Tren Estrella Costa Brava

Un episodi ferroviari al Baix Aragó

En solidaritat amb els

danyats de les Rodalies de Catalunya

a les Terres de l’Ebre.

El bitllet, testimoni documental del viatge.

Al revers consta la reserva: 2a. classe, cotxe 021, seient 34.

Noticia de l'accident al diari El País.

El 17 de gener de 1977 vaig agafar el tren «Estrella Costa Brava» que feia el recorregut entre Portbou i Madrid Chamartín. Durant molts anys va ser el mitjà de transport idoni pels desplaçaments a «la Villa y Corte». Sortia al vespre de Girona i a primera hora del matí arribava a la destinació. S’aprofitava tot el dia per fer el què calgués i al vespre es podia refer el trajecte.

En els seus bons temps havia tingut vagó restaurant (recordo un sopar memorable amb el doctor Pau Viladiu) i disposava de compartiments amb llitera i lavabo. Va acabar obsolet i fastigós. L’AVE el va rellevar; abans havia tingut altres competidors: les variades, intermitents i fallides línies aèries regulars Girona-Madrid; el pont aeri d’Ibèria al Prat i desprès les companyies de baix cost.

En aquest racó peninsular la història contemporània del ferrocarril és pràcticament tan desgraciada com la carretera N-II o els accessos a la Costa Brava Centre (la inexistent Anella de les Gavarres i/o les circumval·lacions impossibles de la Bisbal d’Empordà, Celrà i Bordils). I això val per tots els governs haguts i per haver de Madrid i Barcelona. Els de més a prop amb l’agreujant afegit que exalcaldes de Girona i Figueres han estat consellers del ram.

El Sr. Nadal va presentar com una gran victòria política el traspàs de les Rodalies de Catalunya però els usuaris no comparteixen l’entusiasme: la gestió és vergonyant dia si l'altre també. I les carreteres són un insult comparades amb la resta de territoris del Regne d’Espanya. Definitivament, «El pacte del Majestic» va servir per lligar altres afers més convenients per les (seves) parts.

La darrera mostra de com se fa política a Madrid l’ha servit el Sr. Francesc Homs fa poques setmanes en la votació de la Mesa del Congrés dels Diputats i la posterior explicació delirant del “no vot”. Un periodista encertat ens va prevenir: la Puta i la Ramoneta no havien marxat; eren de parranda. Els polítics se’ns pixen a sobre i diuen que plou. I malgrat tot, se’ls vota. Això si que és un Misteri i no els del Sant Rosari.

Tornem al tren. Havíem passat Móra la Nova i no hi havia manera de dormir. Un cap d’estació de Riba-roja va recordar que precisament allà era on l’Ebre es fa català. Vaig sortir del compartiment per estirar les cames i vet aquí que trobo que s’està calant foc en un racó de vagó. Havia vist on tenia estada el cap de tren i el vaig anar a avisar. Era gran i estava endormiscat; sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, no va tenir altra reacció que tirar de la maneta del fre d’emergència. El tren es va parar. El foc havia pres volada i el fum ho entorpia tot.

El vagó incendiat estava situat a la part central del comboi... i érem dins el túnel de Val de Pilas, entre les estacions de Favara de Matarranya i Casp. A crits i donant cops a les portes dels compartiments vàrem despertar el passatge per tal de saltar a la via i fugir. El perill més gran era que hi hagués passatgers que no despertessin. La gent va córrer a un cantó o altre del túnel segons la seva situació respecte el vagó incendiat. Molts varen prendre mal al saltar: hi havia alçada i s’anava a parar a la grava. Com més es corria més fum es respirava i més es tossia. Els ulls irritats i sense visió.

Els de la meva banda quan vàrem arribar a cel obert ens trobàrem en mig del no-res, negra nit, fred i sense divisar cap llum. Havíem quedat a la boca est, orientada en direcció a Casp. La màquina va ser desenganxada dels vagons i va avançar fins a la sortida del túnel. El maquinista, molt professional, va treure un telèfon d’emergència que per a fer-lo anar calia enfilar-se a un pal de la línia pròpia de Renfe. Ho va fer com va poder i quan va establir contacte va donar part i demanar socors.

Mentre esperàvem l’auxili i sense notícies de la banda oest, el maquinista va improvisar un foc amb travesses que va trobar per allà i que va mig encendre amb una llauna de combustible i draps que portava a la cabina. Així vàrem aguantar drets o asseguts a la via fins que va clarejar i va fer acte de presència el tren «d’emergència».

El tren de socors estava format per tres vagons i l’equip d’auxili era compost per una parella de guàrdies civils armats amb fusells, un metge amb un maletí i una llitera robusta de fusta i cuiro per portar a braços; més aviat semblava un baiard mortuori.

Ens vàrem acomboiar de qualsevol manera fins l’estació de Casp. Allà vàrem esperar l’arribada dels passatgers que havien desallotjat el túnel per la boca oest i havien recollit en un autobús. A la cantina vàrem esmorzar cafè amb llet i magdalenes de bossa; no hi havia res més. A l’hora de marxar, l’amo pretenia que el paguéssim; amb «bones paraules» li vàrem dir que hauria de passar el càrrec a la Renfe.

Apilonats vàrem partir cap a l’estació de Saragossa-Portillo on ens esperava un reporter de «El Heraldo de Aragón». A resultes de tot plegat vaig tenir que llençar l’abric per inservible: havia quedat llardós de sutge. Vaig presentar la reclamació pertinent a la «Red Nacional de Ferrocarriles Españoles». L’expedient se segueix instruint amb eficàcia i garantia processal. Conservo el bitllet esperant ser citat i provar que estava cobert pel «Seguro Obligatorio de Viajeros». Ara li fan el mànec. «La España de los Botejara».

Estat del convoi ferroviari després de l'incendi. 

Fotografia de Teodoro Ruiz, Aragón Exprés.

Estació de Casp, 1970. Col. Luis Gómez.

Boca Est del túnel de Val de Pilas, 16 de febrer de 2009. Fotografia d'Ignacio Gracia.

L'estació de Val de Pilas està situada a 300 m. de la boca E del túnel. 

L'any 1977 era plenament operativa.

Fotografia d'Ignacio Gracia.

Agraeixo a IGNACIO GRACIA la seva amabilitat i col·laboració en la recerca i documentació fotogràfica. 




COMENTARI  

Bon dia, 

Som a Batea passat uns dies amb l'abuela. 

A Val de Pilas, entre Favara i Casp, hi ha un abaixador. Allà el meu pare treballava una finca a tocar de la via. És un territori molt escarpat. El tren passa encaixonat entre les muntanyes. De lluny veiem el fum com s'apropava.

Una vegada que vàrem aconseguir arribar a la via abans que passés el tren, va donar la casualitat que baixava de Saragossa la iaia d'un amic i veí de casa. Me va veure i per la finestra ens va llençar una bossa de caramels. 

La partida dista uns deu quilòmetres de Favara. En aquells temps no hi havia tractors i allà ens estàvem de dilluns a divendres fins que tornàvem a casa. 

Cuida't! 

Paco Millán