dijous, 24 de setembre de 2015

L'Aplec de Sant Ferriol al Vallespir

L'ermita de Sant Ferriol dalt d'un cim panoràmic: de la Mediterrània al Canigó.
Molts pobres i gent d’honor
se n’han vist ab gran turment.
De molts mals i greu dolor,
vós els curau promptament:
contrets, coixos i afollats,
de febres i altres dols.
Entre moltes altres glòries
que en aqueix món Déu vós ha dat
en el terme de Ceret
per tots sou venerat,
pujant a la capella
al matí abans del sol.

Sants Goigs


L’amic Àngel Rodríguez i Vilagran, periodista i estudiós del santoral, em va convidar a anar plegats a l’Aplec de Sant Ferriol (18 de setembre). L’Àngel està preparant una hagiografia popular sobre el sant (que sembla que va existir realment, cosa que no passa sempre) i volia conèixer la festa nord catalana; m’hi vaig afegir amb ganes: per la proximitat i l’oportunitat de conversar sense presses i tornar a uns paisatges estimats. Quan preparava el quadern Els ermitans vaig conèixer el lloc i Joël Darnas, el darrer ermità.

De Sant Gregori a Ceret, una hora de rellotge rodant per l’autopista a 90 per hora. A la sortida del Voló una patrulla de control de la Police Aux Frontières ens va donar l’alto. La comandava una capitaine que ens va preguntar d’on veníem i on anàvem, i que ens va convidar a obrir el maleter. Quan va sentir que érem de Girona i que anàvem a l’aplec va interessar-se per la celebració, que desconeixia, i ens va dir que deixéssim estar el registre. Li devia semblar que s’havia topat amb dos babaus, i com que la policia no és ximple tal vegada la certesa era de manual. Els altres dos agents suposo que eren del país i sabien de la festa. Quan vam tornar a arrancar el seu -Adiu! va ser prou significatiu.

En arribar a l’ermitatge (s. XIII) vam constatar que ja començava a haver-hi concurrència. Els pelegrins, que no estan per mitigacions, havien sortit a peu des de Ceret (4 km.) a les cinc del matí. Abans, per veure la drecera, pujaven amb torxes, i ara van amb llanternes. Encara que la majoria ho fan amb la votura. Els joves treballen. I l’aplec té lloc el dia de la festivitat del sant; res d’avançar o ajornar la celebració fins al diumenge més proper. A les sis del matí se celebra la missa de l’aurora i a les set la parròquia ofereix cafè.


Capella de l'ermitatge. El rellotge de sol data MMV.

A l’interior de l’ermita vam conèixer Maître Bernardette Tejedor-Faja i el seu marit Antoni. Ella, recentment jubilada del seu ofici de notària a Ceret, és parenta dels Xiberta de Celrà. L’Antoni és nat a Sant Sadurní d’Anoia. Benefactors de l’associació dels Amics de Sant Ferriol. Ens varen explicar els pelegrinatges que fan a la descoberta dels llocs ferriolants i ens van presentar l’abbé Bruno Segondy, arxiprest de la vall de Tec i rector de les parròquies del Baix Vallespir. No és del país, però ha assolit una bona enculturació: ho vam poder constatar a la litúrgia. I ho prova la seva obra de divulgació dels cultes del bisbat de Perpinyà-Elna. Va concelebrar amb dos preveres més, un diaca i dos acòlits. Un dels concelebrants és el P. Jean Marcheval, s.j., que s’acomiadava de les parròquies del rodal per encetar una nova missió a Sant Galderic, que compatibilitzarà amb la pastoral del seu orde. Va ballar totes les sardanes.

El presbiteri és ocupat per un retaule barroc.

Plaques de marbre que deixen constància de favors rebuts.

Ex-vots de coixos.

La Mare de Déu de Montserrat ocupa una capella lateral de l'ermita.

Capelleta portàtil de Sant Ferriol.

L'Àngel va deixar testimoni del pelegrinatge al llibre de visites.

A la portaestendard de Notre-Dame du Pont li pregunto si hi ha gaires nins que es diguin Ferriol. Em diu que només en coneix un cas i que no és de Ceret sinó de Sant Cebrià de Rosselló (Saint Cyprien).

Puntualment, a les deu, l’abbé, revestit amb la capa pluvial, presideix la processó que surt de la capella per a beneir el territori. El seguici fa parades en cadascun dels quatre punts cardinals on es fan invocacions, es reciten pregàries, es beneeix amb la Veracreu i s’aspergeix aigua beneita.


Imatges de la processó de benedicció del territori.

Es comença per la vessant sud, i l’oficiant adreça una referència de bon veïnatge a l’Empordà. Segueix cap a l’oest, de cara al Canigó, i llavors parla de la muntanya santa dels catalans i dels Pirineus com a lloc de trobada. I ell mateix entona el Virolai. I a continuació, un segon cant: Cantem tots la glòria de l’Immaculada, / Esposa estimada de l’Esperit Diví «Ay si!» / No hi ha criatura, com tu blanc i pura, / I com la neu blanca, neu del Canigó, «Ay no!» / I com la neu blanca, neu del Canigó, / Neu del Canigó, neu del Canigó.

Acabat el cerimonial es retorna a l’ermita i es procedeix a la celebració de la Grand Messe. La litúrgia alterna el francès i el català: part de l’acte penitencial, primera part del glòria, l’al·leluia, la pregària universal, el sanctus, l’Anyell de Déu, la pregària després de la comunió i els goigs.

Tot seguit, a fora té lloc una audició de sardanes a càrrec de la cobla La Principal del Rosselló i la municipalité ofereix un aperitiu. Nosaltres ens servirem pastís.


Sardanes al so de la Principal del Rosselló

Aquella estona és la de la sociabilitat i l’encontre. Uns homes ens expliquen que són fills de l’exili, amb arrels familiars a Sabadell i Montcada i Reixac.

Me’n vaig a veure com preparen el repeix i allà faig coneixença de M. Pi dels Banys (d’Arles). Té parents a Caldes de Malavella i el dia 22 anirà a l’Aplec de Sant Maurici a trobar-se amb els cosins.

Li pregunto pel ritual de les cireres de Ceret i el palau de l’Elisi. Em confirma que sempre són de la cooperativa i que s’envien dues caixes al prefecte de Perpinyà, el qual se’n queda una, i l’altra s’envia per avió a París, on des de l’aeroport la Gendarmeria els porta a la residència del president de la República Francesa, qui menjarà per postres les primeres cireres de la temporada l’endemà d’haver-les collit. Una tradició i publicitat que es manté d’ençà dels anys trenta del segle passat.

Sobre la situació política del departament comenta la gran corrent migratòria del nord al sud de l’Hexàgon, que han estat envaïts per «francesos» i que el Vallespir a hores d’ara viu del turisme termal. Li pregunto què se n’ha fet d’en Jean-Paul Alduy, que va tenir tant de protagonisme anys enrere amb la marca «Perpinyà, la catalana» i l’impuls de les relacions transfrontereres. Diu que s’ha retirat completament de l’escena política. El batlle actual de Perpinyà Jean-Marc Pujol és pota negra.

L’Alà m’explica que té parents a Sarrià de Ter, Campdorà i Anglès. I que és un fidel a la taula del Cucut de Caixàs. Li pregunto pel significat d’un penjoll que porta amb una imatge de sant Benet. És amic dels monjos d’En Calcat des de fa molts anys i sovinteja l’hostatgeria i els recessos. Un oblat de sentiment.

S’afegeix a la xerrada en Joan Bonnemaison, fill de Llanars, casat amb una zamorana que va conèixer al ball de Camprodon. Era hereu, però l’any 1963 va decidir provar una vida millor al Vallespir i se’n va anar a fer de jornaler a les collites de les cireres, els abricots, les olives i a veremes. Va haver de plegar de treballar per invalidesa. Diu que havia anat de cacera amb mossèn Lluís Suriñach i que mai matava res. El rector de Llanars va morir el 2013 amb 103 anys. Té la doble nacionalitat, i la filla viu a París després de fer la maîtrise en ciències econòmiques.

D'esquerra a dreta: en Joan Bonnemaison, en Bernat Boïls i l'Alà. Fotografia d'Àngel Rodríguez.

A la una el dinar era a punt. No calien tiquets ni pagaments. Hi havia disponibles cent vuitanta racions. L’Àngel i jo vam fer cap al Casot de la Farga de Reiners, que ens havia recomanat en Víctor.

Abans de partir ens vàrem acomiadar de l’abbé i la companyia. També dels cuiners amb els quals havia participat en tot el procés d’elaboració d’una arrossada d’un barroquisme colossal que hauria horroritzat a qualsevol academicista dels fogons. No era arròs amb tall sinó tall amb arròs. Els ingredients: ceba i pebrot picat, costelló (d’un tall enorme), botifarra, xoriç, bacallà, sèpia (de talls grandiosos), calamar, gambes, tomàquet, pèsols, condiment de paella, brou de peix, fons de marisc i arròs llarg.


La patna va fent.

A un quart de quatre hi havia anunciada una visita guiada a la capella i sardanes. A les quatre en punt, Vespres i benedicció del Santíssim Sagrament, amb la qual cosa es donava per acabat el 1711è aniversari del martiri de Sant Ferriol.

Sant Ferriol, impertorbable.

Que sigui per molts anys!