 |
| El P. Vicenç de Besalú va ser beatificat -amb altres companys d'orde- el 21 de novembre de 2015 a la Catedral de Barcelona. |
Pensar que hi ha germans que han mort
per Jesús dóna ànims, però pensar
que hi ha gent que han matat
en nom de Jesús ens fa sentir vergonya.
Fra Eduard Rey*
Feia dies que fra Valentí Serra de Manresa m’havia confirmat l’acte d’exhumació de les restes del P. Vicenç de Besalú i el posterior trasllat al convent dels Caputxins de Sarrià, de Barcelona, pel dimarts 26 de gener.
 |
| Església i cementiri parroquial de Sant Esteve de Llémena. |
El dia és gris, amb núvols baixos i malgrat això no fa fred. He arribat amb temps al cementiri de Sant Esteve de Llémena i això m’ha permès fer-la petar amb els dos operaris encarregats d’executar l’exhumació. El veterà explica que ha inhumat més de quatre mil cadàvers d’ençà que va començar aquesta feina l’any 1993. No porta el compte de la vella; l’estadística és contrastada: guarda els recordatoris. El jove observa que la feina d’avui serà del tot diferent: desenterrar enlloc d’inhumar. Comentem les seves vivències professionals i també del forense Narcís Bardalet.
Al cap d’una estona veiem un cotxe que s’acosta apressat i fent-nos senyals amb els llums. Són els membres del tribunal canònic constituït per al cas: fra Mateu Sanclimens, jutge delegat; fra Valentí Serra, promotor de justícia i fra Pere Cardona, notari actuari, que havia estat el vicepostulador de la Causa de Beatificació de Frederic de Berga i vint-i-cinc companys framenors caputxins. Els acompanya fra Vicenç Ollés. Ens saludem a la manera franciscana. Fra Valentí rememora els indrets de la Vall de Llémena que havia conegut quan els frares feien tandes de vacances d’estiu a Can Borrell de Sant Aniol de Finestres. També comentem la col·laboració que ha emprès recentment al Diari de Girona.
Fra Mateu queda endarrerit i aprofito per comentar-li el seu darrer article dedicat a l’expressió «Pau i bé», que no va dir mai Francesc d’Assís. Passa el mateix amb el famós Ora et labora, que tampoc no apareix a la Regla de sant Benet. Treu de la bossa mitja teula de xocolata i em convida. Han partit de bon matí, s’han confós de carretera i encara no han pogut esmorzar.
Ja dins el recinte del cementiri i davant el nínxol es diu un Parenostre abans de donar l’autorització per obrir-lo.
 |
| Fra Pere fa una invocació prèvia a l'obertura del nínxol. |
 |
| D'esquerra a dreta: fra Mateu Sanclimens, fra Pere Cardona, fra Vicenç Ollés i fra Valentí Serra de Manresa. |
 |
| Els operaris recollint les minses restes que varen ser dipositades l'any 1953. |
 |
| Fra Mateu entonant els goigs. |
 |
| Les restes es varen dipositar en un taüt petit que el tribunal se'n va endur al Convent de Sarrià on restarà juntament amb la de vuit màrtirs més (la dels altres no s'han localitzat). |
 |
| El nínxol nét i buit una vegada verificat l'acte. |
Quan es treuen les restes i es dipositen al petit taüt amb què es traslladaran a l’església del convent de Sarrià (el de la Caputxinada), fra Mateu entona els goigs dels màrtirs caputxins: En el dia de l’ofrena, / decidida vostra sort, / acceptàreu sense pena / que us besés germana mort. (...) Feu-nos sempre solidaris / dels qui fugen perseguits, / amb amor hospitalaris, / i amb coratge decidits.
Finalitzada la tasca, els operaris lliuren la documentació pertinent, ens acomiadem anunciant-nos intercanvis i els frares segueixen camí cap a Olot on procediran de la mateixa manera amb les despulles del P. Timoteu de Palafrugell.
Fins al Concili Vaticà II els caputxins varen mantenir la tradició de canviar el nom de bateig pel de religió quan en professaven però amb l’afegitó de la seva localitat de naixença. Així, Vicenç de Besalú era la denominació de Julià Gibrat i Marcé, i Timoteu de Palafrugell la corresponent a Jesús Miquel i Girbau. Ambdós beatificats amb altres companys d’orde víctimes de mort violenta en començar la revolució i la guerra de 1936-1939.
De l’Empordà i la Garrotxa també varen ser executats Carmel de Colomers, Modest de Mieres, Anselm d’Olot, Miquel de Bianya, Jordi de Santa Pau i Eloi de Bianya. Circumstància que no és aliena al fet de la presència caputxina a Olot, que va perdurar fins a l’any 1972. I d’Olot també era el P. Ricard, al qual li va tocar viure l’altre trasbals: la repressió franquista acompanyant presos de la Model i els reus que eren afusellats al Camp de la Bota.
Els processos diocesans in odium fidei, que pròpiament són in odium Ecclesiae, no van al mateix ritme que els promoguts per ordes i congregacions. El bisbat de Girona té instituït un òrgan amb aquesta missió. No obviem, però, que homes d’Església discrepen d’aquesta maquinació a benefici de part. El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, no comparteix la tesi martirial en entendre que les víctimes no ho varen ser per motius de fe sinó per la identificació del clero amb la dreta i la monarquia: el poder contrari a la classe obrera. Tanmateix, l'antropologia aporta renovades interpretacions sobre aquella violència i la iconoclàstia.
El determini d’aquestes actuacions «encara» ve condicionat per la història de l’Església a Espanya, sempre caracteritzada pel lligam entre l’espasa i la creu. L’anticlericalisme va ser la reacció contra l’statu quo i la violència uns dels efectes. En aquest sentit la Setmana Tràgica esdevingué un paradigma i una premonició. Tan rellevant va ser llavors el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia com el de Joan Maragall, que va preconitzar un «ecumenisme civil» que la jerarquia catòlica no va admetre i que va arrossegar una política que cristal·litzà en la guerra civil i la persecució religiosa.
El tractament de les víctimes d’un bàndol i altre «encara» no ha tingut un tractament institucional -i eclesial- equitatiu i comprensiu pels interessos del Govern espanyol i la Conferència Episcopal Espanyola. Tant que mentre l’Església beatifica els assassinats en territori republicà calla els capellans bascos assassinats pels franquistes i els castigats a l'ostracisme o l'exili per ser contraris al règim.
El bàndol «nacional» va enterrar i honorar els seus morts, però són massa els republicans que jauen sota terra en fosses sense identificar. La manca de reparació i el greuge són evidents.
Les accions de recuperació de la memòria històrica i d’obertura de fosses han quedat restringides o directament bloquejades i, quan s’ha legislat, la normativa s’ha vist incomplida reiteradament per les diferents administracions públiques: a les Castelles i a Catalunya hi ha carrers amb noms franquistes quaranta anys després de la mort del Caudillo de España por la Gracia de Dios. L’apologia de la dictadura es manté en ajuntaments de tots colors.
Tanmateix, el Valle de los Caídos és un monument als vencedors i per a més inri està en mans de l’orde benedictí, que hi manté una abadia que habita i amb activitats de culte a tocar de les tombes de Franco i José Antonio. Encara que no hauria d’estranyar en un país on els mateixos cognoms es mantenen i reprodueixen a perpetuïtat en els aparells de poder de l’Estat, sense i amb democràcia.
Més enllà de les polítiques d’Església, els caputxins de casa nostra van fent un apostolat de proximitat, perfumat per la fragància del Pobre d’Assís. Fa uns anys i precisament en ocasió de la publicació del llibre Testimonis de sàvia ingenuïtat de fra Eduard Rey vaig anar al Convent d’Arenys de Mar. El casal és pobre materialment, però la fraternitat és rica en humanitat, acollidora i generosa. Fra Eduard i fra Francesc Miquel em varen portar a la cuina, on van fer cafè de barretina, que vàrem veure mentre conversàvem i, en acabar, me’n varen regalar un exemplar amb dedicatòria. Abans de sortir vaig veure que a la porteria s’havia format una cua de dones magribines que anaven a buscar aliments. Abans d’acomiadar-nos els frares varen improvisar unes bosses amb el poc que tenien al rebost i els hi varen oferir amb un somriure als llavis. El mateix gest amb el qual obsequia el germà Pere a Sarrià, com vàrem comprovar amb l’amic Francesc Puntas de Palamós.
M’agrada seguir aquests homes d’Evangeli i sandàlia a través de les pàgines de Catalunya Franciscana, l’única publicació a la qual estic subscrit. La vaig conèixer a l’escriptori de Mn. Gumersind Vilagran, sant pobre i casolà proclamat pel Poble de Déu malgrat que no ho és per l’Església Catòlica Romana.
Pau i bé!
COMENTARI
31 de gener de 2016
Carles, ja saps que la meva opinió no té cap importància. Només me limitaré a manifestar, una vegada més, la meva satisfacció al constatar que t'ho passes tan bé fent aquest blog i parlant de coses que t'interessen.
Com dius al final, t'agrada seguir aquests homes d'Evangeli i sandàlies
i t'agrada escriure. El que opinin els teus lectors no t'hauria d'importar gens. És cosa seva.
Fins aviat,
Xicu
