dilluns, 13 de juny de 2016

El camp d'aviació


Atención, atención,
próximo a despegar,
el vuelo quinientos dos,
destino a Son San Juan.

Atención por favor,
diríjanse a puerta tres,
y allí les conducirán,
a bordo de un Caravelle.

Volando, Volando,
a Mallorca voy, a Mallorca voy.
Volando, Volando,
a Mallorca voy con mi canción.


Fragment de la lletra de la cançó Vuelo 502



La majoria d'edat, motiu de reivindicació. Pintada de la Joventut Comunista de Catalunya, branca juvenil del PSUC clandestí.


Fet i fet aquest paper narra la peripècia d’un jove de 17 anys que cerca la manera de guanyar-se la vida en un temps en què la majoria d’edat era als 21. Tanmateix, les estructures polítiques i socioprofessionals d’ara no deixen de ser una continuació no rupturista de les de llavors.

Actualment els joves viuen amb els progenitors forçosament o en pisos compartits, no pas en pensions domèstiques o comunes pseudoalternatives. Les gestories han perdut quota de mercat entre els clients particulars: l’analfabetisme va quedant darrere i la ciutadania es pot adreçar a l’Administració sense intermediaris i electrònicament. Iberia ha desaparegut de l’aeroport de Vilobí, que ha estat ocupat per Ryanair, la companyia que ha popularitzat el transport aeri de la crisi: el low cost. Un concepte que guanya terreny en tots els ordres (marques blanques, etc.): les classes mitjanes s’han proletaritzat i per extensió el conjunt de la ciutadania s’ha empobrit. I el Pení només l’habiten militars professionals: la mili es va suspendre. Els joves viuen l’atur i la precarització, i entre ells s’identifiquen els ni-nis. I vet aquí que ni els joves ni el deute públic són objecte de debat electoral mentre augmenta l’exclusió social i l’emigració de nou encuny, i això que mai hi ha hagut tants polítics, polítiques, assessors i assessores per metre quadrat. God Save the Queen.

A Can Galí els hostes rebien un clauer amb dues claus: la del portal i la del segon pis.

Pare Claret, 25

El juny de 1975 va finir l’estada a l’Escola d’Hosteleria de Girona. Tanmateix, aquell estiu em vaig acabar de convèncer que no volia passar-me la vida treballant en un sector que percebia absorbent. Per Nadal encara havia treballat fora de casa mentre el meu pare estava malalt i al llit. El mes de març va morir. Les Mutualitats Laborals m’havien concedit una beca per anar a fer la mestria a l’Escola Superior d’Hostaleria i Turisme de Madrid, però com que ho tenia clar ho vaig deixar córrer.

Acabada la temporada al Plaça Murada de Palamós, una vegada més refaria el camí a Girona, ara per buscar feina i cursar el peritatge mercantil. No sé com va ser, però vaig allotjar-me en una pensió que portava la família Galí a la Ronda Pare Claret, just davant de la Clínica Bofill. Els baixos els ocupava l’agència de transports Mateu & Mateu, parada d’enllaç dels ordinaris de la província. El primer pis era ocupat per la família; un parell d’habitacions individuals eren per a estadants recomanats. El segon pis estava totalment dedicat als hostes. Les habitacions eren compartides amb dos o tres llits. I un sol bany per a tots. Tot plegat força tronat. En temps de la bombolla immobiliària l’edifici va ser enderrocat per bastir-ne un altre nou de trinca.

No servien esmorzars i per això anava al bar Núria. A dinar acudíem només una part dels estadants i, en canvi, apareixien persones que hi anaven únicament a fer el repàs. Eren homes de mitjana edat que vivien sols. A sopar solíem ser-hi tots. La família compartia taula amb nosaltres. El menjar no era exquisit ni abundós. Un menú que sovintejava consistia en sopa de pasta, mongetes seques bullides guarnides amb un parell d’anxoves confitades i una poma.

De la parròquia recordo un empleat d’Iberia madrileny que hi va estar un parell de mesos, un metal·lúrgic, instal·ladors de la Renfe (un d’ells va morir electrocutat a l’estació de Maçanet-Massanes), un estudiant de la Politècnica que era fill de Salobreña i vivia a Roses, un estudiant d’empresarials de Ripoll, un subaltern de la prefectura de Trànsit extremeny i un comercial de Mapfre que era xilè i que quan s’engatava ―la qual cosa passava sovint― bramava: «–Españolessssssssss, cabronessssssssss!».

Emblema professional dels gestors administratius.

La Gestoria Simon

Mitjançant els anuncis del diari Los Sitios vaig trobar feina d’auxiliar a la Gestoria Simon de la carretera de Barcelona, 16, principal. En aquella oficina fosca i llòbrega l’ambient personal era inexistent; cadascú a la seva i amb un silenci rigorós que només es trencava per les trucades de telèfon o la presència de clients. El Sr. Simon ocupava un despatx i aparentment no tenia feina; llegia i no pas l’Aranzadi. Només de tant en tant rebia algun client rendista d’aquells que a la targeta de visita s’anunciaven per la seva condició de «Propietario».

El caixer era un sergent retirat de la Guàrdia Civil que havia estat cap del post de Sant Pere Pescador. Els assentaments als llibres de comptabilitat els feia amb ploma estilogràfica. L’Antoni Ezquioga, fill del campaner de la catedral, portava els temes d’Indústria. Més endavant va estudiar dret i exercí pel seu compte. En Joaquim Roca, pare de l’actual alcalde de Sant Gregori, s’ocupava de les gestions a Trànsit. Un belluguet dubtós i tèrbol tenia cura de la cartera d’assegurances. Transports, en Peix, jugador de handbol de la Unió Esportiva Sarrià i més endavant de la sectorial d’esports de CDC. Les assegurances socials eren cosa de Sebastià Salellas, que esdevindria un advocat de fama; hi havia tardes que no treballava perquè anava a la UAB a fer dret. Era el factòtum. Allà hi havia treballat Joaquim Vidal que va plegar per anar a treballar a l’empresa d’alimentació COPIBA, que comercialitzava supermercats amb la denominació ALDI. Amb Llorenç Valés va crear VALVI supermercats l’octubre de 1975, el mateix mes que jo vaig entrar a la gestoria.

El negoci principal era l’obtenció de permisos de transport internacional per a una àmplia clientela de camioners valencians, murcians i andalusos. Aquesta va ser la meva feina. Per la tarda els demanaven per telèfon; l’endemà es tramitaven a la Prefectura de Transports que ocupava un pis del carrer de Santa Clara on treballava l’avi de l’historiador Marc Sureda amb un parell de funcionàries: una gran i l’altra jove. La gran era condescendent i la jove una fura. Quan hi havia molta feina era habitual que els empleats de les gestories els posessin a donar-los un cop de mà fent anar les seves màquines d’escriure. Signaven les autoritzacions uns enginyers tècnics a la babalà. Per Nadal els gestors sabien compensar les diligències. A la tarda en Peix deixava els permisos a la benzinera de Sarrià, on els recollien els transportistes a la nit i matinada de camí a la frontera. L’única certesa burocràtica del permís era la recaptació de la taxa.

Recordo que la notícia de la mort del general Franco em va arribar a aquella oficina. Això va suposar la suspensió per dol oficial de les classes de peritatge i l’avinentesa va fer que no hi tornés. Ja intuïa que no estava fet per als números, però aquells dos mesos m’ho van acabar de confirmar. Del quadre de professors recordo Fèlix Bouso Mares, periodista de Los Sitios i instructor del «Frente de Juventudes» que donava la inevitable «Formación del Espíritu Nacional». El manual portava per títol La Constitución Española, quan no n’hi havia, però era la manera de rebatejar de manera moderna El Fuero de los Españoles. Anys a venir en Bouso va resultar ser el primer funcionari de l’Estat a Girona traspassat a la Generalitat i vàrem acabar coincidint com a pràcticament col·legues als Serveis Territorials de Cultura. Em va confiar la lectura d’un llibre de reflexions breus a manera de sentències de collita pròpia i un altre de citacions i frases cèlebres que anava confegint.

Un dia, a l’hora de sopar només érem a taula l’empleat d’Iberia i jo. Em va comentar que s’havia obert el termini per presentar sol·licituds de feina per a la temporada d’estiu (6 mesos) a l’aeroport i que les condicions eren bones, tot animant-me a fer el pas.

Uns dies després vaig anar a l’oficina comercial que Iberia tenia a la plaça Marquès de Camps a recollir el formulari. A més de demanar les dades curriculars habituals l’imprès acabava demanant el nom, professió o càrrec de tres persones que poguessin informar sobre tu. Vaig entendre que es tractava de tres avals. I aquí va entrar en joc el lector de premsa que sempre he estat. No tenia cap porta on trucar, però sí recordava el nom de tres capgrossos de la ciutat i província: el governador civil (Armando Murga), el bisbe (Jaume Camprodon) i el delegat de Sindicats (José Segura Sanfeliu). I aquests varen ser els noms que vaig consignar. Tenia clar que m’ho jugava a cara o creu. La gent del Departament de Personal deurien quedar impactats pel nivell de relacions i no es varen atrevir a trucar a les jerarquies. Suposo que l’empleat d’Iberia també deuria preocupar-se’n. I vet aquí que vaig aconseguir la feina. És sorprenent que t’ajudin en coses primordials persones que pràcticament no coneixes. Quan he tingut ocasió jo he fet el mateix.

Quan vaig rebre el comunicat d’admissió i la data d’inici del contracte vaig comunicar-ho a en Tià Salellas, que em va conduir al Sr. Simon. Volien pujar-me el sou perquè no marxés, però la decisió era presa. En aquell despatx estava tot vist. M’hi hagués florit.

Evolució de la marca corporativa d'Iberia

Iberia, Lineas Aéreas de España

Uns dies abans de començar a l’aeroport ens varen citar: un sastre arribat de Madrid prenia les mides per confeccionar l’uniforme. El disseny era del modista Elio Berhanyer, que patia del mateix mal que Paco Rabanne. Allò que deia Paco Martínez Soria a la pel·lícula La ciudad no es para mi: «Tanta Luci, tanta Luci y se llama Luciana». El nom real de Berhanyer és Elio Berenguer Úbeda, i Francisco Rabaneda Cuervo el de Rabanne. Sempre més he vestit de confecció amb la vaga esperança de poder tenir algun dia una camisa feta a mida.

A l’aeroport Iberia operava en exclusiva el hadling (assistència a terra): servei en rampa, operacions de camp i manteniment mecànic. I tenia tres vols regulars: Madrid, Londres i Palma. La resta de companyies, bàsicament angleses i alemanyes, es dedicaven al negoci xàrter on tenia una petita porció la seva filial Aviaco. Les companyies europees també solien ser filials de matrius de referència: Condor per Lufthansa; British Airtours per British European Airways, etc.

Alguns d’aquests operadors tenien uns agents que vetllaven per la correcta coordinació entre tripulants, handling i el trasllat de passatgers de l’aeroport als hotels i viceversa. Això volia dir pressionar uns i altres i sobreactuar per justificar-se. Era especialment visible en Patrick, anglès, i en Joe, el seu ajudant anglofrancès. Patrick es comportava com un imperialista del Regne Unit i ens mirava, als locals, amb una superba condescendència. Anava abillat amb una camisa amb xarreteres que portaven galons de quatre barres com si fos un comandant. L’ajudant, tres. Aparença falsa i soroll per res.

Aviaco mantenia un representant i el seu ajudant temporer a Girona. Tot un personatge de l’antiga escola, bigoti inclòs: imatge inconfusible de castellà quixotesc. L’ajudant, al seu costat suava. Vaig conèixer José Antonio Silva, comandant d’Aviaco, que també va treballar de presentador a TVE. De la seva estada a l’aeroport en guardo una anècdota. La tripulació va anar a allotjar-se a l’hotel Fornells Park ―que és on hi anaven totes les tripulacions― i varen deixar dormir el DC-9. Amb un company vàrem aprofitar per regalar-nos un sopar a bord tirant de les provisions: entrecot amb guarnició, pastissos i vi de Rioja. Altres personatges populars que recordo son l’actor José Luis López Vázquez i el futbolista Kubala. Com que fèiem uns torns a vegades estrambòtics els ritmes de menjar i dormir eren del tot irregulars i per això hi havia qui s’entaforava a fer una becaina al quarto d’objectes perduts (que ocasionalment també havia servit per satisfer altres quefers inconfessables), pidolava sandvitxos als tripulants de cabina o racions al director del càtering Marriott.

Iberia era i és la companyia de bandera de l’Estat espanyol. En aquell moment, de capital privat només existia Spantax, amb base a Son Sant Joan. El reclutament i extracció del personal eren selectius. A l’estiu i per les feines de gestió hi havia filles i fills de cases bones de Girona i Banyoles, de guàrdies civils amb graduació, de l’aparell de l’Estat (un García-Valdecasas) i la quota endogàmica inevitable que es concretava de manera particularment visible en un pare «llanito», que era de plantilla, i els seus fills, que aspiraven a ser-ho. I algun que es col·lava com un servidor i un mestre d’escola ―popular per la seva ploma―, que feia torns de nit el maig i juny per compatibilitzar els horaris escolars.

Iberia es caracteritzava per mantenir una cultura corporativa que era una mixtura d’oficina militar, administració pública i empresa; cada aspecte en mesura i segons per a què. Un detall: els empleats fixos amb els quals treballava pertanyien al «Cuerpo General Administrativo».

El càrrec superior corresponia al «Jefe de Escala», a qui pràcticament no se’l veia. I per sota hi havia els caps de torn que eren tres i un habilitat temporal. Això passava en totes les categories professionals: als fixos a l’estiu se’ls dotava del càrrec immediatament superior: els conductors eren caps de parc; i els mossos esdevenien capatassos.

El cap de torn habilitat era valencià i ens adoctrinava per tal que ens féssim militants de la Federació Catalana del PSOE. Un altre dels caps tenia el posat de xèrif. Amb les senyores prenia un aire de paio dur i conqueridor a la manera de Humphrey Bogart.

D’entre els companys vaig coincidir amb el meu amic de l’ànima Pere Quevedo, amb el qual portàvem molta campanya feta tant a l’Escola d’Hostaleria com al restaurant Plaça Murada. I l’inclassificable Llorenç Deulofeu, estudiant d’arquitectura. A vegades s’abstreia de tot i únicament es concentrava a fer dibuixos psicodèlics. Un vespre em va demanar si el podia portar a casa. Resulta que vàrem anar a petar al mas on vivia la gent del TEI de Sant Marçal, naturalment a Sant Marçal de Quarantella (Vilademuls). Em varen fer la recepció que ja devien tenir assajada per als nouvinguts: sorpreses extravagants i l’espera en una habitació on feia vida un rèptil estrany. Amb els anys en Deulo va esdevenir un brillant maquetista i miniaturista. Creador del fallit Petit Museu de la Fantasia de Girona.

Els operaris de manteniment aeromecànic eren una casta i feien ranxo a part. Com els pilots, també tenien un origen militar. A Espanya només donava aquella formació l’Escola d’Especialistes de l’Aire, avui Acadèmia Bàsica de l’Aire.

De tota manera els únics que pencaven de debò eren els mossos de càrrega. Els camàlics tenien una feina dura i invisible. Havien de traginar maletes pesades amb unes temperatures extremes. Al pic de la calor les pistes eren roents.

Les administratives eren destinades a les visibles i exhibides tasques de facturació i embarcament de passatge. Els homes estàvem al despatx de avions que no tenia contacte amb el públic. La feina masculina era la pròpia d’un servei d’operacions. Coordinació de maniobres: valisa i equipatge; moviment de passatgers: embarcament, desembarcament i transport en les «jardineres», els busos aeroportuaris singulars; comunicacions: arribada i partença de naus amb identificació de dades bàsiques per als serveis de control de les companyies i les destinacions; elaboració de les fulles de càrrega: distribució compensada del pes per conèixer el centre de gravetat de l’avió. Tot plegat es feia sota els estàndards de llenguatge IATA. Els temps eren referenciats en hora zulú.

També competia el control i moviment de les mercaderies transportades en els vols regulars. Recordo un pagès de Sant Esteve de Llémena que «exportava» maduixes a Mallorca. Com que venia a cada vol vàrem establir relació i em va convidar a visitar els conreus. Eren prop del trencant de la carretera de les Planes a Sant Aniol de Finestres. També puc donar fe que a l’Hostal de la Gavina de s’Agaró servien «chuletón de Ávila» autèntic: arribava amb el vol de Madrid i una DKW de l’hotel estava a l’espera.

En aquell temps la presidència del consell d’administració d’Iberia estava en mans de Manuel de Prado y Colón de Carvajal,  íntim i administrador privat del rei, i per tal de deixar-hi petja va decidir canviar la imatge de la companyia: marca, flota i uniformitat. Subtilment s’hi incorporà la corona. La campanya va incloure una bona comunicació interna: ens varen reunir en un hotel a un esmorzar de treball per explicar els ets i uts de l’operació. Mai més. He treballat en una administració pública més de trenta anys i no recordo haver estat convocat a cap exposició estratègica. Per a què? N’hi havia prou amb dues consignes tàcites: 1. Qui dies passa, anys empeny. 2. No hi ha preguntes.

Vaig ser la primera persona de l’empresa que va acudir al «Servicio Nacional de Encuadramiento y Colocación de la Organización Sindical». Fins llavors o no se n’havien assabentat o no ho necessitaven. Allà vaig aconseguir la targeta de demandant de feina i varen tramitar una prestació d’atur. Aquella oficina del sindicat vertical és l’antecedent remot de l’INEM i el SOC. Fins que vaig tornar a treballar a l’aeroport l’abril de 1977 vaig cobrar mensualment una prestació que em donaven en mà a l’«Instituto Nacional de Previsión» al carrer Santa Clara. El caixer era un home gran com un sant Pau que portava un bigotet que li donava un aire de cantant d'opereta.

Inauguració del DC-10 d'Iberia de nom "Costa Brava"

L’aeroport de Girona-Costa Brava

L’aeroport de Vilobí era un equipament complex: hi habitaven organitzacions diferents i amb personal relativament nombrós: companyies aèries, operadors turístics, forces de seguretat, proveïdors de combustible, càtering, neteja i desinfecció, etc. No hi havia nexe i tota activitat quedava parcel·lada i fins restringida: existia una tipologia d’accessos a les diferents zones interiors i pistes. Tots, però, sota una autoritat absoluta: el cap de l’aeroport, que depenia de l’organisme autònom «Aeropuertos Nacionales» adscrit a la «Subsecretaria de Aviación Civil del Ministerio del Aire», un ministeri militar. Els vehicles oficials de l’aeroport (bombers, serveis tècnics, etc.) portaven la matrícula EA (Ejército del Aire). El cap de l’aeroport era un tinent coronel de l’escala de vol.

La gestió directiva corresponia a funcionaris del «Cuerpo Especial de Oficiales de Aeropuertos» que de la mateixa manera que els pilots espanyols eren militars d’aviació en excedència Tot plegat feia que per la naturalesa dels orígens, la uniformitat, l’argot i el tracte es configurés un sistema de treball extremament jerarquitzat. La Escuela Nacional de Aeronáutica, dedicada a la formació de pilots civils no es va crear fins a l’any 1974. A hores d’ara esdevé un grau en oferta a diferents universitats. D’altra banda, «Aeropuertos Nacionales» va ser el fonament de l’actual AENA.

A l’aeroport prestaven servei diferents forces públiques: guardes jurats de «Aeropuertos Nacionales», Resguard Fiscal de la Guàrdia Civil, Cos General de Policia i Policia Armada, que es varen fusionar per esdevenir l’actual Policia Nacional.

Els guardes jurats controlaven els accessos a les pistes. Anaven abillats amb un uniforme de color terrós, duien una bandolera de cuir amb una placa identificativa i anaven proveïts d’una arma llarga. Gent sense preparació física ni entrenament. Una relíquia boscana enmig de la tecnologia més avançada. Una imatge del país i l’època. Solien començar el torn de matí fent la barreja al bar.

Placa identificativa dels vigilants de l'aeroport.

Els especialistes fiscals de la Guàrdia Civil constituïen un post duaner del quan era cap un sergent primer, el fill del qual treballava amb mi. Era evident que el nano no va heretar per res la marcialitat del progenitor. El segon era un caporal primer tocat per tants anys de mili. Explicava que quan havia estat a Calella de la Costa no paraven de tramitar falses denúncies de robatori que presentaven els guiris; una manera d’estafar les asseguradores. Ell ho trobava intolerable pel fet que esdevenien cooperadors necessaris i per la imatge que es donava d’Espanya a l’exterior com a país de delinqüents. La seva feina consistia en registrar els equipatges per prevenir el contraban i la introducció de narcòtics o altres substàncies tipificades penalment com a contràries a la salut pública. Això reglamentàriament havien der fer-ho amb guants blancs. Alguna vegada havia fet presència el tinent cap de línia en visita d’inspecció.

La Comissaria pròpiament dita era únicament el despatx del comissari Castro. Un poli franquista que si l’hagués conegut en Manolo Vázquez Montalbán segur que apareixeria en qualsevol novel·la protagonitzada per Pepe Carvalho. En Castro devia tenir orígens galaicoportuguesos, i el cert és que gastava una mala llet proverbial. Era de la vella escola i amb molt d’ofici. Els seus homes tenien com a feina instal·lar-se en unes taquilles a l’espai d’arribada de passatgers per fer el control de passaports. Algun d’aquests elements havia format part de la Brigada Politico-Social de Girona. Tipus sobrerament fatxendes i algun més aviat amb pinta de macarró. En vaig reconèixer de dinar a la taverna de Can Pata de Palo al carrer de la Força, un establiment tan indigne com el Bar l’Oficina del carrer de la Salle cantonada Joan Maragall. Donaven de menjar al lumpen. Auxiliaven els membres del Cos General, policies armats entre els quals sobresortia l’Antonio, amb qui ens retrobarem més endavant.

Per les pistes circulàvem amb un Seat 600 i un Vespino per anar a les cabines a portar la valisa i fer signar la fulla de càrrega al comandant. Tots els avions d’una companyia anglesa feien olor de caldo de sobre. Pobres. La tripulació tècnica de molts avions, a més de pilot i copilot, incorporava un mecànic de vol. A vegades es veien comandants de companyies ocasionals sense arrelament que anaven personalment a peu fins a l’oficina de l’ATS (Air Traffic Services) a pagar les taxes aeroportuàries i cercar informació meteorològica. Amb el 600 alguna nit amb pocs vols haviem anat fins a la propera sala d’espectacles, la Reoca. Que consti que la matrícula era d’empresa.

A l’extrem nord de l’aeroport hi havia els hangars dels bombers, el taller dels mecànics i el magatzem del dipòsit franc que comanava un empleat que havia estat capellà i que se’l coneixia com a mossèn Cros. Home pulcre i gens ambientat. Vivia allà dalt tot sol.

Els bombers cada matí feien circular els camions per no rovellar-se i molt de tard en tard feien un exercici de simulacre d’incendi. Com que l’organitzaven ells mateixos i suposo que puntuava, estava tot a punt abans d’hora. Tot just havien calat foc a un dipòsit ja sortia l’equip contra incendis. Dos minuts. Bravo! Treballaven un dia sí i tres no. Va ser la sort de molt pagesos de la Selva i el Gironès, que varen compatibilitzar la feina al mas amb el repòs a l’aeroport. Cada torn tenia el seu cuiner i la manduca es pagava a tant per barba. Una llegenda aèria apòcrifa explica de qui va entrar a la plantilla mercès al pagament del deute privat contret per un tinent que corria per allà. O en va ser més d’un?

L'aeroport de Vilobí de S a N. Al fons la ciutat de Girona.

L’Armitjes d’Anglès

Acabada la temporada de 1976 (sis mesos) vaig passar a compartir pis a la ronda Ferran Puig en un immoble propietat d’Aleix Gimbernat, qui seria director general de Caixa Girona. Quedava per davant de l’edifici familiar de Carles Rahola, als baixos del qual hi havia la Magistratura de Treball. Una vegada van col·locar-hi un artefacte explosiu que va esclatar mentre dormia; me’n vaig assabentar l’endemà a la premsa. Feia anar el 4L que havia comprat de segona mà el meu pare i l’aparcava sota la via. Un dia, quan vaig anar a buscar-lo em vaig trobar que havien robat les quatre rodes i el cotxe s’aguantava amb totxos.

Aquell hivern vaig començar els estudis de graduat social que em varen interessar vivament pel contingut de les matèries: història social del treball, sociologia, sindicalisme, cooperativisme, dret del treball i administratiu, estructura econòmica, etc. Només em va fer la guitza l’estadística. Allà vaig descobrir un seguit d’autors que em varen fascinar: l’economista Ramon Tamames, clàssics de la sociología com Max Weber, Pareto o Durkheim i els juristes Eduardo García de Enterría i Manuel Alonso Olea. Aquests sabers em varen servir a l’hora de treballar a l’Administració pública, i també per anar pel món. El seguiment del dret públic ha fet que sigui un lector entusiasta del professor Alejandro Garcia Nieto.

El professorat bàsicament era integrat per jutges, magistrats i inspectors de treball. Recordo especialment don Miguel Pérez Capella, president de l’Audiència provincial, que impartia la introducció al dret,  o Carlos Sobrino, magistrat de treball, dret processal. La història estava en mans d’un jove Ramon Alberch, recentment estrenat com a arxiver municipal. El dret administratiu era competència del jutge Esteve Ferrer; Narcís Escatllar, dret sindical; Basili Bragulat jr., estadística; el Sr. Lax, seguretat social, i Florentino Sanz, dret del treball. El director del centre era Martí Carreras Biarnés, expedicionari de la División Azul i funcionari sindical. El secretari, José Luis Oliver Martínez. A Carreras li varen atorgar la medalla al mèrit al treball i l’Oliver va ser Pendonista dels Manaies. La concessió de la medalla al treball a Martí Carreras era una evidència que en aquest país el dret premial s’administra discrecionalment i amb certa frivolitat.

Aquell hivern amb els companys de pis vàrem fer escapades per explorar el coster de Portbou a Barcelona, amb incursions fins a Perpinyà. Un dia va ser complet: dinar a Cadaqués, cafè a l’Escala, sopar al Maresme i ressopó al cabaret Barcelona de Noche. Vist en perspectiva, Déu n’hi do.

A Iberia havia fet amistat amb un temporer com jo de cognom Armitjes, que era d’Anglès, on vivia amb la seva mare. Era el més gran de la colla: d’edat, pes i rodatge vital. Durant uns anys havia treballat a Suïssa com a comercial i repartidor de vins. Havia estat afiliat a Casa Nostra, el club català de la Confederació.

Va ser ell qui em va parlar del Pení i em va animar a anar-hi. Hi havia estat i en guardava bon record i coneixences. Tant, que un dia hi vàrem anar per visitar el capità Serrano i el sergent primer auxiliar Carrillo. El capità era un supervivent de la guerra, que havia fet com a soldat ras, i va ascendir a base de reenganxaments. Estava sota arrest al pavelló d’oficials, d’on no podia sortir-ne; malgrat això no tenia més vigilància que la del cambrer del bar. La seva pena era d’amor: va conèixer una francesa madura com ell i els va donar per fugir junts a l’aventura amb un sidecar. Al cap d’uns mesos la història va finir i ell va tornar a casa seva: l’exèrcit. Va ser processat per desertor. Per tal de mitigar la situació ateses les circumstàncies i no perjudicar-lo es mantenia l’aparença que patia un trastorn mental. Dos cops a l’any un suboficial d’automobilisme armat amb pistola el portava custodiat a passar observació pericial a la clínica psiquiàtrica militar San Baudilio, de Sant Boi de Llobregat. Respecte el sotsoficial escribent, vivia com una tragèdia pertànyer a un cos col·lapsat i amb ascensos restringits: mentre altres de la seva edat però pertanyents a altres escales ja eren subtinents, ell no havia passat de sergent primer malgrat els anys de mili.

Losange del Cos Auxiliar d'Oficines Militars de l'Aire.

De retorn del Pení vaig convidar l’Armitjes a dinar al Celler de Ca la Teta, el restaurant de l’hotel Duran de Figueres. Havia treballat al veí hotel President també de la família Duran servint banquets. En recordo especialment un d’espectacular d’agermanament entre hotelers de l’Empordà i el Rosselló en el marc de la Chaîne des Rôtisseurs. Es varen servir uns colomins que es presentaven al menjador enfilats en espases.

L’Armitjes era una bona persona i vàrem congeniar molt. Una vegada que vàrem passar per casa seva de nit em va voler presentar la seva mare, que dormia i anava amb rul·los. Una altra vegada, també de nit, vàrem anar a visitar un seu parent a la Clínica Puigvert de Barcelona; un despropòsit. Sortint d’allà em va portar al cabaret New York del carrer Escudellers a veure l’actuació d’una artista que començava: Bibi Ándersen, avui coneguda per Bibiana Fernández. Impressionant.

Acabada la temporada d’estiu, l’octubre de 1977 em vaig incorporar a l’Exèrcit de l’Aire.