 |
| L'IES Xifra ocupa l'edifici de l'antic Seminari Salesià de Girona. |
Ens plau sobretot
de pensar en aquells futurs gironins,
idealistes i
constructius alhora,
enamorats de la pau honesta i de la llibertat
santa,
fortament arrelats a llur terra,
però amb l’esguard
i l’esperit ben oberts
a tots els horitzons.
Carles Rahola
La ciutat de Girona. Volum II.
Barcino. Barcelona, 1929, p. 125-6.
Fa una dotzena d’anys una membre de l’AMPA de l’Institut Narcís Xifra de Girona (AMPA sense «h», diria un amic periodista radiofònic en actiu) em va encarregar la redacció d’un discurs per ser llegit a l’acte de cloenda de curs per un representant dels pares dels alumnes que acabaven el batxillerat (entre ells, la meva filla Aina).
La qüestió és que no els devia anar bé, però tampoc no em varen dir ni ase ni bèstia, com passa tantes vegades en aquest país.
Devien esperar un text divertit, trencador, un discurs de comediant; però un servidor no té caps d’aquests atributs. No sóc en Buenafuente, i ja em perdonaran.
Fent endreça he retrobat el text i he pensat que aquest blog podria ser un lloc escaient per desenterrar-lo ara que comença un nou curs.
Alguns d’aquells batxillers avui ja són pares i mares, i tal vegada puguin copsar amb més plenitud el missatge que un ingenu pretenia transmetre en aquell acte, malgrat que no va interessar a l’establishment parental. Cal recordar que això va ser abans de l’arribada de la crisi total en què ens han empantanegat tots els salvapàtries: els propers i els distants.
Discurs de graduació dels batxillers
de l'IES Xifra - 2003
Sra. delegada territorial d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,
Sr. director de l’Institut Narcís Xifra,
Srs. i Sres. claustrals i membres del Consell Escolar,
Srs. i Sres. batxillers,
Senyores i senyors,
Representa una gran satisfacció poder-vos adreçar unes paraules en aquest acte.
El motiu pel qual ens hem aplegat solemnement té una raó educativa i expressa un significat cultural.
Celebrem un ritus de pas. Els batxillers del curs 2002/2003 deixen enrere un camí fressat en el dia a dia a l'institut. I volem sancionar-ho públicament. Aquest és, doncs, el motiu. Això no és un reality show americà o una posada de llarg cursi a l’abast de les classes populars.
El Pare Batllori, el savi jesuïta, va dir que l'etapa fonamental que viu una persona és la del batxillerat.
Els joves batxillers han assolit el grau acadèmic pel qual han estat treballant durant dos anys amb tot els sentits i significats que això ha comportat: esperances i neguits, somnis i fracassos, perseverança i defallença, il·lusió i desengany.
Aquells infants es feren adolescents i ara, tot just arribada la joventut i la majoria d’edat civil, han assolit una etapa rellevant en la seva formació. I això en la majoria de casos, després de sis anys a les aules del Pont Major. Un destí forçós per a la gent de la Vall de Llémena, Taialà i Sarrià de Ter. Una servitud, cal dir, que malgrat els inconvenients també ha tingut una vessant positiva: guanyar companys i conèixer altres realitats humanes i socials. L'IES Xifra ha esdevingut un agent vertebrador de l'àrea metropolitana de Girona.
En l’ordre material, el contrast dels recursos assignats per l’Administració en relació amb l’escola concertada i un sistema educatiu qüestionat per les desigualtats que propicia la política governamental. Els joves batxillers ja saben com va això i quin pa s’hi dóna. Els sindicats d’estudiants i de professors i els pares han manifestat la protesta sense èxit.
El Xifra també ha estat un laboratori: la coneixença de nous professors amb tota la seva diversitat de caràcters personals i estils educatius, d’actituds diferents davant el compromís com a ensenyants i la pràctica del servei públic.
Per això, ens plau recordar el sociòleg francès Edgar Morin quan diu que «La missió de l’ensenyament no és transmetre coneixement pur, sinó una cultura que ens permeti comprendre la nostra condició i ens ajudi a viure; i, alhora, que afavoreixi una manera de pensar oberta i lliure.
Kleist té tota la raó: “El saber no ens fa tornar ni més bons ni més feliços”.
Però l’educació ens pot ajudar a tornar-nos millors i, si no feliços, sí que ens pot ensenyar a assumir la part prosaica i a viure la part poètica de la vida.
L’ensenyament ha de tornar a ser, ja no solament un ofici, una especialització, una professió, sinó una tasca de salut pública: una missió.
On no hi ha amor, només hi ha problemes de currículum, de diners per a l’ensenyant, d’avorriment per a l’ensenyat.»
Voldríem justificar aquesta intervenció fent memòria del passat per al futur, amb paraules que ens ajudin a explicitar-ho.
Charles Chaplin al darrer discurs de la pel·lícula El gran dictador deia: «¡Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! ¡Per tant –en nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou... un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.»
Una crida èpica que ens porta a vindicar de nou els valors de la igualtat, la diversitat, la solidaritat i la cooperació. En la festa del sisè centenari de la independència Suïssa celebrada l’any 1891 els vint-i-dos cantons helvètics, representats per joves, varen dipositar corones de flors als peus d’una matrona que simbolitzava la confederació. I ella va dir-los: «Vosaltres, fills meus, per diferents que sigueu per la llengua, per la manera de pensar i de sentir, pel treball i per la natura del país on viviu, a tots us amo igualment. Jo amo la vostra varietat. Per tant, que cadascun de vosaltres estimi i respecti el seu germà, així com les seves particularitats.»
Per acabar, voldríem manllevar un text de Carles Rahola, un humanista gironí executat ignominiosament pel franquisme i que dóna nom a un institut germà. Fa setanta anys justos Rahola va publicar el seu Breviari de ciutadania, dedicat a la joventut: uns textos que avui són encara vigents, i que clouen amb el capítol «Forjadors d'un poble». Que diu així:
«Jo desitjo que els mots que us adreço siguin sobretot d’estímul per al treball i per a l’estudi, i us excitin també a una àmplia i cordial comprensió dels homes i de les coses, que us faci mirar sense odis ni recels les races, tot i afirmant sempre la vostra personalitat, en tots els ordres.
Aspireu constantment a engrandir el vostre poble, la vostra ciutat, la vostra terra. Vulgueu deixar l’empremta del vostre pas i el senyal de la vostra actuació en la nostra història. Estudieu, treballeu, mediteu, construïu.
No us descoratgeu davant dels obstacles: que ells siguin per a vosaltres més aviat un fort estímul que un motiu de decaïment. Divertiu-vos; però no sacrifiqueu les hores daurades de la vostra joventut a les coses petites i vanes. No us deixeu ensopir per aquella cançó ―¡quantes vegades la sentireu al vostre entorn!― que ens diu que les coses ja estan bé tal com són, i que és inútil que vulguem aspirar a fer-les cada dia més perfectes.
Tingueu ideals; estimeu-los; defenseu-los; però no vulgueu imposar-los per la força. Un ideal imposat per la violència és un ideal que fracassa tan bell punt comença a realitzar-se.
Vulgueu que la vostra generació sigui millor que les que l’han precedida ―de les quals, tanmateix, no podríeu desintegrar-vos, sense una mutilació del vostre jo.
Vulgueu saber com és el tros de terra on haveu nascut i que serva amb amor les cendres dels vostres passats; quin és el seu veritable caràcter; com foren els homes que, en el decurs dels segles, l’han enaltit en un aspecte o altre; què és, en realitat, el que li dóna una fisonomia ben seva, única i inconfusible; què és allò que val la pena d’ésser conservat, i quines són, en canvi, aquelles coses que haurien d’ésser eliminades o transformades.
(...) Sobretot no feu cas dels consells, mancats de tot idealisme creador, dels qui passen per la terra sense alçar de tant en tant l’esguard cap als estels i són incapaços de sentir cap mena d’inquietud.
Una guspira de passió –¡de noble i santa passió!-, en les coses que estimeu, no hi serà de més. També s’adiu amb la vostra joventut un cert... ―diguem la paraula, tan bescantada pels qui no la comprenen o en limiten el sentit―: un cert romanticisme.
Hom blasma massa, en el nostre temps, dels esperits romàntics; però la veritat és que ells, més que no pas aquells que sempre toquen de peus a terra i van de cara a les realitats immediates, han contribuït a l’avenç dels pobles i al triomf de les causes justes.
Penseu que, com ha dit un gran escriptor: Joseph Enric Rodó, “la joventut que viviu és una força de l’aplicació de la qual vosaltres sou els obrers, i un tresor de la inversió del qual vosaltres sou responsables”, i no oblideu que, com remarca Ernest Renan, “la joventut és el descobriment d’un horitzó immens, que és la vida.”
Jo espero que vosaltres sereu els forjadors d’una nova Catalunya. En la constel·lació de les nacionalitats ibèriques, en la constel·lació, més vasta, dels pobles europeus confederats.
Al món hi ha encara causes latents de discòrdia, hi ha interessos materials que lluiten per a prevaler i dominar; hi ha qui posa la ciència, que hauria de servir per al millor benestar dels homes, al servei exclusiu del mal. Hom tem altres conflagracions que sobrepassarien en horrors la que nosaltres havem conegut.
Poden presentar-se, doncs, hores decisives, moments de prova per a la humanitat. Aleshores Catalunya, amb els altres pobles d’Ibèria, haurà de dir també la seva paraula, i aquesta paraula ha d’ésser l’amor i no l’odi, de llibertat i no de tirania, de respecte al dret i de lleialtat. Vosaltres tindreu una gran missió a complir.
En cloure aquest breviari, jo us “veig” a tots, com en començar-los, a les escoles, a les universitats, a les fabriques, als camps, als tallers, als laboratoris, treballant, estudiant i lluitant en un fecund silenci per a capacitar-vos a fi de recollir, augmentar i perfeccionar l’heretatge ideològic que haureu rebut de nosaltres ―homes sentimentals i romàntics d’una època que, tanmateix, jo crec que no haurà passat debades per a la nostra història...»
Finalment, voldríem agrair-vos la vostra assistència, que interpretem com expressió de reconeixement al treball del professorat, el personal d'administració i serveis, el Consell Escolar, l'associació de pares i els flamants batxillers de l'Institut Xifra.
Us desitgem tota la salut, gran sort i una pau completa.
