dilluns, 31 de juliol del 2017

Sant Martí del Canigó



Aquarel·la de Jules Formigé (1879-1960).
 Ministère de la Culture (France). Médiathèque de l'Architecture et du Patrimoine.





El Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada.


Fragment del Cant II: Flor de neu,1886.



A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
-gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
també a França!


Signat a Vernet el 26 d'agost de 1923.
Publicat pòstumament a Pont Blau,
 núm. 26, Mèxic D.F., desembre de 1954.



Abadia de Sant Martí del Canigó. © Miquel Bohigas, 2017.




Tot és camí

Amb Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat, a mitjans juliol vàrem pujar a Sant Martí del Canigó, un dels monestirs més significatius de Catalunya.

A Perpinyà enllaçàrem amb la N116. Després de passar el coll de Bula Terranera, a l’estret de Rodés vàrem veure el senyal informatiu: deixàvem enrere la plana del Rosselló per endinsar-nos al Conflent.

A Rià la carretera passa pel mig del poble on cada dia hi transiten prop de vint mil vehicles. Qualsevol reclam té el ressò assegurat.

D’antuvi, sota el rètol indicatiu de la comuna (Rià i Cirac, 1.309 hab.) n’hi ha un altre amb la inscripció Pays Catalan. Aquesta és la marca comercial del sindicat de turisme dels Pirineus Orientals que ara té un nou significat: rebutjar el canvi de nom de la regió que ha passat de ser Llenguadoc-Rosselló a Occitània. El capteniment republicà contra les reivindicacions del país resta immutable. Recordem la manca absoluta de complicitat del barceloní Manuel Valls quan va ser primer ministre de França. A vegades -fins i tot- apareixen personatges sinistres com el batlle de Montpeller, Georges Frêche, que en una aula universitària va proclamar: «-Les Catalans me font chier». Literalment, els catalans em fan cagar. El Galinsoga francès.

La sorpresa va aparèixer, però, al bell mig de la travessa del vilatge: una pancarta en llengua catalana i una altre en francès ens feien saber que la localitat era el bressol de Catalunya. Fins llavors estàvem convençuts que l’honor era exclusiu i pertanyia a la comtal vila de Ripoll.

L’eslògan propagandístic igualment comporta una doble lectura: posar en valor la llegendària naixença de Guifré d’Arrià (Cirà), pare de Guifré el Pilós; i protestar pel desdeny a la gent i el repudi a la història que va perpetrar l’assemblea regional.






Senyalització regional i municipal; l'oficial i la real. La Mairie de Rià i Cirac deixa clar que el vilatge és català: fins arribar a Occitània el camí és molt llarg. Fotografies: ROPM i comuna de Rià i Cirac.



Vers els cims

A l’arribar a Vilafranca de Conflent –congost del Saorra, el Vernet i la Tet- deixàrem la carretera que mena a Cerdanya per prendre la D116, que passa per Cornellà de Conflent, Vernet i acaba a Castell de Vernet (133 hab.), ja dins el Parc Natural Regional del Pirineu Català. El domicili de M. Cases –a tocar de l’església- hostatjà Verdaguer en les seves recerques excursionistes (1877-1901).

Per arribar al monestir hi ha dues opcions: trescar dos quilòmetres amb un desnivell de tres-cents metres o fer-ho dalt d’un Land Rover d’una de les companyies autoritzades. En previsió, havíem fet la reserva.

La pista té l’amplada de carro. Precisament, l’Institut Jean Vigo de Perpinyà conserva la pel·lícula d’una ascensió automobilística dels anys trenta (s. XX) on es constata que el traçat és el mateix i l’únic canvi és que el sòl ja no és terrer sinó de ciment. Sobta, però, el contrast paisatgístic entre abans i ara; llavors pelat i avui amb una frondositat vegetal exuberant. El pas de la silvicultura i l’explotació del bosc a l’abandó forestal.

Mentre dura l’ascensió els comentaris són continuats sobre la dificultat del trajecte, la perícia del conductor i l’admiració pels excursionistes valents que transiten els corriols. Els castanyers ombregen l’ascens; n’hi ha que són gegantins.

En un revolt a l’esquerra ullem la capella de Sant Martí Vell. Des de la sortida a l’arribada hi ha tres temples dedicats al bisbe de Tours. El seu culte fou molt popular i estès. Entre giragonses perilloses i precipicis de vertigen em ve a la memòria el best-seller del Pare Claret: Camí dret i segur per arribar al cel.

Vaig rememorar la vegada que no m'espantà la pujada per les dreceres ben fressades amb el meu fill Aniol a collibè. Hi havia molts esquirols i l’Aina va trobar una salamandra en un bassal. Entre altres (moltes) parades celebràrem trobar la font del Comte i després la font de Mn. Cinto, decorada amb un bronze de Gustau Violet«Font viva i votiva / als claríssims cantor i restaurador de Sant Martí de Canigó, / los hi dedica en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, Figueres, cor de l’Empordà / XXIV de juliol MVCCCCXXXII». La data en què la campana Martina tritllejà de nou al vell monestir.



El Banc d'Espanya edità un bitllet dedicat a Jacint Verdaguer i el Canigó. 
No varen estar al cas, però, a l'hora d'il·lustrar la muntanya: varen optar per una panoràmica presa en territori de la República Francesa. El poble és Vernet. La imatge de Verdaguer és treta d'una fotografía del gironí Heribert Mariezcurrena Congost. El fautor de l'operació va ser Joan Amils i Pla, verdaguerista ripollès*.


La vista característica de Vernet que va ser reproduïda en paper moneda espanyol.
Fotografia de la Mairie de Vernet.



Els entorns

El 4x4 ens deixa a costat d’una font que encimbella una figura fosa de sant Miquel arcàngel.

Oliba, bisbe d’Elna, va consagrar el monestir en honor de sant Martí, Santa Maria i sant Miquel arcàngel, en la vigília de Sant Martí del 1009. Tots els cenobis que professen la Regla de sant Benet estan dedicats a Santa Maria. Sant Martí va ser servit per monjos benedictins des de la fundació fins la secularització del segle XVIII. El lloc fa bona la dita sobre la tria dels emplaçaments monàstics: els benets als cims de les muntanyes, els cistercencs a les valls i els ordes mendicants a les ciutats. L’establiment va cristianitzar i colonitzar aquella part del Pirineu.

Els voltants són abruptes i encinglerats però amables. A Castell de Vernet un cap de núvol havia deixat anar quatre gotes que comportaren un augment de la sensació de xafogor. En canvi allà dalt, a 1.065 m d’altitud, la fresca reportava confort.

Mentre fèiem temps fins l’hora de la visita guiada –no són possibles les lliures- aprofitàrem per a passejar i copsar els espadats rocosos que encapçalen la vall de Cadí. En Miquel trescà fins el mirador elevat que atalaia una bona perspectiva del conjunt. Abans de l’aparició dels drons aquell era el punt des d’on es feia la fotografia aèria.

També vàrem fer el badoc per la botiga on s’expedeixen els bitllets de la visita. Llavors l’atenia un monjo que va ser rellevant per una laica. L’assortiment és generós en objectes diversos: records, llibres, teixits, melmelades, vins, begudes artesanes i músiques. Fan difusió d’un taller d’adoberia artesanal que les Benaurances tenen al municipi de Cuc (departament del Tarn). Només vénen per Internet. Potser l’any que ve me regalaré unes sandàlies; l’aniversari serà rodó.

Me va sorprendre l’existència d’una discografia de Teresa de Lisieux. També que s’exposés l’àlbum Vivre d’amour, que aplega poemes de la carmelita musicats per Pierre-Étienne Albert amb arranjaments de frère Ephraïm (Gerard Croissant); ambdós factòtums màxims i diaques permanents de les Benaurances fins la separació i reducció a l’estat laïcal. Més endavant farem referència a les circumstàncies.

Al sortir, m’assec en un banc i arriba un 4x4 de butxaca conduït per una monja. Obre la porta de darrera i tragina paquets cap a un magatzem annex. Sense dir res, quatre homes madurs s’acosten al vehicle i desembalen més caixes. Una senyora que seu al meu costat me comenta que aquest gest espontani a Barcelona és impensable.



Espai exterior d'accés públic.  © Joan Biarnés, 2017.


Galeria superior del claustre (d'accés prohibit a les visites). © Joan Biarnés, 2017.



La visita guiada

Formem un grup de més de vint persones. Una guia jove ens dona la benvinguda i comença la narració de l’itinerari que transcorre pel claustre, la cripta i l’església abacial.

El conjunt va ser fundat a l’entorn de l’any 1000 per Guifred II de Cerdanya, germà d’Oliba. Tanmateix, l’abat dels monestirs senyers de la Catalunya Vella també hi prestà el seu impuls. El comte s’hi va retirar els darrers anys de la seva vida i hi és enterrat amb la seva muller.

Una monja segueix en silenci i prenent notes. Quelcom que es repeteix en el grup que ens seguirà. Les germanes es preparen per assumir la tasca o han arribat de fora i aprofiten per conèixer el lloc?


Capitell amb una iconografia de quatre lleons rampants i alats, s. XIII.  
© Josep M. Borrat, 2017.


L'església inferior -d'una absoluta contudència pètria- és de tres naus amb un sostre
 de volta de canó de mig punt. © Josep M. Borrat, 2017.


El claustre actual pren la forma d’un quadrilàter irregular a dos nivells. La única galeria s’orienta al sud i queda enfonsada. Columnes i capitells han sobreviscut els efectes de la natura, l’abandó i la incúria: el terratrèmol de 1428 (6,5 graus a l’escala de Richter amb epicentre a Camprodon), l’exclaustració i els efectes devastadors de la Revolució Francesa. S’ha reconstruït idealment una ala claustral amb els pocs elements arquitectònics recuperats. Sant Martí esdevingué una pedrera apte per a la requisa. Presideix la galeria una escultura d’Oliba d’autor desconegut. Res a veure amb les emblemàtiques de Manuel Cusachs a Montserrat, Domènec Fita a Vic i Francesc Fajula a Ripoll.

La cripta i l’església, aguantaren els embats i ofereixen la sobrietat del romànic pirinenc. El campanar és de gust llombard. Sens ha advertit que dins el temple no són permeses les fotografies. Un monjo ret adoració a l’eucaristia que s’exposa en una custòdia de fina orfebreria. Els canelobres han estat substituïts per la Memorà ritual del judaisme. Detall litúrgic que dóna pistes sobre el sincretisme que caracteritza la comunitat.

Sant Galderic, patró dels pagesos – també del Rosselló, Conflent i Vallespir-, és recordat amb una figura que omple un gran fornícula a la paret esquerra de la nau. Jaume Gabarró, monjo de Solius, li va dedicar la lletra d’uns goigs. D’antuvi, també s’exposava un reliquiari que es va portar a la catedral de Perpinyà quan s’abandonà la vida regular a la muntanya. L’any 2008 en foren restituïts uns fragments i s’emplaçà la imatge barroca.



Monument funerari del bisbe Juli (Jules) de Carsalade du Pont
www.stmartinducanigou.org


A la dreta -i dins la fossa que ell mateix es va cavar- resta soterrat «el bisbe dels catalans». Les restes funeràries queden cobertes per un túmul on s’exposa una efígie estatutària -amb mitra i capa pluvial- que podria ser obra de Gustau Violet. El bisbe Morgades reconstruí el monestir de Ripoll i allà reposa; Carselade seguirà el mateix patró a Sant Martí. El poeta Josep Sebastià Pons en una necrològica el va arribar a comparar, però, amb sant Ermengol.

Quan a poc a poc tothom començà a sortir vaig consignar l’estada al llibre de visites: «Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Carles Sapena, de Sant Gregori, amb Josep M. Borrat, de l’Estartit, hem vingut a retre visita i homenatge a aquesta casa pairal. Ho fem manllevant els versos del poeta: Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,/ mes resta sempre el monument de Déu;/ i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l’altívol Pirineu. 19 de juliol de 2017».



El gascó Juli de Carsalade du Pont (Cimòrra, 1847- Perpinyà, 1932), va ser bisbe de Perpinyà del tombant de segle fins a la mort. Només arribar al Rosselló, la primera tasca que s’imposà va ser aprendre a parlar i escriure català alhora que restablí la predicació i el catecisme en la llengua de la terra. Esdevingué així un precursor de la inculturació de la fe; quelcom que l’Església institucional no referencià doctrinalment fins el pontificat de Joan Pau II. La catalanitat del bisbe també s’ha interpretat com una presa de posició enfront la modernitat i el laïcisme.

Cinc anys abans de ser promogut bisbe, Carsalade va conèixer casualment Jacint Verdaguer en una llibreria de  Barcelona. Llavors havia llegit Canigó en francès i estava al corrent de l’obra verdagueriana a través de les revistes literàries de París. La relació s’afermà i esdevingueren amics. Resten immortalitzats als jardins de la Miranda de Perpinyà.

Amb l’impuls del poeta, Carsalade va emprendre l’obra de la seva vida: restaurar l’abadia de Sant Martí del Canigó per fer-ne un estendard de la religiositat popular. Els reptes satisfeien els seus afanys en tant que bisbe, historiador i arqueòleg. Es confessava «enamorat del Rosselló i d’eix cantó dels Pirineus» i així ho materialitzà. El capteniment episcopal també s’explica per la revelació  sobrenatural que li va transmetre una religiosa moribunda.

L’any 1902 serà determinant: el juny mor Verdaguer i el desembre el monestir aixoplugà els Jocs Florals que havien estat prohibits a Barcelona. La nombrosa concurrència va provocar un sotrac polític que arribà fins a les Corts de Madrid i comportà l’animadversió governamental. La millor publicitat que podia rebre Sant Martí del Canigó li varen proporcionar els seus detractors.

Com a gest d’agraïment, Francesc Matheu, president del consistori literari, va concebre la restitució de la campana Martina a l’abadia canigoguenca. La Revolució Francesa comportà l’espoliació del cenobi i aquella nola -fosa el 1484- va anar a parar a Figueres on va ser comprada amb destí al santuari de la Mare de Déu del Tura d’Olot. Varen ser moltes les dificultats i vicissituds que impediren la consecució en el decurs dels anys. Cal anotar també l’oposició de certa sagristanesca però comptà amb el decidit suport de fra Basili de Rubí, caputxí i historiador de caràcter.

Finalment, però, el bisbe Juli va celebrar el seu 85è aniversari amb el millor regal que podia rebre: la Martina. El nou temps polític instaurat per la Segona República Espanyola i les intervencions de Claudi Ametlla, governador de Girona, i Miquel Santaló, diputat a Corts, varen materialitzar un propòsit entrebancat durant trenta anys. Allò que havien impedit catòlics, apostòlics i romans varen materialitzar-ho republicans que havien aprovat una constitució que declarava l’Estat aconfessional i reconeixia com a drets fonamentals el matrimoni civil i el divorci. El prelat ho va tenir clar: « - Una revolució ens la prengué; una revolució ens la torna. ¡Alabat sigui Déu!».

La comissió de lliurament estava formada, entre d’altres, per Joan de Garganta, alcalde d’Olot, Miquel Santaló, els germans Darius i Carles Rahola, el diputat Laureà Dalmau, Ramon Sanllehí i Rafel Cardina, redactor de l’Autonomista (pseudònim de Rafel Sot-Delclós), que gaudia de la confiança més íntima del prelat; pels seus mèrits de propagandista va ser designat Paborde Majoral de l’abadia del Canigó. Carsalade va agrair el gest manllevant la lletra de La Santa Espina d’Àngel Guimerà: «Sapigueu tots els catalans que, en volar de Nostra Dona del Tura a son estatge de Sant Martí del Canigó, la campana no surt de Catalunya; al Rosselló, també som i serem gent catalana».

Darius Rahola que tan contribuí des de les pàgines de l’Autonomista va confessar públicament: «– Estic emocionat –deia-. Amb un bisbe així no sé com m’ho faria per a ésser anticlerical. Sort que allà no n’hi ha que siguin així». 

La Martina repicà de nou al campanar de Sant Martí del Canigó. Com a deure de gratitud, Carsalade va donar el calze de la seva missa nova al santuari del Tura. El Dr. Joaquim Danés el salvaguardà l’any 1936.

A la mort del prelat les manifestacions de dol es varen transmetre de cap a cap del país. La premsa barcelonina se’n feu ressò i també la de les ciutats com Girona o Vic.

A hores d’ara, al cloquer de Sant Esteve d’Olot hi penja una campana forana: és de Narbona i data del segle XIV.



Pau Casals en el decurs de l'homenatge que va rebre de la colònia d'exiliats a Prada l'any 1942.
Fotografia de Jean Ribière.


La sardana de l’exili

El mestre Pau Casals va viure el primer exili a Prada, vila veïna de les abadies de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, escenaris de l’elegia verdagueriana Los dos campanars«Doncs ¿què heu fet, superbes abadies, / Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel, / i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies / aqueixes valls de salms i melodies, / la terra d’àngels i de sants lo cel?».

A Prada també s’hi exilià Pompeu Fabra que hi va romandre deu anys i allà li va arribar la mort. La seva tomba és tan simbòlica pels catalans com la d'Antonio Machado (a Cotlliure) pels espanyols. He pensat en Fabra tot just fa una estona. A la ràdio han informat que l’Advocacia de l’Estat espanyol s’oposa a que la Generalitat Valenciana s’adreci en català a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Afirma que la llengua cooficial només regeix dins els límits de l’autonomia i per això justifica que les relacions interinstitucionals s’hagin de fer imperativament en castellà. La raó (!?) d’Estat nega el sentit comú, la filologia i la sociolingüística. Coneixerem un Estat de la raó?

Al Conflent, Pau Casals va composar l'oratori El Pessebre i també la sardana Sant Martí del Canigó, de la qual el seu germà Enric en va fer una versió per a orquestra de violoncels. També n'hi ha d'instrumentals per a guitarra o piano, entre d'altres. La particel·la es fa ressò del diàleg entre els campanars de Sant Martí i Sant Miquel. 

El mestre també és l'autor de la música del Misteri de Sant Pere Urseol (o de Sant Miquel de Cuixà) de Josep Sebastià Pons. La dramatúrgia es va estrenar al claustre de Cuixà dins el Festival de Prada (1952).



El P. Bernard de Chabannes treballant a l'aeri que enllaça Castell de Vernet amb l'abadia.
www.stmartinducanigou.org



La Comunitat de les Benaurances

Els primers monjos de Sant Martí eren de Cuixà. L'abaciologi l’encapçala l’electe Esclua (s. XI) i el tanca el comendatari Jean-Marie Grumet de Montpié (s. XVIII). Tanmateix, dom Bernard de Chabannes, monjo de Sant Benet d’en Calcat (departament de Tarn), va tenir cura del monestir de 1952 fins a 1982 quan va retirar-se per motius d’edat. Va ser el continuador -en solitari- de la tasca rehabilitadora del bisbe Carsalade. Compaginà el treball manual amb la redacció de textos de catequètica sagramental. L’aeri per càrrega que va instal·lar continua en servei.


Monja de la Comunitat de les Benaurances al claustre de Sant Martí del Canigó.
© Miquel Bohigas, 2017.



L’arquebisbe Jean Chabbert, bisbe de Perpinyà-Elna, l’any 1988 confià la custòdia i cura a la família espiritual del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat, que amb posterioritat passà a dir-se Comunitat de les Benaurances.



Fundada el 1973, a hores d’ara compta amb 737 membres que habiten 52 cases en 28 països. S’inscriu en el corrent dels nous moviments carismàtics que es caracteritzen pel seu integrisme, definició ambigua, control canònic tou i una economia sanejada. Les associacions contra sectes denuncien sovint les derives punibles i la comissió d’il·lícits penals per part de dirigents i membres d’aquestes organitzacions confessionals. L’afer de les Benaurances esclatà abans que el dels Legionarios de Cristo.

Davant l’escàndol –no abans- la Jerarquia imposà un comissari pontifici amb la missió de fer endreça. Malgrat la tatxa, les Benaurances no es dissolen. Els Legionarios de Cristo, tampoc. L’estatus eclesiàstic es rebaixà passant del reconeixement pontifici al diocesà i es remogué el responsable eclesiàstic: la tutela passà de l’arquebisbe d’Albi a l'arquebisbe de Tolosa de Llenguadoc. L’episcopat no assumí responsabilitats ni demanà perdó a les víctimes.

Ara mateix, a Sant Martí del Canigó hi ha una responsable, set germanes, dos religiosos preveres, un religiós germà i tres laiques. Un matrimoni resideix a Castell encara que al servei del monestir.


Els adéus

Acabada la visita el xofer ja ens esperava per baixar a Castell. La davallada la vàrem fer amb la companyia d’una família castellana. Pare, mare i filla  de Palència. Els sorprèn que coneguem la ciutat més arbrada de la península Ibèrica i el romànic que atresora el nord de la província. Fa dos anys que venen de vacances a l’Empordà; primer a Roses i enguany a Palamós. Els recomanem que no marxin sense visitar Cotlliure. La senyora ens va assegurar que Sant Martí del Canigó és un lloc energètic garantit; ho va comprovar amb el seu pèndol. Josep Pla anava encertat: "El Canigó és la força còsmica més important que tenim en el país". (Escrits empordanesos, p. 75).

Ens acomiadem i tornem a casa. Al vespre rellegiré els poemes que Josefina Pons, Anton Carrera i Ramon Alabau han dedicat al Conflent i que ens ha descobert recentment l’amic -i també poeta- Florenci Crivillé, custodi durant anys del Museu Etnogràfic de Ripoll i del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.



Etiqueta del licor de l'abadia. Disseny d'Eugène Ogé (1861-1936).
Gallica, Bibliothèque Nationale de France.




* Joan Vilamalla Terricabres. «Joan Amils i el bitllet de 500 pessetes dedicat a Verdaguer», Serra d'Or, 738 (2021), p. 23-26. Agraeixo a l'amic Florenci Clivillé la coneixença de l'article i el seu autor.