Ajuntaments inclusius o no

Els poders públics han d’adoptar mesures d’acció positiva
respecte a les famílies quan algun dels seus membres
sigui una persona amb discapacitat.

Llei general de drets de les persones amb discapacitat
i de la seva inclusió social, art. 67.2.

Els ajuntaments han estat fonamentals per estendre valors i canvis socials com els de ciutats i viles sostenibles, educadores i inclusives, amb la finalitat d’incloure les persones amb discapacitat. I a la inclusió dediquem aquest post, tot posant la mirada sobre un cas senzill i significatiu: el tractament de les persones amb discapacitat en la tarifació de les piscines municipals del Pla de Girona i el Congost en aquesta temporada d’estiu.

La Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (Nacions Unides, 2006) i la legislació de seguretat social i serveis socials en reconeixen la protecció. La condició es documenta amb la targeta acreditativa. Les tipologies funcionals poden ser físiques, sensorials, de la comunicació i la parla, derivada de limitacions en la comprensió i/o expressió, intel·lectual, o derivada de trastorn mental. Les persones amb discapacitat suporten un greuge comparatiu pel sobreesforç que representa per a elles l’impacte en les condicions de vida i l’economia familiar.

Cada terra fa sa guerra

A la vista del precepte legal que encapçala aquestes ratlles, hem volgut conèixer l’aplicació a les piscines públiques de titularitat municipal de «mesures d’acció positiva respecte a les famílies quan algun dels seus membres sigui una persona amb discapacitat». El quadre següent reflecteix l’estat de la qüestió:

Dels nou ajuntaments citats, només tres recullen expressament les persones amb discapacitat; per a la resta, no existeixen.

Igual que passa amb les persones jubilades, quan una persona amb discapacitat acudeix a una piscina no ho fa per motius lúdics o d’oci, sinó rehabilitadors —com deien els romans, Salus per aquam. En aquest país, l’IMSERSO ofereix programes de termalisme per a persones amb discapacitat; en canvi, la majoria d’ajuntaments del rodal els ignoren.

Tanmateix, el quadre és susceptible d’interpretació. Una primera evidència és l’encarcarament en la denominació de determinats supòsits al marge dels avenços legislatius i el llenguatge associat. Quan es parla de famílies, caldria parlar d’unitat familiar o de convivència. També s’hauria de precisar la relació pensionista-persona amb discapacitat: una persona amb discapacitat pot ser pensionista o no.

Per tant, sembla necessària una primera recomanació: incorporar definicions al text de les ordenances fiscals per saber de què parlen els que les aproven. En aquest sentit, esdevé impracticable la de Sarrià de Ter.

D’altra banda, i des d’un punt de vista tècnic i jurídic, és sorprenent que hi hagi ajuntaments que considerin l’entrada a una piscina com una taxa i no com un preu públic.

El tema de les AMPA devia introduir-se per tacticisme electoralista, ja que tothom que pertany a una AMPA forma part d’una unitat familiar o de convivència.

El carnet jove també és desconsiderat majoritàriament; en canvi, un ajuntament que no considera res més que les famílies té un abonament per a treballadors (forans, suposem) de les empreses del terme que costegen l’abonament al 50 %.

Una singularitat sense parió és la de Sant Gregori. Si per una banda té l’encert de tenir en compte els veïns de la Vall de Llémena, el súmmum, però, és l’aplicació del dret romà a l’hora de beneficiar els que hi estan empadronats o assimilats: el ius soli i el ius sanguinis. Tan senzill com seria definir l’abast dels integrants de les unitats familiars o de convivència i deixar-se de genealogies!

Excepte Girona i Salt, tots els ajuntaments coincideixen a penalitzar els forans (no empadronats). Les urbs són generoses amb el rerepaís, però la corona de municipis de l’àrea urbana, tot el contrari. Vegeu el quadre següent:

Cal evidenciar també la gamma de preus ben diferents per a un mateix servei. D’altra banda, la majoria d’ajuntaments es dediquen a regular els preus, però, en canvi, no han elaborat un reglament de funcionament de l’equipament.

A terra que vas, usança que trobes

La conclusió primera és la manca generalitzada d’atenció a les persones amb discapacitat en la tarifació social de les piscines municipals, a excepció de Fornells de la Selva, Quart i —sobretot— la ciutat de Girona, que estableix diferents supòsits tarifaris: juvenil (fins a 20 anys) amb discapacitat, adult (individual, de 21 a 65 anys) amb discapacitat, familiar adult (titular de 21 a 65 anys + parella + fills fins a 20 anys) amb un o més membres amb discapacitat.

I com a nota simptomàtica: els grans absents de la tarifació social de tots els ajuntaments són els aturats.

El cas de les piscines que hem analitzat es pot estendre a altres àmbits, com per exemple, el del transport, on són sorprenents les diferències de tractament entre l’operadora ferroviària Renfe, la Autoritat Territorial de la Mobilitat de l’Àrea de Girona o l’Autoritat del Transport Metropolità de l’Àrea de Barcelona. Entitats públiques finançades amb els impostos de tots apliquen criteris diferents. El mateix passa en l’àmbit de la cultura. Hi ha museus que apliquen tarifes reduïdes i d’altres, gratuïtes.

De Bescanó a Celrà (21,10 km) hem vist que les persones amb discapacitat són tractades de manera ben diferent. Això deu obeir al que alguns anomenen autonomia local.

No totes les piscines municipals apliquen la Llei d'accessibilitat.