dissabte, 4 de juliol de 2015

Blancs i negres

El barret de copa, capell de blancs

Intel·liguèntsia fanguera

A començament d’estiu de l’any passat vaig tenir l’ocurrència de llegir la novel·la Un estiu a l’Empordà de Màrius Carol, director de la Vanguardia i tertulià al programa 8 al dia amb Josep Cuní a 8tv, mitjà audiovisual que també pertany al Grup Godó.

Carol i els periodistes són al plató per l’empresa i d’altres, per contingent partidista (quota), com el seu bon amic Arcadi Calzada, de CDC, conspicu personatge, molt apreciat pel seu treball abnegat i eficient com a fosser de Caixa Girona.

M’hi vaig veure empès per quedar bé amb un amic periodista i una amiga llibretera. El periodista em deia que en Carol era el seu ídol; no pas per la seva ploma fàcil, sinó per la seva fatxenderia. La llibretera radiava satisfacció explicant ―fins on era possible― que havia compartit tovalles amb en Màrius i que a l’hora del comiat es va comportar com esperava amb tanta il·lusió.

Conèixer d’avançada la crítica objectiva i desinteressadament elogiosa que havien practicat sobre el llibre els culs llogats del comte de Godó, em va predisposar a una lectura amb totes les garanties. El cert és que ambdues amistats van quedar noquejades després de llegir la meva particular impressió datada el 30 de juny de 2014 que trobareu en aquest blog. I tot sigui dit, a hores d’ara encara no ho entenc.

Vet aquí que a començaments d’enguany Màrius Carol va censurar un article de l’escriptor Albert Sánchez Piñol on aquest feia memòria d’atrocitats perpetrades per l’exèrcit espanyol. L’escàndol va permetre conèixer que les «seves» novel·les les escrivia un negre, això és ‘la persona que fa treballs literaris per a un altre que és qui se’n presentarà com a autor davant el públic’ (DIEC).

La boina, el barret dels negres


Pagant, sant Pere canta

Polítics, professionals, empresaris, hisendats, banquers, eclesiàstics, gent de la faràndula i altres tipus amb capacitat econòmica compren serveis a escriptors, periodistes, historiadors, arxivers, genealogistes i editors per reescriure a benefici propi, tot amagant el passat i el present a conveniència. El perquè cadascú s’ho sap. La vanitat pesa molt. Els gabinets de comunicació són empreses especialitzades en la (re)creació d'artefactes d’aquesta mena en qualsevol format.

Els «autors» assenyats fan anar fórmules discretes per no ensenyar (massa) l’orella. La convenció de coautoria o de “converses recollides per” són plausibles. Encara que s’han donat casos de fer servir un amanuense! en què s’ha desafiat el ridícul més grotesc.

En el camp de la història i l’etnografia de l’Alta Garrotxa hi va haver un cas rellevant i amb conseqüències funestes, però caldrà deixar passar el temps abans de relatar-lo, tot i que els protagonistes fa anys que crien malves.
Encara que a sensu contrario s’han donat casos d’autors que han volgut amagar expressament la seva condició: des d’autors de relats eròtics fins als guions cinematogràfics que elaborava el general Franco (Jaime de Andrade).

Una menció a part són els negres al servei del sector públic, autors innominats a sou de proclames, discursos, pròlegs, cartes, etc. Allò que se’n diu literatura de paperera. Quelcom similar passa amb els fotògrafs o els dissenyadors gràfics de la fulleteria institucional (Toni Puig, dixit).

L’Església catòlica no s’ho estalvia. Cap encíclica o motu proprio han estat escrits per un papa, ni cap carta apostòlica amb cara i ulls per un prelat. La majoria de les vegades la tasca recau en un professor d’ateneu pontifici, capellà erudit o monjo pacient. Les cartes dels fulls diocesans, a vegades, sí. I Déu n’hi do el pa que s’hi dona! Més d’un ordinari diocesà queda en evidència. A Girona tal vegada no podrem gaudir mai més ―pels segles dels segles― de la qualitat del bisbe Jaume. És clar que és vigatà i això marca.

Evidentment si hi ha negres explotats és perquè hi ha blancs explotadors. I com diu la saviesa popular «Uns s’emporten la fama i els altres carden la llana».
Per tot plegat, és il·lustratiu un intercanvi de notes entre col·legues que coneixen el marro:



Z,

Ahir vespre vaig llegir el darrer Serra d'Or.

El contingut d'una carta al director "Sobre les declaracions de l'abat Escarré" em va fer pensar en tu. Mira quin fragment:
“És prou sabut que la major part de persones importants es fan revisar o fins i tot redactar els seus escrits per "negres" que consideren més entesos que ells. El mateix Vila Abadal ho ha fet no fa gaire a l'hora de publicar unes plamfletàries memòries sobre els seus anys a Montserrat i no passa absolutament res.”
I desprès en Cercas es fixa amb en Marco...

Cuida't!!!

Y.



Z,

Sobre el contingut del missatge darrer, encara una altra perla que vaig descobrir a El Temps del dia 9:

A la pregunta de l'entrevistador:
-Ferran Adrià digué que els grans innovadors de la cuina eren els primers que, per exemple, havien fet una truita de creïlles.
Respon el gran Jaumó Fàbrega:
-I una altra cosa: el primer llibre d'Adrià, on jo vaig fer de negre, va enlluernar tothom amb plats de mar i muntanya, en què es barrejava marisc i carn. Doncs bé, s'havia inspirat en la cuina tradicional de la Costa Brava. A Barcelona es pensaven que s'ho havia inventat ell, però no.
Ja veus com va.

I una de propina: Javier Cercas. Imposturas variadas

Salut!

Y.



Hola, Y

Estem en plena era dels divismes i de l’adulació incondicional de mediocres. Algun dia caldrà fer un monument “Al negre desconegut”. I encara tinc esperances d’arribar a una edat tan avançada que em permeti escriure un llibre on denunciï impunement tota aquesta patuleia, amb noms i cognoms. I en Jaume Fàbrega n’hauria d’escriure el pròleg, perquè és un dels casos més flagrants de víctima d’impostors. En puc donar fe.

Z.



Hi ha qui porta arrapat a la pell més sutge que un escuraxemeneies.

Hi ha qui va per la vida de blanc i té una credibilitat més negra que el carbó.

Endevina, endevineta.

Sempre s'acaba veient el llautó