Un servidor de vostès de petit volia ser cobrador de la Sarfa. Per a un infant com jo el bitlleter de cobertes d’alumini amb l’interior ple de talonaris de tots colors i mides, i el fet que el cobrador sabés de memòria els imports de tots els trajectes era fascinant.
Pujava a la parada de Sant Joan de Palamós i m’anava fixant en la feina del cobrador a l’estació del Tren Petit de Vall-llobrega i el pont d’en Miques. Llavors m’entretenia a buscar la Torre Simona i la llum del far de Sant Sebastià abans d’arribar a Mont-ras i Palafrugell, l’estació metropolitana de la Societat Anònima Ribot, Font i Artigas (1921) que l’any 2000 va anar a parar al Grup Sagalés.
La Sarfa era una empresa ben gestionada i amb les finances sanejades, i és per això que la gent atribuïa la propietat accionarial als jesuïtes. L’operació de compravenda va suposar la fi d’un temps i la consolidació de canvis estructurals: els conductors es van convertir també en cobradors, i els inspectors —com en Marlon (Brando) de Sant Feliu de Guíxols— deixaven d’existir per sempre; en feien prou amb els registres de la màquina expenedora de tiquets. Es deia que feien inspector el cobrador més lladre (vox populi). La Sarfa també feia de correu. El fuster de Corçà, que tenia el taller per davant de la parada sempre estava alerta. A hores d’ara els xofers i els passatgers evidencien els canvis demogràfics i socials. Definitivament, l’Empordanet planià ha anat avall.
Més tard em va donar per voler ser guardaagulles i guardabarreres als passos a nivell de Flaçà i Celrà. Anant en tren m’encantava veure el meu avi Pau amb la gorra i la bandera de senyals donant pas lliure al comboi.
 |
| Bernat Boïls si avui treballés de ferroviari a Renfe. |
D’adolescent la vocació ferroviària em feia sospesar la possibilitat de formar-me per esdevenir factor de circulació, i fins i tot tenia pensada la destinació: l’estació pirinenca de Toses, just a la porta del mític túnel del Caragol. Més tard em va donar per l’ofici de radiotelegrafista naval, perquè havia sentit parlar el meu pare de Lluís Collell i Balot (fill de la Marina Balot, fundadora de la botiga per a infants que perdura amb el mateix nom), i del pràctic Joan Albó Frigola, de Fonteta. El meu pare compatibilitzava la feina de paleta amb la d’estibador, i per això els coneixia personalment. També va contribuir-hi la campanya televisiva d’enrolament «Muchacho, la Marina te llama», tot i que l’avi del meu amic Pere Quevedo de Palafrugell ens volia convèncer per fer-nos «mancebos» de farmàcia militar. Tot plegat... res. I no va ser pas per manca de pistes. El que m’estranya és que no em donés per voler ser carter, que això sí que ho vaig viure de prop.
 |
| Una campanya de propaganda digna d'estudi pels nous publicistes. |
De Cambrils a Palamós
Sidro (Francesc) Papió Rovira va néixer a Cambrils l’any 1935 en el si d’una nissaga de pescadors que anys més tard pujaren a Palamós, on van viure en una casa al peu de les escales del Perill: el pare, la mare, els seus fills Calixto i Sidro i les germanes Maria, Juanita i Teresa; també el germà del pare, l’oncle Josep Papió Domènech (conegut familiarment com el tio carbassó). Una més de les vingudes de la costa de Tarragona, Castelló i Alacant. Els caleros en principi són els originaris de l’Ametlla de Mar (la Cala), però per extensió en reben aquesta denominació tots els pescadors de la Catalunya Sud i el País Valencià. Com ells diuen ―amb raó― «la mar la vam pujar naltros».
El nom de bateig de l’oncle era Francesc, però va ser conegut per en Sidro. El seu pare sempre havia volgut donar el nom d’Isidre a un seu fill. Quan en va tenir el primer, ho va demanar així al que havia de ser el padrí (Calixto Rovira, barber i fundador del grup d'havaneres Mestral, de Cambrils), però en el darrer moment, el padrí, a qui li pertocava el dret, li va posar Calixto, com ell.
El pare es va resignar i va dir que quan tingués el segon fill li posaria Sidro. Però li va tornar a passar el mateix que amb el primer, així és que es va enfadar i va dir que li posessin el nom que volguessin, però que ell li diria Sidro. I així va ser: van començar a dir-li Isidret, i quan es va fer més gran, Sidro. Això és el que m’ha explicat el nét de l’avi Joan, el meu cosí Francesc Papió (el de veritat).
D’una altra manera el meu cosí Àngel Aznar Sabater, de Vulpellac, és conegut com en Pau (que és el nom del seu pare i de l’avi patern). Com deia l’Ovidi Montllor: «Va com va».
 |
| Dawn turn of tide, Palamós. Henry Elliot Blake. Oli, 1952. |
El meu oncle va patronejar una vaca d’arrossegament d’aquelles dels anys cinquanta-seixanta, sense pont, roda o canya, governada a popa amb un cap a babord i estribord. Aguantant l’oratge a peu dret tota la jornada. Tant li feia: assolellades, ventades, ruixats o temporals, per més inclements que fossin. Hi anava el pa de cada dia.
El lloc de sociabilitat de la gent de mar era El Cafè dels Pescadors, també conegut com a Can Mai Tanquis. Era obert nit i dia. Em fascinaven els esglaons ―més que els dels teclats d’un orgue― de platets amb culleretes i sucres a punt per col·locar-hi la tassa de cafè, el vaset de tallat o ―sobretot― el més recurrent carajillo.
Els obrers palamosins tenien un altre punt de trobada: Can Blasito. Allà hi feien cap, sobretot, els treballadors de les fàbriques: Can Vincke, Can Mario (Armstrong Cork España), Can Montaner [sic], Can Walter, Can Mató, la fàbrica de les saques, la fàbrica de les tripes, etc. La curiositat del lloc era que el vi ―quasi sempre blanc― se servia en porronet. La cervesa encara no havia envaït el gust. En Blasito també tenia una màquina expenedora de combustible per als encenedors. Allà el meu pare es trobava amb el seu oncle Santiago Montllor, que vivia al Pla. A mi sempre em varen impressionar les seves lleganyes, pobre home! Molts anys més tard vaig conèixer la dita del país del meu avi matern: «Almeria, el país de las tres cosechas: esparto, mocos y legañas».
L’oncle Sidro i el seu germà Calixto feien duo, i en ocasions acabaven sent un quartet amb el pare i la mare. La seva especialitat eren les ranxeres, i van aconseguir encomanar-hi l’afició al meu cosí. El corrido «Juan el Charrasqueado» que va popularitzar Antonio Aguilar, «El charro de México», que brodaven i que m’agradava molt sentir com la cantaven pare i fill. També va aprendre a tocar la guitarra i l’harmònica, i ho feia la mar de bé. I sempre mimava un periquito que li regalava mossèn Pau Camós, que estava a la seva ruta de «reparto». Al vespre, desprès de sopar i mentre tocava i cantava, el treia de la gàbia i l’ocell se li posava a l’espatlla i contemplava l’escena com un espectador més.
Un dia malastruc va embarrancar la barca en es Furió, davant de cala Estreta, un escull traïdor a ran d’aigua que si no hi ha un alè de tràngol queda submergit. Ja s’ha dit que la posició del patró no afavoria la visibilitat de proa, i la seva visió era més que limitada amb unes ulleres de graduació. Llavors va fer creu i ratlla, i no es va embarcar professionalment mai més. Tan sols va fer anar el bot familiar amb comptagotes. Recordo una navegació de retorn de Roques Planes, on havíem anat a passar el dia, amb un llebeig que bufava amb força i que ens va tenir més que espantats durant tot el trajecte. Les onades ens passaven per sobre.
 |
Localització hidrogràfica d'es Furió. Els embarrancaments han estat continuats i la Capitania Marítima de Palamós no ha fet res per a abalisar l'escull. El darrer naufragi va ser el 2014. Va perdre-hi la vida el jutge de pau de Vall-llobrega. Els afloraments rocossos en la superficie marina poden ser esculls, niells i baus. El bau palamosí es la Llossa de la badia. Al cap de Creus es localitza el bau de la Ferrera, entre cala Montjoi i cala Pelosa. |
L’oncle era un amant dels llongos, i també dels gatets secs. Llavors era usual veure’n de pelats i lligats per la cua als pals de les barques per assecar-los a sol i serena. Una moixama que es menja com si fos un fuet. Els esferificadors encara no se n’han assabentat, altrament aquesta delícia estaria pels núvols.
Els motors de l’«arrastre» petaven més que el tractor de Cal Piló de Sant Joan. Quan de bon matí sortien a mar despertaven tot el poble, i els seus espetecs només podien competir amb les sirenes de la fàbrica Vincke i Can Mario.
Recordo una sirena que feia por: la del pòsit. En temps de boira tant li feia, de nit o de dia, feia udols de plany per avisar els navegants. A les cases, quan la sentien, a tothom se li encongia el cor. Els més grans, recordant els avisos dels bombardejos de la guerra, i els que no l’havien viscuda, pensant en els perills que aguaitaven els homes de mar. El nostre veí pescador Manolo Insúa Castro, nat a Villagarcia d’Arousa, tenia al menjador la fotografia d’un seu germà mariner mercant que va morir en un naufragi. En Manolo portava la salabror a les venes.
El mestre, senyor Rovira
Joan Rovira Bastons va ser un mestre que va tenir notorietat en la societat palamosina. Del 1933 fins al 1984 va tenir oberta escola pròpia. A part de l’ensenyament convencional, als vespres preparava opositors, i també pescadors per a l’obtenció dels títols de patró i motorista; encara trigaria a instaurar-se la formació professional nauticopesquera. Als alumnes no els calia un personal trainer ni un coach. Ja ho era el mestre. D’altra banda, fins l'any 2014 els especialistes de maniobra i navegació de la Marina no s’han sotmès als plans d’estudis de la formació professional reglada. Si que costa modernitzar Espanya!
 |
| Temari de les oposicions a Correus a les quals es va sotmetre l'oncle Sidro. |
Amb el senyor Rovira l’oncle Sidro va aconseguir la patronia, i després va passar les oposicions de carter urbà, cosa que va canviar completament la seva vida. Encara que —igualment— amb mitjans limitadíssims. Si de pescador vivia amb la meva tia Maria i el meu cosí en una habitació rellogada amb dret a cuina al barri de la Platja (a casa de la Trini, del carrer López Puigcerver), després varen cohabitar amb un propietari que apareixia els estius (en Didac, al carrer Martell, el més curt de Palamós), i finalment, perdent nits va pluriocupar-se de porter al night-club El Garito (el local era un mixt de pub, dancing i jazz cava regentat per la senyora Ana Loren i amb una clientela bàsicament alemanya), o sereno al càmping d'en Lumbreras (Càmping Internacional Palamós), com a taquiller del Cinema Arinco i com a muntador de mobles Mir... Tot per poder hipotecar un pis de la Cooperativa San Martín als blocs del Pla d’en Nau, que llavors quedaven estranyament isolats, però que avui esdevenen l’artèria que configura l’eixample urbà. L’Espanya del desarrollismo i el pluriempleo. La del pelotazo i la bombolla ha estat cosa d’altres, i no pas pencaires precisament.
El carter Papió i el seu temps
Enguany es compleixen vint-i-vuit anys del decés de l’oncle. Ell va ser un carter d’una professionalitat i un lliurament exemplars. Anava a treballar els diumenges al matí per anar avançant feina i poder-se ocupar d’aquelles coses que li impedia el dia a dia. Evidentment, sense cobrar. Primer a l’edifici que feia cantonada entre el carrer Nou i l’Onze de Setembre, sota la prefectura del senyor Castelló, un patrici de testa blanca, i desprès a l’actual emplaçament.
 |
| A l'esquerra l'oncle Sidro anant a repartir davant la recent nova administració de Correus de Palamós, 1969. |
Els carters i carteres coneixen els habitants del seu barri pel nom, cognoms i adreça completa. Ara mateix, a l’oficina de Correus de Sant Gregori quedo sorprès de com de vegades identifiquen les persones més pel nom del mas, carrer i número que pel propi nom. Ofici.
A Sant Joan de Palamós teníem carter rural, en Rosselló, però qui feia la feina era la seva dona, Teresa. Ell només anava a Palamós a recollir la saca. Vivien al carrer Major de Sant Joan, veïns del fuster Jubert. El fuster —com tots els d’abans— era l’enterramorts del poble, com a Palamós ho era en Serra. Sepulturers de proximitat i quilòmetre zero, no pas com ara que estem en mans d’una multinacional en règim de monopoli.
En Joan Domènech de Lloret m’explicava que el seu pare era el fuster de la vila que feia els baguls. Res de prêt-à-porter. Prenien les mides de cada difunt, talment com si fossin sastres. I perquè el vernís de la caixa no agafés la pols del taller, el portaven a assecar al menjador de casa. Pràcticament dia per altre dinaven amb un taüt al costat de la taula. Berlanguisme absolut.
El carter Rosselló va haver de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica. Mentre va estar convalescent el meu pare va assumir —per amistat— la carteria de Sant Joan. Recordo la taula de casa plena de cartes i com el pare feia la tria per carrers i números. La domesticitat dels oficis era cosa comuna. Anaves a Can Condom i l’avi Arturo —tant li feia que estigués dinant— s’aixecava de taula, travessava el carrer per anar al celler i et servia una ampolla de vi de la bóta. Igual passava a casa amb l’oli. O amb la Juanita dels recuits, que apareixia a l’hora de dinar amb un davantal blanc impol·lut i amb el cistell. El seu home la portava en una Lambretta. I ell mateix, a primera hora del matí, anava amb la moto a Pals a buscar una cantina de llet, que traginava entre les cames. Temps era temps.
 |
| L'oncle és el segon començant per l'esquerra, seguit per en Buixeda, un destinat temporer, en Juan Rodríguez i el telegrafista. |
L’oncle per la feina va establir molts contactes amb gent del país i amb estrangers. La seva passió de fumador de puros també va ser un canal d’amistat i relació. Moltes persones li regalaven cigars i ell va començar a fer col·lecció de vitoles, que ordenava pulcrament dins d’àlbums.
Llavors es va popularitzar la sèrie televisiva Crónicas de un pueblo —segons diuen, ideada per l’almirall Luís Carrero Blanco—, dirigida per Antonio Mercero i on l’actor Jesús Guzmán feia de carter, amb tanta convicció que va ser nomenat «carter honorari» amb dret a estafeta personal exempta de franqueig. Més tard també ho seria Camilo José Cela.
La uniformitat sempre s’ha imposat com a manera d’identificació dels agents postals i telegràfics en les relacions amb els usuaris. Els models han evolucionat del rigorisme de les guerreres a la funcionalitat, comoditat i disseny publicitari.
Els que feien ranxo a part eren els telegrafistes. Segurament que els orígens devien tenir el seu pes. Fins i tot els uniformes eren d’una inspiració militar més que evident: recordo que llavors i fins més tard portaven unes saharianes amb xarreteres amb la gallina franquista.
 |
| Segell commemoratiu dels XXV Años de Paz dedicat a Ifni, territori africà ocupat per Espanya fins al 1969. |
De Palamós a Cambrils
L’oncle va partir de Cambrils a Palamós amb la família per guanyar-se millor la vida. I a Palamós en va instituir la seva pròpia amb la Tia Maria i en Francesc.
Amb el temps, en Calixto se’n va anar a Dénia, la Juanita a la Ràpita, on va crear el restaurant «la Cambrilenca», la Teresa a Cambrils, i la Maria entre Cambrils i Vinyols i els Arcs.
El pare està enterrat a Palamós i comparteix nínxol amb el seu fill Sidro. La mare reposa a Cambrils.
I vet aquí que la roda de la vida va fer que el fill palamosí del cambrilenc esdevingués cambrilenc de ple dret.
 |
| Port de Cambrils. Oli de Xavier Aluja. |
Si un va venir a l’Empordà a la recerca de millors horitzons, l’altre ha anat al Baix Camp per la mateixa raó. Llàstima que l’oncle no ho va arribar a veure. N’hauria estat molt satisfet! I les seves nétes, Verònica i Mireia, són cambrilenques de bressol i amb l’accent com ell. El que desconec és si exclamen com l’avi Ferrats! (En una circumstància semblant el senyor Pla de Llofriu es girava la boina). D’altra banda, recordo que l’oncle deia que un ou es fregeix però que dos ous es ferren.
En Francesc —Francisco, Xicu— ha tingut oportunitat de retrobar les arrels dels Papió Rovira i s’ha integrat al teixit local des del seu lloc de professor de l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils. A l’hora de parlar, en Xicu fa com els mallorquins que han estudiat a Barcelona: sap canviar de registre automàticament depenent de l’interlocutor. Encara que cada dia li noto més l’accent. I m’agrada.
 |
| En Carlus amb el seu cosí Franciscu, els veterans de la cosinada Aznar. Ens portem dos anys. |
Cambrils fascina. El Dr. Àngel Rodríguez Vilagran, amic i periodista de Salt, hi ha anat des de petit: primer amb els pares, i ara fent ell de pare; hi va totes les vacances i ponts llargs, i està al corrent de tot. És subscriptor de la Revista de Cambrils i li agrada dir: «Nosaltres, els cambrilencs...». Li haurien de fer un reconeixement turístic: s’ho mereix.
I encara una altra. L’Anna Maria Duran, filla de Can Blas, barber de Palamós, sempre que pot també hi fa estada. Cambrils, Palamós del sud. Palamós, Cambrils del nord.
Anys a venir < La meva inspiració radiotelegrafista va tenir una certa aplicació, encara que amb tecnologia renovada. Vaig treballar dues temporades a la companyia Iberia a l’aeroport de Girona i —encara que ocasionalment— vaig fer d’operador de teletip. Es feien anar els codis SITA (Societat Internacional de Telecomunicacions Aeronàutiques). Al Pení vaig retrobar radiotelegrafies de la vella escola d’especialistes de l’Aire. Quan estàvem sols parlava en català amb el capità Arté de Figueres, el brigada Cervera de Roses i el subtinent Santaló de Palau-saverdera (el pobre home devia ser el pare fundador del catanyol). Cada tarda jugava a la botifarra al seu poble, enmig de renecs recargolats, i l’endemà cap al pic sota la vigilància de costums del pater. Li cursava comunicacions a l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial «Esteban Terradas». <
 |
| Rokiski dels radioletegrafistes de l'Aire. |
Tinc un company de curs del Seminari, fill de Gaüses, que també fa de carter a Girona. Té un únic fill que viu al Japó. Per això, quan vol veure el nét ha d’anar a l’altre cap de món. Ha de fer guardiola i treure’s la mandra.
I una sorpresa sonora: Juan Manuel Rodríguez de la Rosa —fill d’en Juan carter, company del meu oncle— que vivia a les Cases Noves i amb qui jo havia compartit estudis, amistat i escolania, va ingressar a l’Escola Naval Militar de Marín, on va esdevenir oficial i pilot aeronaval. Va sortir de la Marina per treballar de pilot comercial. Aturat i amb 51 anys es va ordenar capellà a Getafe. Ara pertany a un grupuscle neolefebvrià i ultra. El 20-N de 2014, als Jerónimos de Madrid, va celebrar el funeral dedicat a Franco, José Antonio y los Caídos por Dios y por España.¡De Palamós al Cielo!
 |
| Matasegells d'un carter honorari. |
 |
| Les bústies dels masos del veïnat de l'Argelaguet de Sant Gregori. Fotografia de Miquel Bohigas. |
Correus del Llémena
La desregularització també ha arribat a Correus, que s’ha convertit en una empresa que, encara que pública, entra en concurrència mercantil amb operadors privats, bàsicament americans. Com la Renfe, vaja. El reaganisme, el tatxerisme, l’aznarisme, el zapaterisme i els seguidors del business friendly, com el senyor Mas, ho han fet possible. Els francesos, de la mateixa manera que amb l’energia, han dit que no, però els governants peninsulars es baixen els pantalons contents i servils al diktat de l’oncle Sam i la tieta Merkel.
A la Diputació de Girona, un president va voler espolsar-se el correu públic per «espanyol», i per donar-se-les de modern va promoure un concurs entre empreses de tot pelatge. Per culpa d’un error administratiu va guanyar una operadora privada, amb unes conseqüències desastroses. Tant que ja torna a prestar el servei Correus. L’empresa postal privada havia de recórrer a Correus per arribar als pobles, i això, tractant-se d’una Administració (la Diputació) que es relaciona amb pobles. Els temps es van allargar i el servei va esdevenir deficient en mans d’uns empleats mal preparats, mal organitzats i mal pagats. Un fracàs.
 |
| En el trànsit entre els animals de sang i la motorització, la bicicleta ha fet el seu servei a la carteria rural. |
Els vells anarquistes concebien tres únics serveis estatals: correus, sanitat i carreteres. Pobrets! El padrastre Estat neoliberal se’ls va polint com vol.
Confio en Correus pel servei i —sobretot— pels seus agents com a professionals educats i propers. Les cartes han disminuït en temps de les TIC, però aquesta minva s’ha compensat amb la paqueteria que genera la compra per Internet.
Anar a l’oficina de Sant Gregori és una satisfacció per la gentilesa dels carters i carteres, urbans i rurals, en total harmonia:
La Marina, antiga veïna del carrer Major de Sant Joan i que ara viu amb la família a Sant Esteve de Llémena. És l’encarregada de l’atenció al públic i es cuida de la distribució al nucli urbà de Sant Gregori.
En Josep, artesà fuster com el seu sant patronímic, vetlla el correu de Domeny, Taialà, Canet d’Adri, Cartellà i Sant Medir, amb els veïnats i masos corresponents.
En Lluís, dibuixant, poeta, narrador i músic, té cura dels certificats i la paqueteria d’entrada i sortida.
La Carme, successora de l’art dels fogons de Can Perot de Granollers de Rocacorba, amb el seu citrellet fa repartiment a la capçalera de la Vall.
I no oblidem la Dolors, que durant dècades va ser la titular de la carteria, que era físicament en un modest racó a l’entrada de casa seva. Ànims, Dolors.
Carters i carteres, gràcies pel vostre servei i per molts anys!
 |
| Jacques Tati en una escena de Jour de Fête. |
 |
| Un clàssic amb diferents versions. |
 |
| El carter amic de Pablo Neruda. |
 |
| Un dels éxits contemporanis sobre el món de Correus.
COMENTARI:
Enrere queda el romanticisme en el qual es mantenia immers i
inamovible el servei de Correus. Ara sembla que ha quedat en un simple ofici
sense pena ni gloria. No s’escriuen cartes a mà, a la gent només l’importa que
li arribi el paquet de la Xina i que s’espanta quan truques la porta pensant
que serà una multa (una “munta”, que diuen alguns). Inclús els segells han
perdut la seva primitiva funció i a l’oficina s’imprimeixen etiquetes que els
substitueixen amb pulcritud i impunitat. Abans solien arribar cartes de
col·leccionistes que ens demanaven que els tornéssim el contingut de dins del
sobre prèviament segellat amb uns segells que ara tan sols guardem per aquestes
excepcionals ocasions i que ens costa de posar la data de tan petrificats com
estan. De totes maneres sí que és veritat que de tant en quant encara pots
sentir aquest ancestral sentiment propulsat pels primitius herois postals, els
quals havien de sortejar tota classe d’impediments per dur a terme la seva
labor. També solien llegir les cartes que rebien aquells que “no sabien de
lletra”, que n’eren molts, la qual cosa els conferia un caràcter més culte o
instruït que la majoria. En fi doncs, que els temps estan canviant, com sempre
ha estat, i potser sí que quan un es jubili es dediqui a investigar sobre
aquestes terres que són deliri de qui les ha descobert fa poc (entre els quals
m’hi incloc) i potser no tant dels qui hi han nascut.
Lluís Pradas
Carter
Vall de Llémena
  |
