dissabte, 26 de maig del 2018

Comarquinal de l'Aigua. Un home al ras.

Els poders públics han de vetllar per la dignitat,
la seguretat i la protecció integral de les persones,
especialment les més vulnerables.

Estatut d’Autonomia de Catalunya


Retrat d'estudi d'una parella. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Foto Lux)

Miquel Llor va donar el nom de Comarquinal a la ciutat de Vic en la seva novel·la emblemàtica: Laura a la ciutat dels sants (1931).

Aquí fem servir la ficció de Comarquinal de l’Aigua per a ubicar un fet real que fa empal·lidir per la seva contundència: determinats serveis o servidors públics actuen des d’una lògica d’exclusió. Practiquen l’abandó més roí a les persones indigents.

Una matinada d’aquesta setmana a Comarquinal de l’Aigua es va viure un episodi que no ha transcendit. No té «interès informatiu». L’he conegut a través de dos correus electrònics personals. No és literatura tot i que podria ser l’argument d’un conte de Dickens.

------

«02:06h – Ens han portat un avi de 75 anys embolicat en una flassada. Se l'han trobat a l'estació de X i l'han portat cap aquí. No tenia res. Només fred i gana. Es volia quedar a dormir. La X ha dit que de cap de les maneres. Hem trucat als municipals que ens diuen que ja és un conegut i sempre fa el mateix. L'han acompanyat a la porta i han dit que no el deixem entrar. Està dormint a cel ras a la barana de la finestra»

«07:25h – L'avi segueix a la finestra embolcallat amb la mortalla. Igual l'ha palmat ja d'una hipotèrmia. La gent passa amunt i avall mentre se'l miren. Avui fan cua a l'altre cantó. La pudor de l'home és d'allò més repel·lent. Deu fer mesos que no es banya. País!».

-----

En una capital de comarca no hi ha un lloc per a l’acollida de persones sense sostre? Els calabossos de les policies locals no poden refugiar els indigents que dormen al carrer?

Com s’explica que un necessitat hagi de passar la nit al ras en una localitat que disposa de geriàtric municipal i on la Creu Roja i Protecció Civil tenen locals? L’Església Catòlica tampoc obre la porta de cap dels edificis parroquials infrautilitzats.

Els exclosos no compten. Fan nosa i pudor. Són bruts i lletjos. Ni venen ni compren. No voten. Tampoc marquen la creueta a la declaració de renda.

La misèria mental dels poders és tant alarmant com la inhibició col·lectiva i la manca de compassió personal. L’enfotisme s’estén com una taca d’oli malgrat tants voluntaris socials, oenagés i un Tercer Sector industrialitzat al pap d’administracions públiques que amaguen incivilitat.

Temps d’aparences i fatuïtats.


COMENTARI:

Hola Carles, acabo de llegir el teu darrer post. Fa una setmana, passejant pel "Temps de flors" vaig fer aquesta foto que vaig titular "No tot són flors i violes"

miquel

miquelbohigas.com








diumenge, 20 de maig del 2018

Pasqua Granada

–¿Per qui votarà?
–Per una escombra, una manguera i uns espolsadors
descomunals, amb els quals es pugui fer neteja completa
al nostre país de tota l’antigalla, de tota la nosa i de tota
la brutícia que hi ha; perquè es pugui fer un bon dissabte
a Espanya, un dissabte com el que jo faré aquest vespre
a casa meva!

Irene Polo

La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)
Quaderns Crema. Barcelona, 2003, p. 70.

Irene Polo vista per Joaquim Algaro. 
Catalunya, Buenos Aires, agost de 1937.

Acabo de llegir El libro negro del Ejército español de Luis Gonzalo Segura (Akal, 2017). L’obra repassa les psicopatologies de l’ecosistema militar (parasitisme, endogàmia, corporativisme), el malbaratament de recursos humans, materials i econòmics. En definitiva, la corrupció institucionalitzada. Conclusions: 1. Els exèrcits d’Espanya mantenen la cultura franquista malgrat l’estandardització operativa de l’OTAN; 2. Els ministres de Defensa no han fet res per canviar la situació. Carme Chacón fins i tot l’empitjorà. Va arribar a sostreure de la competència dels interventors (militars) el control de determinats centres de despesa; 3. La Universitat de la Defensa és un fiasco més gran (i silenciat) que la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid; 4. La jurisdicció castrense està contaminada pel classisme i la injustícia. Implacable amb la precaritzada tropa i protectora del «Mando».

Ser jutge militar és un dels oficis més perillosos del regne d’Espanya (o no): «(...) estamos descubriendo que la judicatura militar es un nido de franquistas, al igual que gran parte de los juzgados e instancias judiciales ordinarias (aunque no en la medida que la castrense lo es)».

La Constitució és el millor congelador de l’Espanya franquista: manté intactes les trampes a la democràcia alhora que els guardians del règim del 78 segueixen entabanant amb les aparences.

------

La darrera vegada que vaig anar a la Biblioteca Salvador Allende de Girona me va cridar l’atenció un títol: L’avi Ninus. Glòria i crepuscle d’un dandi, de Xavier Baladia (La Campana, 2015). Obro el llibre a l’atzar: «Jornalers i masovers. Aquell dia vam parlar de l’Espanya profunda. Bé, vaig parlar-ne jo, perquè ella no va replicar-me res, només em va escoltar. Jo li vaig dir el que en pensava i també que m’interessava molt saber el seu punt de vista. No me’n vaig sortir. Personalment, opino que un home té diverses pàtries: la seva llengua, els valors de la classe social o grup en què ha estat educat, i un paisatge mental compost d’olors, sabors, llums i aires. Li vaig dir que Espanya era un invent impossible, perquè no compartia cap d’aquestes coses, que se sustentava només en els interessos d’unes oligarquies i a través de l’amenaça o l’ús de la repressió, ja sigui dels coronels o dels jutges. I el terror mai ha unit res, sinó tot el contrari».

El paràgraf m’inspira interès i vaig al taulell a demanar el préstec. Comento al bibliotecari que mai m’havia fixat en el sostre de la sala. És decorat amb rodets que evoquen el passat de la filatura de la Marfà, la indústria originària sobre la qual es va instal·lar l’equipament cultural, que aprofitava l’energia hidràulica del canal de la Monar. Daniel Vivern, veí eugenienc, s’acaba de plànyer a la Revista de Girona: «i si la veteraníssima séquia fos restaurada d’una vegada, i portés el cabal que pertoca?».

La bibliotecària -que feinejava al costat- apunta que en record de les filadores donen el nom de «les bobinaires» a una sala de treball intern. Lamenten, però, no tenir imatges dels treballadors de la fàbrica: dones, homes, nens i nenes, com passa a la Biblioteca Iu Bohigas de Salt respecte la fàbrica Coma Cros. Tanmateix, coincidim en l’encert de les restauracions d’ambdós edificis i dels seus nous usos. Arquitectura de la simplicitat; gens petulant.

Una sirena a la xarxa (Internet, eh!).
Arxiu Francesc Puntas Sarrinat. Palamós.

Al sortir m’aturo a ullar el carro de llibres d’intercanvi lliure (bookcrossing). Trobo L’ombra del vent de Carlos Ruiz Safont (Planeta, 2008). Nova descoberta al primer tast:

«-Aquest país se n’ha anat a la merda –va dir, baixant ja de la seva oratòria colossal.

-Vinga, no es desanimi, senyor Anaclet. Que les coses sempre han estat així, aquí i a tot arreu, el que passa és que hi ha moments baixos i quan ens toquen de prop tot es veu més negre. Ja veurà com el senyor Frederic remunta, que és més fort del que ens pensem.

-El catedràtic feia que no amb el cap.

-És com la marea, ¿ho sabia? –deia, trasbalsat-. La barbàrie, vull dir. Se’n va i un es creu que es troba segur, sa i estalvi, però torna, sempre torna... i ens ofega. Jo ho veig cada dia a l’institut. Que Déu m’empari. Micos són el que arriben a les aules. Darwin era un somiador, ja em pot ben creure. Ni evolució ni conyes. Per un que raona, me les haig de veure amb nou orangutans.

Ens vam limitar a assentir dòcilment. El catedràtic es va acomiadar amb una salutació i va marxar, cap baix i cinc anys més vell que quan havia entrat».

------

És sorprenent que uns textos trobats providencialment -d’autors, gèneres i cronologies diverses- tinguin en comú la capacitat de suggerir elements per a la reflexió en aquests temps convulsos i pèssims.

Malauradament, aquesta Pentecosta també apareixerà al calendari de la iniquitat peninsular.