josep Lluís Oliver i Martínez pels volts de Sant Narcís de 1989 (Vegeu l’Apèndix II). Fou debades.

 
Els graduats socials requerits per a la contració de professorat de secundària. Avui, 22/6/1991, p. 17

La tramitació parlamentària. L’esmena d’ERC 

El projecte de llei de creació de la Universitat de Girona, presentat pel govern de la Generalitat, va ser publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el 14 d’octubre de 1991. 

 Passat un mes, Xavier Castillón informava que els grups parlamentaris hi havien presentat quaranta-cinc esmenes; de les quals, vint corresponien al grup socialista i altres nou al d’Esquerra Republicana de Catalunya. El periodista destacaria la més rellevant, que provenia dels republicans: «L’esmena novena demana la recuperació dels estudis de Graduat Social en el marc de la nova universitat, com a diplomatura en Relacions Laborals. Els estudis de Graduat Social es van fer a Girona des del curs 1970-71 i fins al 1988-89, com a seminari dependent de l’Escola Social de Barcelona. Un estudi sobre les condicions econòmiques del mercat de treball a les comarques de Girona i el referent del notable nombre de matriculats a l’Escola [Universitària] de Graduats Socials de Lleida ha portat la demarcació de Girona del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona a reactivar aquesta diplomatura dins el marc de la UdG». (El Punt, 16/11/1991, p. 17). 

La Ponència incloïa a l’informe l’esmena d’addicció, a proposta d’ERC, tal com segueix: «Disposició Addicional Tercera. Es faculta al Govern de la Generalitat de Catalunya per realitzar les actuacions oportunes per tal que es recuperi per a la ciutat de Girona els estudis de Graduat Social, mitjançant la inclusió a la Universitat de Girona de la diplomatura en Relacions Laborals». (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, Núm. 322, de 2/12/1991, p. 22459). Tanmateix, el dictamen de la Comissió de Política Cultural va determinar reservar-la per a defensar al Ple (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, Núm. 324, de 7/12/1991, p. 22798). 

El Parlament va convocar el Ple per a l’aprovació de les lleis de creació de les noves universitats (UdL, UdG i URV) pel dia 12 de desembre de 1991. Aquell matí la premsa local es va ocupar d’allò que al cap d’unes hores s’anava a votar al parc de la Ciutadella de Barcelona. 

Teia Bastons informava sota aquests titulars: «Reclamen que es recuperin per a Girona els estudis de diplomat en Relacions Laborals. El Col·legi de Graduats Socials diu que falta voluntat política». La notícia es feia ressò de les diferents gestions esmerçades pels professionals amb l’Estudi General de Girona, les institucions gironines, els grups parlamentaris i amb el conseller Josep Laporte. Acabava fent referència a Caterina Català, la delegada gironina, que agraïa l’esmena presentada per ERC per a incloure la diplomatura de Relacions Laborals a la UdG (El Punt, 12/12/1991, p. 21). 

Fèlix Bouso Mares encapçalava així: «Els graduats socials reclamen que la carrera es pugui estudiar a Girona. Els col·legiats denuncien que és l’única província catalana on no es pot cursar». La informació feia palesa –una vegada més- la situació i es recollien unes manifestacions de la junta col·legial de Girona subratllant: «la discriminació existent en l’actualitat, ja que l’escola no s’ha integrat a l’Estudi General com ha succeït en altres llocs com Lleida. (...) No és problema de diners, perquè l’escola podria autofinançar-se, ni tampoc d’alumnes, perquè segons els nostres càlculs hi hauria un centenar de matriculacions per al primer curs» (Diari de Girona, 12/12/1991, p. 1). 

De manera més prolixa es va dedicar mitja pàgina interior recollint un resum cronològic de les etapes dels estudis de graduat social a Girona i es recollien intervencions de la roda de premsa que s’havia celebrat el dia abans a la seu de la demarcació col·legial amb la participació de Caterina Català, delegada; Pere Pagès, ex-delegat; i els vocals Manel Garcia i Josep Saura («Girona és l’única província catalana que no té estudis de Graduat Social. S’havien diplomat més de mil alumnes en divuit anys»). Sostenien, amb dades del mercat de treball, que els graduats socials es situaven entre les vint-i-cinc professions més sol·licitades per les empreses de la regió de Girona. La visió col·legial es concretava en quadre eixos: la discriminació territorial en el context universitari del país; la viabilitat infraestructural i financera; el treball i gestions esmerçades en va pel Col·legi i l’operativitat de l’esmena d’ERC com a solució darrera. També el descoratjament: «Estem decebuts. Falta voluntat política. Hi ha molts joves gironins que en resultarien beneficiats...» (Diari de Girona, 12/12/1991, p. 6). 

El Parlament de Catalunya celebraria la 82a sessió plenària i el diputat lleidatà Miquel Pueyo (ERC) va defensar-hi l’esmena presentada, amb aquesta literalitat: 

«El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies. També hi ha una proposta de noves addicionals, que crec que és l’única esmena que havia conservat l’Agrupació Parlamentària d’Esquerra Republicana, té la paraula per defensar-la l’il·lustre Diputat senyor Pueyo. 

El Sr. PUEYO: Gràcies, senyor President. De fet, és l’única que havíem reservat per defensar separadament en la mesura que inclou una especificitat característica de la universitat, de la futura Universitat de Girona. 

Efectivament, l’any 70, en el mes de novembre de l’any 70 va començar a funcionar el seminari d’estudis socials de Girona i, si no ens equivoquem, va ser el curs 86/87 l’últim any en què es van impartir els tres cursos dels estudis de graduat social; durant aquests divuit anys van sortir d’aquest seminari uns mil titulats, mil alumnes i bé, el col·legi oficial de graduats socials de Girona i altres mitjans econòmics i socials ens han fet arribar i han fet públic el seu convenciment que fóra extraordinàriament interessant, perquè es tracta d’una titulació amb una demanda important ui creixent en el món laboral i en el món de l’empresa, ens han fet arribar la seva idea que fóra important –dic- que el Govern de la Generalitat realitzés les actuacions oportunes per tal que es recuperin per a la ciutat de Girona els estudis de graduat social, aprofitant la constitució de la universitat i mitjançant la inclusió a la Universitat de Girona de la diplomatura en relacions laborals. Aquest és el sentit de la nostra esmena.

Gràcies. 

El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies, il·lustre senyor Diputat. Per a un torn en contra, té la paraula l’il·lustre Diputat senyor [Josep] Coll i Bertran [diputat per Girona, CDC]. 

El Sr. COLL I BERTRAN: (...) Quant a l’esmena 33, el tema dels graduats socials, efectivament és un tema que jo entenc que quedarà pendent, però voldria dir el que pensem sobre la qüestió. Nosaltres hem estat, també, en contacte amb la senyora [Caterina] Català, [delegada a Girona] del Col·legi de Graduats Socials, ells diuen que tenen un projecte la qual cosa demostra que aquesta escola és una escola que té demanda i que podria arribar a tenir fins a 500 estudiants en tres cursos. El que nosaltres li hem dit és que en aquest moment la programació universitària no contempla la creació d’aquesta escola, seria forçar la llei introduir-la via esmena, és una cosa que s’hauria d’haver plantejat –jo crec- a nivell del Consell Interuniversitari –no ho crec jo, ho creu també el Govern. 

En qualsevol cas, no queda cap porta tancada, el que nosaltres els hem dit –com a partits ara parlo- és que aquesta proposta s’ha de presentar en el seu moment al rector de la Universitat de Girona, s’ha de presentar en el futur degà de la facultat de dret i, en tot cas, sempre queda la porta oberta perquè si realment hi ha una demanda clara i queda demostrat, aquests estudis de graduat social es puguin tornar a fer a Girona. 

Per tant, és amb aquest esperit i només amb aquest esperit que li votarem en contra aquesta esmena 33. 

El Sr. VICE-PRESIDENT PRIMER: Moltes gràcies. (...) Ara votarem l’esmena 33, que acaba de defensar fa un moment el representant de l’Agrupació Parlamentària d’esquerra Republicana. 

Vots a favor? 
Vots en contra? 
Abstencions? 

Aquesta esmena 33 ha estat rebutjada per 21 vots a favor, 52 en contra, cap abstenció». (Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Núm. 114, de 12/12/1991, p. 5882-5883). 

Finalment, la llei 35/1991, de 30 de desembre, de creació de la Universitat de Girona va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1541, de 15 de gener de 1992, p. 205-206. 

L’endemà, Fèlix Bouso dedicà als graduats socials la seva personalíssima columna Pas de zebra:  

«Ahir, un grup de professionals gironins posaven sobre la taula un tema d’aquests que fan passar vergonya. I no perquè en uns llocs tinguin unes coses i aquí no. Aquestes discriminacions envers Girona són ja qüestions normals per qui coneix la petita història de la nostra ciutat. Que Girona sigui l’única capital de província catalana que no tingui possibilitat de poder fer els estudis de Graduat Social o diplomat en Relacions Laborals –en la seva nova denominació- obliga a sentir-se, com a mínim, estranyat, molest i decebut. 

Sempre s’ha dit que la universitat ha de respondre a les demandes de la socitat. I, desgraciadament, veiem que, una i altra vegada, no és així. I que –perquè no dir-ho?- la universitat és, en moltes ocasions, una fàbrica d’aturats. 

Fa ja uns anys, quan es parlava de la facultat de Veterinària, Girona tenia totes les raons possibles i totes les condicions necessàries per a ser la seu de la facultat. Nosaltres ja ho vam dir. És quedarà a Barcelona. S’hi va quedar. Com es fan sempre aquestes coses. Primer, de manera provisional. Després, de manera provisionalment definitiva. 

Ara, Girona torna a tenir prou raons estructurals, econòmiques i humanes perquè una escola universitària de Relacions Laborals o Graduats Socials s’integri a la universitat... Però tothom calla, ningú no mou un dit i els responsables de la universitat passen olímpicament. Això sí. Es fan despeses de milions de pessetes per uns hipotètics estudiants jueus i es mantenen càtedres de carreres que no tenen cap utilitat ni pràctica ni immediata. I una carrera mitjana que podrien fer centenars de joves gironins, no es vol. No hi ha dret. Més ben dit. Sí que hi ha Dret però no Escola Social. Sembla una presa de pèl... ». (Diari de Girona, 13/12/1991, p. 6).

 
Manel Garcia, Josep Saura, Caterina Català i Pere Pagès, en el decurs de la roda de premsa que varen convocar a la seu col·legial per a donar compte dels entrebancs que trobaven per a la continuïtat del estudis. Girona, 11/12/1991. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Marisa Morillo).

Quan fou mort el combregaren 

Passades quaranta-vuit hores de la creació de la UdG, Joaquim Nadal, alcalde de Girona i diputat assistent al ple, es despenjava d’aquesta manera: «comprenc perfectament la inquietud d’alguns sectors. Però també s’ha de dir que si no es va incloure a temps la petició de la integració de l’escola, va ser més per raons tècniques de rapidesa que no per altres raons. És un tema que queda pendent. És ara, en realitat quan comencen els treballs seriosos de configuració del que ha de ser la Universitat. Ara ja la tenim i els responsables podran programar perfectament i amb totes les cartes a les mans, sobre carreres i estudis. És coneguda l’acceptació que han tingut aquests estudis durant divuit anys. I sabem perfectament que es prestarà un bon servei als joves si els estudis s’integren en la Universitat. Jo no veig especials dificultats en la integració. S’haurà de treballar i planificar. Memòries i projectes s’han de presentar amb ordre. I estic segur que les autoritats acadèmiques sabran valorar la necessitat d’aquests estudis. Nosaltres donarem suport a tot tipus d’iniciatives en aquest sentit». (Diari de Girona, 14/12/1991, p. 6). 

L’endemà, Caterina Català agraïa públicament el Diari de Girona pel seguiment propositiu per a la continuïtat de l’oferta educativa de relacions laborals a Girona (Diari de Girona, 15/12/1991, p. 5). 

La posta a punt de la nounada UdG va comportar una demanda de nous estudis. Josep M. Nadal, president de la Comissió Gestora i Jaume Casademont, president del Consell Social, ho plantejaren a Ramon Pla, director general d’Universitats de la Generalitat. Cap problema. Es varen concedir totes les titulacions (Diari de Girona, 25/3/1993, p. 30; El Punt, 25/3/1993, p. 21). És clar que ningú va demanar Relacions Laborals. Així, doncs, les bones intencions manifestades per l’alcalde Nadal s’havien escolat aigüera avall. Català ho expressà planerament: «Hi ha coses que són difícils de pair». (Diari de Girona, 31/3/1993, p. 30). Entre tres mil i tres mil cinc-cents estudiants catalans cursaven relacions laborals i a tot l’Estat n’hi havia a la ratlla de vuitanta mil. Per a la UdG tot plegat era pluja menuda.

 
Trobada de Caterina Català, delegada del Col·legi de Graduats Socials i Anna M. Geli, rectora de la UdG per a tractar la perspectiva de l'EEES i l'oportunitat de reorientar la llicenciatura en ciències de treball en un màster de relacions laborals i recursos humans. Girona, 2 de desembre de 2008. Imatge: Diari de Girona, 4/12/2008, p. 43.

Adéu, Bolonya, adéu 

La qüestió reviscolà al cap de dos anys. Llavors, Daniel Bonaventura dedicà una àmplia informació amb aquest titular «El Col·legi de Graduats Socials reclama a la UdG la diplomatura en Relacions Laborals. Fonts universitàries asseguren que els estudis es crearan a tot estirar d’aquí a dos anys» i recollia unes declaracions d’Anna Maria Geli, vice-rectora d’ordenació acadèmica: «el Comissionat per a Universitats ha assignat recentment la diplomatura de relacions laborals a Girona, segons recull l’estudi de la programació universitària a Catalunya. Pensem que no trigarem gaire a tenir la diplomatura que esperem introduir per la curs 1996-97 o bé 1997-98». Afegia que feia temps que s’havia assignat l’ensenyament a la facultat de Dret i que es crearien inicialment vuitanta places (Diari de Girona, 27/4/1995, p. 27). Molta fressa i poca endreça; el vaticini no es va materialitzar i una vegada més, s'estengué un sentiment d'ensarronada col·lectiva. 

Però ves per on el Consell Interuniversitari de Catalunya va possibilitar que la flamant llicenciatura en ciències del treball (Reial decret 1592/1999, de 15 d’octubre) s’iniciés a la UB, UAB, UPF, UOC i URV en el curs 2001-02; i a la UdG en el curs 2003-04 (Diari de Girona, 15/2/2001, p. 34; El Punt 15/2/2001, p. 39). La carrera era de segon cicle i es concebia com la continuació de la diplomatura de relacions laborals encara que oberta a d’altres diplomatures amb complements de formació previs. 

La UdG tenia assignades seixanta places a les quals hi varen optar cent-quatre preinscripcions amb els perfils següents: 33 llicenciats en ADE/econòmiques/empresarials, 30 diplomats en relacions laborals, 22 llicenciats en dret; la resta era una terregada heterogènia provinent de l’educació social, el turisme, la psicologia, el treball social i la gestió i administració pública (Diari de Girona, 25/7/2002, p. 34). A l’hora de la veritat, però, només setze persones formaren la primera promoció que va ser apadrinada pel conseller de Treball i Indústria, Josep Maria Rañé (El Punt, 16/12/2004, p. 22). Aquella carrera era un pedaç; un híbrid acadèmic sense suc ni bruc ni capacitat de professionalització. 

A les envistes de l’aplicació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, els graduats socials gironins varen fer veure l’oportunitat que suposava la creació d’un grau en relacions laborals i per això s’entrevistarien amb la rectora. Anna M. Geli es va comprometre a «continuar treballant perquè en un futur es puguin impartir aquests estudis a la UdG» (El Punt, 3/12/2008, p. 12). I un be negre amb potes rosses. 

Al cap d’un any, la líder dels graduats socials gironins exposaria la situació en un article de premsa tot demanant la reconducció (vegeu l’Apèndix III). 

Res s’ha reconduït. La política de la UdG segueix maldestre i entossudida. Per a confirmar-ho només cal remetre’s al Registre d’Universitats, Centres i Títols (RUCT): sis universitats catalanes (UAB, UB, UPF, URV, UdL i UOC) i altres quaranta-una de l’Estat espanyol ofereixen el màster en relacions laborals i recursos humans. Girona, no. Qüestió de principi/s. 

Fèlix Bouso Mares acabaria els seus dies preparant una recopilació de frases enginyoses d’autors de tostemps i una altra d’apotegmes de collita pròpia. Havia fet assajos en unes columnes que anomenava «Dic jo». Una cita deia: «Ja tenim Universitat. I és el que em diuen a Vila-roja: per a què? I és el que jo dic. Per a qui?» (Diari de Girona, 14/12/1991, p. 6). Passades tres dècades, els sociolaboristes gironins continuen fent-se les mateixes preguntes. 

APÈNDIX I 

EL FUTUR DE L’OFERTA UNIVERSITÀRIA DE GRADUATS SOCIALS A GIRONA 
CARLES SAPENA 
Secretari de la Demarcació de Girona de l’Il·lustre Col·legi de Graduats Socials de Barcelona 

Els estudis de Graduat Social a les nostres comarques acompleixen enguany la seva majoria d’edat. Del 1979 ençà, el Seminari d’Estudis Socials de Girona ha possibilitat divuit promocions de professionals de les relacions laborals i la seguretat social, reconeguts per l’Organització Internacional del Treball.

L’ensenyament, amb el pas del temps, s’ha perfeccionat i aprofundit mitjançant diferents plans d’estudis i l’establiment d’exigències d’accés a l’alumnat, i a hores d’ara és una carrera que possibilita l’obtenció d’una Diplomatura Universitària, amb un ventall de competències i sortides professionals dins l’àmbit sociolaboral. En l’exercici lliure: assessor laboral, habilitat de la seguretat social, representació davant la jurisdicció de treball, perit social. A l’empresa: relacions industrials, recursos humans, mutualisme, cooperativisme. Administració pública: controladors laborals, tècnics de l’INEM, INSS, etc. 

La maduresa de la carrera ha portat com a conseqüència la incorporació a la universitat dels ensenyaments (Reial decret 1524/1986, de 13 de juny). 

D’acord amb això, els centres no oficials, com el Seminari d’Estudis Socials de Girona, per continuar la seva tasca docent s’han de transformar en Escola Universitària de Graduats Socials, restant adscrites a la corresponent universitat. En altre cas, se’ls aboca a la desaparició. 

Quin efecte té això a Girona? Doncs que la manca de finançament i de locals del Seminari d’Estudis Socials impedeix que pugui fer front a la necessària i inajornable reconversió en Escola Universitària. Atenent la normativa, en el curs 1987/88 només s’imparteixen el 2n i 3r curs de la carrera, i en el proper 1988/89 únicament el 3r curs, i s’extingirà, si no s’evita a temps. La situació és greu. 

Cal aconseguir que a la ciutat i les seves comarques no es perdi l’oferta d’ensenyament universitari dels graduats socials, i la solució no pot venir de cap altra via que la de la realitat progressiva de l’Estudi General de Girona. És del tot necessari que faci possible el manteniment d’aquesta especialitat educativa i professional. Única opció universitària d’estudis laborals i de seguretat social. Fins a la data, ha estat la única carrera de tipus mitjà que s’ha pogut cursar a Girona en règim horari nocturn, amb una resposta evident. En el darrer any acadèmic «normal», la matrícula fou de 272 alumnes. 

Els Graduats Socials, com a ciutadans de les comarques gironines i com a professionals del dret del treball i la seguretat social, hem de participar a l’opinió pública i al poder polític el problema i expressar la nostra sincera confiança que l’Estudi General de Girona ho assumeixi responsablement, i en conseqüència, que no es perdi per a la circumscripció aquesta carrera universitària, precisament ara, quan tantes expectatives ha suscitat i quan tots el veiem, esperançats, com a l’estructura de base de la volguda Universitat de Girona. 

Punt Diari, 10 de maig de 1988, p. 6. 

APÈNDIX II 

ESCOLA DE GRADUATS SOCIALS: L’ÚLTIM EXAMEN... I UNA ASSIGNATURA PENDENT
JOSEP LLUÍS OLIVER I MARTÍNEZ 
Secretari i professor de l’extingit Seminari d’Estudis Socials de Girona 

El proppassat dia 12 de setembre, el claustre de professors del Seminari d’Estudis Socials de Girona va reunir-se per última vegada per avaluar els exàmens extraordinaris, i el dia 13 es lliuraven les qualificacions dels alumnes del tercer curs. Era la cloenda trista de dinou anys de dedicació a l’ensenyament dels estudis de graduat social, titulació de diplomatura universitària que s’ha deixat perdre per a Girona. Ara, qui ho vulgui estudiar, haurà de tornar a Barcelona, com abans de l’any 1970. 

El dia 6 d’aquest mes d’octubre, fa dinou anys, amb un acte acadèmic solemne presidit per les primeres autoritats, va crear-se el Seminari d’estudis Socials i quedà inaugurat el curs acadèmic 1970-1971. El nombre d’alumnes fou de 33. 

El diari «Los Sitios», que sempre va col·laborar amb entrevistes i escrits interessant-se per la carrera de graduat social, recollí les intervencions més destacades d’aquell acte i, així, les paraules del director en funcions senyor Martí Carreras i Biarnés, artífex i propulsor del centre: «No és hora de xifres ni recompte d’esforços, és l’hora de la il·lusió i de l’esperança». El Dr. Enrique Martín López, llavors director de l’Escola Social de Barcelona, en la conferència inaugural ens parlava de «l’apareixement de la figura d’un nou professional que sorgeix d’una necessitat que té la societat», i feia esment de les escoles socials i seminaris d’estudis socials, que es convertien en «aquells centres docents del país el tema central dels quals és el treball, i que plantegen l’estudi en tots els àmbits científics possibles; tant des del punt de vista històric com sociològic, psicològic, econòmic, jurídic i mèdic». I amb una gran clarividència ens deia que «el futur immediat era la conversió dels centres docents en escoles universitàries emmarcades dintre dels esquemes de l’ensenyament del país, i posseir, els graduats socials, la categoria equiparable del nivell del títol a un primer cicle universitari». L’il·lustre conferenciant feia un repte al seminari que en aquell moment començava la seva tasca, i recordava aquells versos d’Antonio Machado: «Caminante, no hay camino, se hace camino al andar». 

I el camí s’ha fet amb resultats òptims, com ho demostren les dinou promocions de graduats socials, formats sota la direcció d’un professorat competent i responsable, amb elevada preparació professional i docent, homes amb una dosi de dedicació il·lusionada, que des de l’inici cregueren que era important per a Girona dotar-la d’homes i dones preparats per ocupar llocs de treball de comandament a tots els nivells, sigui a la fàbrica, a la indústria, en el funcionariat públic o per l’exercici lliure de la professió. 

Serà interessant fer un petit recordatori de com han transcorregut els esdeveniments d’aquest moment de transició. 

El dia 28 de juliol de 1986, el Boletín Oficial del Estado publicava el Reial Decret 1524/1986, de 13 de juny, sobre incorporació a la Universitat de les ensenyances de graduat social. S’aconseguia, així, aquella aspiració que en el transcórrer dels anys s’havia anat reivindicant, i el graduat social, que ja des de l’any 1980 amb l’actual pla d’estudis està homologat com a diplomat universitari, amb aquest decret i d’acord amb la Reforma de la Llei Universitària, entrava de ple dintre dels plans d’estudis universitaris. Les Escoles Socials són integrades i transferides a la universitat corresponent, i els seminaris d’estudis socials, des de l’entrada en vigor del decret, podien sol·licitar la transformació en escoles universitàries de graduats socials adscrites a la Universitat. 

El nostre centre no tenia mitjans ni, per tant, possibilitats per a la transformació esmentada. Ni abans ni ara havíem tingut patrimoni, i mai tinguérem ajut econòmic com cal per cap organisme. 

Des de l’inici, vàrem fer les classes a les aules que el centre de Formació professional de Sant Narcís, avui institut, ens va deixar desinteressadament fins fa dos anys, però de sobte, als nous directius se’ls va ocórrer que fèiem nosa (?)... les classes es donaven de 19:00h a 21:30 h, i allà només hi érem nosaltres i el conserge. Gràcies a l’excel·lent intervenció dels Serveis Territorials d’Ensenyament de Girona, fórem acollits per l’Escola Universitària del Professorat d’EGB, amb un tracte exquisit per part de la direcció, professorat i personal no docent. Aquests dos anys, varen fer-nos oblidar la mala impressió donada pels responsables d’un centre que estimàvem com si fos nostre, després de 17 anys d’amabilitats i col·laboració correspostes. 

Vist tot això, es comprèn que, sense tenir cap medi, difícilment podíem transformar-nos en escola universitària, i així ho comunicàvem, a primers de l’any 1987, a la Direcció General D’Universitats de la Generalitat i a l’Escola Social de Barcelona, demanant que es tingués cura per a la continuïtat dels estudis de graduat social a Girona per la institució responsable que calgués. 

Tot seguit es va posar fil a l’agulla i tinguérem les primeres converses amb l’Estudi General de Girona per tal d’oferir-los la continuïtat dels estudis de graduat social, creant una escola universitària a l’empara de l’Estudi General i sota la seva direcció. Nosaltres plegàvem per imperatiu de la llei, després d’haver complert una etapa, i la nostra pretensió era un relleu en les bones mans de l’Estudi General de Girona. Bona voluntat per part dels seus rectors, sembla que hi va ser; varen escoltar-nos amb interès, però no es va passar d’això.

Entrevistes amb dos vice-rectors de la Universitat Autònoma de Barcelona; entrevista amb el sots-director general d’Universitats de la Generalitat, que va indicar-nos que la solució de l’adscripció era competència de qualsevol de les universitats de Barcelona –recordo que va afegir que no es podien perdre aquests estudis ja arrelats a Girona-. No vam regatejar esforços per tal que Girona tingués una continuació d’aquests estudis que darrerament tenien una matrícula de 300 alumnes. La col·laboració de la delegació a Girona del Col·legi professional de graduats socials va ésser en tot moment entusiasta i valuosa, fent-nos costat la seva junta; omplint-nos de joia veure que la gran majoria dels seus membres eren antics alumnes del nostre centre. 

Però no han pogut, o no han sabut, o no han volgut, resoldre el problema. Problema que sembla no era tan complicat de solucionar. Si llegim el Boletín Oficial del Estado número 190 del proppassat dia 10 d’agost, i concretament el Reial decret 1025/89, de 28 de juliol, veiem que s’autoritza la transformació dels seminaris d’estudis socials de Torrelavega, Santander, Albacete, Ciudad Real, Zamora, Palència, Burgos, Sòria, Valladolid, Logronyo, Osca, Terol, en escoles universitàries. Tots adscrits sense problemes, -i si en tenien, varen ser resolts-, a les respectives universitats de Cantàbria, Castella-la Manxa, Salamanca, Valladolid i Saragossa. El nostre centre, sense cap menyspreu als esmentats, es comptava com a destacat entre tots els “seminaris” d’Espanya, i sens dubte dels de Catalunya. 

Tenim l’esperança que les darreres manifestacions relacionades amb la nova universitat catalana siguin una realitat, i poder veure altra volta els estudis de graduat social a Girona, encara que s’hagin perdut uns anys fins veure-ho, trencant la continuïtat d’una tasca començada ara fa dinou anys. 

Tornant a les paraules de l’acte inaugural del dia 6 d’octubre de 1970, d’aquell home, tot un senyor que, emocionat, posava la primera pedra d’un camí gens fàcil, però il·lusionat i en fe per Girona, i ara decebut, també pensem que, «no és hora de xifres ni recompte d’esforços... »; Llàstima! Que no la podem acabar amb «... l’hora de la il·lusió i de l’esperança», amb l’acte d’un relleu, que amb tristor, però amb la satisfacció d’una feina ben feta, gustosos haguéssim fet. 

Diari de Girona, 24 d’octubre de 1989, p. 5. 

APÈNDIX III 

PACTE DE BOLONYA, MENYS ESTUDIS A GIRONA 
CATERINA CATALÀ I GIMÉNEZ 
Delegada del Col·legi de Graduats Socials de Girona 

El controvertit pacte de Bolonya està tenint moltes més repercussions de les que els seus promotors podien preveure. A casa nostra, i al marge de la clara oposició estudiantil a molts aspecte del pacte, aquest ha servit de paraigua per esborrar definitivament el segon cicle de ciències del treball que fins ara s’oferia a Girona, uns estudis clau per a la gestió de les relacions laborals de les empreses de la demarcació. 

D’uns anys ençà, el col·lectiu de llicenciats en ciències del treball ja havia disminuït notablement a les comarques gironines, fruit d’una política universitària fora de tota lògica, ja que a Girona només s’oferia la possibilitat d’estudiar el segon cicle de ciències del treball. Això significava que per accedir a aquesta llicenciatura eren necessaris uns determinats estudis que només es podien dur a terme fora de Girona (Barcelona, Lleida i Tarragona), amb la qual cosa aquells que escollien aquesta carrera ja no tornaven a Girona per acabar-la, ja que la Universitat de Girona no disposava de la diplomatura de relacions laborals, que és una de les vies més importants d’accés al segon cicle de ciències del treball. 

Arribats a aquesta situació, des del Col·legi de Graduats Socials s’ha insistit de totes les maneres possibles en la necessitat d’omplir aquest buit formatiu, amb l’únic objectiu de disposar de professionals formats adequadament en la matèria. La resposta ha estat contundent, amb el pacte de Bolonya, la Universitat de Girona va decidir abans de l’estiu no fer la transformació de ciències del treball en un grau de relacions laborals i de recursos humans i això significa que aquests estudis deixen d’existir a les comarques gironines. 

Sempre s’ha dit que una de les grans assignatures pendents de la universitat és el seu apropament a les necessitats reals de les empreses, adaptar les carreres a aquesta necessitat i no omplir el mercat de treball de milers de llicenciats sense un futur clar. I el mateix raonament va servir en el seu moment per gestar el pacte de Bolonya, una adaptació de la universitat als nous temps, però curiosament, una vegada més, la Universitat de Girona s’allunya de les necessitats del mercat laboral, suprimint aquells estudis que el mercat demana i que les empreses requereixen. Amb aquesta política la Universitat seguirà produint llicenciats sense possibilitat d’inserció laboral mentre les empreses segueixen clamant al cel per un buit irracional. 

Girona serà l’única demarcació de Catalunya i de l’Estat espanyol que no tindrà aquests estudis, mostrant així una visió de la realitat empresarial com a mínim molt peculiar. I des del Col·legi de Graduats Socials només ens queda el dret a la rabiola i, després d’infinites gestions, l’esperança de recogitar i de reflexionar per part d’aquells que tenen a les seves mans el poder de reconduir aquesta situació. 

A causa de la complexitat que han adquirit les relacions laborals, la societat de Girona es veu necessitada cada vegada més de poder disposar de bons professionals experts en matèria laboral i de seguretat social, amb capacitat per defensar ciutadans i empreses davant els jutjats socials quan sigui necessari, d’aquí ve la necessitat que aquests estudis formin part de la Universitat de Girona. 

Els resultats de l’aplicació del pacte de Bolonya els podrem jutjar en els propers anys, però d’entrada, a Girona, la seva primera valoració ha estat negativa per a un sector, el dels graduats socials. Confiem que aquesta situació es recondueixi. 

El Punt, 16 de gener de 2009, p. 18. 


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

A.D. Innovación educativa en el Grado de Relaciones Laborales y Recursos Humanos. Lan Harremanak: revista de Relaciones Laborales. Universidad del País Vasco/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU PRESS), núm. 37 (2017).  

BALLESTEROS LEINER, Arturo. «El educador social y el graduado social ¿profesiones del estado de bienestar?». Cofactor. Revista del Consejo de Investigación y Evaluación de la Política Social del Estado de México, Vol. I, núm. 2, segundo semestre de 2010, p. 109-121. 


CATALÀ GIMÉNEZ, Caterina. «Pacte de Bolonya, menys estudis a Girona». Punt Diari, 16/01/2009, p. 18. 

ESPUNY TOMÁS, M. Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales», M. Jesús Espuny Tomás i Olga Pérez Torres (coord.), Quince años de reformas jurídicas: (1993-2008). Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36; «Relaciones Laborales: 25 años en la Universidad Autónoma de Barcelona». Consell Obert: Recull informatiu del Consell de Col·legis de Graduats Socials de Catalunya, 342 (2018), p. 9-11. 

GRIFEU VAYREDA, Vicens. «Els estudis de graduat social». Punt Diari, 29/09/1988, p. 5. 

LAPORTE I SALAS, Josep. «Les noves universitats de Catalunya». Catalònia cultura, 35 (1993), p. 5.    
LERMA MONTERO, Ignasi (Coord.). Libro Blanco del Título de Grado en Ciencias Laborales y Recursos Humanos. Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación. Madrid, 2005.[En línia. Consultat el 15-03-2020]. 

MARTÍN LÓPEZ, Milagro; ROLDÁN MÁRQUEZ, Adela (Coord.). EEES y cambios en las metodologías docentes: reflexiones y experiencias en su aplicación a las ciencias del Trabajo. Tirant lo Blanch. València, 2011. 

MIRAMBELL I BELLOC, Enric. «Els inicis de l’Estudi General de Girona». Revista de Girona, 137 (1989), p. 64-72. 

MIRÓ I AMETLLER, Joan.«El Col·legi Universitari de Girona (1969-1981)». Revista de Girona, 97 (1981), p. 317-321«Balanç de vint anys [del Col·legi Universitari de Girona]. Revista de Girona, 137 (1989), p. 79.87. 

MONTLLOR, Francesc. (pseudònim de Carles Sapena).Graduats socials a l'Estudi General de Girona». Punt Diari, 17/09/1988, p. 7. 

NADAL I FARRERAS, Joaquim. «Universitat de Girona: problemes i perspectives». Punt Diari, 10/5/1987, p. 5. 

OLIVER I MARTÍNEZ, Josep Lluís. «Escola de graduats socials: l’últim examen... i una assignatura pendent». Diari de Girona, 24/10/1989, p. 5. 

PALOP JONQUERES, Francisco. La Evaluación de la formación de los graduados sociales y su entrada en el mercado de trabajo. Tesi doctoral [en línia]. Universitat de València. Departament de Sociologia i Antropologia Social, 1996.[En línia. Consultat el 15-03-2020]. 

PLANCHART I MUNTADA, Josep. «Graduats socials a Girona: un esdevenidor com cal». Punt Diari, 8/10/1988, p. 5. 

PUIG, Pere. «Més a prop de la utopia: el mapa universitari preveu la futura independència dels centres perifèrics». Punt Diari, 28/10/1989, p. 67 

REAL VILLARREAL, Mariano Àngel. Sociología de la profesión de graduado social. Tesi doctoral [en línia]. Universitat d’Alacant. Departament de Sociologia i Teoria de l’Educació, 2002.[En línia. Consultat el 15-03-2020]. 

RODRÍGUEZ-PIÑERO ROYO, Miquel C. La enseñanza del Derecho del Trabajo y de la Seguridad Social en España, desde los inicios hasta la Declaración de Bolonia. Ediciones Laborum. Murcia, 2007. 

SAPENA, Carles. «El futur de l’oferta universitària de graduats socials a Girona». Punt Diari, 10/05/1988, p. 6. 

TARRÉS I SERRA, Miquel. «Els estudis de graduat social a Girona». Punt Diari, 29/09/1988, p. 5-6. 


Indústria, Agricultura i Pesca. Fris de Torres Monsó, 1960. Façana de la Delegació d'Hisenda, Gran Via de Jaume I, 47. Fotografia de Jordi S. Carrera. Web Art al carrer. Ajuntament de Girona, 2020.

dimecres, 27 de novembre de 2019

El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat





Homenatge a la família treballadora. Grup escultòric de Lluís Molins i Mateu, 1974.
Salt. Plaça de la Llibertat.






I el temps fuig com l'Onyar sota els ponts de Girona.

Carles Fages de Climent

«Elegia de les amades mortes» a Tots els sonets.
Quaderns Crema. Barcelona, 2003, p. 44.




-Voleu dir que han passat quaranta anys?

Guillem d'Efak

La ponentada gran.
AdiA. Calonge (Mallorca), 2018, p. 136.






Una galeria de retrats

Prèviament indagada la vida acadèmica i explicitats els ensenyaments, aquest capítol es dedica a reconèixer el quadre de professors del Seminari d’Estudis Socials de Girona. L’objecte és apuntar una prosopografia dels docents dins i fora del claustre. Cal advertir, però, que la galeria és fragmentària. No ha estat possible completar la nòmina del professorat entre 1970 i 1989. L’expressió castellana «No están todos los que son, pero sí son todos los que están» ve al pèl. Haver-los tractat directament a l’aula (a voltes fora) i tenir-ne record ha permès anotar amb implicació aquest quadern de bitàcola.

Les semblances s’han bastit a partir d’un ventall de fonts: la memòria personal, els llibres de text, la documentació acadèmica conservada i el concurs d’una bibliografia secundària del tot imprescindible per a circumstanciar les persones i les matèries. Nogensmenys, la percepció subjectiva -esmorteïda per quatre dècades de distància- ha estat mínima.

El Seminari d’Estudis Socials de Girona es va assentar en un temps caracteritzat per una certa vehemència política, socioeconòmica, educativa i professional. Juan Carlos de Borbón havia estat designat successor del general Franco (i s’anaven decretant estats d’excepció); rodava el II Pla de Desenvolupament i la Llei Sindical; s’havia difós el Llibre Blanc sobre l’Educació; i el sociòleg espanyol emergent revelava que els graduats socials eren professionals amb futur (Miguel).




Martí Carreras Biarnés i Josep Lluís Oliver Martínez, s'adrecen a un grup classe a l'inici del curs 1971/1972. Casa Sindical de Girona, 20 d'octubre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



L’Escola Social: intramurs i perifèria

L’Escola Social de Barcelona va tenir adscrits quatre seminaris d’estudis socials: Tarragona (1962), Ciutat de Mallorca (1962), Lleida (1966) i Girona (1970). El tarraconense, però, va ser fugaç: el 1965 s’erigí l’Escola Social de Tarragona. Les relacions tutelars es circumscrivien a la inspecció acadèmica i el protocol. L’autonomia dels seminaris era palesa: tenien atribuïda la venia docendi per bé que havien d’ordenar els ensenyaments d’acord amb els programes establerts pel claustre matriu. Així i tot, regien dues excepcions: la revàlida del curs preparatori i la direcció de la tesina.

Mai va existir un contacte amb l’alumnat que ultrapassés la secretaria i la liquidació de taxes. El règim horari (de 18:00 a 21:00h) privava la promoció d’activitats d’extensió educativa o d’altra tipus. El temps era escàs i s’havia de rendibilitzar. Quelcom que lamentava un estudiant i futur professor d’història del dret i de les institucions (UEX): «Las horas lectivas durante el curso son un tanto insuficientes para el perfecto detenimiento con que las asignaturas deben ser estudiadas y explicadas para su eficaz asimilación y completo aprovechamiento, traducible en el terreno práctico profesional, en la formación integral de los futuros ejercientes, que hoy se matriculan con auténtica vocación» (Martínez). Havien quedat enrere les pràctiques extracurriculars que identificaren l’albada de les Escoles Socials amb l’institucionisme pedagògic.

El professorat quedava incorporat a la Junta Econòmica General de les Escoles Socials, organisme autònom (de segon ordre) del Ministeri de Treball. El règim de nomenament no va assolir uns mínims de concurrència, publicitat i transparència fins l’any 1974 (Resolución por la que se señala el sistema de nombramiento por vez primera y cobertura de vacantes de Profesores de Escuelas Sociales. BOE núm. 190, 9/8/1974, p. 16415-6). L’explicació del perquè era superestructural: «Allò que ha passat d’ençà de 1939 és una transformació molt profunda de totes les estructures socials, llevat les de la classe dominant i el sistema de poder i autoritat sobre les quals aquesta es repenja» trad. (Giner).

Els anuaris acadèmics referien variades figures docents: professors extraordinaris, professors encarregats de càtedra o de curs, professors auxiliars encarregats de curs i professors auxiliars. Les categories claustrals extralimitaren les reglamentàries (Ordre de 19 de febrer de 1964). Al capdavall, però, l'Administració únicament distingí entre titulars i agregats (RD 1074/1989, d'1 de setembre, sobre traspàs de funcions i serveis de l'Administració de l'Estat a la Generalitat de Catalunya, en matèria d'ensenyaments de graduat social). A més a més n'hi havia, diguem-ne, «penenes» sense classificar. En qualsevol cas els graus de dedicació eren diversos. D'altra banda, els professors extraordinaris varen gaudir d'una posició honorífica o emèrita sense efectes pràctics. H'havien format part Joan Mon Pascual, Joaquim Forn Costa, Marià Pañella Casas, Eusebi Díaz Morera, Enrique Luño Peña i Jaume Maria Mans Puigarnau. Tanmateix, Enrique Martín López fou nomenat director honorari.

Superats els tres cursos acadèmics, els graduands mallorquins i els de les terres de Lleida i Girona havien d’elaborar la tesina que dirigiria un (desconegut) professor de l’Escola Social de Barcelona per a finalment defensar-la públicament en el saló d'actes ubicat al pis principal del carrer d'Amadeu Vives, 3, a tocar del Palau de la Música Catalana. 

La memòria de recerca es definia en unes Instrucciones«Las Tesinas deberán ser verdaderos trabajos de investigación, es decir, se redactarán sobre la base de una bibliografía suficientemente amplia, cuyas referencias deberán expresarse en el texto, y supondrán una elaboración crítica y sistemática por parte del Graduando. (...) Toda Tesina seberá versar sobre un tema específico de la carrera, que posea interés científico y que no sea tan amplio que coincida con la temática de una asignatura o de una parte fundamental de la misma. Por otra parte, se rechazarán los temas que no tengan un sentido profesional para el Graduado Social» (Escuela).

Per això se m’assignà el professor Ramon Autonell Pastoret, titular d’Introducció a l’estudi de l’economia; professor d’Economia i legislació a l’Escola de Teixits de Canet de Mar i administrador de l’Institut Municipal d’Higiene de Barcelona. Quan havíem de despatxar me citava a la Reial Acadèmia de Bones Lletres situada al minúscul carrer del Bisbe Caçador, al cor del barri gòtic. Suposo que hi devia portar els comptes. Una vegada, al pati, ens vàrem creuar amb el professor Martí de Riquer que n’era el president. Entrar al Palau Requesens, seu d’aquella docta corporació, era passar el túnel del temps. Aquell bastiment era suggestiu: havia estat el casal de la comtessa Estefania de Palamós. Vaig defensar la recerca amb un títol pretensiós: El desenvolupament econòmic i social de Palamós (Baix Empordà) en el segle XIX: incidència de la indústria suro-tapera (1981). 

La professora Teresa Maria Benavent va presidir el tribunal; aleshores era la única dona directora d'Escola Social a les Espanyes. Un seu germà havia estat vicesecretari del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona en la presidència de Joaquim Forn Costa. De l’experiència en vaig fer un paper (Sapena). La resposta va ser un anònim que me va arribar per via postal amb el segell de dates de l’administració central de Correus de Barcelona. Què hi farem.




Martí Carreras Biarnés, director del Seminari d'Estudis Socials de Girona, al seu despatx de la Delegació Provincial de Sindicats, 20 d'octubre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


El no estatut docent

El Nou Estat franquista va determinar el què i el com dels seminaris d’estudis socials (Ordre de 4 de maig de 1940). Es va possibilitar la instauració de nova planta a l’esguard dels districtes universitaris i amb subjecció directa del ministeri de Treball. Per això calia la proposta de «la Facultad correspondiente» i que fos constituït per un catedràtic i dos professors auxiliars. Una vegada autoritzats impartien les assignatures de Política Social, Dret del Treball i Dret de l’Organització Sindical i la preparació per a l’ingrés a les Escoles Socials. El catedràtic expedia una certificació que permetia convalidar-les previ pagament d’una taxa (Fernández). La missió s’invocava en aquests termes: «constituirán un foco de interés y estudio en materia social, dentro de sus respectivos Distritos universitarios» (art. 37). Diferents seminaris nascuts a l’empara d’aquest norma varen acabar esdevenint Escoles Socials amb tots els pèls i senyals com Salamanca (1943), Oviedo (1944), Granada (1946) i Santiago de Compostel·la (1946).

Sorprèn que la segona norma relacionada es dediqués a fixar l’etiqueta acadèmica dels claustrals (Ordre de 31 de desembre de 1945). La pauta s’havia dictat a proposta de l’Escola Social de Barcelona, llavors dirigida pel lleidatà Antoni Aunós Pérez. S’havia d’assistir als actes oficials abillats d’aquesta manera: «Toga y birrete negros, con borla verde esmeralda y muceta de este mismo color, más la medalla correspondiente, que deberá ser de oro para los Directores, reproduciendo los emblemas del Ministerio de Trabajo y sujeta con un cordón de seda verde con tres pasadores dorados; con un solo pasador y análogo al anterior, para los Profesores titulares; y de plata con un solo pasador, para los Profesores auxiliares». El verd maragda també va ser distintiu en els cordons de cadet dels graduats socials enquadrats dins la Instrucció Premilitar Superior.

Les disposicions successives varen ocupar-se del professorat de les Escoles Socials. La menció al dels seminaris d’estudis socials només va ser per establir el requisit de la titulació de graduat social o llicenciat (Ordre de 6 de maig de 1968).

Els graduats socials tenien reconeguda la docència de disciplines laborals i socials en la normativa professional (Decret 3501/1964, de 22 d’octubre; i Ordre de 28 d’agost de 1970). La darrera citava expressament les Escoles Socials i els seminaris d’estudis socials, entre d’altres.

És clar que malgrat predicar el dret del treball i la seguretat social els docents del Seminari d’Estudis Socials de Girona podien invocar la dita: A cal sabater, sabates de paper. Mai es varen aplicar les taules salarials ni la resta d’estipulacions prescrites a l’Ordenança laboral per a l’ensenyament no estatal tot i que l’àmbit funcional incloïa els estudis (Ordre de 30 de setembre de 1970). Tanmateix, la mesada era magra. (Vegeu El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). El malcontentament, això sí, era compartit fins a la casa general: «El Profesorado fue durante los ocho lustros de funcionamiento de las Escuelas no sólo selecto, sino mal retribuido. Hoy mismo, en la Escuela Social de Madrid, hay que destacar que su “botones” percibe mayor retribución que cada uno de los Profesores» (González-Rothvoss).




Reunió del claustre de professors del Seminari d'Estudis Socials amb el director de l'Escola Social de Barcelona i els delegats de Sindicats i Treball. Casa Sindical de Girona, 23 d'octubre de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Els professors

La majoria del professorat del Seminari d’Estudis Socials de Girona provenia del funcionariat amb responsabilitats dins la judicatura, el Sindicat Vertical i l’Administració perifèrica de l’Estat. Un denominador comú era la ubicació en la zona de confort del franquisme sociològic. Eren usufructuaris de l’statu quo i alguns des de posicions militants.

Socialment es situaven en les «classes de servei» (Sevilla-Guzmán), constituïdes per la burocràcia política i la gerencial. La mesocràcia que Dionisio Ridruejo referia així: «alenava apoliticisme, deler a les tradicions, por al canvi, confiança en les autoritats i reverència a l’ordre públic (...) Ocupava el major espai i de la seva condició conformista, rutinària, recelosa de tota innovació i de tot allò que en política fos altre cosa que autoritat, ordre i administració costumista» trad. (Ridruejo). Hom reblava: «Les polítiques més esteses del règim s’han adreçat, amb més o menys encert, a la protecció dels interessos de les classes mitjanes (presumiblement catòliques-tradicionals) i no a la classe obrera: proteccionisme cerealístic, subsidi a les famílies nombroses, educació superior semi gratuïta, facilitats a les escoles de pagament, beques, consideració especial al clero o els militars, etc. I, encara, la virtual absència d’origen obrer dels militars [de carrera], alts funcionaris i fins i tot dirigents sindicals i -encara més- respecte els alts càrrecs i els ministres. Indubtablement, Espanya ha estat durant dècades un paradís per a determinats sectors de les classes mitjanes. S’han prioritzat els valors d’estabilitat i ordre als de redistribució de la riquesa i la igualtat». trad. (Miguel: 1976).

El professorat era masculí i d’edat provecta. Tot just s’incorporaren, escadusserament, elements d’una generació jove i en sintonia amb el clima sociocultural propiciat per la Transició. La nova fornada s’emparentava amb professors sèniors i persones de l’entorn afí. És simptomàtic, en aquest sentit, el fet de no voler deixar constància curricular del seu pas pel SesGi.

Cap altra institució docent de Girona aplegava un elenc professoral amb tanta projecció pública. No eren professionals de l’ensenyament, coneixien la matèria abastament i acumulaven una praxi experimentada. Alguns compatibilitzarien la docència amb el Centre Associat a la UNED, competidor directe d’ençà de la instauració (Los Sitios, 14/7/1975, p. 3).

El règim d’ensenyament era nocturn; com també succeïa a l’Escola d’Estudis Comercials i Empresarials de Girona (Benito). Al Seminari d’Estudis Socials de Girona els docents i els discents hi acudien sortint de la feina. Quan havien acomplert la jornada laboral començaven la lectiva. Consegüentment, les relacions estaven condicionades per la fugacitat i la immediatesa. També hi contribuïa el fet que la majoria de les assignatures eren d’un curs i encara d’altres eren quadrimestrals.

La llengua vehicular a l’aula era el català o el castellà en funció de l’ús corrent del professor. Els materials d’aprenentatge eren en llengua castellana. Atès que als professors no els era exigit el Certificat d’Aptitud Pedagògica acomplien la inveterada costum de «cada maestrillo con su librillo». 

Les classes es donaven en una aula de forma tubular, il·luminada per la llum somorta de fluorescents, en un ambient desgastat. La taula del professor es situava en un extrem al costat de la pissarra. Per davant seu hi havia dues fileres de cadirotes de fòrmica amb pala fixa que obligaven a encabir-s’hi fent giragonses. I això que el Sr. Pol alliçonava sobre ergonomia!




Inauguració del curs 1971/72. Saló d'actes de la Casa Sindical de Girona, 14 d'octubre de 1971. D'esquerra a dreta: Martí Carreras, director del SesGi; Antoni Barceló Salas, professor i vicesecretari d'Ordenació Econòmica de la CNS; Basili Bragulat Bragulat, professor i president del Consell de Treballadors; coronel cap de la Zona de Reclutament, en representació del general governador militar; José Luis Muñoz Selva, delegat de Treball; José Núñez de Castro, delegat de Sindicats; Rafael Pinedo Pérez, sotscap provincial del Movimiento i dues persones més no identicades. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





Endogàmia professoral

D’ençà del primer dia els publicistes orgànics no varen deixar de petja el Seminari d’Estudis Socials: «Los hombres y mujeres, que en el Seminario de Estudios Sociales en la Delegación Provincial de la Organización Sindical, se imponen en disciplinas de extraordinaria sugestión, hallarán –cumplido su ciclo formativo-, fácil oportunidad de beneficiarse y beneficiar, poniendo a contribución, con fervor y eficacia, unas enseñanzas, capaces de ganar el ánimo, a quienes puedan sentir mayor apatía por cuestiones esencialmente sociales, con todo el necesario complemento de la historiedad más rigurosa, del conocimiento de la Economía Política, Social y Administrativa y con la exigencia de una formación doctrinal que resultará indispensable» (Paniagua).

El professorat va ser cooptat de l’apparàtxik de l’Estat a Girona. Els veterans apareixien escalafonats al Boletín Oficial del Estado, del Movimiento, la Organización Sindical o la Província. Les relacions interpersonals i les complicitats les havien teixit a l’Escola Sindical i/o a l’aparell burocràtic de la CNS. La casuística palesa l’endogàmia de posicions entre el reduït cercle de la situació.

Generacionalment, Ramon Alberch i Basili Bragulat Jr. varen ser els professors més joves i aportaren fluïdesa i renovació de tracte a l’aula. 

Una anècdota sucosa.- Les eleccions dels regidors del terç sindical eren de segon grau. A l’Ajuntament de Girona l’any 1966 hi tenien dret a vot trenta compromissaris. Esteve Ferrer, jutge municipal, va presidir l’escrutini. El resultat va ser ajustat: Daniel Alberch va obtenir 15 vots i Basili Bragulat, 14. El primer va ser regidor i el segon, no. Encara que poc temps després Alberch i Bragulat compartiren seti consistorial. Tanmateix, a les darreries de l’ajuntament franquista Alberch i Bragulat eren edils quan Alberch Jr. va aprovar l’oposició d’arxiver municipal. Al claustre del Seminari d’Estudis Socials Alberch Jr. va ser coreligionari de Bragulat Sr., Bragulat Jr. i el jutge Ferrer. Embrancaments nacionalsindicalistes de la ciutat petitat i delicada: «Tot s'ha de dir, hi havia gironins a qui el règim els havia anat molt bé i s'hi havien entregat amb els braços oberts. No només parlem de militars i capellans instal·lats al barri de Sant Narcís o al barri vell» (Navarro).




El Sindicat Vertical ofertava feina pels titulats. Los Sitios, 7/11/1973, p. 11





Les empreses de pes varen demanar graduats socials tan bon punt va sortir la primera promoció de titulats del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Los Sitios, 25/7/1974, p. 15.







Els alumnes

Estudiar per gust suposo que no; es feia per necessitat. Cadascú tenia la seva raó particular i el seu horitzó. Més d’un hi havia anat a parar per mor d’una inexistent orientació educativa i professional quan tocava. Els alumnes eren treballadors (treballadores, escasses) no pas adolescents. Fora interessant conèixer el per què de la tria i com s’havia conegut l’existència dels estudis. Quants hi feien cap per una vocació presumpta, per l’interès que podien suscitar les matèries, per veure-hi una oportunitat de canvi de feina o per què no havien tingut o havien deixat perdre la formació en el temps oportú. Uns estaven més o menys encarrilats i d’altres no. Encara que tots creien que aquella via podia facilitar la pervivència. Al capdavall, es tractava d’aprofitar una segona oportunitat educativa. Algú hi havia fet cap per haver descobert l’existència dels ensenyaments a la Guía del estudiante (Delegación Nacional de Acción Docente del Movimiento. Madrid, 1975, 798 p.).

D’ençà de l’Institut de Reformes Socials pervivia una intencionalitat latent de promoció social que el Sindicat Vertical faria seu: «No es raro el trabajador que ha estudiado y que hoy forma parte de los cuadros de Dirección de la Organización [Sindical]. No es solo uno, sino bastantes, los hijos de trabajadores becarios de la propia Organización que están en sus cuadros de mando, y no es solo uno, sino varios, los que fueron dirigentes y hoy, a través de sus títulos de Letrados o Graduados Sociales, son Asesores y Profesores de nuestras Escuelas Sindicales. No hay posibilidad de actuar con plena seguridad en el mundo laboral sin una gran formación profesional, y no cabe recabar mayores responsabilidades sin una preparación» (Real).

L'Administració va singularitzar els graduats socials en diferents àmbits de la funció pública: Ministeri de Treball, Institut Nacional de Previsió, Secretaria General del Movimiento, Universitats Laborals, Institut Espanyol d'Emigració, Lluita contra la Lepra, Tribunal Tutelar de Menors i, ben especialment, el Sindicat Vertical que utilitzà els titulats per a fornir les posicions de secretaris sindicals (germandats de pagesos i confraries de pescadors), secretaris assessors de les seccions socials de les entitats sindicals provincials, assessors dels Consells Econòmics Provincials, i veedors de cooperatives.

La situació es pot percebre amb mirades diferents. Els historiadors la capten així: «L’informe FOESSA de 1975 mostra que la mobilitat social espanyola va ser reduïda i es va concentrar fonamentalment en els estrats mitjans de la societat; tan sols el 13 per cent dels joves nascuts en una família del que FOESSA qualifica com a estrat mitjà va passar a integrar-se en l’estrat dirigent, mentre que aquest pas tan sols el van poder donar el 2,7 per cent dels joves procedents de les capes populars; una part de joves nascuts en famílies obreres van ocupar feines no manuals, però la majoria –el 80 per cent- van desenvolupar activitats que els mantenien dins l’estrat obrer o assimilat» (Molinero & Ysàs). L’anàlisi sociològica esdevé resolutiva: «L’alta taxa d’ascens social que ha viscut la cohort 1951-1960 és irrepetible (amb majoritari origen obrer) en relació a la cohort 1971-1980 (majoritari origen de classes mitjanes). Aquell massiu ascens social serà difícilment repetible en l’actual economia global dels serveis i del coneixement» (Martínez & Marín).

L’activitat institucional del Seminari d’Estudis Socials es limitava a l’acte d’inauguració de curs i la grupal de l’alumnat va ser inexistent. Mai es va organitzar un sopar de Nadal, de fi de curs o d’acabament dels estudis. Apart dels companys de classe no s’arribava a conèixer ningú més que de vista. Tampoc es va elegir un delegat ni es va tenir accés a les deliberacions i acords del claustre de professors. Tothom anava per feina i no hi havia espai per a l’intercanvi. L’únic acte de classe va consistir en fer un regal de noces al professor Ramon Alberch. La socialització va ser inexistent.




El delegat de Treball José Luis Muñoz Selma entrega l'acreditació de becària del Fons Nacional de Protecció del Treball a una alumna del Seminari d'Estudis Socials de Girona. En segon pla, Josep Escrig Rosalén, delegat de Sindicats i Martí Carreras Biarnés, director del Seminari. Girona, 25 de novembre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Companys de curs

La composició del grup classe era heterogènia: bancaris (Banc dels Pirineus, Caixa Rural Provincial, Renault Finançaments), caps de personal de pimes i multinacionals (Panasonic), administratius de recursos humans (Nestlé), empleats de gestories, funcionaris diversos, un regent agrari, dos uniformats armats i un ugetista de la Telefònica (CTNE) que esdevindria governador civil a la seva Andalusia natal. La majoria eren pares de criatures petites.

Quan el Sr. Bragulat sènior va desenvolupar els tipus d’organització de línia i plana major els armats varen experimentar una pujada de la bilirubina. Aquell era el context en què vivien i es sentien segurs. El 21-F de 1981 abans de començar la classe es varen acomiadar de nosaltres com si anessin a un destí incert; havien conegut la notícia de l’assalt al Congrés dels Diputats a la ràdio del cotxe.

Un dia es va torçar l’aparent companyonia amb els armats. Em va tocar viure un interrogatori segons el cànon del poli bo i el poli dolent. Cercaven informació sobre determinat càrrec funcionarial amb qui hi mantenia contacte per raons de feina. Tot just fa uns mesos vaig fer-ne memòria arran d’una lectura: «No pots evitar de recapacitar sobre l’obligada deformació professional a expenses de l’home, de l’home que vesteix gorra de plat i uniforme... (...) ¿Què pensaves d’ells, en general, fa poc? Aleshores, ¿què vols?» (Benguerel).





DRAMATIS PERSONAE







Basili Bragulat fa el besamà a Juan Carlos I en l'acte de lliurament dels atributs del principat de Girona. Al centre, el regidor Daniel Alberch Casadejús. La corporació municipal vestia d'etiqueta amb espasí i la medalla dels Setges. Palau Reial de Madrid, 10 de març de 1977.




Basili BRAGULAT BRAGULAT

Professor d’Estructura i organització de l’empresa


(Lles de Cerdanya, 1921 - Girona, 1998). Pèrit mercantil i graduat social. Empleat del ram de les assegurances; inicialment a la companyia de capitalització i estalvi Culmen i durant quanta-cinc anys a Ocaso. Candidat a vocal del consell provincial de l’INP (1955). Comissionat de la Junta de l’impost industrial (1958). Compromissari del Sindicat d’assegurances per a l’elecció de regidors del terç sindical a Girona (1960). President de la secció social del Sindicat d’assegurances. Vicepresident (1967) i president (1971) del Consell provincial de Treballadors i Tècnics. Regidor i, respectivament, ponent d’Hisenda i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona pel terç sindical (1970-1979). Conseller provincial del Movimiento (1971-1977). Conseller de la Junta provincial d’Educació (1971). Conseller de Caixa de Girona (1978). Encomana senzilla de l’orde imperial del Jou i les Fletxes (1973).

Bragulat va presidir l’òrgan laboral de major representativitat al territori tot i que el seu rol era deliberatiu. Un càrrec que el convertia en el julivert de totes les salses; era convocat i ocupava plaça en els esdeveniments de porpra i en les accions formatives i de socialització exercia el paper de pregoner de les bondats nacionalsindicalistes. Des d’aquella posició va viure processos significatius: l’entrisme dels sindicats de classe dins la CNS (CCOO va ser present a la Safa de Blanes d’ençà de 1967), la transfiguració de la Delegació Nacional de Sindicats de FET i de las JONS en l’Organització Sindical Espanyola i la commutació del verticalisme en la Transició.

De tota manera res tenia a veure el discurs oficial i la realitat: «Aunque se esperaba que la estructura sindical incorporara a la clase obrera al régimen, no fue capaz de hacerlo. A diferencia de los nazis, que contaban en sus filas con obreros y antes de 1933 tenían una incipiente organización sindical en la Nationalsozialistische Betriebszellen Organisation (NSBO), y de los fascistas italianos que pudieron desarrollar sindicatos que habían creado o incorporado en su movimiento antes de la marcha sobre Roma, la pequeña Falange de antes de la guerra no fue nunca capaz de desarrollar su Central Obrera Nacional-Sindicalista (CONS)» (Linz: 96-97).

El sindicats de classe varen aprofitar amb astúcia les clivelles del sistema: «Durant la segona meitat dels anys cinquanta s’havia configurat el nou model d’acció obrera que es va desenvolupar als seixanta, sobretot en aquells aspectes relacionats amb la tàctica de la utilització de la legalitat vigent, en particular de l’ocupació del càrrec d’elecció directa dels treballadors en el Sindicat Vertical. Així, en el context dictatorial el moviment obrer va adquirir uns trets força originals. El càrrec d’enllaç sindical resultava imprescindible per mantenir el contacte obert amb els treballadors, però les pràctiques legals s’acompanyaven d’una articulació clandestina per fer front a les polítiques repressives governamentals. Les noves condicions dels seixanta –creixement econòmic, convenis col·lectius... –i una nova aptitud dels militants clandestins per poder combinar en un únic procés l’activisme legal i l’il·legal, van permetre el desenvolupament del moviment obrer des d’aleshores» (Molinero).

La qüestió cabdal de la representativitat real dels òrgans personals i col·legiats de la CNS va ser objecte d’atenció en el si del Consell Nacional de Treballadors (1969): «¿Puede haber cargos de representación que no sean representativos, y cómo puede lograrse la representatividad del Delegado Nacional de Sindicatos, sin que éste sea elegido? El mismo García-Ramal resolvió el problema con una hábil contrapregunta: “Todo es representativo en la Organización Sindical, de abajo arriba. ¿O es que no soy representativo yo?”». (Estivill). Ningú el va replicar. Muts i a la gàbia. Aquell mateix any les Comissions Obreres de la SAFA de Blanes posaven en evidència el paperot que feia el jurat d’empresa: «pero si de representantes y obreros tienen sólo el nombre y además han sido elegidos fraudulentamente por la empresa, nada podemos esperar de sus gestiones (…) Es necesario que estos “señores” presenten su inmediata dimisión ya que son verdaderos enemigos de “sus” representados y cómplices de los explotadores». (Ferrer: 279). Normativament, el jurat tenia que fer efectiva l’entesa entre el capital, la tecnologia i la mà d’obra per acréixer la producció i la productivitat. (Decret de 18 d’agost de 1947 pel qual es creen els Jurats d’Empresa, art 1). Un brindis al sol.

El laboralista mataroní Josep Maria Manté (1943-2009) visualitzà la substantivitat del sindicalisme franquista en aquests termes: «El Règim era generós amb la literatura legal, això sí, sota la figura del paternalisme protector del pobre «productor», la seva canalització en òrgans jeràrquics i el control o repressió dels que es creien el que deien les lleis. Peça clau en aquesta democràcia «orgànica» era la CNS, el Sindicat únic i vertical on patrons i representacions obreres (usualment encarregats o esquirols) elegides per cooptació o, simplement, a dit, es dedicaven a proclamar els drets i a beneir-ne la seva no-aplicació. A la CNS l’afiliació era obligatòria i l’obediència també, i els treballadors tot i el record encara recent de la guerra civil i la repressió, no s’hi sentien ni representats ni defensats. Els patrons imposaven les condicions i frenaven qualsevol reivindicació amb l’ajut d’una burocràcia sindical que donava vida –una bona vida-, a un grapat d’aprofitats i també a algun bona fe. Els poders fàctics dominaven els ajuntaments, els sindicats i tot tipus d’associacionisme. A la família, el tercer pilar orgànic, l’havia de controlar l’església catòlica, i ho feia» (Manté).



Basili Bragulat impartint un curs adreçat a enllaços sindicals. Casa Sindical de Girona, 17 de febrer de 1973.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Entre el primer i segon franquisme hi hagueren conflictes laborals relacionats amb la salut, els mètodes i el règim de jornada que es concentraren a la indústria: Anglès (1951), Mines d’Osor (1951), Campdevànol (1953), la Farga de Bebié (1953), Ripoll (1959) i Palau-sacosta (1962). (Font). L’any 1974, però, es va empresonar Xavier Corominas, sindicalista de la Torras Hostench de Sarrià de Ter.

A l’època, esdevingué rellevant la Llei Sindical 2/1971, de 17 de febrer. En el procés de tràmit, Pius Pujades hi va dedicar una barretada sorneguera amb el títol «Mantinguem la verticalitat sindical»: «Les coses s’han de fer de mica en mica. I començant pel començament. Aquesta porta [la representativitat sindical directa] no cal obrir-la més. I si aquesta porta queda així, ajustada, en podrien obrir d’altres: llibertat d’associació, d’expressió, de vaga, etc.» (Presència, 11/10/1969, p. 5). L’humor fi era una escapatòria de denúncia: «Principi de Períkides* - Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pèrdua de pes equivalent al nombre d’obrers que desallotja. (*pensador grec del segle V d. C (després de la Contrareforma)» (Perich).

Bragulat Bragulat a l’aula sempre es va manifestar com una persona limfàtica. El seu homònim a l’Escola Social de Barcelona era el doctor José María Errando Grau (Barcelona, 1918 - 2007) que també s’ocupava de la secretaria del Departament d’estudis empresarials (Psicologia industrial; Estructura i organització de l’empresa; Tècniques d’administració i direcció de personal; i Seguretat i higiene en el Treball). Format a l’Acadèmia Militar d’Enginyers Aeronàutics i comandant del cos d’enginyers de l’Aire (retirat el 1979). Docent a l’Escola d’Administració d’Empreses de Barcelona (a hores d’ara EAE-Bussines School), creada l’any 1958 seguint el solc de l’Escola d’Organització Industrial de Madrid. L’oficialista EAE i la jesuítica ESADE són coetànies.

La bibliografia de l’assignatura era explícita: «Este programa podrá prepararse por el siguiente texto: ERRANDO GRAU, José Mª: Organización y Dirección de Empresas». Després seguia una orientació complementària que abastava set títols d’autors americans i la guia per a la direcció de Standard Oil Company. Naturalment, tothom anava a raure al text d’Errando (edició d’autor. Barcelona, 1968, 188 p.). L’autopublicació de continguts per part dels professors va ser una pràctica sovintejada i no exclusiva de les Escoles Socials. Els alumnes esdevenien compradors captius. Més endavant Errando compartí l’assignatura amb el Dr. Carlos Obregón Roldán (vegeu El Seminari d'estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica).

Finalment, el Pla d’estudis de 1980 va unir els continguts d’Estructura i organització de l’empresa (de primer curs) amb Tècniques d’administració i direcció de personal (de segons curs). La refosa prengué el títol d’Organització d’empreses i administració de personal. Llavors s’incorporà el Dr. Esteve Serra Mont (Mataró, 1948-2010). Serra va dirigir estudis de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona sobre la realitat econòmica del seu territori: Estudi comercial de la ciutat de Banyoles (1985, 183 p.); Estudi sobre l’estructura comercial del Ripollès (1985, 205 p.); Estudi turístic del Ripollès (1985, 158 p.). L’any següent va obtenir el doctorat a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB amb la tesi intitulada El paro juvenil y su repercusión social en el Ripollès*. Li va dirigir l’olotí Joan Hortalà, llavors conseller d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya. Respecte els continguts de l’assignatura de l’Escola Social, Serra i Mont va tenir ocasió de dirigir la tesi de Jordi Farrando Canals dedicada a La detecció de les funcions aplicada a la cobertura de llocs de treball de comandament intermedi (Estudi General de Lleida, 1991). Temps a venir l’economista mataroní esdevingué un destacat executiu dins el sector energètic (Malló). D’aquella faceta en deixà constància en dos articles: «Brasil, el gran mercado de Iberoamérica: la experiència de Iberdrola». Antoni M. Güell i Mar Vila (coord.). América latina y España: un futuro compartido. Ediciones del Bronce. Barcelona, 2000, p. 241-272; «Iberoamérica: ¿hablamos el mismo idioma?». Harvard Deusto Marketing y Ventas, 70 (2005), p. 62-67.

Més enllà de la família, el municipi i el sindicat, Basili Bragulat Sr. va manifestar la seva afició pel teatre. Queda constància la seva participació en l’elenc d’actors que dirigia el catedràtic de literatura Ignasi Bonnín Valls (Presència, 16/03/1968, p. 9). El seu fill Basili Jr. va heretar la predilecció per les arts escèniques i exercí la crítica de cinema al Punt Diari amb el pseudònim Caligari, la qual cosa remet a la pel·lícula El gabinet del Dr. Caligari (1920) que Miquel Porter i Moix va presentar a Girona (Los Sitios, 7/10/1970, p. 5). També va escriure informació econòmica a Presència. Al Seminari d’Estudis Socials de Girona Basili Bragulat Isach va ser professor d’Introducció a l’estudi de l’economia i d’Economia espanyola. Els textos de curs varen ser els clàssics de Ramón Tamames, Fundamentos de estructura económica (Alianza Universidad, Madrid, 1978 [3a. ed.], 345 pàg.) i Introducción a la Economia española (Alianza Editorial, Madrid, 1978, [12a. ed, revisada i ampliada] 580 pàg.). 






Narcís Escatllar, 1985.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - David Quintana).




Narcís ESCATLLAR JORDÀ

Professor d’Organització Sindical Espanyola


(Girona, 1935). Llicenciat en dret (1957). Advocat assessor de la CNS de Girona i fiscalista del Secretariat d’Assumptes Econòmics Sindicals (1972). Funcionari del Cos Especial de Lletrats Sindicals (1974). Professor de l’Escola de Turisme Ferran Agulló. President de l’Agrupació del comerç d’articles de regal, vidre i ceràmica (1974). Director de l’Institut de Mediació, Arbitratge i Conciliació (1979) i del successiu Centre de Mediació, Arbitratge i Conciliació de Girona (1986).

Els Escatllar eren coneguts per la ferreteria que tenien a la Rambla i formaven part del tramat gironí que «en temps passat eren un autèntic poder fàctic dintre de la Casa de la Vila.» (Ribas). Significativament, varen ser els padrins de la campana Trinitat de la basílica de Sant Feliu, beneïda en la immediata postguerra (Mirambell: 2017).

Narcís Escatllar Jordà va compatibilitzar la carrera administrativa amb la gerència del negoci familiar fins que es va veure empès a tancar quan els bancs i caixes començaren a vendre electrodomèstics i menatge de cuina (1990). Va transitar entre el Sindicat Vertical i l’Administració de Treball de la Generalitat de Catalunya. La mateixa deriva que experimentà la lletrada sindical, regidora nadalista i delegada de Treball Núria Arnay Bosch. D’altra banda, l’IMAC i el CMAC venien a ser una actualització de les Juntes Sindicals de Conciliació regulades per la Secretaria General del Movimiento (Ordre de 16 de novembre de 1962).

El sindicalisme d’Estat es vertebrava orgànicament a través de les Centrals Nacionals Sindicalistes i funcionalment pels Sindicats Nacionals. El comandament era atribuït a la Falange: «La Ley asegura la subordinación de la organización sindical al Partido, ya que sólo éste puede comunicarle la disciplina, la unidad y el espíritu necesario para que la economía nacional sirva a la política nacional. Es de hacer notar que en el nuevo régimen sindical español no existe la libertad sindical. No puede haber otros sindicatos que los del Movimiento (…) El sistema que se establece se inspira en el régimen alemán nacionalsocialista de comunidad, servicio, honor, jerarquía, indiferenciación de clases…» (García: 598, 602).

El professor Sagardoy n’ha concretat els efectes: «L’Estat Nacional, sorgit després de la guerra, es va caracteritzar pel sosteniment d’una concepció “harmònica i no dialèctica” de les relacions capital-treball, la qual cosa comportava dues conseqüències: a) La negació de l’associacionisme obrer i patronal per a la defensa dels interessos de classe; i b) la negació de l’autonomia col·lectiva, en realitat innecessària atès que s’ignorava el conflicte d’interessos entre treballadors i empresaris. La negació de la lluita de classes i de la diferenciació entre interessos obrers i patronals es va traduir en la imposició del Sindicat “Vertical” oficialista, i en la paral·lela persecució de l’associacionisme lliure. El Sindicat “Vertical”, que es regia pels principis d’unitat, totalitat i jerarquia, va quedar originàriament configurat per lleis de 1940, i es va mantenir pràcticament sense variacions apreciables en la seva concepció fins la mort del general Franco» (Sagardoy: 23-24, trad.).

El Sindicat Vertical va proveir serveis jurídics gratuïts per a l’assessorament i defensa dels treballadors. Tal vegada no gaudien de tota la confiança però sortien de franc i ser representat per un professional independent no era ben vist. D’altra banda, la conciliació sindical prèvia era obligatòria per mor de l’art. 16 de la Llei de Bases de l’Organització Sindical que es traslladaria a la LPL. L’equip d’advocats assessors de la CNS de Girona el 1970 estava format per Escatllar i Ángel Ambite Cámara (vicesecretari d’Ordenació social i professor de l’Escola Sindical); Artur Maria Castillo (alcalde de Palamós i cap de programació de l’emissora sindical La Voz de la Costa Brava); Fernando Frean López (excedent dels cossos de secretaris d’Administració local i tècnic de l’Administració de l’Estat. Secretari social de l’Institut Provincial de Psicologia Aplicada i Psicotècnia); Carles Llovera Seigner (vicesecretari d’Ordenació social i director de l’Escola Sindical); Josep Maria Martínez Prat (cap del Servei d’enquadrament i col·locació, secretari del sindicat de la Fusta i el suro); i Lluís Reverendo Gelabert (jutge comarcal substitut d’Olot, lletrat assessor de les seccions socials de la Garrotxa). En el decurs d’aquell any (gener-setembre) varen atendre 779 actes de conciliació, 229 desplaçaments a les delegacions comarcals, 11.579 consultes verbals i 9.711 consultes escrites (sic). (Los Sitios, 7/10/1970, p. 5.). Hi havia delegacions sindicals a Banyoles, la Bisbal d’Empordà, Olot, Palafrugell, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols i Santa Coloma de Farners.

Francesc Casares, pioner laboralista barceloní, va descriure el rol dels lletrats sindicals que va conèixer: «Eren professionals que feien la seva feina rutinària. Alguns d’ells la feien amb tota responsabilitat. Altres s’ho tiraven a l’esquena i aspiraven, només, a independitzar-se com més aviat millor, i acabaven aconseguint-ho. Aleshores, normalment, es convertien en advocats d’empresa. En general, els «sindicats verticals» procuraven completar la imatge social del règim i en alguns casos s’hi aplicaven amb una clara demagògia. Els magistrats de Treball entraven en aquell joc. Sovint, abans de començar els judicis, forçaven l’acord entre les parts en el tràmit previ de conciliació. Així aconseguien subratllar la filosofia del nacionalsindicalisme segons la qual els interessos del capital i el treball eren perfectament conciliables. Si no ho aconseguien, sovint dictaven sentències que semblaven molt inclinades a favor dels treballadors. Aquest ha estat un tòpic que ha arribat encara fins als nostres dies. De fet, però, tot plegat era com una compensació pel jou que, d’altra banda, pesava sobre l’esquena dels treballadors: prohibició de tenir sindicats propis, prohibició del dret de vaga, prohibició de contractació col·lectiva (que no va arribar fins als anys seixanta), salari miserable i hores extraordinàries de feina que doblaven la jornada de treball» (Casares).

L’empordanès Albert Fina Sanglas (la Bisbal d’Empordà, 1933 – Barcelona, 1997) es distingí per la defensa els drets dels treballadors a les Magistratures de treball i les llibertats sindicals i polítiques davant els Consells de guerra i el Tribunal d’Ordre Públic. El seu compromís personal i professional des dels seixanta i fins a la fi de la dictadura de Franco ha estat àmpliament reconegut (Avilés).

En la Transició un comando terrorista ultradretà vinculat al Sindicat Vertical va perpetrar l’atemptat conegut com «la matança d’Atocha» on varen perdre la vida cinc advocats laboralistes madrilenys (1977). Francesc Layret, però, ostenta el tràgic honor de ser el primer laboralista assassinat a Catalunya i per extensió a l’Estat espanyol. El 30 de novembre de 1920 va ser sorprès per pistolers del Sindicat Lliure quan sortia del seu domicili i anava a l’Ajuntament de Barcelona per impedir la deportació al penal de la Mola del seu company de despatx Lluís Companys juntament amb seixanta dirigents de la CNT. Aquest havia estat detingut a la Model mentre exercia professionalment i estava comunicant amb Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Companys, Seguí, el bisbalenc Martí Barrera i la resta de deportats varen conèixer la fatalitat quan desembarcaven del Giralda a Maó (Balcells: 2002).

Altres laboralistes varen patir atemptats, detencions governatives o presó a la Rosa de Foc: Jesús Ulled, Francesc Estrada, José Lastra i Josep M. Saserra (Balcells: 2009). També el figuerenc Ramon Noguer i Comet, Josep Puig d’Asprer, Rafael Ulled i Rafael del Val (Capmany).

Narcís Escatllar Jordà en tant que secretari del Consell d’Empresaris i director d’assumptes econòmics dirigí informes sobre l’evolució de l’economia gironina en els exercicis de 1975 i 1976. L’autor va ser el seu cosí Narcís Escatllar Torrent, funcionari del cos Especial d’Economistes Sindicals i director del gabinet tècnic del Consell d’Empresaris.

Al Seminari d’Estudis Socials de Girona Escatllar es va encarregar de l’assignatura «Organizació Sindical Espanyola». És clar que coneixia la matèria pel dret i pel revés. A l’aula es percebia com un professor més aviat atrabiliari. La taciturnitat es reconeix com un cànon familiar distintiu (Escatllar).

L’assignatura va ser radicalment afectada pels canvis immediatament operats amb la mort del general Franco. El Dr. Gregorio Granados de la Hoz, inspector de treball i secretari general de l’Escola, era el responsable de la matèria i va ser qui va tenir que adaptar el programa a batzegades i sobre la marxa. El seu llibre Organizaciones sindicales: aproximación sociológica al estudio del sindicalismo (edició d’autor, Barcelona, 1974, 467 p.) va quedar desfasat. Igualment succeí amb l’antecedent Introducción al sindicalismo (edició d’autor, Barcelona, 1971, 230 p.) del Dr. Alberto José Carro Igelmo, inspector de Treball i claustral.

Cursos enllà Granados va ser substituït per Aurelio Berruezo Araurrea. En el curs 1979-1980, darrer de la vigència del Pla d’estudis de 1967, recomanava quatre títols com a bibliografia entre els quals figurava el del seu antecessor i la Historia del anarcosindicalismo de Diego Abad de Santillán. Vet aquí, però, que aquest títol no figura entre l’extensa obra del tractadista llibertari i conseller d’Economia de la Generalitat republicana. D’altra banda, es va curar en salut a l’Anuari de l’Escola Social de Barcelona fent constar aquesta nota: «El plan de estudio que forman las explicaciones del profesor en clase y la bibliografía apuntada están orientadas principalmente a que el alumno pueda en su día tener los suficientes conocimientos de juicio para contemplar el tema sindical con criterios objetivos. Su propia decisión debe estar por encima de cualquier programa». Berruezo Araurrea va tenir una trajectòria singular. Funcionari del cos especial de secretaris tècnics sindicals i del cos nacional se secretaris d’administració local va tenir nomenaments polítics com delegat de l’AISS a Biscaia o governador civil d’Àlaba durant tres mesos l’any 1982.

Granados de la Hoz va dictar la lectio magistralis «El conflicto laboral en las sociedades industriales» en la inauguració del curs 1974/1975 a la Casa Sindical de Girona. Precisament, i per això, Xavier Corominas Mainegre, treballador de la Torras Hostench de Sarrià de Ter, era a la Presó Provincial pendent de judici per «propaganda clandestina y asociación ilegal» (sindical). S’hi va estar catorze mesos (Presència, 22/3/1975, p. 3).

Amb el Pla de 1980 l’assignatura fou desdoblada entre Dret Sindical i Relacions Industrials de les quals es varen responsabilitzar Marçal Solé Morera, professor d’Esade i el Dr. Carlos Obregón Roldán, respectivament (vegeu El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). En el curs 1987-1988 el Dret Sindical va estar en mans del Dr. Llort Brull i Carmen Pilar de los Mártires Horas.

El curriculum de Josep Llort i Brull (Sants-Barcelona, 1936-2016) afirma la seva trajectòria d'assessor laboral especialitzat en negociació col·lectiva, docent i publicista. Pèrit mercantil, graduat social, professor mercantil i llicenciat en ciències econòmiques. Doctorat en ciències econòmiques (1981) i en dret (2010) per la Universitat de Barcelona. Professor de l'Escola Social d'ençà de 1968. Autor prolífic, conreà diferents gèneres: Geografía económica y política (ed. autor. Barcelona, 1971, 211 p.; 2ª ed. corr. i aug, 1982, 255 p.); Ángel Guimerá: canario ilustre, poeta de Cataluña (Goya. Santa Cruz de Tenerife, 1979, 287 p.); Estatuto del trabajador: con comentarios adicionales y estudio comparativo con la legalidad anterior (ed. autor. Barcelona, 1980, 78 p.); Evolución histórica del Gremio de Confitería y Pastelería de Barcelona (ed. autor. Barcelona, 1980, 147 p.); La empresa y la emigración española ante el Mercado Común (Goya. Santa Cruz de Tenerife, 1980, 125 p.); Las elecciones sindicales: ¿cómo se van a hacer? (ed. autor. Barcelona, 1980, 72 p.); Estatuto del trabajador: edición comparada (Bosch. Barcelona, 1984, 100 p.); Usos i costums de la vila de Guimerà en el segle XVIII: segons el capbreu de l'any 1789 (Patronat de la Mare de Déu de la Bovera. Guimerà, 1985, 174 p.); Productividad o empleo (ed. autor. Barcelona, 1986, 145 p.); Josep Miracle, gramàtic i escriptor (Millà. Barcelona, 1987, 206 p.); Derecho sindical práctico (Fremap. Madrid, 1988, 195 p.); La obra dramática de Ángel Guimerá (Goya. Santa Cruz de Tenerife, 1996, 171 p.); Ángel Guimerá y las autonomías (Museo Canario. Las Palmas de Gran Canaria, 2000, 39 p.); El proceso electoral sindical: las elecciones sindicales españolas y comunitarias: estudio del mandato representativo (Asepeyo. Barcelona, 2001, 195 p.). D'altra banda, les relacions públiques li permeteren acrèixer el cursus honorum: Membre d'honor de la ponència de Cultura i vocal de la junta de govern del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona; creu al mèrit militar de 1a. classe amb distintiu blanc; banda d'honor de l'orde d'Andrés Bello de Veneçuela; numerari de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i president del seu Senat; professor honorari d'ESERP Bussines & Law Schoool; numerari de l'Instituto de Estudios Canarios; chevalier de l'orde de les Palmes Acadèmiques de França; medalla d'or de la Confederació Espanyola d'Artesans Pastissers; medalla d'argent al mèrit en el Treball, i la professional de Sant Josep Artesà.






Esteve Ferrer a la sala de vistes de l'Audiència de Girona, 1986.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Carles Sans).




Esteve FERRER REIG

Professor d’Organització política i administrativa de l’Estat espanyol


(Mas Llapart, Sant Vicenç de Camós, 1919 - Girona, 1998). Batxiller (1935), mestre i llicenciat en dret. Militant de FET i de les JONS (1940). Mestre nacional (1941). Jutge comarcal de Santa Coloma de Farners (1949). Jutge municipal de Girona (1953). Cap del servei de Justícia i Dret de la Prefectura provincial de FET y de las JONS (1958). Cap d’Acció política (1959). Inspector i conseller provincial del Movimiento (1960). Professor de l’Escola Sindical. Lletrat assessor de seccions socials del Sindicat de la fusta i el suro (1964). President de les comissions de deliberació del convenis sindicals d’Alimentació (1969); de la Pell (1973); Tallers Casals de Ripoll (1973); Hospitalització i assistència sanitària (1973); Construcció i obres públiques (1974); i el ram de l’Aigua (1977). Jutge de primera instància i instrucció núm. 2 de Figueres (1983). Magistrat suplent de l’Audiència provincial (1988). Creu de cavaller de l’orde de Cisneros (1960) i sant Raimon de Penyafort (1977).

Va compatibilitzar la professió amb la política; breument en el magisteri i –sobretot- en l’exercici de la justícia de proximitat. Els jutges municipals i comarcals no pertanyien a la carrera judicial però hi varen acabar accedint a través de successives reformes. L’any 1974 esdevingueren jutges de districte i la integració plena a la judicatura es consumà amb la Llei orgànica del poder judicial de 1985.

Accedí a la justícia municipal dins el mandat del fiscal Luis Mazo Mendo [a. El pistoler] al front del govern civil (1945-1956). El nomenament de Mazo: «responia a un deute personal que tenia el ministre de governació Blas Pérez González, professor de Dret Civil de la Universitat de Barcelona durant la República, amb el fiscal, després que en esclatar la guerra l’ajudés a fugir de la ciutat. La seva estada a Girona va ser summament conflictiva: enfrontaments amb el governador militar, el Delegado de Sindicatos, l’Església... la violència sempre l’acompanyarà» (Vázquez: 1999).

La il·legitimitat franquista va capgirar el dret: «L’Ordre del 21 de desembre de 1938 del Ministerio de la Gobernación va ordenar la formació d’una comissió a fi d’argumentar la il·legitimitat dels poders actuants en la República Espanyola el 18 de juliol de 1936, per a justificar la rebel·lió i deslliurar-se també així de «la imputación de facciosa, rebelde y antijurídica, con que sin tregua ni reposo» els acusaven els republicans. Els insurgents també intentaven justificar d’aquesta forma la seva brutal repressió contra tota mena de dissidència. Per això el ministre de la Gobernación, Ramón Serrano Suñer, cunyat del general Franco i promotor d’aqueta Ordre, va perorar sobre «la justicia al revés», quan el franquisme va condemnar com a rebels els lleials, perquè “rebeldes eran los que se alzaron y todos los que les asistimos y colaboramos» (Vázquez: 2017). Sobre aquesta aberració legal s’assentaren els jutges, magistrats i tribunals que la varen legitimar. El tinent general Rafael Latorre Roca escriuria: «Se mató a mucha gente, demasiada, excesiva, a base de dicha justicia» (Santacana).

Sobre l’acomodament de la judicatura política-partidària esdevé arquetípic el cas de José Castán Tobeñas, professor d’Elements de Dret i director de l’Escola Social de Madrid. Alineat amb el franquisme assolí la presidència del Tribunal Suprem i des d’aquella magistratura va tenir el sant propòsit de legitimar l’Alzamiento Nacional amb l’assaig «Los principios filosófico-jurídicos y jurídicos-políticos del Régimen Español» (Separata de l’obra El nuevo Estado español, 1936-1963. Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1963). Uns «principios» que foragitaven el fonaments filosòfics i jurídics de la cultura liberal-democràtica.

Una de les eines de comminació va ser la llei de 9 de febrer de 1939 de Responsabilitats Polítiques: «Sota l’apreciació subjectiva d’un concepte tan esmunyedís com “responsabilitat política”, s’instaurà tot un sistema judicial específic i un procediment jurídic capgirat i arbitrari, amb inversió de la càrrega de la prova i sense presumpció d’innocència. Un sistema contrari al Codi Penal de 1932 i a la Llei d’Enjudiciament Criminal, i que vulnerava principis tan bàsics en dret com el d’irretroactivitat i non bis in idem. A més, estenia als familiars la responsabilitat dels acusats, en transmetre’ls sancions econòmiques imprescriptibles» (Digón).



Banquet de comiat d'Esteve Ferrer a l'Escola Sindical d'Hostaleria de Girona, 26 d'octubre de 1982. Martí Carreras li fa entrega del diploma de professor honorari. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



En l’Administració de Justícia franquista «els magistrats recobraran el decòrum i prestigi dels quals havien gaudit durant la Restauració, això significarà l’absència de crítica, la rigidesa en l’exercici del càrrec i la infal·libilitat de la funció judicial: l’autoritat per l’autoritat o el poder pel poder. Els funcionaris judicials constituiran «un conjunto de iniciados, imbuidos de conocimientos rituales», els quals es dediquen a «resolver aferrándose a los ritos y en el vacío, fuera de la realidad histórica conflictiva» (Vázquez: 359).

Singular va ser la implicació directa de Ferrer en les activitats de Justicia y Derecho. Aquesta branca especialitzada de la Falange sostenia el dret penal de l’enemic, influenciava la política judicial, penal i penitenciària alhora que estenia els postulats entre els acadèmics, jutges i fiscals (Lanero). Convé destacar les paraules de Manuel Brunet (Vic, 1889 – Figueres, 1956), periodista i vencedor vençut, sobre aquell medi: «A Falange se li va donar com a botí de guerra la facultat de restringir tota mena d’equips professionals eliminant tots els experts que poguessin fer nosa. Les depuracions i els qualificatius de “rojo” i “separatista” serviren per arraconar multitud d’homes intel·ligents de dreta i d’esquerra, presents a Espanya o emigrats que poden anar amb el cap ben alt. Un examen fictici servia per fer batxiller un feixista, per fer-ne un advocat o un metge. Aquesta tàctica ha afamat a milers de famílies, ha fet impossible la reconciliació, ha significat l’estraperlització de la cultura i ha submergit el país en la mediocritat» (F. Montero).

La concepció totalitària sotmetia els ciutadans a la raó d’Estat tal com sentenciava el jurista i delegat Antonio Luna: «Lo justo es todo lo que conviene a la Nación, aunque perjudique a los individuos, a los grupos o a las clases, y lo injusto, recíprocamente, es todo lo que perjudique a la Nación, aunque convenga a este individuo, a aquel grupo o a esotra [sic] clase». (Luna). Tanmateix, la fiscalia promovia els interessos polítics del «Nuevo Estado» en detriment dels drets de ciutadania. Quaranta anys després de la mort del «Primer Magistrado» el guaret ha reverdit amb bel·ligerància.

Les classes al Seminari d’Estudis Socials de Girona permeteren a Ferrer donar continuïtat a la seva faceta docent amb la comoditat de fer-ho a dues passes de casa seva. Vivia al barri sindical de Sant Narcís; una urbanització habitada, majoritàriament, per jerarques i addictes al règim. Físicament era un home robust i d’esguard fort.

A l’aula fèiem servir el Curso de derecho administrativo (Tecnos, Barcelona, 1974 [5a. edició], 692 pàg.) de Rafael Entrena Cuesta, catedràtic de la matèria a la UB (1962-2002). Malgrat situar-nos en plena Transició el text aguantava perfectament. Els continguts eren doctrinals: concepte, fonts, teoria, procediment, funció pública i recursos. Álvaro de Diego Zambrano era el professor encarregat de curs a l’Escola Social de Barcelona. Temps a venir va compartir la responsabilitat amb Antonio Sol Mogas. En el Pla de 1980 l’assignatura passà de denominar-se Dret administratiu i els professors adoptaren la categoria de titulars tot incorporant-se Carmen Pilar de los Mártires Horas i M. A. Batlle Suñer. Llavors, però, es substituí el text d’Entrena Cuesta pel Curso de derecho administrativo, en dos volums, dels catedràtics de la UCM Eduardo García de Enterría i Tomás-Ramón Fernández (Civitas, Madrid, 1983-1993, [4a. ed, 766 i 721 pàg.]. García de Enterría competia amb Entrena Cuesta. Ambdós administratives eren considerats els de major pes acadèmic de l’Estat espanyol (l’assignatura no deia Espanya).

Després de dotze cursos interromputs, Esteve Ferrer no professà en el curs 1982/83, adduint el seu destí jurisdiccional a l’Empordà. Llavors va rebre l’homenatge dels seus companys. El claustre va acordar nomenar-lo professor honorari i va encarregar la laudatio al director, Martí Carreras.

La matèria esdevingué un esguard dels principis que m’han acompanyat professionalment. El mal ús del dret administratiu s’ha pretès amagar amb codis de bones pràctiques que posen en evidència la praxis emborderida. Tanmateix, me va quedar gravat un precepte d’Alexis de Tocqueville: «És l’home qui fa els regnes i crea les repúbliques; el municipi sembla eixir directament de les mans de Déu» (Tocqueville). I encara el va i ve de l’ius sanguinis i l’ius soli que a l’Estat teocràtic andorrà –la Polònia dels Pirineus- arriba al cim de l’exquisidesa existencial. A hores d’ara, però, deu emportar-se’n la palma certa marquesa hispano-franco-argentina neofranquista i fatxenda que es vanta de no parlar català.

Malgrat els anys passats de la retirada del Sr. Ferrer de l’acció jurisdiccional i de la vida terrenal els seus afanys no han quedat en res. Traslladats al present Dídac Fàbregas l’ha radiografiat en aquests termes: «Seguir afirmando que la judicatura española es profesional, independiente y respetuosa con el estado democrático y de Derecho es una falacia absoluta. Tenemos la judicatura más politizada de la Europa democrática y, sin lugar a dudas, la más profundamente reaccionaria. Por ello, no puede extrañarnos la dinámica de profunda corrupción existente en su seno» (Fàbregas: 308-309).






Gregorio LAX ANGÁS

Professor de Seguretat Social


Mestre nacional (1952); company de promoció del professor Manuel Llinàs (SesGi). Llicenciat en filosofia i lletres (secció història) per la UAB (1974); company de curs del professor Ramon Alberch (SesGi). La seva tesi de llicenciatura la va dedicar a les eleccions del Front Popular a Girona; en va ser ponent el Dr. Josep Termes. Funcionari de l’Institut Nacional de Previsió (INP). Professor del SAF/PPO. Coordinador del curs industrial de l’Escola de Comandaments Intermedis de Girona (EMI) i del Centre d’Estudis Empresarials de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Girona.

En la protohistòria de la Seguretat Social espanyola es va evidenciar la indispensable qualificació de persones per a la gestió del sistema. Álvaro López Núñez, primer secretari de l’Institut Nacional de Previsió, en una conferència al paranimf de la Universitat de Barcelona el 1915, reclamava la institucionalització de la formació reglada en aquest domini: «Conviene que esta acción difusa que viene realizándose en España en lo que se refiere a los conocimientos de la Previsión, sea ya ordenada y sistematizada para darle una mayor extensión y un más intenso alcance pedagógico y social. (…) Parece que, en materia de Previsión, ha llegado el momento de dar un avance más para pasar desde el período de apostolado sentimental al de enseñanza doctrinal científica de los conocimientos en todos sus grados jerárquicos y en sus diversas manifestaciones docentes»(López). Quelcom que es va materialitzar amb la creació de l’Escola Social de Madrid (1925), en la qual López professà l’assignatura de Previsió i Assegurances socials alhora que exercia el càrrec de subdirector de la Inspecció de Treball (Monereo).

Originàriament i en la lògica de les assegurances socials obligatòries s’encunyà la noció de «previsió social». El salt conceptual i terminològic vers el significat de «Seguretat Social» va ser a resultes de la Social Security Act dels EUA (1935) que es consolidà amb la Declaració Universal de Drets Humans, proclamada per l’Assemblea general de les Nacions Unides el 1948: «Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat» (art. 22).

En ple desarrollisme, a l’Escola Social de Barcelona Josep Reventós Alcover i Pablo Casado Mazo varen ser els professors respectius de Seguretat Social, I i Seguretat Social, II, (Pla de 1967). Amb posterioritat José César Álvarez Martínez i Pere Llauger Frigola professaren Seguretat Social i Pablo Casado Mazo i Josep Maria Gras Balaguer, Pràctiques de Seguretat Social (Pla de 1980).

D’antuvi es seguia la matèria en base a la Llei 193/1963, de 28 de desembre, sobre bases de la Seguretat Social; Decret 907/1966, de 21 d’abril, pel qual s’aprova el text articulat primer de la Llei 193/1963, de 28 de desembre, sobre bases de la Seguretat Social; Decret 3158/1966, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament general que determina la quantia de les prestacions econòmiques del règim general de la Seguretat Social i condicions pel dret a les mateixes; i la Llei 24/1972, de 21 de juny, de finançament i perfeccionament de l’acció protectora del règim general de la Seguretat Social.

El curs 1979-1980 ja es sostenia en base a dos manuals: José Manuel Almansa Pastor, Derecho de la Seguridad Social (Tecnos. Madrid, 1972, 500 p.) i Ángel Trujillo Cabrera [inspector de treball], Manual práctico de la Seguridad Social (Ministerio de Trabajo, Servicio de Publicaciones. Madrid, 1973, 998 p. [3a ed. rev. i ampl]).

Al Seminari d’Estudis Socials de Girona, sota la batuta del professor Gregorio Lax, seguíem el tractat del Dr. Almansa [1938-1995], catedràtic de dret del treball i la seguretat social a la Universitat de València i posteriorment a la d’Alcalá. A Lax se’l veia un home perspicaç i d’expressió lluent. A voltes es manifestava rotund contra determinades superxeries classistes.

Cal remarcar que en els programes de l’Escola Social de Barcelona l’assignatura s’abordava únicament des de la perspectiva del dret positiu. No s’oferia cap visió sociològica o econòmica. La història del fenomen quedava limitava al tema dos, amb l’enunciat següent: «Sistema espanyol de la Seguretat Social: antecedents. El segle XIX. El regnat d’Alfons XIII. La Dictadura. La Primera i la Segona República. Visió d’Espanya en la postguerra. El Fuero del Trabajo. El Fuero de los Españoles. La legislació social de 1940 a 1963». Observeu la incongruència en la situació cronològica de la I República. Tampoc es va fer cap referència al mutualisme d’iniciativa social tan arrelat al país (Barnosell) ni s’esmentà el Dr. Josep Maluquer i Salvador (Granollers, 1863 – Madrid, 1931), seny ordenador de les assegurances socials i fautor de l’Institut Nacional de Previsió (1908).

Només hi cabia la utilitat tècnica-instrumental. L’objectiu era capacitar un professional que havia de ser pèrit d’assegurances socials, gestor de prestacions econòmiques i mandatari davant els òrgans competencials. (Posada). Aquest era el perfil pràctic d’un graduat social convencional. (Bayod). La centralitat de l’ocupació va animar a la publicació de materials ad hoc per part dels mateixos titulats i això des de la perspectiva de l’Administració (Fernández) o de la praxis de despatx (Jiménez).

Es vedava la mirada superestructural. El Dr. Antonio Perpiñà Rodríguez, determinava la qüestió: «La política de Seguridad Social no constituye una simple prolongación de la de los seguros sociales (…) se caracteriza a la vez por su espíritu y por sus técnicas. Tal es la idea clave de nuestra Filosofía de la Seguridad Social, que las meditaciones ulteriores sobre el tema y los acontecimientos legislativos de todo el mundo tras veinte años no han hecho más que confirmar» (Perpiñà). Reiterem que el programa de l’Escola Social negava l’accés a la doctrina científica.

La Seguretat Social franquista es va caracteritzar per una burocràcia sanitària obsoleta i dividida entre cinquanta-dos organismes i quinze ministeris. L’altre mal endèmic va ser l’actitud renuent de la classe mèdica sempre expectant amb el seu estatus, en connivència amb el sector privat i la indústria farmacèutica (Rodríguez).

Sobre la situació, unes dades: «La despesa sanitària entre 1945 i 1960 tot just va créixer un 0,5% en relació al pressupost, passant del 0,87% al 1,32%; però és que el 1933 era del 0,71% sobre les despeses generals de l’Estat. (...) El 1968 no s’assolien els 4,5 llits hospitalaris per cada mil habitants. Portugal arribava quasi a 6, Grècia a 5,5. França en disposava d’11 i la República Federal Alemanya 12. (...) Els successius acords que varen possibilitar una seguretat social amb vocació universal, redistributiva, unificada i finançada amb el suport dels pressupostos generals varen arribar amb la democratització del sistema polític. Després de quatre dècades de govern sense limitacions el gran «èxit» de la dictadura en matèria assistencial va ser que aproximadament el 81% de la població espanyola, en major o menor mesura, estava coberta pel sistema sanitari semi-públic amb menys d’un 5% d’aportació estatal. El règim general cobria el 61,7% de la població el 1975. El seu llegat a la democràcia va ser un sistema confós, poc transparent i infrafinançat que va caldre refundar, això sí, amb més problemes i limitacions dels quals la memòria col·lectiva sol admetre o recordar» (González Madrid).






José Maria Mancebo (a l'esquerra i de perfil) en una taula de votació d'eleccions sindicals a la CNS de Girona, 30 d'octubre de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




José María MANCEBO GARCÍA

Professor d’Estadística i Tècniques d’investigació social


Nat el 1948. Enginyer agrònom. Funcionari del cos especial d’estadístics sindicals. Secretari general del govern civil de Girona (1996) i de la subdelegació del govern espanyol a Girona. Governador civil accidental. Doctorat en sociologia (2001).

José María Mancebo es va col·locar per concurs al Servei Sindical d’Estadística i tot seguit fou posicionat a la delegació provincial de Sindicats de Girona (1972). Al cap d’un any una experiència li va permetre concordar la titulació i la ocupació com a relator de la ponència d’agricultura, ramaderia i forest en el Consell econòmic-social sindical de la Garrotxa. Succés que confirmaria una propensió: «El liderazgo sindical era un coto de falangistas, aunque con el tiempo, profesionales reclutados por su burocracia empezaron a realizar actividades, algunas veces a favor de los obreros, otras relacionadas con estudios de desarrollo económico, estadístico y marketing, útiles para los empresarios, iniciando posteriormente con éxito carreras tecnocráticas en el gobierno» (Linz: 97).

Quan l’Organització Sindical va ser desarborada, els estadístics s’acantonaren a l’Administració Institucional de Serveis Socioprofessionals (AISS) en espera de reubicació. Estranyament, però, no s’incorporaren al Ministeri d’Economia tal com disposaven les previsions governamentals (Los Sitios, 25/9/1977, p. 9). Havien d’anar a parar a l’Institut Nacional d’Estadística (INE) però determinats interessos corporatius varen pesar més i ho impediren. Aquí bé al pèl rememorar la dita: Qui mana a can Ribot, l'amo o el porc? Quan el cos fou declarat a extingir, la contingència els va encarrilar al cos tècnic de l’administració civil de l’Estat.

L’obstrucció vencedora dels facultatius de l’INE obeïa a una motivació historicoprofessional: no volien confondre’s amb un cos estigmatitzat. Ja en la postguerra es mantingué una pugna entre l’Administració de l’Estat i el Partit Únic -de qui depenia la Delegació Nacional de Sindicats- per a dirimir el domini sobre l’estadística oficial. La llei d’Estadística, però, va ser contrària a les pretensions nacionalsindicalistes (Llei de 31 de desembre de 1945 per la qual s’organitza l’Estadística oficial i es crea l’Institut Nacional d’Estadística). Finalment, els Sindicats tingueren un rol de col·laboració al mateix nivell que els ens locals (art. 6è). L'estadística sindical havia de fornir dades industrials i els ajuntaments de població.

El Servei Sindical d’Estadística es subjectava al Fuero del Trabajo i a les bases de l’Organització Sindical: «pertoca als sindicats subministrar a l’Estat les dades necessàries per a elaborar l’estadística de la producció». (Decret de la Prefectura de l’Estat de 9 de març de 1938. Declaració XIII, punt 8è.); «cooperar a la formació d’estadístiques sobre les condicions de treball i de la producció, situació del mercat i manta gestions de naturalesa econòmica i social puguin assistir les decisions de l’Organització Sindical i del govern». (Llei de bases de l’Organització Sindical de 6 de desembre de 1940, art. 16.6.). El seu òrgan de comunicació va ser el «Boletín Sindical de Estadística» (1946-1948) i a continuació la «Revista Sindical de Estadística» (1949-1976), ambdues de periodicitat trimestral.

El personal s’enquadrava en el cos tècnic d’estadístics sindicals. És clar que la gènesi quedà marcada per la politització: «En aquellos primeros años de la postguerra, las vacantes de funcionarios eran cubiertas con personas identificadas ideológicamente con el nuevo Régimen. Como no podía ser menos, por ser la Organización Sindical una de las principales plasmaciones en lo social del ideario falangista, la gran mayoría de los componentes del Cuerpo eran afiliados a FET y de las JONS». (Celestino: 150). Significativament, el tinent general Rafael Latorre Roca va titllar la Falange com «el partido de los enchufistas» (Santacana). Les primeres promocions proveïren vuitanta-set vacants (1942-1945).

En el tardofranquisme, el col·lectiu va maldar per blanquejar la imatge reanomenant-se cos especial d’estadístics sindicals: «La omisión del epíteto “Técnico” iba en el sentido de alejarse de la denominación de “Secretario Técnico Sindical” que era un cargo con una significativa carga política en los sindicatos verticales que formaban la Organización Sindical. La inclusión del adjetivo “Especial” pretendía reforzar el carácter científico y profesional del cuerpo» (Celestino: 228-229).

Al moment de finir l’AISS, la plantilla orgànica del cos especial d’estadístics sindicals la formaven cent trenta persones. A l’escalafó José María Mancebo ocupava la posició cent-disset (Boletín de la Organización Sindical de 17 de mayo de 1977). Llavors va aconseguir la plaça del govern civil de Girona a través del procediment de lliure designació. Allà va viure el trànsit entre el governador Pere Navarro Olivella (PSOE) i Robert Brell Parladé (PP). Fins i tot va ser postulat pel càrrec i per això manifestava la seva simpatia pel Partit Popular (El Punt, 9/5/1996, p. 9). També va ser espectador privilegiat del canvi de rètol de l’òrgan superior de l’administració perifèrica de l’Estat a la província: quan el govern civil es reconvertí lampedusianament en subdelegació del «Gobierno de España». I encara arribaria a donar fe del transformisme onomàstic exhaustiu (amb inclusió de conjunció) del primer subdelegat dels socialistes borbònics: el senyor Francesc Francisco Busquets, àlies en Xicu-Xicu, un dia va fer el seu debut com Francesc Francisco-Busquets i Palahí.

La seva experiència al capdavant dels serveis d’estrangeria el va animar a fer el doctorat. La seva tesi «Políticas de inmigración: la regularización de los no regulados», va ser dirigida per Carlota Solé. (UAB. Departament de Sociologia, 2001). Tracta el fenomen migratori a les comarques gironines entre els anys 1985-2000. Al cap dels anys retornà conjunturalment i acadèmica a l’estadística amb l’oportunitat d’operar amb fonts exclusives de primera mà. Una dada: els gironins i gironines no comunitaris es varen multiplicar per més de divuit entre 1980 a 1997.

Com a professor del Seminari d’Estudis Socials de Girona, la faiçó de Mancebo era la d’un tecnòcrata aplomat. Amb mestria omplia la pissarra amb fórmules, taules, gràfics i perfils de corbes ascendents i descendents. Seguíem el text d’Alfonso García Barbancho, Estadística elemental moderna (Ariel. Barcelona, 1975, 429 p. [4ª. ed. cor i aug. reimp]). Un servidor, gens dotat pels números, vaig tenir que esmerçar-hi fibra. Tant sí com no els matins dels dissabtes em foguejava amb la teoria i fent exercicis d’aplicació.

A l’Escola Social de Barcelona un personatge notori esdevingué el primer professor d’estadística nomenat pel franquisme: Josep Maria Tallada i Paulí (vegeu la referència al professor Jaume Pol Llorente). En la vigència del pla d’estudis de 1967 l’assignatura es situava al tercer curs i l’economista i analista financer Josep Maria Prats Esteve era el professor encarregat. Seguia la matèria en base a dos manuals: el d’Antonio Pulido San Román, Estadística y técnicas de investigación social (Pirámide. Madrid, 1976, 271 p. [4ª. ed.]); i el d’Alfonso García Barbancho, Estadística elemental moderna (Escuela Nacional de Administración Pública [Centro de Formación y Perfeccionamiento de Funcionarios]. Alcalá de Henares, 1967, 392 p. Es complementaven amb d’altres d’aplicació matemàtica: John Neter i William Wasserman, Fundamentos de estadística de los negocios (Cecsa. México, DF, 1970, 951 p. [7a. ed.]); Stephen S. Willoughby, Probabilidad y estadística (Publicaciones Cultura. México, DF, 1969, 215 p.); Leonard Joseph Holman, Nociones de estadística de empresa (Deusto. Bilbao, 1972, 164 p.); Hans Zeisel, Dígalo con números (Fondo de Cultura Económica. México, DF, 1962, 257 p). La inferència estadística es confiava a Patrick Suppes, Introducción a la lógica simbólica. (Cecsa. México, 1969, 378 p.); Alvin E. Lewis, Bioestadística (Cecsa. México, 1970, 279 p.).

Més endavant es concretà una nova bibliografia complementària. Va mantenir els autors de les matemàtiques tot incorporant Félix Calvo Gómez, Estadística aplicada (Deusto. Bilbao, 1978, 596 p.). Respecte a la inferencia va mantenir Suppes, eliminà Lewis i incorporà John Forester, La estadística en la toma de decisiones (Deusto. Bilbao, 1973 , 237 p). i Gerald Mentha, Los tests estadísticos aplicados a la empresa (Deusto. Bilbao, 1974, 163 p. [2ª. ed.].

Amb el pla de 1980 el professor Josep Maria Prats Esteve va ser rellevat per Jordi Pallàs Villaronga i José Antonio Santos Amo. El primer va mantenir la bibliografia del seu antecessor. L’altre, va basar les seves classes en la següent: Angel Alcaide Inchausti, Estadística aplicada a las ciencias sociales (Pirámide. Madrid, 1978, 478 p. [2ª. ed.]); Félix Calvo Gómez, Estadística aplicada (Deusto. Bilbao, 1978, 596 p.); José Lóbez Urquía, Estadística intermedia: Descriptiva. Probabilidades y teórica. Muestreo. Actuarial (Vicens Vives. Barcelona, 1972, 326 p. [2ª. ed.]); Ernesto Casa Aruta, 200 problemas de estadística descriptiva (Vicens Vives. Barcelona, 1986, 206 p. [5ª. ed. 5ª. reimp.]); Conxa Sanchis et al. Hacer estadística (Alhambra. Madrid, 1986, 111 p.); Fernand P. Doms, La estadística, qué sencilla (Paraninfo. Madrid, 1976, 183 p. [3ª. ed.]); Antonio Pulido San Román, Estadística y técnicas de investigación social (Pirámide. Madrid, 1981, 271 p. [6ª. ed.]).

Pel que fa a les Tècniques d’investigació social el professor encarregat de curs va ser el Dr. Enrique Martín López, catedràtic de sociologia, cap del departament d’estudis socials i econòmics i director de l’Escola Social (Vegeu El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). Basava la disciplina en les textos següents: Theodore Caplow, La investigación sociológica (Laia. Barcelona, 1974, 296 p.); Elisabeth Noelle, Encuestas en la sociedad de masas: introducción a los métodos de la Demoscopia (Alianza. Madrid, 1970, 416 p.); Hans Zeisel, Dígalo con números (Fondo de Cultura Económica. México, 1962, 257 p.). Quan el Dr. Martín passà a Madrid, va ser rellevat per Teresa Maria Benavent Figueras que havia estat professora auxiliar i esdevingué cap de departament i directora (vegeu El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica). Benavent revisà la bibliografia. Va mantenir Caplow i Noelle, eliminà Zeisel i introduí Herbert Hyman, Diseño y análisis de las encuestas sociales (Amorrortu ediciones. Buenos Aires, 1971, 531 p.); Renate Mayntz, Introducción a los métodos de la sociología empírica (Alianza. Madrid, 1976, 310 p.); i Claire Selltiz, Métodos de investigación en las relaciones sociales (Rialp. Madrid, 1976, 670 p.). L’assignatura desaparegué amb el pla d’estudis de 1980.

L’estadística no té qui l’escrigui. El grau universitari és un títol oficial però l’estadística no es pas una professió regulada. (Ocaña-Riola). A l’Estat espanyol hi ha cent vuitanta-cinc professions regulades. Entre elles, la de graduat social.







Josep Lluís Oliver en la fotografia oficial de la candidatura d'Aliança Popular a l'Ajuntament de Girona, 4 de febrer de 1983. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Josep Lluís OLIVER MARTÍNEZ

Professor de Dret del Treball 


(Girona, 1931-2015). Titulat mercantil, graduat social i llicenciat en dret. Funcionari del cos especial de tècnics sindicals. Vinculat al Frente de Juventudes des de l’edat de vuit anys: cap de la centúria Álvarez de Castro (1951-1957), instructor nacional de Formació Política (1955), cap provincial de la OJE (1962-1966) i membre del Consell provincial de la Joventut. A la Guardia de Franco va ser ajudant provincial i cap de Falange de la Centúria Luis Rodríguez Ballou. President de l’agrupació d’Antiguos Miembros del Frente de Juventudes (1970). Va fer carrera a la delegació de Sindicats: compromissari a les eleccions de regidors (1960), vocal de la Junta provincial del cens electoral en qualitat de «Representante Obrero» (1962), president de la secció social del sindicat provincial de la construcció, vidre i ceràmica i vicepresident de la Mutualitat laboral provincial del ciment (1961), vicesecretari provincial d’Obres Sindicals (1967-1972), director del secretariat de formació i promoció Sindicals (1972), director provincial d’assistència i promoció sindicals (1972-1977). Finí la seva activitat com a funcionari de la Generalitat de Catalunya.

En l’àmbit ciutadà va ser president del Club Ciclista Girona (1977) i pendonista d’honor de la Confraria de Jesús Crucificat – Manaies de Girona (1992).

L’any 1957 Oliver havia estat assenyalat com un valor francofalangista de futur al costat, entre d’altres, del graduat social Cipriano Simón González (Clara,1999:168). La realitat, però, va capolar les expectatives: «El falangisme encarnat per FET y de las JONS, el partit únic, mai no gaudí a Catalunya d’implantació mentre que el carlisme, que restà en la major part al marge d’aquest, havia gaudit d’un important arrelament popular abans de la Guerra Civil, tot i que es va fragmentar des dels anys quaranta fins a perdre capacitat de mobilització. En arribar els anys seixanta, doncs, no podia haver-hi a Catalunya un búnquer visible perquè no tenia fonaments sobre els quals erigir-se. La ultradreta, mancada a Catalunya de figures destacades, tingué aquí un paper polític irrellevant: no pogué realitzar intrigues polítiques d’alta volada (que es desenvolupaven entre els passadissos d’El Pardo o les Corts) i contemplà com l’oposició al règim cada cop guanyava més presència pública» (Casals). És clar que els militants del Partit únic ignoraven el rol que els atribuïa el seu Caudillo: «Para mí el Movimiento es como la claqué. ¿Usted no ha observado que cuando hay un grupo grande de gente hace falta que unos pocos rompan a aplaudir para que los demás se unan a ellos y los sigan? Pues más o menos es así como yo entiendo la finalidad del Movimiento» (Moradiellos).

En les eleccions municipals de 1983 es va presentar de número quatre a Girona dins la candidatura «Alianza Popular en coalición electoral con el Partido Demócrata Popular y la Unión Liberal (A.P. – P.D.P. – U.L.)». El número u l’ocupava l’industrial Emili Caula Quintana amb qui havien coincidit durant anys al Sindicat de la Construcció. Caula n’era el president i Oliver president de la secció social. També hi anava Daniel Alberch Casadejús, que havia pertangut a la direcció del mateix ens.

Francesc Lasplazas Oliver, assessor jurídic de la Delegació Regional del Ministeri de Treball i delegat provincial de Treball per oposició, va ser professor de Legislació del Treball a l’Escola Social de Barcelona en temps de la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República però fou cessat en esclatar la Guerra Civil (Ordre de 14 d’agost de 1936) en compliment del decret del president de la Generalitat «disposant la cessació immediata de tots els funcionaris de la Generalitat que hagin participat en el moviment insurreccional contra el règim, així com de tots aquells que siguin declaradament desafectes a la República». (BOGC, núm. 206, de 24 de juliol de 1936, p. 673). En la mateixa situació es varen trobar els professors Alexandre Gallart Folch, Francesc Guasch Balart, Joan Mon Pascual i Francesc Montalvo Arrieta.



Acte de jurament i presa de possessió del nou cap provincial d'obres sindicals, Josep Lluís Oliver Martínez. Al seu costat a l'esquerra, el sotscap provincial del Movimiento, Valeriano Simón González. A la dreta, el secretari de la delegació de Sindicats, el delegat provincial, Joan Prades Batiste; el cap sortint, Fulgencio Miñano Ros; i el cap d'Ordenació Econòmica Josep Bonet Cuffí. Girona, 22 de juny de 1967. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



En la postguerra va ser reintegrat al claustre com a professor de Dret del Treball (Ordre de 15 d’octubre de 1942). El seu gendre José Luis Balescà de Viu, militant de FET y de las JONS, va passar a la condició de professor ajudant. Ambdós bastiren uns Apuntes de Derecho del Trabajo (Ediciones Técnicas del SEU. Barcelona, 1963, 151 p.). Lasplazas (a voltes es cita Lasplasas) esdevingué degà dels professors de les Escoles Socials (1966).

Els plans d’estudis de 1967 i 1980 prescrivien dos cursos per a l’assignatura de Dret del Treball. En varen ser professors titulars (curs 1973-1974) José Antonio Mosquera del Fraile, inspector de Treball, i Josep Casanovas Puig, lletrat de la Unió Cooperativa Artesana. La bibliografia es basava en els textos de Gaspar Bayón Chacón i Eugenio Pérez Botija, Manual de Derecho del Trabajo (Marcial Pons. Madrid, 1974, 2 t. En 3 v.: 477, 481-978, 38 p. 9a. ed. reimp.), i el de Manuel Alonso García, Curso de Derecho del Trabajo (Ariel. Barcelona, 1973, 780 p. 4a. ed.).

Bayón mantenia la coautoria amb Pérez Botija (1910-1966) com un gest d’homenatge al company traspassat. Ambdós compartiren escalafó a la Universitat Complutense, el cos de lletrats de les Corts i la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. Eugenio Pérez Botija, graduat social i premi extraordinari de l’Escola Social de Madrid, va acréixer una vocació que el va menar a la primera càtedra de Dret del Treball de les Espanyes (Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de Madrid). Tanmateix, ha estat considerat mestre dels professionals de la Pell de Brau: «tras la estela de Pérez Botija y hasta 1975, se han formado, en primera y segunda generaciones, los varios cientos de los prestigiosos laboralistas que ocupan hoy las cátedras universitarias o que ha poco las dejaron vacantes, así como sus discípulos docentes, o jueces, funcionarios públicos, abogados, graduados sociales, etc., con una prolífica producción literaria, extensiva a la versión castellana de importantes obras extranjeras» (Villa).

En el curs 1979-1980 els titulars eren Juan Antonio Calvo Solana, tècnic de l’Administració Civil de l’Estat, i el Dr. Jaime Lluís y Navas, que amb anterioritat havia professat Seguretat i Higiene el Treball. Mantenen la bibliografia anterior tot afegint el text de Lluís y Navas, Manual de Derecho Laboral (Bosch. Barcelona, 1975, 484 p.). (respecte Jaime Lluís y Navas vegeu les entrades relatives als professors José Luis Pertegaz Ramon i Jordi Pol Lorente, respectivament).

Amb el pla de 1980 hi hagué un canvi total de docents. Els nous titulars varen ser Miguel Angel García Vega, José Javier Echave-Sustaeta del Villar (a hores d’ara president de la Fundación Regina Martyrum), Andreu Enfedaque i Marco (actualment magistrat president de la Sala Social del TSJC) i Fernando Jiménez-Asenjo Gómez, antic lletrat sindical. Per a no confondre, convé precisar que el seu germà Enrique Jiménez-Asenjo Gómez (Girona, 1945), professor de dret del Treball (UB), ingressà a la carrera judicial per concurs de mèrits i es va jubilar al jutjat social 32 de Barcelona (2014). Coautor d’El sindicalismo de clase en España:1939-1977 (Península. Barcelona, 1978, 278 p.); obra col·lectiva participada per Eduardo Rojo Torrecilla, a hores d’ara catedràtic de dret del Treball i de la Seguretat Social (UdG, 1993-2007; UAB d’ençà de 2008). Respecte la bibliografia, els novells professors varen mantenir les obres de referència d’Alonso García, Bayón Chacón-Pérez Botija i Jaime Lluís, amb la incorporació del Curso de Derecho del Trabajo (Bosch. Barcelona, 1985, 679 p.) del Dr. Alberto José Carro Igelmo, professor titular d’Història social del Treball, inspector de treball i secretari tècnic de la CNS de Barcelona.

Al Seminari d’Estudis Socials de Girona, Oliver era el director de facto i amb els alumnes traspuava bonhomia i oferia confiança. Per a seguir la matèria es valia del Derecho del Trabajo (Facultad de Derecho. UCM. Madrid, 1978, 720 p. 5a. ed. rev.) de Manuel Alonso Olea. A l’aula, referenciava aquest autor i la doctrina de Manuel Alonso García.

Al diari Los Sitios va publicar articles de divulgació sobre el rol professional dels graduats socials tot coincidint amb els períodes de matrícula: «Los graduados sociales. ¿Qué son?» (26/09/1975, p. 4); «Graduados sociales: profesionales de hoy y del futuro» (13/10/1977, p. 4); «¿Cómo de forman los graduados sociales?» (27/09/1978, p. 4).

El professor Juan Antonio Sagardoy Bengoechea ha assentat la missió del dret del treball com l’acompliment d’una pau laboral justa mitjançant normes i costums que respectin en tot el seu abast la dignitat del treballador (pro dignitate laboratoris) amb una equilibrada fusió de l’eficiència econòmica amb l’eficiència social (Sagardoy: 21-22). Un exercici excels impugnat per la realitat.

Les reformes empeses pels successius governs del PSOE i el PP (i els seus aliats parlamentaris) han convertit en paper mullat el reconeixement al dret al treball que proclama la Constitució Espanyola (arts. 35.1, 28 i 37), de manera que la doctrina invoca obertament la desconstitucionalització dels drets laborals: «el ordenamiento laboral español ha sido pionero (...) a precarizar el empleo, tanto por la vía de ampliarlo en los márgenes del empleo estándar (sobre todo mediante la descausalización del empleo temporal), como en la degradación de la propia relación de empleo tradicional desnudándola de derechos individuales de estabilidad y de derechos colectivos. (…) el proceso deconstituyente se ha realizado a través de un proceso de vaciado del contenido de la “Constitución laboral” que ha sido realizado, desarrollado y avalado a través de múltiples reformas laborales y de la actuación del Tribunal Constitucional» (Guamán/Sánchez).

Si bé l’article 1 de la CE diu que «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític», resulta que el Tribunal Constitucional judica l’Estat social com un «luxe» condicionat pels avatars del capitalisme financer (Preciado).

«Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca» (Hamlet de William Shakespeare, 1601). Al Regne d’Espanya, més. L’advocada de l’Estat que va intervenir en el cas Nóos, en seu judicial, va sostenir que la màxima «Hisenda som tots» no és un principi axiomàtic sinó «un eslògan publicitari sense rang jurídic». L’Estat neoautoritari està al servei de l’economicisme, protegeix les oligarquies, perpetua la injustícia fiscal i restringeix els drets del comú. L’asiatització de les relacions laborals és un fet i la involució arriba a l’extrem de qüestionar el propi objecte del dret del Treball (Senra).






Miguel Pérez Capella a l'Audiència de Girona, 23 de febrer de 1990.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Joan Castro).




Miguel PÉREZ CAPELLA

Professor d’Introducció a l’estudi del dret


(Linares, Jaén, 1930 – Girona, 2014). Llicenciat en dret per la Universidad Central de Madrid. Graduat social per l’Escola Social de Barcelona. Ingressà a l’Escola Judicial el 1957. Secretari de l’Administració de Justícia i jutge. Titular del Jutjat de primera instància i instrucció de la Bisbal d’Empordà (1962-1973). Magistrat (1973-1985) i president de l’Audiència de Girona (1985-2000). President del Jurat d’expropiació forçosa. Vicepresident del Tribunal de Censos. Vicepresident 1r del Patronat de protecció a la dona. Vocal 1r del Tribunal de contraban i defraudació. Professor del Seminari d’Estudis Socials i del Centre associat de la UNED a Girona. Cavaller ad honorem del Reial Estament Militar del Principat de Girona. Membre de la Real Asociación de Hidalgos a Fuero de España i de l’Asociación Profesional de la Magistratura. Insígnia d’or de la Bisbal d’Empordà. Creu d’honor de l’orde de Sant Raimon de Penyafort. Creus al mèrit civil i al mèrit policial. Medalla d’or als serveis distingits del Col·legi de graduats socials de Barcelona.

«Don Miguel» -aquest era el tractament que rebia- col·laborava a Los Sitios de Gerona – Diari de Girona; el mitjà li feia l’aleta. Els seus articles són egodocuments remarcables per a perfilar la psicologia i cosmovisió del personatge. El periodista Pau Lanao observava la figura de Pérez Capella «com un cas clar de doble personalitat» i «un jutge dur amb els antifranquistes» (Lanao). L’afirmació es corrobora amb diferents episodis: l’empresonament del mestre Pere Caner de Calonge per propaganda il·legal (Clara, 1998); la detenció i escarni públic de menors d’edat que pertanyien a l’Agrupament Escolta Sant Martí de la Bisbal i l’historiador Jordi Frigola per difondre cartells de la campanya «Català a l’escola» (Matarrodona); o el seu rol instructor dels fets de Palau-sator, on el capellà Nicolau Moncunill i el pintor Lluís Bosch Martí varen ser torturats per una partida de l’extrema dreta: els «Guerrilleros de Cristo Rey» (Diari de Girona, 3/2/2019). El rector agredit va reflectir l’actitud del jutge de la Bisbal: «Aquella mateixa nit, si mal no recordo, vingué a fer l’acta el Sr. Pérez Capella, avui alt magistrat de Girona. Durant tota la declaració dels fets, em donà la sensació d’ésser interrogat com a culpable, no pas com a víctima denunciant». (Moncunill). Narcís-Jordi Aragó, que havia patit la persecució de Presència, creia que «en aquest episodi hi conflueixen, amb una puntualitat i una oportunitat úniques, tots els elements típics de la situació. D’una banda, la complicitat del poder oficial amb les seves clavegueres secretes, els grups d’incontrolats que fan la feina bruta i que mai no són trobats per les forces de l’ordre que fan veure que els busquen. (...) I, finalment, el període de negació de la llibertat d’expressió que impedeix la correcta divulgació de l’episodi a través dels mitjans informatius» (Aragó). I, encara, caldria sumar-hi «l’error judicial» de l’Audiència de Girona de juliol de 1977 respecte el contenciós de la recuperació pública del santuari de Bell-lloc a Sant Joan de Palamós (Espadalé).

Els Guerrilleros de Cristo Rey eren una creació central, abastaven el mapa peninsular i tenien adeptes arreu. El periodista Manuel Cuyàs ho ha fet palès: «Jo estudiava a la ciutat universitària del capdamunt de la Diagonal [Barcelona]. Un matí, un grup d'estudiants van irrompre a la classe de don Francisco Canals Vidal, un tomista que passava per ser el dirigent dels Guerrilleros. Li van dir de tot en nom de la llibertat i l'alliberament sexual i van comminar els alumnes a no assistir mai més a les seves classes i deixar-lo sol, consigna que es va seguir al peu de la lletra» (Cuyàs). No cal dir que les biografies del catedràtic no esmenten a la seva militància.

Les complicitats coercitives de la judicatura i les forces i cossos de seguretat de l’Estat han estat confirmades des de dins. Paraula de fiscal: «La impunidad policial, de policías y guardias civiles, era flagrante no sólo en la represión política y social. A los rateros también se los maltrataba. Y los jueces ordinarios, con honrosas excepciones, también sabían lo que no conviene ver, indagar o hacer. Las garantías procesales, simplemente, estaban vigentes pero no se usaban cuando ello era inconveniente» (Mena).

Dídac Fàbregas, llicenciat en dret, condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic per associació il·lícita i propaganda subversiva, explana el rol dels jutges en el franquisme: «Aunque iniciaran su actividad judicial en la década de los años cincuenta, sesenta o setenta, el sistema legal que aplicaban era el de un régimen totalitario y antidemocrático y, por ello, sus responsabilidades políticas e históricas siguen vigentes, no han prescrito. Es cierto que no son los brutales miembros de la judicatura de la primera época de la dictadura, pero hasta 1977 se siguió aplicando una legalidad que repugnaba a cualquier demócrata y amante del Estado de Derecho, y ésa es su responsabilidad. Cuando nos referimos al carácter franquista de la ideología de la mayoría de la judicatura española, es decir, de aquellos que estaban en activo en los años que estamos señalando (1936-1977), por la participación activa de la judicatura como institución en la aplicación de la legalidad franquista, y de la influencia ideológica y política que ésta ha tenido en la formación de una gran mayoría de las nuevas generaciones de la judicatura adscritos a sus asociaciones profesionales más conservadoras, no estamos haciendo una imputación política abstracta, basada en nuestros supuestos prejuicios políticos antifranquistas, sino que tomamos como referencia lo único que en Derecho tiene valor: los autos y las sentencias judiciales. Ésta es la única voz de la Administración de Justicia, y sus funcionarios, los jueces y fiscales, hablan y expresan en dichos autos y sentencias sus opiniones ideológicas y políticas» (Fàbregas).




Acte commemoratiu del XL aniversari de la Falange Española a càrrec del periodista Juan Segura Palomares. A la taula, d'esquerra a dreta, el sotscap provincial del Movimiento, Rafael Pinedo; el president de la Diputació, Antoni Xuclà; el governador militar, Alfonso Rodríguez; el governador civil, Victorino Anguera; el magistrat Pérez Capella; l'alcalde, Ignasi de Ribot i el procurador a Corts Maurici Duran. Palau Solterra. Prefectura Provincial del Movimiento (ara SSTT de Cultura de la Generalitat). Girona, 9 de novembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Pérez Capella va circumstanciar el seu vincle amb el SesGi: «Vaig començar a fer classes d’Introducció al Dret, al Seminari d’Estudis Socials, que depenent de l’Escola Social de Barcelona, dirigia Martín Carreras Biarnés (q.e.p.d.). Fou una activitat molt gratificant –i no precisament pel que es cobrava-, sinó per contribuir a formar als que volien ser graduats socials. Vaig tenir molts alumnes, a la majoria dels quals acostumo a trobar-me pel carrer, i em recorden aquells anys... Jo mateix estudiava també graduat social, al mateix temps que estudiava la carrera de Dret, a Madrid.; vaig acabar la carrera de Graduat Social a Barcelona, fen la tesina corresponent, tot i que mai he exercit de graduat social» (Diari de Girona, 14/4/2002, p. 96).

A l’aula seguia la Introducción al Derecho d’Ángel Latorre (Ariel. Barcelona, 1976, 7a. ed., 235 p.); manual imbatible durant dècades. Ángel Latorre Segura era catedràtic de dret romà (UB) i fou magistrat del TC (1980-1989). Cursà la carrera a la Universitat [Central] de Barcelona i tenia per companys Joan Reventós, Fabià Estapé, Enric Jardí i Josep Maria Ainaud de Lasarte, entre d’altres futurs caps de brot del país. Va ser solidari amb els estudiants enfrontats al règim i la lluita sindical dels PNN (Vilar).

El Dr. Antonio-Enrique Pérez Luño, iusnaturalista reputat, era l’encarregat de l’assignatura a l’Escola Social de Barcelona. Fixava la bibliografia en base el text citat de Latorre i la Introducción al Derecho d’Ángel Sánchez de la Torre (Anaya. Salamanca, 1971, 148 p.). La part històrica es seguia amb la Historia de la Filosofia del Derecho d’Enrique Luño Peña [La Hormiga de Oro. Barcelona, 1962, 3a. ed. rev i amp., 806 p.].

Anys a venir se n’ocuparen el Dr. Carmelo José Gómez y Torres, professor titular de filosofia del Dret (UB) i José Javier Echave Sustaeta del Villar (director de Pensamiento Navarro i actual president de la Fundació Regina Martyrum). Els professors titulars Lluís Manuel Badia Valls, Joan Bassas Mariné i Francisco Becerril Hernández varen implantar el pla d’estudis de 1980 encara que varen desprendre’s de la docència per dedicar-se completament a la cúria.

A l’aula, Miguel Pérez sempre tenia facècies a punt i xalava dissertant sobre algun aspecte particular del temari. A voltes, però, i sota una aparença dialèctica, retorçava fets o amagava l’ou per tal d’imposar les seves conviccions. Un exemple: quan ens va voler ensarronar qüestionant la dogmàtica de la democràcia. Per això es va valer d’un ardit afirmant que a l’Assemblea nacional francesa s’havia sotmès a votació la mera existència de Déu. El parany era un esquer efectista però ens va manipular falsejant la realitat fàctica. En rigor no va succeir. Allò cert és que la Revolució Francesa preceptuà la laïcització de l’Estat i la «civilització» del clero. Res a veure, doncs, amb la demagògica negació que sostenia. Evidentment, el fake news referia un credo alineat amb el II dels Principios del Movimiento Nacional: «La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspira su legislación». (Llei fonamental de 17 de maig de 1958).

Tanmateix, no dissimulava els seus prejudicis respecte els jurats populars. Era un detractor aferrissat d’aquesta institució jurídica eixida de la Revolució Francesa. La percebia com una profanació populatxera de la sacrosanta Administració de justícia atribuïda a un orde d’ungits amb collarets i punyetes. La participació efectiva de jutges ciutadans acabaria posposant-se (Llei orgànica 5/1995, de 22 de maig, del tribunal de jurat), evidenciant una positura renuent a l’operativitat de la CE (art. 1.1 i 1.2) en aquest àmbit. Quelcom semblant ha succeït amb els sistemes col·laterals d’accés a la carrera per part de juristes experimentats. El refús corporatiu a l’admissió d’ «impurs i impures» és obstinadament petri.

Per això és recomanable atenir-se a l’anàlisi d’Alejandro García Nieto, catedràtic de dret administratiu i assagista de volada, quan situa el poder judicial a la llum de la CE: «La Constitución de 1978 les ha asignado el papel de meros administradores de la justicia pero en unos términos más que respetuosos: «La justicia emana del pueblo y se administra en nombre del Rey por Jueces y Magistrados» (art. 117.1). El lector habrá notado enseguida que justicia y pueblo vienen con minúsculas mientras que Jueces y Magistrados se escriben con mayúsculas, al igual que el Rey. Desafortunado pórtico, pero muy significativo. Entre minúsculas y mayúsculas la justicia es una «emanación» (?) que surge del pueblo sin que se sepa cómo, puesto que no se deja hablar nunca en esta materia. Se tiene la sensación, en verdad, de que con estos decorados y atributos estamos más cerca de la majestad divina que del pueblo llano hasta tal punto que más propio seria hablar –como más de uno sigue haciendo- de Templos que de Palacios de Justicia».

Pel que fa a la percepció social, manifesta: «Ya no se ve al juez como un sacerdote de la ley sino como un individuo con reacciones sorprendentes, dotado de desmesurados poderes públicos, que hace y deshace destinos humanos y ataca o defiende al Poder. (…) Sus actuaciones no pueden ser más erráticas: hoy se niega a perseguir o investigar a un sospechoso de turbia conducta, dejando dormir durante meses o años las denuncias privadas, los atestados policiales y las acusaciones fiscales, y mañana procesa sin contemplaciones y hace ingresar en prisión a ciudadanos de escasa peligrosidad a los que por razones incomprensibles –cuando no inconfesables- persigue implacablemente» (Nieto).

Abans de tenir-lo de professor havia vist Pérez Capella presidint tribunals penals a l’Audiència. Esporàdicament hi assistia com a públic per a capir la posta en escena i l’entrellat dels enjudiciaments. El darrer judici que he presenciat, però, ha estat retransmès en directe a la televisió: la causa especial 20907/2017 del TS. Amb una certa perspectiva, estimo vigent la recomanació que el senyor Balaguer, oficial del jutjat de Palafrugell, va fer a Josep Pla, estudiant (forçós) de dret: «La justícia, vista de prop, com gairebé totes les coses vistes de prop, és una m... » (Pla).





José Luis Pertegaz (a l'esquerra) en l'acte de presa de possessió del càrrec de director provincial de MUFACE. Al centre, Robert Brell, governador civil, i a la dreta, José María Mancebo, secretari general del Govern Civil, 12 d'abril de 1997. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Quim Roser).





José Luis PERTEGAZ RAMÓN

Professor de Cooperació


(+ Girona, 2004). Lletrat sindical. La carrera administrativa de Pertegaz no va ser pacífica. L’any 1969 oposità al cos d’oficials de l’Administració de Justícia. Ingressà, però, al cos especial de lletrats sindicals a través de proves especials restringides (1972). Llavors ocupà les posicions de veedor de l’Obra Sindical de Cooperació, professor de l’Escola Sindical, director del Taller-Escola Sant Narcís - Escola d’Hostaleria, i encara secretari dels sindicats provincials d’hostaleria i transports. El 1976 va concórrer a places de TAG de l’Ajuntament de Girona. Des de l’AISS va ser traspassat a la Generalitat de Catalunya (1981). Retornà a l’Administració de l’Estat per a ocupar un lloc de treball al Servei de Costes del Ministeri de Medi Ambient (1995). Finalment, i per lliure designació, va ser nomenat director provincial de la MUFACE (1997). En l’àmbit esportiu va ser delegat del comitè de competició de la Junta de Clubs de Bàsquet (1979).

Pertegaz va prendre contacte amb el cooperativisme com a professor de l’Escola Sindical. Part d’aquells formadors es tornarien a trobar al claustre del Seminari d’Estudis Socials de Girona. En el decurs dels anys l’Obra Sindical de Cooperació es va dotar de diferents estructures per a atendre l’animació i difusió. La darrera fou el Centro Nacional de Educación Cooperativa (1970) que es va assentar a les delegacions provincials de la CNS. Els equips -denominats escoles mòbils- es desplaçaven sobretot a les delegacions comarcals i ajuntaments. Els formats eren dúctils (xerrades, conferències, cursos...) i l’horari estàndard es fixava entre la sortida dels llocs de treball i l’hora de sopar: entre les set i les nou del vespre.

A mitjans de la dècada dels seixanta a les comarques gironines constaven inscrites 146 cooperatives i 24.254 associats, que es distribuïen de la manera següent: 74 agràries (13.200 associats); 36 de consum (7.500 a.); 2 de crèdit (100 a.); 10 industrials (622 a.); 9 pesqueres (1.980 a.); 15 d’habitatge (852 a.). Al conjunt de l’estat el cens era de 11.641 cooperatives i 2.342.273 socis. (Servicio). Cal anotar, però, que moltes ho eren sobre el paper per tal d’inflar les xifres i quasi sempre incardinades a les Hermandades Sindicales de Labradores i Ganaderos i les Cofradias Sindicales de Pescadores. El Reglament de Cooperació de 1978 va servir per purgar-les.

Les Escoles Socials varen ser les úniques institucions docents que inclogueren la formació cooperativa reglada fins a començaments dels anys seixanta (Gascón Hernández). A continuació es va crear l’Escola Sindical de Gerents de Cooperatives de Saragossa (1963) que va obrir pas a les de Bilbao, Granada, Santiago de Compostel·la, Sevilla i Valladolid. L’adhesió al Movimiento era requisit sine quan non per a l’accés.

L’Escola de Saragossa es va dotar d’un servei de publicacions i la seva col·lecció divulgativa «Documentos» esdevingué eficaç. Entre títols de circumstàncies i compromís n’hi varen haver d’encertats. Cal remarcar el text de la conferència La cooperación en Israel con especial estudio del Kibutz de l’administrativista Rafael Á. Arnanz Delgado [Pròleg de Jesús López Medel, 1966, 19 p]. L’autor era secretari d’Administració Local i va ocupar la plaça de la Diputació de Girona en el decurs de 1968-1969, fins que la va permutar amb la de Miquel Alfaras Castaneda que ocupava la mateixa posició a la Diputació de Tarragona. Curiosament, un altre títol va ser confiat a Augusto Assía (pseudònim del periodista gallec Felipe Fernández Armesto) amb el títol La cooperación en Alemania, [1965, 27 p.]. La doctrina va tenir com altaveu la revista Estudios Cooperativos (1963-1986) que a hores d’ara dóna continuïtat la UCM.

La dictadura va sotmetre el moviment cooperatiu i esgavellà l’obra legislativa de la República (llei de 1931) i la Generalitat. L’article 12 de l’Estatut de Núria (1932) atribuïa al govern de Catalunya la competència exclusiva en matèria de cooperatives que es va sustentar amb la llei de bases de la cooperació i la llei de cooperatives (1934). Les lleis franquistes (1942 i 1974) dissiparen els valors instaurats per la Rochdale Equitable Pioneers Society (Anglaterra, 1844), que informen l’Aliança Cooperativa Internacional. Causa estupefacció comprovar com tractadistes de referència com Carlos García Oviedo silenciaven la II República i la Generalitat de Catalunya a l’hora d’anotar el Derecho español sobre cooperativas. L’«anti-España» ni esmentar-la (García: 871).

El cap de l’Obra Sindical de Cooperació filtrava els postulats ideològics: «Sólo el sindicalismo basado sobre Cooperativas, decía José Antonio, a los campesinos, os pondrá al abrigo de un capitalismo agitador y especulador. De la condensación a la realidad de este pensamiento ha surgido el reconocimiento e incorporación a los postulados de nuestra Revolución Nacional Sindicalista del movimiento Cooperativo» (Tena).

L’obra de Cooperació integrava «jerárquicamente» les cooperatives i aplicava la «disciplina sindical» podent vetar els integrants de les juntes rectores i les unions. També destituir qualsevol càrrec executiu «cuando así lo aconsejen los supremos intereses de la comunidad nacional sindicalista» (art. 72 del reglament de 1943). El paper del Ministeri de Treball era simplement registral.

El perfil dels dirigents sindicalcooperativistes dels anys cinquanta-seixanta es pot exemplificar amb Santiago Joaniquet Aguilar que inicià la carrera política com a cap del SEU de Catalunya i Balears (1953) i, successivament, va ostentar els càrrecs de cap de FET y de las JONS de Barcelona, delegat provincial de Premsa, Propaganda i Ràdio, cap provincial de l'Obra Sindical de Cooperació i president de la Unió Territorial de Cooperatives d'Habitatges, mentre mantenia oberta una consultora especialitzada en coopetativisme.

Baldomer Cerdà Richart (Alacant, 1891 – Barcelona, 1971), professor mercantil i graduat social, va ser professor de Mutualitat i Cooperació a l’Escola Social de Barcelona en el decurs de la vigència del Pla d’estudis de 1941. A Alacant va crear una acadèmia (1917), una editora comercial i un despatx empresista (1930). Els pilars que assentaren la seva trajectòria: comissari de comptes, docent i autor de trenta-quatre títols de temàtica cooperativa, mutualista i comptable. En la postguerra esdevingué secretari general de la Unió Territorial de Cooperatives Industrials de Catalunya, va ser elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1943) i li concediren la medalla al mèrit al Treball que li va ser imposada al saló d’actes de l’Escola (1949).

Home de ploma fàcil i to divulgatiu, a l’acabar la guerra s’apressà a escriure un llibret insubstancial encapçalat amb aquesta dedicatòria: «A la memoria del gran luchador, orgullo de la raza, modelo de los españoles, creador de una nueva España, JOSÉ ANTONIO (Presente)». (Cerdà). Es guanyava el salconduit per a transitar i fer una carrereta sota el règim.

L’any 1964 va propugnar la reforma de la llei de cooperatives al Foment del Treball Nacional (La Vanguardia, 16/01/1964, p. 28).

El professor Cerdà va ser rellevat pel Dr. Manuel Peláez del Rosal (1968-1973), graduat per l’Escola Social de Granada (1964) i professor agregat de la Facultat de Dret (UB). Peláez culminà la seva carrera universitària com a catedràtic de dret processal a la Universitat de Còrdova (1981). Posteriorment, el substituí Francesc de Paula Soler Fonrodona, inspector de treball i professor ajudant a la Facultat de Dret (UB).

La bibliografia del curs se sostenia en la llei 52/1974, de 19 de desembre, general de cooperatives, i el reglament d’aplicació (Reial decret 2710/1978, de 16 de novembre) alhora que amb els textos següents: Oficina Internacional del Trabajo, Dirección y administración de las cooperativas (Atar, Ginebra, 1960 [244 p.); Maurice Colombain, Las cooperativas: manual de educación obrera (Ministeri de Treball de Colòmbia. Bogotà, 1961,166 p.); José María Ciurana Fernández, Curso superior de cooperación (Bosch. Barcelona, 1969, 234 p.); Jaime Lluís y Navas, Derecho de cooperativas: estudio de la legislación, la jurisprudencia, sus bases doctrinales, sus problemas prácticos y del Reglamento de 1971 (Bosch. Barcelona, 1972, 2 v. 669 i 609 p.). (Sobre Jaime Lluís y Navas vegeu les entrades corresponents als profesors Jordi Pol Lorente i Josep Lluís Oliver Martínez).



Reunió de presidents de cooperatives a la Delegació Provincial de Sindicats, el 15 de febrer de 1974. D'esquerra a dreta, el diputat provincial Josep de Ros; l'alcalde de Girona Ignasi de Ribot; el delegat de Sindicats Josep Segura; el director d'obres sindicals Josep Lluís Oliver; dues persones no identificades i el veedor de l'Obra Sindical de Cooperació José Luis Pertegaz. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



En el darrer curs de vigència del Pla de 1967 el programa havia variat substancialment respecte el del curs 1973-1974. Havia desaparegut «El cooperativismo patrio» (tema 5 i ss.) per a abordar les lleis de la República i la Catalunya autònoma.

Amb el Pla de 1980 prendrien el relleu els professors Esteve Serra Mont (vegeu la semblança de Basili Bragulat Bragulat) i José Manuel Rodríguez Rodríguez. Tanmateix, el Dr. Joaquim Fernández Fernández, professor titular d'Estructura Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB, va ser el responsable del curs 1984-1985. Els temps estaven canviant. El programa s’havia capgirat com una mitja per tal de situar els precedents ideològics, el pensament social dels postrochdalians, el desenvolupament del moviment, les experiències d’Arrasate/Mondragón i Zúñiga o les relacions entre l’Estat i la Cooperació.

Com a professor de Cooperació al Seminari d’Estudis Socials de Girona, Pertegaz va seguir fil per randa el designi de l’Escola Social de Barcelona. L’assignatura es fonamentava en la llei, el reglament i els dos volums de Lluís y Navas, ves per on professor encarregat de Seguretat i Higiene en el Treball a la pròpia Escola (vegeu la referència del professor Jaume Pol i Llorente).

La mirada social del moviment cooperatiu era purament circumstancial i s’enllestia de pressa. La centralitat l’ocupava el dret i l’economia. La invisibilitat de la història del moviment cooperador català va ser tan exagerada que ni es va comentar anecdòticament que l’Econòmica Palafrugellenca (avui biblioteca municipal) era la més antiga de la península Ibèrica (1865). Tampoc es citaren Albert Pérez Baró, Joan Ventosa Roig o Joan Peiró i Belis.

L’Escola Social de Madrid -que era la degana- va tenir com a primer professor de Cooperació i Mutualisme a Antonio Gascón Marimón, secretari general de la Universitat Popular de Madrid (1905), cap de la secció de cooperació de l’Institut de Reformes Socials (1921-1923) i autor de l’avantprojecte de la llei republicana de cooperatives. El substituiria Antoni Fabra Ribas (Reus, 1879- Cambrils, 1958). Militant socialista, fou elegit diputat a Corts per Albacete i València. Director general en el ministeri de Treball de Largo Caballero (1931-1932).

A l’Escola Social de Barcelona professà Francesc Montalvo i Arrieta, membre de la Societat d’Estudis Econòmics (1907-1931), de la qual en va ser secretari (1925); think tank (Sellès) creat per Guillem Graell Moles, secretari general del Foment del Treball Nacional, titular de la càtedra d’economia adscrita al Museu Social de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans (Roca).

Montalvo va ser nomenat per la dictablanda del general Berenguer, cessat per la Generalitat a l’esclatar la Guerra Civil (BOGC núm. 228, de 15 d’agost de 1936) i confirmat pel franquisme. També havia ostentat la vicepresidència del Jurat Mixt del Treball d’Espectacles Públics.

En la Transició, un notari que havia conreat l’estudi doctrinal reconeixia que a l’Estat espanyol hi havia cooperatives però no un moviment cooperatiu (Arco). Però no va acabar de dir que l’Obra Sindical de Cooperació que assessorà va impedir-ho. Els mecanismes de vigilància i censura feien impossible qualsevol intent de sortir de rega. (Burzaco).

Vaig conèixer el llibre d’Albert Pérez Baró sobre els militants i les realitzacions del moviment cooperatiu català quan ja havia acabat els estudis de graduat social. El treball havia estat guardonat amb el I Premi Rafael Tasis (1968). A la ponència hi havia participat Josep Maria Bricall i Masip, professor de l’Escola Social de Barcelona. (Pérez). El Dr. Bricall esdevindria rector de la UB, conseller de la Generalitat i, finalment, marmessor in pectore del tarradellisme.

La lectura de Pérez Baró me va animar a fer petites indagacions sobre el cooperativisme a les terres de Girona que vaig publicar com articles a la revista Proa de Palamós («La implantació del cooperativisme a l'Empordà» (I i II); i «L'Equitativa, societat cooperativa de Palamós»).

Molts anys més tard vaig trobar la biografia de Joxe Mari Arizmendiarrieta, l’ànima del moviment cooperatiu de Mondragón. La seva màxima em va colpir: «Crear i no posseir, actuar i no guanyar, progressar i no dominar». No es pot sintetitzar millor l’ideal de la cooperació: una dimensió de vida sana (personal, social, econòmica, cultural i política) i un horitzó just (lliure, igual i solidari).

Acotació. Una estafa francofalangista vernacla

Des de la CNS de Girona es va patrocinar un nyap cooperatiu de pes: la Caixa de Crèdit Popular de Catalunya. En va ser promotor el delegat de Sindicats, Juan Manuel de Santisteban y Bernaldo de Quirós (Madrid, 1924 – Barcelona, 2005). Marquès de Monreal i Grande de España, era un feixista de pedra picada (Vieja Guardia, excombatent de la División Azul) i posseïa una col·lecció de condecoracions francofalangistes (creu de Cisneros, medalla del Jou i les Fletxes...) i la hitleriana creu de ferro. Abans d’arribar a Girona havia estat delegat de Sindicats a Logronyo i Còrdova.

La gènesi fou la creació de la Caja de Crédito de Gerona (1957). Presidida per l’hisendat Pelai Negre i Pastell, Santisteban n’era vocal; també Andreu Taberner Collellmir, alcalde de Santa Coloma de Farners i procurador a Corts. (Los Sitios, 22/11/1957, p. 2.). Al cap de dos anys traslladà el domicili social a Barcelona -amb l’entente cordiale del governador Antonio de Correa y Veglison- i es va rebatejar com Caixa de Crèdit Popular de Catalunya. El nombre de socis va passar de 181 el 1963 a 305 l’any següent. Tenia sucursals a Banyoles, l’Escala, Girona, Sant Feliu de Pallerols, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat i Madrid.

La captació de passiu de no socis va desfermar un plet amb el sector bancari en entendre que es produïa desviació de dret. L’Obra Sindical de Cooperació va aconseguir decantar la balança de la justícia al seu platet però els banquers no ho varen pair i tenien un roc a la faixa. La revenja es materialitzà el dia que la Cambra de Compensació Bancària va negar la transacció dels efectes de la Caixa de Crèdit. La gran jugada va tenir efectes letals. Al bloqueig operatiu s’hi va sumar unes inversions desafortunades al Plan Jaén i tot plegat va fer llufa.

Malgrat que el diari dels Godó anunciava «Una gran demostración de Crédito Cooperativo. Brillante ejercicio en 1964 realizado por la Caja de Crédito Popular de Cataluña». (La Vanguardia, 30/3/1965, p. 10). La realitat era menys entusiasta. El jutjat va declarar la fallida amb efectes d’1 de gener de 1966.

El camarada aristòcrata i el santjoaní Vicenç Fisas Comella, director general, acabarien processats i condemnats per un delicte d’insolvència fraudulenta i estafa (1983). També fou condemnat, entre d’altres, el P. Joan Fàbrega Bassagaña, CMF, (Vidrà, 1920 - Barcelona, 2019), ecònom de la província claretiana de Catalunya. La instrucció va durar dècades per les interferències del règim i l’ofici dels penalistes Jiménez de Parga, Ruiz-Jiménez, Pérez Victoria i Piqué Vidal. El fiscal va ser José María Mena Álvarez, que anys a venir guanyaria notorietat amb l’afer Banca Catalana. A l’hora de la veritat, els directius esquivaren les condemnes. Els damnificats varen ser els cooperativistes i dipositants que varen veure volatilitzar els seus estalvis.










Jordi Pol (e.) lliura al president Pujol el micròfon que va utilitzar Lluís Companys a l'adreçar-se a la ciutadania abans de partir a l'exili. A la dreta, Josep Ferrer, alcalde de Palamós. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fotos el Punt - Lluís Romero). Ajuntament de Palamós, juny de 1992.



Jordi POL LORENTE

Professor de Seguretat i Higiene en el Treball


Pèrit industrial i tècnic de so. Professor de matemàtiques i física al Taller Escola Sant Narcís i l’Escola d’Hostaleria de Girona. Concessionari del SAT de Westinghouse TV. Membre d’una nissaga d’històrics de la ràdio i l’esport (Aragó), va ser editor del cicle de concerts Dijous Musicals que es varen realitzar inicialment al saló d’actes de la delegació provincial de Sindicats -amb un equipament que ell mateix havia ideat (Los Sitios, 10/10/1961, p. 5)- i posteriorment a «La Voz de Gerona», de la Cadena d’Emissores Sindicals (Gil). Cantaire de la Capella Polifònica de Girona.

El coneixement prevencionista integra els postulats primigenis de l’higienisme (laboral, industrial, social) i l’organització científica del treball. Perspectives que han estat silenciades en la motivació de la norma marc darrera (Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals).

La formulació va aflorar davant els estralls que produïen les condicions de vida, sanitàries i mediambientals dels treballadors. La Barcelona setcentista visqué el conflicte: «Per un costat la consciència de la necessitat de comptar amb una bona indústria que generava riquesa i ocupació i per l’altra l’evidència dels perjudicis que podia ocasionar per la salut dels obrers i dels veïns aquesta mateixa indústria, va portar als membres de la Junta de Sanitat a fer equilibris que no sempre van ser prou compresos» (Calbet).

El britànic sanitary moviment resolgué posar fil a l’agulla (Ramos). A la península Ibèrica, la seva influència es va concretar, sobretot, amb el rol dels metges higienistes que articulà l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (Puigvert). L’urbanisme i les infraestructures formaren part de l’estratègia; i per això va ser cabdal l’aportació d’Ildefons Cerdà i el seu deixeble Garcia Faria (Sabaté). En el s. XX, la Revista dels Serveis Sanitaris i Demogràfics Municipals de Barcelona garantiria la continuïtat.

En el primer terç del s. XX, el prevencionisme va prendre carta de naturalesa legal a través de normes internacionals i a remolc sorgí el dret positiu. La policia administrativa, però, es disgregà entre els inspectors de treball, els enginyers de mines, els enginyers industrials i els enginyers de camins. Tants caps tants barrets i camp adobat per a la defraudació i el gangsterisme social (Passarell). La revista Medicina y Jurisprudencia de Accidentes de Trabajo y Seguros de Vida (Barcelona, 1906) va ser un òrgan pioner (Corbella).

A Catalunya excel·lí el Museu [d’Economia] Social de Barcelona (1909-1919). Proposat pel cambonià Ramon Albó i Martí, fou estatuït per Prat de la Riba com un engranatge estratègic de la política noucentista que s’emmirallava en les experiències de Berlín, París i Brussel·les. La visió maldava «per a retrobar l’equilibri social, una doble acció en un doble front: millorar les condicions de treball a l’interior de les fàbriques i contribuir a la transformació de les condicions econòmiques més generals, donant elements per a disminuir les rendes del sòl (urbà i/o agrari)» (Roca: 1976).

El Museu Social esdevingué un observatori sociològic que s’articulà sobre tres eixos: l’institut d’orientació professional (psicologia i psicotècnia), la borsa de treball i el centre de documentació i estadística (L’Idescat se’n considera hereu). Tanmateix, es va distingir pel desplegament i la versatibilitat de les actuacions: l’exposició permanent d’higienisme laboral, la conferència internacional de psicotècnica aplicada a l’orientació professional i a l’organització científica del treball, el congrés català sobre el treball a domicili, la promoció d’habitatges per a treballadors o la societat Ciutat Jardí.

El seu primer director va ser Josep Maria Tallada i Paulí, professor de l’Escola d’Administració Pública i de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils, considerat l’introductor del taylorisme a l’Estat espanyol. Diputat de la Lliga, quan esclatà la guerra es va situar al costat dels facciosos, va abjurar la catalanitat i feu pinya amb la intel·liguèntsia del règim (Vilanova). Retornat a Barcelona va publicar La política económica en los tiempos de crisis (Bosch. Barcelona, 1940, 130 p.), text que havia professat a la Universitat de Salamanca (1937-1938). Llavors fou nomenat professor d’Economia i Estadística de l’Escola Social de Barcelona (Ordre de 15 d’octubre de 1942, rectificada). Albó, el proposant del Museu, també es passà a l’Alzamiento.

El Nuevo Estado va dictar el seu reglament de seguretat i higiene en la immediata postguerra (Ordre de 31 de gener de 1940) sobre els fonaments de la República (Decret de 8 d’octubre de 1932, pel qual s’aprova el text refós de la legislació d’accidents del treball en la indústria). Estranyament, determinades regulacions republicanes es varen mantenir vigents durant molts anys (Decret de 22 de juny de 1956). Qüestió que suscita un dubte: o la República no havia estat tan detestable o bé es confirmava la ganduleria de la burocràcia franquista.

L’estructura oficial es va sostenir amb l’Institut Nacional de Medicina, Higiene i Seguretat en el Treball que va dirigir Alfonso de la Fuente Chaos, figura destacada de l’establishment. En la dècada dels cinquanta la mentalitat del règim quedava palesa en la doctrina de Carlos García Oviedo, catedràtic de dret administratiu i professor de Legislació del Treball de l’Escola Social de Sevilla, que referia la higiene industrial en aquests termes: «Como ciencia, es cosa esencialmente moderna (…) La consideración de la higiene en general, como parte del problema sanitario, es extraña al Derecho social, que es un Derecho especial de ciertas clases sociales» (García: 339).

Irremeiablement, emergiren els encavalcaments entre el Ministeri de Treball i Sindicats. Aquests crearen una xarxa de gabinets tècnics sindicals de prevenció de riscos professionals a l’empara de l’Obra sindical de previsió social. Abans, però, els Comitès de Seguretat i Higiene en el Treball (Ordre de 21 de setembre de 1944) atribuïren una vocalia a «El Jefe de “Grupo de Empresa” de la Casa (sic) Sindical “Educación y Descaso” que asegurará la coordinación entre las funciones asignadas al Comité y la misión que corresponde realizar a la expresada Organización en el establecimiento» (art. 6). De per riure. Tres anys després els Jurats d’empresa prendrien les funcions als Comitès (Decret de 18 d’agost de 1947 pel qual es creen els Jurats d’Empresa, art. 2.c.).

Mentre les administracions distreien l’atenció i les mútues patronals d’accidents de treball i malalties professionals xalaven de valent no s’entrava al fons: «La introducció de sistemes “taylorians” de producció ha comportat, com ha passat a tots els països industrialitzats durant aquesta fase de l’expansió neocapitalista, un augment dels accidents de treball i l’envelliment de la població obrera. El 1965 el nombre d’accidents de treball augmentà en 100.000 sobre l’any 1964 i aconseguí així la xifra rècord d’1.130.000, dels quals 6.504 causaren incapacitat permanent o mort. Desgraciadament aquestes xifres s’han anat mantenint a nivells semblants durant els anys posteriors. Així, doncs, un de cada deu treballadors espanyols resultà accidentat durant aquests anys i, tal com va dir el mateix ministre de Treball a la TV, «és com si el treball fos una “eliminatòria sangonosa” de supervivents o d’invàlids» (Comín).

L’Escola Social de Barcelona de la postguerra va implementar el pla d’estudis de 1941 (Ordre de 29 de desembre de 1941). El quadre d’assignatures incloïa Organització científica i seguretat en el Treball i s’ubicava en el segon curs. Tanmateix, s’instituí Higiene i Medicina del Treball com optativa de tercer curs. Els responsables varen ser els professors Isidre Rius Sintes i Marià Panella Casas, respectivament.

Isidre Rius era un enginyer industrial abocat a la recerca i la docència a l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar on va dirigir un laboratori de comprovacions, va impartir formació i publicà tractats en l’àmbit científic i tecnològic (1932-1980). L’any 1933 superà un concurs-oposició per accedir a la plaça i a la postguerra fou depurat «perquè es va allistar i va servir l’exèrcit republicà des del novembre de 1937 fins a la derrota» (López Martínez). Queda acreditada la depuració encara que no esgota el perquè i les ulteriors circumstàncies.

En el decurs de la guerra, Isidre Rius va obtenir per concurs una plaça d’enginyer a la Prefectura d’Obres de l’Arma d’Aviació amb el rang de capità d’aviació mobilitzat (Diari Oficial del Ministeri de Defensa Nacional, núm. 71, de 24 de març de 1938, p. 864). Cal destacar dos dels requisits: acreditar cinc anys d’exercici professional en obres de construcció civil i un aval polític d’adhesió a la República amb anterioritat al 19 de juliol de 1936. El primer supòsit costa d’acceptar atesa la seva especialització com a enginyer d’organització. L’altre, també trontolla. Si realment era republicà com és que va ser admès com a professor de l’Escola Social de Barcelona en la immediata postguerra si també calia adhesió a la causa contrària?

Rius ocuparia la presidència de la secció d’ensenyament i higiene industrial de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya. Del seu capteniment se n’ha donat raó: «El seu treball compagina els conceptes de ciència i tècnica com a agents de canvi organitzatiu i de transformació social (...) Defineix l’organització científica del treball com la ciència que analitza la complementarietat entre màquina i home. Però sobretot, ens proposa una nova manera de comprendre els mecanismes complexos de l’avanç econòmic i social en què la tècnica és l’engranatge principal que accelera o demora el canvi social» (Cortès).

Per tal de dotar l’assignatura va elaborar tres manuals: Organización industrial (Bosch. Barcelona, eds. 1940, 1950 i 1967, 182 p.); La Seguridad industrial (Bosch 1942, 123 p.) i Seguridad, higiene y medicina del Trabajo (Bosch. Barcelona, eds. 1955 i 1968, 499 p.); aquest darrer amb el citat professor Pañella.

Marià Panella Casas, professor d’Higiene i Medicina del Treball, era metge de la beneficència municipal de Barcelona i va crear el primer servei hospitalari de geriatria de l’Estat espanyol. Militant de FET y de las JONS va fer la guerra com oficial metge a l’Hospital General Mola de Donostia/San Sebastián. President d’honor de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia.

El Pla d’estudis de 1967 va comportar modificacions i canvis de matèries i professorat. L’Organització científica i seguretat en el treball esdevingué Seguretat i Higiene en el Treball i el professor Rius passà a ocupar la titularitat de la nova assignatura de Tècniques d’administració i direcció de personal. El tema no li era desconegut; la lliçó d’apertura del curs 1964-65 l’havia dedicat als «Problemes humans de la direcció». L’assignatura més que aspectes legals o psicològics incidia el l’estandardització del treball. Situació que provocaria conflictes pels abusos dels mètodes de cronometratge i mesura de la producció i retribució (Estivill: 133-137). Per altra banda, el Dr. Panella va ser nomenat professor extraordinari.

Llavors el programa la va estructurar en quatre parts: teoria general, organització de la seguretat, les mesures de seguretat i llur aplicació, i les responsabilitats administratives, civils i penals. El tema primer era dedicat als conceptes i el segon esbossava la història del prevenció amb parades a l’Edat Antiga, Mitjana i Moderna, tot fent una «consideració especial» a les Noves Lleis d’índies. 

Entre 1969 i 1973 el professor va ser el Dr. Francisco-Javier Tapia García que també ho era de l'Escola Professional de Medicina del Treball (UB) i autor d'una tesi dedicada a les «Proves funcionals de fatiga en la pràctica de la Medicina Laboral». Llavors fou substituït pel Dr. Jaime Lluís y Navas que feia seguir la matèria a partir de tres blocs bibliogràfics: manuals, textos legals i articles de Revista de Trabajo, Cuadernos de Política Social (i la successora Revista de Política Social) i Revista Iberoamericana de Seguridad SocialEls manuals eren el seu La responsabilidad laboral y civil por faltas de adopción de medidas de prevención de accidentes de Trabajo (Bosch. Barcelona, 1969, 397 p.) i el de José Pendas Díaz, Seguridad e higiene en el trabajo (La Cruz. Oviedo, 1971, 411 p.). La normativa es concretava en el decret de 26 de juliol de 1957 sobre indústries i treballs prohibits a les dones i els menors per perillosos o insalubres; i l’ordre de 9 de març de 1971 pel qual s’aprova l’ordenança general de seguretat i higiene en el treball.

Lluís era doctor en dret i filosofia i lletres, inspector de treball, professor a la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials (UB) i autor d’una extensa obra de temàtica jurídica, laboral, cooperativa, filosòfica i numismàtica. Conseller de redacció d’Estudios Cooperativos i col·laborador assidu de la Revista Técnico Laboral, editada pel Consell de Col·legis de Graduats Socials d’Espanya. En la dècada dels cinquanta va ser directiu de l’Associació Numismàtica Espanyola i de l’Associació de Cultura Occidental, que presidia l’advocat antifranquista Agustí de Semir. En aquell temps dictà conferències d’índole biopolítica: «Els factors geosocials en les variacions psicològiques del poble espanyol» (La Vanguardia, 7/4/1954, p. 18) o «la psicologia del poble espanyol», respecte la qual havia reportat «la existencia de una psicología peculiar y diferenciadora de los españoles, extendiéndose sobre sus características y destacando un acusado biologismo y una especial sensibilidad hacia los valores éticos» (La Vanguardia, 10/2/1959, p. 7).

Una vegada jubilat va ser elegit corresponent estranger de l’Acadèmia Nacional de Dret i Ciències Socials de Còrdova (República Argentina). El seu padrí en l’acte d’oferiment va ser el jurista Luis Moisset de Espanés. En la laudatio, l’argentí li va atribuir càrrecs que no tenia però que anaven al pèl. Un es referia a la «Universidad San Raimundo Lulio»; la Ramon Llull, és clar. Tanmateix, el discurs de recepció i ensoframent va ser inspirat: «Jaime Lluís es catalán, pero ante todo español; tiene clara conciencia de que Catalunya (sic) forma parte, ha formado parte y seguirá formando parte de España. (…) En Catalunya, pese al denominado “nacionalismo” que predomina como partido político, hay muchos que siguen siendo, ante todo, “españoles”, y uno de ellos es Jaime cuya posición sobre este tema conozco desde hace muchos años». Desconeixem si la hispanitat era condició necessària per a ingressar a tan docta corporació. En qualsevol cas es confirma que el Rei d’Espanya -per intercessió del ministre Wert- concedí al senyor Moisset la gran creu d’Alfons X (2014).

Lluís y Navas seria rellevat pel Dr. Manuel Baselga i Monte, metge inspector de l’Organització dels Serveis Mèdics d’Empresa (INP), director de Medicina Preventiva i Malalties Professionals de la mútua Asepeyo i president de la Societat Catalana de Medicina i Seguretat en el Treball. Fa mal a la vista l’expandiment de posicions públicoprivades: portes corredisses o conflicte d’interessos?

Baselga va sacsejar el programa per a centrar-lo en set eixos d’interès: introducció a la patologia del treball, medicina preventiva del treball, seguretat, higiene, ergonomia, prevenció de la patologia del treball en l’empresa i legislació de la prevenció. Va mantenir els manuals de Navas i Pendas encara que els va ampliar amb uns “Apuntes” de collita pròpia.

Amb el pla d’estudis de 1980, assumiren l’assignatura tres nous titulars: Federico Madrid San Martin, metge del departament de medicina del treball i malalties professionals d’Asepeyo; Anna Goñalons Benavent, prevencionista de riscos laborals i professora associada del Departament de dret del treball i seguretat social de la UB; i Maria Montserrat Guibernau Berdun -també ho era de sociologia- i que tot just era a les beceroles d’una carrera acadèmica que l’ha posicionat catedràtica de ciència política al Queen Mary College de la Universitat de Londres.

Es varen mantenir els apunts de Baselga i el text de Lluís, tot incorporant dos llibres de C.J. Fernández Herce, Precautio: seguridad e higiene: primer curso del segundo grado de Formación Profesional (Vicens Vices. Barcelona, 1978, 144 p.); Securitas: seguridad e higiene: tercer curso de segundo grado de Formación Profesional (Vicens Vives. Barcelona, 1979, 183 p.).

Finalment, es refongueren Estructura i organització de l’empresa amb Tècniques d’administració i direcció de personal per a esdevenir Organització d’empreses i administració de personal sota la cura dels titulars Carlos Obregón Roldan i Esteve Serra Mont que alhora professaren Relacions industrials i Cooperació, respectivament.

Al Seminari d’Estudis Socials de Girona, Jordi Pol seguia de lluny les peripècies barcelonines. Amb la seva veu de tenor -educada al primer orfeó gironí- parlava a mezza voce. Li esqueia  la descripció que Joan Daniel Bezsonoff va dedicar a l'oncle Anatole: «hauria volgut tenir la classe d'Eddie Constantine, la veu de Luis Mariano, el swing de Frank Sinatra...». (Matar De Gaulle. Empúries. Barcelona, 2014, p. 26). Relatava anècdotes personals relacionades amb els continguts que s’anaven desgranant. També de la seva estada temporera a la planta bavaresa de la companyia Siemens AG. A voltes referia els episodis de «surmenage» que patia i remeiava contemplant les ones des de la platja ganxona. El sistema ignorava les patologies associades a la fatiga laboral. La prevenció de riscos laborals s’ha definit «com una construcció psicosocial bastida i modelada per factors tan variats com la cultura, l’economia, els interessos polítics i, és clar, la pròpia societat» (Cerón). L’assetjament laboral es debat entre la psicopatologia i l’organització del treball (Mayoral).






L'equip directiu del Seminari d'Estudis Socials de Girona en la inauguració del curs 1984/1985 a l'Escola Taler de Sant Narcís, 13 de novembre de 1984. D'esquerra a dreta, Josep Lluís Oliver Martínez, secretari; Martí Carreras Biarnés, director; i Florentino Sanz García, cap d'estudis. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Florentino SANZ GARCÍA

Professor d’Història Social del Treball 


(Valladolid, 1950 – Girona, 2008). Llicenciat en filosofia i lletres (història) i dret. Graduat social. Professor del Taller-Escola Industrial Sant Narcís i de l’Escola Sindical d’Hostaleria (1972). Traspassat a la Generalitat de Catalunya, esdevingué director de l’Institut Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona. El 1999 passà a exercir la docència a l’IES Narcís Xifra per a finalment assolir plaça d’inspector d’Educació. Exercí l’advocacia i fundà el bufet Sanz Advocats (1991). L’arrelament de la família de l’esposa a Sant Privat d’en Bas el va empènyer a participar en la vida local com a assessor jurídic de la Cooperativa Agrícola i regidor de Turisme de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas (1995). Autor de l’estudi «L’orientació professional de l’alumnat dels cicles formatius, la inserció laboral i la gestió de la borsa de treball» (2004) i coautor de «Orientaciones para el diseño de los módulos profesionales de administración hotelera» (1987). A la premsa publicà «El graduat social com a tècnic laboral» (El Punt, 16-09-1980, p. 10).

Sanz va compartir la docència amb Ramon Alberch i Fugueras (Girona, 1951) just quan aquest acabava de llicenciar-se, havia guanyat el tercer premi Julián de Chía, feia classes en diferents centres de la ciutat i projectava la tesi doctoral (Los Sitios, 26/11/1976, p. 3). La jubilació de l’arxiver municipal, Dr. Lluís Batlle i Prats, va oferir-li l’ocasió d’opositar a la plaça que ocuparia el 1978 (Mirambell, 2020). Allà va menar una gran feinada alhora que va contribuir decisivament al redreçament de l’arxivística catalana. Deu anys més tard, però, va fer via cap a Barcelona; primer a l’ajuntament i després a la Generalitat on va tenir que negociar un afer polèmic del qual n’ha deixat constància a El preu de la memòria: el cas de l’Arxiu Centelles (Pagès editors. Lleida, 2011, 112 p.). La tesi va ser un propòsit que va tenir que esperar quatre dècades. Finalment, es va doctorar una vegada jubilat (2015). El Dr. Joaquim Nadal Farreras, professor d’història de Catalunya a la UAB, que li havia tutelat la memòria de llicenciatura (1976) també li dirigiria la tesi, aquesta vegada com a catedràtic de la UdG. Fora de la universitat, havien coincidit a l’Ajuntament de Girona: funcionari i alcalde. A la plaça del Vi també coexistí amb el seu pare, Daniel Alberch Casadejús, regidor pel terç sindical (Clara). A les seves biografies Ramon Alberch no ha fet constar el seu pas pel Seminari d’Estudis Socials de Girona però en va deixada anotada l’existència a l’hora d’abordar el carrer de l’Escorial dins la sèrie «Tots els carrers de Girona» (El Punt, 10/11/1984, p. 4).

De cara als alumnes, Florentino Sanz es percebia ponderat i meticulós. Ramon Alberch, en canvi, es caracteritzava per la seva impetuositat i efervescència verbal.



Ramon Alberch i Fugueras a l'Arxiu Municipal de Girona, agost de 1989.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Lluís Cruset).



El pla d’estudis de 1941 establia Història Social al primer curs i l’optativa d’Història de la Cultura a tercer. A l’Escola Social de Barcelona els professors varen ser Renat Llanas de Niubó (1903-1968) i Francesc Guasch Balart, respectivament. Llanas també ho era de Doctrina i Dret polític del Movimiento (primer curs). El docent era un peix que es portava l’oli: carlí, dirigent dels Sindicats Lliures i membre del buró del moviment d’extrema dreta Voluntariado Español (Mota). Antisemita, va publicar El judaísmo (Vilamala. Barcelona, 1935, 215 p.) dins la col·lecció que dirigia el clergue i catedràtic Joan Tusquets Terrats (de nissaga jueva). Tanmateix, va sostenir l’origen felanitxer del navegant Cristòfol Colom (El enigma de Cristóbal Colón. Marte. Barcelona, 1964, 290 p.). D’altra banda, Francesc Guasch Balart havia estat secretari general de la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1931) i dels Jurats Mixtos de Treball en el Comerç a l’engròs, detall, de banca, assegurances i oficines (1935). Cessat per la Generalitat de Catalunya a l’esclatar la guerra (BOGC núm. 228, de 15 d’agost de 1936). Excaptiu i funcionari del cos de secretaris de Magistratures de Treball.

El Dr. Alberto José Carro Igelmo (vegeu nota biografia a El Seminari d’Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica) era cap de departament i professor encarregat de l’assignatura en la vigència del pla de 1963, tot i que amb l’augment de la matrícula es varen constituir dos grups classe incorporant el Dr. Josep Maria Alsina Roca, professor de sociologia a la UB, que anys a venir ocuparia el rectorat de la Universitat Abat Oliba CEU.

La matèria es dividia en tres parts: Les classes socials en el món del treball; l’evolució històrica del treball; principals tendències politicosocials contemporànies. La perspectiva era sociològica. La bibliografia es sustentava en la seva Historia Social del Trabajo (edició d’autor. Barcelona, 1971, 301 p.) i es complementava amb les tres obres següents: Pierre Jaccard, Historia Social del Trabajo: de la antigüedad hasta nuestros días (Plaza & Janés. Barcelona, 1971, 392 p.); Louis-Henri Parias, Historia general del Trabajo (Grijalbo. Barcelona, 1965, 4 vol., amb articles de Joan Reglà); Jaume Vicens Vives, Historia social y econòmica de España y América (Teide. Barcelona, 1957-1959, 5 vol).

En la vigència del pla de 1980 els professors titulars serien Josefa Castells Permanyer i Joaquim Pallàs Villaronga; que l’any 2014 es va doctorar a la UAO CEU amb una tesi dedicada al gremi dels perxers de Barcelona i a hores d’ara ocupa la secretaria de l’Obra d’Exercicis Parroquials. De la bibliografia anterior va caure el llibre del professor Carro Igelmo que seria substituït pel de la professora Castells del mateix títol Historia Social del Trabajo (edició de l’autora. Barcelona, 1988, 253 p.). Tanmateix, es recomanaven un seguit d’autors i títols eclèctics tenint en compte aquell temps de Transició (Josep Termes, Jordi Solé Tura, etc.) i els signats pels protagonistes del moment dins la biblioteca de divulgació política editada per La Gaya Ciència que dirigia Rosa Regàs.

A Girona els professors Sanz i Alberch introduïren la Historia de España de Pierre Vilar (Crítica. Barcelona, 1978, 180 p. 2a. ed.) i El movimiento obrero en la historia de España de Manuel Tuñón de Lara (Laia. Barcelona, 1977, 3 vol. 2a. ed.).

En els actuals graus l’assignatura pren la denominació d’«Història social i de les relacions laborals» o d’«Història del Dret Social i de les Institucions Laborals» (UAB).

Un mestre de la història social va circumscriure les condicions historiogràfiques (amb relliscada inclosa): «La historia del Trabajo en España fue en tiempos del franquismo una disciplina controlada por hombres que provenían del mundo del derecho del trabajo. Se trataba en este caso de justificar una determinada legislación corporativa de corte fascista como ordenadora de las relaciones laborales. De hecho la mayor parte de los responsables del tema eran profesionales y publicitas que habían ya tenido un alto protagonismo alrededor del ministerio de Trabajo durante los años de la Dictadura de Primo de Rivera. Hombres, en direcciones distintas, como Alexandre Gallart, Jaume Carrera Pujal o Josep M. Vila. La disciplina, siempre vestida de derecho del trabajo, tenía tres puntos de difusión: las Escuelas Sociales –que sustituían anteriores Escuelas del Trabajo- [!!!]; las Escuelas de Altos Estudios Mercantiles, dedicadas a la formación de pequeños mandos para las empresas; las Facultades de Derecho y a partir de los años sesenta, además, las Facultades de Ciencias Económicas. (…) la historia del trabajo practicada y enseñada iba dirigida a la formación de un determinado personal empresarial y la consolidación de un muy determinado modelo de las relaciones laborales. Constituía el complemento del publicismo propagandista más abiertamente político procedente de Falange y el llamado Movimiento, el cual hacía también su peculiar historia del movimiento obrero y el sindicalismo y de los “graves” conflictos que en el pasado habían desgarrado la vida laboral española» (Gabriel).

Cent setanta anys després que Friedrich Engels publiqués La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845), la professora Selina Todd ha disseccionat les condicions de vida dels treballadors i treballadores al Regne Unit. La perspectiva que en resulta és ben galdosa (Todd) i al regne d’Espanya, dos dits de la mateixa.





Carlos Sobrino al despatx de la Magistratura de Treball, 1984.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Dani Duch).





Carlos SOBRINO LAFUENTE

Professor de Dret processal del treball


(+Girona, 2009). Membre de la setena promoció de l’Escola Judicial on obtingué el número tretze dels trenta-quatre integrants (1957). Els seus primers destins dins la carrera judicial varen ser a Castella (Saldanya, El Burgo de Osma, Sòria) i l’Aragó (Borja). Magistrat de l’Audiència de Girona (1971). President del Tribunal arbitral de censos. President del Tribunal sindical d’empar (1972). Magistrat de treball en substitució de José Hersilio Ruiz Lanzuela (1976). Magistrat de la Sala social del TSJC (1989). Creu distingida de l'orde de Sant Raimon de Penyafort (1968). Vinculat al Club de Tennis Girona i l’AMPA dels Maristes on va dirigir la revista Activitat (1980).

Les Magistratures de Treball s’institucionalitzaren en plena Guerra Civil (Decret de 13 de maig de 1938) tot derogant els Tribunals Industrials vigents d’ençà de 1908. Els Jurats Mixtos creats per la República (Llei de 27 de novembre de 1931) s’havien suspès de fet a la zona feixista. Igualment es transferiren als magistrats de treball la jurisdicció en matèria de previsió social (Decret de 6 de febrer de 1939). La llei orgànica es va promulgar el 17 d’octubre de 1940. La norma definia la Magistratura de Treball com la instància jurisdiccional contenciosa de la branca social del dret.

Els guanyadors de la Guerra Civil les varen instrumentalitzar des del minut zero: «En realidad, estas instituciones [Magistratures] desbordaron el nuevo ámbito de su competencia como tribunales laborales, para legitimar las depuraciones políticas de las empresas realizadas a lo largo de los años 40. Se consideraban causas suficientes de despido desde el impreciso insulto al Movimiento hasta el haber intervenido en la huelga de 1934 o haber militado en alguno de los desaparecidos sindicatos de clase» (Bahamonde).

El primer magistrat de Treball de Màlaga va ser Carlos Arias Navarro tot just després d’exercir de fiscal de guerra on adquiria tal reputació que se li va atribuir el malnom d’El carnisser de Màlaga. (González). Completà la carrera com a president del govern espanyol i essent el nunci de la mort de Franco a TVE.

En el postfranquisme, el catedràtic de dret processal de la Universidá d’Uviéu (UNIOVI) advertia sobre el sistema de provisió dels magistrats de Treball: «El sistema de selección de personal jurisdiccional adquiere, por las consecuencias que conlleva, grave transcendencia política. Lo mismo cabe decir de aquel otro sistema por el que se asciende o promociona a cargos superiores a los que forman parte de ese personal. La independencia empieza a adquirirse, o a perderse, en el momento mismo del ingreso y se condiciona en buena parte con la promoción. (…) El sistema de promoción es el de designación gubernativa sin paliativos. (…) Caben pocas dudas de que estamos ante sistemas de selección y promoción incorrectos jurídicamente y peligrosos políticamente, por cuanto no aseguran una completa independencia» (Montero).

Les Magistratures donarien pas als Jutjats socials (LOPJ, 1985). Precisament, Ascensió Solé Puig, laboralista en el despatx Albert Fina i Montserrat Avilés i que esdevingué jutgessa social i magistrada de la sala social del TSJC, descrivia uns encontorns que coneixia des de diferents posicions a l’estrada: «Durant la dictadura de Franco es van desenvolupar tècniques jurídiques de control i repressió de les conductes polítiques i sindicals contràries al règim polític establert, a través de les jurisdiccions especials, patides fonamentalment per treballadors i estudiants. En l’àmbit laboral, la creació de les Magistratures del Treball al qual els corresponents magistrats estaven adscrits administrativament, disciplinàriament i econòmicament, pretenia el control estret i la repressió dels conflictes dels treballadors de forma coherent amb l’intervencionisme directe de l’Administració en la regulació de les condicions de treball, l’enquadrament obligatori dels treballadors i els empresaris en el Sindicat Vertical, i la prohibició de les associacions creades per a defensar o representar, totalment o parcialment, interessos econòmics o de classe («La Organización Sindical Española», com a instrument al servei de l’Estat, ordenada jeràrquicament sota la direcció de l’Estat segons el «Fuero del Trabajo», Declaració XIII, 7 i 5, i «Fuero del Trabajo» Declaració XI.1). La jurisdicció laboral era una jurisdicció especial que trencava el principi d’unitat jurisdiccional, malgrat que en els últims anys del franquisme contribuís també a les mobilitzacions i reivindicacions dels treballadors en determinats conflictes col·lectius sindicals, sigui pels pronunciaments judicials avançats que fes o contra ells. Es va acabar teoritzant que la Magistratura del Treball era una jurisdicció especialitzada i no especial, cosa que no va acomplir-se fins a la democràcia, amb la seva integració en el poder judicial acomplint el principi constitucional d’unitat de jurisdicció» (Solé).



Carlos Sobrino lliura el certificat d'assistència a un curs de dret processal del treball a Álvaro Novillo Merino, tinent de la Guàrdia Civil i jutge de Districte interí de Santa Coloma de Farners, on  exerciria de graduat social. A l'esquerra, Martí Carreras Biarnés. A la dreta de Sobrino, Joaquín Echevarri Ruano, delegat de Treball; Josep Gregori Presas, president del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona; i Augusto Morales Bañón, fiscal de l'Audiència. Casa Sindical de Girona, 17 de març de 1980. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Al Seminari d’Estudis Socials de Girona, Sobrino basava la matèria d’acord amb la bibliografia de l’Escola Social de Barcelona: el text refós de la LPL i el llibre de Manuel Alonso Olea, Derecho procesal del Trabajo (Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1976 [3a. ed. rev], 275 p.). L’autor era catedràtic de dret del treball i la seguretat social (UCM) i professor extraordinari d’honor de l’Escola Social de Madrid.

A l’Escola Social de Barcelona i en el curs 1973-974 el professor encarregat de l’assignatura va ser el Dr. Manuel Peláez del Rosal, graduat social per l’Escola Social de Granada (1964) i professor agregat de dret processal a la UB. Abans havia estat professor de Cooperació (1968-1973). Amb posterioritat professà l’assignatura a l’Escola Social de Salamanca i a la USAL fins al trasllat a la UCO com a catedràtic de dret processal (1981).

El professor Josep Casanovas Puig va rellevar Peláez. Metodològicament prioritzà l’estudi de les parts generals del dret processal civil abans d’abordar el dret processal laboral. Per això recomanava els manuals d’Emilio Gómez Orbaneja, Derecho procesal civil (Edició d’autor. Madrid, 1976. Vol. I, 548 p.) i de Leonardo Prieto-Castro y Ferrándiz, Derecho procesal civil (Tecnos. Madrid, 1978, 295 p. [3a. reimp.]). Pel que fa al dret processal laboral confirmava Alonso Olea alhora que expandia les recomanacions vers les obres de Benjamín Blasco Segura y Rafael L. Alcázar Carrillo, Derecho procesal laboral (Libreria General. Saragossa, 1974, 257 p.) i uns «Apuntes de Derecho Procesal Laboral del Profesor».

Una vegada vigent el Pla de 1980 el professor Casanovas formà tàndem amb Pablo Duplá de Vicente-Tutor que era cap d’estudis. També professà a l’Institut Europeu de Dret i Economia; l’embrió de la UIC. Professionalment va ser vice-degà dels magistrats de Treball de Barcelona i magistrat de la sala social del TSJC. Precisament allà Carlos Sobrino va retrobar el seu company de promoció José Antonio Somalo Giménez que n’era el president. A la sala social coincidí una altra vegada amb Pablo Duplá de Vicente-Tutor que havia rellevat al jutjat de Borja. També hi coneixeria Núria Bassols Muntada, magistrada anglesenca que adquirí notorietat pública.

L’històric text refós del Procediment laboral i i el procediment especial per a les Assegurances socials i el Mutualisme laboral (Decret de 4 de juliol de 1958) va possibilitar que els graduats socials ampliessin la seva competència de la vessant administrativa a la jurisdiccional (art. 120), eixamplant la praxi professional reguladora (Decret de 22 de desembre de 1950 i Ordre de 21 de maig de 1956). Però la semença havia estat el Decret de 13 d'abril de 1945: «El reconeixement del graduat social com operador jurídic es produeix en el mateix pla que advocats i procuradors en un supòsit residual: la representació necessària establerta pel Decret de 13 d'abril de 1945, antecedent d'allò que avui coneixem com procediment d'ofici derivat d'una intervenció de la Inspecció de Treball. (...) Va ser aquesta la primera intervenció del graduat social reconegut legalment com professional en el procés laboral», trad. (González Labrada). Així s'encetà un camí que a hores d'ara mena a la LOPJ.

En el decurs d’una classe, Sobrino va narrar somrient que aprofitava la mitja part dels partits de futbol que veia per televisió, al saló de casa seva, per a dictar sentències. Com es podia vulgaritzar l’Administració de justícia fins aquest extrem? Em va caure l’ànima als peus.

Sobrino vivia a la Devesa en un dels gratacels del carrer Caterina Albert. Allà hi residien funcionaris de l’Estat com el veterinari José Cercas i municipals com el TAG Avelino Álvarez o l’aparellador Narcís Sureda. Tenia el despatx a quatre passes. La Magistratura de Girona s’ubicava als baixos de la casa de Carles Rahola a la ronda de Ferran Puig. El local va ser objecte d’un atemptat reivindicat per Terra Lliure el 30 d’abril de 1982. No hi hagué víctimes i va causar danys a la porta, la finestra i hi hagué trencadissa de vidres a l’entorn immediat. (El Punt, 1/5/1982, p. 28). Els presumptes autors varen ser detinguts aquella tardor a Barcelona (Los Sitios, 25/11/1982, p. 13).

Amb Sobrino tenia química i el Dret processal laboral me va interessar tant que vaig obtenir matrícula. Durant una temporada -amb curiositat antropològica- vaig anar a presenciar judicis a l’Audiència. La dramatúrgia curial seguia dues pautes: el codi penal de Franco (1944) i la llei d’enjudiciament criminal vuitcentista (1882). A Magistratura, només una vegada. No es podia comparar aquella estança grisa i oficinesca amb l’interiorisme de la sala de vistes de casa Pastors, el teatret de la Girona més grisa i negra. El tribunal tenia l’ambició d’establir justícia escarxofat en un cadirat rococó dins un ambient tronat i un baf patibulari. L’escenografia podria haver estat ideada per la sastreria Cornejo, magatzemista d’Ízaro Films.

La Magistratura de Treball de Girona va admetre a tràmit 11.069 demandes entre 1940 i 1973. Les puntes es varen registrar l’any 1942 amb 94 reclamacions i el 1972 amb 910. (Ferrer: 287).

La perspectiva demostra que el principi in dubio pro operario ha passat a millor vida per mor de la fallida del model de relacions laborals. El neoliberalisme ha obert un esvoranc de conseqüències devastadores per la classe treballadora mentre els sindicats esdevenen estàtues de sal com la dona de Lot (Gn 19,26).

Allò que ha quedat generalitzadament impune de reclamació davant la jurisdicció laboral ha estat el frau practicat per tants empresaris respecte les cotitzacions a la Seguretat Social. Hom se n’ha assabentat dècades més tard gràcies a l’Informe de vida laboral que va instituir un ministre de Treball que és a presidi: el fundador del Zaplanisme.






José María Torres (a la dreta) rep la Creu de Sant Raimon de Penyafort de mans de Francisco Soto Nieto, president de l'Audiència. Girona, 31 de març de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDi (Narcís Sans Prats).




José María TORRES BELMONTE

Professor de Sociologia i de Problemes socials de desenvolupament espanyol


(Sarrión, Terol, 1925). Lletrat de l’Administració de Justícia. Secretari del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Boltanya (1955). Secretari de la Fiscalia de l’Audiència de Girona (1967). Secretari del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Girona i substitut de l’Audiència (1968). Secretari de la Inspecció de Tribunals del Consell General del Poder Judicial (1983). Magistrat suplent de l’Audiència de Madrid (1991). Magistrat suplent del TSJ de Madrid (1995). Creu distingida de sant Raimon de Penyafort (1976).

Professor del Seminari d’Estudis Socials de Girona entre 1977 i 1983. Quan va partir fou rellevat pel Sr. Manuel Llinàs del Torrent March. 

Torres mantenia una actitud que revelava una personalitat escèptica i lúcida. El seus dit-i-no-dit així ho deixaven entreveure. Una impressió que es confirmaria quan per sobre de l’ofici de fedatari va poder desplegar la seva vocació per l’agre del terrer.

A Madrid va poder dedicar temps a la seva passió per l’agricultura. Va escriure articles especialitzats sobre fructicultura i –sobretot- experiències en el conreu de la tòfona que explotava als paisatges de la seva infantesa. Amb el seu conveí Rafael López Navarrete [matemàtic i enginyer politècnic militar] publicaren un treball d’etnolingüística: El habla de los pueblos turolenses de la comarca Gúdar-Javalambre (Visión libros. Madrid, 2008, 148 p.).

A classe seguíem el manual de Theodore Caplow, Sociología fundamental (Vicens Vives. Barcelona, 1974, 814 p.). L’altre assignatura es basava en la Síntesis actualitzada del III Informe Foessa 1978 (Euramerica. Madrid, 1978, 732 p.], radiografia de la societat de l’època a càrrec dels sociòlegs de la generació del 56.

Aquesta assignatura va ser una de les que més me varen interessar. Vaig aprofundir en la teoria social de Vilfredo Pareto (les elits de poder) i Max Weber (el monopoli de la violència per part de l’Estat).

En la immediata postguerra el Dr. Pere Font i Puig va ser professor de Problemes de sociologia a l’Escola Social de Barcelona (Ordre de 15 d’octubre de 1942). Font era catedràtic de psicologia superior a la Facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona, numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i corresponent de la de Ciències Morals i Polítiques. Sota el mantell del Servicio Sindical de Cultura Social va dictar conferències dedicades a «La doctrina social del brahmanismo y su influencia en el espíritu y carácter de la India» i «Aspecto social del budismo. La extinción del budismo en el Indostán. Combinación del budismo en la China y en el Japón con otras doctrinas y su relación con el espíritu de estos pueblos» (1942). Déu-n’hi-doret.



Sopar de comiat ofert a José María Torres a l'Escola Sindical d'Hostaleria de Girona, 27 d'octubre de 1983. Martí Carreras, director, li lliura una placa de record. A la dreta, Maria Teresa Benavent, directora de l'Escola Social de Barcelona. A l'esquerra, Pablo Duplá de Vicente Tutor i Carles Sobrino Lafuente, magistrats de Treball i professors de Dret processal de l'Escola Social de Barcelona i el Seminari d'Estudis Socials de Girona, respectivament.  Al centre, la muller del Sr. Torres. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


En la vigència del pla d’estudis de 1967 El professor encarregat de l’assignatura a l’Escola Social de Barcelona (Pla de 1967) era Julio Rafael Hardisson Rumeu (Santa Cruz de Tenerife, 1934), oficial de primera classe del cos general de la Hisenda Pública (1964), tècnic de l’Administració Civil de l’Estat i confrare d’una rastellera d’ordes de cavalleria amb pretensions nobiliàries. Cap de Promoció Educativa i Cultural de la delegació d’Educació i Ciència (1974). Subdelegat del Ministeri de Cultura (1979). Traspassat a la Generalitat de Catalunya des de la seu barcelonina del Dipòsit d’Arxius de Cervera (1995). Basava l’assignatura en el manual Introducción a la sociología general de Guy Rocher (Herder. Barcelona, 1973, 710 p.). La bibliografia complementària abastava fins a onze recomanacions entre les qual es trobaven la Sociología de Salvador Giner (Península. Madrid, 1973, [4a. ed. rev. i ampli.], 268 p.); la Sociologia general (edició d’autor. v.1. La sociologia como ciencia. Las relaciones sociales. Barcelona, 1969, 189 p.) i La sociedad global (edició d’autor. Barcelona, 1970, 199 p.), del catedràtic de la UB i director de l’Escola Dr. Enrique Martín López. I, singularment la única recomanació en llengua catalana: Consideracions sobre l’objecte de la sociologia del professor Emili Boix (Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1965, 160 p.). En els darrers cursos ampliaria el llistat amb incorporacions de darrera generació: d’Amando de Miguel, Manual de estructura social de España (Tecnos. Madrid, 1974, 590 p.) i La herència del franquismo (Cambio 16. Madrid, 1976, 250 p.); de Salvador Giner, «La estructura social de España» (a Horizonte español 1972. Ruedo ibérico. París, 1972, p. 1-43).

D’altra banda, Ignasi Pons Anton, professor titular de sociologia (UB) dirigia un seminari de sociologia del treball amb una bibliografia trencadora: Alain Touraine, edicions sud-americanes, i obres punteres: José María Maravall. Trabajo y conflicto social (Edicusa. Madrid, 1967, 244 p.); Jordi Estivill et al. La participación de los trabajadores en la gestión de la empresa (Nova Terra. Barcelona, 1971, 186 p.) i Apuntes sobre el trabajo en España (Nova Terra. Barcelona, 1973, 210 p.). El Dr. Pons es va significar com activista estudiantil: participà a la Caputxinada i mes tard fou detingut en el decurs d’una reunió del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Condemnat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Medalla de la UB (2009).

Cal anotar que no es va pendre en consideració el Curso breve de sociología de Marcelo Català Ruiz (edició d’autor. Madrid, 1968, 299 p.), professor de la matèria a l’Escola Social de Madrid. Inspector de Treball, va tenir un paper determinant en la remesa de treballadors als nazis com a secretari tècnic de la Comisión Interministerial para el Envío de Trabajadores a Alemania (Hartmut). És estrany, però, que no es considerés la Sociología de la Seguridad Social d’Antonio Perpiñà Rodríguez (Confederación Española de Cajas de Ahorro. Madrid, 1972, 614 p.).

El Pla de 1980 va ser portat per les professores titulars Teresa Maria Benavent Figueras i Montserrat Guibernau Berdun, ambdues també professores a la UB. Benvanent va ser directora de l’Escola Social i la Dra. Guibernau –també titular d’Higiene i Seguretat en el Treball- va agafar volada des de la posició de catedràtica de ciència política al Queen Mary College de la Universitat de Londres. La bibliografia es va mantenir tal com l’havia establert Hardisson.

Des d’una perspectiva comparada el programa de l’Escola Social de Barcelona res tenia a veure amb la de Santiago de Compostel·la tan pel que fa a l’estructuració dels continguts com l’abast. A Sant Jaume de Galícia l’assignatura distingia sis àmbits (introducció; individu i societat; institucions socials; estructura i canvi social; sociologia de les organitzacions; i la societat galaica). Cadascun amb bibliografia específica que s’atribuïa pràcticament a autors de fora de l’Estat espanyol. La referida a Galícia analitzava el comportament electoral, la universitat compostel·lana, l’escola, el territori i el desenvolupament econòmic.

El Dr. Abelardo de Unzueta y Yuste era el professor encarregat de Problemes socials del desenvolupament espanyol. Intendent mercantil, graduat social, catedràtic de geografia econòmica i director de l’Escola Professional de Comerç de Sabadell (1958). Corresponent nacional de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1969). Cavaller de l’orde d’Isabel la Catòlica. La seva producció se centra en la geografia econòmica i la Guinea Equatorial.

La matèria la seguia a través d’una bibliografia eclèctica. La teoria es recolzava en Bert S. Hoselitz, Aspectos sociológicos del desarrollo económico (Hispano Europea. Barcelona, 1970 [2a. ed.], 235 p.) i l’aplicació en les següents: Francisco Candel, Apuntes para una sociologia del barrio (Península. Barcelona, 1972, 214 p.); Amando de Miguel i Juan Salcedo, Dinámica del desarrollo industrial de las regiones españolas (Tecnos. Madrid, 1972, 337 p.); Francisco Guijarro Arrizabalaga et al, Efectos sociales queridos y no queridos en el desarrollo español (Euramérica. Madrid, 1968, 157 p.); Ramón Tamames, Los centros de gravedad en la economía española (Guadiana. Madrid, 1968, 173 p.); José Cazorla, Problemas de estratificación social en España (Edicusa. Madrid, 1973, 240 p.); Monogràfic «La vida social del barrio», Documentación social, 8 (1972); i III Plan de Desarrollo económico y social [1972-1975]. (BOE. Madrid, 1971, 318 p.). L’assignatura va desaparèixer amb el Pla de 1980.


Postil·la

Manuel LLINÀS DEL TORRENT MARCH

(Girona, 1926 – 2005). Professor de l’Escola Normal de Mestres, del Col·legi Universitari de Girona i del Col·legi Bell-lloc del Pla (Opus Dei).

Membre del Consell provincial de la Joventut; òrgan de reduïda composició que l’any 1968 va debatre la integració dels joves en el sindicalisme (vertical, és clar) i sobre «Juventud y Regionalismo». (Los Sitios, 7/7/1968, p. 3). L’ocupació pública no va ser obstacle per a què signés la petició col·lectiva d’amnistia pels presos condemnats per activitats laborals i sindicals (Presència, 28/2/1970, p. 5). Malgrat això, l’any següent seria nomenat conseller de la Junta Provincial d’Educació; un senat inútil de cinquanta-set membres constituït per delegats ministerials, notables, educadors, militars i capellans presidits pel governador civil.

El Sr. Llinàs era un home rodanxó que fumava en pipa i a l’hivern portava barret i bufanda. Tenia un posat britànic. Era una mena Tom Sharpe de l’Onyar.

El meu amic i antic alumne del SesGi Francesc Puntas Sarrinat recorda que a classe es manifestava incondicional de l’escriptor Josep Pla i el professor Salvador Giner, mestre de la sociologia moderna, que anys a venir ocuparia la presidència de l’Institut d’Estudis Catalans. Per això seguia l’assignatura amb el seu manual, Sociología (Península. Barcelona, 1979, 246 p. 11a. ed. renov. i aug.). Amb motiu del centenari de l’IEC vaig tenir ocasió de reunir-me amb el professor Giner; em va causar una grata impressió la seva sincera i cordial assertivitat. El destí va fer que coincidís la preparació d’aquest text amb la seva mort. Posteriorment, a Ràdio Estel vaig poder recuperar la conversa que anys enrere havia mantingut têt-à-têt amb el pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler. La finesa intel·lectual i l’elegància d’esperit eren categòriques.

El cronista oficial de la ciutat va descobrir el Llinàs més íntim: «El vaig conèixer des de la infància. Orfe de pare a causa de la tragèdia del 36. La seva família, que havia gaudit d’una posició benestant i un nom reconegut, havia caigut en una situació pròxima a la pobresa. La mare d’en Manel se’n sortia com podia, treballant adeleradament per acomboiar i educar el seu fill únic. La riquesa material de la família s’havia perdut. Però el tresor moral i espiritual es va mantenir intacte i en progressió. Arribat a l’etapa juvenil, en Manel es va sentir cridat a la vida religiosa. La seva precària salut el va fer retornar de Veruela, on havia anat amb gran il·lusió per preparar-se per professar en la Companyia de Jesús. En la vida civil a la qual es reincorporava el que més s’apropava a la seva vocació era la docència. Culminats els estudis universitaris i després d’iniciar-se en la professió en una escola especial de Barcelona, retornà a Girona, repartint la seva activitat entre l’Escola Oficial del Magisteri i l’institut Bell-lloch del Pla; treballant incansablement i amb gran dedicació, fins arribar a l’edat de la jubilació. I encara després de jubilar-se continuà el seu lligam amb el Bell-lloch, on en certa manera va dedicar serveis i atencions». (Mirambell: 2006).






* Agraeixo a l’amic Florenci Crivillé i Estragués, emèrit del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, la localització material de la tesi a l’Arxiu Comarcal del Ripollès (ACRI).




Professors i alumnes en l'orla commemorativa de la promoció de 1984-1987. Arxiu de Francesc Puntas i Sarrinat (Palamós). Producció fotogràfica de Miquel Bohigas i Costabella (miquelbohigas.com).
Apareix l'equip directiu format per Martí Carreras, director; Florentino Sanz, cap d'estudis; i Josep Lluís Oliver, secretari. Per ordre alfabètic, els professors Ramon Alberch, Basili Bragulat, Narcís Escatllar, Gregorio Lax, Manuel Llinàs, José María Mancebo, Xavier Masià, Joan Maria Ortega, Miguel Pérez Capella, Josep Joaquim Pérez, José Luis Pertegaz, Pere Reixach i Carlos Sobrino. Segueixen els alumnes: Maria Jesús Aliste, Agustí Arribas, Jordi Bolaño, Josep Carlas, Maria Assumpció Català, Maria Magdalena Grau, Mariàngels Gutiérrez, Consol Julià, Alex Limeres, Jeroni Martín, Mercè Martínez, Joaquim Mundet de Pol, Fernando Novillo, Carme Puig, Francesc Puntas, Pere Rivero, Anna Roig, Basili Sánchez, Tomàs Tallero, Joan Bartomeu, Miquel Bataller, Maria Dolors Despuig, Joan Font, Ferran Galan, Maria Dolors López, Enric Llauger, Francesc Mangas, Agustí Martín, Roser Parnau, Maria Dolors Peraferrer, Matilde Pérez, Maria Pilar Planas de Farners, Josep Planchart, Concepció Puaté, Joaquim Roca, Roser Rodríguez, Manuel Rodríguez, Maria Cristina Tàpia, Joan Torrent i Josep Vendrell.





REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


ARAGÓ, Narcís-Jordi. «El crit de Palau-sator». Revista de Girona, 168 (1995), p. 6; «La ressonància de Jaume Pol». Revista de Girona, 232 (2005), p. 9.

ARCO ÁLVAREZ, José Luis del. «Estudio crítico del cooperativismo español en la hora presente». Estudios cooperativos, 50 (1981), p. 3.

AVILÉS, Montserrat [et al]. Albert Fina. La factoria cultural. Colomers, 2001.

BAHAMONDE, Ángel, MARTÍNEZ, Jesús A. «La construcción de la dictadura (1939-1951)». Historia de España siglo XX: 1939-1996, Jesús A. Martínez (coord.). Cátedra. Madrid, 1999, p. 62.

BARNOSELL, Genís. Orígens del sindicalisme català. Eumo. Vic, 1999, p. 19-75.

BAYOD SERRAT, Ramon. Diccionario laboral. Reus. Madrid, 1969, p. 282-283.

BALCELLS, Albert. «Lluís Companys, des dels inicis fins a la presidència de la Generalitat». Jordi Casassas i Yimbert (coord). Lluís Companys i la seva època. Pòrtic. Barcelona, 2002, p. 28.; El pistolerisme: Barcelona (1917-1923). Pòrtic. Barcelona, 2009, p. 74.

BENGUEREL, Xavier. Llibre de retorn. Planeta. Barcelona, 1977, p. 76 i 179.

BENITO MUNDET, Helena; PORTELLA COMAS, Jaume. «Los estudios mercantiles y empresariales en Girona: de iniciativas privadas y corporativas a la institucionalización universitaria (1950-2010)». VII Encuentro de trabajo sobre Historia de la Contabilidad de AECA. León, 10-12 noviembre de 2010. http://aeca.es/old/vii_encuentro_trabajo_historia_contabilidad/general.htm

BURZACO SAMPER, María. Cooperativismo y poder público en España. Dykinson. Madrid, 2015, p. 67.

CALBET I CAMARASA, Josep M.; ESCUDÉ I AIXELÀ, Manuel M. «Conflictes sobre higiene pública a Barcelona a les darreries del segle XVIII». Gimbernat, revista d’història de la medicina i de les ciències de la salut, 25 (1996), p. 43.

CAPMANY, Maria Aurèlia; ROMEU JOVER, Xavier. Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. La Magrana. Barcelona, 1976, p. 78-82.

CASALS I MESEGUER, Xavier. Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnker al rebuig de les mesquites (1966-2006). La Esfera de los libros. Barcelona, 2006, p. 53.

CASARES, Francesc. Memòries d’un advocat laboralista (1927-1958). La Campana. Barcelona, 2006, p. 507-508.

CELESTINO REY, Fernando. Historia de los cuerpos especiales de estadística de la Administración General del Estado (1860-2010). Visión Libros. Madrid, 2011, p. 150, 228-229.

CERDÀ Y RICHART, Baldomero. Evolución del sindicalismo: de los sindicatos antiguos al sindicato vertical. Bosch. Barcelona, 1940, p. 5.

CERÓN TORREBLANCA, Cristian. «La prevención de riesgos laborales y el mundo del trabajo durante la dictadura franquista». Baetica: Estudios de Arte, Geografía e Historia, 32 (2010), p. 494.

CLARA, Josep. «El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1930-1936)». Revista de Girona, 108 (1984), p. 158-167; «El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1936-1939)». Revista de Girona, 109 (1984), p. 243-244; «El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1939-1979)». Revista de Girona, 110 (1985), p. 39-47; El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1917-1987). Cercle d’Estudis Històrics i Socials. Girona, 1987; «Gironins davant el TOP: el cas de Pere Caner». Estudis del Baix Empordà, 17 (1998), p. 235-248; Girona sota el franquisme: 1939-1976. Quaderns d’història de Girona. Ajuntament i Diputació de Girona. Girona, 1991; El Partit Únic. La Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977). Cercle d’Estudis Històrics i Socials. Girona, 1999.

COMÍN, Alfons C. Per una estratègia sindical. Traducció de Ramon Barnils. Edicions 62. Barcelona, 1970, p. 39.

CORBELLA, Jacint; BRETAU, Frederic; LUNA, Margarida. «Anàlisi d’una revista catalana de medicina del treball de l’any 1906». Gimbernat, revista d’història de la medicina i de les ciències de la salut, 8 (1987), p. 259-275.

CORTÈS MARTÍ, Josep M. La majoria selecta de la tecnòpolis catalana: 1940-1980. Publicacions URV. Tarragona, 2016, p. 95-96.

CUYÀS, Manuel. Sota el barret. Pòrtic. Barcelona, 2019, p. 186.

DIGÓN MARTÍN, Raül. «Els processos contra Lluís Companys i Jover a la immediata postguerra». Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president. Documents del Memorial Democràtic, 5. Barcelona, 2015, p.167-168.

ESCATLLAR TORRENT, Narcís. Historia de los Escatllar. Abadia editors. Manresa, 2010, p. 214.

ESCUELA SOCIAL DE BARCELONA. Anuario del curso 1973-1974. Barcelona, 1973, p. 180.

ESPADALÉ I REBALLÍ, Josep. «La difícil reivindicació del santuari de Bell-lloc». Revista de Girona, 153 (1992), p. 45.

ESTIVILL, Jordi [et al]. Apuntes sobre el Trabajo en España. Nova Terra. Barcelona, 1973, p. 133-137 i 150.

FÀBREGAS I GUILLÉN, Dídac. La democràcia en la España del siglo XXI: de la esperanza a la regresión. Viena. Barcelona, 2007, p. 308-309 (Esteve Ferrer Reig); 208 (Miguel Pérez Capella).

FERNÁNDEZ HERAS, Amado; FERNÁNDEZ MENDIOLA, Amado. Tratado práctico de legislación social. Edició d’autor. Saragossa, 1960. [8a. ed. cor, ampl. i al dia. 690 p.], p. 304-305.

FERRER I GIRONÈS, Francesc. Els moviments socials a les comarques gironines. Diputació de Girona. Girona, 1998, p. 279 i 287.

FIGUEROLA BERNAL, Òscar. «L’Escola de Teixits (1931-1936)». El Sot de l’Aubó, 42 (2012), p. 29-38.

FONT AGULLÓ, Jordi; AGUIRRE OLIVERES, Miquel; BUSQUETS MORILLO, Jordi. «Condicions de treball i conflictivitat a les comarques gironines (1950-1965)». L’Època franquista: estudis sobre les comarques gironines. Quaderns del Cercle, 5. Cercle d’Estudis Històrics i Socials. Girona, 1989, p. 55-70.

GABRIEL SIRVENT, Pere. «Una historia social del mundo del trabajo y los trabajadores». Vasconia: cuadernos de historia-geografía, 30 (2000), p. 17-18.

GARCÍA OVIEDO, Carlos. Tratado elemental de Derecho Social. EISA. Madrid, 1952, p. 339, 598, 602 i 871.

GASCÓN HERNÁNDEZ, Juan. «La enseñanza de la Cooperación». Revista de Educación, 32 (1955), p. 201.

GIL BONÀNCIA, Miquel. 50 anys de Ràdio Girona: 1933-1983. Carles Vallès, editor. Girona, 1990, p. 87-88.

GINER, Salvador. «La estructura social de España». Horizonte Español 1972. Ruedo Ibérico. París, 1972, p. 41.

GONZÁLEZ LABRADA, Manuel. «El Derecho Procesal Laboral en la formación del graduado en Relaciones Laborales y Recursos Humanos». Inés Escario i Elena Fernández (coords.), La formación y la profesión del graduado en Relaciones Laborales y Recursos Humanos. Prensas de la Universidad de Zaragoza. Saragossa, 2015, p. 81.

GONZÁLEZ MADRID, Damián A.; ORTIZ HERAS, Manuel. «El franquismo y la construcción del Estado del Bienestar en España: la protección social del Estado (1939-1986)». Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 17 (2018), p. 377.

GONZÁLEZ MURILLO, Pedro. La política social franquista: el Ministerio de José Antonio Girón de Velasco (1941-1957). Tesi doctoral inèdita. Universidad Complutense de Madrid. Facultad de Geografía e Historia. Madrid, 2014, Vol. I, p. 46.

GONZÁLEZ-ROTHVOSS Y GIL, Mariano. Cuarenta años de Escuelas Sociales: lección inaugural del curso 1965-66 en la Escuela Social de Madrid, el día 15 de octubre de 1965. Escuela Social de Madrid, 1966, p. 9-10.

GUAMÁN HERNÁNDEZ, Adoración; SÁNCHEZ OCAÑA, José Miguel. «Cuarenta años de Constitución del Trabajo: historia de un proceso deconstituyente». Ivs Fugit: revista interdisciplinar de estudios histórico-jurídicos, 20 (2017), p. 185.
HARTMUT, Heine. «El envío de trabajadores españoles a la Alemania nazi, 1941-1945». Migraciones y Exilios, 7 (2006), p. 10.

JIMÉNEZ PÉREZ, Diego; VILLANUEVA MOLINA, José. Tratado de práctica laboral: contrato de trabajo, normas legales de trabajo, seguridad social, mutualismo laboral, procedimiento laboral: formularios y legislación. Edició d’autor. Granada, 1963. [358 p.].

LANAO, Pau. «La dualitat del jutge poeta». El Punt Avui, 29/12/2014, p. 51.

LANERO TÁBOAS, Mónica. «Proyectos falangistas y política judicial (1937-1952): dos modelos de organización judicial del Nuevo Estado». Investigaciones históricas: Época moderna y contemporánea, 15 (1995), p. 353-372.

LINZ, Juan J. «Política e intereses a lo largo de un siglo en España, 1880-1980». Manuel Pérez Yruela i Salvador Giner (eds.). El corporativismo en España. Ariel. Barcelona, 1988, p. 96-97.

LÓPEZ MARTÍNEZ, Olga; FIGUEROLA BERNAL, Òscar. Història de l’Escola de Teixits: 1922-1997. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1997, p. 64-65.

LÓPEZ NÚÑEZ, Álvaro. La enseñanza de la previsión. La Polígrafa. Barcelona, 1916, p. 23.

LUNA GARCÍA, Antonio. Justicia. Aguilar. Madrid, 1940, p. 22.

MALLÓ, Oriol. El cártel español: historia crítica de la reconquista económica de México y América Latina (1898-2208). Akal. Madrid, 2011, p. 252 i ss.

MANTÉ ISPA, Josep Maria. «Els laboralistes». Aviles et al. Albert Fina. La factoría cultural. Colomers, 2001, p. 117-118.

MARTÍNEZ CELORRIO, Xavier: MARÍN SALDO, Antoni. Educació i mobilitat a Catalunya: resum executiu. Fundació Jaume Bofill. Documents de treball. Barcelona, 2011, p. 32.

MARTÍNEZ Y MARTÍNEZ, Julio Gerardo. Origen, naturaleza y misión de los estudios de las Escuelas Sociales. Borland. Granada, 1963, p. 9.

MATARRODONA, Enric. «Les detencions de l’Onze de Setembre a la Bisbal [1968]». El Punt Avui, 12/9/2015, p. 14-16.

MAYORAL BLASCO, Susana; ESPLUGA TRENC, Josep. «Mobbing: ¿un problema de perfiles psicológicos o un problema de organización del trabajo? Dos estudios de caso». Cuadernos de Relaciones Laborales, Vol. 28, núm. 2 (2020), p. 233-255.

MENA, José María. De oficio, fiscal. Ariel. Barcelona, 2010, p. 17.

MIGUEL, Amando de. Un futurible para España. Dopesa. Barcelona, 1969, p. 191; La herencia del franquismo. Ed. Cambio 16. Madrid, 1976, p. 111-112.

MIRAMBELL, Enric. «Quaranta anys del Col·legi Bell-lloc». Diari de Girona, 26/2/2006, p. 36; «Les campanes de la basílica de Sant Feliu». Diari de Girona, 29/10/2017, p. 33; «Experiències d'unes oposicions». Diari de Girona, 21/06/2020 (en línia). 

MOLINERO, Carme. «L’antifranquisme i la lluita per la democràcia». Nous Horitzons, 217 (2017), p. 79.

MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999, p. 82.

MONCUNILL I CIRAC, Nicolau. Un crit a Palau-sator: historia del mural de l’absis del temple parroquial. Publicacions Alt Camp. Valls, 1994, p. 59.

MONEREO PÉREZ, José Luis. «Álvaro López Núñez». Revista de Derecho de la Seguridad Social Laborum, 3 (2015), p. 253-280.

MONTERO AROCA, Juan. «El proceso laboral. Conceptos generales». Revista de Política Social, 113 (1977), p. 30-32.

MONTERO I AULET, Francesc. Manuel Brunet: el periodisme d’idees a l’ull de l’huracà. Afers. Catarroja, 2016, p. 304.

MORADIELLOS, Enrique. La España de Franco: 1939-1975: política y sociedad. Síntesis. Madrid, 2003, p. 129.

MOTA MUÑOZ, José Fernando. «Precursores de la unificación: el España Club y el Voluntariado Español, una experiencia unitaria de la extrema derecha barcelonesa». Historia y Política: ideas, procesos y movimientos sociales, 28 (2002), p. 273-303.

NAVARRO, Jordi. Pedres i boira. Curbet Edicions. Girona, 2019, p. 30.

NIETO, Alejandro. El desgobierno judicial. Trotta. Madrid, 2005, p. 74-75.

OCAÑA-RIOLA, Ricardo. «La necesidad de convertir la estadística en profesión regulada». Estadística española, vol. 59, núm. 194/2017, p. 206.

PANIAGUA, E. [leuterio]. «Una realidad: El Seminario de Estudios Sociales». Los Sitios, 6/2/1971, p. 5.

PASSARELL, Jaume. Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots: (articles 1929-1940). Edició a cura de Valentí Soler. Acontravent. Barcelona, 2010, p. 163-164 i 171-173.

PÉREZ I BARÓ, Albert. Les cooperatives a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1972, p. 5.

PERICH [Jaume Perich Escala]. Setze fetges. Pròleg de M. Vázquez Montalbán. Ed. 62. Barcelona, 1971, p. 5.

PERPIÑÁ RODRÍGUEZ, Antonio. Sociología de la Seguridad Social. Confederación Española de Cajas de Ahorro. Madrid, 1972, p. 29.

PLA, Josep. El quadern gris. Destino. Barcelona, 2012, p. 148.

POSADA, Carlos G. Los seguros sociales obligatorios en España. Revista de Derecho Privado. [3ª. ed. aug. i actual. per Salvador Bernal Martín]. Madrid, 1943.

PRECIADO DOMÈNECH, Carlos Hugo. «La reforma laboral de 2012 y la doctrina del Tribunal Constitucional y del Tribunal Supremo». Jueces para la Democracia, 95 (2019), p. 29-41.

PUIGVERT, Joaquim M. «Els metges higienistes i les topografies mèdiques». Recerques: història, economia, cultura, 35 (1997), p. 99-106.

RAMOS GOROSTIZA, José Luis. «Edwin Chadwick, el movimiento británico de salud pública y el higienismo español». Revista de Historia Industrial, Vol. 23, núm. 55 (2014), p. 11-38.

REAL ZALOTE, Pedro del; VALDIVIA, Javier de; ALDIRT ALBERT, Augusto. La promoción social. Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. Madrid, 1966, p. 90.

RIBAS, Joan. «Cromos i aparadors». El Punt, 28/10/1990, p. 8.

RIDRUEJO, Dionisio. Escrito en España. Losada. Buenos Aires, 1962, p. 56.

ROCA, Francesc. «La “Gross Barcelona”: dues introduccions». Recerques: història, economia, cultura, 6 (1976), p. 126; El Pensament econòmic català (1900-1970). II, La transmissió de les idees econòmiques. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1996, p. 39.

RODRÍGUEZ, Josep A.; MIGUEL DE, Jesús M. «Del poder de la corporación: el caso de la profesión médica española». El corporativismo en España. Manuel Pérez Yruela / Salvador Giner (eds.). Ariel. Barcelona, 1988, p. 227-271.

SABATÉ I CASELLAS, Ferran. «Pere Garcia Faria i els orígens de l’enginyeria sanitària». Gimbernat, revista d’història de la medicina i de les ciències de la salut, 22 (1994), p. 227-236.

SAGARDOY BENGOECHEA, Juan Antonio. El derecho del trabajo a mis 80 años. Editorial Universitaria Ramón Areces. Madrid, 2015, p. 21-22; 23-24.

SANTACANA, Carles. «Corrupció i mediocritat militar». El País, 29 d’octubre de 2019:https://cat.elpais.com/cat/2019/10/23/cultura/1571858402_707506.html 

SAPENA, Carles. «Lectura de tesines a l’Escola Social». Butlletí del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona, 54 (1988), p. 19-20.

SELLÉS I QUINTANA, Magda. Una aproximació a la història de la Societat d’Estudis Econòmics. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002, p. 70-76.

SENRA BIEDMA, Rafael. «El Derecho del Trabajo de la crisis y la crisis del Derecho del Trabajo». IUS Labor, 3 (2014), p. 1-82.

SERVICIO SINDICAL DE ESTADÍSTICA. Estadísticas de Obras Sindicales 1965. Madrid, 1966, p. 43-52.

SEVILLA-GUZMÁN, Eduardo; GINER, Salvador. «Absolutismo despótico y dominación de clase: El caso de España». Cuadernos de Ruedo Ibérico, 43-45 (1975), p. 89.

SOLÉ, Ascensió. «Tribunals d’Excepció i repressió política». Aviles et al. Albert Fina. La factoría cultural. Colomers, 2001, p. 196.

TENA, Luis. «Cooperación». (Sindicatos. Página de divulgación Nacional Sindicalista del Servicio de Prensa y Propaganda Sindical, 9). Los Sitios, 11/5/1944, p. 5.

TOCQUEVILLE, Alexis de. La democràcia a Amèrica. Traducció de Jaume Ortolà. Riurau editors. Barcelona, 2011, p. 66.

TODD, Selina. El pueblo: auge y declive de la clase obrera (1910-2010). Traducción de Antonio J. Antón Fernández. Akal. Madrid, 2018.

VÁZQUEZ OSUNA, Federico. La rebel·lió de «sus Señorías». L’Administració de Justícia a Catalunya (1931-1945): la magistratura i el ministeri fiscal. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Barcelona. Departament d’Història Contemporània. Bienni 1997/1999, p. 364.; «L’anihilació de la República pel general Franco i l’Administració de justícia a Catalunya (1936-1939)». Revista de Dret Històric Català, 16 (2017), p. 300-301.

VILANOVA, Francesc. Franquisme i cultura: Destino. Política de Unidad: la lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949). Lleonard Muntaner, editor. Palma de Mallorca, 2018, p. 24.

VILAR, Sergio. Protagonistas de la España democrática: la oposición a la dictadura 1939-1969. Ediciones Sociales – Librería Española. París, 1968, p. 288-292.

VILLA GIL, Luis Enrique de la. El derecho del trabajo a mis 80 años. Editorial Universitaria Ramón Areces. Madrid, 2015, p. 73-74.






Al·legoria al treball. Plafó ceràmic de Josep Martí i Sabé, 1959
Girona. Edifici de la carretera de Barcelona, 20-22.