Jaume Valls Pi

Jaume Valls en plena joventut.

Recordo el meu oncle Jaume a la casa dels avis de Sant Martí Vell, a Cal Bonic, el mas on l’avi Pau tancava el ramat, i a les cases del carrer de Corominas i Calderón de Sabadell, decorades per unes pintures que llavors em varen fascinar i que molts anys després vaig associar a l’estil de Paul Gauguin i la seva obra a Tahití.

L’oncle Jaume, la tia Llúcia, la cosineta Maribel i els cosinets Josep Maria i Ricard, sempre arribaven dalt del seu Citroën 2 CV; eren esperats amb expectació i curiositat. L’oncle Jaume va ser un incondicional de la marca i el model de la furgoneta. Els petits ignoràvem que era un dels cotxes més econòmics del planeta; el que ens divertia era aquella suspensió que esdevenia còmica.

L’anecdotari dels dies i nits viscuts tots plegats a casa dels avis de Sant Martí són inacabables i tots els recordem de manera entranyable.

La nostra família de Sabadell era de ciutat; els altres vivíem en viles i pobles de l’Empordanet. Aleshores aquest fet era una circumstància distintiva. L’oncle Jaume llegia unes novel·les de gruix i premi, i els oncles de Girona, de més primes i preferiblement del Far West. Sempre va ser obsequiós per als seus cunyats, i a cada trobada tenia a punt els cigars Rössli, tan aromàtics i "contrabandistes", i les selectes holandes del Torres 10. Quan els grans feien sobretaula, als menuts ens encantava pujar al seu cotxe i engegar el casset: un enginy increïble. Màgic.

En aquell temps, una cita anual va prendre lloc al calendari de trobades familiars: la pesca amb enfiles al Rissec. L’avi Sendo de Vulpellac dirigia les arrossegades que fèiem; els petits xalàvem de valent veient les bellugadisses del peix.

Pesquera al Rissec.
D'esquerra a dreta: l'oncle Pau, l'oncle Sidro, en Ricard de la Ossa, el meu pare i l'avi Sendo.

Em sembla que va ser en una d’aquestes jornades que l’oncle Jaume va presentar-nos en Ricard de la Ossa i l’Aure, i això abans de la detenció de Salvador Puig Antich de la qual va ser testimoni actiu en Ricard. Amb la naturalitat de la bona gent des de llavors i per sempre hem esdevingut família.

D’altra banda,  a ca l'oncle Pau i la tia Montse ha estat l’hostal familiar des que els avis no hi són. Sempre generosos i acollidors. En Jaume era feliç a Vulpellac. I tenia delit per anar-hi a esmorzar. L’oncle Pau ha estat l’ànima de les trobades de tardor al santuari dels Àngels, l’ermita de l’Esperança de Cruïlles o la barraca de Castell d'Empordà.

L’oncle Jaume va ser un emprenedor. I va tirar endavant com a restaurador a Eivissa, paradista al Mercat Central de Sabadell, i viatjant de comerç. Les seves dots personals i la sociabilitat que conreava varen fer naturalíssima la dedicació professional.

Als nebots, l’etapa que visqueren l’oncle Jaume i la tia Llúcia als començaments de l'Eivissa hippy sempre ens ha fascinat pel que això tenia de mite i llegenda. Llavors els oncles eren ben joves i guapos. A les fotografies apareixen anant en moto i semblen dos actors italians.

El Mercat, però, ha estat el lloc de referència; és clar que més de la tia Llúcia i la Maribel que de l’oncle. Tants anys atenent generacions de sabadellencs i sabadellenques imprimeix caràcter. Són part de la petita història popular del Vallès. La Maribel ha recollit el relleu amb joia i empenta.

L’oncle Jaume va treballar durant anys de viatjant al Forn d’Urgell de Manresa (sempre sentíem parlar del senyor Call...). Recorria el país venent tortells, mones, torrons... la pastisseria tradicional vinculada al curs de l’any litúrgic.

Recordo que en un viatge a la Vall d’Aran va convidar l’àvia Isabel. També recordo la parada que muntava al carrer Parlamento (avui del Parlament de Catalunya) de Barcelona. I que ens convidava a dinar a El Pa i Trago.

De l’oncle en conservo una cautela. Una vegada li vaig dir si estava col·legiat com a agent comercial i em va dir que allò que s'obté pagant no té valor. D’ençà de llavors sempre ho he tingut present.

I no es pot evocar Jaume Valls Pi sense Aiguablava, la cala de Begur que el va captivar.

Recordo aquella seva primera barqueta pneumàtica, amb la Maribel navegant pels topants de Fornells i Ses Orats.

Josep Pla deia que Aiguablava era un somni secret. Per a en Jaume, part de la seva intimitat.

I m’agrada saber que la tia Llúcia, la Maribel, en Josep Maria i en Ricard hagin decidit que sigui Aiguablava el lloc on reposaran les cendres de l’oncle Jaume. És el millor homenatge que podien retre-li.

Gràcies per la teva generositat, Jaume.

Fins sempre, oncle.



L'oncle Jaume i la tia Llúcia en temps de festeig.



El casament dels oncles a Sant Martí Vell. L'avi Pau acabava d'acompanyar la núvia al peu de l'altar.



La primera fotografia de nou casats a la porta del temple.



Els oncles contemplant la Maribel, la gran dels tres germans.

La Maribel a la falda de l'oncle Jaume entre en Carlitus i la tia Cari.

La Maribel i en Carlitus a Aiguablava.

Aiguablava, el locus amoenus de Jaume Valls Pi.

Josep González i Campeny

Aquest post es dedica a situar biogràficament la persona pública. Més endavant es glossarà la persona íntima i familiar (l'avi Pitu).


Josep González i Campeny

(Sant Antoni de Calonge, 1908-2005). Fill de Sebastià González Oliver i Agustina Campeny Sagols. Els González eren família de guàrdies civils originaris de Santander. Els Oliver eren de Sóller. L’àvia materna, Reparada Sagols Valmaña, era oriünda de Malgrat de Mar. La documentació familiar referida als Sagols a Sant Antoni data de 1743. Un d’ells va ser pilot de la marina mercant –d’aquí el nom de la casa, Cal Pilot- i Joan, Alfred i Arnald varen guanyar fama com a músics.

Casat en primeres núpcies amb Joaquima Arbós Montaner (1909-1972) i en segones núpcies amb Dolors Aznar Martínez el 1978.

Paleta d’ofici. Militant de la CNT. Quan el juliol de 1936 es produí l’Alzamiento Nacional va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes i de l’Ajuntament de Llevantí de Mar. Va participar en la construcció de fortificacions de costa com a conseller local de Defensa. Posteriorment es va incorporar al front i va ser fet pres al port d’Alacant i encarcerat el 26 de juny de 1939.

El 27 de febrer de 1939 la seva esposa Joaquima Arbós s’adreçà a l’Ajuntament de Palamós per demanar que no li fossin requisats un moble rober, una taula de cosir i cadires d’absoluta necessitat per a la seva subsistència com a modista.

El 27 de novembre de 1941 va ser jutjat a Girona pel procediment sumaríssim ordinari per un delicte d’auxili a la rebel·lió militar (sic) davant un Consell de Guerra del qual era vocal ponent Carlos Obiols Taberner (1902-1985), tan bon jurista que s’avenia a aplicar la rebel·lió al revés, i per això va acabar llorejat a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i nomenat president de sala honorari del Tribunal Suprem. Fill predilecte d’Osor i Medalla d’Or de Santa Coloma de Farners.

Condemnat a la pena de vint anys de reclusió temporal va transitar per les presons d’Elx, Alacant, Girona i la Colònia Militaritzada de Dos Hermanas (Sevilla). Fou excarcerat el 7 d’abril de 1942. Se li va concedir la llibertat condicional el 17 de juny de 1943. Va obtenir la llibertat definitiva el 8 de maig de 1958.

Josep González i Campeny va aplegar les seves vivències en dos reculls:

• Revolució, guerra i presó. Crònica personal: juliol 1936 – juny 1943. (1992).
• Retast, el despertar de la vida. (1995).

Si voleu baixar els textos en PDF, cliqueu a sobre dels títols.

En Pitu en una fotografia de joventut a Barcelona.



Informe emès per l'Ajuntament de Calonge sobre la seva actuació abans de ser mobilitzat al front.

El Capità General de Catalunya, Alfredo Kindelan y Duani, confirmà la sentència del Consell de Guerra.

Estoig policromat elaborat per en Pitu a la presó d'Elx - la Fábrica nº 2.

Artesania carcerària. Cofre de fusta que en Pepitu va esculpir amb un bisturí.

En Cèsar, el germà, amb la seva dona, Delfina Zaragoza Ballester (1921-1976), i els fills: la Josette i en Sebastià.
En Cèsar a Sant Antoni tenia oberta barberia al núm. 145 del carrer de Sant Antoni. Va prendre el camí de l'exili per Coll d'Ares i Prats de Molló, on va treballar de mosso en un mas, amagat per no anar al camp de concentració.
La seva muller era aragonesa i també exiliada. Es varen conèixer a Tolosa de Llenguadoc.
S'establiren a Montauban, on és enterrat el president Azaña.
A hores d'ara, la Josette segueix vivint a Montauban i en Sebastià a Perpinyà.

Sebastià González Blado, cosí germà de Josep i Cèsar González Campeny. Va participar en la Guerra Civil i a l'exili s'enrolà a la Resistència Francesa (FFI). Capturat per la Guàrdia Civil dins de territori francès, va estar empresonat 11 anys a Sant Miquel dels Reis (València). Retornat en llibertat provisional s'establí a la Bisbal d'Empordà on va morir l'any 1995. El professor Josep Clara ha estudiat la seva acció a l'article Guerrillers al coll de Pal (Les Garrotxes, 19). També se'n fa ressò al llibre Nazis a la frontera dels Pirineus Orientals (1942-1994). Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 2016, pp. 87-88.

Fins al 9 de maig de 1963 no va tenir un document que l'eximís de la condemna.

En Pepitu amb Frederica Montseny i Hermós Plaja. Palafrugell, agost de 1977.

Balcó de l'Ajuntament de Palamós. D'esquerra a dreta, Companys, l'alcalde Parals, en Pitu i en Serra. La gent gran va marxar en manifestació fins a la casa de la vila reclamant un centre sociocultural, un equipament del qual disposaven els municipis veïns. Els va rebre el batlle i els va adreçar un parlament en què assumia la reivindicació.

En Pepitu en una fotografia de maduresa.

Aplec de família a Vulpellac

Per la diada de la Mare de Déu d’Agost, la família Aznar hem celebrat el nostre anual aplec de família.

Acollits a casa de l’oncle Pau i la tia Montse, que d’ençà que falten els avis esdevé la llar de referència, ens hem trobat per festejar que som i estem.

L’oncle Pau, com sempre, s’ha cuidat de la brasa, i la tia Montse amb l’ajuda de la Glòria, la Susanna i l’Àngel, del quarto fred, les begudes i el parament de la taula.

Cadascun dels que hi estàvem convocats hem portat presents en forma de postres: una selecció de pastissos i préssecs del Baix Ter. No han mancat els bisbalencs ni les tortades de Banyoles. La coca de pa ―excel·lent―, de Casavells, l’obrador on treballa en Jordi de la Susanna, pastisser d’ofici i fama.

Amb els amfitrions han compartit racó les germanes i el germà petit. I a l’altra banda, la cosinada.

A l’anecdotari del record no hi ha mancat detall. L’Àngel, en Ricard i en Joan ens han explicat que quan estaven a Sant Martí Vell l’àvia Isabel els feia apagar el foc abans d’anar a dormir. Però sabeu com? Doncs dient-los que pixessin tots tres al caliu. Aquest trio en varen viure més d’una en aquell casalot.

Els riures i el bon humor han estat la constant. La Marta, la doctora, ens ha fet veure que les xulles i les botifarres no portaven colesterol. Érem sota l’empara de la marededéu.

Ens hem acomiadat fent vots per a una propera trobada, tot recordant els absents.

Com més grans ens fem més necessiten (re)trobar-nos amb les arrels i la infantesa.

Per molts anys, família!




Can Bahí de Vulpellac, la casa de la família Aznar Sabater.



 

 

Amanida de ceba de Figueres al cop de puny i tomàquets de l'horta de Can Bahí.

 

Coques de pa de cal flequer de Casavells.

 

 

L'oncle Pau preparant el foc on farà brasa amb carbó de la carbonera de Sant Climent, on col·labora sempre.
 

 

L'Àngel, el <<nen>> de la casa tresquejant.

  

 

D'esquerra a dreta, la Glòria, la Nonó, la tia Maria, en Joan, la Maribel i la tia Llúcia.

 

 

 

La tia Lolita i la tia Cari.

 

  

En Josep Maria abraça la tia Maria al costat d'en Joan i la Maribel.

  

La Susanna feinejant.

 

 

La tia Montse, la mestressa de la casa, agafada in fraganti.

 

  

L'oncle Agustí i la Lourdes.

   

 

Les cosinetes Glòria i Maribel.

  

 

L'oncle Pau, impertorbable. Amb les coses de menjar no s'hi juga.

  

 

En Ricard i l'oncle Agustí fent-la petar.

  

 

La Montse amb la tia Maria.

  

 

La tia Llúcia de Sabadell.

  

La Nonó amb la Glòria i la Susanna.

   

 

La Cari, la Lourdes i la Montse.

  

 

Fruita del temps en un caixa amb denominació sospitosa. No era el Chocolatero?

  

 

La Maribel i la Montse.

   

 

La Cari, la Maria, la Llúcia, l'Agustí i la Lourdes. L'Agustí ens va proveir els bisbes d'Olot.

  

 

En Josep Maria, en Ricard, en Joan i la Nonó.

 

 

Una escena pantagruèlica.

   

 

Una taula on no hi mancava de res.

 

 

En Josep Maria atent a la conversa entre queixalada i queixalada.

   

 

Dret, en Josep Maria de Banyoles. Asseguts, l'Àngel, en Josep Maria de Sabadell i en Joan (de Toló-Marsella).

  

 

Les més petites: la Laura i la Paula.

 

 

La família Aznar Martínez.
D'esquerra a dreta: la Llúcia, la Cari, l'avi Pau, en Pau, la Lolita, l'àvia Isabel i la Maria.
L'Agustí encara havia d'arribar.

 

Els germans Aznar Martínez, avui.
Dretes, la Cari, la Llúcia, la Maria i la Lolita.
Asseguts, en Pau i l'Agustí.
 

 

La cosinada. Drets, d'esquerra a dreta: la Marta, la Maribel, la Montse, la Nonó, en Carles, la Glòria, la Susanna, la Laura i la Paula. Asseguts, en Josep Maria de Banyoles, l'Àngel, en Josep Maria de Sabadell, en Joan i en Ricard.
 

  

 

Foto de família a l'ombra del tendal.