dimecres, 14 de desembre del 2016

Un(s) instant(s)




Jordi Dalmau va crear i mantenir l’espai mensual «Un instant» al Full Parroquial de la diòcesi de Girona (2003-2011). Triava una fotografia i redactava un peu que expressava la reflexió que li suscitava la imatge.

Ara s’acaba d’editar un aplec d’aquells textos amb el mateix títol «Un instant» però amb una singularitat: Miquel Bohigas és l’autor de les fotografies. També del disseny gràfic i l’edició.

Ha estat una experiència interessant: en Jordi havia posat textos a unes imatges i ara en Miquel ha posat imatges als textos d’en Jordi. La conjunció transparenta inspiració i qualitat tan per la imatge com per la lletra. Tanmateix, el llibre està ben acabat i estampat a Baviera.

Jordi Dalmau i Miquel Bohigas coincideixen en un mateix compromís cívic; encara que un cerca en l’espiritualitat i l’altre indaga en l’expressió plàstica. Contemplació i imaginació, ideals de dos homes lliures que s’han avingut amb predisposició tot respectant les seves creences.

Un dels textos d’en Jordi ve referit a les figures del pessebre. Al Full va ser il·lustrat amb les peces que es conserven a la cripta del monestir de Cuixà. Al llibre, en Miquel –que coneixia el text però no la fotografia-, va optar per les figures d’argila cuita del ceramista Serge Castillo que porten per títol Camí de l’Exili i formen part del fons del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.

Estem davant un pessebre representatiu de molts ciutadans de Catalunya i Sepharad perseguits a resultes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Josep, Maria i Jesús també eren perseguits a les terres de Judea fa dos mil anys. Les figures de Camí de l’Exili són una (sagrada) família de perdedors de la guerra que va dirigir un cabdill que deia ser-ho per la gràcia de Déu.

Ara us presentem la imatge i el text a manera de nadala per agrair els afanys d’uns amics fraterns i alhora recordar els humans que pateixen violència: Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. (Mt 25, 42-43).

Bon Nadal a tots!



«Chemin de l’Exil», de Serge Castillo (2008), formada per dues figures d’argila cuita. Escultura 1 (Home): 91 x 34 cm. Escultura 2 (Dona i nen): 87 x 32 cm. Museu Memorial de l’Exili (MUME), la Jonquera. 



Amb la seva credulitat les figures del pessebre enrasen igualtats, colors, escalons socials. Tots som del mateix fang. Tots som com infants que manegen humilitats i poders, pastors i reis. Passats Nadal i Reis, si fóssim coherents amb aquesta senzillesa, no hauríem de desmuntar una escenografia tan humanista.



Text de Jordi Dalmau. Fotografia de Miquel Bohigas.


dimarts, 6 de desembre del 2016

Una carta d'Albino Luciani a Charles Dickens





Albino Luciani, Joan Pau I.

















Pels volts de Sant Narcís, amb l’amic Àngel Rodríguez Vilagran vàrem anar a Connexió Papyrus de Celrà. Buscant i remenant, em vaig topar amb un exemplar de «Ilustrísimos señores» (BAC, 1978). L’autor és Albino Luciani, Joan Pau I, el papa del somriure esperançat (escapçat).

Es tracta d’un aplec de cartes que Albino va adreçar a un seguit de personatges reals o imaginaris: Carlo Goldoni, Mark Twain, Pinotxo, Fígaro, Penèlope o Teresa d’Àvila, entre d’altres. Sorprenent.

L’interès per l’obra me va empènyer a cercar la versió en llengua catalana: Les cartes del Papa Luciani (Planeta, 1978), traducció de l’italià de Xavier Vilaró. Originàriament, varen ser publicades a la revista «Messaggero di sant’ Antonio» de Pàdua. I vet aquí una simpàtica coincidència: l’amic Àngel és redactor del «Mensajero de San Antonio» de Saragossa.

Luciani adreçà la primera de les lletres a Charles Dickens* per Nadal. Per això, ara us recomano especialment la lectura.



Charles Dickens




















Estem a les escorrialles




Apreciat Dickens,


            Sóc un bisbe que s’ha imposat l’estrany compromís d’escriure cada mes (1) per al Messaggero di Sant’ Antonio una carta a algun personatge il·lustre.

    Mancat de temps, i amb el Nadal a sobre, no sabia ben bé qui escollir. I vet aquí que trobo en un diari l’anunci dels vostres cinc famosos Contes de Nadal. Tot seguit m’he dit: els vaig llegir quan era infant i em van agradar moltíssim perquè tots estan penetrats d’un gran sentiment d’amor als pobres i de regeneració social, tots ells càlids de fantasia i d’humanitat. L’escriuré, doncs. I aquí estic, a destorbar-vos.

Acabo de recordar el vostre amor als pobres. L’heu sentit i expressat magníficament, perquè d’infant havíeu viscut entre els pobres.

Als deu anys, amb el pare a la presó per culpa dels deutes, i per tal d’ajudar la mare i els germanets, anàreu a treballar a una fàbrica de betum. Des del matí fins al vespre les vostres petites mans embalaven capses de llustre sota la mirada d’un amo sense entranyes; a la nit dormíeu en una golfa; els diumenges, per fer companyia al pare els passàveu a la presó amb tota la família; allà els vostres ulls d’infant, commoguts i molt atents, s’obrien atònits davant els innombrables casos llastimosos.

Per això totes les vostres novel·les són poblades de gent pobra, que viu en una misèria impressionant: dones i infants enrolats en una fàbrica o botiga indiscriminadament, alguns d’ells abans dels sis anys; no hi ha cap sindicat que els defensi; cap mena de protecció contra les malalties i les desgràcies; sous de fam; treball perllongat fins a quinze hores diàries que, amb desoladora monotonia, esclavitza fragilíssimes criatures a la màquina poderosa i sorollosa, a l’ambient físicament i moralment malsà i que els empeny a buscar l’oblit en l’alcohol o a intentar una evasió mitjançant la prostitució.

Són els oprimits: a ells s’aboca tota la vostra simpatia. Davant per davant, hi ha els opressors, que vós estigmatitzeu amb ploma manejada amb una mena de còlera i d’ironia capaç d’esculpir gairebé en bronze figures de màscara.

Una d’aquestes figures és l’usurer Scrooge, protagonista del vostre Cant del Nadal en prosa.

Dos senyors –que s’han deixat caure inesperadament en el seu despatx, amb paper i ploma a la mà- l’interpel·len: «És Nadal, a milers de persones els manca el necessari, senyor!» Resposta de Scrooge: «Que no hi ha les presons? Que ja no funcionen els hospicis?» «Existeixen, funcionen, però ben poca cosa poden fer per alegrar esperits i cossos el dia de Nadal. Hem pensat de recollir fons per oferir als pobres menjar, begudes i combustible. Per quina xifra us puc inscriure?» «Per cap. El que vull és que em deixeu en pau. Jo no celebro Nadal i no em permeto el luxe de fer-lo celebrar als ganduls. Pagant l’impost sobre els pobres ja ajudo les presons i les institucions benèfiques; el qui viu en la misèria s’hi pot adreçar.» «Molts no hi poden anar, i altres preferirien abans morir-se.» «Si prefereixen morir-se, val més que es decideixin aviat per tal de disminuir l’excés de població. I ara, perdoneu-me, però aquestes coses no m’atenyen.»

És així com heu descrit l’usurer Scrooge: només preocupat pels diners i pels negocis. Però quan parla de negocis a l’espectre del seu «esperit bessó», el difunt soci usurer Marley, aquest es plany dolorosament: «Els negocis! Ser ben humà hauria d’haver estat el meu negoci: caritat, clemència i benevolència, tot això hauria d’haver estat el meu negoci. Per què he caminat entre la multitud dels meus semblants amb els ulls fits a terra, sense mai dirigir-los cap aquella estrella beneïda que conduí els mags a una cova? Que potser no hi havia altres pobres cases vers les quals la seva llum m’hauria pogut guiar?»

Des que vàreu escriure aquestes paraules (1843) han passat més de cent trenta anys. Un sentireu encuriosit per saber si i com s’han remeiat d’alguna manera aquelles situacions de misèria i d’injustícia que denunciàreu.

Us ho dic de seguida. A la vostra Anglaterra i a l’Europa industrialitzada, els treballadors han millorat molt la seva posició. Tenien a la seva disposició com a única força el nombre. L’han valoritzat.

Els antics oradors socialistes contaven: «El camell travessava el desert; les seves potes trepitjaven els granets de sorra i, superb i triomfant, deia: “Us aixafo, us aixafo!”»

La sorra es deixava aixafar, però vet aquí que s’aixecà el vent, el terrible simun. «Amunt, granets de sorra –digué-, uniu-vos, fem causa comuna, junts atonyinarem la bestiassa i l’enterrarem sota muntanyes de sorra!»

Els treballadors, de granets dividits i esparsos han esdevingut núvol compacte en els sindicats i en els diversos socialismes, que tenen el mèrit innegable d’haver estat gairebé a tot arreu la causa principal de la promoció aconseguida pels obrers.

Aquests, d’ençà dels vostres temps, han realitzat avenços i conquestes en el terreny de l’economia, de la seguretat social, de la cultura. A més, avui, a través dels sindicats, es fan sentir sovint també allà dalt, a les altes esferes de l’Estat, on en realitat es decideix la seva sort. I tot això, al preu de sacrificis molt grans, superant oposicions i obstacles.

La unió dels treballadors per a la defensa dels seus propis drets, en efecte, fou de primer declarada il·legal, després tolerada, després reconeguda jurídicament. D’entrada, l’Estat fou un «Estat carrabiner», va declarar el contracte de treball un afer del tot privat i prohibí els contractes col·lectius; l’amo tenia la paella pel mànec; imperava sense traves la «lliure concurrència». «Dos amos es disputen un obrer? El sou del treballador creixerà. Dos obrers fan pressió sobre l’amo? El salari disminueix.» Aquesta és la llei, es deia, la que porta automàticament a l’equilibri de les forces! Portava, en canvi, els abusos d’un capitalisme que fou, i en certs casos encara és, un «sistema nefast».

I ara? Pobre de mi! Als vostres temps les injustícies socials venien d’una sola direcció: eren els obrers els qui podien acusar els amos. Avui, posats a assenyalar amb el dit, ningú no queda ben parat: els pagesos es queixen de trobar-se molt pitjor que els qui treballen en la indústria; aquí a Itàlia, el sud contra el nord; a l’Àfrica, a l’Àsia, a l’Amèrica Llatina les nacions del «Tercer Món» contra les nacions del benestar.

Però fins i tot en aquestes darreres nacions hi ha infinitat de casos de misèria i d’inseguretat. Molts obrers estan en atur o no tenen un lloc segur de treball, no estan pas a tot arreu suficientment protegits contra els accidents, sovint se senten tractats més com a instruments de producció que com a protagonistes.

A sobre, l’afany desmesurat de benestar, l’ús exagerat i esbojarrat de coses innecessàries ha compromès els béns indispensables: l’aire i l’aigua pura, el silenci, la pau interior, el repòs.

Hom creia que els pous de petroli foren com el pou de sant Patrici, sense fons; de sobte hom s’adona que estem quasi a les escorrialles. Es confiava que, temps a venir i un cop exhaurit el petroli, es podria comptar amb l’energia nuclear, però ara ens diuen que en la producció d’aquesta hi ha el perill de les partícules radioactives nocives per a l’home i el seu ambient.

El temor i la preocupació són grans. Per a molts la bestiassa del desert que cal agredir i soterrar no és solament el capitalisme, és també el «sistema» actual que cal derrocar amb revolucions capgiradores. Per a altres el capgirament ja ha començat.

El pobre Tercer Món d’avui –diuen- aviat serà ric, gràcies als pous de petroli dels quals només ell fruirà; el món del benestar consumista, tenint el petroli just a comptagotes, haurà de reduir les seves indústries, els seus consums i sotmetre’s a una recessió.

Enmig d’aquest maremàgnum de problemes, de preocupacions i de tensions, encara són vàlids –ampliats i adaptats- els principis que vós, apreciat Dickens, expressàreu ni que fos una mica sentimentalment. Amor al pobre, i no tant al pobre singular, sinó als pobres, que, rebutjats adés com a individus, adés com a pobles, s’han sentit classe i se solidaritzen entre ells. Aquests, sens dubte, i per exemple de Crist, són els preferits sincerament i obertament dels cristians.

Solidaritat: ens trobem en una sola barca molts pobles aplegats ara per l’espai i pels costums, però en una mar molt moguda. Si no volem ensopegar amb greus desequilibris, la regla és aquesta: tots per un i un per tots; insistir en allò que uneix, deixar de banda allò que separa.

Confiança en Déu: dit pel vostre Marley auguràveu que l’estrella dels mags il·luminés les cases pobres. Avui la casa pobra és el món sencer, que té tanta necessitat de Déu!




Barney Clark en el paper protagonista del film Oliver Twist,
dirigit per Roman Polanski (2005).




* Charles Dickens, escriptor anglès (1812-1870). Una dura infantesa (el pare fou empresonat per deutes i ell començà a treballar als 12 anys en una fàbrica), va ser la font d’inspiració de les seves obres més conegudes (Oliver Twist, David Copperfield), penetrades tot i així d’un gran sentit de l’humor (El club Pickwick). El seu acusat realisme, profundament humà, arribà a influir decididament en el pla social (la reforma de la legislació anglesa sobre la infància).


(1) L’«epistolari» s’inicià amb el número de maig del 1971.