 |
| Exterior de l'edifici de la Casa de Cultura de Girona. Fotografia de Miquel Bohigas. |
La Fundació Casa de Cultura és un ens de la Diputació de Girona. Un artifici més que la corporació provincial afegeix a la seva flota d’organismes, consorcis, societats i empreses satèl·lits. La Casa de Cultura manté l’esperit hospicià concebut pel bisbe Lorenzana: acull iniciatives exteriors i manté una acció pròpia limitada. No obstant això, no li manca res: plantilla nodrida, pressupost generós i carcassa de primera. Per entendre’ns: una barraca de platja dotada amb un aixovar de casino «royal».
L’Ajuntament de Girona té un estol de centres cívics, educatius, culturals, museus i biblioteques, que gestiona directament sense òrgans especials de govern, secretaria, intervenció i tresoreria. La Diputació, no. Això fa les delícies a una casta de privilegiats: els funcionaris amb «habilitació nacional» (d’Espanya) i el seu cercle immediat, que així poden acumular diferents llocs de treball amb el sobresou corresponent. Ah! compatibilitzats dins la mateixa jornada laboral. Mentre, hi ha politòlegs de saló que tenen les penques de predicar la Nova Gestió Pública. I un be negre amb potes rosses!
La Casa de Cultura manté la dinàmica de fa quaranta anys, quan n'era responsable el Dr. Enric Mirambell, i cap dels successius directors i directores han fet res per actualitzar-la. El Centre Cultural la Mercè, Caixa Fòrum, la Fundació Valvi i la Fundació Rafael Masó marquen la pauta a la ciutat. En l'àmbit metropolità, la Factoria Cultural Coma Cros de Salt, esdevé un model de referència.
I vet aquí que es continuen organitzant activitats com en els vells temps quan se celebrava el final de la temporada amb una exposició de labors de «lagarterana». Sembla que no s’han assabentat que a Girona ara mateix l’ensenyament de la llengua francesa l’oferta l’Escola Oficial d’Idiomes, l’Aliança Francesa i una dotzena d’acadèmies. Pel que fa a l’anglès «c’est pareil». Fa quaranta anys no existien i era justificada la labor de suplència.
Els coreligionaris del Sr. Artur Mas es defineixen «bussines-friendly» i fan bandera de la col·laboració público-privada, però els rectors de la Casa de Cultura obvien el principi de subsidiareitat. És marca de la casa la duplicitat i triplicitat de concurrències amb administracions que tenen competències exclusives. La legislació local ho aguanta (quasi) tot i quan es promulga la Llei de racionalització i sostenibilitat es posa el crit al cel.
Ara mateix, la Casa de Cultura acaba de licitar la contractació de cursos de francès i anglès per als propers dos anys per un preu total de 162.711,06 €. Import que supera el que dedica l’Ajuntament de Girona a les activitats de la xarxa de centres cívics (125.016,00 €), el pla d’actuació de joves desocupats (100.000,00 €) o les ajudes econòmiques a famílies per habitatge i pobresa energètica (150.000,00 €).
Diferentment, l’Ajuntament de Figueres convoca beques per estudiar francès o alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes de la ciutat. Una mesura racional de foment.
La Diputació i l’Ajuntament de Figueres estan governats per la mateixa força malgrat els comportaments oposats. A la capital de la província administren la rutina sense considerar l'entorn. A la capital de l'Empordà apliquen polítiques públiques de doble recorregut: beneficiar el ciutadà i recolzar els equipaments i serveis del municipi.
Desitjo tot l’encert al nounat Partit Demòcrata Català. Me’l començaré a creure el dia que a la Casa de Cultura desamortitzin l’expòsit polític que es manté atrinxerat en aquella baluerna i quan la televisió del comte de Godó rellevi l’enterrador de Caixa Girona com marmessor de la quota convergent en el programa del Sr. Cuní. Serà qüestió d’esperar els cent dies de cortesia.
 |
| Pegats a la façana de la Casa de Cultura de Girona. Fotografia de Miquel Bohigas. |
