El camp d'aviació

Atención, atención,
próximo a despegar,
el vuelo quinientos dos,
destino a Son San Juan.

Atención por favor,
diríjanse a puerta tres,
y allí les conducirán,
a bordo de un Caravelle.

Volando, Volando,
a Mallorca voy, a Mallorca voy.
Volando, Volando,
a Mallorca voy con mi canción.

Fragment de la lletra de la cançó Vuelo 502

La majoria d'edat, motiu de reivindicació. Pintada de la Joventut Comunista de Catalunya, branca juvenil del PSUC clandestí.

Fet i fet aquest paper narra la peripècia d’un jove de 17 anys que cerca la manera de guanyar-se la vida en un temps en què la majoria d’edat era als 21. Tanmateix, les estructures polítiques i socioprofessionals d’ara no deixen de ser una continuació no rupturista de les de llavors.

Actualment els joves viuen amb els progenitors forçosament o en pisos compartits, no pas en pensions domèstiques o comunes pseudoalternatives. Les gestories han perdut quota de mercat entre els clients particulars: l’analfabetisme va quedant darrere i la ciutadania es pot adreçar a l’Administració sense intermediaris i electrònicament. Iberia ha desaparegut de l’aeroport de Vilobí, que ha estat ocupat per Ryanair, la companyia que ha popularitzat el transport aeri de la crisi: el low cost. Un concepte que guanya terreny en tots els ordres (marques blanques, etc.): les classes mitjanes s’han proletaritzat i per extensió el conjunt de la ciutadania s’ha empobrit. I el Pení només l’habiten militars professionals: la mili es va suspendre. Els joves viuen l’atur i la precarització, i entre ells s’identifiquen els ni-nis. I vet aquí que ni els joves ni el deute públic són objecte de debat electoral mentre augmenta l’exclusió social i l’emigració de nou encuny, i això que mai hi ha hagut tants polítics, polítiques, assessors i assessores per metre quadrat. God Save the Queen.

A Can Galí els hostes rebien un clauer amb dues claus: la del portal i la del segon pis.

Pare Claret, 25

El juny de 1975 va finir l’estada a l’Escola d’Hosteleria de Girona. Tanmateix, aquell estiu em vaig acabar de convèncer que no volia passar-me la vida treballant en un sector que percebia absorbent. Per Nadal encara havia treballat fora de casa mentre el meu pare estava malalt i al llit. El mes de març va morir. Les Mutualitats Laborals m’havien concedit una beca per anar a fer la mestria a l’Escola Superior d’Hostaleria i Turisme de Madrid, però com que ho tenia clar ho vaig deixar córrer.

Acabada la temporada al Plaça Murada de Palamós, una vegada més refaria el camí a Girona, ara per buscar feina i cursar el peritatge mercantil. No sé com va ser, però vaig allotjar-me en una pensió que portava la família Galí a la Ronda Pare Claret, just davant de la Clínica Bofill. Els baixos els ocupava l’agència de transports Mateu & Mateu, parada d’enllaç dels ordinaris de la província. El primer pis era ocupat per la família; un parell d’habitacions individuals eren per a estadants recomanats. El segon pis estava totalment dedicat als hostes. Les habitacions eren compartides amb dos o tres llits. I un sol bany per a tots. Tot plegat força tronat. En temps de la bombolla immobiliària l’edifici va ser enderrocat per bastir-ne un altre nou de trinca.

No servien esmorzars i per això anava al bar Núria. A dinar acudíem només una part dels estadants i, en canvi, apareixien persones que hi anaven únicament a fer el repàs. Eren homes de mitjana edat que vivien sols. A sopar solíem ser-hi tots. La família compartia taula amb nosaltres. El menjar no era exquisit ni abundós. Un menú que sovintejava consistia en sopa de pasta, mongetes seques bullides guarnides amb un parell d’anxoves confitades i una poma.

De la parròquia recordo un empleat d’Iberia madrileny que hi va estar un parell de mesos, un metal·lúrgic, instal·ladors de la Renfe (un d’ells va morir electrocutat a l’estació de Maçanet-Massanes), un estudiant de la Politècnica que era fill de Salobreña i vivia a Roses, un estudiant d’empresarials de Ripoll, un subaltern de la prefectura de Trànsit extremeny i un comercial de Mapfre que era xilè i que quan s’engatava ―la qual cosa passava sovint― bramava: «–Españolessssssssss, cabronessssssssss!».

Emblema professional dels gestors administratius.

La Gestoria Simon

Mitjançant els anuncis del diari Los Sitios vaig trobar feina d’auxiliar a la Gestoria Simon de la carretera de Barcelona, 16, principal. En aquella oficina fosca i llòbrega l’ambient personal era inexistent; cadascú a la seva i amb un silenci rigorós que només es trencava per les trucades de telèfon o la presència de clients. El Sr. Simon ocupava un despatx i aparentment no tenia feina; llegia i no pas l’Aranzadi. Només de tant en tant rebia algun client rendista d’aquells que a la targeta de visita s’anunciaven per la seva condició de «Propietario».

El caixer era un sergent retirat de la Guàrdia Civil que havia estat cap del post de Sant Pere Pescador. Els assentaments als llibres de comptabilitat els feia amb ploma estilogràfica. L’Antoni Ezquioga, fill del campaner de la catedral, portava els temes d’Indústria. Més endavant va estudiar dret i exercí pel seu compte. En Joaquim Roca, pare de l’actual alcalde de Sant Gregori, s’ocupava de les gestions a Trànsit. Un belluguet dubtós i tèrbol tenia cura de la cartera d’assegurances. Transports, en Peix, jugador de handbol de la Unió Esportiva Sarrià i més endavant de la sectorial d’esports de CDC. Les assegurances socials eren cosa de Sebastià Salellas, que esdevindria un advocat de fama; hi havia tardes que no treballava perquè anava a la UAB a fer dret. Era el factòtum. Allà hi havia treballat Joaquim Vidal que va plegar per anar a treballar a l’empresa d’alimentació COPIBA, que comercialitzava supermercats amb la denominació ALDI. Amb Llorenç Valés va crear VALVI supermercats l’octubre de 1975, el mateix mes que jo vaig entrar a la gestoria.

El negoci principal era l’obtenció de permisos de transport internacional per a una àmplia clientela de camioners valencians, murcians i andalusos. Aquesta va ser la meva feina. Per la tarda els demanaven per telèfon; l’endemà es tramitaven a la Prefectura de Transports que ocupava un pis del carrer de Santa Clara on treballava l’avi de l’historiador Marc Sureda amb un parell de funcionàries: una gran i l’altra jove. La gran era condescendent i la jove una fura. Quan hi havia molta feina era habitual que els empleats de les gestories els posessin a donar-los un cop de mà fent anar les seves màquines d’escriure. Signaven les autoritzacions uns enginyers tècnics a la babalà. Per Nadal els gestors sabien compensar les diligències. A la tarda en Peix deixava els permisos a la benzinera de Sarrià, on els recollien els transportistes a la nit i matinada de camí a la frontera. L’única certesa burocràtica del permís era la recaptació de la taxa.

Recordo que la notícia de la mort del general Franco em va arribar a aquella oficina. Això va suposar la suspensió per dol oficial de les classes de peritatge i l’avinentesa va fer que no hi tornés. Ja intuïa que no estava fet per als números, però aquells dos mesos m’ho van acabar de confirmar. Del quadre de professors recordo Fèlix Bouso Mares, periodista de Los Sitios i instructor del «Frente de Juventudes» que donava la inevitable «Formación del Espíritu Nacional». El manual portava per títol La Constitución Española, quan no n’hi havia, però era la manera de rebatejar de manera moderna El Fuero de los Españoles. Anys a venir en Bouso va resultar ser el primer funcionari de l’Estat a Girona traspassat a la Generalitat i vàrem acabar coincidint com a pràcticament col·legues als Serveis Territorials de Cultura. Em va confiar la lectura d’un llibre de reflexions breus a manera de sentències de collita pròpia i un altre de citacions i frases cèlebres que anava confegint.

Un dia, a l’hora de sopar només érem a taula l’empleat d’Iberia i jo. Em va comentar que s’havia obert el termini per presentar sol·licituds de feina per a la temporada d’estiu (6 mesos) a l’aeroport i que les condicions eren bones, tot animant-me a fer el pas.

Uns dies després vaig anar a l’oficina comercial que Iberia tenia a la plaça Marquès de Camps a recollir el formulari. A més de demanar les dades curriculars habituals l’imprès acabava demanant el nom, professió o càrrec de tres persones que poguessin informar sobre tu. Vaig entendre que es tractava de tres avals. I aquí va entrar en joc el lector de premsa que sempre he estat. No tenia cap porta on trucar, però sí recordava el nom de tres capgrossos de la ciutat i província: el governador civil (Armando Murga), el bisbe (Jaume Camprodon) i el delegat de Sindicats (José Segura Sanfeliu). I aquests varen ser els noms que vaig consignar. Tenia clar que m’ho jugava a cara o creu. La gent del Departament de Personal deurien quedar impactats pel nivell de relacions i no es varen atrevir a trucar a les jerarquies. Suposo que l’empleat d’Iberia també deuria preocupar-se’n. I vet aquí que vaig aconseguir la feina. És sorprenent que t’ajudin en coses primordials persones que pràcticament no coneixes. Quan he tingut ocasió jo he fet el mateix.

Quan vaig rebre el comunicat d’admissió i la data d’inici del contracte vaig comunicar-ho a en Tià Salellas, que em va conduir al Sr. Simon. Volien pujar-me el sou perquè no marxés, però la decisió era presa. En aquell despatx estava tot vist. M’hi hagués florit.

Evolució de la marca corporativa d'Iberia

Iberia, Lineas Aéreas de España

Uns dies abans de començar a l’aeroport ens varen citar: un sastre arribat de Madrid prenia les mides per confeccionar l’uniforme. El disseny era del modista Elio Berhanyer, que patia del mateix mal que Paco Rabanne. Allò que deia Paco Martínez Soria a la pel·lícula La ciudad no es para mi: «Tanta Luci, tanta Luci y se llama Luciana». El nom real de Berhanyer és Elio Berenguer Úbeda, i Francisco Rabaneda Cuervo el de Rabanne. Sempre més he vestit de confecció amb la vaga esperança de poder tenir algun dia una camisa feta a mida.

A l’aeroport Iberia operava en exclusiva el hadling (assistència a terra): servei en rampa, operacions de camp i manteniment mecànic. I tenia dos vols regulars: Madrid-Girona-Madrid (tres vols setmanals, operats per un DC-9) i Palma-Girona-Londres-Girona-Palma (quatre vols setmanals, amb  B727). La resta de companyies, bàsicament angleses i alemanyes, es dedicaven al negoci xàrter on tenia una petita porció la seva filial Aviaco. Les companyies europees també solien ser filials de matrius de referència: Condor per Lufthansa; British Airtours per British European Airways, etc. Precisament, aquell juny va aterrar el primer B-747 (Jumbo) a l'aeroport; pertanyia a Condor.

Alguns d’aquests operadors tenien uns agents que vetllaven per la correcta coordinació entre tripulants, handling i el trasllat de passatgers de l’aeroport als hotels i viceversa. Això volia dir pressionar uns i altres i sobreactuar per justificar-se. Era especialment visible en Patrick, anglès, i en Joe, el seu ajudant anglofrancès. Patrick es comportava com un imperialista del Regne Unit i ens mirava, als locals, amb una superba condescendència. Anava abillat amb una camisa amb xarreteres que portaven galons de quatre barres com si fos un comandant. L’ajudant, tres. Aparença falsa i soroll per res.

Aviaco mantenia un representant i el seu ajudant temporer a Girona. Tot un personatge de l’antiga escola, bigoti inclòs: imatge inconfusible de castellà quixotesc. L’ajudant, al seu costat suava. Vaig conèixer José Antonio Silva, comandant d’Aviaco, que també va treballar de presentador a TVE. De la seva estada a l’aeroport en guardo una anècdota. La tripulació va anar a allotjar-se a l’hotel Fornells Park ―que és on hi anaven totes les tripulacions― i varen deixar dormir el DC-9. Amb un company vàrem aprofitar per regalar-nos un sopar a bord tirant de les provisions: entrecot amb guarnició, pastissos i vi de Rioja. Altres personatges populars que recordo son l’actor José Luis López Vázquez i el futbolista Kubala. Com que fèiem uns torns a vegades estrambòtics els ritmes de menjar i dormir eren del tot irregulars i per això hi havia qui s’entaforava a fer una becaina al quarto d’objectes perduts (que ocasionalment també havia servit per satisfer altres quefers inconfessables), pidolava sandvitxos als tripulants de cabina o racions al director del càtering Marriott.

Iberia era i és la companyia de bandera de l’Estat espanyol. En aquell moment, de capital privat només existia Spantax, amb base a Son Sant Joan. El reclutament i extracció del personal eren selectius. A l’estiu i per les feines de gestió hi havia filles i fills de cases bones de Girona i Banyoles, de guàrdies civils amb graduació, de l’aparell de l’Estat (un García-Valdecasas) i la quota endogàmica inevitable que es concretava de manera particularment visible en un pare «llanito», que era de plantilla, i els seus fills, que aspiraven a ser-ho. I algun que es col·lava com un servidor i un mestre d’escola ―popular per la seva ploma―, que feia torns de nit el maig i juny per compatibilitzar els horaris escolars.

Iberia es caracteritzava per mantenir una cultura corporativa que era una mixtura d’oficina militar, administració pública i empresa; cada aspecte en mesura i segons per a què. Un detall: els empleats fixos amb els quals treballava pertanyien al «Cuerpo General Administrativo».

El càrrec superior corresponia al «Jefe de Escala», a qui pràcticament no se’l veia. I per sota hi havia els caps de torn que eren tres i un habilitat temporal. Això passava en totes les categories professionals: als fixos a l’estiu se’ls dotava del càrrec immediatament superior: els conductors eren caps de parc; i els mossos esdevenien capatassos.

El cap de torn habilitat era valencià i ens adoctrinava per tal que ens féssim militants de la Federació Catalana del PSOE. Un altre dels caps tenia el posat de xèrif. Amb les senyores prenia un aire de paio dur i conqueridor a la manera de Humphrey Bogart.

Anunci tipus que es publicava per a la contractació de personal de temporada.
Los Sitios de Gerona, 22/03/1975, p. 15.

D’entre els companys vaig coincidir amb el meu amic de l’ànima Pere Quevedo, amb el qual portàvem molta campanya feta tant a l’Escola d’Hostaleria com al restaurant Plaça Murada. I l’inclassificable Llorenç Deulofeu, estudiant d’arquitectura. A vegades s’abstreia de tot i únicament es concentrava a fer dibuixos psicodèlics. Un vespre em va demanar si el podia portar a casa. Resulta que vàrem anar a petar al mas on vivia la gent del TEI de Sant Marçal, naturalment a Sant Marçal de Quarantella (Vilademuls). Em varen fer la recepció que ja devien tenir assajada per als nouvinguts: sorpreses extravagants i l’espera en una habitació on feia vida un rèptil estrany. Amb els anys en Deulo va esdevenir un brillant maquetista i miniaturista. Creador del fallit Petit Museu de la Fantasia de Girona.

Els operaris de manteniment aeromecànic eren una casta i feien ranxo a part. Com els pilots, també tenien un origen militar. A Espanya només donava aquella formació l’Escola d’Especialistes de l’Aire, avui Acadèmia Bàsica de l’Aire.

De tota manera els únics que pencaven de debò eren els mossos de càrrega. Els camàlics tenien una feina dura i invisible. Havien de traginar maletes pesades amb unes temperatures extremes. Al pic de la calor les pistes eren roents.

Les administratives eren destinades a les visibles i exhibides tasques de facturació i embarcament de passatge. Els homes estàvem al despatx de avions que no tenia contacte amb el públic. La feina masculina era la pròpia d’un servei d’operacions. Coordinació de maniobres: valisa i equipatge; moviment de passatgers: embarcament, desembarcament i transport en les «jardineres», els busos aeroportuaris singulars; comunicacions: arribada i partença de naus amb identificació de dades bàsiques per als serveis de control de les companyies i les destinacions; elaboració de les fulles de càrrega: distribució compensada del pes per conèixer el centre de gravetat de l’avió. Tot plegat es feia sota els estàndards de llenguatge IATA. Els temps eren referenciats en hora zulú.

També competia el control i moviment de les mercaderies transportades en els vols regulars. Recordo un pagès de Sant Esteve de Llémena que «exportava» maduixes a Mallorca. Com que venia a cada vol vàrem establir relació i em va convidar a visitar els conreus. Eren prop del trencant de la carretera de les Planes a Sant Aniol de Finestres. També puc donar fe que a l’Hostal de la Gavina de s’Agaró servien «chuletón de Ávila» autèntic: arribava amb el vol de Madrid i una DKW de l’hotel estava a l’espera.

En aquell temps la presidència del consell d’administració d’Iberia estava en mans de Manuel de Prado y Colón de Carvajal,  íntim i administrador privat del rei, i per tal de deixar-hi petja va decidir canviar la imatge de la companyia: marca, flota i uniformitat. Subtilment s’hi incorporà la corona. La campanya va incloure una bona comunicació interna: ens varen reunir en un hotel a un esmorzar de treball per explicar els ets i uts de l’operació. Mai més. He treballat en una administració pública més de trenta anys i no recordo haver estat convocat a cap exposició estratègica. Per a què? N’hi havia prou amb dues consignes tàcites: 1. Qui dies passa, anys empeny. 2. No hi ha preguntes.

Vaig ser la primera persona de l’empresa que va acudir al «Servicio Nacional de Encuadramiento y Colocación de la Organización Sindical». Fins llavors o no se n’havien assabentat o no ho necessitaven. Allà vaig aconseguir la targeta de demandant de feina i varen tramitar una prestació d’atur. Aquella oficina del sindicat vertical és l’antecedent remot de l’INEM i el SOC. Fins que vaig tornar a treballar a l’aeroport l’abril de 1977 vaig cobrar mensualment una prestació que em donaven en mà a l’«Instituto Nacional de Previsión» al carrer Santa Clara. El caixer era un home gran com un sant Pau que portava un bigotet que li donava un aire de cantant d'opereta.

Inauguració del DC-10 d'Iberia de nom "Costa Brava"

L’aeroport de Girona-Costa Brava

L’aeroport de Vilobí era un equipament complex: hi habitaven organitzacions diferents i amb personal relativament nombrós: companyies aèries, operadors turístics, forces de seguretat, proveïdors de combustible, càtering, neteja i desinfecció, etc. No hi havia nexe i tota activitat quedava parcel·lada i fins restringida: existia una tipologia d’accessos a les diferents zones interiors i pistes. Tots, però, sota una autoritat absoluta: el cap de l’aeroport, que depenia de l’organisme autònom «Aeropuertos Nacionales» adscrit a la «Subsecretaria de Aviación Civil del Ministerio del Aire», un ministeri militar. Els vehicles oficials de l’aeroport (bombers, serveis tècnics, etc.) portaven la matrícula EA (Ejército del Aire). El cap de l’aeroport era un tinent coronel de l’escala de vol.

La gestió directiva corresponia a funcionaris del «Cuerpo Especial de Oficiales de Aeropuertos» que de la mateixa manera que els pilots espanyols eren militars d’aviació en excedència Tot plegat feia que per la naturalesa dels orígens, la uniformitat, l’argot i el tracte es configurés un sistema de treball extremament jerarquitzat. La Escuela Nacional de Aeronáutica, dedicada a la formació de pilots civils no es va crear fins a l’any 1974. A hores d’ara esdevé un grau en oferta a diferents universitats. D’altra banda, «Aeropuertos Nacionales» va ser el fonament de l’actual AENA.

A l’aeroport prestaven servei diferents forces públiques: guardes jurats de «Aeropuertos Nacionales», Resguard Fiscal de la Guàrdia Civil, Cos General de Policia i Policia Armada, que es varen fusionar per esdevenir l’actual Policia Nacional.

Els guardes jurats controlaven els accessos a les pistes. Anaven abillats amb un uniforme de color terrós, duien una bandolera de cuir amb una placa identificativa i anaven proveïts d’una arma llarga. Gent sense preparació física ni entrenament. Una relíquia boscana enmig de la tecnologia més avançada. Una imatge del país i l’època. Solien començar el torn de matí fent la barreja al bar.

Placa identificativa dels vigilants de l'aeroport.

Els especialistes fiscals de la Guàrdia Civil constituïen un post duaner del quan era cap un sergent primer, el fill del qual treballava amb mi. Era evident que el nano no va heretar per res la marcialitat del progenitor. El segon era un caporal primer tocat per tants anys de mili. Explicava que quan havia estat a Calella de la Costa no paraven de tramitar falses denúncies de robatori que presentaven els guiris; una manera d’estafar les asseguradores. Ell ho trobava intolerable pel fet que esdevenien cooperadors necessaris i per la imatge que es donava d’Espanya a l’exterior com a país de delinqüents. La seva feina consistia en registrar els equipatges per prevenir el contraban i la introducció de narcòtics o altres substàncies tipificades penalment com a contràries a la salut pública. Això reglamentàriament havien der fer-ho amb guants blancs. Alguna vegada havia fet presència el tinent cap de línia en visita d’inspecció.

La Comissaria pròpiament dita era únicament el despatx del comissari Castro. Un poli franquista que si l’hagués conegut en Manolo Vázquez Montalbán segur que apareixeria en qualsevol novel·la protagonitzada per Pepe Carvalho. En Castro devia tenir orígens galaicoportuguesos, i el cert és que gastava una mala llet proverbial. Era de la vella escola i amb molt d’ofici. Els seus homes tenien com a feina instal·lar-se en unes taquilles a l’espai d’arribada de passatgers per fer el control de passaports. Algun d’aquests elements havia format part de la Brigada Politico-Social de Girona. Tipus sobrerament fatxendes i algun més aviat amb pinta de macarró. En vaig reconèixer de dinar a la taverna de Can Pata de Palo al carrer de la Força, un establiment tan indigne com el Bar l’Oficina del carrer de la Salle cantonada Joan Maragall. Donaven de menjar al lumpen. Auxiliaven els membres del Cos General, policies armats entre els quals sobresortia l’Antonio, amb qui ens retrobarem més endavant.

Per les pistes circulàvem amb un Seat 600 i un Vespino per anar a les cabines a portar la valisa i fer signar la fulla de càrrega al comandant. Tots els avions d’una companyia anglesa feien olor de caldo de sobre. Pobres. La tripulació tècnica de molts avions, a més de pilot i copilot, incorporava un mecànic de vol. A vegades es veien comandants de companyies ocasionals sense arrelament que anaven personalment a peu fins a l’oficina de l’ATS (Air Traffic Services) a pagar les taxes aeroportuàries i cercar informació meteorològica. Amb el 600 alguna nit amb pocs vols haviem anat fins a la propera sala d’espectacles, la Reoca. Que consti que la matrícula era d’empresa.

A l’extrem nord de l’aeroport hi havia els hangars dels bombers, el taller dels mecànics i el magatzem del dipòsit franc que comanava un empleat que havia estat capellà i que se’l coneixia com a mossèn Cros. Home pulcre i gens ambientat. Vivia allà dalt tot sol.

Els bombers cada matí feien circular els camions per no rovellar-se i molt de tard en tard feien un exercici de simulacre d’incendi. Com que l’organitzaven ells mateixos i suposo que puntuava, estava tot a punt abans d’hora. Tot just havien calat foc a un dipòsit ja sortia l’equip contra incendis. Dos minuts. Bravo! Treballaven un dia sí i tres no. Va ser la sort de molt pagesos de la Selva i el Gironès, que varen compatibilitzar la feina al mas amb el repòs a l’aeroport. Cada torn tenia el seu cuiner i la manduca es pagava a tant per barba. Una llegenda aèria apòcrifa explica de qui va entrar a la plantilla mercès al pagament del deute privat contret per un tinent que corria per allà. O en va ser més d’un?

L'aeroport de Vilobí de S a N. Al fons la ciutat de Girona.

L’Armitjes d’Anglès

Acabada la temporada de 1976 (sis mesos) vaig passar a compartir pis a la ronda Ferran Puig en un immoble propietat d’Aleix Gimbernat, qui seria director general de Caixa Girona. Quedava per davant de l’edifici familiar de Carles Rahola, als baixos del qual hi havia la Magistratura de Treball. Una vegada van col·locar-hi un artefacte explosiu que va esclatar mentre dormia; me’n vaig assabentar l’endemà a la premsa. Feia anar el 4L que havia comprat de segona mà el meu pare i l’aparcava sota la via. Un dia, quan vaig anar a buscar-lo em vaig trobar que havien robat les quatre rodes i el cotxe s’aguantava amb totxos.

Aquell hivern vaig començar els estudis de graduat social que em varen interessar vivament pel contingut de les matèries: història social del treball, sociologia, sindicalisme, cooperativisme, dret del treball i administratiu, estructura econòmica, etc. Només em va fer la guitza l’estadística. Allà vaig descobrir un seguit d’autors que em varen fascinar: l’economista Ramon Tamames, clàssics de la sociología com Max Weber, Pareto o Durkheim i els juristes Eduardo García de Enterría i Manuel Alonso Olea. Aquests sabers em varen servir a l’hora de treballar a l’Administració pública, i també per anar pel món. El seguiment del dret públic ha fet que sigui un lector entusiasta del professor Alejandro Garcia Nieto.

El professorat bàsicament era integrat per jutges, magistrats i inspectors de treball. Recordo especialment don Miguel Pérez Capella, president de l’Audiència provincial, que impartia la introducció al dret,  o Carlos Sobrino, magistrat de treball, dret processal. La història estava en mans d’un jove Ramon Alberch, recentment estrenat com a arxiver municipal. El dret administratiu era competència del jutge Esteve Ferrer; Narcís Escatllar, dret sindical; Basili Bragulat jr., estadística; el Sr. Lax, seguretat social, i Florentino Sanz, dret del treball. El director del centre era Martí Carreras Biarnés, expedicionari de la División Azul i funcionari sindical. El secretari, José Luis Oliver Martínez. A Carreras li varen atorgar la medalla al mèrit al treball i l’Oliver va ser Pendonista dels Manaies. La concessió de la medalla al treball a Martí Carreras era una evidència que en aquest país el dret premial s’administra discrecionalment i amb certa frivolitat.

Aquell hivern amb els companys de pis vàrem fer escapades per explorar el coster de Portbou a Barcelona, amb incursions fins a Perpinyà. Un dia va ser complet: dinar a Cadaqués, cafè a l’Escala, sopar al Maresme i ressopó al cabaret Barcelona de Noche. Vist en perspectiva, Déu n’hi do.

A Iberia havia fet amistat amb un temporer com jo de cognom Armitjes, que era d’Anglès, on vivia amb la seva mare. Era el més gran de la colla: d’edat, pes i rodatge vital. Durant uns anys havia treballat a Suïssa com a comercial i repartidor de vins. Havia estat afiliat a Casa Nostra, el club català de la Confederació.

Va ser ell qui em va parlar del Pení i em va animar a anar-hi. Hi havia estat i en guardava bon record i coneixences. Tant, que un dia hi vàrem anar per visitar el capità Serrano i el sergent primer auxiliar Carrillo. El capità era un supervivent de la guerra, que havia fet com a soldat ras, i va ascendir a base de reenganxaments. Estava sota arrest al pavelló d’oficials, d’on no podia sortir-ne; malgrat això no tenia més vigilància que la del cambrer del bar. La seva pena era d’amor: va conèixer una francesa madura com ell i els va donar per fugir junts a l’aventura amb un sidecar. Al cap d’uns mesos la història va finir i ell va tornar a casa seva: l’exèrcit. Va ser processat per desertor. Per tal de mitigar la situació ateses les circumstàncies i no perjudicar-lo es mantenia l’aparença que patia un trastorn mental. Dos cops a l’any un suboficial d’automobilisme armat amb pistola el portava custodiat a passar observació pericial a la clínica psiquiàtrica militar San Baudilio, de Sant Boi de Llobregat. Respecte el sotsoficial escribent, vivia com una tragèdia pertànyer a un cos col·lapsat i amb ascensos restringits: mentre altres de la seva edat però pertanyents a altres escales ja eren subtinents, ell no havia passat de sergent primer malgrat els anys de mili.

Losange del Cos Auxiliar d'Oficines Militars de l'Aire.

De retorn del Pení vaig convidar l’Armitjes a dinar al Celler de Ca la Teta, el restaurant de l’hotel Duran de Figueres. Havia treballat al veí hotel President també de la família Duran servint banquets. En recordo especialment un d’espectacular d’agermanament entre hotelers de l’Empordà i el Rosselló en el marc de la Chaîne des Rôtisseurs. Es varen servir uns colomins que es presentaven al menjador enfilats en espases.

L’Armitjes era una bona persona i vàrem congeniar molt. Una vegada que vàrem passar per casa seva de nit em va voler presentar la seva mare, que dormia i anava amb rul·los. Una altra vegada, també de nit, vàrem anar a visitar un seu parent a la Clínica Puigvert de Barcelona; un despropòsit. Sortint d’allà em va portar al cabaret New York del carrer Escudellers a veure l’actuació d’una artista que començava: Bibi Ándersen, avui coneguda per Bibiana Fernández. Impressionant. Star de la cadena Ferrer, llavors va rodar Cambio de sexo amb una joveníssima Victoria Abril, dirigida per Vicente Aranda i amb Joaquim Jordà de coguionista.

Acabada la temporada d’estiu, l’octubre de 1977 em vaig incorporar a l’Exèrcit de l’Aire.

Un sinyor de Morella a can Cuní

Manuel Milián Mestre, un sinyor de Morella

Manuel Milián Mestre va ser als estudis de Fem Girona 92.7 fm i entrevistat per Eduard Cid amb motiu de la promoció dels Ponts trencats. Fotografia a www.femgirona.cat

D’això no en parlaré, Milián!
Josep Tarradellas

Com ens rebran, Milián?
Antonieta Macià

De tant en tant, els divendres al vespre m’agrada parar davant el televisor per veure l’espai de tertúlia del programa 8 al dia que dirigeix Josep Cuní. Els tertulians del dia són fixos i s’han popularitzat com a «els tres tenors»: Lluís Foix, Joan Josep Queralt i Manuel Milián Mestre.

Josep Cuní és un periodista audiovisual al cent per cent. Quan ja era granadet i havia assolit el pòdium professional a la ràdio va saber fer una aturada i obrir un parèntesi a la seva carrera: es va prendre un any sabàtic per anar als EUA. Amb la motxilla renovada d’energia i idees va tornar a Barcelona per reprendre l’ofici a la televisió, també amb encert reconegut.

No és el mateix un oficiant de mitjans escrits que un de ràdio i/o televisió: els seus registres expressius són completament diferents, i això el públic ho percep. Quan un periodista de la veu i/o la imatge escriu, segueix fent ràdio o televisió. I qui escriu a la premsa generalment no ultrapassa el rol de tertulià; no hi ha lloc per a l’artifici. No sé què en deu dir l’Acadèmia, que massa vegades divaga sense haver viscut l’ofici amb les tripes; només cal constatar-ho amb la nòmina d’investigadors del Grup de Recerca en Comunicació Social i Institucional de la Universitat de Girona. Qui talla el bacallà és «l’investigador principal», que no ha treballat mai en una redacció. En canvi, als assessors externs ―que ho fan a jornal― els reserven el paper de farciment decoratiu; no tenen res més a fer que un o dos sopars a l’any.

Respecte a Josep Cuní, recordo tres anècdotes. La primera: Quan es van inaugurar unes jornades de publicitat i comunicació amb una classe magistral seva (ara en diuen master class), que va obrir amb un efectisme contundent: «Hi havia una vegada un capellà que no creia en la publicitat, però cada dia tocava les campanes». Genial! Una altra: Quan ell i jo vàrem xocar dins l’aigua un dia de mar brava a la platja de sa Tuna. I la darrera: La informació que em va proporcionar un amic cartoixà sobre ell: «El pare d’en Josep Cuní va començar a proveir peix a la Cartoixa de Montalegre [Tiana] l’any que jo vaig entrar-hi [1952]. En Josep va iniciar la seva carrera llegint quan era nen les lectures de la Missa del diumenge des de la trona de l’església, a dos passes de casa seva.». El vailet, doncs, va ser precoç en la tasca de comunicar. I els guions ―encara que no fossin seus― eren de categoria: les Epístoles de sant Pau. Els Pastorets són figues d’un altre paner. Conec gent que va fer d’actor en aquestes representacions i que sempre més ha continuat fent teatre per la vida; els polítics, sobretot, comèdia.

A la tertúlia, Lluís Foix representa l’empresa editora (Grup Godó) i manté un posat de gentleman (res a veure amb els impostors Màrius Carol i Arcadi Calzada) i unes contingudes formes angloamericanes portades amb un senyorívol accent urgellità; tot plegat, conseqüència de la seva dilatada tasca d'enviat especial.

Per la seva banda, el doctor Joan Josep Queralt és el catedràtic que tot estudiant universitari hauria envejat tenir. Penalista rigorós, afable i amb un discurs pràctic, exemplificador i contundent. A les antípodes dels indocumentats habituals de platós i locutoris. Argumenta amb referències del dia a dia i es fa entendre per tothom.

I finalment, Manuel Milián Mestre, a qui tots els presents s’adrecen com a Manolo. Tot un caràcter. De l’emprenyament en fa bandera, carta de naturalesa i fe de vida. Home públic per exigències del guió: mediador, interlocutor, redactor d’informes confidencials, «corre, ve y dile» oficiós, visitador d’homes d’empresa, banquers, cardenals i diplomàtics. Coneixedor pam a pam i del qui és qui de l’aparell de l’Estat: l’avantprojecte del Pla de Reestructuració dels Sectors dels Escarlets, les Múrgules i els Siurenys, els temes de conversa dels generals a les sales de banderes dels Estats Majors, les cites d’amor a la màquina del cafè del CNI, el reservat on la Brigada Aranzadi esferifica els darrers recursos al TC, fins a arribar a tractar de tu els presidents de govern i ministres; reservant el don per al porter major del Congrés dels Diputats i els uixers influents del Tribunal de Comptes. Ah! i l’agutzil de Morella, és clar.

Milián és un home criat al Forcall i Morella, talaia privilegiada entre l’Aragó, el País Valencià i Catalunya. Geografia de cruïlla i espai de pas per a gents de procedències difuses. Aquelles orografies wagnerianes han estat un gran decorat de la història: pobladors remots, àrabs, jueus, cristians, bons homes, carlins del Tigre del Maestrat, soldada del «Cuerpo de Ejército del Maestrazgo», Guernica valencià de la Legió Còndor, amagatall de guerrillers i cau del maquis de llegenda: la Pastora. I anar fent fins a arribar a Ximo Puig, alcalde morellà digne i ara president cabal de la Generalitat Valenciana. L’entorn imprimeix caràcter i d’allà han partit gent amb empenta, fins i tot un cistercenc: Josep Peñarroya Artola, actual prior del monestir de Solius (Baix Empordà).

La comarca del Maestrat i el massís dels Ports són una escenografia estimulant per als autors que hi han nascut o que han triat viure-hi a prop, que han coincidit a crear una novel·lística ambientada en la realitat o la fantasia d’aquells topants. Aquests són el casos d'Andreu Carranza i L'hivern del Tigre; Alicia Giménez Bartlett i On ningú no et trobi (Premi Nadal 2011); Martí Domínguez i La sega (Premi Crítica Serra d’Or, 2016); i Víctor Amela, amb El càtar imperfecte i La filla del capità groc (Premi Ramon Llull, 2016).

Manolo Milián pertany a una família de negociants carlins arrelats secularment a aquells monts i valls. Els avatars varen fer que anés a parar al Seminari de Tortosa i que la seva adolescència i primera joventut la visqués amb el seu oncle capellà i erudit, que li va fer de segon pare i mentor i per al qual va professar sempre afecte i reconeixement. El trasllat de mossèn Manuel Milián Boix a la parròquia del Perelló (Baix Ebre) va ser un revulsiu per al nebot, i allà va descobrir certeses vitals no llibresques fins llavors desconegudes.

D’aquestes primeres passes fins a arribar al gener d’enguany, Milián en fa memòria en un llibre que porta per títol Els ponts trencats. I com sant Agustí, es confessa i, a voltes, es penedeix (o no). Les cinc-centes setanta pàgines són llegidores i encomanen passió: la que el protagonista ha viscut en els diferents fronts dels seus afers. Els privats, els ha blindat. Per alguna raó Milián s’autoanomena «lleig, catòlic i sentimental, com el marquès de Bradomin.» (p. 505).

Venint d’on venia, la universitat no li va suscitar entusiasme, però sí que li va permetre conèixer la incipient vida política allà instal·lada pel PSUC i el sindicat oficialista d’estudiants (SEU). I ―sobretot― uns companys que per generació els tocarà tenir protagonisme públic en un futur no llunyà. Al pati de Lletres hi va parar poc: va preferir ocupar el temps com a columnista d’opinió, també per intercessió d’un altre padrí. Aleshores, portava un bagatge de cultura clàssica, avals de les forces vives tortosines, una ploma solta i el furor d’un jove que vol obrir-se camí a Barcelona. Va començar a El Noticiero Universal. Al «Ciero», doncs, es va foguejar. La relació amb els mitjans va tenir recorregut amb el Diari de Barcelona i El País, entre d’altres. Fins a arribar a formar part del consell del grup PRISA.

Un cul inquiet i les ganes de fer forat el varen portar a festejar la Asociación Católica de Propagandistas. Una pedrera de dirigents en tots els camps. Un lobby en tota regla. Allà es va capficar en crear un partit democratacristià d’obediència jeràrquica. El cardenal Vicent Enrique Tarancón des de Borriana li va dir que de cap manera. Tarancón la sabia llarga; observava com la campaven per Itàlia i com seria de contraproduent aquí un partit d’aquesta naturalesa un cop acabada la dictadura: els catòlics havien de fer política als partits i no hi havia d’haver un partit de catòlics. Amb humor mediterrani havia advertit que els bisbes espanyols patien de torticoli de tant girar el cap cap a Roma. Aquest valencià va ser valent. Com també van ser-ho Jubany, Pont o Torrella. Ara...

Milián va ser fitxat per successius homes de negocis de l’època: Josep Maria Santacreu (empresari agrícola i financer), Eduardo Tarragona (Mobles Tarragona) o Fèlix Estrada (Mobles La Fàbrica). Aquells nous rics havien fet fortuna a redós del «Desarrollismo» amb la importació de models de negoci per a la venda d’articles de consum a crèdit que havien conegut als EUA. El creixement expansiu del parc d’habitatges de protecció oficial i les segones residències van obrir un mercat de grans proporcions.

Aquests negociants de raça no havien passat per cap escola; estaven desconnectats de les elits i tallats (tots) pel mateix patró: nou rics acomplexats per l’exclusió que els professava l’aristocràcia burgesa barcelonina amb pedigrí respecte els seus espais de sociabilitat exclusius (els socis del Círculo Ecuestre, el Círculo del Liceo, el Real Club de Polo, el Real Club Marítimo o l’Aeroclub).

Milián va haver de donar un prestigi social, cultural i artístic a aquests parvenus i aconseguir que fossin respectats. L’operació va consistir en crear plataformes per aparentar, veure i ser vistos, i exhibir-se repartint prebendes, premis i beques amb contraprestacions. No eren patrocinadors, però tampoc mecenes. I encara menys, ximplets. El col·leccionisme d’art va ser un bon canal per alternar, fer coneixences i sorprendre els convidats a les seves festes.

La tasca al servei d’aquests prohoms va permetre a Milián conèixer i saber anar pel món, tractar psicologies complexes i identificar talons d’Aquil·les de persones i organitzacions. El seu do de gents va ser un bon antídot per enfrontar-se a dificultats, trampes i deslleialtats.

La feina concreta es podria descriure com la d’exercir d’home de fer feines, secretari polític, documentalista, amanuense i negre fent discursos, articles i llibres per als seus amos. La seva presència i intervenció es cobria amb la denominació de «director de relacions públiques». Ara, d’aquestes feines se’n cuiden els gabinets de comunicació, que fa més fi i dissimula millor. A Santacreu l’any 1972 li va organitzar «La trobada del Luçanès» per començar a enfilar perspectives de futur amb representants de les forces polítiques i independents com Josep Andreu i Abelló, Joan Grijalbo, Carles Sentís, Josep M. Vilaseca, el jutge Belloch, Jordi Pujol i el banquer Domigo Valls Taberner, entre d’altres.

Enmig d’aquest modus vivendi va esclatar el Maig del 68, i Milián va deixar-ho tot per anar a veure què passava in situ. Amb un crèdit avalat per dos amics se’n va anar a París a presenciar en primera línia el tomb sociològic i històric amb la retirada del seu admirat general De Gaulle a Colombey-les-Deux-Églises.

Contràriament a molts de la seva generació, a la tornada no es va fer revolucionari de boquilla sinó un valet de chambre del delfí de la dreta espanyola i ministre de la Policia de Franco: Manuel Fraga Iribarne. I es va convertir en el seu agent polític a Catalunya, amb la missió d’aconseguir reclutar interessats en tenir una mà, una cartera o una cadira ben col·locada en un postfranquisme conduït per franquistes garants. José Martí Gómez, paisà de Manolo, a les seves memòries (p. 73) recorda que se l'havia conegut com «El Tigre Fraguista del Maestrazgo».

Milián diu que el primer pont que li varen encarregar va ser abonar Fraga com a relleu del Caudillo quan s’esdevingués «el hecho biológico», amb la gosadia afegida que el gallec més jove respectés la «regionalitat» catalana. Per això es varen crear infraestructures variades i successives (clubs de debat, societats d’estudis, editorials, etc.) per atreure la sociabilitat de les millors referències de la banca, l’empresa, la milícia i la universitat barcelonesa. L’objectiu darrer era crear un híbrid orgànic amb el nom de Reforma Democràtica Catalana, que havia de ser una rèplica de la Unió del Poble Navarrès. S’havia de caracteritzar per no ser sucursalista ―cosa hiperbòlica atès que havia d’esdevenir un aliat absolut― i per la disciplina de vot respecte del partit matriu de la dreta madrilenya. Com dirien els castissos: «Cazi ná!».

A la penúltima operació, Milián es postula com a íntim del president Josep Tarradellas durant els darrers cinc anys d’exili al Clos Mosny de Sant-Martin-le-Beau. Explica que va guanyar una confiança extraordinària (més que la de Mercader a Can Trotski?) i que rebia un tracte de familiar, tot atribuint-se bona part de l’operació de retorn del president a Catalunya. Justifica que per modèstia i prudència va declinar aparèixer al costat del president en tots els moments solemnes: la baixada de l’avió, l’aparició al balcó o la presa de possessió.

Finalment, Milián diu que també va ordir el Pacte del Majestic. Poca broma. La darrera aliança entre la governació espanyola i catalana, que va acabar com el rosari de l’aurora quan l’energumen de José Maria Aznar va desbarrar amb la majoria absoluta que va assolir en la legislatura següent i que va immortalitzar amb la fotografia dels criminals de les Açores amb George W. Bush i Tony Blair. Amb aquest fet Milián va fer creu i ratlla a la seva vocació de sapador pontoner. Aquell pont barceloní es va fer esclatar. I no per obra dels dèbils com a la pel·lícula sobre el famós pont sobre el riu Kwai. Els sabotejadors ara eren els japonesos, o sigui els anticatalans del PP. Al PSOE també n’hi ha molts i molts.

Ara, l’home explica a qui el vol escoltar com va anar tot plegat. A Milián se’l pot comparar amb un xef que ha dirigit totes les cuines de moda malgrat no haver merescut cap estrella Michelin, que en el seu cas hauria d’haver estat la direcció general de la Guàrdia Civil, la presidència de Renfe o de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. S’ha hagut de conformar amb haver estat la sal i el pebre de moltes salses.

El professor Joan B. Culla, a La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008 relata determinades participacions de Milián. En canvi, Manuel Ortínez a les seves memòries Una vida entre burgesos l’ignora completament. Una absència significativa atès el rol del banquer en el finançament de l’exili presidencial en nom del consorci de cotoners catalans i la implicació constatada en el retorn de l’estadant de la Casa dels Canonges, que li va ser premiada amb una conselleria. El trumfo pel reconeixement d’una institució i presidència republicana per part de la monarquia de designació franquista. La continuïtat històrica quedava legitimada incondicionalment. La mise-en-scène va ser dirigida per Pere Portabella.

Igualment és destacable el costat que Ortínez va fer a Tarradellas respecte a la seva aversió trinitària: Montserrat, Òmnium Cultural i Jordi Pujol. Ho clarifica així: «Poblet té avantatges: és molt més net i rígid i transparent que els meandres barrocs que caracteritzen el montserratisme. O sigui, que és molt més de fiar.» (p. 133).

Al capdavall, Milián ens ve a dir que si Espanya i Catalunya no s’entenen també és perquè no li han fet cas i no l’han deixat fer. I que ara no hi ha res pitjor que haver de suportar la catalanofòbia permanent, personatges sinistres com Javier Arenas i l’espectral PPC, per la passarel·la del qual han desfilat una colla de friquis i travestits polítics com Montserrat Nebrera o Josep Enric Millo.

Finalment, cal constatar que Milián passa de puntetes, de pressa i sense aportar-hi res sobre el 23-F, l’OPA de Gas Natural, les infames empreses comunicatives de la capellanesca com la COPE i 13TV o la importació agafada amb pinces de l’arquebisbe Omella, que ve a ser la sonrisa del Vaticà tal com el ministre José Solís Ruiz ho era del règim. Un bluf.

Per acabar, permeteu-me unes notes personals. Milián i altres s’han referit diverses vegades a l’Hôtel de France de Perpinyà, on Tarradellas rebia visites de periodistes i polítics. Abans havia estat escenari de la trobada entre Macià i Ascaso quan, en vigílies dels Fets de Prats de Molló, el llibertari demanà armes per assaltar el castell de Figueres i l'Avi li va dir rient à faire! L'establiment, en temps de l'ocupació nazi, va ser la primera seu de la Feldkommandantur. En certa ocasió amb l’amic Pep Vila vàrem voler anar-hi a dinar per respirar aquelles parets carregades de significats; de la història no en quedava ni rastre i el menú va ser vergonyant. Vàrem fer el passarell.

Una altra experiència va ser a Tolosa de Llenguadoc. Amb l'amic Francesc Puntas visitàrem la fàbrica de cervesa que la  CNT feia servir de tapadora a la rue Belfort i que els franquistes tenien espiada dia i nit. Quan vàrem entrar, la sorpresa va ser descobrir que l’edifici s’havia reconvertit en un «gimnàs» gai. La circumstància ens va empènyer a tenir un record pietós per cert líder cenetista palamosí que es va reconvertir en regidor convergent sota el mandat de l'alcalde Parals, advocat i polític del morro fort.

I vet aquí, la darrera. Lector d’Artur Bladé i Desumvila, després de fer la ruta literària pel seu Benissanet natal, vaig voler conèixer la Grande Esplanade de Montpeller, on es trobaven els exiliats. Res de res. La transformació urbanística no havia deixat cap rastre del passat, ni tan sols dels plataners ni del nom de la plaça. A la informadora de l’Oficina de Turisme li devia semblar que m’interessava per unes ruïnes arqueològiques. Certament.

La memòria és curta. Tot just fa uns dies la premsa es feia ressò d’un estudi on es constata que els joves d’Euskadi han oblidat ETA amb només tres anys d’alto el foc. I pensar que jo també havia anat a les muntanyes d'Aurizberri al lloc de la caiguda d’Oriol Solé i els companys de la fuga de Segòvia! Per cert, Ovidi Montllor interpreta Oriol Solé a la pel·lícula que va dedicar a aquell fet el director Imanol Uribe (1981). Al film Ovidi/Oriol canta la cançó del Rossinyol en una escena memorable. Llàstima que la llicència del guió amaga la realitat: qui la va cantar de veritat va ser Txomin Ziluaga, un membre d'ETA que havia estudiat a Barcelona i va ser jugador de la Unió Esportiva Santboiana. A part que ell no es va fugar; varen fer-ho els presos que tenien més anys de condemna. Així van les coses.

En positiu queda el record d’una Setmana Santa al Maestrat i els Ports passejant per Sant Mateu, descobrint les grans marjades de pedra seca de Vilafranca, el paisatge de  Vistabella, el cim vertiginós d’Ares, el puig de Cantavella, la bellesa de Mirambell i la sorpresa de Tronchón, on es continua elaborant el formatge que va referir Cervantes a El Quixot. El llogarret, de la mida de Juià, conserva un frontó finançant pels emigrants argentins del poble, tal com en deixa constància una placa. El frontó cau a trossos i al poble no hi ha cap infant per jugar-hi. Terra d’emigració i exili.

I, sobre tot, una imatge no viscuda, però sentida com a pròpia pel sentiment que va esmerçar el meu amic Paco Millán quan me la va explicar. Tenia setze anys, treballava en un taller mecànic a Picassent i vivia a casa de la seva germana gran. Li agradaven molt les festes del poble i per això porta al cos les marques que li va fer un bou embolat. Pels volts de Nadal pujava cap a casa dels pares a Favara de Matarranya. Feia dit i l’havien deixat just sota la mola de Morella. Fosquejava i va començar a nevar. Va quedar colgat més de dues hores fins que un camioner que anava a Pena-roja de Tastavins el va carregar. Sempre més ha recordat Morella de nit, amb fred, amb els peus glaçats i desemparat. Una impressió ben diferent de les postals i els reclams turístics. En Manolo hauria recollit un autoestopista?

Quart, poble de terrissers

El Museu de la Terrissa de Quart es troba a l'antiga bòbila de Can Ginesta, el darrer edifici que es conserva amb xemeneia. Fotografia de Joan Vicens/MTQ.

Jaume Marcó Cambó, Josep Mestres Gumbau, Eloi Mora Bonadona,
Joan Quintana Puigdevall, Pere Ginesta Falgàs, Pere Mateu Sagrera,
Xavier Córdoba Vives i Quim Cufí Solé.
PARAULES QUE TREBALLEN EL FANG
Recull de mots i locucions dels oficis de terrisser
i rajoler a Quart.
Cossetània Edicions, Valls, 2016, 71 p.

Al Gironès s’identifica una artesania: la terrissaire de Quart. Més de cinc-cents anys de treball situen aquesta població en el triangle ceramista del nord-est peninsular amb Breda i la Bisbal d’Empordà.

L’activitat ha estat objecte d’estudi per diferents disciplines i ara es completa amb el repertori lingüístic Paraules que treballen el fang. Un treball que té com a font primària la memòria entre generacions de menestrals i obrers amb uns continguts sortits directament de les terrisses, els tallers i els forns.

Aquesta és una obra completament coral. N’han estat els artífexs vuit membres de l’Associació de Terrissers Artesans, els quals hi han aportat coneixement rastrejant els vestigis de l’argot de l’ofici, amb la col·laboració dels museòlegs Josepa Parés Rigau i Joan Vicens Tarré; i amb el suport de Carles Riuró Illa, empresari de la Construcció.

El pròleg és de Narcís Soler Masferrer, president de l’Institut d’Estudis Gironins i autor de recerca aplicada a la terrissa i els terrissaires. El fotògraf Jordi S. Carrera és el creador d’un reportatge exhaustiu. En conjunt, una feinada en tots els aspectes: conceptualització, treball de camp i manejament. L’esforç, però, ha valgut la pena. L’objectiu és certament plausible.

El contingut abasta un registre de 449 entrades, adscrites en nou apartats que es corresponen amb els propis àmbits referencials de les fases de producció: la terrera, la preparació de la terra, la preparació del fang, la feina del treballador, el guarniment, decoració i acabament de la peça; l’assecat, l’envernissat, la cuita i els forns, i l’emmagatzematge i distribució de l’objecte. I això amb el suport de 112 imatges seleccionades que documenten visualment eines i feines.

Les paraules de l’ofici de terrisser i rajoler són tan antigues i singulars que difícilment ultrapassen les parets dels tallers o els límits del terme municipal. El Centre de Terminologia (TERMCAT) és una font de referència obligada. De la consulta de només quatre veus a l’atzar: «fauça», «gramallor», «esparna» i «biot» es desprèn que no hi són documentades. Una prova que la contribució feta per l’Associació de Terrissers Artesans era necessària per a la salvaguarda d’un patrimoni lingüístic en risc de desaparició.

L’aplec lexicogràfic retorna a aquell interès de l’Associació Catalanista de Sant Feliu de Guíxols quan, ara fa exactament un segle, va organitzar un concurs per recollir el vocabulari de la indústria suro-tapera que va acabar editant mossèn Antoni Griera, el mossèn Alcover català. Sort n’ha tingut la llengua d’aquests capellans visionaris, pencaires, geniüts i bel·licosos.

A casa conservo aquest glossari del suro que fa més de trenta anys me va vendre –fotocopiat i (massa) ben enquadernat- el llibreter Josep Junqué a la seva casa-despatx-magatzem del carrer de Pals de Palafrugell. I justament aquest dies estic llegint Els ponts trencats de Manuel Milián Mestre, que esmenta la dedicació del seu oncle capellà Manuel Milián Boix com a corresponsal de Joan Coromines. Milián Mestre es fa ressò d’una visita del filòleg a casa seva: «El tenia fascinat el català antic dels masovers morellans, els quals visitava a cavall, acompanyat pel meu pare, caçant paraules i dites dels monts de Morella. » (p. 90). Una feina que s’ha esdevingut ara a Quart amb les Paraules que treballen el fang.

L’aliança estratègica entre l’Associació de Terrissers Artesans i l’Ajuntament de Quart es concreta en el Museu de la Terrissa, que és l’equipament que valora el sector productiu i acreix la marca local. Un museòleg de professió i vocació hi exerceix amb entusiasme i empeny. Enhorabona!

Museu de la Terrissa de Quart. La imatge superior correspon a l'espai d'assecatge de les peces abans d'anar al forn. La imatge inferior mostra l'àmbit de les famílies terrisseres d'abans i ara. Fotografies de Laura Ensesa/MTQ.

50 anys de l'Escola d'Hostaleria

Presentació del llibre Atenció, cuina! Continuem el viatge.

Diari de Girona, 15 d'abril de 2016. Fotografia ACN.

A mitjans d’abril vaig llegir que l’Escola d’Hostaleria de Girona celebrava 50 anys i que per això s’havia publicat un llibre amb el padrinatge (?) dels germans Roca, a cura del periodista Salvador Garcia Arbós, a. Gadafi, que s’autoanomena foodie i que suposo speechwritter del ram.

Com a antic alumne, em feia gràcia tenir el llibre de record. El dilluns dia 18 vaig anar a les nou del matí a l’Escola amb la intenció d’obtenir-ne un exemplar, però unes secretàries em varen dir que no podia ser, que el llibre es regalaria als assistents al sopar commemoratiu. Els vaig dir que jo no estava per sopars, que el llibre ja s’havia presentat en societat i que el volia comprar i res més. No hi va haver manera. Això sí, es van apuntar les meves dades amb la vaga promesa de «dir-me alguna cosa» més endavant. I ara, la veritat sigui dita, tant m’és. El «protocol» m’ha fet passar les ganes, encara més quan he vist les fotografies del sopar al Diari de Girona. Hi apareix una bona representació de la caspa provinciana, amb el president Puigdi rodejat de fans delerosos de selfies.

Dubto que els artífexs de Temporada Alta i Joc de Trons passessin per taquilla. Per a tots aquests la profecia de Francesc Pujols és un fet quotidià: ho tenen tot pagat.

La glamurositat de l’esdeveniment va impedir que el senyor Vicent Andreu fos convidat a pujar a l’escenari: ell, que va ser qui va obrir la porta de l’Escola el 8 de novembre de 1965 i que ha format centenars de professionals. Quina canallada! Quina Gironeta més guapeta, tonteta i merdeta!

Celebració del 50è aniversari de l'Escola d'Hostaleria. Les autoritats ocupen el cadafal.

De qui se'n riuen? Fotografia de Marc Martí / Diari de Girona / Multimèdia.

El president Puigdemont tocant l'harmònica. Sopar del 50è aniversari de l'Escola.

Diari de Girona, 22 d'abril de 2016. Fotografia de Marc Martí.

La Regla de sant Benet, dels monestirs a les escoles de negocis

Sant Benet sosté la Regla entre les mans. Pintura de Montserrat Gudiol (fragment superior), 1980. Abadia de Montserrat.

La Regla instituïda pel patró d’Europa esdevé la norma de vida dels monjos i monges benedictins, cistercencs, trapencs i camaldulencs.

Sorprenentment aquests darrers anys ha guanyat vigor per una nova utilitat: la governança d'empresa. La Regla ha passat de ser considerada una antigalla venerable a manual de referència per a dirigents societaris.

Cap savi exegeta hauria pogut capir que el compendi monàstic per excel·lència esdevingués una eina  metodològica al servei de l'empresarialitat.

Una pauta monàstica

La Regla de sant Benet és el codi genuí que vertebra el règim personal i comunitari dels monjos i monges que la professen. La Regula benedicti data de mitjans del s. VI i per la seva preeminència espiritual i jurídica diàriament se’n llegeix un capítol abans de la pregària de Completes. Darrere la seva prelació apareix immediatament el servei de l’abat, el superior institucional: «La r. i l’abat són dues formes de presència del Crist al monestir».[1]

La Regla esdevé un patrimoni del monaquisme malgrat que determinades situacions descrites hagin desaparegut o d'altres siguin d’impossible compliment: «La meitat o les tres quartes parts de la RB no són observades en els monestirs benedictins, i seria anacrònic de pretendre que fos altrament».[2]

A la Catalunya contemporània dos abats i una abadessa s’han succeït en la tasca d’interpretar el precepte -des d’una lleialtat actualitzada- a l’esguard de la seva experiència personal i generacional. En tot cas la intencionalitat ha estat pedagògica/catequètica i no pas exegètica/crítica. Primer fou l’abat de Montserrat, Cassià M. Just[3]. Hi va seguir l’abadessa de Sant Benet, Montserrat Viñas[4]. I a hores d’ara ho fa l’abat de Poblet, Octavi Vilà dins l’apartat «Els capítols de l’Abat» a Internet.[5]

Quan sant Benet va escriure la Regla tenia 70 anys. El P. Cassià la va glossar amb 55 anys, dels quals 39 com a monjo. La M. Montserrat ho va fer amb 51 anys de vida claustral. F. Octavi va ser elegit abat amb 54 anys, quan portava nou anys com a monjo i 7 mesos com a sacerdot.

El P. Cassià i la M. Montserrat varen fer els comentaris seguint un a un els setanta-tres capítols. F. Octavi no segueix un ordre lineal. El primer comentari el va fer el dia 6 de desembre de 2015 -tres dies després d’haver estat elegit abat- i el va dedicar al capítol LII «L’oratori del monestir», i cita les aportacions antecedents del P. Cassià i la M. Viñas. Al mes just de la seva elecció va dedicar la lectura al capítol II, «Com ha de ser l’abat».

F. Octavi en aquest període d’arrencada ha publicat 11 comentaris entre el desembre de 2015 i el març de 2016. Ha repetit comentari del capítol LXVI «Els porters del monestir». Per què?

Capítol LXVI

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti «Deo gratias o Benedic», 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que l'hi doni un germà més jove.
6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries; és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.

8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

El P. Cassià bàsicament centra el seu comentari en el dilema entre la separació i la comunió dels monjos amb el món. Com resoldre la tensió entre la vida retirada i el compromís amb els exclosos.

La M. Viñas pren com a objecte de debat l’acolliment i l‘hospitalitat del monestir.

Com obrir-se de portes enfora en equilibri amb l’interior. I, sobretot, en la necessitat de discernir les sortides del monestir per part de les monges.

F. Octavi segueix les passes de la M. Viñas en la seva reflexió del 20 de desembre de 2015. El de 13 de març de 2016, però, se centra en la imatge que projecten els monjos a l’exterior i la conveniència  que no tinguin amics, i per això recorre a les tipologies relacionals que va establir Josep Pla. Vet-ho aquí:
«De cara a fora donem una imatge del monestir, de la comunitat. No sols el porter, tots som porters ocasionals, tots som imatge del monestir en un moment o altre. Quan tractem amb algú no som tal o qual, sinó monjos de Poblet; tant si anem al metge com si anem a classe, si viatgem en tren com si conduïm. Potser el porter ho és encara més i hauria de ser, com deia Josep Pla d’ell mateix, un home molt lent, carregat del sentit del ridícul, fins i tot quan es tracta de cultivar una amistat. Sempre creient que la nostra persona els carregarà i els amoïnarà. I com Pla potser coneixem molta gent, però no hem de tenir gaires amics. Pla creia no haver inspirat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, ja que en aquest aspecte de la vida deia que hi ha tres categories: els amics, els coneguts i els saludats. Rarament ell havia arribat a conegut. Havia format part del bloc dels saludats. Tots els qui s’apropen, truquen o escriuen al monestir haurien de ser com a mínim dels saludats; alguns, dels coneguts; i cap, dels amics, si entenem per amics els qui reben confidències de la nostra vida comunitària. Una distància mínima de respecte envers els qui s’apropen, truquen i entren al monestir; en ells hi ha el Crist i per això han de ser rebuts amb caritat i respecte, sense oblidar el que diu sant Benet, que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però que si els troba o els veu que els saludi humilment, que siguin dels saludats que diu Pla, potser dels coneguts, però no més enllà.»

Deixant a part l’opinió que pugui suscitar la pauta de la lectura populetana, cal posar en evidència el fet que cap dels comentaristes de la Regla ha esmentat la relació i tracte amb els benefactors del monestir i, si escau, quin rol mereixen en la trilogia interpersonal planiana.

Una font de cultura empresarial

El monestir de Montserrat ha organitzat dues edicions de les jornades «Valors i lideratge: la Regla de Sant Benet, un camí per a una bona direcció.» Els ponents han estat monjos amb tasques executives (el prior i el majordom-administrador) i consultors independents. S’adrecen a empresaris, emprenedors i directius amb l’objectiu de millorar habilitats de lideratge i d'aprofundir en l’autoconeixement, amb aquesta justificació de motius: «La Regla de Sant Benet, directa i concisa, és totalment interpretable en clau d’empresa, si es fa un paral·lelisme amb les organitzacions actuals. En aquestes jornades s’analitzarà aquest document, com proposa l’organització del temps i de l’espai, com configura i què caracteritza la seva cultura, la forma com treballa la socialització interna, la integració i la seva adaptació. Al costat de persones que la tenen com a guia de la seva vida, a les jornades s’extrauran factors de lideratge, d’organització corporativa i valors que serveixen també en la gestió de les empreses. Utilitzant el model de la Regla, els participants descobriran els elements necessaris per a posar en marxa un model corporatiu que duri i que tingui èxit.»

La imatge del monjo taciturn amb el cap cot i abocat a l'scriptórium queda enrere. Els monjos de Montserrat perseveren amb competència reconeguda en el conreu de les ciències socials, humanes, eclesiàstiques, la música i el cant, però s’obren a fenòmens nous com la gestió d’empreses o el turisme.

Naturalment, tot això implica obertura i relació amb les persones. Allò que amoïna l’abat de Poblet. Estranyament, cal dir; atès que el cenobi de la Conca de Barberà té instituïda una Germandat amb finalitats ben diferents a la dels Oblats seglars montserratins. Tanmateix, les dues abadies tenen constituïdes fundacions per a l’administració de partenariats i mecenatges.

D’altra banda, l’herència de sant Ignasi de Loiola[6]també és objecte d’anàlisi per diferents autors des del management[7]. No és aliè el fet que els jesuïtes comandin una complexa organització i que dirigeixin centres de referència com l’escola de negocis ESADE.

Un monestir és una comunitat d’homes i dones que cerquen Déu, a qui els cal organització per poder fer realitat la seva vida. Benet de Núrsia va saber resoldre-ho i ara, mil cinc-cents anys després de la promulgació de la seva Regla, el món secular estudia i aprèn del seu encert. Ad multos annos.

---

[1] Bernabé Dalmau. Lèxic d’espiritualitat benedictina. Abadia de Montserrat, 1987,  202.

[2] O.c.,  203.

[3] Regla de sant Benet; amb glosses per a una relectura de la Regla benedictina per l'abat Cassià M. Just. Abadia de Montserrat, 1981.

[4] Montserrat Viñas i Santos. La Regla de sant Benet: un camí per viure l'Evangeli (pròleg de Teresa Forcades). Abadia de Montserrat, 2012.

[5] http://www.poblet.cat/

[6] Chris Lowney. El liderazgo de los jesuitas. Sal Terrae, 2014.

[7] Juanma Roca. El líder que llevas dentro. Inteligencia espiritual para el triunfo en la vida y en la empresa (prólogo de Luis Huete). Alienta, 2012.

Sant Benet amb la Regla. Escultura de Domènec Fita, 1999.

Fornícula de l'arc d'entrada al monestir de Sant Feliu de Guíxols.

Més que MES és RES

La bombolla de les Administracions Públiques segueix inflada.

La classe política no vol sentir parlar d'esporgades. Fins quan?

Fotografia de Miquel Bohigas. Can Sala de Granollers de Rocacorba, 2012.

Aquest diumenge El Punt Avui dóna notícia de la celebració de les Primeres Jornades Municipalistes de MES (Moviment d’Esquerres). La informació ocupa uns pocs mòduls i cal parar compte per a no passar-la per ull.

No entraré a fer consideracions sobre MES (ja s’ho faran), però no puc resistir-me a expressar la meva sorpresa davant la resolució amb la que conclou el pensament estratègic vessat a la costellada.

Es demana la supressió «immediata» de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local «perquè considerem que aquesta llei ataca l’autonomia local i impossibilita fer una bona gestió municipal.»

A més (amb minúscula) volen «Establir clarament limitacions en l’acumulació de càrrecs mitjançant un protocol acordat a nivell nacional.»

Ambdues resolucions són una solemne bestiesa, i això goso afirmar-ho humilment després d’haver treballat més de trenta anys a l’Administració Local.

La Llei de racionalització ha quedat curta respecte l’abast que havia d'assolir i que recollia l’avantprojecte. La pressió del lobby d’alcaldes espanyols i catalans va impedir-ho. Varen pesar més els interessos partidistes i personals que la necessitat de reduir i simplificar estructures de (mal) govern. Esporgar el jardí d’administracions del sector públic local: diputacions, organismes autònoms, empreses públiques, consorcis, fundacions i altres ens instrumentals de gestió; cataus de col·locació de càrrecs absentistes, assessors sense formació ni experiència, vividors garrenys i altres paràsits en quantitats i despeses desorbitades. Aquí sí que hi ha camp per a retallades: qui retalli el retallador bon retallador serà.

D’altra banda, advocar el nombre d’acumulacions de càrrecs i no dir res sobre la limitació de mandats, l’eliminació de càrrecs de confiança i la consecució de llistes obertes és un passatemps que entorpeix tot intent de regeneració. La democràcia queda segrestada pels aparells dels partits: una variant de la democràcia orgànica i el centralisme democràtic dels totalitarismes.

I encara més: tota l’argumentació i el llenguatge és un déjà vu dels socialistes de Catalunya. Exactament, la que va encunyar la tecnocràcia de la Diputació de Barcelona fa vint-i-cinc anys.

La darrera entrevista a la presidenta de MES deixà clar que més que MES és RES (Resistència dels de Sempre?).

També avui el diari ARA publica una entrevista a l'escriptor Juan Marsé que sense tallar-se un pèl diu: «Estic fins als nassos de la classe política, la d'aquest país i la de l'altre, perquè ara sembla que ho has d'anar aclarint. No tinc ganes de parlar-ne. Que els donin pel cul a tots.»

El seu malestar no se'm fa estrany.

Recomanacions políticament correctes en una paret de Porto (Portugal).

Fotografia de Miquel Bohigas, 2010.