diumenge, 28 de novembre del 2021

Els Col·legis Menors de Girona, III. Una societat en transformació: el seixantisme

Públic cantant el Cara al sol al Teatre Municipal de Girona en la conferència del notari Blas Piñar López, consejero nacional del Movimiento per designació lliure i directa de Franco. Al primer pis, una pancarta deia "Aún hay divisionarios españoles en Gerona ¡Viva la División Azul!". Blas Piñar, fundador de Fuerza Nueva, esdevingué líder de l'extrema dreta en la Transició. Girona, 12 de març de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


SUMARI
1. Anyades d'immobilitat i canvis.
2. Sociodemografia.
3. Els mitjans de comunicació; el periodisme gràfic.
4. La secularització.
5. Cultura i país.
6. El jovent i la política
7. Autoritarisme i repressió
Referències bibliogràfiques


1. ANYADES D'IMMOBILITAT I CANVIS

Els historiadors consideren el Pla d’Estabilització un afer tan capital que el situen en el punt d’arrencada del segon franquisme (1959-1975). Economistes i sociòlegs opten per referir el «Desarrollismo».

Salvador de Madariaga, polític liberal i artífex del «contuberni de Munic» (1962) va concretar el què del cicle desenvolupista: «El período que llena los años 60 se caracteriza por sus empeños contradictorios: por una parte, el esfuerzo hacia el despegue, que va a incorporar, o trata de incorporar España al paraíso de las naciones esclavas de su progreso; y por la otra, el esfuerzo no menos magno y tesonero, del régimen y de su Caudillo por no ceder ni un ápice de su poder respectivamente oligárquico y personal en aras del dios Desarrollo». (Madariaga, 1979: 545).

El Pla que menaren els ministres de l’Opus Dei en aliança amb els organismes gestors del capitalisme internacional capgirà l’autarquia que havia col·lapsat la hisenda pública, la producció i el treball. En l’endemig, el tirà seguia la seva lògica casernària de manera impertorbable. L’1 d’abril de 1959, coincidint amb el vintè aniversari de la victòria, inaugurà a pleret el seu mausoleu: la basílica i monestir benedictí del Valle de los Caídos. Els tecnòcrates apuntalaven l’Estat mentre el seu cap ocupava el temps entre la «missió històrica», la caça i la pesca. «Haga usted como yo, que no me meto en política» aconsellaria grotescament a Sabino Alonso Fueyo, director del diari falangista Arriba.

L’escriptor Josep Maria Gironella tirava pel dret: «-La nostra societat? Pateix les conseqüències del subdesenvolupament cultural i de la política dirigida. Econòmicament, en els darrers anys, la cosa havia mantingut un cert to extern, gràcies m’imagino, a les divises dels obrers emigrats i a l’enriquiment de les democràcies occidentals, que han pogut enviar-nos unes quantes tones de turistes. Però aquests pivots són artificials i ara el protest de lletres és gegantí». (Destino, 27/7/1968). Efectivament, les divises provinents dels emigrants i el turisme finançaren la balança comercial del Generalísimo. (Tusell, 2005: 198). El règim era immutable i inqüestionable. El ministre Fraga Iribarne fou comissariat pels fastos commemoratius del «XXV Años de Paz». Un dels plats forts va ser l’estrena de la pel·lícula «Franco, ese hombre», dirigida per José Luis Sáenz de Heredia (1964). En ple II Plan de Desarrollo, una frase lapidària en boca del general ho deixaria clar: «Todo ha quedado atado y bien atado». Era dins el missatge de cap d’any de 1969: «Respecto a la sucesión a la Jefatura del Estado, sobre la que tantas maliciosas especulaciones hicieron quienes dudaron de la continuidad de nuestro Movimiento, todo ha quedado atado, y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor a título de Rey del Príncipe Don Juan Carlos de Borbón». (TVE, 30/12/1969). Ves per on, va tenir cura de la posada en escena Adolfo Suárez, director general de RTVE i futur president del govern en la Transició. Preparaven un futur infaust que ens allunyava encara més d’aquella Europa on la gent era neta, culta, lliure, desvetllada i feliç, segons el poeta.

Els efectes (no volguts) de la conjuntura, el ressò dels diferents moviments internacionals i l’influx dels corrents de pensament esdevingueren fertilitzants pel rebombori universitari i temptejar escletxes culturals i artístiques intencionadament polítiques. I això malgrat l’amnèsia històrica imposada i la repressió manu militari. Amb tot, el franquisme mantenia una espessa massa de partidaris fidelitzats per la por, el clientelisme i la propaganda. Tanmateix, l’Església no va quedar enrere a l’hora de propagar la demofòbia. A la pell de brau la llibertat democràtica era subversiva (i encara ara).

La terciarització, la implantació de la societat de consum, el rol de les indústries de l’entreteniment i una secularització creixent varen provocar un canvi progressiu de les mentalitats amb repercussions en les actituds, el costumari i la vida quotidiana: del parament de la llar i els mitjans de transport fins l’oci o la indumentària. La prova més evident va ser l’extensió de l’ús de la píndola anticonceptiva.

Amb retard, el pop art va irrompre en escena i els valors imposats pel nacional-catolicisme s’esberlaren irremeiablement sota el pes del turisme. El règim de la Cruzada es va veure forçat a tolerar, si us plau per força, les transgressions dels turistes, que per a més inri encomanaven els autòctons. El ministre d'Educación Nacional del primer govern de Franco ho va precisar: «El turismo liquida toda la moral del Régimen. Es preciso consentir que las suecas se paseen desnudas por las playas; es preciso arreglárselas para que los extranjeros vean todo escrito en inglés, en francés, en chino o en lo que sea. Hubo un chiste simbólico: En un restaurante de Málaga, para agradar al turista, se podía leer: «Hay té de las cinco a cualquier hora.» Es decir, que se vuelva la tortilla por una razón económica». (Sainz Rodríguez, 1978: 342).

Els biquinis van ser condemnats pel clero, blasmats pels governadors i amonestats per la Guàrdia Civil: «¡Santiago y cierra, España!». El creixement del turisme internacional va provocar la reacció dels caps de brot del nacionalcatolicisme que convocaren tres edicions del «Congreso Nacional de Moralidad en Playas, Piscinas y márgenes de río». Una conclusió força va ser la sisena del congrés celebrat al palau arquebisbal de València el maig de 1951: «El Congreso pide angustiosamente al Poder Público que ponga coto a la invasión paganizante y desnudista de extranjeros que vilipendian el honor de España y el sentimiento católico de nuestra Patria». Davant la magnitud que prenia el fenomen l'episcopat dictaria la «Instrucción de los Reverendísimos Metropolitanos sobre la Moralidad pública» (31-V-1957) i a continuació les «Normas de Decencia Cristiana» (Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad, 1958).  Però amb el pa no s’hi juga i les divises eren el nou mannà enviat per Yahvé. La pel·lícula «La piel quemada» (1967), de Josep Maria Forn, obra mestra del cinema social, és «un retrat de la Costa Brava del desarrolismo (...) en la qual conviuen dues epidermis torrades pel sol: la dels turistes, visitants del Nord, i la dels manobres, immigrants del Sud». (Elduque, 2020: 77). I tot darrera va arribar la minifaldilla. Era un no parar.

El tomb també va ser físic per mor de la reconfiguració de les infraestructures. A les terres de Girona es visualitzaria amb l’acabament de l’electrificació de la línia ferroviària entre Barcelona i Portbou i la inauguració del post transfronterer de Coll d’Ares (1964), l’aeroport Girona-Costa Brava i el pantà de Susqueda (1967), el pantà de Darnius-Boadella, la supressió dels trens de via estreta d’Olot i Sant Feliu de Guíxols i la posada en servei del tren-hotel «Catalán Talgo» entre Barcelona i Ginebra (1969), la construcció de l’estadi de Montilivi i l’arribada de l’autopista a Maçanet de la Selva (1970) i a Girona Nord, la presa de Colomers, la Junta de Compensació del Polígon Industrial de Celrà, la primera fase del pla d’accessos a la Costa Brava o el Pla General d’Ordenació Urbana de Girona (1971). La infraestructura hidràulica no aniria al mateix ritme: Girona va patir inundacions el 1962, 1965, 1969 i 1971.

Una desvirtuada la llei del sòl (Ley de 12 de mayo de 1956 sobre régimen del suelo y ordenación urbana) va fer possible la mutació de la façana litoral amb repercussions greus sobre el medi natural i el paisatge. El creixement urbanístic va ser desmanegat i l’arquitectura banal llevat de l’excepció operada en els feus tradicionals de la burgesia barcelonina (que cuidaren d’amnistiar): el Port de la Selva, Cadaqués i Calella de Palafrugell. (vegeu a Paraules de pas Temps era temps). El volum de negoci de les cimenteres va ser imponent.

L'Administració no podia quedar impassible i aparentà una voluntat de racionalització. La Comissió Provincial d'Urbanisme i Arquitectura va impulsar una normativa sobre limitacions d'alçades i volums de les edificacions al litoral (Los Sitios, 23/11/1967, p. 1-2) però va quedar en res. Més endavant, la Comissió Provincial de Monuments va tractar «la necesidad urgente de defender el paisaje de la Costa Brava, tan amenazado con inadecuadas construcciones y de la urgente necesidad de que se proceda a estructurar unas disposiciones oficiales, que aseguren, con eficacia, la defensa del paisaje en aquella bella zona». (Los Sitios, 10/10/1969, p. 3). Un clam en el desert.

La llei de 1975 (Ley 19/1975, de 2 de mayo, de reforma de la Ley sobre Régimen del Suelo y Ordenación Urbana) tampoc va acabar amb el campi qui pugui immobiliari. A més a més, la xarxa hidrogràfica va patir una contaminació sistemàtica i el 1966 el cabal del riu Ter va ser sotmès a un transvasament desequilibrat (que encara continua).

Individualment, els arquitectes varen ser cooperadors necessaris en la perpetració dels disbarats alhora que com a col·lectiu professional varen estar compromesos amb l’oposició democràtica. (Suau, 2013). L’editorialista Xavier Dalfó en va anotar el procés: «Dècada dels cinquanta. Tot Europa coneix una prosperitat econòmica en una pau que ja sembla definitiva. Les classes mitjanes gaudeixen de llargues vacances, llur butxaca és plena. Comença la «invasió» de la Mediterrània. Potser, en el cas de la Costa Brava, la fita hauríem de trobar-la a l’any 1963. Ja són aquí. La nostra gent s’afanyà a rebre’ls. Les coses -ho hem sentit dir tantes vegades!- es feren de pressa i malament. Tothom improvisà. Tothom sospitava que el turisme era provisional, que calia treballar per al present. Febrilment, frenèticament. Però calien coses. La primera, l’allotjament. Menjar i dormir no admetien demora. Sortiren els hotels. Alguns d’una brillantor excessiva. El lloat paisatge dels nostres indrets fou maculat pels edificis monòtons, de caserna, quadriculats. Però no fem broma de la nostra gent. Tothom improvisà amb una gràcia extraordinària. Nasqué la ciència infusa: tots sabien cuinar, dirigir hotels, cercar objectes típics, presentar folklore, aplegar «souvenirs»...Tothom fou, de la nit al dia, miraculosament polifacètic». (Canigó, 12/08/1972, p. 3)

Espanya va passar de ser un país endarrerit a dotar-se d’una estructura econòmica pròpia del Primer Món. Tot i això, l’Europa democràtica va denegar l’accés al Mercat Comú per la incompatibilitat política. Els quinze anys de desenvolupisme varen comportar evolucions sorprenents en l’increment del nivell de vida i un canvi social que capgirà el sistema de valors. S’anava eixamplant l’esquerda entre un règim envellit i una societat renovada: «En los años setenta, España era ya el décimo o el undécimo país industrializado del mundo. Se había producido la verdadera y auténtica revolución española, mucho más significativa e irreversible que la que tuvo lugar durante la guerra civil. La paradoja del caso es que, como ya se ha visto, la revolución no había sido prevista por los responsables del poder político ni, sobre todo, se realizó de la manera en que ellos habían pensado. El cambio había sido en buena parte espontáneo, engendraba nuevos problemas y estaba sujeto a interrogantes. La apariencia lustrosa del desarrollo económico español en esta época debe compatibilizarse con la «aluminosis» real de buena parte de las vigas del edificio construido. (…) Más grave aún era para el régimen político que hubiera engendrado una sociedad en que él mismo perdía su sentido». (Tusell, 2005: 204-205).

Les comarques gironines gaudien d’una posició favorable. El PIB per càpita de 1955 les situaven darrera de Madrid, Biscaia, Barcelona, Guipúscoa, Àlaba i les Illes Balears.(Fluvià, 2011: 270). I l’any 1967 es van col·locar en la quarta posició estatal. (Renta Provincial per cápita. Comisaria del Plan de Desarrollo. Citat a La Educación en España: bases para una política educativa, p. 30). L’any 1979 va arribar al tercer lloc, superada per Madrid i Barcelona i seguida per Àlaba i les Balears (Tamames, 1987: 400).

La realitat del dia a dia de la gent no es percebia tan esplèndida. Precisament, aquell mateix any Girona era la ciutat amb la cistella de la compra més cara i Madrid la més barata segons els índexs d’Acción Social Patronal que calculaven la despesa mínima diària d’alimentació d’una família amb dos fills: «El presupuesto de Gerona es de 120 ptas. diarias y el de Madrid de 101,77 ptas. Barcelona, Bilbao y Gijón rebasan las 114 ptas. Zaragoza, Oviedo, Jaén y La Coruña oscilan alrededor de las 105 y Valencia 104,63». (Presència, 29/4/1967, p. 12). Una font oficial certificava que la província era la que carregava amb major cost de vida de Catalunya i Espanya. El «Boletín Estadístico Coyuntural» de l’INE (base 100 en 1958), assenyalava que Girona tenia l’índex 190, Barcelona 176,70 i Espanya 174. (Presència, 16/9/1967, p. 14).

I una avinentesa purgant a manera de postil·la. Aprofitant el ressò mediàtic del càrrec de comissari adjunt del Plan de Desarrollo, Fabià Estapé va ser candidat a les eleccions a procuradors a Corts l’any 1971. Dels quatre aspirants pel terç familiar de Girona va ser el menys votat i no va obtenir la representació: «Va ser iniciativa, entre d’altres, de Laureano López Rodó, que em va suggerir que em presentés per Girona, perquè havies d’haver nascut a la província. Com que era de Portbou, em va semblar simpàtic i m’hi vaig presentar. A les eleccions es va presentar també Arenas, delegat d’Agricultura [cap del Districte Forestal], a qui deien el Sorra. Vaig perdre les eleccions i considero que va ser una bestiesa. Com que és un episodi fracassat, ho deixem aquí, perquè en aquest capítol la meva imatge pot quedar més devaluada que la pesseta l’any 1967». (Estapé, 2000: 230). Els paracaigudistes ocasionals i els seus patrocinadors madrilistes varen quedar escaldats. Els votants gironins no els van fer confiança i optaren per la gent del territori: Joan Botanch, advocat de Cassà de la Selva i Maurici Duran, pagès de Camós.

Família d'emigrants a l'estació de Girona, 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




2. SOCIODEMOGRAFIA

El Pla d’Estabilització va desencadenar un moviment de població extrem que va mostrar amb tota crueltat diferències i desigualtats. 103.506 gironins van ser emigrants temporers l'any 1965. (Presència, 16/9/1967, p. 7). El resultat de tants sacrificis es concretaren en un 20% de mobilitat social, la mobilitat pròspera, amb el concurs determinant de l’educació. (Molinero & Ysàs, 1999: 196).

A la Catalunya del segle vint es distingeixen dues fases migratòries: la de 1920-1930 a redós de l’Exposició Internacional de Barcelona i la de 1940-1970 a cavall de la postguerra, l’autarquia i el desenvolupisme. (vegeu De Múrcia a l’Empordanet, memòria d’una emigració familiar). En la dècada dels 40 varen arribar un quart de milió de persones i als 50 a l’entorn de 430.000 però va ser a partir dels 60 i 70 quan es produeix una explosió demogràfica amb destinació preponderant a l’àrea metropolitana de Barcelona. (Dowling, 2013: 90-91).

Els demògrafs han analitzat abastament el fenomen: «Els anys seixanta és el moment en què un cop superats a Catalunya els efectes demogràfics més directes de la guerra civil i de la difícil postguerra, el país experimentà uns creixements enormes, tant per l'efecte de l'aportació directa de nous catalans per mitjà de la immigració com pel reviscolament del moviment natural, que dugueren a un augment d'aquest a finals dels any setanta respecte als seixanta del 50%. (...) Durant aquests quinze anys Catalunya experimentà el major creixement demogràfic de la seva història. Els 3.885.693 habitants de Catalunya de 1960 esdevingueren l'any 1975, 5.658.860, amb un increment absolut d'1.773.167 habitants. Les taxes de creixement (TCAA) són molt elevades, 2,67‰ anual en el primer decenni i 2,25‰ en el tercer quinquenni, que d'haver-se mantingut haguessin fet que la població catalana es doblés cada vint-i-cinc anys». (Ajenjo el alii, 1993: 7, 11).

L’excepcionalitat s’ha interpretat des d’un punt de vista històric: «El país patí un intens baby boom, com els dels territoris acabats de sortir d’una guerra. Naturalment l’arribada d’immigrants, joves i, per tant, en edat de procrear, multiplicà aquest baby boom en un procés retroalimentat. El que és sorprenent, però, d’aquest gran augment de la natalitat, català i espanyol, dels anys seixanta és que s’hauria d’haver produït en la postguerra i, en canvi, arribava amb vint anys de retard acompanyat dels creixement econòmic recuperat: talment com si s’hagués tractat d’un país vençut militarment». (Marín, 2019: 308). A finals del s. XX tres de cada quatre catalans –o els seus ascendents- havien nascut fora de Catalunya. (Turró, 2000: 28-29).

El 1960 la població total de les comarques gironines era de 351.596 habitants. En els vint anys següents es va multiplicar per 13. L’increment va ser superior al del conjunt de l’Estat encara que per sota del conjunt de Catalunya. (Fluvià et alii, 2011: 275) La taxa de creixement anual acumulatiu entre 1960-1975 fou de 1,41 a l’Alt Empordà, 0,68 a la Cerdanya, 0,48 a la Garrotxa, 2,30 al Gironès, 0,82 al Pla de l’Estany, -0,29 al Ripollès i el 2,27 a la Selva. (Ajenjo el alii, 1993: 10). En el decurs de la dècada 1960-1970 la major part de les poblacions de la Costa Brava duplicaren la població. L’any 1960 el cens era de 70.895 habitants, 98.200 el 1970, 120.205 el 1981 i 132.379 el 1986. En un quart de segle l’increment fou del 86,7%.

L’impacte de l’emigració fou crítica. L’any 1967 a Roses el 55% de la població havia nascut fora del municipi. L’agost del mateix any, el bisbat de Girona va abordar un estudi sobre el fenomen a la ciutat. Les dades reportaven que a Girona el 41,40% de la població era nascuda a la ciutat, el 22,90% a les seves comarques i el 35,70% procedia de Granada, Còrdova, Màlaga, Jaén i Badajoz. La colònia estrangera era formada bàsicament per francesos i argelians (pieds-noirs). La població total era de 44.439 persones que formaven 13.070 famílies distribuïdes en 11.385 habitatges. Tanmateix, es va quantificar la desigualtat educacional extrema: 1.494 analfabets (1.107 dones i 387 homes).

Els emigrants varen patir greus problemes per establir-se. 1.500 famílies vivien com a rellogats, 1.600 als «Albergues Provisionales» i 816 en barraques. Es calculava que calien 2.816 habitatges per a atendre les necessitats. Els assentaments barraquistes es varen emplaçar a la perifèria: Montjuïc, Torre Gironella, les Pedreres, Vila-roja, Germans Sàbat (Taialà) i els albergs a Fontajau. Seguia una segona corona a Pedret, la Barca i Vista Alegre. El mateix fenomen es reproduí a les terres de Ponent. A les barriades dels Mangraners, el Secà de Sant Pere i Santa Maria de Gardeny de la ciutat de Lleida es bastiren «Les casetes», barraques provisionals que allotjaren 3.400 persones. (Pueyo, 1984: 62).

La situació contrastava amb allò que succeïa a la Costa Brava on les segones residències construïdes superaven el parc d’habitatges principals. També amb els indicadors econòmics: Girona superava en un 3,6% la renda familiar bruta disponible per càpita catalana i en un 33,0% l’espanyola.

Respecte a la feina, es registraren prop de 98 ocupacions masculines i 21 de femenines. L’estadística era genèrica en la denominació: peons, paletes, aprenents, obrers, jornalers, empleades de la llar, obreres i jornaleres. Entre les dones, anar a fer feines a les cases era la més majoritària. El bisbat concloïa: «Estudiando el porcentaje de inmigrantes, vemos claramente que el problema de integración afecta a todas las parroquias. No es difícil comprobar que actualmente los únicos lugares de integración son el baile, cine y algunas escuelas». (Los Sitios, 24/4/1968, p. 1 i 8).

Els autors de Girona grisa i negra aportaren la seva visió: «El cas més evident i angoixós, encara avui per solucionar, que ha viscut Girona en els tempos moderns és la invasió de tota la geografia urbana i extraurbana per grups de famílies originàriament nascudes a l’altra banda de l’Ebre. No podia escapar Girona de la visió esperançadora que representava Catalunya per a moltes comunitats d’Espanya. Hi havia també grans forces econòmiques i de desenvolupament que necessitaven tota aquells allau de braços per a treballar. (...) Una petita història de l’emigració a Girona ens porta a assenyalar com a causes principals el fenomen del turisme i la reconstrucció de les comarques. El ritme de creixement i la constant desproporció entre volum de treball i personal disponible havia de provocar la vinguda massiva de famílies de les regions on aquesta evolució econòmica i social era regressiva. Políticament suposava un mal menor per a solucionar els problemes d’Andalusia, Extremadura i altres regions, amb unes economies catastròfiques. (...) Els nuclis principals d’emigrats s’han constituït a les ciutats i a les comarques amb més ampla perspectiva de treball i de desenvolupament: Girona, Figueres, Costa Brava... L’emigració individual va donar pas al posterior establiment de famílies i àdhuc pobles sencers». (Aragó et alii, 1972: 216, 220).

Les dades de l’economia van ser òptimes: «De 1955 a 1981 tant el PIB com la renda familiar bruta disponible (RFBD) per càpita va tenir un creixement acusat, amb taxes de creixement anual del 5% en el PIB i del 3% en la RFBD. El creixement de Girona va ser superior al català i al del conjunt de l’Estat tant en PIB com en RFBD. En el període 1955-1971, el creixement del PIB per càpita a Girona va ser del 4,9% anual acumulatiu (3,6% a Catalunya i 4,9% a Espanya». (Fluvià et alii et alii, 2011: 270).

Xifres en mà tot anava amb vent de cua però el directe era tota una altra cosa: «A l’Espanya dels anys seixanta i setanta la millora del benestar individual no va anar acompanyada d’una extensió dels serveis col·lectius com havia succeït a la resta d’Europa, i aquest és un dels factors principals que impedeix considerar que a Catalunya, com a Espanya, es desenvolupés l’Estat del benestar durant el període franquista». (Molinero & Ysàs, 1999a: 92-9). L’emigració va tenir conseqüències per a la llengua i la cultura catalanes. El català que es trobava en greu perill per la repressió de l’Estat va quedar més al ras per l’allau de nouvinguts que ignoraven la realitat nacional i desconeixien l’idioma. Caterina Albert (Víctor Català) ho advertia a Baltasar Porcel per la Festa Major de l’Escala de 1965: «S’ha adotzenat la llengua, ara, i amb els immigrants es corromp». (Porcel, 1994:42). Cinc anys després, Manuel de Pedrolo manifestava el seu parer sobre tot plegat: «Si només ens haguessin prohibit, prop de trenta anys enrere, els diaris, l’ensenyança i la manifestació del nostre sentir de catalans, la cosa hauria estat important i perillosa. Afegeixi’s, doncs, aquesta immigració. El problema em té angoixat: molts gairebé ni se n’adonen, que viuen en un lloc diferent... Probablement no els hem sabut donar la promoció humana que molts confonen amb el fet de satisfer la gana que els ha tret dels indrets d’origen. Res no és més ridícul i lamentable que l’actitud del burgès catalanista que se n’aprofita i després es queixa: ¿com vol que responguin, si els considera una simple mà d’obra? Ens interessa que no destrueixin la nostra cultura, ben cert, però no oblidem que no han vingut aquí a destruir-la deliberadament i que no ho faran si se senten acceptats. Parlo dels obrers, és clar. (...) Deixant de banda aquest assumpte de l’acceptació, que consistiria, entre altres coses, a facilitar que visquessin amb nosaltres, en lloc d’exiliar-los en uns suburbis tristos i fastigosos que pràcticament no formen part de la vida de la ciutat, a tractar-los com a persones i no com si fossin eines de treball, i a explicar-se amb ells sense suposar que tenen per endavant l’obligació de saber com és la terra a la qual han vingut. Deixant de banda tot això, dic, la solució sembla difícil mentre no puguem decidir per nosaltres mateixos i no disposem de tots els recursos de caràcter públic. El problema, però, va molt més lluny, té unes arrels a les quals caldria posar remei. No és natural que la gent abandoni la seva terra si s’hi troba bé: en fugen quan no poden suportar les condicions d’existència que els ofereix». (Serra d’Or, gener de 1970).

En ple procés independentista es volia posar en valor el coratge i l’aportació dels emigrants: «Fet que reconeixia la declaració d’independència que havia de llegir al Parlament de Catalunya el president Carles Puigdemont el 10 d’octubre de 2017 i que no arribaria a pronunciar. L’autor era l’assagista i editor Quim Torra i duia per títol «Una onada de vida, de llibertat i d’esperança (Apel·lació a la comunitat internacional)»: «De totes les epopeies europees, la dels immigrants espanyols que van arribar a Catalunya a la dècada dels seixanta és una de les més impressionants. Lleugers d’equipatge, amb tan sols una maleta de fusta en molts casos, milers d’homes i dones de tot l’Estat van arribar a l’estació de França i ens van permetre reconstruir el nostre país desfet pel franquisme. (...) Van venir a Catalunya buscant una vida digna i se la van guanyar amb les seves pròpies mans, i van lluitar contra el franquisme al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. A tots ells, als seus fills i nets, mai no podrem agrir-los prou el seu compromís amb el país que els va acollir en unes condicions tan difícils, socialment i políticament. Sense ells, no hi hauria hagut avui república possible. Gràcies a l’esforç de tants i tants, Catalunya és un sol poble, perquè el poble ha volgut ser Catalunya». (Casas, 2019: 166).
El mateix dia que la reina de la Verema i la seva cort d'honor s'exhibien al castell de Peralada a l'andana de l'estació de Figueres hi havia famílies que esperaven el tren per anar a veremar a França. Presència, 115 (16/9/1967). Fotografies de Jordi Soler.






3. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

El 4 de febrer de 1939 forces la IV Divisió de Navarra ocuparen Girona i el 17 d’abril va aparèixer el primer periòdic de la postguerra: «El Pirineo : Diario al Servicio de España y del Caudillo». No va ser el primer mitjà franquista del territori. Olot havia estat ocupada pel Cos d’Exèrcit del Maestrat el 7 de febrer i just cinc dies després va sortir al carrer el primer número d’ «¡Arriba España! : Semanario de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S». 

«El Pirineo» va ser editat per un privat a instàncies i sota els auspicis del governador civil, Antonio Federico de Correa y Veglison, (Mirambell, 1992: 146) fins que fou rellevat per «Los Sitios de Gerona: Diario de F.E.T. y de las J.O.N.S.» l’1 de gener de 1943. Aquest va ser l’únic diari de la província en el franquisme. Com a òrgan del Partit Únic tenia una doble missió: apologètica i de control. Adulava Franco i els jerarques, transmetia les consignes que arribaven de Madrid, rendia servilisme als governadors civils, raspallava els delegats ministerials, ensabonava els alcaldes i, finalment, filtrava i subordinava la informació a la conveniència política. Era un tentacle del periodisme llepacrestes i palanganer del règim.

«El Pirineo» i «Los Sitios de Gerona» es varen imprimir amb la maquinària confiscada del diari «L’Autonomista» (1931-1939). Carles Rahola i Llorens publicaria a «L’Autonomista» dos del tres textos pels quals va ser condemnat a mort i executat per la barbàrie franquista. Crim que resta gravat en la memòria de la ciutat. Precisament, anhelava: «Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona ni qualsevol altre indret del món». (La pena de mort a Girona, 1934).

Cal tenir present que la censura franquista va sobrepassar la de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista (Chuliá, 2001: 40-41). Tanmateix, la depuració dels periodistes fou severíssima: l'any 1940 es denegaren la meitat de les sol·licituds per a l'exercici professional (Fabre, 1996: 20).  A la Girona de la postguerra les publicacions periòdiques eren observants estrictes de la causa del «Glorioso Movimiento Nacional» i editades dins l’àmbit de la Jefatura Provincial del Movimiento o del bisbat, àrbitres de la situació. En el bloc d’Estat, a més del «¡Arriba España!» d’Olot va tenir petjada «Ampurdán: Semanario Comarcal de F.E.T. de las J.O.N.S.» de Figueres (1943). De l’Església, senyeres van ser les dues que varen sobreviure la guerra: «Vida Parroquial : portaveu del Patronat de la Catequística de Figueres», posteriorment «VP Setmanari de Figueres» (1928-1974) i «Vida Catòlica» de Girona (1935-1975), editada per l’Acció Catòlica diocesana.

Les d’abast local eren patrocinades per les parròquies o les agrupacions corresponents de l’Acció Catòlica: «Luz y Guía» de Cassà de la Selva (1944), «Horizontes» de Banyoles (1946) i «Misión» d’Olot (1955). «Ressò» de Santa Coloma de Farners (1968-1984) va eixir més endavant amb el propòsit d’ «iluminar la problemática de la juventud y del mundo actual con la doctrina del Concilio Vaticano II».

L'ay 1942 Gaziel va elaborar un informe ajustat sobre la premsa diària que concloïa rotundament: «El periodismo no és más que un reflejo fidelísimo de las instituciones políticas y sus representantes». (Llanas, 1996).

Assentat el «Nuevo Estado» i amb els aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial, es va condescendir en l’autorització de capçaleres d’iniciativa no governamental o eclesiàstica i per tant a alliberar l’exclusiva del nacionalcatolicisme. El relaxament va possibilitar la represa de Recull (Blanes, 1949), i la fundacions successives d’Àncora (Sant Feliu de Guíxols, 1949); El Ripollès (Ripoll, 1954); Canigó (Figueres, 1954);Miranda (Llançà, 1954); Proa de Palamós (1955); Revista de Palafrugell (1962) o Turissa (Tossa de Mar, 1965).


La pintora Mercè Huerta i el seu marit el periodista Narcís-Jordi Aragó, assistents al I Concurs Maddox de ball modern. Discoteca Maddox, Platja d'Aro, 7 de desembre de 1969. Aragó, director de Presència, l'any següent esdevingué corresponsal del diari Tele/Exprés amb el pseudònim de Jordi Ballester. Ballester, per viure al carrer de les Ballesteries de Girona. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Canigó esdevingué un cas paradigmàtic. Editada i dirigida per Xavier Dalfó, primer s’ocupà de l’Empordà i progressivament l’abast fou nacional. De periodicitat mensual es convertiria en setmanari. L’any 1972 ocuparia la direcció Isabel Clara Simó (la seva muller). Al cap d’un any plantaren la redacció a Barcelona i ampliaren el seu radi d’influència al conjunt dels Països Catalans. Avui el seu fons està dipositat a l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant. A mitjans dels seixanta Manuel Bonmatí, regidor de la Lliga en temps de la República, corredor de comerç i publicista de llarga trajectòria, fundà Presència a Girona (1965) que esdevindria un referent de l’antifranquisme i la catalanitat. La primera etapa va ser dirigida per la periodista Carmen Alcalde.

L’acumulació de sancions governatives amb alts imports i l’amenaça de represàlies professionals varen situar l’editor en una perspectiva de tancament. Finalment, però, es va assegurar la continuïtat per la intervenció oculta del bisbe de Girona, Narcís Jubany. El prelat assumí el deute de les multes a càrrec dels fons diocesans falsejant el destí que es va imputar com un donatiu a la Creu Roja Polonesa i confià la redacció als redactors dimissionaris de «Vida Catòlica» per enfrontaments amb el censor eclesiàstic (nomenat pel bisbe): Narcís Jordi Aragó, Joan Ribas, Francesc Ferrer i Jordi Dalmau. L’Església no apareixia enlloc però hi posava al front catòlics progressistes de confiança. Aragó en va ser director el 1967. Al cap d’uns mesos Francesc Ferrer signava anònimament un editorial que era tota una declaració d’intencions: «La revista vol intensificar la crítica constructiva, i ajudar a la creació d’una nova visió de la nostra col·lectivitat, a nivell local, nacional i internacional, on els valors permanents de l’home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ésser, i de la justícia social, siguin respectats i conreats en la més alta civilització». (Presència, 9/11/1968, p. 3).

Però no trigarien a passar per l’adreçador: «La respuesta del franquismo al surgimiento de una cultura alternativa fue la de tratar de negarla por todos los medios, es decir, coercitiva y comunicativamente para preservar su monopolio en la definición de la realidad». (Muñoz, 2018: 90).

Presència era la bèstia negra del governador civil Victorino Anguera. El pretor franquista no suportava la tasca d’alfabetització democràtica que empenyia la revista. El 29 de febrer de 1970 Presència va publicar una petició d’amnistia -que formalitzaren al govern civil- signada per 326 ciutadans i ciutadanes de diferents classes socials, professions i oficis. Anguera -que era inspector de treball- va fer per maneres de trobar el teló d’Aquiles de l’editora. Ningú cobrava un xavo però va conjecturar una manca de cotització a la Seguretat Social i no va parar fins arribar al Consell de Ministres que el 1971 va acordar la cancel·lació al registre d’empreses periodístiques i en conseqüència el tancament de la revista. L’acte es va recórrer al Tribunal Suprem que sentencià revocar la disposició governativa. Presència va reemprendre la publicació el 1974. El cronista oficial de la ciutat, sempre tan circumspecte, va descriure el governador Anguera com un home «Inteligente; muy activo, extremadamente autoritario y totalmente cerrado a cualquier apertura política». (Mirambell, 1992: 161).

Los Sitios i Presència no dissimulaven la distància ideològica i se les tenien jesuíticament com bé aclareix una nota de la taula de redacció de la revista: «Al diari "Los Sitios" hom té -amb honroses excepcions- el curiós costum de parlar de PRESENCIA sense anomenar-la, segurament per estalviar-nos propaganda gratuïta. Això obliga sovint a la utilització de fórmules sibil·lines, com "cierta prensa", "un semanario no muy lejano", "determinados medios informativos", etc. A vegades, però, la cosa es complica i apareix això: "un semanario que utiliza mucho el rojo para pintarse la cara". Es com si nosaltres, posant-nos al mateix nivell, en comptes de dir "el señor E. Paniagua", diguéssim "el articulista que separa sus párrafos con estrellas de cinco puntas". Perquè tan cert és això de les estrelles com allò del vermell, dit sigui -almenys pel que fa a nosaltres- sense cap mena de segones intencions». (Presència, 28/11/1970, p. 2).

El franquisme va sotmetre la llibertat d’expressió a través de dues normes que es succeïren en el temps. La primera, es va promulgar a Burgos en plena guerra civil, sota el criteri de Ramon Serrano Suñer (Ley de 22 de abril de 1938, de Prensa). La segona, en temps del desenvolupisme i patrocinada per Manuel Fraga Iribarne (Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta). La llei de guerra es caracteritzà pels seus postulats feixistes: «Así, redimido el periodismo de la servidumbre capitalista de las clientelas reaccionarias o marxistas, es hoy cuando auténtica y solemnemente puede declararse la libertad de la Prensa». Va subordinar els mitjans i l’opinió als interessos del règim: «(...) El Servicio Nacional de Prensa tendrá facultad para castigar gubernativamente todo escrito que directa o indirectamente tienda a mermar el prestigio de la nación o del Régimen, entorpezca la labor del Gobierno en el Nuevo Estado o siembre ideas perniciosas entre los intelectualmente débiles» (art. 18).

Els aspectes mes determinants varen ser la instauració de la censura, la intervenció en la designació dels directors i la creació d’un registre de periodistes; l’instrument concebut per a espolsar desafectes. El general Franco era el titular del carnet núm. 1 del registre oficial de periodistes. Les sancions podien es graduaven entre la multa, la destitució del director, acompanyada de la cancel·lació al registre professional, o la confiscació pura i simple del mitjà (art. 20).

Josep Pla fou concloent: «A l'època més típica del franquisme, la nostra lectura habitual fou Le Monde de París. No llegírem cap diari del país, i de Madrid encara menys. Tots deien el mateix. Cap notícia autèntica. Tedi indescriptible. Periodisme voluntàriament obedient. Galinsoga, etc.». (Pla, 1993: 128).

 



Presència va publicar la petició d'amnistia -presentada al Govern Civil- subscrita per ciutadans i ciutadanes de totes les classes socials, professionals i oficis. Núm. 243 (28/2/1970).


Canigó va dedicar una portada a un tema candent. A l'interior, Àlex Broch feia la crítica de la cartellera perpinyanenca. El film Emmanuelle que va portar al cinema Just Jaeckim sobre la novel·la del mateix títol de l'escriptora Emmanuelle Arsan va ser considerada "una manera oportuna de teoritzar i donar sentit a l'oci burgès". Núm. 364 (28/9/1974).




Forçats pels temps, es va fer la Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta. Es tractava de fer passar bou per bèstia grossa: «Al poner en vigor la presente Ley no se ha hecho otra cosa –y es justo proclamarlo así– que cumplir los postulados y las directrices del Movimiento Nacional (…) y, además, tratar de dar un nuevo paso en la labor constante y cotidiana de acometer la edificación del orden que reclama la progresiva y perdurable convivencia de los españoles dentro de un marco de sentido universal y cristiano, tradicional en la historia patria». (Preàmbul).

L’article 2 era una reescriptura del 18 de la llei anterior: «Extensión del derecho. La libertad de expresión y el derecho a la difusión de informaciones, reconocidos en el artículo primero, no tendrán más limitaciones que las impuestas por las leyes. Son limitaciones: el respeto a la verdad y a la moral; el acatamiento a la Ley de Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales; las exigencias de la defensa nacional, de la seguridad del Estado y del mantenimiento del orden público interior y la paz exterior; el debido respeto a las Instituciones y a las personas en la crítica de la acción política y administrativa; la independencia de los Tribunales, y la salvaguarda de la intimidad y del honor personal y familiar». Amb aquestes condicions, fer periodisme d’opinió era una proesa o una temeritat. Tres quartes parts dels expedients sancionadors s’instruïen en aplicació d’aquest article que va acabar essent un calaix de sastre sempre disponible per argüir quan es volia importunar.

En matèria de censura la norma va ser un miratge i una enganyifa. Va eliminar la censura prèvia per instaurar la diferida. Alhora es va crear un registre més, el de les empreses periodístiques. Sempre tan patris, les empreses havien de ser persones naturals o jurídiques espanyoles i residents a Espanya; no fos cas que es colés el «contubernio internacional judeo-masónico». Els directors amb tres faltes greus quedaven inhabilitats per a l’exercici professional. Sobre ells pesava la Llei de Premsa i Impremta però a més a més la reforma del Codi Penal de 1967 i la llei de Secrets Oficials (1968).

Tanmateix, es podia sancionar dues vegades pel mateix fet per via governativa i jurisdiccional.. La indefensió era clara i evident la vulneració del principi ne bis in ídem. I què? La judicatura no havia d’administrar justícia sinó aplicar la llei. Les publicacions de les comarques gironines van ser sancionades continuadament: 1967.- Presència (6 sancions); 1968, Recull de Blanes (4 sancions); 1969.- Recull i Presència (1 cada una); 1970.- Presència (2), Canigó (1) i Olot Misión (1); 1971.- Recull (2), Presència (1- tancament), Olot Misión (2); 1972.- Canigó (3), Olot Misión (1); 1973.- Olot Misión (1), Ressò de Santa Coloma de Farners (1); 1974.- Olot Misión 1. (Guillamet, 1977: 165-169.

Tampoc va poder defugir la censura l'edició Costa Brava del diari L'Indépendant de Perpinyà i això que en la retirada havia mostrat les seves simpaties franquistes desqualificant els exiliats que malvivien sobre la sorra del litoral rossellonès com «aux premiers homes plus proches de bêtes que de l'humain». (Vilanova, 2006: 123). El diari de Georges Brousse endegà una iniciativa llampant: fer un tiratge destinat als estiuejants francesos per tal que esdevingués «le qen de vos vacances d'été en Espagne». L'Espanya anunciada, però, començava al Coll dels Belitres i acabava a la gola de la Tordera. L'experiència va ser significativa: establiren aliança amb Los Sitios, es distingiren per una narrativa a cop de flash i perduraren onze anys (1966-1977). Però els potes negres (pieds-noirs) d'Alacant s'avançaren en el temps. La vigília de Nadal de 1965 va aparèixer Le Courrier du Soleil subtitolat l'hebdomadaire français en Espagne, amb un tiratge de 15.000 exemplars. El setmanari anticomunista i -naturalment- antigaullista estava vinculat al negoci immobiliari i es va acomiadar a la francesa el 21 de març de 1967.

Los Sitios, com la resta de capçaleres de la «Cadena de Prensa del Movimiento», es va privatitzar atesa «la decadència imparable pel descrèdit acumulat amb fruïció i la ruïna econòmica». (Muñoz, 2018: 87).

Les ràdios eren els altres mitjans de comunicació del territori i pertanyien a la Falange o l’Església a excepció de Ràdio Girona, la única de naturalesa comercial. Eren sotmeses a censura i al monopoli informatiu de Radio Nacional de España (RNE), a la qual havien de connectar preceptivament per a retransmetre els diaris parlats. Aquests eren els continuadors d’«el parte» de guerra. RNE va ser inaugurada per Franco el 19 de gener de 1937 a Salamanca amb un emissor de la Wehrmacht.

La degana va ser Ràdio Girona EAJ-38, antiga Ràdio Associació de Catalunya (1933). Privatitzada després de la guerra (Radio España de Gerona, en l’òrbita de Radio España de Barcelona) va aixoplugar un bon planter de col·laboradors i destacà en la fórmula de ràdio-teatre. Joan Ribas va dirigir el quadre escènic i més endavant en base al mateix elenc va crear el Grup Proscènium. El periodista Narcís-Jordi Aragó va ser autor de guions i va conduir el programa religiós «Ressurexit» (1951). Curiosament, Ribas i Aragó varen conèixer les seves respectives mullers en aquells estudis.

La locutora Francina Boris (Girona, 1915-2013), que havia començat a treballar quan es va inaugurar l’emissora va estar davant els micròfons fins l’any 2005. Va conduir el programa sardanista «La nostra dansa» (1942) durant seixanta-quatre anys.

L’altre emissora de la ciutat era l’oficialista «La Voz de Gerona» (1964), que igual que Ràdio Ripoll (1962) estaven enquadrades a la Cadena de Emisoras Sindicales (CES). El règim també articulava la Red de Emisoras del Movimiento (REM), de la qual formaven part Ràdio Olot (1951), «La Voz de la Cerdaña», de Puigcerdà (1952), Ràdio Blanes (1954), i «La Voz de la Costa Brava», de Palamós (1954). Els francofalangistes també tenien la Cadena Azul de Radiodifusión que instaurà una «Radio Juventud» a Sant Feliu de Guíxols (1964). 

Frederic Pujulà i Vallès, condemnat a mort per Franco, no es va deixar arronsar a l'hora de vindicar l'ús de la llengua catalana a «La Voz de la Costa Brava» el 1958: «La ràdio d'ací, «La Voz de la Costa Brava» [emissora EFE-40 de la REM (1954-1969)], m'interviuà amb motiu de la publicació de Palamosines i el rapsoda de la casa recità dues de les poesies del fascicle. L'interviu comença per la pregunta:

P.: ¿Es usted hijo de Palamós?

R.: Ja ho crec! Però digui, suposo que li puc contestar en català?

P.: Verá usted, dado el número de forasteros de lengua castellana que escuchan esta emisora, yo le rogaría que me respondiera en castellano...

R.: Y yo le complaceré con sumo gusto, pero en cubano, que fue la primera lengua que aprendí. Además, tengo en Cuba parientes muy cercanos y siempre me ha gustado el hablar de la Perla de las Antillas! Me tendrá que perdonar, no obstante, si cometo algun cubanismo, no?

Entre altres coses se'm demanà que expliqués alguna anècdota de Cuba, i vaig explicar la del peix d'en Compteu-Trieu-i-Remeneu, un català milionari analfabet que mai parlà un mot de castellà i «que si no sacan a Weyler de allí, entre él y éste se llevan la isla». (Pujulà, 2022: 297).

Ràdio Popular de Figueres (1962) era propietat de l’Església i formava part de la Cadena de Ondas Populares Españolas (COPE). Va aconseguir una gran acceptació i consolidà un club d’oients (amb quota de pagament) amb més de 15.000 associats. Cada dia a l’hora de l’Àngelus emetia «L’Oració al Crist de la Tramuntana» de Carles Fages de Climent: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat». El poema va arribar a ser el més conegut i recitat de l’Empordà.

I qui més qui menys va sintonitzar la clandestina «Radio España Independiente / Estación Pirenaica» (1941-1977) emesa a Moscou i d’ençà de 1955 a Bucarest per militants del Partit Comunista d’Espanya i del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Dolores Ibárruri, La Pasionaria, va ser la primera directora i l'emissora sempre va comptar amb una significativa participació femenina (Balsebre, 2016).

Emili Vilaseca i Juvé va dirigir l’emissió setmanal en llengua catalana, que es rematava al crit de «Fora Franco i la Falange del poder. Visca la República, Visca Catalunya!». L’escriptora Teresa Pàmies en va ser corresponsal a París (Pàmies, 2007) amb el pseudònim de Núria Pla. Jordi Solé Tura, redactor i locutor, en la Transició acabaria sent pare putatiu de la Constitució Espanyola i ministre de Cultura del govern de Felipe González. El general Armada li havia assignat la cartera de Treball en el govern de concentració maquinat el 23-F. (Calatrava el alii, 2021: 53-54). La irrupció i popularització de la televisió va ser paradigmàtica. La pantalla esdevingué el tòtem característic de la naixent societat de consum i el seu potencial va ser cobejat pels goebbelians del Manzanares: «La II Memoria del Plan de Desarrollo afirmaba que “la televisión constituye un arma muy poderosa para estimular el cambio socio-cultural al operar en gran escala sobre las actitudes, ideales y sistemas de valores que moldea”». (Muñoz, 2018: 98). Adolfo Suárez va ser director general de Televisió Espanyola prèviament a l’arribada a la presidència del govern en la Transició.



Portada de Mirador editat a París l'estiu de 1966 sobre una fotografia d'Henri Cartier-Bresson, amb aquest peu: «Després de vint-i-cinc anys, que sortirà de la gàbia?». La imatge d'un guàrdia civil mirant impassible la gàbia aportava significat. La publicació recuperava a l'exili la presència estroncada el 1937. Però només se'n publicaren tres números que van entrar clandestinament al país. Amadeu Cuito en va narrar els avatars editorials a Memòries d'un somni (2011).





EL PERIODISME GRÀFIC

Els annals de la fotografia a Girona inclouen un ampli repertori d'autors, editors i col·leccionistes (Grau, 1998) però la resignificació contemporània de l'imaginari costabravenc fou un leitmotiv que va enllaminir el fotoperiodisme propiciant reconegudes trajectòries que bastiren un corpus visual excepcional. Heribert Mariezcurrena (Girona, 1847 - Barcelona, 1898) és reconegut com el primer fotoperiodista peninsular (Rius, 2011); la plèiade dels successors ha estat florida (Fabre, 1980) i objectiven un interès continuat (Vàzquez, 2017). En l'època de major apogeu de la indústria del turisme tres fotoreporters adquirien notorietat:

NARCÍS SANS PRATS (Fellines, 1920 - Girona, 1994). Va obrir un establiment de fotografia a la Girona de la postguerra i milità a la Guardia de Franco (Clara, 1999: 189, 310). Compatibilitzaria el negoci amb la feina de redactor gràfic de Los Sitios (1944-1974), corresponsal de l'agència EFE (1944-1980) i d'ençà de 1963 de Televisión Española. El seu fons constituït per 478.529 fotografies, 592 pel·lícules i 2.214 vídeos va ser donat per la família a l'Ajuntament de Girona el 1995. Aquest llegat monumental és d'accés públic i esdevé imprescindible per a conèixer la realitat física i social de Girona i comarques entre 1940 i 1985. Una memòria descobreix la seva activitat i trajectòria (Navarrete, 2014).

PABLO GARCÍA CORTÉS, PABLITO (Almeria, 1922 - Girona. 1999). A l'acabament de la Guerra Civil (1936-1939) la família s'exilià a Algèria i després de passar per camps d'internament s'establiren a Mohammadia (Perrégaux, sota domini francès) a l'Oranesat on s'inicià en l'ofici com a corresponsal de L'Echo d'Oran. Amb l'esclat del turisme arribà a Girona on feu feina com a freelance per diaris de Barcelona i Madrid, agències (EFE, Europa Press) i especialment per Los Sitios. També s'incorporà a l'edició Costa Brava de L'Indépendant. El 1976 va ser nomenat redactor gràfic de Los Sitios fins que optà per ser traspassat a l'Administració de l'Estat, jubilant-se com a fotògraf del Govern Civil de Girona el 1988. El 1994 diposità el seu arxiu a la Diputació de Girona. El fons que abasta de 1940 a 1984 el constiueix 74.657 negatius i 4.165 fotografies. Una monografia situa el personatge i l'obra (Gay, 1999).

ANTONI CROSA MAURI (Palamós, 1916 -1984). En la joventut fou militant del P.O.U.M. i s'inicià en l'ofici a les publicacions gironines L'Espurna (portaveu del P.O.U.M.) i Combat (Diari Anifeixista de la tarda). Autor del reportatge d'obertura del sarcòfag de sant Narcís, la qual cosa li ca comportar ser represaliat en la postguerra. Va participar en la revista Proa de Palamós i com a freelance fou corresponsal de Los Sitios, L'Indépendant, La Vanguardia Española, Editur i les agències EFE i UPI. Col·laborador del Punt Diari d'ençà de la seva fundació. Professionalment va treballar com a pintor industrial i popularment se li atribuí l'àlies de Tribulete, el repòrter de ficció creat per Guillem Cifré. Secretari de Skal Club Girona. La família va subscriure un conveni amb l'Ajuntament de Palamós el 2011 per a la gestió i difusió del fons que abasta de 1951 a 1983 i consta de 2.182 fotografies i 600 documents.


Enric Marquès. Humanae Vitae. c. 1968. Xilografia, 32,5 x 18,5 cm.




4. LA SECULARITZACIÓ

El nacionalcatolicisme havia encarrilat la societat cap a una confessionalitat absoluta. El II dels Principios del Movimiento Nacional establia: «La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspira su legislación». (Llei fonamental de 17 de maig de 1958).

L'ocupació de l'espai públic per l'Església catòlica i l'Estat franquista fou constant. Les processons esdevingueren l'expressió més genuïna de la politització de la religió. La Setmana Santa i el Corpus Christi n'eren el cimal. La Girona episcopal i provinciana tenia protocol·litzada minuciosament les precedències de castes, rangs i posicions socials que formaven els seguicis. L'autoritat eclesiàstica era presidida pel bisbe diocesà al qual seguien el capítol catedralici, beneficiats, noblesa pontificia, rectors parroquials, seminari, ordes i congregacions i confraries. El poder públic era encapçalat pel governador militar, governador civil, alcalde, president de la Diputació, president de l'Audiència i els caps de Falange. L'etiqueta era rigorosa: uns anaven revestits litúrgicament i els altres uniformats. Una companyia del Regiment d'Ultònia amb esquadra, banda i música retia honors. Formaven fileres els delegats ministerials i de Sindicats, caps i oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i policia armada. Macers municipals i provincials acompanyaven les corporacions respectives i policies municipals de gran gala tancaven les comitives.

El professor Josep Clara ha ofert el testimoni viscut d'allò que besllumava el Divendres Sant en els seixantes: «En la foscor de la nit, l'exhibició processional equivalia a una fotografia perfecta de l'estructura social i política de la ciutat, dominada per la càrrega estamental del passat, pel, poder d'una tradició i una jerarquia de valors que se'ns presetaven immutables. Era dels qui relligaven Girona amb Jerusalem -la de Caifàs i els sacerdots del Temple- i l'Espanya o la Catalunya de Franco. Era la Girona del nacionalcatolicisme, capaç de marginar un pobre home, com aquell que, l'any 1967, gosà de presentar-se a l'acte amb la vestimenta de cada dia i amb una gran creu de penitent, i que per això -per no seguir la normativa establerta de posar-se vesta i caputxa «en adecuado estado de uso»- fou foragitat del seguici i situat darrere de la policia armada que tancava la mostra itinerant. Una estampa punyent i trista, representativa d'una religiositat formal i en crisi profunda, que vaig contemplar des del balcó de casa» (Clara, 2020: 15). 

La religiositat, però, era més aparent que real. La gent fingia per comoditat i conveniència, supeditada per l’interès, per tal d’aplanar l’obtenció dels obligatoris certificats de bona conducta. Un historiador i monjo de Montserrat ho reconeixia obertament: «De la població que es calcula que hi havia a Espanya el 1962, 33 milions d’habitants, només es registraven com a «no católicos» uns 95.000, i dels 235.885 matrimonis que aquell any es van celebrar a Espanya, només 40 no ho van fer per l’Església, sinó que es van registrar com a «matrimonios civiles de bautizados apóstatas». Però sota aquesta aparença de sòlida unitat catòlica s’amagava una gran feblesa de la fe i la pràctica religiosa». (Raguer, 2020: 52).

El panorama va tombar en menys d’una dècada. Les dades sobre el compliment dominical i pasqual posaven en evidència el retrocés. La població va deixar d'anar a missa. L'any 1970, el caputxí Àlvar Maduell no se’n va poder estar i va posar el dit a la nafra: «Aquesta «Església», en temporades triomfals, no es recordava dels llavors perseguits i maltractats, ni volia somniar que li arribarien diades magres. I ara trobeu observadors que comenten com s'afanya a embastar i emprovar-se vestits novells per a futurs previsibles, oportunista sempre, després d'anys de fer-se malveure per tots els qui no podien fruir gens d'aquell tracte afavoridor». (Presència, 28/11/1970, p. 3)

Casimir Martí, capellà i historiador, s’expressà temperadament: «La nostra situació, des de la qual hem girat la vista cap endarrere, és la de la plena unitat catòlica, reinstaurada en el clima traumatitzat de la guerra civil i de la postguerra, a contracorrent del caràcter pluralista i secular d’un món que, fins i tot en el nostre país, es torna autònom en els camps de la tècnica, de la cultura, de la pràctica política i àdhuc de la moral; i sobretot, a contracorrent de la necessitat implacable en què aquest mon secular i pluralista col·loca el cristià, de revisar els motlles conceptuals en els quals ha expressat la seva fe, i els quadres comunitaris en els quals, com a Església, ha viscut aquesta mateixa fe». (Presbyterium-Quaderns de Pastoral, 8, octubre de 1970, p. 29-30). 

Els canvis de mentalitat i el trasmudament d’estils de vida operats pel «desarrollismo» varen pesar més que no pas els retrets per l’entreguisme eclesiàstic a Franco: «En el decurs dels anys seixanta els preceptes morals i culturals del franquisme havien estat abandonats de manera creixent per la població jove i pels sectors més formats del país». (trad. Cazorla, 2016: 292). L’abat Escarré ho faria palès en la famosa entrevista a Le Monde: «El poble espanyol s’ha transformat, per què nosaltres, no? El poble espanyol és molt més europeu del que es pensa, sobretot a les regions del nord... Tot i que el règim no faci res per fomentar aquest europeisme!».(14/11/1963).

El Papa Roncalli (Joan XXIII) va convocar el Concili Vaticà II (1962-1965) amb la intenció de blanquejar la imatge de l’Església i continuar influenciant un món sotmès a mutacions desafiants: «Un ordre nou s’està gestant i l’Església té al davant missions immenses, com en les èpoques més tràgiques de la història». (Humanae salutis, 1961). Dit d’una altra manera, li calia dissenyar una estratègia de màrqueting que possibilités vigoritzar i engrandir el mercat amb un packaging atractiu tot i mantenir el producte genuí. La política de marca va tenir nom: aggiornamento. S’aplicaria urbi et orbe. Tanmateix, el pontífex màxim introduí el concepte de «signes dels temps» com a principi de discerniment en el mateix document: «Seguint la recomanació de Jesús, quan ens exhorta a distingir clarament “els signes... dels temps” (Mt 16,3), Nos creiem entreveure, enmig de tantes tenebres, no pocs indicis que ens fan concebre temps millors per a l’Església i la humanitat».



Processó del Sant Enterrament de Divendres Sant. Acte final a les escales de la Catedral de Girona. D'esquerra a dreta, un regidor, el president de la Diputació, Joan de Llobet i Llavari, l'alcalde, Pere Ordis Llach, el governador militar, Rogelio Puig Jiménez, un cavaller d'una orde nobiliària i un canonge. En segon terme, la guàrdia del Sant Sepulcre i el cos de portants del Crist de l'Arxiconfraria de la Puríssima Sang. Girona, 15 d'abril de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Entretant a Catalunya esclataria l’escàndol dels canonges i beneficiats de la catedral de Lleida en tant que propietaris de 7.876 hectàrees que menaven 830 famílies de colons en els termes dels Alamús, Albatàrrec, Alcoletge, Alfés, Artesa de Lleida, Aspa, Juneda, Lleida (la Bordeta), Montoliu de Lleida i Puigvert de Lleida. Els eclesiàstics no s’avenien a negociar malgrat que l’any 1936 s’havia signat un contracte compra-venda. (Casasnovas et alii, 1966). La qüestió no posava en entredit la bondat conciliar sinó fins i tot el Nou Testament per via del venerable llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2,45). De Girona estant era constatable un fet: Eduard Taberner Collellmir, administrador de la Unió Laical de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida era germà del degà del Capítol Catedral de Girona i vicari general del bisbat. Eren originaris de la pairalia Taberner de Castanyet (Santa Coloma de Farners). L'Estat va intervenir malintencionadament i fins el 2016 els parcers no varen acabar de pagar el deute d'aquisició. (Gelonch, 2020: 259).

Acabat el Concili. el Vaticà no va subscriure el Pacte Internacionals dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides (1966). Els drets humans no ocupen l'agenda catòlica: «El Vaticà sovint té bones relacions amb governs que reten a l'Església grans honors i li fan favors econòmics i de tota mena, però no respecten els drets humans. Darrerament els bisbes de Xile han demanat públicament perdó per la seva complicitat amb el règim de Pinochet. Un altre exemple és sant Óscar Romero». (Raguer, 2019: 209). Clar i ras: la Santa Seu només ha subscrit 13 dels 103 protocols i convenis que en aquesta matèria ha aprovat l'ONU (Castillo, 2007: 79-80).

Les expectatives conciliars serien frustrades quan el papa Montini (Pau VI) va definir com havia de ser la vida sexual dels creients. L’encíclica «Humanae Vitae», subtitulada «sobre la regulació de la natalitat», va exigir la no dissociació entre sexualitat i procreació. Amb el seu magisteri, d’obligat compliment, el bisbe de Roma va esguerrar la llibertat íntima de milions de fidels i «que tant va fer plorar els catòlics sincers que volien complir, però que ja en tenien prou de col·leccionar fills i més fills. Amén». (Ministral, 1980: 337). 

Per imperatiu doctrinal, doncs, els homes i dones s’havien de sotmetre a dos extrems: la castedat forçosa o tenir tants fills com Déu volgués. La majoria de batejats i batejades no varen estar disposats a passar per l’adreçador. Tampoc el teòleg caputxí Jordi Llimona: «La sexualitat, la líbido o energia sexual i el plaer que se'n segueix de la seva activitat són realitats vivencials que poden tenir diferents destins: joia, pau, humanització, diàleg, companyonia, amor, procreació i, àdhuc, simplement plaer. Cada una d'aquestes vivències són positives en si i, consegüentment, estimables i moralment correctes. Cada una d'elles pot ésser volguda i actuada independenment de les altres, i indubtablement amb independència de la funció procreativa. I això per raó de la càrrega d'ésser i de positivitat que contenen». (Llimona, 1978: 129-130).

El bisbe de Girona va requerir l'obediència pura i simple a la jerarquia de l'Església amb un argumentari abracadabrant: «Al aceptar sinceramente las enseñanzas del Papa, los sacerdotes y los fieles no se portan como niños que aprenden una lección de memoria y la reciben pasivamente; sino como adultos que libremente hacen suya la doctrina de los Pastores». (Presència, 7/9/1968, p. 11). En aquell context Narcís Jubany joguinajeria tàcticament per tal de de congraciar els catòlics del país induint la creació d'una conferència episcopal pròpia: «la forta personalitat de la regió catalana i els greus problemes específics existents en ella ho reclamen i urgeixen» (Presència, 27/7/1968). La Conferència Episcopal Tarraconense es va constituir el 1969 però sempre ha estat una conferència de costellada. A hores d'ara encara no té un estatut canònic exprés. La Conferència Episcopal Espanyola i l'ambaixada del Regne d'Espanya davant la Santa Seu tenen cura d'impedir-ho. Tanmateix, la Nunciatura Apostòlica de Madrid (subtitulada «Embajada de la Santa Sede en España») és la degana del cos diplomàtic i està molt en el seu paper.

El Dr. Jacint Muñoz Arbat (Sabadell, 1901 - Girona, 1982), tocoginecòleg i factòtum de la classe mèdica provincial (Reixach, 2016:71) va respondre a l'interviu del diari de règim: «¿Sabe si en Gerona se expenden anticonceptivos y en qué cantidad?, responde el médico gerundense: -Lo sé y me consta que en Gerona se consumen adquiridas bajo receta en farmacias y sin ella en el mercado negro, gran cantidad de anticonceptivos. (...) se consumen al mes unas 1.700 cajas del producto para usos anticonceptivos y de venta controlada. Se han de añadir, calculo, que un 25% más de adquiridas de manera vergonzante en Barcelona o de otras procedencias. (...) a raíz de la publicación de la «H.V.» [Humane vitae] la venta de anovulatorios en nuestra capital dió un bajón enorme. Una farmacia que por radicar en un barrio habitado por personas de toda condición social y tiene clientela, por tanto heterogénea, incluso de extraradio, calcula el señor farmacéutico, a la vista de sus facturaciones, que bajó la expedición de la píldora en un 75 a 80%. Quizás ello no sea debido sólo a que las consumidoras de pildora han tenido una conciencia mayor de su error, sí que también influye una mayor responsabilización del médico y del farmacéutico». («El uso de la «píldora» entre nosotros en unas delclaraciones del Dr. Muñoz». Los Sitios, 6/12/1968, p. 1-2).

La «Declaración colectiva del episcopado español sobre la Humane Vitae» referí que la llibertat de consciència s'havia de supeditar a la primacia del magisteri pontifici (23/11/1968) però el teòleg i sacerdot catòlic Hans Küng, pèrit consultor en el Vaticà II, esdevindria categòric: «En la qüestió del control de la natalitat allò que preocupava al papa no és la "píndola", no és el control de la natalitat en quant tal, sinó el prestigi del magisteri de l'Església; no la sexualitat de les persones, sinó la infal·libilitat del papa, la continuïtat, l'autoritat, la inerrància, o sigui, la immunitat a l'error del magisteri papal, garantida per determinats casos, segons la doctrina romana, per l'Esperit Sant!». (trad. Küng, 2015: 125).

L’anticoncepció -inclosa la divulgació científica- estava tipificada com a delicte al codi penal espanyol. Malgrat això, la píndola es va prescriure com un fàrmac regulador del cicle menstrual des de 1964. Als EUA els anticonceptius no eren penats.

La Humanae Vitae va erosionar la confiança i la fe, amb conseqüències immediates: «La renovació cultural del període va estar acompanyada d’una disminució radical de la influència de l’Església en tots els àmbits de la societat. L’Església catòlica va ser en alguns casos vehicle dels canvis que va viure Espanya en els anys 60 i 70, almenys en part, i en altres, fou la receptora principal de les seves conseqüències». (trad. Molinero & Ysàs, 1999b: 208). La primavera eclesial anunciada esdevingué un hivern (glaçat i inextingible).

El 1968 passaria a la història per la la Primavera de Praga, el Maig francès, els assassinats de Martin Luther King i Bobby Kennedy o la matança d'estudiants a la ciutat de Mèxic. També perquè el 25 de juliol el pontífex màxim va prohibir els mètodes anticonceptius que s’identificarien, sobretot, en la píndola. El periodista americà Mark Kurlansky va dir que aquell va ser «l’any que va commocionar el món». (Kurlansky, 1968).

El Mai 68 va ser anunciat al diari gironí sota aquests titulars: «Francia: subversión total. Sin gasolina y sin comunicaciones, París y toda la nación, desarticulados. Alarma en el turismo y en toda Europa. Reacciones derechistas con el mar de banderas rojas y el extremismo dominante». Manuel de Agustín (Barcelona, 1916 - Madrid, 2001), corresponsal de Pyresa a París, començava la crònica d'aquesta guisa: «Informarles de como están las cosas en Francia es una tarea difícil porque equivale a explicar la historia de toda la humanidad en cinco cuartillas. Toda la humanidad francesa, naturalmente». (Los Sitios 21/5/1968, p.1).

Francesc-Marc Álvaro, ha precisat el fenomen amb perspectiva: «Va ser un moment en què les societats occidentals van fer un clic generacional sense precedents: les normes, les regles i els costums dels pares van caure a causa d’un vendaval d’energia. Una nova mentalitat s’expandia i fulminava velles rutines i creences molts arrelades. Tot havia envellit de cop i calia obrir les finestres perquè entrés aire fresc. (...) La dreta i el Partit Comunista oficial ho van menysprear, ho van intentar frenar i ho van catalogar de xarampió petitburgès. Maig del 68 no va proposar cap programa polític i, de fet, no ho pretenia. Va fer una altra cosa: expressava un malestar, al seu torn, assenyalava una ruptura cultural, moral i vivencial que va ser irreversible». (Álvaro, 2018: 24-25).

La intromissió eclesial no es va circumscriure únicament en el sexe sinó que la seva ànsia fiscalitzadora es va estendre en àmbits tan innocus com el lleure. L’afany del clergat era omnipresent i totalitzador. El Full Parroquial era l’òrgan de més difusió del bisbat i s’aprofitava la seva incidència per a alliçonar els comportaments. Tan es posava el crit al cel per la secularització galopant de la Setmana Santa com pel gaudi de les platges: «En arribar l’estiu sembla que es nota una davallada en la vida espiritual i en la pràctica religiosa de moltes persones. Això succeeix sobretot en els llocs de més turisme, com la Costa Brava i pobles veïns. Amb excuses més o menys acceptables es deixa fàcilment la Missa, les oracions del matí i del vespre, etc. Tampoc es mira massa prim, a l’hora de complir certs manaments de la llei de Déu. A vegades, per l’afany de fer diners, s’abusa dels preus, es donen productes en condicions deficients... Sense caure en una visió negativa de les coses bones que Déu ha donat a la nostra terra i a les mateixes persones, amb tot és evident que les nostres platges es converteixen en llocs de pecat, o d’ocasió de pecat. Són massa les persones que hi acuden, no precisament per fruir de l’aigua i del sol, sinó més aviat per fruir «amb l’espectacle», o per elles mateixes «un espectacle». I això no val! El senyor Bisbe [Narcís Jubany i Arnau] demanava l’any passat que les Autoritats vetllessin per la moralitat de la nostra terra durant aquest temps d’estiu. «Qualsevol forma de pornografia i qualsevol «espectacle» indecent ha de trobar immediatament una resposta decidida per part de les persones responsables del bé comú sobretot si s’anomenen catòliques», deia Monsenyor Jubany l’agost anterior». (Full Parroquial, 13/7/1969). (cita fragmentària a Rodríguez Vilagran, apèndix del vol. 3, p. 25).

Els canvis també arribaren a les pacífiques parròquies rurals. A poc a poc, es va anar perdent la tradició de fer el salpàs. La consuetud era l’excusa per a repassar totes les cases i masos del terme i ultra l’explicació litúrgica n’hi havia una altra de recaptatòria. Qualsevol intervenció eclesiàstica quedava subjecta a estipendi. El costum passava avall perquè havia canviat la manera de viure de la gent i havia canviat el tracte amb el clero. L’escissió entre l’Església i la societat era un fet. Els capellans es replegaven i s’acomiadaven de l’espai públic. L’extinció de les processons de Corpus ho acabarien de confirmar. És clar que de la Sénia enllà, és una altra història.

La crisi eclesial dels setanta la va descriure Modest Prats, capellà i professor del Seminari, que anys a venir esdevindria el consiliari in pectore de la Universitat de Girona: «La nostra diòcesi no s’ha vist marcada per cap fet de relleu. Al contrari. S’ha anat enfonsant lentament, però amb decisió, pels camis de l’atonia, del cansament, de l’escepticisme, de la decepció. (...) el teixit eclesial de Girona fa molts anys que està deteriorat. La gent va fent la seva videta -sovint amb un zel extraordinari-, però sense lligams de solidaritat i de treball conjunt seriós. (...) La gent més jove ho deixa córrer per la manca d’una estratègia evangèlicament i «políticament» vàlida, i es plega a la situació o se’n va a escampar la boira cap a altres indrets. (...) Si no hi ha, de moment, cap més remei que endinsar-nos inexorablement en aquest desert, potser que ens servís com a Israel, perquè aprenguéssim que «jo sóc Jahvè, el vostre Déu» (Dt. 29, 5)». (Presbyterium-Quaderns de Pastoral, 10, febrer de 1971, p. 19-22).

Els redactors del llibre col·lectiu Girona grisa i negra exploraven el paper de l’Església de Girona: «La ideologia de dretes de la societat gironina és potenciada des de molts anys endarrere per un factor decisiu: l’enorme poder i la forta influència del clergat. (...) La crisi general de l’Església catòlica ha tingut en aquests darrers anys una forta repercussió a Girona. A més de les radicalitzacions, les secularitzacions i la minva de vocacions en el sector clerical, hom ha de contemplar una dispersió gairebé total del laïcat i una despreocupació creixent del poble, sobretot de la joventut, amb el corresponent envelliment progressiu dels fidels practicants. Encara que no se n’ha fet cap nou estudi, sembla que el percentatge de compliment dominical, fixat l’any 1964 en el 37,69 % a Girona i les seves rodalies, deu haver baixat bastants enters d’aleshores ençà». (Aragó et alii, 1972: 172 i 185).


Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 1926 - Girona, 2016), bisbe residencial de Girona entre 1973 i 2001. Testamentàriament, va disposar la donació del seu cos a la ciència; fet insòlit a l'episcopat. Seguidor del Concili, va escriure: "Sense ser endevinaire, hom preveu que l'Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, és necessari. L'Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure". (Full Parroquial de Girona, 5/9/1976). Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Comalat).


L’Església romana passaria d’autoqualificar-se «societat perfecta» a «poble de Déu» però els signes dels temps s’allargaven o arrosaven segons convingués. Al capdavall, exigí, com sempre, el vassallatge al seu poder senyorial: la subordinació de creients i no creients. Un cas senyer va ser el de Wilberto Delso, capellà de Favara de Matarranya, que s'enfrontà al poderós Pedro Cantero Cuadrado, arquebisbe de Saragossa. Wilberto i altres trenta-quatre preveres varen acabar suspesos pel seu compromís democràtic l'any 1974. (Martín de Santa Olalla, 2006). Cantero era un home d'absoluta confiança de Franco que el va nomenar directament procurador en Corts, conseller del Regne i membre del Consell de Regència.  Quan el dictador va ser ingressat a La Paz de Madrid, el prelat diposità als peus del moribund el braç incorrupte de santa Teresa. El general conservava la relíquia al Pardo a canvi d'un donatiu escàs a l'Orde del Carmel Descalç. (Franco Salgado-Araujo, 1976: 90).

Els brillants documents conciliars, la nova teologia dels dominics francesos, el catecisme holandès, els espirituals negres, les litúrgies a so de guitarres, el fenomen cumbaià, els religiosos sense hàbit, els capellans obrers o la proximitat dels joves vicaris toparen irremeiablement amb el món real que es bastia amb llibertat de consciència i els valors de la laïcització.

El país es treia les lleganyes i n’estava tip de tenir que combregar amb rodes de molí. Encara més quan nombrosos consagrats es van desencantar i van plegar. Per això havien de demanar la dispensa del celibat que els reduïa a l’estat laical. El rescripte de secularització n’era l’instrument canònic i s’expedia sotmetent el peticionari a unes condicions humiliants.

Els successors de Montini a la seu de Pere, inclòs Bergoglio (Francesc I), no revertiren l’status quaestionis sinó que el varen refermar. El papa Wojtyla (Joan Pau II) va negar la comunió als divorciats que s’han casat, tot advertint: «Són ells els qui impedeixen ser-hi admesos, ja que el seu estat i condició de vida contradiuen objectivament la unió d’amor entre Crist i l’Església, significada i actualitzada en l’Eucaristia». (Familiaris consortio). El papa Ratzinger (Benet XVI) va arribar a dir que els preservatius «augmenten el problema de la sida. (...) L’única manera eficaç de lluitar contra l’epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors». (El Punt, 17/3/2009, p. 21). Contràriament, l’Església anglicana i les Esglésies evangèliques respecten el control de la natalitat.

La repressió de l’avortament tenia un clar condicionant de classe. Les filles de casa bona accedien a clíniques de qualitat i les que no ho eren podien caure en mans de desaprensius. Miquel Berga ha relatat experiències londinenques. (Berga, 2021: 45-53). Entre 1965 i 1970 es varen obrir 741 actuacions judicials i es varen condemnar 1.067 persones. L’any 1972 es xifraven 114.000 avortaments il·legals i el 1974 a l’entorn de 300.000. (Cazorla, 2016: 291-292).

La despenalització va ser possible per haver estat una de les mesures incloses en els Pactes de la Moncloa. Es va materialitzar amb la «Ley 45/1978, de 7 de octubre, por la que se modifican los artículos 416 y 343 bis del Código Penal». L’interès per passar de puntetes era evident. Ja va cuidar l’Església de fer soroll amb la pretensió d’imposar totalitàriament la seva doctrina a propis i estranys.

Tot això mentre el Vaticà era accionista de les farmacèutiques que industrialitzaven la píndola del dia després, segons ha difós el vaticanista cellerenc Rossend Domènech (Regió 7, 28/4/2021). A hores d'ara, a la Farmàcia Vaticana no hi manquen els preservatius, els anticonceptius i la Viagra. (Lozano, 2021: 88).


La filla del dictador, Carmen Franco Polo va inaugurar l'exposicio anual de flors i plantes de la Sección Femenina (avui Temps de Flors) el 8 de maig de 1973. A la fotografia, Francesc Geli Tarrés, canonge organista i custodi de la capella municipal de Sant Nicolau, li mostra el Crist en majestat de Domènec Fita, obrat en fusta cremada (1967). Geli es va afiliar a FET y de las JONS quan era seminarista (El Pirineo, 26/6/1940, p. 2). Ordenat el 1943, va tenir el privilegi de celebrar la missa nova a la Catedral. Professor de música i director de l'Schola Cantorum del Seminari i subdirector del Conservatori Isaac Albéniz de l'Obra Sindical de Educación y Descanso. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Passats trenta anys, el mateix reverend Prats, i en tant que membre del reduït Col·legi de Consultors, subscriuria un informe sobre la diòcesi demanat pel bisbe Jaume: «3. Seria un tòpic ben poc significant parlar de la laïcització de la vida pública i de la secularització de la nostra societat, si no fos que aquest fenomen presenta aquí unes característiques peculiars. És un procés que, al llarg dels darrers vint anys, s’ha desenrotllat d’una forma accelerada i particularment intensa. Diversos estudis sociològics ho confirmen i n’hi ha prou d’esmentar alguns índex ben indicatius: infants no batejats, matrimonis civils, parelles de fet, taxes baixes d’assistència a missa, manca de vocacions -tant al ministeri ordenat com a la vida religiosa-, natalitat mínima, etc. Per comprendre aquest fet s’hauria d’examinar, amb profunditat, entre altres elements, què va suposar la relació de l’Església amb la dictadura franquista i què ha significat l’anomenada «transició democràtica», que ha comportat l’aparició de formes impensades d’irreligiositat i d’anticlericalisme. 4. El crèdit democràtic de l’Església és, a hores d’ara, ben petit, després de quaranta anys de compromís amb el règim franquista. Determinades actuacions, durant el període de la «transició», ens mostren les dificultats que experimenta l’Església per trobar el lloc que li correspon en una societat que ha descobert els valors del pluralisme democràtic. Des de gestos ambigus que podrien fer sospitar que alguns viuen en la nostàlgia de temps passats fins a mostres acomplexades de presència, passant per rebrots d’actituds reaccionàries». (Marquès, 2021: 47).

Paral·lelament, els efectius humans experimentaren una davallada imparable. La crisi vocacional anul·la qualsevol perspectiva de futur. El bisbat de Girona l’any 1963 tenia 550 sacerdots (INE. Reseña estadística de la provincia de Gerona. Madrid, 1972, p. 147), mentre que a l’acabar l’any 2020 eren 123. (Butlletí de l’Església de Girona. Guia 2021, p. 5).

Un historiador i hispanista britànic s’interrogava sobre la radicació de l’Església: «Continuidad o cambio? No existe una respuesta cabal a esta pregunta. Hay una fuerte evidencia de ambos durante el periodo 1960-1975. Pero si extendemos el periodo hasta, digamos, 1985 o 1995, hay elementos que sugieren que al final la continuidad prevaleció». (Townson, 2007: 164).



 
Salvador Dalí a la seva casa de Portlligat. A la dreta, Ramon Guardiola Rovira, ex-alcalde de Figueres i factòtum del Teatre-Museu. L'estança és presidida per un retrat de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española. Cadaqués, 3 de setembgre de 1974. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





5. CULTURA I PAÍS

La cultura i la llengua catalanes varen ser sentenciades fanàticament per l'odi dels ideòlegs del Alzamiento i els seus sequaços. El general Gonzalo Queipo de Llano ho va fer palès en una de les seves emissions terroristes a Unión Radio Sevilla: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas». Quan les forces d'ocupació varen arribar a Badalona, el gener de 1939, el domicili de Pompeu Fabra fou saquejat per la Falange i els seus llibres cremats a la via pública com una cerimònia inquisitorial. (Ferrer & Pujadas, 2017: 6). El català va ser perseguit governativament en tots els àmbits i arreu (Clara, 1995).

Gaziel va descriure la situació existent el 1958 amb aquestes paraules: «Avui la nostra llengua passa per un mal moment. Mancada de tota protecció oficial, sense escoles públiques que l'ensenyin als nostres infants, sense publicacions populars, diàries i periòdiques, que la difonguin; sense revistes literàries que mantinguin el caliu amb la dialèctica que necessita tota llengua viva -el català és avui la Ventafocs de les tres llengües ibèriques més glorioses: la castellana, la portuguesa i la nostra. Per això cal que els qui la portem al cor i a l'esperit l'honorem més que mai, honorant ensems els grans escriptors que l'enaltiren» (Gaziel, 1968: 136).

L'any 1959 els subscriptors i lectors de La Vanguardia Española varen boicotejar el diari per l’insult «Todos los catalanes son una mierda» que va proferir el director, Luis de Galinsoga, tot escridassant el gironí mossèn Narcís Saguer, rector de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, per haver fet l’homilia en català. Galinsoga era l’autor de l’epítet «Vigía de Occidente» dedicat a Franco. Aquell mateix any va irrompre la campanya de la P (de protesta) i al País Basc va néixer ETA (Euskadi Ta Askatasuna- País Basc i Llibertat). D'altra banda, Jordi Pujol seria torturat i condemnat pels Fets del Palau de la Música Catalana (el públic desafià la prohibició del Cant de la Senyera) en el decurs de la visita de Franco a Catalunya (1960).

Les generacions que al començar la dècada arriben a la majoria d'edat ho fan amb una manca absoluta de referents democràtics, passant per l’adreçador de la diglòssia lingüística («Habla cristiano»; «Habla el idioma del Imperio») i desconeixent la història i la cultura catalanes. L'educació havia estat repressiva, sotmesa als postulats nacionalsindicalistes i els preceptes del catolicisme tridentí. Hauran de desempallegar-se'n aprenent de manera autodidacte tot allò que els havia estat amagat i prohibit. Joan Triadú consignaria l'interval: «La provocació normalment és obra de joves i en aquells anys un aire jove, nou, sacseja la cultura catalana, hi imposa uns ritmes, hi crea unes diferenciacions i hi estableix unes bases que, en davallada per tot el decenni, configuren el que en la pràctica ha estat, sense dir-ho prèviament, una política cultural. De moment, però, tot es presentava divers, imprevist i deslligat, i així mateix sovint s'acreixia, tens i contradictori. (...) Cal dir el mateix d'iniciatives que consonen amb aquesta renovació (...) i que caracteritzen aquest darrer període, provocatiu, de la postguerra: l'inici (1961) d'un Congrés, clandestí, de Cultura Catalana; la institució (1960) del Premi  Sant Jordi de novel·la i la constitució (1961) de la societat civil Òmnium Cultural; la creació de la Junta Assessora per als Estudis de Català, per acord de la Secció Filològica de l'Institut (1961); i els primers passos (obra ara sí, de joves) del nou moviment de la cançó, que es presentà per primera vegada en públic el desembre de 1961 i que al cap de poc adoptaria el nom d'Els Setze Jutges. En vint-i-cinc anys de victòria i sense pau, com acusadorament digué l'Abat Escarré (1963), la castellanització havia fracassat. Per tant, la cultura, ací (la política és una altra història) fóra catalana o no fóra res més que opressió i decadència». (Triadú, 1978: 152-154). Anys a venir aquell temps serà identificat com el seixantisme. (Vallverdú, 2022). 

La defensa de la llengua a Girona va menar a que una cinquantena de persones fundessin la llibreria Les Voltes el 1963 (Ferrer, 1983; Cabezas, 2010), malgrat que el Registre de la Propietat Industrial ho va contrariar per considerar el nom una «denominación extranjera». També fou impulsat per subscripció popular el premi de novel·la Prudenci Bertrana (1968) que seria convocat pel Cercle Artístic de Girona una vegada obtinguda l’autorització de la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos del Ministerio de Información y Turismo. Fins per això calia demanar permís! La iniciativa va sorgir com a resposta al «Premio Inmortal Ciudad de Gerona» (1967) que havia de ser escrit obligadament en llengua castellana i era padrinejat per l’ajuntament, amb el suport econòmic de l’escriptor Josep Maria Gironella i la Diputació. La revista Presència va manifestar l’entusiasme: «Girona i Bertrana tindran el premi que es mereixen, i el tindran per neta i decidida voluntat popular» (6/1/1968, p. 2). El primer premi Bertrana fou concedit a Manuel de Pedrolo per la novel·la «Estat d’excepció». El consistorial el va guanyar l’inspector de policia madrileny Félix Martínez Orejón amb «Cuando las cruces no se alzan al cielo».  La repressió de la llengua catalana ocupà bona part dels afanys de l’empresista i polític gironí Francesc Ferrer i Gironès: «Els anys dels franquisme són una clara mostra de la persecució total i absoluta de qualsevol manifestació en català, i encara les poques que són permeses es limiten a cercles molt determinats o bé a publicacions de poca difusió. És a partir dels anys seixanta que la resistència en aquest camp ja és ben palesa: pel maig de l’any 1963 l’Òmnium Cultural –que ha sofert forts entrebancs des del Govern Civil per a la seva legalització- inicia una campanya de recollida de signatures per tal d’introduir el català a l’ensenyament, i el 1966-68 és el moment àlgid de la campanya “Català a l’escola”. El mateix 1968 la Cambra de Comerç –per iniciativa de Francesc Ferrer i Gironès- afegeix als seus cursos d’idiomes les primeres classes de català que en poc temps assoleixen una important participació». (Alberch et alii, 1984: 102).

El 14 de desembre de 1961 a l'Hotel Colon de Barcelona es va acordar l'organització del Congrés de Cultura Catalana en la clandestinitat. (Lladonosa & Lladonosa, 2021: 17). Joan Fuster des de Perpinyà (1963) advertia: «Condició indispensable del recobrament nacional dels Països Catalans era, és, la represa de la nostra vella comunitat cultural a través de la llengua que ens fa uns» (Simbor, 2022: 19).

Mentrestant l'escena internacional estava trasbalssada per grans successos: l’aixecament del mur de Berlin (1961), la crisi dels míssils de Cuba (1962) o l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy (1963), el règim, impertorbable, va organitzar els fastos corroïts dels «XXV Años de Paz» (1964). 

La sociologia adquiria potència: «El país d’entrats els seixanta gaudia d’una llibertat formal que només una dècada abans no hauria previst ningú. Per referir-se al nou marc, algú parlarà de «mentalitat «posttotalitària», fins de «minillibertat». (Rafanell, 2011: 496). S’accedia a una època carregada de contrastos i contradiccions però esperançada. (Risques, 2006: 369). Alexandre Cirici va radiografiar resolutivament la gent i la situació a «La generació dels seixantes». (Serra d’Or, 121, octubre de 1969, p. 67-69).  

Barcelona capitalitzava la resistència cultural i política i l'emersió de moviments renovadors en la narrativa, la plàstica, la fotografia, l'arquitectura, el disseny industrial i gràfic, i el cinema (Escola de Barcelona). Mentre una certa burgesia il·lustrada patentava el Tuset Street, la Cova del Drac bressolava la Nova Cançó i el Drugstore David distribuïa discografia internacional.

La conjuntura va propiciar la creació d'empreses culturals que es pressentien imprescindibles: Rafael Dalmau, Editor (1959), Edigsa (1961), Edicions 62 (1962), Pòrtic (1963), Concèntric (1964), Enciclopèdia Catalana (1965). Les iniciatives varen consolidar-se amb qualitat i públic. El director literari d’Edicions 62 ho avaluaria amb perspectiva: «Havien après que la justificació cultural d’un editor consistia bàsicament a omplir de continguts la llibertat i aquesta era la garantia de la circulació creativa de les idees». (Castellet, 2009: 18). El primer llibre que va publicar Edicions 62 va ser l'assaig Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, vindicador de la concepció dels Països Catalans. La primera força política que n'assumí el concebiment fou el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN, 1968). 


Inauguració de les obres seleccionades del XII Premi Internacional Joan Miró a les Sales d'Exposició Municipals de la Rambla. Al centre, l'aclalde Ignasi de Ribot. Al seu costat, a la dreta Lluís Bosch Martí, Domènec Fita, Joan Maria Gelada i Francesc Torres Monsó. A l'esquerra, Julià Cutiller Roig. Girona, 21 de novembre de 1973. Imatge: Ajuntamert de Girona. CRDI (narcís Sans Prats).


Catòlics progressistes empenyeren les editores Nova Terra (1957) i Estela (1958). Benedictins i caputxins es varen sumar a l'embranzida.

L'Abadia de Montserrat va crear Serra d'Or que «trenca el tòpic que enfrontava catalanisme i progressisme, i l'avantguarda s'ofereix com a producció de discurs catalanista. La revista se'ns presenta com la publicació més important dels anys seixanta, com a eina vertebradora de la recuperació dels valors de la catalanitat». (Ferré, 1999: 60). D'altra banda, Qüestions de vida cristiana operà com una talaia sobre les relacions entre la fe i la cultura del present. (Bruguera, 1974).

La Província de Framenors Caputxins de Catalunya i Balears va emprendre l'edició coetània de Critèrion: «Una revista ecumènica, catalanista, europeista i feminista en un moment en què la defensa de la unitat dels cristians, la llibertat nacional, la construcció europea i la igualtat de gènere era severament interdita». (Sopena, 2018: 8-9). 

Igualment, serien significatives les revistes infantils i juvenils Cavall Fort (1961) i Oriflama (1961), editades a l'empara del bisbat de Vic (Doctor Ramon Masnou, 2007: 83-93).

La situació de la indústria editorial del moment la reportaria Pere Calders, retornat de l'exili i treballant com a director tècnic de l'editorial Montaner i Simón. En una carta que va enviar a Tísner (Avel·lí Artís Gener) el 25 de juny de 1965, deia: «Ja deus saber que hi ha ara cinquanta editorials que publiquen llibres en català, d'una qualitat -en presentació i en contingut- de nivell europeu i, per decomptat, molt superiors al que fan els nostres veïns peninsulars. El terme mitjà de publicació és d'un títol diari i això només en literatura, perquè no ens és permès de fer obres tècniques. Si compares aquesta producció amb la de qualsevol país hispanoamericà (amb Mèxic i tot) veuràs que quedem bé. Una primera edició de 3.000 exemplars ja és força corrent entre nosaltres i -per esmentar, només un títol recent- d'un assaig com Els altres catalans se n'han venut 20.000 exemplars en un any. (...) La indústria editorial barcelonina «l'altra» és, en importància, la tercera en volum d'exportació, i ve immediatament i després dels teixits i dels filats. L'any passat, Catalunya va exportar per valor de 10.000.000.000 (deu mil milions) de pessetes, la quarta part del volum total d'exportacions hispàniques. M'agradaria, si et fos possible, que comparessis aquesta xifra amb la de les exportacions mexicanes. En llibres solament van sortir de Barcelona 5.194.464 quilos, per valor de 547 milions de pessetes. Això, Tísner, no és un cant al règim, sinó una mostra del que es fa sense comptar -i sovint contra- la circumstància política.» (Galera, 2020: 130-131). Cal tenir present, però, que fins el 1977 no es van igualar els títols en català editats el 1936. (Solé i Sabaté & Villarroya, 1993: 15).

Aquest redreçament va empenyer la convocatòria l'any 1964 de les Converses entre intel·lectuals catalans i castellans (Amat, 2010). En aquell marc Ernest Lluch va exposar el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb l'Estat. (Serrahima, 2005: 240). Igualment l'any 1966 les Primeres jornades d’estudi sobre problemes de la cultura catalana. (Benet, 1980: 143-171; Molas, 2021: 283-284).

A les jornades hi participaren caps de brot de l’economia, la universitat, la cultura, els mitjans de comunicació i representants de les forces vives del país; des de Joan Sardà, estratega del «desarrollismo», als cinc fundadors d’Òmnium Cultural o Jordi Pujol. L’encontre esdevingué la «caixa de ressonància dels reptes i les esperances que dominaren un catalanisme que en bona mesura encara era transversal. Esperances d’actuació que van anar més enllà dels compartiments estancs de l’oposició. (...) Reconstruir el país: aquest era el motor de l’activitat d’un Pujol que actuava amb mentalitat prepolítica, frenètica, clara en el projecte, però un punt improvisada pel que fa al programa». (Amat, 2013: 172, 177).

Jordi Pujol creava teixit per a palpar la realitat, influir i produir en la perspectiva de «fer país»: Centre d’Informació, Recerca i Promocions, Institut Català d’Immigració, Rosa Sensat, Estudis i Investigacions, S.A, Edicions Catalanes de París i Banca Catalana. La visió fou determinant: «és significativa l’estratègia de “fer país”, d’una planificació política cultural, que lliga els valors de reconstrucció econòmica i cultural i de modernització de Catalunya, fruit de les fortes transformacions dels seixanta. És així com una part de la burgesia catalanista o de determinats sectors benestants, lligats al catalanisme catòlic, fan emergir una inversió que es veu concentrada en el món cultural, editorial i discogràfic de la “primavera” cultural dels seixanta. La recuperació de la identitat cultural com a prioritat del catalanisme va acompanyada posteriorment per un sector financer que desplega tota una estratègia de consolidació d’un model de democràcia liberal mirant a Europa». (Lladonosa, 2019: 146).

La constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels caputxins de Sarrià (la Caputxinada, 1966) va tenir una segona part amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat en contra del procés de Burgos (1970). Els ordes religiosos més catalanitzats varen fer costat a la recuperació de les llibertats, la llengua i la cultura. El paper del clergat secular fou més difús i el dels bisbes alambinat. Les excepcions en un i altre sentit són flagrants.

El novembre de 1970 Damià Escuder presentava la primera exposició d’art underground a Girona. El diari Los Sitios va donar aquesta notícia que anava precedida de dues altres significatives: la detenció de militants de CCOO i del PCE a Madrid per activar una campanya contra la visita de Richard Nixon i la renovació dels acords hispano-americans i en pro de l’amnistia; la carta conjunta dels bisbes de Donostia i Bilbo sobre el procés de Burgos que seria llegida als fidels d’ambdues diòcesis i una rèplica a la mateixa del Ministeri de Justícia(Los Sitios, 22/11/1970, p. 2, 3, 4).

L’any 1971 es va constituir l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí del Raval de Barcelona impulsada per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969). Els seu ideari es concretà en el que esdevindria un clam de carrer: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El 1974 Jordi Pujol passa de «fer país» a «fer política» i funda Convergència Democràtica de Catalunya al monestir de Montserrat.

Franco atorgava a l'episcopat una consideració d'autoritat d'Estat i assegurava la fidelitat dels bisbes triant-los en base al privilegi de presentació que utilitzava davant el Sant Pare. Sota aquestes premisses els bisbes de Catalunya van ser submisos al règim i no varen prendre posició respecte la llengua catalana: «L'episcopat de les diòcesis catalanes era foraster. Els pocs bisbes que no eren de terres de parla castellana no sentien ni poc ni molt el problema lingüístic plantejat, només dissimulat per la força de les circumstàncies. Fins al 1952 no fou nomenat un bisbe del país, el doctor Ramon Masnou, auxiliar del bisbe Perelló, de Vic, i successor d'aquest a partir del 1955. El doctor Masnou, recollint l'herència de Torras i Bages -que fou el primer bisbe modern que publicà pastorals en català-, ha usat la nostra llengua en algunes de les seves pastorals més difoses. El seu exemple ha estat imitat por la majoria de nous bisbes de Catalunya». (Massot, 1975: 9).

Es començaren a fer gestos d'ambigüitat calculada en la conjuntura del postconcili i el tardofranquisme a l'empara de la constitució Sacrosanctum Concilium (1963). Malgrat això fou determinant la campanya «Volem bisbes catalans» (1966), un revulsiu que arribà a Roma i serviria per anar capgirant la qüestió.

Els textos en llengua catalana varen ser incorporats a la litúrgia pels monjos de Montserrat i els missioners claretians. Els capellans els varen introduir en el cultes parroquials per compte propi. De manera més divergent i tardana s'incorporaria a la burocràcia curial i les publicacions institucionals diocesanes. El bisbat d'Urgell va ser el primer en autoritzar els registres parroquials en català l'any 1975 (Qüestions de Vida Cristiana, 75/76 (1975), p. 201) i la capçalera de la «Hoja Parroquial del Obispado de Gerona» no es catalanitzà fins el 30 de novembre de 1975, deu dies després de la mort de Franco. (Rodríguez Vilagran, 2009: 354).

L’exhortació Evangelii Nuntiandi (1975) en reforçaria l'ús: «l'Església universal s'encarna de fet en les Esglésies particulars, constituïdes per una o altra porció de la humanitat concreta, que parlen una llengua, són tributaries d'una herència cultural, d'una visió del món, d'un passat històric, d'un substrat humà determinat...».

En la Transició l’òrgan del Centres d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes donava a conèixer l'estat de la qüestió: «La normalització no està en marxa a la totalitat de les esglésies on ressona la parla de Ramon Llull i de Francesc Eiximenis. A part d’Eivissa, portem la ferida del comportament de l’Església al País Valencià i a les comarques de la Catalunya Nord. Al nord de les Alberes la vida cristiana és ben insignificant. L’Església ha aconseguit no ésser-hi catalana, fa anys. I és lícit preguntar-se si aquest fet no té potser cap relació amb la seva migradesa. No deu ser tan descabellat suposar que el bisbe Carsalade s’hauria fet preguntes com aquesta. Al sud de la Sénia la politització artificiosa i interessada de la qüestió lingüística està assolint graus demencials i no pas sense connivències eclesiàstiques. No és estrany que el nacionalisme es torni anticlerical. La situació no s’encamina -ben al contrari- per vies de normalitat. Els pocs cristians que hi són sensibles han de treballar contra corrent enmig d’animadversions eclesiàstiques -per catalans- i nacionalistes -per cristians. El seu combat esdevé més meritori, cert; però aquest és un trist consol». (Quaderns de Pastoral, 96 (1986), p.6-7).

Han passat trenta-cinc anys i tot resta igual. La situació s’ha deixat podrir. La Comissió de Textos Religiosos de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la feina feta però l’Arquebisbe de València, president de la província eclesiàstica, no n’autoritza l’ús ni dona cap explicació. Ausiàs March està enterrat a la catedral de València.

Un tema del qual a hores d’ara no se’n canta ni gall ni gallina és el de la creació d’una Conferència Episcopal Catalana. Vint anys enrere, l’antic director de Serra d’Or s’esplaiava sobre això: «En cosa d’un parell d’anys ha anat prenent cos, gràcies a Déu, la idea de la Conferència Episcopal Catalana, pastoralment i eclesialment tan òbvia. Tanmateix, tot i essent tan clar per a una reflexió sense complexos, el tema porta divisió: D’una banda, els cristians realistes, del tot fidels al país on «l’Església serà catalana o no serà» perquè l’evangeli hi és en català; de l’altra, els continuistes, sucursalistes de la política que arriben a afirmar que la subjecció a la Conferencia Episcopal Española és un bé per a l’episcopat català, el qual mentrestant pot anar fent la seva (en llibertat vigilada, afegeixo). Només una pregunta: Si no hi estàvem lligats, ens hi ajuntaríem?». (Boix, 2001: 49). 

Per a més inri, en el postfranquisme hom plantejava «Una província eclesiàstica baleàrica dins una conferència episcopal dels països catalans». (Amengual, 1976).

A hores d’ara el P. Maur possiblement referiria que el Concili Provincial Tarraconense (1992-1995) ha quedat convertit en un bloc de notes d’escassa utilitat i que difícilment es podria reproduir la pregunta: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?».

Contemporàniament, el govern de l’Estat i la Conferència Episcopal Espanyola han revelat solidàriament la seva animadversió envers la cultura catalana amb una operació d’ampli espectre: la revisió dels límits de la diòcesi de Lleida (ja graponejats en el Concordat de 1957). La filologia demostra la correspondència entre els vells bisbats i la configuració lingüística (Alonso Pascua, 2021: 65-94), vet aquí l’interès per a reconfigurar la demarcació episcopal. Les conseqüències han estat immediates: la segregació de les parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent o valdre’s de la justícia espanyola per a demandar injustament el bisbe de Lleida per apropiació d’art sacre. Orquestradament, el govern d’Aragó pledeja amb els béns del monestir de Sixena. Tanmateix, les Corts d’Aragó proven d’anul·lar l’existència del català a la Franja amb la grotesca denominació «lengua aragonesa propia del área oriental» (LAPAO). També reneguen de l’aragonès confinant-lo a l’apel·latiu «lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica» (LAPAPYP). La mala fe i el ridícul són delirants. 

Quaranta anys enrere, l’actual paer en cap de Lleida va advertir: «Els nostres compatriotes de la Franja de Ponent, sol·licitats d’una banda i altra però privats, a ponent i a llevant, de la possibilitat d’influir en l’elecció del seu propi destí, han estat els que més durament han pogut experimentar fins a quin punt pot ésser complicada la vida sobre una frontera». (Pueyo, 1984: 138). La Secretaria d’Estat de la Santa Seu també manifesta aquesta concòrdia amb els nomenaments jeràrquics: «Una eina per a la desnacionalització i l'espanyolització de Catalunya, des del Decret de Nova Planta, ha estat el nomenament de bisbes no catalans. Aznar, en les seves memòries, es vanta de les grans pressions que va fer perquè es nomenessin bisbes no catalans a Catalunya. Deu ser l'únic cas, en tota l'Església universal, que algú pretén que, en un país, els bisbes no siguin d'aquell país». (Raguer, 2019: 207).

A Espanya ni els ateus s’escapoleixen de finançar l’Església catòlica mercès el règim tributari Ad Maiorem Dei Gloriam que perpetua l'autoanomenat «Gobierno más progresista de la historia».



Membres d'Els Setze Jutges es feren presents a Girona en les Fires de 1967. Los Sitios, 31/10/1967, p. 5.





6. EL JOVENT I LA POLÍTICA

Els aparells de l’Estat seguien de prop qualsevol canvi sociològic susceptible de torbar l’statu quo, la pax franquista. El Consejo Nacional del Movimiento, l’òrgan que vetllava la doctrina francofalangista, l’any 1962 va debatre la ponència «La juventud española y sus inquietudes. Formas de incorporación a las tareas colectivas». En el debat, Rodolfo Martín Villa, cap nacional del Sindicato Español Universitario (SEU), va tenir-hi una intervenció clarivident: «Se les dijo que se iba a realizar la Revolución y la Revolución no ha sido. (…) Se les dijo que se iba a efectuar la reforma agraria y no se ha efectuado. (…) Se les aseguró que se reestructuraría la empresa de acuerdo a criterios más justos y no se ha reestructurado. (…) En resumidas cuentas, se les propuso vivir de acuerdo a unos postulados joseantonianos, es decir, revolucionarios, y hoy se les ofrece una sociedad perfectamente burguesa y, por supuesto, reaccionaria. No puede extrañar que la juventud haya operado un cambio que les ha permitido deponer las grandes palabras, las repetidas consignas, los manoseados símbolos. Ahora más que nunca nos encontramos con unos jóvenes cuya mayor empresa la cifran en encontrar la verdad desnuda en medio de tanta y tanta palabrería estéril. (…) De ahí su insatisfacción, su radical insatisfacción respecto a una sociedad con la que [la juventud] no se encuentra de acuerdo en casi nada, con un sistema político que no ha sido capaz de cambiarla, y con unos hombres que han tenido en sus manos la posibilidad de hacerlo. [les darreres generacions] Ya no saben nada o casi nada del espíritu falangista. (…) Ya no hacen problema del éxito o del fracaso de la doctrina joseantoniana, ya no se sienten partícipes y responsables de una tarea de reforma en nuestro país. (…) Corremos el grave riesgo de quedarnos sin juventud precisamente por nuestro afán de modelarla exactamente a nuestra propia medida». (Ysàs, 2004: 6-7) El conseller del Movimiento no podia ser més explícit sobre com el règim havia entabanat la joventut i fracassat en la socialització política amb l’enquadrament del Frente de Juventudes.

Després del Maig del 68 i de cara l’inici del curs 1968/69 els diaris de la cadena del Movimiento varen publicar un article sense signar a manera de consigna amb el títol «El Movimiento y el futuro»: (…) España ha de conectarse con las grandes corrientes mundiales de transformación, y para ello, el mejor puente, el más adecuado vehículo, es el Movimiento Nacional. Ese Movimiento cuyas puertas están abiertas a los españoles de todas las edades, de todas las condiciones, sobre las bases indiscutibles de la mejor voluntad creadora, constructiva, positiva. Esa es la empresa de la juventud, ese es su quehacer para el mañana, esa es la obra que puede salvarla de la disgregación, de la confusión y del tedio». (Los Sitios, 22/9/1968, p. 10).

El règim doncs, seguia impertorbable: «Lo que no estaban dispuestos a aceptar los jerifaltes era que la pérdida de la juventud resultaba irreversible porque, fundamentalmente, se trataba de una pérdida existencial: creo que antes que política la ruptura definitiva con el franquismo fue cultural y vital, de ahí la profundidad y complejidad del fenómeno. Las manifestaciones de este hecho de apreciaron por doquier: música, relaciones sexuales, hábitos, consumo, estilos y modas, etc. La crisis cultural del modelo impuesto por el régimen tenía que producir, obligatoriamente, la fractura política puesto que en esta instancia de actuación se trató de poner freno a un desarrollo natural de expresión y convivencia que, para más inri, adoptó una facha underground. Esta circunstancia hace que resulte obligado reconsiderar la clásica teoría de Spain is different, puesto que el franquismo nunca pudo aislar completamente al país lo que dio lugar a influencias constantes del exterior, en especial a partir de mediados de los sesenta. La ruptura cultural conllevaba la integración de unos nuevos valores que se enfrentaban políticamente con la dictadura, lo que llenaba de contenido la cultura política de una sociedad carente de libertad. Aunque fuera una crisis emocional e intuitiva, las consecuencias de orden político eran incuestionables, comenzando por la negación del concepto de Autoridad en el que tan firmemente se creía, máxime si tenemos en cuenta el origen del régimen (militar) y el modelo social que pretendía (de orden, apoyado en gente de orden, etc.)». (Carrillo-Linares, 2006: 155).

Però la joventut gironina devia pensar que la disgregació, la confusió i el tedi era allò que caracteritzava el Partit de Franco. Per això Lluís Bosch Martí l’arengà obertament: «Gerona está entrando en el siglo XX y todos debemos impulsar y fomentar su encuentro y travesía superando a descompuestos espectros y fantasmagorías que en su descomposición y bruma nos privan de ver y de enfrentarnos con la Nueva Gerona que está alzándose en el horizonte. ¡Jóvenes, a ella! Hay que intervenir en la transformación permanente de nuestra comunidad y mundo». (Presència, 8/7/1967, p. 4).


Coberta del llibre De qué iban [sic] van los 60: mitos y ritos de Lluís Racionero. L'autor va conèixer els moviments d'alliberament (sexualitats, ecologies, cultures) i l'underground al seu medi seminal: la costa oest dels EUA. A l'Empordà n'assajà experiències.



Al començar el setanta Damià Escuder organitzaria la primera expressió d’art underground i psicodèlic amb un happenning. (Luís Bosch Martí. “Damià Demian Underground. Un Allen Ginsberg català?. Presència, 5/12/1970, p. 13). Escuder -sota el pseudònim d’Ibis del Fluvià- ja havia reflexionat sobre les aportacions culturals que possibilitava el turisme a «Tiffany’s 1967»: «La Costa Brava és un dels punts privilegiats en què la gent, de molts llocs diferents, es reuneix després d’onze mesos de treball, per col·lectivament divertir-se. Si volem intentar comprendre l’evolució de la societat, no resta altre remei que veure com a través de les noves formes de diversió es van canviant els esquemes mentals». (Presència, 16/9/1967, p. 11).

Presència, atenta a l’actualitat progressiva, va comptar amb un enviat especial d’excepció a Califòrnia: Lluís Racionero. L’economista s’estava doctorant en urbanisme a Berkeley. Ningú com ell podia narrar in situ articles com « U.S.A., donde el dinero es la medida de todas las cosas» (8/1/1969); «Angela Davis, los negros y los Black panthers» (2/1/1971); o «Tune up, turn on, drop out: la divisa de una era» (10/1/1970). Precisament, Presència va fer una enquesta per a copsar la visió del jovent respecte la vida pública (14/2/1970, p. 10-11). La va preparar el professor mercantil Joan Vidal i Gayolà, que esdevindria conseller de Governació del primer govern de Jordi Pujol, tot i que a hores d’ara es presenta impròpiament com antropòleg https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vidal_i_Gayol%C3%A0 [consultat el 20 de maig de 2021].

La veracitat de la mostra era considerable si la comparem amb la perversió demoscòpica que el periodista Josep Cuní anima diàriament a la ràdio o els resultats tendenciosos que s’annexen a determinades notícies del diari del comte de Godó.

Majoritàriament, els participants no consideraven adequada ni suficient la formació política rebuda a l’ensenyament primari i mitjà; volien la majoria d’edat als 18 anys i advocaven més llibertat, democràcia i oportunitats de desenvolupament personal.

Pel que fa al Maig del 68 la visió apuntava «un intent per a remoure una societat estancada, una manifestació de crisi que arreu sofreix el sistema capitalista, i una lliçó que cal tenir en compte». La qüestió «Series capaç de jugar-te la vida per un ideal polític?», va obtenir un no rotund. L’actitud era tan estesa que fins i tot Manuel Vázquez Montalbán se’n faria ressò a Asesinato en el Comité Central: “Si se les pregunta si serían capaces de sacrificarse por la marcha de la historia le contestarán que a ellos no les va la marcha”. Desconcertant va ser la resposta «...» a l’ítem «En la designació del Príncep Juan Carlos, ¿a què atribueixes que la votació afirmativa fos tan nombrosa?»

Presència, però, no va preguntar als joves gironins que pensaven sobre la religió i/o l’Església catòlica; el bisbe Jubany va finançar el mitjà. És clar que avui dia el Centro de Investigaciones Sociológicas (Gobierno de España) tampoc pregunta als ciutadans com valoren la monarquia. Sotmetre la ciència social a la raó d’Estat esdevé una consuetud peninsular.

I de la generalització al cas particular. En el mes desembre d’aquell any un adolescent bisbalenc va perdre la seva virginitat política: «Jo tenia 14 anys quan vaig assistir al primer recital de Raimon. Va ser a Palafrugell. Quan sortia del teatre, Josep Pla el va saludar. Els vaig observar d’esquitllentes durant una estona. Casualment, allà mateix vaig establir el meu primer contacte polític clandestí. Els recitals que Raimon oferia a les comarques de Girona, juntament amb el càustic Pi de la Serra i el sentimental Ovidi Monitor (sic) [Montllor], servien als escassos antifranquistes organitzats de punt de trobada i confluència. S’hi feien relacions, s’hi donaven informacions, s’anava ampliant la xarxa. El desembre de 1970, Raimon va cantar a Girona i allà els alumnes més inquiets de l’institut vam tenir notícia del procés de Burgos. Indignats amb les notícies de les penes de mort, vam improvisar la primera manifestació contra el règim de Franco que va tenir lloc a Girona». (Puigverd, 2014: 374-375).

La dinàmica ha estat tractada per la història: «A mitjan anys seixanta va reaparèixer un moviment estudiantil, més massiu que el dels cinquanta, format per joves procedents de la burgesia i classes mitjanes, radicalment antifranquista, i que va generar una notable i continuada conflictivitat. També va incidir en la vida social i política la consolidació i reforçament de reivindicacions nacionals a Catalunya i al país Basc, amb formes molt diferents, recolzades sobretot en les classes mitjanes i populars, i que en el cas de Catalunya es van convertir en un dels eixos vertebradors d’un moviment unitari antifranquista de característiques singulars capaç d’assolir una notable representació popular». (Molinero & Ysàs, 1994: 87).

Els joves de la segona mitat dels seixanta i primers dels setanta van ser coprotagonistes d’una ruptura generacional històrica: «es varen rebel·lar contra una estructura familiar autoritària i jerarquitzada, contra convencions socials que en bona mesura procedien de la moral catòlica, contra els rols sexuals, en definitiva, contra l’ordre establert. El canvi de valors s’inscrivia en un procés de creació d’una cultura “jove” que tenia signes d’identificació distintiva: les formes de vestir -texans, minifaldilles, etc.-. o de parlar. Una nova cultura que, d’altra banda, s’estenia simultàniament en tots els països desenvolupats perquè els mitjans de comunicació eren els agents fonamentals de difusió i incentivadors del procés, que alhora resultava ser un gran negoci». (trad. Molinero & Ysàs, 1999b: 208).

En aquell temps el jesuïta Bohigues Sapena observava i diagnosticava un fenomen que posava dempeus estructures, mentalitats i actituds: «Pasó la época teocéntrica, hoy vivimos en un mundo antropocéntrico. (…) Hoy, la juventud tiene conciencia social de sí misma, voluntad consciente de organizarse en un mundo aparte. (…) Critican viejos moldes estereotipados que ya les vienen estrechos y que no se adaptan a su mentalidad de mundo-revolución. (…) Es una nueva clase representativa de mentalidades y problemas nuevos que forman en la sociedad actual un mundo aparte. La relación adulto-joven tiene ya un distinto significado por esa dimensión sociológica». (Bohigues, 1975: 27-28). Tot plegat es pot resumir en una sola frase: «L’abjecte clima cultural i social que proposava la dictadura a uns joves neguitosos de descobrir, va fer la resta: vital o existencialment s’estava contra el franquisme». (Carrillo-Linares, 2006: 169).

 
Inauguració de la caserna de la Guàrdia Civil de Vidreres. En primer terme, el general José Luis de Montesinos-Espartero y Averly, governador militar de la província. Darrera seu, el bisbe Narcís Jubany i Arnau i el governador civil Victor Hellín Sol. Videres, 1 de juny de 1964. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





7. AUTORITARISME I REPRESSIÓ 

L’exèrcit franquista va ocupar la circumscripció fronterera del Pertús («el barrio de Los Límites», a la madrilenya) el 10 de febrer de 1939. La «Liberación» de Girona s’havia verificat el dia 4 i immediatament es desfermà la repressió al territori. La propaganda proclamava «Nada tiene que temer de la justicia aquel que no tenga las manos manchadas de sangre» i la triple consigna de «Patria, Paz y Justicia», lemes que es feien servir com a paranys. L’Estatut ja havia estat derogat per Franco per una llei (brevíssima) signada a Burgos el 5 d’abril de 1938.

La compulsió política va quedar en mans de l’«Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación», després «Auditoría de la IV Región Militar». Consegüentment, s’aplicava el codi de justícia militar a paisans, els tribunals prenien forma de consells de guerra i el procediment es substanciava amb el sumaríssim d’urgència. El dret de defensa era fictici i les garanties processals inexistents. La mesura es va principiar amb un ban del general Cabanellas, president de la Junta de Defensa Nacional, emès a Burgos el 28 de juliol de 1936: «Las circunstancias por que atraviesa España exigen a todo ciudadano español el cumplimiento estricto de las Leyes, y por si alguno, cegado por un sectarismo incomprensible, cometiera actos u omisiones que causaren perjuicio a los fines que persigue este movimiento redentor de nuestra Patria, esta Junta de Defensa Nacional, celosa de cuanto constituyen sus deberes en momentos tan solemnes, ha decidido ratificar la declaración del Estado de Guerra». 

El tinent coronel auditor Felipe Acedo Colunga va ser l'ideòleg de la repressió judicial franquista que va materialitzar a la Memoria del fiscal del Ejército de Ocupación signada a Saragossa el 15 de gener de 1939. La guia ha estat comparada amb els manuals contra heretges de la Santa Inquisició (Espinosa et alii, 2022: 235-306; 221). Franco el va premiar amb diferents sinecures; fou governador civil de Barcelona (1951-1960). L'Església catòlica també li reconeixeria els serveis prestats: Pius XII li concedí la Gran Creu de Cavaller de l'Orde de Sant Silvestre Papa (1953). 

La repressió s'ha quantificat en 4.000 ciutadans i ciutadanes afusellats a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 2.000 a les Illes. (Molinero & Ysàs, 2001: 646). S'aplicava taxativament el dret penal de l'enemic (Tébar, 2014).

A Girona el cas més cruel fou la liquidació etnocida de l’escriptor Carles Rahola. Un ciutadà que no havia empunyat cap arma fou condemnat a la pena capital i afusellat per haver escrit tres articles inofensius l’any 1938 al diari familiar L’Autonomista. Claudi Ametlla se'n feu ressò a França: «Hom volgué matar en ell el patriotisme, la ciutadania i l'espiritualitat: execució simbòlica d'aquelles virtuts que ell personalitzava i que l'intrús no podia tolerar. Ell pagà pels altres: cruent sacrifici d'una vida alta i pura que un dia o altre els catalans i els gironins hauran de rescatar amb un gran i unànime homenatge» (Ametlla, 1945:37). Lluís Nicolau d’Olwer va emmarcar el personatge des de Mèxic: «Esperit hipersensible, ànima delicada, res no té que reprotxar-se. Havia estimat Catalunya, la llibertat i les velles pedres de la seva Girona. El crim que el va matar, el dia 15 de març del 1939, és el més odiós. I el més honrós, també». (Nicolau, 1958). El seu cas va posar en evidència la violència extrema del nacionalisme d’Estat. Va ser detingut al seu lloc de treball de la Diputació d’on n’era funcionari d’ençà de 1898. El consell de guerra es celebrà l’1 de març i al cap de quinze dies era executat a la tanca del cementiri de Girona. Les seves darreres lletres foren: La meva ànima també canta en la llum i aviat potser serà una guspira que pujarà vers l’infinit. En el Registre Civil consta que va morir «a consecuencia de colapso cardíaco; ignorándose las demás circunstancias». La veritat repugnava. La intimidació i la por van ser consubstancials al règim.

El Manchester Guardian el 27 de juliol de 1939 va publicar una crònica del seu enviat especial a Barcelona amb el títol «Terror a Catalunya»: «El terror a Catalunya avui és comparable amb el que hi hagué en ambdós bàndols en començar la Guerra Civil espanyola, exceptuant-ne que avui són seguits procediments judicials i no és l'obra dels incontrolats de llavors. Tots els que voluntàriament ajudaren la República, tant en les forces armades com en els serveis civils, tots els que foren membres actius d'algun sindicat o d'alguna col·lectivització, tots els que foren membres del moviment separatista català o àdhuc tan sols del moviment autonomista, poden ser condemnats a una de les tres sentències que ara són donades, presó per 15 anys, per 30 o mort».

Les forces de seguretat (policia, guàrdia civil, sometent), l’exèrcit, els serveis paral·lels (Falange, Organización Sindical) i l’aparell judicial varen tenir carta blanca en les seves actuacions: «La impunidad policial, de policías y guardias civiles, era flagrante no sólo en la represión política y social. A los rateros también se los maltrataba. Y los jueces ordinarios, con honrosas excepciones, también sabían lo que no conviene ver, indagar o hacer. Las garantías procesales, simplemente, estaban vigentes pero no se usaban cuando ello era inconveniente» (Mena, 2010: 17).

L’Estat es va dotar d’un repertori legislatiu ampli i divers per a perseguir els dissidents que tenia per subversius (Pagès, 2009). La llei de 9 de febrer de 1939 de responsabilitats polítiques va ser venjativament concebuda per a extorquir la ciutadania, les institucions i els agents socials i polítics de la República: «Artículo 1.- Se declara la responsabilidad política de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde primero de octubre de mil novecientos treinta y cuatro y antes del dieciocho de julio de mil novecientos treinta y seis, contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España y de aquellas otras que, a partir de la segunda de dichas fechas, se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave». Els efectes legals es feien extensius als hereus en cas de mort. L'aplicació de la llei fou encomanada a tribunals especials formats per militars, magistrats i jerarques falangistes «que darán a su actuación conjunta el tono que inspira al Movimiento Nacional» (Exposició de motius. BOE, 13/2/1939, p. 324).

Una altre norma amb significat va ser la llei d’1 de març de 1940 sobre repressió de la maçoneria i del comunisme. Un fragment de la part expositiva reflexa el paper nociu que se li atribuïa: «En la pérdida del imperio colonial español, en la cruenta guerra de la Independencia, en las guerras civiles que asolaron a España durante el pasado siglo, y en las perturbaciones que aceleraron la caída de la Monarquía constitucional y minaron la etapa de la Dictadura [de Primo de Rivera], así como en los numerosos crímenes de Estado, se descubre siempre la acción conjunta de la masonería y de las fuerzas anarquizantes movidas a su vez, por ocultos resortes internacionales». L'Església va prendre part en la persecució dels maçons (Portilla, 2012) i mossèn Joan Tusquets i Terrats (Barcelona, 1901-1998) va tenir un protagonisme capital en l'engendrament del mite del contuberni judeo-maçònic-bolxevic (Preston, 2006: 101-113; Domínguez, 2009: 235-290).

A l'octubre el cap de la seguretat del nazisme va ser rebut per Franco i seguidament va visitar Barcelona i Montserrat. Arribà a Catalunya just vuit després que fos afusselat el president Lluís Companys, detingut precisament per la Gestapo a França. «La Vanguardia Española» li va dedicar portada, articles encomiàstics i un titular falaguer: «Hoy llega a Barcelona el ilustre reichführer de la Policia alemana, Heinrich Himmler, a quien nuestra ciudad expresa una cordial bienvenida». (23/10/1940, p. 1). El comte de Godó, ja se sap. Tanmateix, el diari falangista «Solidaridad Nacional» utilitzaria l'editorial per a ensabonar-lo: «Sea bienvenido a Barcelona el camarada Himmler, en quien queremos ver hoy el magnífico luchador juvenil de quien tanto puede aprender la generación española de hoy. (23/10/1940, p. 1). La cooperació entre la Gestapo i la Dirección General de Seguridad s'inicià el 1936. També s'establí en l'àmbit de la intel·ligència militar entre l'Abwehr i el Alto Estado Mayor (Ros, 2002: 177-270).

L'any següent es promulgà la llei de 8 de març de 1941 de reorganització policial. La norma establí la politització absoluta de la força pública. Els cossos de seguretat es configuraren com una sinecura per als guanyadors de la guerra. La policia es va reclutar d'entre els addictes al règim. Esdevingué una força polititzada amb la missió de collar la dissidència i perseguir qualsevol resistència. Els policies esdevingueren esbirros legals de Franco. La part expositiva de la norma ho deixava clar:

===«La victoria de las armas españolas, al instaurar un régimen que quiere evitar los errores y defectos de la vieja organización liberal y democrática, exige de los Organismos encargados de la defensa del Estado una mayor eficacia y amplitud, así como aquellas modalidades que imponen la necesidad de una vigilancia rigurosa y tensa de todos sus enemigos.

Algunos de los medios que contribuían hasta el presente a la seguridad de la Nación, en su lucha contra la delincuencia en general, y especialmente en el orden político, no responden debidamente a aquel propósito, ya que sus órganos de Policía, imbuidos de un apoliticismo propio de sistemas que presenciaban impasibles su proceso de descomposición, no pueden hoy servir para su defensa, frente a los grandes peligros interiores y exteriores.

(...) Asimismo, como instrumento vigilante y represivo de tipo permanente, la fuerza que ha de llamarse en adelante Policía Armada, nutrida por aquella parte de los Cuerpos de Seguridad y Asalto, que sufrida y heroicamente han demostrado su lealtad política al Movimiento y por los combatientes ya reclutados, que se seleccionaron entre los mejores de la guerra de liberación.

Para dotar plenamente a estos Organismos del espíritu político que anima la Revolución Nacional Sindicalista, se hace preciso llevar a ellos savia nueva, dando entrada en esta ocasión inicial a aquellos que aporten el entusiasmo de las gloriosas victorias ganadas y a los que, por sus servicios eminentes en los tiempos precursores y durante la guerra, probaron su inquebrantable adhesión; estos, debidamente escogidos por el mando, traerán el fervor político que se propugna, completando convenientemente los cuadros de los actuales funcionarios, cuya competencia profesional y laboriosidad sean reconocidas.

Así podrá la nueva Policía española llevar a cabo la vigilancia permanente y total, indispensable para la vida de la Nación, que en los estados totalitarios se logra merced a una acertada combinación de técnica perfecta y de lealtad que permita la clasificación adecuada en sus actividades y de vida a la Policía política, como órgano más eficiente para la defensa del Estado».===


La fossa comuna del cementiri de Girona acull 510 persones afusellades pel franquisme (1939-1945).
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Dani Vila), 10/11/2010.



Un informe del Foreign Office de 1949 retratava la Brigada Político Social de la policia d'aquesta guisa: «Sus archivos están basados en el modelo nazi, asegurando una vigilancia sistemática sobre todos los enemigos sospechosos del Estado. Todos los casos políticos caen dentro de la Brigada Político-Social que actúa por orden del Jefe Superior de Policía. El interrogatorio de un prisionero puede incluir el uso de crueles artefactos, tendentes a forzar las declaraciones posteriormente llamadas confesiones. Como reciben un extra, los mal pagados policías tienden a usar métodos cada vez más violentos y a prolongar cuanto sea posible el aislamiento de los prisioneros para obtener una confesión. Cuando se termina el dossier, al prisionero se le traslada a una de las prisiones del Estado y pasa a la jurisdicción militar». La tortura i el maltractament perpetrats per policies, guàrdies civils i funcionaris de presons fou una pràctica estructural, van tenir un caràcter habitual i quedaven impunes. (Babiano et alii, 2018: 140-141; 182).

La gran perquisició es va substanciar mitjançant la «Causa general» preconitzada pel ministre de Justícia Eduard Aunós (Decreto de 26 de abril de 1940 concediendo amplias facultades al Fiscal del Tribunal Supremo para proceder a instruir «Causa general» en la que se reúnan las pruebas de los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja». Es tractava de formar un ingent banc de dades sobre persones i entitats en temps de la República, susceptible de ser explotat amb intencionalitats diverses: des de la persecució judicial a la classificació ideològica. La part expositiva en donava detall: «Preténdese recoger en la Causa desde los actos preparatorios de la subversión hasta la conducta final de los dirigentes vencidos e investigar cuanto concierne al crimen, sus causas y efectos, procedimientos empleados en su ejecución, atribución de responsabilidades, identificación de las víctimas y concreción de los daños causados lo mismo en el orden material que en el moral, contra las personas o contra los bienes así como contra la religión, la Cultura, el Arte y el Patrimonio nacionales».

A aquests pilars repressius s’anaren succeint nous instruments de depuració ideològica i de control polític i social: Decret-llei dictant regles per a la separació definitiva del servei a tota classe d’empleats de 5 de desembre de 1936; Llei de 10 de febrer de 1939 fixant normes per a la depuració de funcionaris públics; Llei per a la seguretat de l’Estat, de 29 de març de 1941; Text refós del Codi Penal de 1944 (aprovat per Decret de 23 de desembre de 1944; Decret-llei (rectificat) de 18 d’abril de 1947, sobre repressió dels delictes de bandidatge i terrorisme; Llei 45/1959, de 30 de juny, d’ordre públic; Llei 154/1963, de 2 de desembre, sobre creació del Jutjat i Tribunals d’Ordre Públic (TOP). La noció de subversió continguda a la llei 45/1959, de 30 de juny, d’ordre públic abastava qualsevol actitud o acte contrari a les «Leyes Fundamentales del Reino», la «Ley de Principios del Movimiento Nacional» o «que atenten a la unidad espiritual, nacional, política y social de España». (art. 2). Entre les forces de seguretat s’incloïa el Sometent (art. 4), es preveia la cooperació de l’Exèrcit i es sancionava amb multa la no delació ciutadana (art. 8).

Al començar la dècada dels 60 i amb l'afany de negociar amb el Mercat Comú (Comunitat Econòmica Europea, 1958), el llop es va disfressar amb pell de xai. El Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme va ser rebatejat com a Tribunal d'Ordre Públic (TOP), competent per a condemnar els opositors de la dictadura per l'exercici pacífic dels drets humans d'expressió, reunió i associació. Tanmateix, el decret-llei 9/1968, de 16 d'agost, sobre repressió del bandidatge i terrorisme, restablí la competència militar sobre determinats delictes polítics i laborals. La dictadura franquista tenia per subversius els desafectes i activistes per la democràcia. L'Estat va criminalitzar la resistència antifeixista i la va reprimir amb el terror institucionalitzat.

Entre 1964 i 1976 el TOP va instruir 22.660 procediments i tres quartes parts de les sentències varen ser condemnatòries. Paral·lelament, la justícia militar va condemnar 5.600 civils entre 1960 i 1977. (Oliver, 2020: 165). L'any 1967 la Brigada Político-Social en un informe determinava el seu abast: «Somos una ventana indiscreta sobre la industria y el trabajo». (Balfour, 1994: 127).

De les dones preses no se'n parlava però si convenia eren objecte de la propaganda punitiva de l'Estat, que es vantava del seu poder coercitiu: «España tiene hoy mayor número de presas que todas las naciones de Europa Occidental juntas». (Los Sitios, 3/11/1965, p. 1). Les xifres feien basarda. 

Josep Solé Barberà (Llívia, 1913 - Barcelona, 1988), advocat i militant del PSUC, va defensar antifranquistes davant la jurisdicció militar i va ser el primer lletrat que actuà en un procés del TOP. Sobre la pràctica sistemàtica de la violència policial va deixar-ne constància en aquests termes: «No conec ni una sola sentència del TOP en la qual aqueixes circumstàncies [maltractaments i tortures] fossin tingudes en compte a l'hora d'examinar els fets. És més, jo no conec ni un sol sumari en el qual la denúncia de maltractes s'hagi admès com a suficient per a que s'obrís una investigació». (Batista, 2010: 70).

Dídac Fàbregas, condemnat pel TOP per associació il·lícita i propaganda subversiva, explana el rol dels jutges en el franquisme: «Aunque iniciaran su actividad judicial en la década de los años cincuenta, sesenta o setenta, el sistema legal que aplicaban era el de un régimen totalitario y antidemocrático y, por ello, sus responsabilidades políticas e históricas siguen vigentes, no han prescrito. Es cierto que no son los brutales miembros de la judicatura de la primera época de la dictadura, pero hasta 1977 se siguió aplicando una legalidad que repugnaba a cualquier demócrata y amante del Estado de Derecho, y ésa es su responsabilidad. Cuando nos referimos al carácter franquista de la ideología de la mayoría de la judicatura española, es decir, de aquellos que estaban en activo en los años que estamos señalando (1936-1977), por la participación activa de la judicatura como institución en la aplicación de la legalidad franquista, y de la influencia ideológica y política que ésta ha tenido en la formación de una gran mayoría de las nuevas generaciones de la judicatura adscritos a sus asociaciones profesionales más conservadoras, no estamos haciendo una imputación política abstracta, basada en nuestros supuestos prejuicios políticos antifranquistas, sino que tomamos como referencia lo único que en Derecho tiene valor: los autos y las sentencias judiciales. Ésta es la única voz de la Administración de Justicia, y sus funcionarios, los jueces y fiscales, hablan y expresan en dichos autos y sentencias sus opiniones ideológicas y políticas» (Fàbregas, 2007: 208).

El Consejo Nacional Movimiento era l’organització encarregada de vetllar la salut ideològica del règim: «La preocupación por la “subversión” apareció de nuevo en la intervención de Carrero Blanco ante el Consejo Nacional del Movimiento, el 7 de marzo de 1972 [informe en la sessió plenària]. El almirante afirmaba claramente que el régimen tenía graves problemas: “nuestra juventud no se forma como el interés de la Patria exige; la Universidad no es lo que todos quisiéramos que fuera; las relaciones laborales no se desarrollan en los niveles de paz, de justicia y de recíproca lealtad que establece nuestra doctrina; la moral de las gentes (…) no es lo que nosotros quisiéramos, no es la moral de nuestras tradiciones patrias”. De nuevo Carrero afirmaba “que estamos en una situación de guerra, que estamos en guerra, y que si queremos superar esta situación habremos de actuar con moral de guerra”. No se trataba de una guerra a tiros, afirmaba, “pero en ninguna parte está escrito que las guerras tengan que ser forzosamente a tiros”; el mundo vivía “en plena guerra ideológica, pero guerra al fin, y sus consecuencias pueden ser las mismas que si se tratara de un enfrentamiento bélico». (Ysàs, 2004: 145). Aquest mateix ens va deliberar reiteradament sobre el «separatismo» de Catalunya en el decurs de 1962, 1971 i 1973. 

El sindicalisme clandestí, la joventut universitària, l'oposició política (Pagès, 2004) i l'activisme cultural i lingüístic (Benet, 2009) varen ser els fronts més reprimits pels aparells de l'Estat. Els testimoniatges són escruixidors (Martín & Pernau, 2003; Ballester, 2018). 

Nogensmenys, s'atià la persecució obstinada de la llibertat de consciència i creença amb conseqüències funestes per als practicants de qualsevol confessió religiosa, a excepció de les tropes musulmanes de Franco (Vázquez, 2013). L'Església catòlica va gaudir de l'estatus de religió oficial de l'Estat, l'única legalment admesa i amb reconeixement de preferències honorífiques, prebendes governatives i la prerrogativa de fur de prelats, clergues i religiosos (Granda, 2015).

L’estat d’excepció va ser el recurs que s’activava quan la conflictivitat social s’enduria especialment. La declaració per part del govern «suspenia» els drets fonamentals, la qual cosa es traduïa en una major impunitat (brutalitat) policial. Entre 1956 i 1975 se’n varen decretar onze i amb diferents durades (dels tres mesos als dos anys) i podien abastar la totalitat del territori de l’Estat o una part (Guipúscoa, Astúries, Biscaia). Els decrets-lleis corresponents podien al·legar els motius o no («Ilegal paralización del trabajo»; «Alteración del orden público»; «Asegurar la paz ciudadana»; «Campañas desde el exterior contra el prestigio de España»). Al capdavall, l’arquitectura de la repressió era perceptible: «La pesada volta del poder coactiu de l’Estat, que protegia el règim franquista, descansava en la senzilla clau formada pels tancats arcs de la repressió jurídica i la violència institucional, que es creuaven entre ells com diferents facetes o manifestacions d’aquell poder». (trad. Águila, 2001: 19).

El 27 de setembre de 1975 es varen executar els darrers afusellaments en compliment de sentències de consells de guerra (Barcelona, Burgos, Hoyo de Manzanares). Pau VI havia demanar clemència tres vegades però la raó d'Estat era incontrovertible. El franquisme havia nat matant i acabaria de la mateixa manera. L'Església de base també blasmà contra la pena capital: a Ripoll i la Bisbal d'Empordà religiosos i capellans varen ser penats per la insubordinació exposada a la prèdica. (Clara, 2001). Franco expirà al llit tot i que es perllongà artificialment la comunicació del decès per tal que coincidís amb la mateixa data que la de José Antonio Primo de Rivera, líder de Falange Española (20-N). La construcció de mites guerracivilistes perdurà fins a la fi del Caudillo regnant.

La pràctica de la tortura va tenir continuïtat en el règim constitucional de 1978 (Parra, 2020) i els maltractadors i torturadors varen ser eximits de responsabilitat mitjançant la llei 46/1977, de 15 d'octubre, d'amnistia: «art. 2n. e) Los delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes del orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta Ley; f) Los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas». I encara més, Rodolfo Martín Villa, ministre de l'Interior, va dictar una ordre de data 19 de desembre de 1977 (que no es va publicar al BOE) manant la destrucció sistemàtica dels arxius de la repressió de la Policia i la Guàrdia Civil. El senador Josep Benet va presentar interpel·lacions parlamentàries, però fou debades. (Benet, 1980: 211-218; Alzaga, 2021: 29-38). D'altra banda, els arxius dels Consells Superiors de l'Exèrcit de Terra, l'Armada i l'Aire no són d'accés públic (Viñas, 2019: 12) i la documentació de la jurisdicció militar queda als llimbs (Espinosa et alii, 2022: 22).

L'exoneració i la destrucció de proves varen invulnerabilitzar les forces i cossos de seguretat de l'Estat  en el trànsit al «juancarlismo» i els crims de la dictadura gaudeixen d'impunitat legal (Rivera, 2021). 

L'excepcionalitat espanyola ha estat concretada pel professor Casanova: «La dictadura de Franco va ser la única a Europa que va sorgir d'una guerra civil, va establir un Estat repressiu sobre les cendres d'aquesta guerra, va envestir sense treva els seus oponents i administrà un càstig despietat i amargant als vençuts fins al final. Hi van haver altres dictadures, feixistes o no, però cap va eixir d'una guerra civil. I hi van haver altres guerres civils, però cap a resultes d'un cop d'Estat i cap provocaria una sortida reaccionària tan violenta i tenaç. (trad. Casanova, 2002: 5).

I d'aquelles noces, aquests confits: en el segle XXI, el Tribunal Europeu de Drets Humans, òrgan judicial del Consell d'Europa, ha condemnat reiteradament el Regne d'Espanya per no investigar tortures. Entre 2004 i 2018 havia emès deu sentències per violació de l'article tercer del Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals: «Ningú no pot ser torturat ni tractat de manera inhumana o degradant». Malgrat això les accions resten impunes i la situació esdevé estructural: «Existe, sin duda, una relación clara y directa entre la vertiente procesal y la vertiente material de la prohibición de la tortura que se materializa en la vulnerabilidad en la que se encuentran las personas detenidas y las posibilidades (imposibilidades) que las mismas tienen para obtener las pruebas que necesitan. Por ende, las violaciones del aspecto procesal manifiestan una potencialidad perversa, porque en ellas participan de manera directa o indirecta no sólo las fuerzas y cuerpos de seguridad implicadas como responsables de los maltratos, sino también el resto de profesionales que participan de distintas maneras en la detenciòn o prisión de las personas, como médicos forenses, abogados de oficio, fiscales y los propios jueces y altos tribunales. La tortura y los maltratos no pueden desarrollarse aislados de una trama institucional, judicial y política que la permita y ampare». (Ribotta, 2020: 182).

Postil·la.- Tant en el salazarisme portuguès com en el franquisme espanyol la tortura esdevingué un mitjà habitual per abatre opositors i terroritzar la població. A Lisboa el 2015 es va inaugurar el Museu de la Resistència i la Llibertat (Museu do Aljube - Resistência e Liberdade) en una presó on la PIDE interrogava. Contràriament, a Barcelona l'entramat del règim del 78 nega la reconversió de la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana (on interrogava la Brigada Político-Social) en un centre de memòria de la lluita per la democràcia.

 
Una secció de la Policia Armada desfila per la "Rambla del Generalísimo" amb motiu de la festivitat del Sant Àngel de la Guarda, patró de la  policia governativa espanyola (1926-1973). Girona, 1 de març de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).





REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
  • ÁGUILA, Juan José del. El TOP: la represión de la libertad (1963-1977). Planeta. Barcelona, 2001.
  • AJENJO, Marc; ARRIBAS, Ramon; BLANES, Armand; MENDIZÀBAL, Enric; MÓDENES, Juan Antonio. «L’evolució de la població de Catalunya en el període 1986-1991: estancament demogràfic i canvis en la distribució territorial de la població». Papers de demografia, 74 (1993), p. 94.
  • ALBERCH I FUGUERAS, Ramon; ARAGÓ I MASÓ, Narcís-Jordi. 75 anys de Girona (1909-1984). Fundació Caixa de Pensions, 1984.
  • ALONSO PASCUA, Borja. «Observaciones en torno el área dialectal leonesa: sobre viejos límites eclesiásticos y lingüísticos». Revista de Filologia Española. CI, 1º, enero-junio, 2021, p. 65-94.
  • ÁLVARO, Francesc-Marc. «Maig del 68, mig segle buscant la platja». Serra d’Or, 701 (2018), p. 24-26T
  • ALZAGA VILLAAMIL, Óscar. La conquista de la Transición (1960-1978). Memorias documentadas. Marcial Pons. Madrid, 2021.
  • AMAT, Jordi. Els "Coloquios Cataluña-Castilla" (1964-1971): debat sobre el model territorial de l'Espanya democràtica. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2010;  «L’Ametlla, 1966. Disseny i decepció d’un organisme rector de la cultura catalana». Cercles. Revista d’Història Cultural, 16 (2013), p. 171-189.
  • AMENGUAL BATLE, Josep. «Una província eclesiàstica baleàrica dins una conferència episcopal dels països catalans». Qüestions de Vida Cristiana, 84 (1976), p. 99-108.
  • AMETLLA, Claudi. «Carles Rahola». Quaderns d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials, núm. 3. Perpinyà, març de 1945, p. 37.. 
  • ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Edicions 62. Barcelona, 1972.
  • BABIANO MORA, José; GÓMEZ BRAVO, Gutmaro; MÍGUEZ MACHO, Antonio; TÉBAR HURTADO, Javier. Verdugos impunes: el franquismo y la violación sistémica de los derechos humanos. Pasado y Presente. Barcelona, 2018.
  • BALFOUR, Sebastián. La dictadura, los trabajadores y la ciudad: el movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988). Edicions Alfons el Magnànim. València, 1994.
  • BALLESTER, David. Vides truncades: repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). Publicacions de la Universitat de València. València, 2018.
  • BALSEBRE TORROJA, Armand; FONTOVA FORCADA, Rosario. «Las mujeres de La Pirenaica. El primer feminismo antifranquista de la radio española». Arenal: Revista de historia de mujeres, vol. 23, núm. 1 (2016), p. 85-113.
  • BATISTA, Antoni. La carta. Historia de un comisario franquista. Debate. Barcelona, 2010.
  • BENET, Josep. Combat per una Catalunya autònoma: textos d'ahir i d'avui. Bruguera. Barcelona, 1980; L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2009.
  • BERGA, Miquel. Una educació: una memoir de Londres durant els setanta. Univers. Barcelona, 2021.
  • BOHIGUES SAPENA, S.J., Rafael. Análisis de la juventud contemporánea. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla. Sevilla, 1975.
  • BOIX, Maur M. Cops d’ull al retrovisor. A cura de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001.
  • BRUGUERA I TALLEDA, Jordi. «Qüestions de vida cristiana (1958-1974): setze anys d'una reflexió cristiana a Catalunya». Qüestions de vida cristiana, 73 (1974).
  • CABANA I VANCELLS, Francesc. La integració a la societat del seu temps, 1889-2011 a Història del Foment del Treball, 1771-2011, Vol. II. Foment del Treball Nacional. Barcelona, 2016.
  • CABEZAS, Guillem. «Les Voltes: la llibreria resistent». Revista de Girona, 259 (2020), p. 54-58.
  • CALATRAVA, Albert; HURTADO, Eider; PRADO DE VERA, Ana. L'armadura del rei. Ara Llibres. Barcelona, 2021.
  • CARRILLO-LINARES, Alberto. «Movimiento estudiantil antifranquista, cultura política y transición política a la democracia». Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 5 (2006), p. 149-170.
  • CASANOVA, Julián. «Una dictadura de cuarenta años». CASANOVA, Julián (coord.); ESPINOSA, Francisco; MIR, Conxita; MORENO GÓMEZ, Francisco. Morir, matar, sobrevivir: la violencia en la dictadura de Franco. Crítica. Barcelona, 2022.
  • CASAS, Ferran et alii. Tota la veritat. Ara Llibres. Barcelona, 2019, p. 166.
  • CASASNOVAS, Máximo; DOMINGO, Manuel; MARCO, José; BRÍA, Lázaro. ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida. Nova Terra. Barcelona, 1966.
  • CASASSAS YMBERT, Jordi. Pervivència de Catalunya: la formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània. Afers. Catarroja, 2020.
  • CASTELLET, J.M. Seductors, il·lustrats i visionaris: sis personatges en temps adversos. Edicions 62. Barcelona, 2009.
  • CAZORLA, Antonio. Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975. Alianza. Madrid, 2016.
  • CHULIÁ RODRIGO, Elisa. El poder y la palabra: prensa y poder político en las dictaduras: el régimen de Franco ante la prensa y el periodismo. Biblioteca Nueva. Madrid, 2001.
  • CLARA I RESPLANDIS, Josep. «Denúncies contra la llengua i els símbols de Catalunya a la comarca de Ripoll (1940-1967)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 25 (1995), p. 387-401; «Ripoll 1975: sancions a una homilia contra la pena de mort». Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, 12 (2001), p. 181-192; «Una Setmana Santa paganitzada». La processó del Sant Enterrament de Girona: fe, tradició i espectacle. MMV Edicions. Cornellà de Terri, 2020, p. 13-17.
  • COMISIÓN EPISCOPAL DE ORTODOXIA Y MORALIDAD. Normas de Decencia Cristiana. Secretariado del Episcopado Español. Madrid, 1958.
  • DOCTOR RAMON MASNOU MISCEL·LÀNIA DE RECONEIXEMENT. A cura de Genís Samper. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007.
  • DOMÍNGUEZ ARRIBAS, Javier. El enemigo judeo-masónico en la propaganda franquista (1936-1945). Marcial Pons Historia. Madrid, 2009.
  • DOWLING, Andrew. La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012. Pasado y Presente. Barcelona, 2013.
  • ELDUQUE, Albert. «Josep Maria Forn, el compromís amb la realitat». Serra d’Or, 727-729, juliol-setembre 2020.
  • ESPINOSA, Francisco; PORTILLA, Guillermo; VIÑAS, Ángel. Castigar a los rojos: Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista. Crítica. Barcelona, 2022.
  • ESTAPÉ, Fabián. De tots colors: memòries. Edició a cura de Mònica Terribas i Sala. Edicions 62. Barcelona, 2000; Sin acuse de recibo. Mònica Terribas i Sala (ed.). Plaza & Janés. Barcelona, 2000.
  • FABRE, Jaume. Història del fotoperiodisme a Catalunya: 1885-1976. Col·legi de Periodistes de Catalunya - Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990; Periodistes uniformats. Diaris barcelonins dels anys 40: la represa i la repressió. Col·legi de Periodistes de Catalunya - Diputació de Barcelona. Barcelona, 1996; «Nèstor Luján, un periodista valent». Serra d’Or, 736 (2021), p. 36-39.
  • FÀBREGAS I GUILLÉN, Dídac. La democracia en la España del siglo XXI: de la esperanza a la regresión. Viena. Barcelona, 2007.
  • FERRÉ PAVIA, Carme. «Serra d’Or, intel·lectualitat i cultura resistents en el segon franquisme (1959-1977)». Treballs de Comunicació, 12 (1999); Intel·lectualitat i cultura resistents: Serra d'Or: 1959-1977. Galerada. Cabrera de Mar, 2000.
  • FERRER I COSTA, Josep; PUJADAS I MARQUÈS, Joan. Fabra i Coromines: amistat i cartes d'exili. Ara Llibres. Barcelona, 2017.
  • FERRER I GIRONÈS, Francesc. «Notes per a la història del catalanisme a Girona. Les campanyes pel català». Revista de Girona, 104 (1983), p. 223-230.
  • FLUVIÀ FONT, Modest; RIGALL I TORRENT, Ricard. «Del 1960 al 1980: la modernització de l’activitat productiva gironina». Cent anys d’economia a les comarques gironines. Cambra de Comerç de Girona. Girona, 2011, p. 262-361.
  • FRANCO SALGADO-ARAUJO, Francisco. Mis conversaciones privadas con Franco. Planeta. Barcelona, 1976.
  • GALERA PORTA, Francesc (ed.). Epistolari Calders-Tísner. Edicions UIB - Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2020.
  • GAY, Josep Víctor. Pablito, 30 anys d'imatges: 1960-1990. Diputació de Girona. Girona, 1999.
  • GAZIEL. Un estudiant a París i d'altres estudis. Selecta. Barcelona, 1968.
  • GELONCH, Antoni. Quan érem lleidatans. Unes memòries no heroiques, vol. I. Pròleg de Josep Vallverdú. Viena edicions. Barcelona, 2020.
  • GRANDA LORENZO, Sara. «El privilegio del fuero eclesiástico». Estudios sobre jurisdicciones especiales. Manuela Fernández Rodríguez, coord. Asociación Veritas para el Estudio de la Historia, el Derecho y las Instituciones & Omnia Mutantur. Valladolid, 2015, p. 101-124.
  • GRAU I FERRANDO, Dolors. ;Fotògrafs i editors a les comarques gironines: 1839-1940: Emili Massanas i Burcet, 1940-1991. Diputació de Girona. Girona, 1998.
  • KÜNG, Hans. Siete papas: experiencia personal y balance de la época. Traducciones de José Manuel Lozano Gotor y Daniel Romero Álvarez. Trotta. Madrid, 2015.
  • KURLANSKY, Mark. 1968: El año que conmocionó al mundo. Traducción de Patricia Antón. Destino. Barcelona, 2004.
  • LLADONOSA LATORRE, Mariona. «Imaginari cultural i social del pensament polític del primer pujolisme». Cercles. Revista d’Història Cultural, 20 (2017), p. 71-99; Nosaltres els catalans: del catalanisme catòlic al pujolisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2019.
  • LLADONOSA LATORRE, Mariona; LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Una nova cultura per al poble: el Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat (1975-1977). Grup Enciclopèdia. Barcelona, 2021.
  • LLANAS, Manuel. «Una monografia inèdita de Gaziel sobre la premsa espanyola». Anàlisi. Quaderns de comunicació i cultura, 19 (1996), p. 11-54. Cf. Gaziel. Obra dispersa. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2020, p. 160-204.
  • LLIMONA, Jordi. Humans, tanmateix. Pòrtic. Barcelona, 1978 (1a. edició 1973).
  • LOZANO, Vicenç. Intrigues i poder al Vaticà. Pòrtic. Barcelona, 2021.
  • MADARIAGA, Salvador de. ;España: ensayo de historia contemporánea. Espasa-Calpe. Madrid, 1979.
  • MARÍN I CORBERA, Martí. ¡Ha llegado España!: la política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Eumo. Vic, 2019.
  • MARQUÈS, Salomó. Modest Prats, un esperit lliure. Pia voluntat mossèn Modest Prats i Domingo. Girona, 2021.
  • MARTÍN RAMOS, J.L.; PERNAU, Gabriel. Les veus de la presó: històries viscudes per 36 lluitadors antifranquistes. Epíleg de Josep Pernau. Edhasa & Edicions la Campana. Barcelona, 2003.
  • MARTÍN DE SANTA OLALLA SALUDES, Pablo. «El clero contestatario de finales del franquismo. El caso Fabara». Hispania Sacra, 117 (2006), p. 223-260.
  • MASSOT I MUNTANER, Josep. «Els bisbes catalans i la llengua de l'Església». Serra d'Or, 191 (1975), p. 7-9.
  • MENA, José María. De oficio, fiscal. Ariel. Barcelona, 2010.
  • MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA. ;La educación en España: bases para una política educativa. Madrid, 1969.
  • MINISTRAL I MASIÀ, Jaume. Nosaltres, els mestres. Pòrtic. Barcelona, 1980.
  • MIRAMBELL BELLOC, Enric. Historia del Gobierno Civil de Girona. Ministerio del Interior. Girona, 1992.
  • MOLAS, Joaquim. El mirall de la vida: dietari 1956-2015. Edició de Rosa Cabré i Maria Capdevila. Eds. 62. Barcelona, 2021.
  • MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. El règim franquista: feixisme, modernització i consens. Eumo. Vic, 1994; Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999; «Modernización económica e inmovilismo político (1959-1975)». Historia de España siglo XX 1939-1996. Jesús A. Martínez (coord.). Cátedra. Madrid, 1999; «La vida quotidiana durant el franquisme». Franquisme i transició democràtica a les terres de parla catalana. Actes del 2n Congrés de la CCEPC (Palma, 16, 17 i 18 d'octubre de 1997). Ramon Arnabat i Martí Marín (eds.).Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. Valls, 2001, p. 645-663.
  • MUÑOZ SORO, Javier. «Dictadura modernizante, (seudo)opinión pública y dualismo cultural en la España de los años sesenta». Cercles. Revista d’Història Cultural, 21 (2018).
  • NAVARRETE i SÁNCHEZ, Fina; TERRÉ i ALONSO, Laura. Narcís Sans i Prats: 1920-1994. Ajuntament de Girona - Rigau Editors. Girona, 2014.
  • NICOLAU D'OLWER, Lluís. Caliu: records de mestres i amics. Institut Català de Cultura. Mèxic, 1958.
  • OLIVER OLMO, Pedro (coord.). La tortura en la España contemporánea. Los libros de la Catarata. Madrid, 2020.
  • PAGÈS I BLANCH, Pelai (dir.). Franquisme i repressió: la repressió franquista als Països Catalans (1939-1975). Universitat de València, 2004; Les lleis repressives del franquisme (1936-1975). Tres i Quatre. València, 2009.
  • PÀMIES, Teresa. Ràdio Pirenaica: emissions en llengua catalana de Radio España Independiente (1941-1977). Cossetània. Valls, 2007.
  • PARRA IÑESTA, Eduardo. «La práctica de la tortura en España durante la Transición y los Gobiernos Democráticos: una visión de conjunto». Pedro Oliver Olmo & Mª Carmen Cubero Izquierdo (coords.). De los controles disciplinarios a los controles securitarios. Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha. Cuenca, 2020, p. 449-464.
  • PLA, Josep. Notes del capvesprol. O.C. vol. XXXV. Destino. Barcelona, 1993, p. 128.
  • PORCEL, Baltasar. Arran d’aigua. Selceta. Barcelona, 1967.
  • PORTILLA CONTRERAS, Guillermo. «Colaboración de la Iglesia católica en la represión penal de la masoneria y el comunismo durante el franquismo». Revista Penal México, 3 (2012), p. 193-201.
  • PRESTON, Paul. Botxins i repressors: els crims de Franco i dels franquistes. Base. Barcelona, 2006.
  • PUEYO I PARÍS, Miquel. Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols. Edicions 62. Barcelona, 1984.
  • PUIGVERD, Antoni. La finestra discreta: quadern de la roda del temps. La Vanguardia. Barcelona, 2014.
  • PUJULA I VALLÈS, Frederic. Recordances a cavall de dos segles. Edició a cura d'Imma Farré i Vilalta. Edicions Làlia. Balaguer, 2022.
  • RAFANELL, August. Notícies d’abans d’ahir: llengua i cultura catalanes al segle XX. A contravent. Barcelona, 2011.
  • RAGUER, Hilari. «M. Ángeles Félix Ballesta, La "cuestión catalana" (1922-1932) según el Archivo Secreto Vaticano». [Nota bibliogràfica]. Revista de Dret Històric Català, 18 (2019), p. 205- 219; «Impacte del Concili II del Vaticà a l’Espanya de Franco». Revista de Dret Històric Català, 19 (2020).
  • RIBOTTA, Silvina. «Tortura y malos tratos en la España democrática». Cuadernos electrónicos de filosofia del derecho, 43 (2020), p. 155-188.
  • RISQUES, Manel (dir.); DUARTE, Àngel; DE RIQUER, Borja; ROIG ROSICH, Josep M. Història de la Catalunya Contemporània: de la guerra del Francès al nou Estatut. Mina. Barcelona, 2006.
  • RIUS, Núria F. «Heribert Mariezcurrena i Corrons, retratista de Jacint Verdaguer i pioner del fotoperiodisme a Espanya (1847-1898)». Anuari Verdaguer, 19 (2011), p. 397-418.
  • RIVERA, Antonio. «La amnistía de 1977 y los debates sobre el pasado». Clío & Crímen, 18 (2021), p. 155-171.
  • RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona: passat i present. Tesi doctoral inèdita. Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Bellaterra, 2010. Vol. 3. Apèndix. Accés obert a: ddd.uab.cat/record/63870
  • ROS AGUDO, Manuel. La guerra secreta de Franco (1939-1945). Crítica. Barcelona, 2002.
  • SAINZ RODRÍGUEZ, Pedro. Testimonio y recuerdos. Planeta. Barcelona, 1978.
  • SERRAHIMA, Maurici. Del passat quan era present, IV (1964-1968). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2005.
  • SIMBOR ROIG, Vicent. «Eliot, Fuster i la cultura satèl·lit». Serra d'Or, 747 (2022), p. 19-22.
  • SOLÉ I SABATÉ, Josep M; VILLARROYA, Joan. Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes (1936-1975). Curial. Barcelona, 1993.
  • SOPENA, Mireia. El risc de la modernitat. La revista Critèrion (1959-1969). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2018.
  • SUAU MAYOL, Tomàs. «El vessant cultural del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears a la dècada de 1960: la programació d’exposicions i de conferències». Cercles. Revista d’Història Cultural, 16 (2013), p. 217-229.
  • TAMAMES, Ramón. Introducción a la economía española. Alianza. (17ª edición revisada). Madrid, 1987.
  • TÉBAR RUBIO-MANZANARES, Ignacio. «El "derecho penal del enemigo": de la teoría actual a la práctica represiva del "Nuevo Estado" franquista». Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 13 (2014), p. 227-250.
  • TOWNSON, Nigel (ed.). España en cambio: el segundo franquismo, 1959-1975. Siglo XXI. Madrid, 2007.
  • TRIADÚ, Joan. Una cultura sense llibertat. Aymà. Barcelona, 1978.
  • TURRÓ I VENTURA, Xavier. «La població». Revista de Girona, 200 (2000), p. 23-32.
  • TUSELL, Javier. Dictadura franquista y democracia, 1939-2004: historia de España, XIV. Crítica. Barcelona, 2005.
  • VALLVERDÚ i BORRÀS, Marta. Seixantisme: l'esclat cultural català dels 60. Pròleg de Julià Guillamon. L'Avenç. Barcelona, 2022.
  • VÀZQUEZ, Eva. «On són els reporters gràfics?». Revista de Girona, 305 (2017), p. 11.
  • VÁZQUEZ OSUNA, Federico. «La llibertat religiosa en el constitucionalisme espanyol: les creeences dels dissidents». Revista de Dret Històric Català, 12 (2013), p. 109-132.
  • VILANOVA I VILA-ABADAL, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats: el primer exili dels republicans espanyols: dels camps francesos al llindar de la deportació. Empúries. Barcelona, 2006.
  • VIÑAS, Ángel. Pròleg a Jaume Claret, Ganar la guerra, perder la paz: memorias del general Latorre Roca. Crítica. Barcelona, 2019.
  • YSÀS, Pere. Disidencia y subversión: la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975. Crítica. Barcelona, 2004.


Anònim. Retour à la normale... (Retorn a la normalitat...), eslògan del Maig del 68. Serigrafia de l'Atelier populaire (Escola de Belles Arts de París), 8 de juny de 1968.