dijous, 18 d’agost de 2016

Policies de novel·la i policies novel·listes






Roberto Enriquez i Ingrid Rubio a El alquimista impaciente.
Els actors que han caracteritzat millor els personatges de Bevilacqua i Chamorro.



Santiago Segura i Ana Belén, Garzón i Petra Delicado, respectivament.



Arran de la visita a l’amic i company Miquel Tarrés havia pensat dedicar un espai al Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. En Miquel, d’ençà que va tenir el títol de graduat social, manté obert el despatx professional Angest a la seva vila d’Anglès. I d’això ja fa més de trenta anys. El post, però, haurà d’esperar. Amb la lectura en curs de la darrera novel·la de Lorenzo Silva m’ha revingut el record dels militars amb qui vaig conviure al Pení entre els dinou i vint anys. Aquest serà el proper tema.


Però ara, abans de pujar a la muntanya de Roses, deixeu-me fer un apunt personal sobre la novel·la negra de Silva i Alicia Giménez Bartlett, els meus novel·listes de capçalera en llengua castellana.


Rubén Bevilacqua i Virginia Chamorro, la parella de guàrdies civils que ha patentat Silva, són els meus preferits. Els he seguit des del primer dia. Ell, llavors era sergent i ara subtinent. La guàrdia ha ascendit a sergent primer. Vila té pocs anys menys que jo i el prenc quasi com un alter ego. Amb aquestes jo ja hauria arribat a suboficial major, amb més d’un peu i mig a la retreta. Virgi, quaranteja. Pereira, el seu cap, va començar la sèrie de comandant i ja llueix el faixí de general.


Bartlett ha creat els policies nacionals Petra Delicado, inspectora, i el seu ajudant Fermín Garzón, subinspector. Tenen un perfil urbà com correspon al seu cos. La inspectora és sofisticada i l’ajudant més popular. Altres novel·les llegides de l’autora són Els silencis dels claustres i On ningú no et trobi, que pren per argument «la Pastora», un/a maqui hermafrodita que va néixer i viure al Maestrat. Magnífiques.


Uns i altres personatges han estat portats a la pantalla però com va succeir amb el Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán no han tingut sort en el repartiment. Malastrugança que no han patit autors italians del gènere com Andrea Camilleri i Donna Leon amb els seus comissaris Salvo Montalbano i Guido Brunetti, respectivament.


Vaig sentir la mort d’Agustí Vehí, un home de la meva mateixa edat. Subinspector de la Guardia Urbana de Figueres i historiador. Per poc no el vaig conèixer. L’editor i amic Jenar Fèlix havia de procurar la trobada i ja no va ser possible. El leitmotiv va ser l’impacte que me va suscitar la seva primera novel·la: Ginesta pels morts. Un blues empordanès, editada per Mare Nostrum de Perpinyà. Me va semblar que era un renovat Garcia Pavón que havia trobat el seu Plinio d'Empordà. L’Agustí havia deixat en suspens la recerca acadèmica i podia experimentar la creació literària sobre un món que per l'ofici coneixia a fons. Desgraciadament, es va perdre un bon autor just en el moment que començava a ser reconegut.


Amb l’amic Francesc Puntas li vàrem retre un homenatge particular. Un dijous vàrem pujar a Llers per anar a dinar a Ca la Francisqueta. Com feia ell, ens vàrem polir un «arròs amb molt d’aparato». A la taula del costat, uns mossos xalaven igual que nosaltres.


Fill de Bellcaire d’Empordà és el també policia Josep Torrent que va començar la carrera literària en el camp de la literatura infantil i juvenil amb El príncep de Vilamaniscle (1994) i més tard va passar a conrear la novel·la policíaca. Guionista del film 1212 any de la Croada. La seva darrera obra La sang és més dolça que la mel està ambientada al Teatre-Museu Dalí i precisament ha guanyat el Premi Memorial Agustí Vehí de Tiana.

Tanmateix, el meu cosí policia -també historiador- ja té llesta la seva primera novel·la d'intriga que ha ambientat als seus paisatges predilectes de Girona i l'Empordà. Només cal que s'acabi de decidir. Insisteixo.


Unes obres i uns autors especialment recomanables en aquest temps estrany de calor i «cretinització general progressiva» en paraules del Sr. Pla de Llofriu. Ell, sempre preocupat per la moneda, quedaria estupefacte davant el formidable (mal) estat del deute públic. Els polítics no en parlen. Deu ser que no té importància. Estan ocupats en altres quefers i esbarjos paellers comandats pel superpolicia Trapero.





Agustí Vehí a la Rambla de Figueres, ciutat on va néixer i morir (1958-2013).






Josep Torrent, policia amb anys de servei i diferents destinacions a les terres de Girona.





COMENTARI:


Benvolgut Carles,

Vinc de llegir les novetats de Paraules de pas i m'he trobat amb el post de novel·listes i polis. Ostres! De seguit he pensat: segur que hi surt l'Agustí; i és clar...

L'Agustí és de la meva promo d'història (era més gran que nosaltres); i era de la colla crítica i moguda de la classe. Aquells quatre, cinc o set que sempre conspiren i riuen. La seva mort va ser un cop fort per nosaltres. Vam anar a l'enterrament, i certament et diré que des de llavors ens hem anat trobant més els supervivents. Quantes anècdotes, i quina gran persona... En parlem un dia d'aquests.

Fins aviat,

Jordi Casadevall.