dimecres, 18 de novembre de 2015

Un matí de novembre


 
 
John-Lennon-Drawing-1
Efígie de l'autor d'Imagine en un dibuix al carbó d'autor anònim.

 
 
 

La vida és tot allò que et va passant
mentre intentes fer altres plans.
 
John Lennon

 
 
 
Fa anys, en Pep Caballé em va descobrir una frase de John Lennon (retocada i millorada): «La vida és allò que passa mentre estem treballant». Sempre més l’he recordada i de tant en tant m’agrada confirmar-la.
 
La darrera vegada va ser el matí del dia de sant Martí de Tours, que dóna nom a l’estiuet que hem gaudit aquestes últimes setmanes.
 
La de coses que et poden arribar a sorprendre en poques hores un dia de cada dia quan no vas apressat.
 
 
I
 


Enric Mirambell, cronista oficial de Girona.


Vaig anar a la Biblioteca Carles Rahola per fer unes consultes. En entrar al vestíbul vaig veure d’esquitllentes que el guarda de seguretat estava instruint el senyor Enric Mirambell sobre l’operativitat mecànica de l’escàner. Una escena sorprenent: un empleat eslau, subcontractat i no bibliotecari, estava alliçonant l’antic director de la Biblioteca Pública Provincial de Girona —antecedent directe i proveïdora dels fons de l’actual equipament— sobre com formalitzar un préstec. Com diria Eduard Punset: «Fantàstic!».
 
Quan vaig enllestir, vaig anar a trobar el vigilant per comentar la situació que havia protagonitzat feia una estona. Li vaig explicar qui era aquell senyor gran que havia atès i els anys que havia estat al capdavant del servei del qual ara havia esdevingut un usuari més. L’home, educat, va agrair la informació: és amable i sempre està a punt per ajudar tothom que li ho demana, tot i que això segurament no forma part de les seves funcions. Em fa l’efecte que ara es guanya la vida forçosament com a segurata, però que al seu país d’origen devia ser un professor universitari.
 
Tanmateix, resulta curiosa la vivència de l’antic director: torna, com si diguéssim a casa seva, i els empleats no el (re)coneixen. La majoria són joves que venen i van a diari als seus domicilis, en ocasions tan distants com el Baix Llobregat. Sort de l’AVE!
 
Aquestes situacions no tothom les sap (o pot) acceptar amb naturalitat i sense traumes. Canvi de persones, instal·lacions i tecnologies: de les fitxes cal·ligràfiques i els calaixets de fusta als trending topics de Twiter. La roda de la vida.
 
Que diferent d’aquella garlaire professional badalonina que quan era regidora va increpar un funcionari municipal que complia amb la seva obligació amb aquella amenaça tan ibèrica «Vostè no sap amb qui està parlant!». A hores d’ara encara té la barra de tirar la ratlla entre catalans bons i catalans dolents. Mare de Déu del Pilar! Em sap greu per aquell altre Rahola ―parent seu― de tarannà tan diferent, que honora amb el seu nom l’equipament bibliotecari de referència a la ciutat i les terres de Girona.
 

 
II
 
 
Un erudit llibresc.
 
 
Just quan surto al carrer em topo amb un filòleg erudit que fa uns mesos que s’ha jubilat. És la tercera vegada que ens trobem allà mateix en poques setmanes i, per tercera vegada, em diu que em telefonarà per anar a esmorzar plegats. Esperaré.
 
El personatge es defineix com a investigador privat. Per entendre’ns: independent, no subjecte a l’oficialitat o la casta universitària. Però penso que li escau més la denominació parracaire de les lletres. Sempre cerca textos remots en el temps i de segon ordre, pels quals professa una estranya fixació.
 
Mentre treballava per a una administració pública estatal (totes ho són) va compatibilitzar el temps de l’esmorzar amb les consultes bibliogràfiques i les gestions mundanes, transitant amb bicicleta per l’eixample i la Girona antiga. Finalment, el païdor ha guanyat la partida a la cultura i la mobilitat. Ha costat anys.
 
Em diu que hem de fer bugada. Suposo que intenta preparar el terreny per comunicar-me la renovada etapa sentimental que va iniciar fa més d’un any i que és cosa sabuda mercès a la seva exparella que titlla la substituta de «macetera». Un lingüista, independentista confés, resulta que ara parla castellà en la intimitat. Les coses de les llengües i l'amor han estat ben retratades a L'amant bilingüe i la novíssima Ocho apellidos catalanes.
 

III
 
 
La fisioteràpia, del xamanisme a la universitat.
 
 
A la sala d’espera dels fisioterapeutes tinc ocasió de posar-me al dia: puc llegir els dos darrers números de la revista ¡Hola! Avui dia hom va al fisio amb la mateixa naturalitat que a la perruqueria o el rentacotxes. És la confiança que inspira la proliferació de la indústria de la frega. No curen, però entretenen, donen conversa i de passada et plomen amb bon rotllo. Com en tot, hi ha establiments que distingeixen tres tipus de públics: pagament privat trinco-trinco, pagament per companyia d’assegurances i aconductats per la Seguretat Social. Cada tractament, una tarifa, un temps i un tracte personalitzat o adotzenat. Al capdavall, com deia la meva àvia de la sopa Prisa, «Si no alimenta, calienta».
 
Encara que hi ha altres mercats que van agafant embranzida, com els establiments dernier cri dedicats a la indústria de les ungles. Vaig tenir notícia d’un president provincial que es feia fer un tractament de bellesa de mans amb mascareta blanquejadora, il·luminadora, de parafina tèbia i banys de crema calenta. No sé si amb càrrec a l’erari públic, però no seria estrany.
 
La fisio té de veïna d’aparcament la flamant presidenta del Parlament de Catalunya. Li vaig dir que atès el risc que comporta tenir una veïna de les característiques de la Molt Honorable Senyora, aquesta hauria de tenir un recàrrec en la quota de la comunitat assimilable a l’aparcament d’un camió de combustible. I em va contestar que trauria el tema en la propera junta. Mal m’està el dir-ho, però l’escena m’ha traslladat a la sèrie televisiva La que se avecina.
 
I sense faltar al secret professional —això ho havia descobert casualment un servidor— resulta que té un client que per la primavera va acomiadar-se de l’arena política gironina, i que per mor del país aquesta tardor ha tornat, però amb fitxa d’una marca electoral diferent, més venedora. I pensar que a en Figo li van dir el nom del porc per canviar d’equip!
 
 
 
IV
 
 
Scriptórium 2.0
 
 
La tecnologia de la informació i la comunicació ho envaeix tot. Anys enrere ningú hauria pensat que condicionaria fins i tot els estadants d’un cenobi de la més estricta observança.
 
Quan vaig arribar a casa l’Albert ja havia passat a repartir el correu. Tenia  carta d’un amic monjo que —entre altres coses— m’explica la situació en què es troba: «Fa un mes que no tenim Internet. No puc donar-vos explicacions perquè aquest món està molt lluny de mi. Costa creure-ho en un país tan avançat tecnològicament i amb la bona voluntat que diuen que tenen els responsables, però aquesta és la realitat». Tots anem igual.