dimecres, 25 de novembre de 2015

Moltes gràcies!










Benvolguts companys i companyes,
 
Ja fa un any que vaig haver de deixar de treballar a la Diputació de Girona per motius de salut. Tempus fugit (de pressa).
 
En el decurs d’aquests mesos he hagut d’aprendre a viure d’una altra manera: sense els pros i contres del conreu professional, desprès de 38 anys, 7 mesos i 20 dies. Ara haig de fer-ho amb unes limitacions que condicionen que pugui seguir amb normalitat tota mena de convencions. I malgrat això, no perdre la joia de viure. Col·loquialment dic que abans pensava amb el cap i el cor i que ara haig de fer-ho (si us plau per força) amb l’esquena i les cames. No és fàcil. Tampoc ho és pel comú de la gent distingir entre la incapacitat permanent total i la pre-jubilació (feliç de salut i economia). No sóc un amortitzat anticipat de la banca, la telefonia o les elèctriques. Vet-ho aquí.
 
Deixar enrere dècades de treball formal no és una tasca fàcil; cal replantejar moltes coses. També serveix per prendre distància i amb més perspectiva discernir allò viscut de positiu i negatiu en les relacions personals, estructurals i de tot ordre. Reubicar-se, després d’escatir el passat, per poder assumir i acceptar un (nou) present sense la servitud de les obediències degudes. O dit d’una altra manera: desempallegar-se del llast de tenir el cul llogat: aguantar impertinències dels que manen, bretolades dels seus consellers àulics i cops baixos d’espècimens menors amb deliris fàctics. Quanta misèria!
 
Vet aquí que pocs minuts abans d’escriure-us aquesta carta he llegit a la premsa que la Diputació ha desconnectat. No he pogut reprimir un gest amarg. Sincerament, penso que aquesta estructura sempre ha viscut desconnectada de les necessitats reals dels ciutadans. Només cal veure el que gasta en propaganda, i quanta mainada d’aquesta província no té assegurats dos plats de menjar calent al dia. ¿O per què s’entossudeix en fer de l’edifici de l’antic hospici un palau de la vanitat (“de prestigi”, en argot políticament correcte) i no pas un alberg per a dependents i gent gran? Ses senyories n’haurien d’aprendre dels franciscans de la Bisbal d’Empordà i de les clarisses de Fortià. D’ençà de la jubilació del senyor Mirambell, la Casa de Cultura és un bluf. Qualsevol centre cívic de Girona li dóna quaranta voltes quant a serveis i usuaris. ¿Per què no s’ha integrat a la xarxa municipal? Només interessa com a aparador de la grandeur provincial, l’opacitat (manca de definició i rendiments), i per ser un bon aparcament de “figures”: des d’un capellà de la presó de Torrero (confessor del senyor Jordi Pujol, sènior) a amiguets i col·leguilles necessitats de col·locació o llustre pel seu carrerisme. Feu-ne recompte.
 
Perdoneu, però ho havia de dir en aquesta pràcticament darrera comunicació amb vosaltres. M’ho ha suscitat el comentari de les companyes de l’Arxiu “General” quan recorden que jo predicava què havia de ser la Diputació: “221 ADO’s”; ara 222 amb l’entrada de Medinyà al mapa municipal. I tots cap al Trueta a fer feina de veritat! Sento contrariejar més d’una consciència, però jo dic això també per consciència.
 
Altrament, vull expressar-vos el meu agraïment per les mostres d’afecte que m’heu dispensat i que es concreten en el ninot, la tablet i el DVD amb què m’heu obsequiat.
 
El ninot és una caricatura d’un servidor, molt procedent, i feta amb simpatia. Tots hem de riure’ns de nosaltres mateixos o malament rai. No hauríem de deixar de ser infants. Ells, sense greix a l’enteniment, baden davant d’un capgròs, no pas d’un salvapàtries qualsevol.
 
La tablet és la meva fusta de salvament en temps de maror. Quan haig d’allitar-me resulta una companyia ben útil. No us imagineu quants programes del NO-DO que porto vistos!
 
Tot i que el DVD és la meva pel·lícula predilecta: amb els millors actors, càmeres, productors... i amb el millor argument: el que em resta de trenta-dos anys de servei a la Diputació. El vostre suport.
 
Les vostres paraules, els vostres gestos, les vostres intencions m’han emocionat. Us he vist diverses vegades: amb veu i sense veu. És increïble la de coses que copses en els silencis quan pots estar atent únicament a les mirades. Gràcies, gràcies, gràcies.
 
Aprofito l’avinentesa d’aquestes dates per desitjar-vos Bon Nadal: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lluc, 2,14).
 
Rebeu una abraçada de cor.
 
Fins sempre,
 
Carles Sapena Aznar