dijous, 20 de maig de 2021

Els Col·legis Menors de Girona, I. L'acció paraeducativa de francofalangistes i capellans


 

Festa de Sant Tomàs d'Aquino, organitzada pels estudiants gironins. Partit d'handbol entre els equips representants de l'Acadèmia Coquard, l'Acadèmia Nonó i l'Institut d'Ensenyament Mitjà, a la pista de la Devesa. Girona, 7 de març de 1963. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Només podien desitjar que el temps s’aturés.
Però aquest desig és una quimera.  
Miquel Pairolí 
Cera 
La Magrana. Barcelona, 2008, p. 171 



Com a les fotografies preses per Joana Biarnés,
 els nostres setanta són una barreja de pop i de dictadura. 
Vicenç Pagès Jordà 
Memòria vintage 
Empúries. Barcelona, 2020, p. 323 




Sumari: 1. Introducció. 2. L’economia del desenvolupisme. 3. Una societat en transformació: 3.1. Anyades d’immobilitat i canvis; 3.2. Sociodemografia; 3.3. La indústria del turisme; 3.4. El consum; 3.5. La pagesia; 3.6. Els mitjans de comunicació; 3.7. La secularització; 3.8. Cultura i país; 3.9. El jovent i la política; 3.10. El control social. 4. El medi educatiu. 5. Els col·legis menors en perspectiva. 6. Referències bibliogràfiques. 



1. INTRODUCCIÓ 

A la dècada dels seixanta del segle XX, els col·legis menors van ser uns equipaments educatius i residencials concebuts per a facilitar l’accés a l’ensenyament mitjà als alumnes radicats a l’àmbit rural o provinents de localitats allunyades dels centres formatius concernits (batxillerat universitari i laboral, formació professional, magisteri, peritatge mercantil). La seva funció era paral·lela a la dels col·legis majors en l’àmbit universitari i les escoles-llar respecte la primària. 

Els va singularitzar el propòsit d’avantatjar el model d’internat (Illueca, 1965: 454). El canvi de paradigma incentivava l’alumnat i les famílies: les condicions educatives, l’acompanyament i suport a l’estudi, el seguiment dels rendiments escolars, l’atenció psicopedagògica i la sociabilitat i organització del lleure. També la participació dels alumnes en la vida col·legial i les relacions amb l’exterior que eliminaven la noció d’«institució total». D’altra banda, l’aportació econòmica de l’alumnat era fiançada per un ampli règim de beques. Els col·legials, majoritàriament, provenien de famílies treballadores. Els fills i filles de cases benestants campaven per altres verals.

La Sección Femenina i el Frente de Juventudes varen formular les seves pròpies xarxes de col·legis menors mentre que l’Església va actuar de manera disseminada a través de diferents estructures pontifícies, diocesanes i congregacionals. L’expansió va ser propiciada pel creixement de la població escolar (baby boomers) i els efectes de la Llei General d’Educació de 1970. 

Els col·legis menors de Girona, instituïts per la Secretaria General del Movimiento (Sección Femenina, 1965/66; Pericot, 1968/69) i el Bisbat (Cartañà, 1968/69), estaven empernats de nacionalcatolicisme. El 1962 Gaziel escrivia (sense poder publicar-ho): «l’Espada i l’Altar s’han apoderat d’Espanya i en fan el que volen» (Gaziel, 2020: 155). Justament, en el decurs d’aquells anys es quan es va començar a estovar la simbiosi entre l’Estat, el Partit Únic i l’Església Catòlica. Els col·legis francofalangistes perduraren fins la Transició (1977) i el confessional es va extingir per la caiguda en picat de la demanda l’any 2003. 

A mitjans de la dècada es materialitzà el renovament de la infraestructura on cursaven estudis la majoria dels col·legials. En el curs 1966/67 es van inaugurar els nous edificis de l’Escola Normal de Magisteri (avui Facultats d’Infermeria i Medicina de la UdG) i de l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (avui IES Jaume Vicens Vives). Els tres col·legis menors s’emplaçaren en les immediacions. Compassadament, s'inicià el Col·legi Universitari en el curs 1969/70 i l'Escola Universitària Politècnica en el 1974/75.

Entre 1960 i 1975 el número d’alumnes d’ensenyament mitjà es va multiplicar per set. L’aspiració de les classes populars era donar educació als fills i les oportunitats que els hi havia mancat a ells en la postguerra. (Bernecker, 2009: 50). 

La matrícula de l’Institut va evolucionar dels 229 alumnes en el curs 1963/64 als 1.694 en el 1970/71. El centre es va traslladar del convent de caputxins desamortitzat del carrer de la Força al nou de trinca de les Pedreres amb una capacitat de 810 places però va quedar desbordat. Davant la manca d'espai, en el curs 1970/71  dos grups varen cursar els estudis al col·legi menor de les Heroïnes i altres cinc grups al Pericot (Presència, 1/3/1975, p. 12).

Els col·legis menors es creaven amb una finalitat socioeducativa però també aprofitaven per a fer proselitisme. Esdevenien espais idonis per a captar joves encarrilats que esdevindrien menestrals, comandaments intermedis o educadors. La tàctica consistia en atreure i fidelitzar els col·legials per tal d’engruixir la militància del règim o l’apostolat seglar. Els jerarques del Movimiento tenien l’obsessió de reclutar els estudiants (Chueca, 1987: 101). Els ordinaris diocesans, també. El clergat es feia present entre la joventut, i tant li feia com: a la francofalangista (OJE i Sección Femenina), o a la catalana (Escoltisme i esplais parroquials).

Per a molts l’entrada al col·legi menor suposaria l’adopció d’una carta de ciutadania: «Hi ha, però, un altre prototipus d’emigrant interior. És el noi que de petit ja ve a estudiar a Girona, i adopta finalment la ciutat com a punt de partida per a la seva vida. Se li ofereixen, de fet, moltes perspectives. Des de l’accés a una oficina, fins a l’aprenentatge d’un ofici, o l’estudi d’una professió liberal. Algunes escoles professionals, l’Institut d’Ensenyament Mitjà, la Delegació de la Universitat aquests darrers anys, l’Escola de Magisteri, el Seminari mateix, alguns col·legis de monges... han fet crescut el nombre d’estudiants a Girona, molts dels quals acaben per instal·lar-s’hi». (Aragó et alii, 1972: 219). 

Els tres col·legis menors sempre varen anar a la seva. Només consta una col·laboració compartida i encara per iniciativa aliena. L’any 1970 una colla d’estudiants varen organitzar un concurs de prosa, poesia, dibuix i fotografia per a joves de 14 a 18 anys i varen obtenir el suport de les Heroïnes, el Pericot i el Cartañà juntament amb les escoles del Cor de Maria, la Salle, les Dominiques, les Escolàpies, l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Girona, el col·legi del Collell i la revista Presència. No hi varen participar els Maristes ni el Seminari Menor. 

La historia de l’educació i de la pedagogia no ha mostrat cap interès per aquestes institucions preuniversitàries malgrat que acompliren un rol incontestable. La bibliografia sobre els col·legis menors és pràcticament inexistent malgrat els nombrosos col·legials i col·legiales que en varen viure l’experiència. La intenció d’aquest treball és aclarir el caràcter i anotar la trajectòria dels col·legis menors gironins amb la voluntat de contribuir a la recuperació de la memòria d’un medi paraeducatiu genuí 

A efectes pràctics, el contingut s’ha fraccionat en quatre capítols; un de context i un per a cada col·legi: Els Col·legis Menors de Girona, I. L’acció paraeducativa de francofalangistes i capellans; Els Col·legis Menors de Girona, II. El «Colegio Menor Heroínas de Los Sitios»; Els Col·legis Menors de Girona, III. El «Colegio Menor de Juventudes Profesor Pericot»; Els Col·legis Menors de Girona, IV. «Colegio Menor Obispo Cartañà». Cada apartat inclou les imatges i les referències legislatives, bibliogràfiques, hemerogràfiques i digitals corresponents. 

Cal fer constar que ha estat imprescindible la consulta de les col·leccions de premsa i fotografia del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. També ha estat útil el repositori Regira pel que fa a la premsa de l’Empordà i la Garrotxa. Agraeixo la disponibilitat dels documentalistes de la Biblioteca de Educación (Ministerio de Educación y Formación Profesional), la Biblioteca de l’Institut d’Estadística de Catalunya i els serveis centrals del Instituto Nacional de Estadística. 



Reclam de l'Obra de Colegios Menores de Juventudes. Los Sitios, 11 de juny de 1972, p. 9.



2. L’ECONOMIA DEL DESENVOLUPISME

Factors de situació i executants 

Franco va obtenir el reconeixement exterior amb a la subscripció de dos tractats a finals de 1953: el Concordat amb la Santa Seu i els Pactes amb els Estats Units d’Amèrica. El dictador havia sobreviscut a Mussolini i Hitler mercès a la cristiandat polititzada (el nacionalcatolicisme) que blanquejà el règim i un anticomunisme visceral que aplanà la defensa en el mapa occidental de la Guerra Freda. 

L’Església romana obtingué finançament i privilegis extemporanis de l’Estat espanyol a canvi d’afavorir-lo diplomàticament i atorgar a Franco la prerrogativa de presentació de bisbes (nomenaments). Pius XII va negociar tan a bon preu el Concordat que va victorejar al «Caudillo de España por la gracia de Dios» amb la màxima condecoració vaticana: la Suprema Orde de Crist. La transacció feia certa la dita: pagant, sant Pere canta. 

Els nordamericans van adquirir l’ús geoestratègic de la península ibèrica a canvi de cooperació econòmica i militar. L’ajuda castrense es materialitzà sobretot en la provisió de pertret de guerra que havia esgotat el seu cicle de vida. El Generalísimo va fer el negoci d’en Robert amb les cabres.

L’empremta ianqui es feu present a Pals, l’Estartit i Roses (vegeu a Paraules de pas:  l’Oncle Sam a l’Empordà i Els ous d’en Kennedy: apunts del Pení). Des de la platja de Pals, Ràdio Liberty emetia propaganda de l’«American way of life» i d’agitació antisoviètica adreçada a la població de l’altra banda del Teló d’acer. Segons el manager general de l‘emissora, l’any 1967 hi treballaven 240 tècnics entre americans i autòctons i es consumia un milió de quilowatts mensuals (Presència, 24/6/1967, p. 2.). 

Els efectes d’aquestes aliances foren immediats: el 14 de desembre de 1955 Espanya era admesa a l’Organització de les Nacions Unides, posant fi al bandejament al qual s’havia condemnat el règim després de la Segona Guerra Mundial. El nou ordre mundial afavorí la pervivència de les dictadures ibèriques de Franco i Salazar. La població espanyola es va tenir que resignar de nou. La primera vegada va ser quan les potències aliades deixaren caure la República. L’endarreriment democràtic encara s’arrossega. 


Acte de constitució del Consorci de la Costa Brava a l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. D'esquerra a dreta, Victorino Anguera Sansó, governador civil de Girona; Tomàs Garicano Goñi, ministre de la Governació; Gonzalo Fernández de la Mora, ministre d'Obres Públiques, i Fabià Estapé Rodríguez, comissari adjunt del Plan de Desarrollo. Discurs de l'alcalde de Blanes, Domènec Valls Coll. Sant Feliu de Guíxols, 22 de maig de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


El 1958 s’incorporaria al Fons Monetari Internacional, el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (Banc Mundial) i l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica. L’any següent es varen posar les bases per a emprendre una nova economia: el Pla d’Estabilització (Decreto-Ley 10/1959, de 21 de julio, de ordenación económica). Setze articles que ompliren tres pàgines del BOE concretaren l’estratègia que ha estat considerada l’operació politicoeconòmica hispana més reeixida del segle XX.

La responsabilitat política del Pla va recaure en part sobre Pere Gual Villalbí, ministre sense cartera (1957-1965), antic lligaire i factòtum del Foment del Treball Nacional però fonamentalment en el ministre d’Hisenda Mariano Navarro Rubio (1957-1965). El professor Joan Sardà Dexeus, director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, en va ser el teoritzador. Sardà havia estat l’artífex dels Decrets de S’Agaró que regularen la hisenda i les col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya. El seu valer i les influències familiars dels Trias de Bes varen vèncer els impediments polítics del Glorioso Movimiento Nacional: «Un personatge ben singular entre numeraris de l’Opus Dei: un republicà moderat dels anys trenta va salvar Franco de la suspensió de pagaments». (Juliana, 2020, p. 27-28). Més tard ocuparia una vice-presidència del Banc Industrial de Catalunya. 

Sardà sostenia que el Pla d’Estabilització «va consistir a afirmar que el dòlar valia seixanta pessetes, i mantenir-ho, i a liberalitzar les importacions (...) va retornar la confiança en el diner i va reconnectar l’economia espanyola amb el món a través de la liberalització de les transaccions exteriors. Durant uns quants anys la cosa va anar tan bé que fins als seixanta-quatre vam acumular grans reserves internacionals, en or i en divises, tot mantenint l’economia en excel·lent expansió. Tècnicament va ésser una operació ben feta que ens va donar prestigi a fora: encara en vivim!». (Serra d’Or, agost de 1967). 


Saló de Ràdio Liberty. Maqueta de les instal·lacions i mapa d'abast de les emissions. Pals, 7 d'abril de 1976. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Sebastià Martí).



Aquell mateix any el general i president Dwight D. Eisenhower va visitar Madrid. A Washington el Departament d’Afers Militars començava a preparar el relleu de Franco, que ja tenia 67 anys. Cal denotar que les empreses nord-americanes actives a Espanya varen passar de 110 en el bienni 1959-60 a 240 entre 1968-69 (Sánchez Recio, 2003: 142). 

El Pla d’Estabilització va esdevenir el pròleg dels consecutius Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) que seguien l’experiència de la planificació indicativa francesa. L’administrativista barceloní i numerari de l’Opus Dei Laureà López Rodó en va ocupar la Comissaria el 1962. Tres anys després mantingué el càrrec i se’l premià amb l’estatus de ministre sense cartera. 

El polifacètic economista portbouenc Fabià Estapé va ser comissari adjunt del III Pla de Desenvolupament (1971-1972) i n’establí la regla: «accelerar l’economia a través de la inversió, l’estalvi, capital estranger, inversió pública en transports –Catalunya va ser la primera regió que va tenir les quatre capitals connectades per autopista- i sobretot, la planificació regional, és a dir, introduir el concepte de regió dins el concepte de política econòmica, cosa que va costar molt perquè fins aleshores, sempre s’havia parlat de província, perquè la paraula “regió” es considerava subversiva». (Estapé, 2000a: 222-223). Comptat i debatut, confessà la metodologia: «No se nos pidió que inventáramos la sopa de ajo, sino simplemente copiar al pie de la letra el sistema francés». (Estapé, 2000b: 192). La planificació indicativa la modelà Jean Monnet per a regenerar l’economia de França a l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Amb un memoràndum de set pàgines va convèncer el general De Gaulle el 1946. (Tamames, 1986: 271-272). El calc espanyol va arribar a abastar la pròpia denominació de la gerència: del Commissariat gal a la Comisaria celtibèrica. Et voilà! 

Sardà Dexeus va ser crític amb el Plans de Desenvolupament: «El cost i el benefici de tota empresa s’han d’equilibrar; és l’eix del Pla d’Estabilització. El Pla de Desenvolupament, en canvi, ha esmerçat els diners en empreses que no han rendit i en llocs que no poden arrencar, ara com ara, econòmicament (...) ha posat els accents allà on no convenia». (Serra d’Or, agost de 1967). Valgui un exemple: la Comisaria del Plan de Desarrollo acredità que el 1965 s’havien edificat 34.219 habitatges de protecció oficial a la costa d’Alacant, 22.927 a la Costa del Sol i només 5.501 a la Costa Brava. 


Efectes i conseqüències 

El succés del «desarrollismo» s’ha judicat com l’Edat d’Or del capitalisme espanyol: «El PIB per capita va créixer en l’anomenada edat daurada (1950-1974) a una velocitat més de set vegades superior a la de la centúria precedent (1850-1950) i el doble que en el darrer quart de segle (1947-2000). El ritme de creixement experimentat durant el segle que va transcórrer entre 1850 i 1950 suposava que el producte per habitant es doblés cada noranta-nou anys, mentre que el període 1950-1974 només es precisaven tretze anys». (trad. Prados de la Escosura, 2003: 153). Però l’excel·lència macroeconòmica comportà una generalitzada commoció personal, familiar i territorial: el Pla d’Estabilització va emmenar una migració imponent dins i fora de l’Estat. En la dècada dels seixanta es superaren els 4,5 milions de desplaçats cap a les àrees econòmiques emergents (Catalunya, País Basc i Madrid). 

L’alteració demogràfica mantenia una correspondència directa amb la disminució de la població activa agrícola: del 50,5 % el 1940 al 2,8% el 1970. Els dos milions de treballadors agrícoles existents el 1960 es reduïren a la mitat a l’acabar la dècada. (Juliá, 2019: 225-226). Entre 1950 i 1975 Catalunya va rebre 1,3 milions d’immigrants en la que va ser la segona onada del segle, amb gent vinguda majoritàriament d’Andalusia, Castella la Vella, Castella la Nova i Extremadura. La primera (1920-1930) congregà naturals de l’Aragó, el País Valencià, Múrcia, Andalusia i Extremadura. (vegeu a Paraules de pas: de Múrcia a l’Empordanet, memòria d’una emigració familiar). 

La migració exterior afectà tant la població dels territoris de l’Espanya seca com els Països Catalans. Entre 1960 i 1972 varen marxar 577.000 treballadors a la Confederació Suïssa, 552.000 a la República Federal Alemanya i 436.000 a la República Francesa (vegeu a Paraules de pas: de Sant Joan de Palamós a Hamburg, notícia gràfica d’una emigració). L’economia europea es trobava al bell mig de la conjuntura de «Les Trente Glorieuses» sorgida amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial. A Franco la situació li va venir al pèl per exportar mà d’obra i importar turisme dels països on precisament anaven a treballar els espanyolets pelats. 



Façana de l'Escola Normal de Magisteri a l'avinguda Emili Grahit, 1965. En primer terme s'observen les vies del tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona (1892-1969).  Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Obres de construcció de l'Institut d'Ensenyament Mitjà de Girona a les Pedreres, 1965. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Els obrers europeus tenien dret a vacances pagades mentre que els «productors» del sindicat falangista encara desconeixien la setmana anglesa. El 1961 els turistes eren poc més de 7 milions, 17 el 1966 i 24 el 1970. El turisme esdevingué la primera indústria. Manuel Fraga Iribarne assumiria el ministeri (1962) amb una triple intenció: controlar l’opinió pública, fomentar el sector i projectar internacionalment la imatge d’Espanya (l’actual España Global en segueix l’estela). La marca havia de trencar la mala reputació i vendre un franquisme folklòric, simpàtic i barat. Per això s’empescà un eslògan que esdevindria tot un referent als annals de la propaganda d’Estat: «Spain is Beautiful and Different». El reclam «combinaba propaganda política y turística para multiplicar iniciativas empresariales con Europa, Estados Unidos y América del Sur» (García, 2021: 202). És clar que no va poder parar Amnistia Internacional (AI) quan l’any 1970 va engegar una campanya de sensibilització a les rodalies dels aeroports britànics. Els cartells reproduïen una cara empresonada i el text «Passi-ho bé, però recordi: amnistia pels presos polítics espanyols». AI denunciava l’existència de 250 persones en aquesta situació, el mateix número que la URSS. 

Estapé va deixar dit a les seves memòries que «un altre dels factors de torna era el fet que la majoria d’aquests tres milions de treballadors tenien els fills a Espanya. Aquest tres milions van ajudar moltíssim a millorar les divises del país, juntament amb el turisme, fomentat per Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme. Aquesta era una font d’ocupació dins del país, sobretot a la costa. Naturalment, quedava molt millor dir que els recursos es generaven a través del turisme, que no pas gràcies a l’esforç dels tres milions de persones que en condicions dures vivien lluny de les seves famílies per poder enviar diners i sobreviure». (Estapé, 2000: 212). 

El capital internacional tingué una participació del 20% de la inversió industrial a redós del bon vent monetari, la nova tecnologia, l’energia barata (el consum d’electricitat es va triplicar entre 1960 i 1975), salaris baixos i una classe treballadora regulada exhaustivament pel sindicat vertical. La productivitat va créixer a una proporció més de vuit vegades superior a la del segle anterior. (Prados de la Escosura, 2003: 227). En aquest context cal remarcar la introducció del gas natural i l’energia electronuclear de la mà de l’enginyer Pere Duran Farell, factòtum del gaseoducte que avui porta el seu nom i que uneix el jaciments de gas de Hassi R’Mel (República Democràtica Popular d’Algèria) i Còrdova (planificat el 1960). El programa nuclear espanyol fou executat entre 1964-1976. La central de Vandellós I va ser operativa el 1972. 

Finalment, la dinàmica s’estroncà amb la crisi del petroli (1973-1974): el preu es multiplicà per quatre, la inflació es va descontrolar i l’atur s’estengué: «En els darrers dos anys de vida de la dictadura es va estendre la percepció del deteriorament de la posició material d’empleats i patrons. La inflació lesionava l’economia i l’impacte era major en els sous dels més pobres. L’índex oficial en el període 1970-1974 es situà a l’entorn del 53% (un 17% el 1974) però va ser encara pitjor pel que fa als productes bàsics de consum familiar, que varen pujar per sobre del 60%». (trad. Iglesias, 1975: 15-16, 24). 

Davant el desassossec, els industrials van prémer l’alarma: «Les inquietuds i les angoixes burgeses van estendre’s ràpidament. Alguns sectors fins i tot semblaven témer que se’ls passés factura pel continuat suport a la dictadura, per l’aprofitament extrem del marc institucional i per la constant repressió patronat davant les reivindicacions obreres. El 1975 sectors empresarials van llançar propostes a favor d’un pacte social. Des del portaveu del Foment de Treball es constatava que la situació es degradava ràpidament i que l’anterior model ja no funcionava; calia un gran pacte social: “sería una especie de contrato por el cual las clases favorecidas hasta el presente, abdicaran conscientemente de algunos de sus privilegios y cedieran en sus posiciones de ventaja, para ser compartidos por las clases trabajadoras, éstas a su vez considerarían el modelo neocapitalista como el campo de juego válido y aceptable, y se mantendrían pacíficamente dentro de él”. I tot això en el marc d’un règim democràtic”. (Molinero & Ysàs, 1994: 97). 

El daltabaix coincidí amb la mort del dictador, la instauració dels mecanismes successoris i el rodatge de la legislatura constituent. Els Pactes de la Moncloa subscrits pel govern d’Adolfo Suárez, partits polítics, patronals i Comissions Obreres encarrilarien la situació en el darrer trimestre de 1977. La inflació es situava en el 47%. L’acord va vehicular la Transició. El règim del 78 emmarcaria l’avenir polític. 



3. UNA SOCIETAT EN TRANSFORMACIÓ 

3.1. ANYADES D'IMMOBILITAT I CANVIS

Els historiadors consideren el Pla d’Estabilització un afer tan capital que el situen en el punt d’arrencada del segon franquisme (1959-1975). Economistes i sociòlegs opten per referir el «Desarrollismo». 

Salvador de Madariaga, polític liberal i artífex del «contuberni de Munic» (1962) va concretar el què del cicle desenvolupista: «El período que llena los años 60 se caracteriza por sus empeños contradictorios: por una parte, el esfuerzo hacia el despegue, que va a incorporar, o trata de incorporar España al paraíso de las naciones esclavas de su progreso; y por la otra, el esfuerzo no menos magno y tesonero, del régimen y de su Caudillo por no ceder ni un ápice de su poder respectivamente oligárquico y personal en aras del dios Desarrollo». (Madariaga, 1979: 545). 

El Pla que menaren els ministres de l’Opus Dei en aliança amb els organismes gestors del capitalisme internacional capgirà l’autarquia que havia col·lapsat la hisenda pública, la producció i el treball. En l’endemig, el tirà seguia la seva lògica casernària de manera impertorbable. L’1 d’abril de 1959, coincidint amb el vintè aniversari de la victòria, inaugurà a pleret el seu mausoleu: la basílica i monestir benedictí del Valle de los Caídos. Els tecnòcrates apuntalaven l’Estat mentre el seu cap ocupava el temps entre la «missió històrica», la caça i la pesca. «Haga usted como yo, que no me meto en política» aconsellaria grotescament a Sabino Alonso Fueyo, director del diari falangista Arriba

L’escriptor Josep Maria Gironella tirava pel dret: «-La nostra societat? Pateix les conseqüències del subdesenvolupament cultural i de la política dirigida. Econòmicament, en els darrers anys, la cosa havia mantingut un cert to extern, gràcies m’imagino, a les divises dels obrers emigrats i a l’enriquiment de les democràcies occidentals, que han pogut enviar-nos unes quantes tones de turistes. Però aquests pivots són artificials i ara el protest de lletres és gegantí». (Destino, 27/7/1968). Efectivament, les divises provinents dels emigrants i el turisme finançaren la balança comercial del Generalísimo. (Tusell, 2005: 198). 


Visita oficial del general Franco a Girona. El governador civil, Josep Pagès Costart, li mostra una plafó informatiu sobre les infraestructures projectades a la Costa Brava. Girona, 17 de maig de 1960. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


El règim era immutable i inqüestionable. El ministre Fraga Iribarne fou comissariat pels fastos commemoratius del «XXV Años de Paz». Un dels plats forts va ser l’estrena de la pel·lícula «Franco, ese hombre», dirigida per José Luis Sáenz de Heredia (1964). En ple II Plan de Desarrollo, una frase lapidària en boca del general ho deixaria clar: «Todo ha quedado atado y bien atado». Era dins el missatge de cap d’any de 1969: «Respecto a la sucesión a la Jefatura del Estado, sobre la que tantas maliciosas especulaciones hicieron quienes dudaron de la continuidad de nuestro Movimiento, todo ha quedado atado, y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor a título de Rey del Príncipe Don Juan Carlos de Borbón». (TVE, 30/12/1969). Ves per on, va tenir cura de la posada en escena Adolfo Suárez, director general de RTVE i futur president del govern en la Transició. Preparaven un futur infaust que ens allunyava encara més d’aquella Europa on la gent era neta, culta, lliure, desvetllada i feliç, segons el poeta. 

Els efectes (no volguts) de la conjuntura, el ressò dels diferents moviments internacionals i l’influx dels corrents de pensament esdevingueren fertilitzants pel rebombori universitari i temptejar escletxes culturals i artístiques intencionadament polítiques. I això malgrat l’amnèsia històrica imposada i la repressió manu militari. Amb tot, el franquisme mantenia una espessa massa de partidaris fidelitzats per la por, el clientelisme i la propaganda. Tanmateix, l’Església no va quedar enrere a l’hora de propagar la demofòbia. A la pell de brau la llibertat democràtica era subversiva (i encara ara). 

La terciarització, la implantació de la societat de consum, el rol de les indústries de l’entreteniment i una secularització creixent varen provocar un canvi progressiu de les mentalitats amb repercussions en les actituds, el costumari i la vida quotidiana: del parament de la llar i els mitjans de transport fins l’oci o la indumentària. La prova més evident va ser l’extensió de l’ús de la píndola anticonceptiva. 

Amb retard, el pop art va irrompre en escena. Els valors imposats pel nacional-catolicisme s’esberlaren irremeiablement sota el pes del turisme. El règim de la Cruzada es va veure forçat a tolerar, si us plau per força, les transgressions «morals» dels turistes, que per a més inri encomanaven als autòctons. Els biquinis van ser condemnats pel clero, blasmats pels governadors i amonestats per la Guàrdia Civil: «¡Santiago y cierra, España!». Però amb el pa no s’hi juga i les divises eren el nou mannà enviat per Yahvé. La pel·lícula «La piel quemada» (1967), de Josep Maria Forn, obra mestra del cinema social, és «un retrat de la Costa Brava del desarrolismo (...) en la qual conviuen dues epidermis torrades pel sol: la dels turistes, visitants del Nord, i la dels manobres, immigrants del Sud». (Elduque, 2020: 77). I tot darrera va arribar la minifaldilla. Era un no parar. 


Família d'emigrants a l'estació de Girona, 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


El tomb també va ser físic per mor de la reconfiguració de les infraestructures. A les terres de Girona es visualitzaria amb l’acabament de l’electrificació de la línia ferroviària entre Barcelona i Portbou i la inauguració del post transfronterer de Coll d’Ares (1964), l’aeroport Girona-Costa Brava i el pantà de Susqueda (1967), el pantà de Darnius-Boadella, la supressió dels trens de via estreta d’Olot i Sant Feliu de Guíxols i la posada en servei del tren-hotel «Catalán Talgo» entre Barcelona i Ginebra (1969), la construcció de l’estadi de Montilivi i l’arribada de l’autopista a Maçanet de la Selva (1970) i a Girona Nord, la presa de Colomers, la Junta de Compensació del Polígon Industrial de Celrà, la primera fase del pla d’accessos a la Costa Brava o el Pla General d’Ordenació Urbana de Girona (1971). La infraestructura hidràulica no aniria al mateix ritme: Girona va patir inundacions el 1962, 1965, 1969 i 1971. 

Una desvirtuada la llei del sòl (Ley de 12 de mayo de 1956 sobre régimen del suelo y ordenación urbana) va fer possible la mutació de la façana litoral amb repercussions greus sobre el medi natural i el paisatge. El creixement urbanístic va ser desmanegat i l’arquitectura banal llevat de l’excepció operada en els feus tradicionals de la burgesia barcelonina (que cuidaren d’amnistiar): el Port de la Selva, Cadaqués i Calella de Palafrugell. (vegeu a Paraules de pas: Temps era temps). El volum de negoci de les cimenteres va ser imponent. 

La llei de 1975 (Ley 19/1975, de 2 de mayo, de reforma de la Ley sobre Régimen del Suelo y Ordenación Urbana) no va acabar amb el campi qui pugui immobiliari. A més a més, la xarxa hidrogràfica va patir una contaminació sistemàtica i el 1966 el cabal del riu Ter va ser sotmès a un transvasament desequilibrat (que encara continua). 

Individualment, els arquitectes varen ser cooperadors necessaris en la perpetració dels disbarats alhora que com a col·lectiu professional varen estar compromesos amb l’oposició democràtica. (Suau, 2013). L’editorialista Xavier Dalfó en va anotar el procés: «Dècada dels cinquanta. Tot Europa coneix una prosperitat econòmica en una pau que ja sembla definitiva. Les classes mitjanes gaudeixen de llargues vacances, llur butxaca és plena. Comença la «invasió» de la Mediterrània. Potser, en el cas de la Costa Brava, la fita hauríem de trobar-la a l’any 1963. Ja són aquí. La nostra gent s’afanyà a rebre’ls. Les coses -ho hem sentit dir tantes vegades!- es feren de pressa i malament. Tothom improvisà. Tothom sospitava que el turisme era provisional, que calia treballar per al present. Febrilment, frenèticament. Però calien coses. La primera, l’allotjament. Menjar i dormir no admetien demora. Sortiren els hotels. Alguns d’una brillantor excessiva. El lloat paisatge dels nostres indrets fou maculat pels edificis monòtons, de caserna, quadriculats. Però no fem broma de la nostra gent. Tothom improvisà amb una gràcia extraordinària. Nasqué la ciència infusa: tots sabien cuinar, dirigir hotels, cercar objectes típics, presentar folklore, aplegar «souvenirs»...Tothom fou, de la nit al dia, miraculosament polifacètic». (Canigó, 12/08/1972, p. 3).


Inauguració de nous accessos a la Costa Brava, 22 d'agost de 1973. El ministre d'Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora, es disposa a inaugurar el túnel de Monturiol. Al seu costat, a la dreta, l'alcalde de Lloret, Josep Maria Clua. A l'esquerra, l'alcalde de Vidreres, Lluís Stoka i el governador civil de Girona, Victorino Anguera. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Espanya va passar de ser un país endarrerit a dotar-se d’una estructura econòmica pròpia del Primer Món. Tot i això, l’Europa democràtica va denegar l’accés al Mercat Comú per la incompatibilitat política. Els quinze anys de desenvolupisme varen comportar evolucions sorprenents en l’increment del nivell de vida i un canvi social que capgirà el sistema de valors. S’anava eixamplant l’esquerda entre un règim envellit i una societat renovada: «En los años setenta, España era ya el décimo o el undécimo país industrializado del mundo. Se había producido la verdadera y auténtica revolución española, mucho más significativa e irreversible que la que tuvo lugar durante la guerra civil. La paradoja del caso es que, como ya se ha visto, la revolución no había sido prevista por los responsables del poder político ni, sobre todo, se realizó de la manera en que ellos habían pensado. El cambio había sido en buena parte espontáneo, engendraba nuevos problemas y estaba sujeto a interrogantes. La apariencia lustrosa del desarrollo económico español en esta época debe compatibilizarse con la «aluminosis» real de buena parte de las vigas del edificio construido. (…) Más grave aún era para el régimen político que hubiera engendrado una sociedad en que él mismo perdía su sentido». (Tusell, 2005: 204-205). 

Les comarques gironines gaudien d’una posició favorable. El PIB per càpita de 1955 les situaven darrera de Madrid, Biscaia, Barcelona, Guipúscoa, Àlaba i les Illes Balears.(Fluvià, 2011: 270). I l’any 1967 es van col·locar en la quarta posició estatal. (Renta Provincial per cápita. Comisaria del Plan de Desarrollo. Citat a La Educación en España: bases para una política educativa, p. 30). L’any 1979 va arribar al tercer lloc, superada per Madrid i Barcelona i seguida per Àlaba i les Balears (Tamames, 1987: 400). 

La realitat del dia a dia de la gent no es percebia tan esplèndida. Precisament, aquell mateix any Girona era la ciutat amb la cistella de la compra més cara i Madrid la més barata segons els índexs d’Acción Social Patronal que calculaven la despesa mínima diària d’alimentació d’una família amb dos fills: «El presupuesto de Gerona es de 120 ptas. diarias y el de Madrid de 101,77 ptas. Barcelona, Bilbao y Gijón rebasan las 114 ptas. Zaragoza, Oviedo, Jaén y La Coruña oscilan alrededor de las 105 y Valencia 104,63». (Presència, 29/4/1967, p. 12). Una font oficial certificava que la província era la que carregava amb major cost de vida de Catalunya i Espanya. El «Boletín Estadístico Coyuntural» de l’INE (base 100 en 1958), assenyalava que Girona tenia l’índex 190, Barcelona 176,70 i Espanya 174. (Presència, 16/9/1967, p. 14). 

I una avinentesa purgant a manera de postil·la. Aprofitant el ressò mediàtic del càrrec de comissari adjunt del Plan de Desarrollo, Fabià Estapé va ser candidat a les eleccions a procuradors a Corts l’any 1971. Dels quatre aspirants pel terç familiar de Girona va ser el menys votat i no va obtenir la representació: «Va ser iniciativa, entre d’altres, de Laureano López Rodó, que em va suggerir que em presentés per Girona, perquè havies d’haver nascut a la província. Com que era de Portbou, em va semblar simpàtic i m’hi vaig presentar. A les eleccions es va presentar també Arenas, delegat d’Agricultura [cap del Districte Forestal], a qui deien el Sorra. Vaig perdre les eleccions i considero que va ser una bestiesa. Com que és un episodi fracassat, ho deixem aquí, perquè en aquest capítol la meva imatge pot quedar més devaluada que la pesseta l’any 1967». (Estapé, 2000: 230). Els paracaigudistes ocasionals i els seus patrocinadors madrilistes varen quedar escaldats. Els votants gironins no els van fer confiança i optaren per la gent del territori: Joan Botanch, advocat de Cassà de la Selva i Maurici Duran, pagès de Camós. 


3.2. SOCIODEMOGRAFIA 

El Pla d’Estabilització va desencadenar un moviment de població extrem que va mostrar amb tota crueltat diferències i desigualtats. 103.506 gironins van ser emigrants temporers l'any 1965. (Presència, 16/9/1967, p. 7). El resultat de tants sacrificis es concretaren en un 20% de mobilitat social, la mobilitat pròspera, amb el concurs determinant de l’educació. (Molinero & Ysàs, 1999: 196). 

A la Catalunya del segle vint es distingeixen dues fases migratòries: la de 1920-1930 a redós de l’Exposició Internacional de Barcelona i la de 1940-1970 a cavall de la postguerra, l’autarquia i el desenvolupisme. (vegeu De Múrcia a l’Empordanet, memòria d’una emigració familiar). En la dècada dels 40 varen arribar un quart de milió de persones i als 50 a l’entorn de 430.000 però va ser a partir dels 60 i 70 quan es produeix una explosió demogràfica amb destinació preponderant a l’àrea metropolitana de Barcelona. (Dowling, 2013: 90-91). 

Els demògrafs han analitzat abastament el fenomen: «Els anys seixanta és el moment en què un cop superats a Catalunya els efectes demogràfics més directes de la guerra civil i de la difícil postguerra, el país experimentà uns creixements enormes, tant per l'efecte de l'aportació directa de nous catalans per mitjà de la immigració com pel reviscolament del moviment natural, que dugueren a un augment d'aquest a finals dels any setanta respecte als seixanta del 50%. (...) Durant aquests quinze anys Catalunya experimentà el major creixement demogràfic de la seva història. Els 3.885.693 habitants de Catalunya de 1960 esdevingueren l'any 1975, 5.658.860, amb un increment absolut d'1.773.167 habitants. Les taxes de creixement (TCAA) són molt elevades, 2,67‰ anual en el primer decenni i 2,25‰ en el tercer quinquenni, que d'haver-se mantingut haguessin fet que la població catalana es doblés cada vint-i-cinc anys». (Ajenjo el alii, 1993: 7, 11). 

L’excepcionalitat s’ha interpretat des d’un punt de vista històric: «El país patí un intens baby boom, com els dels territoris acabats de sortir d’una guerra. Naturalment l’arribada d’immigrants, joves i, per tant, en edat de procrear, multiplicà aquest baby boom en un procés retroalimentat. El que és sorprenent, però, d’aquest gran augment de la natalitat, català i espanyol, dels anys seixanta és que s’hauria d’haver produït en la postguerra i, en canvi, arribava amb vint anys de retard acompanyat dels creixement econòmic recuperat: talment com si s’hagués tractat d’un país vençut militarment». (Marín, 2019: 308). A finals del s. XX tres de cada quatre catalans –o els seus ascendents- havien nascut fora de Catalunya. (Turró, 2000: 28-29). 

El 1960 la població total de les comarques gironines era de 351.596 habitants. En els vint anys següents es va multiplicar per 13. L’increment va ser superior al del conjunt de l’Estat encara que per sota del conjunt de Catalunya. (Fluvià et alii, 2011: 275) La taxa de creixement anual acumulatiu entre 1960-1975 fou de 1,41 a l’Alt Empordà, 0,68 a la Cerdanya, 0,48 a la Garrotxa, 2,30 al Gironès, 0,82 al Pla de l’Estany, -0,29 al Ripollès i el 2,27 a la Selva. (Ajenjo el alii, 1993: 10). En el decurs de la dècada 1960-1970 la major part de les poblacions de la Costa Brava duplicaren la població. L’any 1960 el cens era de 70.895 habitants, 98.200 el 1970, 120.205 el 1981 i 132.379 el 1986. En un quart de segle l’increment fou del 86,7%. 

L’impacte de l’emigració fou crítica. L’any 1967 a Roses el 55% de la població havia nascut fora del municipi. L’agost del mateix any, el bisbat de Girona va abordar un estudi sobre el fenomen a la ciutat. Les dades reportaven que a Girona el 41,40% de la població era nascuda a la ciutat, el 22,90% a les seves comarques i el 35,70% procedia de Granada, Còrdova, Màlaga, Jaén i Badajoz. La colònia estrangera era formada bàsicament per francesos i argelians (pieds-noirs). La població total era de 44.439 persones que formaven 13.070 famílies distribuïdes en 11.385 habitatges. Tanmateix, es va quantificar la desigualtat educacional extrema: 1.494 analfabets (1.107 dones i 387 homes). 


Presència, 115 (16/9/1967. El mateix dia que la reina de la Verema i la seva cort d'honor s'exhibien al castell de Peralada a l'andana de l'estació de Figueres hi havia famílies que esperaven el tren per anar de verema a França. Fotografies de Jordi Soler.



Una mare, en companyia d'un infant petit, estén la roba en un estenedor improvitzat als Albergues Provisionales de sota el Puig d'en Roca. Girona, 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (narcís Sans Prats).


Els emigrants varen patir greus problemes per establir-se. 1.500 famílies vivien com a rellogats, 1.600 als «Albergues Provisionales» i 816 en barraques. Es calculava que calien 2.816 habitatges per a atendre les necessitats. Els assentaments barraquistes es varen emplaçar a la perifèria: Montjuïc, Torre Gironella, les Pedreres, Vila-roja, Germans Sàbat (Taialà) i els albergs a Fontajau. Seguia una segona corona a Pedret, la Barca i Vista Alegre. El mateix fenomen es reproduí a les terres de Ponent. A les barriades dels Mangraners, el Secà de Sant Pere i Santa Maria de Gardeny de la ciutat de Lleida es bastiren «Les casetes», barraques provisionals que allotjaren 3.400 persones. (Pueyo, 1984: 62).

La situació contrastava amb allò que succeïa a la Costa Brava on les segones residències construïdes superaven el parc d’habitatges principals. També amb els indicadors econòmics: Girona superava en un 3,6% la renda familiar bruta disponible per càpita catalana i en un 33,0% l’espanyola. 

Respecte a la feina, es registraren prop de 98 ocupacions masculines i 21 de femenines. L’estadística era genèrica en la denominació: peons, paletes, aprenents, obrers, jornalers, empleades de la llar, obreres i jornaleres. Entre les dones, anar a fer feines a les cases era la més majoritària. El bisbat concloïa: «Estudiando el porcentaje de inmigrantes, vemos claramente que el problema de integración afecta a todas las parroquias. No es difícil comprobar que actualmente los únicos lugares de integración son el baile, cine y algunas escuelas». (Los Sitios, 24/4/1968, p. 1 i 8). 

Els autors de Girona grisa i negra aportaren la seva visió: «El cas més evident i angoixós, encara avui per solucionar, que ha viscut Girona en els tempos moderns és la invasió de tota la geografia urbana i extraurbana per grups de famílies originàriament nascudes a l’altra banda de l’Ebre. No podia escapar Girona de la visió esperançadora que representava Catalunya per a moltes comunitats d’Espanya. Hi havia també grans forces econòmiques i de desenvolupament que necessitaven tota aquells allau de braços per a treballar. (...) Una petita història de l’emigració a Girona ens porta a assenyalar com a causes principals el fenomen del turisme i la reconstrucció de les comarques. El ritme de creixement i la constant desproporció entre volum de treball i personal disponible havia de provocar la vinguda massiva de famílies de les regions on aquesta evolució econòmica i social era regressiva. Políticament suposava un mal menor per a solucionar els problemes d’Andalusia, Extremadura i altres regions, amb unes economies catastròfiques. (...) Els nuclis principals d’emigrats s’han constituït a les ciutats i a les comarques amb més ampla perspectiva de treball i de desenvolupament: Girona, Figueres, Costa Brava... L’emigració individual va donar pas al posterior establiment de famílies i àdhuc pobles sencers». (Aragó et alii, 1972: 216, 220). 

Les dades de l’economia van ser òptimes: «De 1955 a 1981 tant el PIB com la renda familiar bruta disponible (RFBD) per càpita va tenir un creixement acusat, amb taxes de creixement anual del 5% en el PIB i del 3% en la RFBD. El creixement de Girona va ser superior al català i al del conjunt de l’Estat tant en PIB com en RFBD. En el període 1955-1971, el creixement del PIB per càpita a Girona va ser del 4,9% anual acumulatiu (3,6% a Catalunya i 4,9% a Espanya». (Fluvià et alii et alii, 2011: 270).

Xifres en mà tot anava amb vent de cua però el directe era tota una altra cosa: «A l’Espanya dels anys seixanta i setanta la millora del benestar individual no va anar acompanyada d’una extensió dels serveis col·lectius com havia succeït a la resta d’Europa, i aquest és un dels factors principals que impedeix considerar que a Catalunya, com a Espanya, es desenvolupés l’Estat del benestar durant el període franquista».( Molinero & Ysàs, 1999a: 92-93).


El crucifix i els retrats del general Franco i José Antonio Primo de Rivera, compendiaven l'ideari politicoreligiós de la dictadura; el Nuevo Estado, en deien. Aquesta tríada simbòlica del nacionalcatolicisme ocupava l'escena pública i això incloïa des de les dependències oficials a les aules de l'escola primària. És clar que hom hi podia veure la representació de Jesús el Natzarè entre els dos facinerosos al Gòlgota (Mt 27,38).
Sessió de la Comissió Permanent del Consell Sindical Provincial, al saló d'actes de la Casa Sindical. El segon per l'esquerra, el vicesecretari provincial d'Ordenació Econòmica i alcalde de Girona, Josep Bonet Cuffí. A la banda dreta de l'intervinent, el governador civil Víctor Hellín Sol, el delegat provincial de Sindicats i president del Consell, Joan Prades Batiste, i el president de la Diputació de Girona, Joan de Llobet Llavari. Girona, 4 de febrer de 1967. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


L’emigració va tenir conseqüències per a la llengua i la cultura catalanes. El català que es trobava en greu perill per la repressió de l’Estat va quedar més al ras per l’allau de nouvinguts que ignoraven la realitat nacional i desconeixien l’idioma. Caterina Albert (Víctor Català) ho advertia a Baltasar Porcel per la Festa Major de l’Escala de 1965: «S’ha adotzenat la llengua, ara, i amb els immigrants es corromp». (Porcel, 1994:42). Cinc anys després, Manuel de Pedrolo manifestava el seu parer sobre tot plegat: «Si només ens haguessin prohibit, prop de trenta anys enrere, els diaris, l’ensenyança i la manifestació del nostre sentir de catalans, la cosa hauria estat important i perillosa. Afegeixi’s, doncs, aquesta immigració. El problema em té angoixat: molts gairebé ni se n’adonen, que viuen en un lloc diferent... Probablement no els hem sabut donar la promoció humana que molts confonen amb el fet de satisfer la gana que els ha tret dels indrets d’origen. Res no és més ridícul i lamentable que l’actitud del burgès catalanista que se n’aprofita i després es queixa: ¿com vol que responguin, si els considera una simple mà d’obra? Ens interessa que no destrueixin la nostra cultura, ben cert, però no oblidem que no han vingut aquí a destruir-la deliberadament i que no ho faran si se senten acceptats. Parlo dels obrers, és clar. (...) Deixant de banda aquest assumpte de l’acceptació, que consistiria, entre altres coses, a facilitar que visquessin amb nosaltres, en lloc d’exiliar-los en uns suburbis tristos i fastigosos que pràcticament no formen part de la vida de la ciutat, a tractar-los com a persones i no com si fossin eines de treball, i a explicar-se amb ells sense suposar que tenen per endavant l’obligació de saber com és la terra a la qual han vingut. Deixant de banda tot això, dic, la solució sembla difícil mentre no puguem decidir per nosaltres mateixos i no disposem de tots els recursos de caràcter públic. El problema, però, va molt més lluny, té unes arrels a les quals caldria posar remei. No és natural que la gent abandoni la seva terra si s’hi troba bé: en fugen quan no poden suportar les condicions d’existència que els ofereix». (Serra d’Or, gener de 1970). 

En ple procés independentista es volia posar en valor el coratge i l’aportació dels emigrants: «Fet que reconeixia la declaració d’independència que havia de llegir al Parlament de Catalunya el president Carles Puigdemont el 10 d’octubre de 2017 i que no arribaria a pronunciar. L’autor era l’assagista i editor Quim Torra i duia per títol «Una onada de vida, de llibertat i d’esperança (Apel·lació a la comunitat internacional)»: «De totes les epopeies europees, la dels immigrants espanyols que van arribar a Catalunya a la dècada dels seixanta és una de les més impressionants. Lleugers d’equipatge, amb tan sols una maleta de fusta en molts casos, milers d’homes i dones de tot l’Estat van arribar a l’estació de França i ens van permetre reconstruir el nostre país desfet pel franquisme. (...) Van venir a Catalunya buscant una vida digna i se la van guanyar amb les seves pròpies mans, i van lluitar contra el franquisme al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. A tots ells, als seus fills i nets, mai no podrem agrir-los prou el seu compromís amb el país que els va acollir en unes condicions tan difícils, socialment i políticament. Sense ells, no hi hauria hagut avui república possible. Gràcies a l’esforç de tants i tants, Catalunya és un sol poble, perquè el poble ha volgut ser Catalunya». (Casas, 2019: 166).



3.3. LA INDÚSTRIA DEL TURISME

En la dècada dels seixanta el turisme esdevingué la primera indústria espanyola. Per això la situació internacional fou decisiva: «En plena Guerra Fría, el turismo fomentaba el crecimiento económico, el impulso al transporte y el bienestar europeo. Para las democracias del norte, garantizaba ocio y movilidad para sus ciudadanos. Para las dictaduras del sur, ofrecía modernización y riqueza para legitimar políticas no democráticas. El turismo generó crecimiento económico, impulsó el cambio social e introdujo al franquismo en circuitos internacionales cuando tenía escasos Estados amigos, facilitando el diálogo entre gobiernos, operadores de viaje y técnicos reguladores de la aviación civil entre Europa y América». (García, 2021: 199). 

L’any 1961 hi van haver més de 7 milions de turistes però entre 1966 i 1970 es va passar dels 17 als 24 milions. (Tusell, 2005: 197). Lloret de Mar va resultar el cas més prototípic de l’evolució expansiva del turisme de sol i platja a Catalunya. El 1974 era la quarta plaça hotelera de l’Estat per darrera de Madrid, Barcelona i Ciutat de Mallorca. L’any 1964 Lloret tenia 3.769 habitants i oferia 21.654 places d’allotjament. Platja d’Aro amb 408 habitants tenia una oferta de més de 10.000. La capacitat d’allotjament de la Costa Brava era de 120.000 a 125.000 places. Més del 85% dels hotels tenien menys de deu anys i el 60% menys de cinc. El 1986 era a l’entorn del milió. En 22 anys s’havia multiplicat per 8. (Barbaza, 1988: 281-282, 320). La implantació dels càmpings va partir de zero el 1960. Cinc anys després se n’havien creat 64 i el 1975 ja n’eren 98, el 20% de les places de l’Estat. 

L’any de la inauguració de l’aeroport Girona-Costa Brava (1967) aterraren 3.882 avions i 97.559 passatgers. I, ves per on, una anglesa de dinous anys, Susan Dansing, a l’arribar al camp de Vilobí va ser proclamada la turista 11.000.000 d’Espanya. El 1970 ja van ser 11.903 i 678.423, respectivament. (Memòria econòmica de Cataluña, 1970). El 1973 entraren 541.439 passatgers: 300.000 britànics, 100.000 alemanys, 60.000 holandesos i 35.000 danesos. (II Assemblea de Turisme de Girona). 

En plena eufòria, Manuel Costa-Pau lliurà a la impremta el primer llibre dedicat al turisme als Països Catalans (1966). Entre altres aspectes, va fer referència a la carta pastoral «La Diócesis y sus actuales perspectivas apostólicas» que va promulgar Narcís Jubany en ocasió del primer aniversari del seu pontificat gironí: «Monsenyor Jubany, actual bisbe de Girona, ha trencat el glaç de la postura eclesiàstica típica. Amb la seva darrera pastoral sobre el turisme, som ja ben lluny de l’empipadora ofensiva moral. Estic llegint en un paper d’aquell bisbat, amb data del 4 de juny de l’any 1965: «¿Quina postura cal prendre, com a cristians, respecte el turisme? En primer lloc, ésser realistes, Fer la descoberta dels factors positius, els avantatges que ens proporciona: des d’un desenvolupament econòmic important fins a l’intercanvi de maneres de pensar, de fer, de cultures, que són enriquiment dels nostres coneixements de l’home i del món... Quant als factors negatius, abusos, llibertats, indecències, cal treballar plegats i sense improvisar i, així, podríem resoldre molts problemes».(Costa-Pau, 2019: 283). 


Arribada de la turista onze milions de l'Estat espanyol a l'aeroport Girona-Costa Brava. Vilobí d'Onyar, 11 d'agost de 1967. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Arribada a l'Hotel Cap sa Sal del general Joseph Mobutu Sesé, president de la República del Zaire. Els treballadors esperen l'arribada del mandatari i la seva esposa. Begur, 21 de setembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Els autors de Girona grisa i negra varen posar en evidència les circumstàncies del fenomen a la seva manera: «El turisme... Més ben dit, “El Turisme”, amo i senyor de la increïble revifalla econòmica del país. El follet, la vareta màgica que per art d’encantament ens va fer passar d’aquells anys quaranta de pa negre, a una època en què es pot pensar a canviar de Sis-cents tot mirant la “tele” mentre se’ns parla d’un segons, tercer o cinquè Plan de Desarrollo. El turisme: les divises. La frontera gairebé oberta. Diners... A Girona (volem dir a les seves comarques) s’aturà el primer haiga impensable, i s’escandalitzà la primera beata en contemplar unes cames de senyor o de senyora impúdicament posades al sol. I es veié el primer bikini i s’improvisà el primer hotel, i el primer night club, i... Bé, tot això amb permís dels mallorquins, que disposen d’una història paral·lela a la nostra. I, és clar, es plantejaren els primers problemes. Problemes de tota mena, problemes insolubles a nivell de les disponibilitats municipals, problemes difícilment comprensibles des de les altes esferes del llunyà Madrid, problemes que naixien cada dia, a cada racó de costa, a cada revolt de carretera, a cada comuna d’hostal, a cada oficina de correus. Problemes intricats, difícils, generalment mal enfocats, poc plantejats». (Aragó el alii, 1972: 138-139). 

Fins l’any 1970 no es va articular una plataforma d’interlocució entre els municipis de la franja litoral. La Comunitat Turística de la Costa Brava prengué la forma de mancomunitat i incidí en temes de promoció alhora que actuava com a grup de pressió. L’any següent, vint-i-set ajuntaments i la Confederació Hidrogràfica constituïren el Consorci de la Costa Brava com a entitat de programació i execució de serveis encara que s’ha centrat exclusivament en el sanejament de les aigües residuals. 

El 1974 Eugeni Llos, president de la Comunitat Turística de la Costa Brava, en una ponència a la II Assemblea de Turisme de Girona aportava les dades del moment. Les places d’ocupació de l’oferta turística es distribuïa entre el 52% d’hotels, el 38% de càmping i el 10% apartaments. Els tres municipis capdavanters eren Lloret de Mar (213 establiments oferta 25.00 places), Tossa de Mar (103 establiments i 6.123 places) i Roses (56 establiments i 5.729 places). Lloret tenia el 40 % del conjunt provincial. Platja d’Aro liderava sector apartaments i tenia el 40 % de la Costa Brava. Només el 25% de les places hoteleres disposaven de calefacció i literalment es reconeixia que «los servicios ofertados por los hoteles dejan mucho que desear». I la cirereta: el Ministeri d’Informació i Turisme el 1974 va dedicar un 0,2 % de les divises ingressades pel turisme l’any anterior a promoció. 

El desenvolupament va comportar molts peatges humans, socials i fins i tot paisatgístics. Narcís-Jordi Aragó, que probablement fou la persona que més va denunciar la pèrdua del paisatge, ho explicitava amb estil i sense embuts: «A les dècades dels 50 i els 60 del segle XX es va produir la gran devastació. La irrupció del turisme i la permissivitat del franquisme van alimentar la cobdícia dels especuladors i dels aprofitats. Els turistes van ser en part els inductors del desastre, però els disbarats els van perpetrar els autòctons. La transformació del paisatge va ser sobtada i brutal. Municipis, promotors, constructors i industrials van actuar amb una audàcia vergonyosa i amb una irresponsabilitat absoluta». (Aragó, 2013: 383). 

El Debat Costa Brava impulsat per la societat civil el 1976 va ser el primer fòrum dedicat al turisme i els seus efectes sobre el paisatge, l’urbanisme i les formes de vida. Significativament s’inaugurà just el dia del primer aniversari de la mort de Franco. 

Postil·la palamosina. Cal anotar dos fets per la seva excepcionalitat. 

1.Josep Parals Elias va ser tres vegades alcalde de Palamós, (1952-1956), (1979-1983), i, circumstancialment, el 1985. El 1979 una vegada verificada la presa de possessió va convocar el personal municipal per adreçar-los una salutació. Acabat l’acte, s’adreçà a un funcionari amb responsabilitats urbanístiques per a només dir-li: “X, vint-i-quatre hores”. Abans d’esgotar el termini, l’interessat havia presentar al registre la sol·licitud d’excedència. 

2. Josep Ferrer Figueras fou alcalde entre 1985 i 1996. Ha estat l’únic alcalde català que ha convocat un referèndum sobre urbanisme. Concretament, sobre la edificació o no del paratge i la platja de Castell. Va tenir que enfrontar-se al seu partit (Convergència Democràtica de Catalunya) i davant grups de pressió poderosos. Se’n feu la pell. 


3.4. EL CONSUM

En plena Guerra Civil, el govern republicà va instaurar el racionament dels productes de primera necessitat per abastir la població civil i preservar-la de la fam. El decret el va signar Francisco Largo Caballero, president del govern, a Barcelona el 5 de març de 1937 (Gaceta de la República, núm. 66, de 7/3/1937, p. 1091). En la immediata postguerra, Juan Antonio Suanzes Fernández, ministre de Industria i Comerç del govern sorgit del cop d’Estat militar-feixista, el va regular amb una ordre signada a Bilbao el 14 de maig de 1939 (BOE, 137, 17/5/1939, p. 2691). El cens de destinataris era de 27.071.978 persones. 

La Comisaría General de Abastecimientos y Transportes va ser l’organisme encarregat del control de l’economia de consum (1941). El racionament es va desvirtuar i liquidar amb la declaració de la venda lliure del pa l’any 1952. Administrativament, es donava per liquidat el temps de la gana. En els anys negres, la fam es mitigà, al menys en part, per obra i gràcia de l’estraperlo. El mercat negre del blat va ser el de més envergadura. Qui més en va patir les conseqüències va ser el poble menut de viles i ciutats més que no pas els pobles de pagès. 

L’any 1960 les famílies destinaven més de la meitat del pressupost familiar a l’alimentació. Però d’ençà de la segona meitat de la dècada i sobretot als setanta extenses capes de la població varen ser captivades pels reclams que els empenyien a adquirir productes no essencials. 

El desenvolupisme era un miratge de riquesa i la compra un acte ritual que tenia com intenció superar el passat recent de renúncies i sacrificis de tota mena. El benestar material i l’optimització nutricional repercutiren en el creixement físic. Entre 1960-1980 els infants espanyols experimentaren una estatura superior a la dels europeus. La talla va créixer 8,1 cm. entre 1955 i 1990. (Martínez Carrión, 1994: 709). Quedava clara la relació entre qualitat de vida i biologia. 

La compra a crèdit va fer que la lletra de canvi fos el document mercantil més conegut. Bancs i caixes tenien cobradors que passaven a liquidar-les a domicili i la gent tenia pànic de caure en el «protest», l’impagament certificat per notari. Els magatzems de roba i les companyies de decessos també tenien recaptadors que els diumenges al matí feien acte de presència als domicilis; així ho vaig viure a Sant Joan de Palamós. El poble baix estava obsessionat per tenir el nínxol a punt i deixar pagat l’enterrament. Hi havia asseguradores especialitzades en aquest succés. Les més conegudes van ser Santa Lucía i El Ocaso, que a hores d’ara han retocat la denominació per a despistar la història. 

La despesa en equipament de la llar fou simptomàtica per mor de la pressió publicitària i la descoberta de nous materials accessibles a les butxaques populars. Els objectes es varen caracteritzar per la baixa qualitat i l’estètica matussera. Les vaixelles de vidre Duralex, la fullola sintètica Fòrmica, el cuir sintètic escai i les fibres artificials de Fibracolor varen copar el mercat. El reialme del plàstic. Està clar que no es tenia el gust educat i que els pressupostos domèstics no podien permetre’s materials nobles, les setmanades no donaven per a tant. A aquella dèbil excepcionalitat Raimon li va dedicar una cançó: «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum» (1970). 

La roba de vestir experimentà una transformació radical. Per una banda començà l’agonia de la confecció i la progressiva desaparició de sastres i modistes. El prêt-à-porter es va imposar. L’altre mesura va ser l’elevada comercialització i consum que propiciats per la venda a crèdit. 



Festa de Sant Tomàs d'Aquino. Inauguració de l'exposició La Presse Française a la Llibreria Pla Dalmau de la Rambla. Girona, 7 de març de 1968. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


La publicitat televisiva era a l’ordre del dia i la seva influència va ser terminant. Precisament el televisor esdevingué l’objecte de consum més desitjat i el de major demanda en els anys del desenvolupament (Cazorla, 2016: 260). L’any 1960 només l’1% de les famílies espanyoles tenien un aparell de televisió però el 1966 el 32% ja l’havien aconseguit (2.125.000 aparells). El 1970 s’arribaria al 40%. (Palacio, 2005: 53-61). Els altres electrodomèstics més venuts van ser el frigorífic i la rentadora que varen passar del 19% al 36% en el mateix període. A Europa es seguiria una evolució paral·lela però partint d’un major equipament de sortida. (Alonso et allí, 1994: 170-175). Tot plegat comportà l’increment del consum elèctric que es va triplicar entre 1960-1975 a nivell estatal. 

Un altre bé preuat va ser l’automòbil que va passar de ser posseït pel 4% de les llars el 1960 al 35% el 1971. El parc automobilístic espanyol va créixer un 290% en el tram 1964-1971 mentre Alemanya ho va fer en un 62% o el 49% França. (Alonso et allí, 1994: 220). L’any 1972 es varen fabricar més de 600.000 unitats. El Seat 600, el Citroën 2 CV i el Renault 4 varen ser els models més comuns; a hores d’ara han esdevingut tòtems en el mercat de col·leccionisme. 

A nivell més popular encara, la bicicleta fou substituïda pel ciclomotor i la moto. La Vespa va fer furor. A Catalunya entre 1960 i 1964 el consum de gasolina va créixer el 55% i el gasoil el 85%. (Casassas, 2020: 314). 

Però la pseudoexuberància aparent dissimulava les mancances reals: «reinaba la miseria política y cultural. La mejor representación de la primera era la mentira de la unidad de los españoles detrás de su líder invicto, celosamente guardada por la censura y voceada por la propaganda. De la segunda baste notar la cantidad de kilos de papel de periódicos consumidos per cápita –por entonces una medida de cultura aunque hoy en día lo sea de daño ecológico- que en 1971 era menor que en 1968 y que se mantuvo bajísima en comparación con la de cualquier otro país europeo. Era este un indicio más de lo que se escondía debajo de la fachada de un país supuestamente feliz donde más del 25 % de los niños no conseguía el título de educación primaria». (Cazorla, 2016: 265). 

L’increment del nivell de vida també va tenir repercussió directa en l’alimentació: «Per primera vegada en la història d’Espanya, a l’arribar els anys setanta tota una generació desconeixia l’existència d’aquesta protagonista habitual del passat: la fam». (trad. Tusell, 2005: 200). 

El consum va confirmar l’extensió interclassista del canvi econòmic i social però la riquesa es distribuïa tan malament com sempre. L’any 1974 la meitat de la població, la que tenia menys ingressos, rebia el 20,9% de la renda disponible, mentre que la meitat restant n’acumulava el 80%. (Molinero & Ysàs, 1999b: 200). Els treballadors es sotmetien a jornades laborals inacabables fent hores extraordinàries o practicant la pluriocupació, la única manera de tirar endavant: «Si en les societats anomenades de consum la vida quotidiana està marcada per la cadena treball-ingressos-consum, per a amplis sectors socials el temps d’oci es va reduir notablement, perquè calia treballar moltes hores per obtenir els ingressos necessaris per adquirir els productes que aviat es van considerar bàsics». (Molinero & Ysàs, 1999a: 91).

Jaume Nabot, administrador de Ràdio Popular de Figueres, percebia la pèrdua de voluntats per la incapacitat material de temps lliure: «En el aspecto práctico, la era llamada del consumo en que estamos inmersos, hace que todos se sientan envueltos en la circunstancia del vivir de nuestro tiempo, que absorbe y sumerge en un ritmo dinámico, ensordecedor y trepidante, de tal forma y en tal intensidad, que apenas se encuentra espacio para otra cosa que no sea el trabajo agotador primero y la distracción después». (VP Setmanari de Figueres, 15/6/1974, p. 3). 


3.5. LA PAGESIA 

El conreu de la terra va declinar de manera imparable. El producte agrari en el PIB de 1960 era el 22,6%, el 1973 havia baixat al 11,6%. En correspondència, l’ocupació agrària va passar del 22% el 1955 al 7% el 1975. Tanmateix, la població en el medi rural el 1959 era el 42% i deu anys més tard el 25 %. L’abandó de l’activitat i la transmigració a les ciutats va ser progressiva. Mig segle després sembla que a Castella hom se n’adona. El plany per «la España vaciada» deu ser això, el cant del cigne. 

A mitjans dels seixanta, l’advocat i hisendat Ignasi de Ribot va exposar obertament la situació de la pagesia gironina tot reclamant mesures per al redreçament. Ho va fer des d’una tribuna de premsa desafecta al règim i amb el títol «Las causas del éxodo. Diagnóstico de una crisis»: «Quienes poseen un mínimo de sensibilidad receptora, aquellos que reaccionan conscientemente frente a su mundo circundante, habrán quedado sorprendidos ante un fenómeno: El cierre de muchas masoverías en Gerona. Grandes caserones, construidos y ampliados a través de centurias –signo evidente de su razón de existir, de su empuje vital- se hallan hoy abandonados, yermas sus tierras, dejando su contemplación una estela de tristeza, de soledad, de pérdida irreversible. (…) Alguien podría pensar que nos mueve alguna tendencia o interés al exponer cuanto antecede. 1.500 masoverías cerradas en pocos años refrendan sin lugar a dudas lo que antecede. Si acumuláramos las miles de personas que ante la crisis han abandonado su trabajo habitual, quedaríamos sorprendidos. Sin embargo aquellos hombres estaban desperdigados en un ámbito muy extenso, y el hecho no ha tenido relieve». (Presència, 16/12/1967, p. 8).

Que l’home coneixia el panyo és cosa provada. Les propietats dels Ribot s’escampaven arreu. Tenien boscos al Ripollès, les Guilleries i el Montseny; el castell de Montsoriu els pertanyia. I pel dir de la gent, només a l’Alt Empordà eren amos de 49 masos (Cortadellas, 2020: 25). L’article d’Ignasi de Ribot i de Balle el va llegir qui l’havia de llegir. No es va fer cas a res però al cap de set mesos el redactor del memorial era nomenat president de la Cambra Oficial Sindical Agrària de Girona (COSA). El càrrec va ser un trampolí que el va empènyer fins a l’alcaldia de la ciutat. 

L’article, d’entrada, tenia un deix elegíac però no trigava a passar a la queixa anotant tot allò que emmenava al col·lapse del sector. Va posar en valor l’estructura social de l’agre del terrer gironí respecte l’existent en altres latituds. Aquí hi havia un assentament i un pacte equilibrat entre propietaris i masovers, no es coneixia el latifundisme ni l’atur estacional. Josep Pla ho referiria a Joaquin Soler Serrano en una entrevista a la televisió: a Catalunya no hi havia aristocràcia i la propietat estava repartida. En una altre ocasió, divisant l’Empordanet des del pedró de Pals, s’esplaiava dient que allà la reforma agrària l’havien fet els notaris de la Bisbal i Torroella de Montgrí. 

Allò que coïa era la política de l’Estat. La Hisenda Pública penalitzava la tinença de la terra. El 1965 es va augmentar un 100% el líquid imposable i encara s’havien de doblar en tres anys. La comparativa amb altres parts d’Espanya era d’escàndol. Seguretat Social Agrària. Amb uns cens inferior a 4.000 treballadors per compte d’altri se’ls aplicava les mateixes tarifes que als territori amb més de 100.000. 


Parades de les pageses a l'exterior del Mercat del Lleó. Girona, 5 de juliol de 1974. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Joaquim Curbet Hereu).



Arribada a l'estació de Portbou de dues-centes vuitanta-set vaques frisones per a ser adjudicades als ramaders gironins pel Servei de Millora i Extensió Ramadera (SEMEGA).  Portbou, 6 d'agost de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Respecte la renda agrària resultava que els ingressos de 1966 varen ser un 36% inferiors als de 1957 segons dades del mateix Ministeri d’Agricultura. Pel que fa als preus es trobaven que els intermediaris els pagaven el quilo de vedell a 89 PTA quan se’ls hi venien pagant 107 PTA. D’altra banda, el carburant es pagava el doble que a França i el destinat a l’aviació esportiva era més barat que el que movia els tractors i màquines de batre. I per acabar-ho d’adobar, la factura del telèfon s’havia multiplicat per mor «de les distàncies».En matèria de desenvolupament s’havien d’executar 50.000 hectàrees de regadiu al Baix Ter que s’havien fet servir com esquer per a compensar els perjudicis de la portada de les aigües del Ter a Barcelona. El projecte dormia el somni dels justos en un calaix ministerial i ningú gosava despertar-lo. 

L’any següent, el Dr. Pere Ordis Llach, fill de Crespià, de família carlina i president de la Diputació, va tornar a posar el dit a la nafra en una conferència al Cercle Català de Madrid on es va presentar com a portaveu de «una provincia perdida en la periferia del solar hispano, al borde del mar y en la vecindad inmediata con la vieja Europa». Allà va exigir l’acompliment de les infraestructures de regadiu que «debían haberse llevado a cabo conjuntamente con las obras de abastecimiento de aguas del Ter para Barcelona» i va posar en solfa pràcticament els mateixos arguments que de Ribot respecte la tributació discriminatòria alhora que passava revista a la situació: «basta decir que una, hectárea de secano cereal en la Provincia de Gerona, tiene un líquido imponible de mil quinientas pesetas; la misma en Barcelona tiene novecientas pesetas; si lo comparamos con otras Provincias, Lérida por ejemplo, su valor es de 760 pesetas; en Valencia desciende a 700 pesetas, para llegar a Almería con un valor de nueve pesetas. Sin comentarios. Si logramos resolver estos problemas tributarios y de regadíos, las perspectivas del desarrollo agropecuario son inmensas; estamos seguros, y lo han corroborado técnicos nacionales y extranjeros, que Gerona pasaría a ocupar uno de los tres primeros puestos entre las provincias ganaderas de España. Son 17.329 las explotaciones de ganado vacuno existentes actualmente, la mayoría con fincas de menos de diez hectáreas de extensión. Son 1.691 las explotaciones de ganado lanar y son 18.980 las explotaciones de ganado porcino. En estos últimos años, es sorprendente el desarrollo frutícola de la Provincia, habiéndose verificado numerosas plantaciones con una técnica muy apurada, así como también han aumentado en gran escala las plantaciones de pratenses, para la mejor alimentación del ganado. Es por ello, que repetimos es imprescindible la máxima urgencia y celeridad en la creación de los regadíos que ya debieran existir». (Los Sitios, 24/04/1968, p. 4). 

En aquells temps la Diputació amb la col·laboració de la Direcció General de Ramaderia va crear el Servei de Millora Ramaderia (SEMEGA) per a empènyer la qualitat genètica. La iniciativa va ser modèlica i pionera. L’any 1967 es varen inseminar 18.000 vedelles i s’importaven races europees. El sector llavors era constituït per 24 fàbriques de pinso, 5 escorxadors, 102 fàbriques d’embotits i 18 indústries làcties. Ningú podia albirar llavors la perspectiva de la política agrària comuna (PAC) i les seves conseqüències: l’extinció de la pagesia tradicional i el posicionament dels industrials de la terra i la carn. La pagesia secular anava de recules. Només sobreviuria en la obra de Josep Pla, propietari del Mas Pla, de la parròquia de Llofriu, terme municipal de Palafrugell. 

Les explotacions agropecuàries ocupaven la segona posició sectorial en el mapa de les comarques gironines. El primer era per a l’activitat industrial que ocupava el 57,4% de la població activa, l’índex més alt de l’Estat. El cens industrial registrava 6.000 empreses. El tèxtil era capdavanter i per volum seguia a Barcelona. Seguien els químiques i papereres. La nova indústria hotelera creixia a tota velocitat: a la demarcació comptava amb més places hoteleres que Madrid. De 1966 a 1967 el consum d’energia elèctrica va créixer un 14%. En qualsevol cas els industrials no podien comptar amb el sector públic. Girona havia estat ignorada en els «Planes de Desarrollo». 


3.6. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ 

El 4 de febrer de 1939 forces la IV Divisió de Navarra ocuparen Girona. El 17 d’abril va aparèixer el primer periòdic de la postguerra: «El Pirineo : Diario al Servicio de España y del Caudillo». No va ser el primer mitjà franquista del territori. Olot havia estat ocupada pel Cos d’Exèrcit del Maestrat el 7 de febrer i just cinc dies després va sortir al carrer el primer número d’ «¡Arriba España! : Semanario de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S». «El Pirineo» va ser editat per un privat a instàncies i sota els auspicis del govern civil fins que fou rellevat per «Los Sitios de Gerona : Diario de F.E.T. y de las J.O.N.S.» l’1 de gener de 1943. Aquest va ser l’únic diari de la província en el franquisme. Com a òrgan del Partit Únic tenia una doble missió: apologètica i de control. Adulava Franco i les altes jerarquies del règim, transmetia les consignes que arribaven de Madrid, rendia servilisme als governadors civils, raspallava els delegats ministerials, ensabonava els alcaldes i, finalment, filtrava i subordinava la informació a la conveniència política. 

«El Pirineo» i «Los Sitios de Gerona» es varen imprimir amb la maquinària confiscada del diari «L’Autonomista» (1931-1939). Carles Rahola i Llorens publicaria a «L’Autonomista» dos del tres textos pel quals va ser condemnat a mort i executat per la barbàrie franquista. Crim que resta gravat en la memòria de la ciutat. Precisament, anhelava: «Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona ni qualsevol altre indret del món». (La pena de mort a Girona, 1934).

En la postguerra les publicacions periòdiques eren observants estrictes de la causa del «Glorioso Movimiento Nacional» i editades dins l’àmbit de la Jefatura Provincial del Movimiento o del bisbat, àrbitres de la situació. En el bloc d’Estat, a més del «¡Arriba España!» d’Olot va tenir petjada «Ampurdán: Semanario Comarcal de F.E.T. de las J.O.N.S.» de Figueres (1943). De l’Església, senyeres van ser les dues que varen sobreviure la guerra: «Vida Parroquial : portaveu del Patronat de la Catequística de Figueres», posteriorment «VP Setmanari de Figueres» (1928-1974) i «Vida Catòlica» de Girona (1935-1975), editada per l’Acció Catòlica diocesana. 

Les d’abast local eren patrocinades per les parròquies o les agrupacions corresponents de l’Acció Catòlica: «Luz y Guía» de Cassà de la Selva (1944), «Horizontes» de Banyoles (1946) i «Misión» d’Olot (1955). «Ressò» de Santa Coloma de Farners (1968-1984) va eixir més endavant amb el propòsit d’ «iluminar la problemática de la juventud y del mundo actual con la doctrina del Concilio Vaticano II». 


Públic cantant el Cara al Sol al Teatre Municipal de Girona en la conferència del notari Blas Piñar López, consejero nacional del Movimiento per designació lliure i directa de Franco. Al primer pis, una pancarta deia "Aún hay divisionarios españoles en Gerona ¡Viva la División Azul!". Blas Piñar, fundador de Fuerza Nueva, esdevingué líder de l'extrema dreta en la Transició. Girona, 12 de març de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Assentat el «Nuevo Estado» i amb els aliats guanyadors de la Segona Guerra Mundial, es va condescendir en l’autorització de capçaleres d’iniciativa no governamental o eclesiàstica i per tant a alliberar l’exclusiva del nacionalcatolicisme. El relaxament va possibilitar la represa de Recull (Blanes, 1949), i la fundacions successives d’Àncora (Sant Feliu de Guíxols, 1949); El Ripollès (Ripoll, 1954); Canigó (Figueres, 1954); Miranda (Llançà, 1954); Proa de Palamós (1955); Revista de Palafrugell (1962); o Turissa (Tossa de Mar, 1965). 

Canigó esdevingué un cas paradigmàtic. Editada i dirigida per Xavier Dalfó, primer s’ocupà de l’Empordà i progressivament l’abast fou nacional. De periodicitat mensual es convertiria en setmanari. L’any 1972 ocuparia la direcció Isabel Clara Simó (la seva muller). Al cap d’un any plantaren la redacció a Barcelona i ampliaren el seu radi d’influència al conjunt dels Països Catalans. Avui el seu fons està dipositat a l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant. 

A mitjans dels seixanta Manuel Bonmatí, regidor de la Lliga en temps de la República, corredor de comerç i publicista de llarga trajectòria, fundà Presència a Girona (1965) que esdevindria un referent de l’antifranquisme i la catalanitat. La primera etapa va ser dirigida per la periodista Carmen Alcalde.

L’acumulació de sancions governatives amb alts imports i l’amenaça de represàlies professionals varen situar l’editor en una perspectiva de tancament. Finalment, però, es va assegurar la continuïtat per la intervenció oculta del bisbe de Girona, Narcís Jubany. El prelat assumí el deute de les multes a càrrec dels fons diocesans falsejant el destí que es va imputar com un donatiu a la Creu Roja Polonesa i confià la redacció als redactors dimissionaris de «Vida Catòlica» per enfrontaments amb el censor eclesiàstic (nomenat pel bisbe): Narcís Jordi Aragó, Joan Ribas, Francesc Ferrer i Jordi Dalmau. L’Església no apareixia enlloc però hi posava al front catòlics progressistes de confiança. Aragó en va ser director el 1967. Al cap d’uns mesos Francesc Ferrer signava anònimament un editorial que era tota una declaració d’intencions: «La revista vol intensificar la crítica constructiva, i ajudar a la creació d’una nova visió de la nostra col·lectivitat, a nivell local, nacional i internacional, on els valors permanents de l’home, de la democràcia, de les minories ètniques, de les cultures que volen ésser, i de la justícia social, siguin respectats i conreats en la més alta civilització». (Presència, 9/11/1968, p. 3). 

Però no trigarien a passar per l’adreçador: «La respuesta del franquismo al surgimiento de una cultura alternativa fue la de tratar de negarla por todos los medios, es decir, coercitiva y comunicativamente para preservar su monopolio en la definición de la realidad». (Muñoz, 2018: 90). 

Presència era la bèstia negra del governador civil Victorino Anguera. El pretor franquista no suportava la tasca d’alfabetització democràtica que empenyia la revista. El 29 de febrer de 1970 Presència va publicar una petició d’amnistia -que formalitzaren al govern civil- signada per 326 ciutadans i ciutadanes de diferents classes socials, professions i oficis. Anguera -que era inspector de treball- va fer per maneres de trobar el teló d’Aquiles de l’editora. Ningú cobrava un xavo però va conjecturar una manca de cotització a la Seguretat Social i no va parar fins arribar al Consell de Ministres que el 1971 va acordar la cancel·lació al registre d’empreses periodístiques i en conseqüència el tancament de la revista. L’acte es va recórrer al Tribunal Suprem que sentencià revocar la disposició governativa. Presència va reemprendre la publicació el 1974. 

Los Sitios i Presència no dissimulaven la distància ideològica i se les tenien jesuíticament com bé aclareix una nota de la taula de redacció de la revista: «Al diari "Los Sitios" hom té -amb honroses excepcions- el curiós costum de parlar de PRESENCIA sense anomenar-la, segurament per estalviar-nos propaganda gratuïta. Això obliga sovint a la utilització de fórmules sibil·lines, com "cierta prensa", "un semanario no muy lejano", "determinados medios informativos", etc. A vegades, però, la cosa es complica i apareix això: "un semanario que utiliza mucho el rojo para pintarse la cara". Es com si nosaltres, posant-nos al mateix nivell, en comptes de dir "el señor E. Paniagua", diguéssim "el articulista que separa sus párrafos con estrellas de cinco puntas". Perquè tan cert és això de les estrelles com allò del vermell, dit sigui -almenys pel que fa a nosaltres- sense cap mena de segones intencions». (Presència, 28/11/1970, p. 2). 


Presència, 243 (28/2/1970. El número publicava la petició d'amnistia -presentada al Govern Civil- subscrita per ciutadans i ciutadanes de totes les classes socials, professions i oficis. 



Canigó, 364 (28/9/1974). La coberta era dedicada a un tema candent. A l'interior, Àlex Broch feia la crítica de la cartellera perpinyanenca. El film Emmanuelle que va portar al cinema Just Jaeckim sobre la novel·la del mateix títol de l'escriptora Emmanuelle Arsan va ser considerada "una manera oportuna de teoritzar i donar sentit a l'oci burgès".




El franquisme va sotmetre la llibertat d’expressió a través de dues normes que es succeïren en el temps. La primera, es va promulgar a Burgos en plena guerra civil, sota el criteri de Ramon Serrano Suñer (Ley de 22 de abril de 1938, de Prensa). La segona, en temps del desenvolupisme i patrocinada per Manuel Fraga Iribarne (Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta). La llei de guerra es caracteritzà pels seus postulats feixistes: «Así, redimido el periodismo de la servidumbre capitalista de las clientelas reaccionarias o marxistas, es hoy cuando auténtica y solemnemente puede declararse la libertad de la Prensa». Va subordinar els mitjans i l’opinió als interessos del règim: «(...) El Servicio Nacional de Prensa tendrá facultad para castigar gubernativamente todo escrito que directa o indirectamente tienda a mermar el prestigio de la nación o del Régimen, entorpezca la labor del Gobierno en el Nuevo Estado o siembre ideas perniciosas entre los intelectualmente débiles» (art. 18). 

Els aspectes mes determinants varen ser la instauració de la censura, la intervenció en la designació dels directors i la creació d’un registre de periodistes; l’instrument concebut per a espolsar desafectes. El general Franco era el titular del carnet núm. 1 del registre oficial de periodistes. Les sancions podien es graduaven entre la multa, la destitució del director, acompanyada de la cancel·lació al registre professional, o la confiscació pura i simple del mitjà (art. 20). 

Forçats pels temps, es va fer la Ley 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta. Es tractava de fer passar bou per bèstia grossa: «Al poner en vigor la presente Ley no se ha hecho otra cosa –y es justo proclamarlo así– que cumplir los postulados y las directrices del Movimiento Nacional (…) y, además, tratar de dar un nuevo paso en la labor constante y cotidiana de acometer la edificación del orden que reclama la progresiva y perdurable convivencia de los españoles dentro de un marco de sentido universal y cristiano, tradicional en la historia patria». (Preàmbul). 

L’article 2 era una reescriptura del 18 de la llei anterior: «Extensión del derecho. La libertad de expresión y el derecho a la difusión de informaciones, reconocidos en el artículo primero, no tendrán más limitaciones que las impuestas por las leyes. Son limitaciones: el respeto a la verdad y a la moral; el acatamiento a la Ley de Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales; las exigencias de la defensa nacional, de la seguridad del Estado y del mantenimiento del orden público interior y la paz exterior; el debido respeto a las Instituciones y a las personas en la crítica de la acción política y administrativa; la independencia de los Tribunales, y la salvaguarda de la intimidad y del honor personal y familiar». Amb aquestes condicions, fer periodisme d’opinió era una proesa o una temeritat. Tres quartes parts dels expedients sancionadors s’instruïen en aplicació d’aquest article que va acabar essent un calaix de sastre sempre disponible per argüir quan es volia importunar. 

En matèria de censura la norma va ser un miratge i una enganyifa. Va eliminar la censura prèvia per instaurar la diferida. Alhora es va crear un registre més, el de les empreses periodístiques. Sempre tan patris, les empreses havien de ser persones naturals o jurídiques espanyoles i residents a Espanya; no fos cas que es colés el «contubernio internacional judeo-masónico». Els directors amb tres faltes greus quedaven inhabilitats per a l’exercici professional. Sobre ells pesava la Llei de Premsa i Impremta però a més a més la reforma del Codi Penal de 1967 i la llei de Secrets Oficials (1968). 


Venda de premsa a la Llibreria Franquet del carrer de l'Argenteria. Al centre, la Sra. Maria Bosch. Girona, 2 de febrer de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Tanmateix, es podia sancionar dues vegades pel mateix fet per via governativa i jurisdiccional.. La indefensió era clara i evident la vulneració del principi ne bis in ídem. I què? La judicatura no havia d’administrar justícia sinó aplicar la llei. Les publicacions de les comarques gironines van ser sancionades continuadament: 1967.- Presència (6 sancions); 1968, Recull de Blanes (4 sancions); 1969.- Recull i Presència (1 cada una); 1970.- Presència (2), Canigó (1) i Olot Misión (1); 1971.- Recull (2), Presència (1- tancament), Olot Misión (2); 1972.- Canigó (3), Olot Misión (1); 1973.- Olot Misión (1), Ressò de Santa Coloma de Farners (1); 1974.- Olot Misión 1. (Guillamet, 1977: 165-169).

Una dada de contrast: a Destino se li varen imposar vuit sancions l’any 1967. En va arribar a acumular una dotzena i la revista va ser segrestada en diferents ocasions. El director Nèstor Luján va ser cessat i condemnat per una trampa que li va parar la Dirección General de Prensa. Passat el tràngol es va poder esbravar: «Ara em diuen que soc de dretes, però mentre el collonut Felipe González anava tocant el cul a les noies de l’aristocràcia a la romeria del Rocío, jo estava assegut a la banqueta del TOP i condemnat a dos anys de presó». (Fabre, 2021: 37, 39). 

Los Sitios, com la resta de capçaleres de la «Cadena de Prensa del Movimiento», es va privatitzar atesa «la decadència imparable pel descrèdit acumulat amb fruïció i la ruïna econòmica». (Muñoz, 2018: 87).

Les ràdios eren els altres mitjans de comunicació del territori i pertanyien a la Falange o l’Església a excepció de Ràdio Girona, la única de naturalesa comercial. Eren sotmeses a censura i al monopoli informatiu de Radio Nacional de España (RNE), a la qual havien de connectar preceptivament per a retransmetre els diaris parlats. Aquests eren els continuadors d’«el parte» de guerra. RNE va ser inaugurada per Franco el 19 de gener de 1937 a Salamanca amb un emissor de la Wehrmacht. 

La degana va ser Ràdio Girona EAJ-38, antiga Ràdio Associació de Catalunya (1933). Privatitzada després de la guerra (Radio España de Gerona, en l’òrbita de Radio España de Barcelona) va aixoplugar un bon planter de col·laboradors i destacà en la fórmula de ràdio-teatre. Joan Ribas va dirigir el quadre escènic i més endavant en base al mateix elenc va crear el Grup Proscènium. El periodista Narcís-Jordi Aragó va ser autor de guions i va conduir el programa religiós «Ressurexit» (1951). Curiosament, Ribas i Aragó varen conèixer les seves respectives mullers en aquells estudis. 

La locutora Francina Boris (Girona, 1915-2013), que havia començat a treballar quan es va inaugurar l’emissora va estar davant els micròfons fins l’any 2005. Va conduir el programa sardanista «La nostra dansa» (1942) durant seixanta-quatre anys.

L’altre emissora de la ciutat era l’oficialista «La Voz de Gerona» (1964), que igual que Ràdio Ripoll (1962) estaven enquadrades a la Cadena de Emisoras Sindicales (CES). El règim també articulava la Red de Emisoras del Movimiento (REM), de la qual formaven part Ràdio Olot (1951), «La Voz de la Cerdaña», de Puigcerdà (1952), Ràdio Blanes (1954), i «La Voz de la Costa Brava», de Palamós (1954). Els francofalangistes també tenien la Cadena Azul de Radiodifusión que instaurà una «Radio Juventud» a Sant Feliu de Guíxols (1964). 

Ràdio Popular de Figueres (1962) era propietat de l’Església i formava part de la Cadena de Ondas Populares Españolas (COPE). Va aconseguir una gran acceptació i consolidà un club d’oients (amb quota de pagament) amb més de 15.000 associats. Cada dia a l’hora de l’Àngelus emetia «L’Oració al Crist de la Tramuntana» de Carles Fages de Climent: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat». El poema va arribar a ser el més conegut i recitat de l’Empordà. 


Cartell de propaganda de la Pirenaica (Radio España Independiente)
Fotomuntatge de Josep Renau sobre un dibuix de Pablo Picasso



I qui més qui menys quasi tothom va sintonitzar la clandestina «Radio España Independiente / Estación Pirenaica» (1941-1977) emesa a Moscou i d’ençà de 1955 a Bucarest per militants del Partit Comunista d’Espanya i del Partit Socialista Unificat de Catalunya. 

Emili Vilaseca i Juvé va dirigir l’emissió setmanal en llengua catalana, que es rematava al crit de «Fora Franco i la Falange del poder. Visca la República, Visca Catalunya!». L’escriptora Teresa Pàmies en va ser corresponsal a París (Pàmies, 2007). Jordi Solé Tura, redactor i locutor, en la Transició acabaria sent pare putatiu de la Constitució Espanyola i ministre de Cultura del govern de Felipe González.

La irrupció i popularització de la televisió va ser paradigmàtica. La pantalla esdevingué el tòtem característic de la naixent societat de consum i el seu potencial va ser cobejat pels goebbelians del Manzanares: «La II Memoria del Plan de Desarrollo afirmaba que “la televisión constituye un arma muy poderosa para estimular el cambio socio-cultural al operar en gran escala sobre las actitudes, ideales y sistemas de valores que moldea”». (Muñoz, 2018: 98). 

Adolfo Suárez va ser director general de Televisió Espanyola prèviament a l’arribada a la presidència del govern en la Transició. 


3.7. LA SECULARITZACIÓ 

El nacional-catolicisme havia encarrilat la societat cap a una confessionalitat absoluta en congruència amb el propi Estat. El II dels Principios del Movimiento Nacional establia: «La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento a la Ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspira su legislación». (Llei fonamental de 17 de maig de 1958). 

L’efecte, però, era més aparent que real. La gent fingia per comoditat i conveniència, supeditada per l’interès, per tal d’aplanar l’obtenció dels obligatoris certificats de bona conducta. Un historiador i monjo de Montserrat ho reconeixia recentment: «De la població que es calcula que hi havia a Espanya el 1962, 33 milions d’habitants, només es registraven com a «no católicos» uns 95.000, i dels 235.885 matrimonis que aquell any es van celebrar a Espanya, només 40 no ho van fer per l’Església, sinó que es van registrar com a «matrimonios civiles de bautizados apóstatas». Però sota aquesta aparença de sòlida unitat catòlica s’amagava una gran feblesa de la fe i la pràctica religiosa». (Raguer, 2020: 52). 

El panorama va tombar en menys d’una dècada. A la ciutat de Barcelona, només un 6% de la població assistia a la missa dominical el 1970. Aquell mateix any, el caputxí Àlvar Maduell no se’n va poder estar i va posar el dit a la nafra: «Aquesta «Església», en temporades triomfals, no es recordava dels llavors perseguits i maltractats, ni volia somniar que li arribarien diades magres. I ara trobeu observadors que comenten com s'afanya a embastar i emprovar-se vestits novells per a futurs previsibles, oportunista sempre, després d'anys de fer-se malveure per tots els qui no podien fruir gens d'aquell tracte afavoridor». (Presència, 28/11/1970, p. 3). 

Casimir Martí, capellà i historiador, s’expressà temperadament: «La nostra situació, des de la qual hem girat la vista cap endarrere, és la de la plena unitat catòlica, reinstaurada en el clima traumatitzat de la guerra civil i de la postguerra, a contracorrent del caràcter pluralista i secular d’un món que, fins i tot en el nostre país, es torna autònom en els camps de la tècnica, de la cultura, de la pràctica política i àdhuc de la moral; i sobretot, a contracorrent de la necessitat implacable en què aquest mon secular i pluralista col·loca el cristià, de revisar els motlles conceptuals en els quals ha expressat la seva fe, i els quadres comunitaris en els quals, com a Església, ha viscut aquesta mateixa fe». (Presbyterium-Quaderns de Pastoral, 8, octubre de 1970, p. 29-30). 

Els canvis de mentalitat i el trasmudament d’estils de vida operats pel «desarrollismo» varen pesar més que no pas els retrets per l’entreguisme eclesiàstic a Franco: «En el decurs dels anys seixanta els preceptes morals i culturals del franquisme havien estat abandonats de manera creixent per la població jove i pels sectors més formats del país». (trad. Cazorla, 2016: 292). L’abat Escarré ho faria palès en la famosa entrevista a Le Monde: «El poble espanyol s’ha transformat, per què nosaltres, no? El poble espanyol és molt més europeu del que es pensa, sobretot a les regions del nord... Tot i que el règim no faci res per fomentar aquest europeisme!».(14/11/1963). 

El Papa Roncalli (Joan XXIII) va convocar el Concili Vaticà II (1962-1965) amb la intenció de blanquejar la imatge de l’Església i continuar influenciant un món sotmès a mutacions desafiants: «Un ordre nou s’està gestant i l’Església té al davant missions immenses, com en les èpoques més tràgiques de la història». (Humanae salutis, 1961). Dit d’una altra manera, li calia dissenyar una estratègia de màrqueting que possibilités vigoritzar i engrandir el mercat amb un packaging atractiu tot i mantenir el producte genuí. La política de marca va tenir nom: aggiornamento. S’aplicaria urbi et orbe. Tanmateix, el pontífex màxim introduí el concepte de «signes dels temps» com a principi de discerniment en el mateix document: «Seguint la recomanació de Jesús, quan ens exhorta a distingir clarament “els signes... dels temps” (Mt 16,3), Nos creiem entreveure, enmig de tantes tenebres, no pocs indicis que ens fan concebre temps millors per a l’Església i la humanitat». 

L’Església romana passaria d’autoqualificar-se «societat perfecta» a «poble de Déu» però se li va veure el llautó. Els signes dels temps s’allargaven o arrosaven segons convingués. Al capdavall, s’imposà, com sempre, la intransigència: l’ambició d’imposar la vida a creients i no creients. 

Entretant a Catalunya esclataria l’escàndol dels canonges i beneficiats de la catedral de Lleida en tant que propietaris de 7.400 hectàrees que menaven 830 famílies de colons en els termes dels Alamús, Albatàrrec, Alcoletge, Alfés, Artesa de Lleida, Aspa, Juneda, Lleida (la Bordeta), Montoliu de Lleida i Puigvert de Lleida. Els eclesiàstics no s’avenien a negociar malgrat que l’any 1936 s’havia signat un contracte compra-venda. (Casasnovas et alii, 1966). La qüestió no posava en entredit la bondat conciliar sinó fins i tot el Nou Testament per via del venerable llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2,45). De Girona estant era constatable un fet: Eduard Taberner Collellmir, administrador de la Unió Laical de Beneficiats de la Santa Església Catedral de Lleida era germà del degà del Capítol Catedral de Girona i vicari general del bisbat. Eren originaris de la pairalia Taberner de Castanyet (Santa Coloma de Farners). 

Acabat el Concili, el papa Montini (Pau VI) imposaria com havia de ser la vida sexual dels creients. L’encíclica «Humanae Vitae», subtitulada «sobre la regulació de la natalitat», va exigir la no dissociació entre sexualitat i procreació. Amb el seu magisteri, d’obligat compliment, el bisbe de Roma va esguerrar la llibertat íntima de milions de fidels. La decisió va erosionar la confiança i la fe, amb conseqüències immediates: «La renovació cultural del període va estar acompanyada d’una disminució radical de la influència de l’Església en tots els àmbits de la societat. L’Església catòlica va ser en alguns casos vehicle dels canvis que va viure Espanya en els anys 60 i 70, almenys en part, i en altres, fou la receptora principal de les seves conseqüències». (trad. Molinero & Ysàs, 1999b: 208). La primavera eclesial anunciada esdevingué un hivern (glaçat i inextingible). 


Enric Marquès. Humanae Vitae. c. 1968. Xilografia, 32,5 x 18,5 cm.
L'historiador i polític Joaquim Nadal va conèixer de prop Enric Marquès (1931-1994) i li ha dedicat diferents textos. En un d'ells, explicita: «La vida i l'obra d'aquest artista gironí està profundament arrelada en l'imaginari de la ciutat i perdura en el pensament col·lectiu amb intensitat renovada». (Diari de Girona, 23/9/2016, p. 21).


El 1968 passaria a la història pel Maig francès, la Primavera de Praga i l’assassinat de Martin Luther King. També perquè el 25 de juliol el pontífex màxim va prohibir els mètodes anticonceptius que s’identificarien, sobretot, en la píndola. Segons el periodista americà Mark Kurlansky, aquell va ser «l’any que va commocionar el món». Francesc-Marc Álvaro, precisa el Maig del 68: «Va ser un moment en què les societats occidentals van fer un clic generacional sense precedents: les normes, les regles i els costums dels pares van caure a causa d’un vendaval d’energia. Una nova mentalitat s’expandia i fulminava velles rutines i creences molts arrelades. Tot havia envellit de cop i calia obrir les finestres perquè entrés aire fresc. (...) La dreta i el Partit Comunista oficial ho van menysprear, ho van intentar frenar i ho van catalogar de xarampió petitburgès. Maig del 68 no va proposar cap programa polític i, de fet, no ho pretenia. Va fer una altra cosa: expressava un malestar, al seu torn, assenyalava una ruptura cultural, moral i vivencial que va ser irreversible». (Álvaro, 2018: 24-25). 

Al començar la dècada dels setanta els redactors del llibre col·lectiu Girona grisa i negra exploraven el paper de l’Església de Girona: «La ideologia de dretes de la societat gironina és potenciada des de molts anys endarrere per un factor decisiu: l’enorme poder i la forta influència del clergat. (...) La crisi general de l’Església catòlica ha tingut en aquests darrers anys una forta repercussió a Girona. A més de les radicalitzacions, les secularitzacions i la minva de vocacions en el sector clerical, hom ha de contemplar una dispersió gairebé total del laïcat i una despreocupació creixent del poble, sobretot de la joventut, amb el corresponent envelliment progressiu dels fidels practicants. Encara que no se n’ha fet cap nou estudi, sembla que el percentatge de compliment dominical, fixat l’any 1964 en el 37,69 % a Girona i les seves rodalies, deu haver baixat bastants enters d’aleshores ençà». (Aragó et alii, 1972: 172 i 185).

Els brillants documents conciliars, la nova teologia dels dominics francesos, el catecisme holandès, els espirituals negres, les litúrgies a so de guitarres, el fenomen cumbaià, els religiosos sense hàbit, els capellans obrers o la proximitat dels joves vicaris toparen irremeiablement amb el món real que es bastia amb llibertat de consciència i els valors de la laïcització. 

Per imperatiu doctrinal els homes i dones s’havien de sotmetre a dos extrems: la castedat forçosa o tenir tants fills com Déu volgués. La majoria de batejats i batejades no varen estar disposats a passar per l’adreçador. El país es treia les lleganyes i n’estava tip de tenir que combregar amb rodes de molí. Encara més quan nombrosos consagrats es van desencantar i van plegar. Per això havien de demanar la dispensa del celibat que els reduïa a l’estat laical. El rescripte de secularització n’era l’instrument canònic i s’expedia sotmetent el peticionari a unes condicions humiliants. 

Els successors de Montini a la seu de Pere, inclòs Bergoglio (Francesc I), no revertiren l’status quaestionis sinó que el varen refermar. El papa Wojtyla (Joan Pau II) va negar la comunió als divorciats que s’han casat, tot advertint: «Són ells els qui impedeixen ser-hi admesos, ja que el seu estat i condició de vida contradiuen objectivament la unió d’amor entre Crist i l’Església, significada i actualitzada en l’Eucaristia». (Familiaris consortio). El papa Ratzinger (Benet XVI) va arribar a dir que els preservatius «augmenten el problema de la sida. (...) L’única manera eficaç de lluitar contra l’epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors». (El Punt, 17/3/2009, p. 21). Contràriament, l’Església anglicana i les Esglésies evangèliques respecten l’exercici responsable del control de la natalitat. 

L’anticoncepció -inclosa la divulgació científica- estava tipificada com a delicte al codi penal espanyol. Malgrat això, la píndola es va prescriure com un fàrmac regulador del cicle menstrual des de 1964. Als EUA els anticonceptius no eren penats. 

La repressió de l’avortament només afectava a persones amb pocs recursos; les filles de casa bona podien anar a l’estranger. Entre 1965 i 1970 es varen obrir 741 actuacions judicials i es varen condemnar 1.067 persones. L’any 1972 es xifraven 114.000 avortaments il·legals i el 1974 a l’entorn de 300.000. (Cazorla, 2016: 291-292). 

La despenalització va ser possible per haver estat una de les mesures incloses en els Pactes de la Moncloa. Es va materialitzar amb la «Ley 45/1978, de 7 de octubre, por la que se modifican los artículos 416 y 343 bis del Código Penal». L’interès per passar de puntetes era evident. Ja va cuidar l’Església de fer soroll amb la pretensió d’imposar totalitàriament la seva doctrina a propis i estranys. 

Tot això mentre el Vaticà era accionista de les farmacèutiques que industrialitzaven la píndola del dia després, segons ha difós el vaticanista cellerenc Rossend Domènech (Regió 7, 28/4/2021). A hores d'ara, a la Farmàcia Vaticana no hi manquen els preservatius, els anticonceptius i la Viagra. (Lozano, 2021: 88).



Jaume Camprodon i Rovira (Torelló, 1926 - Girona, 2016), bisbe residencial de Girona entre 1973 i 2001. Testamentàriament, va disposar la donació del seu cos a la ciència; fet insòlit a l'episcopat. Seguidor del Concili, va escriure: "Sense ser endevinaire, hom preveu que l'Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, és necessari. L'Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure". (Full Parroquial de Girona, 5/9/1976). Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Comalat).



La intromissió eclesial no es va circumscriure únicament en el sexe sinó que la seva ànsia fiscalitzadora es va estendre en àmbits tan innocus com el lleure. L’afany del clergat era omnipresent i totalitzador. El Full Parroquial era l’òrgan de més difusió del bisbat i s’aprofitava la seva incidència per a alliçonar els comportaments. Tan es posava el crit al cel per la secularització galopant de la Setmana Santa com pel gaudi de les platges: «En arribar l’estiu sembla que es nota una davallada en la vida espiritual i en la pràctica religiosa de moltes persones. Això succeeix sobretot en els llocs de més turisme, com la Costa Brava i pobles veïns. Amb excuses més o menys acceptables es deixa fàcilment la Missa, les oracions del matí i del vespre, etc. Tampoc es mira massa prim, a l’hora de complir certs manaments de la llei de Déu. A vegades, per l’afany de fer diners, s’abusa dels preus, es donen productes en condicions deficients... Sense caure en una visió negativa de les coses bones que Déu ha donat a la nostra terra i a les mateixes persones, amb tot és evident que les nostres platges es converteixen en llocs de pecat, o d’ocasió de pecat. Són massa les persones que hi acuden, no precisament per fruir de l’aigua i del sol, sinó més aviat per fruir «amb l’espectacle», o per elles mateixes «un espectacle». I això no val! El senyor Bisbe [Narcís Jubany i Arnau] demanava l’any passat que les Autoritats vetllessin per la moralitat de la nostra terra durant aquest temps d’estiu. «Qualsevol forma de pornografia i qualsevol «espectacle» indecent ha de trobar immediatament una resposta decidida per part de les persones responsables del bé comú sobretot si s’anomenen catòliques», deia Monsenyor Jubany l’agost anterior». (Full Parroquial, 13/7/1969). (cita fragmentària a Rodríguez Vilagran, apèndix del vol. 3, p. 25). 

Els canvis també arribaren a les pacífiques parròquies rurals. A poc a poc, es va anar perdent la tradició de fer el salpàs. La consuetud era l’excusa per a repassar totes les cases i masos del terme i ultra l’explicació litúrgica n’hi havia una altra de recaptatòria. Qualsevol intervenció eclesiàstica quedava subjecta a estipendi. El costum passava avall perquè havia canviat la manera de viure de la gent i havia canviat el tracte amb el clero. L’escissió entre l’Església i la societat era un fet. Els capellans es replegaven i s’acomiadaven de l’espai públic. L’extinció de les processons de Corpus ho acabarien de confirmar. És clar que de la Sénia enllà, és una altra història. 

Paral·lelament, els efectius humans experimentaren una davallada imparable. La crisi vocacional anul·la qualsevol perspectiva de futur. El bisbat de Girona l’any 1963 tenia 550 sacerdots (INE. Reseña estadística de la provincia de Gerona. Madrid, 1972, p. 147), mentre que a l’acabar l’any 2020 eren 123. (Butlletí de l’Església de Girona. Guia 2021, p. 5).

La crisi eclesial dels setanta la va descriure Modest Prats, capellà i professor del Seminari, que anys a venir esdevindria el consiliari in pectore de la Universitat de Girona: «La nostra diòcesi no s’ha vist marcada per cap fet de relleu. Al contrari. S’ha anat enfonsant lentament, però amb decisió, pels camis de l’atonia, del cansament, de l’escepticisme, de la decepció. (...) el teixit eclesial de Girona fa molts anys que està deteriorat. La gent va fent la seva videta -sovint amb un zel extraordinari-, però sense lligams de solidaritat i de treball conjunt seriós. (...) La gent més jove ho deixa córrer per la maca d’una estratègia evangèlicament i «políticament» vàlida, i es plega a la situació o se’n va a escampar la boira cap a altres indrets. (...) Si no hi ha, de moment, cap més remei que endinsar-nos inexorablement en aquest desert, potser que ens servís com a Israel, perquè aprenguéssim que «jo sóc Jahvè, el vostre Déu» (Dt. 29, 5)». (Presbyterium-Quaderns de Pastoral, 10, febrer de 1971, p. 19-22). 

Passats trenta anys, el mateix reverend Prats i com a membre del reduït Col·legi de Consultors, subscriuria un informe sobre la diòcesi demanat pel bisbe Jaume Camprodon (1973-2001): «3. Seria un tòpic ben poc significant parlar de la laïcització de la vida pública i de la secularització de la nostra societat, si no fos que aquest fenomen presenta aquí unes característiques peculiars. És un procés que, al llarg dels darrers vint anys, s’ha desenrotllat d’una forma accelerada i particularment intensa. Diversos estudis sociològics ho confirmen i n’hi ha prou d’esmentar alguns índex ben indicatius: infants no batejats, matrimonis civils, parelles de fet, taxes baixes d’assistència a missa, manca de vocacions -tant al ministeri ordenat com a la vida religiosa-, natalitat mínima, etc. Per comprendre aquest fet s’hauria d’examinar, amb profunditat, entre altres elements, què va suposar la relació de l’Església amb la dictadura franquista i què ha significat l’anomenada «transició democràtica», que ha comportat l’aparició de formes impensades d’irreligiositat i d’anticlericalisme. 4. El crèdit democràtic de l’Església és, a hores d’ara, ben petit, després de quaranta anys de compromís amb el règim franquista. Determinades actuacions, durant el període de la «transició», ens mostren les dificultats que experimenta l’Església per trobar el lloc que li correspon en una societat que ha descobert els valors del pluralisme democràtic. Des de gestos ambigus que podrien fer sospitar que alguns viuen en la nostàlgia de temps passats fins a mostres acomplexades de presència, passant per rebrots d’actituds reaccionàries». (S. Marquès (ed.), 2021: 47). 

Un historiador i hispanista britànic s’interrogava sobre la positura de l’Església: «Continuidad o cambio? No existe una respuesta cabal a esta pregunta. Hay una fuerte evidencia de ambos durante el periodo 1960-1975. Pero si extendemos el periodo hasta, digamos, 1985 o 1995, hay elementos que sugieren que al final la continuidad prevaleció». (Townson, 2007: 164). 


3.8. CULTURA I PAÍS 

En la dècada dels seixanta la misèria extensiva havia anat quedant enrere. La població en el seu conjunt va conèixer i experimentar novetats desconegudes en àmbits ben diversos. La societat es desvetllava. El 1959 els subscriptors i lectors de La Vanguardia Española varen boicotejar el diari per l’insult «Todos los catalanes son una mierda» que va proferir el director, Luis de Galinsoga, tot escridassant mossèn Narcís Saguer, rector de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, per haver fet l’homilia en català. Galinsoga era l’autor de l’epítet «Vigía de Occidente» dedicat a Franco. Aquell mateix any va irrompre la campanya de la P (de protesta) i al País Basc va néixer ETA (Euskadi Ta Askatasuna- País Basc i Llibertat). 

Les generacions que al començar la dècada arriben a la majoria d’edat ho fan amb una manca absoluta de referents democràtics, han de passar per l’adreçador de la diglòssia lingüística («Habla cristiano»; «Habla el idioma del Imperio») i desconeixen la història i la cultura catalanes. La seva educació havia estat sotmesa als postulats nacionalsindicalistes i el catolicisme tridentí. Se n’hauran de desempallegar,  aprenent de manera autodidacte tot allò que els havia amagat el sistema educatiu. Calia superar la indigència, tot perillava; la llengua, sobretot. Òmnium Cultural es constitueix per a posar-hi remei (1961); encara que tot just començar la seva acció fou penalitzada amb quatre anys de clausura forçosa (1963-1967). Jordi Pujol seria torturat i condemnat pels Fets del Palau de la Música Catalana (el públic desafià la prohibició del Cant de la Senyera) en el decurs de la visita de Franco a Catalunya (1960). 

Alhora, el panorama mundial estava trasbalsat per grans successos: l’aixecament del mur de Berlin (1961), la crisi dels míssils de Cuba (1962) o l’assassinat de John Fitzgerald Kennedy (1963). 

El règim, impertorbable, va organitzar els fastos corroïts dels «XXV Años de Paz» (1964). La sociologia adquiria potència: «El país d’entrats els seixanta gaudia d’una llibertat formal que només una dècada abans no hauria previst ningú. Per referir-se al nou marc, algú parlarà de «mentalitat «posttotalitària», fins de «minillibertat». (Rafanell, 2011: 496). S’accedia a una època carregada de contrastos i contradiccions però esperançada. (Risques, 2006: 369). Alexandre Cirici va radiografiar resolutivament la gent i la situació a «La generació dels seixantes». (Serra d’Or, 121, octubre de 1969, p. 67-69). 


Salvador Dalí a la seva casa de Portlligat. A la dreta, Ramon Guardiola Rovira, ex-alcalde de Figueres i factòtum del Teatre-Museu Dalí. L'estança és presidida per un retrat de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española. Cadaqués, 3 de setembre de 1974. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats). 


La filla del dictador, Carmen Franco Polo va inaugurar l'exposició anual de flors i plantes de la Sección Femenina (avui Temps de Flors) el 8 de maig de 1973. A la fotografia, Francesc Geli Tarrés, canonge organista i custodi de la capella municipal de Sant Nicolau, li mostra el Crist en majestat de Domènec Fita, obrat en fusta cremada (1967). Geli es va afiliar a FET y de las JONS quan era seminarista (El Pirineo, 26/6/1940, p. 2). Ordenat el 1943, va tenir el privilegi de celebrar la missa nova a la Catedral. Professor de música i director de l'Schola Cantorum del Seminari i subdirector del Conservatori Isaac Albéniz de l'Obra Sindical de Educación y Descanso. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Barcelona capitalitzava la resistència cultural i política i l'emersió de moviments renovadors en la narrativa, la plàstica, la fotografia, l'arquitectura, el disseny industrial i gràfic, i el cinema (Escola de Barcelona). Mentre una certa burgesia il·lustrada patentava el Tuset Street, la Cova del Drac bressolava la Nova Cançó i el Drugstore David distribuïa discografia internacional.

La conjuntura va propiciar la creació d'empreses culturals que es pressentien imprescindibles: Nova Terra (1957), Estela (1958),  Rafael Dalmau, Editor (1959), Edigsa (1961), Edicions 62 (1962), Pòrtic (1963), Concèntric (1964), Enciclopèdia Catalana (1965). Les iniciatives varen consolidar-se amb qualitat i públic. El director literari d’Edicions 62 ho avaluaria amb perspectiva: «Havien après que la justificació cultural d’un editor consistia bàsicament a omplir de continguts la llibertat i aquesta era la garantia de la circulació creativa de les idees». (Castellet, 2009: 18). 

El primer llibre que va publicar Edicions 62 va ser l'assaig Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), vindicador de la concepció dels Països Catalans. La primera força política que n'assumí el concebiment fou el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN, 1968).

Simultàniament, els monjos de Montserrat crearen Serra d'Or: «Des de Serra d’Or es trenca el tòpic que enfrontava catalanisme i progressisme, i l’avantguarda s’ofereix com a producció de discurs catalanista. La revista se’ns presenta com la publicació més important dels anys seixanta, com a eina vertebradora de la recuperació dels valors de la catalanitat». (Ferré, 1999: 60). 

A més a més, els frares franciscans caputxins varen emprendre l'edició coetània de Critèrion«Una revista ecumènica, catalanista, europeista i feminista en un moment en què la defensa de la unitat dels cristians, la llibertat nacional, la construcció europea i la igualtat de gènere era severament interdita». (Sopena, 2018: 8-9). Igualment, serien significatives les revistes infantils i juvenils Cavall Fort (1961) i Oriflama (1961), editades a l'empara del bisbat de Vic. 

La situació de la indústria editorial del moment la reportaria Pere Calders, retornat de l'exili i treballant com a director tècnic de l'editorial Montaner i Simón. En una carta que va enviar a Tísner (Avel·lí Artís Gener) el 25 de juny de 1965, deia: «Ja deus saber que hi ha ara cinquanta editorials que publiquen llibres en català, d'una qualitat -en presentació i en contingut- de nivell europeu i, per decomptat, molt superiors al que fan els nostres veïns peninsulars. El terme mitjà de publicació és d'un títol diari i això només en literatura, perquè no ens és permès de fer obres tècniques. Si compares aquesta producció amb la de qualsevol país hispanoamericà (amb Mèxic i tot) veuràs que quedem bé. Una primera edició de 3.000 exemplars ja és força corrent entre nosaltres i -per esmentar, només un títol recent- d'un assaig com Els altres catalans se n'han venut 20.000 exemplars en un any. (...) La indústria editorial barcelonina «l'altra» és, en importància, la tercera en volum d'exportació, i ve immediatament i després dels teixits i dels filats. L'any passat, Catalunya va exportar per valor de 10.000.000.000 (deu mil milions) de pessetes, la quarta part del volum total d'exportacions hispàniques. M'agradaria, si et fos possible, que comparessis aquesta xifra amb la de les exportacions mexicanes. En llibres solament van sortir de Barcelona 5.194.464 quilos, per valor de 547 milions de pessetes. Això, Tísner, no és un cant al règim, sinó una mostra del que es fa sense comptar -i sovint contra- la circumstància política.» (Galera, 2020: 130-131).

Aquest redreçament va impulsar les Primeres Jornades d’Estudi sobre Problemes de la Cultura Catalana (1966) on participaren caps de brot de l’economia, la universitat, la cultura, els mitjans de comunicació i representants de les forces vives del país (des de Joan Sardà, estratega del «desarrollismo», als cinc fundadors d’Òmnium Cultural o Jordi Pujol). L’encontre esdevingué la «caixa de ressonància dels reptes i les esperances que dominaren un catalanisme que en bona mesura encara era transversal. Esperances d’actuació que van anar més enllà dels compartiments estancs de l’oposició. (...) Reconstruir el país: aquest era el motor de l’activitat d’un Pujol que actuava amb mentalitat prepolítica, frenètica, clara en el projecte, però un punt improvisada pel que fa al programa». (Amat, 2013: 172, 177). 

Jordi Pujol creava teixit per a palpar la realitat, influir i produir en la perspectiva de «fer país»: Centre d’Informació, Recerca i Promocions, Institut Català d’Immigració, Rosa Sensat, Estudis i Investigacions, S.A, Edicions Catalanes de París i Banca Catalana. La visió fou determinant: «és significativa l’estratègia de “fer país”, d’una planificació política cultural, que lliga els valors de reconstrucció econòmica i cultural i de modernització de Catalunya, fruit de les fortes transformacions dels seixanta. És així com una part de la burgesia catalanista o de determinats sectors benestants, lligats al catalanisme catòlic, fan emergir una inversió que es veu concentrada en el món cultural, editorial i discogràfic de la “primavera” cultural dels seixanta. La recuperació de la identitat cultural com a prioritat del catalanisme va acompanyada posteriorment per un sector financer que desplega tota una estratègia de consolidació d’un model de democràcia liberal mirant a Europa». (Lladonosa, 2019: 146). 

La constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels caputxins de Sarrià (la Caputxinada, 1966) va tenir una segona part amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat en contra del procés de Burgos (1970). Els ordes religiosos més catalanitzats varen fer costat a la recuperació de les llibertats, la llengua i la cultura. El paper del clergat secular fou més difús i el dels bisbes alambinat. Les excepcions en un i altre sentit són flagrants. 

El novembre de 1970 Damià Escuder presentava la primera exposició d’art underground a Girona. El diari Los Sitios va donar aquesta notícia que anava precedida de dues altres significatives: la detenció de militants de CCOO i del PCE a Madrid per activar una campanya contra la visita de Richard Nixon i la renovació dels acords hispano-americans i en pro de l’amnistia; la carta conjunta dels bisbes de Donostia i Bilbo sobre el procés de Burgos que seria llegida als fidels d’ambdues diòcesis i una rèplica a la mateixa del Ministeri de Justícia(Los Sitios, 22/11/1970, p. 2, 3, 4). 

L’any 1971 es va constituir l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí del Raval de Barcelona impulsada per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969). Els seu ideari es concretà en el que esdevindria un clam de carrer: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El 1974 Jordi Pujol passa de «fer país» a «fer política» i funda Convergència Democràtica de Catalunya al monestir de Montserrat. 

La defensa de la llengua va menar a la creació del premi de novel·la catalana Prudenci Bertrana (1968) convocat pel Cercle Artístic de Girona una vegada obtinguda l’autorització de la Direcció General de Cultura Popular i Espectacles del Ministeri d’Informació i Turisme. Fins per això calia demanar permís! La iniciativa va sorgir com a resposta al «Premio Inmortal Ciudad de Gerona» (1967) que havia de ser escrit obligadament en llengua castellana i era padrinejat per l’ajuntament, amb el suport econòmic de l’escriptor Josep Maria Gironella i la Diputació. La revista Presència va manifestar l’entusiasme: «Girona i Bertrana tindran el premi que es mereixen, i el tindran per neta i decidida voluntat popular» (6/1/1968, p. 2). El primer premi Bertrana fou concedit a Manuel de Pedrolo per la novel·la «Estat d’excepció». El consistorial el va guanyar l’inspector de policia madrileny Félix Martínez Orejón amb «Cuando las cruces no se alzan al cielo». 


Celebració del Recorregut Quo Vadis, organitzat pel Club La Salle-Girona, amb la col·laboració de l'Escuderia Girona. Un moment d'una prova, en un descampat de l'avinguda Sant Narcís. Al centre, amb corbata fosca, el polític i assagista Francesc Ferrer i Gironès. Girona, 16 d'abril de 1967. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


La repressió de la llengua catalana ocupà bona part dels afanys de l’empresista i polític gironí Francesc Ferrer i Gironès: «Els anys dels franquisme són una clara mostra de la persecució total i absoluta de qualsevol manifestació en català, i encara les poques que són permeses es limiten a cercles molt determinats o bé a publicacions de poca difusió. És a partir dels anys seixanta que la resistència en aquest camp ja és ben palesa: pel maig de l’any 1963 l’Òmnium Cultural –que ha sofert forts entrebancs des del Govern Civil per a la seva legalització- inicia una campanya de recollida de signatures per tal d’introduir el català a l’ensenyament, i el 1966-68 és el moment àlgid de la campanya “Català a l’escola”. El mateix 1968 la Cambra de Comerç –per iniciativa de Francesc Ferrer i Gironès- afegeix als seus cursos d’idiomes les primeres classes de català que en poc temps assoleixen una important participació». (Alberch et alii, 1984: 102). 

L'Església catalana va ser ferma en l’ús de la llengua catalana. En temps conciliar, la constitució Sacrosanctum Concilium (1963) la va emparar. Amb posterioritat, l’exhortació Evangelii Nuntiandi (1975) reconeixia: «l'Església universal s'encarna de fet en les Esglésies particulars, constituïdes per una o altra porció de la humanitat concreta, que parlen una llengua, són tributaries d'una herència cultural, d'una visió del món, d'un passat històric, d'un substrat humà determinat...». Els textos del culte varen ser revisats i el català fou normatiu encara que amb excepcions notables. El franquisme rediviu ho ha impedit. Així ho va reconèixer l’òrgan del Centres d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes: «La normalització no està en marxa a la totalitat de les esglésies on ressona la parla de Ramon Llull i de Francesc Eiximenis. A part d’Eivissa, portem la ferida del comportament de l’Església al País Valencià i a les comarques de la Catalunya Nord. Al nord de les Alberes la vida cristiana és ben insignificant. L’Església ha aconseguit no ésser-hi catalana, fa anys. I és lícit preguntar-se si aquest fet no té potser cap relació amb la seva migradesa. No deu ser tan descabellat suposar que el bisbe Carsalade s’hauria fet preguntes com aquesta. Al sud de la Sénia la politització artificiosa i interessada de la qüestió lingüística està assolint graus demencials i no pas sense connivències eclesiàstiques. No és estrany que el nacionalisme es torni anticlerical. La situació no s’encamina -ben al contrari- per vies de normalitat. Els pocs cristians que hi són sensibles han de treballar contra corrent enmig d’animadversions eclesiàstiques -per catalans- i nacionalistes -per cristians. El seu combat esdevé més meritori, cert; però aquest és un trist consol». (Quaderns de Pastoral, 96 (1986), p.6-7). 

Han passat trenta-cinc anys i tot resta igual. La situació s’ha deixat podrir. La Comissió de Textos Religiosos de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té la feina feta però l’Arquebisbe de València, president de la província eclesiàstica, no n’autoritza l’ús ni dona cap explicació. Ausiàs March està enterrat a la catedral de València. 

Un tema del qual a hores d’ara no se’n canta ni gall ni gallina és el de la creació d’una Conferència Episcopal Catalana. Vint anys enrere, l’antic director de Serra d’Or s’esplaiava sobre això: «En cosa d’un parell d’anys ha anat prenent cos, gràcies a Déu, la idea de la Conferència Episcopal Catalana, pastoralment i eclesialment tan òbvia. Tanmateix, tot i essent tan clar per a una reflexió sense complexos, el tema porta divisió: D’una banda, els cristians realistes, del tot fidels al país on «l’Església serà catalana o no serà» perquè l’evangeli hi és en català; de l’altra, els continuistes, sucursalistes de la política que arriben a afirmar que la subjecció a la Conferencia Episcopal Española és un bé per a l’episcopat català, el qual mentrestant pot anar fent la seva (en llibertat vigilada, afegeixo). Només una pregunta: Si no hi estàvem lligats, ens hi ajuntaríem?». (Boix, 2001: 49). A hores d’ara el P. Maur possiblement referiria que el Concili Provincial Tarraconense (1992-1995) ha quedat convertit en un bloc de notes d’escassa utilitat i que difícilment es podria reproduir la pregunta: «Esperit, què dius a les Esglésies de la Tarraconense?». 

Contemporàniament, el govern de l’Estat i la Conferència Episcopal Espanyola han revelat solidàriament la seva animadversió envers la cultura catalana amb una operació d’ampli espectre: la revisió dels límits de la diòcesi de Lleida (ja graponejats en el Concordat de 1957). La filologia demostra la correspondència entre els vells bisbats i la configuració lingüística (Alonso Pascua, 2021: 65-94), vet aquí l’interès per a reconfigurar la demarcació episcopal. Les conseqüències han estat immediates: la segregació de les parròquies catalanoparlants de la Franja de Ponent o valdre’s de la justícia espanyola per a demandar injustament el bisbe de Lleida per apropiació d’art sacre.

Orquestradament, el govern d’Aragó pledeja amb els béns del monestir de Sixena. Tanmateix, les Corts d’Aragó proven d’anul·lar l’existència del català a la Franja amb la grotesca denominació «lengua aragonesa propia del área oriental» (LAPAO). També reneguen de l’aragonès confinant-lo a l’apel·latiu «lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica» (LAPAPYP). La mala fe i el ridícul són delirants. Quaranta anys enrere, l’actual paer en cap de Lleida va advertir: «Els nostres compatriotes de la Franja de Ponent, sol·licitats d’una banda i altra però privats, a ponent i a llevant, de la possibilitat d’influir en l’elecció del seu propi destí, han estat els que més durament han pogut experimentar fins a quin punt pot ésser complicada la vida sobre una frontera». (Pueyo, 1984: 138). 

La Secretaria d’Estat de la Santa Seu també manifesta aquesta concòrdia amb els nomenaments jeràrquics i el pacte fiscal que vetllen des de la nunciatura de Madrid. A Espanya ni els ateus s’escapoleixen de finançar l’Església mercès el règim tributari imperant Ad Maiorem Dei Gloriam. Fins i tot, per evadir el contenciós, s’ometen les concepcions confrontades («l’Església a Catalunya» vs. «l’Església de Catalunya») imposant una tercera via: «l’Església que peregrina a Catalunya». 


3.9.  EL JOVENT I LA POLÍTICA 

Els aparells de l’Estat seguien de prop qualsevol canvi sociològic susceptible de torbar l’statu quo, la pax franquista. El Consejo Nacional del Movimiento, l’òrgan que vetllava la doctrina francofalangista, l’any 1962 va debatre la ponència «La juventud española y sus inquietudes. Formas de incorporación a las tareas colectivas». En el debat, Rodolfo Martín Villa, cap nacional del Sindicato Español Universitario (SEU), va tenir-hi una intervenció clarivident: «Se les dijo que se iba a realizar la Revolución y la Revolución no ha sido. (…) Se les dijo que se iba a efectuar la reforma agraria y no se ha efectuado. (…) Se les aseguró que se reestructuraría la empresa de acuerdo a criterios más justos y no se ha reestructurado. (…) En resumidas cuentas, se les propuso vivir de acuerdo a unos postulados joseantonianos, es decir, revolucionarios, y hoy se les ofrece una sociedad perfectamente burguesa y, por supuesto, reaccionaria. No puede extrañar que la juventud haya operado un cambio que les ha permitido deponer las grandes palabras, las repetidas consignas, los manoseados símbolos. Ahora más que nunca nos encontramos con unos jóvenes cuya mayor empresa la cifran en encontrar la verdad desnuda en medio de tanta y tanta palabrería estéril. (…) De ahí su insatisfacción, su radical insatisfacción respecto a una sociedad con la que [la juventud] no se encuentra de acuerdo en casi nada, con un sistema político que no ha sido capaz de cambiarla, y con unos hombres que han tenido en sus manos la posibilidad de hacerlo. [les darreres generacions] Ya no saben nada o casi nada del espíritu falangista. (…) Ya no hacen problema del éxito o del fracaso de la doctrina joseantoniana, ya no se sienten partícipes y responsables de una tarea de reforma en nuestro país. (…) Corremos el grave riesgo de quedarnos sin juventud precisamente por nuestro afán de modelarla exactamente a nuestra propia medida». (Ysàs, 2004: 6-7). El conseller del Movimiento no podia ser més explícit sobre com el règim havia entabanat la joventut i fracassat en la socialització política amb l’enquadrament del Frente de Juventudes. 


Inauguració de les obres seleccionades del XII Premi Internacional Joan Miró a les Sales d'Exposició Municipals. Al centre, l'alcalde Ignasi de Ribot. Al seu costat, a la dreta Lluís Bosch Martí, Domènec Fita, Joan Maria Gelada i Francesc Torres Monsó. A l'esquerra, Julià Cutiller Roig. Girona, 21 de novembre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Després del Maig del 68 i de cara l’inici del curs 1968/69 els diaris de la cadena del Movimiento varen publicar un article sense signar a manera de consigna amb el títol «El Movimiento y el futuro»: (…) España ha de conectarse con las grandes corrientes mundiales de transformación, y para ello, el mejor puente, el más adecuado vehículo, es el Movimiento Nacional. Ese Movimiento cuyas puertas están abiertas a los españoles de todas las edades, de todas las condiciones, sobre las bases indiscutibles de la mejor voluntad creadora, constructiva, positiva. Esa es la empresa de la juventud, ese es su quehacer para el mañana, esa es la obra que puede salvarla de la disgregación, de la confusión y del tedio». (Los Sitios, 22/9/1968, p. 10). 

El règim doncs, seguia impertorbable: «Lo que no estaban dispuestos a aceptar los jerifaltes era que la pérdida de la juventud resultaba irreversible porque, fundamentalmente, se trataba de una pérdida existencial: creo que antes que política la ruptura definitiva con el franquismo fue cultural y vital, de ahí la profundidad y complejidad del fenómeno. Las manifestaciones de este hecho de apreciaron por doquier: música, relaciones sexuales, hábitos, consumo, estilos y modas, etc. La crisis cultural del modelo impuesto por el régimen tenía que producir, obligatoriamente, la fractura política puesto que en esta instancia de actuación se trató de poner freno a un desarrollo natural de expresión y convivencia que, para más inri, adoptó una facha underground. Esta circunstancia hace que resulte obligado reconsiderar la clásica teoría de Spain is different, puesto que el franquismo nunca pudo aislar completamente al país lo que dio lugar a influencias constantes del exterior, en especial a partir de mediados de los sesenta. La ruptura cultural conllevaba la integración de unos nuevos valores que se enfrentaban políticamente con la dictadura, lo que llenaba de contenido la cultura política de una sociedad carente de libertad. Aunque fuera una crisis emocional e intuitiva, las consecuencias de orden político eran incuestionables, comenzando por la negación del concepto de Autoridad en el que tan firmemente se creía, máxime si tenemos en cuenta el origen del régimen (militar) y el modelo social que pretendía (de orden, apoyado en gente de orden, etc.)». (Carrillo-Linares, 2006: 155). 

Però la joventut gironina devia pensar que la disgregació, la confusió i el tedi era allò que caracteritzava el Partit de Franco. Per això Lluís Bosch Martí l’arengà obertament: «Gerona está entrando en el siglo XX y todos debemos impulsar y fomentar su encuentro y travesía superando a descompuestos espectros y fantasmagorías que en su descomposición y bruma nos privan de ver y de enfrentarnos con la Nueva Gerona que está alzándose en el horizonte. ¡Jóvenes, a ella! Hay que intervenir en la transformación permanente de nuestra comunidad y mundo». (Presència, 8/7/1967, p. 4). 

Al començar el setanta Damià Escuder organitzaria la primera expressió d’art underground i psicodèlic amb un happenning. (Luís Bosch Martí. “Damià Demian Underground. Un Allen Ginsberg català?. Presència, 5/12/1970, p. 13). Escuder -sota el pseudònim d’Ibis del Fluvià- ja havia reflexionat sobre les aportacions culturals que possibilitava el turisme a «Tiffany’s 1967»: «La Costa Brava és un dels punts privilegiats en què la gent, de molts llocs diferents, es reuneix després d’onze mesos de treball, per col·lectivament divertir-se. Si volem intentar comprendre l’evolució de la societat, no resta altre remei que veure com a través de les noves formes de diversió es van canviant els esquemes mentals». (Presència, 16/9/1967, p. 11). 

Presència, atenta a l’actualitat progressiva, va comptar amb un enviat especial d’excepció a Califòrnia: Lluís Racionero. L’economista s’estava doctorant en urbanisme a Berkeley. Ningú com ell podia narrar in situ articles com « U.S.A., donde el dinero es la medida de todas las cosas» (8/1/1969); «Angela Davis, los negros y los Black panthers» (2/1/1971); o «Tune up, turn on, drop out: la divisa de una era» (10/1/1970). Precisament, Presència va fer una enquesta per a copsar la visió del jovent respecte la vida pública (14/2/1970, p. 10-11). La va preparar el professor mercantil Joan Vidal i Gayolà, que esdevindria conseller de Governació del primer govern de Jordi Pujol, tot i que a hores d’ara es presenta impròpiament com antropòleg https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Vidal_i_Gayol%C3%A0 [consultat el 20 de maig de 2021].

La veracitat de la mostra era considerable si la comparem amb la perversió demoscòpica que el periodista Josep Cuní anima diàriament a la ràdio o els resultats tendenciosos que s’annexen a determinades notícies del diari del comte de Godó. 

Majoritàriament, els participants no consideraven adequada ni suficient la formació política rebuda a l’ensenyament primari i mitjà; volien la majoria d’edat als 18 anys i advocaven més llibertat, democràcia i oportunitats de desenvolupament personal. 


Festa de Sant Tomas d'Aquino. Partit de futbol entre equips masculins de l'Escola Normal de Magisteri i de l'Institut de Girona, al camp de Vista Alegre. Estudiants assistents a les graderies. Girona, 28 de gener de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Pel que fa al Maig del 68 la visió apuntava «un intent per a remoure una societat estancada, una manifestació de crisi que arreu sofreix el sistema capitalista, i una lliçó que cal tenir en compte». La qüestió «Series capaç de jugar-te la vida per un ideal polític?», va obtenir un no rotund. L’actitud era tan estesa que fins i tot Manuel Vázquez Montalbán se’n faria ressò a Asesinato en el Comité Central: “Si se les pregunta si serían capaces de sacrificarse por la marcha de la historia le contestarán que a ellos no les va la marcha”. Desconcertant va ser la resposta «...» a l’ítem «En la designació del Príncep Juan Carlos, ¿a què atribueixes que la votació afirmativa fos tan nombrosa?».

Presència, però, no va preguntar als joves gironins que pensaven sobre la religió i/o l’Església catòlica; el bisbe Jubany va finançar el mitjà. És clar que avui dia el Centro de Investigaciones Sociológicas (Gobierno de España) tampoc pregunta als ciutadans com valoren la monarquia. Sotmetre la ciència social a la raó d’Estat esdevé una consuetud peninsular. 

I de la generalització al cas particular. En el mes desembre d’aquell any un adolescent bisbalenc va perdre la seva virginitat política: «Jo tenia 14 anys quan vaig assistir al primer recital de Raimon. Va ser a Palafrugell. Quan sortia del teatre, Josep Pla el va saludar. Els vaig observar d’esquitllentes durant una estona. Casualment, allà mateix vaig establir el meu primer contacte polític clandestí. Els recitals que Raimon oferia a les comarques de Girona, juntament amb el càustic Pi de la Serra i el sentimental Ovidi Monitor (sic) [Montllor], servien als escassos antifranquistes organitzats de punt de trobada i confluència. S’hi feien relacions, s’hi donaven informacions, s’anava ampliant la xarxa. El desembre de 1970, Raimon va cantar a Girona i allà els alumnes més inquiets de l’institut vam tenir notícia del procés de Burgos. Indignats amb les notícies de les penes de mort, vam improvisar la primera manifestació contra el règim de Franco que va tenir lloc a Girona». (Puigverd, 2014: 374-375).

La dinàmica ha estat tractada per la història: «A mitjan anys seixanta va reaparèixer un moviment estudiantil, més massiu que el dels cinquanta, format per joves procedents de la burgesia i classes mitjanes, radicalment antifranquista, i que va generar una notable i continuada conflictivitat. També va incidir en la vida social i política la consolidació i reforçament de reivindicacions nacionals a Catalunya i al país Basc, amb formes molt diferents, recolzades sobretot en les classes mitjanes i populars, i que en el cas de Catalunya es van convertir en un dels eixos vertebradors d’un moviment unitari antifranquista de característiques singulars capaç d’assolir una notable representació popular». (Molinero & Ysàs, 1994: 87). 

Els joves de la segona mitat dels seixanta i primers dels setanta van ser coprotagonistes d’una ruptura generacional històrica: «es varen rebel·lar contra una estructura familiar autoritària i jerarquitzada, contra convencions socials que en bona mesura procedien de la moral catòlica, contra els rols sexuals, en definitiva, contra l’ordre establert. El canvi de valors s’inscrivia en un procés de creació d’una cultura “jove” que tenia signes d’identificació distintiva: les formes de vestir -texans, minifaldilles, etc.-. o de parlar. Una nova cultura que, d’altra banda, s’estenia simultàniament en tots els països desenvolupats perquè els mitjans de comunicació eren els agents fonamentals de difusió i incentivadors del procés, que alhora resultava ser un gran negoci». (trad. Molinero & Ysàs, 1999b: 208). 

En aquell temps el jesuïta Bohigues Sapena observava i diagnosticava un fenomen que posava dempeus estructures, mentalitats i actituds: «Pasó la época teocéntrica, hoy vivimos en un mundo antropocéntrico. (…) Hoy, la juventud tiene conciencia social de sí misma, voluntad consciente de organizarse en un mundo aparte. (…) Critican viejos moldes estereotipados que ya les vienen estrechos y que no se adaptan a su mentalidad de mundo-revolución. (…) Es una nueva clase representativa de mentalidades y problemas nuevos que forman en la sociedad actual un mundo aparte. La relación adulto-joven tiene ya un distinto significado por esa dimensión sociológica». (Bohigues, 1975: 27-28). Tot plegat es pot resumir en una sola frase: «L’abjecte clima cultural i social que proposava la dictadura a uns joves neguitosos de descobrir, va fer la resta: vital o existencialment s’estava contra el franquisme». (Carrillo-Linares, 2006: 169). 


3.10 EL CONTROL SOCIAL 

L’exèrcit franquista va ocupar la circumscripció fronterera del Pertús («el barrio de Los Límites», a la madrilenya) el 10 de febrer de 1939. La «Liberación» de Girona s’havia verificat el dia 4 i immediatament es desfermà la repressió al territori. La propaganda proclamava «Nada tiene que temer de la justicia aquel que no tenga las manos manchadas de sangre» i la triple consigna de «Patria, Paz y Justicia», lemes que es feien servir com a paranys. L’Estatut ja havia estat derogat per Franco per una llei (brevíssima) signada a Burgos el 5 d’abril de 1938. 

La compulsió política va quedar en mans de l’«Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación», després «Auditoría de la IV Región Militar». Consegüentment, s’aplicava el codi de justícia militar a paisans, els tribunals prenien forma de consells de guerra i el procediment es substanciava amb el sumaríssim d’urgència. El dret de defensa era fictici i les garanties processals inexistents. La mesura es va principiar amb un ban del general Cabanellas, president de la Junta de Defensa Nacional, emès a Burgos el 28 de juliol de 1936: «Las circunstancias por que atraviesa España exigen a todo ciudadano español el cumplimiento estricto de las Leyes, y por si alguno, cegado por un sectarismo incomprensible, cometiera actos u omisiones que causaren perjuicio a los fines que persigue este movimiento redentor de nuestra Patria, esta Junta de Defensa Nacional, celosa de cuanto constituyen sus deberes en momentos tan solemnes, ha decidido ratificar la declaración del Estado de Guerra».

A Girona el cas més cruel fou la liquidació etnocida de l’escriptor Carles Rahola. Un ciutadà que no havia empunyat cap arma fou condemnat a la pena capital i afusellat per haver escrit tres articles inofensius l’any 1938 al diari familiar L’Autonomista. Lluís Nicolau d’Olwer va emmarcar el personatge des de l’exili mexicà: «Esperit hipersensible, ànima delicada, res no té que reprotxar-se. Havia estimat Catalunya, la llibertat i les velles pedres de la seva Girona. El crim que el va matar, el dia 15 de març del 1939, és el més odiós. I el més honrós, també». (Caliu: records de mestres i amics, 1958). El seu cas va posar en evidència la violència extrema del nacionalisme d’Estat. Va ser detingut al seu lloc de treball de la Diputació d’on n’era funcionari d’ençà de 1898. El consell de guerra es celebrà l’1 de març i al cap de quinze dies era executat a la tanca del cementiri de Girona. Les seves darreres lletres foren: «La meva ànima també canta en la llum i aviat potser serà una guspira que pujarà vers l’infinit». En el Registre Civil consta que va morir «a consecuencia de colapso cardíaco; ignorándose las demás circunstancias». La veritat repugnava. La intimidació i la por van ser consubstancials al règim. 

Les forces de seguretat (policia, guàrdia civil, sometent), l’exèrcit, els serveis paral·lels (Falange, Organización Sindical) i l’aparell judicial cuidaren de fer-ho possible amb exempció de responsabilitat: «La impunidad policial, de policías y guardias civiles, era flagrante no sólo en la represión política y social. A los rateros también se los maltrataba. Y los jueces ordinarios, con honrosas excepciones, también sabían lo que no conviene ver, indagar o hacer. Las garantías procesales, simplemente, estaban vigentes pero no se usaban cuando ello era inconveniente» (Mena, 2010: 17). 

L’Estat es va dotar d’un repertori legislatiu ampli i divers per a perseguir els dissidents que tenia per subversius. La llei de 9 de febrer de 1939 de responsabilitats polítiques va ser venjativament concebuda per a extorquir la ciutadania, les institucions i els agents socials i polítics de la República: «Artículo 1.- Se declara la responsabilidad política de las personas, tanto jurídicas como físicas, que desde primero de octubre de mil novecientos treinta y cuatro y antes del dieciocho de julio de mil novecientos treinta y seis, contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España y de aquellas otras que, a partir de la segunda de dichas fechas, se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave». Els efectes legals dels deures s’estenien als hereus en cas de mort. 


Inauguració de la caserna de la Guàrdia Civil de Vidreres. En primer terme, el general José Luis de Montesinos-Espartero y Averly, governador militar de la província. Darrera seu, el bisbe Narcís Jubany i Arnau i el governador civil Víctor Hellín Sol. Vidreres, 21 de juny de 1964. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Una secció de la Policia Armada desfila per la "Rambla del Generalísimo" amb motiu de la festivitat del Sant Àngel de la Guarda, patró de la policia governativa espanyola (1926-1973). Girona, 1 de març de 1972. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Una altre norma amb significat va ser la llei d’1 de març de 1940 sobre repressió de la maçoneria i del comunisme. La maçoneria va ser una obsessió personal de Franco. Alguns autors hi ha volgut veure un comportament ressentit per no haver-ne estat admès. Un fragment de la part expositiva reflexa el paper nociu que se li atribuïa: «En la pérdida del imperio colonial español, en la cruenta guerra de la Independencia, en las guerras civiles que asolaron a España durante el pasado siglo, y en las perturbaciones que aceleraron la caída de la Monarquía constitucional y minaron la etapa de la Dictadura [de Primo de Rivera], así como en los numerosos crímenes de Estado, se descubre siempre la acción conjunta de la masonería y de las fuerzas anarquizantes movidas a su vez, por ocultos resortes internacionales». 

La tercera gran perquisició fou la «Causa general» preconitzada pel ministre de Justícia Eduard Aunós (Decreto de 26 de abril de 1940 concediendo amplias facultades al Fiscal del Tribunal Supremo para proceder a instruir «Causa general» en la que se reúnan las pruebas de los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja». Es tractava de formar un ingent banc de dades sobre persones i entitats en temps de la República, susceptible de ser explotat amb intencionalitats diverses: des de la persecució judicial a la classificació ideològica. La part expositiva en donava detall: «Preténdese recoger en la Causa desde los actos preparatorios de la subversión hasta la conducta final de los dirigentes vencidos e investigar cuanto concierne al crimen, sus causas y efectos, procedimientos empleados en su ejecución, atribución de responsabilidades, identificación de las víctimas y concreción de los daños causados lo mismo en el orden material que en el moral, contra las personas o contra los bienes así como contra la religión, la Cultura, el Arte y el Patrimonio nacionales». 

A aquests tres pilars de la repressió s’anaren succeint nous instruments de depuració ideològica i de control polític i social: Decret-llei dictant regles per a la separació definitiva del servei a tota classe d’empleats de 5 de desembre de 1936; Llei de 10 de febrer de 1939 fixant normes per a la depuració de funcionaris públics; Llei per a la seguretat de l’Estat, de 29 de març de 1941; Text refós del Codi Penal de 1944 (aprovat per Decret de 23 de desembre de 1944; Decret-llei (rectificat) de 18 d’abril de 1947, sobre repressió dels delictes de bandidatge i terrorisme; Llei 45/1959, de 30 de juny, d’ordre públic; Llei 154/1963, de 2 de desembre, sobre creació del Jutjat i Tribunals d’Ordre Públic (TOP). La noció de subversió continguda a la llei 45/1959, de 30 de juny, d’ordre públic abastava qualsevol actitud o acte contrari a les «Leyes Fundamentales del Reino», la «Ley de Principios del Movimiento Nacional» o «que atenten a la unidad espiritual, nacional, política y social de España». (art. 2). Entre les forces de seguretat s’incloïa el Sometent (art. 4), es preveia la cooperació de l’Exèrcit i es sancionava amb multa la no delació ciutadana (art. 8). 

Dídac Fàbregas, condemnat pel TOP per associació il·lícita i propaganda subversiva, explana el rol dels jutges en el franquisme: «Aunque iniciaran su actividad judicial en la década de los años cincuenta, sesenta o setenta, el sistema legal que aplicaban era el de un régimen totalitario y antidemocrático y, por ello, sus responsabilidades políticas e históricas siguen vigentes, no han prescrito. Es cierto que no son los brutales miembros de la judicatura de la primera época de la dictadura, pero hasta 1977 se siguió aplicando una legalidad que repugnaba a cualquier demócrata y amante del Estado de Derecho, y ésa es su responsabilidad. Cuando nos referimos al carácter franquista de la ideología de la mayoría de la judicatura española, es decir, de aquellos que estaban en activo en los años que estamos señalando (1936-1977), por la participación activa de la judicatura como institución en la aplicación de la legalidad franquista, y de la influencia ideológica y política que ésta ha tenido en la formación de una gran mayoría de las nuevas generaciones de la judicatura adscritos a sus asociaciones profesionales más conservadoras, no estamos haciendo una imputación política abstracta, basada en nuestros supuestos prejuicios políticos antifranquistas, sino que tomamos como referencia lo único que en Derecho tiene valor: los autos y las sentencias judiciales. Ésta es la única voz de la Administración de Justicia, y sus funcionarios, los jueces y fiscales, hablan y expresan en dichos autos y sentencias sus opiniones ideológicas y políticas» (Fàbregas, 2007: 208). 

El Consejo Nacional Movimiento era l’organització encarregada de vetllar la salut ideològica del règim: «La preocupación por la “subversión” apareció de nuevo en la intervención de Carrero Blanco ante el Consejo Nacional del Movimiento, el 7 de marzo de 1972 [informe en la sessió plenària]. El almirante afirmaba claramente que el régimen tenía graves problemas: “nuestra juventud no se forma como el interés de la Patria exige; la Universidad no es lo que todos quisiéramos que fuera; las relaciones laborales no se desarrollan en los niveles de paz, de justicia y de recíproca lealtad que establece nuestra doctrina; la moral de las gentes (…) no es lo que nosotros quisiéramos, no es la moral de nuestras tradiciones patrias”. De nuevo Carrero afirmaba “que estamos en una situación de guerra, que estamos en guerra, y que si queremos superar esta situación habremos de actuar con moral de guerra”. No se trataba de una guerra a tiros, afirmaba, “pero en ninguna parte está escrito que las guerras tengan que ser forzosamente a tiros”; el mundo vivía “en plena guerra ideológica, pero guerra al fin, y sus consecuencias pueden ser las mismas que si se tratara de un enfrentamiento bélico». (Ysàs, 2004: 145). 

Aquest mateix òrgan va deliberar reiteradament sobre el «separatismo» català. Oficialment se’n té constància en el decurs de 1962, 1971 i 1973. L’estat d’excepció va ser el recurs que s’activava quan la conflictivitat social s’enduria especialment. La declaració per part del govern «suspenia» els drets fonamentals, la qual cosa es traduïa en una major impunitat (brutalitat) policial. Entre 1956 i 1975 se’n varen decretar onze i amb diferents durades (dels tres mesos als dos anys) i podien abastar la totalitat del territori de l’Estat o una part (Guipúscoa, Astúries, Biscaia). Els decrets-lleis corresponents podien al·legar els motius o no («Ilegal paralización del trabajo»; «Alteración del orden público»; «Asegurar la paz ciudadana»; «Campañas desde el exterior contra el prestigio de España»). Al capdavall, l’arquitectura de la repressió era perceptible: «La pesada volta del poder coactiu de l’Estat, que protegia el règim franquista, descansava en la senzilla clau formada pels tancats arcs de la repressió jurídica i la violència institucional, que es creuaven entre ells com diferents facetes o manifestacions d’aquell poder» (trad. Águila, 2001: 19). 


4. EL MEDI EDUCATIU

El marc general del sistema educatiu espanyol es va mantenir intacte des de mitjans del segle XIX fins a inicis del segon terç del segle XX. La llei d’instrucció pública de 9 de setembre de 1857 seria substituïda per la llei 14/1970, de 4 d’agost, general d’educació i finançament de la reforma educativa (LGE). La primera seria coneguda com la Llei Moyano per ser Claudio Moyano Samaniego el ministre (de Foment) que la va instituir. La segona, la Llei Villar-Palasí, per haver estat promoguda pel ministre d’Educació i Ciència José Luis Villar Palasí. La reforma empesa en el tardofranquisme va anar a remolc dels efectes de l’economia del desenvolupisme, el creixement demogràfic i l’assistència de les organitzacions internacionals (l’OCDE i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament).

 La Llei Moyano estava desbordada per totes bandes i no es podia perllongar a base de més pegats. En la dècada dels seixanta es varen tenir que implementar regulacions in extremis: Llei 24/1963, de 2 de març, sobre modificació de la llei d’ordenació de l’ensenyament mitjà; Llei 2/1964, de 29 d’abril, sobre reordenació dels ensenyaments tècnics; Llei 27/1964, de 29 d’abril, sobre ampliació del període d’escolaritat obligatòria fins els catorze anys (pels nascuts d’ençà de 1954); Llei 169/1965, de 21 de desembre, sobre reforma de l’ensenyament primari; Llei 16/1967, de 8 d’abril, sobre unificació del primer cicle de l’ensenyament mitjà. 

L’exposició de motius de la LGE constatava el canvi històric: «Los fines educativos se concebían de manera muy distinta en aquella época y reflejaban un estilo clasista opuesto a la aspiración, hoy generalizada de democratizar la enseñanza. Se trataba de atender a las necesidades de una sociedad diferente de la actual: una España de quince millones de habitantes con el setenta y cinco por ciento de analfabetos, dos millones y medio de jornaleros del campo y doscientos sesenta mil «pobres de solemnidad», con una estructura socioeconómica preindustrial en la que apenas apuntaban algunos intentos aislados de industrialización. Era un sistema educativo para una sociedad estática, con una Universidad cuya estructura y organización respondía a modelos de allende las fronteras». (BOE núm. 187, de 6/8/1970, p. 12525-6). 


Visita del general Franco a Hostalric amb motiu de la inauguració del tram de l'autopista entre Cardedeu i Maçanet de la Selva. Els escolars de Massanes amb una pancarta esperen l'arribada del dictador. Hostalric, 26 de juny de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


L’any 1960 l’analfabetisme comprenia el 7,33% dels homes i el 14,83% de les dones en el conjunt de l’Estat i a la província de Girona abastava el 5,02% i el 11,12%, respectivament. (Reseña estadística de la provincia de Gerona. INE. Madrid, 1972, p. 17). El cens del mateix any precisava que el 93,7% de la població tot just havia rebut una formació elemental i únicament l’1,1% tenia estudis superiors. Fins l’any 1964 no es consolidà l’obligatorietat de l’escolarització dels 6 als 14 anys. L’any 1970 el 69% de la població tenia estudis primaris, el 12 % mitjans i menys del 2% havia assolit estudis superiors. Però allò significatiu va ser la taxa d’augment d’alumnat en una dècada (del curs 1961-62 al de 1971-72): 39% a primària, 15% batxillerat i 142% superiors. (Molinero & Ysàs, 1999b: 197). 

A tot l’Estat els 474.057 alumnes de batxillerat de 1960 varen passar a ser 1.363.369 el 1969, dels quals 616.457 eren dones. (Juliá, 2019: 227). La Universitat de Barcelona (que constituïa districte) que tenia 6.945 estudiants en el curs 1955-56 passà a una matrícula de 74.258 en el curs 1974-75. A nivell estatal els titulats universitaris varen augmentar en 55% entre 1962 i 1966, passant de 88.352 a 137.680. (Solé Tura, 1971: 132). 

Davant el creixement, Fabià Estapé, llavors exrector de la UB i factòtum dels Planes de Desarrollo, va dir: «En la Universidad hay que ir poniendo, como en los bares, el “Reservado el derecho de admisión”». (Presència, 20/2/1971, p. 13). El Pla d’Estabilització havia estat confiat a Joan Sardà Dexeus i la LGE a Ricardo Díez Hochleitner (Bilbao, 1928 – Madrid, 2020), expert en planificació i finançament de l’educació, amb una carrera professional feta a Colòmbia i els Estats Units d’Amèrica (OEI, OEA, UNESCO, Banc Mundial). Villar Palasí li va encomanar la renovació des de les posicions de secretari general tècnic (1968-1969) i sotssecretari del Ministeri d’Educació i Ciència (1969-1972). Pròpiament, doncs, la llei Villar-Palasí era la Llei Díez-Hochleitner. 

Díez Hochleitner va elaborar el llibre blanc de l’educació (La Educación en España. Bases para una política educativa, 1969) i Villar Palasí el va presentar a la Comissió d’Educació de les Corts Espanyoles, el Consejo Nacional del Movimiento i el Congrés Sindical com a pas previ a la tramitació de la LGE. El ministre proclamava: «La reforma de la educación es algo muy serio; algo mucho más serio de lo que los protagonistas y los beneficiarios pueden suponer, y va absolutamente en serio. Quieran o no quieran». (Presència, 20/2/1971, p. 13). Qui s’ho va prendre seriosament va ser Adolfo Muñoz Alonso, camisa vieja, director general de Premsa i rector de la UCM, respecte la introducció de les “lenguas vernáculas”: «-Mucho cuidado con creer que la lengua ews sólo vehículo de expresión. También es un vehículo para el alma y, por tanto, también a través de la lengua se pueden filtrar los virus en el alma». (Aragó, 2013: 69). 

El llibre blanc, que no prenia aquest nom, abordava els problemes estructurals, els pedagògics i de gestió però la primera part va aportar una anàlisi dels desajustaments, reconeixia el fracàs escolar i la manca d’oportunitats dels alumnes de classe treballadora: «Existe hoy una fuerte demanda de educación ocasionada por las crecientes esperanzas que se depositan en ella como medio de movilidad y ascensión económica, social y cultural. Todos los sectores participan de ese interés por la educación. Las familias de más bajo nivel económico realizan sacrificios, considerables en muchos casos, para ofrecer a sus hijos mejores oportunidades que las que ellos tuvieron. Las instituciones oficiales de enseñanza aparecen desbordadas e incapaces de atender en forma debida esa creciente demanda social, a la vez que resultan insuficientes las ayudas que prestan los Servicios de Protección Escolar». (p. 204). 


Estudiants en una aula de l'Escola Normal de Magisteri. Girona, 23 de febrer de 1972.  Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


La relació entre el número d’alumnes matriculats en tots els nivells educatius i la població total donava les següents xifres referides a alumnes per cada 1.000 habitants: EUA, 291; URSS 236; Regne Unit 225; França 224; Romania 216; Iugoslàvia, 195; Espanya, 171; Portugal, 137. (La Educación en España. Bases para una política educativa, p. 36). L’accés a l’ensenyament estava més condicionat per la situació econòmica familiar que per l’aptitud de l’alumnat. El document reportava el llast: només el 4,2% dels fills de jornalers agrícoles cursaven ensenyaments mitjans i el 0,2% superiors. Les dades posaven de manifest la impossibilitat de considerar la educació com un instrument per a la mobilitat social. 

La catàstrofe era notòria: de cada 100 alumnes que varen començar l’ensenyament primari l’any 1951, 26 varen arribar a l’ensenyament mitjà, 18 aprovaren la revàlida de batxillerat elemental, 10 el batxillerat superior, 5 el curs preuniversitari i només 3 varen acabar estudis universitaris el 1967. Quan la LGE esmentà la «democratización de la enseñanza» es referia a la política de beques (32.246 en el curs 1961/62; 157.310 en el curs 1966/67). Reforma educativa, sí, però sense qüestionar les bases ideològiques i polítiques del règim. La democràcia dels drets polítics i les llibertats civils ja quedava vedada a l’article primer: «Son fines de la educación en todos sus niveles y modalidades: Uno. La formación humana integral, el desarrollo armónico de la personalidad y la preparación para el ejercicio responsable de la libertad, inspirados en el concepto cristiano de la vida y en la tradición y cultura patrias; la integración y promoción social y el fomento del espíritu de convivencia; todo ello de conformidad con lo establecido en los Principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino». 

Pel que fa a les comarques gironines, en el curs 1966/67 l’ensenyament del batxillerat es distribuïa en dos instituts (Figueres i Girona), 16 col·legis de l’Església, 2 privats i 2 col·legis lliures adoptats. El professorat el formaven de 56 docents oficials i 224 de l’Església i privats. Mentre la matrícula del curs 1963/64 era de 6.729 alumnes (4.041 nois i 2.688 noies) la del curs 1967/68 sumava 9.742 (5.735 nois i 4.007 noies). (Reseña estadística…, p. 118-119). L’any 1967 els alumnes de batxiller es repartien entre el 39% en centres públics enfront el 61% dels privats. (La Educación en España. Bases para una política educativa, p. 30). El curs pre-universitari va passar d’una matrícula de 75 alumnes en el curs 1962/63 a 141 en el 1966/67. (Presència, 26/8/1967, p. 7). 

El I Plan de Desarrollo Económico y Social (1964-1967) no va repercutir en res a Girona i en vistes al II (1968-1971) el sindicat vertical va demanar que s’incloguessin un seguit d’equipaments: Escola Pericial de Comerç i Escola de Mestria Industrial a Girona; Instituts laborals a Olot i Ripoll; i Instituts d’ensenyament mitjà a Banyoles i Olot. Un opusdeista nat a Vilamaniscle i expert en desenvolupament no es va poder estar de comentar-ho: «Es posible que un ciudadano exigente y conocedor de la importancia que tiene el fenómeno educativo encuentre esta petición excesivamente tímida». (Masó, 1971: 158). Tímida i il·lusòria; només es van atendre els instituts de batxillerat de Banyoles i Olot. 

Al començar el curs 1969/70 la ciutat de Girona capitalitzava l’oferta educativa de referència a la regió. S’iniciava l’ensenyament universitari amb el curs comú de filosofia i lletres i primer d’econòmiques (seccions delegades de la UAB). L’ensenyament mitjà troncal el menava l’Institut (que el gener de 1967 havia canviat la ubicació de la Força per les Pedreres) amb una capacitat de 810 places) i una gamma d’ensenyaments professionals: l’Escola Normal de Mestres, l’Escola d’Ajudants Tècnics Sanitaris Femenins, l’Escola d’Estudis Comercials (229 alumnes de peritatge i 61 de professorat mercantil), el Seminari d’Estudis Socials, l’Escola de Belles Arts (també a Olot), i el Conservatori de Música. 

Sobre la implantació dels estudis universitaris cal recordar un fet: «Un bon dia de 1967, quan les autoritats gironines inauguren a Palafrugell la Casa de Cultura Josep Pla, l’escriptor deixa anar en el discurs aquest inesperat suggeriment: “Cal instaurar la Universitat de Girona”. Tothom admet la sortida com una boutade més de Pla, i ni ell mateix no podia sospitar que abans de passar l’any es plantejarà d’una manera seriosa, a nivell oficial, la possibilitat de portar a Girona estudis universitaris». (Aragó et alii, 1972: 188). 

El 1970 la taxa d’escolarització de batxillerat elemental a Girona era del 53,8 (Barcelona 65,8; Espanya 57,2) i la de batxillerat superior 19,0 (22,5 Barcelona; 22,8 Espanya). (Censo de población de España, 1970). Damià Escuder, artista i activista d’ampli espectre, havia estudiat a l’Acadèmia Coquard i a l’Institut de Girona abans de partir a Barcelona a cursar Ciències Químiques. Amb el pseudònim de Pi del Güell va donar a conèixer la seva visió sobre els “Problemes de l’ensenyament”: «Repassant les maneres concretes en què, en les nostres comarques, hom realitza l'educació. podem establir dues categories: I. Instituts d'ensenyament mitja. És el sistema més assolit. El professor d'institut és el mes lliure. I per això pot fer lliures els alumnes I educar. Generalment. és persona preparada i amb inquietuds. El tipus d'alumne és el millor. car aquest es matricula lliurement sense cap imposició paterna. Es un alumne que, en arribar al pre-universitari, ha aprés de treballar, d'estudiar, de divertir-se i de prendre responsabilitats. 2. Col·legis no estatals. Desgraciadament, el professorat està sotmès a la llei de l'oferta I la demanda. Està supeditat al propietari dels col·legis i al judici de l'alumne. A més a més, hom li demana un èxit immediat, mesurat per l'eficàcia en el nombre d'aprovats. Aquesta manca de llibertat fa que la seva labor educativa sigui deficient. Quant ais col·legis de religiosos, molts d'ells encara es mouen dins de conceptes tomistes anteriors al Concili». (Presència, 11/11/1967, p. 12). 


Festa de Sant Tomàs d'Aquino. Dinar de germanor a l'Escola Normal de Magisteri. Girona, 7 de març de 1968. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


L’any següent un editorial de Presència denunciava la persistència de la manca d’oportunitats: «És una injustícia social que només puguin estudiar determinades persones, d’un determinat status social. També és una injustícia que només puguin fer estudis mitjans i superiors, determinades persones de determinades zones geogràfiques». (Presència, 8/6/1968, p. 3). Tanmateix, l’escriptor Josep Maria Gironella aportà la seva visió sobre educació i societat en una entrevista de Baltasar Porcel:: «La cultura espanyola pateix una crisi, em sembla. Fa anys que tenim un ensenyament primari de secà –encara hi ha un milió de nens sense escola- i amb els mestres morint-se de fam. La Universitat, ja ho saps. Al cap de trenta anys d’haver acabat la guerra no arriben al dos per cent els fills d’obrers que tenen accés a les aules universitàries. Tot un programa, oi? Un programa d’igualtat d’oportunitats. I hi ha catedràtics que han de fer classe a vuit-cents alumnes. I la investigació és pràcticament nul·la. L’Administració ha canalitzat la curiositat popular cap als espectacles, la motocicleta, la nevera i la televisió. Amb el propòsit d’aconseguir aquest benestar, els barons han emigrat a països desenvolupats –sembla que passen dels dos milions els que són fora- o han hagut de treballar, aquí, de dotze a catorze hores diàries, cosa que els ha ocasionat, ben d’hora, una fatiga immensa. L’esperança rau en la classe mitjana que, contra vent i marea, és més nombrosa que no pas abans. Però, tot i això, continua essent molt escassa i ubicada en zones determinades del país molt localitzades... Què hi fem els escriptors, damunt d’aquesta piràmide? Doncs anem fent. Sense el més mínim influx damunt de l’ànima popular». (trad. Destino, 27 juliol 1968, p. 15). 

Passats cinc anys el mapa era ben diferent. En el curs 1971/72 s’inaugurà la facultat de Ciències Econòmiques amb una matrícula de 50 alumnes mentre l’oferta de batxillerat l’aplegaven deu instituts públics amb una matrícula de 4.500 alumnes i trenta-set centres privats amb 10.200 alumnes. En el curs següent l’Escola de Magisteri esdevingué Escola Universitària de Formació del Professorat d’Ensenyament General Bàsic, adscrita a la UAB. (Decreto 1381/1972, de 25 de mayo, sobre integración de las antiguas Escuelas Normales en la Universidad). En el curs experimental es matricularen 24 noies i 18 nois. El pla d’estudis de 1971 ja va exigir el COU per a l’accés. 

L’any 1971 es va publicar el document «Planificación de la necesidades educativas de la provincia de Gerona» que seria presentat al III Plan de Desarrollo (1972-1975). Llavors el territori es dividia en dotze zones escolars: Girona, Salt, Banyoles, Figueres, la Bisbal d’Empordà, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Blanes, Olot, Santa Coloma de Farners, Ripoll i Puigcerdà. (Muntaner, 1972: 122).

En clau local, els autors de Girona grisa i negra, informaven de l’estat de l’escola primària i els fills de les famílies migrants: «Els programes de les escoles no afavoreixen un acostament dels infants a la situació cultural de Girona. L’ensenyament oficial en castellà, els programes d’estudis, els continguts dels llibres de text... dificulten la comprensió dels petits. Els mestres que dirigeixen aquests centres, majorment joves, han abandonat ja l’estat de desesperació d’aquell primer enfrontament de dos mons que es produïa a les aules. Però el desequilibri educatiu continua vigent. Malgrat la irregularitat d’assistència per part de nois d’alguns sectors, el problema escolar queda resolt quantitativament, quan al nombre de places deficitàries, pels 42 centres i escoles de l’Església i de l’Estat instal·lats a Girona. Unes escoles classistes amb major grau a mesura que és més alt el nivell d’estudis, d’accés difícil per als emigrats; mentre que les dedicades exclusivament a ells presenten deficiències de qualitat i de mitjans pedagògics». (Aragó et alii, 1972: 227-228). 

El context és clarificador: «La desídia franquista pel que fa a l’oferta de places escolars era especialment intensa a Catalunya. El 1975 la població catalana representava gairebé el 16 per cent del total de la població espanyola, mentre que els centres de titularitat pública eren el 7,7 per cent del total dels existents a Espanya. Afegint-hi els centres de titularitat privada, igualment la disponibilitat total de centres escolars estava a Catalunya per sota -11,9 per cent- del que corresponia pel volum de població». (Molinero & Ysàs, 1999a: 94-95). 

El valor que Franco atorgava a l’educació dels seus súbdits s’aclareix en la política pressupostària. El pes de les inversions educatives en el Pressupost General de l’Estat fou del 14,47% el 1964; 10,60% el 1965; 12,75% el 1966; 10,40% el 1967; 9,60% el 1968. («Servicio», revista setmanal del Servicio Español del Magisterio. Cita a Presència, 2/3/1968, p. 16). Fins l’any 1970 la despesa militar va superar l’educativa. L’any 1943 les Forces Armades consumiren el 54% del total del Pressupost General de l’Estat. (Tusell, 2005: 208). La despesa en educació del conjunt de les administracions públiques referida en percentatge del PIB va passar del 0,92 el 1960, l’1,21 el 1965, l’1,98 el 1970, i l’1,88 el 1975. El 1978 assoliria el 2,57. (Espuelas, 2013: 107). 



5. ELS COL·LEGIS MENORS EN PERSPECTIVA


Els col·legis menors són tributaris dels col·legis majors antecedents però enllà de l’origen històric seran determinants els titulars, el marc polític i els contextos socioeconòmics i educatius. Emmotllats per un règim jurídic comú, els escenaris, mètodes i serveis varen possibilitar la diversitat. Des de la teoria de l’educació, s’han conceptualitzat com institucions creades per a dotar de mitjans i recursos un alumnat que es formava dins un model educatiu amb valors aplicats. (Martín, 2010: 92). 


ELS COL·LEGIS MAJORS

Els hospicium parisencs, establiments benèfics que acollien estudiants i se’ls hi donava docència, allotjament i manutenció, es consideren els antecedents immediats dels col·legis majors. El «Col·legi dels 18» fou fundat el 1180 i el 1257 Robert de Sorbon va crear el Col·legi de la Sorbona que acollia alumnes de teologia sense recursos. N’hi varen haver de religiosos i seculars. Giner de los Ríos va aportar una visió fundacional: «El deseo de proteger las costumbres de una juventud casi rayana en la infancia movió a querer sujetarles a una vida común bajo la autoridad de un maestro… Y esta tendencia pedagógica vino a encontrarse con otra: la de crear asilos benéficos, donde se acogiesen los estudiantes pobres. De ambos nacieron los colegios, que en los primeros tiempos sólo atendían a cuidar de la vida y costumbres de los jóvenes, a quienes no daban ellos enseñanza, sino la Universidad». (Pedagogía universitaria. Espasa-Calpe. Madrid, 1933, t. X, p. 211). 

En el s. XIV els col·legis varen evolucionar significativament. L’hostatgeria va incorporar una funció docent fins esdevenir centres universitaris. Fora de França varen prendre volada els d’Oxford i Cambridge. A Castella donaven docència universitària de graus majors. El primer fou el de San Bartolomé de Salamanca (1401) encara que el «Real Colegio Mayor de San Clemente de los Españoles», que data de 1364, és un dels vint-i-quatre fundats a la ciutat de Bolonya. En principi, s’adreçaven a estudiants de mèrit pobres però el seu rol va evolucionar. La desfiguració i la corrupció acabarien dominant fins arribar a l’extrem d’haver de decretar-ne l’extinció el 19 de setembre de 1789.

El rol del col·legi major no es recuperaria fins la creació de la Residencia de Estudiantes creada a Madrid el 1910 per la Junta d’Ampliació d’Estudis sota l’influx de la Institución Libre de Enseñanza. Cinc anys després crearen la femenina. A partir d’aquesta realitat inspirada en els elitistes colleges britànics es recuperà de nou el reconeixement legal (reals decrets 25/8/1926 i 28/4/1927). Per les residències varen passar els caps de brot de les lletres, les ciències i les arts com Federico García Lorca, Salvador Dalí o Luis Buñuel. 

L’autogovern republicà de Catalunya va suposar un pas qualitatiu rellevant. La Generalitat va establir una decidida política en el sector que va materialitzar per via de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya creat per decret de 12 de juliol de 1933 amb una motivació succinta: «Una orientació precisa de totes les institucions destinades a l’estímul moral i material dels estudiants donarà un major rendiment a llur actuació en l’aspecte social i en el de Cultura. La creació de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya centralitzarà la direcció i organització de les diverses institucions i permetrà la nova creació de les que calgui. L’actuació de l’Institut, regit per una Junta autònoma serà així mateix, una col·laboració amatent a la tasca de les residències, cooperatives, clíniques, sanatoris, borses de treball i d’estudi i altres serveis d’informació i ajut». La llei de 12 de juny de 1934 ho revalidaria. L’Institut, dirigit per Antoni M. Sbert, va formar part de l’Entraide Universitaire Internationale, edità uns Annals, va organitzar un servei de bescanvi d’estudiants i constituí borses de treball. (Massot, 2000: 54-62). Tanmateix, va assumir la Residència d’Estudiants de Catalunya (Fulcarà, 2011), la Residència Internacional de Senyoretes, la Residència d’Alumnes de l’Escola d’Infermeres, i la Residència d’Estudiants de la Universitat Industrial de Barcelona (avui Col·legi Major Ramon Llull de la UB). D’entre els estadants, l’historiador Pierre Vilar va ser usuari de la de Catalunya i de la Industrial. 


Volum dels Annals de l'Institut d'Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya



El franquisme arrasà el llegat institucionista i va obrir una nova època restauradora. Els equipaments varen passar a ser tutelats per les universitats, el falangista Sindicato Español Universitario (SEU), Ordes i congregacions religioses, l’Opus Dei i la Asociación Católica de Propagandistas. El marc el determinà el decret de 19 de febrer de 1942 pel qual es confirmen i creen diversos col·legis majors en les universitats; el decret de 21 de setembre de 1942 pel que s’organitzen els col·legis majors universitaris; la llei de 29 de juliol de 1943 sobre ordenació de la universitat espanyola; el decret de 26 d’octubre de 1956, orgànic de col·legis majors; la llei 24/1959, d’11 de maig, sobre protecció als col·legis majors universitaris. 

El decret de setembre de 1942 determinà la voluntat franquista sobre el què i per què dels col·legis majors: «han de ser el órgano fundamental de la universidad que renace, donde se forja la personalidad íntegra del estudiante, en su universal dimensión, natural y sobrenatural, individual y social, intelectual, estética y física, completando así la preparación científica encomendada a las Facultades y persiguiendo, en definitiva, formar al alumno en esta compleja y desatendida profesión: la profesión del hombre». 

La primera norma reguladora els va conceptualitzar «órganos para el ejercicio de la labor educativa y formativa general que incumbe a la Universidad» i va emfatitzar l’educació religiosa i política dels col·legials. Cada col·legi tenia un capellà, nomenat pel Ministeri d’Educació Nacional, a proposta del rector de la universitat, d’acord amb l’ordinari diocesà respectiu. Tanmateix, era preceptiva l’existència d’una capella autoritzada pel bisbat on celebrar els serveis litúrgics. Pel que fa a l’educació política el decret establia: «Corresponde esta tarea a Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. El Rector de la Universidad, de acuerdo con las jerarquías del Partido y el Director del Colegio, determinará la forma en que debe desenvolverse tan especial cometido». (art. 8). 

La política es basà en el control i la captació de l’elit estudiantil: «En el restablecimiento de los Colegios Mayores se utilizan los principios básicos del nacional-catolicismo ortodoxo de la primera hora del régimen: universidad imperial, rememoración del glorioso pasado español, educación tradicional tutelada por la iglesia católica, aversión por todo lo extranjero. En la idea del legislador estaba que el Colegio Mayor fuera el complemento a la formación científica, ocupándose de desarrollar las dimensiones religiosa, política, estética y deportiva de todos los estudiantes, puesto que el decreto [de 1942] preveía como obligatoria “la residencia de los escolares en los Colegios Mayores, sin perjuicio de que el respeto debido a la familia o determinadas circunstancias de índole personal, impongan justificadas excepciones” (…) Se trataba de poner las bases para la formación del modelo de caballero español, siguiendo los criterios más arraigados de la tradición conservadora hispánica». (Negrín, 1998: 280-281). 

La llei de 15 de juliol de 1954 sobre mesures de protecció jurídica i facilitats creditícies per a la construcció de nous edificis amb destinació a centres d’ensenyament va ser la via que adoptaren les entitats religioses per a obtenir els beneficis de declaració d’interès social per a rehabilitar els existents o construir-ne de nova planta. A la ciutat comtal, en el curs 1953/54, hi havia 492 col·legials masculins i 156 femenins sobre una població universitària de 5.612 homes i 1.247 dones. Dos cursos enllà, els becaris sumaven 48 masculins i 18 femenins sobre una cens de 492 col·legials masculins i 156 de femenins. Les beques eren concedides pel ministeri, les universitats, els propis col·legis, el SEU, la Delegació Nacional de Sindicats i altres (corporacions locals, caixes d’estalvis, etc.). 

Al començar la dècada dels seixanta al conjunt de l’Estat hi havia 54 col·legis majors masculins i 21 de femenins. Pràcticament la meitat eren de l’Església i la resta es repartien entre dues terceres parts del Ministeri d’Educació Nacional i les universitats i una del Movimiento. Barcelona tenia quatre col·legis majors masculins: Loiola (Companyia de Jesús), Monterols (Opus Dei), «San Jorge» (SEU) i Sant Raimon de Penyafort (UB). I quatre de femenins: Mater Salvatoris (Companyia del Salvador), Santa Eulàlia (Institució Teresiana), «Virgen Inmaculada» (SEU) i Nostra Senyora de Montserrat (UB). A Terrassa s’edificà el «Colegio Mayor Alfonso Sala» per a estudiants d’enginyeria (avui infraestructura de la UPC). 

En el tardofranquisme es promulgaria el decret 2780/1973, de 19 d’octubre, pel qual es regulen els col·legis majors universitaris. Aquell any el nombre de col·legis majors havia arribat a cent setanta-set i amb una capacitat de vint mil places. En la Transició el model va decaure i la crisi va afectar a la percepció educativa. La llei orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d’universitats (LOU), va relegar la figura a una disposició addicional cinquena: «els Col·legis Majors són centres universitaris que, integrats a la Universitat, proporcionen residència als estudiants i promouen la formació cultural i científica dels qui hi resideixen». El legislador no sabia pas què havia de dir. 


XXV Aniversari de la promoció de batxillerat dels anys 1939-1946 de l'Institut Vell (carrer de la Força). Sessió acadèmica a l'Institut Jaume Vicens Vives. Girona, 7 de juny de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Festa de Sant Tomàs d'Aquino, 1965. Representació teatral d'alumnes al saló d'actes de l'Escola Normal de Magisteri. Públic assistent. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


ELS COL·LEGIS MENORS

Els col·legis menors graduaven batxillers i radicaven a les universitats. Anàlogament, tenien la mateixa missió que els col·legis majors: oferir recursos educatius i residència (allotjament i intendència) als estudiants. Específicament, els d’ensenyament mitjà. Arrelaren a Salamanca i Alcalá d’Henares. El salmantí més antic fou el «Colegio Menor de Pan y Carbón» fundat el 1386. (Martín et alii, 2014: 92).

En el S. XIX es recupera la figura del col·legi menor amb el Pla Pidal, instituït pel ministre de Governació Pedro José Pidal y Carniado. En l’exposició de motius del real decret de 17 de setembre de 1845, aprovant el pla general d’estudis, va deixar dit: «L'ensenyament de la joventut no és una mercaderia que pugui deixar-se lliurada a la cobdícia dels especuladors, ni ha d'equiparar-se a les altres indústries en què domini només l'interès privat». Tanmateix, reflexionà sobre els efectes de l’ensenyament mitjà: «Esta enseñanza, conocida generalmente con el nombre de secundaria, ha dado siempre margen a serias consideraciones y sistemas diversos, ofreciendo su arreglo dificultades inmensas que varían al infinito según los climas y los pueblos. Ella es la que, apoderándose del hombre desde su primera edad hasta la adolescencia, da a su entendimiento una dirección provechosa o extraviada y le señala para toda su vida con un sello indeleble. Los momentos perdidos en época tan preciosa no se resarcen nunca; y las impresiones entonces recibidas determinan la suerte de los ciudadanos y de la patria, cuyos destinos regirán tal vez algún día. A la segunda enseñanza corresponde robustecer las facultades con que dotó al hombre la naturaleza; si esta enseñanza fuere escasa, el joven, mal preparado, carecerá de fuerzas para acometer más arduas tareas; si, por el contrario, sobrepujase a lo que pueden resistir sus tiernos años, quedará abrumado bajo el peso de tan penosa carga, y embotándose su entendimiento, serán inmediata consecuencia el hastío del saber y la ignorancia. Se necesita calcular con tino la dosis de instrucción que le conviene y dársela por grados conforme se va haciendo capaz de recibirla; teniéndose presente que estudios propios para los hijos del norte, más tardos, sí, pero más atentos y meditabundos, no cuadran a ingenios vivos, ardientes y de imaginación fogosa, como son generalmente los que nacen en el mediodía. Así se ve que en España producen mal efecto métodos que en Alemania y Bélgica logran felices resultados». 

El capítol II de la norma era dedicat als «Colegios reales» de nova planta que foren concebuts com institucions educatives en règim d’internat que abastaven «las asignaturas de segunda enseñanza elemental y las demás de ampliación que se crean convenientes, como asimismo los estudios de lenguas vivas y adornos necesarios para la más completa educación de los alumnos. (...) Habrá cierto número de plazas gratuitas de colegial interno, que se proveerán en jóvenes que reúnan las circunstancias que prevenga el reglamento». 

La posterior Llei Moyano (llei d’instrucció pública de 9 de setembre de 1857) va mantenir els col·legis però suprimint l’epítet reial: «En los mismos edificios que ocupan los Institutos de segunda enseñanza, o a sus inmediaciones, se establecerán Colegios donde, por una módica retribución, se reciban alumnos internos (art, 141); Estos establecimientos podrán estar a cargo del Estado o de las mismas provincias o pueblos que sostengan los Institutos, aunque siempre sujetos a los reglamentos que expida el Gobierno (art. 142); Se aplicarán a los Colegios, salvo los derechos de familia, todas las prebendas o becas que por cualquier título correspondan a estudios de Gramática, Filosofía u otros de los que comprende ahora la segunda enseñanza; pero respetándose siempre el derecho de patronato, y siguiéndose en el orden de llamamiento la voluntad de los fundadores (art.143)». 


Inici de curs al Col·legi Menor Profesor Pericot. A primer terme s'identifiquen els oficials instructors Félix Bouso i Adrián Oviedo. Girona, 19 d'octubre de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Festivitat de Santa Teresa de Jesús, patrona de la Sección Femenina. Retrat de les col·legiales del Col·legi Menor Heroinas de Los Sitios de Gerona amb motiu de l'acte d'imposició de beques. Girona, 15 d'octubre de 1973. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


A començaments del s. XX es confirmaria la idoneïtat de la seva missió: «Esta mayor permanencia en los establecimientos docentes se aprovechará para ahondar en el estudio, para que éste sea más práctico y ampliado, para crear en los alumnos hábitos de trabajo, de disciplina intelectual y social, de tolerancia y respeto a la opinión ajena y aficiones a las Bellas Artes y a los juegos y ejercicios físicos e higiénicos» (art. 3r. del RD de 8 de juny de 1910 del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts). La pega era que la majoria d’instituts ni tenien les condicions ni l’empenta necessària. 

 A Figueres n’hi va haver un intent. Se’n conserven vestigis documentals malgrat que no s’ha evidenciat l’entrada en servei. S’emmirallà en la pionera residència normalista de Barcelona (de postulat institucionista), que la Segona República va provar d’estendre en diferents punts de l’Estat espanyol. La carta de presentació de la de Barcelona era ben atraient: «Els beneficis d’aquesta institució proporciona a l’alumnat normalista i a les seves famílies són d’importància extraordinària. S’hi gaudeix d’una vida higiènica i sana, en un règim de llibertat familiar. Espaiosos jardins, magnífics salons d’estudi, habitacions airejades i assolellades, alimentació abundant i nutritiva (dinar i sopar amb tres plats i postres i esmorzar i berenar), assistència mèdica completa i gratuïta, àmplia biblioteca; cursets de cultura general i especialitzada; direcció intel·lectual i moral de l’alumnat. En suma, tot allò que una instal·lació pedagògica d’aquesta classe exigeix ho té aquesta residència. I per tots aquests serveis i atencions pedagògiques només es percep la modesta quota de 150 ptes./mes, sense emoluments complementaris. El nombre d’alumnes residents no pot superar la xifra de vint. Per això és convenient que, sense tardança, els alumnes normalistes que hi vulguin ingressar com a interns s’adrecin a la direcció abans del trenta del corrent a través d’una sol·licitud acompanyada d’un certificat de bona conducta de l’Alcaldia. Adreça: c/ Narcís Oller, Torre Grasses. Barcelona, 12 de setembre de 1933». 

En el franquisme, el règim va esmerçar recursos per a estendre i inculcar els seus principis doctrinals entre la joventut a través del sistema de col·legis majors i menors amb una divisió funcional de competències: el SEU (Sindicato Español Universitario) s’ocupà dels col·legis majors universitaris, el Frente de Juventudes es va especialitzar en els col·legis menors masculins i la Sección Femenina dels propis. Les ordes i les congregacions religioses mantenien internats per a les classes benestants i el clero secular els seminaris menors. 

Els estudiants que havien de sortir del medi rural generalment acabaven en un d’aquests llocs o en casa de familiars. Cal destacar que la diòcesi de Girona va mantenir el seminari menor annex al seminari major però també un elitista seminari menor-col·legi al santuari de Santa Maria del Collell emplaçat a el Torn, municipi de Sant Ferriol (la Garrotxa). D’entre els nombrosos interns es pot citar la germandat Nadal Farreras i Carles Puigdemont i Casamajó. 

La llei de 26 de febrer de 1953 sobre ordenació de l’ensenyament mitjà, era categòrica: « La Enseñanza Media se ajustará a las normas del Dogma y de la Moral católicos y a los principios fundamentales del Movimiento Nacional» (art. 2). La norma va anunciar una reglamentació especial de les «Residencias o Colegios Menores de Enseñanza Media» oficials, de l’Església i privades, adscrites a un institut o centre reconegut. Els col·legials haurien d’assistir obligatòriament a les classes i pràctiques docents de les institucions matrius per a després ser atesos complementàriament pels seus educadors (art. 37). Els principis pedagògics es substanciaven en cinc articles breus. El més significatiu era l’onzè: «La educación moral preparará a los jóvenes para el ejercicio de la libertad y la responsabilidad, mediante el cultivo de las verdades y virtudes esenciales al perfeccionamiento del hombre como portador de valores eternos, el fomento del espíritu nacional y del sentido de solidaridad y fidelidad en el cumplimiento de sus deberes profesionales y en el servicio al destino universal de la Patria». 

La previsió reglamentària s’estroncà adduint «lo reducido del número de los actualmente existentes ha hecho imposible hasta ahora acumular, en la medida necesaria el haber de experiencia indispensable para acometer con garantías de acierto la reglamentación prevista». Per això, el decret de 22 de febrer de 1957 es va limitar a equiparar jurídicament els col·legis menors d’ensenyament mitjà als col·legis majors universitaris, reconeixent-los-hi la condició de fundacions benefico-docents classificades.

Finalment, passats sis anys es promulgà el decret 856/1963, de 18 d’abril, pel qual es reglamenten els col·legis menors per alumnes d’ensenyament de grau mitjà. Els col·legis de Juventudes ja feia dos anys que en tenien un de propi. L'ordre de 3 d’agost de 1963 sobre reconeixement de col·legis menors serà un instrument cabdal per a la consolidació i creixement del mapa d’equipaments. El marc definit i els estímuls crediticis i fiscals que l’acompanyaren (decret de 26 de desembre de 1963 va reconèixer els col·legis menors com institucions d’interès social) varen ser la palanca que impulsà el creixement constant en la dècada següent. Aquesta serà la gènesi del Col·legi Menor Bisbe Cartañà i tants d’altres de l’Església. Les Heroïnes i el Pericot responien a la lògica del Partit Únic. Uns i altres, però, s’abeuraven als pressuposts generals de l’Estat. 

A la Girona dels seixanta, quan el creixement econòmic i la demanda estudiantil s’eixamplaven, els francofalangistes i els capellans varen veuen l’oportunitat de crear col·legis menors aprofitant una demanda que no trobava ubicació pràctica en les residències religioses de la ciutat: Adoratrius (Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, ronda de Sant Antoni Maria Claret); Butinyanes (Filles de Sant Josep o Josefines, plaça dels Lledoners); Cor de Maria (Missioneres del Cor de Maria, plaça de la Catedral); Dominiques (Dominiques de l’Anunciata, carrer de les Hortes, xamfrà amb el carrer del Nord); Servei Domèstic (Religioses de Maria Immaculada, Casa Agullana, pujada de Sant Domènec).

D’altra banda, el topall de la majoria d’edat, la dependència d’una pàtria potestat que s’exercia amb autoritat i la no permissivitat pública i privada impedien plantejar lloguers d’immobles. Tampoc es considerava recomanable l’estada en pensions i dispeses pels perills associats a “les males companyies”. El Movimiento i el bisbat tenien, doncs, un nínxol de clientela assegurada i l’Estat va instaurar línies de finançament per a donar resposta a la mobilitat escolar. 

Un analista advertiria: «La demanda de Educación se aprecia de acuerdo con las solicitudes de ingreso en los centros escolares y en el hecho de que los alumnos comprendidos dentro de la edad escolar deban desplazarse a las otras ciudades para cursar sus estudios». (Masó, 1971: 158). 

Els col·legis menors del desenvolupisme eren concebuts com equipaments educatius-residencials. El seu servei objectiu era facilitar l’accés a l’ensenyament mitjà (batxillerat, formació professional, magisteri i titulacions mercantils) als estudiants de fora de la ciutat de Girona. Singularment, les ATS eren escolaritzades en règim d’internat obligatori en un edifici annex a la Residència Sanitària de la Seguretat Social «General Álvarez de Castro» (avui Hospital Universitari Dr. Josep Trueta). Al capdavall, els caracteritzaria el propòsit d’avantatjar el model caduc d’internat religiós (Illueca, 1965: 454) amb una diferenciada metodologia i recursos educatius innovadors. També institucionalitzant la coparticipació dels alumnes en la gestió. El finançament de l’alumnat quedava garantit per un ampli règim de beques. 


EL REGLAMENT GENERAL DE 1963

Tal com s’ha dit, la llei de 26 de febrer de 1953 sobre ordenació de l’ensenyament mitjà remetia a un reglament de col·legis menors que es va retardar en el decurs d’una dècada fins a substanciar-se amb el decret 856/1963, de 18 d’abril, pel qual es reglamenten els col·legis menors d’ensenyament de grau mitjà. En principi, els col·legis menors podien ser creats pel Ministeri d’Educació o per iniciativa dels centres oficials d’ensenyament mitjà, per organismes de l’Església, el Movimiento, entitats públiques o provades i per particulars. El reconeixement com a col·legi menor s’establia per decret. 

Ineludiblement, la norma reconeixia l’aportació de les organitzacions del Movimiento: «En el presente Decreto se da perfil jurídico a una realidad hasta ahora imprecisa en nuestra legislación, cual es la de los Colegios Menores, si bien debe proclamarse el notable y provechoso esfuerzo realizado por la Delegaciones Nacionales de Juventudes y de la Sección Femenina, en orden a la creación de estas esperanzadoras instituciones». 

Es concretava la concepció: «Els col·legis menors són institucions residencials, destinades a completar de manera específica la tasca educativa i d’íntegra formació humana que correspon als centres docents d’ensenyament de grau mitjà. Són promoguts per a estatjar als estudiants, molt especialment als alumnes becaris, que es veuen obligats a deixar la llar familiar per acudir a un centre docent». (art. 1). I se n’establien els fins: «Oferir allotjament i ambient adequats als alumnes d’aquest grau d’ensenyament; proporcionar als col·legials els mitjans adequats per a una millor i més sòlida formació religiosa i ciutadana i arrelar en ells l’esperit de sobrietat, d’amor al treball, de projecció social de la pròpia professió, de servei a Déu i a la Pàtria en esperit de fraterna universalitat; Ajudar als col·legials en el repàs i preparació dels estudis que cursin en el respectiu centre docent i completar, en general, la seva formació cultural; facilitar la formació artística i esportiva dels col·legials i arrelar en ells l’estil d’una sòlida cortesia». (art.2). La visió era inqüestionable: «Per a realitzar aquesta funció els Col·legis Menors s’inspiraran en el dogma i la moral catòliques i en els principis dels Movimiento Nacional, i el seu règim general de formació es fonamentaran en criteris científics i de valor positiu». (art. 3).

Respecte els noms s’establia una regla: «Es procurarà que els col·legis menors ostentin la denominació d’alguna figura o esdeveniment històric que puguin suscitar en els escolars l’estímul d’una constant superació». (art. 4). 

Els col·legis podien reservar-se a estudiants d’un sol centre docent o acollir alumnes de diversos centres i modalitats d’ensenyaments mitjans. També es preceptuava que no serien mixtos; es construirien separadament els destinats a estudiants masculins i femenins. 

La formació era conforme al nacionalcatolicisme tot i que amb una novetat: l’atenció psicopedagògica. Es considerava que la seva funció era complementària a la dels centres docents on cursaven estudis reglats els col·legials. L’educació religiosa i moral era atribuïda al director espiritual que també havia d’organitzar els serveis religiosos i el culte litúrgic a la capella. A continuació s’assenyalaven la resta de matèries: formació cultural (estudis dirigits, classes d’idiomes, biblioteca,...); formació del «espíritu nacional» (d’acord amb Juventudes o la Sección Femenina); formació artística i manual, i educació física i esportiva. 


El Borinot, núm. 9, primavera de 1997, publicació del Col·legi Menor Cartañà.
La coberta maldava per normalitzar el cognom del prelat que titulava l'equipament.



Els serveis psicopedagògics elaboraven informes dels col·legials sobre l’estat físic, trets de caràcter, adaptació i comportament social, capacitat intel·lectual i voluntat de treball, aptituds, interessos i orientació de la personalitat. Mensualment als pares o tutors se’ls remetia una comunicació indicant les qualificacions del centre d’ensenyament extern i el judici del director del col·legi menor sobre el rendiment escolar i comportament de l’alumne. 

Els òrgans de governs eren el patronat i la direcció. En el patronat hi eren representats els claustres dels centres docents relacionats, els pares dels alumnes, antics col·legials i les entitats benefactores. Els patronats proposaven al Ministeri d’Educació els directors, que eren nomenats o cessats per mitjà d’una ordre ministerial. Requisit indispensable era la titulació: «deberán poseer siempre un grado académico superior o asimilado» respecte la titulació que cursaven els col·legials. Era obligatòria la residència en el col·legi i per això es preveia l’existència d’un habitatge familiar dins el recinte. Les competències del director eren taxades: proposar al rectorat el nomenament i cessament del preceptor del col·legi i sol·licitar de l’autoritat eclesiàstica la designació d’un director espiritual (el director espiritual era lliurement nomenat i separat pel bisbe del lloc); portar la fitxa personal psicopedagògica dels alumnes i mantenir relació constant amb cadascun d’ells per a orientar-los en llurs dificultats acadèmiques; elaborar el pla general d’activitats formatives que havia d’ésser aprovat pel patronat; comunicar freqüentment amb el professorat dels centres docents; informar periòdicament als pares dels col·legials sobre la capacitat, aplicació i rendiment dels fills, així com del comportament i estat sanitari; dirigir el gabinet psicopedagògic. 

L’abast del servei psicopedagògic es concretava: «Per al millor coneixement de cadascun dels col·legials s’establirà un servei psicopedagògic que, a més dels mètodes normals d’observació directa, adaptarà a cada col·legi les més modernes tècniques formatives. A l’acabar el primer trimestre de cada curs es confeccionarà un ampli informe de cada alumne sobre els punts següents: 1. Estat físic; 2. Trets de caràcter; 3. Adaptació i comportament social; 4. Capacitat intel·lectual i voluntat de treball; 5. Aptituds, interessos i orientació de la personalitat. A més de l’informe, el col·legi enviarà mensualment als pares o tutors una comunicació on s’indicaran les qualificacions del centre oficial i el judici del director del col·legi menor sobre rendiment escolar i comportament de l’alumne». (arts. 23-24). La gestió econòmica competia a l’administrador sota l’autoritat del director. Igualment el col·legi disposava d’un metge titular. Els col·legis tenien prevista l’assistència sanitària i farmacèutica i subscrita una assegurança d’accidents. 

El preceptor era el segon del director i era nomenat pel rector del districte universitari (a Catalunya només existia la UB), a proposta del director, entre graduats universitaris, preferentment llicenciats en pedagogia. La seva tasca es concretava en: substituir el director; vigilar el comportament dels alumnes, inculcant-los el sentit de responsabilitat i d’exemplaritat en la convivència; dirigir la biblioteca i cuidar els serveis culturals; promoure especialment el desenvolupament de les activitats d’educació física i recreativa; coordinar les activitats dels educadors i orientar-los en les tècniques de treball intel·lectual i estudis dirigits. Els educadors eren els auxiliars del preceptor per a l’execució dels plans formatius, nomenats pel director previ informe del preceptor. Havien de tenir un títol de grau mitjà superior o ser mestres. El número d’educadors era proporcional al dels alumnes. La ràtio era d’un educador per cinquanta alumnes. 

L’ingrés als col·legis es feia per concurs. Cada juny es convocaven les places i les sol·licituds eren valorades atenent circumstàncies acadèmiques «i morals». Els becaris eren preferents. 

Una remarca. L’any 1968, José Luis Villar Palasí, ministre d’Educació i Ciència, va manifestar a un reduït cercle de periodistes que «la primera enseñanza es un problema de dinero, la segunda una cuestión de ideas y la enseñanza superior tiene ante sí unos interrogantes que lindan incluso con las concepciones políticas». Encara que el redactor del diari dels Godó acabaria fent-se un embolic a l’hora de seguir recollint les paraules del mandatari quan es referir a la primària: «es imposible disponer de una escuela y un maestro para caserío, para cada minipueblo. La solución, por tanto, está en la concentración escolar, en los colegios menores, en el régimen de internado, en la resolución del sistema de transporte». (La Vanguardia, 14/8/1968, p. 4). Evidentment, l’informador havia confós les escoles-llar de primària amb els col·legis menors de secundària. Sobre això cal indicar que el 18 de juliol de 1971 s’inaugurà l’Escola-Llar d’Olot com a centre pilot únic a les terres de Girona. El ministre concretaria tres anys més tard «La nueva frontera de la educación nacional» amb la llei general d’educació. El debat parlamentari de l’article corresponent als col·legis majors i menors va empènyer tant el zel dels procuradors a Corts que hi esmerçaren ni més ni menys que cinc hores (La Vanguardia, 27/5/1970, p. 7). 



El governador civil i el bisbe vertebraven l'absolutisme politicoreligiós a la província. Los Sitios, 5/9/1971, p. 2.



6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ÁGUILA, Juan José del. El TOP: la represión de la libertad (1963-1977). Planeta. Barcelona, 2001.

AJENJO, Marc; ARRIBAS, Ramon; BLANES, Armand; MENDIZÀBAL, Enric; MÓDENES, Juan Antonio. «L’evolució de la població de Catalunya en el període 1986-1991: estancament demogràfic i canvis en la distribució territorial de la població». Papers de demografia, 74 (1993), 94 p. 

ALBERCH I FUGUERAS, Ramon; ARAGÓ I MASÓ, Narcís-Jordi. 75 anys de Girona (1909-1984). Fundació Caixa de Pensions, 1984. 

ALONSO, Luis Enrique; CONDE, Fernando. Historia del consumo en España: una aproximación a sus orígenes y primer desarrollo. Debate. Madrid, 1994. 

ALONSO PASCUA, Borja. «Observaciones en torno el área dialectal leonesa: sobre viejos límites eclesiásticos y lingüísticos». Revista de Filologia Española. CI, 1º, enero-junio, 2021, p. 65-94. 

ÁLVARO, Francesc-Marc. «Maig del 68, mig segle buscant la platja». Serra d’Or, 701 (2018), p. 24-26. 

AMAT, Jordi. «L’Ametlla, 1966. Disseny i decepció d’un organisme rector de la cultura catalana». Cercles. Revista d’Història Cultural, 16 (2013). 

ARAGÓ, Narcís-Jordi. Periodisme sota sospita: 25 anys entre la censura i la llei de premsa. Acontravent. Barcelona, 2013. 

ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Edicions 62. Barcelona, 1972, p. 183. 

BARBAZA, Yvette. El paisatge humà de la Costa Brava. (2 vols.). Apèndix de Joan Cals. Edicions 62. Barcelona, 1988. [1a. ed. Armand Colin. París, 1966). 

BERNECKER, Walter L. «El cambio de mentalidad en el segundo franquismo». Townson, Nigel (ed.). España en cambio: el segundo franquismo, 1959-1975. Siglo XXI. Madrid, 2009. 

BOHIGUES SAPENA, S.J., Rafael. Análisis de la juventud contemporánea. Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Sevilla. Sevilla, 1975. 

BOIX, Maur M. Cops d’ull al retrovisor. A cura de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001. 

CARRILLO-LINARES, Alberto. «Movimiento estudiantil antifranquista, cultura política y transición política a la democracia». Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 5 (2006), p. 149-170. 

CASAS, Ferran et alii. Tota la veritat. Ara Llibres. Barcelona, 2019, p. 166. 

CASASNOVAS, Máximo; DOMINGO, Manuel; MARCO, José; BRÍA, Lázaro. ¿Concilio o rebeldía? Los latifundios clericales de Lérida. Nova Terra. Barcelona, 1966. 

CASASSAS YMBERT, Jordi. Pervivència de Catalunya: la formació de la societat catalana i de les seves identitats a l’època contemporània. Afers. Catarroja, 2020. 

CASTELLET, J.M. Seductors, il·lustrats i visionaris: sis personatges en temps adversos. Edicions 62. Barcelona, 2009. 

CAZORLA, Antonio. Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975. Alianza. Madrid, 2016. 

CHUECA RODRÍGUEZ, Ricardo Luis. «Las juventudes falangistas». Studia historica. Historia contemporánea, 5 (1987), p. 87-104. 

CORTADELLAS, Xavier. Enaigats: relats de gent i d’aigua. L’aigua perduda del Baix Empordà i del Congost de Celrà al Baix Ter i l’Escala. Sidillà. La Bisbal d’Empordà, 2020. 

COSTA-PAU, Manuel. Turistes, sirenes i gent del país. Llibres del Segle. Girona, 2019. [1a. ed. Ariel, 1966). 

DOWLING, Andrew. La reconstrucció nacional de Catalunya 1939-2012. Pasado y Presente. Barcelona, 2013. 

ELDUQUE, Albert. «Josep Maria Forn, el compromís amb la realitat». Serra d’Or, 727-729, juliol-setembre 2020. 

ESPUELAS BARROSO, Sergio. La evolución del gasto social público en España, 1850-2005. Estudios de Historia Económica, 63. Banco de España. Madrid, 2013. 

ESTAPÉ, Fabián. De tots colors: memòries. Edició a cura de Mònica Terribas i Sala. Edicions 62. Barcelona, 2000; Sin acuse de recibo. Mònica Terribas i Sala (ed.). Plaza & Janés. Barcelona, 2000. 

FABRE, Jaume. «Nèstor Luján, un periodista valent». Serra d’Or, 736, abril 2021, p. 36-39. 

FÀBREGAS I GUILLÉN, Dídac. La democracia en la España del siglo XXI: de la esperanza a la regresión. Viena. Barcelona, 2007. 

FERRÉ PAVIA, Carme. «Serra d’Or, intel·lectualitat i cultura resistents en el segon franquisme (1959-1977)». Treballs de Comunicació, 12 (1999). 

FLUVIÀ FONT, Modest; RIGALL I TORRENT, Ricard. «Del 1960 al 1980: la modernització de l’activitat productiva gironina». Cent anys d’economia a les comarques gironines. Cambra de Comerç de Girona. Girona, 2011, p. 262-361. 

FULCARÀ TORROELLA, Maria Dolors. La Residència d’Estudiants de Catalunya (1921-1939). Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2011. 

GALERA PORTA, Francesc (ed.). Epistolari Calders-Tísner. Edicions UIB - Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2020.

GARCÍA SEBASTIANI, Marcela. «Diplomacia, turismo e identidad nacional: La celebración del 12 de octubre en España durante la Guerra Fría». Hispania, vol. 81, núm. 267 (2021), p. 195-226. 

GAZIEL. Obra inèdita. Edició a cura de Manuel Llanas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2020. 

GUILLAMET, Jaume. La premsa de les comarques gironines. Selecta. Barcelona, 1977. 

IGLESIAS FERNÁNDEZ, José. Precios, salarios e inflación en España. Cuadernos para el Diálogo. Madrid, 1975. 

ILLUECA, Luis. «Los colegios menores, intento de superación del internado». Revista española de pedagogía, vol. 23, núm. 91-92 (1965), p. 454-462. 

INSTITUTO NACIONAL DE ESTADÍSTICA. Reseña Estadística de la Provincia de Gerona. Madrid, 1972.

JULIÁ, Santos. Demasiados retrocesos: España 1898-2018. Galaxia Gutenberg. Barcelona, 2019. 

JULIANA, Enric. Aquí no hem vingut a estudiar. Ara. Barcelona, 2020. 

LLADONOSA LATORRE, Mariona. «Imaginari cultural i social del pensament polític del primer pujolisme». Cercles. Revista d’Història Cultural, 20 (2017), p. 71-99; Nosaltres els catalans: del catalanisme catòlic al pujolisme. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2019. 

LOZANO, Vicenç. Intrigues i poder al Vaticà. Pòrtic. Barcelona, 2021.

MADARIAGA, Salvador de. España: ensayo de historia contemporánea. Espasa-Calpe. Madrid, 1979. 

MARÍN, Martí. ¡Ha llegado España!: la política del franquisme a Catalunya (1938-1977). Eumo. Vic, 2019. 

MARQUÈS, Salomó. Modest Prats, un esperit lliure. Pia voluntat mossèn Modest Prats i Domingo. Girona, 2021. 

MARTÍN SÁNCHEZ, Miguel Ángel. «Poder y control en los colegios menores de la Universidad de Salamanca». Campo Abierto. Revista de Educación, vol. 29, núm. 2 (2010), p. 91-108. 

MARTÍN SÁNCHEZ, Miguel Ángel; GARCÍA PERALES, Nuria. «Aproximación pedagógica al Colegio Menor de San Pelayo de la Universidad de Salamanca». Foro de Educación, vol. 12, núm. 17 (2014), p. 91-108. 

MARTÍNEZ CARRIÓN, José Miguel. «Niveles de vida y desarrollo económico en la España contemporánea: una visión antropométrica». Revista de Historia Económica=Journal of Iberian and Latin American Economic History, 3 (1994). 

MASÓ PRESAS, Sebastián. Estudios para el desarrollo de la economía gerundense. Cámara Oficial de Comercio e Industria de Gerona. Girona, 1971. 

MASSOT I MUNTANER, Josep. Antoni M. Sbert: agitador, polític i promotor cultural. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000. 

MENA, José María. De oficio, fiscal. Ariel. Barcelona, 2010. 

MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y CIENCIA. La educación en España: bases para una política educativa. Madrid, 1969. 

MOLINERO, Carme; YSÀS, Pere. El règim franquista: feixisme, modernització i consens. Eumo. Vic, 1994; Catalunya durant el franquisme. Empúries. Barcelona, 1999; «Modernización económica e inmovilismo político (1959-1975)». Historia de España siglo XX 1939-1996. Jesús A. Martínez (coord.). Cátedra. Madrid, 1999. 

MUNTANER I PASCUAL, Josep Maria. La Economía de la provincia de Gerona en el año 1971: síntesis de la coyuntura económica gerundense. Caja de Ahorros Provincial de Gerona. Girona, 1972. 

MUÑOZ SORO, Javier. «Dictadura modernizante, (seudo)opinión pública y dualismo cultural en la España de los años sesenta». Cercles. Revista d’Història Cultural, 21 (2018). 

PALACIO, Manuel. Historia de la televisión en España. Gedisa. Barcelona, 2005. 

PÀMIES, Teresa. Ràdio Pirenaica: emissions en llengua catalana de Radio España Independiente (1941-1977). Cossetània. Valls, 2007. 

PRADOS DE LA ESCOSURA, Leandro. El progreso de España (1850-2000). Fundación BBVA. Bilbao, 2003. 

PUEYO I PARÍS, Miquel. Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols. Edicions 62. Barcelona, 1984. 

PUIGVERD, Antoni. La finestra discreta: quadern de la roda del temps. La Vanguardia. Barcelona, 2014. 

RAFANELL, August. Notícies d’abans d’ahir: llengua i cultura catalanes al segle XX. A contravent. Barcelona, 2011. 

RAGUER, Hilari. «Impacte del Concili II del Vaticà a l’Espanya de Franco». Revista de Dret Històric Català, 19 (2020). 

RISQUES, Manel (dir.); DUARTE, Àngel; DE RIQUER, Borja; ROIG ROSICH, Josep M. Història de la Catalunya Contemporània: de la guerra del Francès al nou Estatut. Mina. Barcelona, 2006. 

RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona: passat i present. Tesi doctoral inèdita. Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Bellaterra, 2010. Vol. 3. Apèndix. Accés obert a: ddd.uab.cat/record/63870 

SÁNCHEZ RECIO, Glicerio; TASCÓN FERNÁNDEZ, Julio. «La política y los empresarios en los años 60: la inversión extranjera norteamericana». Historia y política: ideas, procesos y movimientos sociales, 9 (2003), p. 142. 

SOLÉ TURA, Jordi. Introducción al régimen político español. Ariel. Barcelona, 1971. 

SOPENA, Mireia. El risc de la modernitat. La revista Critèrion (1959-1969). Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2018.

SUAU MAYOL, Tomàs. «El vessant cultural del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears a la dècada de 1960: la programació d’exposicions i de conferències». Cercles. Revista d’Història Cultural, 16 (2013), p. 217-229. 

TAMAMES, Ramón. Introducción a la economía española. Alianza. Madrid, 1987 (17ª edición revisada); Fundamentos de estructura económica. Alianza. Madrid, 1986; Introducción a la economía española. Alianza. Madrid, 1974 (9ª edición revisada). 

TOWNSON, Nigel (ed.). España en cambio: el segundo franquismo, 1959-1975. Siglo XXI. Madrid, 2007. 

TURRÓ I VENTURA, Xavier. «La població». Revista de Girona, 200 (2000), p. 23-32. 

TUSELL, Javier. Dictadura franquista y democracia, 1939-2004: historia de España, XIV. Crítica. Barcelona, 2005. 

YSÀS, Pere. Disidencia y subversión: la lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975. Crítica. Barcelona, 2004.




Bep Marquès. Sense títol. 1960. Carbonet sobre fusta, 47 x 65 cm. 
Imatge: Catàleg de l'exposició Bep Marquès. Fundació Valvi. Girona, 2014, p. 42.