dimarts, 5 de setembre del 2017

Serrabona, l'ànima (closa) dels Aspres



El príncep dels Aspres, de crinera encesa d'or.
© Miquel Bohigas, 2017.




Si el Rosselló fos una horta
i el Canigó un palau gran,
els Aspres al seu davant
serien terrassa forta.


[Guiter 1979:48]



Erm desolat i cel de foc,
bruc desflorit, estepa seca
i terra que es corseca;
ni un cant de font, ni una ombra enlloc.
Ha trobat l’aigua el perdigall
dintre la vall?


[Gay 1992:79]



Capitells de la galeria claustral. El de l'esquerra amb lleons afrontats i cares humanes.
A la dreta, decoració vegetal i rostres. © Miquel Bohigas, 2017.





La vall del Bulès

La primera vegada que vaig pujar a Serrabona va ser en companyia del germà Emili de Jesús, de València. Vàrem viure amb els monjos de Cuixà mentre resseguíem l’itinerari canigogenc de Jacint Verdaguer.

Aquest agost hi he tornat amb els amics fotògrafs Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat.
Vàrem prendre la RN116 (Perpinyà-la Guingueta d’Ix) fins el vilatge de Bula de Terranera (Terra Negra), topònim que ha anat derivant fins el present Bulaternera (en francès, Bouleternère). Ens trobem a la partió entre els antics comtats de Rosselló i Conflent. A hores d’ara, el rei d’Espanya s’atribueix el títol històric de comte de Rosselló. Paradoxalment, a França la noblesa va ser suprimida el 1790. És clar que el president de la República Francesa és copríncep d’Andorra. Embolica que fa fort.

El pla de Bulaternera és ric en fruites i hortalisses. A l’entrada del poble un camp de magraners ens dóna la benvinguda; manglaners en el vocabulari rossellonès. Som al Riberal. El nucli antic és construït a l’entorn de la cellera. La torre de la Ruta n’és la talaia. Tot pren un caire amable i fàcil (906 hab.). L’escola porta el nom del mestre Louis Torcatis, resistent executat pels nazis. La Llibreria Torcatis de Perpinyà –dedicada a la seva memòria- esdevingué un referent antifranquista. Recordo que me la va descobrir Pep Vila. A hores d’ara, Roger Coste, el gerent-llibreter, és veí de Bulaternera. Vet-ho aquí.

El Bulès, que neix a Vetera, travessa el poble i segueix cap a Illa i fins Millars on desguassa a la Tet. Per la seva vall serpenteja la D618 amb destinació als Banys i Palaldà (42 Km.). En aquells verals el poeta Josep Sebastià Pons s'hi va fer construir una casa per passar-hi els darrers anys de vida. D'altra banda, la família de l’escriptor Pere Verdaguer hi conreà albercoquers (abricoters).

Un senyal informa que ens trobem en el Camí de Sant Jaume de Galícia. No ho veig clar i me quedo amb el dubte. La D618 havia estat un camí de bast que enllaçava les valls del Tec i la Tet. Els camins històrics del Rosselló eren tres i sortien d’Elna, la ciutat històrica i episcopal. La via francisca creuava l’Albera pel Coll de Panissars (nexe de les antigues romanes Domícia i Augusta). El camí vallespirenc anava fins a Arles i d’allà a Ripoll pel Coll d’Ares. Finalment, l'estrada confletana que des de Cuixà pujava a Cerdanya pel Coll de la Perxa.

Després de set quilòmetres de transitar en ziga-zaga arribem a una antiga casa de peó caminer (maison cantonnière) ara seu del «Relais de Serrabona», que gestiona un grup d’interès econòmic local. Serveixen menjars i begudes i vénen queviures del país. Allà mateix hi ha l’enllaç amb la dreturera D84 que quatre quilòmetres amunt ens deixa en un aparcament ben agençat. Fa deu anys i un mes que en Joan i en Miquel varen ser aquí. En Joan és un bon fisonomista; ha reconegut el jardiner que ens dóna la benvinguda i li comenta l’avinentesa.

Emprenem una passejada de minuts tota vora d’una feixa de forest. Cada planta (arç blanc, om, alzina, lledoner, ginesta, grèvol, bruc, roure, ginebró,...) té un rètol que informa del nom científic i les correspondències en català i francès. Impecable. Sense adonar-nos-en arribem a la gran clariana pètria on s’alça Santa Maria de Serrabona (607 m.). 



Plànol cadastral de Serrabona (1840).
Ministere de la Culture (France). Médiathèque de l'architecture et du patrimoine.




Els punts cardinals

Som en un racó (amagat) dels Aspres. El paisatge és eixut, abrupte i cruent. Pissarra, garriga i alzinar. L’orònim, però, assenyala una inspiració complaent: serra bona, muntanya benigne. Sol inclement i carrisqueigs. L’ambient és més propi d'ermitans i bruixes que no pas canonges. Josep Sebastià Pons ho copsà líricament: «Terra de l’Aspre on gira escoladís / el temps callat enllà de la bruguera (...)». [Pons 1990:127].

Els roures devien haver poblat abundosament els topants. La geografia onomàstica aplega «La roureda», «la roureda del Batlle», etc. Precisament, Matilde Salvador va musicar el poema de Josep Sebastià Pons, «El roure de Serrabona». D’altra banda, l’existència de les «Vinyes d’en Bertran» informa sobre almenys un dels conreus de les terrasses que s’entreveuen. El «Cortal del Vilar», l’explotació ramadera. Es reiteren referències de terrenys situats en indrets obacs: «Bac de la Capella», «Bac del Perroquet», «Bac d’en Fina». També l’hidrònim «còrrec», torrent.

A llevant -a l’altra banda de la vall- i en un grada bosquetana albirem la petita església de Sant Martí de Casafabre.

A ponent, el pelat Coll de les Arques (1.013,8 m.). El serrat i els vorals conserven vestigis megalítics: la Pedra Escrita del Camp de l’Home Mort i el Cementiri dels Moros. La toponímia parla. Des de temps immemorials aquesta ha estat una geografia tel·lúrica i sacra.

L’antic municipi de Serrabona va ser annexionat a Bula d’Amunt en el s. XIX. Fa partió amb Glorianes (20 hab.). La geologia, però, no està per divisòries de paper. La mina de Glorianes (1902-1967) explotava dos filons dins el terme i un altre de Serrabona amb uns rendiments de 18 grams d’or i 25 de plata per tona. Un Dorado esquifit.



Cara nord de la canònica de Santa Maria de Serrabona. © Joan Biarnés, 2017.



Una clariana boscana

A primera vista, la canònica infon una sensació rude i abrusada. Ascètica. Talment un conglomerat enorme d’esquist. Sembla una baluerna tosca i rònega, edificada per un enginyer militar. L’embalum arquitectònic, però, amaga el tresor: una excepcional filigrana escultòrica obrada amb l’inconfusible marbre rosat del país pel misteriós mestre de Serrabona. Aquest artista «sense papers» també és anomenat mestre de les tribunes o dels tallers rossellonesos. El marbre, però, no és de Vilafranca de Conflent o Ceret com es pensava. Darrerament, s’ha determinat que procedeix d’una pedrera descoberta a Bulaternera.

Com si no ens atrevíssim a entrar, fem temps explorant la part més immediata. L’entorn del bé cultural és net i endreçat. A tocar de la paret nord hi ha el cementiri. Hi és soterrat el pintor i escultor Louis Mallais de Carroy (+1980), conservador del priorat els darrers vuit anys de la seva vida.

Tanmateix, contrasten les dues creus blanques que assenyalen les tombes de Pere Sageloly i Sebastià Tixador, joves parroquians morts en la Gran Guerra. Les creus són homenatge del Souvenir Français. En Tixador no està enterrat dins el clos familiar. El soldat queda apartat dels seus ancestres. La seva tomba té un pom de flors (de plàstic); els parents, no. Els noms d’aquests dos veïns dels masos de Serrabona estan gravats al monument comunal dels morts per França.

En aquest lloc esdevé oportú recuperar «Oblit a Serrabona»: «El campanar tallat de llosa dura, / finestra oberta sempre i pura./ Sembla portar a l’eternitat / el sospirar perdut dels qui han finat». [Pons 1990:281].

Contrariejant la norma, la nau té un portal a la cara nord. L’arquivolta la sostenen dos pilars amb capitells obrats amb el marbre rosat tan característic. Al costat esquerre, es representa la figura del Crist beneint. En el de la dreta, dos lleons afrontats i cares humanes. El seu color és refulgent. Enlloc es diu que hi ha trampa. Es tracta de reproduccions; els originals varen ser rampinyats a començaments del segle XXI. Les còpies fan patxoca.



Façana occidental de la tribuna de Serrabona. 
© Josep M. Borrat, 2017.



La tribuna és sostinguda sobre voltes d'ogives. 
© Josep M. Borrat, 2017.



L’endins: un tresor de marbre rosat

Traspassada la porta d’accés ens trobem a la galeria claustral (s. XII). No hi ha claustre; només una ala orientada al sud. Un balcó obert de bat a bat sobre una panoràmica de milers d’alzines. El cromatisme uniforme no cansa: equilibra i asserena.

Els vuit capitells estan ornats amb motius vegetals i animals fabulosos. Les recreacions lleonines arriben a la reiteració. Maria Àngels Anglada -la poeta empordanesa més vigatana- va quedar captivada per les figures. Tant, que va escriure «El lleó» arran d’una visita amb Joan Bastardas. Reconeix el «superb príncep dels Aspres amb corona de temps» alhora que li rendeix tribut: «(...) Però a tu, destronat i protegit monarca / de color de capvespre, crinera encesa d’or, / ja no podré trobar-te al teu imperi intacte / quan ell no coneixia fites, ni tu senyor». [Anglada 2009:108].

El corredor condueix a l’església (s. XI). La nau ampliada, el passatge claustral i el campanar són del s. XII. També la joia de la canònica: la tribuna sumptuària de color de flor de presseguer. Aquest era un element escenogràfic concebut per a donar magnificència cultual tan en el seguiment de la litúrgia de les hores com en la celebració eucarística. Àlex Susanna, en el poema «Tribuna de Serrabona» diu que és «(...) -un petit bosc de columnes / dins la nau varada als Aspres- / (...) en aquest eixam de capitells». [Susanna 2016:29].

Xavier Febrés l’ha adjectivada «voluptuosa i carnal». El color és fascinant i per això afirma: «Ni els millors marbres nacrats del Pentèlic ni els de Carrara tenen el reg sanguini gairebé tremolós que presenta el marbre rosat del Conflent». [Febrés 2006:51).

A Serrabona, doncs, el contrast entre el continent i el contingut és excepcional. Una nau tosca i irregular aixopluga un decorat petri que reprodueix -amb ressons apocalíptics- una rica i variada iconografia composta per un esplèndid bestiari fantàstic: lleons, serafins, querubins, entremaliats (piquen l’ullet i fan ganyotes). Aquesta és una peça mestre de l’art romànic. Tanmateix, s'han observat certs paral·lelismes amb Vezzolano al Piemont.


Fragment del frontal de la tribuna de Serrabona en un gravat de 1845.


Els canonges regulars agustinians

La canònica és el lloc on viuen els canonges; el monestir els monjos i el convent els frares. Hi ha dues classes de canonges: els seculars catedralicis i els regulars que viuen en comunitat. Un canonge agustinià és un clergue que viu segons la regla de sant Agustí.

Els canonges varen rellevar el protagonisme del monacat encara que després també ells foren succeïts pels ordes mendicants i aquests han estat depassats pels moviments carismàtics.

En el context de la Reforma Gregoriana, Urbà II va confiar la cura d’ànimes als canonges regulars. Quelcom que continuà impedit als monjos per a preservar el seguiment de la regla benedictina.

El seu tret definitori va ser viure en clausura però oberts al servei de la pastoral, la catequesi i l’administració dels sagraments. Un mixt de vida contemplativa i activa. Sant Ruf d’Avinyó, de Provença, va ser l’abadia mare.

El moviment canonical va tenir una gran expansió a Catalunya. En el decurs dels segles XI-XIII va arribar a assolir setanta-cinc comunitats. Al Rosselló la primera casa va ser la de Serrabona (1082) i seguiren les del Camp (Paçà, 1090), Espirà (1136), Sant Feliu d’Amunt (1142), la Real (1381) i Castellnou (1420). A l’Empordà foren notables les de Vilabertran (1069) i Lladó (1089). Sant Oleguer va ser abat general de l’orde abans que bisbe de Barcelona.

La fundació agustiniana de Serrabona va ser dotada per la noblesa de Cerdanya i Vallespir. D’entrada, toparen amb el bisbe d’Elna que pretenia tenir potestat per nomenar el prior. Finalment, el prelat cedí i deixà llibertat perquè els canonges elegissin el superior i es regissin en tot i per tot a l’empara de la Regla de Sant Agustí. Raimon Ermengol (1081-1102) va ser el primer prior i Jaume Serra (1599-1612) el darrer. Els quinze priors, que se succeïren en el decurs de cinc-cents trenta-un anys, sempre varen ostentar la condició de rectors parroquials.

La primera comunitat va ser erigida amb sis membres. Se coneix l’existència de conversos i donats (laics). Fins i tot arribà a tenir la condició de canònica doble: també hi va haver canonesses. D’altra banda, en el decurs del s. XV s’han documentat episodis d’incompliment del vot de castedat: el canonge Bernat Taillet va deixar la comunitat per anar a viure amb una dona i el prior Bernat Joer va ser deposat pel bisbe d’Elna per uns «crims enormes» (amb sentor de sodomia).

La vida regular va tenir els seus alts i baixos i el nombre d’efectius va ser variable. La Pesta Negra i les guerres varen fer estralls. Els registres oscil·len entre la vintena (1151) i només tres (1535). És evident que no tingueren possibilitats per aconseguir que el lloc fos freqüentat. No es registra l’ús dels recursos d’atracció: aparicions, relíquies, peregrinacions, sepulcres, etc. L’economia, doncs, havia de ser migrada.

Sens dubte, regnà el desert: «Aquest monestir amb sa quietud / de pedres daurades, / així com les fulles per l’aire colrades, / domina la vall i la solitud». [Pons 1990:25].

Climent VIII va disposar l’extinció pontifícia de les canòniques regulars agustinianes de Catalunya, Aragó, Rosselló i Cerdanya (1592). Els canonges varen ser secularitzats i els seus béns traspassats als bisbats respectius. L’any següent es creà el bisbat de Solsona i el capítol catedral ostentà (retroactivament) els drets de Serrabona. El bisbe d’Elna devia posar el crit al cel



Santa Maria de Serrabona en runes. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Fons Família Cuyàs. RF 13562.




La gestió del patrimoni

A la recepció vàrem fer ús del Pass Patrimoni 66 que ens varen lliurar amb l’entrada de Sant Martí del Canigó. Aquesta iniciativa de l’Agència de Desenvolupament Turístic dels Pirineus Orientals té una periodicitat bianual i és vàlida per una o dues persones. Ofereix una tarifa reduïda a partir de la segona visita a seixanta-un indrets i equipaments patrimonials del departament: del Museu de Prehistòria de Talteüll al Memorial del Camp de Ribesaltes.

L’extinció de la comunitat religiosa, a finals del s. XVI, va comportar un procés continuat de deteriorament i abandó. L’escriptor Jules Delfont descrivia la ruïna a les darreries del s. XIX: «Aquí, a Serrabona, poca cosa hi ha que no sigui trossejat. Les parets y los portals y teulats hi son enverdissats d'eura; les voltes, arcades y capitells, hi son tapats de pedra picada; per l’hort, se veuhen cirerers y abricoters, al mitj de vinya selvatje y de carta; los claustres y la capella son muta y berma; lo cementiri cria herbes, espines y romegueres; y ab tot, hi para un segell de tanta valluría, hi volteja lo recort de tantes passades glories, que hom es sosmogut. Monjos que vinguereu á treballar eixas terres; catalans que, després, vos hi establireu, quin sentiment al veurer los recorts que son deixats!». [Delfont 1899:53].

El bé fou subjecte d’una excepció històrico-legal. D’ençà de 1612 va ser propietat del capítol catedral de Solsona i si bé la Revolució Francesa suposà la nacionalització dels béns de l’Església, la corporació va seguir mantenint el domini de Serrabona pel seu caràcter de propietari estranger.

Va ser saquejat pels Angelets de la Terra i el 1819 s’ensorrà parcialment la nau de l’església. Ferran Trullés, notari d’Illa i propietari de boscos del rodal, va comprar el conjunt als capellans solsonins el mateix any que a Espanya es promulgava la desamortització de Mendizábal. El senyor notari va comprar en el moment oportú i devia fer-ho a bon preu. Ai, els notaris!

La canònica va ser declarada monument històric «classé» (1904). Finalment, esdevingué patrimoni públic sota la cura del Departament dels Pirineus Orientals (1956). A hores d'ara es registren quasi 33.000 visites a l’any.

Jean Raynal succeí Louis Mallais com a conservador del monument. Prosseguí la tasca iniciada de restitució d’elements dispersats alhora que esdevingué animador de les Diades de Serrabona, orientades a la revalorització del patrimoni.

Actualment, Olivier Poisson és reconegut com l’historiador de l’art de Serrabona. En vida també ho va ser Marcel Durliat. Que no hagi desaparegut la tribuna és un fet increïble. Irremeiablement, l’espoliació del patrimoni nord-català va ser de gran abast: «Tothom sap que durant el segle dinou i, encara, la primera meitat del nostre segle un cert nombre dels monuments del Rosselló i de les altres comarques de la Catalunya nord-pirinenca van ésser trossejats, els claustres desmuntats i venuts, els capitells exiliats, uns en Ile-de-France, altres en Amèrica, i, fins i tot, al museu del Louvre».[Poisson 1976:20].

Malgrat tot, la situació va comportar determinades conseqüències taumatúrgiques: « A Sant Miquel de Cuixà, en descobrir als deu anys que la meitat del claustre s’havia venut a un museu de Nova York, va néixer el meu catalanisme, espontàniament, sense cap lectura o conversa prèvies. Em va indignar aquesta violació legal. Permetrien els francesos que una torre de Notre Dame de París decorés un parc de Chicago? ».[Bezsonoff 2015:100].


L’home que mima les plantes

Mentre els companys fotògrafs van fent, m’avanço i surto a fora. Passejo pel petit jardí botànic construït amb parterres d’herbes boscanes (trèvol pudent, lleteresa, farigola, albellatge, lladern mitjà, ...). En un cap de l’esplanada veig que hi ha un pedró. M’hi acosto. A la part superior, una figura de Notre Dame de France ocupa el fons d'una petita cofurna protegida per una reixa. Quel détail! Algú va tenir la pensada d’utilitzar la mare de Déu per marcar territori i exorcitzar la catalanitat?

Segueixo cap a la banda boscana habilitada com àrea de pícnic. A la font trobo el jardiner que està omplint una regadora. El felicito pel gust i netedat que exhala l’entorn. Jacques Munoz (Muñoz) va néixer i viu a Oleta: «Oleta entre dos rius, / amb un ull que plora / i l’altre que riu». [Cerdà 1988:61]. El pare havia nascut a Montagut (Garrotxa) i la mare a Millars. L’avi patern era exiliat.

Fa deu anys que treballa a Serrabona. Abans n’havia estat vint-i-tres als vivers de Sant Feliu d’Amunt. El planter departamental té una extensió de seixanta mil metres quadrats destinats a proveir plantes i arbustos per embellir els municipis. Sant Feliu d’Amunt té una situació estratègica (el travessen set carreteres) i una hidrologia privilegiada. Josep Pla ja va advertir que: «La riquesa del Rosselló és l’aigua que ordenadament escampa, i si és un rodal tan ric i tan complet és perquè el Canigó és una font que raja sense parar». [Pla 2004:585].

Parlem del Dr. René Marquès, batlle estat de Sant Llorenç de la Salanca i president del Consell General. Era un bon amfitrió. Els hostes del quai Sadi Carnot sempre eren convidats a una copa de vi de Banyuls, blanc de Cotlliure o muscat de Ribesaltes. En aquell temps el departament va treure l’eslògan Pyrénées-Orientales: L’accent Catalan de la république française. Anaven a remolc del Perpignan La Catalane que va popularitzar Jean-Paul Alduy.




L'àbsis de Santa Maria, penjat sobre el barranc. © Joan Biarnés, 2017.





Joan Daniel Bezsonoff fixa l’espai: «els Aspres són els primers contraforts del Canigó, que separen Tuïr de Ceret i davallen fins a Nils. Pollestres i Cànoes ja no en formen part, mentre que Nils i Pontellà en constitueixen els confins orientals». [Bezsonoff 2015:114].

Pere Vidal va dir que Serrabona era un «miserable hameau». El seu quadre dels Aspres podria passar per una còpia de Las Hurdes hispàniques: «Les rares habitants de la vallée ont des moeurs douces et des goùts simples. Ils sont pauvres, mais ils sont heureux. Dans ce pays reculé, triste et silencieux, il n'est pas rare d'entendre les Montanyas regaladas, le Pardal et les Goigs dels Ous. Aux jours de festa major ou fête locale, on banquète solidement, comme pour compenser les privations du reste de l'année». Ara bé, en el podi artístic prioritzà aquest ordre: el claustre d’Elna, l’església de Costoja i la canònica de Serrabona. [Vidal 1899:227-228].

El despoblament multisecular s’agreujà per la progressiva pèrdua de valor de l’economia forestal. Pel que fa a Serrabona, els fogatges anoten el nombre d’habitatges següents: sis el 1378; nou el 1497; quatre el 1553 (dos de capellans i dos de laics). La Col·lecta de Perpinyà identifica els del s. XV: lo Sacristà, Miquel Dotra, Jaume Aroles, Johan Robert, Pomareda, Francí Vilar del Munt, Pancet Pla de Sant Ponç de Candell, An Brunet de Candell i Miquel Patau. Censos més propers han registrat 73 hab. (1751) i 145 hab. (1806).

S’ha passat dels 20 hab/km2 de finals del s. XVIII als 2/3 actuals. Els masos de Serrabona han anat desapareixent i han arrossegat els bosquetans, carboners i pastors de ramats de cabres i fedes (ovelles). L’abandó ha propiciat la descurança del medi i -conseqüentment- la proliferació d’incendis que han reduït a cendra hectàrees de forest.

L’adversitat va ser la palanca que va moure un sentiment popular que prengué forma l’any 1976 (el mes de juliol cremaren 6.600 ha.) amb la constitució de l’Associació de l’Aspre al qual s’hi adherí l’elnenc Roger Grau amb convicció: «El procés d’aquest moviment el veig ben clar en el meu esperit. L’Aspre, el bell i formós Aspre és una terra nostra. De la seva mort serem nosaltres els qui en patirem més el dany i en portarem més el dol. Doncs, sem nosaltres els qui devem, els primers i amb més acudit, emprendre el treball de resurrecció i de salvaguarda». [Grau 1976:18].

La mestra i escriptora Adriana Cazeilles, defensora de les arrels culturals i el paisatge dels Aspres, cobejà aquest propòsit de futur: «Em resta expressar un desig per l'avenir. Que per les festes del mil·lenari de Serrabona, l'any 2082, quedin prou habitants a Catalunya per a dir als «fantasmes» de l'any 1082 baixats del cel per escoltar-los: «Sem» i serem gent catalana. I volem viure en pau». [Cazeilles 1982:12].

Havíem arribat puntuals a l’hora d’obertura (10 h.). Sense adornar-nos-en era migdia. A aquelles latituds vol dir que anem tard i només podrem visitar exteriors. Cap millor comiat que el del poeta: «Adéu-siau, eterna Serrabona».



Façana barroca de l'església de Sant Esteve del Pedreguet (Illa). 
© Joan Biarnés, 2017.




Illa del Riberal

Refem el camí fins Bulaternera i després anem a Illa (en francès, Ille-sur-Têt). La població (5.728 hab.) ens rep amb rotondes vegetals i un reguitzell de jardineres vistoses a les voreres de les places i carrers principals. També hi ha testos suspesos als fanals de l’enllumenat. Les decoracions es caracteritzen per la combinació elegant de varietats. Un senyal informa de l’adscripció al moviment d’art floral Villes et Villages Fleuris (amb dues flors). Penso en Sant Gregori que recentment s’ha apuntat a l’agrupament de Viles Florides amb un curriculum de tres (1,2,3) testos florits que s’exhibeixen al començament de l’avinguda de Girona. No hi falta el rètol acreditatiu a la rotonda principal que ostenta una escultura tremenda que podria servir de túmul en un futurible panteó de la beautiful people veïnal. Un llustre (més) al servei del màrqueting i els preus (desorbitats) del mercat immobiliari (local).

El dimecres és el dia del mercat d’Illa; trobar una plaça d’aparcament lliure és una feinada. Per orientar-nos, pregunto a un vianant què hem de fer per anar a l’església parroquial. L’home me diu que és ateu i que per això no m’ho indicarà. És ben bé que cadascú per on l’enfila. La qüestió és que -sense saber com- anem a parar a l’aparcament que hi ha fora muralla al costat del safareig, el portal i la font de la Vila.

Resseguim el pany de cellera i acabem davant mateix de l’església de Sant Esteve del Pedreguet: «La façana severa d'un granit ben aparellat, gris blau i ple de raigs segons el dia, erigeix bles de pedres damunt el seu entaulament. S'il·lumina d'un portal de marbre rosa amb brancals de balustre. El conjunt és monumental" [Pons 1991:39].

En Joan i en Miquel s’endinsen pel carrer dels carmelites per anar fins l’Hospici. En Josep Maria i jo optem per la recollida i refinada plaça de la Palma (del Ram), centrada per una treballada i rica creu de terme de marbre gris (s. XIV). J.S. Pons hi rep homenatge en un angle agraciat amb una font i una làpida esculpida. L’ideòleg devia recordar vivament el poema que el poeta va dedicar a la font de Montoriol:« Voldria l’oir sempre, el degotall, / i refrescar la mà en l’aigua gelada. / Una font tan petita, i tant que diu! / Quin exemple més net per a un poeta / de la fidelitat al lloc nadiu / i de contentament i pau secreta! ».[Pons 1990:153]. En canvi, figura inscrita la tercera estrofa: «Quin raig més prim per refilar el seu cant! / Vindràs a seure una mica a la vora, / i ja veuràs com te va penetrant / d’una tendra bondat inspiradora».

Illa és terra d’arts i lletres. J.S. Pons considerava que mossèn Josep Bonafont, el rector, era el millor poeta del Rosselló. Per Josep Pla ho era Pons (que el va incorporar als seus Homenots). Dit això, permeteu-me una opinió no autoritzada: m’interessa més la poesia de Simona Gay, la germana petita de Josep Sebastià. Dona i folklorista d’empenta, també va ser la primera nord catalana que va escriure en la seva llengua.

Finalment, els quatre excursionistes ens trobem al peu de la Torre de l’Alexis. Sobta el carrer de la muralla amb un seguit de cases petites encastades a la paret de defensa. Anant cap al cotxe passem davant d’una casa familiar que té el garatge obert i dins hi ha una taula ben parada amb trumfes joves, cebes morades (de Toluges), albergínies, mongeta tendre, enciams, cogombres i tomàquets. Al mig hi ha un esquellerinc i el faig dringar igual que feia amb la campaneta quan era escolà de Santa Eugènia de Vila-romà. A manca de picarol, hauríem proferit la jaculatòria «Oh Maria?».

Mme. Montoya ens atén amb simpatia i un desimbolt rossellonès. Els productes són excedents de l’horta familiar. Compro patates i cebes per fer-ne una truita per sopar. En Miquel tria mongeta verda. No ens adonem que en Joan i en Josep Maria retraten l’escenari. Amb els fotògrafs, si bades ja has begut oli.

Corre la brama que els millors préssecs del Riberal són els d’Illa i Corbera. Pregunto a Mme. Montoya com és que no té fruita per vendre. Diu que ja els han abastat tots. Llàstima. Penso en la plantació que Francis Baills i la Ivona tenen a Corbera i que a hores d’ara mena el seu fill Pierre. En Francis és originari de Morellàs i ella d’Estagell.

El pare de l’Ivona era en Pere Sureda Costa, nascut a Can Corretja (avui Mas Font) del Raval de Sant Gregori. Maria Alsina, la muller, era filla de Can Tarrés de Bescanó. Va fugir a França per no anar a la guerra del Rif. Les guerres colonials espanyoles sempre varen ser carnisseries comanades per un exèrcit incompetent posat al servei dels interessos de l’oligarquia madrilenya. Fill d’una nissaga de picapedrers, va explotar una mina de pedra calcària a cel obert i una planta de tractament al peu de la carretera D 117, entre Cases de Pena i Estagell. En Josep, el meu sogre, sempre s’hi referí com en Peric; la Quimeta, amb un admiratiu i efusiu «oncle de França».

A la sortida d’Illa, ullem d’esquitllentes l’exhibicionisme geològic de les Orgues (no els Orgues).




Font de Josep Sebastià Pons a la plaça de la Palma d'Illa. © Josep M. Borrat, 2017.



Dinem a Can Pau de Cantallops. Menú diari plausible. El vi de la casa és un jesuític Costers del Segre; l’aigua, del Montseny. Penso en Can Ribas de Sant Gregori on el vi de la casa és de la vall del Cinca i l’aigua de l’Empordà.

Hi ha restauradors que semblen no tenir sensibilitat pel terrer. Deuen creure que de Km. 0 només n’hi ha un i és a la «puerta del Sol» de Madrid. Just davant de l’edifici de l'antiga «Dirección General de Seguridad» on varen torturar el president Lluís Companys i tants antifeixistes.

A Can Pau i a Can Ribas podrien servir vi de l’Empordà; i les aigues de les Creus («l’aigua de l’Empordà») i Sant Aniol, respectivament. Tan difícil és?

Això em fa recordar el president d’un organisme de promoció turística de les terres de Girona que per dinar bevia únicament Priorat. Exactament, Llicorella. Malgrat això, no es va ruboritzar quan va subscriure la Declaració d’Empúries sobre la Denominació d’Origen Empordà (2009). Al discurs va fer constar «el compromís de la institució amb el territori i també els productes de la terra». El ministre d’Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, no l’hauria atrapat.

Al marxar ens adonem que a la rocalla de l’aparcament hi ha una capelleta amb una làpida que conté la llegenda: «Reina del Cel. Salut dels Malalts». A dins es troba una imatge de la mare de Déu i de santa Bernadeta Sobirós. La pastoreta gascona s’adorna amb la inscripció «descendent del poble de Cantallops». Carai! Ho hauré de comentar a l’amic Àngel Rodríguez Vilagran, periodista i expert hagiògraf.

Als Aspres d’Empordà acabem la sortida als Aspres del Rosselló. Certament, tenim tirada cap a la Catalunya àrtica, que diu Joan Daniel Bezsonoff.



Entremaliat encastat en un carrer d'Illa.
© Miquel Bohigas, 2017.





*«S'usa tant el topònim Aspre en singular com en plural, Aspres, com passa amb l'Albera i les Alberes, tot i que en aquest cas, el plural es deu avui a la francesització»[Peytaví 2010:27].



BIBLIOGRAFIA


ANGLADA, MARIA ÀNGELS. Poesia completa. Vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2009.

BEZSONOFF, JOAN DANIEL. Guia sentimental de Perpinyà. Pòrtic. Barcelona, 2015.

CATALÒNIA RELIGIOSA. Ed. Claret. Barcelona, 1991.

CATALUNYA ROMÀNICA. El Rosselló. Vol. XIV. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1993.

CAZEILLES, ADRIANA. «Serrabona: símbol d’un retrobament». Avui, 9 de maig del 1982.

CERDÀ, JORDI PERE. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1988.

DELFONT, JULES. «Corrigudes rosselloneses». La Creu del Montseny, núm. 5. Barcelona, 16 d’abril de 1899.

FEBRÉS, XAVIER. A tres quarts d’hora de Perpinyà. Eds. 62. Barcelona, 2006.

GAY, SIMONA. Obra Poètica, a cura de Miquela Valls. Columna. Barcelona, 1992.

GRAU, R. «Sobre l’Aspre». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

GUITER, ENRIC. «Aspres» a Pere Verdaguer, Lectures escollides rosselloneses. Barcino. Barcelona, 1979.

PEYTAVÍ DEIXONA, JOAN. Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2010.

PLA, JOSEP. Viatge a la Catalunya Vella. Destino. Barcelona, 2004.

PLADEVALL, ANTONI. Els monestirs catalans. Destino. Barcelona, 1968.

POISSON, OLIVIER. «Un lleó de Serrabona torna d’exili». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

PONS, JOSEP SEBASTIÀ. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1990; Prosa completa. Columna. Barcelona, 1991.

SUSANNA, ÀLEX. Filtracions. Proa. Barcelona, 2016.

VIDAL, PIERRE. Guide historique et pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales. Alte & Fau, editeurs. Perpignan, 1899.

ZARAGOZA PASCUAL, ERNESTO. Catàleg dels monestirs catalans. Scripta et documenta: 55. Abadia de Montserrat, 1997.