dissabte, 9 de juny del 2018

Girona segons Daniel Vivern

Badocs, fotografía de Miquel Bohigas, 2018. 
Escala del Galligants a la plaça dels Jurats, el monestir de sant Pere de fons.

Daniel Vivern i Lladó (Veïnat de Salt, 1959) acaba de publicar la monografia corresponent a Girona dins la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona.

Home educat i polit, forma part de la menestralia lingüística del país. Corrector, traductor i editor de textos, també exerceix el periodisme i fa escrits sobre comanda.

Coneix a bastament Girona. Ja són centenars de milers les pàgines dels temes més variats referits a la ciutat que ha dreçat i escrit.

Dani Vivern pertany a la generació del baby boom, i per això adreça el quadern –sobretot– a les generacions X, Y i Z.

Daniel Vivern i Lladó
Girona
Quaderns de la Revista de Girona, 192
Diputació de Girona / Obra Social “la Caixa”
Girona, 2018, 96 p.


La col·lecció: ets i uts

Han hagut de passar trenta-tres anys per haver el títol dedicat a la ciutat. Déu-n’hi-doret. Quan Rosa Maria Gil i Tort va ser nomenada directora de la col·lecció va voler cobrir la mancança tot seguit. Queda pendent un altre buit incomprensible: Ripoll.

A excepció de Jaume Fabre i Fornaguera, ideòleg i fundador de la col·lecció, els successius directors s’han caracteritzat per tenir un fotimer d’ocupacions. Anant escopetejat és fàcil perdre pistonada fins al punt d’admetre que un doctor en història ometi el preceptiu capítol dedicat a la Guerra Civil en una monografia local. Talment com si en aquella vila el desastre hagués passat de llarg.

No cal entrar a detallar la casuística de la màniga ampla, però tampoc es tracta de fer veure que no ha existit. Vet aquí uns exemples: dedicar tot un capítol a explicar la recepta i el procés d’elaboració de bunyols de la sogra de l’autor; tractar l’arribada de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima a una vila com si es tractés la de l’home a la lluna; o que la crònica de la primera visita del president Pujol a una localitat empordanesa reporti la mateixa expectació que a Villar del Río l’espera de Bienvenido, Mister Marshall. El pedestrisme pot arribar a extrems irrisoris.

Per evitar disbarats bé prou hi ha els membres del Consell Assessor de la col·lecció, que és l’òrgan definidor. Però, ai las! Hom seu còmodament a la butaca com si es tractés d’una Acadèmia Recreativa de Ciències Provincials. Qui dies passa anys empeny.


Perspectiva d’autor

Daniel Vivern és un personatge retranquil. Remena suahili, llengües eslaves, grec demòtic... No sé si el parla. Llatinista amb una facilitat sorprenent: tradueix a peu dret qualsevol frase amb la qual se’l vulgui reptar. Aquesta dèria la va compartir amb un tal Carles Puigdemont. Ambdós varen ser els correctors fundacionals de l’heroic Punt Diari, i obtingueren el visat de l’ofici a la mateixa escola per on varen passar Bartomeu Bardagí i Moras o Jordi Pujol i Cofan. Puigdemont i/o Vivern haurien d’escriure els records de l’època abans no ho malbarati algun estudiant del grau de Comunicació Cultural.

Després d’anys en redaccions carregades d’humanitat va encarrilar-se pel treball per compte propi. Durant una llarga època el va combinar amb la secretaria tècnica del Col·legi de Periodistes a Girona. El millor lloc per clissar la gent del ram.

Negre reconegut, manté el secret professional amb el mateix sigil que el confessor de Sa Santedat. Previsor de mena, fa anys que té al congelador l’article necrològic dedicat a un personatge de reputació.

Ara gaudeix de la sociabilitat d’una manera més plàcida. És un incondicional de la tertúlia que va instituir el Dr. Felip Pipe Sánchez Babot. La formen bons jans d’esperit murri. El lloc propici per acomplir la tafaneria proteínica que necessita un periodista.

Dels vells temps perduren relacions d’amistat amb col·legues. Singularment amb Pere Madrenys, Jordi Soler Hèlios i Manuel Castaño. Si Madrenys ens llega unes memòries poden ser per sucar-hi pa. Per ara continua la praxi de l’ofici a l’equip de redacció de la revista El Roure de Girona.

Amb l’entranyable Manuel Castaño comparteixen el gust pel conreu de la poesia culta i humorística amb ànsia alliberadora. Consta que Vivern té àmplia obra poca-solta dedicada a venerables patricis del rodal. Llàstima que no ressorgeixin revistes satíriques del calibre del Senyor Narcís o la Xinxeta.

Evidentment, Daniel Vivern hagués pogut ser un perfecte secretari de cambra de S.A. Imperial i Reial l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Dedicat a l’entregent, gaudiria del melting pot de llengües, cultures i paisatges. Miramar és un recer privilegiat per a la inspiració. La contemplació de musses era assegurada.

Fotografia esgrogueida i esborrada de Mariàngela Bivern (Girona, 1787 - Palol d'Onyar, 1845)comandanta de la II Esquadra d'Infermeres de Santa Bàrbara. Heroïna dels Setges de 1808, reposa al panteó familiar del cementiri de Girona. Avantpassada de Daniel Vivern, titular del mausoleu.

Els continguts

El llibre és una crònica de la vida ciutadana escrita amb gust i ganes. Rememora el passat i dedica una especial atenció a la contemporaneïtat. L’anima una empatia crítica i segueix la pauta que concreta la intencionalitat de la col·lecció.

L’autor tenia clar el què i el com per pròpia experiència. Quan els Vivern americans venen a Girona no troben un llibre de divulgació que reculli la memòria ciutadana de manera global, il·lustrada, breu i amena. Des d’ara, se sorprendran de trobar-hi pistes dels avantpassats Bivern i l’enyorat tiet Carles Vivó.

Però no tot són flors i violes. Les recensions també han de mantenir un to sever en l’enumeració de gatades a risc de ser titllat de perepunyetes. És de precepte.

La portada és d’estampeta. Una convenció editorial no escrita rebutjava les cobertes de campanar i s’optava per l’enquadrament d’un racó d’interès estètic i simbòlic que proposava l’autor. Contràriament a això, la fotografia triada és trista i somorta. Ideal per il·lustrar una nova edició de La fi del món a Girona, de Joaquim Ruyra. Tampoc anima a la compra. El reclam és nul. Llàstima.

Pel que fa a la cronologia és oportú que aparegui la data de l’1 d’octubre de 2017. En canvi, sorprèn que l’acollida del Festival Internacional del Circ s’assenyali com el fet més destacable del primer trimestre de 2018.

Ja pròpiament dins els capítols es detecta un lapsus quan s’atribueix a Francesc Macià el lideratge de la Lliga (p. 23).

El capítol dedicat a la política local (11), s’obre amb una fotografia de la façana de l’ajuntament amb la pancarta que reclama la llibertat dels presos polítics, i apareix una inexactitud quan es diu que SEMEGA es va fundar després de Franco quan és una creació de 1970. El malentès ve per l’excepcionalitat de mantenir l’acrònim tot i canviar la denominació: de «Servicio de Mejora i Extensión Ganadera» a Serveis de Millora i Expansió Ramadera i Genètica Aplicada. Tanmateix, com que l’autor té ofici ha driblat per no situar la Revista de Girona dins el franquisme, quan és un producte de la dictadura (1955).

La immigració ocupa el capítol 12. El fenomen es documenta amb prou dades encara que es troben a faltar les referides a la sociolingüística, que en aquell context esdevenen pertinents.

És d’agrair que el capítol de les vies de comunicació (17) assabenti el comú que el pont sobre el Ter que uneix les ribes dels Salesians i el Trueta s’anomena Josep Tarradellas. In situ, cap rètol informa dels noms del riu i el vial.

Cuines i restaurants (cap. 34). Alegra l’entrada siciliana que dedica a l’hostaleria local amb una afirmació inclement: «Ni el baró de Maldà ni Josep Pla, que van escriure sobre la cuina de per aquí, no en reconeixerien la taula actual». Tracta correctament i sense fanfara el Celler de Can Roca (p. 84).

Cal felicitar l'autor per abordar eclècticament la cita de noms propis. Al costat de ciutadans honrats hi figuren caps d'estopes, cocollones, ermessendes, josafats, manaies, pebreres, pepets gitanos, pepets vermells, umpah-pes, la Principal del Xuixo i la galeria de burgmestres. Així i tot, no s'esmenten els plenipotenciaris dels monopolis privatitzats de les aigües i els serveis funeraris. Al capdavall, el repartiment de la immortal Ciutat petitat i delicada que va traçar Jaume Ministral i Masià.

Finalment, la bibliografia. Ha de ser sumària i Girona es caracteritza per una producció generosa. Ara bé, seria oportú citar la imprescindible Introducció a la història de Girona del professor Josep Clara; el quadern Els jueus a les terres gironines, best-seller de la col·lecció, traduït a diferents llengües; l’esment de la col·lecció Quaderns d’Història de Girona; o el llibre de Narcís Comadira, Girona: Matèria i memòria.

Però aquestes observacions tan subjectives no desmereixen el quadern Girona. Un mosaic ben construït amb els millors materials de la memòria col·lectiva: l’educació, el treball, la convivència, l’urbanisme, les infraestructures, equipaments i serveis, el patrimoni i les expressions de l’art i la cultura.

Desitgem que el quadern serveixi a propis i forans i per això que sigui traduït a fi de projectar la ciutat enllà dels quatre rius. Si es considerés l’hebreu i l’esperanto seria una excel·lent notícia.

Acabem manllevant els millors desitjos del Tarlà: Que sant Narcís, sant de mosques,/ protegeixi la ciutat./ Que ens doni a tots llibertat/ i ens allunyi de pors fosques.*

*Narcís Comadira. «Parla el Tarlà de l’Argenteria en començar les fires de 1981» a Poesia 1966-2012. La butxaca. Barcelona, 2014, p. 322.

L'obra aplega els neguits del moment: la reivindicació de l'amnistia, la recuperació pública de Carles Rahola, la denúncia de la crisi ambiental i el reconeixement nacional de Catalunya.