SUMARI
1. Situació
2. La dictadura de Primo de Rivera
3. L’escola republicana
4. El Caudillo
5. La depuració del
magisteri
6. L’escola franquista
7. L’edició escolar
8. Els batxillerants
9. Els normalistes
10. Els mestres
11. Els col·legis menors
12. Els col·legis majors
13. Els col·legials
14. El SEU
15. La hispanitat
16. L’Església catòlica
17. La renovació
pedagògica
1. SITUACIÓ
El marc general del sistema educatiu espanyol es va mantenir intacte des de
mitjans del segle XIX fins a inicis del segon terç del segle XX. La llei
d’instrucció pública de 9 de setembre de 1857 seria substituïda per la llei
14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa
(LGE). La primera seria coneguda com la Llei Moyano per ser Claudio Moyano
Samaniego el ministre (de Foment) que la va instituir. La segona, la Llei
Villar-Palasí, per haver estat promoguda pel ministre d’Educació i Ciència José
Luis Villar Palasí. La reforma empesa en el tardofranquisme va anar a remolc
dels efectes de l’economia del desenvolupisme, el creixement demogràfic i
l’assistència de les organitzacions internacionals (l’OCDE i el Programa de les
Nacions Unides per al Desenvolupament).
La Llei Moyano estava desbordada per totes bandes i no es podia perllongar
a base de més pegats. En la dècada dels seixanta es varen tenir que implementar
regulacions in extremis: Llei 24/1963, de 2 de març, sobre modificació de la
llei d’ordenació de l’ensenyament mitjà; Llei 2/1964, de 29 d’abril, sobre
reordenació dels ensenyaments tècnics; Llei 27/1964, de 29 d’abril, sobre
ampliació del període d’escolaritat obligatòria fins els catorze anys (pels
nascuts d’ençà de 1954); Llei 169/1965, de 21 de desembre, sobre reforma de
l’ensenyament primari; Llei 16/1967, de 8 d’abril, sobre unificació del primer
cicle de l’ensenyament mitjà.
L’exposició de motius de la LGE constatava el canvi històric: «Los fines
educativos se concebían de manera muy distinta en aquella época y reflejaban un
estilo clasista opuesto a la aspiración, hoy generalizada de democratizar la
enseñanza. Se trataba de atender a las necesidades de una sociedad diferente de
la actual: una España de quince millones de habitantes con el setenta y cinco
por ciento de analfabetos, dos millones y medio de jornaleros del campo y
doscientos sesenta mil «pobres de solemnidad», con una estructura
socioeconómica preindustrial en la que apenas apuntaban algunos intentos
aislados de industrialización. Era un sistema educativo para una sociedad
estática, con una Universidad cuya estructura y organización respondía a
modelos de allende las fronteras» (BOE núm. 187, de 6/8/1970, p.
12525-6).
L’any 1960 l’analfabetisme comprenia el 7,33% dels homes i el 14,83% de les
dones en el conjunt de l’Estat i a la província de Girona abastava el 5,02% i
el 11,12%, respectivament (INE,1972:17). El cens del mateix any precisava que el 93,7% de la
població tot just havia rebut una formació elemental i únicament l’1,1% tenia
estudis superiors. Fins l’any 1964 no es consolidà l’obligatorietat de
l’escolarització dels 6 als 14 anys. L’any 1970 el 69% de la població tenia
estudis primaris, el 12 % mitjans i menys del 2% havia assolit estudis
superiors. Però allò significatiu va ser la taxa d’augment d’alumnat en una
dècada (del curs 1961-62 al de 1971-72): 39% a primària, 15% batxillerat i 142%
superiors (Molinero & Ysàs,1999b:197).
A tot l’Estat els 474.057 alumnes de batxillerat de 1960 varen passar a ser
1.363.369 el 1969, dels quals 616.457 eren dones. (Juliá,2019:227). La
Universitat de Barcelona (que constituïa districte) que tenia 6.945 estudiants
en el curs 1955-56 passà a una matrícula de 74.258 en el curs 1974-75. A nivell
estatal els titulats universitaris varen augmentar en 55% entre 1962 i 1966,
passant de 88.352 a 137.680 (Solé Tura,1971:132).
Davant el creixement, Fabià Estapé, llavors exrector de la UB i factòtum
dels Planes de Desarrollo, va dir: «En la Universidad hay que ir poniendo, como
en los bares, el “Reservado el derecho de admisión”» (Presència, 20/2/1971, p.
13). El Pla d’Estabilització havia estat confiat a Joan Sardà Dexeus i la LGE a
Ricardo Díez Hochleitner (Bilbao, 1928 – Madrid, 2020), expert en planificació
i finançament de l’educació, amb una carrera professional feta a Colòmbia i els
Estats Units d’Amèrica (OEI, OEA, UNESCO, Banc Mundial). Villar Palasí li va
encomanar la renovació des de les posicions de secretari general tècnic
(1968-1969) i sotssecretari del Ministeri d’Educació i Ciència (1969-1972). Pròpiament,
doncs, la llei Villar-Palasí era la Llei Díez-Hochleitner.
Díez Hochleitner va elaborar el llibre blanc de l’educació (MEC, 1969) i Villar Palasí el va
presentar a la Comissió d’Educació de les Corts Espanyoles, el Consejo Nacional
del Movimiento i el Congrés Sindical com a pas previ a la tramitació de la LGE.
El ministre proclamava: «La reforma de la educación es algo muy serio; algo
mucho más serio de lo que los protagonistas y los beneficiarios pueden suponer,
y va absolutamente en serio. Quieran o no quieran» (Presència, 20/2/1971, p.
13). Qui s’ho va prendre seriosament va ser Adolfo Muñoz Alonso, camisa vieja,
director general de Premsa i rector de la UCM, respecte la introducció de les
“lenguas vernáculas”: «-Mucho cuidado con creer que la lengua es sólo vehículo
de expresión. También es un vehículo para el alma y, por tanto, también a
través de la lengua se pueden filtrar los virus en el alma» (Aragó, 2013:
69).
El llibre blanc, que no prenia aquest nom, abordava els problemes
estructurals, els pedagògics i de gestió però la primera part va aportar una
anàlisi dels desajustaments, reconeixia el fracàs escolar i la manca
d’oportunitats dels alumnes de classe treballadora: «Existe hoy una fuerte
demanda de educación ocasionada por las crecientes esperanzas que se depositan
en ella como medio de movilidad y ascensión económica, social y cultural. Todos
los sectores participan de ese interés por la educación. Las familias de más
bajo nivel económico realizan sacrificios, considerables en muchos casos, para
ofrecer a sus hijos mejores oportunidades que las que ellos tuvieron. Las
instituciones oficiales de enseñanza aparecen desbordadas e incapaces de
atender en forma debida esa creciente demanda social, a la vez que resultan
insuficientes las ayudas que prestan los Servicios de Protección Escolar» (MEC,1969: 204).
La relació entre el número d’alumnes matriculats en tots els nivells
educatius i la població total donava les següents xifres referides a alumnes
per cada 1.000 habitants: EUA, 291; URSS 236; Regne Unit 225; França 224;
Romania 216; Iugoslàvia, 195; Espanya, 171; Portugal, 137 (MEC,1969:36). L’accés a l’ensenyament
estava més condicionat per la situació econòmica familiar que per l’aptitud de
l’alumnat. El document reportava el llast: només el 4,2% dels fills de
jornalers agrícoles cursaven ensenyaments mitjans i el 0,2% superiors. Les
dades posaven de manifest la impossibilitat de considerar la educació com un
instrument per a la mobilitat social.
La catàstrofe era notòria: de cada 100 alumnes que varen començar
l’ensenyament primari l’any 1951, 26 varen arribar a l’ensenyament mitjà, 18
aprovaren la revàlida de batxillerat elemental, 10 el batxillerat superior, 5
el curs preuniversitari i només 3 varen acabar estudis universitaris el 1967.
Quan la LGE esmentà la «democratización de la enseñanza» es referia a la
política de beques (32.246 en el curs 1961/62; 157.310 en el curs 1966/67).
Reforma educativa, sí, però sense qüestionar les bases ideològiques i
polítiques del règim. La democràcia dels drets polítics i les llibertats civils
ja quedava vedada a l’article primer: «Son fines de la educación en todos sus
niveles y modalidades: Uno. La formación humana integral, el desarrollo
armónico de la personalidad y la preparación para el ejercicio responsable de
la libertad, inspirados en el concepto cristiano de la vida y en la tradición y
cultura patrias; la integración y promoción social y el fomento del espíritu de
convivencia; todo ello de conformidad con lo establecido en los Principios del
Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino».
Pel que fa a les comarques gironines, en el curs 1966/67 l’ensenyament del
batxillerat es distribuïa en dos instituts (Figueres i Girona), 16 col·legis de
l’Església, 2 privats i 2 col·legis lliures adoptats. El professorat el
formaven de 56 docents oficials i 224 de l’Església i privats. Mentre la
matrícula del curs 1963/64 era de 6.729 alumnes (4.041 nois i 2.688 noies) la
del curs 1967/68 sumava 9.742 (5.735 nois i 4.007 noies) (INE, 1972:118-119). L’any 1967 els alumnes de batxiller es repartien
entre el 39% en centres públics enfront el 61% dels privats (La Educación en
España, 1969: 30). El curs pre-universitari va
passar d’una matrícula de 75 alumnes en el curs 1962/63 a 141 en el 1966/67 (Presència, 26/8/1967, p. 7).
El I Plan de Desarrollo Económico y Social (1964-1967) no va repercutir en
res a Girona i en vistes al II (1968-1971) el sindicat vertical va demanar que
s’incloguessin un seguit d’equipaments: Escola Pericial de Comerç i Escola de
Mestria Industrial a Girona; Instituts laborals a Olot i Ripoll; i Instituts
d’ensenyament mitjà a Banyoles i Olot. Un opusdeista nat a Vilamaniscle i
expert en desenvolupament no es va poder estar de comentar-ho: «Es posible que
un ciudadano exigente y conocedor de la importancia que tiene el fenómeno
educativo encuentre esta petición excesivamente tímida» (Masó,1971:158).
Tímida i il·lusòria; només es van atendre els instituts de batxillerat de
Banyoles i Olot.
Al començar el curs 1969/70 la ciutat de Girona capitalitzava l’oferta
educativa de referència a la regió. S’iniciava l’ensenyament universitari amb
el curs comú de filosofia i lletres i primer d’econòmiques (seccions delegades
de la UAB). L’ensenyament mitjà troncal el menava l’Institut (que el gener de
1967 havia canviat la ubicació de la Força per les Pedreres) amb una capacitat
de 810 places) i una gamma d’ensenyaments professionals: l’Escola Normal de
Mestres, l’Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris Femenins, l’Escola d’Estudis
Comercials (229 alumnes de peritatge i 61 de professorat mercantil), el
Seminari d’Estudis Socials, l’Escola de Belles Arts (també a Olot), i el
Conservatori de Música.
Sobre la implantació dels estudis universitaris cal recordar un fet: «Un
bon dia de 1967, quan les autoritats gironines inauguren a Palafrugell la Casa
de Cultura Josep Pla, l’escriptor deixa anar en el discurs aquest inesperat
suggeriment: “Cal instaurar la Universitat de Girona”. Tothom admet la sortida
com una boutade més de Pla, i ni ell mateix no podia sospitar que abans de
passar l’any es plantejarà d’una manera seriosa, a nivell oficial, la
possibilitat de portar a Girona estudis universitaris» (Aragó et alii, 1972:
188).
El 1970 la taxa d’escolarització de batxillerat elemental a Girona era del
53,8 (Barcelona 65,8; Espanya 57,2) i la de batxillerat superior 19,0 (22,5
Barcelona; 22,8 Espanya) (INE: 1973).
Damià Escuder, artista i activista d’ampli espectre, havia estudiat a
l’Acadèmia Coquard i a l’Institut de Girona abans de partir a Barcelona a
cursar Ciències Químiques. Amb el pseudònim de Pi del Güell va donar a conèixer
la seva visió sobre els Problemes de l’ensenyament:
«Repassant les maneres concretes en què, en les nostres comarques, hom
realitza l'educació podem establir dues categories:
1. Instituts d'ensenyament mitja. És el sistema més assolit. El
professor d'institut és el mes lliure. I per això pot fer lliures els alumnes I
educar. Generalment. és persona preparada i amb inquietuds. El tipus d'alumne
és el millor. car aquest es matricula lliurement sense cap imposició paterna.
Es un alumne que, en arribar al pre-universitari, ha aprés de treballar,
d'estudiar, de divertir-se i de prendre responsabilitats.
2. Col·legis no estatals. Desgraciadament, el professorat està
sotmès a la llei de l'oferta i la demanda. Està supeditat al propietari dels
col·legis i al judici de l'alumne. A més a més, hom li demana un èxit immediat,
mesurat per l'eficàcia en el nombre d'aprovats. Aquesta manca de llibertat fa
que la seva labor educativa sigui deficient. Quant als col·legis de religiosos,
molts d'ells encara es mouen dins de conceptes tomistes anteriors al Concili» (Presència, 11/11/1967, p. 12).
L’any següent un editorial de Presència denunciava la
persistència de la manca d’oportunitats: «És una injustícia social que només
puguin estudiar determinades persones, d’un determinat status social. També és
una injustícia que només puguin fer estudis mitjans i superiors, determinades
persones de determinades zones geogràfiques» (Presència, 8/6/1968, p.
3).
Tanmateix, l’escriptor Josep Maria Gironella aportà la seva visió sobre
educació i societat en una entrevista de Baltasar Porcel: «La cultura
espanyola pateix una crisi, em sembla. Fa anys que tenim un ensenyament primari
de secà –encara hi ha un milió de nens sense escola- i amb els mestres morint-se
de fam. La Universitat, ja ho saps. Al cap de trenta anys d’haver acabat la
guerra no arriben al dos per cent els fills d’obrers que tenen accés a les
aules universitàries. Tot un programa, oi? Un programa d’igualtat
d’oportunitats. I hi ha catedràtics que han de fer classe a vuit-cents alumnes.
I la investigació és pràcticament nul·la. L’Administració ha canalitzat la
curiositat popular cap als espectacles, la motocicleta, la nevera i la
televisió. Amb el propòsit d’aconseguir aquest benestar, els barons han emigrat
a països desenvolupats –sembla que passen dels dos milions els que són fora- o
han hagut de treballar, aquí, de dotze a catorze hores diàries, cosa que els ha
ocasionat, ben d’hora, una fatiga immensa. L’esperança rau en la classe mitjana
que, contra vent i marea, és més nombrosa que no pas abans. Però, tot i això,
continua essent molt escassa i ubicada en zones determinades del país molt
localitzades... Què hi fem els escriptors, damunt d’aquesta piràmide? Doncs
anem fent. Sense el més mínim influx damunt de l’ànima popular» (Porcel, 1968: 15).
Passats cinc anys el mapa era ben diferent. En el curs 1971/72 s’inaugurà
la facultat de Ciències Econòmiques amb una matrícula de 50 alumnes mentre
l’oferta de batxillerat l’aplegaven deu instituts públics amb una matrícula de
4.500 alumnes i trenta-set centres privats amb 10.200 alumnes. En el curs
següent l’Escola de Magisteri esdevingué Escola Universitària de Formació del
Professorat d’Ensenyament General Bàsic, adscrita a la UAB (Decreto 1381/1972,
de 25 de mayo, sobre integración de las antiguas Escuelas Normales en la
Universidad). En el curs experimental es matricularen 24 noies i 18 nois. El
pla d’estudis de 1971 ja va exigir el COU per a l’accés.
L’any 1971 es va publicar el document «Planificación de la necesidades
educativas de la provincia de Gerona» que seria presentat al III Plan de
Desarrollo (1972-1975). Llavors el territori es dividia en dotze zones
escolars: Girona, Salt, Banyoles, Figueres, la Bisbal d’Empordà, Palafrugell,
Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Olot, Santa Coloma de Farners, Ripoll i
Puigcerdà (Muntaner, 1972: 122).
En clau local, els autors de Girona grisa i negra, informaven
de l’estat de l’escola primària i els fills de les famílies migrants: «Els
programes de les escoles no afavoreixen un acostament dels infants a la
situació cultural de Girona. L’ensenyament oficial en castellà, els programes
d’estudis, els continguts dels llibres de text... dificulten la comprensió dels
petits. Els mestres que dirigeixen aquests centres, majorment joves, han
abandonat ja l’estat de desesperació d’aquell primer enfrontament de dos mons
que es produïa a les aules. Però el desequilibri educatiu continua vigent.
Malgrat la irregularitat d’assistència per part de nois d’alguns sectors, el
problema escolar queda resolt quantitativament, quan al nombre de places
deficitàries, pels 42 centres i escoles de l’Església i de l’Estat instal·lats
a Girona. Unes escoles classistes amb major grau a mesura que és més alt el nivell
d’estudis, d’accés difícil per als emigrats; mentre que les dedicades
exclusivament a ells presenten deficiències de qualitat i de mitjans
pedagògics» (Aragó et alii, 1972: 227-228).
El context és clarificador: «La desídia franquista pel que fa a l’oferta de
places escolars era especialment intensa a Catalunya. El 1975 la població
catalana representava gairebé el 16 per cent del total de la població
espanyola, mentre que els centres de titularitat pública eren el 7,7 per cent
del total dels existents a Espanya. Afegint-hi els centres de titularitat
privada, igualment la disponibilitat total de centres escolars estava a
Catalunya per sota -11,9 per cent- del que corresponia pel volum de població» (Molinero & Ysàs, 1999a: 94-95).
El valor que el règim atorgava a l’educació s’aclareix en la política
pressupostària. El pes de les inversions educatives en el Pressupost General de
l’Estat fou del 14,47% el 1964; 10,60% el 1965; 12,75% el 1966; 10,40% el 1967;
9,60% el 1968. («Servicio», revista setmanal del Servicio Español del
Magisterio. Citat a Presència, 2/3/1968, p. 16). Fins l’any 1970 la despesa
militar va superar l’educativa. L’any 1943 les Forces Armades consumiren el 54%
del total del Pressupost General de l’Estat (Tusell, 2005: 208).
La despesa en educació del conjunt de les administracions públiques referida en percentatge del PIB va passar del 0,92 el 1960, l’1,21 el 1965, l’1,98 el 1970, i l’1,88 el 1975. El 1978 assoliria el 2,57 (Espuelas, 2013: 107).
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
ARAGÓ, Narcís-Jordi;
CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra.
Edicions 62. Barcelona, 1972, p. 183.
ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013.
ESPUELAS BARROSO, Sergio. La evolución del gasto social público en España, 1850-2005. Estudios de Historia Económica, 63. Banco de España. Madrid, 2013.
INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA. Reseña estadística de la provincia de Gerona [1971]. INE. Madrid, 1972; Censo de población de España según la inscripción realizada el 31 de diciembre de 1970: provincia de Gerona. INE. Madrid, 1973.
JULIÁ, Santos. Demasiados retrocesos: España 1898-2018. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2019.
MASÓ PRESAS, Sebastián. Estudios para el desarrollo de la economía gerundense. Cámara Oficial de Comercio e Industria de Gerona. Girona, 1971.
MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA. La Educación en España: bases para una política educativa. MEC. Madrid, 1969.
MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999; «Modernización económica e inmovilismo político (1959-1975)». Historia de España siglo XX 1939-1996. Jesús A. Martínez (coord.). Cátedra. Madrid, 1999.
MUNTANER I PASCUAL, Josep Maria. La Economía de la provincia de Gerona en el año 1971: síntesis de la coyuntura económica gerundense. Caja de Ahorros Provincial de Gerona. Girona, 1972.
PORCEL, Baltasar. «José Mª Gironella, en el justo medio». Destino, 27 de julio de 1968, p. 14-15.
SOLÉ TURA, Jordi. Introducción al régimen político español. Ariel. Barcelona, 1971.
TUSELL, Javier. Dictadura franquista y democracia, 1939-2004: historia de España, XIV. Crítica. Barcelona, 2005.
