dijous, 24 de setembre de 2015

L'Aplec de Sant Ferriol al Vallespir

L'ermita de Sant Ferriol dalt d'un cim panoràmic: de la Mediterrània al Canigó.
Molts pobres i gent d’honor
se n’han vist ab gran turment.
De molts mals i greu dolor,
vós els curau promptament:
contrets, coixos i afollats,
de febres i altres dols.
Entre moltes altres glòries
que en aqueix món Déu vós ha dat
en el terme de Ceret
per tots sou venerat,
pujant a la capella
al matí abans del sol.

Sants Goigs


L’amic Àngel Rodríguez i Vilagran, periodista i estudiós del santoral, em va convidar a anar plegats a l’Aplec de Sant Ferriol (18 de setembre). L’Àngel està preparant una hagiografia popular sobre el sant (que sembla que va existir realment, cosa que no passa sempre) i volia conèixer la festa nord catalana; m’hi vaig afegir amb ganes: per la proximitat i l’oportunitat de conversar sense presses i tornar a uns paisatges estimats. Quan preparava el quadern Els ermitans vaig conèixer el lloc i Joël Darnas, el darrer ermità.

De Sant Gregori a Ceret, una hora de rellotge rodant per l’autopista a 90 per hora. A la sortida del Voló una patrulla de control de la Police Aux Frontières ens va donar l’alto. La comandava una capitaine que ens va preguntar d’on veníem i on anàvem, i que ens va convidar a obrir el maleter. Quan va sentir que érem de Girona i que anàvem a l’aplec va interessar-se per la celebració, que desconeixia, i ens va dir que deixéssim estar el registre. Li devia semblar que s’havia topat amb dos babaus, i com que la policia no és ximple tal vegada la certesa era de manual. Els altres dos agents suposo que eren del país i sabien de la festa. Quan vam tornar a arrancar el seu -Adiu! va ser prou significatiu.

En arribar a l’ermitatge (s. XIII) vam constatar que ja començava a haver-hi concurrència. Els pelegrins, que no estan per mitigacions, havien sortit a peu des de Ceret (4 km.) a les cinc del matí. Abans, per veure la drecera, pujaven amb torxes, i ara van amb llanternes. Encara que la majoria ho fan amb la votura. Els joves treballen. I l’aplec té lloc el dia de la festivitat del sant; res d’avançar o ajornar la celebració fins al diumenge més proper. A les sis del matí se celebra la missa de l’aurora i a les set la parròquia ofereix cafè.


Capella de l'ermitatge. El rellotge de sol data MMV.

A l’interior de l’ermita vam conèixer Maître Bernardette Tejedor-Faja i el seu marit Antoni. Ella, recentment jubilada del seu ofici de notària a Ceret, és parenta dels Xiberta de Celrà. L’Antoni és nat a Sant Sadurní d’Anoia. Benefactors de l’associació dels Amics de Sant Ferriol. Ens varen explicar els pelegrinatges que fan a la descoberta dels llocs ferriolants i ens van presentar l’abbé Bruno Segondy, arxiprest de la vall de Tec i rector de les parròquies del Baix Vallespir. No és del país, però ha assolit una bona enculturació: ho vam poder constatar a la litúrgia. I ho prova la seva obra de divulgació dels cultes del bisbat de Perpinyà-Elna. Va concelebrar amb dos preveres més, un diaca i dos acòlits. Un dels concelebrants és el P. Jean Marcheval, s.j., que s’acomiadava de les parròquies del rodal per encetar una nova missió a Sant Galderic, que compatibilitzarà amb la pastoral del seu orde. Va ballar totes les sardanes.

El presbiteri és ocupat per un retaule barroc.

Plaques de marbre que deixen constància de favors rebuts.

Ex-vots de coixos.

La Mare de Déu de Montserrat ocupa una capella lateral de l'ermita.

Capelleta portàtil de Sant Ferriol.

L'Àngel va deixar testimoni del pelegrinatge al llibre de visites.

A la portaestendard de Notre-Dame du Pont li pregunto si hi ha gaires nins que es diguin Ferriol. Em diu que només en coneix un cas i que no és de Ceret sinó de Sant Cebrià de Rosselló (Saint Cyprien).

Puntualment, a les deu, l’abbé, revestit amb la capa pluvial, presideix la processó que surt de la capella per a beneir el territori. El seguici fa parades en cadascun dels quatre punts cardinals on es fan invocacions, es reciten pregàries, es beneeix amb la Veracreu i s’aspergeix aigua beneita.


Imatges de la processó de benedicció del territori.

Es comença per la vessant sud, i l’oficiant adreça una referència de bon veïnatge a l’Empordà. Segueix cap a l’oest, de cara al Canigó, i llavors parla de la muntanya santa dels catalans i dels Pirineus com a lloc de trobada. I ell mateix entona el Virolai. I a continuació, un segon cant: Cantem tots la glòria de l’Immaculada, / Esposa estimada de l’Esperit Diví «Ay si!» / No hi ha criatura, com tu blanc i pura, / I com la neu blanca, neu del Canigó, «Ay no!» / I com la neu blanca, neu del Canigó, / Neu del Canigó, neu del Canigó.

Acabat el cerimonial es retorna a l’ermita i es procedeix a la celebració de la Grand Messe. La litúrgia alterna el francès i el català: part de l’acte penitencial, primera part del glòria, l’al·leluia, la pregària universal, el sanctus, l’Anyell de Déu, la pregària després de la comunió i els goigs.

Tot seguit, a fora té lloc una audició de sardanes a càrrec de la cobla La Principal del Rosselló i la municipalité ofereix un aperitiu. Nosaltres ens servirem pastís.


Sardanes al so de la Principal del Rosselló

Aquella estona és la de la sociabilitat i l’encontre. Uns homes ens expliquen que són fills de l’exili, amb arrels familiars a Sabadell i Montcada i Reixac.

Me’n vaig a veure com preparen el repeix i allà faig coneixença de M. Pi dels Banys (d’Arles). Té parents a Caldes de Malavella i el dia 22 anirà a l’Aplec de Sant Maurici a trobar-se amb els cosins.

Li pregunto pel ritual de les cireres de Ceret i el palau de l’Elisi. Em confirma que sempre són de la cooperativa i que s’envien dues caixes al prefecte de Perpinyà, el qual se’n queda una, i l’altra s’envia per avió a París, on des de l’aeroport la Gendarmeria els porta a la residència del president de la República Francesa, qui menjarà per postres les primeres cireres de la temporada l’endemà d’haver-les collit. Una tradició i publicitat que es manté d’ençà dels anys trenta del segle passat.

Sobre la situació política del departament comenta la gran corrent migratòria del nord al sud de l’Hexàgon, que han estat envaïts per «francesos» i que el Vallespir a hores d’ara viu del turisme termal. Li pregunto què se n’ha fet d’en Jean-Paul Alduy, que va tenir tant de protagonisme anys enrere amb la marca «Perpinyà, la catalana» i l’impuls de les relacions transfrontereres. Diu que s’ha retirat completament de l’escena política. El batlle actual de Perpinyà Jean-Marc Pujol és pota negra.

L’Alà m’explica que té parents a Sarrià de Ter, Campdorà i Anglès. I que és un fidel a la taula del Cucut de Caixàs. Li pregunto pel significat d’un penjoll que porta amb una imatge de sant Benet. És amic dels monjos d’En Calcat des de fa molts anys i sovinteja l’hostatgeria i els recessos. Un oblat de sentiment.

S’afegeix a la xerrada en Joan Bonnemaison, fill de Llanars, casat amb una zamorana que va conèixer al ball de Camprodon. Era hereu, però l’any 1963 va decidir provar una vida millor al Vallespir i se’n va anar a fer de jornaler a les collites de les cireres, els abricots, les olives i a veremes. Va haver de plegar de treballar per invalidesa. Diu que havia anat de cacera amb mossèn Lluís Suriñach i que mai matava res. El rector de Llanars va morir el 2013 amb 103 anys. Té la doble nacionalitat, i la filla viu a París després de fer la maîtrise en ciències econòmiques.

D'esquerra a dreta: en Joan Bonnemaison, en Bernat Boïls i l'Alà. Fotografia d'Àngel Rodríguez.

A la una el dinar era a punt. No calien tiquets ni pagaments. Hi havia disponibles cent vuitanta racions. L’Àngel i jo vam fer cap al Casot de la Farga de Reiners, que ens havia recomanat en Víctor.

Abans de partir ens vàrem acomiadar de l’abbé i la companyia. També dels cuiners amb els quals havia participat en tot el procés d’elaboració d’una arrossada d’un barroquisme colossal que hauria horroritzat a qualsevol academicista dels fogons. No era arròs amb tall sinó tall amb arròs. Els ingredients: ceba i pebrot picat, costelló (d’un tall enorme), botifarra, xoriç, bacallà, sèpia (de talls grandiosos), calamar, gambes, tomàquet, pèsols, condiment de paella, brou de peix, fons de marisc i arròs llarg.


La patna va fent.

A un quart de quatre hi havia anunciada una visita guiada a la capella i sardanes. A les quatre en punt, Vespres i benedicció del Santíssim Sagrament, amb la qual cosa es donava per acabat el 1711è aniversari del martiri de Sant Ferriol.

Sant Ferriol, impertorbable.

Que sigui per molts anys!

divendres, 18 de setembre de 2015

Una passejada per Sant Joan de Palamós





D'esquerra a dreta: Josep Olivé, Josep Cardona i Pere Colls a la plaça de Sant Joan.




En Pere Colls (a la plaça) i en Vilanova (al balcó) intercanviant records. En Josep Olivé atent a les fitxes.



Dimarts passat quatre persones vàrem viure una experiència molt especial a Sant Joan, i això va ser possible per la connexió que varen propiciar entre nosaltres el mestre Antoni Romero i en Francesc Puntas, nét de l’avi Sarrinat, titular de l’antiga llibreria de la carretera, entre Can Pelegrí i el trencant de l’antiga fàbrica del pa (avui CAP Caterina Cargol). No hi ha casualitats.

En Josep Olivé, besnét d’en Lliure i la Solita de Cal Pinxo del carrer Major és un científic amb vocació humanista i un home compromès: de cap escolta a membre actiu de l’Associació de Veïns. I, a més, estudiós i documentalista de la vida local.

Empès pel seu compromís cívic i social va organitzar una trobada entre generacions per fer un primer recorregut al nucli antic de Sant Joan a fi d‘exercitar els records populars d’uns i altres a la recerca de persones, famílies i cases, amb l’objectiu de fixar-ne la memòria.

Si bé vàrem començar el recorregut ell, en Josep Cardona, la meva mare i jo mateix, en el decurs de la caminada s’hi varen afegir els espontanis que vàrem anar trobant. Històrics del poble que varen ajudar en la recerca de manera inesperada.

A en Bailando, que venia de comprar el pa el vàrem fer anar a esmorzar fora d’hora. Ens va acompanyar pels carrers de l’Església, Aiguamoix i Llevant. A la Plaça vàrem ensopegar amb en Pere Colls, que va ser un informador d’excepció: va néixer allà i no se n'ha mogut mai. Quin delit el d'en Pere: admirable! I si no m’equivoco, es va acomiadar de la meva mare: no de la trobada sinó per sempre...

Sense cicerones vàrem anar fent el carrer d’Avall, Puigpedró, Rentadors i l’avinguda de la Llibertat. En arribar a l’estanc d’en Liceo, la mare i jo vàrem haver de plegar, i els dos joseps varen fer sols la Rutlla Baixa.

Un dinar al Topi’s va fer possible encara més l’anècdota i la precisió. En Josep Cardona té una memòria prodigiosa. Només conec una altra persona amb aquest do: el senyor Enric Mirambell, de Girona.

El treball de camp ha estat una ocasió excepcional per a l’evocació i per mantenir presents tantes persones i situacions viscudes. Irrepetibles. I esdevé laudatori constatar que un jove pare de família no vulgui deixar perdre tantes vides que han sumat generació a generació el pòsit d’una convivència. En Josep Olivé ens va dir que havia anotat una vuitantena de noms i que l’arxiu sonor que va enregistrar en serà un complement prou útil. El biòleg va ser antropòleg per un dia i va xalar amb l’observació participant.

Ja hi ha aparaulada una segona trobada, que serà dedicada al Sant Joan terrassà: del Pi d’en Xena al nord i l’est: el Figuerà, el Balitrà, la Pietat i fins a Bell-lloc i Montagut. El record dels masos i els seus estadants. Comptem que llavors s’hi podran incorporar el mestre Antoni Romero -que ha reproduït les masies en maquetes- i en Quim Puig, que havia viscut a la Pietat i amb tretze anys va marxar cap a Granollers de Rocacorba i Canet d’Adri. Un altre llemenenc «nouvingut». Amb en Quim ens hem conegut també pels atzars (o no) que ens brinda la Vida.

La re-passejada per Sant Joan va esdevenir esplèndida per la companyia, el tarannà i el resultat que quedarà per sempre d’unes gents i uns escenaris modestos ―però definitius― per a aquells pobletans que porten Sant Joan al cor.


Visita del president Francesc Macià a l'Ajuntament de Sant Joan, el 1931. Fotografia cedida per Josep Olivé.

Les cases consistorials i l'escola de Vila-romà, el centre cívic que l'Ajuntament de Palamós hauria de fer posssible.



A l'esquerra Cal Xupeto i a la dreta la rectoria. Al mig el carrer de l'Església.
Façana de l'església parroquial de Santa Eugènia de Vila-romà.







divendres, 11 de setembre de 2015

Un discurs (inèdit) per batxillers




L'IES Xifra ocupa l'edifici de l'antic Seminari Salesià de Girona.



Fa una dotzena d’anys una membre de l’AMPA de l’Institut Narcís Xifra de Girona (AMPA sense «h», diria un amic periodista radiofònic en actiu) em va encarregar la redacció d’un discurs per ser llegit a l’acte de cloenda de curs per un representant dels pares dels alumnes que acabaven el batxillerat (entre ells, la meva filla Aina).
 
La qüestió és que no els devia anar bé, però tampoc no em varen dir ni ase ni bèstia, com passa tantes vegades en aquest país.
 
Devien esperar un text divertit, trencador, un discurs de comediant; però un servidor no té caps d’aquests atributs. No sóc en Buenafuente, i ja em perdonaran.
 
Fent endreça he retrobat el text i he pensat que aquest blog podria ser un lloc escaient per desenterrar-lo ara que comença un nou curs.
 
Alguns d’aquells batxillers avui ja són pares i mares, i tal vegada puguin copsar amb més plenitud el missatge que un ingenu pretenia transmetre en aquell acte, malgrat que no va interessar a l’establishment parental. Cal recordar que això va ser abans de l’arribada de la crisi total en què ens han empantanegat tots els salvapàtries: els propers i els distants.
 
En tot cas, les paraules de Carles Rahola, ara per ara, mantenen plena vigència.

 
 
Discurs de graduació dels batxillers
de l'IES Xifra - 2003
 

Sra. delegada territorial d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,
Sr. director de l’Institut Narcís Xifra,
Srs. i Sres. claustrals i membres del Consell Escolar,
Srs. i Sres. batxillers,
Senyores i senyors,
 

Representa una gran satisfacció poder-vos adreçar unes paraules en aquest acte.
 
El motiu pel qual ens hem aplegat solemnement té una raó educativa i expressa un significat cultural.
 
Celebrem un ritus de pas. Els batxillers del curs 2002/2003 deixen enrere un camí fressat en el dia a dia a l'institut. I volem sancionar-ho públicament. Aquest és, doncs, el motiu. Això no és un reality show americà o una posada de llarg cursi a l’abast de les classes populars.
 
El Pare Batllori, el savi jesuïta, va dir que l'etapa fonamental que viu una persona és la del batxillerat.
 
Els joves batxillers han assolit el grau acadèmic pel qual han estat treballant durant dos anys amb tot els sentits i significats que això ha comportat: esperances i neguits, somnis i fracassos, perseverança i defallença, il·lusió i desengany.
 
Aquells infants es feren adolescents i ara, tot just arribada la joventut i la majoria d’edat civil, han assolit una etapa rellevant en la seva formació. I això en la majoria de casos, després de sis anys a les aules del Pont Major. Un destí forçós per a la gent de la Vall de Llémena, Taialà i Sarrià de Ter. Una servitud, cal dir, que malgrat els inconvenients també ha tingut una vessant positiva: guanyar companys i conèixer altres realitats humanes i socials. L'IES Xifra ha esdevingut un agent vertebrador de l'àrea metropolitana de Girona.
 
En l’ordre material, el contrast dels recursos assignats per l’Administració en relació amb l’escola concertada i un sistema educatiu qüestionat per les desigualtats que propicia la política governamental. Els joves batxillers ja saben com va això i quin pa s’hi dóna. Els sindicats d’estudiants i de professors i els pares han manifestat la protesta sense èxit.
 
El Xifra també ha estat un laboratori: la coneixença de nous professors amb tota la seva diversitat de caràcters personals i estils educatius, d’actituds diferents davant el compromís com a ensenyants i la pràctica del servei públic. 
 
Per això, ens plau recordar el sociòleg francès Edgar Morin quan diu que «La missió de l’ensenyament no és transmetre coneixement pur, sinó una cultura que ens permeti comprendre la nostra condició i ens ajudi a viure; i, alhora, que afavoreixi una manera de pensar oberta i lliure.
 
Kleist té tota la raó: “El saber no ens fa tornar ni més bons ni més feliços”.
 
Però l’educació ens pot ajudar a tornar-nos millors i, si no feliços, sí que ens pot ensenyar a assumir la part prosaica i a viure la part poètica de la vida.
 
L’ensenyament ha de tornar a ser, ja no solament un ofici, una especialització, una professió, sinó una tasca de salut pública: una missió.
 
On no hi ha amor, només hi ha problemes de currículum, de diners per a l’ensenyant, d’avorriment per a l’ensenyat.»
 
Voldríem justificar aquesta intervenció fent memòria del passat per al futur, amb paraules que ens ajudin a explicitar-ho.
 
Charles Chaplin al darrer discurs de la pel·lícula El gran dictador deia: «¡Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! ¡Per tant –en nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou... un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.»
 
Una crida èpica que ens porta a vindicar de nou els valors de la igualtat, la diversitat, la solidaritat i la cooperació. En la festa del sisè centenari de la independència Suïssa celebrada l’any 1891 els vint-i-dos cantons helvètics, representats per joves, varen dipositar corones de flors als peus d’una matrona que simbolitzava la confederació. I ella va dir-los: «Vosaltres, fills meus, per diferents que sigueu per la llengua, per la manera de pensar i de sentir, pel treball i per la natura del país on viviu, a tots us amo igualment. Jo amo la vostra varietat. Per tant, que cadascun de vosaltres estimi i respecti el seu germà, així com les seves particularitats.»
 
Per acabar, voldríem manllevar un text de Carles Rahola, un humanista gironí executat ignominiosament pel franquisme i que dóna nom a un institut germà. Fa setanta anys justos Rahola va publicar el seu Breviari de ciutadania, dedicat a la joventut: uns textos que avui són encara vigents, i que clouen amb el capítol «Forjadors d'un poble». Que diu així:
 
«Jo desitjo que els mots que us adreço siguin sobretot d’estímul per al treball i per a l’estudi, i us excitin també a una àmplia i cordial comprensió dels homes i de les coses, que us faci mirar sense odis ni recels les races, tot i afirmant sempre la vostra personalitat, en tots els ordres.
 
Aspireu constantment a engrandir el vostre poble, la vostra ciutat, la vostra terra. Vulgueu deixar l’empremta del vostre pas i el senyal de la vostra actuació en la nostra història. Estudieu, treballeu, mediteu, construïu.
 
No us descoratgeu davant dels obstacles: que ells siguin per a vosaltres més aviat un fort estímul que un motiu de decaïment. Divertiu-vos; però no sacrifiqueu les hores daurades de la vostra joventut a les coses petites i vanes. No us deixeu ensopir per aquella cançó ―¡quantes vegades la sentireu al vostre entorn!― que ens diu que les coses ja estan bé tal com són, i que és inútil que vulguem aspirar a fer-les cada dia més perfectes.
 
Tingueu ideals; estimeu-los; defenseu-los; però no vulgueu imposar-los per la força. Un ideal imposat per la violència és un ideal que fracassa tan bell punt comença a realitzar-se.
 
Vulgueu que la vostra generació sigui millor que les que l’han precedida ―de les quals, tanmateix, no podríeu desintegrar-vos, sense una mutilació del vostre jo.
 
Vulgueu saber com és el tros de terra on haveu nascut i que serva amb amor les cendres dels vostres passats; quin és el seu veritable caràcter; com foren els homes que, en el decurs dels segles, l’han enaltit en un aspecte o altre; què és, en realitat, el que li dóna una fisonomia ben seva, única i inconfusible; què és allò que val la pena d’ésser conservat, i quines són, en canvi, aquelles coses que haurien d’ésser eliminades o transformades.
 
(...) Sobretot no feu cas dels consells, mancats de tot idealisme creador, dels qui passen per la terra sense alçar de tant en tant l’esguard cap als estels i són incapaços de sentir cap mena d’inquietud.
 
Una guspira de passió –¡de noble i santa passió!-, en les coses que estimeu, no hi serà de més. També s’adiu amb la vostra joventut un cert... ―diguem la paraula, tan bescantada pels qui no la comprenen o en limiten el sentit―: un cert romanticisme.
 
Hom blasma massa, en el nostre temps, dels esperits romàntics; però la veritat és que ells, més que no pas aquells que sempre toquen de peus a terra i van de cara a les realitats immediates, han contribuït a l’avenç dels pobles i al triomf de les causes justes.
 
Penseu que, com ha dit un gran escriptor: Joseph Enric Rodó, “la joventut que viviu és una força de l’aplicació de la qual vosaltres sou els obrers, i un tresor de la inversió del qual vosaltres sou responsables”, i no oblideu que, com remarca Ernest Renan, “la joventut és el descobriment d’un horitzó immens, que és la vida.”
 
Jo espero que vosaltres sereu els forjadors d’una nova Catalunya. En la constel·lació de les nacionalitats ibèriques, en la constel·lació, més vasta, dels pobles europeus confederats.
 
Al món hi ha encara causes latents de discòrdia, hi ha interessos materials que lluiten per a prevaler i dominar; hi ha qui posa la ciència, que hauria de servir per al millor benestar dels homes, al servei exclusiu del mal. Hom tem altres conflagracions que sobrepassarien en horrors la que nosaltres havem conegut.
 
Poden presentar-se, doncs, hores decisives, moments de prova per a la humanitat. Aleshores Catalunya, amb els altres pobles d’Ibèria, haurà de dir també la seva paraula, i aquesta paraula ha d’ésser l’amor i no l’odi, de llibertat i no de tirania, de respecte al dret i de lleialtat. Vosaltres tindreu una gran missió a complir.
 
En cloure aquest breviari, jo us “veig” a tots, com en començar-los, a les escoles, a les universitats, a les fabriques, als camps, als tallers, als laboratoris, treballant, estudiant i lluitant en un fecund silenci per a capacitar-vos a fi de recollir, augmentar i perfeccionar l’heretatge ideològic que haureu rebut de nosaltres ―homes sentimentals i romàntics d’una època que, tanmateix, jo crec que no haurà passat debades per a la nostra història...»
 
Finalment, voldríem agrair-vos la vostra assistència, que interpretem com expressió de reconeixement al treball del professorat, el personal d'administració i serveis, el Consell Escolar, l'associació de pares i els flamants batxillers de l'Institut Xifra.
 
Us desitgem tota la salut, gran sort i una pau completa.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Els Cruceros Costa Brava

 
 
 
 
 
La primera vez que visité Tossa, fue por vía marítima.
Nos embarcamos en uno de los cruceros «Costa Brava»,
en la playa de San Feliu de Guíxols. Unos jóvenes vestidos de marinero
ayudaban a subir por la pasarela.
Ponían más atención con las mujeres que con los hombres.
Eran muy corteses y galantes ;
pero no decían ni una palabra, sonreían nada más.

Pedro Caner, «Tossa, ida y vuelta»
a Turissa, núm. 14, juliol de 1966, p. 13.



A Palamós una cosa és parlar dels «Cruceros» i una altra dels «creuers». «Cruceros» Costa Brava va ser la línia marítima de passatge entre Tamariu i Arenys de Mar que va estar en servei de 1958 a 2002. Després de dècades d’èxit va tenir un final ruïnós. Els «creuers» són els hotels flotants que a hores d’ara fan escala a port.
 
La tecnocràcia franquista va crear els «Planes de Desarrollo Económico y Social» per posar fi a l’aïllament internacional i l’autarquia econòmica. Amb la creació del Ministeri d’Informació i Turisme (1951) es va posar la primera pedra per a la industrialització del turisme, que també es va voler associar amb les bondats del règim a través d’una propaganda exterior potent. Va ser cabdal l’explotació de l’eslògan «Spain is different!». La prehistòria de la vigent «Marca España».
 
En aquest context la Costa Brava va recuperar el lideratge turístic, però canviant de paradigma: de l’elitisme a la massificació.
 
La Casa Ribera de Palamós, amb amplis lligams amb el franquisme a través de l’alcaldia, la Cambra de Comerç, el Sindicat Vertical i diferents lobbys com la Salle, Club Nàutic o els Rotary, va tenir un protagonisme de primer ordre en la implantació i desenvolupament de negocis vinculats a les finances, les comunicacions, el port, el transport i el turisme.
 
En la perspectiva que oferien les estratègies governamentals els Ribera varen crear empreses amb la denominació Costa Brava: primer, la línia regular de transport de viatgers per carretera «Costa Brava Exprés» entre Torroella de Montgrí i Barcelona (1953); desprès, la línia de transport turístic «Cruceros Costa Brava» i més tard el servei discrecional d’helicòpters «la Costa Brava des del cel» (1984).
 
El negoci del turisme marítim va ser un front diferent al que havien conegut com a armadors i naviliers en el tràfic afroamericà, la pesca del coral o el cabotatge de mercaderies entre Barcelona i Roses o de Tarragona a Portvendres. Per dir-ho ras i curt, els Ribera vindrien a ser els Comillas locals amb uns mateixos orígens de fortuna. Vox populi.
 
Els «Cruceros» varen ser gestionats per la societat anònima instrumental Comercial y Industrial Albatros amb capital dels Ribera i un soci alemany. En els seus millors temps havien arribat a tenir dotze embarcacions, que van acabar sent només cinc. En els primers vint-i-cinc anys d’explotació varen assolir la xifra de 127.000 passatgers.
 
Les embarcacions de la línia eren molt marineres i totes tenien el casc de fusta. La imatge gràfica era escaient i de bon gust, de la mateixa manera que el disseny de la uniformitat dels patrons i mariners. Tot plegat donava confiança i transmetia professionalitat. Quelcom que altres empreses del sector no varen observar ni de lluny.
 
Els uniformes del patrons de la primera època tenien un tall i color propers als dels oficials de la Marina dels EUA -la U.S. Navy- la qual cosa unida a les dimensions de les embarcacions recordava en certa manera la pel·lícula PT109, dedicada a magnificar la participació del president J.F. Kennedy a la Segona Guerra Mundial.
 
Amb els anys, el sector es va atomitzar i a hores d’ara entre Tossa de Mar i l’Estartit no hi ha una línia regular. El superb paisatge del massís i les cales de Begur no tenen qui els gaudeixi des del mar.
 
Al port de Palamós tenen base dues operadores de transport discrecional amb diferents propostes de navegació: la goleta Pepa Bandera II, el vaixell de vela llatina Rafael, la goleta Jolie Biche i la llanxa Baronesa.
 
Els «Cruceros» varen ser una novetat, aportaren qualitat, ompliren un buit, varen tenir una àmplia acceptació i establiren un nivell que ningú va seguir.
 
Les canviants ofertes i demandes de productes turístics han propiciat l’aparició de noves realitats i l’extinció d’iniciatives pioneres com foren els «Cruceros», que durant dècades varen formar part del paisatge del litoral de la mateixa manera que a l’Empordanet terral ho havien estat el Tren Petit o la SARFA preglobal. Uns mitjans de transport que ja són memòria. Els qui els hem conegut sempre els estarem agraïts per les bones estones que ens varen fer viure i la descoberta del país petit que ens varen oferir.
 
 

Manuel Insúa Castro, en Manolo, mariner dels Creuers, amb unes passatgeres.
 
 
 
En Manolo i un company mostrant el ranxo.
 
 
 
En Manolo, nat a Villagarcia d'Arousa, era pescador, i en la temporada d'estiu s'enrolava com a mariner als Cruceros.
Els seus companys d'ofici li donaren l'àlies de Molina per la seva retirada amb el cantant Antonio Molina.



La Fina Romero, la dona d'en Manolo, veïns de casa a Sant Joan,
davant la perruqueria del carrer Major.


En Manolo i la Fina, enamorats i feliços. De tant en tant en Manolo per fer-la enrabiar li deia "Hija de la Gran Pura".
La Pura era la sogra que va fer de peixetera tota la vida.


 
L'Aniol a la platja de Sant Antoni davant el Sirte, el 4.



L'Aniol, timoner del Pasajes, rumb a Tamariu amb la companyia de l'Aina i el patró.
 
 
 
El Cabo San Vicente de la Companyia Ybarra va ser el primer creuer que vaig veure a Palamós (1967).