Ajuntaments inclusius o no

Els poders públics han d’adoptar mesures d’acció positiva
respecte a les famílies quan algun dels seus membres
sigui una persona amb discapacitat.

Llei general de drets de les persones amb discapacitat
i de la seva inclusió social, art. 67.2.

Els ajuntaments han estat fonamentals per estendre valors i canvis socials com els de ciutats i viles sostenibles, educadores i inclusives, amb la finalitat d’incloure les persones amb discapacitat. I a la inclusió dediquem aquest post, tot posant la mirada sobre un cas senzill i significatiu: el tractament de les persones amb discapacitat en la tarifació de les piscines municipals del Pla de Girona i el Congost en aquesta temporada d’estiu.

La Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (Nacions Unides, 2006) i la legislació de seguretat social i serveis socials en reconeixen la protecció. La condició es documenta amb la targeta acreditativa. Les tipologies funcionals poden ser físiques, sensorials, de la comunicació i la parla, derivada de limitacions en la comprensió i/o expressió, intel·lectual, o derivada de trastorn mental. Les persones amb discapacitat suporten un greuge comparatiu pel sobreesforç que representa per a elles l’impacte en les condicions de vida i l’economia familiar.

Cada terra fa sa guerra

A la vista del precepte legal que encapçala aquestes ratlles, hem volgut conèixer l’aplicació a les piscines públiques de titularitat municipal de «mesures d’acció positiva respecte a les famílies quan algun dels seus membres sigui una persona amb discapacitat». El quadre següent reflecteix l’estat de la qüestió:

Dels nou ajuntaments citats, només tres recullen expressament les persones amb discapacitat; per a la resta, no existeixen.

Igual que passa amb les persones jubilades, quan una persona amb discapacitat acudeix a una piscina no ho fa per motius lúdics o d’oci, sinó rehabilitadors —com deien els romans, Salus per aquam. En aquest país, l’IMSERSO ofereix programes de termalisme per a persones amb discapacitat; en canvi, la majoria d’ajuntaments del rodal els ignoren.

Tanmateix, el quadre és susceptible d’interpretació. Una primera evidència és l’encarcarament en la denominació de determinats supòsits al marge dels avenços legislatius i el llenguatge associat. Quan es parla de famílies, caldria parlar d’unitat familiar o de convivència. També s’hauria de precisar la relació pensionista-persona amb discapacitat: una persona amb discapacitat pot ser pensionista o no.

Per tant, sembla necessària una primera recomanació: incorporar definicions al text de les ordenances fiscals per saber de què parlen els que les aproven. En aquest sentit, esdevé impracticable la de Sarrià de Ter.

D’altra banda, i des d’un punt de vista tècnic i jurídic, és sorprenent que hi hagi ajuntaments que considerin l’entrada a una piscina com una taxa i no com un preu públic.

El tema de les AMPA devia introduir-se per tacticisme electoralista, ja que tothom que pertany a una AMPA forma part d’una unitat familiar o de convivència.

El carnet jove també és desconsiderat majoritàriament; en canvi, un ajuntament que no considera res més que les famílies té un abonament per a treballadors (forans, suposem) de les empreses del terme que costegen l’abonament al 50 %.

Una singularitat sense parió és la de Sant Gregori. Si per una banda té l’encert de tenir en compte els veïns de la Vall de Llémena, el súmmum, però, és l’aplicació del dret romà a l’hora de beneficiar els que hi estan empadronats o assimilats: el ius soli i el ius sanguinis. Tan senzill com seria definir l’abast dels integrants de les unitats familiars o de convivència i deixar-se de genealogies!

Excepte Girona i Salt, tots els ajuntaments coincideixen a penalitzar els forans (no empadronats). Les urbs són generoses amb el rerepaís, però la corona de municipis de l’àrea urbana, tot el contrari. Vegeu el quadre següent:

Cal evidenciar també la gamma de preus ben diferents per a un mateix servei. D’altra banda, la majoria d’ajuntaments es dediquen a regular els preus, però, en canvi, no han elaborat un reglament de funcionament de l’equipament.

A terra que vas, usança que trobes

La conclusió primera és la manca generalitzada d’atenció a les persones amb discapacitat en la tarifació social de les piscines municipals, a excepció de Fornells de la Selva, Quart i —sobretot— la ciutat de Girona, que estableix diferents supòsits tarifaris: juvenil (fins a 20 anys) amb discapacitat, adult (individual, de 21 a 65 anys) amb discapacitat, familiar adult (titular de 21 a 65 anys + parella + fills fins a 20 anys) amb un o més membres amb discapacitat.

I com a nota simptomàtica: els grans absents de la tarifació social de tots els ajuntaments són els aturats.

El cas de les piscines que hem analitzat es pot estendre a altres àmbits, com per exemple, el del transport, on són sorprenents les diferències de tractament entre l’operadora ferroviària Renfe, la Autoritat Territorial de la Mobilitat de l’Àrea de Girona o l’Autoritat del Transport Metropolità de l’Àrea de Barcelona. Entitats públiques finançades amb els impostos de tots apliquen criteris diferents. El mateix passa en l’àmbit de la cultura. Hi ha museus que apliquen tarifes reduïdes i d’altres, gratuïtes.

De Bescanó a Celrà (21,10 km) hem vist que les persones amb discapacitat són tractades de manera ben diferent. Això deu obeir al que alguns anomenen autonomia local.

No totes les piscines municipals apliquen la Llei d'accessibilitat.

Autonomia local

Els ens locals per justificar què fan o deixen de fer solen recórrer a una màxima lapidària: l’autonomia local.

Aquest sacre principi és un salconduit tan garant com el segell que s’estampava als passaports del franquisme.

Ajuntaments, consells comarcals, diputacions i els seus satèl·lits ofereixen balanços amb escassíssims resultats genials i molts desastres i marrameus en forma de dèficit, males pràctiques i corrupció.

Aquest laissez faire, laissez passer (la Sindicatura de Comptes de Catalunya no té capacitat sancionadora) ha portat a un camp d’Agramant, on cada alcalde esdevé monarca del seu reialme i cada ajuntament una cort. Diuen que el model és «presidencialista». Per això hi ha municipis costaners que organitzen festes i festetes, mentre durant anys i panys molts carrers continuen sense voreres ni paviment. Facin un volt per cala Montgó.

La defensa dels interessos de les entitats locals els representen la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis, ambdues empastifades per casos de corrupció.

Quan s’ha volgut revisar el mapa municipal català cap intent ha reeixit, i sempre s’ha invocat el lema de l’autonomia local a la manera de «A mí la Legión». De les municipalies que va concebre amb intel·ligència el geògraf Lluís Casassas a l’Informe Roca, ningú en vol sentir parlar. És un tema tabú. Quantes fortunes no s’hauran fet reconvertint camps de terrosses en propietats urbanes! I quants sous associats!

L’Estat també va intentar fer endreça, però els sindicats d’alcaldes varen posar totes les traves argüint una vegada més el lema. La Llei de sostenibilitat i racionalització de l’Administració local espanyola (LSRAL) no acaba d’assolir el que diu el seu nom.

A França i Itàlia no s’han estat de raons electoralistes i caciquils i han posat per davant l’estalvi i l’eficiència. Concretament, a França l’any 2017 els ajuntaments hauran de tenir un mínim de 20.000 habitants en lloc dels 5.000 actuals. I L’any 2020 desapareixeran els consells generals (diputacions).

La LSRAL comença a rodar amb la darrera convocatòria d’eleccions municipals, i això ha suposat revisar el nombre de regidors, les retribucions i el nombre d’assessors, una lacra partidista incrustada a l’Administració pública.
L’Ajuntament de Girona compta amb dotze assessors i la Diputació de Girona, amb vint-i-cinc. I a diferència del personal funcionari i laboral, no han de sotmetre’s a cap procés d’avaluació de capacitats i mèrits. Amb el carnet del partit en fan prou.

La tasca dels assessors és d’una inconcreció temerària. En ocasions acaben convertint-se en comissaris polítics que vigilen de prop els empleats i el propi electe a qui estan adscrits, atès que els designa el partit. De facto venen a ser com les parelles de la Guàrdia Civil: són dos per vigilar-se l’un a l’altre.

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya, a efectes pràctics no serveix de res. Fa anys es va substituir la direcció d’un catedràtic de dret administratiu per indocumentats passavolants que allà trobaven un aparcament temporal a l’espera de. I desprès hi ha qui s’omple la boca parlant de Prat de la Riba i la Mancomunitat... en queda de lluny l’ENA francesa! Una altra estructura d’estat desmantellada per les polítiques d’ocupació de càrrecs partidaris menyspreant les institucions històriques.

En el postfranquisme els presidents de la Diputació Joan Vidal, Arcadi Calzada i Salvador Carrera només varen tenir un càrrec de confiança: el secretari particular. Més tard, es va voler una denominació més entonada i es va passar a dir cap de gabinet. Però ja se sap que l’hàbit no fa el monjo. Generalment el perfil és el d’un home de corre ve y dile i altres feines no gaire clares. Un lampista del poder.

La cosa va embogir més endavant quan algú va pensar que ser president de la Diputació era com ser marquès o president de la Coca-Cola.

El president Carrera dinava molts dies una truita a la francesa i una peça de fruita que li preparava la dona del xofer-porter.

No va ser pas ell qui va freqüentar Via Veneto o el Botafumeiro a Barcelona, Casa Lucio o Lhardy a Madrid, o beure llicorella del Priorat a diari, encara que se signessin declaracions sobre les excel·lències del productes de la terra.

En el proper post veurem un cas pràctic d’autonomia local. Un exemple domèstic per constatar les diferències jeroglífiques de la tarifació social als municipis del Pla de Girona.

Objecció de consciència

El Ministeri de Sanitat nega al seu web que la píndola de l'endemà sigui abortiva.

Aquests darrers dies s’ha conegut una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que ha dictaminat a favor dels farmacèutics que es neguen a dispensar la píndola de l’endemà apel·lant a l’objecció de consciència. El magistrat ponent és membre de l’Opus Dei.

Per tant, un fàrmac autoritzat per l’Agència del Medicament es dispensarà o no a criteri d’un professional que queda exempt de tota exigència ètica en la prestació d’un servei públic. I que podrà fer prevaler les seves creences religioses per sobre de l’interès general. Una manera de discriminar el ciutadà.

La resolució judicial indirectament dinamita la funció deontològica que era atribuïda als col·legis professionals. Un pas més cap a la desregularització neoliberal.

I per altra banda, ignora la labor científica que en aquests camps esmercen institucions de reconegut prestigi com l’Institut Borja de Bioètica (URL) o l’Observatori de Bioètica i Dret (UB).

És el mateix que passa quan la llengua se sostreu als lingüistes, els polítics la malbaraten a conveniència per interessos partidistes i, finalment, s’acaba portant la filologia als tribunals. D’això, sobretot, al País Valencià i les Illes en tenen gran experiència.

El mateix Tribunal Constitucional, en canvi, nega que un ciutadà pugui exercir el seu dret d’objecció de consciència política negant-se a formar part d’una mesa electoral en ús de la llibertat ideològica i religiosa. En aquest cas, les idees i creences porten a una pena de presó.

Així doncs, l’exercici pacífic de l’objecció de consciència no és igual per a tothom. Ses senyories administren justícia a favor o en contra segons qui o per a què. Diuen i ens volen fer creure que tots som iguals davant la llei.

Acaba d'entrar en vigor la llei morrió també coneguda per llei mordassa, feta per a reprimir la llibertat d'expressió. Aquesta gent del PP són dignes hereus dels seus avantpassats: el franquisme el porten inoculat a l'ADN.

Carles Vivó entre nosaltres

Aquests dies la Biblioteca de Sant Gregori acull l’exposició sobre l’Auca de la Catedral de Girona en homenatge a Carles Vivó i Siqués, amb text de l’escriptor Jordi Dalmau i dibuixos de més de vint-i-quatre artistes plàstics, que ha produït l’Associació d’Amics de la UNESCO de Girona.

Hi aporten obra creadors de diferents generacions, escoles, disciplines i ideologies en un totum revolutum ben original. La nòmina d’amics d’en Vivó i de la catedral és extensa: Ció Abellí, Mònica Aymerich, Clara Bacquelaine, Roser Balló, Joan Baron, Manel Baulida, Albert Casellas Condom, Ernest Dalmau Corominas, Ernest Dalmau Pararols, Josep Duixans, Anna Estadella, Domènec Fita, Mercè Huerta, Bep Marquès, Meritxell Ramos, Vicenç Pijaume Sureda, Santiago Roca D. Costa, Martí Rosés, Guillem Terribas, Joan Vallès, Isidre Vicens, Montserrat Vidal de Llobatera, David Vivó Codina i Mar Vivó Codina. I el resultat és a la vista.

Sant Narcís, primer bisbe de Girona, és un personatge vinculat indissolublement a Ginestar de Llémena pels lligams que va establir amb santa Afra, que dóna nom a un dels santuaris emblemàtics de la vall, i que malauradament a hores d’ara està completament abandonat, fins al punt que si no s’hi posa remei caurà a trossos. Si servís per acollir persones sense-sostre! La troica formada per l'ordinari, el vicari general i el provicari general del bisbat de Girona deuen patir de la vista...

Carles Vivó va ser un personatge polifacètic, experimental i experimentat en totes les facetes de les arts: el dibuix, la cal·ligrafia o la dramatúrgia. Excepcional com el seu amic, el poeta Josep Tarrés. Si aquest parell en lloc de néixer a la ciutat dels quatre rius ho haguessin fet als EUA, haurien treballat per a la Metro-Goldwyn-Mayer o per Columbia. Segur. I de les seves produccions haurien resultat pel·lícules com Ben Hur o Lawrence d’Aràbia.

En Carles va ser un enamorat i un dels més preclars propagadors dels enigmes de Girona. Fins i tot va arribar a crear llegendes apòcrifes. Irrepetible.

Serè, gens pretensiós i amable, contagiava un esperit d’il·lusió i sana companyia. Recordo la visita a casa seva i com em mostrava ―com un infant feliç― tots els seus embalums de col·leccionista. El seu interès per l’art i la màgia era inacabable. Absolut.

Imatge de maduresa de Carles Vivó.

El batxiller Carles Vivó va compartir pupitre als Maristes amb el meu benvolgut amic dom Lluís Maria de Pont, a qui va dedicar un exemplar del seu quadern Llegendes i misteris de Girona amb una caricatura simpàtica que va fer feliç el company d’estudis cartoixà.

Recordo una anècdota que em va explicar fa anys: Per Carnestoltes Narcís Jordi Aragó i Mercè Huerta el van convidar al seu domicili, la casa Masó del carrer de les Ballesteries, juntament amb en Joan Ribas i en Francesc Ferrer ―amb les seves respectives mullers. La consigna era que els homes havien d’anar disfressats d’allò que haurien volgut ser. Tots van coincidir a disfressar-se de bisbes (de Girona)!

En Carles em va deixar posar el segell cardenalici que li van regalar els seus companys de feina quan es va jubilar i amb el qual va ser enterrat.

I quan va morir, una periodista va encapçalar la crònica del funeral a l’església del Carme ―plena de gom a gom― amb allò que jo li havia confiat a cau d’orella. Més o menys era això: «L’àngel de la catedral plora, la Cocollona està trista, les carpes no neden, la bruixa s’esgarrifa...perden la joia del seu mentor».

El bestiari de Girona errava. Se n’anava amb aquells éssers fantàstics per sempre.

Dues obres d'inconfusible estil vivonià

No en nom de la meva mare

He estimat la justícia i he detestat la iniquitat.

Epitafi gravat a la tomba del cardenal Francesc Vidal i Barraquer

a la cartoixa suïssa de la Valsainte

L'ase dels cops

La nostra Grècia de cada dia

La portada del Punt Avui (d’avui, 7 de juliol de 2015) dedica la meitat de l’espai a informar sobre la situació del servei de pediatria de l’Hospital Universitari Josep Trueta i l’altra meitat, a un concert celebrat al monestir de les benetes de Sant Daniel. Un contrast que ens situa en el punt just de fins on hem arribat per les polítiques públiques que regeixen el govern de la Generalitat de Catalunya (CiU) a les quals dóna suport el seu soci parlamentari (ERC).

La governació del país condemna els nens i nenes a llistes d’espera malgrat haver mitjans per fer possible la intervenció quirúrgica d’infants les vint-i-quatre hores, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

D’altra banda, ningú qüestiona que se subvencioni un concert per a una minoria; minoria que generalment també té capacitat per contractar sanitat privada.

Què passa? Doncs que s’apliquen retallades en els drets fonamentals a la salut, l’educació i els serveis socials mentre s’esmercen recursos públics per entretenir i divertir una selecció. I això val per les monges de Sant Daniel i per a tots els festivals de música patrocinats amb fons públics.

Les persones mereixen gaudir d’entreteniment, espectacles i diversió, però pagant-s’ho de la butxaca, naturalment. No pas a càrrec del comú dels contribuents. És un escarni que persones amb uns baixos ingressos –tant actius com pensionistes– hagin de tributar l’IRPF i part de les seves rendes serveixin per subvencionar concerts per a la  gent guapa, la beautiful people nostrada. I a sobre són amenaçats amb el copagament de serveis bàsics argüint el malestar de les finances públiques. Cal ser cínic!

I això val per al conjunt de les administracions públiques (Festival de Peralada, Torroella de Montgrí, etc.) o per a la Caixa, que fa gala de tenir ànima social (Festival de Cap Roig).

No és demagògia: amb els migrats recursos de moltes persones es financen festivals on els figures van a fer-se veure i els polítics alternen i se les donen de VIP (fins que se’ls acaba la bicoca i són rellevats pels següents).

La meva mare, per posar un exemple ben proper, resulta que enguany ha tingut l’augment d’un euro de pensió, i malgrat això contribuirà a fer més rics personatges com Lady Gaga, Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Tom Jones o Joan Manuel Serrat. Ens podrien dir les administracions patrocinadores ―fent honor a la transparència― quin caixet té cadascun d’aquests artistes i quan els hi costa la broma als malalts, ancians i aturats que no hi van? Gràcies.

Qui vulgui divertir-se que s’ho pagui. Altra gent s’ha de conformar amb un pa amb tomàquet i una botifarra mig crua en un casal d’avis previ pagament. Ja està bé de collonades!

Als pàries de la pàtria els toca fer el cornut i pagar el beure. Mentre, moltes senyories i els corresponents amics, coneguts i saludats podran assistir als concert per la patilla. I probaran tastets i gelats elaborats pels xefs de major fama. En aquest país sempre mengen croquetes els mateixos. Els serveis de protocol mai no han pensat a convidar el Tercer Sector ni el veïnat. A la Diputació a cap pica-pica han tingut la gentilesa de convidar els propers estadants i transeünts de la Sopa. Els cool no es poden barrejar amb la colònia Eau de Pedret Fresh. Sempre hi ha hagut classes. Fins aquí podíem arribar! Mentre hi hagi rucs n'hi haurà que aniran a cavall.

Ofici i artifici de la vella política

Ítaca, com i per aquí

Gabriel Janer Manila va encunyar una lúcida definició: «La cultura és germana de la vida; quan l’home fa cultura és quan viu, quan expressa la seva llibertat i el seu inconformisme». La societat postmoderna s’ha instal·lat en la ximplesa acrítica. Ho va advertir Neil Postman amb un títol genial Divertim-nos fins a morir.

I els media són el millor projector. Ahir vaig escoltar a la ràdio com la senyora Pilar Rahola, actuant com la Golda Meir catalana, gosava afirmar que el poble quadribarrat era anterior al grec i que només hi passava per davant el poble hebreu (!).

Un altre espècimen orgànic és el senyor Vicent Sanchis, predicador etern de les veritats dels dogmes convinguts. Com feia el Sr. Emilio Romero en temps del general Franco.

I aquests personatges són els ideòlegs que ens han de dirigir a la conquesta d’Ítaca sota l’ombrel·la del doctor Goebbels per no agafar una assolellada. Això sí, en un vaixell amb molts pisos i classes. Uns, amb bitllet pagat. Altres, en saló preferent. I, encara, els més nombrosos, a la bodega.

Catalunya a les seves mans –i moltes d’altres― ha esdevingut un Titànic que encara no sap quin capità dirigirà la navegació vers l’illa grega. La destinació a hores d’ara no pot ser més (des)encertada. De moment, s’està seleccionant el quadre de comandament. I serà indispensable conèixer l’oficial de derrota. Els contramestres i la marineria... tela marinera!

La política boutique

Blancs i negres

El barret de copa, capell de blancs

Sempre hi ha "negres" disposats a vendre's el cervell a folis.

Àlvar Maduell

Aplec de Plagis

Edició de l'autor. Col·lecció Maduixer, 18

Barcelona, 2012, p. 27

Intel·liguèntsia fanguera

A començament d’estiu de l’any passat vaig tenir l’ocurrència de llegir la novel·la Un estiu a l’Empordà de Màrius Carol, director de la Vanguardia i tertulià al programa 8 al dia amb Josep Cuní a 8tv, mitjà audiovisual que també pertany al Grup Godó.

Carol i els periodistes són al plató per l’empresa i d’altres, per contingent partidista (quota), com el seu bon amic Arcadi Calzada, de CDC, conspicu personatge, molt apreciat pel seu treball abnegat i eficient com a fosser de Caixa Girona.

M’hi vaig veure empès per quedar bé amb un amic periodista i una amiga llibretera. El periodista em deia que en Carol era el seu ídol; no pas per la seva ploma fàcil, sinó per la seva fatxenderia. La llibretera radiava satisfacció explicant ―fins on era possible― que havia compartit tovalles amb en Màrius i que a l’hora del comiat es va comportar com esperava amb tanta il·lusió.

Conèixer d’avançada la crítica objectiva i desinteressadament elogiosa que havien practicat sobre el llibre els culs llogats del comte de Godó, em va predisposar a una lectura amb totes les garanties. El cert és que ambdues amistats van quedar noquejades després de llegir la meva particular impressió datada el 30 de juny de 2014 que trobareu en aquest blog. I tot sigui dit, a hores d’ara encara no ho entenc.

Vet aquí que a començaments d’enguany Màrius Carol va censurar un article de l’escriptor Albert Sánchez Piñol on aquest feia memòria d’atrocitats perpetrades per l’exèrcit espanyol. L’escàndol va permetre conèixer que les «seves» novel·les les escrivia un negre, això és ‘la persona que fa treballs literaris per a un altre que és qui se’n presentarà com a autor davant el públic’ (DIEC).

La boina, el barret dels negres

Pagant, sant Pere canta

Polítics, professionals, empresaris, hisendats, banquers, eclesiàstics, gent de la faràndula i altres tipus amb capacitat econòmica compren serveis a escriptors, periodistes, historiadors, arxivers, genealogistes i editors per reescriure a benefici propi, tot amagant el passat i el present a conveniència. El perquè cadascú s’ho sap. La vanitat pesa molt. Els gabinets de comunicació són empreses especialitzades en la (re)creació d'artefactes d’aquesta mena en qualsevol format.

Els «autors» assenyats fan anar fórmules discretes per no ensenyar (massa) l’orella. La convenció de coautoria o de “converses recollides per” són plausibles. Encara que s’han donat casos de fer servir un amanuense! en què s’ha desafiat el ridícul més grotesc.

En el camp de la història i l’etnografia de l’Alta Garrotxa hi va haver un cas rellevant i amb conseqüències funestes, però caldrà deixar passar el temps abans de relatar-lo, tot i que els protagonistes fa anys que crien malves.
Encara que a sensu contrario s’han donat casos d’autors que han volgut amagar expressament la seva condició: des d’autors de relats eròtics fins als guions cinematogràfics que elaborava el general Franco (Jaime de Andrade).

Una menció a part són els negres al servei del sector públic, autors innominats a sou de proclames, discursos, pròlegs, cartes, etc. Allò que se’n diu literatura de paperera. Quelcom similar passa amb els fotògrafs o els dissenyadors gràfics de la fulleteria institucional (Toni Puig, dixit).

L’Església catòlica no s’ho estalvia. Cap encíclica o motu proprio han estat escrits per un papa, ni cap carta apostòlica amb cara i ulls per un prelat. La majoria de les vegades la tasca recau en un professor d’ateneu pontifici, capellà erudit o monjo pacient. Les cartes dels fulls diocesans, a vegades, sí. I Déu n’hi do el pa que s’hi dona! Més d’un ordinari diocesà queda en evidència. A Girona tal vegada no podrem gaudir mai més ―pels segles dels segles― de la qualitat del bisbe Jaume. És clar que és vigatà i això marca.

Evidentment si hi ha negres explotats és perquè hi ha blancs explotadors. I com diu la saviesa popular «Uns s’emporten la fama i els altres carden la llana».
Per tot plegat, és il·lustratiu un intercanvi de notes entre col·legues que coneixen el marro:

---

Z,

Ahir vespre vaig llegir el darrer Serra d'Or.

El contingut d'una carta al director "Sobre les declaracions de l'abat Escarré" em va fer pensar en tu. Mira quin fragment:

“És prou sabut que la major part de persones importants es fan revisar o fins i tot redactar els seus escrits per "negres" que consideren més entesos que ells. El mateix Vila Abadal ho ha fet no fa gaire a l'hora de publicar unes plamfletàries memòries sobre els seus anys a Montserrat i no passa absolutament res.”

I desprès en Cercas es fixa amb en Marco...

Cuida't!!!

Y.

---

Z,

Sobre el contingut del missatge darrer, encara una altra perla que vaig descobrir a El Temps del dia 9:

A la pregunta de l'entrevistador:

-Ferran Adrià digué que els grans innovadors de la cuina eren els primers que, per exemple, havien fet una truita de creïlles.

Respon el gran Jaumó Fàbrega:

-I una altra cosa: el primer llibre d'Adrià, on jo vaig fer de negre, va enlluernar tothom amb plats de mar i muntanya, en què es barrejava marisc i carn. Doncs bé, s'havia inspirat en la cuina tradicional de la Costa Brava. A Barcelona es pensaven que s'ho havia inventat ell, però no.

Ja veus com va.

I una de propina: Javier Cercas. Imposturas variadas

Salut!

Y.

---

Hola, Y

Estem en plena era dels divismes i de l’adulació incondicional de mediocres. Algun dia caldrà fer un monument “Al negre desconegut”. I encara tinc esperances d’arribar a una edat tan avançada que em permeti escriure un llibre on denunciï impunement tota aquesta patuleia, amb noms i cognoms. I en Jaume Fàbrega n’hauria d’escriure el pròleg, perquè és un dels casos més flagrants de víctima d’impostors. En puc donar fe.

Z.

---

Hi ha qui porta arrapat a la pell més sutge que un escuraxemeneies.

Hi ha qui va per la vida de blanc i té una credibilitat més negra que el carbó.

Endevina, endevineta.

Sempre s'acaba veient el llautó

Nova casa vella

La província de Girona

La Diputació de Girona acaba de començar un nou mandat. La renovació dels diputats i diputades ha estat notable. Desprès de les vicissituds nefastes de la corporació anterior el relleu esdeveia una profilaxi imperativa per a tots els grups polítics. La manca d’autoritat del president Giraut (UDC), l'estat d'abandó i buit per part de la troika solidària de vicepresidents (CDC), el ridícul general d'una oposició (?) que mirava, escoltava i callava, va ser la bitàcola de la desgovernació. El descrèdit institucional total.

Cal esperar que la nova etapa avalada pel canvi de “vaques sagrades” per edils lliures de compromís amb el passat serveixi per a (re)pensar una institució més inspirada per la vida regimental que per la nova gestió pública.

La successió de governs de diferents marques en els darrers mandats no es va notar absolutament en res. Per què pensar la tasca si ningú t’ho demana? Recaptar, repartir, triar, afavorir i avall que trona.

La Diputació funciona com en el segle XIX. Al frontispici de Can Forn es podrien encunyar les paraules del regeneracionista Joaquin Costa: “Oligarquia i caciquisme com a forma de poder”.

Ben entrats en el segle XXI encara està per definir la missió, visió, valors i objectius. El govern no presenta un pla d’acció pels quatre anys de mandat ni es formula una carta de serveis. Molts ajuntaments passen la ma per la cara a la que diu que és la padrina i la veritat és que per a molts és una dida seca.

La transparència comença per saber com es reparteixen els recursos: quin percentatge per despeses d'administració, pels ajuntaments  i entre ells quant s’inverteix per càpita. Justícia distributiva en l’assignació.

La manca de política ha estat la política. Caldrà estar a l’expectativa del proper quadrienni. A veure si la Diputació adopta una Declaració Unilateral d’Independència i diu que n’hi ha prou i que traspassa els seus recursos a la Generalitat per convicció nacional i estalvi, i que els recursos han de revertir equitativament als ciutadans del territori. Aquest seria el millor servei per a potenciar estructures d’Estat reals i deixar d’una vegada els discursos buits i de circumstàncies que es succeixen cada quatre anys com un mantra.

Esperem que l’estel polar orienti els nous diputats i diputades i que el Sr. Pere Vila no digui mitges veritats com ha fet avui a l’entrevista amb el periodista Albert Soler al Diari de Girona. El flamant president parlant de CiU diu que “els assessors que hem tingut en la darrera legislatura han vingut a la Diputació, s'hi han dedicat i han complert les tasques encomanades. No hem «premiat» a cap exdiputat ni a cap ex-senador ni a ningú.” Sr. Vila, anem a pams, aquest ningú no és ningú, són exalcaldes i exregidors. Ah! I també val pels seus col·legues d’ERC i el PSC. No ens vulgui fer combregar amb rodes de moli al tercer dia.

Quedem a l’expectativa. El cartipàs, els noms i perfils dels assessors i les retribucions són la propera estació. Confiem que sigui una estació de pas i no de camí vers un nou Gòlgota.

L'administració territorial del nord-est peninsular