dimarts, 18 de desembre de 2018

Remença Exprés. Una sortida al Far






Les Encies. Linòleum de Miquel Plana. Olot, 1980.




Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé.

Gn 1,31




Amb els amics Àngel Rodríguez i Daniel Vivern el dia de sant Eloi vàrem recórrer terres de remença amb destinació al Far. L’objectiu era (re)seguir el llibre 1001 Llegendes i mites de Catalunya. L’autor ens oferia coneixements, el seu ofici de la Paraula i el do d’una veu portentosa per anar comentant les tradicions dels llocs de pas. En Daniel aportava el bagatge literari (i el background mundà) que enriquia i matisava els contextos i les situacions amb murrieria, sal i pebre. Un servidor, escoltava, badava i hi posava cullerada. Fruirem de la ruta amb humor i complicitat.


La Vall de Llémena

Travessàrem de cap a cap la vall de Llémena. Passat el Pal de Canet ja som a Ginestar. El congost havia de tancar-se des de la rectoria i fins a les envistes de Llorà. En principi, era una bona idea ja que no havia de tenir impactes negatius. El projecte, però, es va frustrar. Santa Maria queda amagada sota Can Geca. Te un accés complicat però el lloc mereix una visita per la concepció inextricable de l’església, el campanar exempt, el cementiri, la font i la proximitat del corrent de l’aigua. L’entorn exhala una ruralitat sense màcula. En aquest territori cal recordar mossèn Joaquim Cornellà, capellà de serveis múltiples: rector de Ginestar, Montcal, Adri, Biert, Canet d’Adri i custodi, hostaler, hortolà i mestre (de sequer) del santuari de Santa Afra. Aviat és dit.



Santa Maria de Ginestar passa desapercebuda per la seva situació amagada.
Fotografia de Lucien Roisin anterior a 1943.


Reprenem la marxa i una alzina termenal, confirma l’arribada a Llorà. Les cases s’escampen a la falda del serrat dels Rasos. Un atractiu natural de bon accés és la font d’en Dausa, característica per la formació de travertí. El campanar captiva per l’andorranitat. És la senya idiosincràtica d’un indret especialment complicat per l’orografia i uns efectes urbanístics que dificulten la connectivitat. Una nafra semblant es repeteix a Sant Esteve de Llémena. Les ferides dels «feliços seixanta» no cicatritzen. Frec a frec de la carretera hi ha els hostals. Cal Ganso i Font Saveu han mantingut la personalitat secular.



Salt d'en Xiquet. Llorà, 19 de novembre de 1936.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fargnoli Iannetta).


A continuació, voregem el cràter del Clot de l’Omera i en un tres i no res ja som al Pla de Sant Joan. S’ofereix esbatanat i flanquejat per les cingleres vistents de Sant Roc i de Rocafesa. Sant Roc és el punt zenital que uneix la Garrotxa, el Gironès i la Selva. El far llemenenc. La capella rústega i pètria dona sopluig al caminant montpellerí i el gos amb el panet a la boca.

Les cases del veïnat negregen. Es varen edificat amb materials del volcà del Puig de la Banya del Boc. Peradalta és la pairalia de caràcter. L’amic Paco Millán, l’Anna i en Miquel hi varen viure mentre ell va ser pastor. Tancava el ramat a Bosquerós i menava les ovelles per aquells cims i fins a la llera del riu. L’anaven a visitar naturistes i redactors de revistes bio però quan era hora de començar la jornada -a trenc d’alba- no el seguien i es quedaven arraulits a l’escó. Les gorgues basàltiques de Pedaralta són un atracció pel jovent de la vall.



Des de la serra de Boratuna es divisa el Puig de la Banya del Boc que queda a la dreta. Segueix el Pla de Sant Joan, el cingle de Sant Roc i al fons el Far. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (autor desconegut, 1960).




Sant Roc des del Puig de la Banya del Boc, juliol de 1993.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Núria Forns).



La capella de Sant Joan reposa sobre una colada de lava. Quan hi som a tocar ens adonem que la masoveria veïna –quina mel i quines oques!- s’està rehabilitant. Casa salvada, casa plegada. La terra la treballa la família Buch, nissaga de pagesos guardonats en els campionats d’arada amb tractor.

Al ràfec de la cinglera de Rocafesa podem veure l’esvoranc d’entrada a la cova del mateix nom i encara l’avenc del Pas dels Llops. Els espeleòlegs ho coneixen abastament.

Quan agafem la recta de Sant Martí de Llémena –dreturera com si fos tirada amb llinyola- a llevant situem la capella de sant Nazari i a ponent el trencant de la carretera que puja a les Serres i que per Constantins i Calders arriba a Bonmatí. La casa del primer revolt va ser construïda per paletes de Sant Joan de Palamós. Francesc Sapena Garrigó, en Paco, el meu pare, era un d'ells. Mentre treballava a Sant Martí, li varen oferir la masoveria de Can Nerós. El perquè hi anessin a treballar va ser pels embolics econòmics del contractista. Entre setmana s’allotjaven a l’Hostal Reixach de Sant Martí, la porta del qual és la primera del nucli municipal.



El cingle de Sant Roc des de les Serres, febrer de 1946.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart).






Perspectiva de la Vall de Llémena encaixonada entre Rocafesa i Sant Roc. Al fons, el Pla de Sant Joan, juliol de 1993. Imatge: Ajuntament de Girona (Fons El Punt - Anna Maria Carreras).


A la petita plaça hi ha la casa consistorial i un comunidor (en diuen torre de guaita) on hi ha aparedada una escultura del sant titular que va obrar l’escultor Piculives. L’antiga rectoria ha esdevingut una casa de colònies històrica. També per a mi. Allà vaig viure les primeres colònies –inoblidables- a l’edat de nou anys. Tenia de monitor en Tià Salellas i de consiliari Marià Casadevall. Ells i altres companys «Ja fa molt temps van emprendre un llarg camí», com diu l’espiritual negre No tardis, Jack que entonàvem als focs de camp. Mn. Josep Maria Pont era fill de Sant Martí. Entusiasta dels mitjans audiovisuals va fer tasca a les estructures de premsa de l’Església i dirigí el programa Signes dels temps de TV3. L’Àngel Rodríguez el recorda amb afecte i el té per mentor.

El cementiri de Sant Martí és parroquial com ho són tots els de la vall de Llémena a excepció del nucli de Sant Gregori. A aquestes alçades no se sap si cal atribuir-ho a la tradició catòlica, el menfotisme civil o la incúria municipal. Potser tot plegat.

Seguint amunt, a l’oest podem ullar el Gorg de les Bruixes que és on va a parar l’aigua que desguassa de la Barroca (Sobre roca) i en un moment ja som al trencant de Granollers de Rocacorba. Al sot dret s’ubica la Ginestera, que havia estat el petit Camp David del Dr. Pipe Sánchez-Babot, amic i company de tertúlia de Daniel Vivern i el meu metge al Seminari Menor de Girona. A l’esquerra, el Molí d’en Glòria que a més de moldre gra produïa energia elèctrica pel Suibés, una masia esplèndida i ben emplaçada al caire de la carena. Josep M. Mundet i Gifré la descriu amb fidelitat –sense nomenar-la- a la novel·la Terra erma que recrea l’ambient de la primera carlinada.

Llàstima que no poguéssim fer marrada fins a Granollers. El paisatge és suau i està entatxonat de béns culturals discrets però remarcables: l’església (la catedral del Llémena), el comunidor porxat (modèlic), l’ermita de Sant Julià i Can Sala, la casa pairal del cabdill remença Pere Joan Sala, que ara té usos turístics. Aniol Sapena i Nogué va explorar el medi i en coneix els topans. Tanmateix, l’historiador Pere Trijueque i Fonalleras ha establert la genealogia del granollerí de més prosàpia. D’allà surt el camí que va a Rocacorba i que permet vistes immediates sobre el volcà de Granollers i encara del Puig Montner.

En aquesta terra hi arribà la família Ensesa procedent d’Occitània. Acabaren baixant a Sant Gregori i després a Sarrià de Ter. Emprenedors de mena, bastiren un empori industrial i l’establiment hoteler que prestigia la història del turisme a la Costa Brava: l’Hostal de la Gavina de s’Agaró.

Can Perot perpetua l’honradesa dels seus fogons. La Carme Arnau va heretar la carteria rural del pare i la bústia enclastada a la paret en fa memòria. Quan acaba de repartir el correu entra a la cuina amb una roba blanquíssima i ajuda al seu marit amb els guisats. La continuïtat està assegurada. Un dels nois ha agafat el rem. La cuina és fidedigna.

Tornem al Molí d’en Glòria. Uns metres enllà passem al costat de l’antic hostal de Can Batista i just a l’esquerra del vial un rètol informa que acabem d’arribar a la Garrotxa. La divisió comarcal contraria la geografia i nega la realitat. Per cert, en Ton de Can Batista va tenir fama de bon matador. Era sol·licitat per moltes cases quan volien matar el porc. Els seus ganivets encara fan feina.

Sorprenen els cirerers i noguers que hi ha a la cuneta. Qui sap si els varen plantar els peons caminers per obtenir aliment del domini públic. A l’esquerra queda el trencant de la pista que puja a la Barroca i que ara permet arribar fins a Sant Climent d’Amer. A la dreta hi ha el pont vell (i el nou) que dona accés a l’església i les Carreres. Per aquells cims carbonejava aulines Esteve Carreras, que va plegar l’ofici de bosquetà per dedicar-se al comerç del carbó i la fusta a Girona. Es tracta del besavi de la niada Nadal Farreras.



Carbonera a Sant Esteve de Llémena, setembre de 1985. Es distingeixen la pila, un cabàs, rampins, un xapo, els sarrions i la barraca. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - autor desconegut). 


Gratapallers feliços a Sant Esteve de Llémena, 21 d'abril de 1968.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Martí Massafont Costals).




Sant Esteve de Llémena és una població xocant i de contrastos. Emplaçada en un pla, a banda i banda de l’eix de la carretera coexisteixen indústries d’envergadura, serveis i habitatges. El disseminat és poblat per masos i una urbanització prototípica del campi qui pugui i el tot s’hi val. És un lloc digne d’estudi. La millor perspectiva sobre el nucli es pot aconseguir des de la mola de Bell-Lloc de Llémena. El Cabrit és el restaurant de referència essencial. L’establiment de la família Torrent està ben arrelat i per això atén el creixement generacional amb la creació d’antenes a Domeny i l’Avellaneda.

Continuem el trajecte i deixem a la dreta el terreny d’acampada de la Planta. A prop prenem el ramal que va a Sant Aniol de Finestres. L’Àngel tenia interès en reveure l’hostal de Can Tura però un cartell indica que és tancat per «raons extraordinàries». Malament. Acabem de pujar fins a tocar de Cal Sastre on havíem fet esmorzars ja fa una quarantena d’anys. Aquella casa va acollir una escola d’estiu d’amistat i treball d’arqueòlegs i historiadors (Miquel Oliva, Francesc Riuró, Narcís Puigdevall, Montserrat Gener...). El paratge esdevé un parc arqueològic a l’aire lliure.

Parem per contemplar el Puigsallança. Joaquim Agustí afirma que és el sostre de la Vall de Llémena que separa la conca del Ter (Llémena) de la del Fluvià (Ser), (Les Garrotxes, 22). Hi menen els cingles de Costabella que té als peus la pairalia del mateix nom. De Can Costabella té arrels ancestrals el meu amic Miquel Bohigas, home de creativitat renaixentista i autor d'un romanç dedicat a Pere Joan Sala. Més a llevant albirem el castell i el santuari de Finestres i la masia del Raspat. La Conxita Font -filla dels darrers masovers- m’ha explicat retalls de la vida quotidiana bevent aigua d’aljub, sense llum, telèfon ni veïns i com a únic mitjà de transport un carro tirat per un matxo. La Conxita quan era una criatura trescava per dreceres per anar a l’escola de Sant Aniol. De jove sentia de lluny el retruny del camió d’en Vicenç Martorell quan pujava a festejar-la. Es varen conèixer al ball d’Amer i allà varen plantar la tenda. A ballar hi anaven les noies del poble fent-se companyia i a peu.

No podem veure la planta embotelladora. L’aigua ha portat el nom del poble fins l’Imperi del Sol Naixent i els escassos treballadors que ocupa provenen d’altres continents. A prop s’han trobat unes termes romanes. Sant Aniol, recòndit i glocal. Quimèric.

Aquí neix el riu que dóna identitat i vertebra el paisatge fins l’aiguabarreig amb el Ter al Pas d’en Prats entre Sant Gregori i Salt, que algú ha barrat amb impunitat absoluta. L’aigua s’aprofita fins a l’extrem: vint-i-vuit molins fariners en trenta quilòmetres.




Sant Aniol de Finestres des del collet de Sa Fuella (1960-1969). Al fons, la plataforma del Far.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart).




Escolans del Mercadal de Girona d'excursió al castell de Finestres, 23 de febrer de 1936.
 Imatge: Ajuntament de Girona (Ferran Forns Navarro).




Espadats de Puigsallança. Al peu, Sant Aniol de Finestres i a l'horitzó la silueta inconfusible del Far.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Francesc Riuró Llapart), setembre de 1965.






La Vall d’Hostoles

Refem el trajecte per pujar a les Encies. A la font, l’Àngel rememora la tradició de la descoberta de la imatge de la marededéu mentre en Daniel investiga la paradoxa del raig descompensat de dos canons. Porto a col·lació el veí Pere Torrent, a. Cufí, un músic, llobater i porquerol que varen torturar i ajusticiar a la forca acusat de bruixeria ara fa tres-cents-noranta-nou anys. Uns biciclistes ens saluden. No tots ho fan. La majoria van a pinyó fix. Passa com els corredors amb auriculars. Recentment, una metgessa oriünda de Santa Pellaia, em comentava que havia anat a l’Himàlaia i que a cinc mil metres hi havia escaladors amb el txumba-txumba ditxós. El paisatge sonor...

Ens acostem a les quatre cases que donen cos al lloc. Són quatre comptades. Excepcional descoberta d’un comunidor tot i que s’ha desfigurat (ultratjat) amb una volta de ferradura remolinada. El paviment enrajolat de la placeta del temple fa l’efecte que devia de ser l’era del rector. A hores d’ara, la casa parroquial està decorada amb elements pseudoorientalistes. El cementiri és pulcre. Una escala exterior mena a les golfes. Devien haver servit d’aula. Al medi rural i en absència d’escola unitària, era habitual que el rector fes les funcions de mestre. Generacions de pagesos i pageses han après de lletra a les rectories i esglésies fins l’arribada de la llei general d’Educació de 1970. El franquisme va desdenyar l’ensenyament i ara els historiadors de l’educació se’ls en fot conèixer els avatars personals i socials de l’alfabetització precària que varen rebre milers de famílies de mata baixa que vivien als masos de la Catalunya Vella. És més pertinent publicar llibrets subvencionats sobre les escoles nicaragüenques, i ja em perdonaran.

Podem ullar l’interior de l’església des d’una finestreta. Un interruptor permet il·luminar el presbiteri. Iniciativa excel·lent. Sorpreses: el retaule és sobri i sense requincalla. La marededéu és negra, majestàtica i acollidora. L’original romànica diuen que està en parador desconegut. Qui sap.

Marxem cap a les Planes d’Hostoles. Poc més de començar la baixada es passa al costat d’una casa amb teulada de ressonància gaudiniana o pagodista. No vàrem gosar parar i preguntar-ho. La ratlla que separa la il·luminació de la banalitat és prima com una fulla de paper de fumar.

Entrem a les Planes pel veïnat de Pocafarina. No hi pararem tot i que no podem passar per davant de les escoles modernistes sense mirar-les fugaçment.



Estació del tren d'Olot de Sant Feliu de Pallerols. Una munió de persones prestes per anar a l'aplec del santuari de la Salut el 19 de maig de 1911. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (A.T.V. ed.).


A l’arribar a Sant Feliu de Pallerols anem de dret a saludar el Pescallunes que va esculpir Àngel Rigall. El nostre Àngel ens posa en antecedents. Poques vegades passa que una llegenda sigui plana, simpàtica i sense intencionalitat. La idea de perpetuar-la com una icona local és magnífica.

Només creuar el Brugent trobem el monument dedicat al líder remença Francesc de Verntallat: fragment tosc de basalt amb un caire polit on s’hi ha gravat l’escut local i el nom del personatge. Una realització encertada i econòmica. Cal felicitar el promotor, el picapedrer i el consistori. A tocar hi ha l’antiga casa i fàbrica de xocolates Casas; de petits vàrem gaudir el producte i els cromos. Tot ha anat avall.

Passegem per la plaça de l’església per anar al Firal. Al passar pel carrer de Sant Antoni descobrim la Fonda Finet. Segle i mig de servei ininterromput. Poques cases poden dir-ho. D’octubre a maig cada dissabte hi ha la taula parada amb escudella i carn d’olla. Ens traiem el barret.

Dia de mercat, parades de verdures i fruites i una rostisseria mòbil al Firal. Ens sorprenen els casals de caràcter que hem anat trobant. És una vila amb passat de pes i prosperitat que ha bressolat creadors que han excel·lit en les lletres, les arts i la música. El casc antic està ben conservat i pintat amb traça. Al refer el camí ens aturem a observar i comentar la creu (excessiva) que va commemorar els «caídos por Dios y por España» i que –transvestida- ha acabat per ser-ho també dels morts republicans. L’entortolligament de la memòria a l’espai públic mena a situacions inconseqüents. A Caldes de Malavella un carrer és dedicat a Enric Pla i Deniel i la biblioteca a Francesc Ferrer i Guàrdia.



Excursió de l'Escolania del Mercadal de Girona al santuari de la Salut. 12 de febrer de 1961.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Ferran Forns Navarro).


Un vellet i una velleta obren el temple. Demanem si podem entrar-hi i amablement ens conviden a passar. Mentre remenen anem veient. La Pietat és jove, serena i bella. No potser de cap manera la mare d’un home de trenta-tres-anys. L’Àngel ens explica les vicissituds de la imatge de la Mare de Déu de la Salut que baixada del seu santuari ara es conserva en una capella lateral ornada amb làmpades votives. Una altre capella es dedica a la Mare de Déu de Gràcia, gòtica i excelsa. I encara un altar de sant Isidre que en lloc de portar la tradicional arada de mà aquí l’han guarnit amb una forca de fusta de lledoner. L’Àngel aprofita per reivindicar el Llaurador i desfer un malentès que ha pres carta de naturalesa. Segons diu, sant Galderic és el patró de la pagesia occitana però el de la catalana és sant Isidre. Vet-ho aquí.

Comentem als pabordes una cosa mai vista: l’existència d’una capella ornamentada per les estacions del Viacrucis com si es tractés d’un retaule. Expliquen que les peces són ceràmiques i es varen trobar casualment i fetes miques a les golfes de l’església de Sant Iscle de Colltort. Varen ser sotmeses a una restauració minuciosa i finalment es varen fixar sobre plafons per a ser exposades. En un moment de la conversa la senyora anomena «el santuari de les Fonts de la Salut». Li fem notar el plural i ens respon que abans era habitual referir-s’hi així. Un indici per parar ment. Preguntem pel rector i ens informa que és mossèn Jesús Calm que també ho és d’Amer, les Planes i el santuari de de la Mare de Déu de la Salut. El recordo de diaca i prefecte de curs al Seminari Menor de Girona. Ens acomiadem dels sagristans agraint la seva amabilitat.

Amb el cotxe donem un tomb de circumval·lació. Passem davant de la llar d’infants municipal. Està orientada a migdia i les parets s’han decorat amb el bestiari festiu: els gegants, els cavallets i la mulassa. Un encert. Acabem la visita dient adéu al Pescallunes


La Vall d’en Bas. La Salut. El Far.

A Sant Esteve d’en Bas –el petit país dels lletissons- prenem el camí ral de Vic per Pruit. Primer ens arribem fins els Hostalets per comprar pa al forn Bataller. Impossible. Està encarregat i el poc que despatxen s’esgota de seguida. Ho he intentat vegades però sempre he fet salat. Al mostrador veig que hi ha un tall de coca dolça i per això demano si en tenen més. La mestressa diu que només aquell bocí i me’l regala. Gràcies. Les lleixes de fusta estan plenes de pans flairosos embolicats amb paper de ceba. Cadascun té una etiqueta al peu on hi ha consignada el nom de la casa que el té reservat. Celebro que es mantingui l’autenticitat. Paraula de panarra.

Passegem per aquell poble de postal i descobrim l’existència d’un Manneken Pis vernacle. Després, ens embadalirem amb la sega mecanitzada d’un camp de blat de moro farratger. Al captard en veurem moltes tones al pati de la cooperativa.

Tornem a la carretera. De lluny es pot veure la magnífica planta de la Clapera i en un moment arribem a sant Ximplí o Simplici, va a gustos. Tres avis estan arrecerats a la paret encarada a migdia, prenen el sol i fan petar la xerrada. Al primer Déu vos guard ens diuen que aquella capella no ha estat immatriculada pel clero: és propietat del Terrús, la masia propera. És evident la decepció i l'enuig que ha causat aquesta contra-desamortització. L’Estat i l’Església fan pinya.

Comença l’ascens. A mig camí ens creuarem amb una àngela que anava en bicicleta. Ens dedicà una rialla neta i sana. Feliç. 


Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, 1966.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fons Familia Cuyàs. RF 12503.




Al trencant del santuari de la Salut rememoro la novel·la El testament de Moisès de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa. En un replà -entre coll d’Uria i Condreu- se situa la masia de can Faig que va ser l’escenari d’un capítol punyent. Entre la ficció i la realitat, la narració passa a l’entorn d’aquestes mateixes dates de l’any 2000.

A l’arribar la sensació és de serenitat i comoditat. La tria del lloc no va ser atzarosa. Originalment va ser un hostal de camins de bast. La terrassa és el balcó privilegiat de la Vall d’Hostoles.

A la vitrina hi ha la guia del santuari escrita per l’historiador feliuenc Xavier Solà i Colomer. A hores d’ara, aquests llocs singulars compten amb obres de divulgació serioses i ben editades. Ja que som aquí anotem la història del Far d’Antoni Pladevall o la més recent de Joaquim Tremoleda i David Pujol sobre la Mare de Déu del Mont. A la porta de l’hoteleria llegim la carta: els dos primers plats són de peix. Sense comentaris.

A l’interior de la capella, en Daniel, gran melòman, immediatament identifica la peça que sona: «Barcarola», de l'òpera Els contes de Hoffmann, de Jacques Offenbach. Formidable. I reclama la nostra atenció. Està palplantat davant el santcrist i ens assenyala que el rètol de la creu (Titulus Crucis) on generalment apareix l’acrònim INRI (Iesvs Nazarenvs Rex Ivdaeorvm, «Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus») aquí s’ha obrat seguint el relat bíblic i per això està escrit a text complet en hebreu, llatí i grec tal com va manar Ponç Pilat. I un excurs per acabar: El Titulus Crucis original (!?) es conserva a la basílica de la Santa Creu de Jerusalem de Roma de la qual n’és titular el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona. Aquell home que no compleix les obres de misericòrdia que predica (Mt 25,36). Té dit que ni ha visitat ni visitarà presos. Pastor ver.

Retornem a la carretera per escometre el tram que ens situarà a coll de Condreu, siti natural de partió de la Garrotxa, la Selva i Osona alhora que termenal dels bisbats de Vic i Girona i les províncies de Barcelona i Girona. La concentració divisòria no té parió. Des d’aquell punt circulem sobre un altiplà que acaba al Far.



Transport d'excursionistes amb els autobusos d'Emilio Ruiz, juny de 1932.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Valentí Fragnoli Iannetta).


La panoràmica que s’albira des del cingle és generosa: de la vall d’Hostoles al cap de Creus i del Canigó al Montseny. Els cingles de Tavertet s’arrengleren a ponent. Des d’aquella miranda, Sant Climent d’Amer s’ajusta a una escala pessebrística. Als peus, Sant Martí Sacalm, les Guilleries i una llenca del pantà de Susqueda. El derruït castell de Fornils defensa la solitud i el misteri per on s’esmuny la riera de l’Om que abeurà una laura eremítica. Jacint Verdaguer visionava «les muntanyes que amaguen sos pelats caps entre les bromes i sos peus en abismoses sotalades».

Sant Martí Sacalm, el Far i el Coll formen el micromunicipi de Susqueda. Un centenar de persones disperses entre les Guilleries i el Collsacabra amb una vialitat impracticable i una hisenda insostenible. El geògraf Lluís Casassas i Simó va conceptualitzar les municipalies però els interessos electorals dels partits i els espuris dels cacics impedeixen posar ordre a l’administració territorial catalana. En aquest país és més fàcil que un camell passi pel cap d’una agulla que tenir un mapa municipal racional. Així ens va.





Església de Sant Martí Sacalm i el Far, 1966.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fons Familia Cuyàs. RF 47262.



Descanso i visito la capella mentre l’Àngel i en Daniel van a passejar pel llegendari Camí de la Trona. L’esglesiola és de dimensions reduïdes i té una aparença de cova. La Mare de Déu del Far dóna el pit al Nen. L’Arxiprestat del Ter-Collsacabra es caracteritza per una devoció mariana irrefutable: la Gleva, Bellmunt, Rocaprevera, Gràcia, del Sòl del Pont, Cabrera i el Far.

La corona d’Advent és parada. Narcís Comadira escrivia recentment que «L’encarnació és l’inici del drama que acabarà en la mort, ajusticiat, del nen que neix. Però aquest relat no és una tragèdia, perquè la història acaba bé. I és que l’ajusticiat ressuscita». («Advent». Ara, 30/11/2018).

La música ambiental –interior i exterior- és inaudible: un fons ratllat impera. M’emporto un exemplar del Full interdiocesà Solsona-Vic, edició Vic. Porta data de l’endemà i la primera pàgina reprodueix un fotograma de la pel·lícula de «De déus i homes», dedicada als trapencs màrtirs d’Algèria. La producció relata la relació del monestir amb la població local i els darrers dies dels monjos. La interpretació és sublim.

M’assec en un banc i contemplo l’entorn. A tocar hi ha una petita fornícula de peu obrada en fusta i de manera tosca que aixopluga una imatge de sant Bernat de Menthon. M’hagués agradat visitar el coll del Gran Sant Bernat i conèixer de prop la família religiosa que va fundar-hi. Els hospitalaris tenen per missió socórrer alpinistes i la cria de gossos de salvament. Més tard, me crida l’atenció que al costat de la porta hi hagi clavada una rajola que duu el núm. 1. Per molt que us hi escarrasséssiu no trobaríeu el 2.

Tanmateix, a la façana hi ha un rellotge de sol esculpit sobre marbre blanc i amb un rodolí marià: «En totes les [hores] de ta vida / prega a la Verge Maria» i la data de 1934. O sigui que va ser respectat en temps de guerra. M’acosto de nou al mirador. Les calmes (geològiques) de Sant Martí propicien un paisatge suau i màgic. És clar que esdevenia un lloc inspirador per a la trobada d’àngels i dimonis. En Cufí de les Encies i els seus companys i companyes celebraven aplecs sota la potència tel·lúrica (i fàl·lica) de l’espadat. Al sumari de la causa que li va ser la perdició s’identifiquen els provinents de Granollers de Rocacorba, la Barroca, Sant Feliu de Pallerols, Susqueda, Rupit i Sau.




El santuari del Far és emplaçat just al caire de la cinglera.
Imatge: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF 27574.





Excursionistes a la taula de l'hostatgeria (1920-1930).
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (autor desconegut).


Quan l’Àngel i en Daniel tornen, anem plegats a contemplar de nou la panoràmica. Visió més atenta sobre les Guilleries, l’Ardenya, les Gavarres, la Verdera i el golf de Roses, la Garrotxa i el Pirineu. Sota un petit ràfec del parterre el cadell del santuari pren el sol de panxa enlaire. És a redós.

La gana és feta i anem cap a dins. A la cafeteria l’Àngel saluda Mn. Josep Isern, rector de Sant Martí Sacalm i capellà del santuari. Es coneixen dels contactes que han mantingut arran de les seves recerques. Ens presenta i conversem cordialment. Va ser ordenat fa cinquanta-sis anys i en porta més de quaranta al Far. També va rebre l’encàrrec de modernitzar el santuari de Montgony i és vicari de Cantonigròs, Falgars, Pruit, Rupit i Sant Julià de Cabrera. Treballà amb mossèn Jaume Camprodon a Manresa. Traduïen recursos catequètics del francès al català. El tractament de respecte que majoritàriament es donà al bisbe Jaume fou el de mossèn i no pas monsenyor. Off the record, comentem l’actualitat. Després d’acomiadar-nos passem al menjador. La família Aulet té cura de l’hostatgeria d’ençà de 1970. La cuina és tradicional i sense estridències. Demano l’entremès de santuari de tota la vida: «ensaladilla», ou dur i embotits (excel·lents), ànec amb bolets i coca de poma de la casa de postres. Impecable. Quan surto del menjador no puc evitar fixar-me en la fotografia de gran format de la marededéu que presideix l’estança que sosté la caixa registradora. Si Jaume Perich ho hagués vist...

De baixada ens arribem fins a Puigpardines per a visitar l’agrobotiga Verntallat i la Cooperativa de la Vall d’en Bas. Els equipaments tenen un origen històric: la pacífica revolució pagesa que varen fer a la Vall d’en Bas als anys setanta: concentració parcel·lària, municipal i escolar. N’hi ha per treure’s el barret. Els pagesos varen intuir el futur i es varen renovar superant totes les obsolescències. El desenvolupament i el progrés és trepitja. Si altres territoris en prenguessin exemple, rai.

L’agrobotiga té un estàndard alt. Els productes són de gran qualitat i la clientela -almenys a aquella hora de dissabte- té perfil adquisitiu. Nosaltres comprem a la botiga de la cooperativa que és la que correspon a allò que encara en diem el sindicat: eines i materials per a la petita agricultura i ramaderia i alguns productes alimentaris. Cadascun de nosaltres tres volta i compra a discreció. He proveït de mel dels apicultors del Perelló. L’Àngel diu que hi anava amb els pares quan era petit i estiuejaven a Cambrils, la seva segona pàtria. També una ampolla de vi negre Portell de la DO Conca de Barberà. Collita selecció 2015. Cupatge d’ull de llebre, cabernet sauvignon i merlot. D’aquest celler coneixia el trepat rosat.

Aquesta és la darrera parada abans de retornar a casa. Una excursió senzilla i substanciosa.


El santuari és a la proa de la gran planícia penyalosa del Far.






Postil·la

Quan arribo a casa repasso les notícies del dia. A París, els armilles grogues es revolten contra el mal govern. El moviment popular s’estén per tot França. Al Pertús han tallat l’autopista. Una pancarta és explícita: els de baix diguem prou als de dalt. Mentrestant, integrants de l’Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem arribats d’arreu de les Espanyes ocupen la catedral de Girona per a exhibir el seu classisme. L’espectacle aristocràtic dels cortesans de l’Església contradiu la bona voluntat de mossèn Jaume Camprodon quan escrivia: «L’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure» (Full diocesà, 5/9/1976). L’aquelarre dels cavallers amb vestit estrafolari i les dames amb talons d’agulla, «mantilla» i «peineta» és més vergonyant que els encanteris siderals que animava el bruixot de les Encies als tocoms del Far.



Mapa del territori d'en Cufí de les Encies dibuixat per Antoni Noguera Massa a Nolasc del Molar, OFMCap, Procés d'un bruixot. Edició de bibliòfil de Miquel Plana. Olot, 1980, p. 149.







dimarts, 27 de novembre de 2018

Scientiae laboris




Ex-libris del Ministeri de Treball.




La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d’Estudis Socials de Girona (1965-1970).




Si el esclavo era una propiedad, si el siervo era un usufructo,
el obrero actual no tiene más representación social
 que la de una mercancía que solo puede subsistir
 vendiéndose a diario hasta la muerte.

Informe a la Comisión de Reformas Sociales (1884)

(Cf. Juan José Castillo. Ciencia y proletariado:
 escritos seleccionados de Jaime Vera
Ed. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1973, p. 82).



(...)

Encara duia trenes
i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».


La fàbrica (1970-1971)
Eds. 62. Barcelona, 2005, p. 37





A tall d’introducció

El Seminari d’Estudis Socials de Girona -en endavant SesGi- impartí els ensenyaments de graduat social en el decurs de quasi  vint-i-cinc anys del s. XX. La Delegació Provincial de Sindicats els va promoure i finançar tot i que la competència acadèmica i professional del títol l’ostentava el Ministeri de Treball d’ençà de la creació de l’Escola Social de Madrid l’any 1925.

El SesGi convocava una població treballadora que no accedia a la universitat i que allà trobava una docència atraient per les sortides i oportunitats que oferia: titulació col·legiada de grau mitjà i via per a la mobilitat laboral. Així, doncs, va coadjuvar, discretament, al canvi social al costat de les altres realitats educatives de la ciutat. Les successives promocions de graduats i graduades socials varen poder desenvolupar la professió de manera lliure i –sobretot- a les grans i mitjanes empreses, les consultories i les entitats locals de la demarcació.

Aquest article, que s’ha concebut com un report del procés de creació del SesGi, tindrà continuïtat en un altre amb el títol de «Sociolaboralistes. El Seminari d’Estudis Socials de Girona (1971-1989). Crònica d’una extinció induïda» que abastarà el recorregut següent i fins la cessació docent per la negativa de continuïtat de la Universitat de Girona. Per raons pràctiques, les referències bibliogràfiques s’agruparan en el segon plec.

La intencionalitat de la comunicació és deliberada: introduir i fer memòria de la comesa formativa, els actors i les circumstàncies que configuraren el SesGi. Cal advertir que el professorat serà tractat  en entregues diferides.

El fons documental del SesGi no està dipositat a l’Arxiu Municipal de Girona ni a l’Arxiu Històric de Girona. Tampoc es té constància del corresponent a l’Escola Social de Barcelona. L’Arxiu de la Universitat de Barcelona només conserva la transferència d’una carpeta dels anys 1994/95 amb informació relativa a l’adscripció de l’Escola a la UB.

Forçosament, doncs, el text es basa en fonts hemerogràfiques i bibliografia. Les col·leccions de premsa consultades són les del Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. S’ha acaptat bibliografia de l’Àrea de Documentació Administrativa i de la Biblioteca del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social (Madrid). Puntualment, també, de la Fundació Cipriano Garcia-Arxiu Històric de la CONC.

Tanmateix, agraeixo el suport de la Dra. Maria Jesús Espuny i Tomás, professora d'Història del Dret i de les Institucions, precisament en l’escaiença del vint-i-cinquè aniversari dels estudis de relacions laborals que ha dirigit a la UAB.




I – LA RECERCA SOCIOLABORAL I LES ESCOLES SOCIALS ALINEADES AMB LA «INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA».



Treballadores de la fàbrica de filats de cotó Marfà de Santa Eugènia de Ter. La indústria aprofitava la força hidràulica de la sèquia Monar i va tenir activitat en el decurs de cent vuitanta anys. Fotografia anònima i sense datar.

Treballadores de la Marfà votant en les eleccions sindicals de 24 de setembre de 1960. La taula era ocupada exclusivament per homes. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Crescenti Miró).



Capitalisme salvatge

La conjunció de la Revolució Industrial i el liberalisme econòmic va tenir efectes fatídics sobre les classes treballadores que eren pràcticament tractades com bèsties de càrrega. Certa burgesia enriquida amb el mercadeig d’esclaus va trobar en la indústria una nova oportunitat de negoci en base a allò que ja coneixia: l’explotació de la força del treball humà: «Els beneficis derivats de l’esclavatge van tenir un paper clau en la formació del capital financer espanyol i en la industrialització d’Espanya al segle XIX. Molts espanyols es van enriquir gràcies a les plantacions conreades per mà d’obra esclava. Però els beneficis dels que es dedicaven al tràfic d’esclaus van ser més elevats, encara. (...) Hi havia moltíssims catalans implicats en la navegació negrera i molts vaixells capturats pels anglesos duien capitans catalans. No és estrany que els poders fàctics catalans, des de Barcelona, es pronunciessin repetidament en contra del dret de visita anglès i en contra de l’abolició de l’esclavatge» (Gustau Nerín. Traficants d’ànimes: els negrers espanyols a l’Àfrica. Pòrtic. Barcelona, 2015, p. 24-25). El negrer més emblemàtic va ser Antonio López López, marquès de Comillas.

L’ugetista Josep Comaposada va deixar testimoni de com es vivia a Catalunya: «Pot dir-se que aquests éssers indefensos han estat víctimes durant llargs anys de la cobdícia dels fabricants, de la brutalitat dels encarregats i de la incapacitat dels directors de l'organització. Si algún día s'escriu l'història de l'art fabril a Catalunya, detallant l'explotació cruel de la qual han estat víctimes els infants í les pobres dones en les colònies de l'alt i del baix Llobregat i en les fàbriques del Ter, del Freser, del Cardoner i del Fluvià, amb les jornades de quinze i setze hores, amb jornals de fam i amb l'amenaça d'ésser acomiadats pel més petit mancament, sabent que no havien de trobar feina ni en el poble ni la comarca; si algun dia es fa un examen de tots aquests horrors i de tota aquesta misèria i al mateix temps es posa de manifest la forma de conduir-se els directors dels obrers fabrils, en particular els de les Tres Classes de Vapor, es tindrà de reconèixer que al qualificar-los d'incapacitats no estremem pas la nota».(J. Comaposada. «L’organització fabril a Catalunya». Justícia Social, núm. 70, 28 de febrer de 1925, p.1.). Aquell ambient propicià una literatura social europea que va assolir el cim amb Oliver Twist de Charles Dickens, Els miserables de Victor Hugo i Germinal d’Émile Zola.

El moviment obrer va néixer de la gana i el malviure i es va identificar amb el marxisme i l’anarquisme. Es configurà amb la creació de sindicats, mutualitats i cooperatives.

Fins un 85 % de la mà d'obra era ocupada per dones i infants. La calongina Isabel Vilà i Pujol (1843-1896), obrera surotapera, mestra de llengua francesa i directora de l’Escola Laica de Dones de Sabadell, és reconeguda com la primera sindicalista del país. (La bibliografia actualitzada es recull al llibre de Carles Bastons i Vivanco i Montserrat Bastons i Garcia. Dones de les terres gironines que han fet història. Editorial Base. Barcelona, 2018, p. 397-401).

L’Església catòlica s'adonava que els obrers industrials s'allunyaven de la religió (A. Moliner Prada. «La secularización en Cataluña en los informes episcopales (1800-1867)». Hispania Sacra, LXX (2018), p. 318) i va voler interventir per a pacificar les treballadores i els treballadors. Fins i tot l’obrera olotina Lliberada Ferrarons va ser declarada serventa de Déu (i prou). La doctrina social pontifícia proposava pal·liatius i pegats (com els de Sor Virginia per amororsir la carn esqueixada) alhora que promovia sindicats grocs. Sardà i Salvany prescrivia: «Sí, pobres trabajadores; os interesa más de lo que podéis figuraros tener amos que trabajen mucho, pero que oren mucho también. Sí, amos distraídos; os interesa muchísimo tener trabajadores que no solo piensen en vuestro salario, sino que también en el salario que ha de darles Dios. A todos, pues, os importa, a amos y a obreros, por motivos de dignidad y por motivos de interés [...] que el viejo campanario de la parroquia no se separe jamás de la moderna chimenea de la fábrica». (cf. Santi Vila, De quan el liberalisme era pecat. Fèlix Sardà i Salvany, reaccionari i innovador. Viena Edicions. Barcelona, 2018, p. 198).



Frédéric Le Play (1806-1882) va ser un home de formació politècnica i econòmica extraordinàries. Els seus viatges de feina li varen permetre conèixer les condicions de treball dels miners d'arreu d'Europa. És reconegut per la seva tasca pionera en el camp de la investigació i l'estadística social (Pierre Jaccard. Historia social del trabajo. Plaza & Janés. Barcelona, 1971, p. 345). Coberta del seu primer i més celebrat llibre (1855). Imatge: gallica.bnf.fr/Bibliothèque nationale de France.



El metge socialista Jaime Vera y López va dedicar un article a «El compañero León XIII» on deia «Hay quien le llama el Papa de los obreros. En el espíritu evangélico está la exaltación de los pobres, de los humildes; pero este protectorado moral que Cristo proclamó desde lo alto de la cruz y cercada de espinas la cabeza, pretende ejercerlo hoy el jefe de una jerarquía eclesiástica sentado en un trono y coronado con una corona de tres pisos. (...) No hay moral, como no hay libertad ni derecho, sin la emancipación económica. Proclámela León XIII, y su nombre se pondrá en la sagrada lista de los redentores». (El Socialista, 1/5/1894. Cf. Juan José Castillo. Ciencia y proletariado: escritos seleccionados de Jaime Vera. Edit. Cuadermos para el Diálogo. Madrid, 1973, p. 154).

El feudalisme industrial del laissez faire, laissez passer era garantit pels aparells de l’Estat. La força pública i l’exèrcit protegien els interessos caciquils i asseguraven la repressió obrera. Els fabricants catalans edificaren el seu sancta sanctorum de l’exhibicionisme vanitós i el luxe: El Gran Teatre del Liceu. A finals del segle XX l’edifici va ser refet de nou amb càrrec als contribuents però això no implicà el domini públic de l’immoble. S’hi manté incrustat l’exclusiu Circulo del Liceo, que aplega els descendents de les elits que tant bé va retratar Josep Maria de Sagarra a Vida privada.



La premsa anarco-sindicalista va mantenir postulats internacionalistes. Acràcia dedicà la portada de gener de 1888 a Nina Stuart Van Zandt, companya d'Augus Spies, periodista i militant llibertari executat injustament a la forca i un dels màrtirs de Chicago.





Estampa devocional dedicada a Lliberada Ferrarons.





De la qüestió social a l’Escola Social

El llenguatge políticament correcte no és un pegot postmodern. Molt abans, del conflicte capital-treball se’n va dir la qüestió social encara que des de la divergència: «Disienten profundamente los autores respecto a la naturaleza de la cuestión social, a la que consideran, unos, cuestión de estomago, y otros, cuestión moral, jurídica, religiosa, de salarios, de producción, de método, de subsistencias o de educación no faltando quien la estima como una cuestión total de inmensa complejidad. (...) La cuestión social contemporánea está constituída por las quejas de todas las clases sociales, descontentas del régimen de producción capitalista, que caracteriza nuestra actual organización, a la que combaten y tratan de transformar, para llegar a una organización de la sociedad que realice el supremo ideal de la justicia social». (Amado Fernández Heras, Tratado práctico de legislación social, La Editorial, 5a. ed., Zaragoza, 1952, p. 17).

L’Estat interpretava les relacions entre patrons i obrers com un negoci subjecte a la voluntat de les parts malgrat la feblesa i necessitat d’un i la força exorbitant de l’altre. Les relacions laborals es concebien com un pur i simple contracte civil de compra-venda completament aliè a l'interès públic. Malgrat això, tota reclamació prenia forma d’il·lícit penal i era reprimida durament.

Amb retard respecte Europa i just quan l’status quo es va posar en risc extrem mogueren fitxa: «Las huelgas; las crisis industriales; las exigencias de la educación y del socorro; el vivo anhelo de mejorar que se impone por los adelantos del progreso, y se acrecienta por el contraste con las demás clases, así como por el desarrollo de la inteligencia en muchos obreros; las complicaciones de todas estas fuerzas sociales con el movimiento político, han sido donde quiera, y ya lo son también en España, causas de preocupación para todo Gobierno y de alarma para la opinión pública». (Exposició de motius del RD de 5/12/1883, Gaceta de Madrid de 10/12/1883, p. 762).

La Comissió de Reformes Socials (1883) que es va crear va tenir un objecte limitat a l’estudi i documentació del fenomen de treball agrícola i industrial. Havia de recaptar informació necessària per a fonamentar legislació especialitzada. El pas decisiu, però, no arribaria fins al cap de vint anys per via d’un organisme substitutori: l’Institut de Reformes Socials (1903) que esdevingué un ministeri de treball de fet. El presidí el republicà Gumersindo de Azcárate, factòtum de la Institución Libre de Enseñanza, entitat determinant per a la reorientació progressiva, europeista i laica d’una Espanya profundament tocada pel desastre de 1898. El professor Adolfo Posada (Adolfo González-Posada y Biesca (1860-1944), va exercir un lideratge eficaç des de la direcció de la secció de legislació i informació bibliogràfica que va gestar els estudis de ciències del treball, les Escoles Socials i els seus titulats: els graduats socials. Josep Pla el va conèixer i s’hi referí com un «professor respectable, vell krausista i home important de la Institución Libre de Enseñanza» (OC XXXIII, 96). En una ocasió de futur caldrà dedicar atenció a les influències del regeneracionisme, el krausisme i la maçoneria en la sociogènesi dels estudis de graduat social.

En temps de la Segona República, una memòria informava de la imbricació de les Escoles Socials en el si de l’Institut de Reformes Socials i dels orígens dels ensenyaments:

«El Instituto de Reformas Sociales era una verdadera escuela de aprendizaje para los funcionarios que debían intervenir en la preparación y aplicación de las leyes sociales. Pero no hubiera cumplido su verdadera finalidad si no hubiera tratado de extender su acción fuera de este marco, y, por ello, desde los primeros tiempos formó una selecta biblioteca de carácter social y daba toda clase de facilidades para su consulta. Todavía se quiso hacer más, y al reorganizarse el Instituto [de Cultura Social], en 1919, se creó una Sección de Cultura y Acción Social para el «fomento de la acción y de la cultura sociales mediante la organización de cursos, lecciones, conferencias, etc.». Esta Sección indicó, en 1920, su propósito de iniciar tareas docentes para preparar funcionarios de Institutos sociales, públicos o privados, formar la conciencia de su misión en los patronos y obreros y propagar la política social y sus Instituciones entre el público en general.

(...) En agosto de 1925, se da un paso trascendental con la creación de una Escuela Social del Ministerio de Trabajo, bajo la dirección de un Consejo que vigilaría el Servicio bibliográfico y el Archivo Social del Ministerio. La enseñanza oficial habría de comprender, según el Real decreto de 17 de agosto de 1925, conferencias de divulgación, cursillos y excursiones para funcionarios de las instituciones públicas de carácter social, y cursos para los particulares que quisieran dedicar sus actividades a la organización y administración de Sindicatos, Cooperativas, Mutualidades, Oficinas de colocación, etc. Esta enseñanza habría de darse en tres cursos, el primero de los cuales sería teórico; el segundo, de especialización práctica, en trabajos de seminario sobre los temas de protección legal a los trabajadores, emancipación de los trabajadores y seguros sociales, y el tercero, de estudios concretísimos y monográficos sobre una especialidad.

La Escuela Social de Madrid, asentada sobre esas bases, fué desarrollando sus enseñanzas de una manera regular y metódica (...)». (Mariano González-Rothvoss. La cultura social en España: actuación de las Escuelas Sociales. Instituto de Cultura Social. Madrid, 1931, p. 5.).

El treball de González-Rothvoss i León Martín-Granizo esdevingué cabdal des de la seva triple condició de professors de l’Escola Social de Madrid, caps de servei del Ministeri de Trebal i secretaris del Grup espanyol de l’Associació Internacional de Progrés Social. Foren pioners en l’elaboració de doctrina iuslaboralista espanyola. Ells també varen tenir que apetxugar la feixistació orquestrada per Eduard Aunós i l’Organització Corporativa Nacional. Un dia caldrà insistir sobre la cojuntura.



Adolfo González-Posada, impulsor dels estudis socials a l'Estat espanyol.
Font: Biblioteca Histórica de la Universidad Complutense de Madrid.



Escoli: cultura social

D’entrada, cal deixar constància que en la tradició jurídica espanyola l’accepció «social» refereix allò «laboral». Suposem que el costum (font directa subsidiària de dret) s’utilitza forçadament per impedir la substitució tot perpetuant una semàntica que no contribueix a la claredat davant la profusió terminològica de nous significats «socials» no laborals. L’ordre jurisdiccional social atén litigis en matèria de treball i seguretat social; els altres drets socials no són de la seva competència. Ho haurien de ser?

L’anomalia entorpeix la percepció de les correspondències: 1. El dret social fa referència al dret del treball i al dret de la seguretat social i cal celebrar que avui dia es vagi consolidant l’ús de dret laboral; 2. Una conseqüència primera va ser la mimetització quan en el s. XX s’utilitzava l’expressió «cultura social» que a hores d’ara traduïm per «ciències sociolaborals» això és el dret, l’economia, la sociologia, la ciència política, la psicologia, la política social, la geografia i la història; 3. L’Escola Social avui seria/és una Facultat de Ciències Socials i Laborals; 4. Els graduats socials d’avui són els graduats en relacions laborals i recursos humans; 5. Cal observar encara que quan els graduats de darrera generació exerceixen professionalment prenen el nom històric. Roda el món i torna al Born.

Les Escoles Socials dimanades formalment del Ministeri de Treball primoriverista viuran la seva edat d’or en temps de la II República mentre el franquisme va malbaratar el prestigi assolit, depurà un professorat excel·lent i les va sotmetre a la indigència econòmica i acadèmica. Sobrevisqueren per la bona voluntat dels claustres i la protecció del sindicalisme vertical que disposava de recursos. La normalització hauria d’esperar a la Transició quan finalment es va fer el traspàs a les universitats.



Publicació de González-Rothvoss sobre els primers anys de rodatge de les Escoles Socials.



El manual clàssic de Martín-Granizo i González-Rothvoss.
Acadèmia Editorial Reus, Madrid, 3a. edició (1935).








II – L’EXPERIÈNCIA DE GIRONA: EL PADRINATGE DE L’APARELL SINDICAL.




L'Escola Sindical de Girona centrava l'activitat a la seu alhora que organitzava formacions a les delegacions sindicals comarcals.



Guia didàctica d'un tema d'història impartit a l'Escola Sindical.





L’Escola Sindical

El sindicalisme oficial va instituir una Escola Sindical a cada província. La seva missió era concisa: la capacitació nacionalsindicalista. Es definia com «L’organisme depenent de l'Institut d’Estudis Sindicals, Socials i Cooperatius que en l’àmbit provincial sindical té al seu càrrec la formació integral dels membres que composen la comunitat treballadora i l’organització de totes les activitats formatives d’extensió sindical, aplicant en cada cas els ensenyaments i mètodes adequats». (trad.). (Instituto, 57). L’Institut cohesionava el mapa i estructurava els continguts. L’alumnat natural el formaven els treballadors amb càrrec representatiu (enllaços i vocals dels Jurats d’empresa), cooperativistes, funcionaris sindicals, estudiants de l’Escola Normal de Mestres i membres del Servicio Español del Magisterio. L’estadística estatal anota que entre 1963 i 1964 es celebraren 146 cursets doctrinals i pràctics i 21.000 cursos de capacitació sindical amb més de 200.000 alumnes.

L’Escola Sindical de Girona va impartir el primer curs l’any 1950. Valeriano Simón en va ser el responsable com a vicesecretari d’Ordenació Social. El seu germà Cipriano fou nomenat director l'any 1967.



Organigrama de l'Escola Sindical.
Font: Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 61.




Tipologia dels cursos de l'Escola Sindical.
Font: Instituto de Estudios Sindicales, Sociales y Cooperativos. La Escuela Sindical. Ediciones y Publicaciones Populares. Madrid, 1966, p. 72.




Els enllaços sindicals existien a les empreses de més de cinc treballadors i els vocals dels jurats d’empresa a les de més de cinquanta. La seva funció representativa també implicava la fiscalització del compliment normatiu de l’empresa i l’assessorament dels companys de feina.

L’eficàcia era relativa: «Por mucha autenticidad que tuvieran los dirigentes sindicales, la estructura ahogaría sus esfuerzos, porque el sindicato carece de medios legales para imponer solución alguna a los grandes problemas del mundo del trabajo; es un sindicato de petición, cuya actitud es exclusivamente de súplica, por muchas declaraciones que se hagan de vez en cuando». (Julián Ariza Reco. «¿Quién quiere la cogestión?». Cuadernos para el Diálogo, 35-36 (1966). D’altra banda, els díscols eren esbandits: «En los años 1971 y 1972 los jerarcas de la OSE [Organización Sindical Española] cesaron a la friolera de 17.643 enlaces sindicales por actividades subversivas». (Borja de Riquer. «La crisis de la dictadura». Julián Casanova (coord.), 40 años con Franco. Crítica, Barcelona, 2015, p. 120).

L’Escola Sindical de Girona va acollir i finançar els ensenyaments lliures de graduat social entre 1965 i 1970. Llavors el sindicalisme es regia per la base XII del Fuero del Trabajo promulgat en temps de guerra (1938). Tanmateix, la llei de seguretat de l’Estat i el codi penal sancionaven les plantades, vagues i tancaments patronals com a delictes de lesa pàtria, rebel·lió militar i sedició. Malgrat això hi va haver vagues als territoris més industrialitzats. A Barcelona va prendre volada la primera protesta ciutadana massiva després de la guerra: la vaga general de 1951.


«Patria, Pan, Justicia»

La jeia nacionalsindicalista era plagada de convencions i eufòries rituals. Una consigna d’èxit va ser «Patria, Pan, Justicia», encunyada per Ramiro Ledesma l’any 1933 a les revistes JONS i La Patria Libre (José Luis Rodríguez Jiménez. Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democràcia (1967-1982). CSIC. Madrid, 1994, p. 41). El lema, però, no va prendre volada fins l’esment al testament polític de José Antonio Primo de Rivera. L’estipulació d' «el Ausente» va ser aplicada com a lema de les branques assistencials de FET y de las JONS i fins i tot fou replicat al Fuero del Trabajo: «Renovando la tradición católica de justícia social y alto sentido humano que informó la legislación de nuestro glorioso pasado, el Estado asume la tarea de garantizar a los españoles la Patria, el Pan y la Justicia». També va ser imprès als diplomes de l’Escola Sindical.




Cartell editat en temps de guerra per la Delegación de Prensa y Propaganda 
amb el lema La Patria, el Pan y la Justicia.



Capçal d'un diploma emès per de l'Escola Sindical on es reprodueix la consigna Patria, Pan, Justicia.






El protagonista i la situació

Martí Carreras Biarnés va ser el vertader metteur en scène dels estudis de graduat social a Girona. El seu capteniment va ser decisiu per empènyer les complicitats necessàries i guanyar la disposició de les autoritats concernides.

Quan feia un any del seu nomenament de delegat del Col·legi de Graduats Socials de Catalunya i Balears ja cavil·lava la creació d’un seminari d’estudis socials. El periodista Miquel Gil Bonancia se'n feu ressò a Los Sitios, el «paradigma de la premsa del règim a tota la geografia gironina» (Lluís Costa i Fernàndez. Premsa i societat a la Girona franquista. Col·legi de Periodistes de Catalunya. Barcelona, 1989, p. 51.).

El 1964 ocupà la secretaria de l’Escola Sindical de Girona. El nou quefer va ser transcendental pel projecte que barrinava: portar els estudis de graduat social a Girona. Aquell va ser el medi connex idoni per empènyer la concepció cobejada. El règim estava celebrant els XXV Años de Paz.

Carreras va aconseguir que l’Escola Sindical donés cobertura al «Centre d’Estudis Socials de Girona», precursor del SesGi. Per això havia de comptar amb la conformitat immediata del delegat provincial de Sindicats i el vistiplau del governador civil, Víctor Hellín Sol.

Aquell primerenc viver experimental va prendre l’embranzida necessària que li va permetre assolir el reconeixement ple cinc anys després.

La instauració del Centre d’Estudis Socials de Girona no era negligible tenint en compte la realitat socioeducativa: «A les alçades de 1970 el nivell educatiu de la població adulta era molt baix, i més de dues terceres parts de la població tan sols tenia estudis primaris. El nivell educatiu mitjà de la població catalana no va millorar als anys seixanta, essent molt condicionat per la immigració, una part considerable de la qual no havia tingut accés a l’educació. (...) La formació acadèmica era menor a Catalunya que a d’altres zones desenvolupades d’Espanya. (...) Però entre els joves la situació era incomparablement millor. A les alçades de 1970 dues terceres parts dels infants menors de catorze anys cursaven estudis de batxillerat, proporció que es reduïa notablement en arribar als setze anys. L’accés a nivells superiors d’educació formal tenia importants conseqüències des de diferents perspectives. Fou una condició necessària per a la millora de la qualificació de la població activa, que també és un dels factors explicatius de l’augment de la renda». (Molinero, Carme; Ysàs, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999, p. 89-90).




Martí Carreras agraeix la imposició de la Medalla al mèrit en el Treball en el sopar que se li va dedicar a l'Hotel Fornells Park. A l'esquerra, Jaume Teixidor Cuyàs, locutor de La Voz de Gerona, emissora de la Cadena Sindical. 
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Visita d'alumnes al Centre d'Higiene i Seguretat en el Treball de Palau Sacosta. A primer terme, a la dreta, Martí Carreras Biarnés. A l'esquerra, el professor i president del Consell Provincial de Treballadors i Tècnics, Basili Bragulat Bragulat. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Una docència a precari

Juan Prades Batiste, delegat de Sindicats, va ser entrevistat pel diari Los Sitios amb motiu de l’inici del curs 1965/66. Aportà dades generals sobre els centres educatius que tenia sota la seva responsabilitat: el Taller-Escola Sant Narcís i el Conservatori de Música. Tanmateix, donava la primícia de l’apertura de la matrícula de dos nous equipaments: l’Escola d’Hostaleria i el Centre d’Estudis Socials. Sobre aquest darrer deia: «Me complazco en manifestar la creación dentro de la Escuela Sindical de esta capital, de un Centro de Estudios Sindicales, en el cual se desarrollarán en régimen diario, —excepto sábados y días festivos— de las 19 a las 22 horas, unos cursos para preparación de graduados sociales, toda vez que consideramos son muchos los jóvenes que desean cursar sus estudios en la Escuela Social dependiente del Ministerio de Trabajo, en Barcelona, esperando que la presente noticia tenga una favorable acogida, especialmente entre nuestra juventud». Evidentment, l’home va incórrer en un lapsus linguae.

Dies després, el mateix rotatiu refermava la informació ja esmenada: «La Escuela Sindical de Gerona, ha creado un Centro de Estudios Sociales, en el cual las personas que lo soliciten y efectúen la correspondiente inscripción, podrán proceder a los estudios de las disciplinas correspondientes al curso preparatorio y al primer curso de graduados sociales, a cuyo efecto el alumnado que concurra, podrá efectuar los correspondientes exámenes, de matrícula libre, en la Escuela Social de Barcelona. Para más detalles dirigirse antes del día 15 del actual a la Secretaría de la Escuela Sindical, Avenida Jaime I, número 30, piso primero, de las 19 a las 20 horas. El mencionado centro funcionará diariamente de las 19 a las 22 horas y contará con personal docente especializado en las materias que comprenden dichos estudios».

D’altra banda, el periodista Josep Maria Clarà es feia ressò de la nova oferta educativa a l’article que va dedicar a l’inici del nou curs acadèmic gironí: «En el [Centro de Estudios Sociales de Gerona], podrán seguir, cuantos lo soliciten, sin limitación de número, los estudios de las disciplinas correspondientes al curso Preparatorio y al Primer Curso de Graduados Sociales, recibiendo las enseñanzas necesarias para poder examinarse luego en la Escuela Social de Barcelona, de carácter oficial y cuyos títulos reconoce el Estado. Este centro funcionará en nuestra ciudad diariamente desde las siete de la tarde hasta las diez de la noche y cuenta con profesores especializados en las materias que componen los estudios oficiales para los que prepara. Este horario permitirá aprovecharse de las enseñanzas a toda la juventud gerundense trabajadora que desee ampliar sus conocimientos en materia social y alcanzar un puesto en esta rama, hoy tan importante y prometedora en la actividad profesional».

Lamentablement, però, no podem conèixer les dades de matrícula, el perfil de l’alumnat o el claustre de professors.

En aquell mateix any (1965) hi va haver una altra nova: el Seminari d’Estudis Socials de Tarragona es convertia en Escola Social. L’any següent, es completà el mapa d’estudis laborals a les quatre demarcacions catalanes amb la creació del Seminari d’Estudis Socials de Lleida. A les terres de Ponent hi hagué un patronat fundacional i es comptà amb l’impuls protagonista del paer en cap de Lleida. Circumstància que va ser crucial pel seu futur.





La Delegació de Sindicats va tenir la seu a la carretera de Barcelona fins que es va construir l'edifici de la Gran Via de Jaume I. Tribuna d'autoritats instal·lada al carrer per a veure una cursa ciclista el 30 de novembre de 1952. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Martí Massafont Costals).




Casa Sindical de Girona - Delegació Provincial de Sindicats. Estava ubicada a la Gran Via de Jaume I, cantonada Miquel Blay. Jordi Soler va glosar l'edifici de l'arquitecte Ignasi Bosch que acabaria ruïnós. A la fotografía apareix engalanat amb motiu de la visita oficial del general Franco a Girona el 17 de maig de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).






Un rodatge ben fet

Els ensenyaments venien regulats per una O.M. de 1941 (Treball). La disposició determinava la missió de l’Escola Social i les seves finalitats: «-Desenvolupar la consciència, cultura i tècnica social de les persones encaminades en l’exercici de funcions administratives, jurídiques, econòmiques i socials en els organismes del Ministeri de Treball, la Delegació Nacional de Sindicats i altres organismes socials; -Imbuir en l’esperit i la cultura social a aquells que sense exercir càrrecs específicament socials, tinguin que relacionar-se per raó de la seva professió amb aquestes qüestions, així com a les classes productores en general, i especialment al seus dirigents; -Infondre en la consciència dels alumnes la seva missió de conformitat a les orientacions del Fuero del Trabajo; -Suscitar i estimular en totes les classes, i especialment en la joventut i en les persones dedicades a la comesa de les funcions socials, l’interès i l’estudi de la cultura i la tècnica social». (trad.).

El designi programàtic es concretava en el quadre de matèries següent:

Primer curs: Organització de l’Estat Espanyol; Doctrina i Dret Polític del Movimiento; Dret del Treball (I); Geografia Econòmica; Economia i Estadística.

Segon curs: Història Social; Dret del Treball (II); Política Social; Previsió i assegurances Socials; Organització científica i Seguretat en el Treball.

Tercer curs: Dret Sindical i Corporatiu; Teoria de Dret del Treball; Tres assignatures a escollir entre: Estudis Superiors de Previsió i Assegurances Socials; Higiene i Medicina del Treball; Estudis Superiors d’Organització Sindical; Ciència i Tècnica de l’Administració; Dret Processal del Treball; Problemes de Sociologia; Doctrina Social de l’Església Catòlica; Història de la Cultura; Mutualitat i Cooperació; Política Social Agrària.

Per a l’obtenció del diploma de graduat de l’Escola Social era obligatori que els alumnes acreditessin el coneixement d’una llengua romànica i germànica a elegir entre les següents: italià, anglès, francès i alemany. Sobre aquest punt cal remarcar que tres de les quatre llengües eren les que formaven part de l’Eix Hitler-Mussolini-Petain: l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la França de Vichy.

El pla d’estudis diferia respecte el de 1931 -aplicat per la II República i la Generalitat- pel canvi de dues assignatures de primer curs. Dret Públic i Política Social varen deixar pas a Doctrina i Dret Polític del Movimiento i Organització de l’Estat Espanyol.

Hi hagué alguna modificació puntual i merament estètica en el nom d’alguna matèria com Tecnologia i Organització Industrial que es reconvertí en Organització científica i seguretat en el Treball. Més desconcertant és que els «nacionals» canviessin Història Social d’Espanya per Història Social.

Els requisits d’accés eren tenir setze anys i ser batxiller, mestre nacional, pèrit mercantil, pèrit agrícola, aparellador, llicenciat d’Escola de Treball o equivalent. Qui no reunia les condicions de titulació havia de superar un examen d’ingrés que es substanciava en un curs preparatori amb continguts d’«Elements» de Geografia, Història, Dret, Economia i Tecnologia.

El Pla va ser puntualment modificat tot i que la seva vigència va ser prorrogada fins a dues vegades (OM de 27 de setembre de 1977 i OM de 24 de setembre de 1979). S’introduí Teoria del Dret del Treball amb caràcter obligatori al tercer curs (OM de 10 de novembre de 1943). El Dret Processal del Treball ja no seria de lliure elecció sinó obligatori (OM de 5 d’octubre de 1944). Exclusivament per a l’Escola Social de Barcelona es va disposar l’obligatorietat de Política Econòmica d’Espanya a tercer (OM de 20 de juliol de 1944).

Quan el Centre d’Estudis Socials de Girona enfilava la recta final del curs 1966/67 es va aprovar un nou pla d’estudis de les Escoles Socials. L’instrument va conformar una renovació avançada dels continguts i suprimí les assignatures ideològiques i patrioteres. L’exposició de motius justificava la mesura per concordar el currículum educatiu de la carrera amb l’eixamplament del model professional que caracteritzava els graduats socials com a tècnics socials i laborals amb facultats pròpies (OM de 13 de març de 1961) i l’actualització estructural dels col·legis (Decret 3501/1964, de 22 d’octubre): «Todo ello obliga a actualitzar el citado plan de estudios y adaptarlo a las funciones que se asignan a los Graduados Sociales, integrándose en el mismo aquellas materias que el progreso científico y técnico aconseja». El canvi s’operava sota l’exigència de modernització de l’estructura econòmica i la gestió empresarial. Calia posar-se à la page en ple «Primer Plan de Desarrollo» (1964-1967).

El tronc fonamental jurídico-laboral i econòmic s’ampliava a l’organització d’empresa i la direcció de recursos humans.

Matèries del pla de 1967:

Primer curs: Introducció a l’estudi del Dret (primer quadrimestre); Organització Política i Administrativa de l’Estat Espanyol (segon quadrimestre); Història Social del Treball; Introducció a l’Estudi de l’Economia; Psicologia del Treball;
Estructura i Organització de l’Empresa

Segon curs: Dret del Treball I; Seguretat Social I; Organització Sindical Espanyola (primer quadrimestre); Cooperació (segon quadrimestre); Economia Espanyola; Sociologia; Tècniques d’administració i direcció de personal.

Tercer curs: Dret del Treball II; Seguretat Social II; Dret Processal del Treball; Problemes socials del desenvolupament espanyol; Estadística i tècniques d’investigació social; Seguretat i Higiene en el Treball.

La desaparició de les llengües estrangeres va ser rupturista. S’abandonaren uns coneixements que de sempre havien integrat el currículum educatiu tot i que acomodats als interessos de la política exterior governamental. S’escaigué quan Franco va trucar a la porta de la Comunitat Econòmica Europea (1962). Les democràcies continentals, però, no la obririen de bat a bat fins després de la mort del dictador.

Igualment es va mantenir un curs propedèutic com a via alternativa d’accés tot i que amb uns continguts diferents:

Filosofia: 11 temes (del saber filosòfic a l’esfera social de la persona i el seu dret).

Matemàtiques: - Aritmètica (6 temes, de la radicació del nombre enter a la regla d’al·ligació); - Geometria (4 temes, de les nocions fonamentals sobre angles i triangles als cossos de revolució); - Àlgebra i trigonometria (5 temes, de les operacions amb les expressions algebraiques a les aplicacions de la trigonometria).

Historia universal: 14 temes (del paleolític a la II Guerra Mundial).

Geografia econòmica: 10 temes (dels béns econòmics als grans canals interoceànics.

Història de la cultura: 12 temes (de la prehistòria a l’art, la literatura i la música espanyola del segle XX).





Opuscle editat per l'Escola Social de la Generalitat Republicana.




Memòria de l'Escola Social de Madrid en temps de la Segona República Espanyola.






Canvi de rasant

Els estudis de graduat social de Girona varen tenir el seu particular Maig de 68. Tot just començar aquell mes es va precisar la nova pauta de reconeixement dels Seminaris d’Estudis Socials (OM de 6 de maig de 1968). La regla del ministre Jesús Romeo Gorría es podia acomplir sense dificultats. L’oportunitat era servida.

Els Seminaris d’Estudis Socials es definien com centres privats reconeguts pel Ministeri de Treball amb la comesa d’impartir els ensenyaments de graduat social sota la inspecció i orientació de l’Escola Social d’adscripció. Podien ser creats per una persona física o jurídica o un patronat establert per això. El director i el secretari havien ser graduats socials col·legiats. El claustre de professors el constituirien titulats universitaris i graduats socials. Calia disposar de local i finançament. A Girona, les condicions ja es complien a l’avançada. De fet era com es regulava el transitori Centre d’Estudis Socials. La persona jurídica era la Central Nacional Sindicalista. El delegat provincial, el director. El secretari, el mateix de l’Escola Sindical. El local era la pròpia Casa Sindical i els professors continuarien provenint de la judicatura i dels quadres de Sindicats i la Delegació de Treball.

La requesta de l'aparell sindicalista difícilment podia ser bloquejada. El millor aval era una fulla de serveis sense tatxa: cinc anys de resultats i una determinació persistent.

Correlativament, la professió remudava incumbències: «Els graduats socials, per la seva condició de tècnics en matèries socials i laborals, els escau les funcions d’estudi, assessorament, representació i gestió, sense necessitat d’apoderament especial, en els supòsits admesos per la Llei de procediment administratiu, respecte els afers laborals i socials que en llur funció els hi siguin encomanats per o davant l’Estat, entitats paraestatals, la Seguretat social, sindicats, entitats, empreses i particulars». (OM de 28 d’agost de 1970).

A hores d’ara, el precepte ha quedat depassat per la realitat i la distància de mig segle. Malgrat això, resta vigent atès que de llavors ençà no s’ha aconseguit l’aprovació d’un Estatut orgànic de la professió de graduat social. Qüestió pendent que resta aparcada Ad calendas graecas per la tendència liberalitzadora dels serveis professionals que imposen les directives europees. Els col·legis professionals que Antoni Pedrol Rius va tenir interès en constitucionalitzar per mor d’Europa han perdut essencialitat.



Els alumnes lliures de Girona varen poder participar a l'Assamblea d'estudis que va convocar l'Escola Social de Barcelona l'any 1966.




Un reconeixement reclamat

Dos anys després de la promulgació de la norma reguladora s’assolia el reconeixement del situs. El Ministeri de Treball autoritzà la creació del Seminari d’Estudis Socials de Girona com a centre docent privat el 18 de novembre de 1970.

De sota mà, però, se sabia molt abans. La filtració era necessària per tal de no comprometre el començament de curs i posar d’acord les agendes dels capitostos que havien de protagonitzar la presentació pública. Per això, Martí Carreras Biarnés s’avançà amb un article de publicitat encoberta -sense signar- animant la matriculació. El vincle amb Sindicats, les matèries, la història i una visió de futur persuasiva pels graduats constituïen el leitmotiv d’una crida falaguera amb tics d’allistament:

«La posibilidad próxima de apertura de un Seminario de Estudios Sociales para la práctica de las disciplinas que lleven a la obtención del título de Graduado Social; la circunstancia de que tan necesario centro sea una inquietud Sindical, de tal forma que en la Casa del Trabajo que es la Delegación Provincial de Sindicatos tenga su sede, nos mueve, a tono con el interés de esa realidad, a divulgar de manera suficiente, origen, naturaleza y misión de los estudios de las Esculesa Sociales, de forma que quienes se sientan atraídos/por sus enseñanzas intuyan ya el esperanzador porvenir de una profesión de especialísimo interés en y para el cuerpo social.

El fin de las Escuelas Sociales alcanza a la preparación técnica de unos hombres, expertos en las materias que regulan las relaciones sociales. A la Sociología y al Derecho corresponde el estudio de las relaciones sociales humanas, como fenómeno natural, con contenido jurídico. El sentido de la especialización en este campo, hace que las disciplinas exigidas sean tales que si el Derecho del Trabajo constituye base fundamental, cobra a la vez sentido la Política Social, la Geografía Económica, la Organización científica del trabajo, el Derecho Sindical y Cooperativo, Seguros y Previsión Social, etc.

Es 1925 fecha de arranque reconocido de una Escuela Social que el decreto de esa fecha creara, dependiendo de la Sección de Cultura Social del entonces Ministerio de Trabajo, Comercio e Industria.

Desde aquella fecha inicial, la perfección del método y el incremento de los medios han hecho del Graduado Social no sólo un partícipe legalmente reconocido en la gestión, sino incluso en determinados casos, único.

Hoy, el Ministerio de Trabajo, en su Dirección General de Promoción Social, mantiene Escuelas Sociales cuyo plan de estudios descubre la importancia de una profesión cada día más necesaria y requerida, a medida que se da la complejidad en la gestión y la legislación laboral se incrementa y completa.

Baste por,hoy la exposición de asignaturas del primer curso, para descubrir la importancia de unos estudios que la organización social de los pueblos apremia y necesita: introducción al Estudio del Derecho. Organización Política y Administrativa del Estado español. Historia Social del Trabajo. Introducción al estudio de la Economía. Psicología del Trabajo y Estructura y Organización de,la Empresa.

La Delegación Provincial en Gerona, el Colegio Oficial de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares, al tratar de divulgar las posibilidades ciertas de una profesión como la de graduado social, indica a cuantas personas se hallen interesadas en cursar los referidos estudios en Plan Oficial —cuyo curso 1970-71 se halla próximo a empezar en la Delegación Provincial de Sindicatos de Gerona— recojan en la citada Delegación, Avenida de Jaime I, 30, 2." piso, de las 11 a las 13 horas, la información suficiente.

Otro día infomaremos de múltiples particularidades que, sin duda, despertarán entre nuestros hombres estudiosos, el deseo de una intervención eficacísima para el cuerpo social y de excelente porvenir para quien se decida a su práctica».


La notícia de la inauguració del SesGi ocupà un espai preferent a la portada




La inauguració oficial

El 28 de novembre s’inaugurava solemnement el Seminari d’Estudis Socials de Girona al saló d’actes de la Delegació Provincial de Sindicats. L’òrgan informatiu de la casa hi dedicà una extensa crònica. El redactor va tenir que fer una pirueta per resoldre el protagonisme bicèfal de Martí Carreras: «Abrió el acto el Secretario del Seminario [Martí Carreras] que se inauguraba, dando lectura a una carta del Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento [Victorino Anguera Sansó] en la que justificava su ausencia por obligaciones ineludibles y felicita por la realidad del Seminario. Tras breves palabras del Delegado en Gerona del Iltre. Colegio de Graduados Sociales de Cataluña y Baleares [Martí Carreras], haciendo esquemàtica historia del nacimiento del Seminario, el Presidente de la Diputación concedió la palabra al Delegado Provincial de Sindicatos [José Núñez de Castro]».

El professor Enrique Martín López, llavors un jove director de l’Escola Social de Barcelona -que completà la seva vida acadèmica com a catedràtic de sociologia i de filosofia del dret a la UCM- va dictar la lliçó inaugural amb el títol «Presente y futuro de las Escuelas Sociales». Fou una arenga encarrilant marcada per un pronòstic i una aspiració (condicionada a l’obediència), segons es desprèn de la comunicació oficiosa:

«En cuanto el futuro de las Escuelas Sociales es más esperanzador que nunca. Las Escuelas Sociales podrán convertirse en Escuelas Universitarias».

«Tengo la esperanza de que el Seminario pueda convertirse un día en Escuela Social, como ha acontecido en otros casos [Granada, Oviedo i Salamanca]. El futuro no se constituye solo. Finalmente se dirigió a alumnos y profesores, recalcándoles las palabras de Machado: «Caminante no hay camino, se hace camino al andar». Como director de la Escuela Social de Barcelona de la que directamente dependerá este Seminario, os indicaré en todo momento si estáis en el camino, o si os apartáis de él».

La previsió del primer paràgraf s’assolí, encara que amb una parsimònia descordada. Aquell mes d’agost s’havia publicat la Llei General d’Educació que atribuïa a les Escoles Universitàries la docència del primer cicle universitari. El Dr. Martín devia veure-hi l’escaiença. I, efectivament, les Escoles Socials esdevingueres Escoles Universitàries el 1986.

Respecte el segon, quan Martí Carreras el 1981 va reivindicar una Escola Social per Girona, el temps de les Escoles Socials arribava a la seva fi. A Girona, encara més. Aquell va ser un preludi de cant del cigne. El Seminari d’Estudis Socials de Girona el 1989 va ser abatut per la naixent alma mater gironina.

D’altra banda, tenint present el lloc, la concurrència i la situació política, resulta insòlita la referència a Antonio Machado, símbol de l’exili del republicanisme jacobí, que després d’emprendre la retirada per l’Empordà, morí i està enterrat a Cotlliure, en una tomba que es sufragà per subscripció pública a iniciativa de l’exiliat gironí Josep M. Corredor. Presidia l’acte, per delegació del governador, Pere Ordis Llach, de nissaga carlina i requetè excombatent de la Brigada de Navarra; precisament, la força que encalçava el mateix Machado. «La IVª de Navarra había sido y era, en rigor, como una fusta, en manos del Caudillo. Era una unidad de trallazo y de choque». (Giménez Caballero, [Ernesto]. ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la conquista de Port-Bou. Editora Nacional. Madrid, 1939, p. 37). La força va arribar al coll dels Belitres, a la partió entre Portbou i Cervera. Lloc on s’emplaça la fita transfronterera 600.

El Dr. Ordis, president de la Diputació, va cloure la celebració i abans de declarar inaugurat el SesGi, va adreçar unes paraules a la concurrència que la crònica sindical resumia així:

«Dijo que la generación que había luchado por una justícia social por las tierras de España, comprendía perfectamente la creación de estos centros y le prestava su apoyo, desde el lugar en que se hallara. Lo que hoy se hace, es gracias a nuestra generación. Tenemos –dijo- confiança en la juventud. Confianza y esperanza. Lo decimos desde aquí, desde esta tierra cuna de civilizaciones.

Habló del dèficit universitario que se dejaba notar en Gerona, corriendo parejas con el de Soria [de Machado]. Hoy –afirmó- cuatrocientos alumnos siguen los cursos de Filosofía y Letras en nuestra ciudad. Solo ha de hacerse una recomendació: ¡A estudiar! ».

Aquell començament es celebrava en vigílies del Consell de Guerra que substanciaria el Procés de Burgos. La vista estava assenyalada per cinc dies després.




José Núñez de Castro y Gómez jura el càrrec de delegat provincial de Sindicats a Girona el 14 d'abril de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Aquests titulars encapçalen l'entrevista al delegat de Sindicats sobre la consideració legal del Seminari d'estudis Socials de Girona. Los Sitios, 11 de desembre de 1970.




La Voz de Gerona, la veu del seu amo 

El 20-N de 1964, vint-i-vuitè aniversari de l'execució de José Antonio Primo de Rivera, va emetre per primera vegada l'emissora La Voz de Gerona dins la «Cadena de Emisoras Sindicales» i amb l'indicatiu CES-14.  Volgudament o no, reproduïa el nom d'un setmanari de començaments de segle. La direcció corresponia al delegat de Sindicats mentre el periodista Francisco Gutiérrez Latorre n'era el subdirector i cap de programes. Anys a venir, Gutiérrez Latorre seria cap de premsa del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona.

Amb l'entrada en servei de la ràdio, la Delegació de Sindicats comptava amb dos mitjans de comunicació propis. L'altre era el Boletín Sindical de periodicitat mensual des de 1951. Ambdós varen estar al servei de l'adoctrinament i la propaganda.

Eleuterio Paniagua García va ser nomenat director l'any 1970. Havia fet la guerra com sergent provisional i amb la victòria va integrar-se a la burocràcia de FET y de las JONS. A Girona va ser «consejero provincial del Movimiento». Radiofònic casual i escriptor vocacional, va publicar Los hombres se matan así (1961) i Españoles, son triunfos (1963). Aprofitant els doblers extraordinaris dels fastos dels XXV Años de Paz, va ser coautor amb els germans Joaquim i Josep Maria Pla Dalmau de Gerona (1964), publicat per l'empresa editora del Ministeri d'Informació i Turisme dins la col·lecció España en paz que va dedicar números a cadascuna de les províncies. Oficialisme insuls. Els canonges de Girona varen confiar-li el sermó de les Set Paraules de la Setmana Santa de 1969. Per primera vegada va predicar un seglar. Altres laics han fet homilies a la catedral?

Paniagua va crear una iniciativa sorprenent: «el Banco de Dios», un programa de sensibilització caritativa, proselitista i recaptatòria. Era setmanal i amb una durada de mitja hora. A diari s'emetia una falca de cinc minuts que repetia el leitmotiv: «Hay un Banco que no quiebra, que no cierra, en el que el banquero da más de lo que recibe». (Àngel Rodríguez Vilagran. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. Passat i present. Tesi doctoral indèdita. Facultat de Ciències de la Comunicació. UAB. Volum III. Consulta en línea, p. 559.). Les perorades hertzianes solien acabar impreses al camarada Los Sitios. Jordi Soler va retratar el fill de Joarilla de las Matas esdevingut corresponsal de banca divina: «Paniagua  havia passat per Girona d'una forma grisa i discreta, exercint una activitat periodística desangelada i dirigint una entelèquia bancària relacionada amb Déu. Poca cosa, al costat de l'organització Marcinkus».

La periodística de Panigua era una rèplica de les al·locucions i arengues radiofòniques que traslladava a les pàgines de Los Sitios sota les rúbriques «Gerona, en alta fidelidad» (fidelidad al Caudillo, és clar!) i el singularíssim «Banco de Dios». També publicava les entrevistes. Arran de la inauguració del Seminari d'Estudis Socials de Girona en va dedicar una al delegat de Sindicats amb la intenció de posar en valor el protagonisme corporatiu. Malgrat això, no es va publicar fins passat un mes de la inauguració (i l'entrevista a la ràdio). Calia una prudent distància per a no ferir susceptibilitats a la superioritat. Els polítics solen tenir fred de peus.

Els llibres d'estil encara no habien estat concebuts i el gust de la casa es decantava pels titulars contundents i aparatosos. En aquest cas, triple: «Los graduados sociales ocupan un primerísimo lugar en la actual política social de España. La Organización Sindical de Gerona se enorgullece de haber promovido el Seminario de Estudios Sociales hoy en funcionamiento. En él podrán los trabajadores, técnicos y empresarios compartir la enseñanza precisa para obtener un título de tan sugestivo futuro». Treballadors, tècnics i empresaris, junts. La trilogia dogmàtica del nacionalsindicalisme.

Cal reproduir la part més indicativa per copsar la mentalitat i el to que caracteritzava el barroquisme de Paniagua:

«En el campo de lo social, por imperativo de la operante evolución de la sociedad en sus determinaciones varias tanto como en su conjunto estructural la actualidad se ofrece cada día como terreno que reclama una siembra permanente de métodos y doctrina. Los estudios sociales van cobrando, así, carácter de disciplina esencial, y la especialización toma presencia, cualquiera que sea el estamento de la sociedad en sí. Una complejidad derivada del perfeccionamiento del cuerpo social, de las exigencias lógicas creadas por un mayor volumen en la acción y la gestión, reclaman de manera clamorosa, la intervención del Graduado Social.

La creación en Gerona de un Seminario de Estudios Sociales, dependiente de la Escuela Social de Barcelona y bajo los auspicios de la Organización Sindical, nos ha movido a solicitar de don José Núñez de Castro, delegado provincial sindical, las manifestaciones que concedidas, trasladamos al lector.

-¿Idea del Seminario?

- La Organización Sindical gerundense el pasado día 28 de noviembre ha visto convertida en realidad una idea que desde hace tiempo era objeto de preocupación por lo que tiene de contenido y proyección en la política social, como es la creación de un Seminario de Estudios Sociales dependiente de la Escuela Social de Barcelona. Seminario éste donde podrán los trabajadores, técnicos, empresarios y cualquiera que tengan inquietud por el mundo de lo social, compartir los estudios necesarios para, en su día, obtener el título de Graduado Social.

-¿Cómo podríamos defnir, la misión del Graduado Social?

- La labor que los Graduados Sociales están desarrollando en su actividad profesional es altamente conocida y se puede afirmar, sin ningún género de dudas, que los Graduados Sociales como «técnicos en materias laborales y sociales» ocupan un primerísimo lugar en el panorama actual de la política social de España.

Creo que todos los hombres, por el mero hecho de vivir en sociedad, llevamos dentro de sí algo consustancial con nuestra propia naturaleza, como es lo social.

-¿La existencia de estos seminarios guarda alguna relación con lo que será la educación en España?

 - La futura educación en España, ya implantada con la nueva Ley de Educación, va a preparar el individuo para que asuma con mayor plenitud la libertad y la dignidad que como persona le corresponden y los derechos y deberes para con el bien común que a ellos van indisolublemente unidos y consiguientemente va a dedicar una atención especial, como hemos podido contemplar, a la preparación del hombre mediante los estudios sociales adecuados y por otro lado, ha puesto de relieve esta necesidad el aumento del nivel de vida, ocasionado por el desarrollo económico-social del país.

Hemos de destacar cómo, por otro lado, las Escuelas Sociales están fomentando, muy especialmente en la juventud, el sentido de lo social, dando a sus Graduados una verdadera conciencia de su responsabilidad en la organización actual y futura de España.

- Creemos que de siempre, en la Organización Sindical se ha venido dando, una destacada preocupación, por esa formación tan útil como necesaria en nuestra juventud. El que este Seminario de Estudios Sociales se albergue en la misma Casa Sindical provincial, ¿ha complacido los deseos de la Organización?

- Por eso la Organización Sindical se enorgullece de haber sido, en el caso de Gerona, la promotora para que, bajo sus auspicios los futuros técnicos en materias laborales y sociales se formen en este Seminario porque los ha de necesitar en su día para que aprovechando sus sólidos conocimientos colaboren al máximo en las múltiples funciones que la Ley les asigna, desde actuar como secretarios asesores de los Sindicatos hasta otros cometidos de absoluta confianza y responsabilidad en la política sindical.

-¿Cómo se desarrollan las clases?

- Actualmente se están desarrollando las del primer curso de 7 a 9 en la Casa Sindical, en donde asisten un número considerable de alumnos de distinto sexo, trabajadores, profesionales, técnicos, etc. que una vez terminadas sus jornadas de trabajo desean adquirir las enseñanzas y conocimientos precisos para en su día desempeñar con la dignidad que requiere el caso, esta sugestiva profesión».

L'entrevista acaba fent-se ressò de les col·laboracions del Ministeri de Treball, l'Institut d'Estudis Sindicals, Socials i Cooperatius i les subvencions de l'Ajuntament i la Diputació de Girona. El delegat fa constar l'agraïment a José Utreta Molina, llavors subsecretari de Treball, «que ha sido el máximo exponente para lograr con su ayuda eficaz que esta noble empresa sea una auténtica realidad».

José Núñez de Castro Gómez marxà de Girona tan aviat com va poder. Va retornar a la seva Andalusia vital com a delegat de Sindicats de Huelva. Aquest sevillà era un entès flamencòleg. L'any 1968 va portar endavant el monument a «la Niña de los Peines» i va ser cofundador de la Tertúlia Flamenca de Radio Sevilla. Ja retirat va dirigir el programa «Por los caminos del cante» de Radio Guadalquivir.




Eleuterio Paniagua García, exdirector de la Voz de Gerona, al seu domicili familiar l'any 1983.
 Imatge: Ajuntament de Girona (Fons El Punt - Dani Duch).





Butlletí de la Delegació de Sindicats de Girona, núm. 28, octubre de 1951. A la coberta es reprodueix una fotografia de Franco encapçalada pel Víctor, anagrama de Viva Cristo Rey i el text següent: «Con ocasión del «Día del Caudillo» y de la fiesta onomástica de S.E. el Jefe del Estado, renovamos fe, adhesión y lealtad a Francisco Franco, egregio Capitán de nuestra Revolución Nacional-Sindicalista».







III – EXCURS. MICROTRELLAT DE LA GIRONA FRANCOFALANGISTA.


Un mes abans de la inauguració del Seminari d’Estudis Socials de Girona, Los Sitios anticipava el succés entrevistant a un graduat social notori. Modelava el benfer del succés tant per la seva repercussió en la societat gironina com pel rèdit polític que n’havia de treure el règim i -sobretot- el governador civil i cap provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó. Ara bé, si hi parem atenció aquella peça fortuïta esdevé categòrica: permet copsar l’entrellat de relacions de subordinació i camaraderia entre la premsa i la jerarquia política i sindical a la Girona tardofranquista.



La comitiva oficial de la processó del Corpus a les escales de la catedral de Girona, 10 de juny de 1971. D'esquerra a dreta, el president de la Diputació, Pere Ordis Llach, el governador militar, José María Tomé Marín, el governador civil i jefe provincial del Movimiento, Victorino Anguera Sansó, el president de l'Audiència Provincial, José de la Torre Ruiz i l'alcalde, Josep Bonet Cuffí. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





L'entrevista de María Alonso a Cipriano Simón es va situar a la millor pàgina i composta amb grans titulars. 



L’entrevista

La periodista María Alonso va concebre un diàleg amb Cipriano Simón González -que presentava com a graduat social- sota aquests titulars «Los estudios de Graduado Social podrán cursarse en Gerona. Una profesión poco conocida y llena de humanidad. Al despacho de graduado social puede acudirse para solventar problemas laborales». Entrevistadora i entrevistat eren correligionaris nacional-sindicalistes. Vet aquí el contingut literal:

=«Hace unos dias se anunció por Los Sitios, que en Gerona se cursarán los estudios de Graduado Social, profesión hace solo unos años, establecida en Gerona, aunque hace tiempo se cursava en todos los Distritos universitarios. El graduado social es un a modo de técnico en cuestiones laborales que puede trabajar en el asesoramiento social, formalitzar expedientes, estudiar y redactar documentos laborales, asistir y representar al mundo del trabajo, cuidar de cuantos trámites exige la Seguridad Social en liquidaciones, altas y bajas, pensiones, etcétera, llevar a término los recursos administrativos laborales e intervenir en estudios de carácter técnico-social.

Don Cipriano Simón González, graduado social, informa:

-Al margen de cuanto de técnica ha de desarrollar nuestra profesión, es interesante nuestra misión en la humanización de las relaciones laborales.

Le pregunto si todos trabajan en la empresa.

-La mayoría, aunque también actuamos profesionalmente, como cualquier otro profesional. Por mi parte, cuido en la «Coma y Cros», de varios asuntos, como los que hacen referencia al economato, a la guardería infantil, a los trámites administrativos en los casos de jubilación, etcètera. Nuestra preparación nos capacita para desenvolvernos en Sindicatos, en la Delegación de Trabajo, Inspección, Magistratura, Mutualidades y cuantos organismos afectan al mundo laboral. Los tres cursos de estudio nos dan la base necesaria para ello, base que se complementa con los sucesivos cursillos de actualización a que asistimos.

El colegio de graduados sociales tiene un hermoso escudo en que se perfila la balanza de la Justicia, con el subtitulo «Justicia Social».

Confieso que el hecho de que el graduado social dependa corrientemente de una empresa me hace sentir cierto resquemor, que pongo de manifiesto. Don Cipriano Simón González contesta:

-No lo crea. A las empresas no les favorece el incumplimiento de la ley. Concretamente en el caso que usted cita...

Pero no le he dicho a usted, «el caso». Se trata de baja de enfermedad laboral, dada por enfermedad producida al margen del Trabajo. El ejemplo expuesto me ha sido comentado más de una vez por jóvenes médicos.

Pero volvamos al señor Simón:

-... en el caso que usted cita, no es la empresa, la perjudicada, si hay que pagar mejor al obrero que sufre enfermedad professional, sinó la compañía aseguradora. De modo que no hay interferencias ni presiones en ningún sentido.

Le pregunto cuántos obreros ha de tenir una empresa para contar con el correspondiente graduado social.

-Hasta ahora no està dispuesto que el graduado social sea obligatorio. Por cierto que el Colegio quiere pedirlo.

El señor Simón sigue detallando la actividad profesional en el seno de la empresa.

-De una parte, servimos al empresario, solventándole los planteamientos laborales que van sucediéndose en el seno de toda empresa, y, de otra, los problemas del trabajador. Intervenimos en los convenios col·lectivos, en la tramitación de cuanto deriva de un accidente de trabajo, en la baja por enfermedad... con frecuencia, no sólo del trabajador de la empresa, sino de familiares suyos que, por formar en nóminas reducidas, no cuentan con el servicio del graduado. Este es uno de los detalles que favorece la humanización de las relaciones laborales.

Una tiene tendencia hacia el débil. Tendencia, de otra parte, muy fácil de sentir, puesto que no es el fuerte el que inspira compasión. El señor Simón precisa:

-Aquí precisamente actúa de modo interesante el graduado social. Porque tanga en cuenta que se puede recurrir contra las Mutualidades Laborales, contra las compañías aseguradoras, contra el mismo Instituto Nacional de Previsión.

«Justicia Social». Así reza el sello del Colegio de Graduados Sociales. Cualquier trabajador puede asesorarse debidamente acudiendo al despacho de cualquier profesional. Despacho, comúnmente sencillo, que no impone, porque la profesión corresponde a un técnico medio de legislación laboral. María Alonso.»= (Los Sitios 20/10/1970).



Sessió extraordinària del ple del Consejo Económico Sindical Provincial de Girona celebrat el 16 d'octubre de 1969. Discurs del governador civil, Ramón Múñoz González y Bernaldo de Quirós. Al seu costat, a l'esquerra, l'alcalde de la ciutat, Josep Bonet Cuffí. A la dreta, el secretari general de l'Organització Sindical Espanyola, Arturo Espinosa Poveda; una autoritat civil; el delegat provincial de Sindicats, Juan Garcia Rodríguez; el president de la Diputació, Pere Ordis Llach; el sotscap provincial del Movimiento, Valeriano Simón González; i l'enginyer-cap d'Obres Públiques a Girona, Frederic Macau Vilar. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).


Presa de possessió de l'alcalde de Peratallada, Pere Martinell Prats. Valeriano Simón González, sostcap provincial del Movimiento, lliura la vara. Ajuntament de Peratallada, 27 d'agost de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





Qui és qui. Cipriano Simón

Cipriano Simón era un home especialment ben considerat per la seva implicació en el Frente de Juventudes. Les qualitats personals i els fervors militants el situaren entre la dotzena de joves promeses del falangisme gironí. Tanmateix, la família era més que addicta al règim. En el moment de l’entrevista, el seu germà Valeriano acumulava els càrrecs d’inspector provincial del partit, sotscap provincial del Movimiento i vicesecretari provincial d’Ordenació Social. Ambdós eren membres de la Guardia de Franco. (cf. Josep Clara, El partit únic. La Falange i el Movimiento a Girona (1935-1977), 1999, p. 168, 311 i 403). Valeriano també havia estat administrador de Los Sitios des dels anys quaranta fins a 1952 i tinent d’alcalde de Girona. El «camarada» Valeriano no abandonà la carrera política mentre hi va haver Movimiento. L’administrativa, la va finir a la Generalitat de Catalunya quan es va jubilar amb el càrrec de secretari de la Comissió Provincial d’Urbanisme (1979). En el decurs dels anys, la seva apetència literària havia quedat condicionada per la pluriocupació. El seu fill, l’apreciat germà marista Valerià Simón i Mella, va morir l’any passat a l’edat de 57 anys i 38 de vida religiosa. Va servir a la comunitat educativa de Girona en els darrers deu anys.

Cipriano també aconseguí un repertori de càrrecs encara que circumscrits a la Delegació Provincial de Sindicats: secretari de despatx de la vicesecretaria d’Ordenació Social (1957), secretari d’Ordenació Econòmica (1959), secretari de la Junta Provincial d’Eleccions Sindicals (1960), vocal de la junta social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1964), vocal del consell provincial del Institut Nacional de Previsió (1965), vicepresident de la secció social del Sindicat Provincial del Tèxtil (1966) i director de l’Escola Sindical de Girona (1967).

Era mestre però va canviar aquesta professió per la de funcionari sindical i encara graduat social a la Coma Cros de Salt. Al tenir-lo en plantilla, l’empresa assegurava bonança amb els organismes laborals i la resta de faramalla oficial. També era una peça adient per a la consecució d’avantatges i subvencions i per a mantenir alegrets i endolcits els sindicalistes de l’empresa amb l’adjudicació de places a les residències de vacances, viatges, premis, cursets, etc.

La Sucesora de J. Coma y Cros, S.A. era propietat dels germans Joan i Lluís Coma-Cros i Cazes. L’Organització Sindical Espanyola la considerava modèlica. Lluís Coma-Cros va promoure l’obra social que abastà un centre cultural (l’antic local del Centre Obrer de Cultura La Floral de la CNT), la «Escuela Hogar de la Sección Femenina», guarderia infantil, economat laboral i club esportiu. (Jaume Prat i Pons, L’altra Comicrós: l’obra social de la fàbrica Coma-Cros del Veïnat de Salt, s/d.).

A l’entrevista Simón desprèn la simbiosi pacífica entre la seva posició a l’empresa i una militància fonamentada en la «justícia social». La descripció de la seva tasca a la Coma Cros encaixa perfectament amb la definició de graduat social que feia la Dirección General de Empleo en aquell temps: «Es el técnico que, en posesión del titulo oficial correspondiente, realiza funciones de organización, control, asesoramiento o mando en orden a la admisión, clasificación, acoplamiento, instrucción, retribución, trabajo, descanso, seguridad, economatos, comedores, indumentaria, previsión y esparcimiento del personal y de las obras y actividades encaminadas a fortalecer las relaciones de hermandad y convivencia de cuantos participan en la empresa, y de aquelles otras destinadas a mejorar los métodos de trabajo y las condiciones de vida del trabajador y su familia». (Ministerio de Trabajo. Vocabulario de ocupaciones. Publicaciones Españolas. Madrid, 1963, p.400). La jeia paternalista del sindicat vertical hi és explícita. La definició antecedent es distingia pel seu laconisme: «Graduado social. Persona perita en materias de economia y trabajo, con titulo expedido por una escuela social». (Patronato de la Escuela Social de Madrid. Ensayo de un vocabulario social. Madrid, 1944, p. 85).

D’altra banda, les manifestacions d’ordre professional es mouen dins l’estat d’ànim i els anhels que un any abans Alberto Ezpondaburu Poy, incombustible president del llavors col·legi de graduats socials de Castella, havia fet en una entrevista a l’ABC de Sevilla. 

A la premsa va publicar articles de divulgació a l'entorn de l'assegurança social estel·lar del règim: «Las Entidades Colaboradoras del Seguro de Enfermedad» (1964) i «La Empresa y el Seguro Obligatorio de Enfermedad» (1965). 
.





María Alonso entrevista un botànic a la plaça dels Jurats amb motiu de l'Exposició de flors. A l'esquerra, la delegada de la Sección Femenina, María Cobarsí Corretger. Girona, 14 de maig de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Qui és qui. María Alonso

María Alonso Canals era redactora de Los Sitios però la seva projecció pública venia de més enrere i no s’esgotava en el periodisme. La notorietat la va adquirir en l’entramat del règim i encara com a mestra. Va ostentar els càrrecs de vocal femenina de la Hermandad de Cautivos por España (1939), Secretària provincial de la Sección Femenina (1939-40), delegada provincial d’ex Cautivos (1956-63) i delegada provincial de Prensa, Propaganda y Radio del Movimiento (1959-70). Condecorada amb la medalla d’or i la comanda de l’orde de Cisneros (1959 i 1966). (cf. Josep Clara, op. cit. p. 369). Va ser una de les columnistes històriques del diari. El seu espai era encapçalat pel títol Alminar i el signava amb el pseudònim de Cierzo. L’havia precedit el Àngulo de la Ciudad de Mn. Carles de Bolós (Gerión) i la va rellevar Fèlix Bouso Mares que va respectar Alminar fins que el va substituir per Pas de Zebra.

María Alonso estava casada amb Marià Oliver Albertí, un altre mestre que deixà el magisteri. Funcionari d’Informació i Turisme, exercí de censor de premsa i espectacles. Excombatent, va ser delegat provincial d’Organizaciones Juveniles (1940) i membre de la Guardia de Franco. (Clara: 1999: 324, 392). A part de tot això, fou secretari de la junta directiva del Cercle Artístic de Girona (1947). A Los Sitios, Oliver va fer crítica de cinema i va introduir la llengua catalana amb la columna literària «Glossari» que signava amb el pseudònim de Pugnau. El fet es va fer coincidir dins el clima commemoratiu dels «XXV Años de Paz». Tàcticament, la primera entrega era situada al costat d’un article laudatori de la pau de Franco. El matrimoni va establir-se al grup Sant Narcís, un barri de la Obra Sindical del Hogar només accessible als (més) addictes al règim. Eren cases premium: l'estàndard arquitectònic era superior. Els Oliver Alonso varen crear l'Acadèmia VERAL (VER d'Oliver i AL d'Alonso) dedicada a preparar oposicions de magisteri.

Alonso va aconseguir el carnet de periodista fent un curset a Barcelona; també hi assistí Joaquim Saurína. Malgrat que es tractava de cobrir l'expedient, Los Sitios va anunciar el fet de manera grandiloqüent: «Gerundenses que triunfan». La seva militància va determinar la periodística tant per l'opinió nacionalsindicalista com les informacions sovint apologètiques. Uns exemples són indicatius: «¿Anticomunismo?», de divulgació joseantoniana; «Bajo el yugo rojo, Gerona mantuvo su inquebrantable fidelidad española», en la commemoració del darrer parte de guerra; «Cosas de España y los españoles», de glorificació de Franco; «¡Bienvenidos!» dedicat al retorn de combatents de la División Azul i que per conveniències diplomàtiques s'anomenaven «los repatriados de Rusia». Va crear l'espai propi «Para la mujer» que aplicava a publicitar el tarannà i les activitats de la Sección Femenina. Una peça és prou demostrativa: «La estancia de muchachas gerundenses en el Castillo de las Navas del Marqués. La sardana aprendida en tierras de Avila», on interviua joves que varen anar a fer el Servei Social a la Escuela Nacional de Instructoras Generales y de Magisterio Isabel la Católica. Un fet exclusiu només a l'abast de noietes de casa bona. (Junta para la conmemoración del XXV Aniversario de la Paz. El gobierno informa. Editora Nacional. Madrid, 1964, p. 185).

Quan Alonso decideix fer l’entrevista a Cipriano Simón no improvisa. Aconseguirà esbombar una consecució dels Sindicats, projectar un home de la situació, complaure l’aparell governamental i quedar bé amb el poderós germà. Ras i curt: periodisme francofalangista prototípic i perfecte.




Jurament signat pel titular que figurava al carnet de periodista en el franquisme.