 |
| Orla de la promoció 1984/87 del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Arxiu de Francesc Puntas Sarrinat. Palamós. Producció fotogràfica de Miquel Bohigas Costabella. Sant Gregori. |
Llisco pel meu país i pel seu temps.
Narcís Comadira
Revista d'Igualada, 4 (2000), p. 95.
La història ens justifica la pervivència d’uns estudis
que s’han anat transformant des de les primeres
Escoles Socials en funció de les necessitats
de la societat, la influència d’Europa o la construcció
del sistema democràtic de relacions laborals
en un marc de llibertats
Maria Jesús Espuny Tomás
(Espuny 2009: 22)
que s’han anat transformant des de les primeres
Escoles Socials en funció de les necessitats
de la societat, la influència d’Europa o la construcció
del sistema democràtic de relacions laborals
en un marc de llibertats
Maria Jesús Espuny Tomás
(Espuny 2009: 22)
La dècada dels 60’s va ser temps de revisions, canvis i impactes en l’economia (Planes de Desarrollo), l’estil de vida (baby boom, irrupció del feminisme) i l’escena internacional (descolonitzacions, lluita pels drets civils). La política interior espanyola va continuar la repressió i el genocidi cultural consentit per les potències occidentals i amb el suport incondicional dels poders fàctics: la banca, l’Església, l’exèrcit i la judicatura.
El miracle econòmic espanyol es va basar en l'explotació i el sacrifici de les classes populars. Fins a la dècada dels setanta, les famílies treballadores contiuaven essent unitats de producció i no unitats de consum. (Álvarez Junco et al: 199). A la mort de Franco el 10% de la població de renda superior acumulava el 40% del total de la renda mentre el 10% de la població de renda inferior disposava del 1,8%. Un de quatre espanyolets tenia uns ingressos inferiors a la meitat de la renda per càpita, el llindar de la pobresa. (Mayayo et al).
Els capitalistes catalans anaven a rega: «El llegat d'aquesta burgesia col·laboradora del franquisme va ser ben magre. Havien compromès el futur del país en un projecte econòmic de poca volada, que tenia com a bases la construcció i el turisme de sol i platja, mentre es deixava que anés decaient el teixit industrial. I encara, a la fi del règim, van donar una nova mostra de la por immobilista que els consumia i es van fer responsables d'una nova traïció» (Fontana).
Mig segle després, presenciem -amb estupefacció- el descens a l’avern de Jordi Pujol i l’exhibició brutal i cruel d’un franquisme rediviu als aparells de l’Estat, els mitjans de comunicació (connivents) i els partits dinàstics. El règim del 78 s'ha clavagueritzat i el seu unanimisme és petri per a negar a Catalunya la condició de subjecte polític. Els cosins Montllor -des de la serra d’Aitana- ja ens prevenien: Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança.
 |
| Festa de l'empresa Fibracolor. Una renglera d'automòbils al seu pas per un carrer dels nous habitatges pels treballadors. Tordera, 19 de juny de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Cartell de la pel·lícula La piel quemada de Josep M. Forn, obra cabdal del cinema social (1967). |
Perfilant un nova economia
En la dècada prodigiosa, es varen construir les grans infraestructures: l’autopista, l’aeroport, els embassaments de Susqueda i de Darnius-Boadella, la marina residencial i l’aeròdrom d’Empuriabrava, la portada d’aigües del Ter cap a Barcelona i la Costa Brava, la resclosa de Colomers, etc. També equipaments de capitalitat com la Llar Infantil, l’Hospital Geriàtric, l’Estadi de Montilivi, la Casa de Cultura de Girona o l’Escola de Magisteri.
Es substituïren els espeternecs dels anèmics carrilets de Sant Feliu de Guíxols i Olot pel brogit d’una Costa Brava convulsa per l'esclatarada absoluta del turisme. Els símptomes del fenomen creixent es perceberen just acabada la Segona Guerra Mundial. Una carta al director de Destino l'estiu de 1946 ho va posar de manifest de manera contrariejada:«Vull fer-vos partícips de la impressió que porto d'un viatge a la Costa Brava realitzat aquests darrers dies. Les carreteres són infames. Els ajuntaments tenen els nuclis del litoral en un estat urbanístic vergonyós, en complet abandó. Als propietaris de les cases els ha entrat el sol al cap. Demanen per elles preus fabulosos. A Tamariu, per una caseta sense aigua corrent i sense electricitat, em demanaren 6.000 pessetes, pràcticament per a dos mesos. A Llafranc, és corrent demanar, per cases desproveïdes de tot confort, únicament pròpies per a l'estiueig, set i vuit mil pessetes. A les cales de Begur demanen, proporcionalment, el mateix. Arreu he observat una follia alcista. Els hotels que podrien ésser els millors del país si es limitaven a servir el que mengen en llurs cases les classes modestes de la comarca, continuen presentant els menús de les fondes de Barcelona de categoria pretenciosa, encara que ínfima. La Costa Brava és encara tan meravellosa com sempre, però els naturals del país no solament estan desproveïts de sentit turístic, sinó que demostren tenir una idea contrària a llurs propis interessos. Sospito que enguany irà a la Costa Brava molta menys gent, de tipus sedentari, de la que hi hauria anat, d'entrar la gent a la raó i de tornar en si. Què es pretén? Que a la Costa no hi puguin viure més que els grans paniaguados que tenen extenses propietats en ella i cases magnífiques?». (Trad. Espinos, 1946). Aquell Sr. Espinos, però, podria ser perfectament un conegut escriptor de Llofriu.
El creixement de la demanda, va moure els industrials a urgir mà d’obra -per a la construcció i l’hostaleria- provinent de les regions més damnades de l’Espanya seca. Realitat que Josep M. Forn va portar al cinema en una obra de significat caràcter neorealista. La piel quemada (1967) és un film que ha adquirit un valor documental i artístic de primer ordre.
Hom posa en dubte la gesta de l'arribada de l'home (americà) a la Lluna. En canvi, és una evidència la implantació de l'energia atòmica. Josep Pla es va encaparrar per a que es construís una central nuclear a la platja de Pals. Van plantar-hi cara cent trenta estartidencs i estartidenques. Al final, l'emplaçament es va desestimar. Per raons «objectives »el consorci elèctric va fer via cap a la Catalunya del Sud i l'escriptor es va rebotre «contra la burgesia turística de la Costa Brava».
Hisendats i rendistes varen acabar amb uns patrimonis exhausts. El pairalisme es rendí a l’altar del desenvolupament i el vescomtat de Cabanyes passà de ser un domini amb reminiscències feudals a una hipoteca que va acabar executada per donar pas a una urbanització. Encara que l'any 1973, l'aristocràcia del sòl va voler fer el gran «pelotazo» urbanístic sobre un indret excepcional: Sant Pere de Rodes. L'Audiència Territorial de Barcelona -antecedent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya- va fallar que la descendent dels comtes d'Empúries era la propietària del monestir i el seu entorn. El nyap judicial es va rebre amb estupefacció. Els figuerencs més granadets recorden que la procuradoria de la casa comtal s'anunciava a la porta com «Administración del Estado de los Condes de Ampurias». Les reaccions contràries explosionaren a la premsa: gent de la terra i també prohoms com Josep Pla, Santiago Sobrequés o mossèn Josep Maria Cervera. Finalment, però, es va estimar el recurs de l'Estat (l'espanyol, no pas l'emporità). Salvem l'Empordà pot anotar aquest afer en els annals dels disbarats.
Vegetava i vegeta l'antiburgès Reial Estament del Principat de Girona que per ser-hi admès s’ha de provar la noblesa del primer cognom patern i «la cristianitat, legitimitat i neteja de sang fins als vuit besavis». L'aristocràcia provinciana (amb delegació a Castella la Vella!) ha quedat superada per lobbys empresarials com el Rotary Club, que professa classisme americanista.
El Sr. Ferran Viader, veguer president del Reial Estament, va ser convidat al casament de Cristina de Borbó a Barcelona. Amb la seva senyora varen fer el viatge en tren. Al vagó varen coincidir amb una brigada de vies de la Renfe que quan els va venir de gust es varen posar a esmorzar. I així va ser com el representant de la noblesa va aparèixer a palacio perfumat amb ferum proletària de sardines de llauna. Una escena berlanguiana protagonitzada pel darrer carlí confés d'aquests topans. Físicament, el Sr. Viader semblava bessó de l'aristòcrata i actor Luis Escobar; d'aquí ve que fos inevitable establir un paral·lelisme que el feia un idoni i nostrat marquès de Leguineche de Parets d'Empordà. Un cavaller, que consti.
La societat de consum va trastocar els hàbits domèstics: de la higiene personal al parament de la llar i el vestir. La indústria de les fibres artificials es localitzaren a l’engròs a Blanes (Safa) i la veïna Tordera (Fibracolor). Començà a popularitzar-se el cotxe propi. La compra a crèdit va significar l’explosió de les lletres de canvi.
Figueres esdevingué -més que mai- la capital comercial del sud de França. La ciutat estava à la page i optava al reconeixement d’una certa cocapitalitat provincial, esprement els rendiments de l’excepcional situació transfronterera. La devaluació de la peseta va ser fonamental per això. Els cambrers de la cafeteria Astoria podrien explicar-ho amb pèls i senyals.
L'Olot i el Ripoll fabrils, seguirien mal comunicats. A la Collada de Toses hi ha hagut dos túnels: el ferroviari del Cargol i el nonat per a vehicles. Mig segle després, el projecte resta empantanegat. D'altra banda, el desdoblament de la N-II i l'Anella de les Gavarres són altres impossibles tot i el col·lapse viari de la Terra baixa. Les obres públiques d'impacte segueixen pendents, traspassen el segle i oscil·len entre el somni dels justos i la cançó de l'enfadós.
En el curs mig i baix del Ter, i el baix del Fluvià, es substituí el conreu del cereal i el farratge per l'arboricultura fruitera. Les plantacions menaren a la creació de cooperatives de gran envergadura a Bordils, Ullà i Sant Pere Pescador. Altrament, els polígons industrials varen començar a fer-se presents als plans d'ordenació urbana. Els de Celrà i Riudellots de la Selva esdevingueren pioners.
Empresa i treball
Paco Candel publicava Els altres catalans sota els auspicis de Jordi Pujol i Joan Reventós. Precisament, el president de Banca Catalana feia atenció en l'impacte dels treballadors nouvinguts: «El nostre problema central, en tant que país, no és pas la llengua ni la qüestió social ni el progrés econòmic ni cap problema polític: el nostre problema central és la immigració i, per tant, la integració. L'objectiu bàsic és construir una comunitat vàlida per a tots els catalans. I cuito a afegir que per català entenc tot home que viu i treballa a Catalunya i que, de Catalunya, en fa casa seva, el seu país, al qual s'incorpora i el reconeix». (Serra d'Or, 8, agost de 1964). Tot just feia quatre anys que Jordi Pujol havia publicat el pamflet que li suposà tortura, presó a Torrero (Saragossa) i desterrament a Girona. El títol: Us presentem el general Franco. Acabava així: «La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'un opressor, és un corruptor. Catalunya, 15 d'abril del 1960». L'autor passà del penal a la presidència de la Generalitat (1980-2003). Malauradament, però, acabaria certificant la dita: els testos s'assemblen a les olles.
L'anàlisi de la política de rendes aportava dades d'impacte: «A lo largo de este segundo año [1965] de aplicación del plan [de Desenvolupament Econòmic i Social], la evolución de los salarios es aún más grave que en el año anterior. El aumento del coste de la vida es muy elevado y los salarios logran difícilmente mejorar un poco su capacidad adquisitiva. Los incrementos de la productividad son muy superiores a las subidas de los salarios reales, es decir, se deteriora la posición de los salarios dentro de la renta nacional. Los sueldos y salarios redujeron su porcentaje respecto de la renta nacional a un 53 por 100. Los incrementos de la productividad por encima de los aumentos de salarios reales hablan claro de un período de mayores beneficios, de un empeoramiento de la condición obrera dentro de la riqueza general del país. (...) Los trabajadores no han percibido en su adecuada proporción los incrementos que por aumento de la productividad y por alza del coste de la vida les corresponderían desde 1958 (índice 100) hasta 1965 (índice 83,2). Es decir, los trabajadores cada vez cuentan menos, cada vez perciben una parte más reducida de la riqueza nacional. El proceso desde 1958 es -y el adjetivo es suave- alarmante». (Maravall: 227, 231).
La sociologia també estenia la mirada: «El centralisme espanyol ha fet, sens dubte, molt de mal a l'empresari català, perquè li ha impedit d'acumular una tradició de resolució local dels problemes. Ara, cal matisar les coses i afegir que l'empresari sembla haver-se prestat de bon grat a l'abandonament de les seves responsabilitats locals. El centralisme ha estat dut a extrems disfuncionals perquè ha trobat la complicitat d'uns empresaris que han considerat còmode l'abandonament de llurs funcions de classe dirigent. L'actual sistema de laissez-faire gairebé total per a la iniciativa privada dóna a l'empresari la possibilitat de rectificar aquest oblit. Al meu parer, l'empresari català ha de despendre menys temps lluitant conhtra l'Administració fiscal i més temps en la comesa de la modernització i la integració. (...) Si els IBM coexisteixen amb tipus humans no educats per a la civilització industrial es produeixen aquells casos pintorescos que, malgrat llur caràcter marginal, no deixen d'ésser simbòlics des d'un punt de vista social: els empresaris que compren un IBM o un Bull i el condemnen a un règim d'infrautilització perquè les dimensions de la seva empresa no són prou grans però que, alhora, creuen que la compra del IBM els premet, ja el primer mes, d'acomiadar la quasi-totalitat de la plantilla administrativa, deixant únicament el cap de comptabilitat amb tres o quatre subordinats jovenets». (Pinilla, 1967:208-209).
La febre de la construcció fou una pandèmia a la Barcelona porciolista. Quantes escriptures va signar el notari-alcalde? La demanda es va amplificar sota els efectes d'una nova política estatal de l'habitatge i l'establiment d'estímuls fiscals adreçats als contractistes: «¿Quienes han sido, en realidad, los agentes inductores de ese crecimiento? ¿Fueron acaso los murcianos que desembocaban uno a uno con el estómago vacío y una maleta? ¿O fueron quizás la oligarquía y las clases burguesas indígenas de Catalunya las que han sacado tajada de todo ello? El desarrollo industrial y la marea humana de andaluces y murcianos primero, de marroquíes y africanos después, resulta en apariencia incontenible; por su parte, la clase dominante saca el máximo provecho especulando en lo que puede: pequeños burgueses -comerciantes, dueños de hoteles, pensiones, etc.- en los alquileres, una fracción de la oligarquía en inmobiliarias y en la construcción, los laboratorios químicos realizando plusvalías inimaginables, los fabricantes textiles con alzas y bajas aunque siempre con beneficios; y encima de todo este conglomerado de intereses mezquinos, familias, sociedades anónimas y prestigios, los grandes grupos financieros de la Península». (Ynfante: 124). Josep Pla va registrar la impressió d'aquell ambient a Destino.
Les caixes d'estalvis eren el medi privilegiat de l'estalvi popular. La politització, el Banco de España, la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) i les auditores les varen fer caure a començaments del segle XXI (Ekaizer, 2018). Perduren vigents Caixa Ontinyent (Vall d'Albaida) i Caixa Pollença (Mallorca).
L'Església catòlica, franquista i romana
FAURE, Fredi; JUANHUIX, Xavier. Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Girona, Casa de Cultura, 2006.
FIGUERAS, Narcís (COORD.). 60's versus 80's: literatura, música i arts visuals a Girona i a Catalunya: 1960-1980. Museu d'Art. Girona, 2003.
FOIX, J.V. Noms propis: escriptors i artistes. Edicions, 62. Barcelona, 2019, p. 164-165.
FONTANA, Josep. L'ofici d'historiador: lliçons Ferrater Mora. Arcàdia. Barcelona, 2018, p. 146.
FRAGA IRIBARNE, Manuel. Horizonte español. Editora Nacional. Madrid, 1966.
FUENTES, Manel. El Matí de Catalunya Ràdio: Els Nadal i la Universitat de Girona. L'hora del "tàper" amb Joaquim Nadal, Anna Nadal, Manel Nadal, Rafel Nadal i Josep Maria Nadal. [Consultat el 14-03-2018].amb del
FUSTER, Joan. «Els feliços 60»: Obres Completes, VII. Llengua, literatura, història, 2. Edicions 62. Barcelona, 1994.
Jordi Pujol, des de la presó de Torrero (1960-1962), intuïa els canvis: «D'ací a un moment m'aixecaré, em posaré el farcell a l'esquena i des del turó baixaré al poble (...) sé que em trobaré la vella masia convertida en casa d'estiueig». (Pujol).
Josep Pla va ser qui primer va denunciar com s'estava capolant el territori litoral: «Nos están destruyendo el país a ojos vistas, y lo están destruyendo con una frivolidad, una desfachatez, una intensidad y una rapidez absolutamente inauditas. Este proceso de destrucción a gran escala y a lo loco empezó a producirse con la colaboración, la aprobación y el beneplácito de los organismos técnicos hace dos o tres años. Este proceso ha sido fulminante y gigantesco. En el curso de este proceso han salido a relucir dos de nuestras llagas más tristes: nuestro terrible provincianismo atávico, nuestro afán de parodia y de mimetismo trasnochado, nuestro profundo vacío interno -un vacío interno tan insondable como para hacernos olvidar el país en que hemos nacido-. Y luego la otra llaga: el frenesí de ganar dinero a todo trance, rapidísimamente, sin tener en cuenta una cualquier consideración de lugar, de tiempo o de manera humana de ser. Y así hemos llegado a la situación presente. ¿De dónde habrá podido surgir este insensato deseo de afear el paisaje de una manera voluntaria, sistemática y decisiva? ¿Cuál podrá haber sido la causa este fabuloso esfuerzo para desvirtuarlo en contra de los intereses privados y públicos, es decir, de nuestros propios intereses? ¿A tanta miopía hemos llegado para destruir a base de una immediatez económica errónea y turbulenta nuestra propia riqueza? ¿Tan mal estábamos para que un puñado de dinero nos haya trastocado la cabeza y nos haya convertido en colaboradores sumisos de las formas de la especulación más repugnantes, temerarias y de una vanidad sin precedentes? En mi vida había visto una explosión de provincianismo de una más miope bobacolinería». (Pla).
L'escriptor Josep Vicente va referir amb condícia el fenomen: «Els pobles de totxanes. Homes del sud pujaren cap a la costa quan el «rush» turístic va començar. L'Europa ben peixada i la Ibèria d'ulls febrosos i pell fosca es trobaren -i s'ignoraren- sobre aquest país. L'expansió turística que capgirà la costa fou possible en gran part per l'aportació de mà d'obra immigrada d'Andalusia, d'Extremadura, de zones de Castella, gent de Cuevas de Almanzora, de Puente del Arzobispo, de Motril, de Caztejada, de Torrecardela. Una vegada més el pobre ha pogut viure millor del que vivia quan el ric ha tingut per afartar-se; la vella història que ve de tan lluny, de la utilització de l'home. La manca de vivendes quan simultàniament l'espai de vora mar s'omplia d'hotels, apartaments, bungalows i xalets que són una preciositat, feia un contrast violent, feridor. Damunt del país es verificava, per l'aproximació de dos extrems, una ruptura social (o una mala soldadura), que el convertia en una mena de jungla. A Sant Feliu, per exemple, els immigrants contruïren un barri, el «Pueblo nuevo». Calle de los Arcos, calle de los Pozos, del Sagrado Corazón de Jesús, Avenida de San Feliu. Els diumenges són els dies de fer fonaments, de posar bigues, d'aixecar parets. Cada home, cada dona, cada infant és un espai conflictiu que cerca de fer-se un lloc mínimament decent. Roba de la bugada estesa, cistelles plenes de pa ros i net, criatures espavilades, en llibertat. Calen escoles, sí, i moltes altres coses perquè tanta força viva no es dissolgui en la repetició». (Vicente, 152). .
Ibáñez Escofet copsà els efectes dels canvis culturals i socioeconòmics: «Diumenge vaig recórrer un tros considerable de la Costa Brava, atacada del mal de maó -dir de pedra seria, francament, una exageració- i amb una vivacitat de progrés extraordinària. I com ha canviat tot, Déu meu! El paisatge i els homes ja no són els del meu temps. De la taverna convertida en restaurant de categoria, fins a la fonda de poble transformada en hotel que abans haurien volgut per a elles les grans ciutats, la gamma de canvis esdevindria inacabable. Els temps del meu avi i de l'home que devia cent quaranta-quatre cafès, moriren potser abans del turisme, però ningú podia pensar que la petita vinya aspra i difícil pogués valer un milió de pessetes, i que les professions de corredor de finques, de cambrer o del... que vulgueu, fossin més còmodes i remuneradores que el mar vell i entranyable». (El Correo Catalán, 7 abril 1964). J.V. Foix també se'n feu ressò: «El Port [de la Selva] d'All i salobre no és pas ben bé el d'ara. L'home de motor ha substituït l'home de rems: com menys hom pesca, més barques hi ha; com menys veïns, més cases, i com menys ceps planta hom i més erm deixa el país, més val el terreny. El no fer res és, gairebé vitalícia, una renda, i qui s'afanya a treballar, de vell serà indigent. Dels pecats pudents de sofre que En [Josep Maria de] Sagarra descobria pertot, en cala i cambra, tot just si ningú en té consciència. Hem recobrat, simples i càndids, la innocència i no ens adonem que anem despullats» (Foix). Per la seva banda, Terenci Moix es fixà en el rerepaís: «Una factoria de proporcions imposants, escaientment dreçada al bell mig d'un antic camp de blat, o l'augusta serenor d'una autopista finalment triomfadora després de trenta anys de serenitat, fan que siguin proporcionalment idèntics un paisatge del Gironès i un de la Llombardia. (Moix, 1972).
Nogensmenys, el ministre del ram s'ho feia venir bé per a vendre la dictadura a locals i visitants, fent passar bou per bèstia grossa: «Quienes nos visitan tienen oportunidad de entrar en contacto con un país que, sin renunciar a interpretar posiciones peculiares, a veces en abierta disparidad con prejuicios y hasta con manías dominantes en el mundo histórico a que pertenece, ofrece una versión original de valores comunes fiel a una elección de estirpe». (Fraga: 333). Spain is different. I tant!
Des de Roses, un andritxol hi posava perspectiva: «Tot això -el turisme, el desgavell, els diners...- és sabut i ressabut. Hom ho constata de bell nou amb un cert cansament, convençut que no hi ha res a fer. És a dir: que per a guanyar el diner turístic no es poden posar condicions. No. És l'etern problema del pobre, del miserable: vendre's en cos i ànima. En principi, és clar, resulta molt millor efectuar aquesta transacció comercial que continuar sense una pesseta. Entre altres raons, perquè la pobresa també és una venda en cos i ànima: és esclavatge pur i simple. Potser d'aquí a quinze o cinquanta anys la fúria s'anirà calmant i en sortirà una raça nova, o més o menys novella, més conscient i creadora. O tot es convertirà, definitivament, en una aglomeració insensata, afollada, descolorida. Ja veurem què passa. De moment, els ciutadans autòctons són feliços, van enriolats». (Porcel: 228-229).
Els trens de via estreta que havien estat inaugurats amb el signe del progrés, varen acabar com una metàfora de l’anacronisme i l’endarreriment. Els nous mitjans de transport els convertiren en ferralla. Només en va quedar el plany literari i l’anecdotari popular. En el tombant de segle, el traçats recuperaren ús com a Vies Verdes. La clausura dels carrilets coincidí amb la inauguració del Catalán Talgo que unia Barcelona i Ginebra adaptant tècnicament l'ample de via internacional i l'ibèric. Una fita en la història de l'enginyeria ferroviària.
Josep Pla va ser qui primer va denunciar com s'estava capolant el territori litoral: «Nos están destruyendo el país a ojos vistas, y lo están destruyendo con una frivolidad, una desfachatez, una intensidad y una rapidez absolutamente inauditas. Este proceso de destrucción a gran escala y a lo loco empezó a producirse con la colaboración, la aprobación y el beneplácito de los organismos técnicos hace dos o tres años. Este proceso ha sido fulminante y gigantesco. En el curso de este proceso han salido a relucir dos de nuestras llagas más tristes: nuestro terrible provincianismo atávico, nuestro afán de parodia y de mimetismo trasnochado, nuestro profundo vacío interno -un vacío interno tan insondable como para hacernos olvidar el país en que hemos nacido-. Y luego la otra llaga: el frenesí de ganar dinero a todo trance, rapidísimamente, sin tener en cuenta una cualquier consideración de lugar, de tiempo o de manera humana de ser. Y así hemos llegado a la situación presente. ¿De dónde habrá podido surgir este insensato deseo de afear el paisaje de una manera voluntaria, sistemática y decisiva? ¿Cuál podrá haber sido la causa este fabuloso esfuerzo para desvirtuarlo en contra de los intereses privados y públicos, es decir, de nuestros propios intereses? ¿A tanta miopía hemos llegado para destruir a base de una immediatez económica errónea y turbulenta nuestra propia riqueza? ¿Tan mal estábamos para que un puñado de dinero nos haya trastocado la cabeza y nos haya convertido en colaboradores sumisos de las formas de la especulación más repugnantes, temerarias y de una vanidad sin precedentes? En mi vida había visto una explosión de provincianismo de una más miope bobacolinería». (Pla).
L'escriptor Josep Vicente va referir amb condícia el fenomen: «Els pobles de totxanes. Homes del sud pujaren cap a la costa quan el «rush» turístic va començar. L'Europa ben peixada i la Ibèria d'ulls febrosos i pell fosca es trobaren -i s'ignoraren- sobre aquest país. L'expansió turística que capgirà la costa fou possible en gran part per l'aportació de mà d'obra immigrada d'Andalusia, d'Extremadura, de zones de Castella, gent de Cuevas de Almanzora, de Puente del Arzobispo, de Motril, de Caztejada, de Torrecardela. Una vegada més el pobre ha pogut viure millor del que vivia quan el ric ha tingut per afartar-se; la vella història que ve de tan lluny, de la utilització de l'home. La manca de vivendes quan simultàniament l'espai de vora mar s'omplia d'hotels, apartaments, bungalows i xalets que són una preciositat, feia un contrast violent, feridor. Damunt del país es verificava, per l'aproximació de dos extrems, una ruptura social (o una mala soldadura), que el convertia en una mena de jungla. A Sant Feliu, per exemple, els immigrants contruïren un barri, el «Pueblo nuevo». Calle de los Arcos, calle de los Pozos, del Sagrado Corazón de Jesús, Avenida de San Feliu. Els diumenges són els dies de fer fonaments, de posar bigues, d'aixecar parets. Cada home, cada dona, cada infant és un espai conflictiu que cerca de fer-se un lloc mínimament decent. Roba de la bugada estesa, cistelles plenes de pa ros i net, criatures espavilades, en llibertat. Calen escoles, sí, i moltes altres coses perquè tanta força viva no es dissolgui en la repetició». (Vicente, 152). .
Ibáñez Escofet copsà els efectes dels canvis culturals i socioeconòmics: «Diumenge vaig recórrer un tros considerable de la Costa Brava, atacada del mal de maó -dir de pedra seria, francament, una exageració- i amb una vivacitat de progrés extraordinària. I com ha canviat tot, Déu meu! El paisatge i els homes ja no són els del meu temps. De la taverna convertida en restaurant de categoria, fins a la fonda de poble transformada en hotel que abans haurien volgut per a elles les grans ciutats, la gamma de canvis esdevindria inacabable. Els temps del meu avi i de l'home que devia cent quaranta-quatre cafès, moriren potser abans del turisme, però ningú podia pensar que la petita vinya aspra i difícil pogués valer un milió de pessetes, i que les professions de corredor de finques, de cambrer o del... que vulgueu, fossin més còmodes i remuneradores que el mar vell i entranyable». (El Correo Catalán, 7 abril 1964). J.V. Foix també se'n feu ressò: «El Port [de la Selva] d'All i salobre no és pas ben bé el d'ara. L'home de motor ha substituït l'home de rems: com menys hom pesca, més barques hi ha; com menys veïns, més cases, i com menys ceps planta hom i més erm deixa el país, més val el terreny. El no fer res és, gairebé vitalícia, una renda, i qui s'afanya a treballar, de vell serà indigent. Dels pecats pudents de sofre que En [Josep Maria de] Sagarra descobria pertot, en cala i cambra, tot just si ningú en té consciència. Hem recobrat, simples i càndids, la innocència i no ens adonem que anem despullats» (Foix). Per la seva banda, Terenci Moix es fixà en el rerepaís: «Una factoria de proporcions imposants, escaientment dreçada al bell mig d'un antic camp de blat, o l'augusta serenor d'una autopista finalment triomfadora després de trenta anys de serenitat, fan que siguin proporcionalment idèntics un paisatge del Gironès i un de la Llombardia. (Moix, 1972).
Nogensmenys, el ministre del ram s'ho feia venir bé per a vendre la dictadura a locals i visitants, fent passar bou per bèstia grossa: «Quienes nos visitan tienen oportunidad de entrar en contacto con un país que, sin renunciar a interpretar posiciones peculiares, a veces en abierta disparidad con prejuicios y hasta con manías dominantes en el mundo histórico a que pertenece, ofrece una versión original de valores comunes fiel a una elección de estirpe». (Fraga: 333). Spain is different. I tant!
Des de Roses, un andritxol hi posava perspectiva: «Tot això -el turisme, el desgavell, els diners...- és sabut i ressabut. Hom ho constata de bell nou amb un cert cansament, convençut que no hi ha res a fer. És a dir: que per a guanyar el diner turístic no es poden posar condicions. No. És l'etern problema del pobre, del miserable: vendre's en cos i ànima. En principi, és clar, resulta molt millor efectuar aquesta transacció comercial que continuar sense una pesseta. Entre altres raons, perquè la pobresa també és una venda en cos i ànima: és esclavatge pur i simple. Potser d'aquí a quinze o cinquanta anys la fúria s'anirà calmant i en sortirà una raça nova, o més o menys novella, més conscient i creadora. O tot es convertirà, definitivament, en una aglomeració insensata, afollada, descolorida. Ja veurem què passa. De moment, els ciutadans autòctons són feliços, van enriolats». (Porcel: 228-229).
Els trens de via estreta que havien estat inaugurats amb el signe del progrés, varen acabar com una metàfora de l’anacronisme i l’endarreriment. Els nous mitjans de transport els convertiren en ferralla. Només en va quedar el plany literari i l’anecdotari popular. En el tombant de segle, el traçats recuperaren ús com a Vies Verdes. La clausura dels carrilets coincidí amb la inauguració del Catalán Talgo que unia Barcelona i Ginebra adaptant tècnicament l'ample de via internacional i l'ibèric. Una fita en la història de l'enginyeria ferroviària.
Presència s'acomiadà del carrilet de Sant Feliu de Guíxols a Girona sota un títol eloqüent, fotoreportatge de S. Martí i P. Sicília i text de Josep Tarrés. La coberta de S. Martí evidenciava l'obsolescència del material i la desafecció dels usuaris. Presència, 26/4/1969.
Hom posa en dubte la gesta de l'arribada de l'home (americà) a la Lluna. En canvi, és una evidència la implantació de l'energia atòmica. Josep Pla es va encaparrar per a que es construís una central nuclear a la platja de Pals. Van plantar-hi cara cent trenta estartidencs i estartidenques. Al final, l'emplaçament es va desestimar. Per raons «objectives »el consorci elèctric va fer via cap a la Catalunya del Sud i l'escriptor es va rebotre «contra la burgesia turística de la Costa Brava».
Hisendats i rendistes varen acabar amb uns patrimonis exhausts. El pairalisme es rendí a l’altar del desenvolupament i el vescomtat de Cabanyes passà de ser un domini amb reminiscències feudals a una hipoteca que va acabar executada per donar pas a una urbanització. Encara que l'any 1973, l'aristocràcia del sòl va voler fer el gran «pelotazo» urbanístic sobre un indret excepcional: Sant Pere de Rodes. L'Audiència Territorial de Barcelona -antecedent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya- va fallar que la descendent dels comtes d'Empúries era la propietària del monestir i el seu entorn. El nyap judicial es va rebre amb estupefacció. Els figuerencs més granadets recorden que la procuradoria de la casa comtal s'anunciava a la porta com «Administración del Estado de los Condes de Ampurias». Les reaccions contràries explosionaren a la premsa: gent de la terra i també prohoms com Josep Pla, Santiago Sobrequés o mossèn Josep Maria Cervera. Finalment, però, es va estimar el recurs de l'Estat (l'espanyol, no pas l'emporità). Salvem l'Empordà pot anotar aquest afer en els annals dels disbarats.
Vegetava i vegeta l'antiburgès Reial Estament del Principat de Girona que per ser-hi admès s’ha de provar la noblesa del primer cognom patern i «la cristianitat, legitimitat i neteja de sang fins als vuit besavis». L'aristocràcia provinciana (amb delegació a Castella la Vella!) ha quedat superada per lobbys empresarials com el Rotary Club, que professa classisme americanista.
El Sr. Ferran Viader, veguer president del Reial Estament, va ser convidat al casament de Cristina de Borbó a Barcelona. Amb la seva senyora varen fer el viatge en tren. Al vagó varen coincidir amb una brigada de vies de la Renfe que quan els va venir de gust es varen posar a esmorzar. I així va ser com el representant de la noblesa va aparèixer a palacio perfumat amb ferum proletària de sardines de llauna. Una escena berlanguiana protagonitzada pel darrer carlí confés d'aquests topans. Físicament, el Sr. Viader semblava bessó de l'aristòcrata i actor Luis Escobar; d'aquí ve que fos inevitable establir un paral·lelisme que el feia un idoni i nostrat marquès de Leguineche de Parets d'Empordà. Un cavaller, que consti.
La societat de consum va trastocar els hàbits domèstics: de la higiene personal al parament de la llar i el vestir. La indústria de les fibres artificials es localitzaren a l’engròs a Blanes (Safa) i la veïna Tordera (Fibracolor). Començà a popularitzar-se el cotxe propi. La compra a crèdit va significar l’explosió de les lletres de canvi.
Figueres esdevingué -més que mai- la capital comercial del sud de França. La ciutat estava à la page i optava al reconeixement d’una certa cocapitalitat provincial, esprement els rendiments de l’excepcional situació transfronterera. La devaluació de la peseta va ser fonamental per això. Els cambrers de la cafeteria Astoria podrien explicar-ho amb pèls i senyals.
L'Olot i el Ripoll fabrils, seguirien mal comunicats. A la Collada de Toses hi ha hagut dos túnels: el ferroviari del Cargol i el nonat per a vehicles. Mig segle després, el projecte resta empantanegat. D'altra banda, el desdoblament de la N-II i l'Anella de les Gavarres són altres impossibles tot i el col·lapse viari de la Terra baixa. Les obres públiques d'impacte segueixen pendents, traspassen el segle i oscil·len entre el somni dels justos i la cançó de l'enfadós.
En el curs mig i baix del Ter, i el baix del Fluvià, es substituí el conreu del cereal i el farratge per l'arboricultura fruitera. Les plantacions menaren a la creació de cooperatives de gran envergadura a Bordils, Ullà i Sant Pere Pescador. Altrament, els polígons industrials varen començar a fer-se presents als plans d'ordenació urbana. Els de Celrà i Riudellots de la Selva esdevingueren pioners.
La renda per capita de la província de Girona ocupava el lloc 14è en el rànquing espanyol de 1957. Va anar superant successivament les posicions relatives: 12 (1960); 6 (1964); 7 (1969); 6 (1975); 3 (1979); 5 (1981); i 4 (1983). Llavors, era superada per Madrid, les Illes Balears i Àlaba, i seguida per Barcelona. (Tamames: 400).
Des d'una perspectiva macroeconòmica, la visió era aquesta: «En la primera meitat de la dècada de 1960, Espanya dóna un exemple econòmic i social poc freqüent en la perspectiva mundial: 1) És un país amb un fort desenvolupament econòmic (índexs anuals d'estil japonès); 2) Es tracta d'un desenvolupament industrial i urbà però sense la creació de noves ciutats com al Regne Unit o la URSS; 3) El país no només no ha fet encara la revolució agrària, prèvia o simultània a la revolució industrial, sinó que el sector agrari ofereix inclús processos regressius; 4) El desenrotllament industrial i urbà es fa en unes condicions que s'acosten molt al model liberal del laissez faire; 5) El finançament s'opera en gran part gràcies a transferències de rendes procedents d'altres països; 6) Si es mobilitzessin productivament les enormes masses monetàries que resten ocioses, preferentment en forma de liquiditat, en bancs i caixes d'estalvis, i si existissin empresaris i tècnics capaços d'ocupar els fons disponibles, el desenvolupament econòmic espanyol podria ser encara més intens i radical; 7) Les condicions político-socials en que els canvis quantitatius econòmics tenen lloc, corresponen qualitativament a una transició semblant a la que (utilitzant un exemple francès) seria el pas d'una situació Villéle a una situació de l'Ancien Régime, a una nova societat en la qual l'empresari, i el banquer, apareixen protagonistes». (Pinilla 1966: 1). (trad.)
Des d'una perspectiva macroeconòmica, la visió era aquesta: «En la primera meitat de la dècada de 1960, Espanya dóna un exemple econòmic i social poc freqüent en la perspectiva mundial: 1) És un país amb un fort desenvolupament econòmic (índexs anuals d'estil japonès); 2) Es tracta d'un desenvolupament industrial i urbà però sense la creació de noves ciutats com al Regne Unit o la URSS; 3) El país no només no ha fet encara la revolució agrària, prèvia o simultània a la revolució industrial, sinó que el sector agrari ofereix inclús processos regressius; 4) El desenrotllament industrial i urbà es fa en unes condicions que s'acosten molt al model liberal del laissez faire; 5) El finançament s'opera en gran part gràcies a transferències de rendes procedents d'altres països; 6) Si es mobilitzessin productivament les enormes masses monetàries que resten ocioses, preferentment en forma de liquiditat, en bancs i caixes d'estalvis, i si existissin empresaris i tècnics capaços d'ocupar els fons disponibles, el desenvolupament econòmic espanyol podria ser encara més intens i radical; 7) Les condicions político-socials en que els canvis quantitatius econòmics tenen lloc, corresponen qualitativament a una transició semblant a la que (utilitzant un exemple francès) seria el pas d'una situació Villéle a una situació de l'Ancien Régime, a una nova societat en la qual l'empresari, i el banquer, apareixen protagonistes». (Pinilla 1966: 1). (trad.)
 |
Franco s'adreça al públic que el victoreja a la plaça del Vi. A la seva dreta, Carmen Polo. En primer terme l'alcalde Pere Ordis. Girona, 17 de maig de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).
|
 |
Celebració de l'arribada de l'aigua potable a Sant Esteve d'en Bas (1965). El governador civil de Girona, Josep Pagès Costart i la resta d'autoritats fan la salutació feixista al davant de l'església parroquial. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
| Sopar oficial de celebració del XXIX Aniversari de l'ocupació franquista de Girona (2 de febrer de 1968). Discurseja el governador militar, José Artero Soteras. A la seva dreta, Víctor Hellín governador civil i Joan de Llobet, procurador a Corts. A la seva esquerra, Josep Bonet, alcalde de Girona; Alberto Perales, secretari general del govern civil; i Joan Prades Batiste, delegat de Sindicats. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
Ramon Muñoz-González y Bernaldo de Quirós, governador civil de Girona, de visita per diferents localitats del Pla de l'Estany i de l'Alt Empordà. Gent esperant la seva arribada a Borrassà, 17 de setembre de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Franco va visitar Hostalric en el decurs dels actes d'inauguració del tram d'autopista Cardedeu-Maçanet. Gent esperant l'arribada del general amb pancartes de benvinguda. Hostalric, 26 de juny de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Visita a Ripoll del secretari general de l'Organització Sindical, Arturo Espinosa Poveda. Retrat d'un capità (d) i un tinent (e) de la Guàrdia Civil. El guàrdia bo i el guàrdia dolent compartint un aparell de sono-guia que va patrocinar el Centre d'Iniciatives i Turisme de Ripoll (CIT). Es tractava d'aparells reproductors de cassets Philips, amb un sistema electrònic aplicat per si se'ls enduien més enllà del perímetre de la visita. Aleshores es disparava un so per l'altaveu del mateix aparell (per evitar robatoris). Per això, es va instal·lar un cable soterrat que actuava com una mena de bucle tancat que delimitava l'entorn de l'església de Sant Pere i el monestir. Florenci Crivillé va ser el tècnic que va projectar i executar l'operativa. Els textos, de mitja hora de durada (el temps que permetia una cara de cinta C-60), que es van gravar -un per al monestir i un per al museu- foren escrits pel Sr. Eudald Graells. Ripoll, 15 d'octubre de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). Agraeixo la informació a l'amic Florenci Crivillé Estragués, antic curador del Museu Etnogràfic de Ripoll i editor del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès.
|
 |
La dictadura va imposar la corrupció de la toponímia del país i la imatge falangista del jou i les fletxes a les entrades de tots els municipis. Accés a Colomers en la dècada de 1960/70. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Salvador Crescenti Miró).
|
 |
Joves consultant les llistes del sorteig de les lleves del servei militar obligatori a la Caixa de Reclutes de la Zona de Reclutament i Mobilització. Girona, 18 de noviembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
Empresa i treball
Paco Candel publicava Els altres catalans sota els auspicis de Jordi Pujol i Joan Reventós. Precisament, el president de Banca Catalana feia atenció en l'impacte dels treballadors nouvinguts: «El nostre problema central, en tant que país, no és pas la llengua ni la qüestió social ni el progrés econòmic ni cap problema polític: el nostre problema central és la immigració i, per tant, la integració. L'objectiu bàsic és construir una comunitat vàlida per a tots els catalans. I cuito a afegir que per català entenc tot home que viu i treballa a Catalunya i que, de Catalunya, en fa casa seva, el seu país, al qual s'incorpora i el reconeix». (Serra d'Or, 8, agost de 1964). Tot just feia quatre anys que Jordi Pujol havia publicat el pamflet que li suposà tortura, presó a Torrero (Saragossa) i desterrament a Girona. El títol: Us presentem el general Franco. Acabava així: «La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'un opressor, és un corruptor. Catalunya, 15 d'abril del 1960». L'autor passà del penal a la presidència de la Generalitat (1980-2003). Malauradament, però, acabaria certificant la dita: els testos s'assemblen a les olles.
L'anàlisi de la política de rendes aportava dades d'impacte: «A lo largo de este segundo año [1965] de aplicación del plan [de Desenvolupament Econòmic i Social], la evolución de los salarios es aún más grave que en el año anterior. El aumento del coste de la vida es muy elevado y los salarios logran difícilmente mejorar un poco su capacidad adquisitiva. Los incrementos de la productividad son muy superiores a las subidas de los salarios reales, es decir, se deteriora la posición de los salarios dentro de la renta nacional. Los sueldos y salarios redujeron su porcentaje respecto de la renta nacional a un 53 por 100. Los incrementos de la productividad por encima de los aumentos de salarios reales hablan claro de un período de mayores beneficios, de un empeoramiento de la condición obrera dentro de la riqueza general del país. (...) Los trabajadores no han percibido en su adecuada proporción los incrementos que por aumento de la productividad y por alza del coste de la vida les corresponderían desde 1958 (índice 100) hasta 1965 (índice 83,2). Es decir, los trabajadores cada vez cuentan menos, cada vez perciben una parte más reducida de la riqueza nacional. El proceso desde 1958 es -y el adjetivo es suave- alarmante». (Maravall: 227, 231).
La sociologia també estenia la mirada: «El centralisme espanyol ha fet, sens dubte, molt de mal a l'empresari català, perquè li ha impedit d'acumular una tradició de resolució local dels problemes. Ara, cal matisar les coses i afegir que l'empresari sembla haver-se prestat de bon grat a l'abandonament de les seves responsabilitats locals. El centralisme ha estat dut a extrems disfuncionals perquè ha trobat la complicitat d'uns empresaris que han considerat còmode l'abandonament de llurs funcions de classe dirigent. L'actual sistema de laissez-faire gairebé total per a la iniciativa privada dóna a l'empresari la possibilitat de rectificar aquest oblit. Al meu parer, l'empresari català ha de despendre menys temps lluitant conhtra l'Administració fiscal i més temps en la comesa de la modernització i la integració. (...) Si els IBM coexisteixen amb tipus humans no educats per a la civilització industrial es produeixen aquells casos pintorescos que, malgrat llur caràcter marginal, no deixen d'ésser simbòlics des d'un punt de vista social: els empresaris que compren un IBM o un Bull i el condemnen a un règim d'infrautilització perquè les dimensions de la seva empresa no són prou grans però que, alhora, creuen que la compra del IBM els premet, ja el primer mes, d'acomiadar la quasi-totalitat de la plantilla administrativa, deixant únicament el cap de comptabilitat amb tres o quatre subordinats jovenets». (Pinilla, 1967:208-209).
La febre de la construcció fou una pandèmia a la Barcelona porciolista. Quantes escriptures va signar el notari-alcalde? La demanda es va amplificar sota els efectes d'una nova política estatal de l'habitatge i l'establiment d'estímuls fiscals adreçats als contractistes: «¿Quienes han sido, en realidad, los agentes inductores de ese crecimiento? ¿Fueron acaso los murcianos que desembocaban uno a uno con el estómago vacío y una maleta? ¿O fueron quizás la oligarquía y las clases burguesas indígenas de Catalunya las que han sacado tajada de todo ello? El desarrollo industrial y la marea humana de andaluces y murcianos primero, de marroquíes y africanos después, resulta en apariencia incontenible; por su parte, la clase dominante saca el máximo provecho especulando en lo que puede: pequeños burgueses -comerciantes, dueños de hoteles, pensiones, etc.- en los alquileres, una fracción de la oligarquía en inmobiliarias y en la construcción, los laboratorios químicos realizando plusvalías inimaginables, los fabricantes textiles con alzas y bajas aunque siempre con beneficios; y encima de todo este conglomerado de intereses mezquinos, familias, sociedades anónimas y prestigios, los grandes grupos financieros de la Península». (Ynfante: 124). Josep Pla va registrar la impressió d'aquell ambient a Destino.
L'alt empresariat flirtejava el moviment sindical contrari al règim. Des de la tribuna del Cercle d'Economia, Pere Duran Farell l'any 1967 va demanar el reconeixement de les Comissions Obreres. Fulgencio Miñano Ros, director del diari Los Sitios de Gerona, va criticar el posicionament del factòtum a les pàgines de Línea, el butlletí del Movimiento a Girona: «Ellos saben, con buenas razones, que la Organización Sindical española, a despecho de sus deficiencias reales e imaginadas, ha ganado para el proletario español una línea de posiciones que sin ella, ni aun dejándose jirones de carne en la pugna subversiva, difícilmente hubiera logrado en su monolítica unidad. Por eso hay que socavarla estimulando cualquier factor de disgregación. Cuando en los primeros años veinte, de sindicatos Unicos y Libres discutían su supremacía en las calles de Barcelona, a través de un diálogo de pistolas y sangre, ¿de qué parte se inclinaría la Confederación Patronal? Naturalmente, del lado del sindicalismo libre y plural, garantía del debilitamiento de las masas trabajadoras y de los subsiguientes jornales mínimos. En boca del capitalismo, la libertad sindical sin otros condicionamientos tiene la lógica de las invocaciones de los lobos para que las ovejas salgan del aprisco». (Miñano 1967-1968).
El professor Antoni Jutglar referia la situació de la burgesia a temps real: «Fullejant la premsa, assistint a cursets, sessions d'estudi i conferències, ens fem càrrec -més i més- de la complexitat i profunditat d'aquests símptomes de crisi: Un dia van ésser els articles de Vicens i Vives; un altre, les manifestacions de Cruylles de Peratallada; un altre, els escrits i parlaments d'Eduard Tarragona o les conferències de Fabià Estapé, etc. Periòdicament, també, els joves neocapitalistes aplegats entorn del cercle d'Economia, més conegut en certa época per Club Comodín, complementaven les seves conferències normals amb unes esbombades Sessions d'Estudi a la Costa Brava, en les quals pretenien de reunir tota "la flor i nata", a fi d'aclarir els nous camins de les noves generacions. Una nota de la revista "Promos" ha dibuixat, amb força grafisme, l'ambient que -en determinats moments- ha imperat en tals sectors. Parlant de les Reunions de la Costa Brava, exposa la nota: "Un observador neutral té la impressió que ni l'idioma és el mateix ni, sobretot, hi ha els camins d'entesa normals. Es va parlar de reforma de la seguretat social: els empresaris es planyeren. Es va parlar de reforma tributària: els empresaris solament veien clar que malgrat que tot quedava igual respecte a la pressió fiscal, en el fons haurien de pagar més. Es va parlar de Política Monetària: els empresaris van constatar que, malgrat tot allò que s'havia dit, la restricció de crèdits havia estat una realitat. Es va parlar del Pla de Desenvolupament: els empresaris manifestaren que caminaven com les perdius que caçava el pare del marquès de Montcada: cauteloses, receloses… i esperant la garrotada. Així mateix, els tècnics, sessió darrera sessió, vomitaven reformes amb el consegüent espant dels empresaris (…) S'utilitzava la més refinada terminologia: conflicte laboral, desequilibri regional, problemàtica social... I en el tren amb el vagó de l'economia se'ns va figurar una mica semblant al dels Hermanos Marx en el Oeste». (Jutglar 1972:374-375).
Deixaren petjada empresaris opusdeistes com Higini Torras i els cunyats Miquel Arpa i Fernando Vilallonga. Tanmateix, però, els avatars del Banc de Girona i el Banc dels Pirineus, passaran als annals de la història econòmica pel fracàs i la insolvència. Com va judicar l'escriptor de Palol d'Onyar: «De tot hi havia entre aquells que s'havien pres la ciutat per llençol i feien bugada» (Pairolí).
El professor Antoni Jutglar referia la situació de la burgesia a temps real: «Fullejant la premsa, assistint a cursets, sessions d'estudi i conferències, ens fem càrrec -més i més- de la complexitat i profunditat d'aquests símptomes de crisi: Un dia van ésser els articles de Vicens i Vives; un altre, les manifestacions de Cruylles de Peratallada; un altre, els escrits i parlaments d'Eduard Tarragona o les conferències de Fabià Estapé, etc. Periòdicament, també, els joves neocapitalistes aplegats entorn del cercle d'Economia, més conegut en certa época per Club Comodín, complementaven les seves conferències normals amb unes esbombades Sessions d'Estudi a la Costa Brava, en les quals pretenien de reunir tota "la flor i nata", a fi d'aclarir els nous camins de les noves generacions. Una nota de la revista "Promos" ha dibuixat, amb força grafisme, l'ambient que -en determinats moments- ha imperat en tals sectors. Parlant de les Reunions de la Costa Brava, exposa la nota: "Un observador neutral té la impressió que ni l'idioma és el mateix ni, sobretot, hi ha els camins d'entesa normals. Es va parlar de reforma de la seguretat social: els empresaris es planyeren. Es va parlar de reforma tributària: els empresaris solament veien clar que malgrat que tot quedava igual respecte a la pressió fiscal, en el fons haurien de pagar més. Es va parlar de Política Monetària: els empresaris van constatar que, malgrat tot allò que s'havia dit, la restricció de crèdits havia estat una realitat. Es va parlar del Pla de Desenvolupament: els empresaris manifestaren que caminaven com les perdius que caçava el pare del marquès de Montcada: cauteloses, receloses… i esperant la garrotada. Així mateix, els tècnics, sessió darrera sessió, vomitaven reformes amb el consegüent espant dels empresaris (…) S'utilitzava la més refinada terminologia: conflicte laboral, desequilibri regional, problemàtica social... I en el tren amb el vagó de l'economia se'ns va figurar una mica semblant al dels Hermanos Marx en el Oeste». (Jutglar 1972:374-375).
Deixaren petjada empresaris opusdeistes com Higini Torras i els cunyats Miquel Arpa i Fernando Vilallonga. Tanmateix, però, els avatars del Banc de Girona i el Banc dels Pirineus, passaran als annals de la història econòmica pel fracàs i la insolvència. Com va judicar l'escriptor de Palol d'Onyar: «De tot hi havia entre aquells que s'havien pres la ciutat per llençol i feien bugada» (Pairolí).
 |
Una imatge dels contrastos de la Costa Brava.
Sessió de moda per a la marca Enka. Xavier Miserachs, 1967.
|
 |
Coberta de l'edició castellana de Turistes, sirenes i gent del país de Manuel Costa-Pau, que descriu l'impacte del turisme als 60's. En aquelles mateixes dates, Baltasar Porcel es feia ressò del succés a l'illa de Mallorca al seu Arran de mar; també hi referia el golf de Roses.
|
 |
Inauguració de la discoteca Maddox. Platja d'Aro, 8 de juny de 1968. A l'esquerra i càmera en mà el fotògraf Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013), un dels factòtums de la Gauche Divine. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). Josep Pla va narrar la seva coneixença de l'establiment a Notes de capvesprol (O.C. vol. XXXV). |
 |
El tren de Sant Feliu de Guíxols al baixador de S'Agaró a la segona meitat dels anys 60. Molts viatgers aprofitaven la parada per anar a passar el diumenge a la platja. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).
|
 |
Joaquim Muntañola construí l'hiperbòlic personatge de Baldiri de la Costa, un alcalde d'opereta que va entretenir pares i avis. Es va estrenar al teatre i Joaquim Forn va dirigir-ne una adaptació al cinema protagonitada pel còmic Joan Capri, amb exteriors rodats a Santa Cristina d'Aro, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, la Fosca, Amer, Vidreres i Arbúcies. Pau Garsaball amb la seva característica veu va gravar monòlegs en format disc.
Cesc, cartell de les Sis hores de cançó a Canet 1976.
Els trucaires i pioners de l'Agrupament Escolta de Canet de Mar varen arrancar el festival que marcà el tardofranquisme. |
L'Església catòlica, franquista i romana
L'actitud eclesiàstica en el franquisme fou resolutivament contraevangèlica segons va reportar un reconegut cristià de base: «L'església espanyola va pujar al carro del vencedor i la seva llengua i el seu esperit no eren els d'acollir els vençuts, sinó d'emmotllar-los als vencedors. Per això usava pràcticament només el llatí i la llengua «oficial»; totes les organitzacions catòliques s'hagueren de fondre en la «Acción Católica Española», i molts ens trobàrem desarrelats i desencaixats». (Fuster i Rabés, 1975: 126).
El maig de 1962 des d'Astúries es va propagar un moviment vaguístic arreu de l'Estat i en diferents sectors (mineria, metal·lúrgia, tèxtil, construcció i l'agricultura a Múrcia i Andalusia). A Barcelona hi hagueren vagues a ENASA (camions Pegaso), Fabra y Coats, Hispano Suiza, la Maquinista Terrestre y Marítima i la Seda. També es va estendre a fàbriques de Sabadell i Terrassa i a les mines de Balsareny, Fígols i la Pobla de Lillet. Davant la situació el govern de Madrid demanà als bisbes si havien donat instruccions als capellans al respecte. La resposta del bisbe de Lleida, Aurelio del Pino, no podia deixar més clara la sacrosanta aliança entre l'Església i la dictadura: «Con la atención que podrá V.E. imaginar he leído el escrito relativo a la actuación del señor obispo de Vitoria en relación con los obreros. Me alegra en el alma el conocer que el señor obispo se ha pronunciado con la alteza de pensamiento que merecen los sagrados intereses de la Iglesia y de España y la conducta de nuestro amadísimo Caudillo. Si bien los prelados españoles hemos estado siempre al lado de la acción de nuestros eximios gobernantes, tanto durante la guerra como después, debemos ahora más que nunca reforzar nuestra compenetración para hacer frente a las maquinaciones infernales del comunismo y de los que simpatizan con él. Confiamos en que Dios Nuestro Señor le apoyará eficazmente en la tarea de combatir cualquier complot urdido contra la España Católica». (Vilaró, 1975: 27). Amén.
Malgrat tot encara hi havia creients que creien que una altre Església era possible i que es feien passes en aquest sentit. Com diria el senyor Pla de Llofriu: una pura il·lusió de l’esperit.
El Concili Ecumènic Vaticà II va ser sobretot escenificació (Dalmau): es varen desterrar les sotanes dels carrers i la nova litúrgia desà les casulles de guitarra a les calaixeres de les sagristies. L'eclesiologia romana superà amb nota la prova d'estrès. La constitució Lumen gentium no oferia dubtes: «L'Esperit Sant distribueix a cada fidel els seus dons o carismes tal com li plau i en bé de tots. No obstant, no resta lliurat a l'arbitri dels particulars, ans és reservat a l'autoritat eclesiàstica». (Concili: 29). Anotem de passada que aquesta traducció res té a veure amb l'antecedent d'Editorial Estela (Documents: 130): s'assemblen com un ou a una castanya.
El mateix any de la cloenda del Concili, Laureano López Rodó, opusdeista i ministre-comissari del «Plan de Desarrollo» ofrenava Catalunya al patró d'Espanya. L'enviat especial del diari dels Godó, titulava: «Cataluña, encendida en fervores, se postra a los pies del apóstol Santiago». Quina Catalunya? La dels subscriptors de La Vanguardia Española?
El capteniment de Joan XXIII va confirmar -una vegada més- la sentència lampedusiana: canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Els seus successors seguiren l'onada. Pau VI confirmà el celibat sacerdotal i condemnà els mètodes anticonceptius. Joan Pau II vetà el servei de l'altar a les dones. Malgrat les disquisicions i proclames, jamai l'estament catòlic ha tingut intenció d'acostar-se al món contemporani (els signes dels temps). Ara, aquests papes són tan sants com el patró de Girona o el fundador de l'Opus Dei. Fet i fet, el Concili Vaticà II va deixar lligat un Règim del 78 eclesial i com en el cas de les Espanyes res ni ningú ha fet sotsobrar. Viure per veure, que deia l'àvia.
L'aggiornamento que tantes esperances suscità va acabar fonent-se com un bolado. Quan l'entès conciliar José M. González Ruiz publicà El cristianismo no es un humanismo, va fer caure la bena dels candorosos. Malgrat tot, de Santa Maria del Camí estant, Lluís Maria Xirinacs no claudicava: «Dormiu tranquils, justos del cel, que l'església (sic) subterrània és utòpica». (Lobo el alii: 88).
La crisi intraeclesial va comportar decepció i desassossec. Bona part del ramat (el Poble del Parenostre) optà per fugir de la pleta, les plegades de capellans varen ser ostensibles i els seminaris començaren a tancar. La davallada va ser imparable. A hores d'ara, la catolicitat ha esdevingut geriàtrica i la catedral objecte de mercadeig. Els instituts religiosos viuen la minva terminant de professos encara que es volen perpetuar reconvertits en tinglados d'aparença no lucrativa.
Perviu la sacra aliança entre l'espasa i la creu. L'Estat espanyol segueix mantenint la religió a l'escola i finança incondicionalment l'Església amb subvencions i exempcions fiscals que contravenen els tribunals europeus; l'autofinançament a càrrec dels fidels és una ficció.
Els bisbes es mantenen com monarques amb dret a cort curial i gentilhome (cap de protocol). Els prelats del Regne d'Espanya han operat maquinacions especulatives per a la immatriculació de béns arrels sense demostrar-ne la propietat. El poeta ja ho havia advertit: «Hem d'admetre, i no sense una certa pena, que ens han fet una gran jugada, i tot això per culpa de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist». (Bauçà).
Els Acords entre Espanya i el Vaticà resten petrificats. L'agraïment de la Santa Seu a Franco pesa: Pius XII va concedir al dictador la més alta condecoració de l'Església: l'Orde Suprem de Crist.
La Casa Carles de la plaça del Vi de Girona va ser refeta de dalt a baix fins esdevenir el palau episcopal del segle XXI. Des de llavors, primer va ser batejada com el «Vaticanet» i a hores d'ara el «Palau del Pardo» (en al·lusió al cognom i tarannà prosopopeic de l'Ordinari). Tot a Major Glòria de Déu.
Finalment, la pederastia Urbi et orbi posa en evidència la descomposició moral i la criminalitat de part dels pastors: llops amb pell d'ovella. El bisbe de Roma més admirable segueix essent un personatge de ficció: el pontífex que encarnà Anthony Quinn a Las sandalias del pescador (1968).
La metamorfosi cultural i psicosocial
Cert imaginari juvenil niava utopia i revolucionarisme militant: del hippisme a Bandera Roja -de vitalista himne partisà- que va ser pedrera i escola de bona part de la classe dirigent i la beatiful people en el postfranquisme i fins avui. Damià Escuder va trepitjar aquests aiguamoixos i encara d'altres; enllà dels companys de viatge el seu activisme no ha estat massa conegut. Pau Malvido (nom de ploma de Pau Maragall i Mira) l'adjectivà «padrí espiritual» de la contracultura que es coïa a Barcelona, «profeta empordanès» que ordia conjuracions politico-còsmiques a Formentera i «àcid-guru gironí» que acabà il·luminant el moviment Hare Krixna català. (Malvido). D'altra banda, Pau Riba el va tenir per mestre i el pintor i polígraf Lluís Bosch Martí el preconitzaria com l'Allen Ginsberg català, entusiasmat amb l'autor de l'únic happening underground celebrat a Girona (1970).
A les ciutats i viles de pes hi havia jovent (minoritari i més aviat arregladet) que resolia el lleure enquadrant-se a l'OJE falangista o l'escoltisme confessional. De tota manera, la majoria feia com en Met de Ribes i es distreia als camps d'esports, els cinemes, els teatres, els aplecs, anant a cacera o tirant l'ham. La implantació de les discoteques, però, transformà el paradigma de l'oci.
A casa, es parava l'orella: el gènere del radioteatre en viu va marcar época fins l'extensió massiva de la televisió. Als inicis, s'habilitaren fins a una quinzena de teleclubs dins la xarxa creada pel Ministeri de (Des)Informació i Turisme. La Tallada d'Empordà se'n va endur la palma. TVE arribava a la Guinea Equatorial Espanyola el 1968. Aquell mateix any, una enquesta estatal sobre l'equipament de les famílies reportava que el 76 % de les llars disposaven d'aparell de ràdio; el 39 % rentadora; el 38 % televisió, i el 35 % frigorífic.
El Boletín Eclesiástico del Obispado de Gerona l’any 1969 vetllava per la moralitat dels banys de mar: «les nostres platges es converteixen en lloc de pecat. (...) són massa les persones que hi acudeixen, no precisament per fruir de l’aigua i del sol, sinó més aviat per fruir amb l’espectacle, o per ser elles mateixes un espectacle. I això no val!». De tota manera, dos anys abans les Filles de la Caritat havien encarregat el nou hàbit a l’estilista de moda Yves Saint Laurent. La cinematografia va popularitzar la nova indumentària amb una model desacomplexada: Sor Citroën.
Difusos varen ser els Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Encara que el proletariat de la Derbi s’identificava amb Pijoaparte, el protagonista de la novel·la «Últimas tardes con Teresa» de Juan Marsé, que va ser portada al cinema per Gonzalo Herralde. Ves per on la cultura beat va ser ben vista pels ideòlegs franquistes:«El sistema, -político o económico o bien ambas fuerzas a la vez-, permitía y potenciaba todas las formas culturales que, sin poner en riesgo las estructuras de poder, posibilitaban al ciudadano reproducir emocionalmente universos de fantasía que, frente al mundo de la realidades siempre anuladoras, recreaban sus imaginarios soñados. Eran puros espejismos sin base en la realidad, pero con capacidad para estimular los ánimos de la colectividad. Se imponía una tendencia hacia la evasión como medio de huida de las circunstancias imperantes. La cultura de evasión era el medio más operativo de esta conducta de desanclaje con la realidad dominante». (Ascunce).
Es perfilaren –encara més- les diferències socioculturals del coster respecte el rerepaís. Lloret de Mar i Platja d’Aro esdevingueren les capitals de l’estiu.
El Concili Ecumènic Vaticà II va ser sobretot escenificació (Dalmau): es varen desterrar les sotanes dels carrers i la nova litúrgia desà les casulles de guitarra a les calaixeres de les sagristies. L'eclesiologia romana superà amb nota la prova d'estrès. La constitució Lumen gentium no oferia dubtes: «L'Esperit Sant distribueix a cada fidel els seus dons o carismes tal com li plau i en bé de tots. No obstant, no resta lliurat a l'arbitri dels particulars, ans és reservat a l'autoritat eclesiàstica». (Concili: 29). Anotem de passada que aquesta traducció res té a veure amb l'antecedent d'Editorial Estela (Documents: 130): s'assemblen com un ou a una castanya.
El mateix any de la cloenda del Concili, Laureano López Rodó, opusdeista i ministre-comissari del «Plan de Desarrollo» ofrenava Catalunya al patró d'Espanya. L'enviat especial del diari dels Godó, titulava: «Cataluña, encendida en fervores, se postra a los pies del apóstol Santiago». Quina Catalunya? La dels subscriptors de La Vanguardia Española?
El capteniment de Joan XXIII va confirmar -una vegada més- la sentència lampedusiana: canviar-ho tot perquè tot segueixi igual. Els seus successors seguiren l'onada. Pau VI confirmà el celibat sacerdotal i condemnà els mètodes anticonceptius. Joan Pau II vetà el servei de l'altar a les dones. Malgrat les disquisicions i proclames, jamai l'estament catòlic ha tingut intenció d'acostar-se al món contemporani (els signes dels temps). Ara, aquests papes són tan sants com el patró de Girona o el fundador de l'Opus Dei. Fet i fet, el Concili Vaticà II va deixar lligat un Règim del 78 eclesial i com en el cas de les Espanyes res ni ningú ha fet sotsobrar. Viure per veure, que deia l'àvia.
L'aggiornamento que tantes esperances suscità va acabar fonent-se com un bolado. Quan l'entès conciliar José M. González Ruiz publicà El cristianismo no es un humanismo, va fer caure la bena dels candorosos. Malgrat tot, de Santa Maria del Camí estant, Lluís Maria Xirinacs no claudicava: «Dormiu tranquils, justos del cel, que l'església (sic) subterrània és utòpica». (Lobo el alii: 88).
La crisi intraeclesial va comportar decepció i desassossec. Bona part del ramat (el Poble del Parenostre) optà per fugir de la pleta, les plegades de capellans varen ser ostensibles i els seminaris començaren a tancar. La davallada va ser imparable. A hores d'ara, la catolicitat ha esdevingut geriàtrica i la catedral objecte de mercadeig. Els instituts religiosos viuen la minva terminant de professos encara que es volen perpetuar reconvertits en tinglados d'aparença no lucrativa.
Perviu la sacra aliança entre l'espasa i la creu. L'Estat espanyol segueix mantenint la religió a l'escola i finança incondicionalment l'Església amb subvencions i exempcions fiscals que contravenen els tribunals europeus; l'autofinançament a càrrec dels fidels és una ficció.
Els bisbes es mantenen com monarques amb dret a cort curial i gentilhome (cap de protocol). Els prelats del Regne d'Espanya han operat maquinacions especulatives per a la immatriculació de béns arrels sense demostrar-ne la propietat. El poeta ja ho havia advertit: «Hem d'admetre, i no sense una certa pena, que ens han fet una gran jugada, i tot això per culpa de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist». (Bauçà).
Els Acords entre Espanya i el Vaticà resten petrificats. L'agraïment de la Santa Seu a Franco pesa: Pius XII va concedir al dictador la més alta condecoració de l'Església: l'Orde Suprem de Crist.
La Casa Carles de la plaça del Vi de Girona va ser refeta de dalt a baix fins esdevenir el palau episcopal del segle XXI. Des de llavors, primer va ser batejada com el «Vaticanet» i a hores d'ara el «Palau del Pardo» (en al·lusió al cognom i tarannà prosopopeic de l'Ordinari). Tot a Major Glòria de Déu.
Finalment, la pederastia Urbi et orbi posa en evidència la descomposició moral i la criminalitat de part dels pastors: llops amb pell d'ovella. El bisbe de Roma més admirable segueix essent un personatge de ficció: el pontífex que encarnà Anthony Quinn a Las sandalias del pescador (1968).
 |
L'electricitat va arribar a Sant Andreu Salou el 30 de noviembre de 1959. A la plaça varen muntar un arc triomfal amb bombetes per a celebrar l'enllumenat. El clergat va beneir l'energia i va contribuir a l'esdeveniment amb un esquadró format pel rector que anava revestit amb capa pluvial, dos diàques amb dalmàtica, nou preveres amb roquet i quatre escolans -amb sotana, roquet i musseta- que cuidaven de les eines litúrgiques: el ritual de les benediccions, el salpasser, l'encenser i un ciri que superava l'alçada del portant. Els estipendis i la manutenció anaven a càrrec de l'Ajuntament. Els capellans deurien sortir més cars que els músics de la cobla. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Entrada a Girona del bisbe Narcís Jubany i Arnau. El prelat saluda el públic des del cotxe descobert a la carretera de Barcelona. Al seu costat, el governador civil ,Víctor Hellín Sol. Girona, 19 de març de 1964. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Miquel Morillo).
|
 |
Franco gaudia del privilegi de presentació de bisbes. El nomenament de Marcelo González Martín com arquebisbe de Barcelona va motivar la campanya Volem bisbes catalans que pilotà el clergat i la feligresia més catalanista (1966). Imatge de la coberta de l'edició vindicativa editada a Ginebra l'any 1967 a cura del P. Agustí (Ramon) Vila-Abadal. Les vicissituds són recollides al seu llibre Prop de l'abat Escarré en la resistència antifranquista. Escua. El Masnou, 2014, p. 131.
|
 |
Missa de campanya commemorativa del XXXII aniversari de la Liberación de Girona. Plaça de la Independència, 4 de febrer de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDi (Narcís Sans Prats).
|
 |
Els claretians catalans han tingut un rol determinant en l'educació religiosa i l'explotació dels recursos naturals de Guinea Equatorial. A la Casa Mare de Vic conserven l'Arxiu missional de Guinea, imprescindible per a l'estudi de la influència blanca. Empreses catalanes hi tingueren grans interessos econòmics. Tanmateix, Floquet de Neu hi va ser capturat per l'Ajuntament de Barcelona. Fotografia d'un sacerdot de la congregació predicant a infants bubis a l'illa de Fernando Poo (avui Bioko). La presència es manté tot i la independència de la metròpoli espanyola (1968).
|
 |
| Quadern infantil dedicat a Enric d'Ossó, fundador de les Teresianes, beatificat a Roma el 1979. |
La metamorfosi cultural i psicosocial
Cert imaginari juvenil niava utopia i revolucionarisme militant: del hippisme a Bandera Roja -de vitalista himne partisà- que va ser pedrera i escola de bona part de la classe dirigent i la beatiful people en el postfranquisme i fins avui. Damià Escuder va trepitjar aquests aiguamoixos i encara d'altres; enllà dels companys de viatge el seu activisme no ha estat massa conegut. Pau Malvido (nom de ploma de Pau Maragall i Mira) l'adjectivà «padrí espiritual» de la contracultura que es coïa a Barcelona, «profeta empordanès» que ordia conjuracions politico-còsmiques a Formentera i «àcid-guru gironí» que acabà il·luminant el moviment Hare Krixna català. (Malvido). D'altra banda, Pau Riba el va tenir per mestre i el pintor i polígraf Lluís Bosch Martí el preconitzaria com l'Allen Ginsberg català, entusiasmat amb l'autor de l'únic happening underground celebrat a Girona (1970).
A les ciutats i viles de pes hi havia jovent (minoritari i més aviat arregladet) que resolia el lleure enquadrant-se a l'OJE falangista o l'escoltisme confessional. De tota manera, la majoria feia com en Met de Ribes i es distreia als camps d'esports, els cinemes, els teatres, els aplecs, anant a cacera o tirant l'ham. La implantació de les discoteques, però, transformà el paradigma de l'oci.
A casa, es parava l'orella: el gènere del radioteatre en viu va marcar época fins l'extensió massiva de la televisió. Als inicis, s'habilitaren fins a una quinzena de teleclubs dins la xarxa creada pel Ministeri de (Des)Informació i Turisme. La Tallada d'Empordà se'n va endur la palma. TVE arribava a la Guinea Equatorial Espanyola el 1968. Aquell mateix any, una enquesta estatal sobre l'equipament de les famílies reportava que el 76 % de les llars disposaven d'aparell de ràdio; el 39 % rentadora; el 38 % televisió, i el 35 % frigorífic.
El Boletín Eclesiástico del Obispado de Gerona l’any 1969 vetllava per la moralitat dels banys de mar: «les nostres platges es converteixen en lloc de pecat. (...) són massa les persones que hi acudeixen, no precisament per fruir de l’aigua i del sol, sinó més aviat per fruir amb l’espectacle, o per ser elles mateixes un espectacle. I això no val!». De tota manera, dos anys abans les Filles de la Caritat havien encarregat el nou hàbit a l’estilista de moda Yves Saint Laurent. La cinematografia va popularitzar la nova indumentària amb una model desacomplexada: Sor Citroën.
Difusos varen ser els Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Encara que el proletariat de la Derbi s’identificava amb Pijoaparte, el protagonista de la novel·la «Últimas tardes con Teresa» de Juan Marsé, que va ser portada al cinema per Gonzalo Herralde. Ves per on la cultura beat va ser ben vista pels ideòlegs franquistes:«El sistema, -político o económico o bien ambas fuerzas a la vez-, permitía y potenciaba todas las formas culturales que, sin poner en riesgo las estructuras de poder, posibilitaban al ciudadano reproducir emocionalmente universos de fantasía que, frente al mundo de la realidades siempre anuladoras, recreaban sus imaginarios soñados. Eran puros espejismos sin base en la realidad, pero con capacidad para estimular los ánimos de la colectividad. Se imponía una tendencia hacia la evasión como medio de huida de las circunstancias imperantes. La cultura de evasión era el medio más operativo de esta conducta de desanclaje con la realidad dominante». (Ascunce).
Es perfilaren –encara més- les diferències socioculturals del coster respecte el rerepaís. Lloret de Mar i Platja d’Aro esdevingueren les capitals de l’estiu.
L'empresari d'hostaleria Oriol Regàs va irrompre en l'oci barceloní amb la fundació de la discoteca Bocaccio (1967) que esdevingué el pal de paller d'una indústria de l'entreteniment (arts decoratives, cinema, edició, espectacles, hostaleria, viatges) amb un màrqueting sense precedents. En ple creixement del turisme de masses a la Costa Brava obrí antenes de negoci a Palamós (Arbreda, Marinada, Mònica), Platja d'Aro (Maddox) i Lloret de Mar (Revolution).
Xavier Miserachs n'era factòtum i a Costa Brava Show va immortalutzar el paisatge humà total. Abans ho havia fet Francesc Català-Roca. Dos notaris gràfics excepcionals.
Bocaccio també fou un catau de caps de brot de les arts i la comunicació (arquitectes, cineastes, músics, pintors, periodistes, escriptors, fotògrafs, dissenyadors, cantants,...) que Joan de Sagarra batejà amb el genèric «Gauche Divine». J.V. Foix els va parodiar titllant-los de «Droite Satanique» i Terenci Moix «Gauche Dorée».
Els «gauchistes divins» tenien casa i estiuejaven a l'Empordà encara que separats de la massificació: Cadaqués, Begur, Calella de Palafrugell, Mont-ras i Llofriu. Qüestió de classe.
Oriol Bohigas va relatar la gestació de la revista Arquitectura Bis en aquell medi: «La nova revista va néixer, amb Rosa Regàs i Enric Satué, al voltant de les taules i els sofàs de Bocaccio, de la mateixa manera que n'havien sorgit manifestos polítics, agrupacions culturals, convocatòries de conferències, editorials experimentals, reivindicacions laborals, tot allò que compensava l'aparença frívola d'un grup de barcelonins que es volien desmarcar de la mediocritat del franquisme agonitzant». (Bohigas, 2014: 707).
Entre les patums protagonistes no hi ha unanimitat a l'hora de situar ideològicament el fenomen. Román Gubern sosté que el moviment «no era catalanista, sinó cosmopolita» i Colita considera que «no era militant catalanista. Era militant d'esquerres i catalanista». (Gauche Divine, 2000: 35). Tants caps tants barrets. Terenci Moix, però, els tenia ben apamats com va posar en evidència a la seva narració Lleonard o el sexe dels àngels: «La Gauche Dorée [Gauche Divine] la formaven intel·lectuals burgesos que repudiaven ideològicament la burgesia i adoptaven una ideologia esquerrana: evidentment, quedaven en un no man's land, entremig de dues formes de viure, de dues economies, de dos pensaments, però, condemnats d'antuvi per la diguem-ne lucidesa històrica de saber qui té la raó. És un problema molt complex, perquè, a més, entre gent interessant hi havia molts imbècils: modistes, models, retratistes, de tot! Simples esnobs i prou. Els altres, els intel·lectuals, eren conscients de la seva contradicció i val a dir que, en el terreny editorial si més no, van fer coses importants, positives. Ara bé, encara que la problemàtica política els ajuntava al proletariat, la problemàtica particular els n'allunyava completament. No diguem, ja, l'aspecte cultural. És evident que la problemàtica no és igual per a un obrer que lluita per guanyar el seu pa i anar tirant que per a un senyor que té la carrera feta, un pis meravellós, una editorial, un cert background cultural, etcètera... però que, a més, amb la seva actitud, vol estar al costat de l'obrer que lluita pel seu pa. Formaven part de la gauche divine intel·lectuals típicament neocapitalistes aclaparats per aquesta contradicció que he esmentat».
A la discoteca de Platja d'Aro Regàs li va posar el nom d'un destructor de la U.S. Navy que llavors combatia a la guerra del Vietnam. Va atreure el públic de proximitat amb la campanya «Maddox per Girona i Girona per Maddox». (Regàs, 2010: 346) i va convidar-hi Josep Pla que s'hi va presentar amb el seu amic Sagrera de Palafrugell. Però un article de l'empresari polifacètic a Tele/Exprés el 3 de setembre de 1976 va provocar la reacció contrària de les forces vives de la vila del peix fregit que es varen sentir qüestionades en la seva virilitat i per això organitzaren una manifestació de protesta que va acabar amb parlaments al balcó de Can Bech.
Singular va ser l'ombra d'atemptat de pa sucat amb oli que tingué per escenari la discoteca Tiffany's de Platja d'Aro.
Joan Fuster donava noticia de l'estat de la cultura llibresca: «Entorn 1960, els aparadors de les llibreries catalanes -fins i tot les de València- començaren a concedir un espai distingit al llibre en català». (Fuster 1994:374). És clar que tot darrera vindria l'ensorrada d'Edicions 62 -que liderava Max Cahner- i la desaparició de Can Boïls.
La situació sociolingüística, però, era desastrosa: «L'aggiornamento que es produeix en tots els ordres de la vida a la dècada dels seixanta mereix un punt i a part en la història dels usos lingüístics a Catalunya. Aleshores és quan una multiplicitat de freqüències de ràdio escampa les ones hertzianes per les cases i els celoberts. És quan la televisió, teledirigida maniàticament per la dictadura, comença a tenir una implantació formidable. És aleshores quan el turisme descobreix els encants del sun and sand hispànic. La col·lisió de llengües que en deriva reforça, tot comptat, el paper de l'espanyol com a «llengua vehicular» del país. Gràcies a tot això, l'idioma de l'Estat franquista fa acte de presència en uns horitzons que fins llavors se li havien resistit des de la pura naturalitat. El trencament polític dels quaranta, d'arrel ideològica, troba ara una mena de retop sociològic i cultural. Entrats als seixanta es tanca, d'alguna manera, el cicle de la naturalització de l'espanyol entre els catalans».(Rafanell 2009).
L'ús litúrgic de la llengua catalana en la celebració del Corpus Christi a la catedral de Girona el 1969 va suscitar la ira del general governador militar que va manar la retirada estentòria de la tropa que rendia honors al Santíssim.
Des de l'exili, Francesc Vicens (Joan Roig) deixava testimoni del nacionalisme d'esquerres: «Els objectius darrers del moviment nacional [de Catalunya] són objectius polítics i es resumeixen en el reconeixement per part de l'Estat espanyol del dret a l'autodeterminació per a Catalunya. El respecte que exigeixen els catalans per a la seva cultura, història i tradicions, per a la seva personalitat com a poble, només pot trobar satisfacció en un Estat que es proclami multinacional i democràtic. La lluita d'avui consisteix en desfer les maniobres transformístiques de la liberación per conquistar la democràcia. L'experiència d'aquests 25 anys de lluita ha ensenyat al poble català a identificar, cada vegada més conscientment, llibertat nacional per a Catalunya i democràcia per a tota Espanya. Els avenços del moviment nacional català són correlatius a la lluita de les masses de tota Espanya per la democràcia i, inversament, cada victòria obtinguda pel poble català en la seva lluita per les llibertats nacionals és una passa endavant de la futura democràcia espanyola. Ambdós són aliats que només junts podran vèncer en aquesta llarga batalla».(Roig, 129). (trad.).
En tot cas, la resistència cultural i política, va trobar refugi a les comunitats de monjos de Montserrat i Cuixà. L'abat Aureli M. Escarré va encunyar la consigna: «Montserrat és vostre» i va ser adjectivat com el Makarios català i bisbe de Catalunya. La seva biografia, però, és prou confusa. Francesc Vidal i Barraquer, el cardenal de la Pau, quedà confinat a l'exili suís de la cartoixa de la Valsainte. Les seves restes no varen poder retornar a Tarragona fins després de la mort de Franco.
Vidal i Escarré salvaren la cara a l'Església catalana. A la base, mossèn Josep Maria Llorens i Ventura va romandre voluntariament a l'exili occità per ser fidel a la República. A Girona, Modest Prats, era vigilat i multat a Girona per les seves homilies en defensa dels drets humans i contra la pena de mort (la pena capital havia costat la vida al seu pare). A Barcelona, els capellans Antoni Totosaus, Ricard Pedrals i Josep Dalmau, i el caputxí Jordi Llimona varen ser processats pel "Tribunal de Orden Público" (ara reconvertit en "Audiencia Nacional") per haver participat a la manifestació de capellans contra la tortura. Al final varen ser indultats. El cas basc obeïa al seu context: de monsenyor Añoveros als capellans penats a la presó concordatària de Zamora.
Es varen importar experiències compromeses de França -d'on venien totes les influències (nouvelle vague, nouvelle théologie, nouvelle cuisine...)- que varen remoure els cristians "engatjats". Al bisbat de Girona, Vicenç Fiol i Rossend Darnés iniciaren l'experiència de capellans obrers. L'apostolat social l'encapçalarien Josep Iglesias a la barriada de Germans Sàbat (Girona) i Gumersind Vilagran al poble de Sant Joan de Palamós.
Sobre com es vivia a peu pla aquella efervescència, una anècdota és prou il·lustrativa. El meu pare va coincidir amb un jove paleta natural de Sant Sadurní de l’Heura mentre construïen la nàutica del Bruguerol de Palafrugell. Els pares del noi havien decidit canviar la feina de masovers en un mas de Cruïlles per la de guardes de la finca de Sanià. I vet aquí que el fill va decidir deixar de parlar els seus progenitors durant tres mesos «en solidaritat amb els negres de l’Àfrica»... literal! Glocalització avant la lettre.
És clar que el padrí de Cal Corder Vell de Sant Gregori, quan es referia als habitants de la comuna de Can P., deia que eren «xipis». I quan els diumenges havent dinat, la Dolors S. sortia amb les amigues cap a la Gatzara, la seva mare sempre els hi deia: «-Nenes, no beveu cuques libres».
En realitat els estandants de la masia no eren hippies sinó progres amb orígens catòlics i benestants. El seu prebost presumia d'ateu, duia una barba marxiana i vestia com un trinxerarire. Però va acabar militant en el socialisme borbònic i portant corbata de seda italiana. A hores d'ara és un veterà comissari de la florida triomfant: «És una generació campiona de volubilitat. Des dels seixanta fins avui en què, per edat, declina, cap generació en la història no ha protagonitzat tants canvis de camisa. (...) Aquella generació progre ha hegemonitzat el discurs cultural i ideològic suposadament d'esquerres a Catalunya i Espanya gràcies a la tàctica d'anar canviant el rumb a cada canvi de vent. És la generació més àvida i acaparadora de la història» (Puigverd).
S'estava reescrivint la geografia i la història.
Els Nadal, més que una família
El mapa de la Girona de les darreres dècades seria incomplet si no senyalés uns tracistes d’excepció: la família Nadal i Farreras. La seva aportació abastà bona part dels àmbits de la vida pública.
L’Opus Dei va tenir en Manel Nadal un mentor influent. En la Transició i molt més enllà, va tenir fills a l’alcaldia, el rectorat, el Parlament de Catalunya, l’executiva del PSC i la direcció d’un diari de Barcelona. Cada dissabte, dia de mercat a Girona, dinaven plegats a la taula familiar del barri de Sant Pere. Poca broma.
Home amb gruix intel·lectual i capacitat de lideratge, Joaquim Nadal es va posar a la butxaca la «Girona profunda», la «Girona de tota la vida», les «classes populars» i els qui remenen les cireres a l'engròs. El pedigrí social i les dots de negociació el varen erigir com àrbitre i regulador en el potent mercat de la construcció i l'obra pública. La reputació va ser un dic de contenció per mantenir a ratlla i trobar la complicitat de les velles i noves oligarquies mentre va ser alcalde (1979-2002). Només iniciar el mandat va desmuntar la "Gran Gerona" i va possibilitar el retorn de la indepèndencia municipal de Salt i Sarrià de Ter.
Miquel Pairolí va descriure magistralment la situació: «El poder polític, convenientment adaptat als temps democràtics però amb el seny, l'ambigüitat i la genealogia que requerien els usos i costums antics de la ciutat, feia veure que posava ordre com a àrbitre sever, però, de fet, s'esforçava a buscar un punt d'avinença amb els negociants i, entre tots, sempre acabaven trobant-lo. En definitiva, el poder polític era una part més, imprescindible i cabdal, en la conxorxa. Com a condició prèvia per tenir cartes en el joc, els electes de la ciutat s'havien de sotmetre a unes lleis curosament elaborades per mantenir l'ordre i afavorir el benefici. I respectar-les, naturalment, que prou s'ocuparia la part contrària d'evitar-ne, als jutjats, la més petita vulneració. A més, el tracte sovintejat amb els que seien a l'altra banda de la taula estovava, afavoria el fregadís humà i facilitava la complicitat, de manera que el polític, a la fi, sempre es tornava comprensiu, flexible, generosament possibilista amb els corsaris.
Així, l'anomenat "urbanisme democràtic" acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners» (Pairolí).
Joaquim Nadal deixà en herència una administració municipal de qualitat i un mapa exhaustiu de serveis i equipaments. Era tot allò que calia esperar d'un alcalde socialdemòcrata competent, treballador i lliurat a la ciutat en cos i ànima les vint-i-quatre hores del dia. Les successores i el successor en el càrrec no li han arribat ni a la sola de la sabata.
En el terreny de l'anècdota hi ha fets que retraten prou bé el tarannà de Quim Nadal. Dos exemples. 1. A estones s'ocupava personalment de la centraleta telefònica de l'ajuntament per a sorprendre a propis i estranys i gaudir de la seva curiositat (xafarderia) innata. 2. Mantenir una xarxa confidencial per a conèixer permanentment l'estat d'opinió ciutadana: a) d'espardenya.- floristes, quiosqueres i empleades de cafeteries; b) bussines class.- els caramellaires del reverend Prats i la clientela VIP de la Llibreria 22. Lluís Bosch Martí, que s'erigí en fiscal de camp (carrer i premsa) del "batlle Nadal" acabaria esgotat. Certament, Nadal tocava totes les tecles de la ciutat i només li quedava una cosa per aconseguir: entrenar el Girona Futbol Club.
La mirada externa construí el tòpic «A Girona, rai!». Igualment, els polítics del territori varen posar en circulació l’etiqueta «L'estil gironí de fer política» que abastà la cooperació però també ramificacions i complicitats en el repartiment de posicions, sinecures i trames (Caixa Girona, Aigües de Girona, Parc Científic i Tecnològic, Temporada Alta, El Canal - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona,...). L'entesa sociovergent va centrar l'article antològic que l'alcalde Nadal va dedicar a Salvador Carrera quan -l'encara solter d'or de Ribes- va deixar la presidència de la Diputació per anar a ocupar un escó a Madrid. Tanmateix, l'eslògan Girona, m'enamora! ha estat una troballa naïf d'èxit.
El creixement demogràfic va ser determinant: «La població de la ciutat s’ha multiplicat per un factor d’1,5 entre el 1945 i el 1996, una xifra molt superior als augments experimentats pel conjunt de Catalunya o de la demarcació». (Oliver 2000: 90).
Les transformacions estructurals s’impulsaren per la força d’un creixement econòmic superior a la mitjana catalana, amb efectes sobre l’augment de la renda tot i que amb greus desigualtats en la seva distribució: «La renda mitjana el 1996 se situava a Girona ciutat entorn d’1,7 milions de pessetes aproximadament, amb un diferencial entre el barri amb renda més elevada (Devesa-Mercadal, amb un valor de 1,95 milions) i el de renda més baixa (Font de la Pólvora, amb 0,935 milions) d’aproximadament 2 a 1». (Oliver 2000: 354).
L’oasi gironí té derivades. Llàstima que a la ciutat petita i delicada no hi hagi una editorial lliure com les Edicions Catalanes de París o Éditions Ruedo ibérico (ERi). Cal investigació per desfer mites, conèixer les conxorxes publicoprivades i els tripijocs dels mandarins (i mandarines) incrustats en la governança a la manera de Fouché. Fa feina l’Ariet. Comunicació crítica de les comarques gironines.
Una llegenda urbana sosté que la dèria dels alcaldes i alcaldesses de Girona ha estat tallar arbres de la Devesa, foradar la muralla i fer un pont. Nadal ho aconseguí tot però no li va venir bé donar resposta a una demanda històrica dels veïns de Santa Eugènia de Ter: restituir el pont del Dimoni.
A Girona, ciutat viva i de colors, Joaquim Nadal va exorcitzar -en primera persona- l’estigma de la Girona grisa i negra. També noquejaria els detractors de la mise-en-scène de les façanes de l’Onyar. Una venjança florentina.
Postbatxillerat a la riba
En els anys seixanta i setanta, Girona era una petita capital de província amb carències i dèficits que identificaren oportunament els autors del llibre Girona grisa i negra.
L’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (avui IES Jaume Vicens Vives) era l’únic centre públic de secundària. Una vegada acabat el batxillerat elemental o superior, els joves tenien tres sortides: la incorporació immediata al mercat de treball, marxar (si podien) a la Universitat de Barcelona (i encara Catalunya enllà) o bé cursar algun dels estudis que s’oferien a la ciutat: belles arts, magisteri, música, ATS femení, comerç, graduat social, peritatge agrícola, enginyeries tècniques i finalment, turisme.
Llevat de magisteri, els altres ensenyaments compartien la particularitat de restar fora de la competència de l'administració educativa stricto sensu: el Ministerio de Educación y Ciencia. Estaven adscrits a diferents departaments que els havien instaurat per atendre demandes d'entorns productius. Anys a venir, la dispersió va comportar dificultats de cara a la homologació.
El centre docent més antic de la ciutat era l’Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola Municipal d’Art-la Mercè). Malauradament no pogué esdevenir un centre reglat d’Arts i Oficis. L’Ajuntament de Girona ho impedí reiteradament per motius mesquins: no perdre’n el control.
L’Escola Normal seguia en antiguitat i comptava amb la major matrícula. El pla de 1950 establia per l’accés el batxiller elemental i superar un examen d’ingrés. El de 1967, va imposar el batxiller superior sense ingrés. La durada era de dos cursos lectius i un tercer de pràctiques. La revista Presència va tractar la particular sociologia de l’alumnat.
El Conservatori de Música, creat el 1942 per l'Obra Sindical de Educación y Descanso, no aconseguí el grau professional fins el 1983. Va haver de passar quaranta anys sense poder superar el llistó del grau elemental. En el curs 1964/65 va tenir una matrícula de 135 alumnes oficials i 225 lliures. A resultes de la desfeta de l'Organització Sindical Espanyola i després de transitorietats diverses ha acabat en mans de la Diputació de Girona. Per la seva banda, l'Ajuntament de Girona és titular de l'Escola Municipal de Música, ubicada a l'antiga farinera Montserrat.
L’infermer que coneixem avui rebia el nom d’ajudant tècnic sanitari i més enrere encara, el de practicant en medicina i cirurgia. A Girona n’hi va haver dues escoles que funcionaren alhora.
La primera va ser la Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitarios Femeninos de la Residència Sanitària de la Seguretat Social «General Álvarez de Castro», l’actual Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. De 1960 a 1980 va donar formació a 18 promocions amb un total de 480 infermeres fins al traspàs del Instituto Nacional de Previsión a l’Institut Català de la Salut.
L’altre era l’Escola Femenina d’Ajudants Tècnics Sanitaris de la Diputació de Girona (1973) amb seu a l’edifici de l’antic Asil de Vells de Pedret (avui Centre de Pedret del Museu d’Arqueologia de Catalunya). Les pràctiques es feien a l’Hospital Provincial de Santa Caterina.
Els estudis de comerç (peritatge i professorat mercantil) es varen canalitzar amb l’establiment del Centre d’Estudis Mercantils posat sota la tutela de l’Escola de Comerç de Sabadell (1942-1972). Amb posterioritat se’n va dir Escola d’Estudis Comercials.
A continuació es constituïren els ensenyaments de graduat social en el marc de la Delegació Provincial de Sindicats i amb l’anuència del Ministeri de Treball de qui depenia el títol. L’any 1965 com acadèmia preparatòria dels matriculats lliures a l’Escola Social de Barcelona i cinc anys més tard com a Centre d’Estudis Socials (resulta reveladora la similitud amb els Mercantils) encara que, formalment, els satèl·lits de les escoles socials els corresponia el nom de Seminari d’Estudis Socials.
Els coetanis estudis mercantils i de relacions laborals (graduats socials) varen tenir característiques comunes: alumnes que compatibilitzaven el treball i la formació, dependència docent enllà de la Tordera, horari lectiu nocturn i un professorat ocupat per la praxi professional. La docència no era el seu modus vivendi. Tenien el perfil exacte del professor associat (que les universitats han malbaratat) i per això mateix no enderiats pel cursus honorum docent.
En el curs 1968/69 es donà inici als ensenyaments de peritatge agrícola que esdevingueren l'embrió de l'Escola Universitària Politècnica de Girona, primer incardinada a la UPC i des de 1992 a la UdG ja com Escola Politècnica Superior.
Finalment, la darrera aparició va correspondre a l’Escola de Turisme Ferran Agulló (1974), sota els auspicis de la Cambra de Comerç.
El Seminari d’Estudis Socials de Girona
El títol de graduat social va ser covat per l’«Instituto de Reformas Sociales» i instituït per Eduard Aunós, antic secretari de Cambó i ministre de Comerç, Treball i Indústria de la Dictadura primoriverista. La Segona República reforçà els ensenyamemts i els traspassà al govern autònom que va reformular l'Escola Social de Barcelona en l'Escola d’Estudis Socials de la Generalitat de Catalunya.
Acabada la guerra, el franquisme va respectar les escoles socials encara que les va deixar pràcticament sense finançament i per això cobejades pel Sindicat Vertical. Els estudis de graduat social a Girona s’iniciaren el 1965.
Ja en temps de la Transició, altra volta va ser traspassada la competència a la Generalitat fins que va ser reconeguda la naturalesa universitària de la carrera de graduat social i llavors les va traspassar a les universitats: l’Escola Social de Barcelona a la Universitat de Barcelona (Facultat de Dret); l’Escola Social de Tarragona a la Universitat Rovira i Virgili (Facultat de Ciències Jurídiques); el Seminari d’Estudis Socials de Lleida a la Universitat de Lleida (Escola Universitària de Relacions Laborals). I el Seminari d’Estudis Socials de Girona? Doncs la continuïtat va ser impedida per la Universitat de Girona. Un cas sense precedents als Països Catalans i les Espanyes.
Anem al començament. L’organigrama de les delegacions provincials de la Central Nacional Sindicalista, incorporava una «Escuela Sindical». La missió primordial d’aquest òrgan era la socialització dels enllaços sindicals, els vocals de les seccions socials dels sindicats i els membres dels jurats d’empresa; els elements humans que representaven la massa treballadora dins l’estructura jeràrquica.
Aprofitant les instal·lacions que oferia la Casa Sindical i el personal adscrit a l’Escola Sindical, Martí Carreras Biarnés que n’era el secretari, va aconseguir el protagonisme substantiu del Delegat Provincial de Sindicats per a que sota la denominació de «Centro de Estudios Sociales» es posés en funcionament una acadèmia de capacitació per a superar l’examen del primer curs i el preparatori de l’Escola Social de Barcelona. El delegat sindical era el director i Martí Carreras el secretari. Després d’un quinquenni experimental s’assolí el reconeixement formal del Ministeri de Treball.
El Seminari d’Estudis Socials de Girona, amb la venia docendi, impartí els ensenyaments de graduat social entre 1970 i 1989.
El refús de la UdG
El Col·legi Universitari de Girona (1969) var ser la primera fita en el camí de la consecució de la Universitat de Girona (1991). Josep Pla l'havia demanat el dia de la inauguració de la Casa de Cultura de Palafrugell que duia el seu nom (1967).
El CUG establí dos cursos de Lletres i un selectiu de Ciències en el curs 1970/71 a l’empara de la UAB i sota el sostre de la Casa de Cultura.
Una nota peculiar dels primers anys va ser la concurrència d’un doble alumnat: estudiants joves però també veterans. Mestres i capellans iniciaren estudis de Lletres. Uns cercaven una via per a la promoció docent. Els altres, un títol civil. Salvant les distàncies, als anys cinquanta hi va haver una colla de mestres que estudiaren dret encara que per lliure. Una vegada aconseguit el títol exerciren l’advocacia Ramon Guardiola, alcalde de Figueres i Josep Parals, alcalde de Palamós. Esteve Ferrer, mestre de Camós, s’incorporà a la carrera judicial i Jaume Galí, mestre d'Amer, va ser passant al despatx de Narcís-Jordi Aragó..
L’acció de suplència que oferia l’edifici fundat pel bisbe Tomàs de Lorenzana, perpetuava la seva primitiva funció hospiciana. La baluerna, espaiosa i cèntrica, esdevingué el bressol de l’Escola de Comerç; l’Escola Universitària Politècnica; l’Estudi General de Girona (1985, pont entre el CUG i la UdG); i avui dia, el Conservatori de Música Isaac Albéniz i l’Escola de Teatre El Galliner. Altrament, la Diputació de Girona -propietària- no hagués donat contingut a aquell continent. Han passat molts anys des que l’Hospici es reconvertí en Llar Infantil i estrenà equipament al Puig d’en Roca però encara és hora que s’escometi un agençament del monument que va restaurar -amb polidesa- l’arquitecte Joaquim M. Masramon. I això passa en una administració pública caracteritzada per la liberalitat dels seus recursos.
Tots els estudis existents en la Girona dels 80’s esdevingueren universitaris i successivament assumits per la UdG, llevat dels graduats socials.
Qui sap el perquè de la decisió mai l’ha fet pública. Fet que empeny a la conjectura: 1. La incomprensió de l’abast dels ensenyaments per part de la intel·liguèntsia municipal i universitària; en descàrrec podrien al·legar que els estudis depenien del Ministeri de Treball i per tant fora del seu marc (mental) i del sistema educatiu general, que era el que dominaven; 2. Prejudicis vers la trama institucional, simbòlica i personal del sindicat vertical que els havia patrocinat; 3. Pressions de determinats col·legis professionals que percebien els graduats socials com uns competidors (advocats, procuradors dels Tribunals, gestors administratius); 4. Contravenir interessos corporatius de determinats docents universitaris. La raó no podia ser econòmica: el Seminari d’Estudis Socials de Girona s’autofinançava i estava lliure de càrregues.
Mots conclusius
Els estudis de relacions laborals han estat reiteradament bandejats de la Universitat de Girona: quan eren diplomatura i ara que són de grau. Unes decisions no justificades i silenciades amb ressò d'apartheid acadèmic; en llatí Damnatio memoriae.
Mentre la UdG mirava a una altre banda, els graduats socials assoliren un doble reconeixement legal: la representació tècnica de part en les actuacions a la jurisdicció social -en els mateixos termes que advocats i procuradors dels Tribunals- i també la de professió europea regulada.
A les Espanyes, més de vint-i-cinc mil graduats i graduades socials exerceixen diàriament com operadors jurídics i consultors en els camps del dret del treball, l’ocupació, l'estrangeria, la segurerat social, els recursos humans i la prevenció de riscos laborals. A Girona, també. Gaudeamus igitur!
AJUNTAMENT DE GIRONA. Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions: Col·leccions de premsa digitalitzada de Los Sitios de Gerona, Presència, El Punt i Diari de Girona.
ALCALDE, Carmen et al. Dossier: Presència i absència de Presència durant el franquisme. Revista de Girona, 170 (1995), p. 56-95.
ÁLVAREZ JUNCO, José; SHUBERT, Adrian (eds.). Nueva historia de la España contemporánea (1808-2018). Galaxia Gutembreg. Barcelona, 2018.
ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Eds. 62. Barcelona, 1972.
ARAGÓ, Narcís-Jordi; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona, grisa i negra després de 27 anys: 1972-1999. Pròleg de Joaquim Nadal i Farreras. Girona. Ajuntament de Girona, 1999.
ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013.
ASCUNCE ARRIETA, José Ángel. Sociología cultural del franquismo (1939-1975): la cultura del nacional-catolicismo. Biblioteca Nueva. Madrid, 2015, p. 499-500.
BAGUÉ, Gerard; PASTELLS, Josep. [Fotos de Josep Maria Oliveras]. «Tres professors es jubilen a la UdG» [Narcís Soler, Anna Maria Garcia i Juan Luis Alegret]: Revista de Girona, 307 (2018), p. 14-22.
BAUÇÀ, Miquel. «Al final, s'ha comprovat...». Una bella història: poemes. Els llibres de l'Óssa Menor, 48. J. Pedreira, editor. Barcelona, 1962, p. 558.
BENITO MUNDET, Helena; PORTELLA COMAS, Jaume. «Los estudios mercantiles y empresariales en Girona: de iniciativas privadas y corporativas a la institucionalización universitaria (1950-2010)»: VII Encuentro de trabajo sobre Historia de la Contabilidad de AECA. León, 10-12 noviembre de 2010. http://aeca.es/old/vii_encuentro_trabajo_historia_contabilidad/general.htm [Consultat 14-03-2018].
Joan Fuster donava noticia de l'estat de la cultura llibresca: «Entorn 1960, els aparadors de les llibreries catalanes -fins i tot les de València- començaren a concedir un espai distingit al llibre en català». (Fuster 1994:374). És clar que tot darrera vindria l'ensorrada d'Edicions 62 -que liderava Max Cahner- i la desaparició de Can Boïls.
La situació sociolingüística, però, era desastrosa: «L'aggiornamento que es produeix en tots els ordres de la vida a la dècada dels seixanta mereix un punt i a part en la història dels usos lingüístics a Catalunya. Aleshores és quan una multiplicitat de freqüències de ràdio escampa les ones hertzianes per les cases i els celoberts. És quan la televisió, teledirigida maniàticament per la dictadura, comença a tenir una implantació formidable. És aleshores quan el turisme descobreix els encants del sun and sand hispànic. La col·lisió de llengües que en deriva reforça, tot comptat, el paper de l'espanyol com a «llengua vehicular» del país. Gràcies a tot això, l'idioma de l'Estat franquista fa acte de presència en uns horitzons que fins llavors se li havien resistit des de la pura naturalitat. El trencament polític dels quaranta, d'arrel ideològica, troba ara una mena de retop sociològic i cultural. Entrats als seixanta es tanca, d'alguna manera, el cicle de la naturalització de l'espanyol entre els catalans».(Rafanell 2009).
L'ús litúrgic de la llengua catalana en la celebració del Corpus Christi a la catedral de Girona el 1969 va suscitar la ira del general governador militar que va manar la retirada estentòria de la tropa que rendia honors al Santíssim.
Des de l'exili, Francesc Vicens (Joan Roig) deixava testimoni del nacionalisme d'esquerres: «Els objectius darrers del moviment nacional [de Catalunya] són objectius polítics i es resumeixen en el reconeixement per part de l'Estat espanyol del dret a l'autodeterminació per a Catalunya. El respecte que exigeixen els catalans per a la seva cultura, història i tradicions, per a la seva personalitat com a poble, només pot trobar satisfacció en un Estat que es proclami multinacional i democràtic. La lluita d'avui consisteix en desfer les maniobres transformístiques de la liberación per conquistar la democràcia. L'experiència d'aquests 25 anys de lluita ha ensenyat al poble català a identificar, cada vegada més conscientment, llibertat nacional per a Catalunya i democràcia per a tota Espanya. Els avenços del moviment nacional català són correlatius a la lluita de les masses de tota Espanya per la democràcia i, inversament, cada victòria obtinguda pel poble català en la seva lluita per les llibertats nacionals és una passa endavant de la futura democràcia espanyola. Ambdós són aliats que només junts podran vèncer en aquesta llarga batalla».(Roig, 129). (trad.).
En tot cas, la resistència cultural i política, va trobar refugi a les comunitats de monjos de Montserrat i Cuixà. L'abat Aureli M. Escarré va encunyar la consigna: «Montserrat és vostre» i va ser adjectivat com el Makarios català i bisbe de Catalunya. La seva biografia, però, és prou confusa. Francesc Vidal i Barraquer, el cardenal de la Pau, quedà confinat a l'exili suís de la cartoixa de la Valsainte. Les seves restes no varen poder retornar a Tarragona fins després de la mort de Franco.
Vidal i Escarré salvaren la cara a l'Església catalana. A la base, mossèn Josep Maria Llorens i Ventura va romandre voluntariament a l'exili occità per ser fidel a la República. A Girona, Modest Prats, era vigilat i multat a Girona per les seves homilies en defensa dels drets humans i contra la pena de mort (la pena capital havia costat la vida al seu pare). A Barcelona, els capellans Antoni Totosaus, Ricard Pedrals i Josep Dalmau, i el caputxí Jordi Llimona varen ser processats pel "Tribunal de Orden Público" (ara reconvertit en "Audiencia Nacional") per haver participat a la manifestació de capellans contra la tortura. Al final varen ser indultats. El cas basc obeïa al seu context: de monsenyor Añoveros als capellans penats a la presó concordatària de Zamora.
Es varen importar experiències compromeses de França -d'on venien totes les influències (nouvelle vague, nouvelle théologie, nouvelle cuisine...)- que varen remoure els cristians "engatjats". Al bisbat de Girona, Vicenç Fiol i Rossend Darnés iniciaren l'experiència de capellans obrers. L'apostolat social l'encapçalarien Josep Iglesias a la barriada de Germans Sàbat (Girona) i Gumersind Vilagran al poble de Sant Joan de Palamós.
Sobre com es vivia a peu pla aquella efervescència, una anècdota és prou il·lustrativa. El meu pare va coincidir amb un jove paleta natural de Sant Sadurní de l’Heura mentre construïen la nàutica del Bruguerol de Palafrugell. Els pares del noi havien decidit canviar la feina de masovers en un mas de Cruïlles per la de guardes de la finca de Sanià. I vet aquí que el fill va decidir deixar de parlar els seus progenitors durant tres mesos «en solidaritat amb els negres de l’Àfrica»... literal! Glocalització avant la lettre.
És clar que el padrí de Cal Corder Vell de Sant Gregori, quan es referia als habitants de la comuna de Can P., deia que eren «xipis». I quan els diumenges havent dinat, la Dolors S. sortia amb les amigues cap a la Gatzara, la seva mare sempre els hi deia: «-Nenes, no beveu cuques libres».
En realitat els estandants de la masia no eren hippies sinó progres amb orígens catòlics i benestants. El seu prebost presumia d'ateu, duia una barba marxiana i vestia com un trinxerarire. Però va acabar militant en el socialisme borbònic i portant corbata de seda italiana. A hores d'ara és un veterà comissari de la florida triomfant: «És una generació campiona de volubilitat. Des dels seixanta fins avui en què, per edat, declina, cap generació en la història no ha protagonitzat tants canvis de camisa. (...) Aquella generació progre ha hegemonitzat el discurs cultural i ideològic suposadament d'esquerres a Catalunya i Espanya gràcies a la tàctica d'anar canviant el rumb a cada canvi de vent. És la generació més àvida i acaparadora de la història» (Puigverd).
S'estava reescrivint la geografia i la història.
 |
| Lluís Güell. Retrat pop. Girona, 1965. |
 |
| Medalla commemorativa de la creació del Banc de Girona (1972). Constituït per la Banca Carrera de Ribes de Freser (1929) va tenir una existència efímera: el 1975 va ser absorbit per Banca Catalana. |
 |
Jesús Ynfante va posar al descobert Josep Maria de Porcioles, amerenc, trànsfuga de la Lliga i notari-alcalde de Barcelona. També la plutocràcia barcelonina. El llibre va ser editat a Tolosa de Llenguadoc el 1974 i l'haguérem de comprar a Perpinyà.
|
 |
Exhibició de les forces de Policia Armada a Montilivi el 19 de març de 1976.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
Els Nadal, més que una família
El mapa de la Girona de les darreres dècades seria incomplet si no senyalés uns tracistes d’excepció: la família Nadal i Farreras. La seva aportació abastà bona part dels àmbits de la vida pública.
L’Opus Dei va tenir en Manel Nadal un mentor influent. En la Transició i molt més enllà, va tenir fills a l’alcaldia, el rectorat, el Parlament de Catalunya, l’executiva del PSC i la direcció d’un diari de Barcelona. Cada dissabte, dia de mercat a Girona, dinaven plegats a la taula familiar del barri de Sant Pere. Poca broma.
Home amb gruix intel·lectual i capacitat de lideratge, Joaquim Nadal es va posar a la butxaca la «Girona profunda», la «Girona de tota la vida», les «classes populars» i els qui remenen les cireres a l'engròs. El pedigrí social i les dots de negociació el varen erigir com àrbitre i regulador en el potent mercat de la construcció i l'obra pública. La reputació va ser un dic de contenció per mantenir a ratlla i trobar la complicitat de les velles i noves oligarquies mentre va ser alcalde (1979-2002). Només iniciar el mandat va desmuntar la "Gran Gerona" i va possibilitar el retorn de la indepèndencia municipal de Salt i Sarrià de Ter.
Miquel Pairolí va descriure magistralment la situació: «El poder polític, convenientment adaptat als temps democràtics però amb el seny, l'ambigüitat i la genealogia que requerien els usos i costums antics de la ciutat, feia veure que posava ordre com a àrbitre sever, però, de fet, s'esforçava a buscar un punt d'avinença amb els negociants i, entre tots, sempre acabaven trobant-lo. En definitiva, el poder polític era una part més, imprescindible i cabdal, en la conxorxa. Com a condició prèvia per tenir cartes en el joc, els electes de la ciutat s'havien de sotmetre a unes lleis curosament elaborades per mantenir l'ordre i afavorir el benefici. I respectar-les, naturalment, que prou s'ocuparia la part contrària d'evitar-ne, als jutjats, la més petita vulneració. A més, el tracte sovintejat amb els que seien a l'altra banda de la taula estovava, afavoria el fregadís humà i facilitava la complicitat, de manera que el polític, a la fi, sempre es tornava comprensiu, flexible, generosament possibilista amb els corsaris.
Així, l'anomenat "urbanisme democràtic" acabava esdevenint un gran exercici de maquillatge, un esforç constant a aparentar bona voluntat i mesura. Es procurava dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials, dibuixant uns espais públics de disseny modern que sempre quedaven inevitablement esquifits, perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners» (Pairolí).
Joaquim Nadal deixà en herència una administració municipal de qualitat i un mapa exhaustiu de serveis i equipaments. Era tot allò que calia esperar d'un alcalde socialdemòcrata competent, treballador i lliurat a la ciutat en cos i ànima les vint-i-quatre hores del dia. Les successores i el successor en el càrrec no li han arribat ni a la sola de la sabata.
En el terreny de l'anècdota hi ha fets que retraten prou bé el tarannà de Quim Nadal. Dos exemples. 1. A estones s'ocupava personalment de la centraleta telefònica de l'ajuntament per a sorprendre a propis i estranys i gaudir de la seva curiositat (xafarderia) innata. 2. Mantenir una xarxa confidencial per a conèixer permanentment l'estat d'opinió ciutadana: a) d'espardenya.- floristes, quiosqueres i empleades de cafeteries; b) bussines class.- els caramellaires del reverend Prats i la clientela VIP de la Llibreria 22. Lluís Bosch Martí, que s'erigí en fiscal de camp (carrer i premsa) del "batlle Nadal" acabaria esgotat. Certament, Nadal tocava totes les tecles de la ciutat i només li quedava una cosa per aconseguir: entrenar el Girona Futbol Club.
La mirada externa construí el tòpic «A Girona, rai!». Igualment, els polítics del territori varen posar en circulació l’etiqueta «L'estil gironí de fer política» que abastà la cooperació però també ramificacions i complicitats en el repartiment de posicions, sinecures i trames (Caixa Girona, Aigües de Girona, Parc Científic i Tecnològic, Temporada Alta, El Canal - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona,...). L'entesa sociovergent va centrar l'article antològic que l'alcalde Nadal va dedicar a Salvador Carrera quan -l'encara solter d'or de Ribes- va deixar la presidència de la Diputació per anar a ocupar un escó a Madrid. Tanmateix, l'eslògan Girona, m'enamora! ha estat una troballa naïf d'èxit.
El creixement demogràfic va ser determinant: «La població de la ciutat s’ha multiplicat per un factor d’1,5 entre el 1945 i el 1996, una xifra molt superior als augments experimentats pel conjunt de Catalunya o de la demarcació». (Oliver 2000: 90).
Les transformacions estructurals s’impulsaren per la força d’un creixement econòmic superior a la mitjana catalana, amb efectes sobre l’augment de la renda tot i que amb greus desigualtats en la seva distribució: «La renda mitjana el 1996 se situava a Girona ciutat entorn d’1,7 milions de pessetes aproximadament, amb un diferencial entre el barri amb renda més elevada (Devesa-Mercadal, amb un valor de 1,95 milions) i el de renda més baixa (Font de la Pólvora, amb 0,935 milions) d’aproximadament 2 a 1». (Oliver 2000: 354).
L’oasi gironí té derivades. Llàstima que a la ciutat petita i delicada no hi hagi una editorial lliure com les Edicions Catalanes de París o Éditions Ruedo ibérico (ERi). Cal investigació per desfer mites, conèixer les conxorxes publicoprivades i els tripijocs dels mandarins (i mandarines) incrustats en la governança a la manera de Fouché. Fa feina l’Ariet. Comunicació crítica de les comarques gironines.
Una llegenda urbana sosté que la dèria dels alcaldes i alcaldesses de Girona ha estat tallar arbres de la Devesa, foradar la muralla i fer un pont. Nadal ho aconseguí tot però no li va venir bé donar resposta a una demanda històrica dels veïns de Santa Eugènia de Ter: restituir el pont del Dimoni.
A Girona, ciutat viva i de colors, Joaquim Nadal va exorcitzar -en primera persona- l’estigma de la Girona grisa i negra. També noquejaria els detractors de la mise-en-scène de les façanes de l’Onyar. Una venjança florentina.
Sorprèn que l’alcalde Nadal publiqués el seu pensament universitari (Nadal 1988: 253-272) i que el Nadal rector, no. Ja se sap que no és el mateix un magnífic rector que un rector magnífic. Quatre anys abans que s'aprovés la llei de creació de la Universitat de Girona, Joaquim Nadal en determinava els estudis. Els de graduat social els va ignorar (El Punt 10-05-1987, p. 5).
 |
| Acte de commemoració del XXVè aniversari del Conservatori. Juan García Rodríguez, delegat de Sindicats, lliura un diploma a una alumna. Imatge: Ajuntament de Girona (Narcís Sans Prats). |
 |
Aula de l'escola de peritatge mercantil ubicada a la Casa de Cultura. Girona, 15 de desembre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
Assistents a l'acte d'inauguració del curs 1975/76 de l'Escola de Turisme Ferran Agulló al saló de plens de la Cambra de Comerç i Industria de Girona, 7 d'octubre de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
L'empresa Vincke de Palamós lliura un donatiu de 50.000 PTA per impulsar els estudis universitaris a Girona. A la dreta, Victorino Anguera Sansó, governador. A l'esquerra, Rafael Pinedo Pérez, sotscap provincial del Movimiento. Centre: a la dreta Jordi Galofre Vincke, fill de Maria Lluïsa Vincke Goll i net d'Enric Vincke Wischmeyer, creador de l'empresa. Galofre llavors era directiu i desprès director adjunt. La persona del centre és desconeguda. A l'esquerra del sofà Bagué (o Baguer), tècnic d'alt rang de FECSA a Girona i assessor de Vincke. Govern Civil de Girona, 4 de febrer de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). Agraeixo a l'amic, tècnic de Vincke i historiador palamosí Pere Trijueque Fonalleras la identificació dels representants de l'empresa.
|
 |
Missa de cloenda de curs de l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris Femenins de la Residència Sanitària de la Seguretat Social de Girona. Lacapella està plegada de significats maçònics; un gol subversiu de l’arquitecte americà al nacionalcatolicisme franquista. Girona, 27 de juny de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).
|
 |
| Aula de l'Escola d'Infermeria de la Diputació a l'edifici de Pedret. Girona, 26 de gener de 1979. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
 |
| Acte de graduació dels alumnes de la primera i segona promoció de l'Escola Universitària Politècnica de Girona. Artur Calsina, delegat provincial del Ministeri d'Educació i Ciència imposa la beca a una alumna. Fontana d'Or, 21 d'abril de 1978. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). |
Postbatxillerat a la riba
En els anys seixanta i setanta, Girona era una petita capital de província amb carències i dèficits que identificaren oportunament els autors del llibre Girona grisa i negra.
L’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (avui IES Jaume Vicens Vives) era l’únic centre públic de secundària. Una vegada acabat el batxillerat elemental o superior, els joves tenien tres sortides: la incorporació immediata al mercat de treball, marxar (si podien) a la Universitat de Barcelona (i encara Catalunya enllà) o bé cursar algun dels estudis que s’oferien a la ciutat: belles arts, magisteri, música, ATS femení, comerç, graduat social, peritatge agrícola, enginyeries tècniques i finalment, turisme.
Llevat de magisteri, els altres ensenyaments compartien la particularitat de restar fora de la competència de l'administració educativa stricto sensu: el Ministerio de Educación y Ciencia. Estaven adscrits a diferents departaments que els havien instaurat per atendre demandes d'entorns productius. Anys a venir, la dispersió va comportar dificultats de cara a la homologació.
El centre docent més antic de la ciutat era l’Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola Municipal d’Art-la Mercè). Malauradament no pogué esdevenir un centre reglat d’Arts i Oficis. L’Ajuntament de Girona ho impedí reiteradament per motius mesquins: no perdre’n el control.
L’Escola Normal seguia en antiguitat i comptava amb la major matrícula. El pla de 1950 establia per l’accés el batxiller elemental i superar un examen d’ingrés. El de 1967, va imposar el batxiller superior sense ingrés. La durada era de dos cursos lectius i un tercer de pràctiques. La revista Presència va tractar la particular sociologia de l’alumnat.
El Conservatori de Música, creat el 1942 per l'Obra Sindical de Educación y Descanso, no aconseguí el grau professional fins el 1983. Va haver de passar quaranta anys sense poder superar el llistó del grau elemental. En el curs 1964/65 va tenir una matrícula de 135 alumnes oficials i 225 lliures. A resultes de la desfeta de l'Organització Sindical Espanyola i després de transitorietats diverses ha acabat en mans de la Diputació de Girona. Per la seva banda, l'Ajuntament de Girona és titular de l'Escola Municipal de Música, ubicada a l'antiga farinera Montserrat.
L’infermer que coneixem avui rebia el nom d’ajudant tècnic sanitari i més enrere encara, el de practicant en medicina i cirurgia. A Girona n’hi va haver dues escoles que funcionaren alhora.
La primera va ser la Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitarios Femeninos de la Residència Sanitària de la Seguretat Social «General Álvarez de Castro», l’actual Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. De 1960 a 1980 va donar formació a 18 promocions amb un total de 480 infermeres fins al traspàs del Instituto Nacional de Previsión a l’Institut Català de la Salut.
L’altre era l’Escola Femenina d’Ajudants Tècnics Sanitaris de la Diputació de Girona (1973) amb seu a l’edifici de l’antic Asil de Vells de Pedret (avui Centre de Pedret del Museu d’Arqueologia de Catalunya). Les pràctiques es feien a l’Hospital Provincial de Santa Caterina.
Els estudis de comerç (peritatge i professorat mercantil) es varen canalitzar amb l’establiment del Centre d’Estudis Mercantils posat sota la tutela de l’Escola de Comerç de Sabadell (1942-1972). Amb posterioritat se’n va dir Escola d’Estudis Comercials.
A continuació es constituïren els ensenyaments de graduat social en el marc de la Delegació Provincial de Sindicats i amb l’anuència del Ministeri de Treball de qui depenia el títol. L’any 1965 com acadèmia preparatòria dels matriculats lliures a l’Escola Social de Barcelona i cinc anys més tard com a Centre d’Estudis Socials (resulta reveladora la similitud amb els Mercantils) encara que, formalment, els satèl·lits de les escoles socials els corresponia el nom de Seminari d’Estudis Socials.
Els coetanis estudis mercantils i de relacions laborals (graduats socials) varen tenir característiques comunes: alumnes que compatibilitzaven el treball i la formació, dependència docent enllà de la Tordera, horari lectiu nocturn i un professorat ocupat per la praxi professional. La docència no era el seu modus vivendi. Tenien el perfil exacte del professor associat (que les universitats han malbaratat) i per això mateix no enderiats pel cursus honorum docent.
En el curs 1968/69 es donà inici als ensenyaments de peritatge agrícola que esdevingueren l'embrió de l'Escola Universitària Politècnica de Girona, primer incardinada a la UPC i des de 1992 a la UdG ja com Escola Politècnica Superior.
Finalment, la darrera aparició va correspondre a l’Escola de Turisme Ferran Agulló (1974), sota els auspicis de la Cambra de Comerç.
 |
Inauguració del Seminari d'Estudis Socials a la Central Nacional Sindicalista. Discurs del professor Enrique Martín López, director de l’Escola Social de Barcelona. A la taula, d'esquerra a dreta, el delegat provincial de Treball, José Luís Muñoz Selma; el coronel cap de la Zona de Reclutament en representació del general governador militar; el president de la Diputació, Pere Ordis Llach; l'alcalde de la ciutat, Josep Bonet Cufí; el delegat provincial de Sindicats, José Núñez de Castro; el subsecretari del Ministeri de Treball i el delegat provincial d'Habitatge, Julio Esteban Ascensión. Girona, 28 de novembre de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).
|
 |
Detall dels assistents a la inauguració del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).
|
El Seminari d’Estudis Socials de Girona
El títol de graduat social va ser covat per l’«Instituto de Reformas Sociales» i instituït per Eduard Aunós, antic secretari de Cambó i ministre de Comerç, Treball i Indústria de la Dictadura primoriverista. La Segona República reforçà els ensenyamemts i els traspassà al govern autònom que va reformular l'Escola Social de Barcelona en l'Escola d’Estudis Socials de la Generalitat de Catalunya.
Acabada la guerra, el franquisme va respectar les escoles socials encara que les va deixar pràcticament sense finançament i per això cobejades pel Sindicat Vertical. Els estudis de graduat social a Girona s’iniciaren el 1965.
Ja en temps de la Transició, altra volta va ser traspassada la competència a la Generalitat fins que va ser reconeguda la naturalesa universitària de la carrera de graduat social i llavors les va traspassar a les universitats: l’Escola Social de Barcelona a la Universitat de Barcelona (Facultat de Dret); l’Escola Social de Tarragona a la Universitat Rovira i Virgili (Facultat de Ciències Jurídiques); el Seminari d’Estudis Socials de Lleida a la Universitat de Lleida (Escola Universitària de Relacions Laborals). I el Seminari d’Estudis Socials de Girona? Doncs la continuïtat va ser impedida per la Universitat de Girona. Un cas sense precedents als Països Catalans i les Espanyes.
Anem al començament. L’organigrama de les delegacions provincials de la Central Nacional Sindicalista, incorporava una «Escuela Sindical». La missió primordial d’aquest òrgan era la socialització dels enllaços sindicals, els vocals de les seccions socials dels sindicats i els membres dels jurats d’empresa; els elements humans que representaven la massa treballadora dins l’estructura jeràrquica.
Aprofitant les instal·lacions que oferia la Casa Sindical i el personal adscrit a l’Escola Sindical, Martí Carreras Biarnés que n’era el secretari, va aconseguir el protagonisme substantiu del Delegat Provincial de Sindicats per a que sota la denominació de «Centro de Estudios Sociales» es posés en funcionament una acadèmia de capacitació per a superar l’examen del primer curs i el preparatori de l’Escola Social de Barcelona. El delegat sindical era el director i Martí Carreras el secretari. Després d’un quinquenni experimental s’assolí el reconeixement formal del Ministeri de Treball.
El Seminari d’Estudis Socials de Girona, amb la venia docendi, impartí els ensenyaments de graduat social entre 1970 i 1989.
La instauració a Girona d’aquesta estructura docent va tenir conseqüències: Incrementar i diversificar l’oferta educativa de la ciutat i la demarcació; possibilitar la tecnificació de quadres d’empresa i administracions; estimular l’emprenedoria per via de l’exercici liberal de la professió; i augmentar les oportunitats de mobilitat social dels treballadors-estudiants que no accedien a la universitat.
 |
| Anunci del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Punt Diari 12 de setembre de 1980, p. 7. |
 |
Jordi Pujol, president de la Generalitat, divisa la catedral i les Àligues en el decurs de la inauguració de la Facultat de Lletres de la UdG a l'antic convent de Sant Domènec. Girona, maig de 1994. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Josep Iglésies).
|
El refús de la UdG
El Col·legi Universitari de Girona (1969) var ser la primera fita en el camí de la consecució de la Universitat de Girona (1991). Josep Pla l'havia demanat el dia de la inauguració de la Casa de Cultura de Palafrugell que duia el seu nom (1967).
El CUG establí dos cursos de Lletres i un selectiu de Ciències en el curs 1970/71 a l’empara de la UAB i sota el sostre de la Casa de Cultura.
Una nota peculiar dels primers anys va ser la concurrència d’un doble alumnat: estudiants joves però també veterans. Mestres i capellans iniciaren estudis de Lletres. Uns cercaven una via per a la promoció docent. Els altres, un títol civil. Salvant les distàncies, als anys cinquanta hi va haver una colla de mestres que estudiaren dret encara que per lliure. Una vegada aconseguit el títol exerciren l’advocacia Ramon Guardiola, alcalde de Figueres i Josep Parals, alcalde de Palamós. Esteve Ferrer, mestre de Camós, s’incorporà a la carrera judicial i Jaume Galí, mestre d'Amer, va ser passant al despatx de Narcís-Jordi Aragó..
L’acció de suplència que oferia l’edifici fundat pel bisbe Tomàs de Lorenzana, perpetuava la seva primitiva funció hospiciana. La baluerna, espaiosa i cèntrica, esdevingué el bressol de l’Escola de Comerç; l’Escola Universitària Politècnica; l’Estudi General de Girona (1985, pont entre el CUG i la UdG); i avui dia, el Conservatori de Música Isaac Albéniz i l’Escola de Teatre El Galliner. Altrament, la Diputació de Girona -propietària- no hagués donat contingut a aquell continent. Han passat molts anys des que l’Hospici es reconvertí en Llar Infantil i estrenà equipament al Puig d’en Roca però encara és hora que s’escometi un agençament del monument que va restaurar -amb polidesa- l’arquitecte Joaquim M. Masramon. I això passa en una administració pública caracteritzada per la liberalitat dels seus recursos.
Tots els estudis existents en la Girona dels 80’s esdevingueren universitaris i successivament assumits per la UdG, llevat dels graduats socials.
Qui sap el perquè de la decisió mai l’ha fet pública. Fet que empeny a la conjectura: 1. La incomprensió de l’abast dels ensenyaments per part de la intel·liguèntsia municipal i universitària; en descàrrec podrien al·legar que els estudis depenien del Ministeri de Treball i per tant fora del seu marc (mental) i del sistema educatiu general, que era el que dominaven; 2. Prejudicis vers la trama institucional, simbòlica i personal del sindicat vertical que els havia patrocinat; 3. Pressions de determinats col·legis professionals que percebien els graduats socials com uns competidors (advocats, procuradors dels Tribunals, gestors administratius); 4. Contravenir interessos corporatius de determinats docents universitaris. La raó no podia ser econòmica: el Seminari d’Estudis Socials de Girona s’autofinançava i estava lliure de càrregues.
L’animadversió respecte els graduats socials ha tingut continuïtat: la UdG és la única universitat catalana que ha renunciat al Grau en Relacions Laborals. L’excepció gironina, doncs, té traces de convertir-se en patològica.
 |
Delegats del curs 1985/86 del Seminari d'Estudis Socials de Girona.
A l'esquerra, Josep Maria Barneda. A la dreta, Enric Llauger.
Arxiu de Francesc Puntas Sarrinat. Palamós. |
Els estudis de relacions laborals han estat reiteradament bandejats de la Universitat de Girona: quan eren diplomatura i ara que són de grau. Unes decisions no justificades i silenciades amb ressò d'apartheid acadèmic; en llatí Damnatio memoriae.
Mentre la UdG mirava a una altre banda, els graduats socials assoliren un doble reconeixement legal: la representació tècnica de part en les actuacions a la jurisdicció social -en els mateixos termes que advocats i procuradors dels Tribunals- i també la de professió europea regulada.
A les Espanyes, més de vint-i-cinc mil graduats i graduades socials exerceixen diàriament com operadors jurídics i consultors en els camps del dret del treball, l’ocupació, l'estrangeria, la segurerat social, els recursos humans i la prevenció de riscos laborals. A Girona, també. Gaudeamus igitur!
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
AJUNTAMENT DE GIRONA. Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions: Col·leccions de premsa digitalitzada de Los Sitios de Gerona, Presència, El Punt i Diari de Girona.
ALCALDE, Carmen et al. Dossier: Presència i absència de Presència durant el franquisme. Revista de Girona, 170 (1995), p. 56-95.
ÁLVAREZ JUNCO, José; SHUBERT, Adrian (eds.). Nueva historia de la España contemporánea (1808-2018). Galaxia Gutembreg. Barcelona, 2018.
ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Eds. 62. Barcelona, 1972.
ARAGÓ, Narcís-Jordi; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona, grisa i negra després de 27 anys: 1972-1999. Pròleg de Joaquim Nadal i Farreras. Girona. Ajuntament de Girona, 1999.
ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013.
ASCUNCE ARRIETA, José Ángel. Sociología cultural del franquismo (1939-1975): la cultura del nacional-catolicismo. Biblioteca Nueva. Madrid, 2015, p. 499-500.
BAGUÉ, Gerard; PASTELLS, Josep. [Fotos de Josep Maria Oliveras]. «Tres professors es jubilen a la UdG» [Narcís Soler, Anna Maria Garcia i Juan Luis Alegret]: Revista de Girona, 307 (2018), p. 14-22.
BAUÇÀ, Miquel. «Al final, s'ha comprovat...». Una bella història: poemes. Els llibres de l'Óssa Menor, 48. J. Pedreira, editor. Barcelona, 1962, p. 558.
BENITO MUNDET, Helena; PORTELLA COMAS, Jaume. «Los estudios mercantiles y empresariales en Girona: de iniciativas privadas y corporativas a la institucionalización universitaria (1950-2010)»: VII Encuentro de trabajo sobre Historia de la Contabilidad de AECA. León, 10-12 noviembre de 2010. http://aeca.es/old/vii_encuentro_trabajo_historia_contabilidad/general.htm [Consultat 14-03-2018].
BOHIGAS, Oriol. Refer la memòria: dietaris complets. RBA. Barcelona, 2014.
BRUGUÉS I AGUSTÍ, Lluís. La Música a Girona : història del Conservatori Isaac Albéniz. Diputació de Girona : Conservatori de Música Isaac Albéniz. Girona, 2008.
CATALÀ-ROCA, F.; MISERACHS, X. Dues mirades al territori: memòries de la Costa Brava. Fontana d'Or - Centre Cultural de Caixa de Girona. Girona, 2007.
CHAMOULEAU, Brice. «Formas de la colonidad mesocrática: turistas gais en la Costa Brava de los setenta»: Rubrica Contemporanea, vol. VII, núm. 13 (2018), p. 41-58.
CLARA, Josep. Girona sota el franquisme: 1939-1976. Ajuntament de Girona: Diputació de Girona. Girona, 1991.
CLARA, Josep; CORNELLÀ, Pere; PUIGBERT, Joan. La Normal de Girona: 150 anys d'història: 1844-1994. Universitat de Girona: Facultat de Ciències de l'Educació. Girona, 1995.
Concili Vaticà II: Constitucions. Decrets. Declaracions. Legislació postconciliar. Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid, 1967.
COSTA-PAU, Manuel. Turistes, sirenes i gent del país. Ariel. Barcelona, 1966.
DALMAU, Mossèn Josep. El malefici dels símbols. Pòrtic. Barcelona, 1973, p. 82.
Documents del Concili Vaticà II: Constitucions, Decrets, Declaracions. Ed. Estela. Barcelona, 1966.
BRUGUÉS I AGUSTÍ, Lluís. La Música a Girona : història del Conservatori Isaac Albéniz. Diputació de Girona : Conservatori de Música Isaac Albéniz. Girona, 2008.
CATALÀ-ROCA, F.; MISERACHS, X. Dues mirades al territori: memòries de la Costa Brava. Fontana d'Or - Centre Cultural de Caixa de Girona. Girona, 2007.
CHAMOULEAU, Brice. «Formas de la colonidad mesocrática: turistas gais en la Costa Brava de los setenta»: Rubrica Contemporanea, vol. VII, núm. 13 (2018), p. 41-58.
CLARA, Josep. Girona sota el franquisme: 1939-1976. Ajuntament de Girona: Diputació de Girona. Girona, 1991.
CLARA, Josep; CORNELLÀ, Pere; PUIGBERT, Joan. La Normal de Girona: 150 anys d'història: 1844-1994. Universitat de Girona: Facultat de Ciències de l'Educació. Girona, 1995.
Concili Vaticà II: Constitucions. Decrets. Declaracions. Legislació postconciliar. Biblioteca de Autores Cristianos. Madrid, 1967.
COSTA-PAU, Manuel. Turistes, sirenes i gent del país. Ariel. Barcelona, 1966.
DALMAU, Mossèn Josep. El malefici dels símbols. Pòrtic. Barcelona, 1973, p. 82.
Documents del Concili Vaticà II: Constitucions, Decrets, Declaracions. Ed. Estela. Barcelona, 1966.
EKAIZER, Ernesto. El libro negro. La crisis de Bankia y las Cajas. Cómo falló el Banco de España a los ciudadanos. Espasa. Barcelona, 2018.
ESPINOS, Antonio. «Carta al director». Destino, 6-VII-1946, p. 3.
ESPUNY TOMÁS, M. Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales», a M. Jesús Espuny Tomás i Olga Pérez Torres (coord.), Quince años de reformas jurídicas: 1993-2008. Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36.
ESPUNY TOMÁS, M. Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales», a M. Jesús Espuny Tomás i Olga Pérez Torres (coord.), Quince años de reformas jurídicas: 1993-2008. Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36.
FAURE, Fredi; JUANHUIX, Xavier. Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Girona, Casa de Cultura, 2006.
FIGUERAS, Narcís (COORD.). 60's versus 80's: literatura, música i arts visuals a Girona i a Catalunya: 1960-1980. Museu d'Art. Girona, 2003.
FOIX, J.V. Noms propis: escriptors i artistes. Edicions, 62. Barcelona, 2019, p. 164-165.
FONTANA, Josep. L'ofici d'historiador: lliçons Ferrater Mora. Arcàdia. Barcelona, 2018, p. 146.
FRAGA IRIBARNE, Manuel. Horizonte español. Editora Nacional. Madrid, 1966.
FUENTES, Manel. El Matí de Catalunya Ràdio: Els Nadal i la Universitat de Girona. L'hora del "tàper" amb Joaquim Nadal, Anna Nadal, Manel Nadal, Rafel Nadal i Josep Maria Nadal. [Consultat el 14-03-2018].amb del
FUSTER, Joan. «Els feliços 60»: Obres Completes, VII. Llengua, literatura, història, 2. Edicions 62. Barcelona, 1994.
FUSTER I RABÉS, Ramon. «Confraria de N. S. de Montserrat de Virtèlia». Qüestions de Vida Cristiana, 75/76 (1975), p. 126-129.
GARCÍA PONCE, David. «Realismo y disidencia: la inmigración en La piel quemada, de Josep Mª Forn y Els altres catalans, de Francisco Candel» a Tibisay López García et alii (coords.), El texto y sus fronteras. Estudios entre literaturas hispánicas y disciplinas artísticas. Philobiblion. Madrid, 2017, p. 149-169.
GARCÍA PONCE, David. «Realismo y disidencia: la inmigración en La piel quemada, de Josep Mª Forn y Els altres catalans, de Francisco Candel» a Tibisay López García et alii (coords.), El texto y sus fronteras. Estudios entre literaturas hispánicas y disciplinas artísticas. Philobiblion. Madrid, 2017, p. 149-169.
GAUCHE DIVINE: [catàleg de l'exposició] / fotografies: Colita, Oriol Maspons, Xavier Miserachs; textos: Rosa Regàs, Oliva María Rubio. Lunwerg. Barcelona, 2000.
GONZÁLEZ RUIZ, José M. El cristianismo no es un humanismo. Península. Madrid, 1966.
HUERTAS, Josep M.; FABRE, Jaume; HUERTAS, Guillem. La Catalunya dels seixanta. Angle Editorial. Barcelona, 2006.
INFANTE DÍAZ, Jorge. «La Ley General de Educación (1970) y la integración de los estudios de comercio en la universidad española: del verde mar al naranja». CIAN-Revista de Historia de las Universidades, 15/1 (2012), p. 11-41.
JUTGLAR, Antoni. Història crítica de la burgesia a Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1972.
LOBO [Ildefons]; DALMAU [Josep]; XIRINACHS [Lluís M.]; RODRI [Jaume]; LORÉS [Jaume]. Setge a l'antievangeli. Pòrtic. Barcelona, 1971.
MALVIDO, Pau. Nosotros los malditos. Anagrama. Barcelona, 2004, p. 32, 48 i 84.
MARAVALL, José María. Trabajo y conflicto social. Editorial Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1968.
MARQUÈS I SUREDA, Salomó. «Aportacions a l'estudi de l'escola privada a la provincia de Girona durant el franquisme». L'època franquista. Estudis sobre les comarques gironines. Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 1989, p. 125-137; De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Arts: 200 anys de projectes i realitats. Ajuntament de Girona. Girona, 1990.
MARTÍNEZ GIRÓN, Jesús. «Os estudos sociais na cidade de Ferrol». Anuario da Facultade de Ciencias do Traballo da Universidade da Coruña, 1 (2010), p. 225-239.
MAYAYO, Andreu; LO CASCIO, Paola; RÚA, José Manuel. Economía franquista y corrupción. Flor del Viento. Barcelona, 2010, p. 17-18.
MINISTRAL MASIÀ, Jaume. Ciutat petita i delicada. Nova Terra. Barcelona, 1975
MIÑANO ROS, Fulgencio. «Consecuente defensa de las Comisiones Obreras». Línea. Boletín de la Jefatura Provincial del Movimiento. Gerona, diciembre 1967 - enero 1968, p. 4..
MIRAMBELL, Enric. «Els orígens dels estudis oficials de Comerç a Girona». Revista de Girona, 217 (2003), p. 38-43.
MISERACHS, Xavier. Fulls de contactes: memòries. Eds. 62. Barcelona, 1998.
MOIX, Terenci. Siro o la increada consciència de la raça: una història catalana, I. Eds. 62. Barcelona, 1972, p. 15; Preguntar no és ofendre. Proa. Barcelona, 1975, p. 146; Lleonard o El sexe dels àngels. Planeta. Barcelona, 1992.
MOLI, Domènec. Els anys 60 a Olot: 10 anys de masturbacions. Olot: [l'autor], 2014.
NADAL I FARRERAS, Joaquim. Municipi i ciutat: Girona com a exemple. Editorial el Pont de Pedra. Girona, 1988; Girona, ciutat viva i de colors. Columna. Barcelona, 1999.
OLIVER I ALONSO, Josep [Direcció i redacció]. De la Gran Gerona a l’àrea urbana de Girona. La transformació econòmica de la ciutat el darrer quart de segle. Girona. Caixa Catalunya / Ajuntament de Girona, 2000.
PAIROLÍ, Miquel. Cera. La Magrana. Barcelona, 2008, p. 196-197.
PINILLA DE LAS HERAS, Esteban. «España: una sociedad de diacronías». Horizonte español 1966. Tomo I. Ruedo ibérico. París, 1966; L'empresari català. Eds. 62. Barcelona, 1967.
PLA, José. «Reflexiones sobre la Costa Brava en los momentos presentes». S'Agaró: Publicación de turismo de la Costa Brava, fundada en 1934 por D. José Ensesa Gubert. Verano de 1967, p. 21 i ss.
PORCEL, Baltasar. Arran d'aigua. Selecta. Barcelona, 1967.
PUIGVERD, Antoni. La finestra discreta: quadern de la roda del temps. La Vanguardia. Barcelona, 2014, p. 375-376.
GONZÁLEZ RUIZ, José M. El cristianismo no es un humanismo. Península. Madrid, 1966.
HUERTAS, Josep M.; FABRE, Jaume; HUERTAS, Guillem. La Catalunya dels seixanta. Angle Editorial. Barcelona, 2006.
INFANTE DÍAZ, Jorge. «La Ley General de Educación (1970) y la integración de los estudios de comercio en la universidad española: del verde mar al naranja». CIAN-Revista de Historia de las Universidades, 15/1 (2012), p. 11-41.
JUTGLAR, Antoni. Història crítica de la burgesia a Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1972.
LOBO [Ildefons]; DALMAU [Josep]; XIRINACHS [Lluís M.]; RODRI [Jaume]; LORÉS [Jaume]. Setge a l'antievangeli. Pòrtic. Barcelona, 1971.
MALVIDO, Pau. Nosotros los malditos. Anagrama. Barcelona, 2004, p. 32, 48 i 84.
MARAVALL, José María. Trabajo y conflicto social. Editorial Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1968.
MARQUÈS I SUREDA, Salomó. «Aportacions a l'estudi de l'escola privada a la provincia de Girona durant el franquisme». L'època franquista. Estudis sobre les comarques gironines. Cercle d'Estudis Històrics i Socials. Girona, 1989, p. 125-137; De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Arts: 200 anys de projectes i realitats. Ajuntament de Girona. Girona, 1990.
MARTÍNEZ GIRÓN, Jesús. «Os estudos sociais na cidade de Ferrol». Anuario da Facultade de Ciencias do Traballo da Universidade da Coruña, 1 (2010), p. 225-239.
MAYAYO, Andreu; LO CASCIO, Paola; RÚA, José Manuel. Economía franquista y corrupción. Flor del Viento. Barcelona, 2010, p. 17-18.
MINISTRAL MASIÀ, Jaume. Ciutat petita i delicada. Nova Terra. Barcelona, 1975
MIÑANO ROS, Fulgencio. «Consecuente defensa de las Comisiones Obreras». Línea. Boletín de la Jefatura Provincial del Movimiento. Gerona, diciembre 1967 - enero 1968, p. 4..
MIRAMBELL, Enric. «Els orígens dels estudis oficials de Comerç a Girona». Revista de Girona, 217 (2003), p. 38-43.
MISERACHS, Xavier. Fulls de contactes: memòries. Eds. 62. Barcelona, 1998.
MOIX, Terenci. Siro o la increada consciència de la raça: una història catalana, I. Eds. 62. Barcelona, 1972, p. 15; Preguntar no és ofendre. Proa. Barcelona, 1975, p. 146; Lleonard o El sexe dels àngels. Planeta. Barcelona, 1992.
MOLI, Domènec. Els anys 60 a Olot: 10 anys de masturbacions. Olot: [l'autor], 2014.
NADAL I FARRERAS, Joaquim. Municipi i ciutat: Girona com a exemple. Editorial el Pont de Pedra. Girona, 1988; Girona, ciutat viva i de colors. Columna. Barcelona, 1999.
OLIVER I ALONSO, Josep [Direcció i redacció]. De la Gran Gerona a l’àrea urbana de Girona. La transformació econòmica de la ciutat el darrer quart de segle. Girona. Caixa Catalunya / Ajuntament de Girona, 2000.
PAIROLÍ, Miquel. Cera. La Magrana. Barcelona, 2008, p. 196-197.
PINILLA DE LAS HERAS, Esteban. «España: una sociedad de diacronías». Horizonte español 1966. Tomo I. Ruedo ibérico. París, 1966; L'empresari català. Eds. 62. Barcelona, 1967.
PLA, José. «Reflexiones sobre la Costa Brava en los momentos presentes». S'Agaró: Publicación de turismo de la Costa Brava, fundada en 1934 por D. José Ensesa Gubert. Verano de 1967, p. 21 i ss.
PORCEL, Baltasar. Arran d'aigua. Selecta. Barcelona, 1967.
PUIGVERD, Antoni. La finestra discreta: quadern de la roda del temps. La Vanguardia. Barcelona, 2014, p. 375-376.
PUJOL, Jordi. Des dels turons a l'altra banda del riu. Escrits de presó. Pòrtic. Barcelona, 1978, p. 165.
RAFANELL, August. «Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme». Lengas, 66 (2009) [en línia. Consultat el 13-07-2018].
RAFANELL, August. «Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme». Lengas, 66 (2009) [en línia. Consultat el 13-07-2018].
REGÀS, Oriol. Los años divinos: memorias del señor Bocaccio, el hombre que sintonizó con las ansias de transgresión y libertad de toda una generación. Destino. Barcelona, 2010.
RIBAS, José. Los 70 a destajo: Ajoblanco y libertad. RBA. Barcelona, 2007.
RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. Passat i present. Tesi doctoral [en línia]. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura,2009. [Consultat el 14-03-2018].
ROIG, Joan (pseudònim de Francesc Vicens). «Veinticinco años de movimiento nacional en Cataluña». Horizonte español 1966. Tomo II. Ruedo ibérico. París, 1966.
ROIG, Josep; MERINO, Purificación; BARÓ, Joan. De la Residència a hospital d’alt nivell: 50 anys de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (1956-2006). Generalitat de Catalunya, Departament de Salut. Girona, 2006.
RUBIÓ I COROMINA, Jordi; PUJIULA I RIBERA, Jordi. El franquisme. Ajuntament d’Olot : Diputació de Girona. Olot, 2014.
SALA LÓPEZ, Pere; FLUVIÀ FONT, Modest; RIGALL I TORRENT, Ricard; OLIVER ALONSO, Josep; PUIG TOMÀS, Oriol. Cent anys d'economia a les comarques gironines: llibre commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Girona (1910-2010). Cambra de Comerç de Girona. Girona, 2011.
SALVANS, Aleix. Gestió del caos: escenes de contracultura a Catalunya 1973-1992. Angle. Barcelona, 2018.
SANTACANA, Carles. Quan tot semblava possible…: els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975). Universitat de València. València, 2018.
SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls]. Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Scientiae laboris. La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d'Estudis Socials de Girona (1965-1970); El Seminari d'Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. Els ensenyaments; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Serminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.
SELLES, Narcís. Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG): Autoorganització, lluita simbòlica i pràctica social, 1976-1978. Museu d'Art de Girona, 2017.
SOLDEVILA I BALART, Llorenç. La Nova Cançó (1958-1987): balanç d'una acció cultural. L'Aixernador. Argentona, 1993.
TAMAMES, Ramón. Introducción a la economía española. Alianza Editorial. Decimoséptima edición (revisada). Madrid, 1987.
VICENTE, Josep; BOSCH, Ferran. Catalunya visió, 5. Tàber. Barcelona, 1968.
RIBAS, José. Los 70 a destajo: Ajoblanco y libertad. RBA. Barcelona, 2007.
RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. Passat i present. Tesi doctoral [en línia]. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura,2009. [Consultat el 14-03-2018].
ROIG, Joan (pseudònim de Francesc Vicens). «Veinticinco años de movimiento nacional en Cataluña». Horizonte español 1966. Tomo II. Ruedo ibérico. París, 1966.
ROIG, Josep; MERINO, Purificación; BARÓ, Joan. De la Residència a hospital d’alt nivell: 50 anys de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (1956-2006). Generalitat de Catalunya, Departament de Salut. Girona, 2006.
RUBIÓ I COROMINA, Jordi; PUJIULA I RIBERA, Jordi. El franquisme. Ajuntament d’Olot : Diputació de Girona. Olot, 2014.
SALA LÓPEZ, Pere; FLUVIÀ FONT, Modest; RIGALL I TORRENT, Ricard; OLIVER ALONSO, Josep; PUIG TOMÀS, Oriol. Cent anys d'economia a les comarques gironines: llibre commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Girona (1910-2010). Cambra de Comerç de Girona. Girona, 2011.
SALVANS, Aleix. Gestió del caos: escenes de contracultura a Catalunya 1973-1992. Angle. Barcelona, 2018.
SANTACANA, Carles. Quan tot semblava possible…: els fonaments del canvi cultural a Espanya (1960-1975). Universitat de València. València, 2018.
SAPENA, Carles [a. Bernat Boïls]. Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista; Scientiae laboris. La formació en ciències del treball a la Catalunya dels sixties: la institucionalització del Seminari d'Estudis Socials de Girona (1965-1970); El Seminari d'Estudis Socials de Girona, I. La vida acadèmica; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, II. Els ensenyaments; El Seminari d'Estudis Socials de Girona, III. El professorat; El Serminari d'Estudis Socials de Girona, IV. L'extinció docent.
SELLES, Narcís. Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG): Autoorganització, lluita simbòlica i pràctica social, 1976-1978. Museu d'Art de Girona, 2017.
SOLDEVILA I BALART, Llorenç. La Nova Cançó (1958-1987): balanç d'una acció cultural. L'Aixernador. Argentona, 1993.
TAMAMES, Ramón. Introducción a la economía española. Alianza Editorial. Decimoséptima edición (revisada). Madrid, 1987.
VICENTE, Josep; BOSCH, Ferran. Catalunya visió, 5. Tàber. Barcelona, 1968.
VILARÓ, Josep. «Notes a les veus episcopals en la Catalunya de la postguerra, i la seva circumstància». Qüestions de Vida Cristiana, 75/76 (1975), p. 9-33.
YNFANTE, Jesús. Los negocios de Porcioles: las sagradas famílias de Barcelona. Eds. Monipodio. Toulouse, 1974.
YNFANTE, Jesús. Los negocios de Porcioles: las sagradas famílias de Barcelona. Eds. Monipodio. Toulouse, 1974.
 |
Collage de Manuel Aguillaume.
Sobrecoberta de l'assaig Mitología del neocapitalismo del professor Antoni Jutglar i Bernaus publicat per Seminarios y Ediciones, una editorial amb rerefons no convencional. Madrid, 1971.
|
