dissabte, 12 d’agost de 2017

El consolat de Gomorra






 Cartell Los Nacionales, 1937.
Obra del pintor Juan Antonio Morales (1909-1984).

Biblioteca Nacional de España.




Un prohom de l'Empordà ha arremès contra la força parlamentària catalana d’esquerra-esquerra. La raó no és altra que retreure-li que sigui conseqüent amb els seus postulats de sempre: voler esbandir el statu quo i transformar la societat. Temps enrere vaig tenir una relació sovintejada amb aquest home de prosàpia. El considerava liberal i per això tolerant. Els anys, però, li han fet treure el carlí repatani que tenia endins. Ai las! S'ha evaporat la fragància mítica del republicanisme empordanès. 

De manera semblant, el cònjuge d’una honorable senyora que havia estat a l’escambell governatiu em va comentar que no pot parlar de política amb el seu fill. El jove segueix els postulats de la mateixa força que bescanta l’home que sap de memòria els goigs de la Mare de Déu del Mont. El pare també malparla de la tria filial tot i que personalment s'identifica amb una ignota ideologia «de progrés».

Els mitjans de comunicació han donat a conèixer el cartell de la referida candidatura on gràficament s’escombra allò i aquells que volen fer desaparèixer del mapa social i polític. Ni més ni menys que la monarquia i els poders fàctics. Una il·lustració reiterada d’ençà de la Revolució Industrial. Només cal ullar La Campana de Gràcia, el Papitu o El Bé Negre; capçaleres històriques del periodisme satíric.

El referèndum del 1-O no ha de comportar -per ningú- una renúncia de les pròpies conviccions; la qual cosa exigeixen imperativament determinades forces de l'establishment, l'opinió publicada i no pocs comentaristes amagats en l'anonimat de les edicions digitals (un vesper dels serveis d'intoxicació). Amb Estat propi o sense, cada ciutadà i cada opció política han de defensar els seus postulats. Si no fos així, la deriva seria totalitària.

L'endemà, casualment, vaig llegir L’orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert, de Rafa Burgos (Pol·len edicions. Barcelona, 2017). Vaig quedar garratibat. Pensava que trobaria una glossa sobre les glòries i excel·lències de la tasca consular a Barcelona. Pobre de mi! Els consolats honoraris són un vedat de la pijocràcia barcelonesa, practiquen el tràfic d’influències (Business are business) i -amb escassíssimes excepcions- estan a l’abast del millor postor (es compren). Fins i tot s'hereten. Jordi Pujol júnior també va anar al darrera d'una agència consular de l'Àfrica negra però se'n va desdir; un disgust que va estalviar a la seva mare. Aconseguida la prebenda (privilegis i immunitats diverses) s’utilitza descaradament en benefici propi. Tot plegat, una infàmia legalitzada pels Estats; inclosos dictatorials i paradisos fiscals reconeguts per l'OCDE.

Si David Agrio, autor del cartell, en fa una nova edició ja cal que no s’oblidi d’escombrar també els cònsols honoraris d'aquesta casta. De Miss Coca-Cola a un meu company d'armes que utilitza pels seus negocis la representació consular d’una república de l’Oceà Índic. 

El bouer jubilat d’una gran finca de la plana riallera -propietat d'una cònsol honorària- m’explicava com es feia servir de punt logístic per a l’evasió de moneda cap al Principat de Mònaco. En cas de ser interceptats al pas fronterer del Pertús (per delació o infortuni) hagués rebut el xofer que portava els calers en un vehicle d'avançada. El delicte sempre és a càrrec del manxaire.

Catalunya serà lliure de gàngsters institucionalitzats o serà un país qualsevol. La profilaxi comença per acabar amb la professionalització de la política; l'entrant que predisposa pel gran banquet de la corrupció i el caciquisme. Altrament, ja podem llençar el barret al foc.




Podem fer-ho!.
Cartell propagandístic de la Segona Guerra Mundial, 1943.
Obra del dissenyador J. Howard Miller (1918-2004).

The National Museum of American History.