dimecres, 11 de maig de 2016

Un sinyor de Morella a can Cuní



Manuel Milián Mestre, un sinyor de Morella



Manuel Milián Mestre va ser als estudis de Fem Girona 92.7 fm i entrevistat per Eduard Cid amb motiu de la promoció dels Ponts trencats. Fotografia a www.femgirona.cat

D’això no en parlaré, Milián!
Josep Tarradellas

Com ens rebran, Milián?
Antonieta Macià


De tant en tant, els divendres al vespre m’agrada parar davant el televisor per veure l’espai de tertúlia del programa 8 al dia que dirigeix Josep Cuní. Els tertulians del dia són fixos i s’han popularitzat com a «els tres tenors»: Lluís Foix, Joan Josep Queralt i Manuel Milián Mestre.

Josep Cuní és un periodista audiovisual al cent per cent. Quan ja era granadet i havia assolit el pòdium professional a la ràdio va saber fer una aturada i obrir un parèntesi a la seva carrera: es va prendre un any sabàtic per anar als EUA. Amb la motxilla renovada d’energia i idees va tornar a Barcelona per reprendre l’ofici a la televisió, també amb encert reconegut.

No és el mateix un oficiant de mitjans escrits que un de ràdio i/o televisió: els seus registres expressius són completament diferents, i això el públic ho percep. Quan un periodista de la veu i/o la imatge escriu, segueix fent ràdio o televisió. I qui escriu a la premsa generalment no ultrapassa el rol de tertulià; no hi ha lloc per a l’artifici. No sé què en deu dir l’Acadèmia, que massa vegades divaga sense haver viscut l’ofici amb les tripes; només cal constatar-ho amb la nòmina d’investigadors del Grup de Recerca en Comunicació Social i Institucional de la Universitat de Girona. Qui talla el bacallà és «l’investigador principal», que no ha treballat mai en una redacció. En canvi, als assessors externs ―que ho fan a jornal― els reserven el paper de farciment decoratiu; no tenen res més a fer que un o dos sopars a l’any.

Respecte a Josep Cuní, recordo tres anècdotes. La primera: Quan es van inaugurar unes jornades de publicitat i comunicació amb una classe magistral seva (ara en diuen master class), que va obrir amb un efectisme contundent: «Hi havia una vegada un capellà que no creia en la publicitat, però cada dia tocava les campanes». Genial! Una altra: Quan ell i jo vàrem xocar dins l’aigua un dia de mar brava a la platja de sa Tuna. I la darrera: La informació que em va proporcionar un amic cartoixà sobre ell: «El pare d’en Josep Cuní va començar a proveir peix a la Cartoixa de Montalegre [Tiana] l’any que jo vaig entrar-hi [1952]. En Josep va iniciar la seva carrera llegint quan era nen les lectures de la Missa del diumenge des de la trona de l’església, a dos passes de casa seva.». El vailet, doncs, va ser precoç en la tasca de comunicar. I els guions ―encara que no fossin seus― eren de categoria: les Epístoles de sant Pau. Els Pastorets són figues d’un altre paner. Conec gent que va fer d’actor en aquestes representacions i que sempre més ha continuat fent teatre per la vida; els polítics, sobretot, comèdia.

A la tertúlia, Lluís Foix representa l’empresa editora (Grup Godó) i manté un posat de gentleman (res a veure amb els impostors Màrius Carol i Arcadi Calzada) i unes contingudes formes angloamericanes portades amb un senyorívol accent urgellità; tot plegat, conseqüència de la seva dilatada tasca d'enviat especial.

Per la seva banda, el doctor Joan Josep Queralt és el catedràtic que tot estudiant universitari hauria envejat tenir. Penalista rigorós, afable i amb un discurs pràctic, exemplificador i contundent. A les antípodes dels indocumentats habituals de platós i locutoris. Argumenta amb referències del dia a dia i es fa entendre per tothom.

I finalment, Manuel Milián Mestre, a qui tots els presents s’adrecen com a Manolo. Tot un caràcter. De l’emprenyament en fa bandera, carta de naturalesa i fe de vida. Home públic per exigències del guió: mediador, interlocutor, redactor d’informes confidencials, «corre, ve y dile» oficiós, visitador d’homes d’empresa, banquers, cardenals i diplomàtics. Coneixedor pam a pam i del qui és qui de l’aparell de l’Estat: l’avantprojecte del Pla de Reestructuració dels Sectors dels Escarlets, les Múrgules i els Siurenys, els temes de conversa dels generals a les sales de banderes dels Estats Majors, les cites d’amor a la màquina del cafè del CNI, el reservat on la Brigada Aranzadi esferifica els darrers recursos al TC, fins a arribar a tractar de tu els presidents de govern i ministres; reservant el don per al porter major del Congrés dels Diputats i els uixers influents del Tribunal de Comptes. Ah! i l’agutzil de Morella, és clar.

Milián és un home criat al Forcall i Morella, talaia privilegiada entre l’Aragó, el País Valencià i Catalunya. Geografia de cruïlla i espai de pas per a gents de procedències difuses. Aquelles orografies wagnerianes han estat un gran decorat de la història: pobladors remots, àrabs, jueus, cristians, bons homes, carlins del Tigre del Maestrat, soldada del «Cuerpo de Ejército del Maestrazgo», Guernica valencià de la Legió Còndor, amagatall de guerrillers i cau del maquis de llegenda: la Pastora. I anar fent fins a arribar a Ximo Puig, alcalde morellà digne i ara president cabal de la Generalitat Valenciana. L’entorn imprimeix caràcter i d’allà han partit gent amb empenta, fins i tot un cistercenc: Josep Peñarroya Artola, actual prior del monestir de Solius (Baix Empordà).

La comarca del Maestrat i el massís dels Ports són una escenografia estimulant per als autors que hi han nascut o que han triat viure-hi a prop, que han coincidit a crear una novel·lística ambientada en la realitat o la fantasia d’aquells topants. Aquests són el casos d'Andreu Carranza i L'hivern del Tigre; Alicia Giménez Bartlett i On ningú no et trobi (Premi Nadal 2011); Martí Domínguez i La sega (Premi Crítica Serra d’Or, 2016); i Víctor Amela, amb El càtar imperfecte i La filla del capità groc (Premi Ramon Llull, 2016).

Manolo Milián pertany a una família de negociants carlins arrelats secularment a aquells monts i valls. Els avatars varen fer que anés a parar al Seminari de Tortosa i que la seva adolescència i primera joventut la visqués amb el seu oncle capellà i erudit, que li va fer de segon pare i mentor i per al qual va professar sempre afecte i reconeixement. El trasllat de mossèn Manuel Milián Boix a la parròquia del Perelló (Baix Ebre) va ser un revulsiu per al nebot, i allà va descobrir certeses vitals no llibresques fins llavors desconegudes.

D’aquestes primeres passes fins a arribar al gener d’enguany, Milián en fa memòria en un llibre que porta per títol Els ponts trencats. I com sant Agustí, es confessa i, a voltes, es penedeix (o no). Les cinc-centes setanta pàgines són llegidores i encomanen passió: la que el protagonista ha viscut en els diferents fronts dels seus afers. Els privats, els ha blindat. Per alguna raó Milián s’autoanomena «lleig, catòlic i sentimental, com el marquès de Bradomin.» (p. 505).

Venint d’on venia, la universitat no li va suscitar entusiasme, però sí que li va permetre conèixer la incipient vida política allà instal·lada pel PSUC i el sindicat oficialista d’estudiants (SEU). I ―sobretot― uns companys que per generació els tocarà tenir protagonisme públic en un futur no llunyà. Al pati de Lletres hi va parar poc: va preferir ocupar el temps com a columnista d’opinió, també per intercessió d’un altre padrí. Aleshores, portava un bagatge de cultura clàssica, avals de les forces vives tortosines, una ploma solta i el furor d’un jove que vol obrir-se camí a Barcelona. Va començar a El Noticiero Universal. Al «Ciero», doncs, es va foguejar. La relació amb els mitjans va tenir recorregut amb el Diari de Barcelona i El País, entre d’altres. Fins a arribar a formar part del consell del grup PRISA.

Un cul inquiet i les ganes de fer forat el varen portar a festejar la Asociación Católica de Propagandistas. Una pedrera de dirigents en tots els camps. Un lobby en tota regla. Allà es va capficar en crear un partit democratacristià d’obediència jeràrquica. El cardenal Vicent Enrique Tarancón des de Borriana li va dir que de cap manera. Tarancón la sabia llarga; observava com la campaven per Itàlia i com seria de contraproduent aquí un partit d’aquesta naturalesa un cop acabada la dictadura: els catòlics havien de fer política als partits i no hi havia d’haver un partit de catòlics. Amb humor mediterrani havia advertit que els bisbes espanyols patien de torticoli de tant girar el cap cap a Roma. Aquest valencià va ser valent. Com també van ser-ho Jubany, Pont o Torrella. Ara...

Milián va ser fitxat per successius homes de negocis de l’època: Josep Maria Santacreu (empresari agrícola i financer), Eduardo Tarragona (Mobles Tarragona) o Fèlix Estrada (Mobles La Fàbrica). Aquells nous rics havien fet fortuna a redós del «Desarrollismo» amb la importació de models de negoci per a la venda d’articles de consum a crèdit que havien conegut als EUA. El creixement expansiu del parc d’habitatges de protecció oficial i les segones residències van obrir un mercat de grans proporcions.

Aquests negociants de raça no havien passat per cap escola; estaven desconnectats de les elits i tallats (tots) pel mateix patró: nou rics acomplexats per l’exclusió que els professava l’aristocràcia burgesa barcelonina amb pedigrí respecte els seus espais de sociabilitat exclusius (els socis del Círculo Ecuestre, el Círculo del Liceo, el Real Club de Polo, el Real Club Marítimo o l’Aeroclub).

Milián va haver de donar un prestigi social, cultural i artístic a aquests parvenus i aconseguir que fossin respectats. L’operació va consistir en crear plataformes per aparentar, veure i ser vistos, i exhibir-se repartint prebendes, premis i beques amb contraprestacions. No eren patrocinadors, però tampoc mecenes. I encara menys, ximplets. El col·leccionisme d’art va ser un bon canal per alternar, fer coneixences i sorprendre els convidats a les seves festes.

La tasca al servei d’aquests prohoms va permetre a Milián conèixer i saber anar pel món, tractar psicologies complexes i identificar talons d’Aquil·les de persones i organitzacions. El seu do de gents va ser un bon antídot per enfrontar-se a dificultats, trampes i deslleialtats.

La feina concreta es podria descriure com la d’exercir d’home de fer feines, secretari polític, documentalista, amanuense i negre fent discursos, articles i llibres per als seus amos. La seva presència i intervenció es cobria amb la denominació de «director de relacions públiques». Ara, d’aquestes feines se’n cuiden els gabinets de comunicació, que fa més fi i dissimula millor. A Santacreu l’any 1972 li va organitzar «La trobada del Luçanès» per començar a enfilar perspectives de futur amb representants de les forces polítiques i independents com Josep Andreu i Abelló, Joan Grijalbo, Carles Sentís, Josep M. Vilaseca, el jutge Belloch, Jordi Pujol i el banquer Domigo Valls Taberner, entre d’altres.

Enmig d’aquest modus vivendi va esclatar el Maig del 68, i Milián va deixar-ho tot per anar a veure què passava in situ. Amb un crèdit avalat per dos amics se’n va anar a París a presenciar en primera línia el tomb sociològic i històric amb la retirada del seu admirat general De Gaulle a Colombey-les-Deux-Églises.

Contràriament a molts de la seva generació, a la tornada no es va fer revolucionari de boquilla sinó un valet de chambre del delfí de la dreta espanyola i ministre de la Policia de Franco: Manuel Fraga Iribarne. I es va convertir en el seu agent polític a Catalunya, amb la missió d’aconseguir reclutar interessats en tenir una mà, una cartera o una cadira ben col·locada en un postfranquisme conduït per franquistes garants. José Martí Gómez, paisà de Manolo, a les seves memòries (p. 73) recorda que se l'havia conegut com «El Tigre Fraguista del Maestrazgo».

Milián diu que el primer pont que li varen encarregar va ser abonar Fraga com a relleu del Caudillo quan s’esdevingués «el hecho biológico», amb la gosadia afegida que el gallec més jove respectés la «regionalitat» catalana. Per això es varen crear infraestructures variades i successives (clubs de debat, societats d’estudis, editorials, etc.) per atreure la sociabilitat de les millors referències de la banca, l’empresa, la milícia i la universitat barcelonesa. L’objectiu darrer era crear un híbrid orgànic amb el nom de Reforma Democràtica Catalana, que havia de ser una rèplica de la Unió del Poble Navarrès. S’havia de caracteritzar per no ser sucursalista ―cosa hiperbòlica atès que havia d’esdevenir un aliat absolut― i per la disciplina de vot respecte del partit matriu de la dreta madrilenya. Com dirien els castissos: «Cazi ná!».

A la penúltima operació, Milián es postula com a íntim del president Josep Tarradellas durant els darrers cinc anys d’exili al Clos Mosny de Sant-Martin-le-Beau. Explica que va guanyar una confiança extraordinària (més que la de Mercader a Can Trotski?) i que rebia un tracte de familiar, tot atribuint-se bona part de l’operació de retorn del president a Catalunya. Justifica que per modèstia i prudència va declinar aparèixer al costat del president en tots els moments solemnes: la baixada de l’avió, l’aparició al balcó o la presa de possessió.

Finalment, Milián diu que també va ordir el Pacte del Majestic. Poca broma. La darrera aliança entre la governació espanyola i catalana, que va acabar com el rosari de l’aurora quan l’energumen de José Maria Aznar va desbarrar amb la majoria absoluta que va assolir en la legislatura següent i que va immortalitzar amb la fotografia dels criminals de les Açores amb George W. Bush i Tony Blair. Amb aquest fet Milián va fer creu i ratlla a la seva vocació de sapador pontoner. Aquell pont barceloní es va fer esclatar. I no per obra dels dèbils com a la pel·lícula sobre el famós pont sobre el riu Kwai. Els sabotejadors ara eren els japonesos, o sigui els anticatalans del PP. Al PSOE també n’hi ha molts i molts.

Ara, l’home explica a qui el vol escoltar com va anar tot plegat. A Milián se’l pot comparar amb un xef que ha dirigit totes les cuines de moda malgrat no haver merescut cap estrella Michelin, que en el seu cas hauria d’haver estat la direcció general de la Guàrdia Civil, la presidència de Renfe o de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. S’ha hagut de conformar amb haver estat la sal i el pebre de moltes salses.

El professor Joan B. Culla, a La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008 relata determinades participacions de Milián. En canvi, Manuel Ortínez a les seves memòries Una vida entre burgesos l’ignora completament. Una absència significativa atès el rol del banquer en el finançament de l’exili presidencial en nom del consorci de cotoners catalans i la implicació constatada en el retorn de l’estadant de la Casa dels Canonges, que li va ser premiada amb una conselleria. El trumfo pel reconeixement d’una institució i presidència republicana per part de la monarquia de designació franquista. La continuïtat històrica quedava legitimada incondicionalment. La mise-en-scène va ser dirigida per Pere Portabella.

Igualment és destacable el costat que Ortínez va fer a Tarradellas respecte a la seva aversió trinitària: Montserrat, Òmnium Cultural i Jordi Pujol. Ho clarifica així: «Poblet té avantatges: és molt més net i rígid i transparent que els meandres barrocs que caracteritzen el montserratisme. O sigui, que és molt més de fiar.» (p. 133).

Al capdavall, Milián ens ve a dir que si Espanya i Catalunya no s’entenen també és perquè no li han fet cas i no l’han deixat fer. I que ara no hi ha res pitjor que haver de suportar la catalanofòbia permanent, personatges sinistres com Javier Arenas i l’espectral PPC, per la passarel·la del qual han desfilat una colla de friquis i travestits polítics com Montserrat Nebrera o Josep Enric Millo.

Finalment, cal constatar que Milián passa de puntetes, de pressa i sense aportar-hi res sobre el 23-F, l’OPA de Gas Natural, les infames empreses comunicatives de la capellanesca com la COPE i 13TV o la importació agafada amb pinces de l’arquebisbe Omella, que ve a ser la sonrisa del Vaticà tal com el ministre José Solís Ruiz ho era del règim. Un bluf.

Per acabar, permeteu-me unes notes personals. Milián i altres s’han referit diverses vegades a l’Hôtel de France de Perpinyà, on Tarradellas rebia visites de periodistes i polítics. En temps de l'ocupació nazi va ser la seu de la Feldkommandantur. En certa ocasió amb l’amic Pep Vila vàrem voler anar-hi a dinar per respirar aquelles parets carregades de significats; de la història no en quedava ni rastre i el menú va ser vergonyant.

Una altra experiència va ser a Tolosa de Llenguadoc. Amb l'amic Francesc Puntas visitàrem la fàbrica de cervesa que la  CNT feia servir de tapadora a la rue Belfort i que els franquistes tenien espiada dia i nit. Quan vàrem entrar, la sorpresa va ser descobrir que l’edifici s’havia reconvertit en un «gimnàs» gai. La circumstància ens va empènyer a tenir un record pietós per cert líder cenetista palamosí que es va reconvertir en regidor convergent sota el mandat de l'alcalde Parals, advocat i polític del morro fort.

I vet aquí, la darrera. Lector d’Artur Bladé i Desumvila, després de fer la ruta literària pel seu Benissanet natal, vaig voler conèixer la Grande Esplanade de Montpeller, on es trobaven els exiliats. Res de res. La transformació urbanística no havia deixat cap rastre del passat, ni tan sols dels plataners ni del nom de la plaça. A la informadora de l’Oficina de Turisme li devia semblar que m’interessava per unes ruïnes arqueològiques. Certament.

La memòria és curta. Tot just fa uns dies la premsa es feia ressò d’un estudi on es constata que els joves d’Euskadi han oblidat ETA amb només tres anys d’alto el foc. I pensar que jo també havia anat a les muntanyes d'Aurizberri al lloc de la caiguda d’Oriol Solé i els companys de la fuga de Segòvia! Per cert, Ovidi Montllor interpreta Oriol Solé a la pel·lícula que va dedicar a aquell fet el director Imanol Uribe (1981). Al film Ovidi/Oriol canta la cançó del Rossinyol en una escena memorable. Llàstima que la llicència del guió amaga la realitat: qui la va cantar de veritat va ser Txomin Ziluaga, un membre d'ETA que havia estudiat a Barcelona i va ser jugador de la Unió Esportiva Santboiana. A part que ell no es va fugar; varen fer-ho els presos que tenien més anys de condemna. Així van les coses.
En positiu queda el record d’una Setmana Santa al Maestrat i els Ports passejant per Sant Mateu, descobrint les grans marjades de pedra seca de Vilafranca, el paisatge de  Vistabella, el cim vertiginós d’Ares, el puig de Cantavella, la bellesa de Mirambell i la sorpresa de Tronchón, on es continua elaborant el formatge que va referir Cervantes a El Quixot. El llogarret, de la mida de Juià, conserva un frontó finançant pels emigrants argentins del poble, tal com en deixa constància una placa. El frontó cau a trossos i al poble no hi ha cap infant per jugar-hi. Terra d’emigració i exili.

I, sobre tot, una imatge no viscuda, però sentida com a pròpia pel sentiment que va esmerçar el meu amic Paco Millán quan me la va explicar. Tenia setze anys, treballava en un taller mecànic a Picassent i vivia a casa de la seva germana gran. Li agradaven molt les festes del poble i per això porta al cos les marques que li va fer un bou embolat. Pels volts de Nadal pujava cap a casa dels pares a Favara de Matarranya. Feia dit i l’havien deixat just sota la mola de Morella. Fosquejava i va començar a nevar. Va quedar colgat més de dues hores fins que un camioner que anava a Pena-roja de Tastavins el va carregar. Sempre més ha recordat Morella de nit, amb fred, amb els peus glaçats i desemparat. Una impressió ben diferent de les postals i els reclams turístics. En Manolo hauria recollit un autoestopista?