Hi aporten obra creadors de diferents generacions, escoles, disciplines i ideologies en un totum revolutum ben original. La nòmina d’amics d’en Vivó i de la catedral és extensa: Ció Abellí, Mònica Aymerich, Clara Bacquelaine, Roser Balló, Joan Baron, Manel Baulida, Albert Casellas Condom, Ernest Dalmau Corominas, Ernest Dalmau Pararols, Josep Duixans, Anna Estadella, Domènec Fita, Mercè Huerta, Bep Marquès, Meritxell Ramos, Vicenç Pijaume Sureda, Santiago Roca D. Costa, Martí Rosés, Guillem Terribas, Joan Vallès, Isidre Vicens, Montserrat Vidal de Llobatera, David Vivó Codina i Mar Vivó Codina. I el resultat és a la vista.
Sant Narcís, primer bisbe de Girona, és un personatge vinculat indissolublement a Ginestar de Llémena pels lligams que va establir amb santa Afra, que dóna nom a un dels santuaris emblemàtics de la vall, i que malauradament a hores d’ara està completament abandonat, fins al punt que si no s’hi posa remei caurà a trossos. Si servís per acollir persones sense-sostre! La troica formada per l'ordinari, el vicari general i el provicari general del bisbat de Girona deuen patir de la vista...
Carles Vivó va ser un personatge polifacètic, experimental i experimentat en totes les facetes de les arts: el dibuix, la cal·ligrafia o la dramatúrgia. Excepcional com el seu amic, el poeta Josep Tarrés. Si aquest parell en lloc de néixer a la ciutat dels quatre rius ho haguessin fet als EUA, haurien treballat per a la Metro-Goldwyn-Mayer o per Columbia. Segur. I de les seves produccions haurien resultat pel·lícules com Ben Hur o Lawrence d’Aràbia.
En Carles va ser un enamorat i un dels més preclars propagadors dels enigmes de Girona. Fins i tot va arribar a crear llegendes apòcrifes. Irrepetible.
Serè, gens pretensiós i amable, contagiava un esperit d’il·lusió i sana companyia. Recordo la visita a casa seva i com em mostrava ―com un infant feliç― tots els seus embalums de col·leccionista. El seu interès per l’art i la màgia era inacabable. Absolut.
 |
| Imatge de maduresa de Carles Vivó. |
El batxiller Carles Vivó va compartir pupitre als Maristes amb el meu benvolgut amic dom Lluís Maria de Pont, a qui va dedicar un exemplar del seu quadern Llegendes i misteris de Girona amb una caricatura simpàtica que va fer feliç el company d’estudis cartoixà.
Recordo una anècdota que em va explicar fa anys: Per Carnestoltes Narcís Jordi Aragó i Mercè Huerta el van convidar al seu domicili, la casa Masó del carrer de les Ballesteries, juntament amb en Joan Ribas i en Francesc Ferrer ―amb les seves respectives mullers. La consigna era que els homes havien d’anar disfressats d’allò que haurien volgut ser. Tots van coincidir a disfressar-se de bisbes (de Girona)!
En Carles em va deixar posar el segell cardenalici que li van regalar els seus companys de feina quan es va jubilar i amb el qual va ser enterrat.
I quan va morir, una periodista va encapçalar la crònica del funeral a l’església del Carme ―plena de gom a gom― amb allò que jo li havia confiat a cau d’orella. Més o menys era això: «L’àngel de la catedral plora, la Cocollona està trista, les carpes no neden, la bruixa s’esgarrifa...perden la joia del seu mentor».
El bestiari de Girona errava. Se n’anava amb aquells éssers fantàstics per sempre.
 |
| Dues obres d'inconfusible estil vivonià |
