divendres, 15 de gener del 2016

Sant Martí Vell

La casa dels avis està situada a la part esquerra de la fotografia. Els xipressos estan plantats a l'hort. La teulada que vessa a la dreta correspon al terrat cobert. La façana de tres finestres rectangulars és la de can Plata.






Tot això s’ha acabat...
-Sí senyor, s’ha acabat...


Josep Pla, El pagès i el seu món
Destino, Barcelona, 1978, p. 32.



La família!, algun dia hauré d'intentar aclarir-me
quines han estat realment les meves relacions familiars.


Raimon, Les hores guanyades
Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 19.






El poble

El nucli principal de població de Sant Martí Vell s’emplaça a l’entorn del turó que encimbella l’església. En la meva infantesa el poble pràcticament era una ruïna: moltes cases estaven abandonades i algunes mig ensorrades. No era l’efecte de la guerra sinó de l’abandó d’unes formes de vida. En aquell escenari els vailets teníem un camp d’acció i descoberta inacabable, amb sorpreses a dojo. Les exploracions nodrien la nostra imaginació de manera fabulosa. Can Torres ens suggeria una casa senyorial encantada.

Els veïnats i els masos s’escampen. El raval de la carretera pren el nom de Mercadal. La Costa és d'anada a Juià. El Puig queda orientat a l'Est. L’Estació és just a tocar la del tren de Bordils-Juià; el pont ferroviari sobre la carretera és termener. Vilosa queda un racó amagat de llevant de camí a Madremanya. Punt i a part és el santuari dels Àngels, el cor de les Gavarres que encimbella el terme.

El mas veí dels Àngels és can Llach, una pairalia amb història. L’avi Pau va estar temptat d’anar-hi com a masover, però va desdir-se’n per imperatiu de l’àvia que no estava disposada a viure aïllada enmig de bosc; ja ho estava prou al poble.

Quan encara no teniem cotxe anàvem a Sant Martí amb la Sarfa. La parada era a l’antic cafè Plata de Bordils, parents de can Plata de Sant Martí, veïns dels avis. Hi vivien dos oncles concos i una neboda.

La Sarfa va ser una escola de sociabilitat. En un viatge hi anava una parella de guàrdies civils, proveïts amb arma llarga, portant un pres emmanillat cap a Girona. El meu pare el coneixia del temps que havia fet de sereno. Era un petit delinqüent de pa sucat amb oli. I vet aquí que varen estar parlant tota l’estona tan tranquil·lament mentre els guàrdies ni es van immutar. Les coses anaven d’aquesta manera.

El camí d'anada i tornada entre Bordils i Sant Martí el fèiem a peu i carregats de farcells i cabassos. Si era estiu, sense cap ombra i si era hivern, aguantant el fred i, si convenia, sota la fuetada de la tramuntana i a l'esguard del Canigó glaçat. Can Cavaller termenava la plana; d'aquella pairalia s'explicaven fets protagonitzats pel general Savalls en la darrera carlinada. Si passava algun cotxe de buit convidava a pujar els que hi cabien. Hi havia un taxista a Madremanya, en Montràs. Recordo que  a través d’ell vaig saber de l’existència de Jackie Kennedy. L'hola i l'adéu al poble el fèiem des de la perspectiva enlairada de Can Masset i ca l'àvia Carbassa.

Els dissabtes operava el servei d’autobús entre Madremanya i Girona per anar a mercat. Se n’ocupava en Cinto Xiberta de Celrà i la seva filla Maria Àngels. El vehicle anava carregat de senalles, cistelles d’hortalisses i gàbies d’aviram. Ell portava el vehicle i ella feia de cobradora i ajudava a endreçar l’embalum. Quan estava tot llest per arrencar cridava: - Tira, Teta! amb aquella pronúncia tan peculiar.

La bicicleta era el vehicle per excel·lència. La gent anava en bicicleta a buscar el metge, el tren o l’autobús, i amb el mateix mitjà de locomoció arribaven mossèn Lluís de Flaçà per concelebrar quan s’esqueia o la parella de la guàrdia civil del post de Flaçà per fer-se present en la Festa Major. El meu pare venia a veure’m un dia entre setmana en bicicleta des de Sant Joan de Palamós i havia de marxar de matinada per ser puntual a la feina.



Façana de la casa dels avis.



L'àvia i les seves germanes el dia del casament de la seva filla Cari. D'esquerra a dreta la seva germana Cari, l'àvia Isabel, les seves germanes Maria i Anita. Més a la dreta la Llúcia i alçades la Montse i una veïna.



Aquí estic amb l'àvia a l'hort.
Al fons els pallers i la pallissa de can Gimpera, ara reconvertida en habitatge.





La casa

La casa dels avis resta dempeus al número 3 del carrer Carbassa, entatxonada entre can Plata, el pati de can Teixidor i can Gendre. Per arribar-hi calia travessar la riera on sempre havia posades unes pedres grosses i planes que feien de passera i que sortejàvem amb un punt de vacil·lació i equilibrisme circense. Fins que no varen fer el safareig, l'àvia rentava la roba a la riera. L'ensabonaba sobre una fusta i la picava amb una pala. Es protegia els genolls amb un caixó.

L’entrada l’ocupava el carro, la bicicleta i les eines, i distribuïa els espais: al fons, l’escala per pujar a les estances domèstiques, i a banda i banda, les corts dels vedells, els porcs, les conilleres i la quadra del matxo.

A la planta principal hi havia la comuna, un ampli rebost amb un armari mosquiter, el menjador (només per festes), la cuina amb la llar de foc, taula llarga i pica, on es feia vida, un quarto de mal endreços (on es guardaven els coves de brunyols per Setmana Santa) i enllà l’habitació dels avis amb finestra sobre el pati d’entrada que permetia veure el carrer.

Al pis de dalt hi havia tres habitacions més i encara una estança amb una «cama turca». Allà dalt ens hi encabíem quan ens trobàvem tots plegats per les festes assenyalades. A l’hivern, abans d’anar al llit sempre es passava  el burro, l’escalfallits de caliu. Tothom recorda les mantes de l’època, que pesaven molt i escalfaven poc. O almenys així ens ho semblava. Tots els d’una família dormien al mateix llit.

A sota teulada hi havia el terrat que feia les delícies dels més petits: un espai per jugar i somiar a desdir. L’àvia hi tenia dos «mundos» plens a vessar d’andròmines que ens feia feliç de descobrir.

Sobre el bestiar que criaven a casa recordo que una vegada l’avi i jo vàrem portar a Can Salvatà ―a peu― el verro per muntar la truja. Va succeir que quan l’animal estava en plena feina va caure rodó: la tensió li va provocar un col·lapse cardíac i allà es va quedar. Fa anys i per motius professionals vaig tenir ocasió de conèixer un article científic elaborat per l’ara rector de la UdG sobre l’estrès dels porcs en aquestes circumstàncies i vaig pensar que era ben cert: ho vaig presenciar en directe quan tenia nou anys.

En aquell temps l'oncle Agustí treballava de xofer-repartidor a l'embotelladora de la Coca-Cola a Sarrià de Ter i de tant traginar caixes se l'hi feia ronya al clatell. Per això el dissabtes a la tarda l'àvia li passava un drap xop de petroli i el rascava amb una pedra tosca per a netejar-lo mentre ell rondinava a base de bé.



El menjar

Els avis portaven una vida austera en extrem. La dieta de l’avi era invariable: sopa de tomillo (farigola) amb pa, per esmorzar i sopar. Aquest tomillo el recordo amb un gust i aroma sensacionals. Li enviava la seva germana de Pulpí en tren. Dinava al ras mentre portava el ramat. A la carmanyola sempre duia el mateix: patates i ceba bullides regades amb un raig d’oli cru i acompanyades d’una sardina de llauna o un ou dur, que escalfava al caliu en qualsevol lloc. Quan jo l’acompanyava ―excepcionalment― l’àvia ens posava uns palpissos de xai. Encara recordo una vegada que els vàrem coure en un camp proper al Mont-rodó. Si plovinejava el seu impermeable (!) era una saca a la qual donava forma de caputxa per cobrir el cap i un xic l’esquena. Res. Més tard, estrenaria la novetat de l’anorac quan aquesta peça es va popularitzar. Quan vaig estar al Seminari quasi tots portàvem la mateixa indumentària: xiruques, pantalons de vellut i anorac.

La dieta alimentària responia a uns antecedents culturals i econòmics: «Durant anys ―quan arribaren els murcians en els anys vint o bé en temps de la postguerra― va ser una cuina pobra, la seva, com ja ho era en els seus llocs d’origen: la cuina de les gachas, les migas, els gazpachos, els fregits, els potatges... (Recordeu que per fer burla del murcià hi havia allò del “pa i ceba” i allò altre de “no heu bufat mai la cullera”, a causa de la seva rudimentària alimentació).»*

Al petit hort domèstic, on hi havia el galliner i el safareig ―que als cosins ens semblava una piscina i on tots ens vam banyar― l’avi va acabar muntant-hi una granja de conills amb tots els ets i uts del moment. Entre això, el ramat i els camps va quedar negat de feina i llavors va recórrer a l’Herminiu, que feia jornals. Vivia a la casa que a hores d’ara és el restaurant de la Riera. També va fer venir un pastor del pueblo. Es deia Daniel. El recordo als vespres sempre a la vora de la llar com un gat cendrer. Fumava Ideales i tenia els dits ben grocs de la nicotina. No es treia mai la gorra. El seu sopar preferit eren els ous ferrats amb patates fregides. Ai! Mai més n’he menjat de tan saborosos com aquells: de gallines (super)felices, fregits amb foc de llenya i la paella sobre el trespeus.

Amenitzava el sopar el programa de ràdio De España para los españoles que conduïa Maria Matilde Almendros. La Negrita, la gosseta de la casa (en realitat, de l’àvia, qui no se la treia de sobre en tot el dia) no molestava. L’àvia de les notícies (el «Diario hablado de Radio Nacional de España») en deia «el parte» pel record de la guerra. És clar que més tard també deia que el seu net Josep Maria era «guardia de Asalto» i no mosso d’esquadra... l’uniforme era blau en tots dos casos. Massa anys i massa canvis. El seu entreteniment eren les fotonovel·les, llavors tan de moda, però que només tenia ocasió de repassar quan havia de substituir l’avi i en algun camp seia arrecerada mentre les ovelles pasturaven. En certa ocasió el marrà la va embestir fent-la caure.

Per Nadal sempre hi havia una bona provisió d’alfajores, mantecados i polvorones, i per Setmana Santa no faltaven els brunyols. L’àvia en feia un cove perquè n’hi hagués per a tots i en abundància. Els regava amb anís del Mono. Llevat dels brunyols, l’àvia ho acompanyava tot amb pa: torrons, raïm, taronja...

El pa l’anàvem a buscar (no comprar) a l’hostal, a can Bartomeu. Ell era el flequer i cafeter i la Dolors, la seva dona, cuidava de la botiga i la centraleta de telèfons. Anys a venir anirien a viure a Corçà. Bescanviàvem el pa per uns tiquets amb valor de pes. L’avi ―com tots els pagesos― portava farina a la fleca, on feia tracte, i a canvi el flequer li donava resguards per l’equivalent al pa cuit convingut. Mai es tallava el pa sense haver-li fet el senyal de la creu amb el ganivet. Sempre més he respectat aquest ús.

Sobre el pa la gent recorda una dita nascuda cap a la fi de la guerra: Viva Franco que nos da pan blanco, muera Negrín que nos da pan de serrín. Però l’àvia tenia la seva pròpia versió: Con Negrín, pan de serrín. Ahora que hay Franco ni negro ni blanco.

Ella m’enllaminia amb sobres d’Olé (un granulat que es dissolia en aigua i que hi donava gust de taronja, llimona o cola), llaunes de paté de fetge de porc Mina (ara quan en trobo en compro, però ja no és el mateix), greixons, olives i alguna altra xuxe com branques de regalèssia o pega dolça amb sidral. La meva predilecció per les olives és manté. De petit volia ser olivaire i quan a casa teníem parada al mercat del carrer Major de Palamós sempre anava a badar a la de l’Antonio olivaire. Quedava fascinat davant aquella exposició de colors.


Els avis amb la Maribel Valls davant el pou.


Aquí estic al pati entre l'oncle Pau i el meu pare el dia del casament de la Cari. Al fons la meva mare i en Marcel·lí de Terrassa, cunyat de l'oncle Jaume Valls de Sabadell.




La gent

Els avis mai varen fer barrila. Ell no era amant del cant ni del ball. Ella, en canvi, tenia un gran domini de les castanyoles i en alguna ocasió extraordinària es va deixar anar ballant unes jotes murcianes.

Es varen relacionar amb tothom i sobretot amb els veïns més propers. Qui tenien de costat però al capdamunt de l'escala era l'Angustias i en Gendre. El nom tan original de la dona corresponia a l'advocació mariana de la patrona de Granada. Just davant de casa seva l'avi va llogar-hi una pallisa. L'alçada del carro quedava al mateix nivell de la finestra per on abocava amb la forca userda i palla.

Havent sopat hi havia establert un torn de visites entre els avis i l'Enric Ricastell i la Pepeta Valls, de cal Teixidor del carrer de Baix, per jugar a la brisca. Es feia a la vora del foc i sobre un garbell gran. Anys a venir la lectura d'El diari d'una mestra popular de Maria Giacobbe em va descobrir que als poblets de l'illa de Sardenya seguien la mateixa consuetud (Ed. Nova Terra, 1964, p. 60). Vaig aprendre el joc allà i no n’he volgut aprendre cap més. Quan tornàvem l’àvia em preparava una ampolla d’aigua calenta per escalfar el llit. El frare de cautxú. 

En Pere, la Pilar i la Marina de can Gimpera. En Pere era un home bonhomiós al qual recordo amb afecte. Me n’ha quedat gravada la imatge d’un capvespre tornant a casa amb el carro a vessar de farratge, on al capdamunt jeien tres o quatre gossos. Tres o quatre més seguien a peu. Tots tranquils.

Al bell mig del carrer del Mig hi vivien la Magdalena i en Parés. Ell era fill de Juià, tenia un físic arcaic i una conformació de vida robinsoniana. No tenien llum elèctrica, feien servir una llàntia d’oli. 

En Joan Roig i la seva dona Carme Pous vivien al Puig i eren la bonhomia personificada. Ell era peó d'Obres i Vies de la Diputació i tenia cura de la carretera empedrada que anava de Bordils a Madremanya. La feina li pemetia tenir el rebost assegurat de cargols i espàrrecs. La mesada era magra.

També els Marcó que vivien al carrer de Dalt al costat de can Calot, una botiga comandada per la Lola que era vídua i tenia un fill que treballava de cambrer a la costa. Can Calot per anys havia estat hostal i sala de ball, i per Nadal recuperava l’ús amb la celebració dels Pastorets. Una vegada hi vaig fer de pastoret, i per això l’avi em va regalar uns esclops, una samarra i una barretina. Em sap molt greu haver perdut aquells esclops petits, petits.

L’àvia Isabel sovintejava ca la Lola fustera -circumveïna de cal Rajoler- que vivia just al revolt de la carretera i on comença el carrer del Mercadal. Ambdues cases eren suggerents. Sempre m'ha quedat gravada la imatge de la cuina arcaica i la gavineta del pa de la Lola i la planta baixa negada d'aigua i argila de cal Rajoler. La rajoleria a hores d'ara és el menjador del restaurant Sant Martí.

Dolors Prats Estrabau, la Lola, era coneguda com la fustera per l'ofici del pare. Oberta i sociable, posava al dia les dones amb les noves de la revista ¡Hola! Sempre m’explicava rondalles d’en Rosegacebes. El seu home en Gumersind Donaire i el seu fill Robert varen treballar a Perpinyà i per anar i venir tenien un Citroën Tiburón. La noia es va casar amb un paleta que fent obres a casa dels avis va caure d'una bastida i va quedar afectat de lesió medul·lar. Aquest Nadal vaig veure els seus nínxols al cementiri de Bordils.

També anava molt a ca la Leonor ―amb el pretext que era la cosidora «titular» del poble―, que vivia en una casa a tocar de Can Bodeta, domicili d'en Narcís Boada, l'alcalde. Quan calia en Narcís anava per les cases a posar injeccions (sense cobrar, naturalment). Penso que abans els metges ―com el mateix Dr. Corretger de Bordils-― receptaven injectables a tort i a dret mentre que ara sembla que hagin desaparegut del mapa. A Palamós, la Margarida Adroher i la Dolors Sarrinat no paraven la Mobylette i la Vespa en tot el dia: anaven amunt i avall per les cases. O la Maria Teresa Fàbrega, a Sant Gregori, en el seu famós 2CV.

La comunitat local havia de procurar l'autoabastament. En Miquel Estiu, el ferrer, per exemple, també era el carter i jutge de pau. La ferreria era als baixos de la casa. Hi anava amb l'avi a ferrar el matxo i a vegades m'hi quedava a jugar amb la filla que era de la meva mateixa edat. En Miquel avivava la fornal amb una manxa que percebia gegant. Era suspesa i s'aguantava lligada als cairats. Veure-la anar era tot un espectacle. Igual passava amb el rítmic so del mall sobre l'enclusa o l'espurneig del foc.

L'Enric de cal Teixidor, pagès i distribuidor de cereals i pinsos, els diumenges al matí desprès de fer un esmorzar de forquilla (vianda del sopar passada per la paella amb una xuia) feia de barber, com abans ho havia fet en Marcó. Per això tenia una petita habitació a tocar de la casa i amb entrada independent. D’aquests barbers ocasionals recordo el cas de Granollers de Rocacorba i el règim d’autoajuda dels avis d’Arenys de Lledó al Matarranya.

I quan calia s’aplegaven els homes necessaris per fer feina per uns i altres. En una ocasió vaig topar amb una portada de Selecciones del Reader’s Digest on apareixia l’avi ―amb barret de palla, ell que sempre portava boina― i altra gent carregant garbes a una màquina de batre al camp de sota l’ajuntament i amb el fons de l’església.


Els avis amb tots els seus nets. L'àvia porta a la falda en Joan i l'avi l'Àngel.


Casament de la Cari a l'església de Sant Martí. D'esquerra a dreta la Maribel Valls, la Llúcia, en Pau, l'Enric, l'Agustí, la Cari, l'avi Pau, la Lolita, la Maria (mare de l'Enric), en Sidro, l'àvia Isabel i en Paco.



La parròquia

Vaig conèixer dos capellans. Mossèn Joan Pujolàs el recordo vellet, ensotanat i fangant l’hort; sobre aquella terra es va edificar l'actual casal del poble.

I, sobretot, mossèn Enric Bahí. Jove i amb una majordona també jove. Fa relativament poc vaig retrobar-lo al llibre Deu camins, cent cruïlles d’Albert Paradera. A hores d’ara serveix al Santuari del Tura d’Olot.

Josep Pla deia que els capellans rurals es dedicaven a l’empirisme agropecuari o a l’especulació teològica. Crec que és el que va fer un i el que va fer l’altre.

Havia passat estones a la rectoria. Un casalici que havia pertangut a la família dels Sant Martí. Cinc cavallers d'aquesta nissaga participaren en la conquesta de Mallorca de Jaume I.

En ocasió de la darrera edició de la Fira Familiar vaig tenir oportunitat de visitar l’interior de l’església i vaig quedar gratament sorprès. La restauració ha estat encertada. L’interior del temple és net i està pintat en blanc amb un punt de blauet que dona un resultat brillant. Tanmateix, s’ha enriquit el mobiliari litúrgic amb gust: una creu presbiteral que evoca l’art de Sean Cully, uns canelobres per al sagrari amb una encertada composició i el tapís de Sant Martí que decora el baptisteri. El culte dominical és manté.

No podem oblidar mossèn Joan Juanola ―a qui els capellans varen posar el malnom de «L'home» ―, custodi del santuari dels Àngels durant quaranta anys. Dels Àngels Mare i Regina,/ a tot mal deu-nos remei./ Vós que teniu milers d'àngels/ posats al vostre servei, diuen els goigs. Home d’empenta, va promoure la carretera de Madremanya al santuari per subscripció popular. Al costat de la botiga de records tenia instal·lat un «termòmetre» que marcava les pessetes recollides i les que mancaven.

I de Can Bordas era fill el beat Manuel Torras i Sais (Sant Martí Vell, 1915- Seminari Claretià de Barbastre, 1936). El seu parent Cèsar Torras va substituir en el taller de bicicletes en Josep Casas a Sant Joan de Palamós; a hores d'ara viu retirat a Sant Iscle d'Empordà.



Visita al municipi de Ramon Muñoz-González y Bernaldo de Quirós, governador civil de Girona. La Leonor en primer terme, l'àvia Isabel al centre de la imatge, darrere seu amb testa blanca l'Angustias i al seu darrera la Lola fustera. Sant Martí Vell, 29 de gener de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



En Narcís Boada, alcalde, saluda Pere Ordis Llach, president de la Diputació de Girona. El Dr. Ordis era familiar de la nissaga carlina dels Llach de Sant Martí i els Àngels. Tots parents directes del cantautor Lluís Llach, de Verges. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Elsa Peretti el setembre de 1987.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Manel Lladó).




La vida (i la mort)

Durant uns mesos vaig anar a l’escola de Sant Martí. Era una aula llòbrega i poc il·luminada situada al fons de l’ajuntament. El mobiliari consistia en unes taules i cadires de diferents mides i la imprescindible estufa de llenya. El que més em va sorprendre va ser la vivència del Mes de Maria que ja no celebraria enlloc més. Tots portàvem flors a una Mare de Déu col·locada a la finestra. Les olors boscanes eren superbes. D’aquí em ve l’entusiasme per les primeres roses. Quan vaig estar a l’Escola d’Hostaleria els jardins de les cases de Sant Narcís en feien competència. Un goig.

Un dia a l’hora del pati des del carrer veiem com l’avi de can Mastorrent estava llaurant amb l’arada al camp de sota. En un moment va caure de costat i el matxo va parar. Immediatament en vàrem  donar avís. Acabava de morir d’un atac de cor.

Hi vaig viure dues tragèdies: la mort de càncer de l’hereu de can Gimpera amb divuit anys, que anàvem a visitar amb l’oncle Agustí, i el suïcidi d’en Valldemia: va lligar un cordill al gatell de l’escopeta de cacera i a un dit del peu i es va tirar un tret a la boca. La gent explicava horroritzada com havia quedat l’habitació esquitxada de sang.

L'any 1969 l'escola va finir. Els deu escolars de «San Martívell» varen ser acomboiats pel servei de transport escolar a les escoles de Bordils. La despesa pública era de cent pessetes diàries. (BOP, 29/3/1969). 


L'avi feinejant a cal Bonic.



Cal Bonic i els llocs

Moltes cases situades al nucli antic, per manca d’espai, tenien els horts a tocar la carretera després de ca la Lola fustera en direcció a Madremanya. L’altra banda era ocupada per una filera llarga d’acàcies precioses. Es regava amb poalanca: el mateix sistema que s’emprava en temps de la romanització. L'avi la feia anar a desdir. Ara no hi queda cap hort i els pous s’han cegat.

Més tard els avis varen arrendar una petita llenca de terra al carrer de la Riera -a migdia de can Gimpera- on feien les patates per l’any. Recordo que les arrencàvem pels volts de Sant Joan.

L’avi guardava el ramat a cal Bonic, un mas a les envistes de Bordils. Des d’allà vèiem passar el tren. Quan travessava el correu, l’àvia em deia: -Nene, mira, que pasa el blanquito.

A cal Bonic es menaven tots els camps de la finca. Anàvem amb el carro a un alzinar a fer jaç. Al mas no s’hi va viure mai: servia de magatzem, graner i pallissa. A l’entrada hi havia col·locada una tapa de bidó on es posava un verí líquid dolç que atreia les mosques, que morien a centenars.

En unes ruïnes a tocar de l’estable hi havia un saüquer i un codonyer que l’àvia aprofitava per fer-ne xarop. També una figuera de coll de dama grandiosa. Ara cada tardor recordo el codonyer de cal Bonic i per això m’agrada tenir codonys a casa. Són lletjos, però tenen una pell magnífica i brillant i un perfum delicat. La pintura més bonica d’un codonyer és obra d'Antonio López i el seu procés creatiu va ser portat al cinema per Víctor Erice.

L’escena més emotiva del dia era al captard, quan la ramada tornava al corral: les ovelles (aboies) cridaven les cries i els xaiets les mares. La sonata de bels era una manifestació de maternitat i naturalesa viva. I els gossos de l’avi que no molestaven. En va tenir un, el Moreno, amb el qual es van entendre molt bé.

El monjo Raimon Maria Civil, pastor del ramat del monestir de Cuixà, comentava la paràbola del pastor (Jn 10) així: «El pastor camina al davant del ramat quan el camí és difícil, escabrós o asfaltat amb trànsit. Sempre és Ell el primer, qui obre el pas i, amb veu alta, crida, repetidament, per mantenir la cohesió de tota la ramada. Les ovelles reconeixen la seva veu i el segueixen. El pastor camina darrera el ramat si el sender és conegut i el pas és lent i tranquil. El bon pastor coneix i escolta cadascuna de les seves ovelles i les qualifica segons el seu propi caràcter. Així, hi ha: la mansa, la queixosa, la tossuda, la rondinaire, la malaltissa, la despistada i, com sempre, la curta. Deixar el ramat a recer i cercar una ovella perduda és un fet normal si el pastor té un bon gos d’atura per mantenir el bestiar quiet en un lloc concret. En arribar al prat de pasturar, el majoral i rabadà es col·loquen en un punt visible per mantenir la ramada controlada, i les ovelles amb un cop d’ull, o de reüll, vigilen així els pastors. Pastor tranquil, ramat en calma. Pastor nerviós, ovelles neguitoses. És un lligam, un intercanvi d’amor i de seguretat. Dins la pleta o el corral, el ramat d’ovelles coneix de lluny estant la veu i l’olor del pastor. I si és d’un lladre o d’un estrany fugen, perquè no reconeixen la seva veu. Així, el corral, lluny d’esdevenir imatge de tancament, ho és de llibertat i de seguretat.»**

Ara tot l’espai s’ha desdibuixat i destruït completament. Allà para l’hípica CAVA.

El camí de cal Bonic travessava la riera per sota el Monar ―on l’àvia segava esparcet― i per un camí de carro es vorejava el curs d’aigua fins a enfilar-se per un pedregar ple de fòssils ―en conservo un de cargol―. Si s’anava amb el carro calia agafar un altre trencant fins arribar als camps i feixes de vora el mas. Aquest camí l’havia fet centenars de vegades de clar i de fosc (amb una lot) i el tinc gravat al cervell pas a pas. Ara no hi sé reconèixer res. Ho he provat tres vegades; no hi tornaré.

L'avi tenia emparaulada una colla d'esquilets que venien a esquilar el ramat abans de l'estiu. Dies després amb l'àvia anàvem a rentar la llana a una petita resclosa de la riera de Vilers, sota de Can Martillac. A hores d'ara, però, se n'ha perdut el vestigi.


L'avi amb el ramat i el seu gos d'atura el Moreno.



L’ara

Anys a venir l’Elsa Peretti es va enamorar de Sant Martí i va ser providencial la seva implicació per recuperar totes les cases enrunades i per la restauració i decoració de l’església. Ha salvat les pedres.

Ara, quan hi passejo m’agrada veure que les parets s’aguanten, però m’entristeix que no hi visqui ningú. Un decorat de cartró pedra sense ànima, sense batec humà. L’implacable pas del temps de què ens fa memòria la làpida encastada a la paret de migdia de l’església en la traducció feta pel canonge santmartinenc Jaume Marquès, nat a Can Llach dels Àngels:

  Home força sortós i en bonesa acreditat, de bons costums adornat, de Sant Martí ben anomenat, pels donatius grat al Senyor, jau ací sepultat. De la seva esposa Ermessenda ben acompanyat. Tota la nissaga dels passats a ell ajuntada aquí reposarà. Siguis qui siguis, tu que ets ací, que també moriràs, atura’t, llegeix i plora. I compadint-te’n, per ells prega, si et plau, puix que en semblant fossa seràs reclòs, fet pols i ossos després del cop de la mort, que no deixa res enrera.***






*Francesc Candel. Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986). Llibres de l’Índex, Barcelona, 1992, p. 168.

**
Homilia del P. Valentí Tenas. Diumenge IV de Pasqua (A). Abadia de Montserrat, 11 de maig de 2014.

***Jaume Marquès i Casanovas. «L'edifici de la Cambra de la Propietat Urbana». Cambra: revista de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de Girona, 2 (febrer, 1990), p. 6-9.






COMENTARIS

16 de gener de 2016

Bon dia Carles,

Emocionant i entranyable el post de Sant Martí!!! Quins records em fa venir a la memòria. Alguns d’ells ja estaven amagats no sé on...i han aflorat com sura el pòsit d’un riu quan es remou el llit.

Quin poder d’evocació tenen les paraules, i més si van acompanyades de fotografies!. M’ha fet tornar al temps de la infància, al món màgic, al paradís perdut. Varem tenir molta sort de tenir uns avis que vivien en aquest món semi-rural (o rural del tot) i que fóssim un munt de cosins que regularment ens apleguéssim a cals avis.

Si mai em toqués la primitiva (la més vulgar de les frases que creus que pot possibilitar els somnis) compraria la casa dels avis. Ja no hi deu quedar res d’aleshores, però almenys intentaria recuperar unes pedres testimoni d’un temps i d’una família. Som, en part, hereus de Sant Martí. Un món rural i màgic que ens ha perfet, en part: som, els néts de Can Pau de les cabres (un dia a Porqueres, quan estava de mosso i feia el servei rural vaig anar a visitar una casa i mira, era el de la filla de Can Plata de Bordils. Hi havia per casualitat l’avi de Can Plata, el del restaurant-bar. I tot parlant va sortir la conversa de Sant Martí i el de Can Plata, que aleshores era un home molt gran, em va dir que jo era el nét d’en Pau de les cabres).

Som, en part, el fruit d’uns immigrants murciano-andalusos  arrelats en el cor de la Catalunya rural que van entroncar amb gent establerta a l’Empordà (menys el de Sabadell). Qui pot demanar més!

Com diu en Serrat en la seva cançó «Mediterráneo» (una de les meves preferides), som i sentim això:


Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo, que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...
¿Qué le voy a hacer,
si yo nací en el Mediterráneo?
             
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea te vas,
pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay... si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

Salut,

Josep Maria


-----------


19 de gener de 2016

Ben recordat i estimat amic,

Aquí la fred també ha arribat puntual a la setmana dels barbuts. El diumenge en obrir els batents de la finestra tot era blanc. La neu no dura a nivel del mar però ha estat suficient perquè el novici d'Indonèsia la conegués: no l'havia vist mai!

Us felicito pel post detallant la vida a pagès, a vora del foc, la cuina amb la llar, on jo vaig aprendre a llegir i escriure. L'ambient de les rodalies de Girona són records comuns. Feu esment de la pairalia de can Llach que són parents meus; una de les filles és la meva àvia paterna. Circumstància que referma el motiu del meu pseudònim: Àngel de les Gavarres. He reviscut els viatges amb els autobusos de la SARFA, Societat Anònima Ribot, Font i Artigues, com tantes vegades he llegit dempeus des del darrera del seient del xofer.

També he llegit amb deler la descripció dels primers passos i dites d'en Puigdi. Veure'm com se'n surt. El panorama no sembla gens esperançador. Fins i tot el Vaticà crida l'atenció al seny. A Madrid el bloqueig és total.

Espero que passi la fred per començar a treballar el jardí. Gràcies a Déu la salut s'aguanta encara que sigui amb treballs.

Rebeu una forta abraçada,