El meu país és un roc. Anamnesi gascona

Geografies de família, I

Calhau d'Arriba Pardin, etnogeografia i ecosimbolisme a la vall de Larbost.

Catalans, Provençaus e Gascons, lhevatz-vse! 

[Catalans, provençals i gascons, lleveu-vos] 

CAMELAT, M. : Morta e viva, IX, v. 100.

  

Güera, que s’i cau har. Com tot viu, tot que passa,

 e lo valent de ier, doman qu’ei abladat. 

[Ves, què hi farem. Com tot viu, tot passa,

 i el valerós d’ahir, demà és esclafat.] 

CAMELAT, M. : Morta e viva, I, v. 176-177.

 

Lo dia on siatz cinquanta lanusquets, bigordans e armanhaqués

 a manejar la parladura sobirana e clàssica de la Gasconha,

 bèn, que i averà quanquarren de cambiat. 

[El dia que sigueu cinquanta landesos, bigordans i armanyaquesos

  a dominar la parladura sobirana i clàssica de la Gascunya,

bé, alguna cosa haurà canviat.] 

 LETRAS CAUSIDAS DE MIQUÈU DE CAMELAT A ANDRÈU PIC, 1933.

 

A la memòri de nòsti rèire

Francesc Sapena Garrigó, el meu pare, va morir a Sant Joan de Palamós l’any 1974, a l’edat de quaranta-tres anys. Els mateixos que la meva mare. Jo en tenia setze. Reposa en un nínxol que ell mateix va construir treballant de paleta al cementiri. Sempre deia que acabaria a la Fosca mirant a mar. Així va ser; encarat a l’Illa que tant respectava.

Aquell tràngol em va desvetllar un afany per obtenir notícies dels meus avantpassats paterns. La família materna la tenia a la vora i en sabia prou coses. L’avi Pau i l’àvia Isabel eren vius i de petit havia viscut amb ells a Sant Martí Vell.

Les circumstàncies, però, no me varen permetre gaires perquisicions. Ho vaig deixar córrer encara que en el decurs dels anys he anat ensopegant amb senyals. Ara que sóc avi és hora de confegir-ne un esbós posant la mirada en els meus nets. El propòsit no és genealògic; simplement és tracta de seguir algunes traces en l’espai i el temps.

Localització de les valls de Larbost i Uèlh en el cantó de Luishon. El mapa mira el S.

Luishon

Amb l’amic Pere Quevedo i família un estiu vàrem anar d’acampada a l’Aran. Era a finals de la dècada dels vuitanta (s. XX). De camí vàrem fer una parada a Benavarri (Ribagorça) on casualment coneguérem el campaner. El bon home ens va convidar a pujar al campanar i ens va explicar els tocs tradicionals. Memorable.

A Era Bordeta de Vilamòs plantàrem les tendes i des d’allà fèiem petites excursions aptes per a la mainada. Una tarda que plovisquejava des de Bossòst enfilarem eth Portilhon fins a Banhèras de Luishon (en català: Banyeres de Luixó; en francès: Bagnères-de-Luchon).

La població balneària s’anunciava amb un doble reclam: reina dels Pirineus i capital de l’imperi del sofre. La veritat sigui dita, oferia una imatge decadent però plàcida; els seus millors dies havien passat avall.

Passejant i badant, vaig descobrir el primer tauler d’escacs a l’aire lliure i quelcom més sorprenent encara: el cognom Sapena inscrit en el monument als «enfants de la Patrie». Una referència que va ser determinant per a l’exploració de la fisiografia del parentiu més remot.

L’actiu geohistòric de Luishon va ser la posició de passadís que configurava la trobada i el comerç entre la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, la vall d’Aran i l’alt Aragó. El mercat setmanal i quatre fires anuals de mercaderies i bestiar concretaven l’intercanvi transpirinenc. Les relacions s’establien en un medi d’encreuament lingüístic consuetudiari: l’occità pirinenc, tant gascó com llenguadocià, el català i el benasquès.

Tanmateix, no es pot negligir la pràctica del contraban tan comuna a les perifèries estatals: «La transhumància ignora la frontera estatal fins i tot en temps de guerra i el contraban és un «estil de vida» (Peter Sahlins)... pirinenc, afegiré. L’Estat és llunyà i el seus guàrdies són odiats. (...) Les relacions de bon veïnatge entre les valls i les comunitats estableixen ligas e patzeries, lies i patzeries. Les cartes de patz o de pau es multiplicaren, ja que la solidaritat muntanyenca assegurava, enfront de perills de tota mena, independència i llibertats. Ho testimonia el tractat de 1513, que fou redactat en occità i concernia les valls gascones, catalanes i aragoneses. Conviure “com a bons veïns!”, repeteixen els tractats firmats i jurats, renovats en una data fixa amb tota la solemnitat requerida i un ritual “de memòria memorable”». (Algarra, 121-122; Sala: 14-15).

A finals del s. XVIII, però, les noves infraestructures de comunicació per carretera i ferrocarril varen donar pas a la terciarització amb la construcció d’equipaments hotelers i d’oci adreçats a la burgesia atreta per la moda del turisme termal. Aquell fenomen va posar fi a l’aïllament i l’atonia. Si bé la població local arribava als mil quatre-cents cinquanta habitants, els pirenistes varen ser creixents: de cinc-cents seixanta clients el 1795 a mil vuit-cents el 1830.

Dos soldats Sapène resten consignats al memorial dels morts a la Gran Guerra de Sent Pau d'Uèlh.

Gasconha

Aquest és l’extrem oriental de Gascunya que delimita el triangle que forma l’oceà Atlàntic (golf de Gascunya), el Garona i els Pirineus. Un territori damnificat per l’Estat francès: «A hores d’ara els gascons viuen com la majoria de les cultures minoritàries. Són nacions prohibides pels estats europeus que les dominen militarment, culturalment i econòmicament. El principi de descolonització advoca una Europa que superi les fronteres estatals. Aquests són els casos dels bascos, els catalans, els corsos... i els gascons». (trad. Escarpit: 6). 

Els Estats unitaris són estructures de domini concebudes per a la restricció de drets i la repressió de la diversitat cultural i lingüística. «Estat, així és com s'anomena el més fred de tots els monstres freds. Fred és quan menteix i tot; i aquesta és la mentida que s'esmuny de la seva boca: "Jo, l'Estat, sóc el poble».(Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratrusta, I part). La República francesa no ratifica la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i puneix sistemàticament l’ensenyament de l’occità a l’escola.

Xavier Febrés, ha fet un retrat elegant i precís del país: «Un dels paisatges més bells que es poden descobrir als replecs de l'Europa llatina quan se surt dels grans eixos són les carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus. Escrupolosament polides, més que mantenir-les sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. La mateixa sensació desprèn el conjunt del paisatge, llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i de D'Artagnan i de Cyrano. Les lloances gascones s'acostumen a conjugar en pretèrit: massa història, massa bellesa desdita per l'emigració». (El blog de Xavier Febrés).

El Malh de Sopèna, protohistòria i antroponimia a la muntanya d'Espiau. 
Imatge: Fons Trutat (1840-1910). Museum de Tolosa de Llenguadoc.

Les valls de Larbost i d’Uèlh

Els Sapena tenen les arrels a les valls de Larbost i d’Uèlh que Sent Aventin bada com una xarnera al sud i l’est de l’empriu d’Espiau. N’hi ha constància registral als micropobles de Benquer, Cirés, Catervièla, Jurvièla, Sacorvièla i Sent Pau d’Uèlh.

Espiau és un escenari arqueològic a cel obert que va ser estudiat originalment per Julien Sacaze el mateix any que es va esposar amb Gabrielle Sapène (1877). Actualment, hom voldria treure rendiment del seu potencial mític amb l’eslògan «le Carnac des Pyrénées». Mon Dieu!

I, precisament, el jaciment del Malh de Sopèna, situat al cor de la muntanya (1.321 m.), pren un significat primigeni. Es tracta d’un túmul funerari del Bronze Final – Primera Edat del Ferro. Malh es defineix com un roc o una penya («escarpa verticau en un terreu»).

Cal advertir les oscil·lacions onomàstiques, ortografia a part, per la francesització: Sapena, Sapene, Sapène, Sapenne, Sapenay, Sopèna, Soupène. També l’excepcionalitat: «El lingüista notarà la presència interessant de cognoms que comencen per Sa– (Sacarrere, Sacortade, Sapene, Sapène, Saporta, Sassoure, Sassale, Sastrade), que remet a l’article arcaic procedent del llatí ipsa i similar al català. Es tracta d’una particularitat dialectal d’aquestes valls del Pirineu central que confinen amb la Ribagorça (vall de Benasc) i la vall d’Aran». (Peitaví: 204).

El llinatge també s’estén a l’alt Comenge. En ocasió d’una estada a Sent Lari e Sola, vàrem visitar Sent Bertran de Comenge que la propaganda turística –tan llepada- concep com «Le Mont Saint-Michel des terres». Allà tinguérem notícia de la recerca en patrimoni cultural del professor Bertran Sapène.

L’origen tel·lúric de l’antropònim perviu a la protohistòria. El cognom remet a un lloc escollit, un indret sacre. Els Sapena poden subvenir -amb fonament- el poema de J.V. Foix: «El meu país és un roc / Que fulla, floreix i grana, / Franc de caça hi tinc cabana / Sense pallera ni soc».

Dones grans carregades amb un feix de llenya a l'esquena. El seu rol resta opac.

Dues dones de la vall de Larbost tornant del mercat de Luishon dalt de les mules.

Lleteres de la vall de Larbost traginant les cantines sobre el cap.

Migrants

El cantó de Luishon va restar tradicionalment condicionat per una economia primària: el conreu de les solanes baixes, el pastoralisme oví i boví, l’explotació forestal i la caça eren activitats interconectades en la societat de muntanya.

La impossibilitat de conrear gra suficient tenia efectes devastadors per a la supervivència i per això quan arribava el mes de setembre la gent activa traspassava el coll de Benasc per anar a veremes, aplegar olives i procurar menjar. El cicle de l’any quedava interromput per l’emigració de temporada.

En aquest sentit, esdevé imprescindible fixar l’atenció sobre un fenomen demogràfic impactant: l’onada migratòria de la França d’Oc en l’època moderna: «Parlar de «naturals del regne de França» que emigren cap a la península Ibèrica no té res d’extraordinari a l’edat mitjana i en el conjunt hispànic. Els anomenats francesos van i són pertot arreu en aquest espai des de centúries: de manera latent, passen els Pirineus gairebé d’ençà que i cada vegada que en tenen la necessitat i la possibilitat. Diversos estudis els esmenten ja als segles medievals, però és veritat que l’auge de la seua entrada s’assoleix als segles XVI i XVII». (Peitaví: 62). L’immigrant s’identificava per «ser algú que (per damunt de les diferències entre les respectives llengües literàries catalana, gascona, llenguadociana –de provençals, de gent d’enllà del Roine, pocs en vingueren-) sembla parlar pràcticament la mateixa llengua que la gent del país: un «quaix català» com deia Desclot dels foixencs». (Sales: 109).

El gran gruix dels immigrants varen ser els gavatxos del Massís Septentrional i els gascons establerts al sud de l’eix Pau-Tarba-Comenge. La seva contribució al país d’arribada fou determinant: «Catalunya no seria el que és sense l'aportació biològica d'«aquella» gent. «Aquella» gent d’ahir és la «nostra» gent d’avui. Si un dia van ser o es van sentir catalans de segona, els seus fills ja ho van ser de primera amb tota justícia. Mà d’obra, però també sang nova». (Codina: 215).

Jaume Vicens i Vives va ser concloent: «Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge. No remuntant-nos més enllà de l’època carolíngia, sabem que el rovell de l’ou de la nostra pagesia el formaren els homines undecumque venientes: els homes que venien de qualsevol part; de l’època comtal primerenca se’ns diu que Vic fou poblat ex diversis locis et gentibus nomines colligentes: reunint homes de diverses procedències i races. I des d’aleshores el moviment d’immigracions no ha cessat». (Vicens: 77).

Branques Sapena van fer via cap a Lleida i la costa catalana encara que d'altres travessaren l'Ebre per a repoblar les terres dels moriscos expulsats a Barbaria. Els nostres ancestres directes trobaren seti en una alqueria a la falda de la serra d’Aitana: «Treballen el camp amb les pròpies mans i veuen en la terra una prolongació de la pròpia vida. Són una gent limitada, però ferma. I, com deia sant Vicent -«los llauradors, qui sostenen lo món»-, «de allò que ells treballen, tots ne havem a viure». (Fuster: 232).

Infants pobres, infants rics. Els nens de l'entorn rural passejaven els burgesets a Luishon.

BIBLIOGRAFIA INDICATIVA

ALGARRA BASCÓN, David. El comú català: la història dels que no surten a la història. Potlatch. Vilanova del Camí, 2015.

ALMAGRO-GORBEA, Martín; GARI LACRUZ, Ángel (eds.). Sacra saxa. Creencias y ritos en peñas sagradas. Actas del Coloquio Internacional celebrado en Huesca del 25 al 27 de novembre de 2016. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Huesca, 2017.

ARROUS, Bernat. «Elògi de Leontina. Era lengua d'Òc en Aran e en Comenge: 2.000 ans d'istòria». Discorsi d'entrada ena Acadèmia aranesa dera lengua occitana-Institut d'Estudis Aranesi. Vielha 9 de juriòl de 2015. En línia:
www.institutestudisaranesi.cat, p. 236.

BOURDETTE, Jean. «Notice du Pays et des Seigneurs de Larboust». Revue de Comminges, 26 (1911), pp. 8-24, 121-128, 178-198.

BOURRET, Christian. «Les migrants des Pyrénées centrales françaises en Catalogne aux XVIe-XVIIe siècles: minorité souvent assimilée mais aussi minorité victime et suspecte». Tolérance et solidarité dans les pays pyrénéens. Archives Départamentales de l’Ariège. Foix, 2000, pp. 413-430.

BRU DE SALA I DE VALLS, Lluís de; FLUVIÀ I DE ESCORSA, Armand de. Nobiliari del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. Edit. Juventud. Barcelona, 1998, p. 234

BRUNET, Serge; DE BELLEFON, Renaud; RUFASTE, Isabel; TAJAN, Mathieu. La montagne vue par les montagnards: Haut-Comminges et Val d’Aran (Fin XVIIe-XXe siècle). Framespa. Université Toulouse 2-Le Mirail, 1997.

CAPDEVILA MUNTADAS, Alexandra. «Cuando se hace camino al andar. Las rutas de acceso de los inmigrantes franceses hacia Cataluña durante los siglos XVI y XVII». VI Congreso virtual sobre historia de las vías de comunicación (15 al 30 de septiembre 2018):
https://www.revistacodice.es/publi_virtuales/vi_c_h_camineria/vi_congreso_camineria.htm

CARRERA, Aitor; GRIFOLL, Isabel (eds.). Occitània en Catalonha: de tempses novèls, de novèlas perspectivas. Actes de l'XIen Congrès de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya & Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida, 2017.

CODINA, Jaume. «Catalans de segona: contribució a l’estudi de la immigració francesa durant l’Edat Moderna». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 49 (2000).

ESCARPIT, Robert; BEC, Pierre; ROUCHE, Michel; COULON, Christian. Les Gascons. Éditions des Regionalismes. Cressé, 2016.

FEBRÉS, Xavier. «La Gascunya, sempre a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat». Apologia de la curiositat - El bloc de Xavier Febrés, 13 de setembre de 2017.

FOIX, J.V. «El meu país és un roc... ». Obres completes de J.V. Foix. Volum primer. Obra poètica en vers i en prosa i obra poètica dispersa. Eds. 62. Barcelona, 2000, p. 170.

FUSTER, Joan. Nosaltres, els valencians. Eds. 62. Barcelona, 2001.

GRATACOS, Isaure. Fées et gestes. Femmes pyrénéennes: un statut social exceptionel en Europe. Éditions Privat. Toulouse, 1987.

GRILL, S; TELMON, N; BARCET, H; DEDOUIT, F; ROUGE, D; SEVIN, A; GIBERT, M. «Patronymes et structure de deux populations pyrénéennes: Vallées de l’Oueil et de Larboust (XIX°-début XX°)». Antropo, 27 (2012), pp. 27-31.

GUAL I VILÀ, Valentí; BUYREU, Jordi. «Bandolerisme i frontera». Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus, Ángel Casals, coord. Galerada. Cabrera de Mar, 2009, pp. 125-139.

HENRY, Dominique. «De liens et d’attaches. Paysages pastoraux et éleveurs en Oueil-Larboust». Revue de Comminges, CXXIX-1 (2013), pp.203-218.

HIGOUNET, Charles. «Le Larboust. Étude géographique d’une haute vallée pyrénéenne». Revue géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, tome 7, fascicule 2, 1936, pp. 113-147; «Mouvements de populations dans le Midi de la France, du XIe au XVe siècle d'après les noms de personne et de lieu». Annales. Économies, sociétés, civilisations. 8ᵉ année, N. 1, 1953. pp. 1-24.

MILLÀS I CASTELLVÍ, Carles. Els altres catalans dels segles XVI i XVII. La immigració francesa al Baix Llobregat en temps dels Àustria. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2005.

NADAL, Jordi; GIRALT, Emili. La population catalane de 1553 à 1717. L’emmigration française et les autres facteurs de son développement. SEVPEN, París, 1960; Immigració i redreç demogràfic: els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII. Eumo. Vic, 2000. [Traducció de l’edició de 1960].

PÉREZ VILLALBA, María Teresa. «El mediodía francés y Valencia: análisis de una inmigración en los comienzos de la Edad Moderna». Estudis: Revista de Historia Moderna, 44 (2018), p. 265-284 .

PEYTAVÍ DEIXONA, Joan. Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2010.

PINEL, Denis. Vallées d'Oueil et du Larboust: Randonnée architecturale en villages pyrénéens. CAUE de la Haute-Garonne. Toulouse, 1989.

POJADA, Patrici. Viure com a bons veïns: identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX). Afers. Catarroja, 2017; «Comunicació i divisió a la frontera septentrional de Catalunya entre els segles XV i XVIII». Catalan Historical Review, 111 (2018), pp. 137-149; «Comerciar a través dels Pirineus a l’època moderna. Una xarxa comercial entre Llenguadoc i Catalunya al segle XVII». Recerques, 65 (2012), pp. 29-48. 

POUJADE, Patrici. «Realitats frontereres no estatals: les lligues i patzeries». Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus, Ángel Casals, coord. Galerada. Cabrera de Mar, 2009, pp. 141-163.

SALA, Ramon. Pròleg a Patrici Pojada, Viure com a bons veïns: identitats i solidaritats als Pirineus (segles XVI-XIX). Afers. Catarroja, 2017.

SALAS AUSÉNS, José Antonio. «Migrantes franceses en el Aragón Moderno, una lucha por la vida». Revista de Demografía Histórica - Journal of Iberoamerican Population Studies, XL, I, 2022, p. 9-37 .

SALES, Núria. Els segles de la Decadència (segles XVI-XVIII). [vol. IV de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar]. Eds. 62. Barcelona, 1989, pp. 103-126.

SANGAY, André. «Deux vallées montagnardes en crise: vallées d’Oueil et de Larboust (Pyrénées garonnaises)». Revue géographique des Pyrénées et du Sud-Ouest, tome 37, fascicule 1, 1966. pp. 111-120; «Sur le pas de Julien Sacaze. La montagne d’Espiau, un site protohistorique sacré en Larboust et Oueil». Revue de Comminges et des Pyrénées centrales, t. CXXIX, 1, 1e semestre 2013, pp. 129-142.

SAPÈNE, Bertrand. «Les “lies et passeries” frontalières mal appliquées au XVIIIe siècle, sous Louis XV, dans la haute vallée de la Garonne. Achats espagnols aux foires de Saint-Béat, exploitation française dels bois dans le Val d’Aran (difficile transport par flottage jusqu’à Cazères)». Revue de Comminges, segon quadrimestre de 1958, pp. 56-73.

SUÏLS, Jordi. «Els dialectes dels Pirineus centrals i la qüestió de les relacions interlingüístiques». Pirinioetako hizkuntzak: oraina eta lehena: Euskaltzaindiaren XVI. Euskalzaindia. Biltzarra, 2011, pp. 823-856.

TURULL, Albert. «Una caracterización de la toponimia pirenaica catalana». Pirinioetako hizkuntzak: oraina eta lehena: Euskaltzaindiaren XVI. Euskalzaindia. Biltzarra, 2011, pp. 1073-1106.

VICENS I VIVES, Jaume. Notícia de Catalunya. RBA. Barcelona, 2013.

VILALTA I ESCOBAR, Maria José. Població, família i treball a la Lleida del segle XVI. Tesi doctoral dirigida per Roberto Fernández Díaz. Universitat de Barcelona, 1991.

VIVERN, Dani. «L’occità a casa nostra. La llengua occitana: el parlar de Girona». Revista de Girona, 268 (2011), pp. 44-47.

WEIL, Simone. El geni d’Oc: reflexions sobre la civilització occitana medieval. J.J. de Olañeta, editor. Palma, 2017.

Hospital de França al coll de Benasc, l'itinerari més fressat per a creuar el Pirineu des de Luishon.

.