divendres, 17 de juliol de 2015

Autonomia local


Els ens locals per justificar què fan o deixen de fer solen recórrer a una màxima lapidària: l’autonomia local.

Aquest sacre principi és un salconduit tan garant com el segell que s’estampava als passaports del franquisme.

Ajuntaments, consells comarcals, diputacions i els seus satèl·lits ofereixen balanços amb escassíssims resultats genials i molts desastres i marrameus en forma de dèficit, males pràctiques i corrupció.

Aquest laissez faire, laissez passer (la Sindicatura de Comptes de Catalunya no té capacitat sancionadora) ha portat a un camp d’Agramant, on cada alcalde esdevé monarca del seu reialme i cada ajuntament una cort. Diuen que el model és «presidencialista». Per això hi ha municipis costaners que organitzen festes i festetes, mentre durant anys i panys molts carrers continuen sense voreres ni paviment. Facin un volt per cala Montgó.

La defensa dels interessos de les entitats locals els representen la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis, ambdues empastifades per casos de corrupció.

Quan s’ha volgut revisar el mapa municipal català cap intent ha reeixit, i sempre s’ha invocat el lema de l’autonomia local a la manera de «A mí la Legión». De les municipalies que va concebre amb intel·ligència el geògraf Lluís Casassas a l’Informe Roca, ningú en vol sentir parlar. És un tema tabú. Quantes fortunes no s’hauran fet reconvertint camps de terrosses en propietats urbanes! I quants sous associats!

L’Estat també va intentar fer endreça, però els sindicats d’alcaldes varen posar totes les traves argüint una vegada més el lema. La Llei de sostenibilitat i racionalització de l’Administració local espanyola (LSRAL) no acaba d’assolir el que diu el seu nom.

A França i Itàlia no s’han estat de raons electoralistes i caciquils i han posat per davant l’estalvi i l’eficiència. Concretament, a França l’any 2017 els ajuntaments hauran de tenir un mínim de 20.000 habitants en lloc dels 5.000 actuals. I L’any 2020 desapareixeran els consells generals (diputacions).

La LSRAL comença a rodar amb la darrera convocatòria d’eleccions municipals, i això ha suposat revisar el nombre de regidors, les retribucions i el nombre d’assessors, una lacra partidista incrustada a l’Administració pública.
L’Ajuntament de Girona compta amb dotze assessors i la Diputació de Girona, amb vint-i-cinc. I a diferència del personal funcionari i laboral, no han de sotmetre’s a cap procés d’avaluació de capacitats i mèrits. Amb el carnet del partit en fan prou.

La tasca dels assessors és d’una inconcreció temerària. En ocasions acaben convertint-se en comissaris polítics que vigilen de prop els empleats i el propi electe a qui estan adscrits, atès que els designa el partit. De facto venen a ser com les parelles de la Guàrdia Civil: són dos per vigilar-se l’un a l’altre.

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya, a efectes pràctics no serveix de res. Fa anys es va substituir la direcció d’un catedràtic de dret administratiu per indocumentats passavolants que allà trobaven un aparcament temporal a l’espera de. I desprès hi ha qui s’omple la boca parlant de Prat de la Riba i la Mancomunitat... en queda de lluny l’ENA francesa! Una altra estructura d’estat desmantellada per les polítiques d’ocupació de càrrecs partidaris menyspreant les institucions històriques.

En el postfranquisme els presidents de la Diputació Joan Vidal, Arcadi Calzada i Salvador Carrera només varen tenir un càrrec de confiança: el secretari particular. Més tard, es va voler una denominació més entonada i es va passar a dir cap de gabinet. Però ja se sap que l’hàbit no fa el monjo. Generalment el perfil és el d’un home de corre ve y dile i altres feines no gaire clares. Un lampista del poder.

La cosa va embogir més endavant quan algú va pensar que ser president de la Diputació era com ser marquès o president de la Coca-Cola.

El president Carrera dinava molts dies una truita a la francesa i una peça de fruita que li preparava la dona del xofer-porter.

No va ser pas ell qui va freqüentar Via Veneto o el Botafumeiro a Barcelona, Casa Lucio o Lhardy a Madrid, o beure llicorella del Priorat a diari, encara que se signessin declaracions sobre les excel·lències del productes de la terra.

En el proper post veurem un cas pràctic d’autonomia local. Un exemple domèstic per constatar les diferències jeroglífiques de la tarifació social als municipis del Pla de Girona.