 |
| «La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 15 octubre 1942. |
«Serra es el símbolo del colonialismo, de la supremacía blanca
y del genocidio de personas nativas de estas tierras.
Fue el arquitecto de las misiones,
en donde sucedían cosas horribles,
como la esclavitud, el sometimiento y el robo».
Olín Tezcatlipoca
El 12 d’octubre hi ha qui s’entesta a celebrar un ritual esotericopolític doblement anomenat «la Hispanidad» i «Fiesta Nacional» (la mateixa denominació que la de les corridas), que abans també se n’havia dit «la Raza». Quina? Res més que l’orgull de l’aplicació del dret de conquesta a sang i foc a tot un continent a l’empara de la creu catòlica i la bandera dels reis –també― catòlics.
 |
| «La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 1 abril 1943. |
Per fer-ne orgullosa memòria el rei d’Espanya presideix la desfilada de la Victoria que va instaurar el general Franco en el Tercer Año Triunfal. Enguany per visualitzar com van les coses el descendent del Felip anterior ―de fama― va saludar els ministres a manera de fer-ne via (elles li feien genuflexió submisa) fins arribar al ministre de la policia, que va delerar especialment. Va quedar clar el missatge. Cordialitat i entesa amb un fanàtic. Tan perillós com el ministre de la injustícia. Ambdós semblen gaudir sàdicament de la seva tasca: se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Bravo.
El Borbó arribà i marxà amb el mateix Rolls Royce que feia anar el dictador. Les monarquies són així de poca-soltes. D’altra banda, els creadors d’opinió no paren de llançar arguments (suats) perquè tot déu participi de l’aquelarre. Punxen: mentre Espanya segueixi essent excloent, menystingui i maltracti les cultures i les llengües de la Pell de Brau serà impossible sentir-se còmode en una festa que ―a més a més― és exclusiva del poder: els convidats al Palau Reial. És curiós que essent dos mil els convidats, només paressin compte amb els tres que no hi varen anar. Al poble petit, com sempre, ens reserven el paper de cornuts i ens fan pagar el beure.
I això de fer el passerell tant val a Madrid com a Girona. Fa pocs dies la premsa va presentar un dinar d’expresidents de la Diputació com si fos una cimera de líders de l’Organització per a la Unitat Africana o un comitè d’experts de l’OCDE, i a sobre ens volien fer creure que es tractava d’una reunió de treball. Que no ens facin combregar amb rodes de molí: els mitjans tiren de notes de premsa institucionals sense sentit. El periodisme s’ha fos. Visca el becariat! A veure si a la propera roda de premsa algú pregunta quant va costar el tiberi. La fotografia al peu de l’escala del temple del Sagrat Cor de Girona dóna pista del restaurant. Però que carai es pensen que és la Diputació? Proposem que un altre dia vagin a dinar a la Sopa per conèixer de primera mà els exclosos, o a l’alberg Cerverí per saber què senten els joves sense perspectives. I que el senyor Pere Vila vingui de Llançà a Girona un parell de cops a la setmana amb tren i autobús i conegui com va el transport públic i com són els usuaris. Ja està bé de fer el fatxenda amb xofer amunt i avall. Això és el que aconsellen els assessors? Segueixen instal·lats damunt el ficus. I ens costa car. Molt car. Injustificadament.
Mentre la dreta extrema i els deliris imperials espanyols s’esplaiaven a la Castellana entre la cabra Pablo de la Legión, les tropes regulars indígenes (com és que el Marroc no n’ha demanat la dissolució?) i peces d’artilleria de col·leccionista, resulta que a Brussel·les anaven per feina. Aquell mateix dia varen fer saber al govern Raxoi que els números no quadren i que hi tornin. I un apàtic i xulesc registrador de la propietat nat a Pontevedra i erigit en tenidor major de llibres de comptes de l’Estat els respongué que les columnes del Debe i l’Haber són correctes. La seva suficiència en la matèria em va recordar altres dos conspicus personatges: l’«expert en economia» (així es presentava) que va ensorrar Caixa Girona i un «habilitat mercantil» de llarg recorregut polític que fa ostentació d’un títol que no apareix al catàleg de cursos del CCC. Així ha anat el pujolisme de la multiplicació dels pans, els peixos i els coves.
Igualment, cal posar en evidència que un dels més preclars incondicionals dels capteniments d’Espanya (Una, Grande y Libr€) és el cardenal Cañizares i els seus col·legues de la Conferència Episcopal Espanyola, de la que formen part els bisbes catalans, tot i que ho dissimulen tant com poden. Per això el prelat de València va tenir la bona pensada d’organitzar una vetlla de pregària per demanar a Déu que no deixés expressar lliurement els catalans. Amén. Com que Déu no li ha fet cas, sa eminència hauria de presentar la dimissió, oi?
 |
| Sa eminència no passarà pas fred a l'hivern; se n'ha ben assegurat. Pornografia tridentina. |
Els bisbes són propietaris de mitjans de comunicació tan ultres com l’emissora COPE i el canal 13 TV, fronts permanents de catalanofòbia. Menteixen quan diuen que defensen els idearis que fan públics. Bla, bla, bla. Són extrema dreta. La versió postmoderna dels mitjans informatius del Glorioso Movimiento Nacional. I aquesta Església és finançada per un Estat no confessional (?) amb unes prerrogatives insultants que es perpetuen mercès a la labor incondicional d’una bona colla de parlamentaris de tots colors i procedències a les Corts Espanyoles. I pensar que Azaña l’any 1931 va dir allò de «España ha dejado de ser católica, a pesar de que existan ahora muchos millones de españoles católicos, creyentes».
Tanmateix, sobre la Hispanidad els eclesiàstics tenen acreditat un bon currículum. La conquesta d’Amèrica va ser feta a cops d’espasa, a cops de creu i a cops de cigala (amb perdó). D’aquestes certeses els espanyolistes en diuen la «Leyenda negra», que titllen de calumnia inventada pels anglosaxons. I un be negre amb potes rosses.
L’Església catòlica, com sempre, no escolta i va a la seva. Només caldria! Manar és això. Ella es pot ficar en tot, pertot i amb tothom, però ella és intocable. N’és una mostra recent la canonització de Juníper Serra, que ha suscitat protestes a Califòrnia. Un procés sotmès als interessos eclesials de mercat i als institucionals afegits, obviant els crítics: els indígenes sotmesos. Bergoglio s’ha ben lluït.
Altres hooligans de l’statu quo hispanòfil són els amics de les portes giratòries: Endesa, Telefónica, Abertis i altres amos de l’Ibex 35. A vegades semblaria que tenen ànima d’onegé quan es mostren tan generosos acollint refugiats de la política als consells d’administració i als llocs directius d’aquestes empreses que varen privatitzar. Els polítics friends pertanyen a tots els governs formats a Espanya després de la mort del general (i d’abans, també). Partitocràcia, amiguisme i empresa. Quin catipén!
 |
| El Consell d'Estat de sempre ha estat una casa de repòs (i guany) pels polítics a la retreta. Ara no en fan prou i els lobbis i empreses beneficiàries els acullen. Canongies hispanes. |
Tots plegats, immaculats procuradors de l’Espanya constitucional, la Hispanidad, la Nacional i la Raza. Tot al mateix sac, i com va dir el seu mestre: «Todo está atado y bien atado».
El poeta, escriptor i amic Josepmiquel Servià, en el seu deliciós llibre Granissat de cafè, explica l’anècdota d’un periodista de Madrid que volia fotre el president Tarradellas:
«- Señor presidente, ¿qué opina de Francisco Franco?
A la qual cosa Tarradellas contestà:
- ¿Franco...?, ¿Franco...? No le conosco, joven. A mi, siempre me ha vestido Pellisser en el Paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. Fíjese en mí ¡Con mis medidas y mire qué chulo que voy! Pelliser, joven, Pelliser.»
Ara la cosa podria anar així:
- Señor presidente, ¿qué opina de La Hispanidad?
- Connais pas, joven. Pregunte en Madrit. Seguro que se lo sabrá desir el señor Fernándes Días o el señor Rafel Català, que de esas cosas saben un nido.
L’estadant (forçós) del Clos de Mosny de Saint-Martin-le-Beau sí que en sabia.
 |
| «La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 1 julio 1948. |
