 |
| Carles Rahola a l'escriptori del domicili familiar de la ronda Ferran Puig de Girona. |
Que no torni a
aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona
ni en qualsevol altre indret del món.
De tots els escriptors i intel·lectuals que van fer el gest d’exiliar-se,
només havia quedat en territori català Carles Rahola. (...)
Poques setmanes més tard, les autoritats franquistes
ordenaven la seva execució.
Era una advertència i un càstig, tant per als que s’havien exiliat
com per als que s’havien quedat.*
El franquisme va condemnar a mort, presó o exili ciutadans innocents, als quals s’afegí un agreujant no escrit: van ser silenciats durant quaranta anys, mentre va viure el general. A Girona el cas de Carles Rahola esdevé paradigmàtic.
La recuperació pública de Rahola va ser impulsada per l’Assemblea Democràtica d’Artistes amb una exposició i el monument que s’erigí a la Rambla de la Llibertat de Girona.
D’ençà d’aquella primera acció reivindicativa i rehabilitadora, la descoberta de l’home de lletres pacífic i cívic s’ha anat succeint i estenent amb la recerca i la divulgació que han llegat Narcís-Jordi Aragó, Josep Clara, Josep Benet, Lluís Maria de Puig, Xavier Carmaniu, Josep Maria Terricabras i Quim Curbet, entre d’altres.
En el decurs dels darrers anys, Carles Rahola ha estat vinculat de ple a la vida ciutadana i dóna nom a un premi d’assaig, un carrer, una distinció municipal, un institut d’ensenyament, una biblioteca central i uns premis de comunicació local. I, tot sigui dit: passar d’aquí ja seria fer-ne un gra massa.
Els Premis Carles Rahola de Comunicació Local tenen caràcter anual, i es varen instituir els anys 2009-2010 com un reflex tardà: la Diputació de Barcelona en un llunyà 1981 va convocar-ne els primers a Catalunya.
El 2013 es varen ampliar amb la «Setmana dels Rahola», que ve a ser una mena de «setmana cultural» dels periodistes gironins. Els col·legiats pensen el programa i diuen què s’ha de fer a la Diputació, que és qui paga. El mateix tracte s’ofereix al senyor McCragh i els seus premis LiberPress. Al capdavall, l’interès institucional rau en aconseguir com més fotografies rialleres al costat de patums i referències al telenotícies, millor.
A hores d’ara, els Rahola i els LiberPress s’han incorporat al calendari provincial de premis. Per embalum van tot darrere de la volada de fires i firetes, i festivals i festivalets. Tot plegat dins els estàndards d’allò que va deixar dit Neil Postman: «Divertim-nos fins a morir». El discurs públic a l’època del show-business.
L’exdiputat provincial, senyor Josep Pla, va ser homenatjat pels veterinaris de Catalunya i Balears en un dinar a Figueres. Quan va acabar el seu discurs d’agraïment i els manescals començaven a marxar, el senyor Pla, discretament, es va adreçar al president del Col·legi i posant-se la ma al bitlleter li va preguntar: «Què es deu?».
 |
| Bronze dedicat a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat de Girona. Obra de Francesc Torres Monsó. Fotografia de Miquel Bohigas, 2016. |
L’exdiputat provincial, senyor Josep Pla, va ser homenatjat pels veterinaris de Catalunya i Balears en un dinar a Figueres. Quan va acabar el seu discurs d’agraïment i els manescals començaven a marxar, el senyor Pla, discretament, es va adreçar al president del Col·legi i posant-se la ma al bitlleter li va preguntar: «Què es deu?».
Si algú fa la mateixa pregunta respecte als premis haurà encertat: la despesa de l’activitat no s’ha fet mai pública. Cap diputat al Ple o periodista en roda de premsa s’ha atrevit o interessat a conèixer-ne el cost. Ni uns volen que els mitjans de comunicació els prenguin de caps d’esquila ni els altres que el gremi els tingui de caps de turc. Periodistes i polítics van de bracet. I la facturació dels anuncis és sucosa; no cal ser tan primmirat.
El pressupost provincial de 2016 no és gaire aclaridor. Tan sols hi apareix una transferència de vuit mil euros al Col·legi amb la rúbrica dels premis: una xifra insuficient per cobrir totes les despeses; per tant, la Diputació assumeix la resta del cost a través de la provisió directa de béns i serveis. Opacitat. Cal assenyalar, però, que la Diputació hi destina 12 persones i un pressupost d’1.630.387,65 € en «Difusió», «Protocol» i «Comunicació». Trinitat de caps de brot que en una organització vigent no serien tri sinó uni. Però allà, cada gall vol lluir la seva cresta. En Met Miravitlles hauria xalat de tenir un aparell de Propaganda com el de la Diputació de Girona.
Per fer-se una idea, es pot comparar aquest pressupost en publicitat i relacions públiques amb el general d’un ajuntament de la demarcació. Doncs bé, resulta que supera amb més de 500.000 euros el de l’Ajuntament de Bordils.
Tanmateix, hi ha una altra qüestió significativa sobre la qual ningú s’ha manifestat: la insolència dels dissenys de la marca i del guardó/trofeu. Tornem al terreny de la frivolitat de la cultura de l’espectacle: la imatge d’una persona que ha estat afusellada esdevé un divertiment «graciós» i ocurrent. Xaró. La representació de Carles Rahola es concreta en la combinació caricaturitzada de les seves ulleres i el mostatxo; amb un cigar seria idèntica a la de Groucho Marx.
 |
| Presentació dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local. D'esquerra a dreta Enric Vilert, president de la Diputació de Girona i Narcís Genís, president de la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Fotografia de Pere Duran, 2010. |
Quan vaig conèixer per la premsa la presentació dels premis i el cartell vaig expressar al comissari polític de la Cultura la meva contrarietat i rebuig. Li vaig dir que la imatge que es donava de Carles Rahola era patètica. L’home es va sincerar i va respondre: «Patètica, no. Grotesca!». Però ja se sap que llops amb llops no es mosseguen... i aquell tema no era del seu negociat. Això va succeir en aquell antic convent de carmelites de la pujada de Sant Martí, on va treballar i va ser detingut el funcionari provincial Carles Rahola.
En temps del president Suñer es va voler deixar constància del vincle entre Carles Rahola i la Diputació amb una làpida de bronze que en fa memòria al vestíbul. Una manera elegant de reparació. Off the record es va saber que no tots els diputats provincials hi estaven d’acord: Un diputat va dir a la Comissió de Govern que si s’havia d’homenatjar algú havia de ser un polític i no un funcionari.
Ai las! Com el temps ha demostrat, l’advertiment de l’electe no va quedar perdut a l’atmosfera.
El president Giraut ―el polític més destarotat del temps present―, a instàncies d’un conseller àulic va plantificar al claustre de la Diputació un bust de l’expresident Agustí Riera i Pau, obra de Ció Avellí, amb el pretext de la commemoració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. Respecte a Rahola, la ubicació de Riera és més vistosa, noble, de major alçada i perspectiva reverencial. Tampoc mai ningú ha gosat preguntar-ne el preu; fer-ho deu ser propi de maleducats.
Quan vaig rebre la invitació a l’acte ―que va ser tramesa a tots els empleats de la Diputació― vaig enviar aquest missatge a la intel·liguèntsia presidencial:
«Veig que aquesta casa distingeix i oblida. El poble pla s’ignora i els homes públics s’utilitzen a conveniència, a remolc de les circumstàncies polítiques. Fa anys es va suggerir col·locar una modesta placa en record dels que reposen al claustre; ni cas. D’altra banda, alguns no toleraven que un funcionari com Carles Rahola fos recordat i calia una ocasió per a la torna. El meu respecte pel Sr. Riera, però no és això companys, no és això. Si voleu saber-ne més aquí teniu una referencia:http://www.pedresdegirona.com/sang_0.htm Estigueu bonets!».
No hi va haver resposta. Ja se sap. Com ja se sap que no guanyarà el Rahola el millor treball de periodisme d’investigació de 2015, dedicat a treure en clar l’enginyeria financera del festival de teatre Temporada Alta. Un tema tabú a Girona. Ja se sap que els discursos oficials i l’organicisme periodístic defugen la realitat emprenyadora. Molt millor seguir el guió jocfloralesc de la papirosfera gironina.
 |
| Trofeus dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local. Fotografia de Pere Duran, 2015. |
 |
| Joaquim Renart, ex-libris de Carles Rahola, 1926. |
*Francesc Vilanova, “Figueres (Alt Empordà), 1-5 de febrer de 1939. L’últim baluard de la República a Catalunya”, a L’exili republicà als Països Catalans. Una diàspora històrica. Editorial Base, Barcelona, 2014, p. 55.
