 |
| Girona. Dibuix d'Emília Xargay. Il·lustració a Gent i ànima de l'Empordà de Lluís de Vehí. Palahí AG. Girona, 1992, p. 102. |
Cap informe pot recuperar el passat,
perquè el passat no era un informe.
David Lowenthal*
Liminar
El Seminari d’Estudis Socials de Girona (SesGi) va estendre la seva activitat docent entre 1970 i 1989. En el quinquenni precedent, però, funcionava en règim d’ensenyament lliure a l’Escola Sindical de Girona (Scientiae laboris).
El primer curs (1970/71) el constituïren trenta-tres alumnes i sis professors. El següent (1971/72) un centenar, dels quals el 12% eren de fora de Girona ciutat: Blanes, Campllong, Canet d'Adri, Figueres, Palamós, Puigcerdà, Sant Feliu de Guíxols i Santa Coloma de Farners. Al tercer (1972/73) el nombre d’alumnes va ser de cent quaranta-cinc. El darrer claustre incloïa divuit docents. En total es varen graduar més de mil alumnes.
En el decurs de dinou anys, molts treballadors i treballadores plegant de la feina ens afanyàvem per arribar a les classes vespertines que s’impartien en les aules atrotinades del primer pis del Taller-Escola de Sant Narcís. El 23-F l'ensopegàrem allà. La vigília de l’1 de Maig d’enguany Josep Maria Barneda i Moya, líder estudiantil, graduat social en exercici lliure de la professió i homenot de Girona, en resumia el significat -intangible i poderós- a la cua de la caixa del Bonpreu de la Rodona: «Aquells estudis ens varen donar de menjar a molts».
La documentació del SesGi és inaconseguible. Per a dilucidar una aproximació a la seva activitat s’han explorat fonts hemerogràfiques, legislatives, visuals i bibliografia secundària. Per això es fan evidents les omissions i mancances temàtiques, les qüestions fonamentals irresoltes i les interpretacions no contrastades. S’ha treballat sorgint estrips i retalls. Això no obstant, la temptativa queda justificada pel buit registrat. Cal restituir la memòria d’un estudi que va formar centenars de sociolaboralistes a les terres de Girona.
Al text s’insereixen fragments originals en llengua castellana. La literalitat permet copsar -amb major subtilesa- els ambients, les mentalitats i les expressions. També les convencions d’estil de la periodística de l’època. L’empremta escrita en una ciutat grisa i negra.
En capítols successius es tractarà l’ordenació dels ensenyaments, el professorat i el procés d’extinció docent.
 |
Els alumnes del Seminari d'Estudis Socials de Girona tenien la consideració d'alumnes oficials de l'Escola Social de Barcelona. L'Escola expedia el carnet d'identitat escolar i gestionava les obligacions davant la «Mutualidad Nacional del Seguro Escolar» instituïda l'any 1953.
|
L’equip directiu
La naixença dels estudis de graduat social a Girona va ser possible per l’empeny personal de Martí Carreras Biarnés sota la capa de la Delegació de Sindicats (CNS), que passà a denominar-se formalment «Organización Sindical» amb la promulgació de la Llei Sindical 2/1971, de 17 de febrer. Norma que es desplegava per mor de la Llei Orgànica de l’Estat de 1967 (Ludevid) amb una intenció política purament cosmètica (Molinero i Ysàs). Els successius delegats provincials esdevingueren directors del SesGi mentre Carreras ocupava la secretaria i actuava com un director executiu de fet.
La Transició va esberlar l’statu quo del SesGi a resultes del desmantellament de l’aparell sindicalista que va quedar subsumit en una fugaç Administració Institucional de Serveis Socioprofessionals (1976) que l’any següent va ser desarborada i transferida a peces a l’Administració General de l’Estat.
Tres anys després, el mateix govern d’Adolfo Suárez promulgava el RD 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regulava l’ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els impartien. Es reconeixia el títol com una diplomatura universitària i s’establia la competència del Ministeri d’Universitats i Investigació. Aquest departament havia de vetllar l’obertura, funcionament, clausura i inspecció dels «centres no estatals d’ensenyaments de graduat social» que era la nomenclatura que substituïa els «seminaris d’estudis socials». Els ensenyaments, doncs, sortien del Ministeri de Treball per incardinar-se al sistema educatiu general. El canvi era substancial, històric.
El Ministeri d’Universitats i Investigació exigia que s’acredités la personalitat dels promotors; el número de llocs escolars; la localització i instal·lacions existents o projectades; la plantilla del professorat; un projecte de reglament interior i els recursos econòmics.
Quan va caure l’Organització Sindical es va trampejar la supervivència juridicoadministrativa del SesGi amb la complicitat de l’Escola Social de Barcelona (ESB) però havia arribat l’hora de donar la cara i arremangar-se. Els temps havien canviat.
Com és va documentar el requisit relatiu a «la personalitat dels promotors»? Els seminaris d’estudis socials que tenien un organisme garant darrere no havien de passar ànsia però i a Girona? Un supòsit plausible podia haver estat la constitució d’una societat civil o una associació entre Martí Carreras, Josep Lluís Oliver i Florentino Sanz per acreditar una persona jurídica titular del SesGi. La Llei 191/1964, de 24 de desembre, d’associacions, incumbia al governador civil de la província. Si aquesta hagués estat l’opció no oferia dificultats; amb els seus contactes el camí era fressat.
La Delegació de Sindicats de Girona havia estat el medi que propicià la coneixença i relació entre ells. El nexe va ser Josep Lluís Oliver. Les posicions laborals de Martí Carreras i Florentino Sanz depenien orgànicament del seu càrrec de director provincial d’Obres Sindicals.
La conjuntura havia de fer necessària la incorporació al definitori de Florentino Sanz. Era l’únic docent professional del claustre, gaudia d’una trajectòria solvent i el SesGi havia de sotmetre’s a una prova d’estrès per sobreviure. El seu bagatge aplanava l’avaluació. Si no s’assolia la qualificació no es podria impartir el nou pla d’estudis i s’hauria d’anar tancant. Carreras tenia 66 anys; Oliver, 49 i Sanz, 30. Aquella aliança abastava tres generacions representatives del moment històric: la que havia fet la guerra, la que va créixer en la postguerra i la que li pertocava viure més directament els canvis socials i polítics que s’estaven produint després de quaranta anys de dictadura.
Malgrat la pressa que s’urgí, reconèixer «Centro no estatal de Enseñanzas Especializadas de Graduado Social al Seminario de Estudios Sociales de Gerona» es va materialitzar amb una ordre del Secretari d’Estat d’Universitats i Investigació que portava data de 21 de setembre de 1982. La instrucció de l’expedient havia durat dos anys.
Llavors, Carreras va ser director (de iure i de facto); Josep Lluís Oliver Martínez, secretari; i Florentino Sanz, cap d’estudis. Eren els valedors del renovat Seminari d'Estudis Socials de Girona. L'equip es va comprometre a seguir endavant. Deixaren enrere un passat de tuteles i condicionaments per afrontar un present sense lligams ni subordinacions. Girona preservava l'oferta educativa.
 |
| Equip directiu del Seminari d'Estudis Socials de Girona. D'esquerra a dreta, Josep Lluís Oliver, Martí Carreras i Florentino Sanz. 13 de novembre de 1984. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
Els recursos
Els ingressos provenien exclusivament de les mensualitats escolars i aquestes havien de ser relativament moderades; els alumnes eren assalariats. La bona voluntat dels professors va ser imprescindible.
A l’inici del curs 1977-1978 Martí Carreras va ser entrevistat per conèixer les novetats de l’any acadèmic i posà de manifest la preocupació que es venia arrossegant:
«—¿Quién sostiene económicamente el Seminario de Estudios Sociales?
—El Seminario de Estudios Sociales de Gerona no recibe ayuda económica alguna y se sostiene exclusivamente a través de las cuotas mensuales satisfechas por los alumnos y una pequeña tasa de matrícula adicional a la cantidad que por este concepto se ingresa en la Escuela Social de Barcelona, de la que depende el Seminario. Es verdaderamente un enorme esfuerzo de sostenimiento el que realizamos, el cual se logra, por una parte, por el excelente cuadro de profesores que no regatean esfuerzos, con una magnífica labor docente que no está reconocida económicamente, dada su categoría profesional y académica; y, por otra, a la única ayuda recibida desde su creación en cuanto a la cesión de locales por parte de la hoy denominada Delegación Provincial de la A.I.S.S., antes Organización Sindical, en el Centro de Formación Profesional «San Narciso», cuya dirección se ha desvelado en todo momento paira facilitar nuestra labor. Por ello, agradecemos públicamente la entrega del profesorado y el amparo de las entidades referidas». (Los Sitios 04/11/1977, p. 7).
L’entrevistador era Fèlix Bouso Mares, el periodista que va seguir de manera continuada i estreta les vicissituds del SesGi, fent costat sempre. L’any següent reiterà la qüestió:
«—Señor Carreras Biarnés. Usted creó estos estudios en Gerona. ¿Cómo ve, después de ocho años, su presente y su futuro?
—En primer lugar quiero dejar constancia que si bien fui uno de los pioneros en la creación del Seminario de Estudios Sociales en Gerona, no hubiera sido realidad de no haber encontrado personas y entidades que me prestaron una ayuda extraordinaria, apoyando mi ilusión de dotar a Gerona de un Centro que prepara profesionales en el mundo social y laboral, a través de unas enseñanzas oficiales.
—Ha hablado usted de ayudas. ¿Fueron morales o económicas?
—Evidentemente morales. Esta ha sido la única ayuda que hemos recibido y recibimos. Nuestro Seminario es centro oficial reconocido que depende de la Escuela Social de Barcelona, sólo a efectos de control docente. En cuanto a la otra funcionalidad –la económica- el centro se financia con los medios que puede obtener, y éstos son nulos por parte de cualquier organismo. Nuestro sostenimiento va realizándose con arduas dificultades mediante las tasas por enseñanza que mensualmente abonan los alumnos. En cada inicio de curso nos surge la incógnita de si podremos o no empezar. Gracias al sentido de responsabilidad del profesorado seguimos adelante. Pero esta situación, de no haber una solución definitiva para su mantenimiento es difícil de sostener…». (Los Sitios 10/10/1978, p. 17).
Vint-i-cinc anys després Miguel Pérez Capella ho va confirmar: «Vaig començar a fer classes d’Introducció al Dret, al Seminari d’Estudis Socials, que dependent de l’Escola Social de Barcelona, dirigia Martín Carreras Biarnés (q.e.p.d.). Fou una activitat molt gratificant –i no precisament pel que es cobrava-, sinó per contribuir a formar als que volien ser graduats socials». (Diari de Girona, 14/04/2002, p. 14).
En aquest estat de coses, dificilment es devia anar gaire a l'hora en matèria laboral, de seguretat social i fiscal; precisament les matèries objecte d'estudi. A cal sabater, sabates de paper. Encara hagués estat més rar que el Sr. Santiago Coquard Sala, president del Sector Econòmic del Sindicat Provincial d'Ensenyament (des de 1966) els cridés a l'ordre. Per cert, el Sr. Coquard tergiversà el seu passat de «mando representativo» (Diari de Girona. Los Sitios, 24/10/1987, p. 23).).
En aquest estat de coses, dificilment es devia anar gaire a l'hora en matèria laboral, de seguretat social i fiscal; precisament les matèries objecte d'estudi. A cal sabater, sabates de paper. Encara hagués estat més rar que el Sr. Santiago Coquard Sala, president del Sector Econòmic del Sindicat Provincial d'Ensenyament (des de 1966) els cridés a l'ordre. Per cert, el Sr. Coquard tergiversà el seu passat de «mando representativo» (Diari de Girona. Los Sitios, 24/10/1987, p. 23).).
 |
| Anunci de matrícula a un curs extraordinari. El Punt, 19/12/1980, p. 9. |
 |
| Commemoració del desè aniversari del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Los Sitios de Gerona, 23/10/1980, p. 8. |
Contextos
El SesGi no va arribar a dotar-se d’un patronat que li procurés garantia i cobertura davant les crisis que va passar: la intempèrie institucional a la fi de Sindicats, el desallotjament (enutjós) de l’aulari de Sant Narcís o la vedada adscripció a la UdG. També la consecució de recursos econòmics addicionals com va ser el cas del Centre d’Estudis Mercantils de Girona amb el patrocini de la Caixa d’Estalvis Provincial (Benito i Portella).
En els anys de vigència de l’Organització Sindical ja es posava de manifest la necessitat de crear un ens instrumental ad hoc per si venien mal dades.
Enrique Martín López, director de l’ESB, ho feia palès en la inauguració del curs 1974-1975: «La Organización Sindical asumió desde el primer momento la pesada tarea de poner en marcha una nueva institución. Ella hizo posible la existencia de este Seminario, que necesita un respaldo ciudadano imprescindible a través de las instituciones gerundenses y un Patronato que soporte, prohíje i adopte la institución docente». En la cloenda de l’acte, el delegat de Treball Alfonso Vázquez va reiterar la demanda «Insistió en la necesidad de potencialidad del Seminario con la creación del oportuno Patronato, además de potenciarlo también y a la vez como órgano divulgador de temas sociales en nuestra provincia. Añadió que por parte del Ministerio de Trabajo y de la Organización Sindical no se regatearan esfuerzos». (Los Sitios 14/11/1974, p. 4).
En el curs següent el mitjà informava: «Uno de los objetivos que el Seminario gerundense precisa cubrir con la mayor brevedad posible, para lograr un mayor afianzamiento de su labor educativa, cultural y formativa, es la creación de un Patronato Rector que financie y dirija su funcionamiento y evolución». Oliver, per la seva banda reconeixia l’assignatura pendent: «Se está gestionando la creación de un Patronato Rector del Seminario, el cual será básico para una mayor efectividad funcional del mismo». (Los Sitios 12/10/1975, p. 9).
En realitat, el més calent era a l’aigüera. No es va saber o poder establir aliances amb la societat circumstant: les empreses del territori, les obres socioculturals de les caixes d’estalvis i/o les col·lectivitats locals. Les relacions s’havien circumscrit -anquilosadament- amb els alts funcionaris de l’administració perifèrica de l’Estat i els jerarques del sindicalisme oficial. Aquest entotsolament es va evidenciar a l’hora d’encarar les adversitats. Quan l’Organització Sindical va fer figa el Sesgi va quedar nu, sense sostre i estigmatitzat per una imatge d’identificació amb el Règim. Aquell va ser el seu teló d’Aquil·les.
Contràriament, el Seminari d’Estudis Socials de Lleida se’n va sortir amb tots els ets i uts. A Lleida i Tarragona els seminaris es varen empènyer i desenvolupar des d’entorns i dinàmiques diferents.
El Patronat d’Estudis Socials de Lleida creat el 1966 va possibilitar la instauració del seminari d’estudis socials sota els auspicis de la Delegació de Treball (Diario de Lérida, 13/01/1967, p. 5). L’organisme era constituït per la paeria i altres administracions. La presidència l’ostentava el governador civil. (Diario de Lérida, 12/01/1967, p. 4).
El seminari lleidatà es va inaugurar el 13 de gener de 1967 i estava instal·lat a l’Escola Pericial de Comerç (La Mañana, 29/01/2017, p. 6). El primer director va ser Martín Rodríguez Estevan, llavors sotscap provincial del Movimiento. Més endavant tinent fiscal de l’Audiència Provincial de Lleida (1967); Consejero nacional del Movimiento, procurador a Corts i president del Consell provincial de l’Instituto Nacional de Previsión (1968); fiscal de l’Audiència Provincial (1970); president del Tribunal provincial d’Empara sindical (1971); Governador civil de Logronyo (1971); i fiscal en cap de l’Audiència de Lleida (1979).
D'altra banda, a Tarragona varen fer ranxo a part amb una velocitat extraordinària. El Seminari d'Estudis Socials de Tarragona va ser obra del governador civil Rafael Fernández Martínez, fiscal de carrera i antic professor de l'Escola Social d'Oviedo.
El pretor franquista era excombatent, membre de la Vieja Guardia i fundador del Sindicato Español Universitario (SEU). Va arribar a Tarragona el 1961 i el seminari d'estudis socials va operar en el curs 1962-1963. Ell va ser el director i va designar secretari a Jacinto Hermida López que també ho era de la Universidad Laboral Francisco Franco (avui Complex Educatiu de Tarragona). La matrícula inicial va ser de vuitanta alumnes «habiendo también sacerdotes y religiosas». (Diario Español, 02/12/1962, p. 4). A finals del curs 1964-1965 el ministre de Treball Jesús Romeo Gorria va signar l'odre de creació de l'Escola Social de Tarragona a la mateixa ciutat en l'avinentesa de la cloenda del I Congrés Internacional de Dret Industrial i Social (Diario Español 23/05/1965, p. 2).
D'altra banda, a Tarragona varen fer ranxo a part amb una velocitat extraordinària. El Seminari d'Estudis Socials de Tarragona va ser obra del governador civil Rafael Fernández Martínez, fiscal de carrera i antic professor de l'Escola Social d'Oviedo.
El pretor franquista era excombatent, membre de la Vieja Guardia i fundador del Sindicato Español Universitario (SEU). Va arribar a Tarragona el 1961 i el seminari d'estudis socials va operar en el curs 1962-1963. Ell va ser el director i va designar secretari a Jacinto Hermida López que també ho era de la Universidad Laboral Francisco Franco (avui Complex Educatiu de Tarragona). La matrícula inicial va ser de vuitanta alumnes «habiendo también sacerdotes y religiosas». (Diario Español, 02/12/1962, p. 4). A finals del curs 1964-1965 el ministre de Treball Jesús Romeo Gorria va signar l'odre de creació de l'Escola Social de Tarragona a la mateixa ciutat en l'avinentesa de la cloenda del I Congrés Internacional de Dret Industrial i Social (Diario Español 23/05/1965, p. 2).
 |
| Informació de Los Sitios de Gerona, 14 de novembre de 1973. |
 |
| Informació dels becaris del Seminari d'Estudis Socials de Girona en el curs 1971/1972. Los Sitios de Gerona, 26/11/1972, p. 4. |
El ritual acadèmic
L’apertura de curs es celebrava protocol·làriament i d’acord amb els usos acadèmics. L’antecedent més immediat era el cerimonial que seguia el Seminari d’Estudis Socials de Lleida, encara que prescindint de l’escenificació del nacionalcatolicisme imperant. A Ponent la jornada es dividia en dues parts: missa matutina a la catedral i sessió acadèmica de tarda a l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
A Girona el format va ser completament laic. Hi devia jugar a favor el fet que mossèn Lluís Amat Pallí ja s’hagués jubilat del càrrec d’assessor eclesiàstic de Sindicats, després de vint-i-cinc anys de servei.
L’acte públic solemne es celebrava al saló de Sindicats o del Taller-Escola de Sant Narcís. Era presidit pel governador civil: «El Gobernador civil presidirá en nombre del Gobierno los actos a que asista en la provincia de su mando». (art. 7 del Decreto 1483/1968, de 27 de junio, por el que se aprueba el Reglamento de Precedencias y Ordenación de Autoridades y Corporaciones). En cas d’absència del governador, la presidència de l’acte corresponia al delegat de Treball: «El Delegado de Trabajo será la superior autoridad laboral a todos los efectos dentro de su jurisdicción y en todas las materias cuya competencia está atribuida al Ministerio de Trabajo». (art. 4t del Decreto 799/1971, de 3 de abril, orgánico y funcional de las Delegaciones de Trabajo). Els estudis de graduat social eren competència del Ministeri de Treball d’encà de la creació de l’Escola Social de Madrid (1925) pel lleidatà de nissaga aranesa Eduard Aunós (G. Contreras).
L’ordre s’estructurava amb la lectura de la memòria del curs anterior per part del secretari i el dictat d’una lliçó a càrrec d’un professor. Seguien discursos acadèmics del director de l’Escola Social i polítics del delegat de Treball i/o del de Sindicats. Finalment la presidència declarava inaugurat oficialment el curs en nom del ministre de Treball.
El rang dels convidats i el nombre de públic convocat donava la mesura dels temps i les circumstàncies. Els governadors, els delegats ministerials i l’alt funcionariat estatal no tenien arrelament i estaven de pas. En la Transició, es va fer evident el desinterès i la pèrdua de pes específic.
La manca de representacions del teixit local (Ajuntament, Diputació, Cambra de Comerç, col·legis professionals i altres centres educatius) posa en evidència un dèficit comunicatiu amb el territori. Va repercutir en la manca de suports públics en el trajecte final del SesGi? Hauria estat diferent en cas de treballar la seva captatio benevolentiae?
 |
| El Punt, 26 de setembre de 1979, p. 9. |
 |
| El Punt, 23/9/1980, p. 14. La informació dels anuncis difereix en funció dels plans d'estudis concernits. El de dalt correspon al pla de 1967 i el de baix al de 1980. |
Lectio magistralis
Les lliçons magistrals centraven la litúrgia de l’any acadèmic. En el curs 1971-1972 l’honor va recaure en Antoni Barceló Salas, vicesecretari provincial d’Ordenació Econòmica i professor del SesGi que dissertà sobre «El despegue socioeconómico español. Los planes de desarrollo». La crònica periodística relata que «Terminó expresando su esperanza en el despegue socioeconómico de España, repitiendo las palabras de José Antonio [Primo de Rivera], cuyo ideario –dijo- impregnó a España de humanidad y de justicia. “Queremos que no se canten derechos individuales de los que no pueden cumplirse nunca en casa de los famélicos, sino que se dé a todo hombre, a todo miembro de la comunidad española, por el hecho de serlo, la manera de ganarse con su trabajo una vida humana, justa y digna”. Seguidamente, intervino el director de la Escuela Social de Barcelona, doctor don [Enrique] Martín López, quien indicó cómo profesores de la Escuela que dirige visitan los seminarios vinculados y dependientes de ella llevando orientaciones para su desenvolvimiento y así se ha hecho en Lérida y Palma de Mallorca, siendo la presencia de la Escuela un hecho cotidiano y no una mera circunstancia casual. Recordó el año de funcionamiento del Seminario de Estudios Sociales de Gerona y señaló cómo la preocupación fundamental de la Escuela está en una especial atención a los seminarios, siendo preocupación a su vez de la Dirección General de Promoción Social el impulso de sus actividades mediante la ayuda necesaria. Habló de la actual redacción de Reglamentos en orden a la vida interna de estos centros adelantando una nueva coyuntura organizativa. Terminó diciendo que la tarea a seguir es “ayudarnos y entendernos”».
D’altra banda, quan va intervenir el delegat de Sindicats José Núñez de Castro va fer constar: «Hemos sembrado –dijo- inquietudes en los que fueron alumnos del primer curso. Lo social atrae. Es sugestivo ese mundo de lo social en que se apoya la política del sindicalismo y del propio Régimen». La cloenda la va fer el delegat de Treball José Luis Muñoz Selma amb aquestes paraules: «La formación de Graduados Sociales además de una esperanza es un efecto multiplicador en la vida social de la provincia, constituyendo una avanzada de profesionales de contenido social en la vida económica. Habló de las perspectivas para el Graduado Social en una provincia como la nuestra que camina hacia una intensa industrialización». (Los Sitios de Gerona, 15/10/1971, p. 12).
Des de llavors els oradors convidats varen ser titulars de l’Escola Social que dissertaven sobre continguts relacionats amb la matèria que impartien.
 |
| Informació relativa a la lliçó d'inauguració del curs 1974/1975. Los Sitios de Gerona, 14/11/1974, p. 4. |
DIETARI
 |
| El ministre de Relacions Sindicals, Enrique García-Ramal y Cellalbo, conversa amb treballadors en un despatx de la fàbrica Torras Hostench. Sarrià de Ter, 26 de juny de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
Eleccions sindicals a la fabrica Nestlé, 18 de maig de 1971. A l'esquerra un directiu de l'empresa amb bata blanca i al seu costat el delegat de Sindicats, José Núñez de Castro. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
1970-1971
Ministeri de Treball. Ordre de 28 d'agost de 1970, per la qual s'aprova el reglament dels Col·legis oficials de graduats socials.
Ministeri de Treball. Ordre de 2 de novembre de 1970, per la qual es donen normes per a l'ingrés a les Escoles Socials.
1970. Consell de guerra a Burgos (3-9 desembre) i commutació de penes de mort (30 de desembre). Tancada d'intel·lectuals a Montserrat. Estat d'excepció a Guipúscoa i supressió de l'art. 18 del «Fuero de los Españoles» a tot l'Estat. Gestació de Bandera Roja. Llei general d'Educació (LGE). Moviment dels PNN (Professors No Numeraris). Darrera visita de Franco a Barcelona. Primer viatge oficial del princep Juan Carlos a Barcelona. Signatura de l'acord preferencial de l'Estat espanyol amb la Comunitat Econòmica Europea.
1971. Llei de Perillositat Social. Informe FOESSA. El Ministeri d'Informació i Turisme fa tancar el diari Madrid. Suspensió del setmanari Presència (17 de juliol de 1971 a 20 d'abril de 1974). Llei Sindical 2/1971, de 17 de febrer; l'article primer un, establia: «Els espanyols, en quan participen en el treball i la producció, constitueixen l'Organització Sindical». Sessió fundacional de l'Assemblea de Catalunya.
 |
| Informació d'una sortida del Seminari d'Estudis Socials de Girona que erròniament s'anomena Escola Social de Girona. Los Sitios, 4/12/1971, p. 8. |
 |
| Caràtula del disc Ara i Aquí de Lluís Llach (1970). Enregistrat en directe al Palau de la Música Catalana el 13 de desembre de 1969 i editat per Movieplay. |
1972-1973
La inauguració del curs 1972/73 va tenir com a novetat la presència del nou delegat de Sindicats, Josep Escrig Rosalén. La lliçó «Cambios institucionales en la empresa» va anar a càrrec del director de l’Escola Social de Barcelona, Enrique Martín López. La memòria del curs anterior va ser llegida per Martí Carreras Biarnés, secretari i director en funcions. Referí singularment les col·laboracions econòmiques del Ministeri de Treball, la Diputació Provincial i l’Ajuntament de Girona. Quelcom que contradiu el que va dir al respecte anys més tard (Los Sitios 04/11/1977, p. 7).
Dins el mes de novembre i en el despatx del Delegat de Sindicats va tenir lloc l’acte de lliurament de quinze beques -de 3.000 PTA cadascuna- corresponents al curs 1971/72 i finançades pel «Fondo Nacional de Protección del Trabajo». Els adjudicataris es distribuïen per cursos.
Preparatori: Vicenç Esparch Moré, Maria Concepció Pujol Márquez, Florentí Blanch Soler i Lleonard Frías Fernández.
Primer: Josep Serrano López, Pere Regí Balleu, Matías d’Inés Pujol, Maria Assumpció Bonet Prat i Josep Antoni Sanz Crespo.
Segon: Pere Tamayo Rovira, Josep Maria Figueras Sugrañes, Alfred García Ramos Homs, Jaume Cros Hurtós, Joan Pubill Puig i Albert Majó Gabas.
Escrig Rosalén va adreçar un discurset als becaris i el va cloure a manera d’arenga: «Se palpa el desvelo del Gobierno en la ayuda a quienes desean perfeccionarse en un afán incansable de saber. Queda ahora el que cada uno de nosotros, de vosotros, acierte en el pleno desarrollo de su personalidad, aplicándola a los objetivos nobles que en todo momento puedan presentarse como empresa diaria. El objetivo de lo social debe imprimirnos carácter, consiguiendo así un mejoramiento del medio dentro de un apasionado amor a la Patria». (Los Sitios, 26/11/1972, p.4).
Aquell any cent quaranta-sinc alumnes cursaven estudis i es va graduar la primera promoció de titulats del SesGi.
III «Plan de Desarrollo». Constitució de la USO. Detenció de la direcció de CCOO al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón (Madrid) i procés 1.001. S'equipara la majoria d'edat de les dones a la dels homes.
A Ripoll s'apleguen tres mil persones convocades per l'Assemblea de Catalunya el matí del 12 de novembre de 1972. «Fou una ocupació democràtica de la vila. La dissolgueren les forces de seguretat estatals. Els assistents van arribar amb autocars, amb tren o amb vehicles particulars. Hi va haver una tancada al monestir i els participants foren conduïts per la guàrdia civil cap als autocars i els cotxes, que eren aparcats a la carretera de Barcelona i als espais de la fàbrica de La Preparación Textil. Hi hagué la detenció de Mn. Pere Fradera, rector de Matamala (a les Llosses), col·laborador de la parròquia de Santa Maria de Ripoll. El rector d'aleshores, Mn. Josep Bastardas, el pogué treure de la presó». Agraeixo la informació a l'amic Florenci Crivillé i Estragués, curador emèrit del Museu Etnogràfic de Ripoll i editor del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès.
III «Plan de Desarrollo». Constitució de la USO. Detenció de la direcció de CCOO al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón (Madrid) i procés 1.001. S'equipara la majoria d'edat de les dones a la dels homes.
A Ripoll s'apleguen tres mil persones convocades per l'Assemblea de Catalunya el matí del 12 de novembre de 1972. «Fou una ocupació democràtica de la vila. La dissolgueren les forces de seguretat estatals. Els assistents van arribar amb autocars, amb tren o amb vehicles particulars. Hi va haver una tancada al monestir i els participants foren conduïts per la guàrdia civil cap als autocars i els cotxes, que eren aparcats a la carretera de Barcelona i als espais de la fàbrica de La Preparación Textil. Hi hagué la detenció de Mn. Pere Fradera, rector de Matamala (a les Llosses), col·laborador de la parròquia de Santa Maria de Ripoll. El rector d'aleshores, Mn. Josep Bastardas, el pogué treure de la presó». Agraeixo la informació a l'amic Florenci Crivillé i Estragués, curador emèrit del Museu Etnogràfic de Ripoll i editor del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès.
 |
| Acte acadèmic d'inauguració del curs 1973/74 a la Casa Sindical. Presideix l'acte, el delegat de Treball, José Luis Muñoz Selma. Al seu costat, a l'esquerra, el delegat de Sindicats, Josep Segura Sanfeliu. A la dreta, el delegat d'Educació, Artur Calsina. Girona, 9 de novembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Divulgació de l'assegurança escolar obligatòria. Los Sitios de Gerona, 12/12/1973, p. 2. |
 |
Celebració del Dia del Mestre, 27 de novembre de 1973. Té la paraula el mestre Salvador Ferrer. A la taula s'hi veu Maurici Duran, procurador en Corts; Ramon Fina, diputat provincial; Francisco Soto, president de l'Audiència; Artur Calsina, delegat del ministeri d'Educació i Ciència. A la fila de darrera Fèlix Bouso, instructor de Joventut i periodista de Los Sitios; Miquel Sels, delegat provincial del Sindicato Español del Magisterio (SEM), i Maria Cobarsí, delegada de la Secció Femenina. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). El lema de la pancarta correspon a una consigna falangista extreta de la proclama A los maestros españoles (1935). Cf. José Antonio Primo de Rivera. Obras completas. Recopilación de Agustín del Río Cisneros. Delegación Nacional de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. Madrid, 1959, p. 815.
|
1973-1974
El SesGi deixà el domicili de la Delegació provincial de l’Organització Sindical per ubicar-se al Centre Sindical de FP Sant Narcís. L’edifici acabaria derruït (La Delegació, també). A hores d’ara, les dues naus supervivents allotgen el Centre de Formació d’Adults Nou de Girona.
La lliçó inaugural dedicada als «Conflictos colectivos de trabajo» va ser encomanada al Dr. Alberto José Carro Igelmo.
La memòria informava que cent quaranta-cinc alumnes havien constituït la matricula del curs anterior.
Ministeri de Treball. Ordre de 30 de novembre de 1973, per la qual es reordenen els ensenyaments a les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Ordre de 7 de juny de 1974, sobre aplicació gradual de l'ordenació de les Escoles Socials.
1973. L'Estat espanyol reconeix la Xina de Mao. L'almirall Carrero Blanco és nomenat president del govern. Són detingudes 118 persones en una reunió de l'Asssemblea de Catalunya a Barcelona. Atemptat i mort de Carrero Blanco.
Ministeri de Treball. Ordre de 30 de novembre de 1973, per la qual es reordenen els ensenyaments a les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Ordre de 7 de juny de 1974, sobre aplicació gradual de l'ordenació de les Escoles Socials.
1973. L'Estat espanyol reconeix la Xina de Mao. L'almirall Carrero Blanco és nomenat president del govern. Són detingudes 118 persones en una reunió de l'Asssemblea de Catalunya a Barcelona. Atemptat i mort de Carrero Blanco.
 |
| Presència, núm. 315, de 20 d'abril de 1974. El de la reaparició després de la suspensió decretada el 1971. |
 |
| Inauguració de la sala d'exposicions de les Voltes d'en Rosés. Parlament de l'alcalde, Ignasi de Ribot i de Balle. Al seu costat, a la dreta, el president del Sindicat Nacional d'Activitats Diverses, el portbouenc Juan García Carrés i el procurador a Corts, Maurici Duran García. A l'esquerra, el locutor de la Voz de Gerona, Jaume Teixidor Cuyàs, el delegat provincial de Sindicats, José Segura Sanfeliu i el sotscap provincial del Movimiento, Rafael Pinedo Pérez. Girona, 14 d'abril de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). García Carrés formaria part de la trama civil del 23-F. |
 |
| Eleccions del Sindicat Provincial de la Informació. Casa Sindical de Girona, 24 d'octubre de 1975. Vota Francina Boris, locutora de Ràdio Girona; l'any 1966 va ser vicepresidenta del Sindicat Provincial de Premsa, Ràdio, Televisió i Publicitat. A l'esquerra de la mesa, Narcís Pardàs Carreras, administratiu del diari Los Sitios. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
1974-1975
Ministeri de Treball. Resolució de la Direcció General de Promoció Social de 19 de juliol de 1974, per la qual es fixen les proves d'ingrés i, si és el cas, el curs preparatori per a l'accés al primer cicle d'estudis de les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Resolució de la Direcció General de Promoció Social de 18 d'octubre de 1974, per la qual s'amplia amb un nou apartat c) l'article 2n. de la Resolució de 19 de juliol de 1974, sobre les condicions exigides per a l'ingrés a les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Ordre de 26 de maig de 1975, per la qual es prorroga l'aplicació del primer cicle dels estudis de graduat social.
Ministeri de Treball. Resolució de la Direcció General de Promoció Social de 19 de juliol de 1974, per la qual es fixen les proves d'ingrés i, si és el cas, el curs preparatori per a l'accés al primer cicle d'estudis de les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Resolució de la Direcció General de Promoció Social de 18 d'octubre de 1974, per la qual s'amplia amb un nou apartat c) l'article 2n. de la Resolució de 19 de juliol de 1974, sobre les condicions exigides per a l'ingrés a les Escoles Socials.
Ministeri de Treball. Ordre de 26 de maig de 1975, per la qual es prorroga l'aplicació del primer cicle dels estudis de graduat social.
Gregorio Granados de la Hoz va impartí la lliçó «El conflicto laboral en las sociedades industriales» (12/11/1974). Problemàtica que guardava correspondència amb la demanda ciutadana del moment: l’amnistia política i sindical. En la missa pontifical de Sant Narcís -amb assistència dels caps de brot civils i militars- la pregària dels fidels va incloure: «Que l’Any Sant sigui per a tots nosaltres de veritable reconciliació, i que amb aquesta finalitat sigui ben acollida la petició d’amnistia que molts cristians desitgen». Tanmateix, en d’altres esglésies de Girona es recollien signatures dins la campanya promoguda per Justícia i Pau. Xavier Corominas i Mainegre, treballador de la Torras Hostench de Sarrià de Ter, va estar empresonat durant catorze mesos i pendent de judici per «propaganda clandestina y asociación ilegal».
En el Ple del «Consejo Sindical Provincial» de gener de 1975, Josep Segura Sanfeliu va manifestar «corre a nuestro cargo el Seminario de Estudios Sociales con 18 profesores y 120 alumnos».
1974. Refundació de la UGT. Arias Navarro president del govern. Execució de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Revolució dels clavells a Portugal. Francesc Ferrer i Gironès, president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (fins a 1977). Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). A Suresnes (França), Felipe González és elegit secretari general del PSOE. Creació de la Unió Militar Democràtica. Enfrontament governamental amb el bisbe Añoveros de Bilbao; en una pastoral havia posat en evidència el genocidi cultural al País Basc. 31 professors de la Universitat de Barcelona presenten la candidatura de Lluís Maria Xirinacs al Premi Nobel de la Pau 1975. El príncep Joan Carles presideix per primera vegada un Consell de Ministres. S'inaugura el pont aeri Madrid-Barcelona.
1974. Refundació de la UGT. Arias Navarro president del govern. Execució de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Revolució dels clavells a Portugal. Francesc Ferrer i Gironès, president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (fins a 1977). Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). A Suresnes (França), Felipe González és elegit secretari general del PSOE. Creació de la Unió Militar Democràtica. Enfrontament governamental amb el bisbe Añoveros de Bilbao; en una pastoral havia posat en evidència el genocidi cultural al País Basc. 31 professors de la Universitat de Barcelona presenten la candidatura de Lluís Maria Xirinacs al Premi Nobel de la Pau 1975. El príncep Joan Carles presideix per primera vegada un Consell de Ministres. S'inaugura el pont aeri Madrid-Barcelona.
 |
| Publicitat institucional de difusió de les eleccions sindicals de 1975. |
 |
| Detall de l'assistència a la inauguració del curs 1975-1976. Girona, 22 d'octubre de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| La Guàrdia Civil dissolguent la Marxa de la Llibertat a l'Escala el juliol de 1976. Va detenir vint-i-set marxaires, entre els quals els corresponsals de Mundo Diario, La Vanguardia i Tele/eXpres. (Josep Calvet i Oriol Luján. Poble Català, posa't a caminar: 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Angle editorial. Barcelona, 2016, p. 91 i s.). Fotografia de Paco Elvira. |
 |
| Llibre del pedagog i polític empordanès Josep Pallach, editat per Nova Terra l'any 1975. |
1975-1976
Aquell curs va començar en un context d’excepcionalitat: les darreres execucions del franquisme, la manifestació de l’1 d’octubre a la Plaza de Oriente i la Marxa Verda. L’autoritat governativa va prohibir al bisbe de Girona Jaume Camprodon predicar una homilia contra la pena de mort. (Marquès).
La situació era tan adversa que per primera vegada s’abreujà dràsticament l’acte d’inauguració de curs que només va comptar amb una representació de l’Escola Social de Barcelona.
Dues promocions ja s’havien format al centre i el nombre de preinscrits era d’un centenar.
Ministeri de treball. Ordre de 23 de juliol de 1975, per la qual es crea una comissió assessora per a l'estudi del projecte bàsic del nou pla d'estudis de les Escoles Socials.
Ministeri de treball. Ordre de 23 de juliol de 1975, per la qual es crea una comissió assessora per a l'estudi del projecte bàsic del nou pla d'estudis de les Escoles Socials.
1975. Conflicte a la SEAT: 21.000 treballadors suspesos «de empleo y sueldo», 396 acomiadats i una dotzena d'enllaços sindicals sotmesos a expedient previ a l'acomiadament a resultes de les vagues («paros registrados»). Segrest de la revista La Codorniz. Estat d'excepció a les províncies de Vitòria-Gasteiz i Guipúscoa. XVIIIa Demostració Sindical. Centre Associat de la UNED a Girona. Reaparició de Presència. Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral. Acta Final d'Hèlsinki sobre protecció de drets humans. Espanya cedeix el Sahàra Occidental al Marroc i Mauritània. Fi de la guerra del Vietnam. Darreres execucions el 27 de setembre; afussellament de Txiki a Cerdanyola del Vallès. Mort del general Franco (20-N); arreu de l’Estat les activitats acadèmiques es varen suspendre durant sis dies en senyal de dol. Joan Carles I, proclamat rei a les Corts espanyoles. Indult reial. Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts i del Consell del Regne.
 |
Breu sobre la llibertat de Xavier Corominas, treballador de la Torras de Sarrià de Ter.
Presència, 19/4/1975, p. 9.
|
 |
| Visita oficial dels reis Joan Carles I i Sofia de Grècia a Girona, 20 de febrer de 1976. Des del balcó de la Casa Consistorial s'adrecen a la ciutadania que els aclama. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Carles Sans). |
 |
| Manifestació de treballadors de la construcció a la plaça de Catalunya. Girona, 24 de juliol de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Míting del PSC al Pavelló de la Devesa de Girona, 24 de setembre de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
 |
| Públic assitent a la inauguració del curs 1976-1977. Girona, 9 de novembre de 1976. Les dues primeres fileres estan ocupades pel claustre de professors. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
1976-1977
Llei 23/1976, de 19 de juliol, sobre la modificació de determinats articles del Codi Penal relatius als drets de reunió, associació, expressió de les idees i llibertat de treball.
Ministeri de Treball. Ordre de 29 de setembre de 1976, per la qual es prorroga la vigència del pla d'estudis de les Escoles Socials, aprovat per Ordre de 7 d'abril de 1967, durant el curs acadèmic 1976-77.
Llei 23/1976, de 19 de juliol, sobre la modificació de determinats articles del Codi Penal relatius als drets de reunió, associació, expressió de les idees i llibertat de treball.
Ministeri de Treball. Ordre de 29 de setembre de 1976, per la qual es prorroga la vigència del pla d'estudis de les Escoles Socials, aprovat per Ordre de 7 d'abril de 1967, durant el curs acadèmic 1976-77.
Novament es retornà al format convencional d’inauguració de l’any acadèmic amb la presidència dels delegats Treball i Sindicats. Un detall nou: el retrat vistós del rei Juan Carlos que presideix el saló d’actes de la casa sindical. En el mes de desembre es celebrà el referèndum sobre la llei de reforma política.
Álvaro de Diego Zambrano dictà la lliçó «Las regiones metropolitanas y la función social de la propiedad».
Martín López en la seva intervenció va definir les Escoles Socials com: «aquellos centros docentes del país cuyo tema central es el Trabajo y que plantean su estudio en todos los ámbitos científicos posibles; tanto desde el punto de vista histórico como sociológico, el psicológico, el económico, el jurídico y el médico».
El 8 d’octubre el dissol l’Organització Sindical per a formar l’AISS una passarel·la breu fins la transferència total a l’Administració General de l’Estat.
1976. Manifestacions a Barcelona convocades per l'Assemblea de Catatalunya per reclamar «llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia». Visita dels reis a Catalunya. Es publica el primer diari en català després de la guerra civil (Avui).Vaga general a Vitòria que acaba amb quatre morts a mans de la policia. Primer govern Suárez. Amnistia. Onze de Setembre a Sant Boi de Llobregat. Fets de Montejurra-Jurramendi. «Salvem el Ter». «Salvem els Aiguamolls de l'Empordà». Debat Costa Brava. Mort de Mao Zedong. Referèndum de la llei per a la Reforma Política. Marxa de la Llibertat. Lluís Maria Xirinacs publica L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Detenció de Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE).
Ministeri de Treball. Ordre de 27 de setembre de 1977, per la qual es prorroga el vigent pla d'estudis de les Escoles de Graduats Socials, de 7 d'abril de 1967.
Ministeri de Treball. Reial decret 3549/1977, de 16 de desembre, pel qual s'aproven els estatuts del Col·legis oficials de graduats socials.
1977. Matança d'Atocha. Legalització del PCE. Joan de Borbó renúncia als seus drets dinàstics. Es funda la CEOE. Primeres eleccions democràtiques a les Corts Espanyoles d'ençà de 1936. Pactes de la Moncloa. Manifestació a Barcelona a favor de l'Estatut d'Autonomia (Diada Nacional). Real Decreto-ley 41/1977, de 29 de septiembre, sobre restablecimiento provisional de la Generalidad de Cataluña (deroga la Llei de la Jefatura del Estado de 8 d'abril de 1938 per la qual es liquidà l'Estatut d'Autonomia). Josep Tarradellas torna a Catalunya (23 d'octubre). Llei d'Amnistia. Lluís Maria Xirinacs publica Vaga de fam per Catalunya: diari de vint-i-un dies.
Salvador Sánchez-Terán, home fort del govern de Madrid, va testimoniar la seva visió del moment: «La oposición a legalizar el Partido Comunista -a principios del 76- era muy fuerte en las clases dirigentes de la capital de España, y por el contrario, era asumido con toda naturalidad en Barcelona. Tres razones justificaban esta diferente conciencia política: la primera, el mayor rechazo de Cataluña al régimen de Franco y a todo lo que implicaba de anticomunismo radical; la segunda, la más importante implantación sindical y política de los comunistas en el territorio catalán que en el resto de España -esto se demostraría con cifras en las elecciones del 15 de junio de 1977-, lo que impulsaba a la clase dirigente a una pragmática postura de diálogo y de convivencia; y la tercera, el pacto político que de hecho existía entre el catalanismo y los partidos obreros». (Sánchez-Terán).
1976. Manifestacions a Barcelona convocades per l'Assemblea de Catatalunya per reclamar «llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia». Visita dels reis a Catalunya. Es publica el primer diari en català després de la guerra civil (Avui).Vaga general a Vitòria que acaba amb quatre morts a mans de la policia. Primer govern Suárez. Amnistia. Onze de Setembre a Sant Boi de Llobregat. Fets de Montejurra-Jurramendi. «Salvem el Ter». «Salvem els Aiguamolls de l'Empordà». Debat Costa Brava. Mort de Mao Zedong. Referèndum de la llei per a la Reforma Política. Marxa de la Llibertat. Lluís Maria Xirinacs publica L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Detenció de Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya (PCE).
Ministeri de Treball. Ordre de 27 de setembre de 1977, per la qual es prorroga el vigent pla d'estudis de les Escoles de Graduats Socials, de 7 d'abril de 1967.
Ministeri de Treball. Reial decret 3549/1977, de 16 de desembre, pel qual s'aproven els estatuts del Col·legis oficials de graduats socials.
1977. Matança d'Atocha. Legalització del PCE. Joan de Borbó renúncia als seus drets dinàstics. Es funda la CEOE. Primeres eleccions democràtiques a les Corts Espanyoles d'ençà de 1936. Pactes de la Moncloa. Manifestació a Barcelona a favor de l'Estatut d'Autonomia (Diada Nacional). Real Decreto-ley 41/1977, de 29 de septiembre, sobre restablecimiento provisional de la Generalidad de Cataluña (deroga la Llei de la Jefatura del Estado de 8 d'abril de 1938 per la qual es liquidà l'Estatut d'Autonomia). Josep Tarradellas torna a Catalunya (23 d'octubre). Llei d'Amnistia. Lluís Maria Xirinacs publica Vaga de fam per Catalunya: diari de vint-i-un dies.
Salvador Sánchez-Terán, home fort del govern de Madrid, va testimoniar la seva visió del moment: «La oposición a legalizar el Partido Comunista -a principios del 76- era muy fuerte en las clases dirigentes de la capital de España, y por el contrario, era asumido con toda naturalidad en Barcelona. Tres razones justificaban esta diferente conciencia política: la primera, el mayor rechazo de Cataluña al régimen de Franco y a todo lo que implicaba de anticomunismo radical; la segunda, la más importante implantación sindical y política de los comunistas en el territorio catalán que en el resto de España -esto se demostraría con cifras en las elecciones del 15 de junio de 1977-, lo que impulsaba a la clase dirigente a una pragmática postura de diálogo y de convivencia; y la tercera, el pacto político que de hecho existía entre el catalanismo y los partidos obreros». (Sánchez-Terán).
 |
| Cartell a favor de l'amnistia a l'exterior de les Sales d'Exposició Municipals a la rambla de la Llibertat. Girona, 1977. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
 |
| Joan Casanovas i Enric Marquès a l'exterior de la Casa de Cultura, a la plaça de l'Hospital, mostrant el titular del diari Avui reclamant l'Estatut. Girona, 23 d'abril de 1977. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
 |
| Celebració de l'1 de Maig de 1978 a Girona. Quim Curbet enarbora una bandera del PSC a la concentració de la plaça de Catalunya. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
 |
| Treball, òrgan del PSUC. Núm. 476, 11 d'abril de1977. |
1979-1980
Ministeri de Treball. Ordre de 24 de setembre de 1979, per la qual es prorroga la vigència del pla d'estudis de les Escoles Socials, aprovat per Ordre de 7 d'abril de 1967, durant el curs acadèmic 1979-80.
Pere Navarro Olivella és nomenat cap dels serveis territorials de Treball de la Generalitat a Girona (1979-1983). Retornaria com governador civil (1985-1996).
El Claustre de Professors va aprovar, per unanimitat, sol·licitar la concessió de la medalla al Treball en la categoria de plata a Martí Carreras en ocasió del desè aniversari del Seminari d’Estudis Socials i la seva labor com a delegat del Col·legi professional. Carlos Sobrino, magistrat de Treball i professor de Dret processal laboral, ho comunica a l’acte de comiat d’Echávarri.
Presidència del Govern. Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els imparteixen.
1978. Operació Galàxia, intent frustrat de cop d'Estat. Primer Congrés de la CONC, 1.300 delegats i delegades representaren a 450.000 afiliats. Judici al grup teatral Els Joglars. S'aprova la Constitució espanyola. Majoria d'edat als 18 anys. El cardenal polonès Karol Wojtyla és elegit bisbe de Roma (Joan Pau II). Deng Xiaoping inicia reformes econòmiques a la Xina.
1979. Fundació del Punt Diari. Primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934. Joaquim Nadal i Farreras, alcalde de Girona (fins la renúncia el 2002). Referèndum de l'Estatut de Catalunya. Legalització de la maçoneria. Revolució i proclamació de la República Islàmica de l'Iran. Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit. Revolució Popular Sandinista. Sadam Hussein ocupa el poder de l'Irak. Invasió soviètica de l'Afganistan.
Un mes abans de l'aprovació de la Constitució Joan Fuster es manifestava:«La flamant Constitució del consensus solament té uns articles dignes d'atenció: aquells que, i deuen ser "disposicions transitòries", contemplen la possibilitat de derogar-la o canviar-la. La resta no té cap interès: és una mena de pastís contradictori, a estones ambigu, que només pot ser satisfactori per a la "classe política" que l'ha confeccionat. (...) Nosaltres, els descarats i miserables partidaris dels "Països Catalans", ho acceptarem amb resignació. No és encara el nostre moment». (Fuster).
Quaranta anys més tard, el professor Hernández Cardona analitzava les conseqüències de tot plegat: «La Segona Restauració Borbònica va resultar molt similar a la Primera del 1874, amb una democràcia formal però no real. El règim joancarlista i la Constitució garantien la pervivència dels polítics franquistes, conjuraven qualsevol intent de depurar responsabilitats, mantenien els trets i les institucions de l'antic règim, encara que hi superposaven reformes i noves institucions. Es dissenyava, en definitiva, un nou marc culturalment neofranquista encarregat de fer perviure els trets i objectius de la Dictadura. La Primera Restauració Borbònica va durar del 1874 al 1931; a principis del segle XXI la Segona Restauració Borbònica continuava plenament activa». (Hernández).
Presidència del Govern. Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els imparteixen.
1978. Operació Galàxia, intent frustrat de cop d'Estat. Primer Congrés de la CONC, 1.300 delegats i delegades representaren a 450.000 afiliats. Judici al grup teatral Els Joglars. S'aprova la Constitució espanyola. Majoria d'edat als 18 anys. El cardenal polonès Karol Wojtyla és elegit bisbe de Roma (Joan Pau II). Deng Xiaoping inicia reformes econòmiques a la Xina.
1979. Fundació del Punt Diari. Primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934. Joaquim Nadal i Farreras, alcalde de Girona (fins la renúncia el 2002). Referèndum de l'Estatut de Catalunya. Legalització de la maçoneria. Revolució i proclamació de la República Islàmica de l'Iran. Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit. Revolució Popular Sandinista. Sadam Hussein ocupa el poder de l'Irak. Invasió soviètica de l'Afganistan.
Un mes abans de l'aprovació de la Constitució Joan Fuster es manifestava:«La flamant Constitució del consensus solament té uns articles dignes d'atenció: aquells que, i deuen ser "disposicions transitòries", contemplen la possibilitat de derogar-la o canviar-la. La resta no té cap interès: és una mena de pastís contradictori, a estones ambigu, que només pot ser satisfactori per a la "classe política" que l'ha confeccionat. (...) Nosaltres, els descarats i miserables partidaris dels "Països Catalans", ho acceptarem amb resignació. No és encara el nostre moment». (Fuster).
Quaranta anys més tard, el professor Hernández Cardona analitzava les conseqüències de tot plegat: «La Segona Restauració Borbònica va resultar molt similar a la Primera del 1874, amb una democràcia formal però no real. El règim joancarlista i la Constitució garantien la pervivència dels polítics franquistes, conjuraven qualsevol intent de depurar responsabilitats, mantenien els trets i les institucions de l'antic règim, encara que hi superposaven reformes i noves institucions. Es dissenyava, en definitiva, un nou marc culturalment neofranquista encarregat de fer perviure els trets i objectius de la Dictadura. La Primera Restauració Borbònica va durar del 1874 al 1931; a principis del segle XXI la Segona Restauració Borbònica continuava plenament activa». (Hernández).
 |
| Coberta del llibre Constitució: paquet d'esmenes de Lluís M. Xirinacs amb disseny de Cesc, 1978. L'autor, senador independent, va canalitzar les esmenes que rebia de la ciutadania. Ni una sola va ser aprovada. |
 |
| Monument a Carles Rahola, emplaçat a la Rambla de la Llibertat de Girona. Obra de Francesc Torres Monsó, promoguda per l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. Inaugurada el 23 d'abril de 1978, sota el mandat del darrer consistori franquista de la ciutat. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Comalat). |
 |
Roda de premsa a la seu d'UGT. A l'esquerra, Josep Vicente, alcalde socialista de Sant Feliu de Guíxols. Els retrats de fons corresponen a Ho Chi Minh, líder comunista del Vietnam i de Pablo Iglesias, fundador del PSOE i la UGT, respectivament. Girona, 13 de gener de 1978. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Cuadernos de Ruedo Ibérico, 61-62. París-Barcelona, enero-abril de 1979. Aquest número va ser el primer que es va imprimir a l'Estat espanyol després dels anys d'exili a París i es va dedicar a la institucionalització del Règim del 78. L'editorial plantejava escenaris premonitoris: «Aprobada la Constitución, ¿qué suerte se reserva a quienes denuncian el engaño del sistema parlamentario?, ¿Será interpretada la valoración positiva de algunas respuestas violentas a la violencia del Estado como apología del terrorismo?, ¿Señalar la evidente continuidad entre las personas de Franco y Juan Carlos de Borbón, acentuada por el propio Franco en su testamento, es hoy inconstitucional? Intuimos que nuestra respuesta no será siempre aceptable para el fiscal del reino o el ministro del Interior». p. 5.
|
1980-1981
Florentino Sanz al seu article «El graduat social com a tècnic laboral» glossà el rol i competències professionals i acabava amb un to pedagògic: «Recentment s’han estructurat els estudis de Graduats Socials i es reconeix el títol com equivalent a Diplomat Universitari; és un pas important, però no suficient, necessitem el concurs de les persones que desitgin encaminar la seva vida professional o completar la seva formació en els aspectes jurídico-laborals i socials que envolten el fet del treball. Girona té un Centre per preparar aquests professionals al servei dels treballadors i empreses de les nostres comarques».
Carreras va expressava un repte de futur al periodista Bouso Mares: «Nuestra meta es convertirnos en Escuela Social. El contenido, buen hacer y las promociones de Graduados Sociales formados en el Seminario de Estudios Sociales de Gerona, así como la continuidad cada vez más pujante de personas interesadas en seguir estos estudios, son razones más que suficientes para la calificación de Escuela Social. Vamos a trabajar para ello sin desmayo y con ilusión».
Quan se li va imposar la medalla al Treball reiterà la reivindicació. Tenia davant per davant la flor i nata dels qüestors de Girona: governador civil, Codina Ribas; president de l’Audiència Provincial, Soto Nieto; president de la Diputació, Calzada Salavedra; delegat de Treball, Delgado Martín; cap del Servei Territorial de Treball, Navarro Olivella; director de l’INSS, Plana Pujol; fiscal cap de l’Audiència Provincial, Morales Bañón; i el comissari cap provincial de policia, Pancorbo Campos.
Els representants del ministeri varen actuar d’ofici: «El Delegado de Trabajo se refirió a la tramitación del expediente y a su estricta justicia, al extremo que consideraba que, en este caso, la persona honraba la condecoración antes que la condecoración a la persona. El director del Gabinete de Relaciones Públicas y Jefe de Protocolo del Ministerio de Trabajo, expresó la satisfacción del Departamento, al comprobar, por lo multitudinario del acto, que el Ministerio no se había equivocado, en la concesión y que así constaría en el expediente».
Per la seva banda, Carreras va fer un discurs basat en l’agraïment i la reivindicació: «Cerró el torno de intervenciones el propio homenajeado, quien agradeció el gesto de tantos amigos y compañeros de haberle ofrecido la condecoración y haber acudido desde todas nuestras comarcas a la velada. Recordó la ilusionada trayectoria del Seminario de Estudios Sociales, y el apoyo recibido, tanto de la Escuela Social de Barcelona, como de las autoridades provinciales, a las que apelaba públicamente para que siguieran en este apoyo, hasta conseguir que el Seminario pasase a ser Escuela, formalmente reconocida, tres la experiencia de tantos años y tantos alumnos, como se demostraba en el acto, que repitió agradecía a todos de corazón. Fue largamente aplaudido». Josep Víctor Gay i Frias, redactor en cap de Los Sitios, finí la crònica amb una aportació personal: «Ojalá que su petición para que Girona cuente con una Escuela Social no se pierda».
El trencaclosques politicoadministratiu del país era prou complex per acollir la demanda.
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 26 de setembre de 1980, per la qual s'aprova el pla d'estudis per a les Escoles Socials dependents del Ministeri de Treball.
Ministeri d'Educació. Ordre de 29 de desembre de 1980, per la qual es fa públic el règim general d'ajuts a l'estudi pel curs acadèmic 1981-1982. [La disposició es dicta a resultes de la promulgació de la Llei orgànica de l'Estatut de centres escolars (LOECE). La convocatòria estableix una classificació de nivells i graus. El Vè és dedicat a "Otros estudios" amb un escandall on s'inclou els graduats socials: «5.7. Estudios de Asistentes Sociales, Cinematografía, Turismo, Radio, Televisión, Publicidad, Cerámica y Graduados Sociales en Escuelas de carácter oficial».]
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es desenvolupa l'article tercer del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i s'estableix l'accés als mateixos.
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es modifica l'article 2.1 de l'Ordre de 26 de maig de 1971, que regula l'accés als estudis universitaris dels majors de vint-i-cinc anys.
1980. Estatut dels Treballadors. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya. Llei Antiterrorista. El periodista Xavier Vinader ingresa a la presó de Carabanchel per un article publicat a Interviu.
1981. Dimissió d'Adolfo Suárez com a cap del govern. 23-F, cop d'estat fracassat al Congrés dels Diputats. Leopoldo Calvo Sotelo, cap de govern. ETA (p-m) renuncia a la lluita armada. Emmetzinament massiu (síndrome tòxica). Cas Almeria. Llei del divorci. El Regne d'Espanya s'adhereix a l'OTAN.
El record del 23-F per un militant de Bandera Roja: «Después del 23-F nos volvimos medio clandestinos de nuevo. Con nombres de guerra. Pasamos meses. Entonces, controlamos mucho más qué decíamos por teléfono, quedando con la gente directamente para hablar con discreción; no divulgábamos públicamente nuestra ideología comunista ni nuestra militancia en BR. Yo fui crítico, pero siempre acataba las directrices. Sobre CC.OO., unos la veíamos demasiado abierta, otros más cerrada. Pero hay que reconocer que el PCE fue el partido que tuvo las ideas más claras, que tuvo más gente, que tuvo mayor disponibilidad. Los de BR [Bandera Roja] éramos jóvenes, menos conocidos, el PCE tenía cuadros adultos, expertos, líderes reconocidos, con años de cárcel algunos... Yo conocí, por ejemplo, el sindicato provincial de espectáculos; dos personas: un banderillero y un tío que hacía magia, dice Juan Pérez».(Meroño).
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 26 de setembre de 1980, per la qual s'aprova el pla d'estudis per a les Escoles Socials dependents del Ministeri de Treball.
Ministeri d'Educació. Ordre de 29 de desembre de 1980, per la qual es fa públic el règim general d'ajuts a l'estudi pel curs acadèmic 1981-1982. [La disposició es dicta a resultes de la promulgació de la Llei orgànica de l'Estatut de centres escolars (LOECE). La convocatòria estableix una classificació de nivells i graus. El Vè és dedicat a "Otros estudios" amb un escandall on s'inclou els graduats socials: «5.7. Estudios de Asistentes Sociales, Cinematografía, Turismo, Radio, Televisión, Publicidad, Cerámica y Graduados Sociales en Escuelas de carácter oficial».]
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es desenvolupa l'article tercer del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i s'estableix l'accés als mateixos.
Ministeri d'Universitats i Investigació. Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es modifica l'article 2.1 de l'Ordre de 26 de maig de 1971, que regula l'accés als estudis universitaris dels majors de vint-i-cinc anys.
1980. Estatut dels Treballadors. Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya. Llei Antiterrorista. El periodista Xavier Vinader ingresa a la presó de Carabanchel per un article publicat a Interviu.
1981. Dimissió d'Adolfo Suárez com a cap del govern. 23-F, cop d'estat fracassat al Congrés dels Diputats. Leopoldo Calvo Sotelo, cap de govern. ETA (p-m) renuncia a la lluita armada. Emmetzinament massiu (síndrome tòxica). Cas Almeria. Llei del divorci. El Regne d'Espanya s'adhereix a l'OTAN.
El record del 23-F per un militant de Bandera Roja: «Después del 23-F nos volvimos medio clandestinos de nuevo. Con nombres de guerra. Pasamos meses. Entonces, controlamos mucho más qué decíamos por teléfono, quedando con la gente directamente para hablar con discreción; no divulgábamos públicamente nuestra ideología comunista ni nuestra militancia en BR. Yo fui crítico, pero siempre acataba las directrices. Sobre CC.OO., unos la veíamos demasiado abierta, otros más cerrada. Pero hay que reconocer que el PCE fue el partido que tuvo las ideas más claras, que tuvo más gente, que tuvo mayor disponibilidad. Los de BR [Bandera Roja] éramos jóvenes, menos conocidos, el PCE tenía cuadros adultos, expertos, líderes reconocidos, con años de cárcel algunos... Yo conocí, por ejemplo, el sindicato provincial de espectáculos; dos personas: un banderillero y un tío que hacía magia, dice Juan Pérez».(Meroño).
 |
| Assistents a la cloenda d'uns curs de dret del Treball. Girona, 17 de març de 1980. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
Acte de lliurament de lots de Nadal als socis de l'Agrupació de Veterans i Accidentats del Treball, a l'edifici de Sindicats. Discurs de Josep Lluís Oliver. Al seu costat, a l'esquerra, el secretari, Martí Marro Teixidor. A la dreta, el tinent d'alcalde, Josep Quintanas Bosch, el delegat provincial de Treball, Juan Antonio Velo Bellver i el president de l'entitat, Pere Poch Carreras. Girona, 19 de desembre de 1980. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
La fotografia expressa significativament la Transició a Girona. En una mateixa taula comparteixen protagonisme un quadre franquista com Oliver i Quintanas, factòtum del PSUC a la ciutat. El relleu generacional i de poder. |
 |
| Ernest Lluch, diputat al Congrés per Girona. Seu del PSC-PSOE a Girona, febrer de 1979. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
1982-1983-1984
Just abans de començar el curs la Secretaria d’Estat d’Universitats i Investigació va atorgar la qualificació de «Centro no estatal de Enseñanzas Especializadas de Graduado Social al Seminario de Estudios Sociales de Gerona».
La lliçó magistral d’inauguració va anar a càrrec de Pablo Duplá de Vicente-Tuto que dissertà sobre «Comités de Empresa y representantes de los trabajadores en la legislación española».
En el curs següent l’honor va ser per a Carlos Obregón Roldán, professor titular d’Organització d’empreses, que oferí el tema «Auditorías y crisis de empresas».
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 21 de gener de 1982, per la qual es regula l'accés als estudis de graduat social dels majors de vint-i-un anys amb tres d'antiguitat laboral.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 21 de setembre de 1982, per la qual s'atorga la qualificació de Centre no estatal d'ensenyaments especialitzats de graduat social al Seminari d'Estudis Socials de Girona.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 14 de març de 1983, per la qual es dona una nova redacció a l'apartat primer de l'article únic de l'Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es desenvolupa l'article 3 del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, que regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat soial i estableix l'accés als mateixos.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 18 de maig de 1983, sobre adaptació del pla d'estudis de graduat social de 1967 a l'actualment vigent aprovat per Ordre de 26 de setembre de 1980.
Presidència del Govern. Reial decret 2595/1983, de 28 de setembre, regulador de les taxes acadèmiques de les Escoles Socials pel curs 1983/84.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 18 d'octubre de 1983, per la qual es regulen les proves de revàlida i del treball fi de carrera per a l'obtenció del títol de graduat social.
1982. Victòria del PSOE, que aconsegueix la majoria absoluta. Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA). Guerra de les Malvines. Felipe González president del govern d'Espanya (fins 1996). Obertura de la reixa de Gibraltar. Joaquín Ruiz Giménez, Defensor del Pueblo.
1983. Despenalització parcial de l'avortament. Expropiació de Rumasa. El Parlament aprova per unanimitat la llei de normalització lingüística. Primera emissió de TV3. L'illa de Grenada envaïda per l'exèrcit estatunidenc. Presidència argentina de Raül Alfonsín i enjudiciament de la junta militar que governà d'ençà de 1976.
1984. Llei orgànica del Dret a l'Educació. TV3 inicia les emissions. Querella contra els directius de Banca Catalana. A la Clínica Dexeus de Barcelona neix la primera nena-proveta per la fecundació in vitro.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 21 de gener de 1982, per la qual es regula l'accés als estudis de graduat social dels majors de vint-i-un anys amb tres d'antiguitat laboral.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 21 de setembre de 1982, per la qual s'atorga la qualificació de Centre no estatal d'ensenyaments especialitzats de graduat social al Seminari d'Estudis Socials de Girona.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 14 de març de 1983, per la qual es dona una nova redacció a l'apartat primer de l'article únic de l'Ordre de 24 de febrer de 1981, per la qual es desenvolupa l'article 3 del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, que regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat soial i estableix l'accés als mateixos.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 18 de maig de 1983, sobre adaptació del pla d'estudis de graduat social de 1967 a l'actualment vigent aprovat per Ordre de 26 de setembre de 1980.
Presidència del Govern. Reial decret 2595/1983, de 28 de setembre, regulador de les taxes acadèmiques de les Escoles Socials pel curs 1983/84.
Ministeri d'Educació i Ciència. Ordre de 18 d'octubre de 1983, per la qual es regulen les proves de revàlida i del treball fi de carrera per a l'obtenció del títol de graduat social.
1982. Victòria del PSOE, que aconsegueix la majoria absoluta. Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA). Guerra de les Malvines. Felipe González president del govern d'Espanya (fins 1996). Obertura de la reixa de Gibraltar. Joaquín Ruiz Giménez, Defensor del Pueblo.
1983. Despenalització parcial de l'avortament. Expropiació de Rumasa. El Parlament aprova per unanimitat la llei de normalització lingüística. Primera emissió de TV3. L'illa de Grenada envaïda per l'exèrcit estatunidenc. Presidència argentina de Raül Alfonsín i enjudiciament de la junta militar que governà d'ençà de 1976.
1984. Llei orgànica del Dret a l'Educació. TV3 inicia les emissions. Querella contra els directius de Banca Catalana. A la Clínica Dexeus de Barcelona neix la primera nena-proveta per la fecundació in vitro.
 |
| Assistents a l'acte d'inauguració del curs 1982-1983. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Marcelino Camacho, líder històric de Comissions Obreres. Girona, 14 de març de 1985. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Castro). |
 |
| Seu d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) a la plaça de Catalunya de Girona (1980). Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu). |
1984-1985-1986
Cent seixanta alumnes matriculats entre els tres cursos en l'any acadèmic 1984-1985.
Teresa Maria Benavent Figueras, professora titular de sociologia i directora de de l’Escola Social dictà «Del proteccionismo a la profesionalización. Esbozo de la evolución de las Escuelas Sociales».
En aquell curs el director del Col·legi Universitari de Girona, Josep Maria Nadal, deixava el càrrec per a incorporar-se al nou equip rectoral de la UAB en qualitat de vice-rector de professorat i director provisional de l’Estudi General de Girona. En ocasió de l’avinentesa manifestà a la premsa que «Sobre la societat gironina jo voldria dir que a vegades tinc la sensació que no hi fa prou per aconseguir coses. No sé si és que nosaltres no venem bé el producte o si és que no els interessa. Però en principi hom no nota que la ciutat estigui bullint o delint per uns estudis universitaris de més qualitat i més amplis».
Aquell curs va ser de profunda significació estudiantil. La presa de consciència de la situació de canvi que s’estava operant amb els conseqüents riscos i oportunitats en joc varen activar els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol. A Girona, també. Nogensmenys, els delegats masculins tenien experiència en la reivindicació política i social: Josep Maria Barneda i Moya, a. en Mia, i Enric Llauger i Dalmau.
Els comissionats dels dos-cents quaranta alumnes de graduat social a Girona aconseguiren la creació d’una coordinadora que representés els més de vint mil estudiants de l’Estat, dels quals feien part els quatre mil de Catalunya.
Calia una plataforma per a la interlocució amb l’Administració just quan la reivindicació primera era integrar els estudis a la universitat. La resta de demandes se situaven en el reconeixement del títol dins la llei orgànica del poder judicial, la homologació europea, la derogació de la tesina o l’accés al segon cicle de sociologia i ciències polítiques.
La sensibilització sobre el futur dels graduats socials a Girona es va concretar a en la celebració d’un debat obert a la ciutat coorganitzat pel Seminari d’Estudis Socials i l’Associació d’Alumnes. El marc escollit va ser la Fontana d’Or amb la participació de Miguel Pérez Capella, president de l’Audiència Provincial i professor del SesGi; Macario Martínez Alonso, delegat de Treball; Teresa Maria Benavent Figueras, directora de l’Escola Social de Barcelona; Martí Carreras Biarnés, director del SesGi; Carlos Sobrino Lafuente, magistrat de Treball i professor del SesGi; Pablo Duplá de Vicente-Tutor, magistrat de Treball, professor i cap d’Estudis de l’Escola Social de Barcelona; Vicent Cardellach Marzà, president del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona; Pere Pagès Garcia, delegat territorial a Girona del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona i Josep Maria Barneda Moya, en representació dels alumnes. Joan Albert Argerich, director de Radiocadena a Girona, en va ser el moderador.
Presidència del Govern. Ordre de 4 de maig de 1984, per la qual es desenvolupa el número primer de la disposició transitòria segona del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els imparteixen. [Estableix la realització i superació de les proves per a l'equiparació acadèmica del títol de graduat social obtingut amb els plans d'estudis anteriors a l'establert per l'Ordre de 26 de setembre de 1980].
Presidència del Govern. Reial decret 1337/1984, de 20 de juny, pel qual es modifica la disposició transitòria segona del Reial decret 921/1980, de 3 de maig, pel qual es regula l'ordenació dels ensenyaments de graduat social i dels centres que els imparteixen.
Presidència del Govern. Reial decret 1711/1984, de 19 de setembre, pel qual s'estableixen les taxes acadèmiques de les Escoles Socials pel curs acadèmic 1984-85.
1985. Creació de l'Estudi General de Girona (Seccions de Lletres i Ciències del Col·legi Universitari de Girona i les Escoles de Mestres i Empresarials). Adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. Vaga general contra la reforma de les pensions. Llei orgànica del Poder Judicial. Mikhaïl Gorbatxov secretari general del PCUS i president de la Unió Soviètica. Procés del jutge Giovanni Falcone contra 709 membres de la Cosa Nostra. L'alcalde de Barcelona demana l'organització dels Jocs Olímpics de 1992.
 |
| Manifestació de treballadors de la Safa. Blanes, maig de 1987. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - David Quintana). |
 |
| Celebració cenetista a la sala d'actes de l'antiga Delegació Provincial de Sindicats. Girona, 5 de maig de 1987. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Dani Duch). |
1986-1987
Al començar el curs el Diari de Girona donava a conèixer l’oferta educativa de la ciutat i les taxes de matrícula corresponents. L’escala per imports en pessetes era com segueix: Empresarials (60.391); Graduats Socials (55.000); Infermeria (49.387); Facultat de Ciències (49.371); Politècnica (40.016); Magisteri (36.000); Filosofia i Lletres (34.671). El salari mínim era de 40.140 PTA (241,25 €) mensuals i la taxa d’inflació anual del 8,80%.
En el segon trimestre, el vice-rector de la UAB i coordinador de l’Estudi General de Girona, Pep Nadal manifestà que la universitat era la institució més immobilista, les taxes de per riure i els estudis de Lletres de tercera categoria. Respecte el desplegament universitari retreia la posició de la Generalitat: «que no faci una política universitària d’Estat i no elabori un mapa universitari més coherent que no permeti disbarats com l’existència de dues facultats de Geològiques on hi ha pràcticament més professors que alumnes, situació que podria racionalitzar-se si es fusionessin, amb la qual cosa es resoldrien altres dèficits existents». Acabà dient: «La universitat és can campi qui pugui, és una bèstia tancada i aïllada de tot tipus de control. Jo abans de ser vice-rector de la UAB pensava que l’exèrcit era la institució més immobilista que hi ha hagut mai. Ara veig que m’equivocava: és la universitat».
Des de la seva columna del Punt Diari Joan Vall i Clara li va retreure de manera rude i llampant: «Segons el dibuix, que ens en ha fet en Pep Nadal, la universitat està, en llenguatge poètic, feta una braga. I com sigui que es tracta d’una braga immòbil i immobilista, ens trobem davant una braga absurda i bruta. Ni utilitat ni higiene, no pot tenir, si no puja i baixa com és just i necessari. Un està temptat de pensar que l’immobilisme de la universitat s’ha encomanat ja a Pep Nadal. Tan immòbil s’ha tornat, tan fons li ha calat l’esperit, que ni mobilitat no ha arribat a tenir per presentar la dimissió que ja havia anunciat aquells dies de la vaga».
D’altra banda, M. Rosa Surroca i Ortiz i altres divuit professores i professors de l’IFP Escola Industrial Sant Narcís varen publicar una carta al Punt Diari denunciant inconvenients en la cohabitació amb l’Escola d’Hostaleria i entrant en un estira i arronsa sobre quin dels dos centres seria traslladat a un nou equipament. Acabaren fent bona la vella dita que quan dos es barallen li toca el rebre a un tercer: «Ah!, i per acabar-ho d’adobar ens obliguen a tenir al vespre l’Escola de Graduats Socials, com si ens sobrés tant d’espai!».(17/10/1986). Cal recordar que el SesGi impartia les classes fora de l’horari de l’IFP i no interferia la seva activitat per res.
Presidència del Govern. Reial decret 1524/1986, de 13 de juny, sobre incorporació a la universitat dels ensenyaments de graduat social.
Ministeri de Relacions amb les Corts i de la Secretaria del Govern. Reial decret 2004/1986, de 5 de setembre, pel qual s'estableixen les taxes acadèmiques de les Escoles Socials pel curs acadèmic 1986/1987.
Consell de la Generalitat Valenciana. Decret 101/1987, de 17 d'agost, pel qual es creen o transformen centres en les universitats de la Comunitat Valenciana. [Es crea a la Universitat d'Alacant una Escola Universitària de Graduats Socials per tal que aquesta organitze i gestione administrativament els estudis conduents al títol de Graduat Social Diplomat].
Ministeri d'Educació i Ciència. Reial decret 1353/1987, de 6 de novembre, pel qual s'integren a les corresponents universitats les Escoles Socials de Múrcia, Salamanca i Saragossa.
Presidència del Govern. Reial decret 1524/1986, de 13 de juny, sobre incorporació a la universitat dels ensenyaments de graduat social.
Ministeri de Relacions amb les Corts i de la Secretaria del Govern. Reial decret 2004/1986, de 5 de setembre, pel qual s'estableixen les taxes acadèmiques de les Escoles Socials pel curs acadèmic 1986/1987.
Consell de la Generalitat Valenciana. Decret 101/1987, de 17 d'agost, pel qual es creen o transformen centres en les universitats de la Comunitat Valenciana. [Es crea a la Universitat d'Alacant una Escola Universitària de Graduats Socials per tal que aquesta organitze i gestione administrativament els estudis conduents al títol de Graduat Social Diplomat].
Ministeri d'Educació i Ciència. Reial decret 1353/1987, de 6 de novembre, pel qual s'integren a les corresponents universitats les Escoles Socials de Múrcia, Salamanca i Saragossa.
APÈNDIX BIOGRÀFIC
DRAMATIS PERSONAE
 |
| Victorino Anguera a la inauguració de la Llar del Pensionista d'Olot. A la seva dreta, Joan de Malibran, alcalde d'Olot i Rafael Pinedo, sotscap provincial del Movimiento. Olot, 6 de juliol de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
VICTORINO ANGUERA SANSÓ (Ciutat de Mallorca, 1933 – Madrid, 2010). Inspector de Treball. Procurador a Corts (1967-1977) i consejero nacional del Movimiento. Delegat provincial de Treball de Barcelona abans de ser nomenat governador civil de Girona (1969-1974). Al cessar va ser governador d’Astúries. Finalment, subsecretari de Sanitat i Seguretat Social en el govern constituent d’Adolfo Suárez. En la presa de possessió del càrrec de cap provincial del Movimiento va manifestar: «Sabed mi reiterada lealtad a España, a los principios del 18 de Julio, al Jefe del Estado y al Príncipe de España. Y ahora permitidme que reitere mi juramento y mis lealtades, con los gritos que nacieron casi conmigo y que marcaron mi vida, y os pido que unáis vuestras voces a la mía: ¡Arriba España!, ¡Viva Franco!». La crònica de l’acte deixà constància de que «La voz unísona de los presentes respondió a nuestro nuevo jefe provincial. A continuación, los asistentes entonaron, brazo en alto, el Cara al Sol, dando las voces de ritual el señor Anguera Sansó». (Los Sitios 3/12/1969, p. 2). L'etnarca maldà en la persecució de la revista Presència. La va fer caure l’any 1971 no pas pels continguts sinó per la manca de compliment de les obligacions amb la Seguretat Social. Anguera sabia el pa que s’hi donava; era un professional del ram. L’any 1974 el Tribunal Suprem va admetre les al·legacions de Presència i n’autoritzà la continuïtat encara que l’acabarien desnaturalitzant els redactors conxorxats en el «Contuberni de Fortià». (Presència, 8/1/1995, p. 57). El cronista oficial de la ciutat va esbossar una pinzellada descriptiva del càrrec de governador: «En les èpoques de mes autoritarisme el governador era extremadament respectat, i fins i tot temut, i això no pas sempre sense motiu. El concepte que en tenien els governants era el d’un home investit d’una gran autoritat i exercint un poder il·limitat; com una espècie de virrei, encara que en realitat tenia certes limitacions. Bàsicament la seva dependència total del ministre que l’havia nomenat i el podia cessar en qualsevol moment. Però també havia de procurar que no es produïssin friccions amb l’estament militar, ni tampoc amb l’eclesiàstic. Els problemes que s’originessin amb aquests estaments li podien originar disgustos, i arribant a una situació extrema, li podien costar el càrrec. També havia de procurar mantenir bona harmonia amb aquelles persones que tenien relació més o menys directa amb les altes esferes de Madrid». (Mirambell).
ANTONI BARCELÓ SALAS (Ciutat de Mallorca, 1931). Llicenciat en dret i graduat social. Funcionari del cos tècnic del Ministeri de Treball i lletrat sindical. Cap tècnic de Mutualitats Laborals. Vicesecretari d'Ordenació Econòmica de la CNS de Girona (1968). Medalla d'argent al mèrit sindical (1970). Cap local del Movimiento de Girona (1971). Delegat provincial de la Família. Professor del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Autor, amb Narcís Escatllar Torrent, de l'estudi Estructura y perspectiva de desarrollo económico de la provincia de Gerona (Consejo Económico Sindical Provincial de Gerona. Madrid, 1973, 294 p.). President del Casino de Girona (Casino Gerundense).
 |
| Presa de possesió de nous membres del Consejo Local del Movimiento de Girona a la Prefectura provincial (Palau Solterra, actual seu dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat). Josep Tarrés i Fontan jura el càrrec davant d'Antoni Barceló Salas, cap local. Al fons, Victorino Anguera Sansó, governador civil i cap provincial del Movimiento. Girona, 10 de febrer de 1974. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
ANTONI BARCELÓ SALAS (Ciutat de Mallorca, 1931). Llicenciat en dret i graduat social. Funcionari del cos tècnic del Ministeri de Treball i lletrat sindical. Cap tècnic de Mutualitats Laborals. Vicesecretari d'Ordenació Econòmica de la CNS de Girona (1968). Medalla d'argent al mèrit sindical (1970). Cap local del Movimiento de Girona (1971). Delegat provincial de la Família. Professor del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Autor, amb Narcís Escatllar Torrent, de l'estudi Estructura y perspectiva de desarrollo económico de la provincia de Gerona (Consejo Económico Sindical Provincial de Gerona. Madrid, 1973, 294 p.). President del Casino de Girona (Casino Gerundense).
 |
| Teresa Maria Benavent Figueras a l'acte d'inauguració del curs 1984-1985. Girona, 13 de novembre de 1984. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
TERESA MARIA BENAVENT FIGUERAS (Barcelona, 1931). Mestra, estudiant de farmàcia, graduada social i llicenciada en dret. Professora ajudant de sociologia a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UB en la dècada dels 70; el cap de departament era Amando de Miguel. Professora de Tècniques d'investigació social, Sociologia i secretària del Departament d'estudis socials i econòmics de l'Escola Social (Història social del Treball; Introducció a l'estudi de l'economia; Sociologia; Organització Sindical Espanyola; Economia espanyola; Problemes socials del desenvolupament espanyol,; Estadística; i Tècniques d'investigació social). Primera dona titular d'una Escola Social a l'Estat espanyol. La segona (i darrera) va ser la d’Oviedo. Medalla President Macià l'any 1997. La justificació de mèrits ressenya: «(...) En ambients on la dona havia estat una excepció, ella desenvolupà tasques de la més alta responsabilitat amb un gran encert i bona visió. Durant el període de la seva direcció, l’Escola de Graduats Socials de Barcelona amplià de 500 a 4.500 alumnes, s’hi varen crear diversos departaments acadèmics i va aconseguir que fos reconeguda com la més prestigiosa de l’Estat espanyol per l’alta qualificació dels seus ensenyaments i pels professors excel·lents que prepara. Col·laborà de forma eficaç en les gestions de transferència de l’Escola des del Govern central a la Generalitat de Catalunya i propicià amb èxit l’adscripció a la Universitat de Barcelona».
 |
| Parlament de Martí Carreras Biarnés en el decurs de la inauguració del curs 1982-1983. Girona, 26 d'octubre de 1982. Al seu costat, a la dreta, la directora de l'Escola Social de Barcelona, Teresa Maria Benavent Figueras; el director provincial de l'INSS, Pere Plana Pujol; el cap dels serevis territorials de Treball, Pere Navarro Olivella; el delegat del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona, Pere Pagès Garcia; persona no identificada; a l'extrem, el cap d'estudis, Florentino Sanz Garcia. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
MARTÍ CARRERAS BIARNÉS (Pont de Molins, 1914 – Figueres, 1996). Graduat social. Funcionari del cos especial de tècnics sindicals, ocupà diferents posicions a la Delegació de Sindicats de Girona: secretari de l’Escola Sindical (1965); director tècnic de l’Obra de «Previsión Social» (1972); secretari tècnic de l’Associació Sindical de Veterans i Accidentats del Treball i, finalment, director de l’Obra «Educación y Descanso» (1976). En paral·lel a la seva activitat professional assumí la delegació del Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona (1962-1977) i fou fundador, secretari i director del Seminari d’Estudis Socials de Girona (1965-1989). L’any 1981 va rebre la Medalla al Mèrit en el Treball.
 |
| Alberto José Carro Igelmo conferenciant a Girona, 22 de març de 1979. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
ALBERTO JOSÉ CARRO IGELMO. Doctor en dret. Inspector de Treball. Secretari tècnic de la CNS i del Sindicat Provincial de la Construcció, Vidre i Ceràmica de Barcelona. Secretari provincial de Treball (1986). Professor d'Història social del Treball i secretari del Departament d'estudis jurídics de l'Escola Social de Barcelona (Introducció a l'estudi del Dret; Organització política i administrativa de l'Estat espanyol; Dret del Treball I-II; Dret processal del Treball; Cooperativisme i Seguretat Social I-II). Autor d'una Historia social del Trabajo (1974). També va publicar una Introducción al sindicalismo (1971), El despido disciplinario (1984) i Curso de derecho del Trabajo (1985). Comanda de l'orde d'Alfons X el Savi (1966).
Qui va ser governador civil de Barcelona emmarcà la situació: «El sindicalismo estaba en la calle, en las manifestaciones y en las huelgas, y también en los despachos de la Organización Sindical, no como sede social, sino como frentes de asalto al poder, aprovechando las estructuras de las UTT [Unions de Treballadors i Tècnics]. Era evidente que aquello no marchaba. Si había un divorcio rotundo entre realidad y legalidad era en el mundo sindical. Martín Villa y su equipo se afanaban en abrir vías a la reforma sindical -inicialmente postergada respecto a la política-; los equipos de la Delegación de Sindicatos de Barcelona -excelentes en lo humano y en lo profesional- se esforzaban por resolver conflictos y en achicar agua de una nave con muchas brechas. Y por su lado los sindicatos en formación se aprestaban a ponerse de largo ante la opinión pública». (Sánchez-Terán).
Qui va ser governador civil de Barcelona emmarcà la situació: «El sindicalismo estaba en la calle, en las manifestaciones y en las huelgas, y también en los despachos de la Organización Sindical, no como sede social, sino como frentes de asalto al poder, aprovechando las estructuras de las UTT [Unions de Treballadors i Tècnics]. Era evidente que aquello no marchaba. Si había un divorcio rotundo entre realidad y legalidad era en el mundo sindical. Martín Villa y su equipo se afanaban en abrir vías a la reforma sindical -inicialmente postergada respecto a la política-; los equipos de la Delegación de Sindicatos de Barcelona -excelentes en lo humano y en lo profesional- se esforzaban por resolver conflictos y en achicar agua de una nave con muchas brechas. Y por su lado los sindicatos en formación se aprestaban a ponerse de largo ante la opinión pública». (Sánchez-Terán).
 |
| Álvaro de Diego Zambrano imparteix la lectio magistralis del curs 1976-1977. Casa Sindical de Girona, 9 de novembre de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
ÁLVARO DE DIEGO ZAMBRANO (Barcelona, 1938-2015). Professor titular d’organització política i administrativa de l’Estat a l’Escola Social de Barcelona. Advocat urbanista i assessor jurídic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
 |
| Pablo Duplá impartint la lliçó del curs 1982-1983. Girona, 26 d'octubre de 1982. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
PABLO DUPLÁ DE VICENTE TUTOR (+ Barcelona, 1994). Cap d’estudis i professor titular de Dret processal laboral de l’Escola Social de Barcelona. Vicedegà dels magistrats de Treball de Barcelona i magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Professor de l’Institut Europeu de Dret i Economia (INEDE), embrió de la Universitat Internacional de Catalunya.
 |
| Joaquin Echávarri s'adreça als participants a un curs de dret processal laboral coorganitzat pel Sesgi i el Col·legi Oficial de Graduats Socials de Barcelona. A l'esquerra, Martí Carreras i Carlos Sobrino. A la dreta, Gregori Presas, president del Col·legi, Augusto Morales Bañón, fiscal de l'Audiència de Girona i Joan Pera, delegat del Col·legi a Girona. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
JOAQUIN ECHAVARRI RUANO (Madrid, 1946). Llicenciat en dret i tècnic de l’Administració de l’Estat. El juliol de 1978 va ser nomenat delegat i en el mes de desembre rebia el títol d’honor de l’Associació Sindical de Veterans i Accidentats del Treball (Martí Carreras, director del SesGi, n’era secretari tècnic). El 1980 ocupà la secretaria general del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Quan deixà el càrrec va passar deu anys com a director de relacions laborals i industrials de Philips Ibèrica. Posteriorment exercí de laboralista a Sagardoy Advocats i Roca Junyent. Avui dia col·labora a Roca Domènech.
 |
Josep Escrig a l'acte d'apertura del curs 1972-1973. Casa Sindical de Girona, 28 d'octubre de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
JOSEP ESCRIG ROSALÉN. (+ Navaixes, 1994). Lletrat sindical. Fill i regidor honorari de Navaixes (Alt Palància). Membre de la ponència de Treball de la Comissaria del Pla de Desenvolupament Econòmic i Social en representació de la Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València. President de l’Associació de Pares de Famílies Nombroses de València. El 1972 va ser nomenat delegat de Sindicats a Girona. En el discurs d’entrada digué: «Nos encontramos en un momento muy interesante de la vida sindical española. Superado el largo periodo de vigencia de la Ley de Bases de la Organización Sindical de 6 de diciembre de 1940, la nueva Ley Sindical de 17 de febrero de 1971 aparece como un instrumento eficaz que permitirá contribuir a la renovación de nuestro sindicalismo. Iremos a fortalecer aún más la vida sindical. Deseo dialogar con todos. Deseo contribuir a la paz social en esta provincia, esa paz que un día logro Francisco Franco». Va acabar recordant una intervenció recent del Ministre de Relacions Sindicals, el barceloní Enrique García-Ramal y Cellalbo: «Nuestro sindicalismo puede ostentar con toda justicia el orgullo de ser un adelantado en el camino de la integración democrática. En ese desarrollo democrático reside buena parte de nuestro futuro; y en ese desarrollo, que ha de producirse de forma continua, con la conciencia de que es permanente compromiso realista, activo y consciente, entre lo deseable y lo posible, está una de las mayores fuerzas estabilizadoras de cara a la sucesión y a la continuidad del sistema español».
GREGORIO GRANADOS DE LA HOZ. Llicenciat en ciències polítiques i doctor en dret. Cap de la Inspecció de Treball i interventor de la Organització de Treballs Portuaris de Barcelona. Secretari general i professor d’Organització Sindical Espanyola a l’Escola Social. Autor del manual Organizaciones Sindicales: aproximación sociológica al estudio del sindicalismo (1974). Es va doctorar amb la tesi «Estudio tipológico de las desviaciones del sindicalismo español actual» (1977) que li va dirigir Enrique Martín López.
 |
Enrique Martín López s'adreça als assistents a l'acte d'inauguració del curs 1976-1977. A la seva esquerra, Martí Carreras, director del SesGi i Teresa Maria Benavent, directora de l'Escola Social de Barcelona. A la dreta, Alfonso Vázquez, delegat de Treball i Josep Segura Sanfeliu, delegat de l'Organització Sindical. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
ENRIQUE MARTÍN LÓPEZ (+ Madrid, 2014). Doctor en dret. Catedràtic de Sociologia de la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials de Barcelona (1967) i de la UCM (1976). Inspector tècnic de Treball. Director i secretari del Departament d'estudis socials i econòmics de l'Escola Social de Barcelona. President del Instituto de Estudios Sindicales (1974-1976). Director honorari de l’Escola Social de Barcelona. Autor d’una extensa bibliografia en els camps de la sociologia general, l’empresa, la comunicació i la família.
 |
| José Luis Muñoz Selma felicita a la inspectora d'Educació, Anna Maria Oriol en el decurs d'un acte de lliurament de guardons a mestres el 27 de febrer de 1971. Darrere seu, d'esquerra a dreta, Enrique Arranz, delegat provincial de l'Institut Nacional de Previsió; Ramon Guardiola, president del consell provincial de l'INP i Artur Calsina, delegat provincial d'Educació i Ciència. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Miquel Morillo). |
JOSÉ LUIS MUÑOZ SELMA. (Catarroja, 1942 – Madrid, 1993). Inspector de Treball. Delegat de Treball a Girona l’any 1969. Simultàniament, delegat d’Acció política y participació del Movimiento (1971). L’any 1977 passaria a ocupar la direcció general del Instituto Español de Emigración i amb posterioritat la secretaria general de la Seguretat Social. Vet aquí una precisió doctrinal sobre la missió: «Acción política y participación significan la decidida voluntad del fundador de nuestro Estado, Francisco Franco, de hacer del Estado un instrumento de poder. Pero el Estado no es solamente un instrumento de poder, sino un instrumento de poder especificado en unas notas claras y terminantes. El Estado es precisamente el esfuerzo por la institucionalización del Poder, es decir, porque el Poder no sea algo vinculado a una persona o a un grupo, sino vinculado a la Sociedad, vinculado al pueblo. Por eso una nota característica del Estado, que recibe con precisión el nombre de Estado Nacional, es la nacionalización del Poder. El Poder es de la Sociedad; el Poder es de la nación; el Poder es del Pueblo. Y una democracia de participación es auténtica cuando logra, precisamente por los cauces de la representatividad, el hacer que el pueblo esté presente en todos los ámbitos del Poder, y que el Poder sea un instrumento al Servicio, precisamente, del pueblo; del pueblo histórico, del pueblo que tiene un preciso perfil. Pero esto es imposible si ese instrumento que es el Poder no está manejado por una mano clara, y esa mano que lo maneja no puede ser más que el pueblo. Y el pueblo lo logra a través de los cauces de la representatividad. Si esto es democracia, somos radical y absolutamente demócratas». (Fernández-Miranda).
CARLOS OBREGÓN ROLDÁN. (Còrdova, 1933 – Barcelona, 1998). Censor jurat de comptes i advocat. Professor titular d’Organització d’empreses de l’Escola Social de Barcelona. Militant de la Federació Catalana del PSOE en el franquisme. El seu pare havia estat primer secretari del partit a Còrdova abans de la guerra. Assessor jurídic de la UGT i del PSC-PSOE en la Transició. Es va donar de baixa del partit «molest perquè l’havien mig embolicat en un afer de finançament irregular, un preludi de Filesa tan potiner com aquella, però amb un forat molt menor que va ser possible taponar». (Saura, 13). L’any 1987 va fundar el Partido Andaluz de Cataluña (PAC). Certes fonts ho atribueixen al consell de Manuel Jiménez de Parga Cabrera (exministre de Treball de la UCD i president del TC) per tal de recolzar un plet complex. El PAC es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 sense obtenir cap diputat: «De llavors ençà, sempre s’identificaria Obregón amb aquestes estrafolàries sigles, i, encara pitjor, amb el subhastador ultradretà Alberto Royuela, un personatge indesitjable a qui a la revista [El Triangle] acabaríem coneixent molt bé, i al qual sempre recordaré com a pare d’un cafre que em va clavar una puntada als pebrots en certa ocasió (però aquesta és una altra història...). De fet, va ser un dels cadells Royuela, alumne d’Obregón a l’Escola de Graduats Socials [Blas Hidalgo Mora], qui va posar en contacte el pare i el mestre, feixista un i marxista l’altre, però, per circumstàncies molt diverses, enfrontats amb el sistema. Royuela s’incorporaria al PAC, fins i tot presumiria de posar-hi diners, i ocuparia el segon lloc de la candidatura a les eleccions autonòmiques del 1988, encapçalada per Obregón i farcida d’extreballadors de Sirsa i de persones de l’entorn Royuela». (Saura). Alberto Royuela Fernández havia presentat una querella criminal contra l'Opus Dei per associació il·legal. Més enllà d’això, Obregón Roldán va protagonitzar episodis controvertits, sensacionalistes. Es va doctorar l’any 1980 amb la tesi «La figura de los interventores judiciales en la ley de suspensión de pagos»; tema que coneixia bé per la seva dedicació. Li va dirigir el mateix Jiménez de Parga. Va ser autor d'Organización de empresas y administración de personal (1988). El professor Obregón defensà la seva dedicació a l'Escola Social davant les acusacions que va rebre en el fragor de la contesa electoral (La Vanguardia, 20/5/1988, p. 4).
 |
| Notícia sobre la desaparició del professor Obregón. El Punt, 21/02/1988, p. 15. |
 |
| Carlos Obregón a Girona el 27 d'octubre de 1983. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
Josep Lluís Oliver, secretari del SesGi, llegeix la memòria del curs 1975-1976. Girona, 9 de novembre de 1976. Al fons i d'esquerra a dreta, Álvaro de Diego Zambrano, Martí Carreras, Teresa Maria Benavent i Enrique Martín López. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
JOSEP LLUÍS OLIVER MARTÍNEZ (Girona, 1931-2015). Professor mercantil, graduat social i llicenciat en dret. Vinculat al Frente de Juventudes de Girona des de l’edat de vuit anys: cap de la centúria Álvarez de Castro (1951-1957); instructor nacional de Formació Política (1955) i cap provincial de la OJE (1962-1966). A la Guardia de Franco va ser ajudant provincial i cap de Falange de la centúria Luis Rodríguez Ballou. Va fer carrera a la delegació de Sindicats: compromissari obrer per a les eleccions de regidors (1960); president de la secció social del sindicat provincial de la construcció, vidre i ceràmica; vicepresident de la Mutualitat laboral provincial del ciment (1961); vocal de la Junta provincial del cens electoral en qualitat de «Representante Obrero del Sindicato de la Construcción, Vidrio y Cerámica» (1962); vicesecretari provincial d’Obres Sindicals [Educación y Descanso, del Hogar, Colonización, Cooperación, Lucha contra el Paro, Artesania, Formación Profesional, 18 de Julio i Previsión Social] (1967-1972); director del secretariat de formació i promoció Sindicals (1972); director provincial d’assistència i promoció sindicals (1972-1977). Finí la seva activitat com a funcionari de la Generalitat de Catalunya. En l’àmbit ciutadà va ser president del Club Ciclista Girona (1977) i pendonista d’honor de la Confraria de Jesús Crucificat – Manaies de Girona (1992). Es va presentar de número quatre a Girona dins la candidatura «Alianza Popular en coalición electoral con el Partido Demócrata Popular y la Unión Liberal (A.P. – P.D.P. – U.L.)» en les eleccions municipals de 1983; el número u l’ocupava l’industrial Emili Caula Quintana amb qui havien coincidit durant anys al Sindicat de la Construcció. Caula n’era el president i Oliver president de la secció social. A Los Sitios de Gerona va publicar articles de divulgació sobre el rol professional dels graduats socials coincidint amb els períodes de matrícula: «Los graduados sociales (I). ¿Qué son?» (26/9/1975, p. 4); «Los graduados sociales (II). ¿Cómo se forman?» (1/10/1975, p. 7);«Los graduados sociales (y III). Sus funciones» (3/10/1975, p. 13);«Criterio y opinión del Colegio Oficial de Graduados Sociales en relación con la carrera de graduado social» (13/10/1976, p. 7); «Graduados sociales: profesionales de hoy y del futuro» (13/10/1977, p. 4);«Graduado social: una profesión que cada día alcanza más prestigio» (23/09/1978, p. 5). ;«¿Cómo de forman los graduados sociales?» (26/09/1978, p. 4). Va fer balanç i posà en evidència la manca de veracitat institucional per a salvaguardar la continuïtat dels estudis sociolaborals a Girona: «Escola de graduats socials: l'últim examen... i una assignatura pendent»(24/10/1989, p. 5).
 |
Florentino Sanz. Girona, 13 novembre de 1984. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
FLORENTINO SANZ GARCÍA (Valladolid, 1950 – Girona, 2008). Llicenciat en història i dret. Graduat social. Professor de l’Obra Sindical de Formació Professional destinat a l’Escola Industrial i l’Escola d’Hostaleria de Sant Narcís (1972). Traspassat a la Generalitat de Catalunya, esdevingué director de l’Institut Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona. El 1999 passà a exercir la docència a l’IES Narcís Xifra per a finalment assolir plaça d’inspector d’Educació. Exercí l’advocacia i fundà el bufet Sanz Advocats (1991). L’arrelament de la família de l’esposa a Sant Privat d’en Bas el va empènyer a participar en la vida local com a assessor jurídic de la Cooperativa Agrícola i regidor de Turisme de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas (1995). Autor de l’estudi «L’orientació professional de l’alumnat dels cicles formatius, la inserció laboral i la gestió de la borsa de treball» (2004) i coautor de «Orientaciones para el diseño de los módulos profesionales de administración hotelera» (1987). A la premsa publicà «El graduat social com a tècnic laboral» (El Punt, 16-09-1980, p. 10).
 |
| Presa de possessió de Josep Segura Sanfeliu com a delegat de Sindicats a Girona. Al seu costat, a la dreta, Rodolfo Martín Villa, secretari general de l'Organització Sindical. Girona, 13 de gener de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Alfonso Vázquez pronuncia un discurs a l'acte d'imposició de la medalla al mèrit al Treball al director de la fàbrica Gassol de Salt, Antoni Sanfeliu Regàs. Al seu costat, a l'esquerra, l'homenatjat i el delegat de Sindicats, Segura Sanfeliu. Girona, 30 de juny de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
ALFONSO VÁZQUEZ BLANCO. Inspector de Treball. Delegat a Girona (1974-1978). Company de promoció de Victorino Anguera Sansó i d’Alberto José Carro Igelmo. El concurs-oposició va convocar tres-cents cinquanta-quatre aspirants per a ocupar dotze places (BOE núm. 67, 19/03/1959, p. 4385). Quan va prendre possessió la província de Girona tenia el major índex d’ocupació de l’Estat espanyol i amb un dèficit de mà d’obra que s’estimava a l’entorn del 15%. La crònica de l’acte es va fer ressò de la intervenció d’Anguera: «Prometió hacer llegar al Ministro y al Caudillo los sentimientos de patente lealtad allí manifestados y recordó cómo este acto puede enmarcarse en el entorno de la fiesta del 18 de Julio, Fiesta de Exaltación del Trabajo, y que estos sentimientos hacia el Caudillo adquirían especial significado en unos momentos en que el primer español pide con insistencia recuperar su condición de infatigable trabajador al Servicio total y entregado de España, sentimientos que debían animar a todos». (Los Sitios 13/07/1974, p. 4).
BIBLIOGRAFIA I WEGRAFIA
BENITO MUNDET, Helena; PORTELLA COMAS, Jaume. «Los estudios mercantiles y empresariales en Girona: de iniciativas privadas y corporativas a la institucionalización universitaria (1950-2010)». VII Encuentro de trabajo sobre Historia de la Contabilidad de AECA. León, 10-12 noviembre de 2010. On line.
ESPINET BURUNAT, Francesc. «Memòria de la Transició (1966-1979). Paraules introductòries a una cronologia arbitrària». MHiC: història moderna i contemporània. Revista del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, 3 (2005), p. 19-68.
ESPINET BURUNAT, Francesc. «Memòria de la Transició (1966-1979). Paraules introductòries a una cronologia arbitrària». MHiC: història moderna i contemporània. Revista del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, 3 (2005), p. 19-68.
FERNÁNDEZ-MIRANDA, Torcuato. Palabras del Ministro Secretario General del Movimiento. Ediciones del Movimiento. Madrid, 1970, p. 34.
FUSTER, Joan. «Països Catalans, 1978». Serra d'Or, 229, octubre de 1978, p. 34 [642].
FUSTER, Joan. «Països Catalans, 1978». Serra d'Or, 229, octubre de 1978, p. 34 [642].
G.[arcía] CONTRERAS, Rafael. Eduardo Aunós: su vida y sus misteriós. Un ministro singular de Primo de Rivera y de Franco. Almuzara. Còrdova, 2018.
HERNÁNDEZ CARDONA, F. Xavier. Barcelona & Catalunya: història d'un binomi. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 2017, p. 229.
HERNÁNDEZ CARDONA, F. Xavier. Barcelona & Catalunya: història d'un binomi. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 2017, p. 229.
*LOWENTHAL, David. El pasado es un país extraño. Akal. Madrid, 1998, p. 313.
LUDEVID, Manuel. Cuarenta años de sindicato vertical: aproximación a la Organización Sindical Española. Laia. Barcelona, 1976, p. 48.
MARQUÈS, Josep M. Una història de la diòcesi de Girona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007, p. 235-236.
MEROÑO, Pere. Historia de Bandera Roja (1968-1989). Gregal. Maçanet de la Selva, 2019, p. 347.
MEROÑO, Pere. Historia de Bandera Roja (1968-1989). Gregal. Maçanet de la Selva, 2019, p. 347.
MIRAMBELL BELLOC, Enric. Els gironins, entre la història i l’actualitat, 1. Ajuntament de Girona. Girona, 1992, p. 392.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. La anatomía del franquismo: de la supervivencia a la agonía, 1945-1977. Crítica. Barcelona, 2008, p. 111.
MOTA MUÑOZ, José Fernando. ¡Viva Cataluña española! : historia de la extrema derecha en la barcelona republicana (1931-1936); presentación de Joan Maria Thomàs. Publicacions de la Universitat de València. València, 2020.
SÁNCHEZ-TERÁN, Salvador. De Franco a la Generalitat. Planeta. Barcelona, 1988, p. 65.
SÁNCHEZ-TERÁN, Salvador. De Franco a la Generalitat. Planeta. Barcelona, 1988, p. 65.
SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls). Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Temps era temps. Els estudis de graduat social a la ciutat de Girona; Scientiae laboris. La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d’Estudis Socials de Girona (1965-1970); El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. Els ensenyaments; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.
SAURA ESTAPÀ, Víctor. La Catalunya més fosca: retrats d’impotència i d’impunitat. Ed. Base. Barcelona, 2009, p. 25.
n. Les fonts hemerogràfiques i fotogràfiques s’han obtingut mitjançant les col·leccions digitalitzades del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. Les referides a les Terres de Ponent provenen de l’Arxiu de la Paeria de Lleida i les tarragonines de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona.
 |
Façana i portal d'entrada als centres de formació professional industrial i hostalera de Sant Narcís, 20 d'octubre de 1989. El Seminari d'Estudis Socials de Girona impartia les classes a l'aulari del primer pis de la part industrial. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Lluís Cruset).
|
