El saqueig de
l’armeria: conspiració o delinqüència?
A Roses es començava
una pujada
amb inacabables
voltes fins a assolir
el cim de l’última muntanya dels Pirineus,
el Pení, que es fonia en el mar.
Rosa Regàs
Amics per sempre
Ara Llibres,
Barcelona, 2016, p. 148.
Poner tu futuro en
manos de los brujos
tiene sus
consecuencias.
Cristina Martín
Jiménez
Los planes del Club
Bilderberg para España
Edit. Planeta,
Barcelona, 2015, p. 157.
Jo sóc l’ull en el
cel...
The Alan Parson
Project
 |
| Pení i Simonets, talaies de cap de Creus. En primer terme la península de cap Norfeu. |
La periodista Núria Navarro va
preguntar a un veterà del Pení per l’espoliació de l’armeria. L’oficial
respongué que els autors havien estat soldats que pertanyien al GRAPO[i].
Cal desfer el malentès. S’imposa
recuperar el relat d’un episodi tèrbol sobre el qual pengen dubtes de
calat. Per començar, la possible intervenció del «búnker», l'entramat involucionista de l'extrema dreta i aparells armats de l'Estat amb l'objectiu de col·lapsar la Transició (Xavier Casals Meseguer, «¿Existió una "estrategia de la tensión" en España?». Historia del presente, 14 (2009/II), p. 25-38).
Vist en perspectiva, les
agències (EFE, Europa Press, Logos,...) i els diaris fornien notícies plegades
d’errors. En uns casos podia ser la manca de perícia professional però
majorment cal atribuir-ho al seguiment de comunicats oficials esbiaixats i a l’emmetzinadora
«ràdio macuto». El Ministeri de Defensa va fer una abnegada feina de
contrainformació. Tanmateix, les interferències de l’autoritat militar al jutge
instructor varen ser flagrants. Tant, que fan bona la frase de Groucho Marx: «La justícia militar és a la justícia allò que la música militar és a la música». Quaranta anys desprès, perviu la manca d’independència jurisdiccional; les
vicissituds de Zaida Cantera i Luis Gonzalo Segura són exemplars.
La seqüència dels fets es basa en fonts hemerogràfiques (Los Sitios, El País, Punt Diari, El Periódico de Catalunya, ABC i La Vanguardia), sense negligir la vivència personal.
Com bé diu Manuel Cuyàs: «Amb els militars no pots estar mai segur de res» (El nét del pirata. Proa. Barcelona, 2013, p. 256).
L'Empordà extrem. Geografia peninenca
Ocultar o emmascarar la
informació geogràfica de les instal·lacions militars i les infraestructures crítiques
(públiques i privades) ha estat una constant estratègica.
Les accions més comunes són la invisibilitat (zones opaques) o desfiguració (pixel·lació) cartogràfica
d’espais susceptibles de protecció; l’Esquadró de Vigilància Aèria núm. 4, n’és un cas prototípic. Per això, segueix viva la queixa vuit-centista de Francesc Jaubert de Pacà: «La muntanya de Roses i el cap de Creus, ben coneguts pels navegants, apareixen representats de manera molt inexacta en els mapes». (Recerques històriques i geogràfiques sobre la muntanya de Roses i el cap de Creus (1833). Edició de l'Ajuntament de Roses, 2010, p. 59).
Al Regne d’Espanya la
preocupació ja ve registrada a les Ordenances de Carles III: «43. La Centinela,
que viere medir con palos, cuerdas, perchas, o de cualquiera otro modo, la
Muralla, foso, camino cubierto, o glasis de la fortificación, o que alguno, con
papel, pluma, o lápiz, hace apuntación, u observación con qualquiera
instrumento, dará pronto aviso a su Cabo; y si la persona que huviese intentado
las expresadad medidas, o reconocimiento, se fuese alexando, le mandará que se
detenga, llamándole; y si a la tercera vez de su mando no obedeciese, le hará
fuego: debiendo practicar lo mismo con los que reconociesen la Artillería, o
Minas, escalasen la Muralla, o hiciese daño en la estacada».
Segons Joan Coromines
(Onomasticon Cataloniae), el topònim «pení» és d’origen celta i significaria
«cap» o «testa». Pere Alsius i Celestí Pujol (Nomenclátor... siglo XV, 1883) el
refereixen a «pineta» o «pinosa». Un text de començament del s. XX ho reafirma: «Tinch devant dels meus ulls una montanya que’s diu Pení – «Mons Pinni” la anomenen les antigues escriptures, aixo es, montanya de
pins.- Avuy en queda solament qualcuna clapa de aquell inmens bosch de pins que
cobria eixa montanya que s’aixeca a la vora de 700 metres sobre’l nivell del
mar»[ii].
Efectivament, el medi físic de l’enclavament es caracteritza per un relleu escarpat i àrid. Un espai rocallós que
havia estat poblat per masos, que Arnald Plujà ha estudiat amb detall[iii]. Però no sempre ha estat
així. La Selva, el topònim que dóna nom als nuclis de població de la Selva de
Mar, el Port de la Selva i el golf de la Selva, indica que aquell havia estat
un país de boscos que s’estenien per tota la Marenda. Els Monegres catalans. El
forest va ser talat per mor dels abats de Sant Pere de Rodes que en treien
bones rendes. La frondositat esdevingué erosió. Les aigües descarnaven les
terres i llavors es defensaren amb la construcció de murs de paret seca on s’hi
va plantar oliveres i vinyes fins l’arribada de la fil·loxera i les glaçades.
L’abandó va ser absolut.
Josep Pla va conèixer a fons aquells environs i els referiria amb detall a la seva obra. Al relat Contraban arribà a precisar el cromatisme de les muntanyes de Pení: color de flor de farigola, entre violaci, blavís i malva.
Des de fa uns anys es recupera
la vinya amb criteris de viticultura ecològica. El mas de Perafita s’ha
reconvertit en establiment hoteler i esdevé un celler de referència amb la
marca Martín-Faixó. Rafa Martín és fill de l’Anita, que havia cuinat molts
sopars pels soldats de Pení quan baixaven a Cadaqués. Els acollia com una mare.
Recordo que sempre s’oferia a parlar amb un general de l’Aire si algú tenia problemes.
Ca l'Anita es manté viva.
En el primer quart del s. XX
el Neptú de Cadaqués també s’interessava per l’agricultura i començava amb una
afirmació concloent: «És veritat que el nostre joliu Cadaqués és un poble
parit per les ones filles del mar Mediterrà i alletat als pits de la muntanya
de Pení i dels Simonets».[iv]. Ja entrat el s. XXI la novel·lista Milena Busquets descriu la vila com «un cul-de-sac escarpat i feroç de capvespres de seda rosa, assotat per un vent negre que a l'hivern destenyeix el mar i en què tot t'empeny cap als núvols i el cel». (
Tot això passarà. Barcelona, 2015, p. 112).
Precisar les alçades és un
trencaclosques per la divergència de fonts. Podrien ser aquestes: Coll de Pení 427 m. (base); Es Simonets 596,9 m. (garita de Cadaqués); Pení 531,2 m. (cos de guàrdia de la zona tècnica);
puig dels Simonets 607,7 m. (radar).
Postil·la: la USAF havia
construït una barra «americana» a escassos metres de l’exterior de la tanca
perimetral. Entreteniment i repòs de guerrers a la cantonada. L’Estat Major de
l’Oncle Sam se les pensava totes per mantenir la moral de la tropa. Devia ser
més rendible gastar en senyores que fumen i et tracten de tu que en psiquiatres.
El dòlar és el dòlar. Quina diferència amb el bast i ranci «Hogar del Soldado»!
 |
Els perfils del cim de Simonets i el coll de Pení es reprodueixen a la capçalera de l'òrgan de la Lliga a Figueres. Josep Berga i Boada va ser l'autor de la il·lustració i el disseny d'ençà del núm. 10 (1917). Al·legoria de la sirena i el pastor de la sardana l'Empordà del poeta Joan Maragall i el mestre Enric Morera (1908).
|
«Boires a Pení, bonítols a
Guillola. De fet no és pas cert que quan hi ha boires a Pení hi hagi bonítols a
Guillola. El que és més cert és que quan algú, mirant a la muntanya, diu: «mira,
hi ha boires a Pení», l’altre li contesta: «bonítols a Guillola».[v]
«La muntanya de Pení és més
alta que ses boires. Moltes vegades les boires (passen) per la muntanya, i
aquesta sobresurt el cim. Dic (passen) perquè les boires a Pení són en temps de
llebeig i el vent les fa caminar contínuament, i un cop passada la muntanya
desapareixen.»[vi]
La seguretat de l’Esquadró
La vigilància del perímetre estava
encomanada a una Esquadrilla de Policia Aèria (PA), comanada per un capità i un
brigada paracaigudistes.
La missió de la tropa era fer
guàrdies de vint-i-quatre hores, seguides de vint-i-quatre de descans
(aquarterats), en torns de quinze de dies de servei i altres quinze de permís.
Aquesta destinació era militar per essència.
Aquells homes havien anat a
parar a aquella unitat sense cap preparació específica. L’ocupació era sumària: vigilar dia i nit.
Rotatòriament, efectius de
l’Esquadrilla de Serveis reforçaven la policia des de l’hora d’arriar la
bandera. Feien quatre hores de guàrdia amb son partit (com els cartoixans). A
les lliteres es descansava vestits, amb els correatges i l’armament al costat. Els
llocs habituals de reforç eren la patrulla pel basament (amb un gos pastor alemany),
la garita del puig de Simonets (sobre la
zona tècnica) i la garita d’Es Simonets (dita de Cadaqués). En aquell vessant,
durant la Segona Guerra Mundial, es va estavellar un B-17E de la USAF amb base a Tunísia que portava a terme una missió el reconeixement de les estacions de radar alemanyes del coster del golf del Lleó. Els 12 tripulants varen perdre la vida (6/12/1943).
El pic era una àrea
d’exclusió. Les garites, destacaments d’avançada i defensa. Constructivament,
eren torretes amb dos cossos: una planta
opaca d’accés des d’on partia una escala de ferro que conduïa a un altell des
del qual es veia l’exterior i de nit es feia girar un focus que hi havia al
sostre. Els relleus dels post es feien prèvia identificació de seguretat amb el
sant, senya i contrasenya. Des del cos de guàrdia es regulava el pas de
vehicles de manera coordinada amb el post de «control de subida» a través del
radiotelèfon. No s’identificava el passatge.
El relleu tenia lloc a les vuit
del matí una vegada que l’oficial de guàrdia havia donat la novetat al cap de
l’Esquadró i es procedia a hissar la bandera (sense cerimònia) al cim del semàfor de senyals ubicat entre el cos de guàrdia i l'edifici de comandament. El semàfor es manté com un testimoni del primers temps de l'aeronàutica militar. Es tracta d'un post alt al qual s'hi han afegit dos travessers; el superior més curt i l'inferior de major amplada. Adopta una forma de creu amb dos braços creuats que es guarneixen amb drisses per tal d'assenyalar diferents circumstàncies: la presència del cap (banderí blanc), la d'un visitant del rang d'oficials generals, etc. En el punt més alt s'hissava la bandera de l'Estat.
Els caps
(tinent coronel cap de l'esquadró, comandant cap de serveis i, per torn, el tinent coronel metge
i el comandant metge) arribaven en un Renault 6 TL retolat «Mando». Tot
darrera, el personal militar i civil en un autobús de maniobra. Sortien de la
cotxera de la colònia d’aviació de Figueres i feien una parada a l’entrada de
Roses. Conduïen els sotsoficials mecànics d’automobilisme. Uns passatgers baixaven
al coll i altres seguien fins al cim, «el pico» en l’argot d’aviació.
 |
Perspectiva general de l'EVA, 4. En primer terme el radar del Puig dels Simonets. A sota a l'esquerra l'aquarterament de tropa espanyola. Baixant a mà dreta apareix l'armeria, que té la coberta verda. Per davant el magatzem d'andròmines americanes. Mes avall dipòsits de combustible i les cotxeres. En un pla elevat l'heliport i un envelat. Tot seguit els edificis americans i al capdavall el cos de guardia i el portal. Foto EVA, 4.
|
El capità de la policia
procedia de l’Esquadró de Sapadors Paracaigudistes i enyorava l’acció d’aquella
unitat d’operacions especials. Havia anat a parar (forçós?) a una destinació reduïda i passiva. L’home estava disgustat i no s’esforçava a dissimular-ho.
Una nit no es pogué contenir més i protagonitzà una operació de comando: va
sorprendre i desarmar un sentinella. Un consell de guerra era de precepte però
prudentment es va tapar el succés. Haurien rodat (massa) caps.
El post de control de la pista
que comunica el basament amb la zona tècnica era un lloc de sentinella que servia
un policia. Desprès del portal d’entrada a l’Esquadró era el següent punt
crític. Els fets demostrarien que aquell era el taló d’Aquil·les del sistema de
vigilància estàtica.
Dels gossos en tenia cura un
sergent postergat que s’havia format a l’Escola d’Ensinistrament de Gossos de la Guàrdia Civil. Quan feia de setmaner no se separava de la seva mascota i a la nit la tenia lligada a un peu del catre. A l'hora de passar llista de retreta
sempre se'n fotia dels soldats que no guardaven la uniformitat. Era comú vestir
«marcelinus» i no tothom encertava el color reglamentari. Llavors, ell s’adreçava a
qui fos dient-li: «- ¿Y usted donde lo ha comprado? ¿En el Corte Inglés?». Llavors
la riallada era general. També quan l’ordre del dia citava a un capità
de Reus que pertanyia al «Cuerpo Auxiliar de Camilleros del Aire» que
s’anomenava amb l’acrònim: CACA.
 |
El soldat escrivent de la Prefectura de Serveis de l'EVA, 4.
Assentament de Pení, abril de 1978 |
Bon Nadal i feliç Any Nou
Per vigílies de Nadal de 1977,
l’orde del dia me va assignar una guàrdia. Com sempre, cap al tard em vaig
incorporar. Faria de patruller a l’assentament. Com que era
de l’Esquadrilla de Serveis aniria junt amb un company de la PA i un gos.
Els gossos mansos feien feina de dia i de nit; els geniüts sojornaven a la
canera. El curador restava in albis.
La tramuntana era gèlida. Els
pantalons no eren gruixuts i per això portava calçotets llargs de llana, com
els del meu avi; no s’havien inventat els tèrmics. Altres, duien pantalons de
xandall. També dos mitjons. En la segona ronda vàrem estar-nos una estona
refugiats en un barracot que servia de magatzem de trastos deixats pels
americans; recordo que hi havia mobiliari de bingo.
Quan la prudència aconsellà
deixar el recés, seguírem patrullant a camp ras. Fent camí, anàrem a parar a
l’armeria, que estava ben il·luminada. Es tractava de fer-nos visibles si el
sotsoficial pujava amb el Land-Rover a la zona tècnica. Desprès podríem tornar
a refugiar-nos de la serena. Cada cosa té el seu moment (Coh 3,1).
Una tècnica d’avís inter nos
entre el cos de guàrdia i la patrulla consistia en prémer uns segons el botó de
parla del radiotelèfon. La pertorbació indicava que hi havia roba estesa. Era
una convenció de pa sucat amb oli però efectiva, tan com les ràfegues dels
automobilistes per alertar la proximitat de controls de carretera.
L’armeria era l’únic post amb
un gos de guàrdia permanent. I era ferotge. Estava fermat a una cadena que
abastava d’un cantó a l’altre de la façana. Se subjectava a un passamà
metàl·lic instal·lat al ràfec de la caseta. Aquella matinada, però, no hi era i
per això ens hi vàrem acostar. Al ser a la porta vàrem veure que el pany havia
estat forçat i que empenyent s’obria la porta. Donàrem la novetat pel
radiotelèfon. Al cap de poc va aparèixer el sotsoficial de guàrdia amb una esquadra; dos soldats s'hi varen quedar amb l’ordre de no moure’s de la porta. Nosaltres vàrem
seguir fins ser rellevats a l'acabar el torn.
Al matí va començar
l’enrenou: sorpresa, perplexitat, aprensió, inseguretat i un contínuum de
citacions i telefonades al despatx del cap de serveis i de l’Esquadró. L’endemà va arribar un comandant auditor de
la prefectura de la Tercera Regió Aèria. La primera mesura va ser cancel·lar
tots els permisos de sortida sine die. Quedàvem enclaustrats a la muntanya fins
a nova ordre.
 |
Losange de l'extingit Cos Jurídic de l'Aire.
Un feix romà dins el distintiu de l'Exèrcit i un fons de color taronja. |
El 29 de desembre la notícia
va arribar als diaris. Va ser a l’edició del diari de la tarda Pueblo, de
Madrid: «Un asalto a la base aérea de Paní», relatant que un comando no
identificat s’havia endut una quantitat important d’armament desprès de reduir
el sentinella.
L’endemà a Los Sitios, Jaume
Sureda Prat preguntava «¿Quién ha cometido el robo?».
Recentment, el periodista i
amic Josep Víctor Gay, també redactor d’aquell mitjà, m’ha fet saber que va
trucat al Quarter General de l’Aire demanant informació i el varen passar al
«Jefe de Dia» que va resultar ser el coronel Murga, exgovernador civil de
Girona. Armando Murga, no sabia res.
També el dia 30, l’ABC, citant
l’agència Logos, comunicava que el robatori s’havia descobert el dia 23 de
desembre: «La desaparición se observó cuando los encargados de la revisión del
armamento realizan el recuento (...) En momento alguno se produjo violencia ni
escaramuza, por lo que se está investigando el sistema de cómo hayan
desaparecido los citados materiales, cuyo transporte debió ser muy voluminoso.
La base aérea de Rosas, està vallada, fuertemente vigilada y en los alrededores
existen perros guardianes.»
Qui informava els informadors?
L’Oficina d’Informació,
Difusió i Relacions Públiques del Ministeri de Defensa a primera hora de la
matinada va difondre una nota: «(...) en el recuento de armamento portátil y de
munición, efectuado el dia 27 de este mes, se advirtió la falta de un número
determinado de armas ligeras y de munición, no siendo cierto el que se haya
producido asalto alguno, ni reducción de soldados en servicio de vigilància.
Dado el parte correspondiente se ha nombrado juez, para instruir las oportunas
diligencias y aclarar los hechos en cuestión».
S’havia donat el tret de
sortida a una investigació dubtosa i una comunicació incerta.
Els militars els prefereixen
civils
La investigació va ser
encomanada a la Brigada Regional d’Informació de la Prefectura Superior de
Policia de Barcelona (Via Laietana).
Per què la Policia i no la
Guàrdia Civil? Roses i tot el cap de Creus era territori sota la competència de
l’Institut armat. D’altra banda, es tractava d’una instal·lació de l’Exèrcit de
l’Aire i la Guàrdia Civil té caràcter de policia militar. El jutge no va poder decretar
el cos que exerciria la policia judicial del cas: el va imposar el tinent
general-cap de l’Estat Major de l’Aire.
El 3 de gener de 1978
s’informava que quatre soldats del Pení havien estat detinguts i a la
comissaria de Figueres eren sotmesos a «intensos interrogatorios» per
funcionaris de la Brigada Regional d’Informació. També, que les recerques
apuntaven cap a grups d’extrema esquerra.
El País i La Vanguardia es
feien ressò de la participació de persones alienes a la base i que les armes
s’havien passat per sota de la tanca, segons es deduïa de la inspecció ocular i
les empremtes trobades. Des de la tanca s’havia seguit un corriol que arriba a
la carretera de Roses a Cadaqués.
Jaume Sureda Prat exclamava:
«Francamente, no salimos de nuestro asombro.» Tot plegat es mantenia en el «mas
insondable de los secretos, ya que nadie quiere manifestarse al respecto. »
Al Pení ens arribaven notícies
de l’inici d’una cacera de bruixes: s’havien registrat domicilis familiars. Em
vaig preocupar per la meva mare. No hi havia telèfon públic ni s’havien
inventat els mòbils. No ens fiàvem del carter: un endollat que vivia a casa
seva a Figueres i només pujava en ocasions comptades. Deixava la valisa a les
cotxeres.
 |
| Logotip del Partit Obrer Revolucionari d'Espanya |
«PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) fundat el 1974 quan l'Organización Trotskista esdevingué secció espanyola de la Lliga Internacional de Reconstrucció de la IV Internacional [LIRCI]». Entrada d'Àstrid Barrio al Diccionari dels partits polítics de Catalunya, segle XX. Isidre Molas (ed.). Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2000, p. 196.
Bocs expiatoris: el PORE i el
jutge
El primer moviment que vàrem
percebre va ser la detenció i trasllat del caporal furrier a la comissaria de
Figueres. Va estar-hi una setmana. Va marxar amb els cabells negres i quan va
tornar els tenia blancs. Va venir a veure’l la seva dona acompanyada d’un amic
capellà. Havien d’estar drets, a una passa de distància i no els varen deixar
abraçar. Se l’acusava de pertànyer al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya
(PORE), organització a qui s’atribuïa l’autoria.
L’indici que va conduir a ell
va ser la troballa d’una octaveta del PORE en un corriol que deien que s’havia
seguit per robar les armes. El caporal va reconèixer que tan ell com la seva
esposa militaven activament en l’organització no legalitzada però va negar cap
participació en el robatori.
L’endemà de Reis es va
informar que a Barcelona s’havien detingut tres militants del PORE i un de la
CNT com a presumptes implicats. Havien deixat en llibertat, desprès de
declarar, un militant de la Lliga Comunista Revolucionària i un altre de la
CSUT (Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors).
El Comitè de Catalunya de la
CNT va emetre un comunicat on deia que el seu militant no pertanyia a cap
partit i demanava que fos posat en llibertat.
A Terrassa, una seixantena de
persones es varen aplegar en assemblea de protesta a la parròquia de la Sagrada
Família. Allà es va conèixer que les detencions s’havien fet entre les cinc i
dos quarts de vuit del matí i que la policia només portava una ordre de
registre. Els detinguts els digueren que no tenien armes i que no estaven
implicats en el robatori.
 |
Coberta de Prensa Obrera, òrgan del Comitè de Girona del PORE, núm. 10, 25/9/1976.
Universitat Autònoma de Barcelona. Centre Documental de la Comunicació. Fons Albert Viladot. |
El PORE va comunicar que «La
lluita del PORE i la IV Internacional res tenen a veure amb el terrorisme ni
amb les accions separades de la mobilització de les masses treballadores.» El
setmanari La Aurora, òrgan del comitè central, s'expressà en el mateix sentit i proposava formar una comissió
d’investigació per a determinar realment qui va organitzar i executar el
robatori.
El PORE amb Bandera Roja, PCE
(Internacional), Lliga Comunista Revolucionària, Comitè de Solidaritat i
Joventuts Revolucionàries d’Espanya, varen convocar una manifestació a la
Rambla de Terrassa on varen participar unes 300 persones que varen ser
dispersades a bastonades pels grisos.
A la mitjanit del dia 7 de
gener la policia va traslladar els detinguts al Jutjat de guàrdia de Terrassa i
el jutge els va posar en llibertat. El PORE va convocar mítings a les Cotxeres
de Sants i als locals de la parròquia de la Sagrada Família de Terrassa.
L’advocat del caporal va
manifestar que l’auto de processament del seu client es basava en un presumpte
delicte d’associació il·legal que proposa una activitat insurreccional i que no
es referia per res a la desaparició de les armes.
Va transcendir que l’auditor
no compartia la manera de fer de la policia. L’instructor es va presentar a la
comissaria de Figueres i allà varen sorgir diferències insalvables entre la
policia i l’auditor de l’Exèrcit de l’Aire que havia estat designat jutge del
cas.
Els «intensos interrogatorios»
eren el motiu? L’Estat Major va resoldre el conflicte posant-se de part de la
policia i desautoritzant el jurídic que va ser cessat. Es nomenà un nou jutge
instructor: el coronel Constante, oficial superior que no pertanyia al cos
jurídic de l’Aire.
A mitjans de gener, un fals
ENA (Ejército Nacional Anticomunista) es va fer responsable del robatori. En un
comunicat adreçat «al pueblo español y a las Fuerzas Armadas y del Orden
Público» deia que no utilitzaria l’armament sostret «contra ninguna de las
Instituciones armadas de la soberania española, pasando a engrosar su depósito
de armas.»
Es va detenir el militant del
PORE amb una pista falsa prefabricada (l’octaveta) i ara es distreia l’atenció
amb una nova estratagema fantasma. La policia primer va dir que el robatori era
una acció de l’extrema esquerra i ara apuntava a l’altra banda. Ni un pam de
net.
El tinent general cap de la
III Regió Aèria amb seu a Saragossa va fer acte de presència. Tot el personal
de l’Esquadró –inclosa la senyora de la neteja- varem ser convocats a la sala
d’actes (el cinema americà). El tinent general presidia darrera una taula dalt
l’escenari. L’home va fer una dissertació sobre els fets succeïts, que va
acabar fent dues preguntes obertes: « -¿Alcen la mano los que creen que ha sido
una acción de fuera para dentro?». Uns quants varen aixecar la mà dreta. A
continuació, va preguntar: « -¿Los que creen que ha sido de dentro para fuera? »
I vet aquí que un soldat en lloc d’aixecar la ma dreta va aixecar l’esquerra
amb el puny tancat. Naturalment, ningú s’hi va fixar excepte el tinent general
que es va posar com un energumen davant aquell fet inconscient i no pas
provocador.
La investigació va explorar
diferents vies: confidents habituals, delators ocasionals, la declaració
formal de detentors d’informació sensible i la investigació de personatges
identificats pel seu tarannà violent, irregular o extravagant.
Tots teníem clar que el paquet
se l’havia de carregar algú: qui havia estat o qualsevol altre que passés per
allà.
I vet aquí que un dia vaig ser
convocat al jutjat regional. Se me va lliurar la citació, el passaport militar
i tira milles.
 |
Al Regne d'Espanya és comú que els aeroports civils hagin eixit d'un originari aeròdrom militar.
En ocasions els han substituït i en altres coexisteixen, com és el cas de Saragossa.
|
Era candidat per la successió de tres fets concatenats: 1. Haver estat un dels dos membres de la patrulla que va descobrir el
lladronici; 2. Tenir destí a la prefectura de serveis. Aquell era un lloc clau
per a conèixer els quadres de comandament i les missions que tenien assignades.
Tots havien de reportar. Es tractava molta informació i determinades dades eren sensibles. Hi havia
comunicacions que tenien la consideració de confidencials o secretes i així es feia constar expressament; 3.
Conèixer les existències exactes de l’armament de l’Esquadró: amb el brigada
armer cada mes fèiem l’inventari que s’enviava -amb caràcter de secret- al
servei regional i a Madrid.
Abans de marxar a Saragossa el
brigada armer feia conya per animar-me i me deia «–Sapena, nos van a mandar a
un castillo[vii] però no te preocupes. En
San Julián[viii] se está bien». I jo li
responia «– Gracias, mi brigada, pero mejor vaya usted y ya me contará».
L’home era de Cartagena i les tardes les tenia ocupades fent feina a l’Armeria Romero de la Rambla de Figueres.
A la prefectura de la Regió me
va atendre el secretari relator. Vaig tenir que fer «antesala» abans de ser cridat al
despatx del coronel Luis Constante. Em vaig presentar reglamentàriament, quadrant-me.
L’habitud era que tot seguit el superior ordenés descans però no ho va fer,
tenint que quedar palplantat. L’acompanyaven dues persones. Me va dir que eren
inspectors del cos general de policia.
Les preguntes es varen centrar
en un tema monogràfic que res tenia a veure amb el robatori. Segons va dir un
dels policies: «–El pico huele a porro». Com que no en fumava no en sabia res.
Tot seguit varen voler que els donés detalls sobre un tinent d’alerta i control
que quan estava de guàrdia s’havia fet visitar per una senyoreta. Com que la
notícia me la varen donar ells, res tenia a dir. Vaig intentar millorar la
postura però el coronel se’n va adonar: «- ¿Le he ordenado descanso?».
Aquella cita tenia dos
objectius: 1. Complir amb l’expedient. Prendre declaració a la persona que
havia descobert fortuïtament el robatori i que disposava d’informació exacte de
l’armament; 2. Fer-me saber que ho sabien tot de tothom. Fins i tot que m’havia
procurat un aixopluc: tenia la clau d’un despatx de la residència americana on
m’entaforava per estar tranquil i fer-me fonedís. Les tardes que no sortia –la
majoria- m’estava allà. Tenia un magnetòfon per escoltar música i un transistor
per seguir els noticiaris (allà dalt no arribava premsa), llegia, berenava (era
prop de la cuina) i m’hi estava fins l’hora de passar la llista de retreta.
Només ho sabia un company del despatx de l’ordre del dia a qui havia convidat a
berenar alguna vegada. Naturalment, havia garlat. L’experiència fins a cert
punt va tenir una intenció pedagògica: no et refiïs de ningú. D’altra banda, ni
el coronel ni ningú altre va posar obstacle i vaig poder continuar amb el cau.
Després de la declaració, el
tinent del jutjat me va reexpedir a l’Esquadrilla de Transeünts de la base. El
dormitori era una sala molt gran plena de lliteres de tres alçades. Me vaig
instal·lar en el pis superior d’una situada al mig del local. Vet aquí que me
vaig despertar a mitja nit i en una llitera propera hi havia dues persones del
mateix sexe practicant sexe. Vaig fer vots per a que no fossin interromputs per
la guàrdia. Més per mi que per ells. Estava tip de romanços. L’endemà vaig
tornar a Figueres amb el Talgo. En aquella ocasió no tenia ànim per visitar el Tubo, El Plata, Oasis i altres recomanats establiments d’oci de la Força Aèria.
Botí, mort i exculpació
L’emplaçament del botí el va
descobrir casualment un pagès a Sant Sadurní d’Anoia. Aquest era el
contingut:16 fusells CETME, 19 subfusells Z-62, 29 pistoles Star, 4 pistoles de
senyals, 21 carregadors de CETME, 2.277 cartutxos de 7,62 mm, 1.000 cartutxos
de 9 mm llarg, 1.600 cartutxos més d’altres calibres. El valor taxat era de
203.932 PTA.
El Ministeri de Defensa va
emetre una nota informativa: Forces de la 411 Comandància de la Guardia Civil
varen localitzar a les 22:00h del dia 9/3 l’armament robat el 27/12/77. Es
trobaven en un buit reforçat amb obra de fàbrica excavat en un talús situat en
les immediacions de l’autopista A-2 a l’alçada del quilòmetre 34,450. Recuperat
tot llevat d’un fusell d’assalt CETME i 1.000 cartutxos de munició.
Just tres dies després, la
parca arribà al Pení. Un dels presumptes conxorxats va ferir mortalment amb un
tret el soldat que va ser acusat de ser l’ideòleg de l’operació.
Mesos més tard, F. Sales
recollia la hipòtesi que havia estat mort quan intentava posar-se en contacte
amb el jutge per informar sobre qui eren els autors del robatori. El periodista
també transcriví un diàleg estrambòtic entre ambdós.
«Voy a robar las armas». «A,
condenado ahora a tres años de reclusión por una imprudència al disparársele el
arma que mató a B, declaró en su dia ante la autoridad militar constitucional
(sic) en consejo de Guerra, que el día del robo de las armas, tres meses antes
de la muerte, efectivamente se encontraba haciendo guardia ante el armero de
la base de El Paní.
A prosiguió en sus
declaracions señalando que cuando estava realizando esta custodia, B le gritó
desde lejos que iba a robar el armero. Como creyera que se trataba de una
broma, A le contestó que dejara al menos la cama del armero. Al cabo de unos
momentos, prosiguió en sus declaraciones A, volvió a pasar B, gritándole que ya
había robado el armero y que havia dejado la cama del mismo.
Lo que en principio podia ser
una simple broma se convirtió en una obsesión para A, cuando días más tarde se
enteró del robo de las armas y se abrió una investigación. A inició el 12 de
marzo de 1978 una discusión con su compañero B sobre la anécdota acaecida
cuando vigilaba el armero. En el transcurso de esa discusión, a A se le disparó
una arma y el proyectil atravesó el cuello de su compañero.»
A les darreries del mes de
maig de 1980 es va fer públic que l’autor del tret havia estat exculpat pel
Consell de guerra que havia conegut la causa.
D’altra banda, el juny de 1981
el Ministeri de Defensa va fer pública la innocència del soldat mort. El
comunicat oficial afirmava que no havia intervingut en l’acció i que se l’havia
involucrat erròniament (sic).
 |
| Distintiu històric de la Policia Aèria. |
L’acusació del Ministeri
Públic
L’abril de 1980 encara no s’havia
fet públic el resultat de la investigació sobre la mort del presumpte cervell
de l’operació, però el fiscal de la Tercera Regió Aèria avançava. D’antuvi, va
establir la data del 23 de desembre de 1977 com la dels fets. Tanmateix, tenia
un relat.
El soldat mort va ser qui va tenir
la idea i va convèncer la participació dels tres soldats en presó i pendents de
judici. La data hauria de ser quan un concret d’ells estigués de sentinella al
post de control de pujada a la zona tècnica. El botí es repartiria a parts
iguals entre els quatre.
A les sis de la tarda un
d’ells va agafar una cisalla mentre altres dos es dirigiren a l’armeria. El que
desprès resultà mort va forçar el pany amb un tallaungles. Una vegada a dins,
va sostenir una llanterna mentre l’altre amb la cisalla tallava el cadenat que
lligava les armes. Desprès, el propietari del Seat 127 va anar a buscar el
vehicle i varen carregar els quasi 500 quilos
d’armament al portaequipatges i al seient de darrera.
El dia de Nadal, a primera
hora del matí, varen sortir amb el cotxe per la porta principal. El que
esdevindria mort, romangué a l’Esquadró. El cunyat del xofer els esperava a la
seva localitat i els va obrir el garatge familiar. Dies després, varen amagar
les armes a Sant Sadurní d’Anoia en un forat d’obra que s’havia excavat a terra
prop de l’autopista. El fiscal emfatitzava que els claus de les caixes eren
d’origen americà.
Per tot plegat, l’acusador
públic els considerava autors d’un delicte de robatori amb els agreujants de
nocturnitat i el derivat de què el fet es va produir estant en acte de servei.
Demanava una condemna de 51 anys per als tres soldats empresonats. Pel quart
processat, un civil, cunyat d’un dels soldats, acusat d’encobriment i en
llibertat provisional, demanava una pena de quatre mesos d’arrest.
 |
Nit de lluna a la Zona Tècnica.
|
La sentència del Consell de
guerra
A començament del mes de
juliol, a l’Aquarterament Aeri «San Lamberto» de Saragossa, va tenir lloc la
vista oral del Consell de guerra ordinari format a l’efecte.
En la vigília el PORE insistia
en obrir una investigació sobre el cas. El Consell de guerra era una
investigació sobre el cas. Si en calia una altre havien tingut dos anys de coll
per fer-ho.
Segons el fiscal, a l’hora de
qualificar els fets, el tres detinguts i el soldat mort, s’havien posat d’acord
per robar l’armeria i repartir-se els guanys. Del difunt va considerar que
podia concebre la idea atès l’odi manifest que sentia contra l’Exèrcit de
l’Aire per haver estat expulsat de l’Escola d’Especialistes i més tard ser
degradat de caporal a soldat per mal comportament. D’altra banda, va donar
detall de la fulla de serveis –carregada de tatxes- d’un altre dels acusats.
Federico de Valenciano de
Tejerina, Roberto Tortosa Falcó i Manuel Fernando Bibián de Miguel, varen ser
els advocats defensors. Varen sol·licitar la lliure absolució dels seus
patrocinats per considerar que no eren els autors per manca de proves i per
entendre que, abans d’elevar el sumari a plenari, calia aclarir-se la mort d’un
dels acusats, que segons s’apuntava havia estat l’inductor del robatori i que
va morir casualment dies abans que fossin detinguts els seus companys, quan a
un d’aquests se li va disparar l’arma ferint-lo de mort.
Federico de Valenciano de
Tejerina en el seu torn va plantejar defectes de forma i, sobretot, errors
processals rellevants en la instrucció del sumari que a parer seu invalidaven
la confessió dels processats -la única prova en que es basava l’acusació- i la
reconstrucció dels fets.
Manuel Fernando Bibián de
Miguel va copsar l’atenció per demostrar que els processats no podien sols
traslladar mitja tona d’armes sense que ningú se n’adonés.
Els acusats varen negar que
haguessin robat l’armeria.
La sentència va declarar
culpables els tres soldats i se’ls va condemnar a una pena de 10 anys de presó.
El civil, va ser condemnat a quatre mesos d’arrest per haver facilitat el
magatzematge del material militar.
Abans d’acabar el mes, el ple
de l’ajuntament on pertanyia un dels condemnats va demanar clemència pel seu
veí. Una acte sense precedents.
Els lletrats defensors
Federico de Valenciano va ser
un penalista de postí que va portar casos de gran rebombori: l’atemptat de la
cafeteria Rolando del carrer del Correo de Madrid, el segrest del futbolista
Quini o el delicte militar imputat a Albert Boadella pel cas de «La torna».
Havia ingressat a l’Exèrcit de Terra exactament el dia del Alzamiento i l’any
1945 figurava com comandant auditor de la Fiscalia de la IV Regió Militar
(Barcelona). Redactor-ponent del Codi de Justícia Militar franquista. Josep
Maria Loperena va retratar així el conspicu personatge: «A don Federico de
Valenciano le conocí personalmente. Como funámbulo reconocido por derecho
propio del circo de la justicia caminava cansinamente, como si fuera en
procesión, por los pasillos del Palacio de justícia sosteniendo un birrete con
ambas manos. Al iniciar su informe en Sala, se lo colocava en la cabeza
mientras hacía una graciosa reverencia al tribunal. Fue fiscal militar durante
las peores horas del franquismo y, en calidad de verdugo del dictador, pidió
centenares de penas de muerte para rojos, separatistas, bandidos, terroristas,
desafectos y masones. Lo hacía con la misma habilidad con que las vendedoras
del mercado de la Boquería sacrifican pollos. Valenciano, fascista redomado por
la gracia de Dios, pidió una pena de muerte para el abogado Josep Solé Barberà,
uno de los prohombres más il·lustres de Catalunya.»[ix]
Roberto Tortosa Falcó, llavors
era comandant (ETS) de l’Exèrcit de l’Aire i exercia l’advocacia com a
professional privat. Paradoxalment, no era incompatible ser militar i litigar
privadament en la jurisdicció castrense (en hores de feina).
La mala fi del jutge
El 19-N de 1980 (vigília del
cinquè aniversari de la mort del general Franco) es produïren atemptats a La
Corunya i Saragossa; en aquest va perdre la vida Luis Constante Acín, coronel
de l’Exèrcit de l’Aire (ETS), jutge instructor de la III Regió Aèria, que havia
portat la causa del Pení «despolitizándola durante el período de instrucción»
segons va dir un rotatiu.
 |
| El coronel d'Aviació Luis Constante Acín |
Constante va ingressar a
l’Exèrcit de Terra en plena guerra civil (1937) i va servir al Regiment
d’Artilleria Lleugera, núm. 9. S’incorporà a l’Exèrcit de l’Aire quan aquest va
ser creat. Especialista en Transmissions i Educació Física. Quan va morir feia
un any que havia ascendit a coronel i vuit que era el jutge permanent de la III
Regió Aèria, malgrat no ser auditor.[x]
L’acte criminal va ser
reivindicat tan per ETA com pel GRAPO[xi]. S’ha reconegut obra del
GRAPO[xii].
L'Ajuntament de Saragossa va convocar per l'endemà una manifestació silenciosa sota el lema «Por la paz y contra el terrorismo». Francisco Fernández Ordónez, titular de Justícia, va ser el primer ministre que va participar en una manifestació al carrer. La Hermandad de Alféreces Provisionales la va qualificar d'il·legal.
El coronel va ser ascendit a general de brigada en virtut d’una norma de reconeixement a les víctimes de
terrorisme[xiii].
Quan l’ABC va donar la notícia
de l’atemptat, el va presentar com «juez instructor de la causa que se siguió
contra unos miembros del GRAPO que habian robado armamento en Gerona.» Desinformació
persistent.
L'atemptat va ser obra d'un comando integrat per quatre homes. Un va ser dentingut a Barcelona el mes de març següent. Un altre va ser condemnat el maig de 1981 i no va sortir en llibertat fins el maig de 2011. Va estar pres al centre penitenciari de màxima seguretat de Puerto I.
Salt en el temps
El Pení segueix amb la mateixa
missió que fa quaranta anys però amb un paradigma completament diferent: la
professionalització del personal i això abasta tan la naturalesa de la relació (estatut) com l’acreditació de competències (formació).
Quan es varen produir els
successos de 1977 hi havia dos tipus de sotsoficials professionals: els formats
a l’Escola d’Especialistes de l’Aire i els pertanyents a l’Escala de Tropes i Serveis.
Aquests darrers arrossegaven l’estigma d’aquelles inicials tropes d’infanteria
d’Aviació amb l’ascens -com a l'Exèrcit de Terra- a base de reenganxaments i que eren coneguts com militars del cigró («chusqueros»). La creació de l’Acadèmia Bàsica del’Aire i l’establiment de les tres especialitats fonamentals de Protecció i
Suport a la Força, Manteniment Operatiu i Control Aeri i Sistemes d’Informació
i Telecomunicacions ha estat definitiu per a la normalització i homologació de
la sotsoficialitat.
 |
| Rokiski de l'especialitat de Seguretat, Defensa i Suport. |
Els integrants de Protecció i
Suport a la Força a més de formar-se amb les altres especialitats de manera
comuna a l’Acadèmia Bàsica de l’Aire, tenen com a centre d’aplicació l’Escola de Tècniques de Seguretat, Defensa i Suport.
El Pení de 1977 no resistiria
una prova d’estrès ni una auditoria de seguretat amb els paràmetres d’avui dia;
tan per la capacitació dels recursos humans com la tecnologia ad hoc. Per això
va passar el que va passar.
Tanmateix, l’«accident» per
arma de foc va tenir una rèplica. El 15 de gener de 1989, un caporal que jugava
amb una arma reglamentària, va ferir greument un soldat. L’autor va ser
condemnat a 6 mesos. La víctima ha de viure amb seqüeles invalidants.
El 1 de gener de 2002 va entrar
en vigor la suspensió del servei militar obligatori i no ha transcendit cap
altre episodi d’aquesta naturalesa.
I a hores d’ara, què se n’ha
fet d’aquells joves soldats de fa quaranta anys? Han treballat per guanyar-se
la vida, són a les portes de la jubilació i alguns tenen la condició d’avi.
El ram de la fusta al
Tarragonès, el transport al Baix Llobregat i la construcció al Maresme, han
estat les seves ocupacions respectives..
El caporal és directiu d’una
empresa transnacional i milita a BComú.
La publicació La Aurora segueix
informant críticament reconvertida en L’Aurora.
Els interrogants pendents
Què va passar realment la nit
del 23 de desembre de 1977 al Pení?
Jaume Sureda Prat va ser
l’únic periodista que va detectar i va escriure que les informacions oficials
no eren convincents. Per què els mitjans de comunicació es varen limitar a fer
un seguidisme acrític del fets?
Ni en la fase d’instrucció ni
en la vista oral es varen aclarir fets d’extraordinària rellevància que es varen
produir aquell dia: la presència d’un camió blanc amb aparença de pertànyer a
una companyia elèctrica prop de l’armeria; el tall d’electricitat des de les
sis de la tarda i tota la nit a l’exterior de la base; la narcotització dels
gossos: no lladraven, inclús en Duc, que era el guardià de l’armeria.
Perquè es va voler adjudicar
l’autoria a organitzacions polítiques: d’extrema esquerra i d’extrema dreta?
Com s’explica que el soldat
mort passés de ser considerat el cervell a quedar exculpat fins i tot
d’haver-hi participat? Qui va ser, doncs, el cervell de l’operació?
En aquella Legislatura
Constituent (1977-1979), al Congrés dels Diputats hi tenien escó gironins: Joan
Paredes, Rosina Lajo, Lluís Sacrest i Ernest Lluch (Grup Parlamentari dels
Socialistes de Catalunya); Ramon Sala (Minoria Catalana), i Joan Gich Bech de
Careda (UCD). Com és que cap va formular una pregunta al govern sobre el
succés?
 |
| Coberta de l'edició primera del relat d'Andreu Sotorra. |
Enigmes, ombres, silencis,... els
condemnats varen ser conduits per altri?
El novel·lista Andreu Sotorra
l’agost de 1978 va escriure el relat curt «Amb l’empremta de les pues glaçades»
que va ser finalista dels Premis Literaris de la Colla Excursionista Cassanenca
(1979). Tinc la sort de disposar de l’edició original en paper des de fa molts
anys. Ara, l’autor ha estat doblement oportú: tot just fa dos mesos ha revisat
el text i l’ha penjat a la Xarxa.
Es probable que Sotorra hagi
fet la mili al Pení, que a la narració esdevé Puigmarí. Dóna moltes pistes: Un
xicot es fa voluntari d’Aviació i el destinen a un pic com a policia.
Igualment, les dates dels diaris que cita són reals.
Sobre la base dels fets, recrea
la situació amb originalitat a la recerca d’un desenllaç tan creatiu com
possible.
El relat sosté que una trama
va contractar soldats per a treure les armes. Ficció o realitat?
La comissió d’investigació
independent que preconitzava el PORE no va existir; si hagués estat així tal
vegada tot hauria rodat d’una altra manera. Manca de capacitat, desídia,
conveniència o pacte?
El diàleg -aparentment anodí i
absurd- entre A i B podria ser cert. B havia anat a obrir l’armeria perquè carreguessin
aquell camió que hi havia estacionat a tocar i que va sortir per la porta
principal sense dificultat?
Qui va forçar el filferro de la
tanca i va deixar visible l’octaveta del PORE per inculpar el furrier de qui
coneixien la seva militància?
Els acusats tenien capacitat
per negociar la venda de les armes al mercat negre o rebien ordres d’altri?
Per a qui eren les armes?
 |
El Pení, Koyama.
El pintor sempre el presenta nét d'entrebancs artificials.
Un perfil de Cadaqués natural i lliure de mistificacions.
|
[ii]
Boletín Oficial de la Cámara
Agrícola del Ampurdán, núm. 249, Figueres, 15 novembre 1910.
[iv]
Neptú: «Agricultura i avicultura», a Sol Ixent, núm. 45, Cadaqués, 2 de
maig de 1925.
[v]
Firmo Ferrer: Coses de Cadaqués.
Montagud editors, Barcelona, 1986, p. 131.
[ix]
Josep Maria Loperena: El circo de la
justicia. Flor del Viento, Barcelona, 2006, p. 36.
[x]
Andalán, 28 de noviembre al 4 de diciembre
de 1980, p. 7.
[xii]
Rafael Gómez Parra: GRAPO: los hijos
de Mao. Edit. Fundamentos, Madrid, 1991, p. 265.
