dimarts, 7 de juliol del 2015

No en nom de la meva mare


He estimat la justícia i he detestat la iniquitat.

Epitafi gravat a la tomba del cardenal Francesc Vidal i Barraquer
a la cartoixa suïssa de la Valsainte


L'ase dels cops

La nostra Grècia de cada dia

La portada del Punt Avui (d’avui, 7 de juliol de 2015) dedica la meitat de l’espai a informar sobre la situació del servei de pediatria de l’Hospital Universitari Josep Trueta i l’altra meitat, a un concert celebrat al monestir de les benetes de Sant Daniel. Un contrast que ens situa en el punt just de fins on hem arribat per les polítiques públiques que regeixen el govern de la Generalitat de Catalunya (CiU) a les quals dóna suport el seu soci parlamentari (ERC).

La governació del país condemna els nens i nenes a llistes d’espera malgrat haver mitjans per fer possible la intervenció quirúrgica d’infants les vint-i-quatre hores, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

D’altra banda, ningú qüestiona que se subvencioni un concert per a una minoria; minoria que generalment també té capacitat per contractar sanitat privada.

Què passa? Doncs que s’apliquen retallades en els drets fonamentals a la salut, l’educació i els serveis socials mentre s’esmercen recursos públics per entretenir i divertir una selecció. I això val per les monges de Sant Daniel i per a tots els festivals de música patrocinats amb fons públics.

Les persones mereixen gaudir d’entreteniment, espectacles i diversió, però pagant-s’ho de la butxaca, naturalment. No pas a càrrec del comú dels contribuents. És un escarni que persones amb uns baixos ingressos –tant actius com pensionistes– hagin de tributar l’IRPF i part de les seves rendes serveixin per subvencionar concerts per a la  gent guapa, la beautiful people nostrada. I a sobre són amenaçats amb el copagament de serveis bàsics argüint el malestar de les finances públiques. Cal ser cínic!

I això val per al conjunt de les administracions públiques (Festival de Peralada, Torroella de Montgrí, etc.) o per a la Caixa, que fa gala de tenir ànima social (Festival de Cap Roig).

No és demagògia: amb els migrats recursos de moltes persones es financen festivals on els figures van a fer-se veure i els polítics alternen i se les donen de VIP (fins que se’ls acaba la bicoca i són rellevats pels següents).

La meva mare, per posar un exemple ben proper, resulta que enguany ha tingut l’augment d’un euro de pensió, i malgrat això contribuirà a fer més rics personatges com Lady Gaga, Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Tom Jones o Joan Manuel Serrat. Ens podrien dir les administracions patrocinadores ―fent honor a la transparència― quin caixet té cadascun d’aquests artistes i quan els hi costa la broma als malalts, ancians i aturats que no hi van? Gràcies.

Qui vulgui divertir-se que s’ho pagui. Altra gent s’ha de conformar amb un pa amb tomàquet i una botifarra mig crua en un casal d’avis previ pagament. Ja està bé de collonades!

Als pàries de la pàtria els toca fer el cornut i pagar el beure. Mentre, moltes senyories i els corresponents amics, coneguts i saludats podran assistir als concert per la patilla. I probaran tastets i gelats elaborats pels xefs de major fama. En aquest país sempre mengen croquetes els mateixos. Els serveis de protocol mai no han pensat a convidar el Tercer Sector ni el veïnat. A la Diputació a cap pica-pica han tingut la gentilesa de convidar els propers estadants i transeünts de la Sopa. Els cool no es poden barrejar amb la colònia Eau de Pedret Fresh. Sempre hi ha hagut classes. Fins aquí podíem arribar! Mentre hi hagi rucs n'hi haurà que aniran a cavall.

Ofici i artifici de la vella política

Ítaca, com i per aquí

Gabriel Janer Manila va encunyar una lúcida definició: «La cultura és germana de la vida; quan l’home fa cultura és quan viu, quan expressa la seva llibertat i el seu inconformisme». La societat postmoderna s’ha instal·lat en la ximplesa acrítica. Ho va advertir Neil Postman amb un títol genial Divertim-nos fins a morir.

I els media són el millor projector. Ahir vaig escoltar a la ràdio com la senyora Pilar Rahola, actuant com la Golda Meir catalana, gosava afirmar que el poble quadribarrat era anterior al grec i que només hi passava per davant el poble hebreu (!).

Un altre espècimen orgànic és el senyor Vicent Sanchis, predicador etern de les veritats dels dogmes convinguts. Com feia el Sr. Emilio Romero en temps del general Franco.

I aquests personatges són els ideòlegs que ens han de dirigir a la conquesta d’Ítaca sota l’ombrel·la del doctor Goebbels per no agafar una assolellada. Això sí, en un vaixell amb molts pisos i classes. Uns, amb bitllet pagat. Altres, en saló preferent. I, encara, els més nombrosos, a la bodega.

Catalunya a les seves mans –i moltes d’altres― ha esdevingut un Titànic que encara no sap quin capità dirigirà la navegació vers l’illa grega. La destinació a hores d’ara no pot ser més (des)encertada. De moment, s’està seleccionant el quadre de comandament. I serà indispensable conèixer l’oficial de derrota. Els contramestres i la marineria... tela marinera!

La política boutique