dilluns, 15 de febrer de 2016

Palamós marí






Sortida de les barques des de sa Punta de sa farola. Fotografia de Miquel Bohigas, 2015.




Sento l’enyorança
de les quilles velles,
de les naus antigues,
dels vells mariners...
D’elles, ja no queden
ni rastre d’estelles.
D’ells, just les imatges
i el record només.

A trenc d’aigua (Cançó de mariner).
a “Palamosines. Cants de la Costa Brava”.
Palamós, 1958, pp. 17-18.




Al Sr. Parals li agradava compartir -en petit comitè- anècdotes sucoses que havia viscut en el decurs dels seus successius mandats com alcalde de Palamós. De quan va ser-ho en temps d’en Franco (1952-1956) explicava que en certa ocasió la corporació municipal va anar a Girona per a ser rebuda en audiència al govern civil. L’alcalde anava presentant al governador els regidors un a un posats en fila. Quan va arribar el torn del darrer aquest el va complimentar amb la mà dreta alhora que amb l’esquerra li allargà una tarja comercial dient-li: -Tejidos Cama, para servirle. El botiguer havia de mirar de treure profit comercial del viatge provant de vendre una vànova o un joc de llençols a Luis Mazo Mendo. La pela és la pela.
També en recordo altres però ja referides en temps de democràcia (1979-1983; 1985). Un regidor de la dreta espanyolista en un ple va retreure a l’alcalde que sempre s’empatollava amb allò de “criminal”. L’alcalde li va tenir que aclarir que “cri-mi-nal” no, sinó “pro-ce-di-men-tal”. Temps a venir aquest mateix regidor en un plenari va recriminar a l’alcalde Ferrer (1985-1996) que hi havia deixadesa en el manteniment de l’ordre públic i que els gais de nit feien el què volien a la Platja Gran. Immediatament, el regidor republicà Josepmiquel Servià va demanar la paraula “per al·lusions”...
Una altra va ser protagonitzada per un democratacristià, soci de coalició, que va ser valedor d’un candidat a la llista electoral argüint que aquella persona estava preparadíssima: “–Ha fet molts cursillus!.”
I precisament aquest post ve propiciat pel record del meu primer “cursillu” que va ser el de preparació de l’examen per a obtenir el títol de “Patrón de embarcaciones deportivas a motor de 2ª clase”. Els professors eren don Vicente i don Emilio i les classes es feien a la sala d’actes del Club Nàutic Costa Brava. Llavors el Ministeri de Marina tenia totes les competències en matèria naval fins que en temps de la Transició varen ser traspassades a l’òrbita del Ministeri de Foment. Quelcom que també va passar amb el Ministeri de l’Aire respecte l’aviació comercial. Els tres ministeris militars que es mantenien des de la Guerra Civil es varen fondre en el de Defensa deslliurant l’esfera civil de la militar. Recordem que el president Lluís Companys i Jover va ser ministre de Marina de la Segona República Espanyola.



Àncora del San Isidoro al Passeig del Mar. Fotografia de Carles Sapena, 2015.
Don Vicente i don Emilio
Don Vicente era el senyor Vicent Zaragoza i Such, alferes de navili (RNA) i Ajudant Militar de Marina de Palamós, càrrec popularment conegut pel de Comandant de Marina. Més enllà de la seva missió oficial, Zaragoza va participar activament en la vida palamosina: va ser promotor de la Setmana del Mar de la Costa Brava i del Festival de la Cançó Marinera que varen gaudir d’un ampli ressò.
Fill del mestre d’Altea (Marina Baixa), va ser alumne de l’Escola de Nàutica de Barcelona, compatibilitzant l’estudi i el treball. A casa eren cinc germans i el sou del pare era més que magre com encertava la dita: “passar més gana que un mestre d’estudi”. La seva filla Rosa el recorda així: “El meu pare tenia molta facilitat per fer feliç a la gent que l’envoltàvem, tenia molt bon humor, era una ànima generosa i on anava es feia estimar. De petit vivia a la part alta d’Altea i quan veia passar els vaixells somiava amb navegar. Era molt més mariner que militar. Només va deixar la marina mercant quan la meva mare li va demanar per tenir-lo a casa; ja havíem nascut la meva germana i jo. A Palamós va estar-hi poc temps, tres anys, va morir als 47, el 14 de juliol de 1973. Jo tenia 15 anys, però em va deixar en el fons del meu cor l'ensenyança de l'amor per la vida. He tingut molta sort de tenir aquest pare.”
Vicent Zaragoza embarcat i amb galons de pilot de 2a. de la Marina Mercant.
La Rosa Zaragoza quan vivia a Palamós estudiava el batxillerat a l’Institut de Palafrugell i va fer amistat amb Teresa Romaní i la seva colla. A Palamós no es varen poder fer estudis secundaris fins l’any 1985 amb la direcció de Jordi Sistach, exgermà de La Salle, que al cap dels anys va ser Síndic Municipal de Greuges. L’edifici propi data de 1991. La deixadesa educativa va arribar a uns extrems vergonyants. Hi ha qui explica el per què: els interessos del caciquisme en sacrosanta aliança amb les escoles confessionals de la vila.
Avui dia hi ha un municipi de la costa que es manté al pòdium de la deixadesa i la incúria cultural: Cadaqués, on encara és hora que tingui biblioteca i arxiu municipal.

Vicent Zaragoza va assolir el títol de pilot de la marina mercant i per això es va enquadrar a la Reserva Naval Activa. Els destins d’Ajudants Militars de Marina estaven reservats a persones en aquesta situació o bé a caps i oficials del Cos General de l’Armada.
La Reserva Naval havia estat creada a Salamanca el desembre de 1936 davant la manca de quadres a la marina “nacional” atès que la majoria de la Flota s’havia mantingut fidel a la República i això per la intervenció cabdal d’un radiotelegrafista: Benjamín Balboa López. La Reserva Naval a la pràctica va funcionar de manera semblant a l’Escala Honorària de Ferrocarrils que enquadrava el personal del sector ferroviari. Circumstàncies que obeïen a dues raons: d’una banda, la recluta de quadres de sectors estratègics; i d’altra, activar la seva militarització en cas de vaga, avortant la protesta i assegurant els serveis públics a cop de Codi Penal Militar.
Don Emilio Rodríguez, gallec, contramestre, s’ocupava del despatx del rol i dotació d’embarcacions i era el zelador de port i pesca. Va arribar a Palamós de brigada i ja no se’n va moure fins que es va jubilar amb la graduació d’alferes de navili. Es va formar com a especialista de maniobra i navegació a la bricbarca YCFN-11 Galatea, veler escola d’aprenents de marineria, caporals i contramestres amb base a Ferrol (A Graña). Recordo don Emilio amb una cartera amb papers embarcant en un “crucero” per anar a despatxar a l’Ajudantia de Sant Feliu. Qualsevol agafava la Sarfa podent anar embarcat! El patró el va convidar a pujar al pont i allà se’l veia refet. Aquest marí portava molts mesos de navegació i ara li tocava estar en terra. Forçosament havia de passar “morriña”: la nostàlgia d’estar lluny del seu país i de l’oceà.
Don Vicente i don Emilio varen ser unes excel·lents persones: educades i competents. El tractament de “don” precedint el nom és una tradició entre els oficials i suboficials de l’Armada.


Barraques de s'Alguer. Fotografia de Miquel Bohigas, 2015.


La comandància de Marina
L’Ajudantia, que estava situada a tocar de la Planassa, esdevenia un servei perifèric de l’Administració de l’Estat, amb competències delegades per diferents ministeris, que vetllava l’ordenació de la flota mercant, pesquera i d’esbarjo, el transport marítim i els ports a més del compliment de la legislació del mar. La jurisdicció de Palamós s’estenia al “Trozo” delimitat entre la riera del Ridaura i les Illes Medes (incloses). La de Sant Feliu entre la riera de Ridaura i la Tordera. I Roses de les Medes (excloses) a la ratlla de França. Els Ajudants de Marina eren els comandants del “Trozo”. En el decurs de la història el nombre d’Ajudanties es va ampliar o disminuir i es varen crear i suprimir destacaments a l’Estartit, Cadaqués o el Port de la Selva, servits per suboficials o caporals primers veterans (“cabo chaqueta”).


La torre del rellotge de l'Estartit albergà el Destacament de Marina.
 Fotografia del Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània
 (Torroella de Montgrí), s/d.

Fent servir una expressió d’ara podem dir que la Comandància era una dependència de proximitat en la relació amb pilots, armadors, consignataris, patrons i pescadors que constituïen la seva clientela. La implicació en la processó del Carme va ser total i l’oficina esdevingué una destinació cobejosa pels palamosins que feien la mili a la Marina i optaven per quedar-s’hi fent d’ordenances. La cinta del seu lepant de marineria portava la inscripció corresponent a la Zona Marítima del Mediterrani.
Una de les funcions peculiars era l’administració de la Matrícula de Mar. Una altra mena de Reserva Naval que enquadrava les empreses i el personal del sector. Una figura singular vinculada a la Matricula fou la d’Alcalde de Mar que venia a ser un agutzil honorari de cales i platges.
La creació de les Capitanies Marítimes va posar fi a les Ajudanties. Havia de ser així en un context de reforma i modernització de l’Administració General de l’Estat i la corresponent homologació amb les estructures de la Unió Europea. El palamosí Josep Marsal va ser el primer capità (1992-2012); el seu pare era mariner a la “Marc”. Vint anys desprès va ser rellevat per Carmen Santano, la primera dona que ocupava un càrrec com aquest a tot l’Estat Espanyol.
La Capitania Marítima de Palamós abasta tota la Costa Brava amb els districtes de Blanes i Roses. Però en aquest país mai s’acaba de fer net del tot i les rèmores persisteixen. A hores d’ara la Fuerza de Acción Marítima manté una Comandancia Naval a Barcelona i una Ayudantia Naval a Roses amb funcions purament representatives. Cal entendre, doncs, que amb la mateixa càrrega de treball que deu tenir el Sr. / Hr. Dkfm. Walter Stefan Kristof, cònsol honorari d’Espanya a St. Pölten (Baixa Àustria). I hi ha qui predica aprimar les Administracions Públiques...

L'art públic de Palamós inscriu el bust de Julio González Hontoria.
Ajudant Militar de Marina, amb 34 anys va morir ofegat intentant salvar una dona i un nen en els aiguats de 1908.
 El cadáver va aparèixer al cap de sis dies a la platja de Sant Antoni.
 L'escultura és obra del palamosí Enric Pagès i s'emplaça al passeig des de l'any 1957.
 Fotografia de Carles Sapena, 2015.
El “cursillu”
Recordo alguns “cursillistes” com el carnisser Mediñà de Palafrugell; en Josep Gual, alcalde de Begur (1961-1983); i en Cuaranta, empresari d’àrids de Torroella de Fluvià. Tots gats vells i carregats de duros. I un servidor amb una ma a cada butxaca. Com a la cançó, tenia quinze anys.
Les classes les alternaven don Vicente i don Emilio. Ambdós sempre varen anar impecablement uniformats en trajo de passeig. Al nostramo, li va correspondre bregar més amb “la marineria”. Ens va demostrar que allò que diu la Canción del pirata de José de Espronceda no és cert:
Con diez cañones por banda, / viento en popa a toda vela, / no corta el mar, sino vuela, / un velero bergantín; / bajel pirata que llaman / por su bravura el Temido / en todo el mar conocido / del uno al otro confín. El vent de popa no és el més favorable per a la vela; el poeta no era mariner.
El que si vàrem aprendre -i memoritzar- és un poema atribuït a Thomas Gray que sintetitza perfectament les previsions del Reglament internacional per prevenir els abordatges al mar i les regles de govern.
Si ambas luces de un vapor,
por la proa has avistado,
debes caer a estribor,
dejando ver tu encarnado.
Si da verde con el verde,
o encarnado con su igual,
entonces nada se pierte,
siga a rumbo cada cual.
Si a estribor ves colorado,
debes con cuidado obrar,
cae a uno u otro lado,
para, o manda ciar.
Si acaso por tu babor,
la verde se deja ver,
sigue avante, ojo avizor,
débese el otro mover.
Buque que a otro alcanza,
gobernará sin tardanza.
Entre un vapor y un velero,
maniobra siempre el primero.
(excepto cuando el velero alcanza)
Está siempre vigilante,
y ten presente además,
si hay peligro por delante,
modera, para o da atrás.
(Una más:)
¡Anda siempre "ojo avizor"
y ten presente además,
sino hay peligro por delante,
que no te den por detrás!


Vàrem celebrar la cloenda amb un aperitiu al Club Nàutic, convidats pel comodor. Va ser en aquella ocasió que don Vicente ens va dir que estava malalt. La prova fou irrefutable. Me va demanar que piqués el seu abdomen. La meva sorpresa va ser majúscula al constatar que tenia el cos enguixat.
L’endemà teníem l’examen al “Sector Naval de Cataluña”. Jo vaig anar al mateix cotxe que els companys Mediñà, Gual i Cuaranta. Uns subtinents ens varen estar vigilant sempre; coneixien el panyo. En acabar anàrem a menjar una paella a Can Costa de la Barceloneta. I per la carretera del Maresme vàrem emprendre el reton a la Costa Brava. Vàrem fer un parell de parades “tècniques” en establiments de reputada fama. Recordo que en Mediñà portava una joguina enginyosa que feia furor per allà on passàvem. Es tractava d’un frare que si li enfonsaves el cap feia aparèixer una extremitat inferior que precisament no era una cama. Enmig d’aquells llops (de mar, segur que no) jo era un grumet.


Norai del moll de Palamós. Fotografia de Miquel Bohigas, 2015.



Treballar al moll
A Palamós la gent parla del moll i no pas del port. Una infraestructura que gestionen i promouen diferents ens amb competències i interessos: Ports de la Generalitat, Capitania Marítima, Autoritat Portuària de Barcelona, Duana, Confraria de Pescadors, Cambra de Comerç, Ajuntament, Club Nàutic,... La plataforma logística és operada per les cases Matas i Ribera, les dues consignatàries històriques. I al seu redós una munió de gent d’oficis i una indústria auxiliar de petites i mitjanes empreses d’enginyeria, transport, turisme nàutic,... que donen cos a la realitat socioeconòmica.
Al moll durant dècades va ocupar-hi un espai el Pòsit de Pescadors que a la seva extinció fou substituït per la Confraria, la Llotja i l’Espai del Peix. La previsió del sector va quedar en mans de l’Institut Social de la Marina que va edificar la Casa del Mar a la Catifa fins el traspàs competencial a la Generalitat de Catalunya.  
La memòria popular guarda record de determinats usos i costums dels pescadors abans del “desenvolupament”: mantenir “la part” a les vídues, la raballa pels jubilats (alguns se la venien) o donar peix a l’hospital (geriàtric): cada tarda un parell d’asilats esperaven l’arribada de les barques per a fer el recapte que seria el sopar. També del subhastador de la llotja Eudald Queixal, que auxiliat per en Joan Joan, va ser famós pel seu ofici a l’hora de cantar el peix; la seva veu només era comparable amb la del seu coetani ràdioperiodista Matías Prats.
A Palamós sempre hi ha hagut marins vocacionals. Recordem l’oficial ràdioelectrònic Lluís Collell i Balot; l’oficial de pont J.A. Medina, regidor de Cultura amb l’alcalde Ferrer i professor a l’extinta Escola Nàuticopesquera de Sant Antoni; i més recentment els capitans Benet Morera i Josep Marçal. Juan Manuel Rodríguez de la Rosa, avui capellà de l’arxidiòcesi de Madrid, va ser oficial del Cos General de l’Armada i pilot aeronaval.
Administrativament els farers són funcionaris del Cos Tècnic-Mecànic de Senyals Marítimes (a extingir). Josep Maria Moral Plana, de la nissaga de farers Moral, dona continuïtat a l’ocupació històrica de la família fora de la vila. A hores d’ara el far de Palamós està en mans de l’Autoritat Portuària de Barcelona, la qual cosa posa en evidència que Palamós no té una Autoritat Portuària local. Per cert, la “bola” de vidre que resta suspesa a la punta del moll nou és un caprici acordat entre amiguets lluny de la vila. L’artefacte distorsiona la funcionalitat del senyal marítim que amaga. És “creació” de l’empresa d’Olot RCR Aranda, Pigem i Vilalta arquitectes i va ser materialitzat quan l’olotí Pere Macias i Arau va substituir Artur Mas a la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques. El resultat estètic és tan inoportú que els arquitectes “divos” no esmenten el nyap en el seu currículum. Igual passa amb el centre cívic de Riudaura (Garrotxa).
Altres professionals del moll eren els especialistes fiscals -amb gorra de plat- de la Guàrdia Civil que el 1940 varen integrar els escassos carrabiners que no varen ser depurats pel franquisme i més recentment el 1994 els especialistes marins del propi cos que se’ls distingia pel seu uniforme de color blau marí fosc. En qualsevol cas la gent continuava dient carrabiners als guàrdies del moll mig segle desprès i tant li feia que vestissin de gris, verd o blau.
Palamós és la capital de la província marítima que porta el seu nom però això no vol dir que centralitzi els serveis marítims públics. Manté la base marítima del Servei de Vigilància Duanera i l’embarcació “Sirius” del Salvament Marítim de la mateixa manera que hi ha el “Castor” a Roses i “Alnilam” al Port de la Selva. El 2012 es va tancar el Centre de Coordinació de Salvament que va ser centralitzat a Barcelona. Ha perdut la de l’embarcació “Thetis” d’investigació arqueològica subaquàtica que es va traslladar a Roses (una alcaldada rosinca?). L’Estartit té un destacament del Grup d’Especialistes d’Activitats Subaquàtiques de la Guàrdia Civil i l’Escala és base de una patrullera Egeo de la Guàrdia Civil del Mar. Des de 1982 va fer estada el patruller P-29 “Deva” que amb posterioritat va establir-se a l’Estació Naval de Maó. La bandera de combat li va lliurar la Diputació de Girona l’any 1984 i retornada el 2004 quan el vaixell va ser donat de baixa en un acte solemne a Cartagena. Després de tantes singladures va anar a parar a un traster polsós. Sic transit gloria mundi.
Cerimònia de lliurament de la bandera de combat al patruller Deva. Copresideixen el contraalmirall Ignacio Cela Diz, cap del Sector Naval de Catalunya i Comandant Militar de Marina de Barcelona, i el Dr. Francesc Dalmau i Norat, alcalde de Palamós. En les files següents apareixen el regidor Hug Joan, el jutge de Pau Josep Lluís Luzuriaga, l'exalcalde Artur Maria, el general Luis Cuesta Delgado, cap de la Brigada d'Infanteria de Defensa Operativa del Territori número IV i governador militar de la plaça i província de Girona, entre d'altres. Fotografia del Servei d'Arxiu Municipal de Palamós (Fons de la revista Proa).
Actualment l’Armada té dues embarcacions amb noms de la terra: el submarí “Tramontana” S74 que data de 1985 i amb base a Cartagena; i el patruller “Medas” P26 de 1981, a l’Estació Naval de Puntales (Badia de Cadis). Resulta evident que el “Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya” no ha arribat a Madrid. Igual que a l’Armada també passa a l’Exèrcit de Terra respecte la Base Militar Álvarez de Castro de Sant Climent Sescebes o a l’Exèrcit de l’Aire pel que fa a l'Acuartelament Aeri de Roses (el Pení). La feina que havia de fer el Sr. Ferran Mascarell a Barcelona ara la podrà fer a Madrid com a delegat de la Generalitat a la “Villa y Corte”.

Rosassa del Parc dels Agustins. Fotografia de Miquel Bohigas, 2015.



Patrimoni i història
El Museu de la Pesca, instal·lat a l’antic “tinglado” del moll, ben definit i dimensionat amb unes línies de treball adequades, ha estat un revulsiu pel sector i la vila. La tasca que esmerça en el camp de l’etnologia pesquera és remarcable.
Si bé el coneixement de la indústria de la pesca i la plataforma portuària ha estat objecte d’investigació en els camps de les ciències socials i experimentals, queda recorregut davant un present i futur amenaçat per una doble crisi: econòmica i ecològica. En canvi, la història de la marina mercant de Palamós resta per fer. Cadaqués, Lloret i Tossa tenen la feina endreçada amb autors com Gaietà i Josep Rahola, Agustí Maria Vilà i Marius Zucchitello, respectivament.
Els fons dels 86 llibres de la notaria de la Província Marítima de Palamós (1751-1881) són un tresor. També ho hauria de ser el desconegut arxiu de l’Ajudantia Militar de Marina de Palamós del qual el Órgano de Historia y Cultura Naval del Ministeri de Defensa ha manifestat a un servidor que desconeix on ha anat a parar. Esperem que no sigui a mar. Millor sort té el de l’Ajudantia de Sant Feliu de Guíxols que es conserva íntegrament a l’Arxiu municipal ganxó.
Una feina pendent és aconseguir la digitalització completa de la premsa palamosina. S’acaba d’atorgar una beca de recerca precisament a un projecte sobre la història de la premsa local (1895-1975) a càrrec d’Anna i Josep Teixidor. Quan es lliurin els resultats seria una ocasió dolça per a anunciar la voluntat d’escometre definitivament la tasca, i de posar-la en xarxa tal com ja han fet les poblacions veïnes de Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell i la Bisbal d’Empordà a les plataformes digitals Regira o XAC.

Blocs del moll nou. Fotografia de Miquel Bohigas, 2015.


De cara a mar
Als palamosins els agrada encantar-se mirant el mar. Badar és una de les millors ocupacions i no tothom té les habilitats necessàries. Passa igual amb el pescador de canya.
El meu pare anava al far cada matí abans d’anar a treballar. Quan jo era petit i me feia de mainadera la Siseta, la mare d’en Subiròs, camàlic i bohemi de fama, me portava a berenar pa amb vi i sucre a la Plaça Murada. D’adolescent, cada dissabte a la tarda gaudia de la visió del moll des de la balconada del Museu del Cau de la Costa Brava en companyia de l’avi Joan Juncà. També els diumenges desprès de passar la tarda al cinema Carmen o Arinco anava a passejar al moll abans de tornar a casa. I, és clar, totes les anades per observar les maniobres d’atracament i deixar anar amarres dels barcos. Un espectacle a l’abast dels mariners terrassans. El meu pare se sorprenia de veure que els pailebots mallorquins que portaven sal i taronges de Sóller, atraquessin amb un mariner a proa i un a popa; mentre els barcos de guerra necessitaven un reguitzell de mariners tirant caps enmig de crits i bronques.
Josep Pla, navegant experimentat, ho va viure així: “Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels Mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.”*




Bandera de la província marítima de Palamós.

L'historiador Pere Trijueque i Fonalleras, Fill Predilecte de la Vila de Palamós, informa que aquesta combinació cromàtica  ja apareix esmentada al castell de Vila-romà: Ítem en la capella de Sent Antoni del dit Castell un altar de fust ab un pali blau ab flor de lis grogues (...). Inventari del castell de Vila-romà, 1411. Vol. XI, pp. 33-44.


L'escut del Palamós, C.F. porta els colors de la bandera marítima.



* Josep Pla, “Pintura de Palamós feta per un meu avantpassat”, a Llibre de lectura, Destino, Barcelona, 1967, pp. 110-111.

Agraeixo a Pere Trijueque, Rosa Zaragoza, Josep Cardona, Francesc Puntas, Elsa Anton, Quim Esteve i Miquel Martí del Museu de la Pesca la seva amabilitat i col·laboració.