Els cartoixans de la cartoixa de Montalegre,
al peu de la Conreria badalonina,
fan créixer les hortalisses amb l'adob d'un silenci radical.
Quina meravella.
Lluís Foix
El que la terra m'ha donat.
Columna. Barcelona, 2017, p. 58.
Sembla que només puguin combregar gent d’ànima pura.
Però, com sempre, com en temps de Crist,
la taula del Senyor està oberta i és accessible a tots i a totes.
Josep Llunell
«Jesús no seleccionava els seus convidats. Corpus».
«Jesús no seleccionava els seus convidats. Corpus».
Les homilies a Sant Felip Neri, 7-VI-2015.
La cartoixa catalana obre la seva església als seglars ―exclusivament homes― dos dies a l’any: en la solemnitat del Corpus Christi (el Cos i la Sang de Crist) i per sant Bru, fundador de l’orde.
Conèixer el costum no és fàcil. Fins fa poc la informació era a l’abast de tothom a la pàgina web de Montalegre, però a hores d’ara no es troba operativa. Així doncs, la tradició només és apta per a iniciats. Una restricció. No es vol comunicar?
La missa conventual és a les nou en punt del matí, però a un quart ja es tanca el portal d’accés que és a peu de carretera a uns metres en direcció mar, a la cruïlla entre la B-500 i la BV-5008, al terme de Tiana, en ple Parc de la Serralada de Marina, entre Badalona i Mollet del Vallès.
En Sergi i jo hem sortir de Salt a dos quarts de set del matí i hi hem arribat just a les vuit i deu. La N-II al seu pas pel Maresme és un embús en aquella hora crítica.
Mentre fem via, per un camí custodiat per xiprers arrenglerats, a la nostra esquerra divisem un paisatge espectacular: de Montgat a Montjuïc i una llenca de mar immensa. Aparquem en un replà a tocar del pati de la porteria, just al costat d’un sender senyalitzat. En Sergi vol fer la cigarreta i l’adverteixo que podem ser amonestats. Viu com és: em diu que hi ha burilles a terra. No miro, és clar. Fa la seva.
L’entorn és digne, pulcre i ben conservat. Per l’aparença, sembla que ens trobem a la porta d’un palau auster i de bon gust. Tot respira simplicitat, equilibri i polidesa. Res és sobrer, estrany o estrident. L’arquitectura és serena i experimentada, propícia per a la quies: el silenci, la soledat i la contemplació. Les façanes són d’un escaient color blanc trencat.
Portal d’entrada a la cartoixa. Enllà s’emplaça el pati d’honor, que fa les funcions de distribuïdor entre l’hostatgeria interior, les obediències (tallers, cuina, bugaderia, sastreria,...) i l’església. Les fornícules acullen la Mare de Déu de Montalegre, sant Joan Baptista i sant Bru.
Una corrua de cotxes s’ha anat estacionant en filera a una banda del camí. Homes d’edat. Nosaltres som els més «joves». Sembla que molts són habituals i coneguts. Suposo que es tracta de veïns, devots, benefactors i professionals, que deuen donar servei i suport a la comunitat.
Uns i altres ens anem aplegant i ens saludem amb cortesia. Reconec el senyor Enric Ricart, portaveu de la casa i secretari de l’Associació d’Amics de la Cartoixa de Montalegre. Havia donat notícia de la vida cartoixana en un programa de TV3. Un amic cartoixà em diu que sóc un bon fisonomista... deu ser això. Conversem i li parlo de la novel·la Damià, el cartoixà, recentment apareguda, ambientada a l’eremitori. Em diu que encara no l’ha llegida. Li comento que està molt ben escrita i documentada. Ah! Adverteixo que només hi he trobat un error, i ell vol saber quin és. La meva resposta: «quan ens tornem a veure en parlarem». Riem amb gust. (Els autors esmenten el monestir de Sant Martí de Cuixà en lloc de Sant Miquel de Cuixà). Peccata minuta.
Comptava trobar Jaume Oliveras, columnista d’El PuntAvui, que a les envistes de sant Bru cada any dedica un article als cartoixans.
Finalment, una persona ―que fa la impressió de ser un familiar― ens convida a passar al clos. Travessem el vestíbul i ens trobem al pati d’honor, que és encatifat de gespa i on s’erigeixen unes magnòlies precioses que estan florides. Fins ara no m’havia fixat mai en aquestes flors tan elegants i esplèndides. Són una atracció per a tots. Una ocasió propícia per rememorar un fragment del poema que Montserrat Vayreda dedicà a un magnolier d’hivern: «Magnòlia de febrer, / has vist com l’ametller / floria, / i t’has obert, potser / per fer-li companyia, / al capdamunt del branc / amb el teu hàbit blanc, / novícia d’un dia.».
Tot seguit ens dirigim per un corredor de sostre altíssim cap a l’església. Just per davant del portal, amb relleus d’arquivoltes, una làpida fa memòria del germà Agustí Corral Valera, mort en l’incendi de l’any 1994. Un grupet de quatre persones creuen una porta estreta. Els seguim: anem a parar a un passadís amb capelles laterals on els pares oficien les misses personals.
A l’església ens apleguem els tretze membres de la comunitat, dels quals tres són postulants (un polonès, un portuguès i un veneçolà) i una cinquantena de convocats.
Les persones que han ocupat la part posterior del cor ―que té la millor perspectiva de conjunt― sembla que són amics de la casa. En Sergi i jo hem estat els últims a entrar, per deferència i respecte, i ocupem seti a la darrera filera de bancs. Passa, però, que les persones que tenim al banc de davant, en posar-se dretes, ens impedeixen veure l’altar. Per això ens traslladem al cor lateral dret. En Sergi ocupa un seient posicionat amb la misericòrdia, i li mostro el doble ús del cadirat i el reposabraços. El sorprèn la descoberta. Jo puc disposar d’un faristol i llum per poder seguir la litúrgia assegut. Ens han lliurat el repertori amb les peces ―totes en llatí― per cantar o seguir el cant mentalment a la vista de la partitura, segons les aptituds de cadascú. Gregorià segons el cànon cartoixà: més lent i de tons menys aguts. En Sergi pateix una crisi d’esternuts. Li passo el meu mocador. Em diu que l’he salvat, i que és al·lèrgic a la pols i al contacte amb mobles vells. Li dic que no trobar això allà és inimaginable. I que anar pel món sense mocador, també.
 |
| Interior de l’església durant la missa de Corpus. |
A manca de xantre, un experimentat mestre de cant ens dirigeix. Veu potent i afinada. Un goig.
Primer hem fet la pregària de l’hora de Tèrcia. Tot seguit, missa concelebrada presidida pel pare prior. Dom José Manuel Rodríguez (Principat d’Astúries, 1929) és a Montalegre d’ençà de 2013, després d’haver servit a Miraflores, Scala Coeli, Porta Coeli i com a visitador de la província ibèrica.
Una epístola és llegida al facistol per un dels postulants, que porta un solideu preceptivament negre com la capa, per sota de la qual s’entreveu un crucifix. L’homilia és a càrrec d’un bisbe sud-americà també postulant. Fa referències a l’Evangeli de Joan i a textos dels darrers tres papes. Tot en castellà. Ara, l’únic català de la casa és dom Josep Maria Canals, que ha restat al cor sense casulla ni estola. La seva única intervenció a l’altar ha estat en la pregària eucarística, i no ho ha fet en català, que és la llengua pròpia de la terra, la seva i la del Poble de Déu allà acollit. He reconegut el calze, obra de l’actual antiquior de Parkminster i exprior de Montalegre (1980-1982). La pàl·lia és d’una mida desproporcionadament gran.
La talla finíssima de la Mare de Déu de Montalegre s’ubica rellevantment al presbiteri.
Acabada la celebració s’inicia la processó que acompanya el sagrament de l’Eucaristia, sense tàlem. Precedeix la marxa una senzilla creu processional que porta el familiar, seguida per dues fileres encapçalades per la comunitat. Dos germans cuiden de l’encenser i la naveta. El recorregut transita per les pandes del petit claustre de Recordationis i els dos grans claustres. Ha exposat la custòdia el bisbe, cobert amb el vel humeral. Els participants hem estat proveïts de ciris pel candeler. Jo n’he estat dispensat per anar amb els bastons, i he tancat el recorregut. Abans, però, m’he adreçat a un germà que no havia acompanyat el seguici i que restava assegut al cor arrupit i tremolós. L’he saludat tot dedicant-li unes paraules d’ànim. Llavors ha vingut el metge i li ha proposat incorporar-se a la processó amb cadira de rodes dient-li que nosaltres l’empenyeríem. Ell ―somrient i amb gest amable― ho ha agraït, però ha declinat l’oferiment. El doctor m’ha dit que està afectat de Parkinson i que té l’esquena doblegada. Diuen que havia estat un cuiner excels.
La processó transita pels corredors dels claustres.
Els cants han estat continuats. Un moment especial ha estat quan hem passat a tocar el fossar de la comunitat. El túmul que hi sobresurt correspon a un pare gironí amb arrels a l’Empordà que havia estat prior entre 1963 i 1975. Hom ha identificat també el lloc on reposen les despulles del bisbe Ramon Daumal. Uns antics feligresos seus de la parròquia de la Concepció de Barcelona li han resat un pater noster i una pregària sentida de comiat: «1. Ajudeu-lo, sants de Déu, / sortiu a rebre’l, àngels del Senyor: Acolliu la seva ànima, / i presenteu-la a l’Altíssim. 2. Que et rebi el Crist, que t’ha cridat, / i que els àngels et portin al si d’Abraham. 3. Doneu-li, Senyor, el repòs etern, / i que la llum perpètua l’il·lumini». Les creus de fusta, iguals i nues. Anònims a perpetuïtat fins la Resurrecció. Un cementiri que a més dels membres de la comunitat admet ―únicament― els «familiars», seglars que han viscut i servit a la casa, i excepcions comptades. Els cartoixans són sebollits ―sense taüt― amb l’hàbit i el cilici. La caputxa, calada, de manera que cobreixi els ulls i la boca.
Angle sud-oest del primer claustre; a l’extrem oposat se situa el cementiri de la comunitat.
Abans de tornar a entrar a l’església algú treu el cap a la sala capitular, que és presidida per una imatge contemporània de sant Bru i les set estrelles.
Tot just acabada la litúrgia el director de cant s’ha entrebancat i ha caigut desplomat al presbiteri, i uns minuts després dos assistents han sofert un desmai. Afortunadament, el metge els ha atès i tot ha quedat en un ensurt sense conseqüències. Uns sucs de les llimones claustrals han estat la medicina. El doctor saluda un pare sud-americà del qual diu que parla deu llengües. Li diem bon dia, i ell ens respon good morning.
Acomiadats de la cartoixa i abans de partir ens hem aplegat una colla i la fem petar intercanviant impressions. Una persona ha comentat que aquell entorn seria ideal per bastir-hi una urbanització. No m’he pogut estar de dir que precisament una cartoixa és una urbanització sensu strictissimo, i que molts segles abans de les «descobertes» postmodernes, els cartoixans i les cartoixanes ja vivien ―i viuen― l’arquitectura ambiental i paisatgística, l’ecologisme, la sostenibilitat, el vegetarianisme, el quilòmetre zero, el fengshui, el slow, el zen i la consciència corporal o focusing. Un altre opina que si mai es secularitza la cartoixa esdevindrà un hotel de cinc estrelles. La intervenció que ens ha impressionat ha estat la de qui ha afirmat que a la vista del tancament progressiu de cartoixes peninsulars (la Defensión de Xerès i Aula Dei de Saragossa) i l’edat avançada dels professos, Montalegre podria esdevenir una cartoixa, dedicada prioritàriament als malalts i ancians: totes les dependències són a peu pla, el clima és benigne i l’emplaçament permet fer trasllats a centres mèdics i hospitals en un temps breu. A més de tenir Barcelona a cop de roc, amb tot el que això representa quant a facilitats de tota mena. A tothom li ha semblat un supòsit plausible.
Desitjo que la cartoixa catalana perduri enllà dels sis segles d’història que enguany celebra i que commemorarà aquesta tardor amb un congrés internacional d’història de l’orde.
Caldrà esperar el dia de sant Bru per tornar a Montalegre.
Fotografies de Sergi Arroyo
