El monestir de Cuixà. A la fotografia superior mirant al Nord; la població del fons és Codalet. A la imatge inferior -orientada al Sud- s'aprecia el primer edifici que és el propi dels monjos i hostatgeria a l'hora, després l'Església i al fons el cim del Canigó.
És formidable la situació de Cuixà, en aquesta vall.
És realment relaxant perquè t’inspira el Canigó.
I és un lloc com si fos fet a propòsit
per dur-hi una vida monàstica.
 |
Conjunt de Cuixà. En primer terme l'abadia històrica. L'edifici intermig acull la comunitat i l'hostatgeria. Al fons, la granja.
|
El decés del pare Josep suposa l’extinció dels monjos (no secularitzats ni retornats al cenobi de dependència) que l’any 1965 varen protagonitzar la inesperada represa benedictina a Sant Miquel de Cuixà, la qual cosa va permetre dotar d’una estructura filial però allunyada a vuit monjos ―i amb ells tot Montserrat― atrapats en unes circumstàncies excepcionals en els àmbits de la història (l’afer Le Monde), la comunitat (crisi interna) i el catolicisme (Vaticà II). Aquell context i aquell moment seminal van atraure certa joventut benestant. Joaquim Nadal n’ha fet una lectura personal a Fent tentines per la vida.
Al P. Josep el vaig conèixer alhora que als altres monjos en una estada a l’hostatgeria monàstica en companyia d’un amic, el germà foucauldià Emili de Jesús de València. A la casa dels monjos compartírem els laudes i les vespres a l’oratori presidit per una petita imatge de la Mare de Déu. La missa al presbiteri de l’església descarnada de l’abadia ―que m’evocava l’ideal d’aquella església que postulava Joan Maragall després de la Setmana Tràgica― i la conversa a l’entorn del claustre que resta in situ; el que manca el va comprar un americà i es pot visitar a Nova York (!). Quin contrast respecte del litigi que es manté viu sobre les obres d’art de la Franja.
Els monjos són bon conversadors i amfitrions. Un d’aquells dies el Festival Pablo Casals de Prada va oferir un concert a l’església i el P. Codina se’ns va endur com a convidats seus. No portàvem vestuari per a l’ocasió. I allà hi érem, a primera fila al costat del prior, el prefecte dels Pirineus Orientals, el subprefecte i el batlle de Prada, i enmig del més granat de la societat nord-catalana, que lluïen les millors gales, mentre l’Emili i un servidor anàvem guarnits amb espardenyes i coberts per un paravent. El prior, doncs, no va fer distincions de cap mena i va seguir fil per randa allò que prescriu la carta de Jaume 2,1-5.
Amb el mateix tarannà l’endemà al matí el P. Oleguer ens donava explicacions sobre l’associació que tenia establerta amb un manescal de Prada per a la cria de pastors alemanys de raça seleccionada que esdevenia una aportació més a l’economia comunitària. Cal dir que les ermitanes de Maria de Sant Joan de l’Albera tenen com a modus vivendi la cria de mastins dels Pirineus. Més tard el P. Josep s’esplaiava satisfet sobre els seus orígens egarencs, que desprès tants segles s’havia erigit de nou el bisbat.
Llavors la comunitat estava formada pel prior Daniel Codina, que substituïa Raimon Civil, mort en un accident de circulació el 2001, i els altres monjos de la primera hora: Oleguer Porcel i Josep Fillol. I els genuïns que hi han professat: el milanès Marco Riva i l’alsacià Rémy Messer. Passats set anys la davallada ha estat significativa: només en resten els pares Marco (prior) i Rémy. Codina va retornar a Montserrat. Porcel i Fillol són morts. La història del cenobi viu una etapa sota mínims. Passa també que monjos no catalans mantenen regularment viva a la litúrgia la llengua del país al bisbat d’Elna-Perpinyà.
El mínim personal de Cuixà ―que obvia el dret romà: tres faciunt collegium― no bat el rècord al Conflent, que va ser superat pel veí monestir de Sant Martí del Canigó, on el P. Bernard de Chabannes, provinent d’en Calcat, en va ser monjo unipersonal durant quaranta anys en la segona meitat del segle XX.
Al P. Raimon Civil, el prior que va ser pastor d’ànimes i també del ramat d’ovelles stricto sensu del monestir, l’havia conegut en una edició de la Fira del Formatge de Lladó, on oferia el seu producte bio, que avui segueixen elaborant amb tota cura el seu germà Ignasi i la seva cunyada Montserrat. Portador d’una voluntat pacífica i compromesa amb les Benaurances: la República Francesa els va desterrar de Cuixà a ell i al P. Josep durant anys per mor de la seva acollida d'activistes perseguits pel franquisme (Oriol i Ignasi Solé Sugranyes del MIL; Carles Garcia Solé del Front d'Alliberament Català,...) i refugi de «liaisons dangereuses.» Hèlios Figuerola ho narra de manera expressiva: «Sant Miquel de Cuixà… Sí, era d’una tranquil·litat… Jo estava tranquil. Era el que necessitava… T’imagines? Els meus pares anarquistes, jo havent militat en el MIR, havent patit una presó clandestina, i arribar a un lloc (riu) per viure envoltat de capellans.»
Raimon és l’únic monjo que reposa al cementiri del monestir. Una senzilla pedra sobre la terra fixa el lloc i en fa memòria. A la vora hi han les despulles de Josep Maria Trias i Peitx, l'home que ha estat considerat l'Schindler català i malgrat això sense que se li hagi reconegut la seva labor humanitària.
Els pares Porcel i Fillol també havien deixat dit que volien ser enterrats a Sant Miquel, però l’internament i posterior mort a la infermeria de Montserrat va ser el pretext per no respectar les seves darreres voluntats, que varen truncar-se per la força de l’autoritat abacial. En aquest cas l’ordre de l’orde, és clar. Tot plegat em recorda el títol de la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren d’Oriol Pi de Cabanyes.
Sembla que es vulgui passar per sobre, com més aviat millor i sense deixar rastre d’aquesta fundació montserratina. Qualsevol diria que han molestat més els monjos fidels a dom Aureli que el mateix pare abat.
Al costat de l’hagiografia de la qual ha estat objecte Escarré, a qui s’ha qualificat del Makàrios català o abat de Catalunya, de la qual cosa n’han estat uns tenaços promotors els exmonjos Ramon Vila-Abadal, Jordi Vila-Abadal ―mantenint una àmplia (i contestada) bibliografia― i Aureli Argemí, factòtum del CIEMEN. A l’altre plat de la balança hi ha els llibres de denúncia del gironí P. Narcís Xifra i Riera. Exclaustrat, va exercir de prevere incardinat primer a Barcelona i després a Girona. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment; també part de la seva família. Va assajar l’escarrerisme de manera completament diferent al discurs políticament correcte. Aquests llibres per a la gent de la Vall de Llémena no deixen d’encuriosir-nos (encara) més: varen ser editats per l’Editorial Boratuna, ubicada a Can Dansa de Llorà; creada per Pere Arbonès i Freixas, de Calella de Palafrugell. Xifra era un enamorat del santuari de Santa Afra, i ves per on Oriol Pi de Cabanyes va viure a Canet d’Adri...
Sobre tot plegat el parer del P. Codina és clarificador: «(...) em fa l’efecte que cadascú, els afalagadors i els detractors, s’han fet el seu abat Escarré per defensar els propis interessos.»
Quan partírem de Cuixà vàrem recollir el cotxe que teniem aparcat davant l’antic taller de ceràmica just al costat d’un banc de pedra amb l’escut d’Olot esculpit al respatller. Com havia anat a parar allà? Amb l’Emili emprenguérem el retorn visitant els cementiris de Codalet i Prada i els antics priorats de Marcèvol i Serrabona. A Serrabona hi pujàrem per la ruta de Bulaternera: un topònim, aquest, que de sempre m’havia intrigat per extravagant. Fa pocs dies, però, vaig conèixer que «ternera» és una variant de «terme». Incògnita resolta satisfactòriament mercès a Joan Coromines. Laus Deo.
