dijous, 17 de desembre del 2015

Els monjos de Cuixà







El monestir de Cuixà. A la fotografia superior mirant al Nord; la població del fons és Codalet. A la imatge inferior -orientada al Sud- s'aprecia el primer edifici que és el propi dels monjos i hostatgeria a l'hora, després l'Església i al fons el cim del Canigó.









És formidable la situació de Cuixà, en aquesta vall.
És realment relaxant perquè t’inspira el Canigó.
I és un lloc com si fos fet a propòsit
per dur-hi una vida monàstica.








Conjunt de Cuixà. En primer terme l'abadia històrica. L'edifici intermig acull la comunitat i l'hostatgeria. Al fons, la granja.




Fa una setmana de l’enterrament del P. Josep Fillol. Reposi en Pau.

El decés del pare Josep suposa l’extinció dels monjos (no secularitzats ni retornats al cenobi de dependència) que l’any 1965 varen protagonitzar la inesperada represa benedictina a Sant Miquel de Cuixà, la qual cosa va permetre dotar d’una estructura filial però allunyada a vuit monjos ―i amb ells tot Montserrat― atrapats en unes circumstàncies excepcionals en els àmbits de la història (l’afer Le Monde), la comunitat (crisi interna) i el catolicisme (Vaticà II). Aquell context i aquell moment seminal van atraure certa joventut benestant. Joaquim Nadal n’ha fet una lectura personal a Fent tentines per la vida.

Al P. Josep el vaig conèixer alhora que als altres monjos en una estada a l’hostatgeria monàstica en companyia d’un amic, el germà foucauldià Emili de Jesús de València. A la casa dels monjos compartírem els laudes i les vespres a l’oratori presidit per una petita imatge de la Mare de Déu. La missa al presbiteri de l’església descarnada de l’abadia ―que m’evocava l’ideal d’aquella església que postulava Joan Maragall després de la Setmana Tràgica― i la conversa a l’entorn del claustre que resta in situ; el que manca el va comprar un americà i es pot visitar a Nova York (!). Quin contrast respecte del litigi que es manté viu sobre les obres d’art de la Franja.




Els monjos són bon conversadors i amfitrions. Un d’aquells dies el Festival Pablo Casals de Prada va oferir un concert a l’església i el P. Codina se’ns va endur com a convidats seus. No portàvem vestuari per a l’ocasió. I allà hi érem, a primera fila al costat del prior, el prefecte dels Pirineus Orientals, el subprefecte i el batlle de Prada, i enmig del més granat de la societat nord-catalana, que lluïen les millors gales, mentre l’Emili i un servidor anàvem guarnits amb espardenyes i coberts per un paravent. El prior, doncs, no va fer distincions de cap mena i va seguir fil per randa allò que prescriu la carta de Jaume 2,1-5.

Amb el mateix tarannà l’endemà al matí el P. Oleguer ens donava explicacions sobre l’associació que tenia establerta amb un manescal de Prada per a la cria de pastors alemanys de raça seleccionada que esdevenia una aportació més a l’economia comunitària. Cal dir que les ermitanes de Maria de Sant Joan de l’Albera tenen com a modus vivendi la cria de mastins dels Pirineus. Més tard el P. Josep s’esplaiava satisfet sobre els seus orígens egarencs, que desprès tants segles s’havia erigit de nou el bisbat.

Llavors la comunitat estava formada pel prior Daniel Codina, que substituïa Raimon Civil, mort en un accident de circulació el 2001, i els altres monjos de la primera hora: Oleguer Porcel i Josep Fillol. I els genuïns que hi han professat: el milanès Marco Riva i l’alsacià Rémy Messer. Passats set anys la davallada ha estat significativa: només en resten els pares Marco (prior) i Rémy. Codina va retornar a Montserrat. Porcel i Fillol són morts. La història del cenobi viu una etapa sota mínims. Passa també que monjos no catalans mantenen regularment viva a la litúrgia la llengua del país al bisbat d’Elna-Perpinyà.

El mínim personal de Cuixà ―que obvia el dret romà: tres faciunt collegium― no bat el rècord al Conflent, que va ser superat pel veí monestir de Sant Martí del Canigó, on el P. Bernard de Chabannes, provinent d’en Calcat, en va ser monjo unipersonal durant quaranta anys en la segona meitat del segle XX.



Al P. Raimon Civil, el prior que va ser pastor d’ànimes i també del ramat d’ovelles stricto sensu del monestir, l’havia conegut en una edició de la Fira del Formatge de Lladó, on oferia el seu producte bio, que avui segueixen elaborant amb tota cura el seu germà Ignasi i la seva cunyada Montserrat. Portador d’una voluntat pacífica i compromesa amb les Benaurances: la República Francesa els va desterrar de Cuixà a ell i al P. Josep durant anys per mor de la seva acollida d'activistes perseguits pel franquisme (Oriol i Ignasi Solé Sugranyes del MIL; Carles Garcia Solé del Front d'Alliberament Català,...) i refugi de «liaisons dangereuses.» Hèlios Figuerola ho narra de manera expressiva: «Sant Miquel de Cuixà… Sí, era d’una tranquil·litat… Jo estava tranquil. Era el que necessitava… T’imagines? Els meus pares anarquistes, jo havent militat en el MIR, havent patit una presó clandestina, i arribar a un lloc (riu) per viure envoltat de capellans.»

Raimon és l’únic monjo que reposa al cementiri del monestir. Una senzilla pedra sobre la terra fixa el lloc i en fa memòria. A la vora hi han les despulles de Josep Maria Trias i Peitx, l'home que ha estat considerat l'Schindler català i malgrat això sense que se li hagi reconegut la seva labor humanitària. 

Els pares Porcel i Fillol també havien deixat dit que volien ser enterrats a Sant Miquel, però l’internament i posterior mort a la infermeria de Montserrat va ser el pretext per no respectar les seves darreres voluntats, que varen truncar-se per la força de l’autoritat abacial. En aquest cas l’ordre de l’orde, és clar. Tot plegat em recorda el títol de la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren d’Oriol Pi de Cabanyes.

Sembla que es vulgui passar per sobre, com més aviat millor i sense deixar rastre d’aquesta fundació montserratina. Qualsevol diria que han molestat més els monjos fidels a dom Aureli que el mateix pare abat.

Al costat de l’hagiografia de la qual ha estat objecte Escarré, a qui s’ha qualificat del Makàrios català o abat de Catalunya, de la qual cosa n’han estat uns tenaços promotors els exmonjos Ramon Vila-AbadalJordi Vila-Abadal ―mantenint una àmplia (i contestada) bibliografia― i Aureli Argemí, factòtum del CIEMEN. A l’altre plat de la balança hi ha els llibres de denúncia del gironí P. Narcís Xifra i Riera. Exclaustrat, va exercir de prevere incardinat primer a Barcelona i després a Girona. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment; també part de la seva família. Va assajar l’escarrerisme de manera completament diferent al discurs políticament correcte. Aquests llibres per a la gent de la Vall de Llémena no deixen d’encuriosir-nos (encara) més: varen ser editats per l’Editorial Boratuna, ubicada a Can Dansa de Llorà; creada per Pere Arbonès i Freixas, de Calella de Palafrugell. Xifra era un enamorat del santuari de Santa Afra, i ves per on Oriol Pi de Cabanyes va viure a Canet d’Adri...

Sobre tot plegat el parer del P. Codina és clarificador: «(...) em fa l’efecte que cadascú, els afalagadors i els detractors, s’han fet el seu abat Escarré per defensar els propis interessos.»

Quan partírem de Cuixà vàrem recollir el cotxe que teniem aparcat davant l’antic taller de ceràmica just al costat d’un banc de pedra amb l’escut d’Olot esculpit al respatller. Com havia anat a parar allà? Amb l’Emili emprenguérem el retorn visitant els cementiris de Codalet i Prada i els antics priorats de Marcèvol i Serrabona. A Serrabona hi pujàrem per la ruta de Bulaternera: un topònim, aquest, que de sempre m’havia intrigat per extravagant. Fa pocs dies, però, vaig conèixer que «ternera» és una variant de «terme». Incògnita resolta satisfactòriament mercès a Joan Coromines. Laus Deo.








dilluns, 7 de desembre del 2015

Bon Nadal






Qui salva una vida salva l’Univers sencer.
El Talmud.





Pas fronterer del coll dels Belitres. Portbou, 1939. Fons Peneff@ Manuel Moros





Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida a 597 nadons, fills de dones internades als camps de concentració dels exiliats a les platges del Rosselló (1939), on no hi van anar a parar les elits de la República i la Generalitat. Per a uns, Democràcia i Llibertat sota cobert, i ben acotxats per l’erari. Per al poble petit, Desolació i Misèria, nit i dia al ras sota vigilància de tropes colonials -algerians i senegalesos caracteritzats per la seva duresa- i d’alguns gendarmes. Al camp d'Argelers les nenes i les noies duien un xiulet que feien servir en cas que els seus guardians intentessin violar-les.

La Maternitat d’Elna esdevingué un Naixement i aquesta dona una Mare de Vida.









Pau a la Terra!

Bon Nadal i millor Any Nou







dimecres, 25 de novembre del 2015

Moltes gràcies!










Benvolguts companys i companyes,
 
Ja fa un any que vaig haver de deixar de treballar a la Diputació de Girona per motius de salut. Tempus fugit (de pressa).
 
En el decurs d’aquests mesos he hagut d’aprendre a viure d’una altra manera: sense els pros i contres del conreu professional, desprès de 38 anys, 7 mesos i 20 dies. Ara haig de fer-ho amb unes limitacions que condicionen que pugui seguir amb normalitat tota mena de convencions. I malgrat això, no perdre la joia de viure. Col·loquialment dic que abans pensava amb el cap i el cor i que ara haig de fer-ho (si us plau per força) amb l’esquena i les cames. No és fàcil. Tampoc ho és pel comú de la gent distingir entre la incapacitat permanent total i la pre-jubilació (feliç de salut i economia). No sóc un amortitzat anticipat de la banca, la telefonia o les elèctriques. Vet-ho aquí.
 
Deixar enrere dècades de treball formal no és una tasca fàcil; cal replantejar moltes coses. També serveix per prendre distància i amb més perspectiva discernir allò viscut de positiu i negatiu en les relacions personals, estructurals i de tot ordre. Reubicar-se, després d’escatir el passat, per poder assumir i acceptar un (nou) present sense la servitud de les obediències degudes. O dit d’una altra manera: desempallegar-se del llast de tenir el cul llogat: aguantar impertinències dels que manen, bretolades dels seus consellers àulics i cops baixos d’espècimens menors amb deliris fàctics. Quanta misèria!
 
Vet aquí que pocs minuts abans d’escriure-us aquesta carta he llegit a la premsa que la Diputació ha desconnectat. No he pogut reprimir un gest amarg. Sincerament, penso que aquesta estructura sempre ha viscut desconnectada de les necessitats reals dels ciutadans. Només cal veure el que gasta en propaganda, i quanta mainada d’aquesta província no té assegurats dos plats de menjar calent al dia. ¿O per què s’entossudeix en fer de l’edifici de l’antic hospici un palau de la vanitat (“de prestigi”, en argot políticament correcte) i no pas un alberg per a dependents i gent gran? Ses senyories n’haurien d’aprendre dels franciscans de la Bisbal d’Empordà i de les clarisses de Fortià. D’ençà de la jubilació del senyor Mirambell, la Casa de Cultura és un bluf. Qualsevol centre cívic de Girona li dóna quaranta voltes quant a serveis i usuaris. ¿Per què no s’ha integrat a la xarxa municipal? Només interessa com a aparador de la grandeur provincial, l’opacitat (manca de definició i rendiments), i per ser un bon aparcament de “figures”: des d’un capellà de la presó de Torrero (confessor del senyor Jordi Pujol, sènior) a amiguets i col·leguilles necessitats de col·locació o llustre pel seu carrerisme. Feu-ne recompte.
 
Perdoneu, però ho havia de dir en aquesta pràcticament darrera comunicació amb vosaltres. M’ho ha suscitat el comentari de les companyes de l’Arxiu “General” quan recorden que jo predicava què havia de ser la Diputació: “221 ADO’s”; ara 222 amb l’entrada de Medinyà al mapa municipal. I tots cap al Trueta a fer feina de veritat! Sento contrariejar més d’una consciència, però jo dic això també per consciència.
 
Altrament, vull expressar-vos el meu agraïment per les mostres d’afecte que m’heu dispensat i que es concreten en el ninot, la tablet i el DVD amb què m’heu obsequiat.
 
El ninot és una caricatura d’un servidor, molt procedent, i feta amb simpatia. Tots hem de riure’ns de nosaltres mateixos o malament rai. No hauríem de deixar de ser infants. Ells, sense greix a l’enteniment, baden davant d’un capgròs, no pas d’un salvapàtries qualsevol.
 
La tablet és la meva fusta de salvament en temps de maror. Quan haig d’allitar-me resulta una companyia ben útil. No us imagineu quants programes del NO-DO que porto vistos!
 
Tot i que el DVD és la meva pel·lícula predilecta: amb els millors actors, càmeres, productors... i amb el millor argument: el que em resta de trenta-dos anys de servei a la Diputació. El vostre suport.
 
Les vostres paraules, els vostres gestos, les vostres intencions m’han emocionat. Us he vist diverses vegades: amb veu i sense veu. És increïble la de coses que copses en els silencis quan pots estar atent únicament a les mirades. Gràcies, gràcies, gràcies.
 
Aprofito l’avinentesa d’aquestes dates per desitjar-vos Bon Nadal: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lluc, 2,14).
 
Rebeu una abraçada de cor.
 
Fins sempre,
 
Carles Sapena Aznar
 











dimecres, 18 de novembre del 2015

Un matí de novembre


 
 
John-Lennon-Drawing-1
Efígie de l'autor d'Imagine en un dibuix al carbó d'autor anònim.

 
 
 

La vida és tot allò que et va passant
mentre intentes fer altres plans.
 
John Lennon

 
 
 
Fa anys, en Pep Caballé em va descobrir una frase de John Lennon (retocada i millorada): «La vida és allò que passa mentre estem treballant». Sempre més l’he recordada i de tant en tant m’agrada confirmar-la.
 
La darrera vegada va ser el matí del dia de sant Martí de Tours, que dóna nom a l’estiuet que hem gaudit aquestes últimes setmanes.
 
La de coses que et poden arribar a sorprendre en poques hores un dia de cada dia quan no vas apressat.
 
 
I
 


Enric Mirambell, cronista oficial de Girona.


Vaig anar a la Biblioteca Carles Rahola per fer unes consultes. En entrar al vestíbul vaig veure d’esquitllentes que el guarda de seguretat estava instruint el senyor Enric Mirambell sobre l’operativitat mecànica de l’escàner. Una escena sorprenent: un empleat eslau, subcontractat i no bibliotecari, estava alliçonant l’antic director de la Biblioteca Pública Provincial de Girona —antecedent directe i proveïdora dels fons de l’actual equipament— sobre com formalitzar un préstec. Com diria Eduard Punset: «Fantàstic!».
 
Quan vaig enllestir, vaig anar a trobar el vigilant per comentar la situació que havia protagonitzat feia una estona. Li vaig explicar qui era aquell senyor gran que havia atès i els anys que havia estat al capdavant del servei del qual ara havia esdevingut un usuari més. L’home, educat, va agrair la informació: és amable i sempre està a punt per ajudar tothom que li ho demana, tot i que això segurament no forma part de les seves funcions. Em fa l’efecte que ara es guanya la vida forçosament com a segurata, però que al seu país d’origen devia ser un professor universitari.
 
Tanmateix, resulta curiosa la vivència de l’antic director: torna, com si diguéssim a casa seva, i els empleats no el (re)coneixen. La majoria són joves que venen i van a diari als seus domicilis, en ocasions tan distants com el Baix Llobregat. Sort de l’AVE!
 
Aquestes situacions no tothom les sap (o pot) acceptar amb naturalitat i sense traumes. Canvi de persones, instal·lacions i tecnologies: de les fitxes cal·ligràfiques i els calaixets de fusta als trending topics de Twiter. La roda de la vida.
 
Que diferent d’aquella garlaire professional badalonina que quan era regidora va increpar un funcionari municipal que complia amb la seva obligació amb aquella amenaça tan ibèrica «Vostè no sap amb qui està parlant!». A hores d’ara encara té la barra de tirar la ratlla entre catalans bons i catalans dolents. Mare de Déu del Pilar! Em sap greu per aquell altre Rahola ―parent seu― de tarannà tan diferent, que honora amb el seu nom l’equipament bibliotecari de referència a la ciutat i les terres de Girona.
 

 
II
 
 
Un erudit llibresc.
 
 
Just quan surto al carrer em topo amb un filòleg erudit que fa uns mesos que s’ha jubilat. És la tercera vegada que ens trobem allà mateix en poques setmanes i, per tercera vegada, em diu que em telefonarà per anar a esmorzar plegats. Esperaré.
 
El personatge es defineix com a investigador privat. Per entendre’ns: independent, no subjecte a l’oficialitat o la casta universitària. Però penso que li escau més la denominació parracaire de les lletres. Sempre cerca textos remots en el temps i de segon ordre, pels quals professa una estranya fixació.
 
Mentre treballava per a una administració pública estatal (totes ho són) va compatibilitzar el temps de l’esmorzar amb les consultes bibliogràfiques i les gestions mundanes, transitant amb bicicleta per l’eixample i la Girona antiga. Finalment, el païdor ha guanyat la partida a la cultura i la mobilitat. Ha costat anys.
 
Em diu que hem de fer bugada. Suposo que intenta preparar el terreny per comunicar-me la renovada etapa sentimental que va iniciar fa més d’un any i que és cosa sabuda mercès a la seva exparella que titlla la substituta de «macetera». Un lingüista, independentista confés, resulta que ara parla castellà en la intimitat. Les coses de les llengües i l'amor han estat ben retratades a L'amant bilingüe i la novíssima Ocho apellidos catalanes.
 

III
 
 
La fisioteràpia, del xamanisme a la universitat.
 
 
A la sala d’espera dels fisioterapeutes tinc ocasió de posar-me al dia: puc llegir els dos darrers números de la revista ¡Hola! Avui dia hom va al fisio amb la mateixa naturalitat que a la perruqueria o el rentacotxes. És la confiança que inspira la proliferació de la indústria de la frega. No curen, però entretenen, donen conversa i de passada et plomen amb bon rotllo. Com en tot, hi ha establiments que distingeixen tres tipus de públics: pagament privat trinco-trinco, pagament per companyia d’assegurances i aconductats per la Seguretat Social. Cada tractament, una tarifa, un temps i un tracte personalitzat o adotzenat. Al capdavall, com deia la meva àvia de la sopa Prisa, «Si no alimenta, calienta».
 
Encara que hi ha altres mercats que van agafant embranzida, com els establiments dernier cri dedicats a la indústria de les ungles. Vaig tenir notícia d’un president provincial que es feia fer un tractament de bellesa de mans amb mascareta blanquejadora, il·luminadora, de parafina tèbia i banys de crema calenta. No sé si amb càrrec a l’erari públic, però no seria estrany.
 
La fisio té de veïna d’aparcament la flamant presidenta del Parlament de Catalunya. Li vaig dir que atès el risc que comporta tenir una veïna de les característiques de la Molt Honorable Senyora, aquesta hauria de tenir un recàrrec en la quota de la comunitat assimilable a l’aparcament d’un camió de combustible. I em va contestar que trauria el tema en la propera junta. Mal m’està el dir-ho, però l’escena m’ha traslladat a la sèrie televisiva La que se avecina.
 
I sense faltar al secret professional —això ho havia descobert casualment un servidor— resulta que té un client que per la primavera va acomiadar-se de l’arena política gironina, i que per mor del país aquesta tardor ha tornat, però amb fitxa d’una marca electoral diferent, més venedora. I pensar que a en Figo li van dir el nom del porc per canviar d’equip!
 
 
 
IV
 
 
Scriptórium 2.0
 
 
La tecnologia de la informació i la comunicació ho envaeix tot. Anys enrere ningú hauria pensat que condicionaria fins i tot els estadants d’un cenobi de la més estricta observança.
 
Quan vaig arribar a casa l’Albert ja havia passat a repartir el correu. Tenia  carta d’un amic monjo que —entre altres coses— m’explica la situació en què es troba: «Fa un mes que no tenim Internet. No puc donar-vos explicacions perquè aquest món està molt lluny de mi. Costa creure-ho en un país tan avançat tecnològicament i amb la bona voluntat que diuen que tenen els responsables, però aquesta és la realitat». Tots anem igual.

dimarts, 10 de novembre del 2015

De Múrcia a l'Empordanet, memòria d'una emigració familiar

La abuela Lucía, mare de l'avi Pau.






¿De dónde es uno?
- De donde se puede vivir.

Josep M. Forn

guió del film La piel quemada (1967).



No li lleven res, a Catalunya, la reguen amb la seva suor.
Això és engrandir-la.
La terra és per a llaurar-la, per a construir-hi, per a edificar-hi.
Ells ho fan.
Les feines més dures són per a ells. No vénen a buscar cap ganga.
No ocupen càrrecs, ni representacions, ni gerències.
Són peons, no alfils.


Francesc Candel
Els altres catalans.
Eds. 62, Barcelona, 2013, p. 38



La emigración es uno de esos gravámenes difícilmente cuantificables
que casi con exclusividad, pagan los pobres.

Antonio Cazorla
Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975
Alianza. Madrid, 2016, p. 169




Puerto Lumbreras en la postguerra. Dalt el turó, les coves ocupades com infravivendes i coronades pel jou i les fletxes, el símbol de FET y de las JONS. La imatge es pot contextualitzar amb el fragment d'un diàleg de La Rosa de Alejandría de Manuel Vázquez Montalbán: «-Aquí había franquismo siglos antes de que Franco mandara». (Planeta. Barcelona, 2004, p. 188).



El primer familiar que va venir de Múrcia a Catalunya va ser l’Agustín —un germà de l’àvia Isabel (Martínez Serrano)— per complir el servei militar, «la mili». Una vegada llicenciat de l’Exèrcit de Terra es va establir a Rupià amb la seva dona, la tia Antonia, on van néixer els seus fills Domingo, Antonio i Juanito. El matrimoni va ser per fuga, conegut per «Llevarse la novia y salirse con el novio», situació que ha ocupat l’interès dels antropòlegs.

A la vista de com li anava al cunyat, l’avi Pau (Aznar García) va enfilar en tren cap a casa seva, sol, sense bitllet i ni cinc a la butxaca. La seva única possessió era un pa de dos quilos. Cada vegada que topava amb un revisor de la Renfe el feien baixar a l’estació pròxima i tornem-hi fins arribar a Flaçà. Havia de provar de fugir de la misèria. Almeria llavors era coneguda com la terra de les terres collites: «mocos, legañas y espartos». El feixisme governant l'havia combatut al front on una bala enemiga el va ferir a la cama i fou hospitalitzat. 




L'àvia Isabel en una foto de joventut.



Quan va tenir feina i va trobar casa va fer venir l’àvia Isabel i els fills: la Lolita (la meva mare, la gran), la Llúcia, la Maria, en Pau i la Cari. Varen pujar al tren a Almendricos (el Empalme) amb la besàvia Lucía, que els va acompanyar al port de Águilas, on varen embarcar al mercant «Maria R» rumb a Barcelona. Jaume Subirana a Suomenlinna fa memòria d'una mateixa experiència familiar: «El temps avança cap enrere i nosaltres, quiets, l'acompanyem. Quan miro el mar i fa fred i venteja sempre penso en l'àvia i les seves germanes de pocs anys, lligades amb sa mare a la coberta del mercant que les duia, travessant la tempesta, d'Águilas fins a Barcelona».

L’àvia Isabel patia la febre de Malta i tremolava. La varen envoltar per dissimular-ho i evitar que els fessin baixar. Va haver-hi una confusió i la Cari (de mesos) quedava en terra. Sort que un mariner la va entaforar per una finestra d’ull de bou quan ja deixaven anar amarres.


El «Maria R(amos)» de la Naviera Ramos va ser el mitjà de transport de molts murcians a Barcelona.



La navegació de cabotatge durava tres dies i la varen fer al ras, a coberta. La mercaderia era de xais vius. De tant en tant en morien per asfixia i els llançaven per la borda. A Barcelona els esperava el germà i oncle Agustín, que els va regalar un gelat, i d’allà varen pujar al tren fins a Flaçà. La meva mare recorda que llavors agafaren la Sarfa fins a l’estació de la Pera i que va fer el trajecte a la falda d’un guàrdia civil. Aquestes coses passaven amb tota naturalitat.

L’avi Pau treballava a la bòbila que hi ha a la cruïlla de la carretera de Palamós a Girona i que a hores d’ara encara rutlla. M’agrada que siguin d’allà els matxembrats col·locats de nou a Cal Pilot de Sant Antoni, que és on ara viuen l’Aina i en Siscu.

Al cap d’uns mesos va trobar feina de mosso al Mas Dalmau (Can Ferran) de Matajudaica, on els amos els havien ofert vivenda. En poc temps varen anar arribant les altres germanes de l’àvia: la María, la Nita i la Cari.




La Familia Aznar Martínez a Flaçà. L'Agustí encara no hava nascut.


La familia Aznar Martínez al complet el dia de la comunió d'en Pau jr.



Al país, de Matajudaica sempre se n’ha dit Mata (a seques). D’aquell temps parlen amb afecte de mossèn Joaquim, també rector de Casavells, que quan podia els donava un sac de trumfes i els deia que furtar per menjar no era pecat. Això mateix havia reconegut el dret romà (furtum famelicus) però no pas l'espanyol malgrat la corrupció i l'estraperlo malsà que va configurar la postguerra més llarga d'Europa (1939-1955). 

A Mata la meva tia Maria cuidava un ramat d’ànecs i encara ara explica l’esglai que va viure en una riuada del Daró. A la resclosa d'en Vinyals de Flaçà va experimentar un episodi similar amb el ramat de cabres familiars quan tenia deu o dotze anys.

Roda el món i torna al Born: al cap de dècades resulta que vaig fer d’escolà de Mn. Joaquim quan estava retirat a Sant Joan de Palamós i vivia a casa de la filla de la seva majordoma. Era tan vellet que l’anava a recollir i el tornava a casa seva, que era a tocar de l’hospital. Fumava tabac de picadura Ideales, conegut per «caldo». El marit de la dona que el cuidava tenia per cognom Casquero i feia de guàrdia municipal a Palamós. Quan jo treballava de cambrer al restaurant Plaça Murada, venia a prendre cafè i sempre em parlava del meu avi amb respecte i consideració. Afectuosament es referia al mossèn com al «sogre». La veritat és que ell i la seva muller el varen cuidar com un pare fins a la mort.



La Lolita i la Maria a Púbol.


Més tard l’avi va trobar feina a la brigada de via i obres del tren gros, i per això es varen traslladar a Flaçà, en una casa a tocar l’església que comanava un capellà petit que anava en bicicleta a tota pastilla: mossèn Lluís. Els altres veïns varen ser la tia María Martínez, casada amb l’Antúnez —també de Puerto Lumbreras— i les seves filles, Joana i Encarna. El Tio Cachucho, així li deien, era drapaire. Tan de la Virgen del Puño que anava de Palamós a Girona a peu per no pagar el bitllet del tren. Cachucho és el nom d'un peix però en turc hüçük vol dir petit. En italià cacciucco és el nom d'un plat de peixos guisats. Ell era petit.


La Llúcia, la Lolita i la Maria.


A Flaçà va néixer l’Agustí, el benjamí dels Aznar Martínez. Aquest nom s’anava repetint per generacions. D’aquell temps les meves ties i l’oncle Pau recorden la Munda, una cabra molt especial: jugava amb en Pau i el portava a collibè. L’àvia menava unes cabres que li permetien fer recuits que portava a vendre a les cases. La Munda sempre va parir a la casa, sota l’escala, no pas al corral. Quan veia que anava de part ella s'arrecerava cap allà tota sola.


La Maria va fer la comunió a Púbol. La fotografía és a la Bisbal.


La tia Anita va treballar a Can Buxó amb la seva germana Cari i la meva mare. L’hostal també era parada i administració de la Sarfa, i punt de trobada i espera de viatgers i empleats quan Flaçà exercia d’enllaç de transports amb dues estacions de tren i línia d’autobusos. Fins i tot tenien cavallerisses i un corral per tancar ramats en trànsit.

La Nita es va casar amb en Salvador de Cal Ferrer, que treballava a l’estació del tren petit. Primer varen viure al carrer de Sant Josep, que queda darrere de Can Buxó, i desprès en un pis a la colònia. Varen tenir la Celo, que es va casar amb en Caracas de Bordils, on viuen.

L’avi Pau va començar a patir de mal d’estómac i per això el varen destinar de guardaagulles i guardabarreres a les estacions de Flaçà i Celrà, fins que va haver de deixar-ho córrer per anar a fer de pastor a Can Gimpera de Sant Martí Vell.


Fotografia feta a Palafrugell el dia de la comunió de la Lolita que apareix amb l'avi i en Pau.
Per a celebrar-ho varen anar a Calella a veure el mar.


Llavors només els nois paraven a la casa, que era de lloguer, fins que al cap d’anys els avis la varen poder comprar. Era costum que els pastors llogats tinguessin caps de bestiar propis en el mateix ramat de l’amo. La cosa és que amb el temps l’avi es va poder emancipar. Va continuar sent amic de Can Gimpera, que desprès ja no varen tenir pastor ni ramat.

Les noies de la família a Sant Martí només hi anirien ocasionalment a visitar els pares, més tard avis, però no hi varen viure plenament.

La meva mare abans de treballar a Can Buxó havia estat de vaileta —amb onze anys— a Can Llúcia de Púbol, on hi va fer la comunió solemne. Més tard va anar servir a Girona -juntament amb la tia Cari- al domicili del metge Francesc Font Miralles a la Casa Gispert Saüch (xamfrà Jaume I i Álvarez de Castro). La tia era la cuinera i ella mainadera encara que també havia donat números per a les visites i preparava les farinetes que havien d'ingerir els pacients que es sotmetien a proves de raigs X. A continuació -i ja sense la companyia de la tia- passà al pis del carrer Bellmirall on residia Josep Morera Sabater (Calonge, 1887 - Girona, 1971), canonge doctoral i auditor del Tribunal de la Rota Espanyola. Però va tenir que deixar el domicili quan l'home -que ja era molt gran- es va posar malalt i ella no tenia edat per a tenir-ne cura. De l'estada recorda que havia d'anar a l'altar que el canonge tenia asignat a la catedral a cercar la vestimenta litúrgica per portar-la a rentar a unes monges de clausura. Forçosament, doncs, va deixar Girona per anar a la casa d’uns fabricants de punt de Mataró fins que va retornar a Can Buxó on llavors coincidiria amb la tia Nita. Amb posterioritat va fer de mainadera a la Casa Ribera de Palamós on hi entraria per mediació de les cosidores conegudes com les «Sí, senyores». Més tard va anar a Sant Antoni de Calonge per a treballar a l’Hotel de Can Falet i després per cuidar l'àvia Carmeta del carrer Vermell fins que es va casar amb el meu pare i visqueren a Sant Joan de Palamós. Llavors va fer temporades a l'Hostal del Centro de Palamós que dirigia Conrad Aliu, un bon cuiner que s'havia format a l'hoteleria francesa. I més tard a la carnisseria de Can Gil on va fer entrar-hi la seva germana Maria. 


La Lolita a l'hort de la casa del carrer Vermell de Sant Antoni.


La meva tia Maria amb set anys va anar a fer companyia a una nena de la seva edat a Can Domènec de Púbol, parents de Can Gimpera de Sant Martí Vell. Desprès va estar a un mas de Torrent i més tard a un altre de l’Armentera, del qual recorda sobretot la fred que va passar: havia de rentar roba a la llera del Fluvià i li varen sortir perellons. Això fins que es va casar a Palamós amb l’oncle Sidro i va treballar a la fàbrica de suro de can Walter. Va servir a la família de la farmàcia Prats i després a Can Gil durant anys i panys. L’Elena, cada dia —i d’amagat del seu home Francisco, la seva germana Isabel i els avis Josep i Margarita—, posava carn a les bosses de la meva mare i la meva tia. Per aquesta via «clandestina» vaig arribar a menjar tantes hamburgueses que en vaig quedar tip. Ara costa molt que em vinguin de gust per més que els carnissers s’escarrassin a fer-ne combinacions imaginatives.

La Cari va anar a servir a Cassà de la Selva i, més endavant, va marxar a Caldetes (Caldes d'Estrac, Maresme), a un parador de carretera que començava a arrencar, al costat de les germanes Paquita i Lolita Reixach, que amb el temps acabarien fundant l'Hispània d'Arenys de Mar, fins que es va casar a la Bisbal d’Empordà amb l’Enric Becerra, que feia el transport dels pinsos Sanders i de gel pels pobles de l’entorn.

La Llúcia va servir a casa d’un matrimoni de Parlavà, on la dona feia de mestra i l’home de pagès. I d’allà cap a Barcelona a la bodega dels pares de l’oncle Jaume, fet que va marcar el seu futur al costat d’ell.

En Pau, que havia fet uns cursos intern al Seminari de Girona –era del curs de Mn. Ramon Oller- va anar a treballar a França i desprès a Ca l’Arpa de Sant Joan de Mollet. Fent botifarres es va escapçar un dit. A la mili es va treure el carnet de conduir, i quan va tornar, va treballar de xofer per al seu cunyat Enric a la Bisbal i quan aquest va morir i es va extingir l’empresa, a Can Balaguer de la Bisbal fins a la jubilació. Casat amb la Montserrat Sabater de Vulpellac on sempre han viscut a Can Bahí.


El tío Antonio fent moure les mules al cortijo.

Aquí estic muntant una somera amb un nét del tío Antonio.

Amb parents i veïns jugant en un carrer de Puerto Lumbreras.

El meu pare, el tío Antonio i jo al corral de les cabres.


La primera feina de l’Agustí va ser de pinxe a Caldetes —on ja hi era la seva germana Cari, que el va reclamar— i al cap de poc ja va començar a treballar de camioner, fins que es va jubilar a Can Minguet d’Olot. Retalls de la seva vida han estat narrats per Clàudia Pujol a Vides singulars (Mina, 2005).

El pare de l’avi Pau també es deia Pablo i la mare, Dolores, i eren de Huércal-Overa i Pulpí (Almeria). Ell es guanyava la vida de jornaler i ella anava a vendre a domicili betes, fils i espardenyes, que carregava a les alforges d’una somera. Només tenia una germana de nom María que sempre va viure a Almendricos, on reposa al cementiri protestant, un dels pocs que existeixen a la península. La família era evangèlica. La seva tia María va anar a viure a Mataró, on també anaren les filles de la seva germana María: les nebodes María i Concepción. I el nebot Pedro, a Sant Feliu de Llobregat. No va ser per falta de Maries!

Els pares de l’àvia Isabel portaven per nom Agustín i Lucía, i eren de Puerto Lumbreras (Múrcia), on feinejaven en un cortijo. L’àvia Isabel va ser l’única noia al costat de tres nois: Agustín, Antonio i Juan. Durant la Guerra (1936-1939) tots tres varen viure amagats per no haver d’anar al front. Sí que va combatre —al bàndol republicà— qui seria el seu cunyat Pau, el meu avi, que va ser ferit per arma de foc en una cama i internat en un hospital de sang a Còrdova fins que va acabar el conflicte. Els germans varen viure en condicions deplorables. De dia a la pallissa i de nit dins la conillera, que era en una mena de pou sec. La meva mare sempre era amenaçada perquè no ho expliqués a ningú.


Les germanes Martínez Serrano. D'esquerra a dreta: Cari, María, Anita, una néta de la María i la Isabel.


El tío Antonio el recordo al cortijo de la Cañada del Alba, un topònim fascinant. En Juan va marxar a viure a Baza (Granada). Una vegada el vàrem visitar, però jo era massa petit per a guardar-ne records.


El cortijo de la Cañada del Alba a Puerto Lumbreras.


Sentir parlar amb el deix, per mi tan familiar, de Múrcia o Almería em retorna el record dels avis i m’agrada. Pel seu art i també per això sóc un entusiasta d’actors i cantants com Paco Rabal, Pepa Aniorte, Manolo Escobar i David Bisbal. Vet-ho aquí.

Els avis varen tenir sis fills: quatre noies i dos nois. Tretze néts i tretze besnéts, dels quals en varen conèixer deu.

Reposen amb la tia Cari (de Barcelona), la germana petita de l’àvia, al cementiri de Banyoles, on varen viure els darrers anys de la seva vida; primer en un pis de la Caixa al passeig de mossèn Constans i després a la Llar Santa Teresa Jornet.


La familia Aznar Martínez. Drets, d'esquerra a dreta: la Lolita, la Llúcia, la Maria, en Pau, la Cari i l'Agustí.
Asseguts, l'àvia Isabel i l'avi Pau.



En ocasió del decés de l’àvia Isabel vàrem imprimir una fotografia dels avis a Sant Martí Vell amb aquest comiat, que es va llegir als funerals corpore insepulto a la parròquia de Sant Pere de Banyoles:


L’adéu a l’avi Pau i l’àvia Isabel

L'àvia Isabel i l'avi Pau a Sant Martí el dia del casament de la Llúcia.


Amb el comiat de l’àvia Isabel —els seus néts i les seves nétes— hem perdut un referent de la nostra història personal: el de la infantesa.

Els dies compartits amb l’avi Pau i l’àvia Isabel en aquell casalot de Sant Martí Vell a hores d’ara ja formen part del nostre imaginari. Uns records únics de coses vistes i viscudes que restaran per sempre en el més profund de nosaltres mateixos com un pòsit definitiu que no es podrà esvair.

Amb la pèrdua dels avis tot un món s’escola i ens adonem que la cadena de la transmissió és irreversible.

Ara, però, des de la perspectiva d’adults, podem fixar-nos en altres circumstàncies de les nostres arrels: uns orígens pobres, els avatars de la guerra, les dificultats de l’emigració i el treball com a eina per avançar.

Tots hem d’assumir aquestes contingències. I a les nostres identificacions personals s’uneixen amb Sant Martí Vell terres i paisatges de Múrcia i Andalusia que es perden dins l’encís especial de la llunyania dels avantpassats: Puerto Lumbreras, Huércal-Overa, Almendricos i Pulpí.

Com diu Raimon, venim d’un silenci antic i molt llarg.

Avui, més que mai, amb l’adéu últim a l’abuela ens refermem a no voler perdre la memòria i enorgullir-nos d’heretar el més intangible i valuós dels patrimonis: la dignitat humil amb la qual bastiren la vida l’avi Pau i l’àvia Isabel.

Banyoles, 30 de novembre de 1999






Vista d'un carrer de Huércal-Overa, el poble d'on era fill l'avi Pau, en la dècada dels quaranta del segle XX. L'emigració va ser la principal estratègia de supervivència (Antonio Cazorla Sánchez, El campesinado almeriense bajo el franquismo, 1939-1975: política y economia en el desarrollo de una clase social. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Granada, 1994).



Fuente de los Caños de Puerto Lumbreras, on vivia l'àvia Isabel. 



Festa Major a la pedania d'Almendricos a començaments del segle XX. Allà va néixer la meva mare.





Carrer principal de Pulpí, lloc on va ser registrat el naixement de la tia Maria Aznar Martínez.