 |
Situació de la ciutat d'Hamburg en el context de la RFA i els països veïns.
|
Brasseniana
La vida és un seguit
de joies que no troben dit.
La vida és un ruixat
de ventres que clamen un plat.
Ovidi Montllor
Cf. TORMO, Jordi:
Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula.
Sembra Llibres. Carcaixent, 2015, p. 71
Amb destinació a la RFA
En el trànsit de la dècada dels cinquanta i seixanta del segle XX dos fets varen empènyer la migració econòmica: l’entrada en vigor del Pla d’Estabilització i Liberalització de 1959 i la demanda de mà d’obra propiciada per l’expansiu Wirtschaftswunde, el «miracle econòmic alemany».
El 29 de març de 1960 el govern de Franco i el de la República Federal Alemanya (RFA) varen establir un acord sobre migració, contractació i col·locació de treballadors. Els Gastarbeiter «treballadors convidats» signaren contractes per un o dos anys, renovables. De 1960 a 1974 fins a 600.000 espanyols varen anar a a treballar a la RFA, dels quals 80.000 entre 1960 i 1961.
Aquest és el context socioeconòmic que explica la partença d’homes joves amb la finalitat de tenir un sou i transferir divises a les més que malmeses economies domèstiques.
El treball rigorós, l’allunyament de la família i viure en una societat, cultura i llengua desconegudes eren les dificultats a acarar. A canvi, les relacions laborals, el salari i l’hàbitat eren correctes.
Els migrants que varen tenir una mirada oberta i receptiva conegueren formes de vida, usos i costums que no tenien res a veure amb l’Espanya del subdesenvolupament i la manca de llibertats. L’alternatiu barri de Sankt Pauli era inimaginable al sud dels Pirineus.
La cinematografia espanyola, però, va maltractar l’emigració a Europa. Els guions defugiren la realitat i optaren per la caricaturització de l’emigrant. El «landisme» posà les pantalles al servei d’un acrític franquisme sociològic que se’n reia grotescament dels obrers que s’havien vist forçats a sortir nord enllà per guanyar el pa de cada dia.
Sobre el fenomen de l’emigració d’ara s’ha estrenat, amb gran reconeixement, el film de Sebastian Schipper «Victoria» amb Laia Costa de protagonista.
Paco Sapena i tants altres
El meu pare va ser un d’aquests treballadors. Va marxar el 1960 amb un contracte de dos anys. Ell i la mare en tenien trenta i jo dos.
L’anada a Hamburg va ser per carretera. Els expedicionaris de Sant Joan i rodalia tenien per davant 1.765 Km. D’aquell viatge iniciàtic en autocar consten dues fotografies fetes en ocasió de la parada tècnica a Perpinyà. Una, amb el Castellet de fons. Llavors era una imatge de precepte pels catalans del sud de l’Albera que quedaven embadalits veient onejar una gran senyera a la teulada. L’altra, al pont Joffre, sobre la Tet, lloc de pas cap al nord. A diferència d’Alemanya, França no tenia una xarxa d’autopistes.
El lloc de treball assignat era d’operari del torn de nit en la divisió de manteniment i reparacions d’embarcacions d’una indústria auxiliar del port d’Hamburg.
L’empresa oferia el contracte de treball en origen, trasllats, seguretat social, vestuari, habitatge i un crèdit d’hores i professorat per a l’aprenentatge de l’idioma. Una emigració normalitzada.
El pare sempre va recordar l’experiència viscuda aquells dos anys de manera positiva i va guardar respecte i admiració per Alemanya i els alemanys.
Conservava el seu mini diccionari de butxaca i a mi me va ensenyar a comptar fins a deu. Moltes de les cartes les acabava amb un «Auf Wiedersehen (adiós).»
Conservem fotografies i postals que enviava a casa cada setmana. Ara esdevenen documents per a la història familiar però també per la general del país. Una selecció representativa dóna cos als àmbits de continguts que segueixen.
El dia a dia
A través de la correspondència es poden seguir fets, circumstàncies i anhels. Els neguits es dissimulaven o directament s’amagaven. Les notícies sempre eren positives i els comentaris anodins. La consigna implícita era no preocupar el destinatari.
Gaudir de salut era i és sentir benestar anímic i capacitat de treball. No tenir impediments era la preocupació principal de la família. « (...) Nosotros estamos bien y tú te cuidas, no vayas a ponerte enfermo. Y sin nada más, besos y abrazos de los dos. Lolita Aznar (...).» Malgrat tot, el pare va tenir que ingressar a un hospital del qual va marxar tan aviat com va poder sense esperar l’alta. Tant va ser així que pràcticament es va donar a la fuga que es va veure frustrada pocs carrers enllà quan va ser identificat per una patrulla mòbil de la policia d’Hamburg que havia rebut l'avís. El varen convidar a pujar al cotxe per retornar-lo al centre mèdic a completar el tractament.
La transferència de diners era periòdica i atesos els mitjans del moment sempre calia assegurar l’operació:
« (...) Querido esposo, acabo de recibir el giro de 72 marcos y me han dado 1.025 pts. Con fecha de Hamburg 16 lo he recibido el 23 septiembre (...).»
« (...) hace un momento te he mandado 144 marcos fecha 29 de julio. Cuando lo recibas me lo dices.» Aquells 144 (DM) en data 27 de març de 2017 tenien un valor equivalent a 463,88 EUR (77.183,50 PTA).
El contrast tèrmic era notable i en un país tan avesat a parlar del temps el tema va sorgir ni més ni menys que en ple estiu (10 juliol 1960): «Lola, sabrás que aún continúa el mal tiempo. Aquí la gente va con abrigo y gabardina. Hace un frio como en España el invierno y ya he perdido la memoria del último día que vimos el sol. No te puedes hacer idea de lo que se encuentra a faltar. Con razón les gusta a los alemanes el sol de España.»
El pare va conèixer els Harlem Globetrotters a Hamburg i va quedar meravellat. Sempre més va ser un entusiasta de l’espectacularitat d’aquest equip de bàsquet americà. Però era aficionat al futbol i a la ciutat del riu Elba va poder viure un esdeveniment inesperat: «Hoy estamos en la habitación y tampoco salgo. Quería ir al circo que hay uno muy bueno pero me da ansia, aún no sé si iré. Lo que si iré y perderé un día de trabajo y los compañeros igual, el 3 de septiembre es a ver el futbol el Barcelona-Hamburg que viene a jugar aquí. Por fin veré el Barcelona y será en Alemania a 1.400 kilómetros. Y pensar que nunca lo he visto. » (7 agost 1960).
El resultat del partit va ser Hamburg SV, 2 – FC Barcelona, 3. Imagineu l’ambient al camp i l’alegria dels seguidors blaugranes. L’alineació de l’Hamburg va estar formada per Schnoor, Krug, Meinke, Werner, Kurggunn, Esleer, Neisner, Dehn, U. Seeler, Sturner, Dorbal. La del Barça: Ramallets, Olivella, Gensana, Gracia, Verges, Segarra, Tejada, Kocsis, Evaristo, Suarez, Czibor. Varen marcar Evaristo 1, Czibor 1, Kocsis 1.
Mentre el Mundo Deportivo va dedicar l’espai suficient a la notícia, el diari Los Sitios ho feia d’una manera més que escarransida. Qualsevol diria que el redactor d’esports del diari de Girona era periquito o que la consigna de la cadena de premsa del Movimiento era minimitzar els èxits del Barça.
La indústria naval
Drassanes. El pare va enviar aquesta fotografia el 27 d’agost de 1960: « (...) Lola, dónde hay el andamio de hierro es donde trabajo. Se construyen barcos. Los que se ven están de reparación pero es muy grande y no se ve bien. Trabajamos 18.000 obreros.»
Equip de treball. Integrants d’un grup del torn de nit. El pare és el tercer començant per la dreta. L’octubre de 1960 comentava: « (...) Trabajo de noche y valiente la gracia que me hace, pues hace un frio que pela. Desde luego voy bien abrigado y trabajamos con guantes pero todo y esto hace frio. El sol ya no me acuerdo de cuando lo vi por última vez. Esta noche no hará frio porque llueve. Cuando el traje que llevamos se moja vamos al almacén y lo cambiamos tantas veces como convenga. El traje y los guantes son de lana. En el trabajo nunca se pasa frio por mucho que haga y llueva.»
L’hàbitat
Alberg-hostal de treballadors. Funcionava a manera d’aparthotel. Cada apartament era compartit per dues persones i disposava de cuina, bany, sala-menjador i dormitori amb dos catres. A la planta baixa de l’edifici hi havia un bar-restaurant, botiga i sales d’esbarjo. També rentadores en règim d’autoservei.
A hores d’ara l’edifici es conserva perfectament. Google Maps ha permès verificar la localització exacta: Gaststätte Werner Raphael. Hamburg-Rothenburgsort,. Billhorner Mühlenweg, 1.
Escenes de la vida quotidiana a l’apartament. A la paret del llit i a tocar del llum tenia penjada una fotografia de la mare i meva feta a la plaça de la Vila de Palamós davant de la botiga de teixits Puiggròs.
La família
«Salutacions des d’Hamburg». Postal enviada als cunyats i als avis de Sant Martí Vell. « (...) Cuando termine de escribir ya me iré para el trabajo porque por el camino me pasaré a comprar unos zapatos que ayer fui y no estava mi numero y me dijeron que fuera hoy. Estan forrados de piel de cordero. Son las 5 de la tarde y empiezo a las 7 hasta las 6 y media de la mañanna. Bueno que les vaya bien por aquí. Ya se que el avi està muy enfadado porque llueve mucho según dijo la Cari. Besos y abrazos de su hijo. Adiós abuela Cridanera. Supongo que aún tiene el genio igual. Cuando venga ya nos pelearemos. » (21 octubre 1960).
Esposa i fill al sortidor del passeig de Palamós. A Hamburg rebia imatges familiars renovades que li permetien veure com creixia el fill. « (...) Hoy hace 5 meses que no te veo y tengo muchas ganas de verte a ti y a la mama. Si la mama aún no ha comprado la bicicleta cuando vayáis a ca la abuela, ella irá a Gerona y te la comprará muy bonita. Bueno hijo, besos y abrazos y también le das muchos a la mama de parte mía y a ver si eres muy bueno que ella te comprará muchos juguetes.» 7 agost 1960.
L'esposa i el fill un any més tard. Fotografia de l'estudi Pallí de Palamós. « (...) Bueno yo esta Navidad si me dejan venir por poco que pueda vendré a verte que ya no me debes conocer. Besos a la mama. Adiós, hijo. Besos a ti. » 21 octubre 1960.
La mascota Mecki. « (...) Apreciado hijo, te mando esta postal porque dice la mama que te gustan mucho pero si no crees no te mandaré. Así que sé muy bueno. Besos a la mama y tu recibe muchos de tu papa que piensa mucho en ti y ella. » 15 agost 1960.
Ambient animat i festiu a l’autocar en el primer viatge de permís a casa. Nadal de 1960. El pare és el tercer començant per la dreta i dret.
El pare amb una família amiga. A les drassanes va fer amistat amb un encarregat que per les festes assenyalades el convidava a dinar amb la companyia dels seus. Sempre portava com a present un ram de flors a la mestressa de la casa.
Quan ja era retornat, un estiu varen venir de vacances. René Matas els va llogar un apartament a tocar del despatx de la Catifa. Recordo que vàrem anar d’excursió a Aiguablava a bord del seu Mercedes. Sopaven al Niàgara, un restaurant que en Pitu Vergonyós del Xivarri –íntim del meu pare- va muntar davant mateix de l’Ajuntament de Palamós.
D’ells conservem una postal: «Viele Grüsse von/Famielie Parpart/warum schreibst/Du nicht wir/warten alle Tage Du/Fehlst uns sehr!». Molts de records de la família Parpart. Per què no ens escrius? Ho esperem cada dia. Et trobem molt a faltar. (Traducció de Daniel Vivern).
Passat i present
De la Transició ençà, els successius governs no han aplicat una política migratòria igual de digna que aquella que va acomboiar Paco Sapena i altres milers i milers de treballadors fa més de mig segle.
Els emigrants que han vingut a les Espanyes han estat condemnats a viure la marginalitat i tot darrere les noves generacions de nadius obligats a emigrar a Europa a resultes de l’economia salvatge, la privatització i la desregulació.
La política d’ocupació ha consistit en reduir la tributació de les empreses sense contraprestacions en la contractació laboral. Les bonificacions empresarials no s’han finançat amb el Pressupost General de l’Estat sinó amb càrrec a la Seguretat Social sense que els sindicats hagin impedit el saqueig del fons de cotitzacions que ha quedat exhaust.
El Ministeri d’Hisenda fa jocs d’il·lusionisme com també feien bancs i caixes amb la benedicció dels censors jurats de comptes, les auditores «de prestigi» i en darrer terme el Banc d’Espanya. A més, el deute públic és de pronòstic reservat.
El Ministeri d’Hisenda fa jocs d’il·lusionisme com també feien bancs i caixes amb la benedicció dels censors jurats de comptes, les auditores «de prestigi» i en darrer terme el Banc d’Espanya. A més, el deute públic és de pronòstic reservat.
Capítol a part és el de les jubilacions anticipades dels treballadors dels grans sectors estratègics: banca, energia i telecomunicacions. El govern ha finançat el redimensionament de les plantilles d'empreses sanejades també a costa de la Seguretat Social. Una maniobra que ha propiciat les portes giratòries de les que participen els partits polítics i sindicats a quota.
De tot plegat, cínicament, en diuen servir l’interès general. La gran injúria.
Els governants i els empresaris han destacat per la manca d’escrúpols i la pràctica del capitalisme més indecent. Què és pot esperar dels artífexs de la corrupció extensiva i la impunitat dels delinqüents de coll blanc?
Han fet malbé persones, famílies i generacions. Han retallat fins l’extrem les prestacions socials, sanitàries i educatives. Han convertit el país en un bosc espès d’administracions d'opereta caracteritzades pel desori, el malbaratament i la injustícia.
Willy Brandt, alcalde de Berlin quan es va construir el Mur, va dir que permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.
COMENTARI
El post del tiu Paco és emotiu. Saps, les cares amb el temps es desdibuixen i jo ja gairebé no el recordava. Una generació de postguerra que va patir i lluitar per a sobreviure. Molts es van quedar pel camí; i si no fos per aquestes entrades al post o a referències d'altre mena ningú s'en recordaria. Com diu el poeta: «Que solos se quedan los muertos.»
Treure a la llum la seva memòria és acompanyar-los en la seva solitud. No estan sols, estem amb ells, sempre. No deixarem que morin, almenys fins que ho fem nosaltres.
Josep Maria Becerra
COMENTARI
El post del tiu Paco és emotiu. Saps, les cares amb el temps es desdibuixen i jo ja gairebé no el recordava. Una generació de postguerra que va patir i lluitar per a sobreviure. Molts es van quedar pel camí; i si no fos per aquestes entrades al post o a referències d'altre mena ningú s'en recordaria. Com diu el poeta: «Que solos se quedan los muertos.»
Treure a la llum la seva memòria és acompanyar-los en la seva solitud. No estan sols, estem amb ells, sempre. No deixarem que morin, almenys fins que ho fem nosaltres.
Josep Maria Becerra
