dimecres, 25 de novembre de 2015

Moltes gràcies!










Benvolguts companys i companyes,
 
Ja fa un any que vaig haver de deixar de treballar a la Diputació de Girona per motius de salut. Tempus fugit (de pressa).
 
En el decurs d’aquests mesos he hagut d’aprendre a viure d’una altra manera: sense els pros i contres del conreu professional, desprès de 38 anys, 7 mesos i 20 dies. Ara haig de fer-ho amb unes limitacions que condicionen que pugui seguir amb normalitat tota mena de convencions. I malgrat això, no perdre la joia de viure. Col·loquialment dic que abans pensava amb el cap i el cor i que ara haig de fer-ho (si us plau per força) amb l’esquena i les cames. No és fàcil. Tampoc ho és pel comú de la gent distingir entre la incapacitat permanent total i la pre-jubilació (feliç de salut i economia). No sóc un amortitzat anticipat de la banca, la telefonia o les elèctriques. Vet-ho aquí.
 
Deixar enrere dècades de treball formal no és una tasca fàcil; cal replantejar moltes coses. També serveix per prendre distància i amb més perspectiva discernir allò viscut de positiu i negatiu en les relacions personals, estructurals i de tot ordre. Reubicar-se, després d’escatir el passat, per poder assumir i acceptar un (nou) present sense la servitud de les obediències degudes. O dit d’una altra manera: desempallegar-se del llast de tenir el cul llogat: aguantar impertinències dels que manen, bretolades dels seus consellers àulics i cops baixos d’espècimens menors amb deliris fàctics. Quanta misèria!
 
Vet aquí que pocs minuts abans d’escriure-us aquesta carta he llegit a la premsa que la Diputació ha desconnectat. No he pogut reprimir un gest amarg. Sincerament, penso que aquesta estructura sempre ha viscut desconnectada de les necessitats reals dels ciutadans. Només cal veure el que gasta en propaganda, i quanta mainada d’aquesta província no té assegurats dos plats de menjar calent al dia. ¿O per què s’entossudeix en fer de l’edifici de l’antic hospici un palau de la vanitat (“de prestigi”, en argot políticament correcte) i no pas un alberg per a dependents i gent gran? Ses senyories n’haurien d’aprendre dels franciscans de la Bisbal d’Empordà i de les clarisses de Fortià. D’ençà de la jubilació del senyor Mirambell, la Casa de Cultura és un bluf. Qualsevol centre cívic de Girona li dóna quaranta voltes quant a serveis i usuaris. ¿Per què no s’ha integrat a la xarxa municipal? Només interessa com a aparador de la grandeur provincial, l’opacitat (manca de definició i rendiments), i per ser un bon aparcament de “figures”: des d’un capellà de la presó de Torrero (confessor del senyor Jordi Pujol, sènior) a amiguets i col·leguilles necessitats de col·locació o llustre pel seu carrerisme. Feu-ne recompte.
 
Perdoneu, però ho havia de dir en aquesta pràcticament darrera comunicació amb vosaltres. M’ho ha suscitat el comentari de les companyes de l’Arxiu “General” quan recorden que jo predicava què havia de ser la Diputació: “221 ADO’s”; ara 222 amb l’entrada de Medinyà al mapa municipal. I tots cap al Trueta a fer feina de veritat! Sento contrariejar més d’una consciència, però jo dic això també per consciència.
 
Altrament, vull expressar-vos el meu agraïment per les mostres d’afecte que m’heu dispensat i que es concreten en el ninot, la tablet i el DVD amb què m’heu obsequiat.
 
El ninot és una caricatura d’un servidor, molt procedent, i feta amb simpatia. Tots hem de riure’ns de nosaltres mateixos o malament rai. No hauríem de deixar de ser infants. Ells, sense greix a l’enteniment, baden davant d’un capgròs, no pas d’un salvapàtries qualsevol.
 
La tablet és la meva fusta de salvament en temps de maror. Quan haig d’allitar-me resulta una companyia ben útil. No us imagineu quants programes del NO-DO que porto vistos!
 
Tot i que el DVD és la meva pel·lícula predilecta: amb els millors actors, càmeres, productors... i amb el millor argument: el que em resta de trenta-dos anys de servei a la Diputació. El vostre suport.
 
Les vostres paraules, els vostres gestos, les vostres intencions m’han emocionat. Us he vist diverses vegades: amb veu i sense veu. És increïble la de coses que copses en els silencis quan pots estar atent únicament a les mirades. Gràcies, gràcies, gràcies.
 
Aprofito l’avinentesa d’aquestes dates per desitjar-vos Bon Nadal: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lluc, 2,14).
 
Rebeu una abraçada de cor.
 
Fins sempre,
 
Carles Sapena Aznar
 











dimecres, 18 de novembre de 2015

Un matí de novembre


 
 
John-Lennon-Drawing-1
Efígie de l'autor d'Imagine en un dibuix al carbó d'autor anònim.

 
 
 

La vida és tot allò que et va passant
mentre intentes fer altres plans.
 
John Lennon

 
 
 
Fa anys, en Pep Caballé em va descobrir una frase de John Lennon (retocada i millorada): «La vida és allò que passa mentre estem treballant». Sempre més l’he recordada i de tant en tant m’agrada confirmar-la.
 
La darrera vegada va ser el matí del dia de sant Martí de Tours, que dóna nom a l’estiuet que hem gaudit aquestes últimes setmanes.
 
La de coses que et poden arribar a sorprendre en poques hores un dia de cada dia quan no vas apressat.
 
 
I
 


Enric Mirambell, cronista oficial de Girona.


Vaig anar a la Biblioteca Carles Rahola per fer unes consultes. En entrar al vestíbul vaig veure d’esquitllentes que el guarda de seguretat estava instruint el senyor Enric Mirambell sobre l’operativitat mecànica de l’escàner. Una escena sorprenent: un empleat eslau, subcontractat i no bibliotecari, estava alliçonant l’antic director de la Biblioteca Pública Provincial de Girona —antecedent directe i proveïdora dels fons de l’actual equipament— sobre com formalitzar un préstec. Com diria Eduard Punset: «Fantàstic!».
 
Quan vaig enllestir, vaig anar a trobar el vigilant per comentar la situació que havia protagonitzat feia una estona. Li vaig explicar qui era aquell senyor gran que havia atès i els anys que havia estat al capdavant del servei del qual ara havia esdevingut un usuari més. L’home, educat, va agrair la informació: és amable i sempre està a punt per ajudar tothom que li ho demana, tot i que això segurament no forma part de les seves funcions. Em fa l’efecte que ara es guanya la vida forçosament com a segurata, però que al seu país d’origen devia ser un professor universitari.
 
Tanmateix, resulta curiosa la vivència de l’antic director: torna, com si diguéssim a casa seva, i els empleats no el (re)coneixen. La majoria són joves que venen i van a diari als seus domicilis, en ocasions tan distants com el Baix Llobregat. Sort de l’AVE!
 
Aquestes situacions no tothom les sap (o pot) acceptar amb naturalitat i sense traumes. Canvi de persones, instal·lacions i tecnologies: de les fitxes cal·ligràfiques i els calaixets de fusta als trending topics de Twiter. La roda de la vida.
 
Que diferent d’aquella garlaire professional badalonina que quan era regidora va increpar un funcionari municipal que complia amb la seva obligació amb aquella amenaça tan ibèrica «Vostè no sap amb qui està parlant!». A hores d’ara encara té la barra de tirar la ratlla entre catalans bons i catalans dolents. Mare de Déu del Pilar! Em sap greu per aquell altre Rahola ―parent seu― de tarannà tan diferent, que honora amb el seu nom l’equipament bibliotecari de referència a la ciutat i les terres de Girona.
 

 
II
 
 
Un erudit llibresc.
 
 
Just quan surto al carrer em topo amb un filòleg erudit que fa uns mesos que s’ha jubilat. És la tercera vegada que ens trobem allà mateix en poques setmanes i, per tercera vegada, em diu que em telefonarà per anar a esmorzar plegats. Esperaré.
 
El personatge es defineix com a investigador privat. Per entendre’ns: independent, no subjecte a l’oficialitat o la casta universitària. Però penso que li escau més la denominació parracaire de les lletres. Sempre cerca textos remots en el temps i de segon ordre, pels quals professa una estranya fixació.
 
Mentre treballava per a una administració pública estatal (totes ho són) va compatibilitzar el temps de l’esmorzar amb les consultes bibliogràfiques i les gestions mundanes, transitant amb bicicleta per l’eixample i la Girona antiga. Finalment, el païdor ha guanyat la partida a la cultura i la mobilitat. Ha costat anys.
 
Em diu que hem de fer bugada. Suposo que intenta preparar el terreny per comunicar-me la renovada etapa sentimental que va iniciar fa més d’un any i que és cosa sabuda mercès a la seva exparella que titlla la substituta de «macetera». Un lingüista, independentista confés, resulta que ara parla castellà en la intimitat. Les coses de les llengües i l'amor han estat ben retratades a L'amant bilingüe i la novíssima Ocho apellidos catalanes.
 

III
 
 
La fisioteràpia, del xamanisme a la universitat.
 
 
A la sala d’espera dels fisioterapeutes tinc ocasió de posar-me al dia: puc llegir els dos darrers números de la revista ¡Hola! Avui dia hom va al fisio amb la mateixa naturalitat que a la perruqueria o el rentacotxes. És la confiança que inspira la proliferació de la indústria de la frega. No curen, però entretenen, donen conversa i de passada et plomen amb bon rotllo. Com en tot, hi ha establiments que distingeixen tres tipus de públics: pagament privat trinco-trinco, pagament per companyia d’assegurances i aconductats per la Seguretat Social. Cada tractament, una tarifa, un temps i un tracte personalitzat o adotzenat. Al capdavall, com deia la meva àvia de la sopa Prisa, «Si no alimenta, calienta».
 
Encara que hi ha altres mercats que van agafant embranzida, com els establiments dernier cri dedicats a la indústria de les ungles. Vaig tenir notícia d’un president provincial que es feia fer un tractament de bellesa de mans amb mascareta blanquejadora, il·luminadora, de parafina tèbia i banys de crema calenta. No sé si amb càrrec a l’erari públic, però no seria estrany.
 
La fisio té de veïna d’aparcament la flamant presidenta del Parlament de Catalunya. Li vaig dir que atès el risc que comporta tenir una veïna de les característiques de la Molt Honorable Senyora, aquesta hauria de tenir un recàrrec en la quota de la comunitat assimilable a l’aparcament d’un camió de combustible. I em va contestar que trauria el tema en la propera junta. Mal m’està el dir-ho, però l’escena m’ha traslladat a la sèrie televisiva La que se avecina.
 
I sense faltar al secret professional —això ho havia descobert casualment un servidor— resulta que té un client que per la primavera va acomiadar-se de l’arena política gironina, i que per mor del país aquesta tardor ha tornat, però amb fitxa d’una marca electoral diferent, més venedora. I pensar que a en Figo li van dir el nom del porc per canviar d’equip!
 
 
 
IV
 
 
Scriptórium 2.0
 
 
La tecnologia de la informació i la comunicació ho envaeix tot. Anys enrere ningú hauria pensat que condicionaria fins i tot els estadants d’un cenobi de la més estricta observança.
 
Quan vaig arribar a casa l’Albert ja havia passat a repartir el correu. Tenia  carta d’un amic monjo que —entre altres coses— m’explica la situació en què es troba: «Fa un mes que no tenim Internet. No puc donar-vos explicacions perquè aquest món està molt lluny de mi. Costa creure-ho en un país tan avançat tecnològicament i amb la bona voluntat que diuen que tenen els responsables, però aquesta és la realitat». Tots anem igual.

dimarts, 10 de novembre de 2015

De Múrcia a l'Empordanet, memòria d'una emigració familiar

La abuela Lucía, mare de l'avi Pau.



No li lleven res, a Catalunya, la reguen amb la seva suor.
Això és engrandir-la.
La terra és per a llaurar-la, per a construir-hi, per a edificar-hi.
Ells ho fan.
Les feines més dures són per a ells. No vénen a buscar cap ganga.
No ocupen càrrecs, ni representacions, ni gerències.
Són peons, no alfils.


Francesc Candel, Els altres catalans.
Eds. 62, Barcelona, 2013, p. 38




El primer familiar que va venir de Múrcia a Catalunya va ser l’Agustín —un germà de l’àvia Isabel (Martínez Serrano)— per complir el servei militar, «la mili». Una vegada llicenciat de l’Exèrcit de Terra es va establir a Rupià amb la seva dona, la tia Antonia, on van néixer els seus fills Domingo, Antoniu i Juanitu. El matrimoni va ser per fuga, conegut per «Llevarse la novia y salirse con el novio», situació que ha ocupat l’interès dels antropòlegs.

A la vista de com li anava al cunyat, l’avi Pau (Aznar Garcia) va enfilar en tren cap a casa seva, sol, sense bitllet i ni cinc a la butxaca. La seva única possessió era un pa de dos quilos. Cada vegada que topava amb un revisor de la Renfe el feien baixar a l’estació més pròxima i tornem-hi fins a Flaçà.

L'àvia Isabel en una foto de joventut.

Quan va tenir feina i va trobar casa va fer venir l’àvia Isabel i els fills: la Lolita (la meva mare, la gran), la Llúcia, la Maria, en Pau i la Cari. Varen pujar al tren a Almendricos (el Empalme) amb la besàvia Lucía, que els va acompanyar al port de Águilas, on varen embarcar al mercant «Maria R» rumb a Barcelona.

L’àvia Isabel patia la febre de Malta i tremolava. La varen envoltar per dissimular-ho i evitar que els fessin baixar. Va haver-hi una confusió i la Cari (de mesos) quedava en terra. Sort que un mariner la va entaforar per una finestra d’ull de bou quan ja deixaven anar amarres.


El «Maria R(amos)» de la Naviera Ramos va ser el mitjà de transport de molts murcians a Barcelona.


La navegació de cabotatge durava tres dies i la varen fer al ras, a coberta. La mercaderia era de xais vius. De tant en tant en morien per asfixia i els llançaven per la borda. A Barcelona els esperava el germà i oncle Agustín, que els va regalar un gelat, i d’allà varen pujar al tren fins a Flaçà. La meva mare recorda que llavors agafaren la Sarfa fins a l’estació de la Pera i que va fer el trajecte a la falda d’un guàrdia civil. Aquestes coses passaven amb tota naturalitat.

L’avi Pau treballava a la bòbila que hi ha a la cruïlla de la carretera de Palamós a Girona i que a hores d’ara encara rutlla. M’agrada que siguin d’allà els matxembrats col·locats de nou a Cal Pilot de Sant Antoni, que és on ara viuen l’Aina i en Siscu.

Al cap d’uns mesos va trobar feina de mosso a Matajudaica, on els amos els havien ofert vivenda. En poc temps varen anar arribant les altres germanes de l’àvia: la María, la Nita i la Cari.

La Familia Aznar Martínez a Flaçà. L'Agustí encara no hava nascut.

Al país, de Matajudaica sempre se n’ha dit Mata (a seques). D’aquell temps parlen amb afecte de mossèn Joaquim, també rector de Casavells, que els deia que robar per menjar no era pecat. I quan podia els donava un sac de trumfes. Allà la meva tia Maria cuidava un ramat d’ànecs, i encara ara explica l’esglai que va viure en una riuada. A la resclosa de Flaçà va experimentar un episodi similar amb el ramat de cabres familiars quan tenia deu o dotze anys.

Roda el món i torna al Born: al cap de dècades resulta que vaig fer d’escolà de Mn. Joaquim quan estava retirat a Sant Joan de Palamós i vivia a casa de la filla de la seva majordoma. Era tan vellet que l’anava a recollir i el tornava a casa seva, que era a tocar de l’hospital. Fumava tabac de picadura Ideales, conegut per «caldo». El marit de la dona que el cuidava tenia per cognom Casquero i feia de guàrdia municipal a Palamós. Quan jo treballava de cambrer al restaurant Plaça Murada, venia a prendre cafè i sempre em parlava del meu avi amb respecte i consideració. Afectuosament es referia al mossèn com al «sogre». La veritat és que ell i la seva muller el varen cuidar com un pare fins a la mort.

La Lolita i la Maria a Púbol.

Més tard l’avi va trobar feina a la brigada de via i obres del tren gros, i per això es varen traslladar a Flaçà, en una casa a tocar l’església que comanava un capellà petit que anava en bicicleta a tota pastilla: mossèn Lluís. Els altres veïns varen ser la tia María Martínez, casada amb l’Antúnez —també de Puerto Lumbreras— i les seves filles, Joana i Encarna. El tío cachucho, així li deien, era drapaire. Tan de la Virgen del Puño que anava de Palamós a Girona a peu per no pagar el bitllet del tren.

La Llúcia, la Lolita i la Maria.

A Flaçà va néixer l’Agustí, el benjamí dels Aznar Martínez. Aquest nom s’anava repetint per generacions. D’aquell temps les meves ties i l’oncle Pau recorden la Munda, una cabra molt especial: jugava amb en Pau i el portava a collibè. L’àvia menava unes cabres que li permetien fer recuits que portava a vendre a les cases. La Munda sempre va parir a la casa, sota l’escala, no pas al corral. Quan veia que anava de part ella s'arrecerava cap allà tota sola.

La Maria va fer la comunió a Púbol. La fotografía és a la Bisbal.

La tia Anita va treballar a Can Buxó amb la seva germana Cari i la meva mare. L’hostal també era parada i administració de la Sarfa, i punt de trobada i espera de viatgers i empleats quan Flaçà exercia d’enllaç de transports amb dues estacions de tren i línia d’autobusos. Fins i tot tenien cavallerisses i un corral per tancar ramats en trànsit.

La Nita es va casar amb en Salvador de Cal Ferrer, que treballava a l’estació del tren petit. Primer varen viure al carrer de Sant Josep, que queda darrere de Can Buxó, i desprès en un pis a la colònia. Varen tenir la Celo, que es va casar amb en Caracas de Bordils, on viuen.

L’avi Pau va començar a patir de mal d’estómac i per això el varen destinar de guardaagulles i guardabarreres a les estacions de Flaçà i Celrà, fins que va haver de deixar-ho córrer per anar a fer de pastor a Can Gimpera de Sant Martí Vell.

Fotografia feta a Palafrugell el dia de la comunió de la Lolita que apareix amb l'avi i en Pau.
Per a celebrar-ho varen anar a Calella a veure el mar.

Llavors només els nois paraven a la casa, que era de lloguer, fins que al cap d’anys els avis la varen poder comprar. Era costum que els pastors llogats tinguessin caps de bestiar propis en el mateix ramat de l’amo. La cosa és que amb el temps l’avi es va poder emancipar. Va continuar sent amic de Can Gimpera, que desprès ja no varen tenir pastor ni ramat.

Les noies de la família a Sant Martí només hi anirien ocasionalment a visitar els pares, més tard avis, però no hi varen viure plenament.

La meva mare abans de treballar a Can Buxó havia estat de vaileta —amb onze anys— a Can Llúcia de Púbol, on va fer la primera comunió. Més tard va anar servir a Girona. D'entrada, al domicili del metge Francesc Font Miralles a la Casa Gispert Saüch (xamfrà Jaume I i Álvarez de Castro) i a continuació al pis del carrer Bellmirall on residia el canonge doctoral Josep Morera Sabater, calongí i auditor del Tribunal de la Rota Espanyola. Més tard deixà Girona per anar a la casa d’uns fabricants de punt de Mataró i desprès va fer de mainadera a la Casa Ribera de Palamós. Amb posterioritat va anar a Sant Antoni de Calonge per a treballar a l’Hotel de Can Falet i després per cuidar una velleta del carrer Vermell, fins que es va casar amb el meu pare i visqueren a Sant Joan de Palamós; llavors va fer temporades a l’Hostal del Centro i a la carnisseria Gil de Palamós.

La Lolita a l'hort de la casa del carrer Vermell de Sant Antoni.

La meva tia Maria amb set anys va anar a fer companyia a una nena de la seva edat a Can Domènec de Púbol, parents de Can Gimpera de Sant Martí Vell. Desprès va estar a un mas de Torrent i més tard a un altre de l’Armentera, del qual recorda sobretot la fred que va passar: havia de rentar roba a la llera del Fluvià i li varen sortir perellons. Això fins que es va casar a Palamós amb l’oncle Sidro i va treballar a la fàbrica de suro de can Walter. Va servir a la família de la farmàcia Prats i després a Can Gil durant anys i panys. L’Elena, cada dia —i d’amagat del seu home Francisco, la seva germana Isabel i els avis Josep i Margarita—, posava carn a les bosses de la meva mare i la meva tia. Per aquesta via «clandestina» vaig arribar a menjar tantes hamburgueses que en vaig quedar tip. Ara costa molt que em vinguin de gust per més que els carnissers s’escarrassin a fer-ne combinacions imaginatives.

La Cari va anar a servir a Cassà de la Selva i, més endavant, va marxar a Caldetes (Caldes d'Estrac, Maresme), a un parador de carretera que començava a arrencar, al costat de les germanes Paquita i Lolita Reixach, que amb el temps acabarien fundant l'Hispània d'Arenys de Mar, fins que es va casar a la Bisbal d’Empordà amb l’Enric Becerra, que feia el transport dels pinsos Sanders i de gel pels pobles de l’entorn.

La Llúcia va servir a casa d’un matrimoni de Parlavà, on la dona feia de mestra i l’home de pagès. I d’allà cap a Barcelona a la bodega dels pares de l’oncle Jaume, fet que va marcar el seu futur al costat d’ell.

En Pau, que havia fet uns cursos intern al Seminari de Girona –era del curs de Mn. Ramon Oller- va anar a treballar a França i desprès a Ca l’Arpa de Sant Joan de Mollet. Fent botifarres es va escapçar un dit. A la mili es va treure el carnet de conduir, i quan va tornar, va treballar de xofer per al seu cunyat Enric a la Bisbal i quan aquest va morir i es va extingir l’empresa, a Can Balaguer de la Bisbal fins a la jubilació. Casat amb la Montserrat Sabater de Vulpellac on sempre han viscut a Can Bahí.

El tío Antonio fent moure les mules al cortijo.

Aquí estic muntant una somera amb un nét del tío Antonio.

Amb parents i veïns jugant en un carrer de Puerto Lumbreras.

El meu pare, el tío Antonio i jo al corral de les cabres.

La primera feina de l’Agustí va ser de pinxe a Caldetes —on ja hi era la seva germana Cari, que el va reclamar— i al cap de poc ja va començar a treballar de camioner, fins que es va jubilar a Can Minguet d’Olot. Retalls de la seva vida han estat narrats per Clàudia Pujol a Vides singulars (Mina, 2005).

El pare de l’avi Pau també es deia Pablo i la mare, Dolores, i eren de Huércal-Overa i Pulpí (Almeria). Ell es guanyava la vida de jornaler i ella anava a vendre a domicili betes, fils i espardenyes, que carregava a les alforges d’una somera. Només tenia una germana de nom María que sempre va viure a Almendricos, on reposa al cementiri protestant, un dels pocs que existeixen a la península. La família era evangèlica. La seva tia María va anar a viure a Mataró, on també anaren les filles de la seva germana María: les nebodes María i Concepción. I el nebot Pedro, a Sant Feliu de Llobregat. No va ser per falta de Maries!

Els pares de l’àvia Isabel portaven per nom Agustín i Lucía, i eren de Puerto Lumbreras (Múrcia), on feinejaven en un cortijo. L’àvia Isabel va ser l’única noia al costat de tres nois: Agustín, Antonio i Juan. Durant la Guerra (1936-1939) tots tres varen viure amagats per no haver d’anar al front. Sí que va combatre —al bàndol republicà— qui seria el seu cunyat Pau, el meu avi, que va ser ferit per arma de foc en una cama i internat en un hospital de sang a Còrdova fins que va acabar el conflicte. Els germans varen viure en condicions deplorables. De dia a la pallissa i de nit dins la conillera, que era en una mena de pou sec. La meva mare sempre era amenaçada perquè no ho expliqués a ningú.

Les germanes Martínez Serrano. D'esquerra a dreta: Cari, María, Anita, una néta de la María i la Isabel.

El tío Antonio el recordo al cortijo de la Cañada del Alba, un topònim fascinant. En Juan va marxar a viure a Baza (Granada). Una vegada el vàrem visitar, però jo era massa petit per a guardar-ne records.

El cortijo de la Cañada del Alba a Puerto Lumbreras.

Sentir parlar amb l’accent de Múrcia o Almería em retorna el record dels avis i m’agrada. Pel seu art i també per això sóc un entusiasta d’actors i cantants com Paco Rabal, Pepa Aniorte, Manolo Escobar i David Bisbal. Vet-ho aquí.

Els avis varen tenir sis fills: quatre noies i dos nois. Tretze néts i tretze besnéts, dels quals en varen conèixer deu.

Reposen amb la tia Cari (de Barcelona), la germana petita de l’àvia, al cementiri de Banyoles, on varen viure els darrers anys de la seva vida; primer en un pis de la Caixa al passeig de mossèn Constans i després a la Llar Santa Teresa Jornet.

La familia Aznar Martínez. Drets, d'esquerra a dreta: la Lolita, la Llúcia, la Maria, en Pau, la Cari i l'Agustí.
Asseguts, l'àvia Isabel i l'avi Pau.

En ocasió del decés de l’àvia Isabel vàrem imprimir una fotografia dels avis a Sant Martí Vell amb aquest comiat, que es va llegir als funerals corpore insepulto a la parròquia de Sant Pere de Banyoles:

L’adéu a l’avi Pau i l’àvia Isabel

L'àvia Isabel i l'avi Pau a Sant Martí el dia del casament de la Llúcia.

Amb el comiat de l’àvia Isabel —els seus néts i les seves nétes— hem perdut un referent de la nostra història personal: el de la infantesa.

Els dies compartits amb l’avi Pau i l’àvia Isabel en aquell casalot de Sant Martí Vell a hores d’ara ja formen part del nostre imaginari. Uns records únics de coses vistes i viscudes que restaran per sempre en el més profund de nosaltres mateixos com un pòsit definitiu que no es podrà esvair.

Amb la pèrdua dels avis tot un món s’escola i ens adonem que la cadena de la transmissió és irreversible.

Ara, però, des de la perspectiva d’adults, podem fixar-nos en altres circumstàncies de les nostres arrels: uns orígens pobres, els avatars de la guerra, les dificultats de l’emigració i el treball com a eina per avançar.

Tots hem d’assumir aquestes contingències. I a les nostres identificacions personals s’uneixen amb Sant Martí Vell terres i paisatges de Múrcia i Andalusia que es perden dins l’encís especial de la llunyania dels avantpassats: Puerto Lumbreras, Huércal-Overa, Almendricos i Pulpí.

Com diu Raimon, venim d’un silenci antic i molt llarg.

Avui, més que mai, amb l’adéu últim a l’abuela ens refermem a no voler perdre la memòria i enorgullir-nos d’heretar el més intangible i valuós dels patrimonis: la dignitat humil amb la qual bastiren la vida l’avi Pau i l’àvia Isabel.

Banyoles, 30 de novembre de 1999

diumenge, 1 de novembre de 2015

L'homilia de Sant Narcís 2015

El bisbe Pardo llegint la prèdica de Sant Narcís des de la càtedra. En un segon pla, el bisbe emèrit Carles Soler, i en un tercer el diaca-secretari, Joan Robé. Cadascú al seu lloc. El disseny de la casulla episcopal recorda vagament els cortinatges d’un palauet de mala reputació.
«Amics»

Si de veritat haguéssiu
estat amics del poble,
el poble mai no us hauria
abandonat...


Josep Tarrés 
Llibre del Corpus


El calendari oficial assenyala unes dates que vénen a complir uns ritus de pas: fer parada en el camí, mirar enrere els trajectes fets i albirar els reptes dels següents. En són exemples els discursos de la Pasqua Militar, de l’apertura de l’any judicial o de la inauguració del curs acadèmic. I en un pla polític obert, l’Aberri Eguna o l’Onze de Setembre.

A Girona els catòlics presten especial atenció a la solemne missa pontifical de sant Narcís, patró de la ciutat i del bisbat. L’homilia de l’Ordinari diocesà marca el pols de la relació entre l’Església i la societat en la conjuntura del present.

Jaume Camprodon excel·lí en aquest servei tant pel fons dels seus missatges com per la manera de comunicar-los. El seu successor, el bisbe Carles Soler fluixejà de manera notòria. I el que ha acabat de fer la davallada és el bisbe Pardo, digne representant del principi de Peter. Ambtot no se li pot negar un mèrit personal: tot s’ho fa exclusivament ell.

És clar que hi ha qui tira de negres i aparenta uns dons extraordinaris de creativitat, tant en el camp públic com en el privat o l’eclesial. I fins i tot l’universitari. L’eminentíssim cardenal Martínez, de Barcelona, n’és un cas. Si tot el que es publica sota la seva signatura ho escrivís personalment no podria aixecar el cap de l’escriptori. I tant que li agrada voltar i sobre tot anar al Vaticà!

El bisbe Pardo enguany ha fet una prèdica de vuit pàgines amb un cos de lletra 14 que conté setze punts d’interès (!). Un pica-pica on no hi manca res. Una autèntica barbaritat comunicativa apta per ser analitzada a les facultats de teologia i periodisme. Si aquest home fos menys orgullós del seu comandament podria passar prèviament a consulta el sermó, però deu considerar que no li cal per ser dipositari de la inspiració de l’Esperit Sant. Així li va.

La comunicació comença amb un protocol de salutació al clero (per què mai no s’esmenten els religiosos i les religioses?) i un de llarguíssim dedicat a les forces vives de la governació municipal i provincial. S’ho fa venir bé per justificar-los l’assistència; no fos cas que els calguin arguments quan vagin pel carrer o davant la premsa. La recent plantada de l’alcaldessa Colau a la missa de la Mercè es fa present entre línies.

Segueix amb un fragment de l’homilia del Papa a la clausura del Sínode de la Família que ha estat horacià (Parturient montes, nascetur ridiculus mus, ‘Varen parir les muntanyes i va néixer un ratolí’). I a manera de ràfega cita el Jubileu de la Misericòrdia (sis línies) i l’ encíclica Laudato si (dues línies).

Continua amb tòpics més que repetits sobre el país, el rol de l’Església i els refugiats a Europa. Emprèn, tot seguit, un comentari sobre el cartell de Fires (vuit línies), l’exhortació del Papa «L’alegria de l’Evangeli», i acaba amb un paràgraf sobre la celebració que presidia (sis línies).

Tot plegat, deixa una sensació pèssima. Un discurs erràtic que va d’Herodes a Pilat. De cap manera il·luminador. Un poti-poti sense encís. Volia dir moltes coses i per això no n’ha dit cap de bé? O no tenia res a dir i per això n’ha dit tantes i malament?

Els bisbes són per quedar-s’hi fins als setanta-cinc anys. El problema és que quan els nomenen no passen per un període de prova, i s’hi queden tant si són bons com si són dolents. Per això el Papa Bergoglio haurà de tenir clar que allà on no arriba l’Esperit Sant hi haurà d’arribar el Codi de Dret Canònic, tan inspirat ―o més― que els prelats.

S’explica una conversa entre dos capellans gironins sobre l’arribada del bisbe Pardo: ―Què ha vingut a fer? Diu, l’un. I l’altre respon: ―A enterrar-nos!

Que Déu Nostre Senyor hi faci més que nosaltres.

L’alcalde i altres edils de l’Ajuntament de Girona.

Autoritats digitals de la província, electes de diferents pessebres representatius i uniformats. La jerarquia de la classe política és tan classista i exigent com l’eclesiàstica i militar.


L’exconseller Nadal va anar a seure al reservat de la classe política extramunicipal, mentre els seus pares eren al segon banc de la filera dreta de la basílica. A l’esquerra, ocupaven els primers llocs Joaquim Garcés i Lluís Roura, cavallers de l’Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem, tot i que en aquesta ocasió sense hàbit. Estimats germans, queda clar que tots els germans no som iguals.

«Les autoritats»

Les autoritats
passaven mudades.

Les autoritats
passaven tibades.

Les autoritats
no cantaven.

Les autoritats
no resaven.

Les autoritats
pensaven:

SOM AUTORITATS

Josep Tarrés, Llibre del Corpus


Fotografies web Diari de Girona/Multimèdia/Fotos