 |
"Un magatzem d'àngels", Miquel Bohigas
|
Amb la mare sempre anem a visitar la tia Maria que viu en un dels blocs que la Cooperativa Sant Martí va edificar al Pla de Nau de Palamós. Després solem acabar d’arribar fins les parades a comprar o badar. La darrera vegada va ser just abans de començar la primavera.
Al mercat cobert vàrem trobar Ester Vilanova, muller de l’amic Pere Trijueque, l’historiador de la vila i incondicional amic de + Mn. Josep M. Marquès. Immediatament, me va dir: « - Ets en Paco Sapena, eh? ». Me va enorgullir poder respondre: « - Sóc el seu fill! ». Llavors va rememorar que quan en Pere feia la mili s’escrivien a diari i que ella venia a recollir la carta a casa quan el pare va substituir per malaltia en Jaume Rosselló, el carter de Sant Joan. També que era cunyada d’en Paco de les Saques, Francesc Gubert (1932-2005) amic d’adolescència del pare i fill de la senyora Änchen Sanner Wenzel (1902-1980). Tanmateix, la senyora «Henche» va ser com una padrina pel meu pare. Sempre vaig guardar com un tresor el regal que me va fer al néixer: l’estoig que contenia un servei de coberts de postres de plata.
Encara no havien passat dos minuts del comiat de l’Ester que ens va saludar en Joan Llambrich. Havien estat íntims amics amb el pare. Ens vàrem abraçar amb emoció. Recordo el meu pare i ell dalt d’una bastida al carrer de l’Allada cantonada Pagès Ortiz just a sobre de la perruqueria on treballava qui esdevingué la seva dona i alhora mestra en el trànsit de la reorientació professional fins esdevenir un reconegut perruquer de senyores a Girona. Com una confidència, confessà que quan va al cementiri de Sant Joan sempre ret visita als seus familiars difunts i el pare. Creu que com més gran se fa més se retira al seu avi Joan. El recordo de quan s’estava temporades a casa d’una filla al carrer Major de Sant Joan, entre ca la Lola Camila i l’Avel·lino. Érem veïns. Sempre anava vestit de dol rigorós: gorra, marinera, pantalons, faixa i espardenyes. Mai mitjons. Quan feia bo es passava les hores fumant una catximba assegut en una cadira de balca a peu de vorera. Avui, qualsevol diria que era un cretenc tret d’una novel·la de Nikos Kazantzakis.
Aquests dies, just quan el meu nét Pau té un mes i mig de vida, fa quaranta-tres anys que va morir el meu pare. Per això -encara més- les escenes viscudes, amb senzillesa i autenticitat, un matí de dissabte al mercat de Palamós me reconforten feliçment.
