L'homilia de Sant Narcís 2015

El bisbe Pardo llegint la prèdica de Sant Narcís des de la càtedra. En un segon pla, el bisbe emèrit Carles Soler, i en un tercer el diaca-secretari, Joan Robé. Cadascú al seu lloc. El disseny de la casulla episcopal recorda vagament els cortinatges d’un palauet de mala reputació.

«Amics»

Si de veritat haguéssiu
estat amics del poble,
el poble mai no us hauria
abandonat...

Josep Tarrés 
Llibre del Corpus

El calendari oficial assenyala unes dates que vénen a complir uns ritus de pas: fer parada en el camí, mirar enrere els trajectes fets i albirar els reptes dels següents. En són exemples els discursos de la Pasqua Militar, de l’apertura de l’any judicial o de la inauguració del curs acadèmic. I en un pla polític obert, l’Aberri Eguna o l’Onze de Setembre.

A Girona els catòlics presten especial atenció a la solemne missa pontifical de sant Narcís, patró de la ciutat i del bisbat. L’homilia de l’Ordinari diocesà marca el pols de la relació entre l’Església i la societat en la conjuntura del present.

Jaume Camprodon excel·lí en aquest servei tant pel fons dels seus missatges com per la manera de comunicar-los. El seu successor, el bisbe Carles Soler fluixejà de manera notòria. I el que ha acabat de fer la davallada és el bisbe Pardo, digne representant del principi de Peter. Ambtot no se li pot negar un mèrit personal: tot s’ho fa exclusivament ell.

És clar que hi ha qui tira de negres i aparenta uns dons extraordinaris de creativitat, tant en el camp públic com en el privat o l’eclesial. I fins i tot l’universitari. L’eminentíssim cardenal Martínez, de Barcelona, n’és un cas. Si tot el que es publica sota la seva signatura ho escrivís personalment no podria aixecar el cap de l’escriptori. I tant que li agrada voltar i sobre tot anar al Vaticà!

El bisbe Pardo enguany ha fet una prèdica de vuit pàgines amb un cos de lletra 14 que conté setze punts d’interès (!). Un pica-pica on no hi manca res. Una autèntica barbaritat comunicativa apta per ser analitzada a les facultats de teologia i periodisme. Si aquest home fos menys orgullós del seu comandament podria passar prèviament a consulta el sermó, però deu considerar que no li cal per ser dipositari de la inspiració de l’Esperit Sant. Així li va.

La comunicació comença amb un protocol de salutació al clero (per què mai no s’esmenten els religiosos i les religioses?) i un de llarguíssim dedicat a les forces vives de la governació municipal i provincial. S’ho fa venir bé per justificar-los l’assistència; no fos cas que els calguin arguments quan vagin pel carrer o davant la premsa. La recent plantada de l’alcaldessa Colau a la missa de la Mercè es fa present entre línies.

Segueix amb un fragment de l’homilia del Papa a la clausura del Sínode de la Família que ha estat horacià (Parturient montes, nascetur ridiculus mus, ‘Varen parir les muntanyes i va néixer un ratolí’). I a manera de ràfega cita el Jubileu de la Misericòrdia (sis línies) i l’ encíclica Laudato si (dues línies).

Continua amb tòpics més que repetits sobre el país, el rol de l’Església i els refugiats a Europa. Emprèn, tot seguit, un comentari sobre el cartell de Fires (vuit línies), l’exhortació del Papa «L’alegria de l’Evangeli», i acaba amb un paràgraf sobre la celebració que presidia (sis línies).

Tot plegat, deixa una sensació pèssima. Un discurs erràtic que va d’Herodes a Pilat. De cap manera il·luminador. Un poti-poti sense encís. Volia dir moltes coses i per això no n’ha dit cap de bé? O no tenia res a dir i per això n’ha dit tantes i malament?

Els bisbes són per quedar-s’hi fins als setanta-cinc anys. El problema és que quan els nomenen no passen per un període de prova, i s’hi queden tant si són bons com si són dolents. Per això el Papa Bergoglio haurà de tenir clar que allà on no arriba l’Esperit Sant hi haurà d’arribar el Codi de Dret Canònic, tan inspirat ―o més― que els prelats.

S’explica una conversa entre dos capellans gironins sobre l’arribada del bisbe Pardo: ―Què ha vingut a fer? Diu, l’un. I l’altre respon: ―A enterrar-nos!

Que Déu Nostre Senyor hi faci més que nosaltres.

L’alcalde i altres edils de l’Ajuntament de Girona.

Autoritats digitals de la província, electes de diferents pessebres representatius i uniformats. La jerarquia de la classe política és tan classista i exigent com l’eclesiàstica i militar.



L’exconseller Nadal va anar a seure al reservat de la classe política extramunicipal, mentre els seus pares eren al segon banc de la filera dreta de la basílica. A l’esquerra, ocupaven els primers llocs Joaquim Garcés i Lluís Roura, cavallers de l’Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem, tot i que en aquesta ocasió sense hàbit. Estimats germans, queda clar que tots els germans no som iguals.

«Les autoritats»

Les autoritats
passaven mudades.

Les autoritats
passaven tibades.

Les autoritats
no cantaven.

Les autoritats
no resaven.

Les autoritats
pensaven:

SOM AUTORITATS

Josep Tarrés, Llibre del Corpus

Fotografies web Diari de Girona/Multimèdia/Fotos