Franciscanitat

La Tau, el signe franciscà per antonomàsia

L’esperit franciscà és allò que té de pardal l’ànima de cada un de nosaltres

Josep M. Ballarín

El poble baix sempre ha tingut instint franciscà… fins al 1991,
quan les entitats de crèdit li van fer creure que era ric,
que tot era qüestió d’endeutar-se
i que si no es comprava un Audi i no tenia vint camises pel cap baix
i no anava de vacances a Tailàndia, era un pària.
I llavors el poble baix va baratar franciscanitat per estupidesa.

«Somereta del Bon Jesús» al web Ucronies

És l’hora dels adéus
i ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,< senyal d’amor, senyal de pau.

Cançó L’hora dels adéus

El papa Francesc i sant Francesc

Jorge Mario Bergoglio abans que bisbe de Roma i cap de l’Estat de la Ciutat del Vaticà va ser un religiós de la Companyia de Jesús, l’orde més nombrós, més format i més emplaçat en llocs fronterers entre allò mundà i allò diví. A Catalunya els jesuïtes tenen cura de missions tan heterogènies com Arrels, Cristianisme i Justícia, ESADE, Oxfam Intermón, l’Institut Químic de Sarrià o l’Institut Borja de Bioètica.

Quan Bergoglio va ser elegit pontífex (constructor de ponts) romà va prendre el nom de Francesc. La tria de nom dels caps de l’Església catòlica ―els darrers monarques absolutistes de la història― no és casual; porta implícit un significat en relació amb els antecessors. Al santoral, de «Francescs» n’hi ha un munt, però d’entre ells l’opció va ser la referida a Francesc d’Assís ―el de més pedigrí i fama-. Abans, cap altre papa havia gosat utilitzar el nom d’aquest home de Déu esdevingut icona de la (dama) pobresa, la fraternitat i l’amor a la Creació. En el fons del fons, resulta un oxímoron ser papa amb el nom del veí de l’Umbria, un personatge respectat per una diversitat de creences, ideologies i cultures. Francesc proclama(va) la germanor amb tots els éssers. Fins i tot es referia a la «germana mort» per humana. L’ha envoltat una aurèola de trobador com a autor del Càntic del germà Sol o de les lloances de les creatures, també conegut com Càntic de les criatures.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.

I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.

Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Lloat sigueu, Senyor, per aquells que perdonen
pel vostre amor,
i aguanten malaltia i tribulació.

Benaurats els qui les aguanten en pau,
car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Lloat sigueu, Senyor meu,
per la nostra germana la mort corporal,
de qui cap home vivent no pot escapar.
(fragments)

Francesc i el llop de Gubbio. Varen saber entendre’s... i estimar-se

Il poverello d’Assisi (el pobrissó d’Assís) ha estat presentat a conveniència: narcisista, mal criat de casa bona, revolucionari de baixa intensitat i/o domesticat pel sistema eclesiàstic, iniciador del diàleg interreligiós... En tot cas la projecció del seu atractiu llegendari ―que l’ha fet «simpàtic» ― queda eclipsada en temps de secularització en no poder competir ni assolir la requesta d’un Gandhi, Martin Luther King, Mandela o El Che.

Si el món global sap de franciscanisme no és pels contes mel·liflus de les Floretes sinó pel cinema. La cinematografia de temàtica franciscana és notable i compta amb directors com Roberto Rosellini o Liliana Cavani.
Igualment és rellevant la novel·la històrica El nom de la rosa d’Umberto Eco, portada al cinema per Jean-Jacques Annaud. Els personatges principals són Guillem (William) de Baskerville, franciscà i inquisidor retirat, i el seu deixeble Adso de Melk, que han de bregar amb psicòpates, criminals i disputes teològiques.

A hores d’ara el franciscanisme minva en l’imaginari cultural, espiritual i religiós. I aquí entra en escena la vindicació del paradigma per part del papa Francesc, que fins a la data ha concretat en tres accions estratègiques.

La primera ―i més visible― ha estat la voluntat de simplificar els atributs (massa) luxosos ―extravagants i de mal gust. Quelcom que ha deixat descol·locat i en evidència més d’un eminentíssim i reverendíssim senyor cardenal i excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe.

El cardenal Cañizares, un home d’Església compromès amb les Benaurances...
Bernat de Claravall havia recordat al papa Eugeni III que els bisbes ho són non ut praesint, sed ut prosint, és a dir, ‘per a servir i no per a presidir’

La segona és la convocatòria de l’Any de la Vida Consagrada, que va començar l’Advent de 2014 i es clourà per la Candelera de 2016. Un any més llarg que el del calendari; vet aquí una llicència apostòlica.

Parafrasejant l’Evangeli de Marc, el papa ha dit «No hem de tenir por de deixar els “bots vells” i renovar els hàbits i estructures que, en la vida de l’Església, i per tant, també en la vida consagrada, ja no responen al que Déu ens demana avui perquè el seu Regne avanci en el món».

L’objecte és (intentar) promoure l’animació vocacional vers els ordes religiosos que a hores d’ara resten exhausts i amb una crisi d’identitat sense precedents. La tendència estadística mena a l’abisme: l’extinció pura i simple.

I encara la mesura més recent: la promulgació de l’encíclica Laudato si, ’Lloat sigueu’, que dedica a defensar i justificar l’ambientalisme, intenció que entronca plenament amb l’actitud de Francesc d’Assís, patró de l’ecologia. El text esdevé una prosa teologal del Càntic de les creatures.

El papa opera per restaurar una Església viciada. Un afany coincident amb la inspiració inicial de Francesc d’Assís, que d’antuvi va restaurar la capella de sant Damià i després va entendre que era l’Església institucional la que calia agençar. Una tasca que l’exfranciscà Leonardo Boff va posar en evidència a Església: carisma i poder, text fonamental de l’eclesiologia contemporània, a conseqüència del qual va ser silenciat i perseguit pel dicasteri de la Doctrina de la Fe, llavors regit pel cardenal Joseph Ratzinger, antic professor seu, que posteriorment va ser proclamat papa: Benet XVI.


Franciscanisme català

Aquest context coincideix en el temps amb un fet definitiu a casa nostra: l’extinció de la Província Franciscana de Catalunya de Sant Salvador d’Horta per integrar-se en una d’única per al conjunt de l’Estat espanyol, que posa punt final a cinc segles d’història. Just també quan es commemora el VIII Centenari del pas de sant Francesc per Catalunya. Quants signes creuats!

El procés de centralització és comú a altres ordes (jesuïtes, carmelites descalços...). La manca de religiosos i de recursos són imperatius. Els franciscans mallorquins del Terç Orde Regular (TOR) aguanten in extremis i els caputxins de Catalunya i Balears estan en procés d’associació amb la Província Caputxina de Sardenya; una estratagema per escapolir-se de l’espanyolitat, apurant el fil històric que els legitima per això: els primers caputxins instal·lats al Principat varen arribar de l’illa.

Les dones experimenten situacions similars. Les clarisses de Torroella de Montgrí han posat el convent en venda. Les de Fortià han optat per la mateixa fórmula que els franciscans de la Bisbal d’Empordà: cedir la casa a la fundació Acollida i Esperança que anima fra Josep Costa i atén persones que pateixen exclusió social, especialment afectades pel VIH/sida sense recursos econòmics, personals ni suport familiar. La Fraternitat de Santa Clara de Vilobí d’Onyar és manté.

Les clarisses caputxines de la Pujada del Rei Martí de Girona agonitzen. Joaquim Nadal, quan ja no era alcalde de Girona, va dedicar un sentit article a l’abadessa Antònia Miravent quan aquesta va morir. És significatiu l’esment d’una lletra que havia rebut d’ella en un intercanvi epistolar: «Em recordava com durant tot aquests segles havien vetllat pel patrimoni que havien rebut i adquirit, i que posseeixen amb plenitud i orgull. I em deia que no pensaven marxar, ni vendre. I acabava dient-me que si en algun moment s’acabava extingint la comunitat ja hi hauria algú que apagaria el llum».

Al país es manté l’Orde Franciscà Seglar, tenen cases els Franciscans de Creu Blanca dedicats a l’atenció de disminuïts, i a Granollers són presents els franciscans conventuals. Al seu costat les darderes, les baldufes, les blanques, les blaves i encara algunes més. S’ha estalviat l’arribada de grupuscles franciscans integristes que sobretot campen pel centre peninsular, encara que d’aquesta faiçó ―tot i no franciscans― han pres posada al Remei de Vic, on havien parat tenda els franciscans observants. El bisbe de la ciutat dels sants hi convida gent tan estrafolària com ell.

En Pere, pelegrí (creient, agnòstic, ateu...?) al País Basc tot just començat l’estiu de 2015. Admira i abraça el germà Sol, formant (inconscientment?) una creu de tau, talment com un Francesc d’Assís d’avui amb samarreta, braçalet, collaret i arracada.

Consagrats/des, monacat i clergat

Els instituts laïcals es veuen abocats a superar fins i tot els límits estatals: els germans de la Salle (Espanya i Portugal); els germans Maristes (Algèria, Espanya, França, Grècia, Hongria i Suïssa). Tanmateix, augmenten els col·legis sense comunitat resident. A la diòcesi de Girona enguany ja en són deu i pertanyen a les vedrunes, dominiques de l’Anunciata, escolapis, germans de la Salle i el Cor de Maria. Aquests religiosos ja no són mestres, són empresaris de l’ensenyament i s’han constituït com a patronal i lobby. Igualment passa en el camp de l’atenció a la gent gran per via de residències geriàtriques. El Concili Vaticà II disposava que calia tornar als orígens... Els fundadors es deuen remoure a la tomba.

Les continuïtats i successions per via de seglars associats o terciaris no acaben de tenir recorregut, quelcom que també passa en l’àmbit diocesà amb les figures dels diaques permanents, els laics amb ministeris laïcals i els laics amb missió pastoral. Esdevé impossible superar recels.

D’altra banda, el clergat no regular ha esdevingut un funcionariat dispensador de sagraments sense temps ni energia per a l’evangelització. S’ha concentrat la gestió de les parròquies, però els bisbes no estan disposats a assajar ni que sigui ad experimentum formes de cooperació interdiocesana com l’Administració de justícia eclesiàstica, que podria administrar la seu metropolitana respecte a les seves sufragànies amb una major economia, celeritat i eficàcia. Els prelats no en volen sentir a parlar: no volen cedir ni un mil·ligram de poder. Cadascun vol la seva cúria burocràtica al complet i exercir-hi plena sobirania. A Girona el bisbe Francesc Pardo (hi ha coincidències onomàstiques que fan feredat!) ha arribat a nomenar un cap de protocol, ofici que mai no havien proveït els seus antecessors a l’episcopologi que va iniciar el (probable) màrtir Narcís en el segle IV.

Respecte al monacat, a Montserrat s’han desinteressat dels oblats seculars i, fins i tot, ni esmenten el web de la comunitat filial de Cuixà, avui amb només dos monjos, els «únics» autèntics monjos de Cuixà: un italià i un francès. Dels escarreristes ja no se’n canta gall ni gallina malgrat que un antic monjo no para de publicar tergiversacions (Serra d’Or de juny de 2015). Un amic religiós em diu que cada vegada li fa més angúnia pujar a la muntanya, on constata que al cor els monjos cada vegada són menys i més grans. No hi ha saba nova. El director de l’Escolania és seglar. Pobre P. Irineu!

Fins i tot monges de vida contemplativa com les benetes de Sant Daniel de Girona encaminen una sortida en el dret civil i no el canònic (per què serà?) per via de fundacions com en els casos ja esmentats dels franciscans de la Bisbal i les clarisses de Fortià. Cosa que no varen fer en el seu moment les monges de Cadins ni subsidiàriament la Congregació de la Corona d’Aragó de l’Orde Cistercenc. Ara el monestir de Sant Medir resta tancat i abandonat per vergonya d’ells i del Bisbat de Girona. Quan tanta gent necessita un sostre! El bisbat de Lleida ha fet pisos socials al Seminari. L’oasi gironí.

A Catalunya dues dones d’Església han adquirit ressò: la beneta Teresa Forcades i la dominica Lucia Caram. Ambdues amb més empenta que la Conferencia Episcopal Tarraconense. Els seus espais de compromís amb el proïsme els tenen tant al claustre dels cenobis respectius com a la plaça pública. «Què feu aquí plantats mirant al cel?» (Ac 1,11)

L’experiència de vida contemplativa impactant i amb un atractiu carismàtic ―adreçat primordialment a la joventut― radica a la Borgonya: Taizé, la comunitat ecumènica fundada en plena Segona Guerra Mundial pel protestant Roger Schutz. Lliure de cap llast de passat, oberta al present i el futur, sense imposicions inhumanes ni mortificacions massoquistes (que d’això també n’hi ha hagut –i molt― a la vida religiosa).

La comunitat monàstica de Bose (Itàlia), liderada per Enzo Bianchi, també integra homes i dones amb un total sentit ecumènic.

A la Castella profunda es respira una realitat ben diferent: «les veròniques de Lerma». La fundació Iesu Communio de sor Verónica Berzosa.

Bronze de fra Sadurní dels Ocells al passeig de Blanes, homenatge a Joaquim Ruyra. Escultura de Joan Rebull, 1958

.
Cultura i comunicació

La cultura viva no té lloc als bisbats, llevat del meritori cas de Vic (?!), que ha convertit l’edifici de l’Albergueria en un centre de difusió cultural que anima, amb encert, Mn. Josep Maria Riba en un diàleg permanent de creadors de diferents disciplines artístiques amb l’humanisme cristià.

A Catalunya la palma se l’emporta Montserrat, seguit a continuació pels framenors caputxins (OFM Cap.). El convent de Pompeia va ser el centre de referència en l’àmbit de la cultura i la societat en el decurs de la primera meitat del segle XX. També el convent de Sarrià, escenari de la Caputxinada antifranquista i lloc de vida habitual de dos frares singulars: el difunt P. Jordi Llimona, teòleg «salvatge» i activista social, i el P. Joan Botam, que no defalleix treballant per la causa ecumènica.

A hores d’ara el testimoniatge i vitalitat dels framenors caputxins es recull a la revista Catalunya Franciscana, els annals d’erudició Estudios Franciscanos, que editen els caputxins ibèrics però amb redacció a Barcelona, els plecs Recerca i l’encertada col·lecció A la Caputxina en coedició amb Editorial Mediterrània. Ells mateixos diuen simpàticament que la tiren endavant per difondre la cultura «fraresca». Tanmateix, un web actualitzat ―que inclou uns acurats blogs― els posa a l’abast de creients i no creients. Anualment convoquen les Jornades d’Estudis Franciscans, que dirigeix fra Joan Manuel Vallejo a la Facultat de Teologia de Catalunya.En el camp de la recerca és fecunda i ingent la tasca menada per l’arxiver fra Valentí Serra de Manresa, que ha investigat exhaustivament la província, i per això continuador dels afanys del P. Basili de Rubí. Ara, a més, fra Valentí esdevé divulgador de l’herboristeria conventual.

Respecte als franciscans (OFM) el panorama no és tan afalagador, sobretot per manca de tradició en l’apostolat de la Cultura. Durant dècades ha estat destacable la labor publicista de fra Francesc Gamissans, l’Éloi Leclerc català.
Recentment fra Agustí Boadas, organista, arxiver i secretari de la Asociación Hispánica de Estudios Franciscanos, acaba de retre homenatge a la província perduda amb una edició esperada per necessària i que coincideix amb un temps de comiat: Els franciscans a Catalunya. Història, convents i frarades (1214-2014), Lleida, 2014.

El mestre empordanès, Miquel Juhera i Cals, va tenir l’encert de publicar Petjades franciscanes a les comarques gironines (1994). I cal posar en relleu la hispanista Jill Rosemary Webster, que ha estudiat abastament el gironí fra Francesc Eiximenis i el franciscanisme a l’edat mitjana.
No voldria deixar passar l’oportunitat de comentar una curiositat, si no inèdita almenys poc coneguda. En certa ocasió vaig ser convidat a visitar la Casa Viader de Parets d’Empordà. Els propietaris, molt amables, em varen mostrar totes les estances, i la sorpresa va ser quan em varen guiar cap a la cel·la dels almoiners. Sobre la porta, hi havia una pintura mural que reproduïa els emblemes dels ordes dels carmelites i dels franciscans. Can Viader era la fita de les captes dels frares d’Olot i de la Bisbal, i allà tenien sempre a punt millor pitança i millor jaç que als respectius convents d’Olot i la Bisbal d’Empordà. El ruc o la somera també gaudien d’un estable més ben arranjat.
És lamentable la poca atenció que es presta als beneficis de les publicacions periòdiques en accés obert, i això val tant pels editors franciscans d’arreu com pels de l’Antonianum de Roma. La franciscanitat hi perd amb escreix. A la revista de ciències historicoeclesiàstiques Analecta Sacra Tarraconensia li ha costat, però ja hi és. Repositoris com RACO o DIALNET han esdevingut imprescindibles per a la globalització del coneixement. I editar electrònicament és molt franciscà: simple, pobre i desmaterialitzat. La propietat intel·lectual contrarieja els militants de l’usar i el no tenir? Per l’amor de Déu!
En un pla del tot diferent cal esmentar el paper mediàtic que fra Carles Fuentes va exercir per diferents platós televisius on no va amagar la seva condició religiosa. Durant molts anys va ser diaca, com Francesc d’Assís, qui no volia ser més que germà.

Grup escultòric dedicat a fra Salvador d’Horta a Santa Coloma de Farners, on va néixer. Obra de Glòria Morera, erigida en el cinquantenari de la canonització

No és un adéu per sempre

El franciscanisme que hem conegut va de recules i arribant a terme. Més aviat que tard només quedaran dos franciscans: fra Sadurní dels Ocells, el seràfic personatge de les coses benignes que s’aixeca al passeig de Blanes, i el grup escultòric dedicat a Sant Salvador d’Horta a Santa Coloma de Farners. I una clarissa de pell i ós: la Mare Anna Maria Antigó, a Perpinyà. Enllà d’aquestes icones inanimades sempre hi haurà franciscans de cor, sandàlia i espardenya trescant per carrers, places, camins i rostolls. Jacint Verdaguer ja ho va advertir: qui per fra, qui per germà, tothom és franciscà.

Uns manifestants utilitzen l’expressió més franciscana de totes com a reclam reivindicatiu